Émile Jaques-Dalcroze va desenvolupar un mètode d’aprenentatge de la música a través del moviment conegut com a “rítmica”. Segons el qual tres elements (rítmica, solfeig i improvisació) es fusionen per donar pas a la creativitat i el moviment. Associat inicialment a la música,  el mètode Dalcroze va influir no només en la interpretació de músics i ballarins. El teatre també es va influenciar d’aquesta pedagogia que donava importància al “ritme” en les representacions i que va esdevenir un fonament del mètode del “teatre físic”. En el pròleg del llibre George Pitöeff diu que “La rítmica nos permite expressar lo casi inexpressable. El actor que acciona un texto, que insinúa un gesto, una forma, una actitud no expesaría nada si todo eso no estuviera dictado por un ritmo interno”.

El text ens arriba en una segona edició revisada i corregida.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Llibre oficial del mític i inimitable grup argentí de música que, com molt bé deia un dels seus espectacles “unen canto con humor”. Creadors de personatges inoblidables com l’Adelantado Don Rodrigo Díaz de Carreras, descobridor del continent americà; Warren Sánchez, germà principal d’una secta molt peculiar; Mangiacarprini, compositor d’himnes nacionals a gust del polític de torn i Daniel el seductor, una paròdia de La forza del destino de Giuseppe Verdi, entre molts d’altres.

Si hi ha un personatge que sobresurt en la trajectòria del grup és indiscutiblement el compositor Johann Sebastian Mastropiero. La singular vida i obra d’aquest músic irrepetible representa l’essència de l’humor de Les Luthiers. El grup, no només elabora els estrambòtics instruments que Mastropiero ha dissenyat sinó que també s’atreveix a reproduir la seva música... en públic.

Els periodistes Daniel Samper i Álex Grijelmo fan un recorregut per l’extensa trajectòria del grup. Un recull d’anècdotes, fotografies amb un glossari dels instruments informals, espectacles, discografia, videografia i bibliografia sobre Les Luthiers.

Un llibre actualitzat i imprescindible per tot aquell que ha gaudit i gaudiran amb els espectacles de Les Luthiers.

Més informació:

• Pàgina oficial de "Les Luthiers"

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Marta Buchaca és una autora teatral i guionista catalana. S’ha format com a dramaturga al Centre d'Études Théâtrales de Louvain la-Neuve (Bèlgica), a l’Institut del Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett.

És autora de L’olor sota la pell (2005), Emergència (2006), En conserva (2007), Plastilina (2009), Les nenes no haurien de jugar a futbol (2009), A mi no em diguis amor (2010), L’any que ve serà millor (2012), Litus (2012), Losers (2014), El cim (2016), Kramig, Playoff (2018), Només una vegada (2018), Rita (2019), i Quant temps em queda? (2022).

 Les seves obres han obtingut diferents premis com el Premi Joaquim Bartrina (2015) per L’olor sota la pell o el Premi Max per L’any que ve serà millor .

També ha adaptat obres de teatre familiar com Alícia al país de les meravelles (2016 i 2017) i de La nit dels malsons, el 2017.

I ha fet de guionista de televisió a El Cor de la ciutat i La Riera de TV3. En cinema ha escrit el guió de Les nenes no haurien de jugar a futbol, el 2017 i Litus el 2018.

Les seves obres s’han vist a Croàcia, Guatemala, Veneçuela, El Salvador, Grècia, República Txeca, Xipre, EEUU i el Canadà.

Amb Dramedias, on l’autora reuneix set de les seves obres, explora l’ambivalència entre el drama i la comèdia, descrivint i intercalant les intenses emocions dels moments tràgics de la nostra vida amb els successos més divertits. Tracta temes com el suïcidi amb tocs d’humor a Litus, on un jove està més preocupat pel trencament amb la seva parella que pel tràgic final del seu amic. A Rita dos germans es plantegen la necessitat d’abandonar allò que tant estimen. Kramig retrata el dia a dia d’una parella que està esperant un fill. Losers ens ofereix una comèdia romàntica sobre el descobriment de l’amor amb desesperació i Playoff és una tragicomèdia que transcorre a un vestuari d’un equip de futbol femení. També trobem a Només una vegada, el maltractament que pateix una dona per part de la seva exparella, tractada amb molta serietat i sense cap tipus d’humor. L’última obra que hi trobem és Quant temps em queda?, comèdia en què un home que tant sols li manca un mes de vida vol assegurar-se que la seva dona sigui feliç quan ell mori.

Són obres que retraten molt bé experiències que ha tingut l’autora i sobre coses que li preocupen i de les seves pors. A més a més totes elles estan molt ben estructurades, combinant moments per al riure amb d’altres més del plor. Així que si voleu conèixer totes aquestes obres de Marta Buchaca, us recomanem del tot aquest llibre!

Més informació: https://www.martabuchaca.com/ca 

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat 

Trajectòria personal i professional de José Carlos Plaza. Amb més de 100 obres de teatre i 80 òperes dirigides i més de mil hores de docència, Haz és el seu primer llibre.  Plaza entrellaça la seva vida, les seves fonts d’inspiració i la seva experiència en el món de les arts escèniques. Llicenciat en Dret i Psicologia, l’autor aviat desperta la seva passió pel teatre, i combina els estudis oficials amb el que serà la seva vocació: el teatre. En un to directe i sincer, gens nostàlgic, narra les vicissituds per obrir-se pas en el món de l’actuació en una època on gairebé tot estava per fer. La seva etapa al Teatre Experimental Independiente, la repercussió de la dictadura i la transició en les arts escèniques, el període com a director del Centro Dramático Nacional i la seva tornada al teatre fins als seus darrers espectacles. Els seus darrers muntatges han estat “Prometeo” (Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida), l’`òpera “Fidelio” (Teatro de la Maestranza), “Auto de los inocentes” (Teatro de la Comedia) o “Divinas Palabras”. Com a director ha estrenat “Antonio y Cleopatra” con Ana Belén i Lluís Homar, per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) “La habitación de María”  amb Concha Velasco; “El sueño de la razón” i “La Casa de Bernarda Alba” amb Ana Fernández, Ruth Gabriel, Consuelo Trujillo, Luisa Gavasa, Zaira Montes, Rosario Pardo, Montse Peidro i Marina Salas.

Una mirada experta i lúcida a una manera de fer teatre, a una època de la mà d’un dels grans dramaturgs i directors de l’escena nacional.

El llibre inclou un llistat exhaustiu de les obres dirigides per Plaza i una selecció de més de 70 fotografies, moltes d’elles inèdites, dels seus muntatges preferits.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La jove Anna acaba de desaparèixer. Diuen que se l’han enduta per interrogar-la i el seu pare, el doctor Sigmund Freud, està molt intranquil.

Arran d’aquest fet, l’insigne psicoanalista, un ateu fins a la medul·la, experimenta una greu crisi existencial enmig de la qual rep una visita inesperada: un misteriós dandi es cola per la finestra de casa seva i, inexplicablement, li revela que sap moltes coses d’ell.

Durant la conversa que tots dos mantenen després de la sorpresa inicial, Freud li confessa que faria tot el que calgués per recuperar la seva filla. Fins i tot seria capaç d’apropar-se a Déu, si, fent això, sabés que així aconseguiria alliberar-la de les urpes de qui la manté retinguda.

Però el desconegut no pot oferir-li cap resposta satisfactòria, per la qual cosa el protagonista opta per allunyar-se encara més de la fe, tot preguntant-se quina mena de divinitat és capaç de permetre que el Mal esclafi els bons i els innocents d’una manera tan inclement.

Una vella pregunta que s’ha anat fent també la Humanitat al llarg dels temps i que l’home modern tampoc no ha estat capaç de resoldre, malgrat tenir al seu abast infinitat de recursos que li han permès eixamplar els seus coneixements.

Per descomptat, l’obra d’Schmitt, no pretén interpel·lar l’espectador per tal que sigui ell qui la resolgui ni perquè respongui si existeix o no un Déu empàtic amb les seves criatures. Però sí que posa de manifest la vulnerabilitat i la condició desoladora de l’ésser humà abandonat a la seva sort i triturat pels engranatges que ell mateix ha anat creant.

I és que l’escenari al qual ens remet Schmitt, ens situa en una època en què estan a punt de desaparèixer el vell ordre, els valors de l’antic món i molts principis humanitaris, i no pas per causes que poden atribuir-se als avenços de la tecnologia o al progrés científic.

L’argument s’emmarca en un episodi històric molt concret, conegut sota l’etiqueta d’Anschluss. Es tracta d’un moment en què el nazisme inicià el seu procés d’expansió després d’instal·lar-se en el cor de la vella Europa, tot desintegrant la Pau de Versalles, si fa o no fa, signada només una dècada abans.

Ens situem, per tant, en una Viena imperial a les acaballes; en l’Àustria annexionada per les forces d’ocupació que està a punt de convertir-se en república; i en una nació, un poble, que ha estat envaït per la barbàrie de les tropes nazis durant la primavera de 1938.

Tanmateix, una lectura tan restringida a aquests fets restaria sentit a l’argument, perquè, aquesta obra va força més enllà d’aquesta data assenyalada en el calendari històric.

El visitant no demana una interpretació literal del text dramàtic, sinó una profunda reflexió que vagi més enllà de les circumstàncies personals o individuals del protagonista, i passar de l’anècdota particular a la categoria, per fer, com veurem, una lectura més transcendent.

És per això que no en sabrem res pràcticament, de la noia i que, si ens hi fixem, l’obra sembla despullada d’emocions. I per això, també, el personatge de Freud no es recrea en els seus sentiments, en un moment tan dramàtic com el que està vivint.

L’autor més que recrear-se en el drama humà, que toca de passada, fa lliscar la història cap a un altre vessant i, sense haver-se plantejat escriure una teodicea, ens presenta un personatge que es troba al bell mig de dues idees contraposades: l’experiència del Mal que s’arrela en un món com el nostre, pensat i creat per un ésser omniscient i un Déu suposadament bondadós i omnipotent.

D’aquesta manera, Schmitt ha convertit Freud en el testimoni viu d’una profunda crisi de consciència i en el paradigma de la desconfiança que amara les creences de l’home des del segle XX, quan es posa a reflexionar sobre el seu rol en el món, en el grau de responsabilitat dels seus actes o interpel·la la presència d’un suposat Creador davant d’unes circumstàncies que el desborden tràgicament.

I és que, quan Freud es posa a fer preguntes profundes, o quan demana ajuda, no obté cap rèplica, ni del cel, ni del seu interlocutor. Schmitt ha deixat enlaire expressament qualsevol resposta coherent, perquè, en el fons, no n’hi ha, realment, quan els éssers humans es troben esclafats sota les botes de la barbàrie.

Hi ha qui, malgrat tenir present tot això, es trobarà temptat encara de preguntar qui és aquell personatge misteriós que visità Sigmund Freud aquella nit. Doncs sapigueu que tampoc no obtindrà cap resposta, perquè, això no té importància. El fet de saber-ho no canviarà gens els destins de Freud o de la seva filla.

Si sou creients, potser pensareu que era Déu mateix qui va venir a veure’l o un emissari caigut del cel. Podeu creure, si us ho estimeu més, que el misteriós visitant no era més que un lladre ximple; o la vivíssima representació del Mal, projectada, en la torturada consciència del personatge, tal vegada. Això, és cosa vostra, empreu el lliure albir per decidir-ho. És tot el que tenim. Aquesta serà també la sensació que s’empararà de vosaltres quan s’abaixi el teló en acabar-se aquesta obra. I aquesta és precisament també la seva força.

Eric-Emmanuel Schmitt, autor francès de nacionalitat belga, va escriure "El visitant" inspirat en la commemoració de l’aniversari de la mort de Sigmund Freud. L’obra va ser estrenada l’any 1993 i obtingué tres premis en el certamen nacional de teatre Nuit des Molières, de França l’any 1994.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès.

En ple inici de la nova temporada dels Clubs de lectura de teatre, un cicle de lectura de textos teatrals que enguany compta amb la inscripció de 131 biblioteques públiques catalanes, les quals tenen com a objectiu, millorar la formació dels espectadors de teatre i impulsar la lectura d’obres dramàtiques.

És per això, que la recomanació del llibre de Ramon X.Rosselló, professor de la Universitat de València i investigador de la història del teatre contemporani, propicia una primera aproximació al teatre, en l’àmbit  teòric i d’anàlisi de textos dramàtics.

A "Primera lliçó sobre el teatre", estructurat en tretze capítols, comença amb la complexitat i el factor canviant de l’art teatral, donant una primera aproximació sobre que significa el mot teatre, edifici teatral, espectacle teatral, literatura dramàtica, etc. els límits entre les arts escèniques i les arts audiovisuals, una separació cada vegada menys diluïda, i  a conseqüència de la incorporació de noves manifestacions, objectes o espais, exposar la diversitat teatral actual.

Els següents capítols, del 2 al 8, se centra en l’art teatral de sala, per a adults, d’actors i de text amb un recorregut pels elements bàsics de l’escriptura - paraula, diàleg, monòleg, parlaments o acotacions, i de l’escenificació teatral o elements materials expressius de la dramatúrgia, com: l’escenografia, la il·luminació, el so, la música, el cos, vestuari, perruqueria, etc.

Finalment, els darrers capítols, del 9 al 13, Ramon X.Roselló presenta les bases  per analitzar una obra teatral, que com a discurs de ficció mostra una interacció entre els autors i lectors, amb els diferents nivells narratius conjuntament amb la complexitat d’una acció assignada a uns personatges dins d’un espai i temps.

En definitiva, un llibre que, com cita el mateix autor de "Primera lliçó sobre el teatre", vol donar compte d’un espai on conflueixen els elements –propis dels processos i de l’objecte resultant-de la literatura dramàtica i de l’espectacle teatral. Un propòsit molt adequat per aquelles persones que volen tenir una visió dual del teatre, com a lectors del text dramàtic i com a espectadors del muntatge teatral tal com impulsa Llegir el teatre,  un projecte fruit de la col·laboració entre el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Nacional de Catalunya.

Recomanat per Marta Aliberch. Biblioteca Sibil·la Durfort de Collbató.

Federico García Lorca va escriure "Yerma" l'any 1934 com a part de la trilogia lorquiana de tragèdies rurals, juntament amb "La casa de Bernarda Alba" i "Bodas de sangre".

Ambientada en un ambient rural de la Segona República Espanyola, l'argument se centra en la lluita i desolació de la protagonista, Yerma, per satisfer el seu instint maternal i concebre fills després de cinc anys de matrimoni, malgrat la incapacitat d'aconseguir-ho. L'obra reflecteix la frustració i obsessió de Yerma per no poder tenir descendència, mostrant el seu conflicte intern i el seu enfrontament amb el seu marit que mostra indiferència davant la situació i la societat que l'envolta.

La trama, desenvolupa en tres actes i sis quadres, evidencia la relació freda entre Yerma i Juan, el seu espòs. Yerma experimenta una doble infertilitat: la de l'amor amb el seu marit i la incapacitat de concebre fills, la qual cosa la submergeix en un estat de desesperació i anhel per la maternitat. L'obra utilitza símbols com l'aigua per representar la fecunditat, les flors com a esperança i alegria, i la roca i sorra com a símbols d'esterilitat.

Els personatges es relacionen de diverses maneres al llarg de l'obra. Yerma és la protagonista obsessionada amb ser mare, mentre que el seu marit Juan no comparteix aquest desig. María és l'amiga de Yerma i Víctor és el jove pastor, amant de Yerma. Aquests personatges es veuen immersos en conflictes interns i externs relacionats amb la maternitat, la infertilitat i les normes socials i les seves relacions reflecteixen els desitjos, les frustracions i els conflictes que es desenvolupen al llarg de l'obra, creant una trama complexa que aprofundeix en les emocions i la psicologia dels personatges.

"Yerma" és un poema tràgic que esdevé tragèdia i tracta diferents temes com el masclisme, la pèrdua de la joventut, la concepció de les tasques femenines, la presó de la casa conjugal, la indiferència i una reflexió punyent sobre la fecunditat. També és el símbol de la maternitat frustrada d'un fill que no ha existit, no existeix i no existirà mai i que, no obstant això, Yerma desitja de tot cor.

L'obra es va estrenar per primera vegada el 29 de desembre de 1934 a Madrid, al Teatre Espanyol, amb l'actuació de la reconeguda actriu Margarita Xirgu.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

En Pau Miró és un dels dramaturgs contemporanis més influents a Catalunya. Ha aconseguit des de fa anys, realitzar estrenes regulars als escenaris catalans amb força èxit de públic. És doncs, un autor que ha assolit un cert nivell de prestigi, alhora que és un referent teatral popular i força reconegut pel públic general. En definitiva, representa perfectament la nova dramatúrgia catalana actual.

No és d’estranyar llavors, que l’editorial Arola hagi dedicat un dels seus volums de Textos a part. Teatre Reunit, en exclusiva a l’obra d’en Pau Miró, recollint textos de la seva creació que van des del 2004 al 2020.

I és que en els tretze textos teatrals que recull el volum recopilatori, trobem peces claus de la trajectòria d’en Miró i de ben segur moltes obres, que qualsevol lector de teatre que s’acosti al llibre, haurà gaudit també des de les butaques d’una platea.

Obre el volum recopilatori Plou a Barcelona segurament el text amb més ressò i èxit internacional del dramaturg. Traduït al castellà, italià, francès, portuguès, polonès i anglès. Es tracta d’una peça que explora la vida de tres personatges en un barri marginal de la ciutat, amb una narrativa que combina realisme i poètica, característica del seu estil.

No hi podia faltar la trilogia “animal” Búfals, Lleons i Girafes, creada per Pau Miró partint del model clàssic de les faules per observar, de manera irònica i amb un punt de realisme màgic, els canvis soferts al barri marginal del Raval, des dels anys del franquisme fins a l’actualitat.

Els jugadors, és un dels altres textos de l’autor indispensables. Guanyador el 2013 del premi al millor text estranger atorgat pels premis Ubú, uns dels més prestigiosos dels teatre italià. Es tracta d’una comèdia àcida que girà al voltant de quatre personatges: un barber, un actor, un enterramorts i un professor que tenen el costum de trobar-se per jugar a cartes. Les partides són el refugi de les frustracions d'aquests personatges.

Al volum recopilatori d’Arola també trobem algunes de les seves darreres obres estrenades als escenaris. Entre d’altres, destaquen Victòria, estrenada al 2016 a la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Pere Arquillué i Mercè Arànega. També Una història real, estrenada l’any 2019 a La Villarroel, interpretada per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà, i Nil Cardoner, en una obra que reflexiona sobre les ferides emocionals d’un fill i un pare davant la pèrdua de la mare i l'esposa.

El teatre Reunit d’en Pau Miró és un viatge pel creixement del dramaturg, per les petites històries quotidianes que li agrada explicar i pels escenaris urbans recurrents en els seus textos. Gaudim llegint la seva obra, i esperem que en Miró regali a l’escena teatral catalana encara moltes i moltes històries més.

Més informació

• Obres d'en Pau Miró al Catàleg de les biblioteques

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

A Tot ocells l’amor passa per sobre dels conflictes històrics i el dolor dels que són incapaços de superar el passat. L’Eitan és un jove  científic jueu novaiorquès que coneix la Wahida, una noia d’origen àrab de qui s’enamorarà i amb qui emprendrà un viatge a Israel a la recerca de l'autèntica història del seu pare.

Tous des oiseaux va ser portat a escena per Wajdi Mouawad l’any 2017,com a director de La Colline, el teatre parisenc del qual n’és director des de 2016. Un espectacle àmpliament representat a França i arreu del món, que ha estat guardonat amb nombrosos reconeixements.

L’estiu de 2024 l’obra s’estrena per primera vegada en català a Barcelona al teatre La Perla 29 en el marc del Festival Grec, dirigit per Oriol Broggi. El director ja havia expressat la seva estima per Mouawad portant a l’escenari altres espectacles de l’autor com Incendis, Cels, Boscos, Un obús al cor, i Assedegats.

Wajdi Mouawad va néixer al Líban, però aviat la seva família va haver de fugir, per motius polítics,  primer a París per després instal·lar-se al Quebec. Mouawad és actor i director de teatre, dramaturg i novel·lista. Autor del quartet èpic La sang de les promeses (Litoral, Incendis, Boscos i Cels 2009) i de la novel·la Ànima (2012), obres per les quals ha esdevingut un dels autors més representats i traduïts de la literatura francesa actual.

Text en castellà disponible a les biblioteques

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Actos de resistencia contra la muerte, de la dramaturga, directora d'escena i actriu Angélica Liddell, reuneix les obres Y los peces salieron a combatir contra los hombres, Y como no se pudrió... Blancanieves y El año de Ricardo.

Una trilogia on l'autora reclama que la denuncia des del teatre i des de l'art no ha de ser "obligatòria sinó inevitable" i, per aquest motiu, genera un qüestionament constant mitjançant l'ús del monòleg dramàtic. Les seves obres neixen, es llegeixen i es representen des de la passió. Una característica comuna a totes les seves creacions. Una veu pròpia amb un gran sentit pràctic i visual producte de la barreja entre teatre i art.

A Y los peces salieron a combatir contra los hombres és una obra contra la injustícia, un contundent al·legat contra la pobresa i la situació d'abandonament dels immigrants. Una crítica  contra l'absoluta falta d'humanitat d'una societat que contempla com moren ofegades diàriament persones que buscaven una nova realitat en un món globalitzat i sense fronteres només pel capital i els turistes. Una lectura dura, fosca que, amb poques pàgines, es converteix en un crit silenciós contra una injustícia que sovint ni commou als que prenem el sol mentre el mar arrossega els cossos de les persones ofegades.

La figura terrible i paradoxal del nen soldat és la realitat que Liddell aborda a Y como no se pudrió... Blancanieves. L'autora desconstrueix el conte de Blancaneu per situar-se enfront de la crueltat de la guerra i les seves conseqüències: la mort, el càstig, les violacions, l'horror, la gana... L'obra no és només la història de la víctima sinó també del torturador i de la seva consciència que l'obliga a viure amb el trauma i també amb la sensació de plaer. Liddell conclou a aquesta obra breu que la guerra, "era la forma de legitimar l'immens plaer que als homes els proporciona l'exercici de la crueltat".

El text de El año de Ricardo només hi ha dos personatges: Ricardo i Catesby, el seu assistent, un adulador mut que obeeix sense qüestionar. El protagonista, per la seva banda, remet al Ricard III de Shakespeare i la seva repugnant ambició pel poder a qualsevol preu. Una profunda reflexió sobre el poder inspirada en la tragèdia de Ricard III de Shakespeare.

Angèlica Liddell (Figueres, 1966) és llicenciada en Psicologia i Art Dramàtic. En 1993 funda la companya Atra Bilis Teatro. A més de textos teatrals també escriu poesia, narrativa i fa performances. Moltes de les seves obres s’han estrenat a països com Alemanya, Brasil, França o Xile. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica en 2012 per La casa de la fuerza. Les seves obres es caracteritzen pel seu expressionisme, la puresa i la cerca del significat a través del dolor i la subversió.

És una de les figures més influents i polèmiques de l’escena internacional actual. Els textos dels seus espectacles es publiquen com poemaris i són citats per artistes com la mateixa Rosalia.  El seu estil és únic i visceral, rabiós, amb imatges provocadores, escenes extremes, bellesa i dolor. 

Més informació:

• Angélica Liddell - Archivo Artea
• Entrevista a Angélica Liddell - La Uña Rota Ediciones
• ”Atrabiliaria Angélica en busca de su desaparición” - Diari El Salto 

Recomanat per Biblioteca de Viladecans.

Les autores dramaturgues catalanes es van enfrontar a grans dificultats durant la postguerra espanyola entre 1939 i 1975 a causa de la censura i la repressió del règim franquista.

Què significava ser una dona que escriu teatre en llengua catalana en el primer franquisme i en els anys seixanta?

Per començar, haurà conegut etapes molt diferenciades que van dels aires renovadors de la República dels anys 20 i 30 on les dones reclamen tenir veu i espais de realitat sociocultural del país, passant per la Guerra Civil Espanyola fins a arribar a la recessió artística i econòmica dels anys 40 i 50 on hi ha una bretxa que trastoca la trajectòria professional i l'educació liberal de les protagonistes d'aquest volum. Fins a mitjan dècada dels 60 no començaran a respirar una atmosfera de canvi que culmina amb la finalització de la dictadura franquista l'any 1975.

Gairebé totes les autores tenen consciència de gènere i pretenen engrandir l'afeblida i proscrita cultura catalana i canviar la situació reservada a les dones: realitzar-se només dins del nucli de la llar lliurant-se en cos i ànima al matrimoni i la maternitat. Per això, combinen l'escriptura amb altres estratègies de culturització, és a dir, exerceixen de periodistes, professores, guionistes, crítiques literàries o cinematogràfiques, bibliotecàries, dobladores, publicistes, conferenciants o investigadores des d'aquests fronts d'acció i amb un ampli ventall de referents ideològics -el record dels ideals republicans, el feminisme d'arrel catòlica i l'activisme sociopolític i els moviments universitaris- les deu dramaturgues d'aquesta antologia coincideixen en el teatre com a altaveu que desgraciadament no totes poden a aprofitar perquè tenen una decisió d'autoafirmació nacional: escriure en català. I escriuen en català des d'una segona condició extemporània: ser dona, un atribut que encara té més pes en uns sectors llavors -i ara- tan masculinitzats com la literatura dramàtica i la creació escènica.

L'inici de la renovació, deixant en un costat les representacions puntuals en els ambients de cambra i de la tasca dinamitzadora dels grups independents, presa forma després de la Fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) i el Teatre Experimental Català (1962 a 1975) entitats que es mouen en el terreny amateur i que reaccionen en contra de la pobresa intel·lectual de l'oferta comercial d'aquell moment.

La situació política i social del primer franquisme va impedir el desenvolupament normal del teatre català, que va haver de debatre's entre "morir", "partir de zero" o retrobar una tradició teatral infringida per la Guerra Civil, l'exili i la repressió.

El teatre professional en català va estar prohibit fins a 1946 i després es va veure molt limitat per l'estricta censura. Malgrat aquest context advers, algunes dramaturgues van aconseguir estrenar les seves obres, encara que la seva producció no va rebre l'atenció merescuda fins a èpoques més recents. Cal tenir en compte que el teatre català entre 1954 i 1975 només disposava d'un escenari professional que funcionava de manera regular el Teatre Romea.

Recentment, a partir dels anys setanta, amb la recuperació d'algunes llibertats en moments de canvi de règim, es va produir un procés d'institucionalització de la literatura catalana que va permetre un major desenvolupament del teatre. No obstant això, les dramaturgues de postguerra van romandre en gran manera oblidades fins a èpoques més recents, quan s'han començat a omplir les llacunes existents en l'estudi d'aquest període.

Aquest volum és un homenatge a totes aquestes dones invisibilitzades que van escriure, van estrenar o van publicar peces teatrals en llengua catalana entre 1946 i 1965 des d'ideologies diverses, de temàtiques i estructures diferents que ofereixen una mirada lleugerament crítica, evasiva, còmica, d'arrels costumistes o fins i tot experimental per fer-se una idea del panorama i de la situació de la literatura dramàtica, el radioteatre i els escenaris catalans del període de postguerra i les primeres dècades del franquisme. A través dels textos es constaten els múltiples punts d'encontre i les diferències estilístiques entre les creacions d'algunes de les dones que van ajudar a mantenir viva la flama del teatre durant els anys quaranta, cinquanta i els primers seixanta.

Malgrat tenir constància de l'existència, no s'han pogut localitzar determinades obres, però es recopilen aquestes tretze peces teatrals representatives d'aquest període.

• Rosa Maria Arquimbau / Aquella nit de Sant Joan... (1946)
• Cecília A. Mantua / La Pepa Maca (1947)
• Llúcia Bartre /  Qui perd guanya (1948)
• Llucieta Canyà / L'amor té cops amagats (1954)
• Marta Fàbregas / Un pas en fals (1958)
• Joana Raspall / L'ermita de Sant Miquel (1958)
• Mercè Rodoreda / Un dia (1959)
• Maria Aurèlia Capmany / El desert dels dies (1960)
• Maria Novell / Fedra (1961)
• Rosa Victòria Gras / La vigília (1965)

Apèndix

• Rosa Victòria Gras / Mima, la boja damunt la teulada (1953)
• Cecília A. Mantua / La cinglera de la mort (1955)
• Maria Aurèlia Capmany / Dos quarts de cinc (1963)

Més informació

• Actrius, dramaturgues, ballarines...
• Guia Dones de teatre
• Teatre feminista per qüestionar-nos el món

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Jordi Milán i Milán és actor i director de teatre català. Des de petit ja va estar vinculat al teatre amateur a la seva Sitges natal. L’any 1980 juntament amb Vicky Plana funda la companyia La Cubana on hi fa les tasques d’actor, guionista i director. Hi ha creat i dirigit tots els espectacles des de l’inici fins a l’actualitat. És ben coneguda arreu de Catalunya i Espanya pels seus característics i originals espectacles que han vist més de sis milions d’espectadors ; en destaquen Cómeme el coco negro, Cegada de amor, Una nit d’òpera, Campanades de boda, Gente bien i Adeu, Arturo. També els programes de televisió Els Grau, Per Cap d’Any, TV3 no fa res, Me lo dijo Pérez, la popular Teresina S.A l’any 1992 a TV3 i un podcast de Teresina S.A a Catalunya Ràdio l’any 2023. La Cubana ha obtingut diferents premis i reconeixements com el Premi Butaca, els premis MAX o el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya l’any 1995. El 2021 van organitzar una exposició retrospectiva a Sitges coincidint amb el seu 40+1è aniversari.

Vida de Teresina, biografia autoritzada de les Teresines sorgeix a partir dels podcasts de les Teresines a Catalunya Ràdio. L’editorial Penguin Random House va proposar als creadors de La Cubana de convertir els guions en un llibre per Sant Jordi però van tenir la idea més original que les Teresines escrivissin la seva pròpia biografia. Les germanes Teresina (interpretada per Mercè Comès), Maria Teresa (Mont Plans) i Tere (Sílvia Aleacar) juntament amb el seu germà Tomàs han viscut en tres pisos diferents al barri de Gràcia de Barcelona: al carrer de Sant Lluís, el pis dels avis al carrer de les Tres Senyores i al carrer de Verdi. Amb l’ajuda de l’escriptor Josep Miquel, expliquen les seves d’aventures d’infància i joventut, els seus primers amors, les seves il·lusions i desenganys, els seus pedidos que feien a casa com les postals per encàrrec per Nadal, corones de flors de plàstic pel dia dels difunts o embolicant roses i espigues per Sant Jordi, entre moltes altres anècdotes. També enllacen les seves vivències des de la postguerra fins als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, amb els principals esdeveniments històrics, socials i culturals de Catalunya.

Els quaranta capítols breus escrits de manera cronològica es poden llegir de manera aleatòria. Utilitzen un to molt humorístic i juguen en tot moment entre la realitat i la ficció. La tipologia de personatges de les Teresines són reconeixibles en totes les famílies, han esdevingut un fenomen social i, en definitiva, aquesta biografia és un relat imprescindible que us farà descobrir la Teresina que tots portem dins!

Més informació:

• La Cubana a la Biblioteca Virtual
• Accés als capítols de les Teresines a TV3
• Podcast de ficció “Les Teresines pim pam pum" a Catalunya Ràdio
• Presentació del llibre

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

L’obra d’Albert Camus s’inicia in medias res, quan els patricis s’inquieten pel malestar de l’emperador de Roma. Calígula ha desaparegut misteriosament després de la mort de la seva germana Drusil·la, amb qui mantenia una relació incestuosa.

Quan torna a palau, el protagonista manifesta una profunda insatisfacció vital i es lamenta que la vida maltracti amb tanta crueltat els homes, perquè tard o d’hora sempre acaba desposseint-los de tot allò que més estimen.

Aquesta constatació dóna peu a l’emperador a rebel·lar-se contra el seu destí i a desafiar les lleis dels homes, dels déus i de la Natura, amb la intenció d’assolir algun impossible i d’abraçar l’absolut.

A partir d’aleshores, es dedica a imposar la seva voluntat guiant-se per l’arbitrarietat i un profund hedonisme que l’acaben convertint en un personatge esborronador, perquè actua per mer capritx i pel desig de fer mal a consciència, capgirant l’ordre de les coses, menyspreant la divinitat, els ideals comuns, la moral i els grans valors col·lectius.

En un moment donat, es disfressa de Venus després d’haver demanat la lluna. Són uns gestos blasfems que denoten la seva follia, però que estan carregats d’intenció. El que Calígula pretén és subvertir les regles que regeixen el seu món en adonar-se que viu immers en un sistema bastit d’accions corruptes, de lleis inhumanes i d’uns déus que semblen consentir-ho tot, tan si està bé com si no.

El personatge de Camus encarna així l’ideal d’una llibertat molt mal entesa que l’abocarà a un contrasentit existencial. En negar la llibertat als altres i el dret a ser qui són, imposant una única manera de ser o de veure les coses, l’emperador restarà legitimitat als seus actes i es veurà arrossegat a una lluita fratricida, amb uns efectes absolutament devastadors.

I ara ve la gràcia d’aquesta obra. L’emperador no està sol, simplement es comporta com un mirall de la gent que l’envolta. Si actua com un monstre és precisament per l’escassa qualitat humana dels patricis que el sustenten i que aplaudeixen les seves accions.

En lloc de comportar-se com els garants dels grans valors humans; en lloc d’assumir la seva responsabilitat com a guies i protectors dels interessos de l’Estat; en lloc de defensar els ciutadans que representen, els seus adlàters el segueixen com mesells i es desentenen dels seus actes, sense assumir la responsabilitat que els pertoca. S’han convertit en una casta abjecta que parasita al voltant del poder i que mira de mantenir el seu estatus sigui quin sigui el preu que hagin de retre a compte.

Calígula revela, per tant, la inconsistència del sistema en el qual es troben instal·lats els poderosos de Roma. Per això es burla de la seva fe, qüestionant els seus principis i les seves creences; o trepitja la seva dignitat posant-los a prova i regulant la seva vida sexual dins del prostíbul imperial; per això ordena també que, pel bé comú, prostitueixin les seves dones; o els deixa completament arruïnats després d’emparar-se dels seus béns i de retirar-los els seus privilegis impunement.

Calígula en definitiva els aplica el sedàs de la seva pròpia lògica: quan algú atorga més importància a la posició, al poder i als diners, la vida acaba perdent tot el seu valor. Per això fa assassinar també uns quants dels seus homes quan li fan nosa.

No és d’estranyar, que el protagonista acabi pagant amb la seva vida la gosadia d’haver volgut posar en valor els contrasentits del món que l’envolta. El dia que els patricis obren els ulls davant de la seva pròpia indignitat, es desferma contra l’emperador un complot consensuat que els conduirà al magnicidi. Tot un advertiment per a l’home modern que ens arriba des del passat. No oblidem que Albert Camus va escriure aquesta obra a les portes de la Segona Guerra Mundial.

El text va ser redactat l’any 1938 a l’Alger, però l’esclat de la guerra en va postergar l’estrena fins l’any 1945, a París. Camus s’inspirà en La vida dels cèsars, de Suetoni, però, l’episodi en què es basà per escriure aquest drama, de seguida quedà reduït a una anècdota. El sobrepassà l’atractiu de la trama, la força enlluernadora de les paraules del protagonista i el retrat punyent de la condició humana a mans d’un foll que condueix ciutadans i súbdits a la barbàrie.

L’obra va tenir diverses versions que l’autor va anar retocant al llarg del temps. La més difosa és de l’any 1944. Està estructurada en quatre actes i forma part del Cicle de l’absurd, juntament amb L'estrany (1942), El mite de Sísif (1942) i El malentès (1943).

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

L’estudiant Tracy Turnbland aconsegueix participar en una audició per al Xou de Corny Collins, un popular programa de televisió de joves ballarins de Baltimore. Malgrat el seu sobrepès, Tracy es converteix en una ídol del programa, fent la competència directa a la reina del xou , l’Amber Von Tussle. Aquesta, una adolescent rossa, rica i privilegiada, no només veurà perillar la seva coronació al ball, si no que el peu promès caurà rendit als encants de la Tracy.

Una bogeria de pel·lícula independent, musical i molt divertida. Ambientada als anys seixanta, el film tracta temes de certa rellevància com el conflicte racial i la segregació als Estats Units des de la comèdia. També la grassofòbia és una de les trames de la pel·lícula, quan encara no existia ni aquest terme per parlar del menyspreu i exclusió d'una persona amb un pes per damunt d'uns determinats paràmetres estètics.

La pel·lícula estrenada el 1988, va ser dirigida per John Waters, reconegut director de films transgressor de culte, i protagonitzada per Ricki Lake i la icona LGTBI Divine fent el paper de la mare de la Tracy. (des de llavors sempre seria un actor masculí el que s’encarregués d’interpretar aquest paper)  

El 2023 es va estrenar la versió musical a Broadway, arribant a guanyar 8 Premis Tony. I el 2007 es va estrenar una versió actualitzada de la pel·lícula a Hollywood protagonitzada per grans estrelles com John Travolta, Michelle Pfeiffer i Christopher Walken. 

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) va ser un dels dramaturgs catalans més importants del segle XX. L’obra "Una vella, coneguda olor", estrenada en clau professional el 30 de setembre de 1964 al Teatre Romea de Barcelona, és considerada una de les seves peces més representatives. Aquesta primera posada en escena la va dirigir Josep M. Segarra amb escenografia de Josep Guinovart i, entre altres, el repartiment el formaven Carme Fortuny (Maria), Josefina Tàpias (Sra. Dolors) i Nadala Batiste (Mercè).

Tot i ser la primera obra que va escriure l'autor quan tenia només vint-i-dos anys, la peça teatral ja transmetia la sensació que el que s'hi explicava era part de la vida o l'entorn pròxim de l'espectador. Benet i Jornet tenia una manera d'explicar les coses de la vida diària d'una manera natural i propera que feia que el públic les visqués com si passessin al costat de casa seva. El seu teatre costumista capta l'essència de l'ésser humà i transmet les emocions universals.

La trama de "Una vella coneguda olor" gira entorn a la memòria i al pas del temps, elements que es converteixen en eixos centrals de la narrativa. A través d'una estructura temporal no lineal, l'obra reflexiona sobre la relació entre el passat i el present, explorant la manera com els records, melodies i olors d’una altra època configuren la identitat dels personatges.

L'obra, ambientada en un barri humil de la Barcelona grisa, proletària i franquista se situa en l'estiu del 1962 als patis interiors d'una illa de cases al barri vell de Barcelona. Retrata la vida de una família de classe treballadora que viu en un pis petit i modest posant l'accent en la difícil relació i els conflictes entre una mare i una filla contraposant la vellesa i la joventut de dues generacions. 

La protagonista és la Maria una noia que prové d'una família humil educada en un col·legi de monges de manera altruista. Quan la seva mare, la Mercè queda vídua la noia ha d'abandonar els estudis i posar-se a treballa de peixatera a contracor, però no abandona del desig d’aconseguir viure en un món millor, obert i sense traves a persones com ella.  A l'obra vessen molts sentiments de les dues protagonistes: ràbia, ira, frustració, amor i, sobretot, ganes de fugir. 

El personatge central de la mare representa la saviesa, la tradició o la memòria històrica d’una dona del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amargada i temorosa. La seva presència pot ser evocadora i simbolitzar diferents aspectes de la vida i la cultura. 

En canvi, el personatge de la filla representa la joventut, la pèrdua de la innocència en temps de foscor, la modernitat o la renovació. El seu paper pot estar marcat per la rebel·lia, la curiositat o la cerca de nous horitzons que vol deixar enrere l'estricte control de la seva mare que l’ofega a poc a poc.

"Una vella, coneguda olor" va obtenir el Premi Josep Maria de Sagarra l'any 1963 i es va estrenar al Teatre Romea un anys després. La seva senzillesa de plantejaments i proximitat van meravellar el públic, que es va retrobar amb un teatre actual, realista, català i en català. 

L'any 1967 a TVE es va emetre l’adaptació televisiva en català, un fet excepcional durant el franquisme per a un text dramàtic en català. Posteriorment, l'obra va ser reviscuda el 2011 al Teatre Nacional de Catalunya en una aclamada posada en escena dirigida per Sergi Belbel. Amb una escenografia que ha quedat gravada a la retina dels espectadors i un repartiment encapçalat per Sara Espígul i Mercè Arànega, la producció va confirmar el valor perdurable d'un text que ha esdevingut un clàssic del teatre català contemporani que ha estat interpretat per la majoria de les companyies amateurs del nostre país, una obra que convida a la reflexió i a la introspecció sobre la nostàlgia, el pas del temps i les emocions humanes.

Més informació:

• Josep Maria Benet i Jornet

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

El surrealisme va prendre del dadaisme algunes tècniques de fotografia i cinematografia així com la fabricació d'objectes. Van estendre el principi del collage a l'acoblament d'objectes incongruents. També van inventar una forma de creació artística col·lectiva per divertir-se i cridar l'atenció. Van començar amb el que en digueren el "cadàver exquisit". Era una paraula o l'esbós d'un dibuix efectuats per una sola persona a la qual s'afegien, en rigorós ordre (o desordre) que hi anaven ficant cullerada, sempre de manera limitada. Podia resultar-ne una figura humana molt desproporcionada.

El 8 d'octubre de l'any 2019, l’escriptora i crítica literària Núria Perpinyà convidà una vintena llarga d'escriptors catalans a l’Espai Brossa a fer un cadàver exquisit. Fou una experiència insòlita, històrica que donà lloc a una improvisada performance dirigida per Jordi Coca. De collages espontanis i a cegues entre uns quants, amb poemes i dibuixos, se n'han fet força seguint els de Prévert i Breton. En canvi, d'exquisits teatrals, que se sàpiga, aquest va ser el primer i l'únic que existeix al món.

Sota el títol “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” l’obra compta amb textos d’una vintena d’escriptors i dramaturgs (Jordi Coca, Núria Casado, Carles Mallol, Victoria Szpunberg, Marc Rosich, Helena Tornero, Roger Puig, Dolors Miquel, Enric Nolla, Gerard Guix, Pep Cerdà, Manuel Molins, Toni Cabré, Jordi Prat, Adrià Pujol, Ferran Echegaray, Llàtzer Garcia, Paco Zarzoso, Carlos Be, Narcís Comadira, Albert Mestres, Queralt Riera, Jordi Oriol) i fotografies de Mikel Alors.

Aquests textos encadenats formen un cos atzarós, un tren surrealista on cada vagó s'obre i es tanca amb paraules brossianes, despertant parlaments d'alaskians, efraïms i pollastres. Advertim els lectors que les sandàlies i els mandarins que s'escapen per les finestres els poden fer descarrilar el cap.

L’acte de presentació del llibre es va fer el 17 de setembre de 2023 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa amb la participació de Vicenç Altaió, Jordi Coca, Núria Perpinyà i alguns col·laboradors del llibre, i es va projectar la pel·lícula de la manifestació artística dirigida per Toni Vidal que va tenir lloc el mes d’octubre de 2019.

El llibre “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” neix a partir del llibre “La Cadira trencada: teatre català d'avantguarda”, la història del teatre català del segle xx que repassa cent anys d’aquest gènere literari, els dramaturgs i dramaturgues, les tendències, la influència i la relació amb els corrents teatrals internacionals, l'escenografia, la política, la sàtira, la llengua, el feminisme, etc.

El portal interactiu Mentrimentres parla de teatre, d'avantguarda, i de modes amb l'escriptora Núria Perpinyà.

Llarga vida als cadàvers exquisits!

Més informació:

• Commemora: Centenari del surrealisme

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Yasmina Reza és una dramaturga francesa reconeguda amb els més prestigiosos guardons com el Molière, el Laurence Olivier, el Theater Houte i el Tony.

Aquest volum de teatre reunit recopila tres obres de teatre seves que han estat traduïdes al castellà: “Arte”, "Tres versiones de la vida. Una comedia espanyola”, "Un dios  salvaje i una obra inèdita "Bella figura". A través de totes elles, l’autora ofereix retrats incisius i crítics de la societat contemporània amb diàlegs aguts i situacions que posen de manifest les tensions humanes que han aconseguit captar l'atenció del públic i la crítica teatral.

L’obra de Reza ha estat reconeguda internacionalment, sent traduïda a més de trenta-cinc idiomes i sent representada en diversos països amb gran èxit. A més, la seva capacitat per explorar temes com l'amistat, les relacions humanes i altres qüestions existencials amb un toc d'humor i profunditat ha consolidat la seva reputació com una de les dramaturgues més rellevants del panorama teatral actual i sens dubte estem davant d’un llibre imprescindible a qualsevol biblioteca de referència d’obres de teatre.

Més informació:

• Yasmina Reza a les biblioteques

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Joan Yago (Barcelona, 1987) és un dels dramaturgs més prolífics i interessants de l’actual panorama teatral català. Les seves obres es caracteritzen per inspirar-se en fets històrics i socials, sempre des de la ironia i el sentit de l’humor.

Cofundador de la companyia La Calòrica, Yago és el dramaturg habitual de la companyia. Però a més, Yago ha destacat per obres d’èxit com You say tomato, un divertit musical de petit format (Premi Serra d’or de la crítica 2016), o Sis personatges – Homenatge a Tomàs Giner, una proposta de metateatre documental innovadora que es va poder veure a l’Espai Lliure l’any 2018.

Entrevistes breus amb dones excepcionals, va ser escrita i publicada l’any 2016. Una primera versió que ja es va poder veure al Thêatre Ouvert de Paris l’any 2022. L’obra arriba per fi a Catalunya programada pel Teatre Nacional de Catalunya, del 29 de febrer al 31 de març de 2024, en una versió reescrita per l’autor i dirigida per la Mònica Bofill.

El text ens presenta un programa de televisió on cinc dones, amb estils de vida peculiars, que existeixen realment, són sotmeses a entrevistes fictícies per una presentadora punyent que furgarà en les seves vides.

L’autor aborda els diferents posicionaments, temes i qüestions existencials al voltant de la identitat, del gènere, i de les diverses visions de la humanitat de dones amb perfils contraposats, des d’una mirada fresca i irreverent.

Una obra divertida però que  ens fa reflexionar sobre vides tan reals com inversemblants, en un món on hi ha tants punts de vista com persones.

Escolta l'obra sencera: Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago

Més informació:

• Un espectacle excepcional de Joan Yago al TNC. Santi Fondevila. Diari Ara. Crítica de teatre. 6/03/2024.
• Les dones estrambòtiques de Joan Yago, de Martí Figueres. Núvol.com. 06/03/2024.
• Balañà, Bofill, Gil, Gorina... Andreu Martín. El Temps de les arts. 04/03/2024.

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Maurane Mazars és il·lustradora, dissenyadora i autora de còmics francesa que es va formar en Comunicació Visual a l’École Estienne de París ; després va ampliar els seus estudis a les universitats de Gènova i Estrasburg. Ha obtingut diferents premis per la seva feina a Bèlgica, Suïssa i França. Aquesta obra va guanyar el Premi Atomium Raymond Leblanc l’any 2018 així com el Premi Revelació al Festival Internacional d’Angoulême l’any 2021.

¡Baila! explica la història d’Uli, un jove ballarí alemany, apassionat per les pel·lícules musicals que acaba abandonant Alemanya en busca del somni americà, a la Nova York dels anys cinquanta. Allà intentarà triomfar a Broadway encoratjat per l’Anthony, un altre ballarí que va conèixer a Alemanya que li va obrir els ulls sobre la seva verdadera meta, que es el teatre i no el cinema. L’Uli, tot i venir d’una Alemanya recent sortida d’una Guerra Mundial, no dubtarà en gaudir de la seva sexualitat sense cadenes ni màscares. L’Uli i l’Anthony iniciaran una breu relació però molt intensa i l’Uli se n’adonarà que no tots tenen la mateixa mentalitat que ell, la qual pot estroncar la seva carrera artística, que exigeix tota la concentració possible.

 Amb aquest còmic Mazars homenatja els inicis del teatre musical, el moment culminant del cinema als Estats Units i la dificultat per entrar al circuit professional. També fa un homenatge a importants figures de la dansa moderna a Alemanya del segle XX. Un dels punts forts de l’obra són les escenes de ball, en què Mazars construeix coreografies que transmeten moviment i que s’acaben de completar en la ment del lector. Per emfatitzar aquestes escenes alguns casos hi presenta vinyetes sense fons aïllant el protagonista de la resta del món eliminant qualsevol obstacle per la mirada i el moviment.

 Té un estil gràfic interessant, en què l’autor s’assegura de marcar molt bé el contorn dels personatges i un bon equilibri entre aquarel·la i tinta. La precisió i el detall van canviant all llarg de les escenes, segons on Mazars vol dirigir la nostra mirada.

En definitiva és una obra amb molts punts interessants que segur que us faran passar una bona estona!

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

No us quedeu amb el discurs literal d’uns personatges banals que només saben parlar de fets paranormals i de marques conegudes.

Carn humana descriu, i ridiculitza, amb una bona dosi d’humor absurd, la dèria d’un matrimoni esgarrifosament superficial, format per la Màrcia i en Ramon, encaparrats amb què el Mirko, el seu fill adoptiu, ha de ser excepcional tant sí com no.

A través d’uns diàlegs plens de conjectures hiperbòliques, que contribueixen a caricaturitzar la parella, els espectadors s’endinsen en una sàtira moderna al voltant d'uns personatges, d'una mediocritat aclaparadora, afectats per un narcisisme patològic i desesperats per despuntar en alguna cosa.

Són éssers amb un immens complex d’inferioritat, i profundament envejosos dels èxits dels altres, que aspiren a acaparar l’admiració de l'entorn, però amb actes inspirats en un altruisme hipòcrita i amb la instrumentalització del seu fill només en benefici propi.

Quan s’adonen que el Mirko els ha sortit un nen normal i corrent, que ni levitarà mai, ni donarà mostres de fer cap prodigi memorable, el seu comportament pren una deriva criminal: es plantegen assassinar-lo, com ells mateixos argumenten, aprofitant un buit legal. Sembla ser que el pobre nen no ha cobert les expectatives.

Ho posen en pràctica sense pensar-ho gens, com qui diu enduts per un rampell, mentre s’il·lusionen amb una nova adopció que substituirà ben aviat el fill mort, amb la mateixa frivolitat de qui decideix canviar de mòbil, de cotxe o de microones.

“Tenim dret a il·lusionar-nos, Ramon. A viure una vida plena. A veure créixer un fill que ens faci sentir orgullosos de ser els seus pares”, diu la Màrcia, egoistament, fent passar les seves necessitats personals per damunt de la criatura.

Per reblar el clau, el seu comportament immoral i la seva crueltat es desclouen poc abans d’acabar-se el darrer acte quan, tot jugant, s’entretenen a fer experiments amb unes minúscules formigues després d’haver comès un acte tant execrable.

La decisió que han pres, però, no els acabarà de sortir bé (no desvetllarem el final, tranquil·litzeu-vos, per no espatllar la intriga). I és que l'autor, Josep Julien, ha estat fent broma, una mica seriosament: l'obra no pretén ser moralitzant, tanmateix conté una crítica implícita, un xic àcida, potser, contra aquella mena de progenitors, aparentment amorosos i amatents que, lluny del que cabria esperar, es converteixen en pares adoptius no pas per vocació, sinó per pur esnobisme, és a dir, per sentir-se especials, superiors, diferents i millors que la resta.

La Màrcia i el Ramon revelen així la seva autèntica essència. Són profundament inhumans i tracten el seu fill, literament, com carn humana. Però, es que ells també vénen a ser el mateix. No tenen ànima, ni cor, ni bona ni mala consciència. D’aquí que el comportament de les formigues tingui tant de pes en el darrer tram de l’obra: a diferència d’ells, aquestes minúscules criatures, en aparença insignificants, assoleixen una immensa grandària pels seus actes solidaris, altruistes i intel·ligents. Uns valors absents en aquests dos personatges suposadament superiors que campen en l'escala antropomorfa. 

Carn humana va més enllà de ser una mera reflexió sobre la paternitat o sobre els desenganys de la parella que ha volgut formar una família. És també, per extensió, el retrat d’una societat poblada d’éssers que s'han deixat arrossegar per capricis insubstancials i que els fan prevaldre, egoistament, per damunt dels valors primordials i dels drets dels altres.

Amb aquesta obra, Josep Julien guanyà el XVIIè Premi de Teatre Palanca i Roca, l’any 2022, en la XXXIVena edició dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

Més informació: 

• Josep Julien a les Biblioteques
• Josep Julien a la Viquipèdia

Recomanat per : Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès