Llibert explica com és la vida de d’una mare, l’Ada, durant quinze dies, després d’haver nascut el seu fill. Encara convalescent, li diuen que la criatura està afectada per uns danys cerebrals irreversibles i que quedarà condemnada a viure com un vegetal irremissiblement.

Tot i que la temàtica de fons sigui tan dura, extreta d’una experiència viscuda de primera mà, l’autora n’ha sabut esquivar el vessant més melodramàtic i presentar-la a partir d’un plantejament i d’un format innovadors que, vistos en la seva totalitat, es converteixen en un dels elements més atractius i eficaços de l’obra.

L'exposició dels fets, per entrar en situació, s’obre com una corrua d’elements visuals i sonors que ens endinsen en la història de manera convulsa. La música, la projecció d’imatges o la il·luminació seran els recursos escenogràfics més recurrents, emprats a la manera d’indicadors, sobre les expectatives i els estats d’ànim de la protagonista, en paral·lel als esdeveniments que van succeint-se d'una manera trepidant i caòtica, fins al punt de solapar-se els uns amb els altres amb la finalitat de posar l’espectador en tessitura.

Us en fareu càrrec de seguida: en un episodi, intitulat  Diàleg confús, a tall d’exemple, assistim a una representació magistral de les circumstàncies vitals que envolten la mare mentre es troba afectada per les seqüeles de l'anestèsia. D’aquí la barreja incongruent de diàlegs i de personatges fantasmagòrics que emergeixen en escena per boca de les intèrprets, tot i no ser-hi sempre presents, però que es fan sentir igualment, en tant que la protagonista va rememorant les escenes viscudes.

Però, si l'arrencada contribueix a fer que el públic es quedi ben collat a la butaca, la muntanya russa que dibuixa l’acció, amb una música que s’amolla a cadascun dels esdeveniments, o el mosaic d'imatges que es juxtaposen, a mida que la mare va rebent notícies del seu fill, es converteix, des del punt de vista de l’espectador, en un de fil d’Ariadna que serveix per desglossar els daltabaixos emocionals que va experimentant la protagonista.

A aquestes alçades, ja haureu endevinat que l'argument no és gens lineal, sinó que va fent tot de ziga-zagues i que està quallat d’escenes curtes però molt intenses, cadascuna de les quals conté un cop d’efecte, una idea, una justificació, que servirà perquè la mare acabi prenent una determinació transcendental en la seva vida. Un encert, expositivament parlant, que ajuda a sustentar la tensió de l’obra i a evitar alhora que el dramatisme latent de la història llasti l’atenció del públic cap al costat més fosc i més desencisador.

I és que els sentiments no tenen temps d'aflorar entre cants, notes i clams i algunes espurnes d’humor, que contribueixen a obviar, encara que sigui provisionalment, el costat més tràgic d’un argument que condemna  la mare a haver d’assimilar les incerteses canviants sobre l’estat físic i mental del seu fill, o sobre el seu propi futur, ja sigui com a parella com de progenitora.

Es tracta d’una obra que no requereix grans decorats i que ha de ser sostinguda a múltiples bandes, per molt poques actrius i que compta només amb el poder evocador de la paraula. Així, les converses dels personatges s’entrellacen sincronitzant-se mil·limètricament mentre que, entre rèpliques, assistim a una reconstrucció dels fets.

Les protagonistes són tres: l’Ada, la mare, que dibuixa, descriu i tanca el cicle vital en què es troba immersa individualment, però que encarna també un jo genèric, un universal, en nom de totes aquelles dones que s’han trobat en la seva mateixa situació. L'Etna, la seva amiga, que li farà de comparsa, de còmplice i de pal de paller. I un tercer personatge en l’equació, una cantant de rock, que assumeix una funció disruptiva, perquè tan aviat replica els cants de bressol defugint qualsevol tòpic, ajuda a emmarcar la història, a més de segmentar-la en escenes, emocionalment i temporalment.

La decisió de la mare d’acceptar tot el que ve, tant si el diagnòstic és bo o dolent; la necessitat de donar una identitat formal al seu fill; la tensa espera dels resultats de les proves, que tan aviat són erronis com contradictoris; la pèrdua d’esperança després d’un tractament fallit; o el moment de treure’s la llet, per alimentar un fill que no pot deglutir, són les arestes anguloses d’un paisatge vital que abocarà l’Ada a acariciar la idea de demanar una mort digna per al seu fill. Però, a partir d’aquí, ensopegarà amb un mur d’incomprensió que la durà a un atzucac amb tints kafkians: l’eutanàsia no està permesa legalment, per tant, ella i el seu fill es trobaran atrapats en un sistema sanitari inhumà, que es convertirà en una trituradora.

Ens trobem en l'avantsala d'un final colpidor: la pèrdua anticipada del seu fill és converteix per l’Ada en un procés indignant i dolorós, perquè la criatura pateix molt, perquè el comiat és lent i anguniós, perquè les tensions afloren, dins i fora de la parella. D’aquí que la mort del nadó acabi finalment sent viscuda pels pares com un alliberament. D'aquí el títol paradigmàtic de l'obra. D’aquí també del nom de la criatura: Llibert.

Una espectacle molt recomanable, per a qui li agradin les històries escarpades i de denúncia contra tanta burocràcia; contra d’un sistema sanitari que ha deixat d’estar al servei de les persones; i contra uns legisladors més sensibles amb als animals que no pas amb els ciutadans als quals serveixen.

Llibert, obtingué el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre el 2014; el Premi Butaca 2014 en les categories d’Espectacle de Petit Format i de Text Teatral; i fou finalista als Premis MAX en les categories d’ Espectacle Revelació i d’Autoría Revelació l’any 2015.

La companyia Llibertàries estrenà l'obra el 20/11/2013 a l'Almeria Teatre i després de passar pel Temporada Alta l'any 2014, també la representà a la Biblioteca de Catalunya, en la qual participa també l’autora Gemma Brió.

Gràcies a la generositat de la companyia pots gaudir de la representació sencera.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès.

Un estiu és una peça de teatre difícil de classificar. Entre la tragèdia, el testimoni social –i literari–, el documental, el viatge iniciàtic i la història de misteris i fantasmes del passat, l’obra de Clàudia Serra (Alacant, 1996) sol adoptar aquesta aparença difícil d’encasellar, tal i com ho corroboren altres peces que l’autora ha publicat: Una carretera sense arbres (Sembra Llibres) i Llibre de meravelles (Onada Edicions) totes del 2024.

Ens trobem davant  d’una peça teatral adreçada a un públic jove, guanyadora del Premi de Teatre Ciutat de Castelló, i finalista del premi Protagonista Jove 2025.

A l’obra es narren els fets produïts al càmping d’Els Alfacs l’estiu de 1978. Una tragèdia provocada per l’explosió d’un camió cisterna sobrecarregat de gas propilè amb el resultat de 215 morts i més de 300 persones ferides

La història està protagonitzada per una família amb tres fills adolescents que passa uns dies de vacances al càmping plàcidament. Els fets, narrats a través la veu dels tres germans, relata com els protagonistes s’enfronten a la catàstrofe, devastadora i incerta. Però, a més, la peça aborda els punts de vista dels afectats  i assenyala els responsables d’un accident que s’hagués pogut evitar.

Més informació:

• ‘Un estiu’, de Clàudia Serra. Una mirada sobre la tragèdia dels Alfacs, Manuel Carceller. La veu dels llibres. 20/12/2024
• Clàudia Serra: “La sensació d’injustícia va ser el que em va portar a escriure aquesta obra” 9/12/2024
• Un estiu. Claudia Serra. 2022. Contexto teatral
• Clàudia Serra a les biblioteques
• Viatja amb el teatre

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

L’obra La Tercera fuga, de la dra­mat­urga i directora Victoria Szpunberg (amb col·laboració del guionista Albert Pijuan), confirma a Szpunberg com una de les veus més sòlides i personals del teatre català contemporani. Un reconeixement que li arriba del públic, que omple les butaques dels seus espectacles i de la crítica, on aquest any 2025 ha guanyat el Premi Nacional de Literatura Dramàtica, que atorga el Ministeri de Cultura, per L’Imperatiu categòric.

Estrenada al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 24 d’abril de 2025, Szpunberg és la primera dona que escriu i dirigeix una obra a la Sala Gran. El text recorre prop de 100 anys de la història dels Szpunberg marcada pels exilis, a través de tres èpoques i escenaris: Ucraïna (anys 20), Buenos Aires (anys 70) i Barcelona (actualitat). Una obra d’abast generacional i històrica, amb un fort component autobiogràfic que transcendeix el relat íntim per convertir-lo en una reflexió universal sobre la fugida com a cicle vital, on fugir no és només escapar-se, és reinventar-se, sobreviure i preservar la memòria un cop canviem de país i, fins i tot, de llengua.

D’aquesta manera, cada fuga és una repetició i alhora una metamorfosi: els personatges canvien de nom i de llengua, però mantenen una mateixa pulsió —la de sobreviure sense perdre la memòria del que s’ha deixat enrere. Un text multilingüe (català, castellà, ucraïnès i argentí), que reflecteix la barreja d’identitats dels personatges i la pèrdua o recuperació de la llengua materna.

A La Tercera fuga, el  llenguatge és viu, natural i alhora poètic, capaç de transitar de l’emoció continguda a la ironia, sense caure en el sentimentalisme. Un humor, discret però constant, que actua com un antídot contra la tragèdia, que recorda que fins i tot en l’exili cal continuar rient per no desaparèixer del tot. Un text profund i ple de bellesa, que consolida a Victoria Szpunberg com una autora imprescindible del nostre temps.

En definitiva, una peça teatral d’abast actual, en un moment històric marcat per nous desplaçaments i crisis d’identitat, que parla de la història, la memòria, del dolor, però també de la persistència, amb una idea poderosa: fugir no és només perdre, sinó continuar.

Més informació:

• Victoria Szpunberg a les biblioteques
• Recomanació: L'Imperatiu categòric

Recomanat per Marta Aliberch. Biblioteca Sibil·la Durfort de Collbató.

Josep Maria Miró i Coromina és un dramaturg i director teatral català. Va començar a escriure teatre el 2005 i els seus textos s’han traduït a més d’una vintena d’idiomes. Entre les seves obres destaquen Els homes i els dies, L’amic retrobat, L’habitació blanca, El principi d’Arquimedes o Neus Català, un cel de plom. Ha guanyat diferents premis com el Premi Max l’any 2019, el Premi Born de teatre en tres ocasions o el Premi Rosalia de Castro l’any 2022.

 La majordoma és el segon text del Tríptic de l’epifania, amb tres obres d’un únic intèrpret que Miró va iniciar amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. És la història d’una dona que abandona la seva família, al seu marit i al seu fill petit just el dia abans que complís quatre anys. Parla del retrobament amb el seu marit 27 anys després de fugir de Barcelona. Torna convertida en algú molt diferent després d’haver conviscut molt de prop amb el poder. També ha vist l’ambició d'alguns homes per destruir qualsevol cosa i aconseguir els seus objectius. Ara es fa dir “La Majordoma” després d’haver-se convertit en la persona que portava la direcció de la cassa del mossèn d’un petit poble de muntanya. Ens introdueix a l’horror de l’esclavitud sexual d’una dona sacrificada a l’altar. El retorn a casa del marit vol demostrar que no l’ha poguda enfonsar i que segueix ben viva.

Si us agraden els relats intimistes no deixeu de llegir-lo! Aquesta obra es representa també en alguns teatres, interpretada magníficament per l'actriu Rosa Renom.

Recomanat per Oriol Bras. Bib. L'Hospitalet. Josep Janés

L’autora i directora madrilenya Lucía Carballal explora les complexitats de la família i els seus diferents drames particulars a la seva última obra “Los nuestros”, publicada conjuntament amb “La Fortaleza” per l’editorial La Uña Rota.

“La Fortaleza”, la primera de les obres d’aquest llibre, aborda l'anhel d'una filla per ocupar un lloc en la vida del seu pare, arquitecte d'èxit ja desaparegut, amb el qual va conviure poc i al qual ja només pot accedir a través dels edificis que va construir. L'obra ofereix tres perspectives, tres intents de construir a un pare i al mateix temps escapar d'ell, tres maneres de mirar al passat des de la contemporaneïtat, tres diferents punts de vista que corresponen a diferents etapes de la vida. “La Fortaleza” narra el desig de mirar enrere, la necessitat que tenim de conservar el nostre passat i de buscar en ell algun tipus de certesa.

“Los nuestros” comença amb la mort de Dinorah, la mare i àvia dels protagonistes. A partir d’aquest inici, la família es reuneix a la casa de la difunta per complir amb l’Avelut (dol jueu) en el qual els membres de la família conviuen durant set dies i fan front als conflictes, malentesos i friccions familiars enquistades al llarg dels anys.

Al llarg de les pàgines de “Los nuestros”, l’autora aconsegueix transcendir la història d’aquesta família d’origen sefardita (descendents dels jueus expulsats en 1492) i tractar temes universals com la identitat, el passat o l'herència, fent-se preguntes que interpel·len a tothom com que és allò que ens determina, si és la tradició familiar, la cultura del nostre país, dels nostres avantpassats o la nova vida que comencem amb altres famílies triades i renovades. Qüestions sobre les quals disserten els protagonistes i que no troben respostes senzilles ni exactes.

El conflicte actual entre Israel i Palestina es fica en l’obra sense avís, com un huracà, quan una de les protagonistes exposa que no suporta com ha canviat el seu país i valora la decisió d’abandonar-lo. En aquest cas, la reflexió també es queda sense resposta, de nou, per interpel·lar al lector o lectora i ens situa en el present, trencant la cerca de les arrels identitàries que l’obra buscava als inicis.  

“Los nuestros” passarà per la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya durant els mesos de novembre i desembre amb Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, entre altres, com protagonistes d’aquesta història que reflexiona sobre el concepte de família i la seva vigència en el món actual.

Lucía Carballal va cursar estudis de Dramatúrgia en la RESAD i en l'Institut del Teatre de Barcelona, on es va llicenciar en aquesta especialitat en 2008. Posteriorment, va ser estudiant convidada en els estudis d'Escriptura Escènica de la Universität der Künste de Berlín i va obtenir el Màster en Guió de Cinema i Televisió en la Universitat Carles III de Madrid. És creadora de més d'una desena d'obres i en paral·lel a la seva àmplia trajectòria com a autora teatral, treballa com a guionista de televisió i també ha impartit nombrosos cursos d'escriptura escènica i audiovisual en el Centro Dramático Nacional, la Sala Beckett, el Teatro de la Abadia, la ECAM i Universitat Carlos III, entre altres.

Més informació:

Lucía Carballal a les biblioteques

“Los nuestros” al TNC

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans

Gata sobre una teulada de zinc calenta, és una de les obres més emblemàtiques de Tennessee Williams i un clàssic indiscutible del teatre nord-americà del segle XX. Guanyadora del Premi Pulitzer de Drama el 1955, l’obra explora amb profunditat i sensibilitat temes com la decadència familiar, la mentida, la cobdícia, la frustració sexual i la resistència humana en un context ambientat al sud dels Estats Units.

La trama gira al voltant de Brick, antic jugador de rugbi, ara alcohòlic i deprimit després de la mort del seu millor amic, Skipper, i Maggie, la seva dona, apassionada i insatisfeta, que lluita per salvar el seu matrimoni i la seva posició dins la família. La relació entre ambdós està marcada per la fredor, la indiferència i una tensió sexual latent, mentre que la família s’acosta al seu patriarca, Gran Papà, per celebrar el seu aniversari i discutir la seva herència.

Williams retrata una família presa del passat, dominada per les aparences, la hipocresia i els secrets inconfessables. Els personatges són plens de matisos psicològics, amb conflictes interns i externs que exploten en una atmosfera de calor i claustrofòbia. L’autor explora amb franquesa la sexualitat, la solitud i les relacions familiars, mitjançant diàlegs àgils i acotacions amb descripcions detallades, que contribueixen a crear un ambient opressiu i emocionalment intens.

És impossible desvincular el títol de la seva adaptació cinematogràfica estrena el 1958 dirigida per Richard Brooks i protagonitzada per Elizabeth Taylor i Paul Newman. La pel·lícula es va convertir en un dels majors èxits comercials de la MGM i va estar nominada en sis categories en els Premis Oscar de 1958 i en tres categories dels premis BAFTA, sense endur-se’n malauradament cap. 

Thomas Lanier Williams (1911 - 1983), conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams, va ser un novel·lista i sobretot dramaturg que va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer per les seves dues grans obres: Un tramvia anomenat Desig i La gata sobre la teulada de zenc, que van ser adaptades al cinema aconseguint gran ressò. 

Justament aquests dos títols són els que l’editorial Adesiara presenta en la seva col·lecció d’ací i d’allà traduïts al català per Joan Sellent. 

"Margaret. -  Em sento constantment com una gata sobre una teulada de zinc calenta!

Brick. - Doncs salta de la teulada, salta; les gates salten de les teulades, cauen de quatre potes i no es fan res!" 

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Diuen que els diamants són indestructibles, però, aquesta afirmació és una fal·làcia. Tot depèn de la qualitat que tenen. “Una cosa és la seva duresa i una altra la seva resistència”, diu un dels personatges d’aquest text dramàtic que us volem recomanar. I, és que, a vegades, malgrat les aparences, un diamant pot ser una falsificació i acabar reduït a pols quan s’hi exerceix al damunt la pressió necessària.

Pau Coya, l’autor de l’obra, fa servir aquesta metàfora per presentar-nos un cas basat en un fet real, un punt de partida per abordar els delictes d’odi contra el col·lectiu homosexual, però ho fa des d’una perspectiva insòlita, que va molt més enllà, capgirant els tòpics.

En Dani, el protagonista d’aquesta història, es veu obligat a denunciar una agressió homòfoba poc després d’haver-se embolicat amb l’Aleix, a qui acaba de conèixer. El comunicat de lesions del servei d’urgències desencadena una reacció de solidaritat sense precedents. Ara bé, quan la policia es posa a investigar, s’adona que, en la seva declaració, hi ha massa incongruències.

Després d’aconseguir posar-lo contra les cordes, en Dani es veu obligat a explicar la veritat. A partir d’aleshores, la denúncia que havia posat contra els seus agressors acaba tornant-se en contra seu. De la nit al dia, es converteix en víctima d’un linxament mediàtic per no haver desvetllat, des d’un bon començament, quin era el seu secret, un misteri que resultarà clau per comprendre en quina tessitura es troba i que, gairebé frega un tabú social.

Òbviament, no us el revelarem per no espatllar-vos la història. Només us direm que, tan bon punt com la coneix, l’espectador s’endinsa en un món camuflat per les impostures, fet de capes ocultes i estigmatitzada hipòcritament per tots aquells que l’alimenten.

És la clau de volta d’un argument concebut a la manera d’una denúncia, on tampoc no surten ben parats ni els mitjans de comunicació ni les xarxes socials, ni aquest gran monstre en què pot arribar a convertir-se l'opinió pública, perquè, lluny de posar el focus en l’arrel d’un problema i de contrastar els fets; lluny de denunciar allò que l’alimenta i de convidar a la reflexió; lluny de donar veu a les persones que el pateixen, aquestes grans caixes de ressonància es transformen en uns ressorts temibles que només serveixen per legitimar la por, la violència social i la ignorància, perpetuant i consolidant tota mena de discursos demagògics.

És per això que tot va tan de pressa en aquesta obra. L’acció s’accelera gràcies al recurs de les el·lipsis temporals, o amb l’ús d’uns diàlegs curts i concisos que reflecteixen la immediatesa, la precipitació i la superficialitat dels nostres temps.

“Pols de diamant” és una obra valenta i actual que mira de posar el focus sobre una realitat de la qual no se’n parla gens, però que amaga perillosament un conflicte social latent.

Al final de l’obra l’autor acabarà posant el focus sobre el seu protagonista, convertit, per desgràcia, en una doble víctima. Per aquesta raó quan el Dani pren la paraula, finalment, tothom emmudeix, perquè s’expressa amb una sinceritat demolidora i, us ho advertim, amb uns arguments insuportablement convincents. No us la perdeu.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

“Non Solum” et sacseja per dins, et descol·loca i, sense que te n’adonis, et deixa amb aquell somriure sorneguer i el cap bullint de preguntes. La veritat és que, si busques una experiència teatral diferent, aquí tens una joia que no pots deixar escapar.

D’entrada, el plantejament ja és una petita bogeria: un home sol a l’escenari, una tarima minúscula, quatre objectes aparentment sense importància… i, de sobte, tot un univers de personatges que brollen d’ell com si tingués un exèrcit amagat dins la jaqueta. Sergi López, que no necessita presentació (però que sempre sorprèn), es multiplica davant teu per respondre la pregunta més senzilla i, alhora, més desconcertant: “Què està passant aquí?”. I és que, qui no s’ho ha preguntat mai, això?

A mesura que avança l’obra, la sensació és la d’entrar en un mirall de fira: cada reflex és una versió diferent del mateix jo, cadascun amb les seves manies, pors i deliris. Un canta, l’altre s’enfada, un tercer explica una trobada amb un extraterrestre (sí, sí, literalment). I tu, a la butaca, rius. Però també t’hi reconeixes. Perquè, en el fons, qui no ha sentit mai que dins seu conviuen un grapat de veus que no sempre s’entenen?

El gran mèrit de “Non Solum” és que, sota una aparença de comèdia esbojarrada, hi ha una reflexió molt fina sobre la identitat, la solitud i la necessitat –tan humana– de buscar sentit a tot plegat. López juga amb el surrealisme i l’absurd, però no cau mai en la buidor. Al contrari, cada gag, cada canvi de personatge, cada mirada al públic, és una invitació a riure’s de la pròpia existència, sense pietat però amb molta tendresa.

El ritme és vertiginós, però no aclapara. Hi ha moments de pura hilaritat –com quan explica el sexe com si fos un marcià o quan es posa a cantar un bolero amb una caixa de fusta per companyia– i d’altres en què el silenci pesa. L’energia de López és contagiosa, i la seva capacitat per omplir l’escenari (i el teatre sencer) és, senzillament, brutal. No és estrany que l’obra hagi voltat mig món i hagi recollit premis com qui recull bolets després d’una pluja.

Però, més enllà dels guardons i les bones crítiques, el que fa gran “Non Solum” és la sensació que, quan surts del teatre, alguna cosa ha canviat. Potser no sabràs exactament què, però et quedaràs amb aquell regust d’allioli ben lligat: intens, picant, memorable. I, qui sap, potser et sorprendràs parlant sol pel carrer, intentant respondre tu també la pregunta: “Què està passant aquí?”.

“Non Solum”, el monòleg escrit per Sergi López i Jorge Picó, es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005 i, des de llavors, s’ha representat en diversos teatres al llarg dels anys. Vint anys després de la seva estrena, l’any 2025, l’obra ha tornat als escenaris.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Hi ha obres de teatre que et fan riure, d’altres que et fan pensar, i algunes –poques, la veritat– que et fan sentir com si haguessis passat una tarda a casa d’una família que no coneixies, però que, en sortir, ja sents una mica teva. “Travy” és exactament això: un espectacle que et convida a seure al sofà de la família Pla-Solina (o Travy, com es fan dir artísticament) i a viure, entre rialles, embolics i una mica de melancolia, tot allò que passa quan el teatre i la vida es confonen.

No t’esperis una obra de manual. Des del primer moment, quan entres per la porta del darrere de la sala, ja s’intueix que aquí res serà convencional. I és que “Travy” és una mena de joc de miralls: una família de pallassos que fa teatre sobre una família de pallassos que fa teatre. Sona embolicat, però és d’aquella mena de caos que et fa sentir viu. Com quan a casa, entre plats per rentar i discussions absurdes, algú fa una broma i tot es desmunta per tornar-se a muntar d’una altra manera.

La història arrenca amb l’Oriol Pla, que decideix tornar a casa i proposar als seus pares i a la seva germana muntar un espectacle junts. Sembla fàcil, però ja se sap: cada membre d’una família té la seva manera de veure el món, i més si tots són artistes. El pare, Quimet Pla, defensa el teatre de tota la vida, aquell de màscara i carrer, mentre la mare, Núria Solina, relativitza l’èxit amb una saviesa que només dona el pas del temps. La germana, Diana, vol trencar motlles i experimentar, i l’Oriol... bé, l’Oriol intenta posar una mica d’ordre en tot aquest desori creatiu.

El resultat? Una peça plena de moments hilarants –com l’escena de la truita o els assajos surrealistes de com s’ha de saludar al final de l’obra–, però també d’instants d’una tendresa desarmant. Hi ha una síndria que va amunt i avall, metàfores que et fan pensar, i una sensació constant que, tot i les diferències, el que uneix aquesta família (i potser totes) és l’amor, el respecte i una passió desbordant pel teatre.

A més, “Travy” juga amb els límits entre realitat i ficció d’una manera tan natural que arriba un punt en què ja no saps si el que veus és improvisació o un guió mil·limetrat. I això, lluny de distanciar-te, et fa sentir més a prop que mai dels personatges. Les discussions, les trepitjades de text, els “accidents” escènics... tot sembla tan real que gairebé et ve de gust aixecar-te i dir-hi la teva.

No és només un espectacle per riure (que també), sinó un cant alegre a la vida, a la memòria i a la necessitat de reinventar-se sense perdre l’essència. I és que, al capdavall, “Travy” és un homenatge a la família, al teatre i a tot allò que passa quan s’ajunten les dues coses. Com una truita feta a quatre mans: potser no surt perfecta, però el gust és inoblidable.

Si t’agrada el teatre honest, d’aquell que es viu amb la pell i el cor, no deixis escapar “Travy”. És una d’aquelles experiències que et reconcilien amb l’art, amb la família i, per què no dir-ho, amb tu mateix. No t’ho pensis gaire: regala’t aquesta estona de felicitat imperfecta.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Les marionetes, els titelles, tenen la capacitat màgica de donar vida als objectes gràcies a les capacitats dels titellaires que donen vida als personatges i els aporten emocions.

Aquest llibre repassa la producció de Joan-Andreu Vallvé, creador de l’Escola de titelles a l’Institut del Teatre, i director del Centre de titelles de Lleida i la Fira de titelles. A partir dels escrits i dibuixos que l’acompanyen, l’autor ens porta a través de les entranyes de cada projecte: des de la idea inicial, passant per la materialització de cada titella i de cada escena, fins al moviment i a l’emoció final de cada espectacle.

Una obra imprescindible per als professionals  i persones amants de les titelles. Una edició amb el text traduït al castellà i a l’anglès.

Article: Els titelles avantguardistes fan 25 anys. Diari Ara [12/02/2011]

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Francesc Viñas Faura ha estat professor de literatura i director de l’IES Arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu. Ha participat com a formador en els cursos per a directors de centres escolars. Ha dirigit la revista d’organització i gestió educativa FÒRUM i és autor de diversos opuscles sobre didàctica de la literatura. També ha estat regidor de l’Ajuntament de la Garriga i director del servei de cultura de l’Ajuntament de Granollers. És autor de La Garriga i la literatura (2020).

El llibre vol ser un recull complet del moviment teatral del Teatre de la Natura a Catalunya, que reivindicava el paisatge com a escenari i que té el marc natural com un element essencial de la mateixa obra. Va començar el 1898 fins al 1928, a causa de la influència de les representacions que a finals del segle XIX es feien en alguns llocs de França. Estava lligat a dos fets concrets: les idees estètiques del modernisme i la moda burgesa de l’estiueig.

Adrià Gual estrenà el 1898 als jardins del laberint d’Horta Ifigènia a Tàurida. Però el Teatre de la Natura, tal com pretenien els seus creadors es va produir per primera vegada el 3 de setembre de 1911 a La Garriga amb Flors de cingle, pensada expressament per al marc natural on es representà.

Després de la introducció sobre el Teatre de la Natura a Catalunya, trobem un apartat amb totes les representacions que es van fer en els diferents municipis com Barcelona, Cardedeu, Caldes de Montbui, La Garriga, Martorell, Manresa, Olot, Sant Feliu de Guíxols entre d’altres, que demostren que a part d’un fenomen teatral, va ser un fenomen social pel nombre de localitats, l’èxit de públic i els articles de premsa generats.

Seguidament, hi ha un capítol específic sobre els teatres a l’aire lliure i de la natura segons la visió de diferents autors d’arreu  com Adrià Gual, Eugeni d’Ors, Edward Godon o Gabriel Alomar. I finalment una cronologia i les diferents obres que es van representar. 

És per tot això, un llibre molt adequat per a tothom qui tingui interès en estudiar el Teatre de la Natura a Catalunya.

Recomanat per Oriol Bras. Bib. L'Hospitalet. Josep Janés

"La mort d’un viatjant" d’Arthur Miller (1915-2005) és una de les obres més representatives i emblemàtiques del teatre nord-americà del segle XX. L’obra ens apropa als últims dies de Willy Loman, un venedor sexagenari que ha dedicat tota la seva vida a la feina i a cuidar la seva família. Cansat i superat per les dificultats, la seva feina trontolla i les relacions amb la seva dona i els seus fills Biff i Happy es compliquen. Incapaç d’assumir la realitat, es refugia en els records i queda atrapat en el mite del somni americà que sempre ha perseguit, però que veu com, a poc a poc, s’esvaeix.

Enmig d’aquest desgavell, Willy lluita per trobar sentit a la seva existència i per mantenir la dignitat davant el fracàs, mentre la seva dona Linda es converteix en el seu principal suport. Totalment perdut i convençut que només la seva mort podria salvar la família, Willy decideix suïcidar-se perquè els seus fills puguin cobrar l’assegurança de vida.

"La mort d’un viatjant" és una peça impactant sobre la fragilitat humana i la necessitat d’acceptar els propis límits. Amb un estil que combina realitat i records, Miller construeix una crítica punyent al capitalisme i a la societat de consum, qüestionant els valors tradicionals i la recerca obsessiva de l’èxit a qualsevol preu. L’any 1949 va ser guardonada amb el Premi Pulitzer de Teatre, el Premi Tony a la millor obra l’any 1949, el premi de la crítica a Nova York i la versió televisiva de 1999 que va rebre un Globus d’Or.

L'obra va ser estrenada als EUA al Teatre Morosco de Broadway el 10 de febrer de 1949 sota la dirección d’Elia Kazan. A Catalunya fou representada en català el gener de 2009 amb una versió d'Eduardo Mendoza al Teatre Municipal de Girona i el febrer del mateix any al Teatre Lliure sota la direcció de Mario Gas i un repartiment format per Jordi Boixaderas (Willy), Rosa Renom (Linda), Oriol Vila (Happy) i Pablo Derqui (Biff).

El llibre també inclou el relat curt “Els desarrelats” (“The Misfits”) que es va publicar inicialment a la revista “Esquire” l’any 1957 i posteriorment John Huston va portar al cinema amb un guió escrit pel mateix Arthur Miller sota el nom de “Vides rebels” (1961).

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

El circ és una disciplina que abraça una gran varietat d’expressions: dansa, acrobàcies, equilibris, malabars, clown, entre d’altres. Però també és una filosofia, una manera de relacionar-se amb el món i la vida, una forma d’aprendre coses noves i de donar la volta a qualsevol escena quotidiana. Amb l’objectiu de mostrar aquesta riquesa, Josefin Karlsson, Christoffer Remberger i Ida Stenman han escrit "Circ a l’escola", un llibre-manual adreçat a docents, educadors i educadores és per treballar el circ amb infants de 6 a 9 anys en entorns educatius formals i no formals on la creativitat, la motricitat i la cooperació són els eixos centrals.

El llibre, dividit en vuit capítols, ofereix una àmplia base d’exercicis malabars i d’acrobàcies dissenyats per divertir, inspirar i desenvolupar habilitats a través del joc, l’experimentació i l’entrenament. El llibre vol així apropar el circ als infants agafant com punt de partida el moviment per desenvolupar la imaginació a través de l’expressió estètica i la diversió. Els exercicis es descriuen pas a pas amb l’ajuda d’imatges, textos i vídeos didàctics. El llibre es completa a més amb una part final amb recursos i codis QR.

Un altre dels objectius, segons les autores, és que sigui un llibre amb pràctiques inclusives on tothom pugui participar a través dels exercicis proposats. També s’apropa a conceptes com el consentiment per promoure la col·laboració respectuosa i generar una experiència agradable per tothom que hi participa. El text, a més, incideix que el circ no és una disciplina on el que es fa sigui correcte o no, de fet al llibre es promou la creativitat i les variacions dels exercicis proposats i insisteix en el fet que treballar el circ a l’escola és divertit i crea cohesió i, per tant, està lliure de competitivitat. Per facilitar l’ús del circ dins del currículum escolar, el llibre inclou la vinculació d’aquesta disciplina amb les competències curriculars a Catalunya.

A través de les pàgines del llibre, docents i educadors i educadores podran oferir propostes variades, creatives, estètiques i l’abast de tothom per crear un espai on poder explorar i fer que tot sigui possible.

Més informació:

• Circ i ensenyament a les biblioteques
• Dia Mundial del Circ 
• Guia de lectura: Que comenci la funció!
• Guia de lectura:  L'ofici de ser pallasso

Recomanat per Esther Benito. Bib. Viladecans. 

El paper de les dones en el teatre i el món de l’espectacle no es cenyeix exclusivament a cantant, ballarina o actriu. L’assaig de l'editora i escriptora Elisenda Albertí recull les pioneres que van assumir riscos personals i professionals i que van obrir camí a les dones en el món de l’espectacle. No totes hi són presents, n’hi ha vuit, de les moltes que hi podrien estar recollides, que són representatives d’un temps i d’un país:

• Carlota de Mena, actriu i empresària del segle XIX
• Pauleta Pàmies, ballarina i professora de dansa
• Maria Morera Franco, una vida dalt dels escenaris
• Elena Jordi (Montserrat Casals i Baqué), l’estanquera que va ser reina del vodevil
• Raquel Meller (Francisca Marqués López), la Violetera
• Bella Dorita (María Yáñez García), la reina del Paral·lel
• Mary Santpere, la gran pallassa
• Paquita Ferrándiz, referent del teatre català de postguerra

L’actual edició incorpora fotografies en blanc i negre, reproducció de fragments de documents personals, articles publicats a l’època, que ajuden a situar aquestes emprenedores i artistes en la seva època.

Més informació:

• Actrius, dramaturgues, ballarines...
• Paquita Ferràndiz i Castells
• Recomanació: "Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel" / Cunill Canals, Josep
• El clan dels Santpere
• Elisenda Albertí a les biblioteques

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

S’aixeca el teló i ens trobem en un sopar a casa de la família Birling on s’està celebrant el prometatge entre Sheila, la filla del Sr. i la Sra. Birling, i en Gerald Croft. Aquesta festa tan plàcida es veurà alterada per l’aparició de l'Inspector Goole, qui anuncia que una jove s'ha suïcidat prenent desinfectant. Tots els presents en el sopar havien tingut alguna relació o trobada amb aquesta noia, essent tots doncs, sospitosos de desencadenar la seva mort.

La visita d’un inspector, és una obra de suspens dividida en 3 actes. Tècnicament es considera que és una obra magistral, ja que aconsegueix a través d’una cadena de revelacions, mantenir l’intriga al llarg de tota l’obra. Les acusacions es van encadenant amb les confessions dels protagonistes arribant a un clímax final.

Tot i ser escrita per John Boynton Priestley el 1946, l’acció del drama se situa el 1912, dos anys abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquest sentit, el text se centra en construir una crítica social i a reflexionar sobre la responsabilitat de cada individu envers en seu voltant. Tot acte té la seva conseqüència, i cal assumir-la; i tota conducta privada, té conseqüències públiques.

La seva primera representació en anglès data del mateix 1946 en el New Theatre de Londres, amb Ralph Richardson com a l'Inspector Goole. A Espanya es va estrenar el 25 de maig del 1951 en el Teatro Español de Madrid. A casa nostra, cal destacar el muntatge que el 2011 va dirigir i protagonitzar Josep Maria Pou al Teatre Goya.

L’autor de l’obra, John Boynton Priestley, més conegut com a J.B. Priestley va ser un escriptor, dramaturg i activista polític britànic. Va publicar unes 27 peces, entre novel·les i obres de teatre.  Segurament La visita d’un inspector és la seva obra més reconeguda, però la recent estrena la temporada 2022/2023 de El temps i els Conway al Teatre Nacional de Catalunya ha impulsat a reivindicar l'obra meny coneguda d'aquest autor. 

Més informació:

• J. B. Priestley a les biblioteques

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Qui és més culpable, qui comet un acte reprovable, o qui fa veure que no ha vis res, per conveniència, per comoditat o per covardia? La Isabel i el Gerard, amb una carrera consolidada com a docents d’art dramàtic, han d’afrontar aquesta qüestió, poc després d’haver-se quedat en pana, enmig d’uns arrossars i d’una carretera que esdevindrà un atzucac en les seves vides.

Els neguits i el ressentiment, acumulats durant anys, es desclouen tot d’una, davant de la incertesa de si algú els vindrà a rescatar o no d’aquell lloc, on hi fa una calor insuportable, un element pertorbador que actuarà com a detonador d’una crispació que s’ha anat gestant des de fa dies.

Des del pati de butaques, l’espectador percep la tensió que batega sordament entre els dos protagonistes. Hi ha un malestar latent que interfereix en la seva conversa, però no se’ns revelen les causes fins al cap de molts silencis. S’anuncia una crisi. La mala maror ve de lluny.

El diàleg es torna punyent quan la veritat s’obre pas entre insinuacions, retrets i mitges paraules, fins que la seva relació es veu abocada a un final desolador, a un trencament, justament ara, quan el Gerard és a punt de jubilar-se. I és que algunes de les seves alumnes l’han acusat d’assetjament i d’haver estat abusant d’elles durant molt de temps, emparant-se en la seva situació privilegiada.

El Gerard ha estat esforçant-se per mantenir el tipus, però no és capaç de mantenir una conversa civilitzada amb la Isabel, perquè, per a ella, després de saber-se tot, ja no hi ha volta enrere. És un moment devastador, l’afer està apunt de sortir a la llum pública.

Un tercer actant, que s’esmenta només, ajudarà l’espectador a reconsiderar la situació des de la perspectiva que denuncia l’autora : l’Escola d’Art Dramàtic, la reputada institució on el Gerard i la Isabel treballen, s’ha dedicat a ocultar els fets sistemàticament i deliberadament durant tots aquests anys, segons el Gerard, per conveniència, per aquesta raó, ara, ell no està disposat a afrontar la situació tot sol como pretén la Isabel. Dolgut per la reacció de l’entorn acadèmic i familiar, amenaça amb arrossegar tothom en la seva caiguda, a la seva muller inclosa.

En realitat, ni el Gerard ni ella inspiren al públic cap simpatia. Primer, perquè cap dels dos ha negat els fets, donant a entendre, indirectament, que són culpables; segon, perquè miren de salvar el coll encara que això signifiqui perjudicar-se mútuament, tot acusant-se l’un a l’altre; I, tercer, perquè han acabat revelant-se com dues criatures monstruoses que es mouen només per l’interès, sense pensar en les alumnes i moguts per un egoisme caïnita.

I és que, en cap moment, ni el Gerard ni la Isabel no han donat cap mostra d’estar penedits, ni tenen intenció de reparar el dany que han causat a les seves víctimes. Ni tan sols semblen tenir consciència d’haver actuat malament, com palesa el mateix Gerard al final de l’obra, quan aborda aquest episodi vital seu com si es tractés d’una fotesa, o d’una mera anècdota que acabarà esvaint-se com el fum o com un mal passatger.

Aquesta és la vertadera dimensió moral dels personatges i, d’aquí, el títol que encapçala a seva obra com una conseqüència premonitòria. Juntament amb els elements escenogràfics, el títol ens ajudarà a delimitar, simbòlicament, el perímetre vital que hauran de recórrer els personatges a partir d’ara, un cop hem comprès la seva situació.

El Gerard i la Isabel s’han quedat encallats enmig d’un camí xardorós i no poden aixoplugar-se sota cap arbre. L’única casa que tenen més a mà està tancada i barrada. Es troben aïllats del món, sense ajuda, ni capacitat per reprendre el seu viatge, perquè se’ls ha espatllat definitivament el cotxe. Tot i que no quedi clar quin serà el pes que hauran de suportar per la seva culpa, els agradi o no, hauran d’emprendre camins diferents que els allunyaran l’un de l’altre definitivament.

Clàudia Serra (Alacant, 1996), l’autora d’aquesta obra, és una jove dramaturga que s’ha fet un nom com a crítica teatral i com a membre del comitè editorial de la col·lecció Narrativa, de l’Editorial Afers. Ha estat guardonada amb diversos premis i ha rebut força reconeixements. Amb l’estrena d’aquesta obra, de denúncia, va captivar l’entusiasme del públic i l’interès de la crítica.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

"L'imperatiu categòric", escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, és una peça teatral que combina la crítica social, la filosofia i el drama personal. Estrenada al Teatre Lliure de Gràcia la temporada 2023-2024, aquesta obra esdevé un retrat descarnat de la precarietat laboral, la solitud i les pressions d'un sistema que ofega els individus.

La protagonista, Clara (interpretada per Àgata Roca), és una professora universitària associada d'ètica a una Facultat de Filosofia que viu una crisi existencial i professional. Superats els cinquanta anys, recentment separada i amenaçada per l'expulsió del seu habitatge, es veu atrapada en un laberint d'injustícies socials i personals. Els seus desmais recurrents i pensaments foscos reflecteixen la seva fragilitat davant un sistema implacable. La seva evolució emocional, marcada per moments d'humor irònic i desesperació creixent, connecta profundament amb l'espectador.

Xavi Sáez interpreta tots els personatges masculins de l'obra -des del veí insensible fins al psiquiatre distant- construint una galeria d'homes que adopten diversos rols que encarnen diferents formes d'incomprensió i alienació.

El text d'Szpunberg d'una manera intel·ligent i irònica s'inspira en conceptes filosòfics com l'imperatiu categòric de Kant. L'autora qüestiona els límits de l'ètica en un món on sobreviure sovint implica renunciar a la dignitat. A més, l'obra s'impregna d'un humor subtil que alleugereix la tensió sense perdre profunditat.

La posada en escena, dissenyada per Judit Colomer, és un altre punt fort. Els canvis escenogràfics fluidament integrats transformen espais com un loft decadent o un despatx universitari en escenaris simbòlics del caos urbà.

"L'imperatiu categòric" no només és una obra teatral; és una experiència reflexiva que interpel·la el públic sobre les seves pròpies contradiccions ètiques. Amb bones interpretacions i una direcció impecable, aquesta producció ha aconseguit diferents guardons; Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu a la millor actriu de la Temporada 23/24, Premi especial del jurat Teatre Barcelona 2024, Premi Butaca 2024 al millor text i Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques del 2024 a Victoria Szpunberg.

La temporada 2024-2025 es torna a programar al Teatre Lliure de Gràcia amb totes les entrades exhaurides.

Tràiler

Llista Spotify

Més informació:

• Victoria Szpunberg a les biblioteques
• Recomanació: La tercera fuga

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

"El teatre es fa com els petons"

Jordi Prat i Coll (1975), un dels directors teatrals més destacats del panorama teatral català actual, ens ofereix aquest recull de pensaments, aforismes o pinçaments, com els anomena l’autor, aplegats al llarg dels anys.

Un material difícil de classificar, per  llegir a pessics, sense pretensions, que l’autor desplega amb total  franquesa, sobre temes més íntims com són l’amor, la sexualitat, la família, però també sobre l’àmbit cultural com la pintura, el llenguatge, la literatura, o el teatre.

Reflexions, i alguns aforismes, que podem compartir o no, però que són rellevants per a qualsevol persona interessada en conèixer el panorama cultural català del primer terç del segle XXI.

Vostè primer Marc Giró RAC1 - Acordió Jordi Prat i Coll i Berta Giraut, “Pinçaments d’un home de teatre”.

Presentació del llibre a la llibreria Nollegiu el 14/12/2024

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Àngel Guimerà (1845-1924) és el dramaturg català de més projecció internacional. Amb la seva extensa obra, es va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença, a l’acabament del segle XIX. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària estigué dedicada al teatre. La seva producció literària es pot dividir en tres etapes ; la primera des del 1879 al 1890 destaca Mar i cel ; a la segona del 1890 al 1900 hi trobem obres com Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar ; a la tercera del 1901 al 1911 destaca Jesús que torna o L’aranya. Les seves obres han estat traduïdes a la majoria de llengües i algunes han estat traslladades al cinema o convertides en òperes.

L’any 2024 s’ha celebrat l’Any Àngel Guimerà impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes per commemorar la seva obra.

L’aranya és un drama en tres actes. Guimerà el va escriure l’any 1906 i va ser estrenat en català al Teatre Romea el 16 d’octubre de 1908 sota la direcció de Jaume Borràs.

L’acció se situa en una botiga de queviures d’un barri obrer de la ciutat de Barcelona.

Els protagonistes, Gasparona i Tano, porten cinc anys de casats i volen engendrar un fill. Però tenen un conflicte que és la infertilitat així com la infelicitat que porta la infertilitat. Aquesta tragèdia romàntica retrata les il·lusions i els desenganys, tensions, amors i desamors i traïcions de la parella on conviuen els desitjos més ocults i les pressions socials per tenir fills d’una societat molt tancada. Tot i ser poc conegut, és molt recomanable de llegir per entendre la societat d’aquella època, i on combina molt bé tant l’humor com el drama.

Aquesta obra de teatre es pot veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya des del 30 de gener al 9 de març de 2025 amb la dramatúrgia i direcció de Jordi Prat i Coll. Després fa gira per diferents poblacions de Catalunya. Mentre que l’obra original d’Àngel Guimerà se situa a Barcelona l’any 1908, en aquesta ocasió Prat i Coll l’ha traslladada a Girona l'any 1968. 

Més informació: https://www.tnc.cat/ca/laranya

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat 

L’amor, la gelosia, la no monogàmia o l’intent per construir afectes més honestos són els temes centrals de l’obra Qué locura enamorarme yo de ti, de l’escriptora peruana Gabriela Wiener. El text, ple de sinceritat, fuig dels estereotips sobre el poliamor i presenta la realitat que suposa viure i sobreviure en una relació no normativa, encara, on les contradiccions i les preguntes sense resposta formen part de la quotidianitat.

L’obra, representada l’any 2021 a La Virreina. Centre la Imatge, exposa el conflicte que genera l’arribada d’un nadó a la denominada casa del poliamor. El marit i la dona de la protagonista, la mateixa Gabriela Wiener, tenen un fill i la relació a tres cau en una voràgine de gelosia que ho envaeix tot. La situació es fa insostenible i la dona marxa amb el seu bebè. Es produeix així el buit a l’altra gran protagonista de l’obra: el llit del poliamor. Un llit de més de tres metres d’amplada, que fins a la greu crisi de parella, acull a Gabriela, el seu marit, la seva dona, la seva fille Coco i el nadó. Transitar per aquesta crisi suposa l’argument sobre el qual gira la resta de l’obra.

Qué locura enamorarme yo de ti, títol de la cançó del porto-riqueny Eddi Santiago, és així una reflexió personal sobre el que podria semblar un paradís poliamorós, però que també, com tota relació humana, està plena de desacords, malentesos, egoismes i, per descomptat, reparació del mal fet. Per aquest motiu, l’obra apel·la a vivències universals i a una cerca constant de l’amor sota paràmetres allunyats de les inèrcies de relacions tradicionals així com una manera de criança diferent.

Gabriela Wiener, autora de novel·les com Huaco Retrato, Atusparia o Sexografias, explica en aquest text que no tot és perfecte al poliamor, però el defensa i el posiciona com un espai relacional més lliure i més igualitari o com simplement una manera més per estimar. Una entre tantes.

Més informació:

La Virreina. Centre de la Imatge

Entrevista Grabiela Winer. El Salto

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

El 2016, l’editorial Norma va iniciar la col·lecció Clasicos Manga amb l’objectiu d’acostar grans obres de la literatura universal al llenguatge i format del còmic japonès.

Actualment, aquesta col·lecció ja compta amb gairebé una vintena de títols adaptats, amb obres tan imprescindibles com Drácula, Frankenstein; Las Aventuras de Tom Sawyer; Los Miserables; Sentido y Sensibilidad, i un bon grapat de títols més.

La història de Romeu i Julieta és segurament, una de les obres de teatre més conegudes del dramaturg William Shakespeare. I tot i que va ser escrita fa més de 400 anys, aquest drama sobre dos amants desafortunats que cauen víctimes de l’odi entre les seves famílies enfrontades (Els Montesco i el Capuleto), continua emocionant a generacions i generacions.

Estem davant d’una adaptació molt fidel a l’obra original, que presenta uns dibuixos en blanc i negre amb escenaris preciosos i detallats que ens ajuden a introduir-nos i aprofundir en la història.

La principal novetat que ens ofereix aquesta versió, és que l’adaptació de l’obra a format manga, permet enganxar a un públic adolescent i jove que se sentirà atret pel dibuix característic japonès i la narrativa dinàmica i lleugera dels llibres.

Dins de la col·lecció de clàssics manga de Norma, trobareu altres adaptacions del dramaturg anglès com Macbeth; Hamlet i El sueño de una noche de Verano. Unes alternatives molt actuals i diferents a les clàssiques lectures de teatre.

Més informació:

• Col·lecció Clásicos Manga al catàleg de biblioteques
• Romeu i Julieta al catàleg de biblioteques
• Sobre William Shakespeare

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

La trajectòria de Stephen Sondheim en el teatre musical parla per sí sola: vuit premis Tony, un Òscar, vuit Grammys, un premi Laurence Olivier i el premi Pulitzer per la seva contribució a Sunday in the Park with George.

L’autor, assagista i professor d’estudis de cinema a l’Oxford Brookes University, ha tractat l’obra de Sondheim des d’un equilibri entre la teatralitat, l’anàlisi crítica i la història. Contextualitza cada obra en la història del teatre musical. Un llibre útil per als estudiosos del teatre i per als amants el gènere musical que trobaran des de les primeres obres de Sondheim fins a les darreres posades en escena a càrrec d’Antonio Banderas al Teatre del Soho de Màlaga al 2022.

La primera part anomenada Un teatro de ideas es centra en els musicals com a resultat col·laboratiu de Sondheim i altres figures com ara Hal Prince i James Lapine.

La segona part, Un teatro de números, aborda el planejament de número musical i explora la manera en que aquest funciona en la resta de l’obra.  Identifica quatre tipus de “números” musicals bàsics: el monòleg dramàtic, el duet, l’ús del cor i l’escena musicalitzada.

El criteri utilitzat per triar les obres no ha estat escollir els millors musicals de Sondheim, sinó cercar una amplia gamma d’exemples per aproximar-nos a l’obra d’aquest emblemàtic creador.

Complementa l’obra fotografies en blanc i negre dels espectacles, lletres de les cançons l’original i traducció al castellà, una extensa bibliografia sobre el musical i Sondheim i un índex onomàstic. 

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Émile Jaques-Dalcroze va desenvolupar un mètode d’aprenentatge de la música a través del moviment conegut com a “rítmica”. Segons el qual tres elements (rítmica, solfeig i improvisació) es fusionen per donar pas a la creativitat i el moviment. Associat inicialment a la música,  el mètode Dalcroze va influir no només en la interpretació de músics i ballarins. El teatre també es va influenciar d’aquesta pedagogia que donava importància al “ritme” en les representacions i que va esdevenir un fonament del mètode del “teatre físic”. En el pròleg del llibre George Pitöeff diu que “La rítmica nos permite expressar lo casi inexpressable. El actor que acciona un texto, que insinúa un gesto, una forma, una actitud no expesaría nada si todo eso no estuviera dictado por un ritmo interno”.

El text ens arriba en una segona edició revisada i corregida.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Llibre oficial del mític i inimitable grup argentí de música que, com molt bé deia un dels seus espectacles “unen canto con humor”. Creadors de personatges inoblidables com l’Adelantado Don Rodrigo Díaz de Carreras, descobridor del continent americà; Warren Sánchez, germà principal d’una secta molt peculiar; Mangiacarprini, compositor d’himnes nacionals a gust del polític de torn i Daniel el seductor, una paròdia de La forza del destino de Giuseppe Verdi, entre molts d’altres.

Si hi ha un personatge que sobresurt en la trajectòria del grup és indiscutiblement el compositor Johann Sebastian Mastropiero. La singular vida i obra d’aquest músic irrepetible representa l’essència de l’humor de Les Luthiers. El grup, no només elabora els estrambòtics instruments que Mastropiero ha dissenyat sinó que també s’atreveix a reproduir la seva música... en públic.

Els periodistes Daniel Samper i Álex Grijelmo fan un recorregut per l’extensa trajectòria del grup. Un recull d’anècdotes, fotografies amb un glossari dels instruments informals, espectacles, discografia, videografia i bibliografia sobre Les Luthiers.

Un llibre actualitzat i imprescindible per tot aquell que ha gaudit i gaudiran amb els espectacles de Les Luthiers.

Més informació:

• Pàgina oficial de "Les Luthiers"

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Marta Buchaca és una autora teatral i guionista catalana. S’ha format com a dramaturga al Centre d'Études Théâtrales de Louvain la-Neuve (Bèlgica), a l’Institut del Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett.

És autora de L’olor sota la pell (2005), Emergència (2006), En conserva (2007), Plastilina (2009), Les nenes no haurien de jugar a futbol (2009), A mi no em diguis amor (2010), L’any que ve serà millor (2012), Litus (2012), Losers (2014), El cim (2016), Kramig, Playoff (2018), Només una vegada (2018), Rita (2019), i Quant temps em queda? (2022).

 Les seves obres han obtingut diferents premis com el Premi Joaquim Bartrina (2015) per L’olor sota la pell o el Premi Max per L’any que ve serà millor .

També ha adaptat obres de teatre familiar com Alícia al país de les meravelles (2016 i 2017) i de La nit dels malsons, el 2017.

I ha fet de guionista de televisió a El Cor de la ciutat i La Riera de TV3. En cinema ha escrit el guió de Les nenes no haurien de jugar a futbol, el 2017 i Litus el 2018.

Les seves obres s’han vist a Croàcia, Guatemala, Veneçuela, El Salvador, Grècia, República Txeca, Xipre, EEUU i el Canadà.

Amb Dramedias, on l’autora reuneix set de les seves obres, explora l’ambivalència entre el drama i la comèdia, descrivint i intercalant les intenses emocions dels moments tràgics de la nostra vida amb els successos més divertits. Tracta temes com el suïcidi amb tocs d’humor a Litus, on un jove està més preocupat pel trencament amb la seva parella que pel tràgic final del seu amic. A Rita dos germans es plantegen la necessitat d’abandonar allò que tant estimen. Kramig retrata el dia a dia d’una parella que està esperant un fill. Losers ens ofereix una comèdia romàntica sobre el descobriment de l’amor amb desesperació i Playoff és una tragicomèdia que transcorre a un vestuari d’un equip de futbol femení. També trobem a Només una vegada, el maltractament que pateix una dona per part de la seva exparella, tractada amb molta serietat i sense cap tipus d’humor. L’última obra que hi trobem és Quant temps em queda?, comèdia en què un home que tant sols li manca un mes de vida vol assegurar-se que la seva dona sigui feliç quan ell mori.

Són obres que retraten molt bé experiències que ha tingut l’autora i sobre coses que li preocupen i de les seves pors. A més a més totes elles estan molt ben estructurades, combinant moments per al riure amb d’altres més del plor. Així que si voleu conèixer totes aquestes obres de Marta Buchaca, us recomanem del tot aquest llibre!

Més informació: https://www.martabuchaca.com/ca 

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat 

Trajectòria personal i professional de José Carlos Plaza. Amb més de 100 obres de teatre i 80 òperes dirigides i més de mil hores de docència, Haz és el seu primer llibre.  Plaza entrellaça la seva vida, les seves fonts d’inspiració i la seva experiència en el món de les arts escèniques. Llicenciat en Dret i Psicologia, l’autor aviat desperta la seva passió pel teatre, i combina els estudis oficials amb el que serà la seva vocació: el teatre. En un to directe i sincer, gens nostàlgic, narra les vicissituds per obrir-se pas en el món de l’actuació en una època on gairebé tot estava per fer. La seva etapa al Teatre Experimental Independiente, la repercussió de la dictadura i la transició en les arts escèniques, el període com a director del Centro Dramático Nacional i la seva tornada al teatre fins als seus darrers espectacles. Els seus darrers muntatges han estat “Prometeo” (Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida), l’`òpera “Fidelio” (Teatro de la Maestranza), “Auto de los inocentes” (Teatro de la Comedia) o “Divinas Palabras”. Com a director ha estrenat “Antonio y Cleopatra” con Ana Belén i Lluís Homar, per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) “La habitación de María”  amb Concha Velasco; “El sueño de la razón” i “La Casa de Bernarda Alba” amb Ana Fernández, Ruth Gabriel, Consuelo Trujillo, Luisa Gavasa, Zaira Montes, Rosario Pardo, Montse Peidro i Marina Salas.

Una mirada experta i lúcida a una manera de fer teatre, a una època de la mà d’un dels grans dramaturgs i directors de l’escena nacional.

El llibre inclou un llistat exhaustiu de les obres dirigides per Plaza i una selecció de més de 70 fotografies, moltes d’elles inèdites, dels seus muntatges preferits.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La jove Anna acaba de desaparèixer. Diuen que se l’han enduta per interrogar-la i el seu pare, el doctor Sigmund Freud, està molt intranquil.

Arran d’aquest fet, l’insigne psicoanalista, un ateu fins a la medul·la, experimenta una greu crisi existencial enmig de la qual rep una visita inesperada: un misteriós dandi es cola per la finestra de casa seva i, inexplicablement, li revela que sap moltes coses d’ell.

Durant la conversa que tots dos mantenen després de la sorpresa inicial, Freud li confessa que faria tot el que calgués per recuperar la seva filla. Fins i tot seria capaç d’apropar-se a Déu, si, fent això, sabés que així aconseguiria alliberar-la de les urpes de qui la manté retinguda.

Però el desconegut no pot oferir-li cap resposta satisfactòria, per la qual cosa el protagonista opta per allunyar-se encara més de la fe, tot preguntant-se quina mena de divinitat és capaç de permetre que el Mal esclafi els bons i els innocents d’una manera tan inclement.

Una vella pregunta que s’ha anat fent també la Humanitat al llarg dels temps i que l’home modern tampoc no ha estat capaç de resoldre, malgrat tenir al seu abast infinitat de recursos que li han permès eixamplar els seus coneixements.

Per descomptat, l’obra d’Schmitt, no pretén interpel·lar l’espectador per tal que sigui ell qui la resolgui ni perquè respongui si existeix o no un Déu empàtic amb les seves criatures. Però sí que posa de manifest la vulnerabilitat i la condició desoladora de l’ésser humà abandonat a la seva sort i triturat pels engranatges que ell mateix ha anat creant.

I és que l’escenari al qual ens remet Schmitt, ens situa en una època en què estan a punt de desaparèixer el vell ordre, els valors de l’antic món i molts principis humanitaris, i no pas per causes que poden atribuir-se als avenços de la tecnologia o al progrés científic.

L’argument s’emmarca en un episodi històric molt concret, conegut sota l’etiqueta d’Anschluss. Es tracta d’un moment en què el nazisme inicià el seu procés d’expansió després d’instal·lar-se en el cor de la vella Europa, tot desintegrant la Pau de Versalles, si fa o no fa, signada només una dècada abans.

Ens situem, per tant, en una Viena imperial a les acaballes; en l’Àustria annexionada per les forces d’ocupació que està a punt de convertir-se en república; i en una nació, un poble, que ha estat envaït per la barbàrie de les tropes nazis durant la primavera de 1938.

Tanmateix, una lectura tan restringida a aquests fets restaria sentit a l’argument, perquè, aquesta obra va força més enllà d’aquesta data assenyalada en el calendari històric.

El visitant no demana una interpretació literal del text dramàtic, sinó una profunda reflexió que vagi més enllà de les circumstàncies personals o individuals del protagonista, i passar de l’anècdota particular a la categoria, per fer, com veurem, una lectura més transcendent.

És per això que no en sabrem res pràcticament, de la noia i que, si ens hi fixem, l’obra sembla despullada d’emocions. I per això, també, el personatge de Freud no es recrea en els seus sentiments, en un moment tan dramàtic com el que està vivint.

L’autor més que recrear-se en el drama humà, que toca de passada, fa lliscar la història cap a un altre vessant i, sense haver-se plantejat escriure una teodicea, ens presenta un personatge que es troba al bell mig de dues idees contraposades: l’experiència del Mal que s’arrela en un món com el nostre, pensat i creat per un ésser omniscient i un Déu suposadament bondadós i omnipotent.

D’aquesta manera, Schmitt ha convertit Freud en el testimoni viu d’una profunda crisi de consciència i en el paradigma de la desconfiança que amara les creences de l’home des del segle XX, quan es posa a reflexionar sobre el seu rol en el món, en el grau de responsabilitat dels seus actes o interpel·la la presència d’un suposat Creador davant d’unes circumstàncies que el desborden tràgicament.

I és que, quan Freud es posa a fer preguntes profundes, o quan demana ajuda, no obté cap rèplica, ni del cel, ni del seu interlocutor. Schmitt ha deixat enlaire expressament qualsevol resposta coherent, perquè, en el fons, no n’hi ha, realment, quan els éssers humans es troben esclafats sota les botes de la barbàrie.

Hi ha qui, malgrat tenir present tot això, es trobarà temptat encara de preguntar qui és aquell personatge misteriós que visità Sigmund Freud aquella nit. Doncs sapigueu que tampoc no obtindrà cap resposta, perquè, això no té importància. El fet de saber-ho no canviarà gens els destins de Freud o de la seva filla.

Si sou creients, potser pensareu que era Déu mateix qui va venir a veure’l o un emissari caigut del cel. Podeu creure, si us ho estimeu més, que el misteriós visitant no era més que un lladre ximple; o la vivíssima representació del Mal, projectada, en la torturada consciència del personatge, tal vegada. Això, és cosa vostra, empreu el lliure albir per decidir-ho. És tot el que tenim. Aquesta serà també la sensació que s’empararà de vosaltres quan s’abaixi el teló en acabar-se aquesta obra. I aquesta és precisament també la seva força.

Eric-Emmanuel Schmitt, autor francès de nacionalitat belga, va escriure "El visitant" inspirat en la commemoració de l’aniversari de la mort de Sigmund Freud. L’obra va ser estrenada l’any 1993 i obtingué tres premis en el certamen nacional de teatre Nuit des Molières, de França l’any 1994.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès.

En ple inici de la nova temporada dels Clubs de lectura de teatre, un cicle de lectura de textos teatrals que enguany compta amb la inscripció de 131 biblioteques públiques catalanes, les quals tenen com a objectiu, millorar la formació dels espectadors de teatre i impulsar la lectura d’obres dramàtiques.

És per això, que la recomanació del llibre de Ramon X.Rosselló, professor de la Universitat de València i investigador de la història del teatre contemporani, propicia una primera aproximació al teatre, en l’àmbit  teòric i d’anàlisi de textos dramàtics.

A "Primera lliçó sobre el teatre", estructurat en tretze capítols, comença amb la complexitat i el factor canviant de l’art teatral, donant una primera aproximació sobre que significa el mot teatre, edifici teatral, espectacle teatral, literatura dramàtica, etc. els límits entre les arts escèniques i les arts audiovisuals, una separació cada vegada menys diluïda, i  a conseqüència de la incorporació de noves manifestacions, objectes o espais, exposar la diversitat teatral actual.

Els següents capítols, del 2 al 8, se centra en l’art teatral de sala, per a adults, d’actors i de text amb un recorregut pels elements bàsics de l’escriptura - paraula, diàleg, monòleg, parlaments o acotacions, i de l’escenificació teatral o elements materials expressius de la dramatúrgia, com: l’escenografia, la il·luminació, el so, la música, el cos, vestuari, perruqueria, etc.

Finalment, els darrers capítols, del 9 al 13, Ramon X.Roselló presenta les bases  per analitzar una obra teatral, que com a discurs de ficció mostra una interacció entre els autors i lectors, amb els diferents nivells narratius conjuntament amb la complexitat d’una acció assignada a uns personatges dins d’un espai i temps.

En definitiva, un llibre que, com cita el mateix autor de "Primera lliçó sobre el teatre", vol donar compte d’un espai on conflueixen els elements –propis dels processos i de l’objecte resultant-de la literatura dramàtica i de l’espectacle teatral. Un propòsit molt adequat per aquelles persones que volen tenir una visió dual del teatre, com a lectors del text dramàtic i com a espectadors del muntatge teatral tal com impulsa Llegir el teatre,  un projecte fruit de la col·laboració entre el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Nacional de Catalunya.

Recomanat per Marta Aliberch. Biblioteca Sibil·la Durfort de Collbató.

Federico García Lorca va escriure "Yerma" l'any 1934 com a part de la trilogia lorquiana de tragèdies rurals, juntament amb "La casa de Bernarda Alba" i "Bodas de sangre".

Ambientada en un ambient rural de la Segona República Espanyola, l'argument se centra en la lluita i desolació de la protagonista, Yerma, per satisfer el seu instint maternal i concebre fills després de cinc anys de matrimoni, malgrat la incapacitat d'aconseguir-ho. L'obra reflecteix la frustració i obsessió de Yerma per no poder tenir descendència, mostrant el seu conflicte intern i el seu enfrontament amb el seu marit que mostra indiferència davant la situació i la societat que l'envolta.

La trama, desenvolupa en tres actes i sis quadres, evidencia la relació freda entre Yerma i Juan, el seu espòs. Yerma experimenta una doble infertilitat: la de l'amor amb el seu marit i la incapacitat de concebre fills, la qual cosa la submergeix en un estat de desesperació i anhel per la maternitat. L'obra utilitza símbols com l'aigua per representar la fecunditat, les flors com a esperança i alegria, i la roca i sorra com a símbols d'esterilitat.

Els personatges es relacionen de diverses maneres al llarg de l'obra. Yerma és la protagonista obsessionada amb ser mare, mentre que el seu marit Juan no comparteix aquest desig. María és l'amiga de Yerma i Víctor és el jove pastor, amant de Yerma. Aquests personatges es veuen immersos en conflictes interns i externs relacionats amb la maternitat, la infertilitat i les normes socials i les seves relacions reflecteixen els desitjos, les frustracions i els conflictes que es desenvolupen al llarg de l'obra, creant una trama complexa que aprofundeix en les emocions i la psicologia dels personatges.

"Yerma" és un poema tràgic que esdevé tragèdia i tracta diferents temes com el masclisme, la pèrdua de la joventut, la concepció de les tasques femenines, la presó de la casa conjugal, la indiferència i una reflexió punyent sobre la fecunditat. També és el símbol de la maternitat frustrada d'un fill que no ha existit, no existeix i no existirà mai i que, no obstant això, Yerma desitja de tot cor.

L'obra es va estrenar per primera vegada el 29 de desembre de 1934 a Madrid, al Teatre Espanyol, amb l'actuació de la reconeguda actriu Margarita Xirgu.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

En Pau Miró és un dels dramaturgs contemporanis més influents a Catalunya. Ha aconseguit des de fa anys, realitzar estrenes regulars als escenaris catalans amb força èxit de públic. És doncs, un autor que ha assolit un cert nivell de prestigi, alhora que és un referent teatral popular i força reconegut pel públic general. En definitiva, representa perfectament la nova dramatúrgia catalana actual.

No és d’estranyar llavors, que l’editorial Arola hagi dedicat un dels seus volums de Textos a part. Teatre Reunit, en exclusiva a l’obra d’en Pau Miró, recollint textos de la seva creació que van des del 2004 al 2020.

I és que en els tretze textos teatrals que recull el volum recopilatori, trobem peces claus de la trajectòria d’en Miró i de ben segur moltes obres, que qualsevol lector de teatre que s’acosti al llibre, haurà gaudit també des de les butaques d’una platea.

Obre el volum recopilatori Plou a Barcelona segurament el text amb més ressò i èxit internacional del dramaturg. Traduït al castellà, italià, francès, portuguès, polonès i anglès. Es tracta d’una peça que explora la vida de tres personatges en un barri marginal de la ciutat, amb una narrativa que combina realisme i poètica, característica del seu estil.

No hi podia faltar la trilogia “animal” Búfals, Lleons i Girafes, creada per Pau Miró partint del model clàssic de les faules per observar, de manera irònica i amb un punt de realisme màgic, els canvis soferts al barri marginal del Raval, des dels anys del franquisme fins a l’actualitat.

Els jugadors, és un dels altres textos de l’autor indispensables. Guanyador el 2013 del premi al millor text estranger atorgat pels premis Ubú, uns dels més prestigiosos dels teatre italià. Es tracta d’una comèdia àcida que girà al voltant de quatre personatges: un barber, un actor, un enterramorts i un professor que tenen el costum de trobar-se per jugar a cartes. Les partides són el refugi de les frustracions d'aquests personatges.

Al volum recopilatori d’Arola també trobem algunes de les seves darreres obres estrenades als escenaris. Entre d’altres, destaquen Victòria, estrenada al 2016 a la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Pere Arquillué i Mercè Arànega. També Una història real, estrenada l’any 2019 a La Villarroel, interpretada per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà, i Nil Cardoner, en una obra que reflexiona sobre les ferides emocionals d’un fill i un pare davant la pèrdua de la mare i l'esposa.

El teatre Reunit d’en Pau Miró és un viatge pel creixement del dramaturg, per les petites històries quotidianes que li agrada explicar i pels escenaris urbans recurrents en els seus textos. Gaudim llegint la seva obra, i esperem que en Miró regali a l’escena teatral catalana encara moltes i moltes històries més.

Més informació

• Obres d'en Pau Miró al Catàleg de les biblioteques

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

A Tot ocells l’amor passa per sobre dels conflictes històrics i el dolor dels que són incapaços de superar el passat. L’Eitan és un jove  científic jueu novaiorquès que coneix la Wahida, una noia d’origen àrab de qui s’enamorarà i amb qui emprendrà un viatge a Israel a la recerca de l'autèntica història del seu pare.

Tous des oiseaux va ser portat a escena per Wajdi Mouawad l’any 2017,com a director de La Colline, el teatre parisenc del qual n’és director des de 2016. Un espectacle àmpliament representat a França i arreu del món, que ha estat guardonat amb nombrosos reconeixements.

L’estiu de 2024 l’obra s’estrena per primera vegada en català a Barcelona al teatre La Perla 29 en el marc del Festival Grec, dirigit per Oriol Broggi. El director ja havia expressat la seva estima per Mouawad portant a l’escenari altres espectacles de l’autor com Incendis, Cels, Boscos, Un obús al cor, i Assedegats.

Wajdi Mouawad va néixer al Líban, però aviat la seva família va haver de fugir, per motius polítics,  primer a París per després instal·lar-se al Quebec. Mouawad és actor i director de teatre, dramaturg i novel·lista. Autor del quartet èpic La sang de les promeses (Litoral, Incendis, Boscos i Cels 2009) i de la novel·la Ànima (2012), obres per les quals ha esdevingut un dels autors més representats i traduïts de la literatura francesa actual.

Text en castellà disponible a les biblioteques

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Actos de resistencia contra la muerte, de la dramaturga, directora d'escena i actriu Angélica Liddell, reuneix les obres Y los peces salieron a combatir contra los hombres, Y como no se pudrió... Blancanieves y El año de Ricardo.

Una trilogia on l'autora reclama que la denuncia des del teatre i des de l'art no ha de ser "obligatòria sinó inevitable" i, per aquest motiu, genera un qüestionament constant mitjançant l'ús del monòleg dramàtic. Les seves obres neixen, es llegeixen i es representen des de la passió. Una característica comuna a totes les seves creacions. Una veu pròpia amb un gran sentit pràctic i visual producte de la barreja entre teatre i art.

A Y los peces salieron a combatir contra los hombres és una obra contra la injustícia, un contundent al·legat contra la pobresa i la situació d'abandonament dels immigrants. Una crítica  contra l'absoluta falta d'humanitat d'una societat que contempla com moren ofegades diàriament persones que buscaven una nova realitat en un món globalitzat i sense fronteres només pel capital i els turistes. Una lectura dura, fosca que, amb poques pàgines, es converteix en un crit silenciós contra una injustícia que sovint ni commou als que prenem el sol mentre el mar arrossega els cossos de les persones ofegades.

La figura terrible i paradoxal del nen soldat és la realitat que Liddell aborda a Y como no se pudrió... Blancanieves. L'autora desconstrueix el conte de Blancaneu per situar-se enfront de la crueltat de la guerra i les seves conseqüències: la mort, el càstig, les violacions, l'horror, la gana... L'obra no és només la història de la víctima sinó també del torturador i de la seva consciència que l'obliga a viure amb el trauma i també amb la sensació de plaer. Liddell conclou a aquesta obra breu que la guerra, "era la forma de legitimar l'immens plaer que als homes els proporciona l'exercici de la crueltat".

El text de El año de Ricardo només hi ha dos personatges: Ricardo i Catesby, el seu assistent, un adulador mut que obeeix sense qüestionar. El protagonista, per la seva banda, remet al Ricard III de Shakespeare i la seva repugnant ambició pel poder a qualsevol preu. Una profunda reflexió sobre el poder inspirada en la tragèdia de Ricard III de Shakespeare.

Angèlica Liddell (Figueres, 1966) és llicenciada en Psicologia i Art Dramàtic. En 1993 funda la companya Atra Bilis Teatro. A més de textos teatrals també escriu poesia, narrativa i fa performances. Moltes de les seves obres s’han estrenat a països com Alemanya, Brasil, França o Xile. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica en 2012 per La casa de la fuerza. Les seves obres es caracteritzen pel seu expressionisme, la puresa i la cerca del significat a través del dolor i la subversió.

És una de les figures més influents i polèmiques de l’escena internacional actual. Els textos dels seus espectacles es publiquen com poemaris i són citats per artistes com la mateixa Rosalia.  El seu estil és únic i visceral, rabiós, amb imatges provocadores, escenes extremes, bellesa i dolor. 

Més informació:

• Angélica Liddell - Archivo Artea
• Entrevista a Angélica Liddell - La Uña Rota Ediciones
• ”Atrabiliaria Angélica en busca de su desaparición” - Diari El Salto 

Recomanat per Biblioteca de Viladecans.

Les autores dramaturgues catalanes es van enfrontar a grans dificultats durant la postguerra espanyola entre 1939 i 1975 a causa de la censura i la repressió del règim franquista.

Què significava ser una dona que escriu teatre en llengua catalana en el primer franquisme i en els anys seixanta?

Per començar, haurà conegut etapes molt diferenciades que van dels aires renovadors de la República dels anys 20 i 30 on les dones reclamen tenir veu i espais de realitat sociocultural del país, passant per la Guerra Civil Espanyola fins a arribar a la recessió artística i econòmica dels anys 40 i 50 on hi ha una bretxa que trastoca la trajectòria professional i l'educació liberal de les protagonistes d'aquest volum. Fins a mitjan dècada dels 60 no començaran a respirar una atmosfera de canvi que culmina amb la finalització de la dictadura franquista l'any 1975.

Gairebé totes les autores tenen consciència de gènere i pretenen engrandir l'afeblida i proscrita cultura catalana i canviar la situació reservada a les dones: realitzar-se només dins del nucli de la llar lliurant-se en cos i ànima al matrimoni i la maternitat. Per això, combinen l'escriptura amb altres estratègies de culturització, és a dir, exerceixen de periodistes, professores, guionistes, crítiques literàries o cinematogràfiques, bibliotecàries, dobladores, publicistes, conferenciants o investigadores des d'aquests fronts d'acció i amb un ampli ventall de referents ideològics -el record dels ideals republicans, el feminisme d'arrel catòlica i l'activisme sociopolític i els moviments universitaris- les deu dramaturgues d'aquesta antologia coincideixen en el teatre com a altaveu que desgraciadament no totes poden a aprofitar perquè tenen una decisió d'autoafirmació nacional: escriure en català. I escriuen en català des d'una segona condició extemporània: ser dona, un atribut que encara té més pes en uns sectors llavors -i ara- tan masculinitzats com la literatura dramàtica i la creació escènica.

L'inici de la renovació, deixant en un costat les representacions puntuals en els ambients de cambra i de la tasca dinamitzadora dels grups independents, presa forma després de la Fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) i el Teatre Experimental Català (1962 a 1975) entitats que es mouen en el terreny amateur i que reaccionen en contra de la pobresa intel·lectual de l'oferta comercial d'aquell moment.

La situació política i social del primer franquisme va impedir el desenvolupament normal del teatre català, que va haver de debatre's entre "morir", "partir de zero" o retrobar una tradició teatral infringida per la Guerra Civil, l'exili i la repressió.

El teatre professional en català va estar prohibit fins a 1946 i després es va veure molt limitat per l'estricta censura. Malgrat aquest context advers, algunes dramaturgues van aconseguir estrenar les seves obres, encara que la seva producció no va rebre l'atenció merescuda fins a èpoques més recents. Cal tenir en compte que el teatre català entre 1954 i 1975 només disposava d'un escenari professional que funcionava de manera regular el Teatre Romea.

Recentment, a partir dels anys setanta, amb la recuperació d'algunes llibertats en moments de canvi de règim, es va produir un procés d'institucionalització de la literatura catalana que va permetre un major desenvolupament del teatre. No obstant això, les dramaturgues de postguerra van romandre en gran manera oblidades fins a èpoques més recents, quan s'han començat a omplir les llacunes existents en l'estudi d'aquest període.

Aquest volum és un homenatge a totes aquestes dones invisibilitzades que van escriure, van estrenar o van publicar peces teatrals en llengua catalana entre 1946 i 1965 des d'ideologies diverses, de temàtiques i estructures diferents que ofereixen una mirada lleugerament crítica, evasiva, còmica, d'arrels costumistes o fins i tot experimental per fer-se una idea del panorama i de la situació de la literatura dramàtica, el radioteatre i els escenaris catalans del període de postguerra i les primeres dècades del franquisme. A través dels textos es constaten els múltiples punts d'encontre i les diferències estilístiques entre les creacions d'algunes de les dones que van ajudar a mantenir viva la flama del teatre durant els anys quaranta, cinquanta i els primers seixanta.

Malgrat tenir constància de l'existència, no s'han pogut localitzar determinades obres, però es recopilen aquestes tretze peces teatrals representatives d'aquest període.

• Rosa Maria Arquimbau / Aquella nit de Sant Joan... (1946)
• Cecília A. Mantua / La Pepa Maca (1947)
• Llúcia Bartre /  Qui perd guanya (1948)
• Llucieta Canyà / L'amor té cops amagats (1954)
• Marta Fàbregas / Un pas en fals (1958)
• Joana Raspall / L'ermita de Sant Miquel (1958)
• Mercè Rodoreda / Un dia (1959)
• Maria Aurèlia Capmany / El desert dels dies (1960)
• Maria Novell / Fedra (1961)
• Rosa Victòria Gras / La vigília (1965)

Apèndix

• Rosa Victòria Gras / Mima, la boja damunt la teulada (1953)
• Cecília A. Mantua / La cinglera de la mort (1955)
• Maria Aurèlia Capmany / Dos quarts de cinc (1963)

Més informació

• Actrius, dramaturgues, ballarines...
• Guia Dones de teatre
• Teatre feminista per qüestionar-nos el món

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Jordi Milán i Milán és actor i director de teatre català. Des de petit ja va estar vinculat al teatre amateur a la seva Sitges natal. L’any 1980 juntament amb Vicky Plana funda la companyia La Cubana on hi fa les tasques d’actor, guionista i director. Hi ha creat i dirigit tots els espectacles des de l’inici fins a l’actualitat. És ben coneguda arreu de Catalunya i Espanya pels seus característics i originals espectacles que han vist més de sis milions d’espectadors ; en destaquen Cómeme el coco negro, Cegada de amor, Una nit d’òpera, Campanades de boda, Gente bien i Adeu, Arturo. També els programes de televisió Els Grau, Per Cap d’Any, TV3 no fa res, Me lo dijo Pérez, la popular Teresina S.A l’any 1992 a TV3 i un podcast de Teresina S.A a Catalunya Ràdio l’any 2023. La Cubana ha obtingut diferents premis i reconeixements com el Premi Butaca, els premis MAX o el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya l’any 1995. El 2021 van organitzar una exposició retrospectiva a Sitges coincidint amb el seu 40+1è aniversari.

Vida de Teresina, biografia autoritzada de les Teresines sorgeix a partir dels podcasts de les Teresines a Catalunya Ràdio. L’editorial Penguin Random House va proposar als creadors de La Cubana de convertir els guions en un llibre per Sant Jordi però van tenir la idea més original que les Teresines escrivissin la seva pròpia biografia. Les germanes Teresina (interpretada per Mercè Comès), Maria Teresa (Mont Plans) i Tere (Sílvia Aleacar) juntament amb el seu germà Tomàs han viscut en tres pisos diferents al barri de Gràcia de Barcelona: al carrer de Sant Lluís, el pis dels avis al carrer de les Tres Senyores i al carrer de Verdi. Amb l’ajuda de l’escriptor Josep Miquel, expliquen les seves d’aventures d’infància i joventut, els seus primers amors, les seves il·lusions i desenganys, els seus pedidos que feien a casa com les postals per encàrrec per Nadal, corones de flors de plàstic pel dia dels difunts o embolicant roses i espigues per Sant Jordi, entre moltes altres anècdotes. També enllacen les seves vivències des de la postguerra fins als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, amb els principals esdeveniments històrics, socials i culturals de Catalunya.

Els quaranta capítols breus escrits de manera cronològica es poden llegir de manera aleatòria. Utilitzen un to molt humorístic i juguen en tot moment entre la realitat i la ficció. La tipologia de personatges de les Teresines són reconeixibles en totes les famílies, han esdevingut un fenomen social i, en definitiva, aquesta biografia és un relat imprescindible que us farà descobrir la Teresina que tots portem dins!

Més informació:

• La Cubana a la Biblioteca Virtual
• Accés als capítols de les Teresines a TV3
• Podcast de ficció “Les Teresines pim pam pum" a Catalunya Ràdio
• Presentació del llibre

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

L’obra d’Albert Camus s’inicia in medias res, quan els patricis s’inquieten pel malestar de l’emperador de Roma. Calígula ha desaparegut misteriosament després de la mort de la seva germana Drusil·la, amb qui mantenia una relació incestuosa.

Quan torna a palau, el protagonista manifesta una profunda insatisfacció vital i es lamenta que la vida maltracti amb tanta crueltat els homes, perquè tard o d’hora sempre acaba desposseint-los de tot allò que més estimen.

Aquesta constatació dóna peu a l’emperador a rebel·lar-se contra el seu destí i a desafiar les lleis dels homes, dels déus i de la Natura, amb la intenció d’assolir algun impossible i d’abraçar l’absolut.

A partir d’aleshores, es dedica a imposar la seva voluntat guiant-se per l’arbitrarietat i un profund hedonisme que l’acaben convertint en un personatge esborronador, perquè actua per mer capritx i pel desig de fer mal a consciència, capgirant l’ordre de les coses, menyspreant la divinitat, els ideals comuns, la moral i els grans valors col·lectius.

En un moment donat, es disfressa de Venus després d’haver demanat la lluna. Són uns gestos blasfems que denoten la seva follia, però que estan carregats d’intenció. El que Calígula pretén és subvertir les regles que regeixen el seu món en adonar-se que viu immers en un sistema bastit d’accions corruptes, de lleis inhumanes i d’uns déus que semblen consentir-ho tot, tan si està bé com si no.

El personatge de Camus encarna així l’ideal d’una llibertat molt mal entesa que l’abocarà a un contrasentit existencial. En negar la llibertat als altres i el dret a ser qui són, imposant una única manera de ser o de veure les coses, l’emperador restarà legitimitat als seus actes i es veurà arrossegat a una lluita fratricida, amb uns efectes absolutament devastadors.

I ara ve la gràcia d’aquesta obra. L’emperador no està sol, simplement es comporta com un mirall de la gent que l’envolta. Si actua com un monstre és precisament per l’escassa qualitat humana dels patricis que el sustenten i que aplaudeixen les seves accions.

En lloc de comportar-se com els garants dels grans valors humans; en lloc d’assumir la seva responsabilitat com a guies i protectors dels interessos de l’Estat; en lloc de defensar els ciutadans que representen, els seus adlàters el segueixen com mesells i es desentenen dels seus actes, sense assumir la responsabilitat que els pertoca. S’han convertit en una casta abjecta que parasita al voltant del poder i que mira de mantenir el seu estatus sigui quin sigui el preu que hagin de retre a compte.

Calígula revela, per tant, la inconsistència del sistema en el qual es troben instal·lats els poderosos de Roma. Per això es burla de la seva fe, qüestionant els seus principis i les seves creences; o trepitja la seva dignitat posant-los a prova i regulant la seva vida sexual dins del prostíbul imperial; per això ordena també que, pel bé comú, prostitueixin les seves dones; o els deixa completament arruïnats després d’emparar-se dels seus béns i de retirar-los els seus privilegis impunement.

Calígula en definitiva els aplica el sedàs de la seva pròpia lògica: quan algú atorga més importància a la posició, al poder i als diners, la vida acaba perdent tot el seu valor. Per això fa assassinar també uns quants dels seus homes quan li fan nosa.

No és d’estranyar, que el protagonista acabi pagant amb la seva vida la gosadia d’haver volgut posar en valor els contrasentits del món que l’envolta. El dia que els patricis obren els ulls davant de la seva pròpia indignitat, es desferma contra l’emperador un complot consensuat que els conduirà al magnicidi. Tot un advertiment per a l’home modern que ens arriba des del passat. No oblidem que Albert Camus va escriure aquesta obra a les portes de la Segona Guerra Mundial.

El text va ser redactat l’any 1938 a l’Alger, però l’esclat de la guerra en va postergar l’estrena fins l’any 1945, a París. Camus s’inspirà en La vida dels cèsars, de Suetoni, però, l’episodi en què es basà per escriure aquest drama, de seguida quedà reduït a una anècdota. El sobrepassà l’atractiu de la trama, la força enlluernadora de les paraules del protagonista i el retrat punyent de la condició humana a mans d’un foll que condueix ciutadans i súbdits a la barbàrie.

L’obra va tenir diverses versions que l’autor va anar retocant al llarg del temps. La més difosa és de l’any 1944. Està estructurada en quatre actes i forma part del Cicle de l’absurd, juntament amb L'estrany (1942), El mite de Sísif (1942) i El malentès (1943).

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

L’estudiant Tracy Turnbland aconsegueix participar en una audició per al Xou de Corny Collins, un popular programa de televisió de joves ballarins de Baltimore. Malgrat el seu sobrepès, Tracy es converteix en una ídol del programa, fent la competència directa a la reina del xou , l’Amber Von Tussle. Aquesta, una adolescent rossa, rica i privilegiada, no només veurà perillar la seva coronació al ball, si no que el peu promès caurà rendit als encants de la Tracy.

Una bogeria de pel·lícula independent, musical i molt divertida. Ambientada als anys seixanta, el film tracta temes de certa rellevància com el conflicte racial i la segregació als Estats Units des de la comèdia. També la grassofòbia és una de les trames de la pel·lícula, quan encara no existia ni aquest terme per parlar del menyspreu i exclusió d'una persona amb un pes per damunt d'uns determinats paràmetres estètics.

La pel·lícula estrenada el 1988, va ser dirigida per John Waters, reconegut director de films transgressor de culte, i protagonitzada per Ricki Lake i la icona LGTBI Divine fent el paper de la mare de la Tracy. (des de llavors sempre seria un actor masculí el que s’encarregués d’interpretar aquest paper)  

El 2023 es va estrenar la versió musical a Broadway, arribant a guanyar 8 Premis Tony. I el 2007 es va estrenar una versió actualitzada de la pel·lícula a Hollywood protagonitzada per grans estrelles com John Travolta, Michelle Pfeiffer i Christopher Walken. 

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) va ser un dels dramaturgs catalans més importants del segle XX. L’obra "Una vella, coneguda olor", estrenada en clau professional el 30 de setembre de 1964 al Teatre Romea de Barcelona, és considerada una de les seves peces més representatives. Aquesta primera posada en escena la va dirigir Josep M. Segarra amb escenografia de Josep Guinovart i, entre altres, el repartiment el formaven Carme Fortuny (Maria), Josefina Tàpias (Sra. Dolors) i Nadala Batiste (Mercè).

Tot i ser la primera obra que va escriure l'autor quan tenia només vint-i-dos anys, la peça teatral ja transmetia la sensació que el que s'hi explicava era part de la vida o l'entorn pròxim de l'espectador. Benet i Jornet tenia una manera d'explicar les coses de la vida diària d'una manera natural i propera que feia que el públic les visqués com si passessin al costat de casa seva. El seu teatre costumista capta l'essència de l'ésser humà i transmet les emocions universals.

La trama de "Una vella coneguda olor" gira entorn a la memòria i al pas del temps, elements que es converteixen en eixos centrals de la narrativa. A través d'una estructura temporal no lineal, l'obra reflexiona sobre la relació entre el passat i el present, explorant la manera com els records, melodies i olors d’una altra època configuren la identitat dels personatges.

L'obra, ambientada en un barri humil de la Barcelona grisa, proletària i franquista se situa en l'estiu del 1962 als patis interiors d'una illa de cases al barri vell de Barcelona. Retrata la vida de una família de classe treballadora que viu en un pis petit i modest posant l'accent en la difícil relació i els conflictes entre una mare i una filla contraposant la vellesa i la joventut de dues generacions. 

La protagonista és la Maria una noia que prové d'una família humil educada en un col·legi de monges de manera altruista. Quan la seva mare, la Mercè queda vídua la noia ha d'abandonar els estudis i posar-se a treballa de peixatera a contracor, però no abandona del desig d’aconseguir viure en un món millor, obert i sense traves a persones com ella.  A l'obra vessen molts sentiments de les dues protagonistes: ràbia, ira, frustració, amor i, sobretot, ganes de fugir. 

El personatge central de la mare representa la saviesa, la tradició o la memòria històrica d’una dona del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amargada i temorosa. La seva presència pot ser evocadora i simbolitzar diferents aspectes de la vida i la cultura. 

En canvi, el personatge de la filla representa la joventut, la pèrdua de la innocència en temps de foscor, la modernitat o la renovació. El seu paper pot estar marcat per la rebel·lia, la curiositat o la cerca de nous horitzons que vol deixar enrere l'estricte control de la seva mare que l’ofega a poc a poc.

"Una vella, coneguda olor" va obtenir el Premi Josep Maria de Sagarra l'any 1963 i es va estrenar al Teatre Romea un anys després. La seva senzillesa de plantejaments i proximitat van meravellar el públic, que es va retrobar amb un teatre actual, realista, català i en català. 

L'any 1967 a TVE es va emetre l’adaptació televisiva en català, un fet excepcional durant el franquisme per a un text dramàtic en català. Posteriorment, l'obra va ser reviscuda el 2011 al Teatre Nacional de Catalunya en una aclamada posada en escena dirigida per Sergi Belbel. Amb una escenografia que ha quedat gravada a la retina dels espectadors i un repartiment encapçalat per Sara Espígul i Mercè Arànega, la producció va confirmar el valor perdurable d'un text que ha esdevingut un clàssic del teatre català contemporani que ha estat interpretat per la majoria de les companyies amateurs del nostre país, una obra que convida a la reflexió i a la introspecció sobre la nostàlgia, el pas del temps i les emocions humanes.

Més informació:

• Josep Maria Benet i Jornet

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

El surrealisme va prendre del dadaisme algunes tècniques de fotografia i cinematografia així com la fabricació d'objectes. Van estendre el principi del collage a l'acoblament d'objectes incongruents. També van inventar una forma de creació artística col·lectiva per divertir-se i cridar l'atenció. Van començar amb el que en digueren el "cadàver exquisit". Era una paraula o l'esbós d'un dibuix efectuats per una sola persona a la qual s'afegien, en rigorós ordre (o desordre) que hi anaven ficant cullerada, sempre de manera limitada. Podia resultar-ne una figura humana molt desproporcionada.

El 8 d'octubre de l'any 2019, l’escriptora i crítica literària Núria Perpinyà convidà una vintena llarga d'escriptors catalans a l’Espai Brossa a fer un cadàver exquisit. Fou una experiència insòlita, històrica que donà lloc a una improvisada performance dirigida per Jordi Coca. De collages espontanis i a cegues entre uns quants, amb poemes i dibuixos, se n'han fet força seguint els de Prévert i Breton. En canvi, d'exquisits teatrals, que se sàpiga, aquest va ser el primer i l'únic que existeix al món.

Sota el títol “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” l’obra compta amb textos d’una vintena d’escriptors i dramaturgs (Jordi Coca, Núria Casado, Carles Mallol, Victoria Szpunberg, Marc Rosich, Helena Tornero, Roger Puig, Dolors Miquel, Enric Nolla, Gerard Guix, Pep Cerdà, Manuel Molins, Toni Cabré, Jordi Prat, Adrià Pujol, Ferran Echegaray, Llàtzer Garcia, Paco Zarzoso, Carlos Be, Narcís Comadira, Albert Mestres, Queralt Riera, Jordi Oriol) i fotografies de Mikel Alors.

Aquests textos encadenats formen un cos atzarós, un tren surrealista on cada vagó s'obre i es tanca amb paraules brossianes, despertant parlaments d'alaskians, efraïms i pollastres. Advertim els lectors que les sandàlies i els mandarins que s'escapen per les finestres els poden fer descarrilar el cap.

L’acte de presentació del llibre es va fer el 17 de setembre de 2023 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa amb la participació de Vicenç Altaió, Jordi Coca, Núria Perpinyà i alguns col·laboradors del llibre, i es va projectar la pel·lícula de la manifestació artística dirigida per Toni Vidal que va tenir lloc el mes d’octubre de 2019.

El llibre “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” neix a partir del llibre “La Cadira trencada: teatre català d'avantguarda”, la història del teatre català del segle xx que repassa cent anys d’aquest gènere literari, els dramaturgs i dramaturgues, les tendències, la influència i la relació amb els corrents teatrals internacionals, l'escenografia, la política, la sàtira, la llengua, el feminisme, etc.

El portal interactiu Mentrimentres parla de teatre, d'avantguarda, i de modes amb l'escriptora Núria Perpinyà.

Llarga vida als cadàvers exquisits!

Més informació:

• Commemora: Centenari del surrealisme

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Yasmina Reza és una dramaturga francesa reconeguda amb els més prestigiosos guardons com el Molière, el Laurence Olivier, el Theater Houte i el Tony.

Aquest volum de teatre reunit recopila tres obres de teatre seves que han estat traduïdes al castellà: “Arte”, "Tres versiones de la vida. Una comedia espanyola”, "Un dios  salvaje i una obra inèdita "Bella figura". A través de totes elles, l’autora ofereix retrats incisius i crítics de la societat contemporània amb diàlegs aguts i situacions que posen de manifest les tensions humanes que han aconseguit captar l'atenció del públic i la crítica teatral.

L’obra de Reza ha estat reconeguda internacionalment, sent traduïda a més de trenta-cinc idiomes i sent representada en diversos països amb gran èxit. A més, la seva capacitat per explorar temes com l'amistat, les relacions humanes i altres qüestions existencials amb un toc d'humor i profunditat ha consolidat la seva reputació com una de les dramaturgues més rellevants del panorama teatral actual i sens dubte estem davant d’un llibre imprescindible a qualsevol biblioteca de referència d’obres de teatre.

Més informació:

• Yasmina Reza a les biblioteques

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Joan Yago (Barcelona, 1987) és un dels dramaturgs més prolífics i interessants de l’actual panorama teatral català. Les seves obres es caracteritzen per inspirar-se en fets històrics i socials, sempre des de la ironia i el sentit de l’humor.

Cofundador de la companyia La Calòrica, Yago és el dramaturg habitual de la companyia. Però a més, Yago ha destacat per obres d’èxit com You say tomato, un divertit musical de petit format (Premi Serra d’or de la crítica 2016), o Sis personatges – Homenatge a Tomàs Giner, una proposta de metateatre documental innovadora que es va poder veure a l’Espai Lliure l’any 2018.

Entrevistes breus amb dones excepcionals, va ser escrita i publicada l’any 2016. Una primera versió que ja es va poder veure al Thêatre Ouvert de Paris l’any 2022. L’obra arriba per fi a Catalunya programada pel Teatre Nacional de Catalunya, del 29 de febrer al 31 de març de 2024, en una versió reescrita per l’autor i dirigida per la Mònica Bofill.

El text ens presenta un programa de televisió on cinc dones, amb estils de vida peculiars, que existeixen realment, són sotmeses a entrevistes fictícies per una presentadora punyent que furgarà en les seves vides.

L’autor aborda els diferents posicionaments, temes i qüestions existencials al voltant de la identitat, del gènere, i de les diverses visions de la humanitat de dones amb perfils contraposats, des d’una mirada fresca i irreverent.

Una obra divertida però que  ens fa reflexionar sobre vides tan reals com inversemblants, en un món on hi ha tants punts de vista com persones.

Escolta l'obra sencera: Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago

Més informació:

• Un espectacle excepcional de Joan Yago al TNC. Santi Fondevila. Diari Ara. Crítica de teatre. 6/03/2024.
• Les dones estrambòtiques de Joan Yago, de Martí Figueres. Núvol.com. 06/03/2024.
• Balañà, Bofill, Gil, Gorina... Andreu Martín. El Temps de les arts. 04/03/2024.

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet