Pau Miró 2004-2020

En Pau Miró és un dels dramaturgs contemporanis més influents a Catalunya. Ha aconseguit des de fa anys, realitzar estrenes regulars als escenaris catalans amb força èxit de públic. És doncs, un autor que ha assolit un cert nivell de prestigi, alhora que és un referent teatral popular i força reconegut pel públic general. En definitiva, representa perfectament la nova dramatúrgia catalana actual. No és d’estranyar llavors, que l’editorial Arola hagi dedicat un dels seus volums de Textos a part. Teatre Reunit, en exclusiva a l’obra d’en Pau Miró, recollint textos de la seva creació que van des del 2004 al 2020. I és que en els tretze textos teatrals que recull el volum recopilatori, trobem peces claus de la trajectòria d’en Miró i de ben segur moltes obres, que qualsevol lector de teatre que s’acosti al llibre, haurà gaudit també des de les butaques d’una platea. Obre el volum recopilatori Plou a Barcelona segurament el text amb més ressò i èxit internacional del dramaturg. Traduït al castellà, italià, francès, portuguès, polonès i anglès. Es tracta d’una peça que explora la vida de tres personatges en un barri marginal de la ciutat, amb una narrativa que combina realisme i poètica, característica del seu estil. No hi podia faltar la trilogia “animal” Búfals, Lleons i Girafes, creada per Pau Miró partint del model clàssic de les faules per observar, de manera irònica i amb un punt de realisme màgic, els canvis soferts al barri marginal del Raval, des dels anys del franquisme fins a l’actualitat. Els jugadors, és un dels altres textos de l’autor indispensables. Guanyador el 2013 del premi al millor text estranger atorgat pels premis Ubú, uns dels més prestigiosos dels teatre italià. Es tracta d’una comèdia àcida que girà al voltant de quatre personatges: un barber, un actor, un enterramorts i un professor que tenen el costum de trobar-se per jugar a cartes. Les partides són el refugi de les frustracions d'aquests personatges. Al volum recopilatori d’Arola també trobem algunes de les seves darreres obres estrenades als escenaris. Entre d’altres, destaquen Victòria, estrenada al 2016 a la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Pere Arquillué i Mercè Arànega. També Una història real, estrenada l’any 2019 a La Villarroel, interpretada per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà, i Nil Cardoner, en una obra que reflexiona sobre les ferides emocionals d’un fill i un pare davant la pèrdua de la mare i l'esposa. El teatre Reunit d’en Pau Miró és un viatge pel creixement del dramaturg, per les petites històries quotidianes que li agrada explicar i pels escenaris urbans recurrents en els seus textos. Gaudim llegint la seva obra, i esperem que en Miró regali a l’escena teatral catalana encara moltes i moltes històries més. Més informació Obres d'en Pau Miró al Catàleg de les biblioteques Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

Todos pájaros

A Todos pájaros l’amor passa per sobre dels conflictes històrics i el dolor dels que són incapaços de superar el passat. L’Eitan és un jove  científic jueu novaiorquès que coneix la Wahida, una noia d’origen àrab de qui s’enamorarà i amb qui emprendrà un viatge a Israel a la recerca de l'autèntica història del seu pare. Tous des oiseaux va ser portat a escena per Wajdi Mouawad l’any 2017,com a director de La Colline, el teatre parisenc del qual n’és director des de 2016. Un espectacle àmpliament representat a França i arreu del món, que ha estat guardonat amb nombrosos reconeixements. L’estiu de 2024 l’obra s’estrena per primera vegada en català a Barcelona al teatre La Perla 29 en el marc del Festival Grec, dirigit per Oriol Broggi. El director ja havia expressat la seva estima per Mouawad portant a l’escenari altres espectacles de l’autor com Incendis, Cels, Boscos, Un obús al cor, i Assedegats. Wajdi Mouawad va néixer al Líban, però aviat la seva família va haver de fugir, per motius polítics,  primer a París per després instal·lar-se al Quebec. Mouawad és actor i director de teatre, dramaturg i novel·lista. Autor del quartet èpic La sang de les promeses (Litoral, Incendis, Boscos i Cels 2009) i de la novel·la Ànima (2012), obres per les quals ha esdevingut un dels autors més representats i traduïts de la literatura francesa actual. Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Actos de resistencia contra la muerte

Actos de resistencia contra la muerte, de la dramaturga, directora d'escena i actriu Angélica Liddell, reuneix les obres Y los peces salieron a combatir contra los hombres, Y como no se pudrió... Blancanieves y El año de Ricardo. Una trilogia on l'autora reclama que la denuncia des del teatre i des de l'art no ha de ser "obligatòria sinó inevitable" i, per aquest motiu, genera un qüestionament constant mitjançant l'ús del monòleg dramàtic. Les seves obres neixen, es llegeixen i es representen des de la passió. Una característica comuna a totes les seves creacions. Una veu pròpia amb un gran sentit pràctic i visual producte de la barreja entre teatre i art. A Y los peces salieron a combatir contra los hombres és una obra contra la injustícia, un contundent al·legat contra la pobresa i la situació d'abandonament dels immigrants. Una crítica  contra l'absoluta falta d'humanitat d'una societat que contempla com moren ofegades diàriament persones que buscaven una nova realitat en un món globalitzat i sense fronteres només pel capital i els turistes. Una lectura dura, fosca que, amb poques pàgines, es converteix en un crit silenciós contra una injustícia que sovint ni commou als que prenem el sol mentre el mar arrossega els cossos de les persones ofegades. La figura terrible i paradoxal del nen soldat és la realitat que Liddell aborda a Y como no se pudrió... Blancanieves. L'autora desconstrueix el conte de Blancaneu per situar-se enfront de la crueltat de la guerra i les seves conseqüències: la mort, el càstig, les violacions, l'horror, la gana... L'obra no és només la història de la víctima sinó també del torturador i de la seva consciència que l'obliga a viure amb el trauma i també amb la sensació de plaer. Liddell conclou a aquesta obra breu que la guerra, "era la forma de legitimar l'immens plaer que als homes els proporciona l'exercici de la crueltat". El text de El año de Ricardo només hi ha dos personatges: Ricardo i Catesby, el seu assistent, un adulador mut que obeeix sense qüestionar. El protagonista, per la seva banda, remet al Ricard III de Shakespeare i la seva repugnant ambició pel poder a qualsevol preu. Una profunda reflexió sobre el poder inspirada en la tragèdia de Ricard III de Shakespeare. Angèlica Liddell (Figueres, 1966) és llicenciada en Psicologia i Art Dramàtic. En 1993 funda la companya Atra Bilis Teatro. A més de textos teatrals també escriu poesia, narrativa i fa performances. Moltes de les seves obres s’han estrenat a països com Alemanya, Brasil, França o Xile. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica en 2012 per La casa de la fuerza. Les seves obres es caracteritzen pel seu expressionisme, la puresa i la cerca del significat a través del dolor i la subversió. És una de les figures més influents i polèmiques de l’escena internacional actual. Els textos dels seus espectacles es publiquen com poemaris i són citats per artistes com la mateixa Rosalia.  El seu estil és únic i visceral, rabiós, amb imatges provocadores, escenes extremes, bellesa i dolor.  Més informació: Angélica Liddell - Archivo Artea Entrevista a Angélica Liddell - La Uña Rota Ediciones ”Atrabiliaria Angélica en busca de su desaparición” - Diari El Salto    Recomanat per Biblioteca de Viladecans.

Dramaturgues de postguerra: deu autores de l'escena catalana: 1946-1965

Les autores dramaturgues catalanes es van enfrontar a grans dificultats durant la postguerra espanyola entre 1939 i 1975 a causa de la censura i la repressió del règim franquista. Què significava ser una dona que escriu teatre en llengua catalana en el primer franquisme i en els anys seixanta? Per començar, haurà conegut etapes molt diferenciades que van dels aires renovadors de la República dels anys 20 i 30 on les dones reclamen tenir veu i espais de realitat sociocultural del país, passant per la Guerra Civil Espanyola fins a arribar a la recessió artística i econòmica dels anys 40 i 50 on hi ha una bretxa que trastoca la trajectòria professional i l'educació liberal de les protagonistes d'aquest volum. Fins a mitjan dècada dels 60 no començaran a respirar una atmosfera de canvi que culmina amb la finalització de la dictadura franquista l'any 1975. Gairebé totes les autores tenen consciència de gènere i pretenen engrandir l'afeblida i proscrita cultura catalana i canviar la situació reservada a les dones: realitzar-se només dins del nucli de la llar lliurant-se en cos i ànima al matrimoni i la maternitat. Per això, combinen l'escriptura amb altres estratègies de culturització, és a dir, exerceixen de periodistes, professores, guionistes, crítiques literàries o cinematogràfiques, bibliotecàries, dobladores, publicistes, conferenciants o investigadores des d'aquests fronts d'acció i amb un ampli ventall de referents ideològics -el record dels ideals republicans, el feminisme d'arrel catòlica i l'activisme sociopolític i els moviments universitaris- les deu dramaturgues d'aquesta antologia coincideixen en el teatre com a altaveu que desgraciadament no totes poden a aprofitar perquè tenen una decisió d'autoafirmació nacional: escriure en català. I escriuen en català des d'una segona condició extemporània: ser dona, un atribut que encara té més pes en uns sectors llavors -i ara- tan masculinitzats com la literatura dramàtica i la creació escènica. L'inici de la renovació, deixant en un costat les representacions puntuals en els ambients de cambra i de la tasca dinamitzadora dels grups independents, presa forma després de la Fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) i el Teatre Experimental Català (1962 a 1975) entitats que es mouen en el terreny amateur i que reaccionen en contra de la pobresa intel·lectual de l'oferta comercial d'aquell moment. La situació política i social del primer franquisme va impedir el desenvolupament normal del teatre català, que va haver de debatre's entre "morir", "partir de zero" o retrobar una tradició teatral infringida per la Guerra Civil, l'exili i la repressió. El teatre professional en català va estar prohibit fins a 1946 i després es va veure molt limitat per l'estricta censura. Malgrat aquest context advers, algunes dramaturgues van aconseguir estrenar les seves obres, encara que la seva producció no va rebre l'atenció merescuda fins a èpoques més recents. Cal tenir en compte que el teatre català entre 1954 i 1975 només disposava d'un escenari professional que funcionava de manera regular el Teatre Romea. Recentment, a partir dels anys setanta, amb la recuperació d'algunes llibertats en moments de canvi de règim, es va produir un procés d'institucionalització de la literatura catalana que va permetre un major desenvolupament del teatre. No obstant això, les dramaturgues de postguerra van romandre en gran manera oblidades fins a èpoques més recents, quan s'han començat a omplir les llacunes existents en l'estudi d'aquest període. Aquest volum és un homenatge a totes aquestes dones invisibilitzades que van escriure, van estrenar o van publicar peces teatrals en llengua catalana entre 1946 i 1965 des d'ideologies diverses, de temàtiques i estructures diferents que ofereixen una mirada lleugerament crítica, evasiva, còmica, d'arrels costumistes o fins i tot experimental per fer-se una idea del panorama i de la situació de la literatura dramàtica, el radioteatre i els escenaris catalans del període de postguerra i les primeres dècades del franquisme. A través dels textos es constaten els múltiples punts d'encontre i les diferències estilístiques entre les creacions d'algunes de les dones que van ajudar a mantenir viva la flama del teatre durant els anys quaranta, cinquanta i els primers seixanta. Malgrat tenir constància de l'existència, no s'han pogut localitzar determinades obres, però es recopilen aquestes tretze peces teatrals representatives d'aquest període. Rosa Maria Arquimbau / Aquella nit de Sant Joan... (1946) Cecília A. Mantua / La Pepa Maca (1947) Llúcia Bartre /  Qui perd guanya (1948) Llucieta Canyà / L'amor té cops amagats (1954) Marta Fàbregas / Un pas en fals (1958) Joana Raspall / L'ermita de Sant Miquel (1958) Mercè Rodoreda / Un dia (1959) Maria Aurèlia Capmany / El desert dels dies (1960) Maria Novell / Fedra (1961) Rosa Victòria Gras / La vigília (1965) Apèndix Rosa Victòria Gras / Mima, la boja damunt la teulada (1953) Cecília A. Mantua / La cinglera de la mort (1955) Maria Aurèlia Capmany / Dos quarts de cinc (1963) Més informació Actrius, dramaturgues, ballarines... Guia Dones de teatre Teatre feminista per qüestionar-nos el món Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Vida de Teresina: biografia autoritzada de les Teresines

Jordi Milán i Milán és actor i director de teatre català. Des de petit ja va estar vinculat al teatre amateur a la seva Sitges natal. L’any 1980 juntament amb Vicky Plana funda la companyia La Cubana on hi fa les tasques d’actor, guionista i director. Hi ha creat i dirigit tots els espectacles des de l’inici fins a l’actualitat. És ben coneguda arreu de Catalunya i Espanya pels seus característics i originals espectacles que han vist més de sis milions d’espectadors ; en destaquen Cómeme el coco negro, Cegada de amor, Una nit d’òpera, Campanades de boda, Gente bien i Adeu, Arturo. També els programes de televisió Els Grau, Per Cap d’Any, TV3 no fa res, Me lo dijo Pérez, la popular Teresina S.A l’any 1992 a TV3 i un podcast de Teresina S.A a Catalunya Ràdio l’any 2023. La Cubana ha obtingut diferents premis i reconeixements com el Premi Butaca, els premis MAX o el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya l’any 1995. El 2021 van organitzar una exposició retrospectiva a Sitges coincidint amb el seu 40+1è aniversari. Vida de Teresina, biografia autoritzada de les Teresines sorgeix a partir dels podcasts de les Teresines a Catalunya Ràdio. L’editorial Penguin Random House va proposar als creadors de La Cubana de convertir els guions en un llibre per Sant Jordi però van tenir la idea més original que les Teresines escrivissin la seva pròpia biografia. Les germanes Teresina (interpretada per Mercè Comès), Maria Teresa (Mont Plans) i Tere (Sílvia Aleacar) juntament amb el seu germà Tomàs han viscut en tres pisos diferents al barri de Gràcia de Barcelona: al carrer de Sant Lluís, el pis dels avis al carrer de les Tres Senyores i al carrer de Verdi. Amb l’ajuda de l’escriptor Josep Miquel, expliquen les seves d’aventures d’infància i joventut, els seus primers amors, les seves il·lusions i desenganys, els seus pedidos que feien a casa com les postals per encàrrec per Nadal, corones de flors de plàstic pel dia dels difunts o embolicant roses i espigues per Sant Jordi, entre moltes altres anècdotes. També enllacen les seves vivències des de la postguerra fins als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, amb els principals esdeveniments històrics, socials i culturals de Catalunya. Els quaranta capítols breus escrits de manera cronològica es poden llegir de manera aleatòria. Utilitzen un to molt humorístic i juguen en tot moment entre la realitat i la ficció. La tipologia de personatges de les Teresines són reconeixibles en totes les famílies, han esdevingut un fenomen social i, en definitiva, aquesta biografia és un relat imprescindible que us farà descobrir la Teresina que tots portem dins! Més informació: La Cubana a la Biblioteca Virtual Accés als capítols de les Teresines a TV3 Podcast de ficció “Les Teresines pim pam pum" a Catalunya Ràdio Presentació del llibre Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Calígula

L’obra d’Albert Camus s’inicia in medias res, quan els patricis s’inquieten pel malestar de l’emperador de Roma. Calígula ha desaparegut misteriosament després de la mort de la seva germana Drusil·la, amb qui mantenia una relació incestuosa. Quan torna a palau, el protagonista manifesta una profunda insatisfacció vital i es lamenta que la vida maltracti amb tanta crueltat els homes, perquè tard o d’hora sempre acaba desposseint-los de tot allò que més estimen. Aquesta constatació dóna peu a l’emperador a rebel·lar-se contra el seu destí i a desafiar les lleis dels homes, dels déus i de la Natura, amb la intenció d’assolir algun impossible i d’abraçar l’absolut. A partir d’aleshores, es dedica a imposar la seva voluntat guiant-se per l’arbitrarietat i un profund hedonisme que l’acaben convertint en un personatge esborronador, perquè actua per mer capritx i pel desig de fer mal a consciència, capgirant l’ordre de les coses, menyspreant la divinitat, els ideals comuns, la moral i els grans valors col·lectius. En un moment donat, es disfressa de Venus després d’haver demanat la lluna. Són uns gestos blasfems que denoten la seva follia, però que estan carregats d’intenció. El que Calígula pretén és subvertir les regles que regeixen el seu món en adonar-se que viu immers en un sistema bastit d’accions corruptes, de lleis inhumanes i d’uns déus que semblen consentir-ho tot, tan si està bé com si no. El personatge de Camus encarna així l’ideal d’una llibertat molt mal entesa que l’abocarà a un contrasentit existencial. En negar la llibertat als altres i el dret a ser qui són, imposant una única manera de ser o de veure les coses, l’emperador restarà legitimitat als seus actes i es veurà arrossegat a una lluita fratricida, amb uns efectes absolutament devastadors. I ara ve la gràcia d’aquesta obra. L’emperador no està sol, simplement es comporta com un mirall de la gent que l’envolta. Si actua com un monstre és precisament per l’escassa qualitat humana dels patricis que el sustenten i que aplaudeixen les seves accions. En lloc de comportar-se com els garants dels grans valors humans; en lloc d’assumir la seva responsabilitat com a guies i protectors dels interessos de l’Estat; en lloc de defensar els ciutadans que representen, els seus adlàters el segueixen com mesells i es desentenen dels seus actes, sense assumir la responsabilitat que els pertoca. S’han convertit en una casta abjecta que parasita al voltant del poder i que mira de mantenir el seu estatus sigui quin sigui el preu que hagin de retre a compte. Calígula revela, per tant, la inconsistència del sistema en el qual es troben instal·lats els poderosos de Roma. Per això es burla de la seva fe, qüestionant els seus principis i les seves creences; o trepitja la seva dignitat posant-los a prova i regulant la seva vida sexual dins del prostíbul imperial; per això ordena també que, pel bé comú, prostitueixin les seves dones; o els deixa completament arruïnats després d’emparar-se dels seus béns i de retirar-los els seus privilegis impunement. Calígula en definitiva els aplica el sedàs de la seva pròpia lògica: quan algú atorga més importància a la posició, al poder i als diners, la vida acaba perdent tot el seu valor. Per això fa assassinar també uns quants dels seus homes quan li fan nosa. No és d’estranyar, que el protagonista acabi pagant amb la seva vida la gosadia d’haver volgut posar en valor els contrasentits del món que l’envolta. El dia que els patricis obren els ulls davant de la seva pròpia indignitat, es desferma contra l’emperador un complot consensuat que els conduirà al magnicidi. Tot un advertiment per a l’home modern que ens arriba des del passat. No oblidem que Albert Camus va escriure aquesta obra a les portes de la Segona Guerra Mundial. El text va ser redactat l’any 1938 a l’Alger, però l’esclat de la guerra en va postergar l’estrena fins l’any 1945, a París. Camus s’inspirà en La vida dels cèsars, de Suetoni, però, l’episodi en què es basà per escriure aquest drama, de seguida quedà reduït a una anècdota. El sobrepassà l’atractiu de la trama, la força enlluernadora de les paraules del protagonista i el retrat punyent de la condició humana a mans d’un foll que condueix ciutadans i súbdits a la barbàrie. L’obra va tenir diverses versions que l’autor va anar retocant al llarg del temps. La més difosa és de l’any 1944. Està estructurada en quatre actes i forma part del Cicle de l’absurd, juntament amb L'estrany (1942), El mite de Sísif (1942) i El malentès (1943). Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

Hairspray

L’estudiant Tracy Turnbland aconsegueix participar en una audició per al Xou de Corny Collins, un popular programa de televisió de joves ballarins de Baltimore. Malgrat el seu sobrepès, Tracy es converteix en una ídol del programa, fent la competència directa a la reina del xou , l’Amber Von Tussle. Aquesta, una adolescent rossa, rica i privilegiada, no només veurà perillar la seva coronació al ball, si no que el peu promès caurà rendit als encants de la Tracy. Una bogeria de pel·lícula independent, musical i molt divertida. Ambientada als anys seixanta, el film tracta temes de certa rellevància com el conflicte racial i la segregació als Estats Units des de la comèdia. També la grassofòbia és una de les trames de la pel·lícula, quan encara no existia ni aquest terme per parlar del menyspreu i exclusió d'una persona amb un pes per damunt d'uns determinats paràmetres estètics. La pel·lícula estrenada el 1988, va ser dirigida per John Waters, reconegut director de films transgressor de culte, i protagonitzada per Ricki Lake i la icona LGTBI Divine fent el paper de la mare de la Tracy. (des de llavors sempre seria un actor masculí el que s’encarregués d’interpretar aquest paper)   El 2023 es va estrenar la versió musical a Broadway, arribant a guanyar 8 Premis Tony. I el 2007 es va estrenar una versió actualitzada de la pel·lícula a Hollywood protagonitzada per grans estrelles com John Travolta, Michelle Pfeiffer i Christopher Walken.      Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

Una vella, coneguda olor; Revolta de bruixes

Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) va ser un dels dramaturgs catalans més importants del segle XX. L’obra "Una vella, coneguda olor", estrenada en clau professional el 30 de setembre de 1964 al Teatre Romea de Barcelona, és considerada una de les seves peces més representatives. Aquesta primera posada en escena la va dirigir Josep M. Segarra amb escenografia de Josep Guinovart i, entre altres, el repartiment el formaven Carme Fortuny (Maria), Josefina Tàpias (Sra. Dolors) i Nadala Batiste (Mercè). Tot i ser la primera obra que va escriure l'autor quan tenia només vint-i-dos anys, la peça teatral ja transmetia la sensació que el que s'hi explicava era part de la vida o l'entorn pròxim de l'espectador. Benet i Jornet tenia una manera d'explicar les coses de la vida diària d'una manera natural i propera que feia que el públic les visqués com si passessin al costat de casa seva. El seu teatre costumista capta l'essència de l'ésser humà i transmet les emocions universals. La trama de "Una vella coneguda olor" gira entorn a la memòria i al pas del temps, elements que es converteixen en eixos centrals de la narrativa. A través d'una estructura temporal no lineal, l'obra reflexiona sobre la relació entre el passat i el present, explorant la manera com els records, melodies i olors d’una altra època configuren la identitat dels personatges. L'obra, ambientada en un barri humil de la Barcelona grisa, proletària i franquista se situa en l'estiu del 1962 als patis interiors d'una illa de cases al barri vell de Barcelona. Retrata la vida de una família de classe treballadora que viu en un pis petit i modest posant l'accent en la difícil relació i els conflictes entre una mare i una filla contraposant la vellesa i la joventut de dues generacions.  La protagonista és la Maria una noia que prové d'una família humil educada en un col·legi de monges de manera altruista. Quan la seva mare, la Mercè queda vídua la noia ha d'abandonar els estudis i posar-se a treballa de peixatera a contracor, però no abandona del desig d’aconseguir viure en un món millor, obert i sense traves a persones com ella.  A l'obra vessen molts sentiments de les dues protagonistes: ràbia, ira, frustració, amor i, sobretot, ganes de fugir.  El personatge central de la mare representa la saviesa, la tradició o la memòria històrica d’una dona del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amargada i temorosa. La seva presència pot ser evocadora i simbolitzar diferents aspectes de la vida i la cultura.  En canvi, el personatge de la filla representa la joventut, la pèrdua de la innocència en temps de foscor, la modernitat o la renovació. El seu paper pot estar marcat per la rebel·lia, la curiositat o la cerca de nous horitzons que vol deixar enrere l'estricte control de la seva mare que l’ofega a poc a poc. "Una vella, coneguda olor" va obtenir el Premi Josep Maria de Sagarra l'any 1963 i es va estrenar al Teatre Romea un anys després. La seva senzillesa de plantejaments i proximitat van meravellar el públic, que es va retrobar amb un teatre actual, realista, català i en català.  L'any 1967 a TVE es va emetre l’adaptació televisiva en català, un fet excepcional durant el franquisme per a un text dramàtic en català. Posteriorment, l'obra va ser reviscuda el 2011 al Teatre Nacional de Catalunya en una aclamada posada en escena dirigida per Sergi Belbel. Amb una escenografia que ha quedat gravada a la retina dels espectadors i un repartiment encapçalat per Sara Espígul i Mercè Arànega, la producció va confirmar el valor perdurable d'un text que ha esdevingut un clàssic del teatre català contemporani que ha estat interpretat per la majoria de les companyies amateurs del nostre país, una obra que convida a la reflexió i a la introspecció sobre la nostàlgia, el pas del temps i les emocions humanes.   Més informació: Josep Maria Benet i Jornet Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Ai-ai: el cadàver exquisit del teatre català

El surrealisme va prendre del dadaisme algunes tècniques de fotografia i cinematografia així com la fabricació d'objectes. Van estendre el principi del collage a l'acoblament d'objectes incongruents. També van inventar una forma de creació artística col·lectiva per divertir-se i cridar l'atenció. Van començar amb el que en digueren el "cadàver exquisit". Era una paraula o l'esbós d'un dibuix efectuats per una sola persona a la qual s'afegien, en rigorós ordre (o desordre) que hi anaven ficant cullerada, sempre de manera limitada. Podia resultar-ne una figura humana molt desproporcionada. El 8 d'octubre de l'any 2019, l’escriptora i crítica literària Núria Perpinyà convidà una vintena llarga d'escriptors catalans a l’Espai Brossa a fer un cadàver exquisit. Fou una experiència insòlita, històrica que donà lloc a una improvisada performance dirigida per Jordi Coca. De collages espontanis i a cegues entre uns quants, amb poemes i dibuixos, se n'han fet força seguint els de Prévert i Breton. En canvi, d'exquisits teatrals, que se sàpiga, aquest va ser el primer i l'únic que existeix al món. Sota el títol “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” l’obra compta amb textos d’una vintena d’escriptors i dramaturgs (Jordi Coca, Núria Casado, Carles Mallol, Victoria Szpunberg, Marc Rosich, Helena Tornero, Roger Puig, Dolors Miquel, Enric Nolla, Gerard Guix, Pep Cerdà, Manuel Molins, Toni Cabré, Jordi Prat, Adrià Pujol, Ferran Echegaray, Llàtzer Garcia, Paco Zarzoso, Carlos Be, Narcís Comadira, Albert Mestres, Queralt Riera, Jordi Oriol) i fotografies de Mikel Alors. Aquests textos encadenats formen un cos atzarós, un tren surrealista on cada vagó s'obre i es tanca amb paraules brossianes, despertant parlaments d'alaskians, efraïms i pollastres. Advertim els lectors que les sandàlies i els mandarins que s'escapen per les finestres els poden fer descarrilar el cap. L’acte de presentació del llibre es va fer el 17 de setembre de 2023 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa amb la participació de Vicenç Altaió, Jordi Coca, Núria Perpinyà i alguns col·laboradors del llibre, i es va projectar la pel·lícula de la manifestació artística dirigida per Toni Vidal que va tenir lloc el mes d’octubre de 2019.   El llibre “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” neix a partir del llibre “La Cadira trencada: teatre català d'avantguarda”, la història del teatre català del segle xx que repassa cent anys d’aquest gènere literari, els dramaturgs i dramaturgues, les tendències, la influència i la relació amb els corrents teatrals internacionals, l'escenografia, la política, la sàtira, la llengua, el feminisme, etc. El portal interactiu Mentrimentres parla de teatre, d'avantguarda, i de modes amb l'escriptora Núria Perpinyà. Llarga vida als cadàvers exquisits! Més informació: Commemora: Centenari del surrealisme Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Teatro

Yasmina Reza és una dramaturga francesa reconeguda amb els més prestigiosos guardons com el Molière, el Laurence Olivier, el Theater Houte i el Tony. Aquest volum de teatre reunit recopila tres obres de teatre seves que han estat traduïdes al castellà: “Arte”, "Tres versiones de la vida. Una comedia espanyola”, "Un dios  salvaje i una obra inèdita "Bella figura". A través de totes elles, l’autora ofereix retrats incisius i crítics de la societat contemporània amb diàlegs aguts i situacions que posen de manifest les tensions humanes que han aconseguit captar l'atenció del públic i la crítica teatral. L’obra de Reza ha estat reconeguda internacionalment, sent traduïda a més de trenta-cinc idiomes i sent representada en diversos països amb gran èxit. A més, la seva capacitat per explorar temes com l'amistat, les relacions humanes i altres qüestions existencials amb un toc d'humor i profunditat ha consolidat la seva reputació com una de les dramaturgues més rellevants del panorama teatral actual i sens dubte estem davant d’un llibre imprescindible a qualsevol biblioteca de referència d’obres de teatre. Més informació: Yasmina Reza a les biblioteques Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Entrevistes breus amb dones excepcionals

Joan Yago (Barcelona, 1987) és un dels dramaturgs més prolífics i interessants de l’actual panorama teatral català. Les seves obres es caracteritzen per inspirar-se en fets històrics i socials, sempre des de la ironia i el sentit de l’humor. Cofundador de la companyia La Calòrica, Yago és el dramaturg habitual de la companyia. Però a més, Yago ha destacat per obres d’èxit com You say tomato, un divertit musical de petit format (Premi Serra d’or de la crítica 2016), o Sis personatges – Homenatge a Tomàs Giner, una proposta de metateatre documental innovadora que es va poder veure a l’Espai Lliure l’any 2018. Entrevistes breus amb dones excepcionals, va ser escrita i publicada l’any 2016. Una primera versió que ja es va poder veure al Thêatre Ouvert de Paris l’any 2022. L’obra arriba per fi a Catalunya programada pel Teatre Nacional de Catalunya, del 29 de febrer al 31 de març de 2024, en una versió reescrita per l’autor i dirigida per la Mònica Bofill. El text ens presenta un programa de televisió on cinc dones, amb estils de vida peculiars, que existeixen realment, són sotmeses a entrevistes fictícies per una presentadora punyent que furgarà en les seves vides. L’autor aborda els diferents posicionaments, temes i qüestions existencials al voltant de la identitat, del gènere, i de les diverses visions de la humanitat de dones amb perfils contraposats, des d’una mirada fresca i irreverent. Una obra divertida però que  ens fa reflexionar sobre vides tan reals com inversemblants, en un món on hi ha tants punts de vista com persones.   Escolta l'obra sencera: Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago Més informació: Un espectacle excepcional de Joan Yago al TNC. Santi Fondevila. Diari Ara. Crítica de teatre. 6/03/2024. Les dones estrambòtiques de Joan Yago, de Martí Figueres. Núvol.com. 06/03/2024. Balañà, Bofill, Gil, Gorina... Andreu Martín. El Temps de les arts. 04/03/2024. Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Baila

Maurane Mazars és il·lustradora, dissenyadora i autora de còmics francesa que es va formar en Comunicació Visual a l’École Estienne de París ; després va ampliar els seus estudis a les universitats de Gènova i Estrasburg. Ha obtingut diferents premis per la seva feina a Bèlgica, Suïssa i França. Aquesta obra va guanyar el Premi Atomium Raymond Leblanc l’any 2018 així com el Premi Revelació al Festival Internacional d’Angoulême l’any 2021. ¡Baila! explica la història d’Uli, un jove ballarí alemany, apassionat per les pel·lícules musicals que acaba abandonant Alemanya en busca del somni americà, a la Nova York dels anys cinquanta. Allà intentarà triomfar a Broadway encoratjat per l’Anthony, un altre ballarí que va conèixer a Alemanya que li va obrir els ulls sobre la seva verdadera meta, que es el teatre i no el cinema. L’Uli, tot i venir d’una Alemanya recent sortida d’una Guerra Mundial, no dubtarà en gaudir de la seva sexualitat sense cadenes ni màscares. L’Uli i l’Anthony iniciaran una breu relació però molt intensa i l’Uli se n’adonarà que no tots tenen la mateixa mentalitat que ell, la qual pot estroncar la seva carrera artística, que exigeix tota la concentració possible.  Amb aquest còmic Mazars homenatja els inicis del teatre musical, el moment culminant del cinema als Estats Units i la dificultat per entrar al circuit professional. També fa un homenatge a importants figures de la dansa moderna a Alemanya del segle XX. Un dels punts forts de l’obra són les escenes de ball, en què Mazars construeix coreografies que transmeten moviment i que s’acaben de completar en la ment del lector. Per emfatitzar aquestes escenes alguns casos hi presenta vinyetes sense fons aïllant el protagonista de la resta del món eliminant qualsevol obstacle per la mirada i el moviment.  Té un estil gràfic interessant, en què l’autor s’assegura de marcar molt bé el contorn dels personatges i un bon equilibri entre aquarel·la i tinta. La precisió i el detall van canviant all llarg de les escenes, segons on Mazars vol dirigir la nostra mirada. En definitiva és una obra amb molts punts interessants que segur que us faran passar una bona estona! Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Carn humana

No us quedeu amb el discurs literal d’uns personatges banals que només saben parlar de fets paranormals i de marques conegudes. Carn humana descriu, i ridiculitza, amb una bona dosi d’humor absurd, la dèria d’un matrimoni esgarrifosament superficial, format per la Màrcia i en Ramon, encaparrats amb què el Mirko, el seu fill adoptiu, ha de ser excepcional tant sí com no. A través d’uns diàlegs plens de conjectures hiperbòliques, que contribueixen a caricaturitzar la parella, els espectadors s’endinsen en una sàtira moderna al voltant d'uns personatges, d'una mediocritat aclaparadora, afectats per un narcisisme patològic i desesperats per despuntar en alguna cosa. Són éssers amb un immens complex d’inferioritat, i profundament envejosos dels èxits dels altres, que aspiren a acaparar l’admiració de l'entorn, però amb actes inspirats en un altruisme hipòcrita i amb la instrumentalització del seu fill només en benefici propi. Quan s’adonen que el Mirko els ha sortit un nen normal i corrent, que ni levitarà mai, ni donarà mostres de fer cap prodigi memorable, el seu comportament pren una deriva criminal: es plantegen assassinar-lo, com ells mateixos argumenten, aprofitant un buit legal. Sembla ser que el pobre nen no ha cobert les expectatives. Ho posen en pràctica sense pensar-ho gens, com qui diu enduts per un rampell, mentre s’il·lusionen amb una nova adopció que substituirà ben aviat el fill mort, amb la mateixa frivolitat de qui decideix canviar de mòbil, de cotxe o de microones. “Tenim dret a il·lusionar-nos, Ramon. A viure una vida plena. A veure créixer un fill que ens faci sentir orgullosos de ser els seus pares”, diu la Màrcia, egoistament, fent passar les seves necessitats personals per damunt de la criatura. Per reblar el clau, el seu comportament immoral i la seva crueltat es desclouen poc abans d’acabar-se el darrer acte quan, tot jugant, s’entretenen a fer experiments amb unes minúscules formigues després d’haver comès un acte tant execrable. La decisió que han pres, però, no els acabarà de sortir bé (no desvetllarem el final, tranquil·litzeu-vos, per no espatllar la intriga). I és que l'autor, Josep Julien, ha estat fent broma, una mica seriosament: l'obra no pretén ser moralitzant, tanmateix conté una crítica implícita, un xic àcida, potser, contra aquella mena de progenitors, aparentment amorosos i amatents que, lluny del que cabria esperar, es converteixen en pares adoptius no pas per vocació, sinó per pur esnobisme, és a dir, per sentir-se especials, superiors, diferents i millors que la resta. La Màrcia i el Ramon revelen així la seva autèntica essència. Són profundament inhumans i tracten el seu fill, literament, com carn humana. Però, es que ells també vénen a ser el mateix. No tenen ànima, ni cor, ni bona ni mala consciència. D’aquí que el comportament de les formigues tingui tant de pes en el darrer tram de l’obra: a diferència d’ells, aquestes minúscules criatures, en aparença insignificants, assoleixen una immensa grandària pels seus actes solidaris, altruistes i intel·ligents. Uns valors absents en aquests dos personatges suposadament superiors que campen en l'escala antropomorfa.  Carn humana va més enllà de ser una mera reflexió sobre la paternitat o sobre els desenganys de la parella que ha volgut formar una família. És també, per extensió, el retrat d’una societat poblada d’éssers que s'han deixat arrossegar per capricis insubstancials i que els fan prevaldre, egoistament, per damunt dels valors primordials i dels drets dels altres. Amb aquesta obra, Josep Julien guanyà el XVIIè Premi de Teatre Palanca i Roca, l’any 2022, en la XXXIVena edició dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. Més informació:  Josep Julien a les Biblioteques Josep Julien a la Viquipèdia Recomanat per : Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

El gos

Guanyadora d’un Premi Born de Teatre (guardó d'escriptura dramàtica per a obres inèdites en català o castellà que convoca el Cercle Artístic de Ciutadella, Menorca), l’obra  El gos de Lluïsa Cunillé és un altre exemple del fascinant univers oníric de l’autora, que ens porta a qüestionar-nos les veritats establertes i a reflexionar sobre els valors que ens defineixen com a societat. El gos, que ha inaugurat la temporada 2024 de la Gleva Teatre, és un text dividit en dues parts ben diferenciades. A la primera, un home, un director d’escola jubilat,  rep a casa seva a un jove que, aparentment, ha trobat al gos de l’amfitrió que voltava pel carrer. En realitat, ni el gos estava perdut ni el jove l’ha rescatat. A la segona part, el monòleg del protagonista, que s’ha de descobrir, concreta allò que no havia quedat tancat a la primera part. Un joc subtil de miralls entre l’amo, la mascota i el jove, que amaga un secret amarg que destapa davant d’un desconegut sense necessitat. Al text, els personatges, predestinats a trobar-se, es llepen les ferides a través d’un diàleg carregat de pauses, d’informació que s’oculta en els silencis. Batega sempre una sensació d’amenaça i de canvi que fa llegir l’obra en alerta constant davant d’uns protagonistes que volen comunicar-se, però que no en saben. Davant d’una soledat que impregna els cossos del director d’escola i el jove, el gos esdevé un misteri. Així, l’autora aprofita aquesta situació per fer-nos reflexionar sobre el fracàs de l’educació i de la cultura, de la pèrdua d’il·lusions i com ens relacionen entre nosaltres. Amb una gran riquesa de llenguatge, humor cínic, tensió entre els personatges i càrrega psicològica que deriva cap a l’absurd, El gos és una obra amb més preguntes que respostes i una anàlisi sobre la relació entre la masculinitat i el poder. La reconeguda autora d’aquest text teatral, Lluïsa Cunillé, ha estrenat més de setanta muntatges, entre originals i dramatúrgies, i ha rebut nombrosos guardons com tres vegades el Premi Born de Teatre (1999, 2010 i 2022) i el Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques (2004). En 2010, va ser la primera dona a rebre el guardó del Ministeri de Cultura amb el Premi de Literatura (modalitat literatura dramàtica).   Més informació: Lluïsa Cunillé a les biblioteques Lluïsa Cunillé. Prestatge virtual d'Arts escèniques  La Gleva Teatre Institut del Teatre. Biografia Lluïsa Cunillé Recomanat per Biblioteca de Viladecans. Viladecans

El Chico de la última fila

Juan Mayorga (Madrid, 1965) és un llicenciat en Matemàtiques i Filosofia, que va exercir la docència i ha rebut nombrosos premis per les seves creacions teatrals. Tots els coneixements i vivències de l'autor es veuen clarament reflectits en El chico de la última fila: des del paper docent de Germán fins a hores de repàs de les matèries de matemàtiques i filosofia. El Chico de la última fila  té dos personatges principals: el Germán i el Claudio. Germán és un professor de secundària de llengua i literatura i apassionat d'aquesta. Després de molts anys està fart de la seva professió i decebut amb el nivell dels seus alumnes. Escriptor frustrat que es bolca en Claudio en descobrir els seus dots per a l'escriptura, i espera del jove tot allò que ell mateix ha estat incapaç d'aconseguir. En Claudio és un jove estudiant de 17 anys, alumne de Germán. És estrany, solitari, ve d'una família desestructurada i li agrada passar desapercebut, però demostra tenir una gran intel·ligència, especialment en el relacionat amb les matemàtiques i la llengua. Aprofita els seus dots amb les primeres per a ficar-se a casa del seu company Rafa Artola amb l'excusa d'ajudar-lo amb elles, però amb la finalitat de veure de prop a aquesta família que tantes vegades havia observat des de lluny. Els textos que escriu per a Germán giren al voltant dels Artola, però la motivació després d'ells no queda completament clara, frega el voyeurisme i provoca nombrosos conflictes. Al llarg d’aquesta obra de metateatre, que curiosament no segmenta l’espai ni el temps, el lector s’endinsa en les escapades del Claudio i en el vincle d’aquest amb el Germán i tot el que els envolta. El chico de la última fila resulta intrigant fins al final, i la seva amena lectura brinda l’oportunitat de convertir una tarda avorrida en una tarda satisfactòria.   Més informació: Juan Mayorga a les Biblioteques Juan Mayorga a la Viquipèdia Juan Mayorga. Real Academia Española Recomanat per Lara Fernández. Bib. de Ponent. Sabadell. 

Teoria escènica

L'estudi introductori del llibre diu: "Les obres teatrals d'Adrià Gual, en la seva majoria, van ser publicades en vida de l'autor (i algunes reeditades), i per aquest motiu es poden consultar amb certa facilitat. Per contra, els assajos, els prefacis inèdits, les conferències, els articles i les notes esparses van ser parcialment publicades en l'època i, malgrat el seu interès, es localitzen avui tan sols en hemeroteques i fons documentals. Sortosament la pràctica totalitat dels manuscrits de l'autor es conserva agrupada i és consultable a la biblioteca del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre de Barcelona." Per cobrir aquest buit, Carles Batlle i Enric Gallén recuperen tot aquest material en aquest llibre que pretén donar a conèixer els textos més representatius de l'assagística gualiana, situar-los en el seu context local i internacional i avaluar-ne la importància en l'establiment d'una tradició teatral autòctona. Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 1872-1943) va ser un dramaturg, director d'escena, empresari teatral i pedagog català que va viure a finals del segle XIX i principis del segle XX. Gual va fundar la companyia del Teatre Íntim amb l'objectiu de modernitzar el teatre català. A més, va fundar l'Escola Catalana d'Art Dramàtic per encàrrec de la Mancomunitat i un dels pioners del cinema a Barcelona. És una figura cabdal del modernisme català, i va ser reconegut per la seva tasca de regeneració, europeïtzació i ennobliment de les arts catalanes del teatre del segle XX. La seva teoria escènica es basa en la fusió de les arts en el teatre, concebut com a art total, i en la voluntat d'adaptació a la realitat del teatre català modulant les propostes segons les circumstàncies culturals i polítiques del país. Pel que fa a la seva obra, Gual va ser un dels primers dramaturgs simbolistes catalans i va escriure obres com "Silenci" que entronquen amb el teatre simbolista belga de Maurice Maeterlinck. A més, va ser el primer director d'escena a Catalunya i a Espanya, i va introduir la pedagogia dramàtica entesa a la manera contemporània. Va escriure diverses obres de teatre que oscil·laven entre el modernisme i el realisme teatral més estricte. Algunes de les seves obres més conegudes són "Oh, Estrella!", "La mosca vironera", "La visita", "L'últim hivern", "La mar brama", "Morts en vida", "El perill", "Nocturn (Audante Morat)", "Blancaflor", "Silenci (Drama de món)", "La serenata", "Joan Ezequiel", "Hores d'amor i de tristesa", "Fígaro o la dama que s'avorria", "La mentidera" i "El camí". El Teatre Íntim va ser un projecte i companyia teatral posat en marxa l'any 1898 per Adrià Gual juntament amb Joaquim Pena, Claudi Sabadell, Oriol Martí, Salvador Vilaregut, Francesc Soler i Josep Maria Sert amb la finalitat bàsica de donar nous aires al teatre català de l'època de promoure un teatre modern a Catalunya. El concepte de Teatre Íntim fa referència a la familiaritat, al grup reduït, tot i que no advoca per l'aïllament, si ho fa en una voluntat original de formar part d'un grup selecte intel·lectual. A les seves representacions, en un principi, només s'hi accedia per invitació, i per això la primera representació pública del Teatre Íntim La culpable de Gual (1899) va esdevenir un autèntic fracàs. A partir de l'experiència simbolista de Lugné-Poe, condueix el Teatre Íntim cap a un art total, creant una atmosfera, un ambient i una emoció que posi de manifest la correspondència entre el fet físic i espiritual. Inspirat en les noves propostes que s'estaven realitzant a París, va realitzar diversos espectacles als Jardins del Laberint d'Horta, on Gual va aplegar clàssics universals amb autors catalans, creant el que és conegut com a Teatre de la Naturalesa. El llegat del Teatre Íntim és cabdal, i l'any 1913 la companyia esdevé l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, i constitueix l'embrió de l'actual Institut del Teatre. La contribució d'Adrià Gual al teatre català va ser fonamental en la modernització i dignificació del teatre català, així com en la creació d'una indústria cultural. Va ser un dels primers a introduir el simbolisme i el teatre poètic a Catalunya, va ser un dels primers a incorporar la figura del director escènic i a innovar en la posada en escena del teatre català. També va ser un dels impulsors de la Ciutat del Teatre, un projecte que va idear com a Teatre de la Ciutat, el primer intent per fer un teatre nacional, projecte que finalment va ser descartat l'any 1925. A més, va ser un dels fundadors de l'Escola d'Art Dramàtic, que va ser fonamental per a la renovació del teatre català. Selecció de retrats i fotografies d'escena de muntatges teatrals d'Adrià Gual amb el Teatre Íntim (1898-1928), la Nova Empresa de Teatre Català (1908-1910) i l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913-1934)per a l'exposició "Adrià Gual (1872-1943), el perfum d'una època".    Més informació: Text complet del llibre Adrià Gual a les biblioteques Teoria escènica, d'Adrià Gual - Galeria d'imatges a cura d'Anna Solanilla [Imatges procedents del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre] Teatre Íntim. Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

La nostra ciutat

La vida a Grover’s Corners, una petita ciutat de l’estat de New Hampshire transcorre amb normalitat, els petits esdeveniments de la vida, la quotidianitat, es van succeint de forma natural. Però, no són, precisament, aquests petits esdeveniments els que donen raó de ser a l’existència humana? En La nostra ciutat, Thornton Wilder analitza el microcosmos d’una petita societat i la seva evolució en les primeres dècades del segle XX, i ho fa resseguint les petites accions, moments i converses que creu són les que han definit les grans decisions vitals dels personatges. La seva intenció és que els espectadors ens adonem d’això, Emily, una de les protagonistes, es queixa en una reflexió final: “Cap ésser humà s’adona algun cop de la vida mentre la viu? De cada, cada minut?” En aquesta obra, com en altres de Wilder, trobem la barreja d’elements innovadors en l’aspecte formal i d’altres més conservadors en la temàtica. L’obra es desenvolupa en tres actes amb salts temporals en un espai físic construït  amb objectes figurats i amb un regidor-narrador que trenca la quarta paret i es dirigeix  directament al públic. En aquest sentit, l’obra és conscient de ser una representació de la vida, un element de realisme buscat per l’autor. En canvi, temàticament, Wilder parla amb tendresa i enyorança d’un temps passat idealitzat, on les contradiccions i tensions socials de la petita societat que formen els habitants de Grover’s Corner són un preu acceptable a pagar a canvi de l’harmonia social imperant. L’obra té gran precaució vers el seu temps present, els anys trenta del segle XX, un temps de grans urbs, de producció industrial i de masses, on l’individu és més petit i insignificant. Un temps de canvis ràpids, deshumanització i conflicte que ens poden recordar l’actualitat i on, de la mateixa manera que llavors, el retorn a allò petit, concret i segur ens pot ser igualment útil per retrobar-nos amb la nostra pròpia humanitat. En temps de crisi, llegir Thornton Wilder, tranquil·litza. Thornton Wilder (1897-1975) és dels clàssics contemporanis del teatre nord-americà. Va guanyar el Pulitzer precisament amb l’obra recomanada que,  juntament amb "El llarg dinar de Nadal" (1931), són els seus treballs dramàtics més representats.  Més informació: La nostra ciutat – Fitxa tècnica Comanegra - Institut del Teatre Thornton Wilder a les biblioteques La nostra ciutat al Teatre Lliure– Fitxa tècnica de la representació dirigida per Ferran Utzet "Our Town" (1955). Versió cinematogràfica amb Frank Sinatra i Paul Newman dirigida per Delbert Mann. Recomanat per Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

El Criat

Qui faria escarafalls a algú que sempre et fa costat i que està disposat a fer qualsevol cosa per tu sense discutir mai? És el que li passa a en Tony, un noi de casa bona, bastant ingenu i pusil·lànime, i força indolent, que tan aviat esquiva una oportunitat laboral com rebutja obertament les obligacions de qualsevol ordre. Com sol dir, les complicacions no fan per ell i encara menys les confrontacions amb els altres. I és precisament per això que deixa el govern absolut de casa seva en mans d’en Barrett, el criat que acaba de contractar i en qui delega la presa de decisions de tot allò que afecta la seva vida quotidiana. En Barrett, de tarannà discret i llagoter, és un noi intel·ligent, molt eficient i dotat de grans habilitats. Des del primer moment, mostra una predisposició a complaure el seu amo, constantment. De tant en tant, deixa entreveure que té uns gustos molt exquisits, als quals no sembla disposat a renunciar, perquè és ambiciós i perquè, gràcies a en Tony, es troben en el seu abast permanentment. Amb astúcia, el criat comença a emparar-se de tots els flancs que afecten la vida d’en Tony , fins al punt de fer-se-li imprescindible. A mitja funció, descobrim que en Barrett és en realitat un personatge letalment manipulador. No només ha clissat de seguida quins són els grans defectes de caràcter del jove aristòcrata sinó que, subtilment, prova de fer-lo caure en el seu parany de mica en mica. Mentre es mostra falsament servicial, en Barrett va temptant el seu amo amb els plaers més hedonistes per satisfer els seus vicis, els quals dibuixen un arc molt ampli que inclou des de la mandra a la gola, passant per la luxúria. El personatge del servent es revela així com una criatura mefistofèlica capaç d’invertir l’estructura de poder convencional, de caràcter piramidal, entre amos i criats, per acabar assolint una posició dominant. No en va, es converteix en el protagonista absolut de l’obra de Maugham, fins al punt d’emparar-se’n també del títol. Ni la promesa d’en Tony, ni en Richard, un amic íntim de la parella, podran salvar el noi del seu depredador. En Tony no escolta els seus advertiments i es deixa arrossegar per tot allò que disposa en Barrett. Desolats i impotents, tots dos joves seran testimonis de la perversa relació que s’estableix entre amo i criat, i de la indigna i degradant transformació d’en Tony, cada vegada més sotmès, moralment i físicament, a la voluntat d’en Barrett. El criat, de Robin Maugham, és una obra magistral. Per una banda, dissecciona amb precisió de bisturí la manera com es construeixen uns vincles altament tòxics entre dos personatges aparentment molt diferents, per l’estatus i pel tarannà; i, per altra, exhibeix de manera meridiana, a la manera d’un advertiment, quines són les conseqüències de deixar-se portar per algú altre en excés. L’obra teatral, estrenada l’any 1948, va ser portada a la gran pantalla per Joseph Losey, també amb el títol "El sirviente", l’any 1963. L’adaptació que se’n va fer per a la pel·lícula va ser elaborada per Harold Pinter i el paper protagonista va ser interpretat per un Dirk Bogarde impressionant i magnífic, el qual impregnà el personatge d’un halo intens i profundament inquietant que el dugueren a guanyar el Premi BAFTA 1964. Inigualable. Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Teatro de la muerte y otros ensayos

La festivitat de Tots Sants ha comptat amb una rica tradició teatral, des de la representació del clàssic de José Zorrilla, "Don Juan Tenorio" a la dansa del Ball de la mort, una visió escènica davant de la mort, que Tadeusz Kantor va culminar en la seva última etapa de creació, anomenada el Teatre de la mort.   Tadeusz Kantor (1915-1990) fou un artista polonès polifacètic i un dels creadors escènics més destacats del s.XX. Sota la influència del moviment de les avantguardes, com el dadaisme i el surrealisme, Kantor va fundar l’any 1955 la companyia de teatre experimental Cricot 2, amb la qual va desenvolupar la seva visió teatral al marge de qualsevol ideologia i convencionalisme de l’època. Considerat el Warhol de la Polònia comunista, a "Teatro de la muerte y otros ensayos", trobem la seva recopilació teòrica, la qual uneix tota la seva vida artística, dels seus inicis teatrals a Cracòvia, en plena ocupació nazi, fins al seu darrer treball com a professor al teatre Piccolo de Milà, l’any 1986. D'aquesta manera, el llibre dividit en set capítols, s’inicia amb el Teatre independent dels anys 1942-1944, amb una tria de textos de Kantor al voltant del seu primer grup teatral que va crear juntament amb uns amics durant la guerra, i que representà de forma clandestina en cases particulars obres de Jean Cocteau o Stanislaw Wyspianski. Per continuar amb un viatge per les múltiples formes de la seva concepció teatral, defugint sempre de qualsevol tendència o tradició, a través de l'etapa del Teatre informal, al Teatre impossible fins a la més reconeguda i fosca de la trajectòria, el Teatre de la mort. Un període pictòric-visual, on apareixen units l'univers literari, performance, artístic i teatral del creador polonès, amb obres com, "La classe morta"; títol cabdal de Kantor, en què fa una reflexió sobre el pas del temps, la memòria i estableix l’escena teatral com un lloc de trobada entre vius i morts. Fins al punt que el mestre Peter Brook, la va definir com un espectacle després del qual el teatre no va tornar a ser el mateix.   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.    

El Personaje

Aquest llibre representa el tancament d’una trilogía dedicada a l’art de la ficció creada pel gran mestre Robert Mckee. Després del primer llibre El Guión publicat el 1999 i guanyadora del Premi de la Fundació Kraszna-Krausz al Millor Llibre sobre Imatges en Moviment, i de El Dialogo que va veure la llum el 2016, aquest darrer volum se centra en la creació de personatges fent un exhaustiu recorregut pels fonaments de la caracterització dels personatges. El llibre es divideix en 4 seccions. En la primera, “Elogio de los personajes”, McKee explora les fonts d’inspiració per a la creació de personatges. “Construir un personaje”, la segona part, se centra en la creació del personatge des de cero. El següent apartat, “El universo del personaje”, situa al personatges en els contextos del gènere, la interpretació i les relacions lector/públic/personatge. I l’última secció i la que conclou el llibre, “Las relaciones del personaje” mostra com els principis i tècniques del disseny del repartiment, a través de 5 exemples: Orgull i Prejudici; Un pez llamado Wanda; Slave Play; Hija de Sangre; Breaking Bad. Robert McKee, és doctorat en Arts Escèniques. Artista resident del National Theatre britànic i actor i director d’obres de Broadway. McKee és un dels professors de guió més prestigiosos del món, i aquest llibre presenta un recull del seu coneixement. La seva lectura és àgil i resulta una eina molt útil per totes aquelles persones que vulguin endinsar-se en la creació de ficcions.  Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Pensé que bailar me salvaría

El llibre de la ballarina, coreògrafa i directora d’escena Luz Arcas és una selecció de les seves obres  i diaris de creació dels últims sis anys, etapa que va coincidir amb una crisi creativa que la va obligar a desconstruir la seva trajectòria i refer-se com artista. Aquests textos, potents com la seva dansa, es poden llegir com un quadern de viatges, un diari, uns apunts, un text escènic, poètic i polític o com una barreja de tot, on el cos és sempre el protagonista. És també un recorregut per la seva investigació escènica que l’autora comparteix per conèixer com el seu procés creatiu. Arcas mostra a través d’aquest llibre el seu concepte de la dansa com un projecte de vida lligat a la seva pròpia experiència personal i a la memòria i “com un acte de resistència contra el totalitarisme cultural capaç d’encarnar a una veu col·lectiva”, segons les seves pròpies paraules,  L’artista (Màlaga, 1983) va fundar a l’any 2009, en plena crisi econòmica, la reconeguda companya de dansa contemporània La Phármaco. Una companya que va innovar en una escena artística que s’havia estancat en els seus suposats moviments de ruptura i que ha recorregut mig món fins a convertir-se en una autèntica referència internacional. Des de llavors, Luz Arcas ha representat les seves obres a espais com el Centre Pompidou, el Museu Thyssen de Màlaga o el Picasso i ha rebut premis com El Ojo Crítico de RNE de 2015, Millor Intèrpret Femenina Premis Lorca 2015, finalista Millor Intèrpret Femenina Premis Max 2017 i 2022, entre altres reconeixements. Luz Arcas ha ballat a la mor, a la memòria de María Teresa de León, al cos humà com eina de treball i ha establert un diàleg amb expressions artístiques de Llatinoamèrica, Àfrica i també de la seva pròpia terra, Andalusia, que de manera continua redescobreix i interpreta. A aquest llibre es pot comprovar el seu lligat amb als arrels, a allò del poble i a la seva terra com font d’inspiració i bellesa. Pensé que bailar me salvaria compta amb el pròleg de la dramaturga Lucia Carballal (Las últimas) i epíleg de la també dramaturga i creadora escènica María Velasco (Parte de lesiones) així com una dedicatòria final al seu company de vida, el poeta i col·laborador d’alguna de les seves obres artístiques, Abraham Gragera. «Pensé que bailar me salvaria de volverme del todo indiferente. Que bailando frenaría por unos instantes la maquinaria de un sistema voraz creado para la destrucción de las coses y de los cuerpos y para el reparto interesado de sus cenizas. Que bailar sería un acto bello indomesticable capaz de transformar a las personas.»     Entrevista a la ballarina, coreògrafa i directora d’escena Luz Arcas Més informació: La Phármaco Biografia Luz Arcas Reportatge en profunditat. El Salto Diario Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Instruccions per fer-se feixista

“No tots els populismes són feixismes, però tot feixisme és abans que res una forma de populisme perquè, encara que no neixi mai de les classes populars, el feixisme les explica com a elles els agrada ser explicades...” Amb explicacions tan contundents com aquesta Michela Murgia (1972 - 2023) explica com fer-nos feixistes fàcilment. Un assaig  planer i divertit que ens fa reflexionar sobre com el feixisme està guanyant seguidors dins d’una Europa que viu una crisi d’identitat i dels valors democràtics pels que tant van lluitar els nostres avis i àvies. Publicat el 2019 a Empúries, Instruccions per fer-se feixista aquest estiu està plenament d’actualitat, no només per l’ascens de l’extrema dreta a les eleccions municipals de l'any 2023, sinó perquè el text, adaptat per Sergi Pompermayer i dirigit per Miquel Gorriz, arriba al Festival Grec 2023 en  forma d'un monòleg satíric interpretat per l'actriu Mercè Aránega a la Sala Villarroel. Una lectura imprescindible per adonar-nos dels mecanismes subtils del feixisme i una adaptació teatral molt recomanable.   Més informació: Michela Murgia a les biblioteques Entrevista amb Michela Murgia - Vilaweb (01/04/2019) Mercè Aránega alerta sobre la trampa del feixisme Diari Ara (09/12/2022) Instruccions per fer-se feixista - Festival Grec 2023 Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Girl

El director i guionista belga Lukas Dhont ha treballat com a director de diferents curtmetratges i ha col·laborat com a director de fotografia. L’any 2022 va estrenar Close, el seu segon llargmetratge. L’actor principal és Victor Polster, actor i ballarí belga, que ha fet el seu debut amb aquesta pel·lícula. Girl és l’òpera prima de Lukas Dhont. Es basa en la història de Lara, una noia transgènere de 15 anys que somnia convertir-se en ballarina professional de ballet, en una prestigiosa acadèmia de parla holandesa. No obstant, s’haurà d’enfrontar al lent tractament hormonal per canviar de sexe, haurà de lluitar amb la seva necessitat de veure’s com a noia i suportar un cert assetjament de les seves companyes d’escola i la incomprensió i menyspreu de moltes persones. Per fer aquest llargmetratge, el director es va inspirar en el cas que va succeir l’any 2009 de Nora Monsecour, ballarina de dansa contemporània, transgènere i d’origen belga. Aquesta pel·lícula va participar en la selecció oficial del Festival de Cannes 2018. Va ser guanyadora Càmera d’Or, va obtenir un premi especial d’interpretació per l’actor Victor Polster i també va ser guardonada al Festival de Cinema de Sant Sebastià. A més a més va ser nominada als Globus d’Or, als Premis Magritte i als Premios Goya com a millor pel·lícula europea. És un molt bon relat de gènere i perseverança adolescent que barreja dansa, transformació i identitat. Ens apropa molt a la psicologia del personatge, en què reflexa el seu lloc més dramàtic. La pel·lícula aconsegueix que l’espectador senti empatia pel dolor de la seva protagonista. També és un bon testimoni de la duresa de la paternitat em què el pare de Lara li dona suport constantment. Per tant us recomanem que la veieu i la gaudiu molt! Tràiler de la pel·lícula: Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

¡Ací no paga ni Déu!

L’Antònia i la Margarita s’han convertit en dues ciutadanes indignades. Com la majoria de veïnes del barri, estan amoïnades per la crisi econòmica, l’atur i l’encariment del petroli. Ho tenen magre per arribar a finals de mes, per això, una mica a la impensada, s’han sumat a la revolta d’un grup de mestresses de casa que, com a resposta a l’apujada incontrolada de preus, han decidit emplenar-se els cistells amb tot de queviures i han abandonat el supermercat sense passar per caixa. Un cop apaivagats els ànims, les pors i els dubtes comencen a assetjar-les. I és que el marit d’una d’elles és un membre destacat del Partit Comunista i l’acte que acaben de cometre contra el sistema podria passar-los per casa. L’engranatge de la Justícia s’engega i amenaça amb moldre totes dues dones que es veuen obligades a posar en joc tot el seu arsenal d’argúcies, per evitar donar explicacions i poder sortir-ne airoses. ¡Ací no paga ni Déu! És una obra que resulta divertida i entretinguda fins i tot quan es llegeix. Dalt de l’escenari, s’enriqueix amb tot de matisos sorprenents i atrapa l’espectador en una teranyina de gags, de situacions enginyoses i de despropòsits, com ho faria qualsevol comèdia d’embolics a l’ús. Però, tractant-se de Dario Fo, una obra així ha de vehicular per força un propòsit més ambiciós, una reflexió seriosa, políticament compromesa i en conseqüència polèmica. L’obra va ser ideada pel seu autor, en efecte, com un vodevil, per riure’s de tot allò que pot semblar un tòpic modern, de la crisi econòmica, de l’autoritat policial, dels lligams conjugals o dels marits excessivament bonifacis, però no es pot considerar ni de bon tros una obra d’evasió. Més enllà de l’astúcia de les protagonistes, quan es dediquen a embolicar i desembolicar la troca tant com volen; més enllà de les consignes en contra de la patronal i en defensa del proletariat; més enllà dels conflictes generacionals que enfronten els personatges; o del brigadier estrambòtic que es declara a favor de la causa revolucionària, no hem de perdre de vista el marc històric en què aquesta obra fou concebuda: la dècada dels 70 del segle passat. Una època de molts trasbalsos a Itàlia. El país comptava amb una democràcia molt fràgil que hagué de suportar les envestides de l’extrema esquerra i un terrorisme alimentat per polítics i militars de caire feixista, els mateixos que al carrer es dedicaven a reprimir les manifestacions sindicals i d’estudiants mentre aspiraven a desmantellar el comunisme, l’anarquisme, i els moviments d’esquerres en general, de l’arc parlamentari a través de les urnes. Dario Fo no fou indiferent als conflictes polítics i socials que submergiren el país en els anomenats anys de plom, a Itàlia, al contrari. Emprà la sàtira com un instrument agitador de consciències i el seu teatre es convertí en un altaveu per cridar a l’acció l’opinió pública, a fi que no quedés impassible davant dels fets que s’estaven produint. Amb les seves farses, Fo es posicionà contra del terrorisme d’estat, contra els abusos de poder i contra la corrupció institucional. ¡Ací no paga ni Déu! s’inscriu, doncs, dins l’estela d’aquelles obres. L’escriví des d’un posicionament molt crític, com a militant que era de la democràcia, però, carregà les tintes contra unes esquerres inertes i dividides, i per tant ineficaces, en aquesta lluita per restituir la pau social d’Itàlia. Els protagonistes de l’obra es convertiren així en el ressò de les dues visions ideològicament oposades que dividien aleshores l’esquerra italiana en crisi: la més àcrata, radical i revolucionària, que tenia la necessitat d’emprendre accions violentes tot cridant a la desobediència; i la comunista, de tarannà més moderat, alineat amb el progressisme europeu, partidària del parlamentarisme i de rebutjar la violència, però incapaç de fer front, precisament pel seu conformisme aburgesat, als abusos d’un poder autoritari, sanguinari i corrupte que tants  estralls estava causant a peu de carrer. Publicada l’any 1974, ¡Ací no paga ni Déu!, conté força elements inquietants. Evoca un temps i una societat que avui en dia podrien semblar més que superats, però que, si abaixéssim tots plegats la guàrdia, podria tornar a instal·lar-se a Europa, i passar-nos factura, també a casa nostra. Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Lletra petita

Som tots uns impostors? De quina manera s’infiltra la ficció en la nostra vida i li dóna forma? És genuïna la imatge que oferim als altres? Aquestes i altres preguntes són les que qüestiona Anna Soler en el pròleg de “Lletra petita”, peça teatral escrita per Toni Cabré l’any 2016. A “Lletra petita”, el dramaturg mataroní ens situa en la complexitat i la incertesa del nostre temps a través d’Internet, un mitjà que representa el punt de partida per tal que dues dones insatisfetes amb la seva vida decideixen tancar una operació de compravenda inquietant, la de la seva pròpia identitat. D’aquesta manera, la dona morena i la dona rossa signen un contracte per intercanviar-se la identitat i començar de nou, sense tenir en compte, tal com especifica el mateix títol de l’obra, la lletra petita de l’operació. Mitjançant uns diàlegs curts i directes, els quals generen un ritme trepidant a l’estil d’un thriller psicològic, les dues dones toparan amb dues peces fonamentals de la seva vida anterior - la noia morena i la noia rossa- que les transportaran al fantasma del passat del qual volen fugir. Una obra que ens situa a la realitat social d’avui, un prisma recorrent en la dramatúrgia de Toni Cabré, on Internet és la plataforma ideal per suplantar la identitat, com un portal per generar mentides, sota la mirada de quatre personatges femenins sense nom propi, tècnica estilística que trobem també a “Viatge a Califòrnia”. En definitiva, un joc d’incerteses, entre veritat o mentida, realitat o ficció, satisfacció o insatisfacció, que representa el desconcertant món actual. Més informació: Toni Cabré a les biblioteques Toni Cabré, el dramaturg incombustible per Bernat Puigtobella (Núvol, 13/12/2022) Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

100 coses que has de saber de l'òpera

Quina diferència hi ha entre òpera; opereta i sarsuela?; Quantes òperes va escriure Rossini?; Van existir realment els castrats?; En qui es va inspirar Hergé per a crear a la Bianca Castafiore, la gran diva de l’òpera de còmic?  Aquestes qüestions i moltes més us seran respostes al llibre 100 coses que has de saber de l’Òpera, un llibre de divulgació sobre l’apassionant i desconegut, per molta gent, món de l’òpera.  A través de capítols curts, d’una sola pàgina, numerats de l’1 al 100, el llibre ens endinsa a poc a poc, i a foc lent, en els conceptes fonamentals de l’òpera (sopranos, mezzos; ària, duet, etc); en els i les principals artistes que han cultivat aquest gènere (Maria Callas; Renata Tebaldi; Luciano Pavarotti; Plàcido Domigo, etc); i en nombroses anècdotes i curiositats d’aquest gran art.  El llibre es troba dividit en vuit grans seccions o apartats: D’òperes i operetes; De compositors i llibretistes; De cantants rivals; De països i ciutats; D’estrenes i reestrenes; Dàries i obertures; De llums, càmera i acció; D’entesos i aficionats. Cadascun d’aquests capítols se centra en un aspecte concret del món de l’òpera.  Els autors Jaume Radigales i David Puertas són experts en la matèria. Jaume Radigales (Barcelona) és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, crític de La vanguardia i realitzador del programa Una tarda a l’òpera de Catalunya Música. Mentre que David Puertas Esteve és divulgador musical i col·laborador de diversos projectes a l’Auditori de Barcelona, al Palau de la Música Catalana, al Festival Internacional Pau Casals, entre d’altres. El llibre forma part de la col·lecció De 100 en 100 de l’editorial Cossètània, una col·lecció que va començar-se a publicar l’any 2010 i que ja compta amb una setantena de títols, de temes molt variats.  Més informació: Òpera a les Biblioteques  Altres llibres de Jaume Radigales a les biblioteques Altres llibres de David Puertas a les biblioteques Altres llibres de la col·lecció De 100 en 100 a les Biblioteques Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Finlandia

"Finlandia" és un reflex mordaç de la vida quotidiana i de les relacions. Un text sec, sense concessions, un cos a cos entre una parella que inicia els tràmits de divorci i solta tota la bilis acumulada, la ràbia i l'emprenyament que fins a aquest moment estava amagat. Els protagonistes, que es passen tota la nit discutint, comencen un combat lingüístic que representa dos mons oposats: Irene, una dona que s'ha transformat i ha modificat la seva mirada cap al feminisme i Israel, un home perdut que manté la seva ideologia desfasada de l'esquerra de fa dècades. La història comença quan Israel fa un viatge en cotxe des de Madrid fins a Hèlsinki (més de 4.000 km separen a les dues ciutats), on la seva parella treballa en una pel·lícula comercial xinesa i on a més també està la filla en comú. A partir d'aquest moment s'inicia una discussió entre dues persones que abans s'estimaven i ara es destrossen amb l'excusa de la custòdia de la seva filla. Tots dos entren en una espiral de retrets, amenaces i dolor que, fins i tot, es difumina la frontera entre agressor i víctima. Hi ha moments d'autèntica guerra de paraules que mostra a persones amb preocupacions distintes i contradictòries amb si mateixes. De fet, tota la peça està traspassada per la crueltat i la fúria, però amb lleugers tocs d'humor que s'agraeixen enmig de tanta intensitat lingüística. Completa el volum "3 anunciaciones" sobre la relectura de l'Anunciació de l'àngel Gabriel mitjançant una selecció de tres monòlegs. L'autor Pascal Rambert, dramaturg, director d'escena, director teatral i coreògraf francès, reconec que va escriure aquesta obra per "provocar un impacte, però també per a reflexionar sobre la realitat". Un objectiu que aconsegueix engrescant a una parella en una discussió d'hores i mostrant la realitat de la fi de l'amor i de la violència resultant de posar resistència a aquest fi. El dramaturg ha obtingut nombrosos premis, entre ells el Premi Émile Augier de Literatura i Filosofia per la seva obra Assaig en 2015 i el Premi de Teatre de l'Acadèmia Francesa al conjunt de la seva obra en 2016. Entrevista a Irene Escolar i Israel Elejalde - Culturas2 RTVE (20/10/2022) Més informació: Pascal Rambert a les biblioteques  Editorial La Uña Rota Revista d’arts escèniques Godot Entrevista a Irene Escolar i Israel Elejalde per l’obra Finlandia a RTVE Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

El temps i els Conway

John Boynton Priestley (1894-1984) va ser un prolífic dramaturg, novel·lista, crític i assagista anglès.  Tot i el temps passat, les obres de Priestley continuen entre les més  populars de la literatura anglesa. De la seva producció teatral, l’obra més coneguda  és "La visita d’un inspector". El temps i els Conway (1937), es desenvolupa com un drama burgès naturalista en tres actes, on afloren els conflictes d’una família benestant, que sorprèn per la utilització de dos espais temporals diferents: 1919, escenari del primer i tercer acte, i 1937 del segon acte. En realitat, el temps és el gran protagonista de l’obra. Priestley, influenciat per les teories de John William Dunne sobre els somnis premonitoris i la percepció no lineal del temps,  va escriure una sèrie d'obres teatrals conegudes com a "Time plays" (Això ja ho he viscut, El temps i els Conway, Revolt perillòs) en la qual la trama no segueix una línia temporal cronològica, entre les quals destaca El temps i els Conway. La Temporada 22/23 es va representar l'obra Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció d'Àngel Llàcer i protagonitzada per Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana i Roser Vilajosana. La proposta en línia: El temps i els Conway     Aquesta versió de l'obra El temps i els Conway, adaptació de Begoña Barrena dirigida per Mario Gas, es va emetre per primera vegada a TV3 l'any 1993. El repartiment, encapçalat per Montserrat Carulla, el completen Àlex Casanovas, Vicky Peña, Pere Ponce, Mònica López, Rosa Renom, Rosa Boladeras, Lluïsa Castell, Jordi Boixaderas i Jaume Mallofré. Més informació: J. B. Priestley a les biblioteques Recomanació "Això ja ho he viscut" Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Musicales: los 50 mejores espectáculos de Broadway

Luis Poyo és un periodista navarrès que treballa als serveis informatius de RTVE. Des de l'any 1995 és un apassionat per als musicals. Això l'ha fet viatjar regularment a Londres o a París per conèixer els últims èxits de Broadway i el West End així com per investigar-ne la història i l'evolució del gènere. Compta amb una àmplia base documental que inclou milers de gravacions discogràfiques i una completa biografia sobre teatre musicals. Amb aquest llibre debuta com a autor de divulgació teatral. El llibre escrit durant la pandèmia de la COVID-19 que va provocar el tancament de molts teatres d’arreu del món, fa un exhaustiu recorregut als cinquanta musicals més importants de Broadway dels últims noranta anys amb els artistes, modes i influències. Cada un dels musicals, en ordre cronològic, s’han agrupat en cinc apartats temàtics: obres que han revolucionat el gènere, grans clàssics, èxits globals, muntatges amb personalitat i produccions d’entreteniment espectaculars. Tenen un article principal, un cartell o fotografia, una fitxa amb les dades bàsiques de la producció, una selecció discogràfica de les millors gravacions, una reflexió en clau d’humor sobre l’essència de cada espectacle i un glossari de termes anglosaxons usats amb freqüència en el mon del teatre. Algun dels musicals que hi trobareu són Cabaret, Sonrisas y lágrimas, Chicago, Jesucristo Superstar o La Jaula de las Locas.      En definitiva si sou dels que us agrada aquest gènere aquest és el vostre llibre. Més informació: Fragment del llibre Comèdies musicals i revistes a les biblioteques La gàbia de les boges Mar i cel als escenaris Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Creditors: tragicomèdia

Johan August Strindberg (1849-1912) fou un dramaturg de mentalitat inquieta. Es convertí en l’introductor del naturalisme a Suècia, però la seva curiositat insaciable el dugué a experimentar tota mena de disciplines artístiques i científiques, i a abraçar els postulats de les avantguardes, cosa que el convertí en un creador polifacètic i prolífic, i en una figura clau en la renovació de la dramatúrgia escandinava. L’obra que us presentem, Creditors (1889), forma part d’una trilogia força representada, juntament amb El pare (1887) i La senyoreta Júlia (1888), uns drames rupturistes amb la tradició estètica del Romanticisme i amb els gustos socials de l’època, inspirats en les vivències personals de l’autor i fruit de la seva personalitat inestable i complexa.  Allò que convertí aquesta obra teatral en una creació reveladora és el fet que l’autor posà al descobert, amb una cruesa insòlita, algunes idees que, de manera inquietant, resulten vigents encara ara. L’argument de Creditors és enganyosament simple: un desconegut, poc després de fer amistat amb un home casat, acaba fent-lo dubtar de la fidelitat de la seva esposa. El personatge enigmàtic oculta, però, un secret força intrigant: ell i la dona en qüestió havien estat casats temps enrere, per la qual cosa tots dos homes acaben convertits en rivals. El diàleg entre els protagonistes es basteix, doncs, a partir d’un triangle amorós convencional. Inicialment, sembla banal, tanmateix, de mica en mica, les paraules acaben transformant-se en dards enverinats que revelen una profunda història. L’espectador, tot d’una, es converteix en testimoni i jutge dels duels psicològics que mantenen entre ells, i que vehiculen una crítica mordaç contra els prejudicis que envolten les relacions amoroses, sotmeses al jou del matrimoni i concebudes des de l’ideari burgès de l’època. Al cap de poc temps de ser estrenada, Creditors es convertí en un retrat càustic de la mentalitat sueca i de la societat del seu temps. L’obra d’Strindberg es feu ressò dels canvis socials que s’esdevingueren a finals de segle XIX. Seguint l’estela d’escriptors i d’intel·lectuals com Ibsen o Flaubert, s’afegí a un debat encès sobre qüestions com la moralitat i els valors de classe, la relació entre la religió i la llibertat sexual dels individus, o el rol del marit o de la muller en el si de la família. Dalt de l’escenari, l’espectador percep fins a quin punt arriben a desfigurar-se els lligams suposadament sòlids entre els protagonistes i tot allò que sustenta la unió marital, que acaba desvirtuant-se, en benefici del mer interès personal, el desig sexual pur i dur, o la dependència econòmica d’un dels cònjuges. A Creditors, els rivals es disputen la mateixa dona. El marit pren consciència que no ha estat el primer i l’ex acaba descobrint que no ha estat l’únic home. Al bell mig, una dona plena de despit que no s’ha sentit prou estimada. Tots tres personatges han estat manipuladors, deslleials i infidels, d’aquí que la confrontació de sexes, fruit d’uns greuges dolorosos i insalvables, prengui cada vegada més uns tints caïnites. L’obra desemboca en una lluita de cervells on l’objectiu principal és l’assassinat psíquic de l’adversari, Strindberg mateix ho expressà en aquests termes, això explica molt probablement la duresa del títol. Perquè els efectes de tot això són devastadors per als protagonistes. Més enllà de voler passar comptes, allò que roman latent en el cor dels personatges és el desig d’anorrear la felicitat del rival i, a poder ser, destruir-lo. Per això la relació de tot tres es torna despietada, orientada a la destrucció de l’altre a través del la traïció i dels retrets.  L’obra es converteix en un pols que destrueix tota possibilitat de reconciliació i de reconstrucció vital a partir de l’amistat o del vincle amorós. I què en queda, de les seves relacions? Un profund malestar per culpa dels remordiments, de la mala consciència, per tot allò que no han fet o no han sabut fer prou bé. Els protagonistes han deixat de ser marit o muller, amics, amants, o companys inseparables, per convertir-se en creditors, més ben dit, en usurers. Han volgut saldar un deute amb els altres, però, recíprocament, també amb si mateixos, perquè cap dels tres no és innocent. Tots plegats han hagut d’afrontar, si us plau per força, uns interessos molt alts afectivament parlant. Més informació: August Strindberg a les biblioteques Acreedores (Estudio 1 - RTVE 1970) Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Germanes

El 7 de març de 2008 s’estrenava “Germanes” a La Villarroel de Barcelona, una peça teatral premiada amb el Premi Max a la millor autoria teatral en català, tres Premis Butaca al millor muntatge de la temporada, actriu per a Maria Lanau i text teatral més el Premi de la Crítica de Barcelona a la millor direcció. Tot un fenomen que va consagrar a la dramaturga Carol López l’any 2008, amb més de 66.000 espectadors, fins al punt que l’any 2012 va fer el salt a la pantalla amb la TV-Movie creada per TV3, en què es va respectar gairebé tot el repartiment teatral a excepció de Nora Navas que substituí l’actriu Marta Domingo. Un èxit que segons el crític teatral Marcos Ordoñez en un article al diari El País, Al fin una comedia: “Germanes”, de Carol López, té molt a veure amb la valentia d’arriscar-se a fer comèdia, un gènere que moltes vegades s’encasella sota un teatre banal, evasiu i comercial, malgrat la necessitat de portar la comèdia a la vida quotidiana com a experiència vital i terapèutica. “Germanes”, entre l’humor i el drama, narra la història de tres germanes protagonitzades per Aina Clotet (Ivonne), Marta Domingo (Irene) i Maria Lanau (Inés), les quals es reuneixen a la casa de la seva infància després de la mort del seu pare juntament amb la inefable mare, interpretada per Amparo Fernández. Una primera trobada on se li sumarà un segon retrobament al cap d’un any, i que servirà no només per gestionar emocionalment la pèrdua del progenitor sinó també per examinar les complicitats familiars. Un argument aparentment senzill en un entorn molt quotidià, la cuina d’una casa rural, on s’aniran desmembrant els secrets i les angoixes a través dels arquetips de cada una de les germanes fins al punt de posar a prova la mateixa unitat familiar. Una comèdia melodramàtica, intel·ligent i moderna amb referències a Txèkhov, pel títol i la situació inicial de l’obra, que accentua l’estil trepidant de Carol López, la primera dona a dirigir un teatre a Barcelona, el Teatre Villarroel, i també la necessitat de l’humor en la mateixa vida i també en la ficció. La proposta en línia: Germanes El patriarca d'una família amb tres filles mor a la casa familiar. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula "Germanes" (2011), on ens trobem amb una mare que s'ha d'enfrontar a una nova vida, tres germanes, un fill adolescent, un marit que és exmarit, i un autèntic príncep blau. Una família que s'amaga sota l'aparença d'una certa normalitat i que es retroba al cap d'un any per celebrar l'aniversari de la mort del pare. Tothom té els seus petits secrets que, de mica en mica, es van revelant, fins i tot, alguna perversitat. Més informació: Carol López a les biblioteques Secrets i mentides de família a "Sala 33", amb "Germanes [TV3alacarta] Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

Nas de pallasso

"Arriba el circ, arriba el circ a la Ciutat de les paraules!" Així comença aquest poemari infantil creat per Miquel Desclot que ens endinsa en un viatge a través del màgic món del circ en una brillant edició feta per l’editorial Kalandraka en la seva col·lecció dedicada a la poesia per a infants.  A través de 38 poemes, de ritme i mètrica variada, el llibre ens presenta els principals personatges presents en qualsevol circ clàssic: els músics; la contorsionista; el domador de cadires; la trapezista, el malabarista, entre molts d’altres.   Nas de pallasso és una obra plena de referències i homenatges a figures catalanes i internacionals del món del circ. Podem trobar mencions a en Tortell Poltrona, a la pallassa Pepa Plana; a la Mariona Tomàs i Jorba, i al seu marit Lluís Ralluy, creadors del circ Raluy; al transformista Leopoldo Fregoli, o a Miss Lala, nom artístic de l’artista Anna Olga Albertina Brown.   A més de les referències a figures artístiques del panorama circense, en el llibre també trobem poemes inspirats directament en famosos i emblemàtics quadres de grans pintors que tenen el circ com a tema central. És el cas d'El Circ Blau de Marc Chagall; o del quadre Familia de saltimbanquis del pintor malagueny Pablo Picasso; o Amazona i Cavall la pintura inacabada de Georeges Seurat. Finalment, el darrer poema El Circ Calder està dedicat a l’escultor nord-americà Alexander Calder, un veritable enamorat de circ.  Al final del llibre podem trobar un glossari dels personatges i obres de referència que hi apareixen al poemari i que ajudarà a petits i a grans a descobrir i aprendre més sobre el món del circ. Miquel Desclot és un consagrat escriptor amb una àmplia producció de narrativa infantil i juvenil i amb un munt de poemaris de gran qualitat, i en aquesta obra l’acompanya la il·lustradora Anna Font omplint de vida i colors les pàgines i donant forma a aquest circ imaginat amb paraules. Més informació: Miquel Desclot al Catalèg de les Biblioteques  Miquel Desclot a la Viquipèdia Altres llibres infantils sobre el circ al Catalèg de les Biblioteques Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Obra completa, d'Andrea Dunbar

Andrea Dunbar  (Bradford, 1961-1990) va escriure la seva primera obra amb només quinze anys i amb tinta verda en un quadern escolar. La peça titulada The Arbor, en referència al carrer on vivia la jove, va guanyar un premi Young Writers Festival, va ser representada a Nova York i va ser objecte d’un documental. Aquesta obra més Rita, Sue and Bob Too i Shirley completen la trajectòria de la dramaturga que l’Editorial Barrett ha publicat per primera vegada en castellà.  Les tres peces narren, amb diàlegs vertiginosos on hi ha violència, excés, llenguatge ordinari i groller, insults i molta realitat, la vida diària de l’autora que denuncia la falta d’oportunitats socials dels barris obrers dels anys setanta i vuitanta on la precarietat i l’atur de l’era Thatcher van marcar a diverses generacions. Un món sòrdid on el sexe i les relacions es converteixen en el fill conductor i presenten a dones joves que han d’enfrontar-se a la violència, l’alcoholisme i l’exclusió.  En The Arbor, editada per Barrett en color verd com l’obra original, l’autora mostra, sense cap filtre, la vida d’una jove descarada i irreverent de quinze anys que viu en un veïnat decadent, amb un pare maltractador i alcohòlic, uns germans violents i una mare caòtica i agressiva. La segona peça, Rita, Sue and Bob Too, que va ser adaptada al cinema el 1986 per Alan Clarke, explica la relació de dues joves amb el mateix home casat mentre que a Shirley descriu la difícil relació entre una mare i la seva filla.  A les tres obres, la veu d’Andrea Dunbar destaca per la seva honestedat atroç. El que explica l’autora no és ficció sinó la crua realitat d’una noia que es diferenciava de la resta només pel seu talent i intel·ligència, però que vivia en un present opressiu i violent sense cap sortida esperançadora.  Andrea Dunbar va morir els vint-i-nou anys i es va convertir en un mite.  Més informació:  Tràiler de la pel·lícula documental The Arbor Tràiler de la pel·lícula Rita, Sue and Bob Too Andrea Dunbar a la Wikipedia Andrea Dunbar a l'Editorial Barrett Recomanat per Esther Benito de la Biblioteca de Viladecans. Viladecans

100 musicales que deberías ver

Com deia Andrew Lloyd Webber “un musical és una basta obra col·laborativa que ha d'encertar en una infinitat de decisions que van des de la trama a la partitura i de l'escenografia a la posada en escena”.  Així és. Els musicals segurament són un dels espectacles més complets que existeixen on s’uneixen actuació, música, cant, ball i coreografies. Tota una gran varietat de disciplines artístiques, unides al servei d’una gran història. El llibre “100 musicales que deberías ver“ pretén ser un recull d’alguns dels millors muntatges musicals de tots els temps. La selecció presentada per Joan Francesc Cánovas, a més de funcionar a tall de guia i de recull pràctic, presenta una categorització i classificació dels musicals escollits que també ajuda a contextualitzar cada espectacle.  Així el llibre recull 100 muntatges i els divideix en cinc categories:  Imprescindibles: els grans musicals moderns Musicals i pel·lícules imprescindibles que han anat de bracet Què va ser primer, el musical o la pel·lícula? Musicals que no hem d'oblidar Apostes locals d'èxit En el musicals imprescindibles, Cánovas recull els muntatges que s’han convertit en referents indiscutibles d’espectadors i crítica com "Billy Elliot"; "Cats"; "Chicago"; "Rent"; "The Phantom of the Opera" o "The Lion King". En la categoria dels musicals i les pel·lícules que han anat de braçet, es destaquen obres com Cabaret; "My fair Lady"; "Mary Poppins"; "Grease"; "Sister Act". I després, l'autor agrupa en una altra selecció aquells musicals en què pel·lícula i muntatge són difícilment inseparables i no se sap quin va ser abans. Aquest seria el cas de "Ghost"; "Hair" o "Hairspray". Finalment, en l’apartat de musicals que no es poden oblidar trobem "Avenue Q"; "Fun Home", "Camelot"; i "Jersey Boys" entre altres muntatges que han destacat per motius diferents. I per acabar, es presenten apostes locals d’èxit, com és el cas de "Mar i Cel" o "El Médico". Cal destacar també, que el llibre aporta altres informacions molt interessants com una llista dels musicals guanyadors del Premis Tonny de 1949 a 2019; dels Premis Laurence Olivier del 1976 al 2019, així com una petita llista dels principals noms dins del món dels musicals. En definitiva, una guia imprescindible per a amants dels musicals i per a aquells lectores i lectors que vulguin iniciar-se en el gènere. Recomanat per Elisabet Vazquez Puig. Biblioteca de Ripollet.

Assaig sobre la ceguesa

Recuperem la lectura d'Assaig sobre la ceguesa, la novel·la de José Saramago, arran de l’adaptació teatral que va passar pel Teatre Nacional de Catalunya durant el mes d’octubre de 2022 i de la celebració del centenari del naixement del seu autor, Premi Nobel de Literatura l’any 1998. L’obra de Saramago, publicada l’any 1995, és una de les més conegudes de l’autor juntament amb altres com “L’evangeli segons Jesucrist”. La novel·la havia estat adaptada per al cinema l’any 2008, amb el títol de "Blindness", i dirigida pel director brasiler Fernando Meirelles. L’Assaig és una distopia que planteja un món on tothom perd la vista de sobte, de manera progressiva, inesperada i inexplicable. En aquest escenari -on s’imposa la lluita per sobreviure dels més forts-, un petit grup de persones, entre les quals hi ha l’única dona vident, s’uneixen per col·laborar i no perdre el que queda de la humanitat. Saramago fa servir el relat com una metàfora per reflexionar sobre els mecanismes del poder i el control social en un entorn on les persones han perdut la capacitat de percebre la realitat tal com és. En aquest sentit, i com al·legoria, la novel·la ens fa pensar en un problema tan actual i real com és el del Canvi climàtic, i com els éssers humans estem ignorant cegament un problema tan dramàtic sobre el qual, si no actuem ràpidament, estem abocats a un futur incert per a tota la humanitat. Més informació: José Saramago a les biblioteques Jose Saramago al Prestatge virtual de Novel·la “Assaig sobre la ceguesa”. Wikipedia. “Assaig sobre la ceguesa”. Adaptació del Teatre Nacional de Catalunya.  “A ciegas”. Filmaffinity. Fundació José Saramago José Saramago: «Abans escrivia per no morir, ara escric per comprendre». Conversa amb l’autor. Eva Piquer a Catorze.cat Recomanat per Eva Montiel . Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

El Meu Liceu abans del foc: crònica històrica d'una vivència personal (1985-1992)

Josep Maria Busquets (Manresa, 1934), industrial tèxtil i promotor cultural, qui fou l’administrador general del Consorci del Gran Teatre del Liceu durant el període 1985 – 1992, signa aquesta crònica sobre un dels equipaments culturals centrals de la nostra geografia que enguany celebra el 175è aniversari de la seva creació. Estructurat com una òpera romàntica a l’estil de Lohengrin del mestre Wagner, El Meu Liceu està estructurat en tres actes i diversos visos, sota els quals se’ns presenta un recorregut per la història del Liceu des dels seus orígens fins a la seva remodelació provocada pels diversos incendis ocorreguts i, tanmateix, per les dependències interiors del mateix teatre. Un itinerari que ens ajuda, no només a comprendre el funcionament d’un dels grans teatres operístics europeus, sinó també algunes de les seves anècdotes al llarg del seu funcionament. D’aquesta manera,  podem destacar els orígens del Liceu a l’antic convent de Montsió el 1838, l’impuls de la societat civil catalana per edificar un teatre operístic de qualitat seguint el model de les grans capitals europees, artífex de què avui en dia és l’edifici del Liceu que coneixem, o l’entrada de les administracions públiques en la gestió, aspecte que va democratitzar l’ús del teatre a les classes populars. Un trajecte històric i educatiu, on es descriuen els col·lectius que formen part del Gran Teatre del Liceu, des de personal tècnic a artístic, les diverses sales i la seva transformació, com el famós Saló dels Miralls, el qual ha passat de ser un espai restringit a esdevenir un lloc de descans i trobada per a tothom o la Sala Mestre Cabanes en honor a Josep Mestres Cabanes, pintor i escenògraf del Liceu. Finalment, en aquesta crònica també se’ns exposa alguns dels episodis més tràgics del teatre, com l’atemptat anarquista produït l’any 1893, o els incendis dels anys 1861, o el més recent, 1994, que va originar la gran remodelació de l’equipament fins a convertir-se en un referent simfònic i cultural on han passat grans noms de la lírica mundial, des de Luciano Pavarotti o Montserrat Caballé, o grans projectes de ciutat, com l’òpera comunitària amb veïns i veïnes del barri del Raval, La gata perduda, un èxit rotund d’aquesta temporada. Més informació: El Gran Teatre del Liceu a les biblioteques Històries del Liceu. Pòdcasts de Catalunya Ràdio Programa: Històries del Liceu: Capítol 1 |   - TV3 Òpera prima, la construcció de “La gata perduda” -  TV3 Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

El Sol

En un futur pròxim, la humanitat ha trobat un antídot contra un virus mortífer – l’obra és de 2011!- que ha soscavat els fonaments de la societat. Hi ha hagut, però, una conseqüència imprevista: els immunitzats per via natural o gràcies a la vacuna han augmentat les capacitats físiques i intel·lectuals molt per sobre de la mitjana d’aquells que no han patit el procés, els ara anomenats antics o curiós. Els nous humans, més freds i racionals, que no envelleixen ni emmalalteixen i que tenen una major orientació a l’harmonia social tenen dues limitacions importants. La primera és que no toleren els raigs ultraviolats, és a dir, no poden exposar-se al sol. I la segona, tenen problemes per reproduir-se. Són aquests humans nocturns, els nox, una evolució o un cul-de-sac en l’evolució humana? L’obra de Tomohiro va una passa més enllà en el tema de l’especulació sociocientífica sobre una humanitat dividida en subespècies que han de conviure. Els nox i els curios, en aquest sentit, segueixen la tradició dels elois i els morlocks d’H.G. Wells (La màquina del temps, 1895) o la societat fordiana feliç i els salvatges d’Aldous Huxley (Un món feliç, 1932). La contradicció entre els valors i les característiques dels dos grups, és el motor de la història, que es concreta en els espais de frontera, en aquest cas fins i tot física. Aquesta contradicció és explotada amb mestria per Maekawa perquè la duu a la petita escala dels personatges, la vida dels quals respon d’una manera o una altra a aquesta divisió i a les preguntes que els hi genera, a les situacions a les quals han de fer front i a les relacions humanes que es desenvolupen. Teatre japonès de ciència-ficció. Així d’entrada pot sonar dur, però us encoratgem a endinsar-vos en un la seva lectura que, d’altra banda, és àgil i està farcida de valors i espiritualitat oriental, aire fresc per al lector occidental. Tot rematada amb un final realment espectacular.   Tomohuro Maekawa és dramaturg, guionista i director d’escena, fundador de la Companyia de teatre Ikiume (que es pot traduir per una cosa semblant a “enterrat en vida”). La ciència-ficció i els elements sobrenaturals són els seus temes més habituals, així, a més de Sol (2011), ha escrit Strolling Invader (2005), The Obelisk of the Beast (2013) o Time for Lost Childen (2020), entre d’altres. Més informació: Tomohiro Maekawa a les Biblioteques Ikiume "THE SUN" Dossier de premsa Recomanat per Raquel Segura. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat. 

Parte de lesiones

Segons les mateixes paraules de l'autora, "Parte de lesiones" reuneix "signes, símptomes, trastorns, síndromes i patologies de la dramatúrgia (i del seu entorn)". Un llibre dur, dens i intel·ligent que agrupa cinc ficcions teatrals de Maria Velasco (Burgos, 1984), totes elles estrenades entre 2014 i 2021, i un apèndix amb tres textos breus. Les obres es relacionen entre si com diferents mons que ballen entre el fet narratiu i dramàtic, a vegades amb humor i amb moments de reflexió i de ràbia. Les obres de l'autora versen sobre temes que travessen a tothom com la família, la tradició, el duel, els diners, la intimitat, l'autocensura o el colonialisme en les relacions sentimentals. Temes que, malgrat això, Maria Velasco els inunda de la seva pròpia experiència, de risc artístic i personal com petites lesions al cos i a l'ànima. Teatre de poètica hiperrealista amb un peu en l'art i un altre en l'activisme polític i social. La primera de les obres, "Escenas de caza" és una peça de teatre, dansa i supervivència. Els rumors sobre la sexualitat d'un dels protagonistes el converteixen en la víctima perfecta per un poble disposat a la humiliació més brutal contra qui no segueixi les normes establertes. La crueltat dels habitants d'aquesta localitat es torna en una autèntica caça a l'home. Encara amb el patiment de la primera obra, el segon text "La espuma de los días", basada en l'obra de Boris Vian, ens endinsa en una romàntica història d'amor a París i a la mort de la història per les conseqüències de la crisi social i econòmica de la ciutat. El tercer títol de l'obra "Líbrate de las cosas hermosas que te deseo", l'autora ens endinsa en un viatge emocional i reflexiu cap al sud de la personalitat, reflexionant sobre què succeeix quan una dona blanca s'enamora d'un home negre i sobre quines fronteres cal travessar de manera individual i familiar. A través d'una història dramàtica que il·lustra una crisi emocional i un trastorn ansiós depressiu, María Velasco presenta l'obra "La soledad del paseador de perros", una proposta gens convencional ni complaent, plena de riscos i solitud. L'últim dels textos és "Talaré a los hombres sobre la faz de la tierra". Una obra que relaciona la violència emocional y sexual amb la violència sobre el medi ambient. Les obres de Maria Velasco han estat estrenades en teatres públics com el Teatro Español, el Centro Dramàtico Nacional o el Centro Conde Duque; els espais més prestigiosos del circuit alternatiu com a Cuarta Paret, Teatro Pradillo, Nau 73, Teatro del Barrio, El Muntacargas; enclavaments històrics com la Societadad Cervantina o el Ateneo de Madrid i galeries d'art i museus, com el Artium de Vitòria o La Juan Gallery. També en festivals nacionals (Sorgeix, Frinje i Escena Abierta) i internacionals, a Itàlia, França i els Estats Units.   María Velasco parla de "Talaré a los hombres de sobre la faz de la tierra" representada a la Sala Beckett del 13 al 16/10/2022. Més informació: Maria Velasco a Contexto teatral: https://www.contextoteatral.es/mariavelasco.html María Velasco: “El día que sea más vergonzoso ser putero que prostituta, daremos menos asco”. Entrevista a “El Diario” Catàleg La Uña Rota Ediciones Recomanat per la Biblioteca de Viladecans

Querido Evan Hansen

Adaptació cinematogràfica del musical guanyador dels premis Tony i Grammy. La vida d’Evan Hansen no és fàcil, és un estudiant del darrer de secundària amb trastorns d’ansietat social. L’obra és un viatge d’autodescobriment personal i acceptació després del suïcidi d’un company de classe. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Multiverso Shakespeare

Quins nervis! Avui és l’estrena. La classe de primer C està a punt de representar “Violeta i Julieta”. Tot i que ja tenen experiència perquè l’any passat ja van representar una obra. L’Àngel està nerviós perquè el llibret adaptant l’obra de Shakespeare li ha costat moltíssim. Walter només desitja guanyar el concurs per veure si els seus problemes es resolen. La Sofia emocionada, perquè juntament amb l’Ena són els protagonistes de l’obra. Però l'Ena.... on està? Com és què no apareix? *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Federico García Lorca a Catalunya

"Per a Federico García Lorca, Catalunya va ser un escenari privilegiat per a la seva expansió dramàtica, artística i personal.” Així comença aquesta obra, que segueix les passes del poeta i dramaturg granadí Federico García Lorca per terres catalanes. A través d’un treball exhaustiu i molt ben documentat i amb una lectura molt amena, descobrim les ciutats, els espais i els teatres que Lorca va visitar, va gaudir i va viure a Catalunya.  Aquest viatge ens portarà a indrets com Cadaqués, Figueres i Empúries, escenaris de la seva primera visita a Catalunya l’abril del 1925 convidat pel seu company de la Residencia de Estudiantes de Madrid Salvador Dalí; fins a Barcelona, on va estrenar algunes de les seves obres i va triomfar com a autor dramàtic al costat de Margarida Xirgu. El llibre ens descobreix innumerables emplaçaments on la presència de Lorca  ha quedat testificada per documentació gràfica i escrita.  El llibre funciona també com un instrument per a crear itineraris que ens portin a seguir les petjades de Lorca a través de carrers, adreces, descripcions i recorreguts.  L’autor d’aquesta obra és Salvador Giné, nascut a les Borges Blanques i llicenciat en Geografia. Ha publicat llibres d’itineraris per la ciutat de Lleida i és col·laborador de revistes com ara "Sàpiens", "Descobrir Catalunya", "Historia y Vida" i "Viajes National Geographic". Quatre racons catalans de Lorca:  Les Ruïnes d’Empúries: Lorca i Dalí visiten les ruïnes d’Empúries el 1925 i el poeta i dramaturg queda tan captivat pel mosaic “El Sacrifici d’Ifigenia” que l'inspira una obra. El Teatre Goya de Barcelona: aquí va estrenar el juny de 1927 l’obra “Mariana Pineda” amb la gran actriu Margarida Xirgu i amb decorats de Salvador Dalí. Avui en dia es pot veure una placa a la façana que recorda aquesta estrena. Badalona: del setembre de 1935 a gener de 1936, Lorca va viure temporades a casa de l’actriu Margarida Xirgu a Badalona, al carrer Santa Madrona número 118.  El Restaurant 7 Portes: el novembre de l’any 1935 Lorca va llegir en aquest restaurant on solia anar la seva coneguda obra "Poeta en Nueva York". Aquest acte es commemora amb un quadre ceràmic col·locat al Saló lila del restaurant.    Més informació: Federico García Lorca a les biblioteques Llegeix-ne un fragment Guia de lectura: “Federico García Lorca”  Recomanació: “Federico García Lorca a Catalunya”  Recomanació: “Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores”  Recomanació: “Bodas de sangre”  Recomanació: “Lorca: la valiente alegría” Videorecomanació: “De la mano de Federico”  Recomanació: "La Novia" 14 moments estel·lars de Margarida Xirgu Recomanat per Elisabet Vazquez. Bib. de Ripollet.

Marina Mascarell: corporitzar el pensament

Un manifest de vuit punts escrit a mà contra la conformitat i a favor de la imaginació és el contundent inici del llibre Corporitzar el pensament, el tercer volum de la col·lecció Paragrafies, editat pel Mercat de les Flors, l'Institut del Teatre i l'editorial Comanegra publicat l'any 2021. Una col·lecció de textos sobre dansa o coreògrafs catalans que té com a objectiu valorar, fer visible i transmetre el pensament i l'experiència dels artistes al voltant d'aquesta disciplina. El primer títol va estar dedicat a Pere (Gay) Faura, el segon a Cesc Gelabert i aquest tercer volum a la ballarina i coreògrafa Marina Mascarell. L'artista valenciana, establerta als Països Baixos, ha treballat a companyes internacionals com ara el Ballet de l'Òpera de Lió, L'Skanes Dansteater i el Dance Forum Taipei i també pel Nederlands Dans Theather. Una trajectòria que repassa el llibre, però que a més ofereix reflexions, indagacions i conceptes clau per entendre el treball d'una de les coreògrafes més reconegudes a Europa. A partir de textos escrits per la investigadora de dansa Riikka Laakson, la dramaturga sueca Bodil Persson, la coreògrafa taiwanesa Ping Heng i la programadora i gestora Laura Kumin, el llibre reflexiona sobre la dansa a través de diferents mirades i sense necessitat de fotografies, però, això si, amb unes fascinants il·lustracions en blanc i negre que serveixen com excusa per embarcar-se en lluites poètiques per pensar des de corporeïtat i el moviment. El llibre ajuda també a apropar-se i conèixer els eixos que marquen el treball coreogràfic de Marina Mascarell. Un d'aquests fonaments és que l'artista compon a partir de les intèrprets. Mai al contrari. De fet, a les seves obres no hi ha protagonistes principals, ja que d'aquesta manera, entenc l'artista, es brinda al públic la possibilitat d'empatitzar amb cada intèrpret. Per altra banda, manejar amb gran agilitat una companya de ballarines seria el segon eix de la seva feina per a acabar amb un tercer eix que ho travessa tot: treballar des d'una mirada feminista, on la recerca d'igualtat es veu a totes les capes, tant durant el procés com en l'obra final. Corporitzar el pensament és, com la dansa de Marina Mascarell, una declaració de principis que qüestiona els patrons, allibera les paraules, evoca pensaments i estimula sensacions. Més informació: Col·lecció Paragrafies a les biblioteques Col·lecció Paragrafies Marina Mascarell a Núvol Recomanat per la Biblioteca de Viladecans

Europa Bull

“És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?” Comencen aquesta ressenya explicant un acudit: "Això és un francès, un alemany i un italià... I un holandès, i un danès i un belga... I un grec i un finès, i un espanyol i un portuguès... I un suec, i un polonès, i un irlandès, i un austríac, i un romanès, i un luxemburguès, i un eslovè, i un croat, i un hongarès i un txec i un eslovac, i un letó i un lituà i un estonià... I un búlgar, i un maltès, i un xipriota o un islandès i un noruec i un ucraïnès i un britànic que van agafats de la mà units sota el nom d'Europa..." Però realment la història d’Europa no és cap acudit i tenint en compte que l’origen mitològic d’Europa està ple de violència, com volem que en l’actualitat l’agressivitat no sigui el nostre pa de cada dia? La peça Europa Bull, interpretada magistralment per actors de procedències i disciplines ben diverses (Sasha Agranov, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Karl Stets, Joan Carreras, Isak Férriz o Jordi Oriol, Sarah Anglada i Anna Hierro), incideix sobre les pors dels europeus que reviuen –ara– fantasmes del passat, després de crear una Unió de països que aspirava a ser un refugi de les tempestes de l’economia i de les guerres nacionals. Ens mostra diferents situacions on es posen de manifest els estereotips de totes les nacions que formen Europa. I és que tal com manifesta l’autor de l’obra, Jordi Oriol, «Europa està feta d’històries, de mites. Històries que dibuixen el nostre imaginari. Que ens expliquen. Que ens representen. Europa, en si mateixa, ja és un mite». Aquestes rondalles demostren que vivim en una societat que treu fum, que bull. Sembla que tot està a punt d’explotar. Tot tremola, tot s’encén. Europa Bull es va estrenar al Festival Temporada Alta 2019 i tot seguit es va representar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) la temporada 2019/2020. Després de fer gira pels teatres de Catalunya, el Festival Grec 2022 recupera aquesta obra i es torna a representar al TNC. El muntatge l’avalen premis i nominacions dels principals guardons teatrals: XII Premi Quim Masó de producció teatral 2018 i Premi Ciutat de Barcelona 2019 per l’espai i vestuari (Max Glaenzel i Sílvia Delagneau); vuit nominacions i quatre Premis de la Crítica 2019: Premi a Millor Dramatúrgia, Premi a Millor Direcció, Premi a Millor Música Original i Premi a Millor Actriu de repartiment i set nominacions als Premis Butaca 2020. “Europa bull. I molt. Sembla una olla de vapor que als últims pocs anys ha començat a xiular i a fer senyals de fum”. Paraules de Jordi Oriol - autor i director del text- a la roda de premsa de presentació d'Europa Bull.     Més informació: Text complet de l’obra Jordi Oriol a les biblioteques Jordi Oriol: Teatre reunit 2004-2021 Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Rere el somriure de Shakespeare

Diu Raymond Chandler que sense l’humor, és difícil explicar el món que ens envolta, una frase perfecta com avantsala del darrer llibre de Rosa Maria Martínez Ascaso, bibliotecària i fan de Shakespeare, la qual analitza el factor humorístic del dramaturg més gran de tots els temps. I és que Rere el somriure de Shakespeare trobem tot l’univers, tota la humanitat i totes les passions a través de l’ús de la ironia, el sarcasme o la sàtira. Una nova mirada, més desconeguda, però no menys important de l’obra de William Shakespeare a partir de la veu dels seus personatges més graciosos, tant de comèdies com de tragèdies, i d’altres espectadors secundaris de la talla de bufons o criades, els quals trenquen amb el cosmos tràgic del geni staffordià per narrar la doble cara del comportament humà, la foscor i la llum. Estructurat en cinc capítols i un epíleg, el llibre desenvolupa un viatge terapèutic per la trajectòria més optimista i positiva de Shakespeare, amb una primera parada per l’humor en temps de l’autor, per continuar per l’elegància i la ironia de les paraules d’alguns dels testimonis més graciosos de la seva obra, com Mercutio, l’amic de Romeu a Romeu i Julieta que es burla contínuament del seu enamorament o la jove Beatrice on Al vostre gust, en què mostra una opinió sarcàstica dels homes. Finalment, els últims capítols Rosa Maria Martínez enumera en quines obres podem gaudir de la comicitat i el to surrealista de Shakespeare, des de comèdies, com La comèdia dels errors, Les alegres casades de Windsor, Penes d’amor perdudes, o tragèdies, com Hamlet, Romeu i Julieta, Otel·lo i El Rei Lear. Sens dubte, una magnífica oportunitat per gaudir d’un estiu shakespearià i fer de la lectura una eina terapèutica per observar la realitat des d’un prisma alegre i esperançador en plena pandèmia del coronavirus. I és que Shakespeare va viure fins a 7 pandèmies, de pesta, amb un somriure d’orella a orella.  Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Exiliats

James Joyce (1882-1941) va aconseguir el prestigi literari amb el gènere narratiu, però també va escriure poesia i una única peça de teatre l'any 1915 mentre vivia a Trieste. Sota el títol "Exiliats"(Exiles) va estrenar l'obra de teatre a Mònaco de Baviera el 1919 i segons la crítica i el públic va ser un fracàs rotund. Anys més tard a la dècada dels anys setanta, gràcies a la posada en escena directa de Harold Pinter per al Mermaid Theatre de Londres, s'ha revalorat el títol notablement. D'influències ibsenianes i amb tints autobiogràfics ens explica dos dies de la vida de la parella legalment no casada formada per l'escriptor Richard Rowan i la seva dona Bertha que tornen a Irlanda després d'uns quants anys vivint a Itàlia amb l'Archie, el fill il·legítim de tots dos. L'obra estructurada en tres actes ens parla dels dubtes que apareixen en una relació, la por de perdre la persona estimada, els atacs de gelosia i la llibertat total com a conjura contra l'abandonament a través d'alguns triangles de passió amorosos: El periodista Robert Hand, amic de joventut d'en Richard, està enamorat de la Bertha; Beatrice Justice, cosina d'en Robert i antiga núvia d'en Richard, és la seva musa artística i la professora de música de l'Archie. Un text interessant i de profunditat psicològica que juga amb els dobles sentits i malentesos tot desafiant el realisme i explorant el canvi en la moral i les convencions socials. Dissecciona de manera magistral els sentiments dels personatges i alguns diàlegs s'inspiren en les cartes que James Joyce escrivia a la seva esposa Nora Barnacle. Una curiositat de la família Joyce relacionada amb les arts escèniques és que la filla del matrimoni format per James i Nora, Lucia Joyce, va ser ballarina professional de dansa moderna. Diagnosticada d’esquizofrènia, segons algunes biografies va tenir una relació amorosa amb l’assistent del seu pare, l’escriptor Samuel Beckett. Quan va morir James Joyce, Samuel Beckett va destruir, a petició del nebot de Lucia Stephen Joyce, totes les cartes i correspondència relacionada amb la ballarina i va prohibir qualsevol publicació o documentació sobre ella amb l’objectiu de postergar-la en l'anonimat. L'any 2004 es va estrenar en el West End londinenc "Calico", una obra escrita pel dramaturg britànic Michael Hastings inspirada en la relació relació triangular entre James Joyce, Lucia i Samuel Beckett. Més informació: James Joyce Sis discos per gaudir del Bloomsday James Joyce a BiblioDigital Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

La herencia

La herencia és una obra valenta, divertida, commovedora i profunda que ens presenta un trencaclosques de personatges d’homes gais de diferents edats i condicions socials que reflexionen sobre la seva responsabilitat individual i col·lectiva enfront del virus de la Sida. Ambientada a la ciutat de Nova York poc abans de les eleccions de 2016, que va guanyar Donald Trump, el llibre és una fascinant i dolorosa història sobre la pandèmia i les seves conseqüències.  L’autor, Matthew López, descriu amb ritme, claredat i també profunditat les relacions i tensions personals (i, per tant, polítiques i morals) entre els supervivents de la Sida i les noves generacions hereves dels seus èxits i pèrdues. Al llarg de la història, López tracta temes com el sexe, les drogues, el poder, els diners, la solidaritat, la solitud i, sobretot, l’amor i el desig, que adquireix diverses formes i intensitats durant l’obra. La herencia, que dona títol al llibre, es tracta d’una bonica casa amb un cirerer situada al nord de l’Estat de Nova York, on un dels personatges va acollir a més de 200 homes malalts de la Sida durant els últims dies abans de la seva mort. Aquest fet recorre tot la narració i genera diferents reaccions per part dels protagonistes fins al final de la narració. L’obra és a més  un homenatge a Regreso a Howards End de E. M. Forster. De fet, l’autor crea un interessant joc en el qual converteix a Forster en un dels protagonistes amb l’objectiu de debatre sobre el passat el present i el futur de la cultura gai. Aquesta obra teatral, estrenada al Young Vic londinenc en 2018 sota la direcció de Stephen Daldry (director de Les hores i Billy Elliot), va ser qualificada per The Daily Telegraph com “l’obra estatunidenc més important del segle” i va guanyar múltiples premis com quatre Laurence Oliver, el Drama Desk o el Evening Stamndar i va obtenir el premi a la millor obra teatral als premis Tony, convertint-se el seu autor en el primer dramaturg d'origen llatí que aconsegueix aquest guardó. En 2019, l’autor també va rebre el Premi de Literatura de l’Acadèmia Estatunidenc de les Arts i les Lletres. Amb una bella il·lustració a la portada amb disseny de Raúl Lázaro i amb la traducció de Joan Daròs, l’Editorial Dos Bigotes presenta amb aquest llibre una part de la història del col·lectiu LGTBI que ha lluitat contra els prejudicis i estigmes i que va combatre per uns drets que encara, per moments, trontollen. Una lectura que és una oportunitat per apropar-nos a la crònica més dura i personal dels anys més cruels de la pandèmia de la Sida. Recomanat per Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Un Tret al cap

Tres personatges femenins la periodista, la dona i la noia ens condueixen per aquesta història que podríem definir com a thriller periodístic. Un text que ens endinsa en el món del periodisme, però que realment profunditza en temes tan controvertits com la censura en l’àmbit públic i privat.  L'obra dona veu a un triangle femení encapçalat per una periodista guanyadora de premis i reconeixement que ha caigut en desgràcia i a qui acaben d’acomiadar per haver-se tornat massa incòmoda; la seva germana malalta i que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en total plenitud; i una noia que es presenta com a víctima i que exigeix que el seu cas surti a la llum pública, però que amaga més del que sembla.  Pau Miró s’ha convertit en un dels dramaturg de referència de l’escena catalana. Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre, i fundador de la companyia Menudos, formada per exalumnes de l’Institut del Teatre, entre les seves obres destaquen Els jugadors (Teatre Lliure, 2011); Victòria (Teatre Nacional de Catalunya, 2016); Una història real (La Villaroel, 2019) i Plou a Barcelona (Sala Beckett, 2004), nominada a cinc Premis Butaca i traduït al castellà, italià, francès, portuguès, polonès i anglès.  El muntatge de l’obra es va estrenar al Festival Grec de Barcelona el juny del 2017 a la Sala Beckett amb un repartiment de luxe amb l’Emma Vilarasau, l’Imma Colomer i la Mar Ulldemolins en els papers de les tres protagonistes femenines.       “Li dones la culpa al periodisme, però el problema els tens tu. M’equivoco? Tot el que escrius, totes les notícies que tractes estan tenyides d’aquest malestar. T’has instal·lat en la queixa i això fa que no t’impliquis, que no profunditzis, que no contrastis. Ho he pogut veure en primera persona. Ho sento, però formes part d’aquest sistema que tant critiques i algú t’ho havia de dir.” Més informació: Obres de Pau Miró al catàleg  Recomanat per Elisabet Vazquez. Biblioteca de Ripollet. 

Macbett

Eugène Ionesco és un dels dramaturgs més importants de la literatura contemporània. Juntament amb autors com Samuel Beckett o Jean Genet, va cultivar l’anomenat Teatre de l’absurd,  un gènere teatral cultivat per escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle XX, a partir del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, preconitzat per Albert Camus. Escrita l’any 1972, Macbett és un bon exemple del Teatre de l’absurd. Una paròdia a partir de Macbeth de William Shakespeare i d’Ubu rei, d’Alfred Jarry. Ionesco transforma el drama en una farsa tragicòmica, on l’acció es condensa i exagera, i els personatges es mouen únicament pels instints elementals com el desig, l’enveja, la humiliació o la venjança. El resultat és una crítica corrosiva de l’autoritat. Amb Macbett, Ionesco ens fa riure de la nostra pròpia brutalitat. En un text brillant, ple de troballes formals i textuals, de ritme trepidant i farcit de sorpreses, ens adverteix que el totalitarisme sempre està a punt per tornar si no es vigilen de prop aquells que exerceixen el poder. Podeu veure Macbett, al Teatre Nacional de Catalunya del 30 de març al 24 d'abril de 2022. Més informació: Macbett al TNC (consultat 06/04/2022)  L’ombra del poder. El TNC estrena ‘Macbett’, un text que fa trontollar el poder i els seus mecanismes a través de l'humor, l'exageració i la paradoxa. Núvol: el digital de cultura (30/03/2022) (consultat 06/04/2022) Eugen Ionescu a la wikipèdia (consultat 06/04/2022) Teatre de l’absurd a la wikipèdia (consultat 06/04/2022) Obres d’Eugène Ionesco a les biblioteques Teaser de l'obra   Recomanació de: Eva Montiel Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet  

Ballar em fa feliç: 22 històries de dansa i vida

Què és ballar? Per què ho fem?  Què ens aporta? Dues germanes apassionades del ball, la Marina i la Isabel Vinardell, conversen sobre dansa amb bons amics. Segons expliquen, ballar és sempre una conversa: amb el públic, amb els companys ballarins, amb la música, amb els silencis i també amb un mateix. Estructurat en dues parts diferenciades, ballar per a un mateix i ballar per als altres, el llibre explora què fa que la dansa sigui un motor de vida per a tantes i tan diverses persones dialogant i entrevistant ballarins, mestres, coreògrafs, terapeutes, experts, etc. que, com elles, viuen la dansa en cos, ment i ànima: Guillem Alonso, José Manuel Álvarez, Pau Arnal, Héctor Artal, Nur Bloodrose, Laura Carrau, Enric Castan, Maria Duran, Arias Fernández (Joker), Patri Garcia i Xavier Rota (Ballaveu), Cesc Gelabert, Anna Güell, Devorah Korek, Kayoko Nakata, Laura Olivella, Susana Pérez Testor, Ariadna Peya, Magda Requena, Kim Solé, David Teixidó, Rick Tjia i Berta Vallribera. El resultat és un discurs i un panorama ampli fruit de l’experiència de testimonis interessants que formula preguntes i mira de trobar respostes alhora que ofereix eines per pensar en clau de dansa. “La dansa és el llenguatge ocult de l’ànima” Martha Graham Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central de Santa Coloma de Gramenet

El Mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai

L'any 2010 el fotògraf Sergi Bernal va documentar l'exhumació d'una fossa comuna de víctimes del franquisme durant la Guerra civil a Bañuelos de Bureba (Burgos). Un testimoni dels fets va declarar que, entre les restes, s'hi trobaven les del mestre català Antoni Benaiges. A partir d'aquests fets, en Sergi Bernal va iniciar una investigació per reconstruir la vida d'aquell mestre que va revolucionar l'ensenyament dels nens utilitzant l'innovador mètode Freinet. Entre 1934 i 1936, els alumnes de Bañuelos van editar un diari amb textos escrits per ells mateixos, encoratjats pel mestre Benaiges. El juliol de 1936, el cop d'estat que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola, va posar fi a la vida de l'Antoni Benaiges, executat en mans dels militars insurrectes. L'obra és un viatge emocional a la vida del mestre i l'escola de Bañuelos, a partir de les memòries del mateix Antoni Benaiges, els textos dels infants, documentació oficial, i el relat dramatitzat que en fa l'Alberto Conejero.     Més informació: El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai (TNC Temporada 21/22). Roda de premsa El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar : [desenterrant el silenci] / direcció de l'obra: Queralt Solé ; fotografies: Sergi Bernal ; text: Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz, Queralt Solé. Els vaig prometre el mar / Sebastián Gertrúdix, Sergi Bernal. La història d’una promesa que no es va poder complir. El Retratista / dirección, fotografía, montaje: Alberto Bougleux ; idea original e investigaciones: Sergi Bernal Documental realitzat amb mecenatge mitjançant Verkami Creative Crowdfunding Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Ajuntament de Mont-Roig del Camp (30 de juliol de 2021) [arxiu vídeo Youtube] Desenterrant el mestre Antoni Benaiges. Blog del fotògraf Sergi Bernal   Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

Orgia

Enguany es commemoren 100 anys del naixement de Pier Paolo Pasolini (5 març 1922 - 2 novembre 1975), una figura incòmoda, brillant i revolucionària etiquetada, per una banda, com un enfant terrible per generar fortes polèmiques en la seva època fins al punt de ser assassinat als afores de Roma, i a la vegada, com un geni del Renaixement, en virtut del caire visionari i humanista de la seva trajectòria artística en les diverses disciplines que va conrear: poesia, assaig, narrativa, cinema i teatre entre d’altres. L’artista nascut a Bolonya és conegut en l’àmbit artístic per la seva trajectòria cinematogràfica, on va rebre el reconeixement de la crítica al Festival de Cannes i a la Mostra de Venècia, o per novel·les de la talla “Ragazzi di vita” (1955) o “Una vita violenta” (1959), traduïdes al català com “Nois de la vida” o “Una vida violenta”. Però també va escriure peces teatrals, com “Orgia”, un text que destaca per ser l'única que Pasolini va escenificar sobre els escenaris en vida el 1968 a la ciutat de Torí, i pel seu ressò autobiogràfic a causa del moment en què va originar-la. Escrita l’any 1965  a conseqüència de la greu malaltia que va patir, Pasolini va voler recrear els mites clàssics en el context de la degradació de la societat consumista i feixista del seu temps, i que a Catalunya va escenificar-la Xavier Albertí al Teatre Lliure l’any 2002. Estructurada en un pròleg i 6 episodis, a “Orgia” es manifesten alguns dels elements més característics de l’univers pasolià, la contraposició i dualitat d’elements, amor-dolor, home-dona, vida-mort, víctima-botxí, i el sentiment de sentir-se diferent en una societat que rebutja els que viuen al seu marge fins a generar odi.  Amb només 3 personatges, l’Home, la Dona i la Noia, sense cap referència d’espai escènic més enllà d’una cambra ni d’acció escènica, ja que des de les primeres línies del text s’informa que el protagonista s’ha suïcidat, ens trobem més davant d’un monòleg o debat filosòfic que gira al voltant de l’acceptació de la societat que oprimeix o, per contra, progressa desobeint les normes establertes amb les conseqüències dramàtiques que comporta. Una lectura dramàtica més poètica que teatral, que connecta directament amb les tragèdies clàssiques i que el mateix autor anomena Teatre de Paraula en contraposició al teatre burgès de caràcter tradicional o d’avantguarda, on les idees són les veritables protagonistes tal com Pasolini defineix en el seu Manifest per a un nou teatre (1968). Finalment, tampoc s’escapa en aquesta peça teatral els elements violents i vexatoris, les referències freudianes a la infantesa i a la innocència del món rural davant la barbàrie de la societat contemporània típics de l’autor, uns factors que ens incomoden com a espectadors directes, però que en tot cas serveixen per respondre totes les qüestions existencials plantejades en el mateix pròleg, Sí, jo he nascut realment lliure i independent perquè he acceptat sense cap reserva que existeix el poder (...), Té dret la Diferència a restar sempre igual a si mateixa? (...), i sobretot el desig del mateix Pasolini d’acostar-nos a la seva obra amb una mirada neta en què més que veure demana escoltar i comprendre. Més informació: Pier Paolo Pasolini al Prestage virtual de Novel·la La Itàlia de Pasolini Pasolini al Catàleg de les Biblioteques Pasolini en Barcelona (Cultura/s de La Vanguardia - 26/02/2022)  Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Macbeth

¿És possible fer Macbeth en còmic sense restar-li un gram de transcendència a la història que explica? Doncs sí, Vladimiro Merino ho ha aconseguit en la seva adaptació de la tragèdia de Shakespeare. La sensació d’estar dins d’un malson, d’uns esdeveniments tant obscurs com inevitables es manté intacte gràcies al seu dibuix de traç viu. Recomanem aquest còmic perquè és una nova forma d’aproximar-se al clàssic, atractiva i diferent però sense fer renúncies. Per aquells, pocs esperem, que encara no estiguin familiaritzats amb l’obra cal explicar breument l’argument: Macbeth és un general victoriós i fidel al rei d’Escòcia, qui, després d’un gran triomf militar, és temptat a aconseguir el poder. Unes bruixes li anticipen un futur esplendorós però perillós, serà la seva dona, lady Macbeth, qui l’empenyi pel camí de l’ambició més desmesurada, sense considerar el preu que caldrà pagar. “Serás cuanto te han prometido las brujas, pero te falta coraje. Te agradaría ser grande, pues no careces de ambición; pero te falta instinto del mal”. El còmic de Vladimiro Merino és una bona porta d’entrada a Macbeth, la càrrega de profunditat psicològica dels personatges hi és i els temes eterns del dramaturg anglès també: ambició, traïció, amor i mort.  Es pot llegir sense haver llegit l’obra de teatre sense problemes, però aquesta no és la proposta que fem des del prestatge d’arts escèniques. Recomanem una immersió macbethiana forta amb dos plats que acompanyen el còmic: el text teatral de Shakespeare per no perdre’ns el seu llenguatge únic en la traducció de Josep Maria de Sagarra, i la pel·lícula Trono de Sangre (1957) on Kurosawa fa poesia visual portant Macbeth al Japó feudal.   Més informació: Web oficial de l’il·lustrador Vladimiro Merino Videoresenya sobre el còmic Fitxa Macbeth en Tebeoesfera Recomanat per la Biblioteca Josep Janés. L’Hospitalet de Llobregat.

Coses que dèiem avui

"Coses que dèiem avui" és un recull de tres peces breus del dramaturg, guionista i director de cinema Neil LaBute, un projecte que va néixer arran de la trobada de l’autor i la traductora Cristina Genebat. LaBute va conèixer Genebat a un taller de l’Obrador de la sala Beckett i va quedar impressionat per la seva feina i implicació, per això li va fer arribar diversos texts seus. Des de la sala Beckett, van decidir unir aquestes peces per convertir-les en una sola obra amb un tret comú, històries sobre parelles que passen en un espai públic, un restaurant. "Aventura" es situa a un restaurant japonès on una parella es retroba després mesos sense veure’s. "Les fúries" ens trasllada a una asfixiant taberna mexicana on Paula cita a Jimmy amb la intenció de trencar la seva relació, però tot es complica quan apareix amb la seva germana. A "Tobogan" una parella sopa a un restaurant elegant on sembla que passin una bonica velada, fins que ens assabenten que ella ha descobert que el seu marit li és infidel. Tres peces que representen tres situacions íntimes i delicades, alhora tenses i violentes. Situacions que es desenvolupen a un lloc públic on els espectadors observen i tafanegen lliurement en les relacions dels protagonistes, mentre aquestes s’enfonsen. "Coses que dèiem avui" són tres històries que giren entorn un nexe en comú: l’amor, la fidelitat i la lleialtat. Unides formen una comèdia amarga, de vegades obscura o incòmode, però amb la qual tots i totes ens podem identificar. A través de la nostra posició d’espectadors-tafaners ens poden veure-hi reflectits. Passarem una mala estona o riurem de tot, però potser també aprendrem dels seus errors. Neil Labute, Coses que dèiem avui (Programa Continuarà RTVE 14/06/2011) Més informació: Obres de Neil LaBute al catàleg Neil Labute a Wiquipèdia Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Las últimas

Llegir a Lucia Carballal és trobar més preguntes que respostes i més dubtes que certeses. L’autora madrilenya, que va estudiar a la RESAD de Madrid, a l’Institut del Teatre de Barcelona i després a la Universitat de les Arts de Berlín, ens presenta a "Las Últimas", editat per La Uña Rota, les seves cinc últimes obres teatrals escrites: "Los temporales", "Una vida americana", "La resistencia", "Las bárbaras" i "La actriz y la incertidumbre". Carballal ens mostra a aquesta obra els contrastos de l’època actual en col·lisió amb les velles idees així com una necessària reflexió, però sense posicionar-se, sobre conceptes com l’autorealització, l’èxit, les expectatives, els vincles familiars, entre altres conflictes morals que són el veritable fil conductor de les obres que componen el llibre. Una ficció intimista tan propera a la realitat quotidiana que és impossible no sentir-se interpel·lat pels actes i decisions dels imprevisibles personatges. Amb un llenguatge proper i, fins i tot, amb un toc humorístic, l’autora evidencia les contradiccions del nostre temps, però deixant sempre una porta oberta, un enigma per resoldre o una situació sense entendre. Un altre fil conductor d’aquests textos és també que els personatges centrals són dones, i així, s'intueix una crítica a la masculinitat clàssica que circula per les històries exposades. Les cinc obres de "Las últimas" també atrapen. La intensitat de les històries enganxen i sense adonar-te et contagies per l’agudesa de l’autora davant els conflictes i la dificultat de les relacions socials i familiars que proposa: companys de feina al límit, retrobaments amb el pare desaparegut, discussions entre una parella d’escriptors, enèrgics diàlegs entre amigues de tota la vida i una actriu amb dubtes sobre el guió uns minuts abans de la representació són les protagonistes d’aquestes obres en les quals sempre succeeix algun fet inesperat que provoca un gir que els personatges han d’afrontar, malgrat els dubtes. Aquest volum es presenta a més com un exercici de recuperació del teatre com gènere literari, que pot compartir taula de novetats amb la narrativa o altres gèneres.  Lucia Carballal, que amb dinou anys va escriure la seva primera obra teatral, és habitual de les produccions del Centro Dramàtic Nacional i l’avalen més d’una desena de textos teatrals. L’any 2019, l’autora va venir a Barcelona de la mà de la Sala Beckett: va ser escollida per Simon Stephens per participar en la Trobada Internacional de Dramatúrgia anomenada 7 d’un cop! També ha impartit cursos de dramatúrgia a la mateixa sala, l’ECAM i La Casa Encendida. Entre les seves obres anteriors cal destacar "A España no la va a conocer ni la madre que la parió", en coautoria amb Víctor Sánchez Rodríguez, guanyadora del Premio Eurodram, i "Mejor historia que la nuestra", representada al Teatre Lara i mereixedora d’un accèssit del Premi Marqués de Bradomín. A més, ha realitzat la dramatúrgia del projecte Storywalker: de Qingtian a Usera, creant nou ficcions sonores al voltant de la comunitat xinesa de Madrid. Destaca també, a l’edició de la Uña Rota, el pròleg escrit i sentit per l’escriptora Elena Mendel, que afirma que: “batega una cosa prodigiosa en la llavor d'aquestes obres”. Una frase motivadora per iniciar-se amb la lectura les obres de Lucía Carballal. Més informació: Lucia Carballal a les biblioteques Fitxa de Lucia Cadabal a l'editorial La Uña Rota ​​​​​Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel

Després de gairebé 22 anys de la 1a edició, aquest 2021 s’ha reeditat i actualitzat de nou el llibre “Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del paral·lel” de Josep Cunill. Una magnífica oportunitat per conèixer i visualitzar la trajectòria d’una artista singular i transgressora, la qual va viure a cavall entre el Berguedà i Barcelona entre altres breus estances a capitals com, Madrid i París. Coneguda com la verge del vodevil o la berguedana parisienne per la premsa del moment, darrere d’Elena Jordi s'amaga el nom real de Montserrat Casals, una dona pionera i polifacètica que va conrea èxits en les disciplines artístiques del teatre i el cinema sota l’etiqueta d’actriu, empresària i productora a principis s. XX. Nascuda a Cercs l’any 1882, la seva vida podria haver inspirat qualsevol vodevil de l’època, on després de separar-se del seu marit l’any 1906 emprèn un viatge a la ciutat comtal, que la portarà a treballar en un estanc del carrer de la Boqueria. Un negoci aliè al món artístic, però per l’aproximació de sales teatrals i el llibertinatge del barri, significà l’apropament previ i definitiu d’Elena Jordi als escenaris a través de contactes il·lustres de la talla del poeta i dramaturg Ramon Vinyes, el periodista i publicista Pere Prat Gaballí, l’actor i poeta Ramon Tor, habituals de les tertúlies animades a la botiga, coneguts com la “Penya de l’estanc”. Uns inicis que Josep Cunill narra i contrasta amb la consulta a arxius o revistes de l’època, i que gràcies a aquest paper d'investigació en què trobem especificades les temporades i les fitxes artístiques dels muntatges que va participar la Jordi, ens ajuda a comprendre el valor dels vodevils a la primera meitat del s. XX, com a gènere que va eclipsar el gran Paral·lel i la ciutat de Barcelona, amb la controvèrsia afegida del que va significar la convivència entre aquest teatre popular i de masses del Paral·lel amb el teatre líric i elitista que s’estava fent fins al moment a la ciutat, tal com es ressenya en  algunes notes citades de revistes com Papitu, El Diluvio o el Teatre Català de l’època. A la vegada, aquesta precisió ens permet crear una atmosfera d’intel·lectuals, artistes o dramaturgs de la talla de Margarida Xirgu, actriu reconeguda i musa de García Lorca, que va actuar juntament amb els inicis d’Elena Jordi en la Companyia d’Enric Giménez, el gran Papitu Santpere, el gran home del Paral·lel que va formar l’exitosa Companyia catalana de vodevil Josep Santpere i que la Jordi va formar part abans de crear la seva pròpia companyia, la companyia catalana de vodevil Elena Jordi lligada al santuari del gènere còmic, al Gran Teatro Español (1892-1935) o del gran dramaturg, Santiago Rusiñol, el qual va crear algunes de les peces teatrals que va interpretar la companyia d’Elena Jordi, com “El Senyor Josep enganya a la dona” (1915) o “La Lepra.” (1915) Finalment, l'obra també s’exposa l’arribada del cinema a la ciutat com un greuge al teatre inicialment per moltes personalitats del món teatral, i per altres, com una nova oportunitat per desplegar el seu art. És el cas d’Adrià Gual, Margarida Xirgu, Domènec Ceret, o la mateixa Elena Jordi, que van fer el salt a la pantalla gran. Concretament, les Jordis, l’Elena i la seva germana Tina, van fer 4 pel·lícules gravades i enregistrades a Studio Films ubicada a la carretera de Sants. I fou l’Elena, l’any 1918, la que va produir “Thais”, un film desaparegut actualment, però importantíssim en la història del cinema a Espanya per ser fruit de la primera dona directora. Presentació del llibre sobre Elena Jordi (TV Puig-Reig - 15/04/2021)   Els misteris d'Elena Jordi (TV3 - 12/12/2015) ​​​​​Més informació: El Paral·lel i les cupletistes El clan dels Santpere  El Paral·lel (Barcelona) a les biblioteques Elena Jordi de l'estanc als escenaris [Programa Va passar aquí - Betevé] Elena Jordi, pionera del cinema català [Acadèmia del Cinema Català] Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Olora i parlaràs millor

L’autora Gemma Reguant, actriu i experta en art dramàtic, és especialista en respiració, veu i expressió oral. En aquest llibre ens presenta, com diu el subtítol, exercicis d’olfactació, de respiració i de veu que ajuden a viure millor. Sabem que disposem de diversos sentits, alguns dels quals no tenim del tot desenvolupats. Com diu l’autora, “l’olfacte és un sentit químic vinculat als instints més primaris. En el passat, podia ser la clau per a la nostra supervivència (recerca de menjar, conèixer l’enemic, detectar perills...), i molt més enllà”. Segons Daniel Goleman, “amb l’olfacte humà vam començar a desenvolupar els centres més antics de la nostra vida emocional”. Avui en dia, l’olfacte és un sentit del qual disposem i que sovint no hi prestem massa atenció. Treballar en el nostre olfacte no només ens repercuteix en una millor veu i expressivitat, sinó que també té diversos beneficis en l’àmbit de la salut, que són detallats en aquest llibre. El llibre s’estructura en diversos aspectes molt curiosos sobre aquest oblidat sentit: olfacte i aparell fonador, la relació entre l’olfacte i la parla, l’articulació del llenguatge, la salut del diafragma i fins i tot del cor.  Els exercicis que es presenten són: escalfament de veu, pràctiques amb les narius, pràctiques MOD (Mètode d’Olfactció Dissenyat), així com diversos exercicis de memòria olfactiva.  Una lectura curiosa i sorprenent que ens donarà eines per a millorar la nostra salut, gràcies al nostre olfacte. Més informació: Gemma Reguant a les Biblioteques Entrevista "L’olfacte, el sentit més desconegut". Dr. Joaquim Mullol. Hospital Clínic de Barcelona Recomanat per Bib. Central. Cerdanyola del Vallès.

Un tramvia anomenat Desig

Estrenada a Broadway el 3 de desembre de 1947, Un tramvia anomenat Desig és sens dubte una de les obres més populars de Tennessee Williams. La història ens mostra com la refinada i aristocràtica Blanche DuBois, ha de refugiar-se al pis de la seva germana i el seu cunyat Stanley Kowalski, a un dels barris més degradats de Nova Orleans. Allà es veurà envoltada de conflictes, mentides i desenganys que l’arrossegaran a una espiral de degradació mental. Adaptada diverses vegades al cinema, la versió dirigida per Elia Kazan el 1951 i protagonitzada per Marlon Brando i Vivien Leigh va ser fortament aclamada per la crítica i va ser guardonada amb quatre Oscars. La versió de l’editorial Adesiara ens permet gaudir en català d’una nova traducció del clàssic a càrrec de Joan Sellent. Anteriorment l'obra havia estat publicada per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i Edicions del Mall el 1983 amb traducció de Jordi Arbonès. Thomas Lanier Williams, conegut com a Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1911) va ser un dels dramaturgs més importants i rellevants del segle XX i referent indispensable del teatre estatunidenc. De fet, "Un tranvia anomenat Desig", és considerada una de les millors obres de teatre del segle passat i la millor peça del seu autor. Tanmateix, totes les obres del dramaturg s’han acabat convertint en clàssics imperdurables: “El zoo de vidre”; “De sobte, l’últim estiu” (1950), “La rosa tatuada” (1951), “Gata sobre teulada de zinc calenta” (1955), “Dolç ocell de joventut” (1959) i "La nit de la iguana" (1961) . "No sé qui és, vostè..., però sempre he confiat en ’amabilitat dels desconeguts."  

La Font de la pólvora

Coproduïda pel Teatre Nacional de Catalunya i la Fundació social La Caixa, La Font de la pólvora és una obra teatral impulsada pel programa “Art for change”, creat per incentivar l’ús de l’art i la cultura com a eina de canvi social. Amb aquest projecte Llàtzer Garcia va voler apropar-se a un dels indrets més pobres de Girona, la seva ciutat, amb la intenció d’explicar la realitat dels seus carrers. La font de la pólvora és un barri marginal construït a la dècada dels 60 per allotjar a les famílies arribades d’Andalusia, d’Extremadura i d’altres comunitats, amb la idea de posar fi al barranquisme. Aquest enclavament es va convertir en una zona humil, marginal i apartada del centre, on la majoria de residents segueixen sent immigrants i gitanos. La trama de l’obra, basada en fets reals, gira al voltant dels constants talls de llum que han de patir els ciutadans d’aquest barri, tal com ens expliquen un grup de joves que ens parlen dels problemes d’electricitat i d’altres situacions que han de viure, en definitiva, ens mostren la realitat i la precarietat del seu barri. Els cinc intèrprets de l’obra són els testimonis de la vida a la Font de la pólvora. Pau Vinyals, Biel Montoro, Moha Amazian, Cristina Arenas i Esmeralda Colette representen la identitat d’aquest lloc, estigmatitzada i marcada pels prejudicis socials de l’altre Girona. Amb ells veurem la manca d’oportunitats del jovent, el sentiment de rebuig cap a la ciutat, el fet que no es sentin recolzats ni escoltats. Però Llàtzer Garcia els hi dóna veu, no pretén criticar ni educar, només fer d’altaveu, visibilitzar-los per donar a conèixer aquesta realitat que tenim tan a prop. La Font de la pólvora va més enllà del teatre social, s’apropa al teatre documental, ja que les converses que representen són reals, però és una història de ficció. Llàtzer agafà les pròpies paraules de la gent del barri per crear aquest retrat, aquest collage de l’ànima de La Font.     Més informació: L'autor a Wikipèdia L'autor a les Biblioteques

Carrer Robadors

Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne... El Festival Grec 2021 arrenca enguany a l'amfiteatre grec de Montjuïc de Barcelona amb l’adaptació d’una gran novel·la, finalista el Premi Goncourt l’any 2013, escrita per un francès que viu fa anys a Barcelona, ​​Mathias Enard. La novel·la, com l'espectacle que acaba d’inaugurar la nova temporada del  Grec, tenen el nom d'un carrer de Raval: Carrer Robadors. A Carrer Robadors, Enard barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d’iniciació i la d’aventures. Tres gèneres que es personifiquen en la figura del jove Lakhdar, que narra en primera persona les seves peripècies, des de que l’expulsen de la casa familiar de Tànger a causa de l’escàndol que genera la relació il·lícita amb la seva cosina Meryem, fins que va a petar a un pis del carrer Robadors, meca de la marginalitat del barri barceloní del Raval.  Una Barcelona  que el rep sacsejada pel descontent social i l’auge del moviment dels Indignats, en un clima d’insurrecció similar però, a la vegada, tan diferent al que es viu a l’altra riba de la Mediterrània. Més informació: Carrer Robadors al Festival Grec 2021  Carrer Robadors, una apertura del Grec tan vistosa com extensa. "El Periódico de Catalunya" 29/06/2021 Mathias Enard: ‘Carrer Robadors’, o com escapar de l’infern. "Núvol" 2013 Mathias Enard a les biblioteques Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

The Prom

És força habitual trobar musicals que adapten novel·les, però en aquest cas ens trobem davant d'una novel·la per a joves que es basa en un musical de Broadway (amb llibret de Bob Martin i Chad Beguelin), un musical que a la seva vegada també ha servit d’inspiració per a una pel·lícula (que podeu trobar en una coneguda plataforma).      L'Emma és una adolescent que té com a somni poder anar al ball de graduació del seu institut amb la seva parella, l'Alyssa. Però això que sembla tan senzill, en un petit i conservador poble de l’estat d’Indiana és quasi bé impossible. L'Alyssa és la noia més popular de l'institut però porta la seva relació amb l’Emma en secret; és també la filla de la presidenta de l'associació de pares.  El rumor que l'Emma vol anar amb una noia al ball de graduació aixeca una gran polseguera, fins el punt que l'associació de pares planeja anul·lar el ball per què el fet que dues noies siguin parella i vagin juntes al ball podria incitar a conductes inapropiades i indecents. L'Emma, davant de tot plegat, decideix denunciar la vivència en un vídeo al seu canal de Youtube, aquest es viralitza i arriba fins a dues estrelles de Broadway en hores baixes, que hi veuen un filó per intentar reflotar la seva carrera artística.  Amb l'arribada al poble, les dues estrelles pretenen convertir-se en el pal de paller de la lluita de les dues adolescents, però lluny d'aconseguir-ho compliquen encara més la situació.  The Prom és una novel·la sobre l'amor i l'amistat on es tracten temes com l’homofòbia, l’assetjament escolar i la importància de ser un mateix. Una història típicament nord-americana amb personatges ben definits (i amb uns quants clixés) i amb els que és fàcil connectar, amb molta música i encara més purpurina. “I don’t want to start a riot I don’t want to blaze a trail”. Recomanat per Xavi López. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat  

Lo nuestro

Eu Manzanares (1985) és una jove actriu i dramaturga de Santa Coloma de Gramenet.   El passat 15 de setembre de 2020 s’atorgava el Premi Teatre Barcelona al Millor Text Original a "Lo Nuestro". Una obra de teatre escrita i també interpretada per la colomenca Eugènia Manzanares. Estrenada el desembre de 2019 a la Sala Flyhard de Barcelona, amb molt bona acollida del públic i de la crítica. "Lo Nuestro" transcorre una nit de Cap d’Any en el menjador dels Guerrero Fernández, una família humil de l’extraradi de Barcelona, mentre es prepara per donar la benvinguda al nou any, amb l’esperança d’un nou any que canviï la seva sort. El més destacable d’aquest text són els diàlegs, àgils i realistes, que reprodueixen de forma natural la convivència lingüística entre català i castellà de moltes famílies de diversos orígens que formen el teixit de les ciutats de l’Àrea Metropolitana. Tot i que Santa Coloma de Gramenet no hi surt explícitament, les persones que coneguin la ciutat la poden reconèixer en el text. Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central de Santa Coloma de Gramenet

El Petit Príncep

El 1943 l'escriptor, poeta i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry, va publicar Le Petit Prince, un conte poètic per a infants que s’ha convertit en un clàssic de la literatura universal. La història narra la trobada entre un nen i un aviador al desert del Sàhara. El Petít prínep anirà explicant la seva història i el seu viatge per diferents planetes des de l’asteroide B612 fins al Planeta Terra. Gairebé, trenta anys després, el 1974, Stanley Donen va dirigir una adaptació cinematogràfica de l'obra amb llibret i lletra d'Alan Jay Lerner, reconegut mundialment per la seva obra My Fair Lady, i música de Frederick Loewe, parella artística de Learner. La pel·lícula va adaptar l'obra original incorporant música i diversos números musicals, i va servir per a aplanar el camí a l’adaptació teatral de la mateixa. L’obra de Saint-Exupéry continua essent el llibre francès més llegit i traduït de la història. Es pot trobar en 250 idiomes i dialectes. Realitzar una versió cinematogràfica amb aquest abast mundial va ser tot un risc per part de Stanley Donen. I tot i que la pel·lícula va ser un gran fracàs a la taquilla, l'obra va ser guardonada amb el Globus d'Or a la millor banda sonora el 1975. Visionar de nou el film ara, amb una nova perspectiva, pot ser un bon exercici per reivindicar i revalorar la feina d’aquells artistes que s’atreveixen a fer versions d’allò que sembla impossible.   Recomanat per la Bib. Ripollet

Friday

Irma Correa (Las Palmas, 1975) va veure la fotografia d’un nen molt espantat a un diari. La notícia explicava com acabava de creuar el mar que separa Nigèria de les Illes Canàries amagat en un vaixell petroler. Havia vist com els seus amics havien caigut al mar i s’havien ofegat, ell va sobreviure a les tempestes. En aquell moment, la dramaturga i periodista va decidir explicar la història d’aquell nen, així va néixer Friday. Friday és un nen nigerià de 10 anys que vol ser com Messi, es dedica a jugar a futbol i a ajudar al seu tiet a recollir cacauets i fustes. Fins que un dia s’assabenta que els volen vendre, a ell i al seu germà, com esclaus per una plantació. Els nens decideixen fugir cap a Europa, a la terra promesa. Aquest obra teatral, guanyadora del XIX Premi SGAE de Teatre, és la història de Friday i de milers de persones (homes, dones i infants) que travessen el mar per arribar a Europa, la terra de les oportunitats, on sortiran de la misèria. Més informació: Web oficial de l'autora Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Hotel Fontana

El cantautor Pau Alabajos ens situa a l'obra Hotel Fontana en un dels moments més negres i vergonyosos de la història recent d'Europa: l'execució de més de 8.000 musulmans bosnians per les tropes del general serbi Ratko Mladić a Srebrenica al juliol de 1995. Els assassinats eren civils indefensos que havien acudit a refugiar-se en el que era un enclavament custodiat per les Nacions Unides. Aquest projecte de teatre documental, guanyador del Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi, Alabajos s'inspira en els testimonis de supervivents del genocidi i també en les declaracions de culpabilitat dels responsables de la tragèdia al Tribunal de La Haia. Amb un plantejament testimonial i realista, Alabajos recrea en forma de diàleg teatral aquell episodi sagnant de la història europea recent perquè no es torni a repetir. L'obra comença amb la trobada a l'Hotel Fontana on vam tenir lloc les negociacions entre el general de l'exèrcit serbobosni Ratko Mladic, conegut com el carnisser d'Srebrenica, i el comandant de la força de protecció dels cascos blaus, Thom Karremans, que va cedir i va permetre la massacre de civils. La història continua amb el relat de testimonis reals que han permès que les seves experiències i reflexions formen part del text. Records narrats en primera persona amb valentia i dolor que ens apropen amb cruesa el que estava passant en la Mediterrània balcànica, no massa lluny de casa nostra. Aquesta obra, que encara no ha sigut representada, ens recorda que, malgrat que ja hagin passat més de 25 anys, el genocidi no és cosa del passat, que el dol encara està vigent i que fer memòria és un deure per poder aprendre i no repetir tragèdies del passat. Més informació: Pàgina web de Pau Alabajos  Ressenya de l'Editorial Bromera Entrevista a l’autor  Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans.

RUR (Rossum's Universal Robots)

R.U.R (Rossum’s Universal Robots) no només té rellevància en l’esfera de la dramatúrgia, sinó també en l’àmbit lingüístic. En una època, la dècada del 1920, on va agafar embranzida l’estudi de l’automatització de les màquines fins al punt que el 1926 es va crear el Televox, la primera màquina que podia realitzar automàticament una sèrie de moviments i tasques, no és casual que Karel Čapek  volgués donar nom a aquestes màquines fins al punt que va utilitzar l’expressió txeca "jdu do roboty" que vol dir col·loquialment "vaig a pencar" per identificar aquests mecanismes per primera vegada amb la paraula robot.   Però més enllà d’aquesta anècdota, l’obra teatral creada per Karel  Čapek (1890-1939), un dels intel·lectuals més importants de l’Europa d’entreguerres i una figura cabdal de la literatura de ciència-ficció, autor també de la novel·la, La guerra de les salamandres (1936), ens situa tota l’escena teatral dins la fàbrica Rossum’s Universal Robots (o a les seves immediateses) per explicar a través de tres actes l’inici i l’evolució de l’empresa robòtica mitjançant unes imatges que estimulen la nostra imaginació amb una forta càrrega d’ironia satírica. D’aquesta manera, l’escriptor txec aprofita el context de la fàbrica d’homes artificials per fer una crítica aferrissada de l’ésser humà, que es creu Déu totpoderós, del progrés tecnològic desmesurat que pot produir efectes negatius per la humanitat, de la sobreproducció del model econòmic, i finalment, un judici de la mateixa societat quan es vol deixar enrere la cultura de l’esforç i la responsabilitat per gaudir de la plena llibertat i del control desmesurat del món.    Karel Čapek - R.U.R. | Animated Trailer per Adéla Fotrová:   En definitiva, més enllà que aquest any 2021 celebrem els 100 anys de la paraula robot gràcies a R.U.R (Rossum's Universal Robots), el muntatge de Čapek continua molt vigent en la nostra contemporaneïtat malgrat tenir l'enfocament visionari propi de la ciència-ficció, ja que ens alerta de grans controvèrsies filosòfiques o socials actuals, com els límits de la tecnologia, la deshumanització a través del progrés, la destrucció de llocs de treball per l'automatització, el deteriorament del planeta i l'espècie humana entre altres reflexions. Fins al punt que la seva lectura ens transporta a la idea d'un dels gravats de Francisco de Goya, El somni de la raó produeix monstres i a la cèlebre novel·la de Mary Shelley, Frankenstein, o la revisió moderna creada per Jeanete Winterson, Frankissstein. Una història d'amor fins al muntatge teatral al nostre país d'Alba (o el jardí de les delícies) de Marc Artigau, guanyadora del Premi Quim Masó 2017.   "Jo acuso la ciència! Acuso la tècnica! Domin! A mi mateix! A tots nosaltres! Nosaltres, nosaltres en som culpables! Per la nostra megalomania, pels guanys, pel progrés, no sé per quines coses fora mesura hem matat la humanitat!" (Fragment de R.U.R (Rossum’s Universal Robots), de Karel  Čapek)    Més informació:  Karel  Čapek a les BibliotequesXBM Ficció? Realitat? 10 novel·les de robots, guia de lectura del PVNovel·la de BibliotequesXBM Karel Čapek, popularizador de la palabra ‘robot’, nació hace 130 años, podcast de Radio Prague International (09/01/2020)   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

La divina comedia de Oscar Wilde

El bilbaí Javier de Isusi ens presenta en tant sols un pam de llibre i en poc més d’un quilo de pes repartit entre prop de quatre-centes pàgines una fantàstica recreació dels darrers anys de vida de qui podria haver estat el millor monologuista de la història, o si més no, el millor conversador en distàncies curtes: Òscar Wilde. Potser es exagerat reduir tant la figura d’un autor d’aquesta talla però segur que no s’hagués molestat, doncs tothom sap que apreciava i molt, gaudir de la conversa. Es prou conegut que Wilde va ser un escriptor i dramaturg irlandès de gran empremta que fou repudiat i condemnat per la seva homosexualitat, però potser no sabem com era la persona que habitava dins aquest personatge, sovint histriònic i sempre mordaç. Isusi decideix fantasiejar al voltant dels seus darrers anys en els que va viure una mena d’exili al costat d’amics, admiradors, i gent que passava per allà, al Paris de llindar del segle XX. Gent amb i sense ofici, i gent amb i sens benefici que viuran la vida i l’amor al costat del geni de Dublín, i sobretot del seu patrimoni pràcticament esgotat. Poc més es pot dir a banda de recomanar enèrgicament la seva lectura, un còmic fantàstic on Isusi s’abuida apassionadament i amb molt enginy en reconstruir uns diàlegs punyents a l’alçada de les circumstàncies. Amb el seu peculiar estil gràfic de tinta i aquarel·la omple de tons grisos tot el llibre. L’estructura de la pàgina amb absència de vinyetes està la servei narratiu trencant-se quant convé i adaptant-se als diferents clímaxs i a les diverses entrevistes de tots els convidats que aniran passejant al llarg de totes les pàgines. Cal destacar els premis que l’autor ha anar recollint per aquesta particular divina comèdia: el Premio Nacional de Cómic de 2020, i el Premio de la AACE (Asociación de autores de cómic de España) 2020. Aquí podeu veure un petit tastet del procés creatiu de l’obra.   Acabem amb una cita: La vida no es més que un assaig inacabable d’una obra que mai s’estrenarà, podria ser de Wilde, però no, es d’Amelie, la pel·lícula. Segur que a Wilde li hagués agradat. Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

100 jocs de màgia: per deixar-los bocabadats

Somieu en convertir-vos en el nou Mag Lari? Al·lucineu amb els jocs de màgia del Mago Pop? No podeu oblidar les medalles del Màgic Andreu? Doncs amb el llibre 100 jocs de màgia podeu iniciar-vos en el fascinant, misteriós, enigmàtic i sorprenent món de la màgia. Es tracta d’un llibre pràctic, didàctic i pedagògic que presenta un centenar de jocs de mans. Petits trucs que us iniciaran en l'il·lusionisme i que us ajudaran a sorprendre i enlluernar familiars, amics i companys i companyes de feina.  El seu autor, el Mag Gerard, pertany a una nova generació de mags que barreja de forma original i sorprenent la màgia i la comèdia. La seva formació ha anat a càrrec de grans mestres com Juan Tamariz o Gaetan Bloom entre d’altres. I el seu darrer espectacle va guanyar el premi al millor espectacle de sala en els 3 dies de Faràndula a Canàries.    El seu darrer llibre, 100 trucs per sorprendre amb el mòbil : jocs de màgia, bromes i gags, inclòs en la mateixa col·lecció de Cossètania, uneix la màgia amb les noves tecnologies i presenta un centenar de jocs de màgia, bromes i poca-soltades per deixar descol·locat el personal amb el mòbil. Esteu a punt per fer màgia? Recomanat per Elisabet Vazquez. Biblioteca de Ripollet. 

El Malcarat

Menandre d’Atenes (342 aC-291 aC) fou un dels grans poetes grecs després d’Homer tal com anunciava el mateix Aristòfanes de Bizanci, i sobretot,  el més gran dramaturg atenès de la nova comèdia grega que influencià a autors llatins, com Plaute i Terenci, al mateix Molière o al teatre de la Commedia dell’Arte. Fins al punt que Macrobi, autor grec, identificava l’art de Menadre com encisador per l’oïda, inventat per proporcionar tan sols plaer a les orelles o bé per exhortar-nos a l’honestedat, com es cita en el pròleg de "Satíricon", un clàssic de Petroni. Un breu repàs a la seva llarga influència que ens ajuda a situar-lo com una figura rellevant de la dramatúrgia universal, i que aquest any 2020 tenim l’oportunitat de llegir-lo en català per primera vegada, en una edició bilingüe traduïda per Eloi Creus. De fet, “El Malcarat” estrenada el 316 aC durant el festival de Lenees en honor a Dionís, és l’única obra sencera conservada d’ell fins al dia d’avui.  Amb un rerefons argumental lleuger i fresc a l’estil del vodevil, aquesta peça teatral narra l’enamorament de Sòstrat, un jove adinerat que s’enamora bojament d’una noia mentre caça, i les peripècies per aconseguir, no tant els favors de la jove, sinó del seu pare, Cnemó, un vell pagès arrogant, garrepa i malcarat, el qual ha de consentir i entregar la seva filla en matrimoni. Una trama domèstica, lluny de l’extravagància de la comèdia antiga o de la grandesa moral de les tragèdies clàssiques, que ens ajuda a comprendre no només l’evolució cap a la Nova Comèdia, sinó també del teatre grec en general a causa de la nova situació política i social de la mateixa Atenes després de la derrota de la Guerra del Peloponès, on la magnificència del cor -personatge col·lectiu i anònim- perd protagonisme davant l’individu i l'ús d’un llenguatge col·loquial que és el mitjà per narrar una peça teatral de costums més propera i amb plantejaments ètics.   Més informació: Menandre al Catàleg de les Biblioteques. El tema del teatre grec al Catàleg de les Biblioteques. Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

El llarg dinar de Nadal

Quan els membres de la companyia Ruta 40 van estrenar aquesta obra al Teatre Maldà de Barcelona, el 12 de novembre del 2014, no s'imaginaven que estaria durant cinc temporades a cartellera, que els portaria a guanyar el premi Butaca 2015 i a ser finalistes del Premi BBVA de teatre 2016. El llarg dinar de Nadal és una obra del reconegut dramaturg i novel·lista estatunidenc Thornton Wilder, guanyador de tres premis Pullitzer. Una peça teatral plena d'humanitat, tendresa i humor, que narra la vida de la família Bayard en 90 dinars nadalencs. Any rere any, els membres de la família es reuneixen al voltant de la taula i, entre converses, menjant i bevent, es van incorporant els personatges de quatre generacions. Els avis asseguts a la taula, explicant velles històries, un cosí que arriba, un cotxet de nadó que creua la sala... Alguns venen i altres s'acomiaden amb un mutis infinit. En tant sols una hora veiem com canvien els personatges, com creixen i com envelleixen. Més enllà d'una història familiar, El llarg dinar de Nadal és una obra sobre la vida, sobre la mort i, fonamentalment sobre el pas del temps. Més informació: Thornton Wilder a les Biblioteques Thornton Wilder a Wikipedia El llarg dinar de Nadal de Ruta40 al programa Teló de fons Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques   

Still Life (Monroe-Lamarr)

Carles Batlle (1963-) és un dels dramaturgs més interessants i reconeguts de la dramatúrgia catalana. Professor de dramatúrgia i literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és el Director de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre i director de la revista acadèmica Estudis escènics. Still life, o natura morta en anglès, titulada pel Teatre Nacional de Catalunya com a  Monroe-Lamarr, on s’havia d’estrenar el mes de maig de 2020, ens parla de l’apassionant vida de dues mítiques actrius del cinema nord-americà: Hedy Lamarr i Marilyn Monroe, a partir d’una trobada fictícia recreada per l’autor l’any 1962, poc temps abans del suïcidi de Monroe. L’obra juxtaposa dos temps, 1962 i 1966, per explicar la història de la veritable protagonista de l’obra: Hedy Lamarr, l’actriu austríaca i jueva, que va haver de fugir als EUA, on la seva carrera acaba tenint un gran èxit, però també inventora d’un sistema precursor de la tecnologia Wi-Fi actual. La lectura de l’obra ens atrapa mentre esperem que sigui possible la seva estrena al Teatre Nacional, dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Laura Conejero i Elisabet Casanovas. Més informació: "Still Life (Monroe-Lamarr)" - Text complet disponible a la Biblioteca del TNC Informació obre l’obra i l'autor - Teatre Nacional de Catalunya Carles Batlle. Sala Beckett Still life. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

Jauría

L’obra, que va ser estrenada en gira al Teatro Palacio Valdés de Avilés el dia 25 de Gener de 2019 i en temporada a El Pavón Teatro Kamikaze de Madrid el dia 6 de Març de 2019, és una ficció documental creada a partir de les declaracions dels acusats i de la denunciant  en el judici de La Manada sobre els fets ocorreguts a Pamplona la nit del 7 de Juliol de 2016. Parlem de teatre documental quan la dramatúrgia i el text es fonamenten al voltant de fets reals. El text va ser creat a partir de les transcripcions de les declaracions i tal com ens indica la veu en off al començament de l’obra les declaracions han estat fragmentades, reordenades o reduïdes”, però “en cap cas se li ha afegit text de ficció. El dramaturg i director teatral Jordi Casanovas, nascut a Vilafranca, va ser cofundador i director de la Sala Flyhard les temporades 2011-2013. Professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre, Eolia y Escac, amb més d’una trentena d’obres signades i molts premis sobre el seu cap és un dels autors més reconeguts en el panorama actual. Recentment l’editorial Arola ha publicat el llibre “Jordi Casanovas: Algunes obres 2009-2019”, on hi trobareu les peces “La revolució”, ”Un home amb ulleres de pasta”, ”Les millors ocasions”, ”Idiota”, “Gazoline”, ”Mala broma” i la trilogia catalana conformada per “Una història catalana”, ”Pàtria” i “Vilafranca”. Sis personatges: la noia i el nois com si d’un cor grec es tractés omplen l’escenari. La notícia als mitjans de comunicació ens va indignar a molts. Ens va obligar a posicionar-nos.  Un judici en el que la denunciant és  obligada a donar més detalls de la seva intimitat que els propis denunciats. Un cas  que va sacsejar el concepte de masculinitat, de consentiment i d’agressió sexual a la nostra societat. (extracte del dossier de l’obra) Llegir-se el text, veure l’obra no ens pot deixar indiferents. Jordi Casanovas aconsegueix ofegar-nos , trasbalsar-nos. No podem sortir sent els mateixos. Diu el dramaturg, Un dels temes més recurrents de les meves obres és l’aparició de la violència quan ja hi ha una impossibilitat manifesta de poder resoldre el conflicte amb la paraula i el diàleg. Em fa por la violència . A l’obra la violència és manifesta, en aquest cas la violència de gènere, malauradament encara molt present a la societat. Premis: Jauría va obtenir el “Premio Ercilla a la Millor Creació Dramàtica 2019”, el Premi “Cultura contra la violència de Gènere 2020”, i els Premis Max al “Millor Espectacle de Teatre”, i “Millor Adaptació Teatral” per a Jordi Casanovas a la gala de Màlaga del 7 de setembre de 2020. L’estrena de l’obra a Madrid va comptar amb la direcció de Miguel del Arco, i els personatges van ser interpretats per Fran Cantos, Álex García, María Hervás, Ignacio Mateos, Raúl Prieto i Martiño Rivas, amb la veu en off d’Israel Elejalde. Més informació: Pàgina web oficial de Jordi Casanovas Notícia als mitjans (CCMA, 08/09/2020) Jordi Casanovas a les biblioteques Recomanat per Núria Cañadas. Bib. Viladecans

Només una vegada

Marta Buchaca, guionista, dramaturga i directora és actualitat. No tan sols perquè una de les seves peces teatrals ha estat portada al cinema la tardor de 2019, sinó perquè les seves obres no deixen de representar-se i de traduir-se. Només una vegada neix, segons exposa la pròpia Marta Buchaca al programa de mà de l’espectacle estrenat per primera vegada al Grec 2018 i representat posteriorment al TNC, quan es planteja les següents qüestions: “què passaria si, després d’anys d’estabilitat i seguretat, el meu company m’aixequés la mà? Si em clavés una bufetada? Si perdés els papers i m’apallissés?” La resposta pot semblar molt evident, però va més enllà: “i si la pallissa ve donada perquè jo he fet una cosa mal feta?” Amb aquesta obra, Marta Buchaca ens acosta a la violència més habitual, aquella que no ho sembla i que acceptem sense ni tan sols ser conscients i reflexiona sobre com aquesta es barreja i confon massa sovint amb les tensions de gènere.     Més informació: Marta Buchaca a les Biblioteques Marta Buchaca a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Un turista se suïcida

Una sèrie de personatges amb històries ben curioses mantenen entre ells uns lligams enrevessats, desconeguts per als seus protagonistes però no pel lector. Hi trobem: un turista japonès que ha contractat un viatge organitzat per escapar de la solitud; una dona embarassada que ha desenvolupat un odi visceral per la seva parella i pare de la criatura; una parella jove que viu com a èxit i fracàs alhora la compra d'un pis nou, diminut i molt car; dos publicistes que són amants i competidors; un nen que se sent abandonat... Un turista se suïcida és un bon exemple de teatre actual, amb un estil modern que pot sorprendre els lectors de teatre més clàssic. El tema principal, present en les diferents històries, és la solitud, la solitud enmig de multituds hiperconnectades.  Amb una mirada de sociòloga, l'autora té formació en aquesta matèria, es disseccionen els personatges –tipus humans, categories, pràcticament- i  les  situacions, la majoria molt corrents, que podrien ocórrer a qualsevol ciutat del món globalitzat i a qualsevol de nosaltres. L'obra és una sàtira contra la uniformització i la despersonalització de les ciutats i de les societats. Formalment ens trobem davant un text obert, no hi ha un diàleg amb rèpliques i contrarèpliques rígides assignades a cada personatge, sinó un guió, un esbós de cada escena, una idea desenvolupada però que caldrà concretar per poder ser representada. Això pot sorprendre, però potser encara ho faran més algunes escenes consistents en missatges que no arriben als seus destinataris, anuncis publicitaris o llistats de països.   L'estil és punyent, retrata i critica alhora la societat actual, i no s'estalvia marcadors iconogràfics del temps present com poden ser les visites a Ikea per comprar mobles de nom impronunciable, el frapuccino de l’Starbucks per emportar-se o les partides en línia al FIFA de la PlayStation. Tots sabem de què parla, tot és proper, però a la vegada, i així ho presenta l'autora, aquesta normalitat nostra és ben estranya si ho pensem amb deteniment.  Sílvia Navarro Perramon (1982) és un dels nous valors del teatre català. És graduada en direcció i dramatúrgia per l'Institut del Teatre i llicenciada en sociologia per la Universitat de Barcelona, aquesta combinació queda ben palesa en els seus textos teatrals. Ha dirigit obres pròpies i d'altres autors i ha participat en diversos espectacles preparant-ne la dramatúrgia. Un turista se suïcida va guanyar el premi Ciutat d'Alcoi 2018. Més informació: Sobre l’autora – Fitxa personal a l’Institut del Teatre. Premi Ciutat d’Alcoi 2018 – Notícia premsa. Catalandrama - Traduccions obres de Sílvia Navarro, disponibles mitjançant registre. Recomanat per Biblioteca Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat.

Smiley: una història d'amor

A punt d’estrenar-se a l’Aquitània Teatre Smiley. Després de l’amor, és un bon moment per rellegir el text teatral de Guillem Clua que fa vuit anys va seduir a públic i crítica convertint-se en un dels darrers èxits inesperats del teatre català actual.  El novembre del 2012 vam conèixer a l’Àlex i el Bruno, els protagonistes de Smiley: una història d’amor, a la Sala Flyhard. En Bruno ros, atlètic i atractiu i l’Àlex amb una aparença anodina, amb ulleres, més aviat tímid. Dos homes que, malgrat ser del tot diferents i tenir unes personalitats antagòniques, acabaran units per uns sentiments profunds i vius. I tot comença quan l'Àlex, que acaba de tenir un desengany amorós després d'haver-se fet il·lusions amb algú, agafa el telèfon i es disposa a demanar explicacions sense saber que aquesta trucada, tindrà unes conseqüències imprevistes, que canviaran la seva vida. . Smiley, és una història d’amor que ens farà riure, plorar i emocionar-nos. Un text, fresc i àgil que ja ha estat traduït a diversos idiomes (castellà, anglès, italià, grec o alemnya) i estrenat a ciutats de tot el món, incloent Nova York. El seu autor, en Guillem Clua s’ha convertit en una de les veus més exitoses de la dramatúrgia catalana amb obres com Invisibles (2002); La pell en flames (2005); Gust de cendra (2006); Marbug (2010) o Justícia (2019) la seva darrera estrena al Teatre Nacional. Esperem en aquesta segona part retrobar-nos amb en Bruno i l’Àlex, i veure com ha evolucionat la seva història d’amor i les seves vides. Continuarà el final feliç a les seves vides? Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques   

Tricicle de la Z a la A

Tricicle és una companyia de teatre gestual, on l'humor és el centre de l'espectacle. Està formada per tres actors, que són també els fundadors, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir.  La seva aparició al conegut programa "1, 2, 3, responda otra vez", representant en mímica i humor la cançó "Soy un truhán, soy un señor" del cantant Julio Iglesias, els va portar a  l'èxit. Actuació del Tricicle al programa "Un, dos, tres" Amb l'obra "Tricicle de la Z a la A" el grup de teatre fa un repàs de la seva trajectòria professional: més de quaranta anys junts fent teatre còmic i mim. Esmicolen quina ha estat la base, l'essència del projecte i de l'èxit professional i personal de convivència.  Han fet una selecció de conceptes bàsics, ciutats, teatres, personatges, actuacions, actors i actrius que fan repàs de la seva vida d'una manera ben original recopilats en un diccionari ordenat alfabèticament començant per la Z i acabant a l'A.   El grup ha anunciat que es retira dels escenaris com a companyia estable just quan finalitzi la darrera funció de l'espectacle 'Hits. El millor del Millor del Millor'. L'any 2020 la companyia va rebre el Premi Nacional de Cultura del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) Un dels projectes de futur que tenen en ment  és crear un trio format per tres actrius que serà "la nova generació" del trident còmic. Vídeo promocional del l'espectacle "Hits. El millor del Millor del Millor" "L'humor és d'aquelles coses inútils però absolutament imprescindibles per viure" A reveure Tricicle! Més informació: Tricicle Companyia Teatral Tricicle a les biblioteques Recomanat pel Prestatge d'Arts escèniques

El Futur

Estrenada el 20 de març de 2019 a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dins del cicle “Teatre per a joves”, "El futur" és la darrera peça de la dramaturga Helena Tornero, que ens capbussa en el viatge de dos joves a la recerca de la veritat i la llibertat. Helena Tornero va néixer a Figueres, va estar molts anys vinculada al món del turisme, però a partir del 2001 va decidir apostar per la seva vocació. Llicenciada en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre, ha continuat ampliant els seus estudis, tant a Barcelona com a d’altres països. El coneixement d’altres idiomes li ha obert molts camins, destacant la traducció de textos dramàtics i la implicació amb diferents projectes escènics emmarcats per un activisme solidari i compromès en cultures i països diferents. Helena Tornero ha vist reconeguda la seva carrera amb els premis que han aconseguit  les seves obres. “Suplicants”, “Submergir-se a l’aigua”, “Apatxes”, “You are pretty and I am drunk”, “No parlis amb estranys”, o “El futur”, són peces que hi trobareu en l’edició d’Arola Editors “Helena Tornero: 2008-2018”. "El futur" ens presenta quatre personatges, desdoblats en vuit;  la Diana, una jove que per provocar el seu pare li roba el cotxe i decideix embarcar-se en un viatge amb un noi, un refugiat , en Halim,  que necessita arribar a Estocolm. Fins aquí; no voldríem espatllar-vos l’argument. Encara que des del principi l’autora ens anticipa quin és el final, ens mantindrà en suspens, esperançats –l’espectador o el lector-  esperarem el gir, que pot ocórrer, o no, ja que, com escriu Tina Vallès a l’epíleg del llibret,  “El futur és un impacte, el futur no existeix, el futur és una mentida, el futur és allò que els polítics es posen a la boca quan necessiten el teu vot, el futur és aquella promesa que no es farà mai realitat”. Tornero no calla davant la realitat i interpel·la el públic a reflexionar-hi a través d'una obra que parla de responsabilitats, la d'una jove que acaba de complir 18 anys però també de la responsabilitat política i de la gent que està patint aquesta falta de responsabilitat dels polítics: «A tot el món hi ha una colla de polítics irresponsables que estan donant consignes que inciten a la violència i està augmentant la xenofòbia». Diu l’autora “Ara novament el tema dels refugiats em serveix per plantejar qüestions que ara mateix estan sobre la taula, com la de les fronteres segures. Però també per posar sobre la taula quina és la nostra responsabilitat, quina la responsabilitat dels nostres polítics i evidenciar com els refugiats pateixen aquesta falta de responsabilitat». L'obra, escrita per Helena Tornero, que la dirigeix juntament amb Oriol Morales, com a ajudant de direcció, respon a l'encàrrec que va fer el director del TNC, Xavier Albertí, a la dramaturga figuerenca. Els personatges estan interpretats per Júlia Genís, David Menéndez, David Vert, i Ester Cort, amb escenografia d’Enric Planas. Més informació a: Helena Tornero a les biblioteques Article a la revista digital Núvol, del 21/03/19 Entrevista a Betevé del 4 d’Abril del 2019 Recomanat per Núria Cañadas. Bib. Viladecans.

Sis personatges en cerca d'autor

L’hivern de 1920 Luigi Pirandello va escriure "Sis personatges en cerca d’autor” ("Sei personaggi in cerca d'autore"), un drama que versa sobre els elements de la dramatúrgia moderna, l'autoria, el director de la companyia, la construcció del text escrit i la seva concordança amb el text escènic, l'actitud dels autors, la manera de portar els assajos, la representació, el muntatge escènic, en resum, els límits de teatre. Estem davant de l’escenari d'un teatre. S'estan realitzant assajos de la representació de l’obra “El joc de les parts” de Pirandello. En el segon acte de l’assaig sis personatges entren silenciosament des de la part posterior de l'escena. Són una família que director mira amb sorpresa i els pregunta qui són i què volen. “Són personatges a la recerca d'un autor”, respon l'home que personifica el Pare. Són sis estranys personatges que vénen a oferir el seu drama dolorós al director, sis personatges reals com els va imaginar un escriptor que després no els va traduir al guió. L’obra es va representar per primera vegada el 9 de maig de 1921 al Teatro Valle de Roma sota la direcció de Dario Niccodemi. El muntatge no va convèncer al públic que va sortir desorientat i la reacció de la crítica no va ser gaire bona. Posteriorment l'obra ha estat reconeguda i s'ha representat arreu del món.   Luigi Pirandello (1867 - 1936) és un conegut i reconegut dramaturg italià del període d'entreguerres que l'any 1934 va rebre el Premio Nobel de literatura per la seva "renovació audaç i brillant del drama i l'escenari". La bona situació econòmica de la seva família li va permetre accedir a una bona formació. Inicià la seva etapa d'escriptor amb poesia i relats curts i la seva trajectòria teatral l'any 1917 amb l'obra "És així, si us ho sembla: paràbola en tres actes". Cal destacar del conjunt de la seva obra el treball dels personatges, sovint pertanyents a la classe social obrera, on plasma la seva manera de pensar, expressant el seu profund pessimisme i la preocupació pel sofriment humà, a través de la fantasia i l'humor satíric i desconcertant, ignorant les directrius del realisme. Les seves obres van ser precursores del teatre modern i tracten temes avançats a la seva època. Destaquen "El difunt Mattía Pascal", "Sis personatges en cerca d'autor", "Aquesta nit improvisem", i altres títols que avui dia podem veure en l'oferta teatral actual.  Més informació: Luigi Pirandello en cinc obres de teatre i dues novel·les Luigi Pirandello a les biblioteques Representació de Seis personajes en busca de autor. RTVE (1982)  Premis Nobel de literatura i teatre  Centenaris de teatre 1920 - 2020 Especial 1920-2020 al mirall Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Pedro y el capitán

Mario Benedetti (1920 - 2009) va ser un escriptor, poeta, dramaturg i periodista uruguaià que formà part de la generació del 45. Va escriure més de vuitanta llibres entre ells "Pedro y el capitán" (1979), un peça teatral que denúncia la repressió militar i els mètodes de tortura a través d’un inquietant duel verbal dels dos personatges protagonistes: Pedro, un pres polític que és torturat, i el capità que el tortura. La lluita dialèctica entre tots dos se centra a intentar, entre cops d’assot, flagells i pallisses, aconseguir informació, dades, aliances, contactes i els noms dels integrants d’una organització clandestina que lluita contra del règim militar imposat al país. Cadascun dels actes de l’obra s'albira com l'assalt d'un combat. Al final, només un dels dos adversaris aconseguirà la victòria. Pedro representa els valors revolucionaris i de resistència contra els règims autoritaris; encarna el compromís amb la lluita i la voluntat de sacrifici pel bé comú. El Capità, que no és el seu rang sinó l’àlies, encarna el conflicte moral de l'obra i mostra els dubtes i pors que qualsevol ésser humà pot sentir i acaba per justificar els seus actes més en un intent de sobreviure que a un convenciment ideològic que ha anat trencant-se. La peça teatral escrita l’any 1979 s’estructura en quatre actes. Les indicacions d’escenografia ens dona pistes de la cruesa de la temàtica: “Escenari buit espaiós: una cadira, una taula, una butaca d'hamaca o balancí. Sobre la taula hi ha un telèfon. En una de les parets, un lavabo, amb sabó, got, tovallola, etcètera. Finestra alta, amb reixes. No ha de donar, però, la impressió d'una cel·la, sinó d'una sala d'interrogatoris.” L’obra no se situa ni fa referencia a un país concret, presenta una situació amb l’objectiu de denunciar els abusos de qualsevol dels dictadors d’Amèrica del Sud (Pinochet a Xile, Videla a Argentina, Fujimori a Perú, Somoza a Nicaragua, Stroessner a Paraguai, Bordaberry a Uruguai, Trujillo a la República Dominicana o Duvalier a Haití). Benedetti va estar compromès en la lluita contra el cop d'estat a Uruguai i l’any 1973 va renunciar al seu càrrec a la Universitat de Montevideo i es va exiliar primer a Argentina i més tard a Perú, Cuba i Espanya.  Altres autors també han tractat el tema dels dictadors de l’Amèrica Llatina a les seves novel·les: “Tirano Banderas” (1926) de Ramón del Valle-Inclán; “El señor Presidente” (1946) de Miguel Ángel Asturias; “Yo, el Supremo” (1974) de Augusto Roa Bastos; “El otoño del Patriarca” (1975) de Gabriel García Márquez o “La fiesta del chivo” (2000) de Mario Vargas Llosa entre d'altres. Més informació: Mario Benedetti a les biblioteques Centenaris de teatre 1920 - 2020 Especial 1920-2020 al mirall Teatre i conflictes bèl·lics Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

El Espectáculo de la ilusión : la magia, lo paranormal y la complicidad de la mente

Matthew L.Tompkins, psicòleg experimental i mag, firma aquest llibre excepcional sobre les arts practicades per il·lusionistes, mèdiums i mags des de l’inici del S. XVIII fins als nostres dies. Estructurat en cinc actes, com si d’un muntatge escènic fos, el monogràfic exposa les diverses tècniques de l’il·lusionisme, des de l’espiritisme, la màgia, les pràctiques paranormals o parapsicològiques fins a l’il·lusionisme òptic a través d’unes magnífiques fotografies que no només ajuden a comprendre cada una de les pràctiques, sinó que formen també un perfecte estudi sociològic sobre la recerca del poder mental i l’enfrontament de la racionalitat vers allò que contradiu la raó humana al llarg de la nostra història. Memorable és l'episodi que es narra entre dos personatges cèlebres, l’escriptor Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes, i Harry Houdini, pare de la màgia moderna, al voltant de l'acceptació o rebuig de l’espiritisme. El primer, defensor de la pràctica dels mèdiums, mentre que el mag nord-americà contrari a les activitats d’aquest col·lectiu, va arribar a contractar un grup d’investigadors per reunir proves contra ells,  els quals els considerava xerrameques i farsants. D’altra banda, a part de l’esfera més teòrica de cada una de les arts a “El espectáculo de la ilusión” apareixen múltiples referències escèniques, ja que moltes d’aquestes pràctiques esdevenen grans muntatges sobre els escenaris, com el cartellisme dels espectacles del gran Houdini o Harry Kellar, teatres, alguns dels quals, malauradament, han desaparegut. És el cas del Teatre Egipci situat a la zona del Piccadilly de Londres que va estar en funcionament més de trenta anys i va ser epicentre de la màgia a la capital anglesa o la referència d'alguns dels espectacles amb més èxit durant l’època daurada d'aquest art, com el muntatge de “La Cabina de les curiositats” creada pels Germans Davenport. En resum, una magnífica obra publicada l’any 2019 amb un gran rigor acadèmic que ajuda no només a comprendre millor l'il·lusionisme, sinó també a omplir un buit temàtic necessari, sota una nova mirada centrada en el progrés científic i cultural que sovint oblidem darrere les pràctiques de la prestidigitació. Como mago, aprendí claramente dos cosas: a) Cómo se puede engañar a la gente; b) Cómo la gente se engaña a sí misma. (...) La segunda es mucho más importante. [James Randi, 2007] Més informació: L'il·lusionisme al Catàleg de les Biblioteques La màgia al Catàleg de les Biblioteques. Fons especialitzat de màgia a la Biblioteca Can Casacuberta de Badalona. Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Deu peces

Lluïsa Cunillé és, sens dubte, una de les dramaturgues catalanes contemporànies més exitoses i amb una trajectòria més consolidada. L'any 2007 va ser guardonada amb el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya i el 2010 va rebre el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri d'Educació i Cultura. L’obra Deu peces aplega part de la producció de l’autora des dels 1995 al 2006. Podrem gaudir d’algunes de les seves peces més primerenques com Cel (1995), Atlàntida (1998) o La cita (1998). Textos singulars que van ser publicats per primera vegada en aquest volum com L’Estany on els ànecs eren més bells que els cignes o Occisió (2001); i obres que van gaudir de muntatges llargament recordats com Et diré sempre la veritat (2002) monòleg que va interpretar carismàticament Lluís Homar o Il·lusionistes (2003) estrenada el 2004 al Teatre Lliure de Montjuïc i posada en escena per la Companyia Hongaresa de Teatre. El recull també inclou les peces més cabdals de Cunillé de la dècada dels 2000 com Barcelona, mapa d'ombres (2003) amb la que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de teatre o Après moi, le déluge (2007), una obra que va guanyar el Premi Lletra d'Or al millor llibre en llengua catalana i que ha estat traduïda a diversos idiomes. Xavier Albertí escriu el pròleg del llibre com no podria ser d'altre manera. Aquesta parella creativa ha col·laborat en més de vint espectacles, i ho tornaran a fer la temporada 2020/2021 al Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge L'Emperadriu del Paral·lel que s'estranarà a la Sala Gran el 6 de maig del 2020.  El teatre Nacional de Catalunya va publicar l'any 2017 Lluïsa Cunillé: teatre reunit 2007/2017  que es podria considerar la continuació del llibre Deu peces. Aquest volum aplega quinze peces que són una mostra molt representativa del que ha estat l'escriptura de la dramaturga entre l'any 2007 i 2017. Ella: I per què no te’n vas? Metge: Sempre vaig pensar que te n’aniries tu abans i que m’ho explicaries. Ella: Jo? Metge: Per què em portaves a l’estació de França, si no? Només per veure marxar els altres? O potser jugaves a ser una nova Anna Karènina? Ella: Mai he estat tan boja d’amor per ningú. Metge: Potser aquest és el problema, que mai no hem estat bojos d’amor o d’odi per algú. Ella: A tu sempre et va agradar més Dostoievski que Tolstoi. Metge: T’equivoques, el meu heroi des de sempre ha estat el comte Vronski. Ella: Fa segles que no llegeixo Tolstoi, I tu? (Barcelona, Mapa d’ombres, 2003) Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

L'Huracà: drama en tres actes

Carme Montoriol (1892-1966) va ser una de les primeres dones que va escriure teatre a Catalunya. Empordanesa d’origen, però nascuda a Barcelona, va rebre una sòlida educació que li va permetre ser música, conferenciant, articulista, traductora de les obres de Shakespeare o Pirandello, i dramaturga. Avui, Huracà està considerada com un clàssic del teatre català. Tot i que el 1935, l’any de la seva estrena al Teatre Poliorama, va rebre una bona acollida, alguns crítics conservadors de l’època la van rebutjar per immoral i de mal gust. Huracà és una obra sobre la conflictiva i obsessiva relació entre la Joana, vídua, i el seu fill, Rafel. L’obra aborda un tema tabú com és el de l’incest, a partir de la teoria del complex d’Edip, introduïda per Sigmund Freud, un autor que l’escriptora coneixia bé. Però Huracà és també una obra que parla de la  responsabilitat de les dones a l’hora de prendre. La Joana no es sotmet al paper al que la societat relega a les dones i escull renunciar-hi volgudament, encara que sigui a costa del rebuig social que això comporta. Una obra que, malgrat va ser programada dins de l’Epicentre Pioneres del TNC de la temporada 2019-20, va haver de ser cancelada a causa de la pandèmia de la Covid-19. Més informació: Sobre l’autora i l’obra - Teatre Nacional de Catalunya,  sobre l’autora i l’obra Obra l'Huracà a text complet (disponibilitat per temps limitat) Carme Montoriol a la Viquipèdia Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

El Músic de l'americana vermella: Joan Viladomat i la Barcelona descordada dels anys vint

El periodista, músic i actor Jaume Collell ens aproxima a la figura del músic i compositor Joan Viladomat i ens trasllada als bogos anys vint de la barcelonina Avinguda del Paral·lel, el principal focus d'oci nocturn de l’època. Joan Viladomat i Massanas, nascut a Manlleu l’any 1885, va rebre les primeres classes de solfeig a l'Escola municipal de música de la població osonenca on també va tocar amb la banda municipal. L’any 1906 es va matricular al conservatori del Liceu per estudiar piano i poc després s’instal·là a Barcelona amb la seva dona, l’estanquera Ramona Mercader, amb la que va tenir un fill també músic i compositor Esteve Viladomat Mercader. El músic portava una vida bohèmia: sortia de nit, tornava a casa a l’hora d’esmorzar i les tardes les reservava per impartir classes a aspirants d’artistes, cupletistes i vedets a l’acadèmia de varietats La Colosal que va obrir juntament amb l'empresari Josep Cariteu al carrer Conde del Asalto número 106 actual Nou de la Rambla. Viladomat va guanyar notorietat, popularitat i èxit perquè es va saber envoltar d’altres músics, lletristes i empresaris amb els quals creà una autèntica indústria del cuplet, sota l’etiqueta irònica de “gènere ínfim”. Va ser un autor molt prolífic i ens va deixar un llegat de gairebé un miler de títols entre obres manuscrites, títols impresos i discos de pedra. Entre els seus èxits figuren “Fumando espero”, amb lletra de Félix Garzo que anys més tard popularitzà l’actriu Sara Montiel a la pel·lícula “El último cuplé”, “El vestir d'en Pasqual”, “El tango de la cocaína” i molts altres que han esdevingut clàssics del gènere del cuplet omnipresents als repertoris dels teatres del Paral·lel de la dècada dels vint i trenta del segle passat i posteriorment popularitzats per Linda Vera, Mary Santpere, Núria Feliu o Guillermina Motta. El llibre aflora i desperta les ganes de conèixer més i somniar amb un viatge imaginari a una època daurada i colorista de disbauxa, diversió, teatres, cafès, music halls, músics, cantants, actors, actrius, vedets, cupletistes, etc. que anys més tard s’estroncaria amb la Guerra Civil Espanyola.   Joan Viladomat, cuplets, sardanes i ballables dels anys 20 – Podcast Ràdio 4 » Club Trébol   Joan Viladomat, l'autor de Fumando espero - Programa Nydia - capítol 448 TV3 (13/02/2010) Viladomat Glacé enregistrament de l'estrena per TV3. Direcció i dramatúrgia Jaume Collell (1992) Més informació: El Paral·lel i les cupletistes El clan dels Santpere Especial 1920-2020 al mirall Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Lady Off

Lady Off és el segon llargmetratge de David R.L. que es va presentar a la secció Zinemira del 66è Festival de Sant Sebastià. Una proposta més personal i íntimista que l'òpera prima del director, el thriller “La noche del ratón”.  El documental s'endinsa en els assajos d'una escena concreta de l'obra Ricard III de William Shakespeare d'una petita companyia de teatre madrilenya. La protagonista és l'actriu Marta Fuenar que interpreta el paper de Lady Anna. Marta no es dedica professionalment a la interpretació i compagina petites produccions teatrals amb un treball a mitja jornada a una botiga. Completa el repartiment Mateu Bosch, Yeyo Bayeyo i Jaione Azcona. Seguim la preparació de l'obra de teatre des de la primera aproximació individual al text, el treball actoral, la lectura del guió amb els altres actors i l'assaig general. El desenvolupament d'una de les escenes que ha d'interpretar la protagonista al costat d'un altre actor genera discrepàncies amb la fèrria visió de el director de l'obra que concep el personatge de Lady Anna únicament com un objecte i una joguina que Ricard asfixia (metafòricament), humilia i fins i tot vexa sobre l'escenari. Lady off evoca un record de la pel·lícula '"Cisne Negro" de Darren Aronofsky Encara que segurament no sigui la intenció del director. Els temes són diferents i amb certa distància tenen elements bastant semblants.  Marta Fuenar va rebre el premi com a millor interpretació en la 27a edició de Festival de Cinema de Madrid. El director David Rodríguez Losada va iniciar la seva trajectòria audiovisual de manera autodidacta amb curtmetratges i videoclips per a grups de l'escena musical del País Basc. "La noche del ratón" (2015) va ser el seu primer llargmetratge que es va estrenar internacionalment al Festival de Cinema de Santa Barbara, va inaugurar la secció Panorama de l'FANT Bilbao i va obtenir diferents premis en els festivals del circuit de cinema fantàstic i de terror. "Lady Off" és el segon llargmetratge que filma.   "Modesta però precisa reflexió sobre els límits de la representació, sobre la tortuosa odissea d'una actriu (...) No deixa de ser, a la seva manera, una celebració de l'art teatral i les seves complexitats (...)"  Jordi Batlle Caminal de la revista Fotogramas Recomanació feta pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Fairfly

Quatre amics intenten organitzar-se després que l’empresa on treballen els comuniqui l’obertura d’un ERO. La primera idea és lluitar per defensar els seus llocs de treball. Però de quina manera? I de què servirà? Realment val la pena lluitar per aquesta feina que tenen? No seria millor que ho deixessin estar i intentessin convertir en realitat aquella brillant idea que van tenir uns anys enrere i esdevenir emprenedors? És un text original de la companyia La Calòrica, creada ara fa justament 10 anys quan un grup d’amics sorgits de l’Institut del Teatre van decidir fundar la seva pròpia companyia. La Calòrica ha investigat territoris estètics i temàtics molt diferents, però fan de la reflexió política i l’humor, encara que el tema sigui ben seriós, el seu principal denominador. Fins el moment, han creat i produït set espectacles, sent Fairfly la darrera. Les seves obres s’han estrenat tant en sales alternatives com en importants festivals, recollint premis i bona crítica tant per part del públic com dels professionals. Fairfly és una brillant comèdia on es posa de manifest la precarietat laboral, la promesa (falsa?) de l’emprenedoria i la crueltat del sistema capitalista. Els quatre protagonistes, quatre perfils, que són en sí mateix una mostra del nostre món, intenten canviar la seva vida o canviar el món. Aquests quatre personatges estan interpretats per Queralt Casasayas, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura.El text de Joan Yago retrata des de la ironia i ajudant-se de l’humor el fenòmen de l’emprenedor, tal com escriu Juan Carlos Olivares de la revista Time Out “ Yago maneja a voluntat el temps, pilota al seu gust el viratge de comèdia a drama” i hem de destacar la direcció precisa d’Israel Solà, que domina la tensió escènica a la perfecció. Escenari central i públic a quatre bandes: amb una taula i quatre cadires com a tota escenografia, per cert, d’Albert Pasqual. Des de la seva estrena al Cicló del Tantarantana el 2017, aquesta obra ha estat representada a nombrosos teatres de Barcelona- va fer temporada al Villaroel el 2018- i ha voltat per mitja Catalunya, i per Saragossa. La darrera representació es va fer el cap de setmana del 6 i 7 de Març de 2020 al Teatre Joventut de l’Hospitalet, coincidint amb la celebració del desè aniversari de la compañía. Ha rebut els premis: 2 premis Butaca 2017: text i Petit Format 2 Max 2018: Revelació I Text revelació Premi de la Crítica de Catalunya 2018: Petit Format Més informació:  Joan Yago al Catàleg de les Biblioteques  Dossier de Fairfly de la companyia teatral  Entrevista a Israel Solà, director de l'obra (16 de maig de 2018)  Entrevista a dos dels actors de Fairfly abans de l'estrena (5 de març de 2020) Recomanat per Núria Cañadas Rodríguez de la Biblioteca de Viladecans