Gata sobre una teulada de zinc calenta, és una de les obres més emblemàtiques de Tennessee Williams i un clàssic indiscutible del teatre nord-americà del segle XX. Guanyadora del Premi Pulitzer de Drama el 1955, l’obra explora amb profunditat i sensibilitat temes com la decadència familiar, la mentida, la cobdícia, la frustració sexual i la resistència humana en un context ambientat al sud dels Estats Units.

La trama gira al voltant de Brick, antic jugador de rugbi, ara alcohòlic i deprimit després de la mort del seu millor amic, Skipper, i Maggie, la seva dona, apassionada i insatisfeta, que lluita per salvar el seu matrimoni i la seva posició dins la família. La relació entre ambdós està marcada per la fredor, la indiferència i una tensió sexual latent, mentre que la família s’acosta al seu patriarca, Gran Papà, per celebrar el seu aniversari i discutir la seva herència.

Williams retrata una família presa del passat, dominada per les aparences, la hipocresia i els secrets inconfessables. Els personatges són plens de matisos psicològics, amb conflictes interns i externs que exploten en una atmosfera de calor i claustrofòbia. L’autor explora amb franquesa la sexualitat, la solitud i les relacions familiars, mitjançant diàlegs àgils i acotacions amb descripcions detallades, que contribueixen a crear un ambient opressiu i emocionalment intens.

És impossible desvincular el títol de la seva adaptació cinematogràfica estrena el 1958 dirigida per Richard Brooks i protagonitzada per Elizabeth Taylor i Paul Newman. La pel·lícula es va convertir en un dels majors èxits comercials de la MGM i va estar nominada en sis categories en els Premis Oscar de 1958 i en tres categories dels premis BAFTA, sense endur-se’n malauradament cap. 

Thomas Lanier Williams (1911 - 1983), conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams, va ser un novel·lista i sobretot dramaturg que va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer per les seves dues grans obres: Un tramvia anomenat Desig i La gata sobre la teulada de zenc, que van ser adaptades al cinema aconseguint gran ressò. 

Justament aquests dos títols són els que l’editorial Adesiara presenta en la seva col·lecció d’ací i d’allà traduïts al català per Joan Sellent. 

"Margaret. -  Em sento constantment com una gata sobre una teulada de zinc calenta!

Brick. - Doncs salata de la teulada, salta; les gates salten de les teulades, cauen de quatre potes i no es fan res!" 

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Diuen que els diamants són indestructibles, però, aquesta afirmació és una fal·làcia. Tot depèn de la qualitat que tenen. “Una cosa és la seva duresa i una altra la seva resistència”, diu un dels personatges d’aquest text dramàtic que us volem recomanar. I, és que, a vegades, malgrat les aparences, un diamant pot ser una falsificació i acabar reduït a pols quan s’hi exerceix al damunt la pressió necessària.

Pau Coya, l’autor de l’obra, fa servir aquesta metàfora per presentar-nos un cas basat en un fet real, un punt de partida per abordar els delictes d’odi contra el col·lectiu homosexual, però ho fa des d’una perspectiva insòlita, que va molt més enllà, capgirant els tòpics.

En Dani, el protagonista d’aquesta història, es veu obligat a denunciar una agressió homòfoba poc després d’haver-se embolicat amb l’Aleix, a qui acaba de conèixer. El comunicat de lesions del servei d’urgències desencadena una reacció de solidaritat sense precedents. Ara bé, quan la policia es posa a investigar, s’adona que, en la seva declaració, hi ha massa incongruències.

Després d’aconseguir posar-lo contra les cordes, en Dani es veu obligat a explicar la veritat. A partir d’aleshores, la denúncia que havia posat contra els seus agressors acaba tornant-se en contra seu. De la nit al dia, es converteix en víctima d’un linxament mediàtic per no haver desvetllat, des d’un bon començament, quin era el seu secret, un misteri que resultarà clau per comprendre en quina tessitura es troba i que, gairebé frega un tabú social.

Òbviament, no us el revelarem per no espatllar-vos la història. Només us direm que, tan bon punt com la coneix, l’espectador s’endinsa en un món camuflat per les impostures, fet de capes ocultes i estigmatitzada hipòcritament per tots aquells que l’alimenten.

És la clau de volta d’un argument concebut a la manera d’una denúncia, on tampoc no surten ben parats ni els mitjans de comunicació ni les xarxes socials, ni aquest gran monstre en què pot arribar a convertir-se l'opinió pública, perquè, lluny de posar el focus en l’arrel d’un problema i de contrastar els fets; lluny de denunciar allò que l’alimenta i de convidar a la reflexió; lluny de donar veu a les persones que el pateixen, aquestes grans caixes de ressonància es transformen en uns ressorts temibles que només serveixen per legitimar la por, la violència social i la ignorància, perpetuant i consolidant tota mena de discursos demagògics.

És per això que tot va tan de pressa en aquesta obra. L’acció s’accelera gràcies al recurs de les el·lipsis temporals, o amb l’ús d’uns diàlegs curts i concisos que reflecteixen la immediatesa, la precipitació i la superficialitat dels nostres temps.

“Pols de diamant” és una obra valenta i actual que mira de posar el focus sobre una realitat de la qual no se’n parla gens, però que amaga perillosament un conflicte social latent.

Al final de l’obra l’autor acabarà posant el focus sobre el seu protagonista, convertit, per desgràcia, en una doble víctima. Per aquesta raó quan el Dani pren la paraula, finalment, tothom emmudeix, perquè s’expressa amb una sinceritat demolidora i, us ho advertim, amb uns arguments insuportablement convincents. No us la perdeu.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

“Non Solum” et sacseja per dins, et descol·loca i, sense que te n’adonis, et deixa amb aquell somriure sorneguer i el cap bullint de preguntes. La veritat és que, si busques una experiència teatral diferent, aquí tens una joia que no pots deixar escapar.

D’entrada, el plantejament ja és una petita bogeria: un home sol a l’escenari, una tarima minúscula, quatre objectes aparentment sense importància… i, de sobte, tot un univers de personatges que brollen d’ell com si tingués un exèrcit amagat dins la jaqueta. Sergi López, que no necessita presentació (però que sempre sorprèn), es multiplica davant teu per respondre la pregunta més senzilla i, alhora, més desconcertant: “Què està passant aquí?”. I és que, qui no s’ho ha preguntat mai, això?

A mesura que avança l’obra, la sensació és la d’entrar en un mirall de fira: cada reflex és una versió diferent del mateix jo, cadascun amb les seves manies, pors i deliris. Un canta, l’altre s’enfada, un tercer explica una trobada amb un extraterrestre (sí, sí, literalment). I tu, a la butaca, rius. Però també t’hi reconeixes. Perquè, en el fons, qui no ha sentit mai que dins seu conviuen un grapat de veus que no sempre s’entenen?

El gran mèrit de “Non Solum” és que, sota una aparença de comèdia esbojarrada, hi ha una reflexió molt fina sobre la identitat, la solitud i la necessitat –tan humana– de buscar sentit a tot plegat. López juga amb el surrealisme i l’absurd, però no cau mai en la buidor. Al contrari, cada gag, cada canvi de personatge, cada mirada al públic, és una invitació a riure’s de la pròpia existència, sense pietat però amb molta tendresa.

El ritme és vertiginós, però no aclapara. Hi ha moments de pura hilaritat –com quan explica el sexe com si fos un marcià o quan es posa a cantar un bolero amb una caixa de fusta per companyia– i d’altres en què el silenci pesa. L’energia de López és contagiosa, i la seva capacitat per omplir l’escenari (i el teatre sencer) és, senzillament, brutal. No és estrany que l’obra hagi voltat mig món i hagi recollit premis com qui recull bolets després d’una pluja.

Però, més enllà dels guardons i les bones crítiques, el que fa gran “Non Solum” és la sensació que, quan surts del teatre, alguna cosa ha canviat. Potser no sabràs exactament què, però et quedaràs amb aquell regust d’allioli ben lligat: intens, picant, memorable. I, qui sap, potser et sorprendràs parlant sol pel carrer, intentant respondre tu també la pregunta: “Què està passant aquí?”.

“Non Solum”, el monòleg escrit per Sergi López i Jorge Picó, es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005 i, des de llavors, s’ha representat en diversos teatres al llarg dels anys. Vint anys després de la seva estrena, l’any 2025, l’obra ha tornat als escenaris.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Hi ha obres de teatre que et fan riure, d’altres que et fan pensar, i algunes –poques, la veritat– que et fan sentir com si haguessis passat una tarda a casa d’una família que no coneixies, però que, en sortir, ja sents una mica teva. “Travy” és exactament això: un espectacle que et convida a seure al sofà de la família Pla-Solina (o Travy, com es fan dir artísticament) i a viure, entre rialles, embolics i una mica de melancolia, tot allò que passa quan el teatre i la vida es confonen.

No t’esperis una obra de manual. Des del primer moment, quan entres per la porta del darrere de la sala, ja s’intueix que aquí res serà convencional. I és que “Travy” és una mena de joc de miralls: una família de pallassos que fa teatre sobre una família de pallassos que fa teatre. Sona embolicat, però és d’aquella mena de caos que et fa sentir viu. Com quan a casa, entre plats per rentar i discussions absurdes, algú fa una broma i tot es desmunta per tornar-se a muntar d’una altra manera.

La història arrenca amb l’Oriol Pla, que decideix tornar a casa i proposar als seus pares i a la seva germana muntar un espectacle junts. Sembla fàcil, però ja se sap: cada membre d’una família té la seva manera de veure el món, i més si tots són artistes. El pare, Quimet Pla, defensa el teatre de tota la vida, aquell de màscara i carrer, mentre la mare, Núria Solina, relativitza l’èxit amb una saviesa que només dona el pas del temps. La germana, Diana, vol trencar motlles i experimentar, i l’Oriol... bé, l’Oriol intenta posar una mica d’ordre en tot aquest desori creatiu.

El resultat? Una peça plena de moments hilarants –com l’escena de la truita o els assajos surrealistes de com s’ha de saludar al final de l’obra–, però també d’instants d’una tendresa desarmant. Hi ha una síndria que va amunt i avall, metàfores que et fan pensar, i una sensació constant que, tot i les diferències, el que uneix aquesta família (i potser totes) és l’amor, el respecte i una passió desbordant pel teatre.

A més, “Travy” juga amb els límits entre realitat i ficció d’una manera tan natural que arriba un punt en què ja no saps si el que veus és improvisació o un guió mil·limetrat. I això, lluny de distanciar-te, et fa sentir més a prop que mai dels personatges. Les discussions, les trepitjades de text, els “accidents” escènics... tot sembla tan real que gairebé et ve de gust aixecar-te i dir-hi la teva.

No és només un espectacle per riure (que també), sinó un cant alegre a la vida, a la memòria i a la necessitat de reinventar-se sense perdre l’essència. I és que, al capdavall, “Travy” és un homenatge a la família, al teatre i a tot allò que passa quan s’ajunten les dues coses. Com una truita feta a quatre mans: potser no surt perfecta, però el gust és inoblidable.

Si t’agrada el teatre honest, d’aquell que es viu amb la pell i el cor, no deixis escapar “Travy”. És una d’aquelles experiències que et reconcilien amb l’art, amb la família i, per què no dir-ho, amb tu mateix. No t’ho pensis gaire: regala’t aquesta estona de felicitat imperfecta.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Les marionetes, els titelles, tenen la capacitat màgica de donar vida als objectes gràcies a les capacitats dels titellaires que donen vida als personatges i els aporten emocions.

Aquest llibre repassa la producció de Joan-Andreu Vallvé, creador de l’Escola de titelles a l’Institut del Teatre, i director del Centre de titelles de Lleida i la Fira de titelles. A partir dels escrits i dibuixos que l’acompanyen, l’autor ens porta a través de les entranyes de cada projecte: des de la idea inicial, passant per la materialització de cada titella i de cada escena, fins al moviment i a l’emoció final de cada espectacle.

Una obra imprescindible per als professionals  i persones amants de les titelles. Una edició amb el text traduït al castellà i a l’anglès.

Article: Els titelles avantguardistes fan 25 anys. Diari Ara [12/02/2011]

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Francesc Viñas Faura ha estat professor de literatura i director de l’IES Arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu. Ha participat com a formador en els cursos per a directors de centres escolars. Ha dirigit la revista d’organització i gestió educativa FÒRUM i és autor de diversos opuscles sobre didàctica de la literatura. També ha estat regidor de l’Ajuntament de la Garriga i director del servei de cultura de l’Ajuntament de Granollers. És autor de La Garriga i la literatura (2020).

El llibre vol ser un recull complet del moviment teatral del Teatre de la Natura a Catalunya, que reivindicava el paisatge com a escenari i que té el marc natural com un element essencial de la mateixa obra. Va començar el 1898 fins al 1928, a causa de la influència de les representacions que a finals del segle XIX es feien en alguns llocs de França. Estava lligat a dos fets concrets: les idees estètiques del modernisme i la moda burgesa de l’estiueig.

Adrià Gual estrenà el 1898 als jardins del laberint d’Horta Ifigènia a Tàurida. Però el Teatre de la Natura, tal com pretenien els seus creadors es va produir per primera vegada el 3 de setembre de 1911 a La Garriga amb Flors de cingle, pensada expressament per al marc natural on es representà.

Després de la introducció sobre el Teatre de la Natura a Catalunya, trobem un apartat amb totes les representacions que es van fer en els diferents municipis com Barcelona, Cardedeu, Caldes de Montbui, La Garriga, Martorell, Manresa, Olot, Sant Feliu de Guíxols entre d’altres, que demostren que a part d’un fenomen teatral, va ser un fenomen social pel nombre de localitats, l’èxit de públic i els articles de premsa generats.

Seguidament, hi ha un capítol específic sobre els teatres a l’aire lliure i de la natura segons la visió de diferents autors d’arreu  com Adrià Gual, Eugeni d’Ors, Edward Godon o Gabriel Alomar. I finalment una cronologia i les diferents obres que es van representar. 

És per tot això, un llibre molt adequat per a tothom qui tingui interès en estudiar el Teatre de la Natura a Catalunya.

Recomanat per Oriol Bras. Bib. L'Hospitalet. Josep Janés

"La mort d’un viatjant" d’Arthur Miller (1915-2005) és una de les obres més representatives i emblemàtiques del teatre nord-americà del segle XX. L’obra ens apropa als últims dies de Willy Loman, un venedor sexagenari que ha dedicat tota la seva vida a la feina i a cuidar la seva família. Cansat i superat per les dificultats, la seva feina trontolla i les relacions amb la seva dona i els seus fills Biff i Happy es compliquen. Incapaç d’assumir la realitat, es refugia en els records i queda atrapat en el mite del somni americà que sempre ha perseguit, però que veu com, a poc a poc, s’esvaeix.

Enmig d’aquest desgavell, Willy lluita per trobar sentit a la seva existència i per mantenir la dignitat davant el fracàs, mentre la seva dona Linda es converteix en el seu principal suport. Totalment perdut i convençut que només la seva mort podria salvar la família, Willy decideix suïcidar-se perquè els seus fills puguin cobrar l’assegurança de vida.

"La mort d’un viatjant" és una peça impactant sobre la fragilitat humana i la necessitat d’acceptar els propis límits. Amb un estil que combina realitat i records, Miller construeix una crítica punyent al capitalisme i a la societat de consum, qüestionant els valors tradicionals i la recerca obsessiva de l’èxit a qualsevol preu. L’any 1949 va ser guardonada amb el Premi Pulitzer de Teatre, el Premi Tony a la millor obra l’any 1949, el premi de la crítica a Nova York i la versió televisiva de 1999 que va rebre un Globus d’Or.

L'obra va ser estrenada als EUA al Teatre Morosco de Broadway el 10 de febrer de 1949 sota la dirección d’Elia Kazan. A Catalunya fou representada en català el gener de 2009 amb una versió d'Eduardo Mendoza al Teatre Municipal de Girona i el febrer del mateix any al Teatre Lliure sota la direcció de Mario Gas i un repartiment format per Jordi Boixaderas (Willy), Rosa Renom (Linda), Oriol Vila (Happy) i Pablo Derqui (Biff).

El llibre també inclou el relat curt “Els desarrelats” (“The Misfits”) que es va publicar inicialment a la revista “Esquire” l’any 1957 i posteriorment John Huston va portar al cinema amb un guió escrit pel mateix Arthur Miller sota el nom de “Vides rebels” (1961).

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

El circ és una disciplina que abraça una gran varietat d’expressions: dansa, acrobàcies, equilibris, malabars, clown, entre d’altres. Però també és una filosofia, una manera de relacionar-se amb el món i la vida, una forma d’aprendre coses noves i de donar la volta a qualsevol escena quotidiana. Amb l’objectiu de mostrar aquesta riquesa, Josefin Karlsson, Christoffer Remberger i Ida Stenman han escrit "Circ a l’escola", un llibre-manual adreçat a docents, educadors i educadores és per treballar el circ amb infants de 6 a 9 anys en entorns educatius formals i no formals on la creativitat, la motricitat i la cooperació són els eixos centrals.

El llibre, dividit en vuit capítols, ofereix una àmplia base d’exercicis malabars i d’acrobàcies dissenyats per divertir, inspirar i desenvolupar habilitats a través del joc, l’experimentació i l’entrenament. El llibre vol així apropar el circ als infants agafant com punt de partida el moviment per desenvolupar la imaginació a través de l’expressió estètica i la diversió. Els exercicis es descriuen pas a pas amb l’ajuda d’imatges, textos i vídeos didàctics. El llibre es completa a més amb una part final amb recursos i codis QR.

Un altre dels objectius, segons les autores, és que sigui un llibre amb pràctiques inclusives on tothom pugui participar a través dels exercicis proposats. També s’apropa a conceptes com el consentiment per promoure la col·laboració respectuosa i generar una experiència agradable per tothom que hi participa. El text, a més, incideix que el circ no és una disciplina on el que es fa sigui correcte o no, de fet al llibre es promou la creativitat i les variacions dels exercicis proposats i insisteix en el fet que treballar el circ a l’escola és divertit i crea cohesió i, per tant, està lliure de competitivitat. Per facilitar l’ús del circ dins del currículum escolar, el llibre inclou la vinculació d’aquesta disciplina amb les competències curriculars a Catalunya.

A través de les pàgines del llibre, docents i educadors i educadores podran oferir propostes variades, creatives, estètiques i l’abast de tothom per crear un espai on poder explorar i fer que tot sigui possible.

Més informació:

• Circ i ensenyament a les biblioteques
• Dia Mundial del Circ 
• Guia de lectura: Que comenci la funció!
• Guia de lectura:  L'ofici de ser pallasso

Recomanat per Esther Benito. Bib. Viladecans. 

El paper de les dones en el teatre i el món de l’espectacle no es cenyeix exclusivament a cantant, ballarina o actriu. L’assaig de l'editora i escriptora Elisenda Albertí recull les pioneres que van assumir riscos personals i professionals i que van obrir camí a les dones en el món de l’espectacle. No totes hi són presents, n’hi ha vuit, de les moltes que hi podrien estar recollides, que són representatives d’un temps i d’un país:

• Carlota de Mena, actriu i empresària del segle XIX
• Pauleta Pàmies, ballarina i professora de dansa
• Maria Morera Franco, una vida dalt dels escenaris
• Elena Jordi (Montserrat Casals i Baqué), l’estanquera que va ser reina del vodevil
• Raquel Meller (Francisca Marqués López), la Violetera
• Bella Dorita (María Yáñez García), la reina del Paral·lel
• Mary Santpere, la gran pallassa
• Paquita Ferrándiz, referent del teatre català de postguerra

L’actual edició incorpora fotografies en blanc i negre, reproducció de fragments de documents personals, articles publicats a l’època, que ajuden a situar aquestes emprenedores i artistes en la seva època.

Més informació:

• Actrius, dramaturgues, ballarines...
• Paquita Ferràndiz i Castells
• Recomanació: "Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel" / Cunill Canals, Josep
• El clan dels Santpere
• Elisenda Albertí a les biblioteques

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

S’aixeca el teló i ens trobem en un sopar a casa de la família Birling on s’està celebrant el prometatge entre Sheila, la filla del Sr. i la Sra. Birling, i en Gerald Croft. Aquesta festa tan plàcida es veurà alterada per l’aparició de l'Inspector Goole, qui anuncia que una jove s'ha suïcidat prenent desinfectant. Tots els presents en el sopar havien tingut alguna relació o trobada amb aquesta noia, essent tots doncs, sospitosos de desencadenar la seva mort.

La visita d’un inspector, és una obra de suspens dividida en 3 actes. Tècnicament es considera que és una obra magistral, ja que aconsegueix a través d’una cadena de revelacions, mantenir l’intriga al llarg de tota l’obra. Les acusacions es van encadenant amb les confessions dels protagonistes arribant a un clímax final.

Tot i ser escrita per John Boynton Priestley el 1946, l’acció del drama se situa el 1912, dos anys abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquest sentit, el text se centra en construir una crítica social i a reflexionar sobre la responsabilitat de cada individu envers en seu voltant. Tot acte té la seva conseqüència, i cal assumir-la; i tota conducta privada, té conseqüències públiques.

La seva primera representació en anglès data del mateix 1946 en el New Theatre de Londres, amb Ralph Richardson com a l'Inspector Goole. A Espanya es va estrenar el 25 de maig del 1951 en el Teatro Español de Madrid. A casa nostra, cal destacar el muntatge que el 2011 va dirigir i protagonitzar Josep Maria Pou al Teatre Goya.

L’autor de l’obra, John Boynton Priestley, més conegut com a J.B. Priestley va ser un escriptor, dramaturg i activista polític britànic. Va publicar unes 27 peces, entre novel·les i obres de teatre.  Segurament La visita d’un inspector és la seva obra més reconeguda, però la recent estrena la temporada 2022/2023 de El temps i els Conway al Teatre Nacional de Catalunya ha impulsat a reivindicar l'obra meny coneguda d'aquest autor. 

Més informació:

• J. B. Priestley a les biblioteques

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Qui és més culpable, qui comet un acte reprovable, o qui fa veure que no ha vis res, per conveniència, per comoditat o per covardia? La Isabel i el Gerard, amb una carrera consolidada com a docents d’art dramàtic, han d’afrontar aquesta qüestió, poc després d’haver-se quedat en pana, enmig d’uns arrossars i d’una carretera que esdevindrà un atzucac en les seves vides.

Els neguits i el ressentiment, acumulats durant anys, es desclouen tot d’una, davant de la incertesa de si algú els vindrà a rescatar o no d’aquell lloc, on hi fa una calor insuportable, un element pertorbador que actuarà com a detonador d’una crispació que s’ha anat gestant des de fa dies.

Des del pati de butaques, l’espectador percep la tensió que batega sordament entre els dos protagonistes. Hi ha un malestar latent que interfereix en la seva conversa, però no se’ns revelen les causes fins al cap de molts silencis. S’anuncia una crisi. La mala maror ve de lluny.

El diàleg es torna punyent quan la veritat s’obre pas entre insinuacions, retrets i mitges paraules, fins que la seva relació es veu abocada a un final desolador, a un trencament, justament ara, quan el Gerard és a punt de jubilar-se. I és que algunes de les seves alumnes l’han acusat d’assetjament i d’haver estat abusant d’elles durant molt de temps, emparant-se en la seva situació privilegiada.

El Gerard ha estat esforçant-se per mantenir el tipus, però no és capaç de mantenir una conversa civilitzada amb la Isabel, perquè, per a ella, després de saber-se tot, ja no hi ha volta enrere. És un moment devastador, l’afer està apunt de sortir a la llum pública.

Un tercer actant, que s’esmenta només, ajudarà l’espectador a reconsiderar la situació des de la perspectiva que denuncia l’autora : l’Escola d’Art Dramàtic, la reputada institució on el Gerard i la Isabel treballen, s’ha dedicat a ocultar els fets sistemàticament i deliberadament durant tots aquests anys, segons el Gerard, per conveniència, per aquesta raó, ara, ell no està disposat a afrontar la situació tot sol como pretén la Isabel. Dolgut per la reacció de l’entorn acadèmic i familiar, amenaça amb arrossegar tothom en la seva caiguda, a la seva muller inclosa.

En realitat, ni el Gerard ni ella inspiren al públic cap simpatia. Primer, perquè cap dels dos ha negat els fets, donant a entendre, indirectament, que són culpables; segon, perquè miren de salvar el coll encara que això signifiqui perjudicar-se mútuament, tot acusant-se l’un a l’altre; I, tercer, perquè han acabat revelant-se com dues criatures monstruoses que es mouen només per l’interès, sense pensar en les alumnes i moguts per un egoisme caïnita.

I és que, en cap moment, ni el Gerard ni la Isabel no han donat cap mostra d’estar penedits, ni tenen intenció de reparar el dany que han causat a les seves víctimes. Ni tan sols semblen tenir consciència d’haver actuat malament, com palesa el mateix Gerard al final de l’obra, quan aborda aquest episodi vital seu com si es tractés d’una fotesa, o d’una mera anècdota que acabarà esvaint-se com el fum o com un mal passatger.

Aquesta és la vertadera dimensió moral dels personatges i, d’aquí, el títol que encapçala a seva obra com una conseqüència premonitòria. Juntament amb els elements escenogràfics, el títol ens ajudarà a delimitar, simbòlicament, el perímetre vital que hauran de recórrer els personatges a partir d’ara, un cop hem comprès la seva situació.

El Gerard i la Isabel s’han quedat encallats enmig d’un camí xardorós i no poden aixoplugar-se sota cap arbre. L’única casa que tenen més a mà està tancada i barrada. Es troben aïllats del món, sense ajuda, ni capacitat per reprendre el seu viatge, perquè se’ls ha espatllat definitivament el cotxe. Tot i que no quedi clar quin serà el pes que hauran de suportar per la seva culpa, els agradi o no, hauran d’emprendre camins diferents que els allunyaran l’un de l’altre definitivament.

Clàudia Serra (Alacant, 1996), l’autora d’aquesta obra, és una jove dramaturga que s’ha fet un nom com a crítica teatral i com a membre del comitè editorial de la col·lecció Narrativa, de l’Editorial Afers. Ha estat guardonada amb diversos premis i ha rebut força reconeixements. Amb l’estrena d’aquesta obra, de denúncia, va captivar l’entusiasme del públic i l’interès de la crítica.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

"L'imperatiu categòric", escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, és una peça teatral que combina la crítica social, la filosofia i el drama personal. Estrenada al Teatre Lliure de Gràcia la temporada 2023-2024, aquesta obra esdevé un retrat descarnat de la precarietat laboral, la solitud i les pressions d'un sistema que ofega els individus.

La protagonista, Clara (interpretada per Àgata Roca), és una professora universitària associada d'ètica a una Facultat de Filosofia que viu una crisi existencial i professional. Superats els cinquanta anys, recentment separada i amenaçada per l'expulsió del seu habitatge, es veu atrapada en un laberint d'injustícies socials i personals. Els seus desmais recurrents i pensaments foscos reflecteixen la seva fragilitat davant un sistema implacable. La seva evolució emocional, marcada per moments d'humor irònic i desesperació creixent, connecta profundament amb l'espectador.

Xavi Sáez interpreta tots els personatges masculins de l'obra -des del veí insensible fins al psiquiatre distant- construint una galeria d'homes que adopten diversos rols que encarnen diferents formes d'incomprensió i alienació.

El text d'Szpunberg d'una manera intel·ligent i irònica s'inspira en conceptes filosòfics com l'imperatiu categòric de Kant. L'autora qüestiona els límits de l'ètica en un món on sobreviure sovint implica renunciar a la dignitat. A més, l'obra s'impregna d'un humor subtil que alleugereix la tensió sense perdre profunditat.

La posada en escena, dissenyada per Judit Colomer, és un altre punt fort. Els canvis escenogràfics fluidament integrats transformen espais com un loft decadent o un despatx universitari en escenaris simbòlics del caos urbà.

"L'imperatiu categòric" no només és una obra teatral; és una experiència reflexiva que interpel·la el públic sobre les seves pròpies contradiccions ètiques. Amb bones interpretacions i una direcció impecable, aquesta producció ha aconseguit diferents guardons; Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu a la millor actriu de la Temporada 23/24, Premi especial del jurat Teatre Barcelona 2024, Premi Butaca 2024 al millor text i Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques del 2024 a Victoria Szpunberg.

La temporada 2024-2025 es torna a programar al Teatre Lliure de Gràcia amb totes les entrades exhaurides.

Tràiler

Llista Spotify

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

"El teatre es fa com els petons"

Jordi Prat i Coll (1975), un dels directors teatrals més destacats del panorama teatral català actual, ens ofereix aquest recull de pensaments, aforismes o pinçaments, com els anomena l’autor, aplegats al llarg dels anys.

Un material difícil de classificar, per  llegir a pessics, sense pretensions, que l’autor desplega amb total  franquesa, sobre temes més íntims com són l’amor, la sexualitat, la família, però també sobre l’àmbit cultural com la pintura, el llenguatge, la literatura, o el teatre.

Reflexions, i alguns aforismes, que podem compartir o no, però que són rellevants per a qualsevol persona interessada en conèixer el panorama cultural català del primer terç del segle XXI.

Vostè primer Marc Giró RAC1 - Acordió Jordi Prat i Coll i Berta Giraut, “Pinçaments d’un home de teatre”.

Presentació del llibre a la llibreria Nollegiu el 14/12/2024

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Àngel Guimerà (1845-1924) és el dramaturg català de més projecció internacional. Amb la seva extensa obra, es va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença, a l’acabament del segle XIX. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària estigué dedicada al teatre. La seva producció literària es pot dividir en tres etapes ; la primera des del 1879 al 1890 destaca Mar i cel ; a la segona del 1890 al 1900 hi trobem obres com Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar ; a la tercera del 1901 al 1911 destaca Jesús que torna o L’aranya. Les seves obres han estat traduïdes a la majoria de llengües i algunes han estat traslladades al cinema o convertides en òperes.

L’any 2024 s’ha celebrat l’Any Àngel Guimerà impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes per commemorar la seva obra.

L’aranya és un drama en tres actes. Guimerà el va escriure l’any 1906 i va ser estrenat en català al Teatre Romea el 16 d’octubre de 1908 sota la direcció de Jaume Borràs.

L’acció se situa en una botiga de queviures d’un barri obrer de la ciutat de Barcelona.

Els protagonistes, Gasparona i Tano, porten cinc anys de casats i volen engendrar un fill. Però tenen un conflicte que és la infertilitat així com la infelicitat que porta la infertilitat. Aquesta tragèdia romàntica retrata les il·lusions i els desenganys, tensions, amors i desamors i traïcions de la parella on conviuen els desitjos més ocults i les pressions socials per tenir fills d’una societat molt tancada. Tot i ser poc conegut, és molt recomanable de llegir per entendre la societat d’aquella època, i on combina molt bé tant l’humor com el drama.

Aquesta obra de teatre es pot veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya des del 30 de gener al 9 de març de 2025 amb la dramatúrgia i direcció de Jordi Prat i Coll. Després fa gira per diferents poblacions de Catalunya. Mentre que l’obra original d’Àngel Guimerà se situa a Barcelona l’any 1908, en aquesta ocasió Prat i Coll l’ha traslladada a Girona l'any 1968. 

Més informació: https://www.tnc.cat/ca/laranya

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat 

L’amor, la gelosia, la no monogàmia o l’intent per construir afectes més honestos són els temes centrals de l’obra Qué locura enamorarme yo de ti, de l’escriptora peruana Gabriela Wiener. El text, ple de sinceritat, fuig dels estereotips sobre el poliamor i presenta la realitat que suposa viure i sobreviure en una relació no normativa, encara, on les contradiccions i les preguntes sense resposta formen part de la quotidianitat.

L’obra, representada l’any 2021 a La Virreina. Centre la Imatge, exposa el conflicte que genera l’arribada d’un nadó a la denominada casa del poliamor. El marit i la dona de la protagonista, la mateixa Gabriela Wiener, tenen un fill i la relació a tres cau en una voràgine de gelosia que ho envaeix tot. La situació es fa insostenible i la dona marxa amb el seu bebè. Es produeix així el buit a l’altra gran protagonista de l’obra: el llit del poliamor. Un llit de més de tres metres d’amplada, que fins a la greu crisi de parella, acull a Gabriela, el seu marit, la seva dona, la seva fille Coco i el nadó. Transitar per aquesta crisi suposa l’argument sobre el qual gira la resta de l’obra.

Qué locura enamorarme yo de ti, títol de la cançó del porto-riqueny Eddi Santiago, és així una reflexió personal sobre el que podria semblar un paradís poliamorós, però que també, com tota relació humana, està plena de desacords, malentesos, egoismes i, per descomptat, reparació del mal fet. Per aquest motiu, l’obra apel·la a vivències universals i a una cerca constant de l’amor sota paràmetres allunyats de les inèrcies de relacions tradicionals així com una manera de criança diferent.

Gabriela Wiener, autora de novel·les com Huaco Retrato, Atusparia o Sexografias, explica en aquest text que no tot és perfecte al poliamor, però el defensa i el posiciona com un espai relacional més lliure i més igualitari o com simplement una manera més per estimar. Una entre tantes.

Més informació:

La Virreina. Centre de la Imatge

Entrevista Grabiela Winer. El Salto

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

El 2016, l’editorial Norma va iniciar la col·lecció Clasicos Manga amb l’objectiu d’acostar grans obres de la literatura universal al llenguatge i format del còmic japonès.

Actualment, aquesta col·lecció ja compta amb gairebé una vintena de títols adaptats, amb obres tan imprescindibles com Drácula, Frankenstein; Las Aventuras de Tom Sawyer; Los Miserables; Sentido y Sensibilidad, i un bon grapat de títols més.

La història de Romeu i Julieta és segurament, una de les obres de teatre més conegudes del dramaturg William Shakespeare. I tot i que va ser escrita fa més de 400 anys, aquest drama sobre dos amants desafortunats que cauen víctimes de l’odi entre les seves famílies enfrontades (Els Montesco i el Capuleto), continua emocionant a generacions i generacions.

Estem davant d’una adaptació molt fidel a l’obra original, que presenta uns dibuixos en blanc i negre amb escenaris preciosos i detallats que ens ajuden a introduir-nos i aprofundir en la història.

La principal novetat que ens ofereix aquesta versió, és que l’adaptació de l’obra a format manga, permet enganxar a un públic adolescent i jove que se sentirà atret pel dibuix característic japonès i la narrativa dinàmica i lleugera dels llibres.

Dins de la col·lecció de clàssics manga de Norma, trobareu altres adaptacions del dramaturg anglès com Macbeth; Hamlet i El sueño de una noche de Verano. Unes alternatives molt actuals i diferents a les clàssiques lectures de teatre.

Més informació:

• Col·lecció Clásicos Manga al catàleg de biblioteques
• Romeu i Julieta al catàleg de biblioteques
• Sobre William Shakespeare

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

La trajectòria de Stephen Sondheim en el teatre musical parla per sí sola: vuit premis Tony, un Òscar, vuit Grammys, un premi Laurence Olivier i el premi Pulitzer per la seva contribució a Sunday in the Park with George.

L’autor, assagista i professor d’estudis de cinema a l’Oxford Brookes University, ha tractat l’obra de Sondheim des d’un equilibri entre la teatralitat, l’anàlisi crítica i la història. Contextualitza cada obra en la història del teatre musical. Un llibre útil per als estudiosos del teatre i per als amants el gènere musical que trobaran des de les primeres obres de Sondheim fins a les darreres posades en escena a càrrec d’Antonio Banderas al Teatre del Soho de Màlaga al 2022.

La primera part anomenada Un teatro de ideas es centra en els musicals com a resultat col·laboratiu de Sondheim i altres figures com ara Hal Prince i James Lapine.

La segona part, Un teatro de números, aborda el planejament de número musical i explora la manera en que aquest funciona en la resta de l’obra.  Identifica quatre tipus de “números” musicals bàsics: el monòleg dramàtic, el duet, l’ús del cor i l’escena musicalitzada.

El criteri utilitzat per triar les obres no ha estat escollir els millors musicals de Sondheim, sinó cercar una amplia gamma d’exemples per aproximar-nos a l’obra d’aquest emblemàtic creador.

Complementa l’obra fotografies en blanc i negre dels espectacles, lletres de les cançons l’original i traducció al castellà, una extensa bibliografia sobre el musical i Sondheim i un índex onomàstic. 

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Émile Jaques-Dalcroze va desenvolupar un mètode d’aprenentatge de la música a través del moviment conegut com a “rítmica”. Segons el qual tres elements (rítmica, solfeig i improvisació) es fusionen per donar pas a la creativitat i el moviment. Associat inicialment a la música,  el mètode Dalcroze va influir no només en la interpretació de músics i ballarins. El teatre també es va influenciar d’aquesta pedagogia que donava importància al “ritme” en les representacions i que va esdevenir un fonament del mètode del “teatre físic”. En el pròleg del llibre George Pitöeff diu que “La rítmica nos permite expressar lo casi inexpressable. El actor que acciona un texto, que insinúa un gesto, una forma, una actitud no expesaría nada si todo eso no estuviera dictado por un ritmo interno”.

El text ens arriba en una segona edició revisada i corregida.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Llibre oficial del mític i inimitable grup argentí de música que, com molt bé deia un dels seus espectacles “unen canto con humor”. Creadors de personatges inoblidables com l’Adelantado Don Rodrigo Díaz de Carreras, descobridor del continent americà; Warren Sánchez, germà principal d’una secta molt peculiar; Mangiacarprini, compositor d’himnes nacionals a gust del polític de torn i Daniel el seductor, una paròdia de La forza del destino de Giuseppe Verdi, entre molts d’altres.

Si hi ha un personatge que sobresurt en la trajectòria del grup és indiscutiblement el compositor Johann Sebastian Mastropiero. La singular vida i obra d’aquest músic irrepetible representa l’essència de l’humor de Les Luthiers. El grup, no només elabora els estrambòtics instruments que Mastropiero ha dissenyat sinó que també s’atreveix a reproduir la seva música... en públic.

Els periodistes Daniel Samper i Álex Grijelmo fan un recorregut per l’extensa trajectòria del grup. Un recull d’anècdotes, fotografies amb un glossari dels instruments informals, espectacles, discografia, videografia i bibliografia sobre Les Luthiers.

Un llibre actualitzat i imprescindible per tot aquell que ha gaudit i gaudiran amb els espectacles de Les Luthiers.

Més informació:

• Pàgina oficial de "Les Luthiers"

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Marta Buchaca és una autora teatral i guionista catalana. S’ha format com a dramaturga al Centre d'Études Théâtrales de Louvain la-Neuve (Bèlgica), a l’Institut del Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett.

És autora de L’olor sota la pell (2005), Emergència (2006), En conserva (2007), Plastilina (2009), Les nenes no haurien de jugar a futbol (2009), A mi no em diguis amor (2010), L’any que ve serà millor (2012), Litus (2012), Losers (2014), El cim (2016), Kramig, Playoff (2018), Només una vegada (2018), Rita (2019), i Quant temps em queda? (2022).

 Les seves obres han obtingut diferents premis com el Premi Joaquim Bartrina (2015) per L’olor sota la pell o el Premi Max per L’any que ve serà millor .

També ha adaptat obres de teatre familiar com Alícia al país de les meravelles (2016 i 2017) i de La nit dels malsons, el 2017.

I ha fet de guionista de televisió a El Cor de la ciutat i La Riera de TV3. En cinema ha escrit el guió de Les nenes no haurien de jugar a futbol, el 2017 i Litus el 2018.

Les seves obres s’han vist a Croàcia, Guatemala, Veneçuela, El Salvador, Grècia, República Txeca, Xipre, EEUU i el Canadà.

Amb Dramedias, on l’autora reuneix set de les seves obres, explora l’ambivalència entre el drama i la comèdia, descrivint i intercalant les intenses emocions dels moments tràgics de la nostra vida amb els successos més divertits. Tracta temes com el suïcidi amb tocs d’humor a Litus, on un jove està més preocupat pel trencament amb la seva parella que pel tràgic final del seu amic. A Rita dos germans es plantegen la necessitat d’abandonar allò que tant estimen. Kramig retrata el dia a dia d’una parella que està esperant un fill. Losers ens ofereix una comèdia romàntica sobre el descobriment de l’amor amb desesperació i Playoff és una tragicomèdia que transcorre a un vestuari d’un equip de futbol femení. També trobem a Només una vegada, el maltractament que pateix una dona per part de la seva exparella, tractada amb molta serietat i sense cap tipus d’humor. L’última obra que hi trobem és Quant temps em queda?, comèdia en què un home que tant sols li manca un mes de vida vol assegurar-se que la seva dona sigui feliç quan ell mori.

Són obres que retraten molt bé experiències que ha tingut l’autora i sobre coses que li preocupen i de les seves pors. A més a més totes elles estan molt ben estructurades, combinant moments per al riure amb d’altres més del plor. Així que si voleu conèixer totes aquestes obres de Marta Buchaca, us recomanem del tot aquest llibre!

Més informació: https://www.martabuchaca.com/ca 

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat