Nascut a Badalona el 2 de juliol de 1950, Oriol Genís és d’aquells actors que, tan bon punt entra en escena, es veu que du el teatre a la sang. Format a l’Institut del Teatre, ha trepitjat escenaris durant més de quaranta anys i ha fet pràcticament de tot: drama, comèdia, cabaret polític, tragicomèdia, musicals, sarsuela, etc. Ha posat veu i cos als grans clàssics: des de Shakespeare o Calderón de la Barca, passant per Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol, fins a autors contemporanis com Lluïsa Cunillé, Helena Tornero o Antonio Tarantino. I sempre amb aquella capacitat d’aconseguir esborrar la línia entre actor i personatge. De sobte, ja no veus l’Oriol, sinó que et trobes cara a cara amb aquell ésser inventat, viu i palpitant. Ha treballat amb grans directors –Xavier Albertí, Mario Gas, Carlota Subirós, Jordi Prat i Coll, Alícia Gorina, Joan Ollé, Marc Rosich, etc.– i ha format part de col·lectius i companyies com, per exemple, “La Reina de la Nit” o el Projecte T6 del TNC. La seva interpretació a "Doña Rosita la soltera", de Federico García Lorca, al TNC l’any 2014, li va valer el Premi de la Crítica al millor actor de repartiment. Parlar d’Oriol Genís és parlar d’un actor que ha fet del teatre la seva manera de respirar, algú que ha sabut convertir cada funció en una experiència única, gairebé màgica. Quan ell puja a l’escenari, el públic sap que està a punt de viure alguna cosa especial.

Nascut a Olesa de Montserrat el 5 de juliol de 1950, Quimet Pla és un d’aquells actors que no pots encasellar fàcilment. Actor, clown, director... però, la veritat és que cap d’aquestes paraules fa justícia a la seva trajectòria. Si alguna cosa el defineix és la passió pel teatre gestual i la Commedia dell’Arte. Va començar l’aventura als escenaris l’any 1971, cofundant "Els Comediants", una companyia que va obrir finestres a noves maneres d’entendre les arts escèniques, revolucionant i sacsejant el panorama teatral català amb espectacles com "Non plus plis" (1972), "Plou i fa sol" (1972) o "Sol, solet" (1978), que encara ressonen en la memòria de molts nostàlgics. També va ser protagonista a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992, un moment que va veure mig món. L’any 1996 va iniciar una aventura més íntima i personal, creant la companyia Tot Terreny amb la seva parella, la Núria Solina, i van convertir el teatre en una aventura familiar, sumant-hi els fills, Diana Pla i Oriol Pla. El seu espectacle "Travy" (2018) n’és un bon exemple. Ha rebut guardons com el Premi de la Crítica Serra d’Or de Teatre a la trajectòria, la Creu de Sant Jordi amb “Els Comediants” o el Ciutat de Barcelona per l’obra “Sol, solet” a més d’estar nominat als Premis Butaca i guanyar diversos premis nacionals i internacionals. No és només la seva trajectòria, sinó la seva energia, la seva capacitat de reinventar-se, d’encomanar entusiasme i vitalitat, el que el fa únic i fa que el públic surti del teatre una mica més viu, sentint que tot pot començar de nou.

Nascut a Barcelona el 1950, Ferran Rañé és un d’aquells actors que han vist, viscut i tastat pràcticament totes les cares del teatre, el cinema i la televisió. Va cursar estudis a l'Institut del Teatre de Barcelona abans d'iniciar la seva carrera professional l'any 1970 incorporant-se a la companyia “Els Joglars”. Entre bambolines i rialles nervioses abans de sortir a escena, va participar en muntatges tan destacats com "Alias Serrallonga" (1974) o "La torna" (1977). Després va fer una escapada a França, però el teatre català el va cridar de nou i es va unir a “Dagoll Dagom”, on va triomfar amb "Glups!" (1983), "El Mikado" (1986), interpretant el paper de Ko-Ko, i "Cacao" (2000). En commemoracions recents, com "La gran nit de Dagoll Dagom" al Festival Grec 2024 amb motiu del 50è aniversari de la companyia, Rañé hi va participar com a convidat especial. Demostrant una versatilitat admirable, no només ha interpretat Shakespeare o Txékhov, l’opereta “Frank V, opereta d’una banca privada” (2015) o el musical “La botiga dels horrors” (2019), sinó que ha sabut alternar projectes propis amb encàrrecs d’allò més diversos. La seva carrera està plena de reconeixements: tres Premis de la Crítica de Barcelona, el Premi AADPC al millor actor de televisió per "Quico el progre" i fins i tot una nominació al Premi Butaca per "Uuuuh!", on va donar vida a Charlie Rivel, i, sobretot, l’afecte del públic, que és el premi més sincer de tots. La seva presència als escenaris i a la pantalla, la versatilitat per encarar nous desafiaments i la passió amb què afronta cada projecte han configurat una carrera plena de vida i autenticitat.