Dramaturgues de postguerra: deu autores de l'escena catalana: 1946-1965

Les autores dramaturgues catalanes es van enfrontar a grans dificultats durant la postguerra espanyola entre 1939 i 1975 a causa de la censura i la repressió del règim franquista. Què significava ser una dona que escriu teatre en llengua catalana en el primer franquisme i en els anys seixanta? Per començar, haurà conegut etapes molt diferenciades que van dels aires renovadors de la República dels anys 20 i 30 on les dones reclamen tenir veu i espais de realitat sociocultural del país, passant per la Guerra Civil Espanyola fins a arribar a la recessió artística i econòmica dels anys 40 i 50 on hi ha una bretxa que trastoca la trajectòria professional i l'educació liberal de les protagonistes d'aquest volum. Fins a mitjan dècada dels 60 no començaran a respirar una atmosfera de canvi que culmina amb la finalització de la dictadura franquista l'any 1975. Gairebé totes les autores tenen consciència de gènere i pretenen engrandir l'afeblida i proscrita cultura catalana i canviar la situació reservada a les dones: realitzar-se només dins del nucli de la llar lliurant-se en cos i ànima al matrimoni i la maternitat. Per això, combinen l'escriptura amb altres estratègies de culturització, és a dir, exerceixen de periodistes, professores, guionistes, crítiques literàries o cinematogràfiques, bibliotecàries, dobladores, publicistes, conferenciants o investigadores des d'aquests fronts d'acció i amb un ampli ventall de referents ideològics -el record dels ideals republicans, el feminisme d'arrel catòlica i l'activisme sociopolític i els moviments universitaris- les deu dramaturgues d'aquesta antologia coincideixen en el teatre com a altaveu que desgraciadament no totes poden a aprofitar perquè tenen una decisió d'autoafirmació nacional: escriure en català. I escriuen en català des d'una segona condició extemporània: ser dona, un atribut que encara té més pes en uns sectors llavors -i ara- tan masculinitzats com la literatura dramàtica i la creació escènica. L'inici de la renovació, deixant en un costat les representacions puntuals en els ambients de cambra i de la tasca dinamitzadora dels grups independents, presa forma després de la Fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) i el Teatre Experimental Català (1962 a 1975) entitats que es mouen en el terreny amateur i que reaccionen en contra de la pobresa intel·lectual de l'oferta comercial d'aquell moment. La situació política i social del primer franquisme va impedir el desenvolupament normal del teatre català, que va haver de debatre's entre "morir", "partir de zero" o retrobar una tradició teatral infringida per la Guerra Civil, l'exili i la repressió. El teatre professional en català va estar prohibit fins a 1946 i després es va veure molt limitat per l'estricta censura. Malgrat aquest context advers, algunes dramaturgues van aconseguir estrenar les seves obres, encara que la seva producció no va rebre l'atenció merescuda fins a èpoques més recents. Cal tenir en compte que el teatre català entre 1954 i 1975 només disposava d'un escenari professional que funcionava de manera regular el Teatre Romea. Recentment, a partir dels anys setanta, amb la recuperació d'algunes llibertats en moments de canvi de règim, es va produir un procés d'institucionalització de la literatura catalana que va permetre un major desenvolupament del teatre. No obstant això, les dramaturgues de postguerra van romandre en gran manera oblidades fins a èpoques més recents, quan s'han començat a omplir les llacunes existents en l'estudi d'aquest període. Aquest volum és un homenatge a totes aquestes dones invisibilitzades que van escriure, van estrenar o van publicar peces teatrals en llengua catalana entre 1946 i 1965 des d'ideologies diverses, de temàtiques i estructures diferents que ofereixen una mirada lleugerament crítica, evasiva, còmica, d'arrels costumistes o fins i tot experimental per fer-se una idea del panorama i de la situació de la literatura dramàtica, el radioteatre i els escenaris catalans del període de postguerra i les primeres dècades del franquisme. A través dels textos es constaten els múltiples punts d'encontre i les diferències estilístiques entre les creacions d'algunes de les dones que van ajudar a mantenir viva la flama del teatre durant els anys quaranta, cinquanta i els primers seixanta. Malgrat tenir constància de l'existència, no s'han pogut localitzar determinades obres, però es recopilen aquestes tretze peces teatrals representatives d'aquest període. Rosa Maria Arquimbau / Aquella nit de Sant Joan... (1946) Cecília A. Mantua / La Pepa Maca (1947) Llúcia Bartre /  Qui perd guanya (1948) Llucieta Canyà / L'amor té cops amagats (1954) Marta Fàbregas / Un pas en fals (1958) Joana Raspall / L'ermita de Sant Miquel (1958) Mercè Rodoreda / Un dia (1959) Maria Aurèlia Capmany / El desert dels dies (1960) Maria Novell / Fedra (1961) Rosa Victòria Gras / La vigília (1965) Apèndix Rosa Victòria Gras / Mima, la boja damunt la teulada (1953) Cecília A. Mantua / La cinglera de la mort (1955) Maria Aurèlia Capmany / Dos quarts de cinc (1963) Més informació Actrius, dramaturgues, ballarines... Guia Dones de teatre Teatre feminista per qüestionar-nos el món Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Vida de Teresina: biografia autoritzada de les Teresines

Jordi Milán i Milán és actor i director de teatre català. Des de petit ja va estar vinculat al teatre amateur a la seva Sitges natal. L’any 1980 juntament amb Vicky Plana funda la companyia La Cubana on hi fa les tasques d’actor, guionista i director. Hi ha creat i dirigit tots els espectacles des de l’inici fins a l’actualitat. És ben coneguda arreu de Catalunya i Espanya pels seus característics i originals espectacles que han vist més de sis milions d’espectadors ; en destaquen Cómeme el coco negro, Cegada de amor, Una nit d’òpera, Campanades de boda, Gente bien i Adeu, Arturo. També els programes de televisió Els Grau, Per Cap d’Any, TV3 no fa res, Me lo dijo Pérez, la popular Teresina S.A l’any 1992 a TV3 i un podcast de Teresina S.A a Catalunya Ràdio l’any 2023. La Cubana ha obtingut diferents premis i reconeixements com el Premi Butaca, els premis MAX o el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya l’any 1995. El 2021 van organitzar una exposició retrospectiva a Sitges coincidint amb el seu 40+1è aniversari. Vida de Teresina, biografia autoritzada de les Teresines sorgeix a partir dels podcasts de les Teresines a Catalunya Ràdio. L’editorial Penguin Random House va proposar als creadors de La Cubana de convertir els guions en un llibre per Sant Jordi però van tenir la idea més original que les Teresines escrivissin la seva pròpia biografia. Les germanes Teresina (interpretada per Mercè Comès), Maria Teresa (Mont Plans) i Tere (Sílvia Aleacar) juntament amb el seu germà Tomàs han viscut en tres pisos diferents al barri de Gràcia de Barcelona: al carrer de Sant Lluís, el pis dels avis al carrer de les Tres Senyores i al carrer de Verdi. Amb l’ajuda de l’escriptor Josep Miquel, expliquen les seves d’aventures d’infància i joventut, els seus primers amors, les seves il·lusions i desenganys, els seus pedidos que feien a casa com les postals per encàrrec per Nadal, corones de flors de plàstic pel dia dels difunts o embolicant roses i espigues per Sant Jordi, entre moltes altres anècdotes. També enllacen les seves vivències des de la postguerra fins als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, amb els principals esdeveniments històrics, socials i culturals de Catalunya. Els quaranta capítols breus escrits de manera cronològica es poden llegir de manera aleatòria. Utilitzen un to molt humorístic i juguen en tot moment entre la realitat i la ficció. La tipologia de personatges de les Teresines són reconeixibles en totes les famílies, han esdevingut un fenomen social i, en definitiva, aquesta biografia és un relat imprescindible que us farà descobrir la Teresina que tots portem dins! Més informació: La Cubana a la Biblioteca Virtual Accés als capítols de les Teresines a TV3 Podcast de ficció “Les Teresines pim pam pum" a Catalunya Ràdio Presentació del llibre Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Calígula

L’obra d’Albert Camus s’inicia in medias res, quan els patricis s’inquieten pel malestar de l’emperador de Roma. Calígula ha desaparegut misteriosament després de la mort de la seva germana Drusil·la, amb qui mantenia una relació incestuosa. Quan torna a palau, el protagonista manifesta una profunda insatisfacció vital i es lamenta que la vida maltracti amb tanta crueltat els homes, perquè tard o d’hora sempre acaba desposseint-los de tot allò que més estimen. Aquesta constatació dóna peu a l’emperador a rebel·lar-se contra el seu destí i a desafiar les lleis dels homes, dels déus i de la Natura, amb la intenció d’assolir algun impossible i d’abraçar l’absolut. A partir d’aleshores, es dedica a imposar la seva voluntat guiant-se per l’arbitrarietat i un profund hedonisme que l’acaben convertint en un personatge esborronador, perquè actua per mer capritx i pel desig de fer mal a consciència, capgirant l’ordre de les coses, menyspreant la divinitat, els ideals comuns, la moral i els grans valors col·lectius. En un moment donat, es disfressa de Venus després d’haver demanat la lluna. Són uns gestos blasfems que denoten la seva follia, però que estan carregats d’intenció. El que Calígula pretén és subvertir les regles que regeixen el seu món en adonar-se que viu immers en un sistema bastit d’accions corruptes, de lleis inhumanes i d’uns déus que semblen consentir-ho tot, tan si està bé com si no. El personatge de Camus encarna així l’ideal d’una llibertat molt mal entesa que l’abocarà a un contrasentit existencial. En negar la llibertat als altres i el dret a ser qui són, imposant una única manera de ser o de veure les coses, l’emperador restarà legitimitat als seus actes i es veurà arrossegat a una lluita fratricida, amb uns efectes absolutament devastadors. I ara ve la gràcia d’aquesta obra. L’emperador no està sol, simplement es comporta com un mirall de la gent que l’envolta. Si actua com un monstre és precisament per l’escassa qualitat humana dels patricis que el sustenten i que aplaudeixen les seves accions. En lloc de comportar-se com els garants dels grans valors humans; en lloc d’assumir la seva responsabilitat com a guies i protectors dels interessos de l’Estat; en lloc de defensar els ciutadans que representen, els seus adlàters el segueixen com mesells i es desentenen dels seus actes, sense assumir la responsabilitat que els pertoca. S’han convertit en una casta abjecta que parasita al voltant del poder i que mira de mantenir el seu estatus sigui quin sigui el preu que hagin de retre a compte. Calígula revela, per tant, la inconsistència del sistema en el qual es troben instal·lats els poderosos de Roma. Per això es burla de la seva fe, qüestionant els seus principis i les seves creences; o trepitja la seva dignitat posant-los a prova i regulant la seva vida sexual dins del prostíbul imperial; per això ordena també que, pel bé comú, prostitueixin les seves dones; o els deixa completament arruïnats després d’emparar-se dels seus béns i de retirar-los els seus privilegis impunement. Calígula en definitiva els aplica el sedàs de la seva pròpia lògica: quan algú atorga més importància a la posició, al poder i als diners, la vida acaba perdent tot el seu valor. Per això fa assassinar també uns quants dels seus homes quan li fan nosa. No és d’estranyar, que el protagonista acabi pagant amb la seva vida la gosadia d’haver volgut posar en valor els contrasentits del món que l’envolta. El dia que els patricis obren els ulls davant de la seva pròpia indignitat, es desferma contra l’emperador un complot consensuat que els conduirà al magnicidi. Tot un advertiment per a l’home modern que ens arriba des del passat. No oblidem que Albert Camus va escriure aquesta obra a les portes de la Segona Guerra Mundial. El text va ser redactat l’any 1938 a l’Alger, però l’esclat de la guerra en va postergar l’estrena fins l’any 1945, a París. Camus s’inspirà en La vida dels cèsars, de Suetoni, però, l’episodi en què es basà per escriure aquest drama, de seguida quedà reduït a una anècdota. El sobrepassà l’atractiu de la trama, la força enlluernadora de les paraules del protagonista i el retrat punyent de la condició humana a mans d’un foll que condueix ciutadans i súbdits a la barbàrie. L’obra va tenir diverses versions que l’autor va anar retocant al llarg del temps. La més difosa és de l’any 1944. Està estructurada en quatre actes i forma part del Cicle de l’absurd, juntament amb L'estrany (1942), El mite de Sísif (1942) i El malentès (1943). Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

Hairspray

L’estudiant Tracy Turnbland aconsegueix participar en una audició per al Xou de Corny Collins, un popular programa de televisió de joves ballarins de Baltimore. Malgrat el seu sobrepès, Tracy es converteix en una ídol del programa, fent la competència directa a la reina del xou , l’Amber Von Tussle. Aquesta, una adolescent rossa, rica i privilegiada, no només veurà perillar la seva coronació al ball, si no que el peu promès caurà rendit als encants de la Tracy. Una bogeria de pel·lícula independent, musical i molt divertida. Ambientada als anys seixanta, el film tracta temes de certa rellevància com el conflicte racial i la segregació als Estats Units des de la comèdia. També la grassofòbia és una de les trames de la pel·lícula, quan encara no existia ni aquest terme per parlar del menyspreu i exclusió d'una persona amb un pes per damunt d'uns determinats paràmetres estètics. La pel·lícula estrenada el 1988, va ser dirigida per John Waters, reconegut director de films transgressor de culte, i protagonitzada per Ricki Lake i la icona LGTBI Divine fent el paper de la mare de la Tracy. (des de llavors sempre seria un actor masculí el que s’encarregués d’interpretar aquest paper)   El 2023 es va estrenar la versió musical a Broadway, arribant a guanyar 8 Premis Tony. I el 2007 es va estrenar una versió actualitzada de la pel·lícula a Hollywood protagonitzada per grans estrelles com John Travolta, Michelle Pfeiffer i Christopher Walken.      Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

Una vella, coneguda olor; Revolta de bruixes

Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) va ser un dels dramaturgs catalans més importants del segle XX. L’obra "Una vella, coneguda olor", estrenada en clau professional el 30 de setembre de 1964 al Teatre Romea de Barcelona, és considerada una de les seves peces més representatives. Tot i ser la primera obra que va escriure l'autor quan tenia només vint-i-dos anys, la peça teatral ja transmetia la sensació que el que s'hi explicava era part de la vida o l'entorn pròxim de l'espectador. Benet i Jornet tenia una manera d'explicar les coses de la vida diària d'una manera natural i propera que feia que el públic les visqués com si passessin al costat de casa seva. El seu teatre costumista capta l'essència de l'ésser humà i transmet les emocions universals. La trama de "Una vella coneguda olor" gira entorn a la memòria i al pas del temps, elements que es converteixen en eixos centrals de la narrativa. A través d'una estructura temporal no lineal, l'obra reflexiona sobre la relació entre el passat i el present, explorant la manera com els records, melodies i olors d’una altra època configuren la identitat dels personatges. L'obra, ambientada en un barri humil de la Barcelona grisa, proletària i franquista se situa en l'estiu del 1962 als patis interiors d'una illa de cases al barri vell de Barcelona. Retrata la vida de una família de classe treballadora que viu en un pis petit i modest posant l'accent en la difícil relació i els conflictes entre una mare i una filla contraposant la vellesa i la joventut de dues generacions.  La protagonista és la Maria una noia que prové d'una família humil educada en un col·legi de monges de manera altruista. Quan la seva mare, la Mercè queda vídua la noia ha d'abandonar els estudis i posar-se a treballa de peixatera a contracor, però no abandona del desig d’aconseguir viure en un món millor, obert i sense traves a persones com ella.  A l'obra vessen molts sentiments de les dues protagonistes: ràbia, ira, frustració, amor i, sobretot, ganes de fugir.  El personatge central de la mare representa la saviesa, la tradició o la memòria històrica d’una dona del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amargada i temorosa. La seva presència pot ser evocadora i simbolitzar diferents aspectes de la vida i la cultura.  En canvi, el personatge de la filla representa la joventut, la pèrdua de la innocència en temps de foscor, la modernitat o la renovació. El seu paper pot estar marcat per la rebel·lia, la curiositat o la cerca de nous horitzons que vol deixar enrere l'estricte control de la seva mare que l’ofega a poc a poc. "Una vella, coneguda olor" va obtenir el Premi Josep Maria de Sagarra l'any 1963 i es va estrenar al Teatre Romea un anys després. La seva senzillesa de plantejaments i proximitat van meravellar el públic, que es va retrobar amb un teatre actual, realista, català i en català.  L'any 1967 a TVE es va emetre l’adaptació televisiva en català, un fet excepcional durant el franquisme per a un text dramàtic en català. Posteriorment, l'obra va ser reviscuda el 2011 al Teatre Nacional de Catalunya en una aclamada posada en escena dirigida per Sergi Belbel. Amb una escenografia que ha quedat gravada a la retina dels espectadors i un repartiment encapçalat per Sara Espígul i Mercè Arànega, la producció va confirmar el valor perdurable d'un text que ha esdevingut un clàssic del teatre català contemporani que ha estat interpretat per la majoria de les companyies amateurs del nostre país, una obra que convida a la reflexió i a la introspecció sobre la nostàlgia, el pas del temps i les emocions humanes.   Més informació: Josep Maria Benet i Jornet Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Ai-ai: el cadàver exquisit del teatre català

El surrealisme va prendre del dadaisme algunes tècniques de fotografia i cinematografia així com la fabricació d'objectes. Van estendre el principi del collage a l'acoblament d'objectes incongruents. També van inventar una forma de creació artística col·lectiva per divertir-se i cridar l'atenció. Van començar amb el que en digueren el "cadàver exquisit". Era una paraula o l'esbós d'un dibuix efectuats per una sola persona a la qual s'afegien, en rigorós ordre (o desordre) que hi anaven ficant cullerada, sempre de manera limitada. Podia resultar-ne una figura humana molt desproporcionada. El 8 d'octubre de l'any 2019, l’escriptora i crítica literària Núria Perpinyà convidà una vintena llarga d'escriptors catalans a l’Espai Brossa a fer un cadàver exquisit. Fou una experiència insòlita, històrica que donà lloc a una improvisada performance dirigida per Jordi Coca. De collages espontanis i a cegues entre uns quants, amb poemes i dibuixos, se n'han fet força seguint els de Prévert i Breton. En canvi, d'exquisits teatrals, que se sàpiga, aquest va ser el primer i l'únic que existeix al món. Sota el títol “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” l’obra compta amb textos d’una vintena d’escriptors i dramaturgs (Jordi Coca, Núria Casado, Carles Mallol, Victoria Szpunberg, Marc Rosich, Helena Tornero, Roger Puig, Dolors Miquel, Enric Nolla, Gerard Guix, Pep Cerdà, Manuel Molins, Toni Cabré, Jordi Prat, Adrià Pujol, Ferran Echegaray, Llàtzer Garcia, Paco Zarzoso, Carlos Be, Narcís Comadira, Albert Mestres, Queralt Riera, Jordi Oriol) i fotografies de Mikel Alors. Aquests textos encadenats formen un cos atzarós, un tren surrealista on cada vagó s'obre i es tanca amb paraules brossianes, despertant parlaments d'alaskians, efraïms i pollastres. Advertim els lectors que les sandàlies i els mandarins que s'escapen per les finestres els poden fer descarrilar el cap. L’acte de presentació del llibre es va fer el 17 de setembre de 2023 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa amb la participació de Vicenç Altaió, Jordi Coca, Núria Perpinyà i alguns col·laboradors del llibre, i es va projectar la pel·lícula de la manifestació artística dirigida per Toni Vidal que va tenir lloc el mes d’octubre de 2019.   El llibre “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” neix a partir del llibre “La Cadira trencada: teatre català d'avantguarda”, la història del teatre català del segle xx que repassa cent anys d’aquest gènere literari, els dramaturgs i dramaturgues, les tendències, la influència i la relació amb els corrents teatrals internacionals, l'escenografia, la política, la sàtira, la llengua, el feminisme, etc. El portal interactiu Mentrimentres parla de teatre, d'avantguarda, i de modes amb l'escriptora Núria Perpinyà. Llarga vida als cadàvers exquisits! Més informació: Commemora: Centenari del surrealisme Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Teatro

Yasmina Reza és una dramaturga francesa reconeguda amb els més prestigiosos guardons com el Molière, el Laurence Olivier, el Theater Houte i el Tony. Aquest volum de teatre reunit recopila tres obres de teatre seves que han estat traduïdes al castellà: “Arte”, "Tres versiones de la vida. Una comedia espanyola”, "Un dios  salvaje i una obra inèdita "Bella figura". A través de totes elles, l’autora ofereix retrats incisius i crítics de la societat contemporània amb diàlegs aguts i situacions que posen de manifest les tensions humanes que han aconseguit captar l'atenció del públic i la crítica teatral. L’obra de Reza ha estat reconeguda internacionalment, sent traduïda a més de trenta-cinc idiomes i sent representada en diversos països amb gran èxit. A més, la seva capacitat per explorar temes com l'amistat, les relacions humanes i altres qüestions existencials amb un toc d'humor i profunditat ha consolidat la seva reputació com una de les dramaturgues més rellevants del panorama teatral actual i sens dubte estem davant d’un llibre imprescindible a qualsevol biblioteca de referència d’obres de teatre. Més informació: Yasmina Reza a les biblioteques Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Entrevistes breus amb dones excepcionals

Joan Yago (Barcelona, 1987) és un dels dramaturgs més prolífics i interessants de l’actual panorama teatral català. Les seves obres es caracteritzen per inspirar-se en fets històrics i socials, sempre des de la ironia i el sentit de l’humor. Cofundador de la companyia La Calòrica, Yago és el dramaturg habitual de la companyia. Però a més, Yago ha destacat per obres d’èxit com You say tomato, un divertit musical de petit format (Premi Serra d’or de la crítica 2016), o Sis personatges – Homenatge a Tomàs Giner, una proposta de metateatre documental innovadora que es va poder veure a l’Espai Lliure l’any 2018. Entrevistes breus amb dones excepcionals, va ser escrita i publicada l’any 2016. Una primera versió que ja es va poder veure al Thêatre Ouvert de Paris l’any 2022. L’obra arriba per fi a Catalunya programada pel Teatre Nacional de Catalunya, del 29 de febrer al 31 de març de 2024, en una versió reescrita per l’autor i dirigida per la Mònica Bofill. El text ens presenta un programa de televisió on cinc dones, amb estils de vida peculiars, que existeixen realment, són sotmeses a entrevistes fictícies per una presentadora punyent que furgarà en les seves vides. L’autor aborda els diferents posicionaments, temes i qüestions existencials al voltant de la identitat, del gènere, i de les diverses visions de la humanitat de dones amb perfils contraposats, des d’una mirada fresca i irreverent. Una obra divertida però que  ens fa reflexionar sobre vides tan reals com inversemblants, en un món on hi ha tants punts de vista com persones.   Escolta l'obra sencera: Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago Més informació: Un espectacle excepcional de Joan Yago al TNC. Santi Fondevila. Diari Ara. Crítica de teatre. 6/03/2024. Les dones estrambòtiques de Joan Yago, de Martí Figueres. Núvol.com. 06/03/2024. Balañà, Bofill, Gil, Gorina... Andreu Martín. El Temps de les arts. 04/03/2024. Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Baila

Maurane Mazars és il·lustradora, dissenyadora i autora de còmics francesa que es va formar en Comunicació Visual a l’École Estienne de París ; després va ampliar els seus estudis a les universitats de Gènova i Estrasburg. Ha obtingut diferents premis per la seva feina a Bèlgica, Suïssa i França. Aquesta obra va guanyar el Premi Atomium Raymond Leblanc l’any 2018 així com el Premi Revelació al Festival Internacional d’Angoulême l’any 2021. ¡Baila! explica la història d’Uli, un jove ballarí alemany, apassionat per les pel·lícules musicals que acaba abandonant Alemanya en busca del somni americà, a la Nova York dels anys cinquanta. Allà intentarà triomfar a Broadway encoratjat per l’Anthony, un altre ballarí que va conèixer a Alemanya que li va obrir els ulls sobre la seva verdadera meta, que es el teatre i no el cinema. L’Uli, tot i venir d’una Alemanya recent sortida d’una Guerra Mundial, no dubtarà en gaudir de la seva sexualitat sense cadenes ni màscares. L’Uli i l’Anthony iniciaran una breu relació però molt intensa i l’Uli se n’adonarà que no tots tenen la mateixa mentalitat que ell, la qual pot estroncar la seva carrera artística, que exigeix tota la concentració possible.  Amb aquest còmic Mazars homenatja els inicis del teatre musical, el moment culminant del cinema als Estats Units i la dificultat per entrar al circuit professional. També fa un homenatge a importants figures de la dansa moderna a Alemanya del segle XX. Un dels punts forts de l’obra són les escenes de ball, en què Mazars construeix coreografies que transmeten moviment i que s’acaben de completar en la ment del lector. Per emfatitzar aquestes escenes alguns casos hi presenta vinyetes sense fons aïllant el protagonista de la resta del món eliminant qualsevol obstacle per la mirada i el moviment.  Té un estil gràfic interessant, en què l’autor s’assegura de marcar molt bé el contorn dels personatges i un bon equilibri entre aquarel·la i tinta. La precisió i el detall van canviant all llarg de les escenes, segons on Mazars vol dirigir la nostra mirada. En definitiva és una obra amb molts punts interessants que segur que us faran passar una bona estona! Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Carn humana

No us quedeu amb el discurs literal d’uns personatges banals que només saben parlar de fets paranormals i de marques conegudes. Carn humana descriu, i ridiculitza, amb una bona dosi d’humor absurd, la dèria d’un matrimoni esgarrifosament superficial, format per la Màrcia i en Ramon, encaparrats amb què el Mirko, el seu fill adoptiu, ha de ser excepcional tant sí com no. A través d’uns diàlegs plens de conjectures hiperbòliques, que contribueixen a caricaturitzar la parella, els espectadors s’endinsen en una sàtira moderna al voltant d'uns personatges, d'una mediocritat aclaparadora, afectats per un narcisisme patològic i desesperats per despuntar en alguna cosa. Són éssers amb un immens complex d’inferioritat, i profundament envejosos dels èxits dels altres, que aspiren a acaparar l’admiració de l'entorn, però amb actes inspirats en un altruisme hipòcrita i amb la instrumentalització del seu fill només en benefici propi. Quan s’adonen que el Mirko els ha sortit un nen normal i corrent, que ni levitarà mai, ni donarà mostres de fer cap prodigi memorable, el seu comportament pren una deriva criminal: es plantegen assassinar-lo, com ells mateixos argumenten, aprofitant un buit legal. Sembla ser que el pobre nen no ha cobert les expectatives. Ho posen en pràctica sense pensar-ho gens, com qui diu enduts per un rampell, mentre s’il·lusionen amb una nova adopció que substituirà ben aviat el fill mort, amb la mateixa frivolitat de qui decideix canviar de mòbil, de cotxe o de microones. “Tenim dret a il·lusionar-nos, Ramon. A viure una vida plena. A veure créixer un fill que ens faci sentir orgullosos de ser els seus pares”, diu la Màrcia, egoistament, fent passar les seves necessitats personals per damunt de la criatura. Per reblar el clau, el seu comportament immoral i la seva crueltat es desclouen poc abans d’acabar-se el darrer acte quan, tot jugant, s’entretenen a fer experiments amb unes minúscules formigues després d’haver comès un acte tant execrable. La decisió que han pres, però, no els acabarà de sortir bé (no desvetllarem el final, tranquil·litzeu-vos, per no espatllar la intriga). I és que l'autor, Josep Julien, ha estat fent broma, una mica seriosament: l'obra no pretén ser moralitzant, tanmateix conté una crítica implícita, un xic àcida, potser, contra aquella mena de progenitors, aparentment amorosos i amatents que, lluny del que cabria esperar, es converteixen en pares adoptius no pas per vocació, sinó per pur esnobisme, és a dir, per sentir-se especials, superiors, diferents i millors que la resta. La Màrcia i el Ramon revelen així la seva autèntica essència. Són profundament inhumans i tracten el seu fill, literament, com carn humana. Però, es que ells també vénen a ser el mateix. No tenen ànima, ni cor, ni bona ni mala consciència. D’aquí que el comportament de les formigues tingui tant de pes en el darrer tram de l’obra: a diferència d’ells, aquestes minúscules criatures, en aparença insignificants, assoleixen una immensa grandària pels seus actes solidaris, altruistes i intel·ligents. Uns valors absents en aquests dos personatges suposadament superiors que campen en l'escala antropomorfa.  Carn humana va més enllà de ser una mera reflexió sobre la paternitat o sobre els desenganys de la parella que ha volgut formar una família. És també, per extensió, el retrat d’una societat poblada d’éssers que s'han deixat arrossegar per capricis insubstancials i que els fan prevaldre, egoistament, per damunt dels valors primordials i dels drets dels altres. Amb aquesta obra, Josep Julien guanyà el XVIIè Premi de Teatre Palanca i Roca, l’any 2022, en la XXXIVena edició dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. Més informació:  Josep Julien a les Biblioteques Josep Julien a la Viquipèdia Recomanat per : Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

El gos

Guanyadora d’un Premi Born de Teatre (guardó d'escriptura dramàtica per a obres inèdites en català o castellà que convoca el Cercle Artístic de Ciutadella, Menorca), l’obra  El gos de Lluïsa Cunillé és un altre exemple del fascinant univers oníric de l’autora, que ens porta a qüestionar-nos les veritats establertes i a reflexionar sobre els valors que ens defineixen com a societat. El gos, que ha inaugurat la temporada 2024 de la Gleva Teatre, és un text dividit en dues parts ben diferenciades. A la primera, un home, un director d’escola jubilat,  rep a casa seva a un jove que, aparentment, ha trobat al gos de l’amfitrió que voltava pel carrer. En realitat, ni el gos estava perdut ni el jove l’ha rescatat. A la segona part, el monòleg del protagonista, que s’ha de descobrir, concreta allò que no havia quedat tancat a la primera part. Un joc subtil de miralls entre l’amo, la mascota i el jove, que amaga un secret amarg que destapa davant d’un desconegut sense necessitat. Al text, els personatges, predestinats a trobar-se, es llepen les ferides a través d’un diàleg carregat de pauses, d’informació que s’oculta en els silencis. Batega sempre una sensació d’amenaça i de canvi que fa llegir l’obra en alerta constant davant d’uns protagonistes que volen comunicar-se, però que no en saben. Davant d’una soledat que impregna els cossos del director d’escola i el jove, el gos esdevé un misteri. Així, l’autora aprofita aquesta situació per fer-nos reflexionar sobre el fracàs de l’educació i de la cultura, de la pèrdua d’il·lusions i com ens relacionen entre nosaltres. Amb una gran riquesa de llenguatge, humor cínic, tensió entre els personatges i càrrega psicològica que deriva cap a l’absurd, El gos és una obra amb més preguntes que respostes i una anàlisi sobre la relació entre la masculinitat i el poder. La reconeguda autora d’aquest text teatral, Lluïsa Cunillé, ha estrenat més de setanta muntatges, entre originals i dramatúrgies, i ha rebut nombrosos guardons com tres vegades el Premi Born de Teatre (1999, 2010 i 2022) i el Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques (2004). En 2010, va ser la primera dona a rebre el guardó del Ministeri de Cultura amb el Premi de Literatura (modalitat literatura dramàtica).   Més informació: Lluïsa Cunillé a les biblioteques Lluïsa Cunillé. Prestatge virtual d'Arts escèniques  La Gleva Teatre Institut del Teatre. Biografia Lluïsa Cunillé Recomanat per Biblioteca de Viladecans. Viladecans

El Chico de la última fila

Juan Mayorga (Madrid, 1965) és un llicenciat en Matemàtiques i Filosofia, que va exercir la docència i ha rebut nombrosos premis per les seves creacions teatrals. Tots els coneixements i vivències de l'autor es veuen clarament reflectits en El chico de la última fila: des del paper docent de Germán fins a hores de repàs de les matèries de matemàtiques i filosofia. El Chico de la última fila  té dos personatges principals: el Germán i el Claudio. Germán és un professor de secundària de llengua i literatura i apassionat d'aquesta. Després de molts anys està fart de la seva professió i decebut amb el nivell dels seus alumnes. Escriptor frustrat que es bolca en Claudio en descobrir els seus dots per a l'escriptura, i espera del jove tot allò que ell mateix ha estat incapaç d'aconseguir. En Claudio és un jove estudiant de 17 anys, alumne de Germán. És estrany, solitari, ve d'una família desestructurada i li agrada passar desapercebut, però demostra tenir una gran intel·ligència, especialment en el relacionat amb les matemàtiques i la llengua. Aprofita els seus dots amb les primeres per a ficar-se a casa del seu company Rafa Artola amb l'excusa d'ajudar-lo amb elles, però amb la finalitat de veure de prop a aquesta família que tantes vegades havia observat des de lluny. Els textos que escriu per a Germán giren al voltant dels Artola, però la motivació després d'ells no queda completament clara, frega el voyeurisme i provoca nombrosos conflictes. Al llarg d’aquesta obra de metateatre, que curiosament no segmenta l’espai ni el temps, el lector s’endinsa en les escapades del Claudio i en el vincle d’aquest amb el Germán i tot el que els envolta. El chico de la última fila resulta intrigant fins al final, i la seva amena lectura brinda l’oportunitat de convertir una tarda avorrida en una tarda satisfactòria.   Més informació: Juan Mayorga a les Biblioteques Juan Mayorga a la Viquipèdia Juan Mayorga. Real Academia Española Recomanat per Lara Fernández. Bib. de Ponent. Sabadell. 

Teoria escènica

L'estudi introductori del llibre diu: "Les obres teatrals d'Adrià Gual, en la seva majoria, van ser publicades en vida de l'autor (i algunes reeditades), i per aquest motiu es poden consultar amb certa facilitat. Per contra, els assajos, els prefacis inèdits, les conferències, els articles i les notes esparses van ser parcialment publicades en l'època i, malgrat el seu interès, es localitzen avui tan sols en hemeroteques i fons documentals. Sortosament la pràctica totalitat dels manuscrits de l'autor es conserva agrupada i és consultable a la biblioteca del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre de Barcelona." Per cobrir aquest buit, Carles Batlle i Enric Gallén recuperen tot aquest material en aquest llibre que pretén donar a conèixer els textos més representatius de l'assagística gualiana, situar-los en el seu context local i internacional i avaluar-ne la importància en l'establiment d'una tradició teatral autòctona. Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 1872-1943) va ser un dramaturg, director d'escena, empresari teatral i pedagog català que va viure a finals del segle XIX i principis del segle XX. Gual va fundar la companyia del Teatre Íntim amb l'objectiu de modernitzar el teatre català. A més, va fundar l'Escola Catalana d'Art Dramàtic per encàrrec de la Mancomunitat i un dels pioners del cinema a Barcelona. És una figura cabdal del modernisme català, i va ser reconegut per la seva tasca de regeneració, europeïtzació i ennobliment de les arts catalanes del teatre del segle XX. La seva teoria escènica es basa en la fusió de les arts en el teatre, concebut com a art total, i en la voluntat d'adaptació a la realitat del teatre català modulant les propostes segons les circumstàncies culturals i polítiques del país. Pel que fa a la seva obra, Gual va ser un dels primers dramaturgs simbolistes catalans i va escriure obres com "Silenci" que entronquen amb el teatre simbolista belga de Maurice Maeterlinck. A més, va ser el primer director d'escena a Catalunya i a Espanya, i va introduir la pedagogia dramàtica entesa a la manera contemporània. Va escriure diverses obres de teatre que oscil·laven entre el modernisme i el realisme teatral més estricte. Algunes de les seves obres més conegudes són "Oh, Estrella!", "La mosca vironera", "La visita", "L'últim hivern", "La mar brama", "Morts en vida", "El perill", "Nocturn (Audante Morat)", "Blancaflor", "Silenci (Drama de món)", "La serenata", "Joan Ezequiel", "Hores d'amor i de tristesa", "Fígaro o la dama que s'avorria", "La mentidera" i "El camí". El Teatre Íntim va ser un projecte i companyia teatral posat en marxa l'any 1898 per Adrià Gual juntament amb Joaquim Pena, Claudi Sabadell, Oriol Martí, Salvador Vilaregut, Francesc Soler i Josep Maria Sert amb la finalitat bàsica de donar nous aires al teatre català de l'època de promoure un teatre modern a Catalunya. El concepte de Teatre Íntim fa referència a la familiaritat, al grup reduït, tot i que no advoca per l'aïllament, si ho fa en una voluntat original de formar part d'un grup selecte intel·lectual. A les seves representacions, en un principi, només s'hi accedia per invitació, i per això la primera representació pública del Teatre Íntim La culpable de Gual (1899) va esdevenir un autèntic fracàs. A partir de l'experiència simbolista de Lugné-Poe, condueix el Teatre Íntim cap a un art total, creant una atmosfera, un ambient i una emoció que posi de manifest la correspondència entre el fet físic i espiritual. Inspirat en les noves propostes que s'estaven realitzant a París, va realitzar diversos espectacles als Jardins del Laberint d'Horta, on Gual va aplegar clàssics universals amb autors catalans, creant el que és conegut com a Teatre de la Naturalesa. El llegat del Teatre Íntim és cabdal, i l'any 1913 la companyia esdevé l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, i constitueix l'embrió de l'actual Institut del Teatre. La contribució d'Adrià Gual al teatre català va ser fonamental en la modernització i dignificació del teatre català, així com en la creació d'una indústria cultural. Va ser un dels primers a introduir el simbolisme i el teatre poètic a Catalunya, va ser un dels primers a incorporar la figura del director escènic i a innovar en la posada en escena del teatre català. També va ser un dels impulsors de la Ciutat del Teatre, un projecte que va idear com a Teatre de la Ciutat, el primer intent per fer un teatre nacional, projecte que finalment va ser descartat l'any 1925. A més, va ser un dels fundadors de l'Escola d'Art Dramàtic, que va ser fonamental per a la renovació del teatre català. Selecció de retrats i fotografies d'escena de muntatges teatrals d'Adrià Gual amb el Teatre Íntim (1898-1928), la Nova Empresa de Teatre Català (1908-1910) i l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913-1934)per a l'exposició "Adrià Gual (1872-1943), el perfum d'una època".    Més informació: Text complet del llibre Adrià Gual a les biblioteques Teoria escènica, d'Adrià Gual - Galeria d'imatges a cura d'Anna Solanilla [Imatges procedents del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre] Teatre Íntim. Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

La nostra ciutat

La vida a Grover’s Corners, una petita ciutat de l’estat de New Hampshire transcorre amb normalitat, els petits esdeveniments de la vida, la quotidianitat, es van succeint de forma natural. Però, no són, precisament, aquests petits esdeveniments els que donen raó de ser a l’existència humana? En La nostra ciutat, Thornton Wilder analitza el microcosmos d’una petita societat i la seva evolució en les primeres dècades del segle XX, i ho fa resseguint les petites accions, moments i converses que creu són les que han definit les grans decisions vitals dels personatges. La seva intenció és que els espectadors ens adonem d’això, Emily, una de les protagonistes, es queixa en una reflexió final: “Cap ésser humà s’adona algun cop de la vida mentre la viu? De cada, cada minut?” En aquesta obra, com en altres de Wilder, trobem la barreja d’elements innovadors en l’aspecte formal i d’altres més conservadors en la temàtica. L’obra es desenvolupa en tres actes amb salts temporals en un espai físic construït  amb objectes figurats i amb un regidor-narrador que trenca la quarta paret i es dirigeix  directament al públic. En aquest sentit, l’obra és conscient de ser una representació de la vida, un element de realisme buscat per l’autor. En canvi, temàticament, Wilder parla amb tendresa i enyorança d’un temps passat idealitzat, on les contradiccions i tensions socials de la petita societat que formen els habitants de Grover’s Corner són un preu acceptable a pagar a canvi de l’harmonia social imperant. L’obra té gran precaució vers el seu temps present, els anys trenta del segle XX, un temps de grans urbs, de producció industrial i de masses, on l’individu és més petit i insignificant. Un temps de canvis ràpids, deshumanització i conflicte que ens poden recordar l’actualitat i on, de la mateixa manera que llavors, el retorn a allò petit, concret i segur ens pot ser igualment útil per retrobar-nos amb la nostra pròpia humanitat. En temps de crisi, llegir Thornton Wilder, tranquil·litza. Thornton Wilder (1897-1975) és dels clàssics contemporanis del teatre nord-americà. Va guanyar el Pulitzer precisament amb l’obra recomanada que,  juntament amb "El llarg dinar de Nadal" (1931), són els seus treballs dramàtics més representats.  Més informació: La nostra ciutat – Fitxa tècnica Comanegra - Institut del Teatre Thornton Wilder a les biblioteques La nostra ciutat al Teatre Lliure– Fitxa tècnica de la representació dirigida per Ferran Utzet "Our Town" (1955). Versió cinematogràfica amb Frank Sinatra i Paul Newman dirigida per Delbert Mann. Recomanat per Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

El Criat

Qui faria escarafalls a algú que sempre et fa costat i que està disposat a fer qualsevol cosa per tu sense discutir mai? És el que li passa a en Tony, un noi de casa bona, bastant ingenu i pusil·lànime, i força indolent, que tan aviat esquiva una oportunitat laboral com rebutja obertament les obligacions de qualsevol ordre. Com sol dir, les complicacions no fan per ell i encara menys les confrontacions amb els altres. I és precisament per això que deixa el govern absolut de casa seva en mans d’en Barrett, el criat que acaba de contractar i en qui delega la presa de decisions de tot allò que afecta la seva vida quotidiana. En Barrett, de tarannà discret i llagoter, és un noi intel·ligent, molt eficient i dotat de grans habilitats. Des del primer moment, mostra una predisposició a complaure el seu amo, constantment. De tant en tant, deixa entreveure que té uns gustos molt exquisits, als quals no sembla disposat a renunciar, perquè és ambiciós i perquè, gràcies a en Tony, es troben en el seu abast permanentment. Amb astúcia, el criat comença a emparar-se de tots els flancs que afecten la vida d’en Tony , fins al punt de fer-se-li imprescindible. A mitja funció, descobrim que en Barrett és en realitat un personatge letalment manipulador. No només ha clissat de seguida quins són els grans defectes de caràcter del jove aristòcrata sinó que, subtilment, prova de fer-lo caure en el seu parany de mica en mica. Mentre es mostra falsament servicial, en Barrett va temptant el seu amo amb els plaers més hedonistes per satisfer els seus vicis, els quals dibuixen un arc molt ampli que inclou des de la mandra a la gola, passant per la luxúria. El personatge del servent es revela així com una criatura mefistofèlica capaç d’invertir l’estructura de poder convencional, de caràcter piramidal, entre amos i criats, per acabar assolint una posició dominant. No en va, es converteix en el protagonista absolut de l’obra de Maugham, fins al punt d’emparar-se’n també del títol. Ni la promesa d’en Tony, ni en Richard, un amic íntim de la parella, podran salvar el noi del seu depredador. En Tony no escolta els seus advertiments i es deixa arrossegar per tot allò que disposa en Barrett. Desolats i impotents, tots dos joves seran testimonis de la perversa relació que s’estableix entre amo i criat, i de la indigna i degradant transformació d’en Tony, cada vegada més sotmès, moralment i físicament, a la voluntat d’en Barrett. El criat, de Robin Maugham, és una obra magistral. Per una banda, dissecciona amb precisió de bisturí la manera com es construeixen uns vincles altament tòxics entre dos personatges aparentment molt diferents, per l’estatus i pel tarannà; i, per altra, exhibeix de manera meridiana, a la manera d’un advertiment, quines són les conseqüències de deixar-se portar per algú altre en excés. L’obra teatral, estrenada l’any 1948, va ser portada a la gran pantalla per Joseph Losey, també amb el títol "El sirviente", l’any 1963. L’adaptació que se’n va fer per a la pel·lícula va ser elaborada per Harold Pinter i el paper protagonista va ser interpretat per un Dirk Bogarde impressionant i magnífic, el qual impregnà el personatge d’un halo intens i profundament inquietant que el dugueren a guanyar el Premi BAFTA 1964. Inigualable. Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Teatro de la muerte y otros ensayos

La festivitat de Tots Sants ha comptat amb una rica tradició teatral, des de la representació del clàssic de José Zorrilla, "Don Juan Tenorio" a la dansa del Ball de la mort, una visió escènica davant de la mort, que Tadeusz Kantor va culminar en la seva última etapa de creació, anomenada el Teatre de la mort.   Tadeusz Kantor (1915-1990) fou un artista polonès polifacètic i un dels creadors escènics més destacats del s.XX. Sota la influència del moviment de les avantguardes, com el dadaisme i el surrealisme, Kantor va fundar l’any 1955 la companyia de teatre experimental Cricot 2, amb la qual va desenvolupar la seva visió teatral al marge de qualsevol ideologia i convencionalisme de l’època. Considerat el Warhol de la Polònia comunista, a "Teatro de la muerte y otros ensayos", trobem la seva recopilació teòrica, la qual uneix tota la seva vida artística, dels seus inicis teatrals a Cracòvia, en plena ocupació nazi, fins al seu darrer treball com a professor al teatre Piccolo de Milà, l’any 1986. D'aquesta manera, el llibre dividit en set capítols, s’inicia amb el Teatre independent dels anys 1942-1944, amb una tria de textos de Kantor al voltant del seu primer grup teatral que va crear juntament amb uns amics durant la guerra, i que representà de forma clandestina en cases particulars obres de Jean Cocteau o Stanislaw Wyspianski. Per continuar amb un viatge per les múltiples formes de la seva concepció teatral, defugint sempre de qualsevol tendència o tradició, a través de l'etapa del Teatre informal, al Teatre impossible fins a la més reconeguda i fosca de la trajectòria, el Teatre de la mort. Un període pictòric-visual, on apareixen units l'univers literari, performance, artístic i teatral del creador polonès, amb obres com, "La classe morta"; títol cabdal de Kantor, en què fa una reflexió sobre el pas del temps, la memòria i estableix l’escena teatral com un lloc de trobada entre vius i morts. Fins al punt que el mestre Peter Brook, la va definir com un espectacle després del qual el teatre no va tornar a ser el mateix.   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.    

El Personaje

Aquest llibre representa el tancament d’una trilogía dedicada a l’art de la ficció creada pel gran mestre Robert Mckee. Després del primer llibre El Guión publicat el 1999 i guanyadora del Premi de la Fundació Kraszna-Krausz al Millor Llibre sobre Imatges en Moviment, i de El Dialogo que va veure la llum el 2016, aquest darrer volum se centra en la creació de personatges fent un exhaustiu recorregut pels fonaments de la caracterització dels personatges. El llibre es divideix en 4 seccions. En la primera, “Elogio de los personajes”, McKee explora les fonts d’inspiració per a la creació de personatges. “Construir un personaje”, la segona part, se centra en la creació del personatge des de cero. El següent apartat, “El universo del personaje”, situa al personatges en els contextos del gènere, la interpretació i les relacions lector/públic/personatge. I l’última secció i la que conclou el llibre, “Las relaciones del personaje” mostra com els principis i tècniques del disseny del repartiment, a través de 5 exemples: Orgull i Prejudici; Un pez llamado Wanda; Slave Play; Hija de Sangre; Breaking Bad. Robert McKee, és doctorat en Arts Escèniques. Artista resident del National Theatre britànic i actor i director d’obres de Broadway. McKee és un dels professors de guió més prestigiosos del món, i aquest llibre presenta un recull del seu coneixement. La seva lectura és àgil i resulta una eina molt útil per totes aquelles persones que vulguin endinsar-se en la creació de ficcions.  Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Pensé que bailar me salvaría

El llibre de la ballarina, coreògrafa i directora d’escena Luz Arcas és una selecció de les seves obres  i diaris de creació dels últims sis anys, etapa que va coincidir amb una crisi creativa que la va obligar a desconstruir la seva trajectòria i refer-se com artista. Aquests textos, potents com la seva dansa, es poden llegir com un quadern de viatges, un diari, uns apunts, un text escènic, poètic i polític o com una barreja de tot, on el cos és sempre el protagonista. És també un recorregut per la seva investigació escènica que l’autora comparteix per conèixer com el seu procés creatiu. Arcas mostra a través d’aquest llibre el seu concepte de la dansa com un projecte de vida lligat a la seva pròpia experiència personal i a la memòria i “com un acte de resistència contra el totalitarisme cultural capaç d’encarnar a una veu col·lectiva”, segons les seves pròpies paraules,  L’artista (Màlaga, 1983) va fundar a l’any 2009, en plena crisi econòmica, la reconeguda companya de dansa contemporània La Phármaco. Una companya que va innovar en una escena artística que s’havia estancat en els seus suposats moviments de ruptura i que ha recorregut mig món fins a convertir-se en una autèntica referència internacional. Des de llavors, Luz Arcas ha representat les seves obres a espais com el Centre Pompidou, el Museu Thyssen de Màlaga o el Picasso i ha rebut premis com El Ojo Crítico de RNE de 2015, Millor Intèrpret Femenina Premis Lorca 2015, finalista Millor Intèrpret Femenina Premis Max 2017 i 2022, entre altres reconeixements. Luz Arcas ha ballat a la mor, a la memòria de María Teresa de León, al cos humà com eina de treball i ha establert un diàleg amb expressions artístiques de Llatinoamèrica, Àfrica i també de la seva pròpia terra, Andalusia, que de manera continua redescobreix i interpreta. A aquest llibre es pot comprovar el seu lligat amb als arrels, a allò del poble i a la seva terra com font d’inspiració i bellesa. Pensé que bailar me salvaria compta amb el pròleg de la dramaturga Lucia Carballal (Las últimas) i epíleg de la també dramaturga i creadora escènica María Velasco (Parte de lesiones) així com una dedicatòria final al seu company de vida, el poeta i col·laborador d’alguna de les seves obres artístiques, Abraham Gragera. «Pensé que bailar me salvaria de volverme del todo indiferente. Que bailando frenaría por unos instantes la maquinaria de un sistema voraz creado para la destrucción de las coses y de los cuerpos y para el reparto interesado de sus cenizas. Que bailar sería un acto bello indomesticable capaz de transformar a las personas.»     Entrevista a la ballarina, coreògrafa i directora d’escena Luz Arcas Més informació: La Phármaco Biografia Luz Arcas Reportatge en profunditat. El Salto Diario Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Instruccions per fer-se feixista

“No tots els populismes són feixismes, però tot feixisme és abans que res una forma de populisme perquè, encara que no neixi mai de les classes populars, el feixisme les explica com a elles els agrada ser explicades...” Amb explicacions tan contundents com aquesta Michela Murgia (1972 - 2023) explica com fer-nos feixistes fàcilment. Un assaig  planer i divertit que ens fa reflexionar sobre com el feixisme està guanyant seguidors dins d’una Europa que viu una crisi d’identitat i dels valors democràtics pels que tant van lluitar els nostres avis i àvies. Publicat el 2019 a Empúries, Instruccions per fer-se feixista aquest estiu està plenament d’actualitat, no només per l’ascens de l’extrema dreta a les eleccions municipals de l'any 2023, sinó perquè el text, adaptat per Sergi Pompermayer i dirigit per Miquel Gorriz, arriba al Festival Grec 2023 en  forma d'un monòleg satíric interpretat per l'actriu Mercè Aránega a la Sala Villarroel. Una lectura imprescindible per adonar-nos dels mecanismes subtils del feixisme i una adaptació teatral molt recomanable.   Més informació: Michela Murgia a les biblioteques Entrevista amb Michela Murgia - Vilaweb (01/04/2019) Mercè Aránega alerta sobre la trampa del feixisme Diari Ara (09/12/2022) Instruccions per fer-se feixista - Festival Grec 2023 Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Girl

El director i guionista belga Lukas Dhont ha treballat com a director de diferents curtmetratges i ha col·laborat com a director de fotografia. L’any 2022 va estrenar Close, el seu segon llargmetratge. L’actor principal és Victor Polster, actor i ballarí belga, que ha fet el seu debut amb aquesta pel·lícula. Girl és l’òpera prima de Lukas Dhont. Es basa en la història de Lara, una noia transgènere de 15 anys que somnia convertir-se en ballarina professional de ballet, en una prestigiosa acadèmia de parla holandesa. No obstant, s’haurà d’enfrontar al lent tractament hormonal per canviar de sexe, haurà de lluitar amb la seva necessitat de veure’s com a noia i suportar un cert assetjament de les seves companyes d’escola i la incomprensió i menyspreu de moltes persones. Per fer aquest llargmetratge, el director es va inspirar en el cas que va succeir l’any 2009 de Nora Monsecour, ballarina de dansa contemporània, transgènere i d’origen belga. Aquesta pel·lícula va participar en la selecció oficial del Festival de Cannes 2018. Va ser guanyadora Càmera d’Or, va obtenir un premi especial d’interpretació per l’actor Victor Polster i també va ser guardonada al Festival de Cinema de Sant Sebastià. A més a més va ser nominada als Globus d’Or, als Premis Magritte i als Premios Goya com a millor pel·lícula europea. És un molt bon relat de gènere i perseverança adolescent que barreja dansa, transformació i identitat. Ens apropa molt a la psicologia del personatge, en què reflexa el seu lloc més dramàtic. La pel·lícula aconsegueix que l’espectador senti empatia pel dolor de la seva protagonista. També és un bon testimoni de la duresa de la paternitat em què el pare de Lara li dona suport constantment. Per tant us recomanem que la veieu i la gaudiu molt! Tràiler de la pel·lícula: Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

¡Ací no paga ni Déu!

L’Antònia i la Margarita s’han convertit en dues ciutadanes indignades. Com la majoria de veïnes del barri, estan amoïnades per la crisi econòmica, l’atur i l’encariment del petroli. Ho tenen magre per arribar a finals de mes, per això, una mica a la impensada, s’han sumat a la revolta d’un grup de mestresses de casa que, com a resposta a l’apujada incontrolada de preus, han decidit emplenar-se els cistells amb tot de queviures i han abandonat el supermercat sense passar per caixa. Un cop apaivagats els ànims, les pors i els dubtes comencen a assetjar-les. I és que el marit d’una d’elles és un membre destacat del Partit Comunista i l’acte que acaben de cometre contra el sistema podria passar-los per casa. L’engranatge de la Justícia s’engega i amenaça amb moldre totes dues dones que es veuen obligades a posar en joc tot el seu arsenal d’argúcies, per evitar donar explicacions i poder sortir-ne airoses. ¡Ací no paga ni Déu! És una obra que resulta divertida i entretinguda fins i tot quan es llegeix. Dalt de l’escenari, s’enriqueix amb tot de matisos sorprenents i atrapa l’espectador en una teranyina de gags, de situacions enginyoses i de despropòsits, com ho faria qualsevol comèdia d’embolics a l’ús. Però, tractant-se de Dario Fo, una obra així ha de vehicular per força un propòsit més ambiciós, una reflexió seriosa, políticament compromesa i en conseqüència polèmica. L’obra va ser ideada pel seu autor, en efecte, com un vodevil, per riure’s de tot allò que pot semblar un tòpic modern, de la crisi econòmica, de l’autoritat policial, dels lligams conjugals o dels marits excessivament bonifacis, però no es pot considerar ni de bon tros una obra d’evasió. Més enllà de l’astúcia de les protagonistes, quan es dediquen a embolicar i desembolicar la troca tant com volen; més enllà de les consignes en contra de la patronal i en defensa del proletariat; més enllà dels conflictes generacionals que enfronten els personatges; o del brigadier estrambòtic que es declara a favor de la causa revolucionària, no hem de perdre de vista el marc històric en què aquesta obra fou concebuda: la dècada dels 70 del segle passat. Una època de molts trasbalsos a Itàlia. El país comptava amb una democràcia molt fràgil que hagué de suportar les envestides de l’extrema esquerra i un terrorisme alimentat per polítics i militars de caire feixista, els mateixos que al carrer es dedicaven a reprimir les manifestacions sindicals i d’estudiants mentre aspiraven a desmantellar el comunisme, l’anarquisme, i els moviments d’esquerres en general, de l’arc parlamentari a través de les urnes. Dario Fo no fou indiferent als conflictes polítics i socials que submergiren el país en els anomenats anys de plom, a Itàlia, al contrari. Emprà la sàtira com un instrument agitador de consciències i el seu teatre es convertí en un altaveu per cridar a l’acció l’opinió pública, a fi que no quedés impassible davant dels fets que s’estaven produint. Amb les seves farses, Fo es posicionà contra del terrorisme d’estat, contra els abusos de poder i contra la corrupció institucional. ¡Ací no paga ni Déu! s’inscriu, doncs, dins l’estela d’aquelles obres. L’escriví des d’un posicionament molt crític, com a militant que era de la democràcia, però, carregà les tintes contra unes esquerres inertes i dividides, i per tant ineficaces, en aquesta lluita per restituir la pau social d’Itàlia. Els protagonistes de l’obra es convertiren així en el ressò de les dues visions ideològicament oposades que dividien aleshores l’esquerra italiana en crisi: la més àcrata, radical i revolucionària, que tenia la necessitat d’emprendre accions violentes tot cridant a la desobediència; i la comunista, de tarannà més moderat, alineat amb el progressisme europeu, partidària del parlamentarisme i de rebutjar la violència, però incapaç de fer front, precisament pel seu conformisme aburgesat, als abusos d’un poder autoritari, sanguinari i corrupte que tants  estralls estava causant a peu de carrer. Publicada l’any 1974, ¡Ací no paga ni Déu!, conté força elements inquietants. Evoca un temps i una societat que avui en dia podrien semblar més que superats, però que, si abaixéssim tots plegats la guàrdia, podria tornar a instal·lar-se a Europa, i passar-nos factura, també a casa nostra. Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Lletra petita

Som tots uns impostors? De quina manera s’infiltra la ficció en la nostra vida i li dóna forma? És genuïna la imatge que oferim als altres? Aquestes i altres preguntes són les que qüestiona Anna Soler en el pròleg de “Lletra petita”, peça teatral escrita per Toni Cabré l’any 2016. A “Lletra petita”, el dramaturg mataroní ens situa en la complexitat i la incertesa del nostre temps a través d’Internet, un mitjà que representa el punt de partida per tal que dues dones insatisfetes amb la seva vida decideixen tancar una operació de compravenda inquietant, la de la seva pròpia identitat. D’aquesta manera, la dona morena i la dona rossa signen un contracte per intercanviar-se la identitat i començar de nou, sense tenir en compte, tal com especifica el mateix títol de l’obra, la lletra petita de l’operació. Mitjançant uns diàlegs curts i directes, els quals generen un ritme trepidant a l’estil d’un thriller psicològic, les dues dones toparan amb dues peces fonamentals de la seva vida anterior - la noia morena i la noia rossa- que les transportaran al fantasma del passat del qual volen fugir. Una obra que ens situa a la realitat social d’avui, un prisma recorrent en la dramatúrgia de Toni Cabré, on Internet és la plataforma ideal per suplantar la identitat, com un portal per generar mentides, sota la mirada de quatre personatges femenins sense nom propi, tècnica estilística que trobem també a “Viatge a Califòrnia”. En definitiva, un joc d’incerteses, entre veritat o mentida, realitat o ficció, satisfacció o insatisfacció, que representa el desconcertant món actual. Més informació: Toni Cabré a les biblioteques Toni Cabré, el dramaturg incombustible per Bernat Puigtobella (Núvol, 13/12/2022) Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

100 coses que has de saber de l'òpera

Quina diferència hi ha entre òpera; opereta i sarsuela?; Quantes òperes va escriure Rossini?; Van existir realment els castrats?; En qui es va inspirar Hergé per a crear a la Bianca Castafiore, la gran diva de l’òpera de còmic?  Aquestes qüestions i moltes més us seran respostes al llibre 100 coses que has de saber de l’Òpera, un llibre de divulgació sobre l’apassionant i desconegut, per molta gent, món de l’òpera.  A través de capítols curts, d’una sola pàgina, numerats de l’1 al 100, el llibre ens endinsa a poc a poc, i a foc lent, en els conceptes fonamentals de l’òpera (sopranos, mezzos; ària, duet, etc); en els i les principals artistes que han cultivat aquest gènere (Maria Callas; Renata Tebaldi; Luciano Pavarotti; Plàcido Domigo, etc); i en nombroses anècdotes i curiositats d’aquest gran art.  El llibre es troba dividit en vuit grans seccions o apartats: D’òperes i operetes; De compositors i llibretistes; De cantants rivals; De països i ciutats; D’estrenes i reestrenes; Dàries i obertures; De llums, càmera i acció; D’entesos i aficionats. Cadascun d’aquests capítols se centra en un aspecte concret del món de l’òpera.  Els autors Jaume Radigales i David Puertas són experts en la matèria. Jaume Radigales (Barcelona) és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, crític de La vanguardia i realitzador del programa Una tarda a l’òpera de Catalunya Música. Mentre que David Puertas Esteve és divulgador musical i col·laborador de diversos projectes a l’Auditori de Barcelona, al Palau de la Música Catalana, al Festival Internacional Pau Casals, entre d’altres. El llibre forma part de la col·lecció De 100 en 100 de l’editorial Cossètània, una col·lecció que va començar-se a publicar l’any 2010 i que ja compta amb una setantena de títols, de temes molt variats.  Més informació: Òpera a les Biblioteques  Altres llibres de Jaume Radigales a les biblioteques Altres llibres de David Puertas a les biblioteques Altres llibres de la col·lecció De 100 en 100 a les Biblioteques Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Finlandia

"Finlandia" és un reflex mordaç de la vida quotidiana i de les relacions. Un text sec, sense concessions, un cos a cos entre una parella que inicia els tràmits de divorci i solta tota la bilis acumulada, la ràbia i l'emprenyament que fins a aquest moment estava amagat. Els protagonistes, que es passen tota la nit discutint, comencen un combat lingüístic que representa dos mons oposats: Irene, una dona que s'ha transformat i ha modificat la seva mirada cap al feminisme i Israel, un home perdut que manté la seva ideologia desfasada de l'esquerra de fa dècades. La història comença quan Israel fa un viatge en cotxe des de Madrid fins a Hèlsinki (més de 4.000 km separen a les dues ciutats), on la seva parella treballa en una pel·lícula comercial xinesa i on a més també està la filla en comú. A partir d'aquest moment s'inicia una discussió entre dues persones que abans s'estimaven i ara es destrossen amb l'excusa de la custòdia de la seva filla. Tots dos entren en una espiral de retrets, amenaces i dolor que, fins i tot, es difumina la frontera entre agressor i víctima. Hi ha moments d'autèntica guerra de paraules que mostra a persones amb preocupacions distintes i contradictòries amb si mateixes. De fet, tota la peça està traspassada per la crueltat i la fúria, però amb lleugers tocs d'humor que s'agraeixen enmig de tanta intensitat lingüística. Completa el volum "3 anunciaciones" sobre la relectura de l'Anunciació de l'àngel Gabriel mitjançant una selecció de tres monòlegs. L'autor Pascal Rambert, dramaturg, director d'escena, director teatral i coreògraf francès, reconec que va escriure aquesta obra per "provocar un impacte, però també per a reflexionar sobre la realitat". Un objectiu que aconsegueix engrescant a una parella en una discussió d'hores i mostrant la realitat de la fi de l'amor i de la violència resultant de posar resistència a aquest fi. El dramaturg ha obtingut nombrosos premis, entre ells el Premi Émile Augier de Literatura i Filosofia per la seva obra Assaig en 2015 i el Premi de Teatre de l'Acadèmia Francesa al conjunt de la seva obra en 2016. Entrevista a Irene Escolar i Israel Elejalde - Culturas2 RTVE (20/10/2022) Més informació: Pascal Rambert a les biblioteques  Editorial La Uña Rota Revista d’arts escèniques Godot Entrevista a Irene Escolar i Israel Elejalde per l’obra Finlandia a RTVE Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

El temps i els Conway

John Boynton Priestley (1894-1984) va ser un prolífic dramaturg, novel·lista, crític i assagista anglès.  Tot i el temps passat, les obres de Priestley continuen entre les més  populars de la literatura anglesa. De la seva producció teatral, l’obra més coneguda  és "La visita d’un inspector". El temps i els Conway (1937), es desenvolupa com un drama burgès naturalista en tres actes, on afloren els conflictes d’una família benestant, que sorprèn per la utilització de dos espais temporals diferents: 1919, escenari del primer i tercer acte, i 1937 del segon acte. En realitat, el temps és el gran protagonista de l’obra. Priestley, influenciat per les teories de John William Dunne sobre els somnis premonitoris i la percepció no lineal del temps,  va escriure una sèrie d'obres teatrals conegudes com a "Time plays" (Això ja ho he viscut, El temps i els Conway, Revolt perillòs) en la qual la trama no segueix una línia temporal cronològica, entre les quals destaca El temps i els Conway. La Temporada 22/23 es va representar l'obra Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció d'Àngel Llàcer i protagonitzada per Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana i Roser Vilajosana. La proposta en línia: El temps i els Conway     Aquesta versió de l'obra El temps i els Conway, adaptació de Begoña Barrena dirigida per Mario Gas, es va emetre per primera vegada a TV3 l'any 1993. El repartiment, encapçalat per Montserrat Carulla, el completen Àlex Casanovas, Vicky Peña, Pere Ponce, Mònica López, Rosa Renom, Rosa Boladeras, Lluïsa Castell, Jordi Boixaderas i Jaume Mallofré. Més informació: J. B. Priestley a les biblioteques Recomanació "Això ja ho he viscut" Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Musicales: los 50 mejores espectáculos de Broadway

Luis Poyo és un periodista navarrès que treballa als serveis informatius de RTVE. Des de l'any 1995 és un apassionat per als musicals. Això l'ha fet viatjar regularment a Londres o a París per conèixer els últims èxits de Broadway i el West End així com per investigar-ne la història i l'evolució del gènere. Compta amb una àmplia base documental que inclou milers de gravacions discogràfiques i una completa biografia sobre teatre musicals. Amb aquest llibre debuta com a autor de divulgació teatral. El llibre escrit durant la pandèmia de la COVID-19 que va provocar el tancament de molts teatres d’arreu del món, fa un exhaustiu recorregut als cinquanta musicals més importants de Broadway dels últims noranta anys amb els artistes, modes i influències. Cada un dels musicals, en ordre cronològic, s’han agrupat en cinc apartats temàtics: obres que han revolucionat el gènere, grans clàssics, èxits globals, muntatges amb personalitat i produccions d’entreteniment espectaculars. Tenen un article principal, un cartell o fotografia, una fitxa amb les dades bàsiques de la producció, una selecció discogràfica de les millors gravacions, una reflexió en clau d’humor sobre l’essència de cada espectacle i un glossari de termes anglosaxons usats amb freqüència en el mon del teatre. Algun dels musicals que hi trobareu són Cabaret, Sonrisas y lágrimas, Chicago, Jesucristo Superstar o La Jaula de las Locas.      En definitiva si sou dels que us agrada aquest gènere aquest és el vostre llibre. Més informació: Fragment del llibre Comèdies musicals i revistes a les biblioteques La gàbia de les boges Mar i cel als escenaris Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Creditors: tragicomèdia

Johan August Strindberg (1849-1912) fou un dramaturg de mentalitat inquieta. Es convertí en l’introductor del naturalisme a Suècia, però la seva curiositat insaciable el dugué a experimentar tota mena de disciplines artístiques i científiques, i a abraçar els postulats de les avantguardes, cosa que el convertí en un creador polifacètic i prolífic, i en una figura clau en la renovació de la dramatúrgia escandinava. L’obra que us presentem, Creditors (1889), forma part d’una trilogia força representada, juntament amb El pare (1887) i La senyoreta Júlia (1888), uns drames rupturistes amb la tradició estètica del Romanticisme i amb els gustos socials de l’època, inspirats en les vivències personals de l’autor i fruit de la seva personalitat inestable i complexa.  Allò que convertí aquesta obra teatral en una creació reveladora és el fet que l’autor posà al descobert, amb una cruesa insòlita, algunes idees que, de manera inquietant, resulten vigents encara ara. L’argument de Creditors és enganyosament simple: un desconegut, poc després de fer amistat amb un home casat, acaba fent-lo dubtar de la fidelitat de la seva esposa. El personatge enigmàtic oculta, però, un secret força intrigant: ell i la dona en qüestió havien estat casats temps enrere, per la qual cosa tots dos homes acaben convertits en rivals. El diàleg entre els protagonistes es basteix, doncs, a partir d’un triangle amorós convencional. Inicialment, sembla banal, tanmateix, de mica en mica, les paraules acaben transformant-se en dards enverinats que revelen una profunda història. L’espectador, tot d’una, es converteix en testimoni i jutge dels duels psicològics que mantenen entre ells, i que vehiculen una crítica mordaç contra els prejudicis que envolten les relacions amoroses, sotmeses al jou del matrimoni i concebudes des de l’ideari burgès de l’època. Al cap de poc temps de ser estrenada, Creditors es convertí en un retrat càustic de la mentalitat sueca i de la societat del seu temps. L’obra d’Strindberg es feu ressò dels canvis socials que s’esdevingueren a finals de segle XIX. Seguint l’estela d’escriptors i d’intel·lectuals com Ibsen o Flaubert, s’afegí a un debat encès sobre qüestions com la moralitat i els valors de classe, la relació entre la religió i la llibertat sexual dels individus, o el rol del marit o de la muller en el si de la família. Dalt de l’escenari, l’espectador percep fins a quin punt arriben a desfigurar-se els lligams suposadament sòlids entre els protagonistes i tot allò que sustenta la unió marital, que acaba desvirtuant-se, en benefici del mer interès personal, el desig sexual pur i dur, o la dependència econòmica d’un dels cònjuges. A Creditors, els rivals es disputen la mateixa dona. El marit pren consciència que no ha estat el primer i l’ex acaba descobrint que no ha estat l’únic home. Al bell mig, una dona plena de despit que no s’ha sentit prou estimada. Tots tres personatges han estat manipuladors, deslleials i infidels, d’aquí que la confrontació de sexes, fruit d’uns greuges dolorosos i insalvables, prengui cada vegada més uns tints caïnites. L’obra desemboca en una lluita de cervells on l’objectiu principal és l’assassinat psíquic de l’adversari, Strindberg mateix ho expressà en aquests termes, això explica molt probablement la duresa del títol. Perquè els efectes de tot això són devastadors per als protagonistes. Més enllà de voler passar comptes, allò que roman latent en el cor dels personatges és el desig d’anorrear la felicitat del rival i, a poder ser, destruir-lo. Per això la relació de tot tres es torna despietada, orientada a la destrucció de l’altre a través del la traïció i dels retrets.  L’obra es converteix en un pols que destrueix tota possibilitat de reconciliació i de reconstrucció vital a partir de l’amistat o del vincle amorós. I què en queda, de les seves relacions? Un profund malestar per culpa dels remordiments, de la mala consciència, per tot allò que no han fet o no han sabut fer prou bé. Els protagonistes han deixat de ser marit o muller, amics, amants, o companys inseparables, per convertir-se en creditors, més ben dit, en usurers. Han volgut saldar un deute amb els altres, però, recíprocament, també amb si mateixos, perquè cap dels tres no és innocent. Tots plegats han hagut d’afrontar, si us plau per força, uns interessos molt alts afectivament parlant. Més informació: August Strindberg a les biblioteques Acreedores (Estudio 1 - RTVE 1970) Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Germanes

El 7 de març de 2008 s’estrenava “Germanes” a La Villarroel de Barcelona, una peça teatral premiada amb el Premi Max a la millor autoria teatral en català, tres Premis Butaca al millor muntatge de la temporada, actriu per a Maria Lanau i text teatral més el Premi de la Crítica de Barcelona a la millor direcció. Tot un fenomen que va consagrar a la dramaturga Carol López l’any 2008, amb més de 66.000 espectadors, fins al punt que l’any 2012 va fer el salt a la pantalla amb la TV-Movie creada per TV3, en què es va respectar gairebé tot el repartiment teatral a excepció de Nora Navas que substituí l’actriu Marta Domingo. Un èxit que segons el crític teatral Marcos Ordoñez en un article al diari El País, Al fin una comedia: “Germanes”, de Carol López, té molt a veure amb la valentia d’arriscar-se a fer comèdia, un gènere que moltes vegades s’encasella sota un teatre banal, evasiu i comercial, malgrat la necessitat de portar la comèdia a la vida quotidiana com a experiència vital i terapèutica. “Germanes”, entre l’humor i el drama, narra la història de tres germanes protagonitzades per Aina Clotet (Ivonne), Marta Domingo (Irene) i Maria Lanau (Inés), les quals es reuneixen a la casa de la seva infància després de la mort del seu pare juntament amb la inefable mare, interpretada per Amparo Fernández. Una primera trobada on se li sumarà un segon retrobament al cap d’un any, i que servirà no només per gestionar emocionalment la pèrdua del progenitor sinó també per examinar les complicitats familiars. Un argument aparentment senzill en un entorn molt quotidià, la cuina d’una casa rural, on s’aniran desmembrant els secrets i les angoixes a través dels arquetips de cada una de les germanes fins al punt de posar a prova la mateixa unitat familiar. Una comèdia melodramàtica, intel·ligent i moderna amb referències a Txèkhov, pel títol i la situació inicial de l’obra, que accentua l’estil trepidant de Carol López, la primera dona a dirigir un teatre a Barcelona, el Teatre Villarroel, i també la necessitat de l’humor en la mateixa vida i també en la ficció. La proposta en línia: Germanes El patriarca d'una família amb tres filles mor a la casa familiar. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula "Germanes" (2011), on ens trobem amb una mare que s'ha d'enfrontar a una nova vida, tres germanes, un fill adolescent, un marit que és exmarit, i un autèntic príncep blau. Una família que s'amaga sota l'aparença d'una certa normalitat i que es retroba al cap d'un any per celebrar l'aniversari de la mort del pare. Tothom té els seus petits secrets que, de mica en mica, es van revelant, fins i tot, alguna perversitat. Més informació: Carol López a les biblioteques Secrets i mentides de família a "Sala 33", amb "Germanes [TV3alacarta] Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

Nas de pallasso

"Arriba el circ, arriba el circ a la Ciutat de les paraules!" Així comença aquest poemari infantil creat per Miquel Desclot que ens endinsa en un viatge a través del màgic món del circ en una brillant edició feta per l’editorial Kalandraka en la seva col·lecció dedicada a la poesia per a infants.  A través de 38 poemes, de ritme i mètrica variada, el llibre ens presenta els principals personatges presents en qualsevol circ clàssic: els músics; la contorsionista; el domador de cadires; la trapezista, el malabarista, entre molts d’altres.   Nas de pallasso és una obra plena de referències i homenatges a figures catalanes i internacionals del món del circ. Podem trobar mencions a en Tortell Poltrona, a la pallassa Pepa Plana; a la Mariona Tomàs i Jorba, i al seu marit Lluís Ralluy, creadors del circ Raluy; al transformista Leopoldo Fregoli, o a Miss Lala, nom artístic de l’artista Anna Olga Albertina Brown.   A més de les referències a figures artístiques del panorama circense, en el llibre també trobem poemes inspirats directament en famosos i emblemàtics quadres de grans pintors que tenen el circ com a tema central. És el cas d'El Circ Blau de Marc Chagall; o del quadre Familia de saltimbanquis del pintor malagueny Pablo Picasso; o Amazona i Cavall la pintura inacabada de Georeges Seurat. Finalment, el darrer poema El Circ Calder està dedicat a l’escultor nord-americà Alexander Calder, un veritable enamorat de circ.  Al final del llibre podem trobar un glossari dels personatges i obres de referència que hi apareixen al poemari i que ajudarà a petits i a grans a descobrir i aprendre més sobre el món del circ. Miquel Desclot és un consagrat escriptor amb una àmplia producció de narrativa infantil i juvenil i amb un munt de poemaris de gran qualitat, i en aquesta obra l’acompanya la il·lustradora Anna Font omplint de vida i colors les pàgines i donant forma a aquest circ imaginat amb paraules. Més informació: Miquel Desclot al Catalèg de les Biblioteques  Miquel Desclot a la Viquipèdia Altres llibres infantils sobre el circ al Catalèg de les Biblioteques Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Obra completa, d'Andrea Dunbar

Andrea Dunbar  (Bradford, 1961-1990) va escriure la seva primera obra amb només quinze anys i amb tinta verda en un quadern escolar. La peça titulada The Arbor, en referència al carrer on vivia la jove, va guanyar un premi Young Writers Festival, va ser representada a Nova York i va ser objecte d’un documental. Aquesta obra més Rita, Sue and Bob Too i Shirley completen la trajectòria de la dramaturga que l’Editorial Barrett ha publicat per primera vegada en castellà.  Les tres peces narren, amb diàlegs vertiginosos on hi ha violència, excés, llenguatge ordinari i groller, insults i molta realitat, la vida diària de l’autora que denuncia la falta d’oportunitats socials dels barris obrers dels anys setanta i vuitanta on la precarietat i l’atur de l’era Thatcher van marcar a diverses generacions. Un món sòrdid on el sexe i les relacions es converteixen en el fill conductor i presenten a dones joves que han d’enfrontar-se a la violència, l’alcoholisme i l’exclusió.  En The Arbor, editada per Barrett en color verd com l’obra original, l’autora mostra, sense cap filtre, la vida d’una jove descarada i irreverent de quinze anys que viu en un veïnat decadent, amb un pare maltractador i alcohòlic, uns germans violents i una mare caòtica i agressiva. La segona peça, Rita, Sue and Bob Too, que va ser adaptada al cinema el 1986 per Alan Clarke, explica la relació de dues joves amb el mateix home casat mentre que a Shirley descriu la difícil relació entre una mare i la seva filla.  A les tres obres, la veu d’Andrea Dunbar destaca per la seva honestedat atroç. El que explica l’autora no és ficció sinó la crua realitat d’una noia que es diferenciava de la resta només pel seu talent i intel·ligència, però que vivia en un present opressiu i violent sense cap sortida esperançadora.  Andrea Dunbar va morir els vint-i-nou anys i es va convertir en un mite.  Més informació:  Tràiler de la pel·lícula documental The Arbor Tràiler de la pel·lícula Rita, Sue and Bob Too Andrea Dunbar a la Wikipedia Andrea Dunbar a l'Editorial Barrett Recomanat per Esther Benito de la Biblioteca de Viladecans. Viladecans

100 musicales que deberías ver

Com deia Andrew Lloyd Webber “un musical és una basta obra col·laborativa que ha d'encertar en una infinitat de decisions que van des de la trama a la partitura i de l'escenografia a la posada en escena”.  Així és. Els musicals segurament són un dels espectacles més complets que existeixen on s’uneixen actuació, música, cant, ball i coreografies. Tota una gran varietat de disciplines artístiques, unides al servei d’una gran història. El llibre “100 musicales que deberías ver“ pretén ser un recull d’alguns dels millors muntatges musicals de tots els temps. La selecció presentada per Joan Francesc Cánovas, a més de funcionar a tall de guia i de recull pràctic, presenta una categorització i classificació dels musicals escollits que també ajuda a contextualitzar cada espectacle.  Així el llibre recull 100 muntatges i els divideix en cinc categories:  Imprescindibles: els grans musicals moderns Musicals i pel·lícules imprescindibles que han anat de bracet Què va ser primer, el musical o la pel·lícula? Musicals que no hem d'oblidar Apostes locals d'èxit En el musicals imprescindibles, Cánovas recull els muntatges que s’han convertit en referents indiscutibles d’espectadors i crítica com "Billy Elliot"; "Cats"; "Chicago"; "Rent"; "The Phantom of the Opera" o "The Lion King". En la categoria dels musicals i les pel·lícules que han anat de braçet, es destaquen obres com Cabaret; "My fair Lady"; "Mary Poppins"; "Grease"; "Sister Act". I després, l'autor agrupa en una altra selecció aquells musicals en què pel·lícula i muntatge són difícilment inseparables i no se sap quin va ser abans. Aquest seria el cas de "Ghost"; "Hair" o "Hairspray". Finalment, en l’apartat de musicals que no es poden oblidar trobem "Avenue Q"; "Fun Home", "Camelot"; i "Jersey Boys" entre altres muntatges que han destacat per motius diferents. I per acabar, es presenten apostes locals d’èxit, com és el cas de "Mar i Cel" o "El Médico". Cal destacar també, que el llibre aporta altres informacions molt interessants com una llista dels musicals guanyadors del Premis Tonny de 1949 a 2019; dels Premis Laurence Olivier del 1976 al 2019, així com una petita llista dels principals noms dins del món dels musicals. En definitiva, una guia imprescindible per a amants dels musicals i per a aquells lectores i lectors que vulguin iniciar-se en el gènere. Recomanat per Elisabet Vazquez Puig. Biblioteca de Ripollet.

Assaig sobre la ceguesa

Recuperem la lectura d'Assaig sobre la ceguesa, la novel·la de José Saramago, arran de l’adaptació teatral que va passar pel Teatre Nacional de Catalunya durant el mes d’octubre de 2022 i de la celebració del centenari del naixement del seu autor, Premi Nobel de Literatura l’any 1998. L’obra de Saramago, publicada l’any 1995, és una de les més conegudes de l’autor juntament amb altres com “L’evangeli segons Jesucrist”. La novel·la havia estat adaptada per al cinema l’any 2008, amb el títol de "Blindness", i dirigida pel director brasiler Fernando Meirelles. L’Assaig és una distopia que planteja un món on tothom perd la vista de sobte, de manera progressiva, inesperada i inexplicable. En aquest escenari -on s’imposa la lluita per sobreviure dels més forts-, un petit grup de persones, entre les quals hi ha l’única dona vident, s’uneixen per col·laborar i no perdre el que queda de la humanitat. Saramago fa servir el relat com una metàfora per reflexionar sobre els mecanismes del poder i el control social en un entorn on les persones han perdut la capacitat de percebre la realitat tal com és. En aquest sentit, i com al·legoria, la novel·la ens fa pensar en un problema tan actual i real com és el del Canvi climàtic, i com els éssers humans estem ignorant cegament un problema tan dramàtic sobre el qual, si no actuem ràpidament, estem abocats a un futur incert per a tota la humanitat. Més informació: José Saramago a les biblioteques Jose Saramago al Prestatge virtual de Novel·la “Assaig sobre la ceguesa”. Wikipedia. “Assaig sobre la ceguesa”. Adaptació del Teatre Nacional de Catalunya.  “A ciegas”. Filmaffinity. Fundació José Saramago José Saramago: «Abans escrivia per no morir, ara escric per comprendre». Conversa amb l’autor. Eva Piquer a Catorze.cat Recomanat per Eva Montiel . Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

El Meu Liceu abans del foc: crònica històrica d'una vivència personal (1985-1992)

Josep Maria Busquets (Manresa, 1934), industrial tèxtil i promotor cultural, qui fou l’administrador general del Consorci del Gran Teatre del Liceu durant el període 1985 – 1992, signa aquesta crònica sobre un dels equipaments culturals centrals de la nostra geografia que enguany celebra el 175è aniversari de la seva creació. Estructurat com una òpera romàntica a l’estil de Lohengrin del mestre Wagner, El Meu Liceu està estructurat en tres actes i diversos visos, sota els quals se’ns presenta un recorregut per la història del Liceu des dels seus orígens fins a la seva remodelació provocada pels diversos incendis ocorreguts i, tanmateix, per les dependències interiors del mateix teatre. Un itinerari que ens ajuda, no només a comprendre el funcionament d’un dels grans teatres operístics europeus, sinó també algunes de les seves anècdotes al llarg del seu funcionament. D’aquesta manera,  podem destacar els orígens del Liceu a l’antic convent de Montsió el 1838, l’impuls de la societat civil catalana per edificar un teatre operístic de qualitat seguint el model de les grans capitals europees, artífex de què avui en dia és l’edifici del Liceu que coneixem, o l’entrada de les administracions públiques en la gestió, aspecte que va democratitzar l’ús del teatre a les classes populars. Un trajecte històric i educatiu, on es descriuen els col·lectius que formen part del Gran Teatre del Liceu, des de personal tècnic a artístic, les diverses sales i la seva transformació, com el famós Saló dels Miralls, el qual ha passat de ser un espai restringit a esdevenir un lloc de descans i trobada per a tothom o la Sala Mestre Cabanes en honor a Josep Mestres Cabanes, pintor i escenògraf del Liceu. Finalment, en aquesta crònica també se’ns exposa alguns dels episodis més tràgics del teatre, com l’atemptat anarquista produït l’any 1893, o els incendis dels anys 1861, o el més recent, 1994, que va originar la gran remodelació de l’equipament fins a convertir-se en un referent simfònic i cultural on han passat grans noms de la lírica mundial, des de Luciano Pavarotti o Montserrat Caballé, o grans projectes de ciutat, com l’òpera comunitària amb veïns i veïnes del barri del Raval, La gata perduda, un èxit rotund d’aquesta temporada. Més informació: El Gran Teatre del Liceu a les biblioteques Històries del Liceu. Pòdcasts de Catalunya Ràdio Programa: Històries del Liceu: Capítol 1 |   - TV3 Òpera prima, la construcció de “La gata perduda” -  TV3 Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

El Sol

En un futur pròxim, la humanitat ha trobat un antídot contra un virus mortífer – l’obra és de 2011!- que ha soscavat els fonaments de la societat. Hi ha hagut, però, una conseqüència imprevista: els immunitzats per via natural o gràcies a la vacuna han augmentat les capacitats físiques i intel·lectuals molt per sobre de la mitjana d’aquells que no han patit el procés, els ara anomenats antics o curiós. Els nous humans, més freds i racionals, que no envelleixen ni emmalalteixen i que tenen una major orientació a l’harmonia social tenen dues limitacions importants. La primera és que no toleren els raigs ultraviolats, és a dir, no poden exposar-se al sol. I la segona, tenen problemes per reproduir-se. Són aquests humans nocturns, els nox, una evolució o un cul-de-sac en l’evolució humana? L’obra de Tomohiro va una passa més enllà en el tema de l’especulació sociocientífica sobre una humanitat dividida en subespècies que han de conviure. Els nox i els curios, en aquest sentit, segueixen la tradició dels elois i els morlocks d’H.G. Wells (La màquina del temps, 1895) o la societat fordiana feliç i els salvatges d’Aldous Huxley (Un món feliç, 1932). La contradicció entre els valors i les característiques dels dos grups, és el motor de la història, que es concreta en els espais de frontera, en aquest cas fins i tot física. Aquesta contradicció és explotada amb mestria per Maekawa perquè la duu a la petita escala dels personatges, la vida dels quals respon d’una manera o una altra a aquesta divisió i a les preguntes que els hi genera, a les situacions a les quals han de fer front i a les relacions humanes que es desenvolupen. Teatre japonès de ciència-ficció. Així d’entrada pot sonar dur, però us encoratgem a endinsar-vos en un la seva lectura que, d’altra banda, és àgil i està farcida de valors i espiritualitat oriental, aire fresc per al lector occidental. Tot rematada amb un final realment espectacular.   Tomohuro Maekawa és dramaturg, guionista i director d’escena, fundador de la Companyia de teatre Ikiume (que es pot traduir per una cosa semblant a “enterrat en vida”). La ciència-ficció i els elements sobrenaturals són els seus temes més habituals, així, a més de Sol (2011), ha escrit Strolling Invader (2005), The Obelisk of the Beast (2013) o Time for Lost Childen (2020), entre d’altres. Més informació: Tomohiro Maekawa a les Biblioteques Ikiume "THE SUN" Dossier de premsa Recomanat per Raquel Segura. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat. 

Parte de lesiones

Segons les mateixes paraules de l'autora, "Parte de lesiones" reuneix "signes, símptomes, trastorns, síndromes i patologies de la dramatúrgia (i del seu entorn)". Un llibre dur, dens i intel·ligent que agrupa cinc ficcions teatrals de Maria Velasco (Burgos, 1984), totes elles estrenades entre 2014 i 2021, i un apèndix amb tres textos breus. Les obres es relacionen entre si com diferents mons que ballen entre el fet narratiu i dramàtic, a vegades amb humor i amb moments de reflexió i de ràbia. Les obres de l'autora versen sobre temes que travessen a tothom com la família, la tradició, el duel, els diners, la intimitat, l'autocensura o el colonialisme en les relacions sentimentals. Temes que, malgrat això, Maria Velasco els inunda de la seva pròpia experiència, de risc artístic i personal com petites lesions al cos i a l'ànima. Teatre de poètica hiperrealista amb un peu en l'art i un altre en l'activisme polític i social. La primera de les obres, "Escenas de caza" és una peça de teatre, dansa i supervivència. Els rumors sobre la sexualitat d'un dels protagonistes el converteixen en la víctima perfecta per un poble disposat a la humiliació més brutal contra qui no segueixi les normes establertes. La crueltat dels habitants d'aquesta localitat es torna en una autèntica caça a l'home. Encara amb el patiment de la primera obra, el segon text "La espuma de los días", basada en l'obra de Boris Vian, ens endinsa en una romàntica història d'amor a París i a la mort de la història per les conseqüències de la crisi social i econòmica de la ciutat. El tercer títol de l'obra "Líbrate de las cosas hermosas que te deseo", l'autora ens endinsa en un viatge emocional i reflexiu cap al sud de la personalitat, reflexionant sobre què succeeix quan una dona blanca s'enamora d'un home negre i sobre quines fronteres cal travessar de manera individual i familiar. A través d'una història dramàtica que il·lustra una crisi emocional i un trastorn ansiós depressiu, María Velasco presenta l'obra "La soledad del paseador de perros", una proposta gens convencional ni complaent, plena de riscos i solitud. L'últim dels textos és "Talaré a los hombres sobre la faz de la tierra". Una obra que relaciona la violència emocional y sexual amb la violència sobre el medi ambient. Les obres de Maria Velasco han estat estrenades en teatres públics com el Teatro Español, el Centro Dramàtico Nacional o el Centro Conde Duque; els espais més prestigiosos del circuit alternatiu com a Cuarta Paret, Teatro Pradillo, Nau 73, Teatro del Barrio, El Muntacargas; enclavaments històrics com la Societadad Cervantina o el Ateneo de Madrid i galeries d'art i museus, com el Artium de Vitòria o La Juan Gallery. També en festivals nacionals (Sorgeix, Frinje i Escena Abierta) i internacionals, a Itàlia, França i els Estats Units.   María Velasco parla de "Talaré a los hombres de sobre la faz de la tierra" representada a la Sala Beckett del 13 al 16/10/2022. Més informació: Maria Velasco a Contexto teatral: https://www.contextoteatral.es/mariavelasco.html María Velasco: “El día que sea más vergonzoso ser putero que prostituta, daremos menos asco”. Entrevista a “El Diario” Catàleg La Uña Rota Ediciones Recomanat per la Biblioteca de Viladecans

Querido Evan Hansen

Adaptació cinematogràfica del musical guanyador dels premis Tony i Grammy. La vida d’Evan Hansen no és fàcil, és un estudiant del darrer de secundària amb trastorns d’ansietat social. L’obra és un viatge d’autodescobriment personal i acceptació després del suïcidi d’un company de classe. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Multiverso Shakespeare

Quins nervis! Avui és l’estrena. La classe de primer C està a punt de representar “Violeta i Julieta”. Tot i que ja tenen experiència perquè l’any passat ja van representar una obra. L’Àngel està nerviós perquè el llibret adaptant l’obra de Shakespeare li ha costat moltíssim. Walter només desitja guanyar el concurs per veure si els seus problemes es resolen. La Sofia emocionada, perquè juntament amb l’Ena són els protagonistes de l’obra. Però l'Ena.... on està? Com és què no apareix? *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Federico García Lorca a Catalunya

"Per a Federico García Lorca, Catalunya va ser un escenari privilegiat per a la seva expansió dramàtica, artística i personal.” Així comença aquesta obra, que segueix les passes del poeta i dramaturg granadí Federico García Lorca per terres catalanes. A través d’un treball exhaustiu i molt ben documentat i amb una lectura molt amena, descobrim les ciutats, els espais i els teatres que Lorca va visitar, va gaudir i va viure a Catalunya.  Aquest viatge ens portarà a indrets com Cadaqués, Figueres i Empúries, escenaris de la seva primera visita a Catalunya l’abril del 1925 convidat pel seu company de la Residencia de Estudiantes de Madrid Salvador Dalí; fins a Barcelona, on va estrenar algunes de les seves obres i va triomfar com a autor dramàtic al costat de Margarida Xirgu. El llibre ens descobreix innumerables emplaçaments on la presència de Lorca  ha quedat testificada per documentació gràfica i escrita.  El llibre funciona també com un instrument per a crear itineraris que ens portin a seguir les petjades de Lorca a través de carrers, adreces, descripcions i recorreguts.  L’autor d’aquesta obra és Salvador Giné, nascut a les Borges Blanques i llicenciat en Geografia. Ha publicat llibres d’itineraris per la ciutat de Lleida i és col·laborador de revistes com ara "Sàpiens", "Descobrir Catalunya", "Historia y Vida" i "Viajes National Geographic". Quatre racons catalans de Lorca:  Les Ruïnes d’Empúries: Lorca i Dalí visiten les ruïnes d’Empúries el 1925 i el poeta i dramaturg queda tan captivat pel mosaic “El Sacrifici d’Ifigenia” que l'inspira una obra. El Teatre Goya de Barcelona: aquí va estrenar el juny de 1927 l’obra “Mariana Pineda” amb la gran actriu Margarida Xirgu i amb decorats de Salvador Dalí. Avui en dia es pot veure una placa a la façana que recorda aquesta estrena. Badalona: del setembre de 1935 a gener de 1936, Lorca va viure temporades a casa de l’actriu Margarida Xirgu a Badalona, al carrer Santa Madrona número 118.  El Restaurant 7 Portes: el novembre de l’any 1935 Lorca va llegir en aquest restaurant on solia anar la seva coneguda obra "Poeta en Nueva York". Aquest acte es commemora amb un quadre ceràmic col·locat al Saló lila del restaurant.    Més informació: Federico García Lorca a les biblioteques Llegeix-ne un fragment Guia de lectura: “Federico García Lorca”  Recomanació: “Federico García Lorca a Catalunya”  Recomanació: “Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores”  Recomanació: “Bodas de sangre”  Recomanació: “Lorca: la valiente alegría” Videorecomanació: “De la mano de Federico”  Recomanació: "La Novia" 14 moments estel·lars de Margarida Xirgu Recomanat per Elisabet Vazquez. Bib. de Ripollet.

Marina Mascarell: corporitzar el pensament

Un manifest de vuit punts escrit a mà contra la conformitat i a favor de la imaginació és el contundent inici del llibre Corporitzar el pensament, el tercer volum de la col·lecció Paragrafies, editat pel Mercat de les Flors, l'Institut del Teatre i l'editorial Comanegra publicat l'any 2021. Una col·lecció de textos sobre dansa o coreògrafs catalans que té com a objectiu valorar, fer visible i transmetre el pensament i l'experiència dels artistes al voltant d'aquesta disciplina. El primer títol va estar dedicat a Pere (Gay) Faura, el segon a Cesc Gelabert i aquest tercer volum a la ballarina i coreògrafa Marina Mascarell. L'artista valenciana, establerta als Països Baixos, ha treballat a companyes internacionals com ara el Ballet de l'Òpera de Lió, L'Skanes Dansteater i el Dance Forum Taipei i també pel Nederlands Dans Theather. Una trajectòria que repassa el llibre, però que a més ofereix reflexions, indagacions i conceptes clau per entendre el treball d'una de les coreògrafes més reconegudes a Europa. A partir de textos escrits per la investigadora de dansa Riikka Laakson, la dramaturga sueca Bodil Persson, la coreògrafa taiwanesa Ping Heng i la programadora i gestora Laura Kumin, el llibre reflexiona sobre la dansa a través de diferents mirades i sense necessitat de fotografies, però, això si, amb unes fascinants il·lustracions en blanc i negre que serveixen com excusa per embarcar-se en lluites poètiques per pensar des de corporeïtat i el moviment. El llibre ajuda també a apropar-se i conèixer els eixos que marquen el treball coreogràfic de Marina Mascarell. Un d'aquests fonaments és que l'artista compon a partir de les intèrprets. Mai al contrari. De fet, a les seves obres no hi ha protagonistes principals, ja que d'aquesta manera, entenc l'artista, es brinda al públic la possibilitat d'empatitzar amb cada intèrpret. Per altra banda, manejar amb gran agilitat una companya de ballarines seria el segon eix de la seva feina per a acabar amb un tercer eix que ho travessa tot: treballar des d'una mirada feminista, on la recerca d'igualtat es veu a totes les capes, tant durant el procés com en l'obra final. Corporitzar el pensament és, com la dansa de Marina Mascarell, una declaració de principis que qüestiona els patrons, allibera les paraules, evoca pensaments i estimula sensacions. Més informació: Col·lecció Paragrafies a les biblioteques Col·lecció Paragrafies Marina Mascarell a Núvol Recomanat per la Biblioteca de Viladecans

Europa Bull

“És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?” Comencen aquesta ressenya explicant un acudit: "Això és un francès, un alemany i un italià... I un holandès, i un danès i un belga... I un grec i un finès, i un espanyol i un portuguès... I un suec, i un polonès, i un irlandès, i un austríac, i un romanès, i un luxemburguès, i un eslovè, i un croat, i un hongarès i un txec i un eslovac, i un letó i un lituà i un estonià... I un búlgar, i un maltès, i un xipriota o un islandès i un noruec i un ucraïnès i un britànic que van agafats de la mà units sota el nom d'Europa..." Però realment la història d’Europa no és cap acudit i tenint en compte que l’origen mitològic d’Europa està ple de violència, com volem que en l’actualitat l’agressivitat no sigui el nostre pa de cada dia? La peça Europa Bull, interpretada magistralment per actors de procedències i disciplines ben diverses (Sasha Agranov, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Karl Stets, Joan Carreras, Isak Férriz o Jordi Oriol, Sarah Anglada i Anna Hierro), incideix sobre les pors dels europeus que reviuen –ara– fantasmes del passat, després de crear una Unió de països que aspirava a ser un refugi de les tempestes de l’economia i de les guerres nacionals. Ens mostra diferents situacions on es posen de manifest els estereotips de totes les nacions que formen Europa. I és que tal com manifesta l’autor de l’obra, Jordi Oriol, «Europa està feta d’històries, de mites. Històries que dibuixen el nostre imaginari. Que ens expliquen. Que ens representen. Europa, en si mateixa, ja és un mite». Aquestes rondalles demostren que vivim en una societat que treu fum, que bull. Sembla que tot està a punt d’explotar. Tot tremola, tot s’encén. Europa Bull es va estrenar al Festival Temporada Alta 2019 i tot seguit es va representar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) la temporada 2019/2020. Després de fer gira pels teatres de Catalunya, el Festival Grec 2022 recupera aquesta obra i es torna a representar al TNC. El muntatge l’avalen premis i nominacions dels principals guardons teatrals: XII Premi Quim Masó de producció teatral 2018 i Premi Ciutat de Barcelona 2019 per l’espai i vestuari (Max Glaenzel i Sílvia Delagneau); vuit nominacions i quatre Premis de la Crítica 2019: Premi a Millor Dramatúrgia, Premi a Millor Direcció, Premi a Millor Música Original i Premi a Millor Actriu de repartiment i set nominacions als Premis Butaca 2020. “Europa bull. I molt. Sembla una olla de vapor que als últims pocs anys ha començat a xiular i a fer senyals de fum”. Paraules de Jordi Oriol - autor i director del text- a la roda de premsa de presentació d'Europa Bull.     Més informació: Text complet de l’obra Jordi Oriol a les biblioteques Jordi Oriol: Teatre reunit 2004-2021 Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Rere el somriure de Shakespeare

Diu Raymond Chandler que sense l’humor, és difícil explicar el món que ens envolta, una frase perfecta com avantsala del darrer llibre de Rosa Maria Martínez Ascaso, bibliotecària i fan de Shakespeare, la qual analitza el factor humorístic del dramaturg més gran de tots els temps. I és que Rere el somriure de Shakespeare trobem tot l’univers, tota la humanitat i totes les passions a través de l’ús de la ironia, el sarcasme o la sàtira. Una nova mirada, més desconeguda, però no menys important de l’obra de William Shakespeare a partir de la veu dels seus personatges més graciosos, tant de comèdies com de tragèdies, i d’altres espectadors secundaris de la talla de bufons o criades, els quals trenquen amb el cosmos tràgic del geni staffordià per narrar la doble cara del comportament humà, la foscor i la llum. Estructurat en cinc capítols i un epíleg, el llibre desenvolupa un viatge terapèutic per la trajectòria més optimista i positiva de Shakespeare, amb una primera parada per l’humor en temps de l’autor, per continuar per l’elegància i la ironia de les paraules d’alguns dels testimonis més graciosos de la seva obra, com Mercutio, l’amic de Romeu a Romeu i Julieta que es burla contínuament del seu enamorament o la jove Beatrice on Al vostre gust, en què mostra una opinió sarcàstica dels homes. Finalment, els últims capítols Rosa Maria Martínez enumera en quines obres podem gaudir de la comicitat i el to surrealista de Shakespeare, des de comèdies, com La comèdia dels errors, Les alegres casades de Windsor, Penes d’amor perdudes, o tragèdies, com Hamlet, Romeu i Julieta, Otel·lo i El Rei Lear. Sens dubte, una magnífica oportunitat per gaudir d’un estiu shakespearià i fer de la lectura una eina terapèutica per observar la realitat des d’un prisma alegre i esperançador en plena pandèmia del coronavirus. I és que Shakespeare va viure fins a 7 pandèmies, de pesta, amb un somriure d’orella a orella.  Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Exiliats

James Joyce (1882-1941) va aconseguir el prestigi literari amb el gènere narratiu, però també va escriure poesia i una única peça de teatre l'any 1915 mentre vivia a Trieste. Sota el títol "Exiliats"(Exiles) va estrenar l'obra de teatre a Mònaco de Baviera el 1919 i segons la crítica i el públic va ser un fracàs rotund. Anys més tard a la dècada dels anys setanta, gràcies a la posada en escena directa de Harold Pinter per al Mermaid Theatre de Londres, s'ha revalorat el títol notablement. D'influències ibsenianes i amb tints autobiogràfics ens explica dos dies de la vida de la parella legalment no casada formada per l'escriptor Richard Rowan i la seva dona Bertha que tornen a Irlanda després d'uns quants anys vivint a Itàlia amb l'Archie, el fill il·legítim de tots dos. L'obra estructurada en tres actes ens parla dels dubtes que apareixen en una relació, la por de perdre la persona estimada, els atacs de gelosia i la llibertat total com a conjura contra l'abandonament a través d'alguns triangles de passió amorosos: El periodista Robert Hand, amic de joventut d'en Richard, està enamorat de la Bertha; Beatrice Justice, cosina d'en Robert i antiga núvia d'en Richard, és la seva musa artística i la professora de música de l'Archie. Un text interessant i de profunditat psicològica que juga amb els dobles sentits i malentesos tot desafiant el realisme i explorant el canvi en la moral i les convencions socials. Dissecciona de manera magistral els sentiments dels personatges i alguns diàlegs s'inspiren en les cartes que James Joyce escrivia a la seva esposa Nora Barnacle. Una curiositat de la família Joyce relacionada amb les arts escèniques és que la filla del matrimoni format per James i Nora, Lucia Joyce, va ser ballarina professional de dansa moderna. Diagnosticada d’esquizofrènia, segons algunes biografies va tenir una relació amorosa amb l’assistent del seu pare, l’escriptor Samuel Beckett. Quan va morir James Joyce, Samuel Beckett va destruir, a petició del nebot de Lucia Stephen Joyce, totes les cartes i correspondència relacionada amb la ballarina i va prohibir qualsevol publicació o documentació sobre ella amb l’objectiu de postergar-la en l'anonimat. L'any 2004 es va estrenar en el West End londinenc "Calico", una obra escrita pel dramaturg britànic Michael Hastings inspirada en la relació relació triangular entre James Joyce, Lucia i Samuel Beckett. Més informació: James Joyce Sis discos per gaudir del Bloomsday James Joyce a BiblioDigital Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

La herencia

La herencia és una obra valenta, divertida, commovedora i profunda que ens presenta un trencaclosques de personatges d’homes gais de diferents edats i condicions socials que reflexionen sobre la seva responsabilitat individual i col·lectiva enfront del virus de la Sida. Ambientada a la ciutat de Nova York poc abans de les eleccions de 2016, que va guanyar Donald Trump, el llibre és una fascinant i dolorosa història sobre la pandèmia i les seves conseqüències.  L’autor, Matthew López, descriu amb ritme, claredat i també profunditat les relacions i tensions personals (i, per tant, polítiques i morals) entre els supervivents de la Sida i les noves generacions hereves dels seus èxits i pèrdues. Al llarg de la història, López tracta temes com el sexe, les drogues, el poder, els diners, la solidaritat, la solitud i, sobretot, l’amor i el desig, que adquireix diverses formes i intensitats durant l’obra. La herencia, que dona títol al llibre, es tracta d’una bonica casa amb un cirerer situada al nord de l’Estat de Nova York, on un dels personatges va acollir a més de 200 homes malalts de la Sida durant els últims dies abans de la seva mort. Aquest fet recorre tot la narració i genera diferents reaccions per part dels protagonistes fins al final de la narració. L’obra és a més  un homenatge a Regreso a Howards End de E. M. Forster. De fet, l’autor crea un interessant joc en el qual converteix a Forster en un dels protagonistes amb l’objectiu de debatre sobre el passat el present i el futur de la cultura gai. Aquesta obra teatral, estrenada al Young Vic londinenc en 2018 sota la direcció de Stephen Daldry (director de Les hores i Billy Elliot), va ser qualificada per The Daily Telegraph com “l’obra estatunidenc més important del segle” i va guanyar múltiples premis com quatre Laurence Oliver, el Drama Desk o el Evening Stamndar i va obtenir el premi a la millor obra teatral als premis Tony, convertint-se el seu autor en el primer dramaturg d'origen llatí que aconsegueix aquest guardó. En 2019, l’autor també va rebre el Premi de Literatura de l’Acadèmia Estatunidenc de les Arts i les Lletres. Amb una bella il·lustració a la portada amb disseny de Raúl Lázaro i amb la traducció de Joan Daròs, l’Editorial Dos Bigotes presenta amb aquest llibre una part de la història del col·lectiu LGTBI que ha lluitat contra els prejudicis i estigmes i que va combatre per uns drets que encara, per moments, trontollen. Una lectura que és una oportunitat per apropar-nos a la crònica més dura i personal dels anys més cruels de la pandèmia de la Sida. Recomanat per Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Un Tret al cap

Tres personatges femenins la periodista, la dona i la noia ens condueixen per aquesta història que podríem definir com a thriller periodístic. Un text que ens endinsa en el món del periodisme, però que realment profunditza en temes tan controvertits com la censura en l’àmbit públic i privat.  L'obra dona veu a un triangle femení encapçalat per una periodista guanyadora de premis i reconeixement que ha caigut en desgràcia i a qui acaben d’acomiadar per haver-se tornat massa incòmoda; la seva germana malalta i que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en total plenitud; i una noia que es presenta com a víctima i que exigeix que el seu cas surti a la llum pública, però que amaga més del que sembla.  Pau Miró s’ha convertit en un dels dramaturg de referència de l’escena catalana. Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre, i fundador de la companyia Menudos, formada per exalumnes de l’Institut del Teatre, entre les seves obres destaquen Els jugadors (Teatre Lliure, 2011); Victòria (Teatre Nacional de Catalunya, 2016); Una història real (La Villaroel, 2019) i Plou a Barcelona (Sala Beckett, 2004), nominada a cinc Premis Butaca i traduït al castellà, italià, francès, portuguès, polonès i anglès.  El muntatge de l’obra es va estrenar al Festival Grec de Barcelona el juny del 2017 a la Sala Beckett amb un repartiment de luxe amb l’Emma Vilarasau, l’Imma Colomer i la Mar Ulldemolins en els papers de les tres protagonistes femenines.       “Li dones la culpa al periodisme, però el problema els tens tu. M’equivoco? Tot el que escrius, totes les notícies que tractes estan tenyides d’aquest malestar. T’has instal·lat en la queixa i això fa que no t’impliquis, que no profunditzis, que no contrastis. Ho he pogut veure en primera persona. Ho sento, però formes part d’aquest sistema que tant critiques i algú t’ho havia de dir.” Més informació: Obres de Pau Miró al catàleg  Recomanat per Elisabet Vazquez. Biblioteca de Ripollet. 

Macbett

Eugène Ionesco és un dels dramaturgs més importants de la literatura contemporània. Juntament amb autors com Samuel Beckett o Jean Genet, va cultivar l’anomenat Teatre de l’absurd,  un gènere teatral cultivat per escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle XX, a partir del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, preconitzat per Albert Camus. Escrita l’any 1972, Macbett és un bon exemple del Teatre de l’absurd. Una paròdia a partir de Macbeth de William Shakespeare i d’Ubu rei, d’Alfred Jarry. Ionesco transforma el drama en una farsa tragicòmica, on l’acció es condensa i exagera, i els personatges es mouen únicament pels instints elementals com el desig, l’enveja, la humiliació o la venjança. El resultat és una crítica corrosiva de l’autoritat. Amb Macbett, Ionesco ens fa riure de la nostra pròpia brutalitat. En un text brillant, ple de troballes formals i textuals, de ritme trepidant i farcit de sorpreses, ens adverteix que el totalitarisme sempre està a punt per tornar si no es vigilen de prop aquells que exerceixen el poder. Podeu veure Macbett, al Teatre Nacional de Catalunya del 30 de març al 24 d'abril de 2022. Més informació: Macbett al TNC (consultat 06/04/2022)  L’ombra del poder. El TNC estrena ‘Macbett’, un text que fa trontollar el poder i els seus mecanismes a través de l'humor, l'exageració i la paradoxa. Núvol: el digital de cultura (30/03/2022) (consultat 06/04/2022) Eugen Ionescu a la wikipèdia (consultat 06/04/2022) Teatre de l’absurd a la wikipèdia (consultat 06/04/2022) Obres d’Eugène Ionesco a les biblioteques Teaser de l'obra   Recomanació de: Eva Montiel Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet  

Ballar em fa feliç: 22 històries de dansa i vida

Què és ballar? Per què ho fem?  Què ens aporta? Dues germanes apassionades del ball, la Marina i la Isabel Vinardell, conversen sobre dansa amb bons amics. Segons expliquen, ballar és sempre una conversa: amb el públic, amb els companys ballarins, amb la música, amb els silencis i també amb un mateix. Estructurat en dues parts diferenciades, ballar per a un mateix i ballar per als altres, el llibre explora què fa que la dansa sigui un motor de vida per a tantes i tan diverses persones dialogant i entrevistant ballarins, mestres, coreògrafs, terapeutes, experts, etc. que, com elles, viuen la dansa en cos, ment i ànima: Guillem Alonso, José Manuel Álvarez, Pau Arnal, Héctor Artal, Nur Bloodrose, Laura Carrau, Enric Castan, Maria Duran, Arias Fernández (Joker), Patri Garcia i Xavier Rota (Ballaveu), Cesc Gelabert, Anna Güell, Devorah Korek, Kayoko Nakata, Laura Olivella, Susana Pérez Testor, Ariadna Peya, Magda Requena, Kim Solé, David Teixidó, Rick Tjia i Berta Vallribera. El resultat és un discurs i un panorama ampli fruit de l’experiència de testimonis interessants que formula preguntes i mira de trobar respostes alhora que ofereix eines per pensar en clau de dansa. “La dansa és el llenguatge ocult de l’ànima” Martha Graham Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central de Santa Coloma de Gramenet

El Mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai

L'any 2010 el fotògraf Sergi Bernal va documentar l'exhumació d'una fossa comuna de víctimes del franquisme durant la Guerra civil a Bañuelos de Bureba (Burgos). Un testimoni dels fets va declarar que, entre les restes, s'hi trobaven les del mestre català Antoni Benaiges. A partir d'aquests fets, en Sergi Bernal va iniciar una investigació per reconstruir la vida d'aquell mestre que va revolucionar l'ensenyament dels nens utilitzant l'innovador mètode Freinet. Entre 1934 i 1936, els alumnes de Bañuelos van editar un diari amb textos escrits per ells mateixos, encoratjats pel mestre Benaiges. El juliol de 1936, el cop d'estat que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola, va posar fi a la vida de l'Antoni Benaiges, executat en mans dels militars insurrectes. L'obra és un viatge emocional a la vida del mestre i l'escola de Bañuelos, a partir de les memòries del mateix Antoni Benaiges, els textos dels infants, documentació oficial, i el relat dramatitzat que en fa l'Alberto Conejero.     Més informació: El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai (TNC Temporada 21/22). Roda de premsa El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar : [desenterrant el silenci] / direcció de l'obra: Queralt Solé ; fotografies: Sergi Bernal ; text: Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz, Queralt Solé. Els vaig prometre el mar / Sebastián Gertrúdix, Sergi Bernal. La història d’una promesa que no es va poder complir. El Retratista / dirección, fotografía, montaje: Alberto Bougleux ; idea original e investigaciones: Sergi Bernal Documental realitzat amb mecenatge mitjançant Verkami Creative Crowdfunding Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Ajuntament de Mont-Roig del Camp (30 de juliol de 2021) [arxiu vídeo Youtube] Desenterrant el mestre Antoni Benaiges. Blog del fotògraf Sergi Bernal   Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

Orgia

Enguany es commemoren 100 anys del naixement de Pier Paolo Pasolini (5 març 1922 - 2 novembre 1975), una figura incòmoda, brillant i revolucionària etiquetada, per una banda, com un enfant terrible per generar fortes polèmiques en la seva època fins al punt de ser assassinat als afores de Roma, i a la vegada, com un geni del Renaixement, en virtut del caire visionari i humanista de la seva trajectòria artística en les diverses disciplines que va conrear: poesia, assaig, narrativa, cinema i teatre entre d’altres. L’artista nascut a Bolonya és conegut en l’àmbit artístic per la seva trajectòria cinematogràfica, on va rebre el reconeixement de la crítica al Festival de Cannes i a la Mostra de Venècia, o per novel·les de la talla “Ragazzi di vita” (1955) o “Una vita violenta” (1959), traduïdes al català com “Nois de la vida” o “Una vida violenta”. Però també va escriure peces teatrals, com “Orgia”, un text que destaca per ser l'única que Pasolini va escenificar sobre els escenaris en vida el 1968 a la ciutat de Torí, i pel seu ressò autobiogràfic a causa del moment en què va originar-la. Escrita l’any 1965  a conseqüència de la greu malaltia que va patir, Pasolini va voler recrear els mites clàssics en el context de la degradació de la societat consumista i feixista del seu temps, i que a Catalunya va escenificar-la Xavier Albertí al Teatre Lliure l’any 2002. Estructurada en un pròleg i 6 episodis, a “Orgia” es manifesten alguns dels elements més característics de l’univers pasolià, la contraposició i dualitat d’elements, amor-dolor, home-dona, vida-mort, víctima-botxí, i el sentiment de sentir-se diferent en una societat que rebutja els que viuen al seu marge fins a generar odi.  Amb només 3 personatges, l’Home, la Dona i la Noia, sense cap referència d’espai escènic més enllà d’una cambra ni d’acció escènica, ja que des de les primeres línies del text s’informa que el protagonista s’ha suïcidat, ens trobem més davant d’un monòleg o debat filosòfic que gira al voltant de l’acceptació de la societat que oprimeix o, per contra, progressa desobeint les normes establertes amb les conseqüències dramàtiques que comporta. Una lectura dramàtica més poètica que teatral, que connecta directament amb les tragèdies clàssiques i que el mateix autor anomena Teatre de Paraula en contraposició al teatre burgès de caràcter tradicional o d’avantguarda, on les idees són les veritables protagonistes tal com Pasolini defineix en el seu Manifest per a un nou teatre (1968). Finalment, tampoc s’escapa en aquesta peça teatral els elements violents i vexatoris, les referències freudianes a la infantesa i a la innocència del món rural davant la barbàrie de la societat contemporània típics de l’autor, uns factors que ens incomoden com a espectadors directes, però que en tot cas serveixen per respondre totes les qüestions existencials plantejades en el mateix pròleg, Sí, jo he nascut realment lliure i independent perquè he acceptat sense cap reserva que existeix el poder (...), Té dret la Diferència a restar sempre igual a si mateixa? (...), i sobretot el desig del mateix Pasolini d’acostar-nos a la seva obra amb una mirada neta en què més que veure demana escoltar i comprendre. Més informació: Pier Paolo Pasolini al Prestage virtual de Novel·la La Itàlia de Pasolini Pasolini al Catàleg de les Biblioteques Pasolini en Barcelona (Cultura/s de La Vanguardia - 26/02/2022)  Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Macbeth

¿És possible fer Macbeth en còmic sense restar-li un gram de transcendència a la història que explica? Doncs sí, Vladimiro Merino ho ha aconseguit en la seva adaptació de la tragèdia de Shakespeare. La sensació d’estar dins d’un malson, d’uns esdeveniments tant obscurs com inevitables es manté intacte gràcies al seu dibuix de traç viu. Recomanem aquest còmic perquè és una nova forma d’aproximar-se al clàssic, atractiva i diferent però sense fer renúncies. Per aquells, pocs esperem, que encara no estiguin familiaritzats amb l’obra cal explicar breument l’argument: Macbeth és un general victoriós i fidel al rei d’Escòcia, qui, després d’un gran triomf militar, és temptat a aconseguir el poder. Unes bruixes li anticipen un futur esplendorós però perillós, serà la seva dona, lady Macbeth, qui l’empenyi pel camí de l’ambició més desmesurada, sense considerar el preu que caldrà pagar. “Serás cuanto te han prometido las brujas, pero te falta coraje. Te agradaría ser grande, pues no careces de ambición; pero te falta instinto del mal”. El còmic de Vladimiro Merino és una bona porta d’entrada a Macbeth, la càrrega de profunditat psicològica dels personatges hi és i els temes eterns del dramaturg anglès també: ambició, traïció, amor i mort.  Es pot llegir sense haver llegit l’obra de teatre sense problemes, però aquesta no és la proposta que fem des del prestatge d’arts escèniques. Recomanem una immersió macbethiana forta amb dos plats que acompanyen el còmic: el text teatral de Shakespeare per no perdre’ns el seu llenguatge únic en la traducció de Josep Maria de Sagarra, i la pel·lícula Trono de Sangre (1957) on Kurosawa fa poesia visual portant Macbeth al Japó feudal.   Més informació: Web oficial de l’il·lustrador Vladimiro Merino Videoresenya sobre el còmic Fitxa Macbeth en Tebeoesfera Recomanat per la Biblioteca Josep Janés. L’Hospitalet de Llobregat.

Coses que dèiem avui

"Coses que dèiem avui" és un recull de tres peces breus del dramaturg, guionista i director de cinema Neil LaBute, un projecte que va néixer arran de la trobada de l’autor i la traductora Cristina Genebat. LaBute va conèixer Genebat a un taller de l’Obrador de la sala Beckett i va quedar impressionat per la seva feina i implicació, per això li va fer arribar diversos texts seus. Des de la sala Beckett, van decidir unir aquestes peces per convertir-les en una sola obra amb un tret comú, històries sobre parelles que passen en un espai públic, un restaurant. "Aventura" es situa a un restaurant japonès on una parella es retroba després mesos sense veure’s. "Les fúries" ens trasllada a una asfixiant taberna mexicana on Paula cita a Jimmy amb la intenció de trencar la seva relació, però tot es complica quan apareix amb la seva germana. A "Tobogan" una parella sopa a un restaurant elegant on sembla que passin una bonica velada, fins que ens assabenten que ella ha descobert que el seu marit li és infidel. Tres peces que representen tres situacions íntimes i delicades, alhora tenses i violentes. Situacions que es desenvolupen a un lloc públic on els espectadors observen i tafanegen lliurement en les relacions dels protagonistes, mentre aquestes s’enfonsen. "Coses que dèiem avui" són tres històries que giren entorn un nexe en comú: l’amor, la fidelitat i la lleialtat. Unides formen una comèdia amarga, de vegades obscura o incòmode, però amb la qual tots i totes ens podem identificar. A través de la nostra posició d’espectadors-tafaners ens poden veure-hi reflectits. Passarem una mala estona o riurem de tot, però potser també aprendrem dels seus errors. Neil Labute, Coses que dèiem avui (Programa Continuarà RTVE 14/06/2011) Més informació: Obres de Neil LaBute al catàleg Neil Labute a Wiquipèdia Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Las últimas

Llegir a Lucia Carballal és trobar més preguntes que respostes i més dubtes que certeses. L’autora madrilenya, que va estudiar a la RESAD de Madrid, a l’Institut del Teatre de Barcelona i després a la Universitat de les Arts de Berlín, ens presenta a "Las Últimas", editat per La Uña Rota, les seves cinc últimes obres teatrals escrites: "Los temporales", "Una vida americana", "La resistencia", "Las bárbaras" i "La actriz y la incertidumbre". Carballal ens mostra a aquesta obra els contrastos de l’època actual en col·lisió amb les velles idees així com una necessària reflexió, però sense posicionar-se, sobre conceptes com l’autorealització, l’èxit, les expectatives, els vincles familiars, entre altres conflictes morals que són el veritable fil conductor de les obres que componen el llibre. Una ficció intimista tan propera a la realitat quotidiana que és impossible no sentir-se interpel·lat pels actes i decisions dels imprevisibles personatges. Amb un llenguatge proper i, fins i tot, amb un toc humorístic, l’autora evidencia les contradiccions del nostre temps, però deixant sempre una porta oberta, un enigma per resoldre o una situació sense entendre. Un altre fil conductor d’aquests textos és també que els personatges centrals són dones, i així, s'intueix una crítica a la masculinitat clàssica que circula per les històries exposades. Les cinc obres de "Las últimas" també atrapen. La intensitat de les històries enganxen i sense adonar-te et contagies per l’agudesa de l’autora davant els conflictes i la dificultat de les relacions socials i familiars que proposa: companys de feina al límit, retrobaments amb el pare desaparegut, discussions entre una parella d’escriptors, enèrgics diàlegs entre amigues de tota la vida i una actriu amb dubtes sobre el guió uns minuts abans de la representació són les protagonistes d’aquestes obres en les quals sempre succeeix algun fet inesperat que provoca un gir que els personatges han d’afrontar, malgrat els dubtes. Aquest volum es presenta a més com un exercici de recuperació del teatre com gènere literari, que pot compartir taula de novetats amb la narrativa o altres gèneres.  Lucia Carballal, que amb dinou anys va escriure la seva primera obra teatral, és habitual de les produccions del Centro Dramàtic Nacional i l’avalen més d’una desena de textos teatrals. L’any 2019, l’autora va venir a Barcelona de la mà de la Sala Beckett: va ser escollida per Simon Stephens per participar en la Trobada Internacional de Dramatúrgia anomenada 7 d’un cop! També ha impartit cursos de dramatúrgia a la mateixa sala, l’ECAM i La Casa Encendida. Entre les seves obres anteriors cal destacar "A España no la va a conocer ni la madre que la parió", en coautoria amb Víctor Sánchez Rodríguez, guanyadora del Premio Eurodram, i "Mejor historia que la nuestra", representada al Teatre Lara i mereixedora d’un accèssit del Premi Marqués de Bradomín. A més, ha realitzat la dramatúrgia del projecte Storywalker: de Qingtian a Usera, creant nou ficcions sonores al voltant de la comunitat xinesa de Madrid. Destaca també, a l’edició de la Uña Rota, el pròleg escrit i sentit per l’escriptora Elena Mendel, que afirma que: “batega una cosa prodigiosa en la llavor d'aquestes obres”. Una frase motivadora per iniciar-se amb la lectura les obres de Lucía Carballal. Més informació: Lucia Carballal a les biblioteques Fitxa de Lucia Cadabal a l'editorial La Uña Rota ​​​​​Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel

Després de gairebé 22 anys de la 1a edició, aquest 2021 s’ha reeditat i actualitzat de nou el llibre “Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del paral·lel” de Josep Cunill. Una magnífica oportunitat per conèixer i visualitzar la trajectòria d’una artista singular i transgressora, la qual va viure a cavall entre el Berguedà i Barcelona entre altres breus estances a capitals com, Madrid i París. Coneguda com la verge del vodevil o la berguedana parisienne per la premsa del moment, darrere d’Elena Jordi s'amaga el nom real de Montserrat Casals, una dona pionera i polifacètica que va conrea èxits en les disciplines artístiques del teatre i el cinema sota l’etiqueta d’actriu, empresària i productora a principis s. XX. Nascuda a Cercs l’any 1882, la seva vida podria haver inspirat qualsevol vodevil de l’època, on després de separar-se del seu marit l’any 1906 emprèn un viatge a la ciutat comtal, que la portarà a treballar en un estanc del carrer de la Boqueria. Un negoci aliè al món artístic, però per l’aproximació de sales teatrals i el llibertinatge del barri, significà l’apropament previ i definitiu d’Elena Jordi als escenaris a través de contactes il·lustres de la talla del poeta i dramaturg Ramon Vinyes, el periodista i publicista Pere Prat Gaballí, l’actor i poeta Ramon Tor, habituals de les tertúlies animades a la botiga, coneguts com la “Penya de l’estanc”. Uns inicis que Josep Cunill narra i contrasta amb la consulta a arxius o revistes de l’època, i que gràcies a aquest paper d'investigació en què trobem especificades les temporades i les fitxes artístiques dels muntatges que va participar la Jordi, ens ajuda a comprendre el valor dels vodevils a la primera meitat del s. XX, com a gènere que va eclipsar el gran Paral·lel i la ciutat de Barcelona, amb la controvèrsia afegida del que va significar la convivència entre aquest teatre popular i de masses del Paral·lel amb el teatre líric i elitista que s’estava fent fins al moment a la ciutat, tal com es ressenya en  algunes notes citades de revistes com Papitu, El Diluvio o el Teatre Català de l’època. A la vegada, aquesta precisió ens permet crear una atmosfera d’intel·lectuals, artistes o dramaturgs de la talla de Margarida Xirgu, actriu reconeguda i musa de García Lorca, que va actuar juntament amb els inicis d’Elena Jordi en la Companyia d’Enric Giménez, el gran Papitu Santpere, el gran home del Paral·lel que va formar l’exitosa Companyia catalana de vodevil Josep Santpere i que la Jordi va formar part abans de crear la seva pròpia companyia, la companyia catalana de vodevil Elena Jordi lligada al santuari del gènere còmic, al Gran Teatro Español (1892-1935) o del gran dramaturg, Santiago Rusiñol, el qual va crear algunes de les peces teatrals que va interpretar la companyia d’Elena Jordi, com “El Senyor Josep enganya a la dona” (1915) o “La Lepra.” (1915) Finalment, l'obra també s’exposa l’arribada del cinema a la ciutat com un greuge al teatre inicialment per moltes personalitats del món teatral, i per altres, com una nova oportunitat per desplegar el seu art. És el cas d’Adrià Gual, Margarida Xirgu, Domènec Ceret, o la mateixa Elena Jordi, que van fer el salt a la pantalla gran. Concretament, les Jordis, l’Elena i la seva germana Tina, van fer 4 pel·lícules gravades i enregistrades a Studio Films ubicada a la carretera de Sants. I fou l’Elena, l’any 1918, la que va produir “Thais”, un film desaparegut actualment, però importantíssim en la història del cinema a Espanya per ser fruit de la primera dona directora. Presentació del llibre sobre Elena Jordi (TV Puig-Reig - 15/04/2021)   Els misteris d'Elena Jordi (TV3 - 12/12/2015) ​​​​​Més informació: El Paral·lel i les cupletistes El clan dels Santpere  El Paral·lel (Barcelona) a les biblioteques Elena Jordi de l'estanc als escenaris [Programa Va passar aquí - Betevé] Elena Jordi, pionera del cinema català [Acadèmia del Cinema Català] Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Olora i parlaràs millor

L’autora Gemma Reguant, actriu i experta en art dramàtic, és especialista en respiració, veu i expressió oral. En aquest llibre ens presenta, com diu el subtítol, exercicis d’olfactació, de respiració i de veu que ajuden a viure millor. Sabem que disposem de diversos sentits, alguns dels quals no tenim del tot desenvolupats. Com diu l’autora, “l’olfacte és un sentit químic vinculat als instints més primaris. En el passat, podia ser la clau per a la nostra supervivència (recerca de menjar, conèixer l’enemic, detectar perills...), i molt més enllà”. Segons Daniel Goleman, “amb l’olfacte humà vam començar a desenvolupar els centres més antics de la nostra vida emocional”. Avui en dia, l’olfacte és un sentit del qual disposem i que sovint no hi prestem massa atenció. Treballar en el nostre olfacte no només ens repercuteix en una millor veu i expressivitat, sinó que també té diversos beneficis en l’àmbit de la salut, que són detallats en aquest llibre. El llibre s’estructura en diversos aspectes molt curiosos sobre aquest oblidat sentit: olfacte i aparell fonador, la relació entre l’olfacte i la parla, l’articulació del llenguatge, la salut del diafragma i fins i tot del cor.  Els exercicis que es presenten són: escalfament de veu, pràctiques amb les narius, pràctiques MOD (Mètode d’Olfactció Dissenyat), així com diversos exercicis de memòria olfactiva.  Una lectura curiosa i sorprenent que ens donarà eines per a millorar la nostra salut, gràcies al nostre olfacte. Més informació: Gemma Reguant a les Biblioteques Entrevista "L’olfacte, el sentit més desconegut". Dr. Joaquim Mullol. Hospital Clínic de Barcelona Recomanat per Bib. Central. Cerdanyola del Vallès.

Un tramvia anomenat Desig

Estrenada a Broadway el 3 de desembre de 1947, Un tramvia anomenat Desig és sens dubte una de les obres més populars de Tennessee Williams. La història ens mostra com la refinada i aristocràtica Blanche DuBois, ha de refugiar-se al pis de la seva germana i el seu cunyat Stanley Kowalski, a un dels barris més degradats de Nova Orleans. Allà es veurà envoltada de conflictes, mentides i desenganys que l’arrossegaran a una espiral de degradació mental. Adaptada diverses vegades al cinema, la versió dirigida per Elia Kazan el 1951 i protagonitzada per Marlon Brando i Vivien Leigh va ser fortament aclamada per la crítica i va ser guardonada amb quatre Oscars. La versió de l’editorial Adesiara ens permet gaudir en català d’una nova traducció del clàssic a càrrec de Joan Sellent. Anteriorment l'obra havia estat publicada per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i Edicions del Mall el 1983 amb traducció de Jordi Arbonès. Thomas Lanier Williams, conegut com a Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1911) va ser un dels dramaturgs més importants i rellevants del segle XX i referent indispensable del teatre estatunidenc. De fet, "Un tranvia anomenat Desig", és considerada una de les millors obres de teatre del segle passat i la millor peça del seu autor. Tanmateix, totes les obres del dramaturg s’han acabat convertint en clàssics imperdurables: “El zoo de vidre”; “De sobte, l’últim estiu” (1950), “La rosa tatuada” (1951), “Gata sobre teulada de zinc calenta” (1955), “Dolç ocell de joventut” (1959) i "La nit de la iguana" (1961) . "No sé qui és, vostè..., però sempre he confiat en ’amabilitat dels desconeguts."  

La Font de la pólvora

Coproduïda pel Teatre Nacional de Catalunya i la Fundació social La Caixa, La Font de la pólvora és una obra teatral impulsada pel programa “Art for change”, creat per incentivar l’ús de l’art i la cultura com a eina de canvi social. Amb aquest projecte Llàtzer Garcia va voler apropar-se a un dels indrets més pobres de Girona, la seva ciutat, amb la intenció d’explicar la realitat dels seus carrers. La font de la pólvora és un barri marginal construït a la dècada dels 60 per allotjar a les famílies arribades d’Andalusia, d’Extremadura i d’altres comunitats, amb la idea de posar fi al barranquisme. Aquest enclavament es va convertir en una zona humil, marginal i apartada del centre, on la majoria de residents segueixen sent immigrants i gitanos. La trama de l’obra, basada en fets reals, gira al voltant dels constants talls de llum que han de patir els ciutadans d’aquest barri, tal com ens expliquen un grup de joves que ens parlen dels problemes d’electricitat i d’altres situacions que han de viure, en definitiva, ens mostren la realitat i la precarietat del seu barri. Els cinc intèrprets de l’obra són els testimonis de la vida a la Font de la pólvora. Pau Vinyals, Biel Montoro, Moha Amazian, Cristina Arenas i Esmeralda Colette representen la identitat d’aquest lloc, estigmatitzada i marcada pels prejudicis socials de l’altre Girona. Amb ells veurem la manca d’oportunitats del jovent, el sentiment de rebuig cap a la ciutat, el fet que no es sentin recolzats ni escoltats. Però Llàtzer Garcia els hi dóna veu, no pretén criticar ni educar, només fer d’altaveu, visibilitzar-los per donar a conèixer aquesta realitat que tenim tan a prop. La Font de la pólvora va més enllà del teatre social, s’apropa al teatre documental, ja que les converses que representen són reals, però és una història de ficció. Llàtzer agafà les pròpies paraules de la gent del barri per crear aquest retrat, aquest collage de l’ànima de La Font.     Més informació: L'autor a Wikipèdia L'autor a les Biblioteques

Carrer Robadors

Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne... El Festival Grec 2021 arrenca enguany a l'amfiteatre grec de Montjuïc de Barcelona amb l’adaptació d’una gran novel·la, finalista el Premi Goncourt l’any 2013, escrita per un francès que viu fa anys a Barcelona, ​​Mathias Enard. La novel·la, com l'espectacle que acaba d’inaugurar la nova temporada del  Grec, tenen el nom d'un carrer de Raval: Carrer Robadors. A Carrer Robadors, Enard barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d’iniciació i la d’aventures. Tres gèneres que es personifiquen en la figura del jove Lakhdar, que narra en primera persona les seves peripècies, des de que l’expulsen de la casa familiar de Tànger a causa de l’escàndol que genera la relació il·lícita amb la seva cosina Meryem, fins que va a petar a un pis del carrer Robadors, meca de la marginalitat del barri barceloní del Raval.  Una Barcelona  que el rep sacsejada pel descontent social i l’auge del moviment dels Indignats, en un clima d’insurrecció similar però, a la vegada, tan diferent al que es viu a l’altra riba de la Mediterrània. Més informació: Carrer Robadors al Festival Grec 2021  Carrer Robadors, una apertura del Grec tan vistosa com extensa. "El Periódico de Catalunya" 29/06/2021 Mathias Enard: ‘Carrer Robadors’, o com escapar de l’infern. "Núvol" 2013 Mathias Enard a les biblioteques Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

The Prom

És força habitual trobar musicals que adapten novel·les, però en aquest cas ens trobem davant d'una novel·la per a joves que es basa en un musical de Broadway (amb llibret de Bob Martin i Chad Beguelin), un musical que a la seva vegada també ha servit d’inspiració per a una pel·lícula (que podeu trobar en una coneguda plataforma).      L'Emma és una adolescent que té com a somni poder anar al ball de graduació del seu institut amb la seva parella, l'Alyssa. Però això que sembla tan senzill, en un petit i conservador poble de l’estat d’Indiana és quasi bé impossible. L'Alyssa és la noia més popular de l'institut però porta la seva relació amb l’Emma en secret; és també la filla de la presidenta de l'associació de pares.  El rumor que l'Emma vol anar amb una noia al ball de graduació aixeca una gran polseguera, fins el punt que l'associació de pares planeja anul·lar el ball per què el fet que dues noies siguin parella i vagin juntes al ball podria incitar a conductes inapropiades i indecents. L'Emma, davant de tot plegat, decideix denunciar la vivència en un vídeo al seu canal de Youtube, aquest es viralitza i arriba fins a dues estrelles de Broadway en hores baixes, que hi veuen un filó per intentar reflotar la seva carrera artística.  Amb l'arribada al poble, les dues estrelles pretenen convertir-se en el pal de paller de la lluita de les dues adolescents, però lluny d'aconseguir-ho compliquen encara més la situació.  The Prom és una novel·la sobre l'amor i l'amistat on es tracten temes com l’homofòbia, l’assetjament escolar i la importància de ser un mateix. Una història típicament nord-americana amb personatges ben definits (i amb uns quants clixés) i amb els que és fàcil connectar, amb molta música i encara més purpurina. “I don’t want to start a riot I don’t want to blaze a trail”. Recomanat per Xavi López. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat  

Lo nuestro

Eu Manzanares (1985) és una jove actriu i dramaturga de Santa Coloma de Gramenet.   El passat 15 de setembre de 2020 s’atorgava el Premi Teatre Barcelona al Millor Text Original a "Lo Nuestro". Una obra de teatre escrita i també interpretada per la colomenca Eugènia Manzanares. Estrenada el desembre de 2019 a la Sala Flyhard de Barcelona, amb molt bona acollida del públic i de la crítica. "Lo Nuestro" transcorre una nit de Cap d’Any en el menjador dels Guerrero Fernández, una família humil de l’extraradi de Barcelona, mentre es prepara per donar la benvinguda al nou any, amb l’esperança d’un nou any que canviï la seva sort. El més destacable d’aquest text són els diàlegs, àgils i realistes, que reprodueixen de forma natural la convivència lingüística entre català i castellà de moltes famílies de diversos orígens que formen el teixit de les ciutats de l’Àrea Metropolitana. Tot i que Santa Coloma de Gramenet no hi surt explícitament, les persones que coneguin la ciutat la poden reconèixer en el text. Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central de Santa Coloma de Gramenet

El Petit Príncep

El 1943 l'escriptor, poeta i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry, va publicar Le Petit Prince, un conte poètic per a infants que s’ha convertit en un clàssic de la literatura universal. La història narra la trobada entre un nen i un aviador al desert del Sàhara. El Petít prínep anirà explicant la seva història i el seu viatge per diferents planetes des de l’asteroide B612 fins al Planeta Terra. Gairebé, trenta anys després, el 1974, Stanley Donen va dirigir una adaptació cinematogràfica de l'obra amb llibret i lletra d'Alan Jay Lerner, reconegut mundialment per la seva obra My Fair Lady, i música de Frederick Loewe, parella artística de Learner. La pel·lícula va adaptar l'obra original incorporant música i diversos números musicals, i va servir per a aplanar el camí a l’adaptació teatral de la mateixa. L’obra de Saint-Exupéry continua essent el llibre francès més llegit i traduït de la història. Es pot trobar en 250 idiomes i dialectes. Realitzar una versió cinematogràfica amb aquest abast mundial va ser tot un risc per part de Stanley Donen. I tot i que la pel·lícula va ser un gran fracàs a la taquilla, l'obra va ser guardonada amb el Globus d'Or a la millor banda sonora el 1975. Visionar de nou el film ara, amb una nova perspectiva, pot ser un bon exercici per reivindicar i revalorar la feina d’aquells artistes que s’atreveixen a fer versions d’allò que sembla impossible.   Recomanat per la Bib. Ripollet

Friday

Irma Correa (Las Palmas, 1975) va veure la fotografia d’un nen molt espantat a un diari. La notícia explicava com acabava de creuar el mar que separa Nigèria de les Illes Canàries amagat en un vaixell petroler. Havia vist com els seus amics havien caigut al mar i s’havien ofegat, ell va sobreviure a les tempestes. En aquell moment, la dramaturga i periodista va decidir explicar la història d’aquell nen, així va néixer Friday. Friday és un nen nigerià de 10 anys que vol ser com Messi, es dedica a jugar a futbol i a ajudar al seu tiet a recollir cacauets i fustes. Fins que un dia s’assabenta que els volen vendre, a ell i al seu germà, com esclaus per una plantació. Els nens decideixen fugir cap a Europa, a la terra promesa. Aquest obra teatral, guanyadora del XIX Premi SGAE de Teatre, és la història de Friday i de milers de persones (homes, dones i infants) que travessen el mar per arribar a Europa, la terra de les oportunitats, on sortiran de la misèria. Més informació: Web oficial de l'autora Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Hotel Fontana

El cantautor Pau Alabajos ens situa a l'obra Hotel Fontana en un dels moments més negres i vergonyosos de la història recent d'Europa: l'execució de més de 8.000 musulmans bosnians per les tropes del general serbi Ratko Mladić a Srebrenica al juliol de 1995. Els assassinats eren civils indefensos que havien acudit a refugiar-se en el que era un enclavament custodiat per les Nacions Unides. Aquest projecte de teatre documental, guanyador del Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi, Alabajos s'inspira en els testimonis de supervivents del genocidi i també en les declaracions de culpabilitat dels responsables de la tragèdia al Tribunal de La Haia. Amb un plantejament testimonial i realista, Alabajos recrea en forma de diàleg teatral aquell episodi sagnant de la història europea recent perquè no es torni a repetir. L'obra comença amb la trobada a l'Hotel Fontana on vam tenir lloc les negociacions entre el general de l'exèrcit serbobosni Ratko Mladic, conegut com el carnisser d'Srebrenica, i el comandant de la força de protecció dels cascos blaus, Thom Karremans, que va cedir i va permetre la massacre de civils. La història continua amb el relat de testimonis reals que han permès que les seves experiències i reflexions formen part del text. Records narrats en primera persona amb valentia i dolor que ens apropen amb cruesa el que estava passant en la Mediterrània balcànica, no massa lluny de casa nostra. Aquesta obra, que encara no ha sigut representada, ens recorda que, malgrat que ja hagin passat més de 25 anys, el genocidi no és cosa del passat, que el dol encara està vigent i que fer memòria és un deure per poder aprendre i no repetir tragèdies del passat. Més informació: Pàgina web de Pau Alabajos  Ressenya de l'Editorial Bromera Entrevista a l’autor  Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans.

RUR (Rossum's Universal Robots)

R.U.R (Rossum’s Universal Robots) no només té rellevància en l’esfera de la dramatúrgia, sinó també en l’àmbit lingüístic. En una època, la dècada del 1920, on va agafar embranzida l’estudi de l’automatització de les màquines fins al punt que el 1926 es va crear el Televox, la primera màquina que podia realitzar automàticament una sèrie de moviments i tasques, no és casual que Karel Čapek  volgués donar nom a aquestes màquines fins al punt que va utilitzar l’expressió txeca "jdu do roboty" que vol dir col·loquialment "vaig a pencar" per identificar aquests mecanismes per primera vegada amb la paraula robot.   Però més enllà d’aquesta anècdota, l’obra teatral creada per Karel  Čapek (1890-1939), un dels intel·lectuals més importants de l’Europa d’entreguerres i una figura cabdal de la literatura de ciència-ficció, autor també de la novel·la, La guerra de les salamandres (1936), ens situa tota l’escena teatral dins la fàbrica Rossum’s Universal Robots (o a les seves immediateses) per explicar a través de tres actes l’inici i l’evolució de l’empresa robòtica mitjançant unes imatges que estimulen la nostra imaginació amb una forta càrrega d’ironia satírica. D’aquesta manera, l’escriptor txec aprofita el context de la fàbrica d’homes artificials per fer una crítica aferrissada de l’ésser humà, que es creu Déu totpoderós, del progrés tecnològic desmesurat que pot produir efectes negatius per la humanitat, de la sobreproducció del model econòmic, i finalment, un judici de la mateixa societat quan es vol deixar enrere la cultura de l’esforç i la responsabilitat per gaudir de la plena llibertat i del control desmesurat del món.    Karel Čapek - R.U.R. | Animated Trailer per Adéla Fotrová:   En definitiva, més enllà que aquest any 2021 celebrem els 100 anys de la paraula robot gràcies a R.U.R (Rossum's Universal Robots), el muntatge de Čapek continua molt vigent en la nostra contemporaneïtat malgrat tenir l'enfocament visionari propi de la ciència-ficció, ja que ens alerta de grans controvèrsies filosòfiques o socials actuals, com els límits de la tecnologia, la deshumanització a través del progrés, la destrucció de llocs de treball per l'automatització, el deteriorament del planeta i l'espècie humana entre altres reflexions. Fins al punt que la seva lectura ens transporta a la idea d'un dels gravats de Francisco de Goya, El somni de la raó produeix monstres i a la cèlebre novel·la de Mary Shelley, Frankenstein, o la revisió moderna creada per Jeanete Winterson, Frankissstein. Una història d'amor fins al muntatge teatral al nostre país d'Alba (o el jardí de les delícies) de Marc Artigau, guanyadora del Premi Quim Masó 2017.   "Jo acuso la ciència! Acuso la tècnica! Domin! A mi mateix! A tots nosaltres! Nosaltres, nosaltres en som culpables! Per la nostra megalomania, pels guanys, pel progrés, no sé per quines coses fora mesura hem matat la humanitat!" (Fragment de R.U.R (Rossum’s Universal Robots), de Karel  Čapek)    Més informació:  Karel  Čapek a les BibliotequesXBM Ficció? Realitat? 10 novel·les de robots, guia de lectura del PVNovel·la de BibliotequesXBM Karel Čapek, popularizador de la palabra ‘robot’, nació hace 130 años, podcast de Radio Prague International (09/01/2020)   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

La divina comedia de Oscar Wilde

El bilbaí Javier de Isusi ens presenta en tant sols un pam de llibre i en poc més d’un quilo de pes repartit entre prop de quatre-centes pàgines una fantàstica recreació dels darrers anys de vida de qui podria haver estat el millor monologuista de la història, o si més no, el millor conversador en distàncies curtes: Òscar Wilde. Potser es exagerat reduir tant la figura d’un autor d’aquesta talla però segur que no s’hagués molestat, doncs tothom sap que apreciava i molt, gaudir de la conversa. Es prou conegut que Wilde va ser un escriptor i dramaturg irlandès de gran empremta que fou repudiat i condemnat per la seva homosexualitat, però potser no sabem com era la persona que habitava dins aquest personatge, sovint histriònic i sempre mordaç. Isusi decideix fantasiejar al voltant dels seus darrers anys en els que va viure una mena d’exili al costat d’amics, admiradors, i gent que passava per allà, al Paris de llindar del segle XX. Gent amb i sense ofici, i gent amb i sens benefici que viuran la vida i l’amor al costat del geni de Dublín, i sobretot del seu patrimoni pràcticament esgotat. Poc més es pot dir a banda de recomanar enèrgicament la seva lectura, un còmic fantàstic on Isusi s’abuida apassionadament i amb molt enginy en reconstruir uns diàlegs punyents a l’alçada de les circumstàncies. Amb el seu peculiar estil gràfic de tinta i aquarel·la omple de tons grisos tot el llibre. L’estructura de la pàgina amb absència de vinyetes està la servei narratiu trencant-se quant convé i adaptant-se als diferents clímaxs i a les diverses entrevistes de tots els convidats que aniran passejant al llarg de totes les pàgines. Cal destacar els premis que l’autor ha anar recollint per aquesta particular divina comèdia: el Premio Nacional de Cómic de 2020, i el Premio de la AACE (Asociación de autores de cómic de España) 2020. Aquí podeu veure un petit tastet del procés creatiu de l’obra.   Acabem amb una cita: La vida no es més que un assaig inacabable d’una obra que mai s’estrenarà, podria ser de Wilde, però no, es d’Amelie, la pel·lícula. Segur que a Wilde li hagués agradat. Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

100 jocs de màgia: per deixar-los bocabadats

Somieu en convertir-vos en el nou Mag Lari? Al·lucineu amb els jocs de màgia del Mago Pop? No podeu oblidar les medalles del Màgic Andreu? Doncs amb el llibre 100 jocs de màgia podeu iniciar-vos en el fascinant, misteriós, enigmàtic i sorprenent món de la màgia. Es tracta d’un llibre pràctic, didàctic i pedagògic que presenta un centenar de jocs de mans. Petits trucs que us iniciaran en l'il·lusionisme i que us ajudaran a sorprendre i enlluernar familiars, amics i companys i companyes de feina.  El seu autor, el Mag Gerard, pertany a una nova generació de mags que barreja de forma original i sorprenent la màgia i la comèdia. La seva formació ha anat a càrrec de grans mestres com Juan Tamariz o Gaetan Bloom entre d’altres. I el seu darrer espectacle va guanyar el premi al millor espectacle de sala en els 3 dies de Faràndula a Canàries.    El seu darrer llibre, 100 trucs per sorprendre amb el mòbil : jocs de màgia, bromes i gags, inclòs en la mateixa col·lecció de Cossètania, uneix la màgia amb les noves tecnologies i presenta un centenar de jocs de màgia, bromes i poca-soltades per deixar descol·locat el personal amb el mòbil. Esteu a punt per fer màgia? Recomanat per Elisabet Vazquez. Biblioteca de Ripollet. 

El Malcarat

Menandre d’Atenes (342 aC-291 aC) fou un dels grans poetes grecs després d’Homer tal com anunciava el mateix Aristòfanes de Bizanci, i sobretot,  el més gran dramaturg atenès de la nova comèdia grega que influencià a autors llatins, com Plaute i Terenci, al mateix Molière o al teatre de la Commedia dell’Arte. Fins al punt que Macrobi, autor grec, identificava l’art de Menadre com encisador per l’oïda, inventat per proporcionar tan sols plaer a les orelles o bé per exhortar-nos a l’honestedat, com es cita en el pròleg de "Satíricon", un clàssic de Petroni. Un breu repàs a la seva llarga influència que ens ajuda a situar-lo com una figura rellevant de la dramatúrgia universal, i que aquest any 2020 tenim l’oportunitat de llegir-lo en català per primera vegada, en una edició bilingüe traduïda per Eloi Creus. De fet, “El Malcarat” estrenada el 316 aC durant el festival de Lenees en honor a Dionís, és l’única obra sencera conservada d’ell fins al dia d’avui.  Amb un rerefons argumental lleuger i fresc a l’estil del vodevil, aquesta peça teatral narra l’enamorament de Sòstrat, un jove adinerat que s’enamora bojament d’una noia mentre caça, i les peripècies per aconseguir, no tant els favors de la jove, sinó del seu pare, Cnemó, un vell pagès arrogant, garrepa i malcarat, el qual ha de consentir i entregar la seva filla en matrimoni. Una trama domèstica, lluny de l’extravagància de la comèdia antiga o de la grandesa moral de les tragèdies clàssiques, que ens ajuda a comprendre no només l’evolució cap a la Nova Comèdia, sinó també del teatre grec en general a causa de la nova situació política i social de la mateixa Atenes després de la derrota de la Guerra del Peloponès, on la magnificència del cor -personatge col·lectiu i anònim- perd protagonisme davant l’individu i l'ús d’un llenguatge col·loquial que és el mitjà per narrar una peça teatral de costums més propera i amb plantejaments ètics.   Més informació: Menandre al Catàleg de les Biblioteques. El tema del teatre grec al Catàleg de les Biblioteques. Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

El llarg dinar de Nadal

Quan els membres de la companyia Ruta 40 van estrenar aquesta obra al Teatre Maldà de Barcelona, el 12 de novembre del 2014, no s'imaginaven que estaria durant cinc temporades a cartellera, que els portaria a guanyar el premi Butaca 2015 i a ser finalistes del Premi BBVA de teatre 2016. El llarg dinar de Nadal és una obra del reconegut dramaturg i novel·lista estatunidenc Thornton Wilder, guanyador de tres premis Pullitzer. Una peça teatral plena d'humanitat, tendresa i humor, que narra la vida de la família Bayard en 90 dinars nadalencs. Any rere any, els membres de la família es reuneixen al voltant de la taula i, entre converses, menjant i bevent, es van incorporant els personatges de quatre generacions. Els avis asseguts a la taula, explicant velles històries, un cosí que arriba, un cotxet de nadó que creua la sala... Alguns venen i altres s'acomiaden amb un mutis infinit. En tant sols una hora veiem com canvien els personatges, com creixen i com envelleixen. Més enllà d'una història familiar, El llarg dinar de Nadal és una obra sobre la vida, sobre la mort i, fonamentalment sobre el pas del temps. Més informació: Thornton Wilder a les Biblioteques Thornton Wilder a Wikipedia El llarg dinar de Nadal de Ruta40 al programa Teló de fons Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques   

Still Life (Monroe-Lamarr)

Carles Batlle (1963-) és un dels dramaturgs més interessants i reconeguts de la dramatúrgia catalana. Professor de dramatúrgia i literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és el Director de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre i director de la revista acadèmica Estudis escènics. Still life, o natura morta en anglès, titulada pel Teatre Nacional de Catalunya com a  Monroe-Lamarr, on s’havia d’estrenar el mes de maig de 2020, ens parla de l’apassionant vida de dues mítiques actrius del cinema nord-americà: Hedy Lamarr i Marilyn Monroe, a partir d’una trobada fictícia recreada per l’autor l’any 1962, poc temps abans del suïcidi de Monroe. L’obra juxtaposa dos temps, 1962 i 1966, per explicar la història de la veritable protagonista de l’obra: Hedy Lamarr, l’actriu austríaca i jueva, que va haver de fugir als EUA, on la seva carrera acaba tenint un gran èxit, però també inventora d’un sistema precursor de la tecnologia Wi-Fi actual. La lectura de l’obra ens atrapa mentre esperem que sigui possible la seva estrena al Teatre Nacional, dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Laura Conejero i Elisabet Casanovas. Més informació: "Still Life (Monroe-Lamarr)" - Text complet disponible a la Biblioteca del TNC Informació obre l’obra i l'autor - Teatre Nacional de Catalunya Carles Batlle. Sala Beckett Still life. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

Jauría

L’obra, que va ser estrenada en gira al Teatro Palacio Valdés de Avilés el dia 25 de Gener de 2019 i en temporada a El Pavón Teatro Kamikaze de Madrid el dia 6 de Març de 2019, és una ficció documental creada a partir de les declaracions dels acusats i de la denunciant  en el judici de La Manada sobre els fets ocorreguts a Pamplona la nit del 7 de Juliol de 2016. Parlem de teatre documental quan la dramatúrgia i el text es fonamenten al voltant de fets reals. El text va ser creat a partir de les transcripcions de les declaracions i tal com ens indica la veu en off al començament de l’obra les declaracions han estat fragmentades, reordenades o reduïdes”, però “en cap cas se li ha afegit text de ficció. El dramaturg i director teatral Jordi Casanovas, nascut a Vilafranca, va ser cofundador i director de la Sala Flyhard les temporades 2011-2013. Professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre, Eolia y Escac, amb més d’una trentena d’obres signades i molts premis sobre el seu cap és un dels autors més reconeguts en el panorama actual. Recentment l’editorial Arola ha publicat el llibre “Jordi Casanovas: Algunes obres 2009-2019”, on hi trobareu les peces “La revolució”, ”Un home amb ulleres de pasta”, ”Les millors ocasions”, ”Idiota”, “Gazoline”, ”Mala broma” i la trilogia catalana conformada per “Una història catalana”, ”Pàtria” i “Vilafranca”. Sis personatges: la noia i el nois com si d’un cor grec es tractés omplen l’escenari. La notícia als mitjans de comunicació ens va indignar a molts. Ens va obligar a posicionar-nos.  Un judici en el que la denunciant és  obligada a donar més detalls de la seva intimitat que els propis denunciats. Un cas  que va sacsejar el concepte de masculinitat, de consentiment i d’agressió sexual a la nostra societat. (extracte del dossier de l’obra) Llegir-se el text, veure l’obra no ens pot deixar indiferents. Jordi Casanovas aconsegueix ofegar-nos , trasbalsar-nos. No podem sortir sent els mateixos. Diu el dramaturg, Un dels temes més recurrents de les meves obres és l’aparició de la violència quan ja hi ha una impossibilitat manifesta de poder resoldre el conflicte amb la paraula i el diàleg. Em fa por la violència . A l’obra la violència és manifesta, en aquest cas la violència de gènere, malauradament encara molt present a la societat. Premis: Jauría va obtenir el “Premio Ercilla a la Millor Creació Dramàtica 2019”, el Premi “Cultura contra la violència de Gènere 2020”, i els Premis Max al “Millor Espectacle de Teatre”, i “Millor Adaptació Teatral” per a Jordi Casanovas a la gala de Màlaga del 7 de setembre de 2020. L’estrena de l’obra a Madrid va comptar amb la direcció de Miguel del Arco, i els personatges van ser interpretats per Fran Cantos, Álex García, María Hervás, Ignacio Mateos, Raúl Prieto i Martiño Rivas, amb la veu en off d’Israel Elejalde. Més informació: Pàgina web oficial de Jordi Casanovas Notícia als mitjans (CCMA, 08/09/2020) Jordi Casanovas a les biblioteques Recomanat per Núria Cañadas. Bib. Viladecans

Només una vegada

Marta Buchaca, guionista, dramaturga i directora és actualitat. No tan sols perquè una de les seves peces teatrals ha estat portada al cinema la tardor de 2019, sinó perquè les seves obres no deixen de representar-se i de traduir-se. Només una vegada neix, segons exposa la pròpia Marta Buchaca al programa de mà de l’espectacle estrenat per primera vegada al Grec 2018 i representat posteriorment al TNC, quan es planteja les següents qüestions: “què passaria si, després d’anys d’estabilitat i seguretat, el meu company m’aixequés la mà? Si em clavés una bufetada? Si perdés els papers i m’apallissés?” La resposta pot semblar molt evident, però va més enllà: “i si la pallissa ve donada perquè jo he fet una cosa mal feta?” Amb aquesta obra, Marta Buchaca ens acosta a la violència més habitual, aquella que no ho sembla i que acceptem sense ni tan sols ser conscients i reflexiona sobre com aquesta es barreja i confon massa sovint amb les tensions de gènere.     Més informació: Marta Buchaca a les Biblioteques Marta Buchaca a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Un turista se suïcida

Una sèrie de personatges amb històries ben curioses mantenen entre ells uns lligams enrevessats, desconeguts per als seus protagonistes però no pel lector. Hi trobem: un turista japonès que ha contractat un viatge organitzat per escapar de la solitud; una dona embarassada que ha desenvolupat un odi visceral per la seva parella i pare de la criatura; una parella jove que viu com a èxit i fracàs alhora la compra d'un pis nou, diminut i molt car; dos publicistes que són amants i competidors; un nen que se sent abandonat... Un turista se suïcida és un bon exemple de teatre actual, amb un estil modern que pot sorprendre els lectors de teatre més clàssic. El tema principal, present en les diferents històries, és la solitud, la solitud enmig de multituds hiperconnectades.  Amb una mirada de sociòloga, l'autora té formació en aquesta matèria, es disseccionen els personatges –tipus humans, categories, pràcticament- i  les  situacions, la majoria molt corrents, que podrien ocórrer a qualsevol ciutat del món globalitzat i a qualsevol de nosaltres. L'obra és una sàtira contra la uniformització i la despersonalització de les ciutats i de les societats. Formalment ens trobem davant un text obert, no hi ha un diàleg amb rèpliques i contrarèpliques rígides assignades a cada personatge, sinó un guió, un esbós de cada escena, una idea desenvolupada però que caldrà concretar per poder ser representada. Això pot sorprendre, però potser encara ho faran més algunes escenes consistents en missatges que no arriben als seus destinataris, anuncis publicitaris o llistats de països.   L'estil és punyent, retrata i critica alhora la societat actual, i no s'estalvia marcadors iconogràfics del temps present com poden ser les visites a Ikea per comprar mobles de nom impronunciable, el frapuccino de l’Starbucks per emportar-se o les partides en línia al FIFA de la PlayStation. Tots sabem de què parla, tot és proper, però a la vegada, i així ho presenta l'autora, aquesta normalitat nostra és ben estranya si ho pensem amb deteniment.  Sílvia Navarro Perramon (1982) és un dels nous valors del teatre català. És graduada en direcció i dramatúrgia per l'Institut del Teatre i llicenciada en sociologia per la Universitat de Barcelona, aquesta combinació queda ben palesa en els seus textos teatrals. Ha dirigit obres pròpies i d'altres autors i ha participat en diversos espectacles preparant-ne la dramatúrgia. Un turista se suïcida va guanyar el premi Ciutat d'Alcoi 2018. Més informació: Sobre l’autora – Fitxa personal a l’Institut del Teatre. Premi Ciutat d’Alcoi 2018 – Notícia premsa. Catalandrama - Traduccions obres de Sílvia Navarro, disponibles mitjançant registre. Recomanat per Biblioteca Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat.

Smiley: una història d'amor

A punt d’estrenar-se a l’Aquitània Teatre Smiley. Després de l’amor, és un bon moment per rellegir el text teatral de Guillem Clua que fa vuit anys va seduir a públic i crítica convertint-se en un dels darrers èxits inesperats del teatre català actual.  El novembre del 2012 vam conèixer a l’Àlex i el Bruno, els protagonistes de Smiley: una història d’amor, a la Sala Flyhard. En Bruno ros, atlètic i atractiu i l’Àlex amb una aparença anodina, amb ulleres, més aviat tímid. Dos homes que, malgrat ser del tot diferents i tenir unes personalitats antagòniques, acabaran units per uns sentiments profunds i vius. I tot comença quan l'Àlex, que acaba de tenir un desengany amorós després d'haver-se fet il·lusions amb algú, agafa el telèfon i es disposa a demanar explicacions sense saber que aquesta trucada, tindrà unes conseqüències imprevistes, que canviaran la seva vida. . Smiley, és una història d’amor que ens farà riure, plorar i emocionar-nos. Un text, fresc i àgil que ja ha estat traduït a diversos idiomes (castellà, anglès, italià, grec o alemnya) i estrenat a ciutats de tot el món, incloent Nova York. El seu autor, en Guillem Clua s’ha convertit en una de les veus més exitoses de la dramatúrgia catalana amb obres com Invisibles (2002); La pell en flames (2005); Gust de cendra (2006); Marbug (2010) o Justícia (2019) la seva darrera estrena al Teatre Nacional. Esperem en aquesta segona part retrobar-nos amb en Bruno i l’Àlex, i veure com ha evolucionat la seva història d’amor i les seves vides. Continuarà el final feliç a les seves vides? Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques   

Tricicle de la Z a la A

Tricicle és una companyia de teatre gestual, on l'humor és el centre de l'espectacle. Està formada per tres actors, que són també els fundadors, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir.  La seva aparició al conegut programa "1, 2, 3, responda otra vez", representant en mímica i humor la cançó "Soy un truhán, soy un señor" del cantant Julio Iglesias, els va portar a  l'èxit. Actuació del Tricicle al programa "Un, dos, tres" Amb l'obra "Tricicle de la Z a la A" el grup de teatre fa un repàs de la seva trajectòria professional: més de quaranta anys junts fent teatre còmic i mim. Esmicolen quina ha estat la base, l'essència del projecte i de l'èxit professional i personal de convivència.  Han fet una selecció de conceptes bàsics, ciutats, teatres, personatges, actuacions, actors i actrius que fan repàs de la seva vida d'una manera ben original recopilats en un diccionari ordenat alfabèticament començant per la Z i acabant a l'A.   El grup ha anunciat que es retira dels escenaris com a companyia estable just quan finalitzi la darrera funció de l'espectacle 'Hits. El millor del Millor del Millor'. L'any 2020 la companyia va rebre el Premi Nacional de Cultura del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) Un dels projectes de futur que tenen en ment  és crear un trio format per tres actrius que serà "la nova generació" del trident còmic. Vídeo promocional del l'espectacle "Hits. El millor del Millor del Millor" "L'humor és d'aquelles coses inútils però absolutament imprescindibles per viure" A reveure Tricicle! Més informació: Tricicle Companyia Teatral Tricicle a les biblioteques Recomanat pel Prestatge d'Arts escèniques

El Futur

Estrenada el 20 de març de 2019 a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dins del cicle “Teatre per a joves”, "El futur" és la darrera peça de la dramaturga Helena Tornero, que ens capbussa en el viatge de dos joves a la recerca de la veritat i la llibertat. Helena Tornero va néixer a Figueres, va estar molts anys vinculada al món del turisme, però a partir del 2001 va decidir apostar per la seva vocació. Llicenciada en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre, ha continuat ampliant els seus estudis, tant a Barcelona com a d’altres països. El coneixement d’altres idiomes li ha obert molts camins, destacant la traducció de textos dramàtics i la implicació amb diferents projectes escènics emmarcats per un activisme solidari i compromès en cultures i països diferents. Helena Tornero ha vist reconeguda la seva carrera amb els premis que han aconseguit  les seves obres. “Suplicants”, “Submergir-se a l’aigua”, “Apatxes”, “You are pretty and I am drunk”, “No parlis amb estranys”, o “El futur”, són peces que hi trobareu en l’edició d’Arola Editors “Helena Tornero: 2008-2018”. "El futur" ens presenta quatre personatges, desdoblats en vuit;  la Diana, una jove que per provocar el seu pare li roba el cotxe i decideix embarcar-se en un viatge amb un noi, un refugiat , en Halim,  que necessita arribar a Estocolm. Fins aquí; no voldríem espatllar-vos l’argument. Encara que des del principi l’autora ens anticipa quin és el final, ens mantindrà en suspens, esperançats –l’espectador o el lector-  esperarem el gir, que pot ocórrer, o no, ja que, com escriu Tina Vallès a l’epíleg del llibret,  “El futur és un impacte, el futur no existeix, el futur és una mentida, el futur és allò que els polítics es posen a la boca quan necessiten el teu vot, el futur és aquella promesa que no es farà mai realitat”. Tornero no calla davant la realitat i interpel·la el públic a reflexionar-hi a través d'una obra que parla de responsabilitats, la d'una jove que acaba de complir 18 anys però també de la responsabilitat política i de la gent que està patint aquesta falta de responsabilitat dels polítics: «A tot el món hi ha una colla de polítics irresponsables que estan donant consignes que inciten a la violència i està augmentant la xenofòbia». Diu l’autora “Ara novament el tema dels refugiats em serveix per plantejar qüestions que ara mateix estan sobre la taula, com la de les fronteres segures. Però també per posar sobre la taula quina és la nostra responsabilitat, quina la responsabilitat dels nostres polítics i evidenciar com els refugiats pateixen aquesta falta de responsabilitat». L'obra, escrita per Helena Tornero, que la dirigeix juntament amb Oriol Morales, com a ajudant de direcció, respon a l'encàrrec que va fer el director del TNC, Xavier Albertí, a la dramaturga figuerenca. Els personatges estan interpretats per Júlia Genís, David Menéndez, David Vert, i Ester Cort, amb escenografia d’Enric Planas. Més informació a: Helena Tornero a les biblioteques Article a la revista digital Núvol, del 21/03/19 Entrevista a Betevé del 4 d’Abril del 2019 Recomanat per Núria Cañadas. Bib. Viladecans.

Sis personatges en cerca d'autor

L’hivern de 1920 Luigi Pirandello va escriure "Sis personatges en cerca d’autor” ("Sei personaggi in cerca d'autore"), un drama que versa sobre els elements de la dramatúrgia moderna, l'autoria, el director de la companyia, la construcció del text escrit i la seva concordança amb el text escènic, l'actitud dels autors, la manera de portar els assajos, la representació, el muntatge escènic, en resum, els límits de teatre. Estem davant de l’escenari d'un teatre. S'estan realitzant assajos de la representació de l’obra “El joc de les parts” de Pirandello. En el segon acte de l’assaig sis personatges entren silenciosament des de la part posterior de l'escena. Són una família que director mira amb sorpresa i els pregunta qui són i què volen. “Són personatges a la recerca d'un autor”, respon l'home que personifica el Pare. Són sis estranys personatges que vénen a oferir el seu drama dolorós al director, sis personatges reals com els va imaginar un escriptor que després no els va traduir al guió. L’obra es va representar per primera vegada el 9 de maig de 1921 al Teatro Valle de Roma sota la direcció de Dario Niccodemi. El muntatge no va convèncer al públic que va sortir desorientat i la reacció de la crítica no va ser gaire bona. Posteriorment l'obra ha estat reconeguda i s'ha representat arreu del món.   Luigi Pirandello (1867 - 1936) és un conegut i reconegut dramaturg italià del període d'entreguerres que l'any 1934 va rebre el Premio Nobel de literatura per la seva "renovació audaç i brillant del drama i l'escenari". La bona situació econòmica de la seva família li va permetre accedir a una bona formació. Inicià la seva etapa d'escriptor amb poesia i relats curts i la seva trajectòria teatral l'any 1917 amb l'obra "És així, si us ho sembla: paràbola en tres actes". Cal destacar del conjunt de la seva obra el treball dels personatges, sovint pertanyents a la classe social obrera, on plasma la seva manera de pensar, expressant el seu profund pessimisme i la preocupació pel sofriment humà, a través de la fantasia i l'humor satíric i desconcertant, ignorant les directrius del realisme. Les seves obres van ser precursores del teatre modern i tracten temes avançats a la seva època. Destaquen "El difunt Mattía Pascal", "Sis personatges en cerca d'autor", "Aquesta nit improvisem", i altres títols que avui dia podem veure en l'oferta teatral actual.  Més informació: Luigi Pirandello en cinc obres de teatre i dues novel·les Luigi Pirandello a les biblioteques Representació de Seis personajes en busca de autor. RTVE (1982)  Premis Nobel de literatura i teatre  Centenaris de teatre 1920 - 2020 Especial 1920-2020 al mirall Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Pedro y el capitán

Mario Benedetti (1920 - 2009) va ser un escriptor, poeta, dramaturg i periodista uruguaià que formà part de la generació del 45. Va escriure més de vuitanta llibres entre ells "Pedro y el capitán" (1979), un peça teatral que denúncia la repressió militar i els mètodes de tortura a través d’un inquietant duel verbal dels dos personatges protagonistes: Pedro, un pres polític que és torturat, i el capità que el tortura. La lluita dialèctica entre tots dos se centra a intentar, entre cops d’assot, flagells i pallisses, aconseguir informació, dades, aliances, contactes i els noms dels integrants d’una organització clandestina que lluita contra del règim militar imposat al país. Cadascun dels actes de l’obra s'albira com l'assalt d'un combat. Al final, només un dels dos adversaris aconseguirà la victòria. Pedro representa els valors revolucionaris i de resistència contra els règims autoritaris; encarna el compromís amb la lluita i la voluntat de sacrifici pel bé comú. El Capità, que no és el seu rang sinó l’àlies, encarna el conflicte moral de l'obra i mostra els dubtes i pors que qualsevol ésser humà pot sentir i acaba per justificar els seus actes més en un intent de sobreviure que a un convenciment ideològic que ha anat trencant-se. La peça teatral escrita l’any 1979 s’estructura en quatre actes. Les indicacions d’escenografia ens dona pistes de la cruesa de la temàtica: “Escenari buit espaiós: una cadira, una taula, una butaca d'hamaca o balancí. Sobre la taula hi ha un telèfon. En una de les parets, un lavabo, amb sabó, got, tovallola, etcètera. Finestra alta, amb reixes. No ha de donar, però, la impressió d'una cel·la, sinó d'una sala d'interrogatoris.” L’obra no se situa ni fa referencia a un país concret, presenta una situació amb l’objectiu de denunciar els abusos de qualsevol dels dictadors d’Amèrica del Sud (Pinochet a Xile, Videla a Argentina, Fujimori a Perú, Somoza a Nicaragua, Stroessner a Paraguai, Bordaberry a Uruguai, Trujillo a la República Dominicana o Duvalier a Haití). Benedetti va estar compromès en la lluita contra el cop d'estat a Uruguai i l’any 1973 va renunciar al seu càrrec a la Universitat de Montevideo i es va exiliar primer a Argentina i més tard a Perú, Cuba i Espanya.  Altres autors també han tractat el tema dels dictadors de l’Amèrica Llatina a les seves novel·les: “Tirano Banderas” (1926) de Ramón del Valle-Inclán; “El señor Presidente” (1946) de Miguel Ángel Asturias; “Yo, el Supremo” (1974) de Augusto Roa Bastos; “El otoño del Patriarca” (1975) de Gabriel García Márquez o “La fiesta del chivo” (2000) de Mario Vargas Llosa entre d'altres. Més informació: Mario Benedetti a les biblioteques Centenaris de teatre 1920 - 2020 Especial 1920-2020 al mirall Teatre i conflictes bèl·lics Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

El Espectáculo de la ilusión : la magia, lo paranormal y la complicidad de la mente

Matthew L.Tompkins, psicòleg experimental i mag, firma aquest llibre excepcional sobre les arts practicades per il·lusionistes, mèdiums i mags des de l’inici del S. XVIII fins als nostres dies. Estructurat en cinc actes, com si d’un muntatge escènic fos, el monogràfic exposa les diverses tècniques de l’il·lusionisme, des de l’espiritisme, la màgia, les pràctiques paranormals o parapsicològiques fins a l’il·lusionisme òptic a través d’unes magnífiques fotografies que no només ajuden a comprendre cada una de les pràctiques, sinó que formen també un perfecte estudi sociològic sobre la recerca del poder mental i l’enfrontament de la racionalitat vers allò que contradiu la raó humana al llarg de la nostra història. Memorable és l'episodi que es narra entre dos personatges cèlebres, l’escriptor Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes, i Harry Houdini, pare de la màgia moderna, al voltant de l'acceptació o rebuig de l’espiritisme. El primer, defensor de la pràctica dels mèdiums, mentre que el mag nord-americà contrari a les activitats d’aquest col·lectiu, va arribar a contractar un grup d’investigadors per reunir proves contra ells,  els quals els considerava xerrameques i farsants. D’altra banda, a part de l’esfera més teòrica de cada una de les arts a “El espectáculo de la ilusión” apareixen múltiples referències escèniques, ja que moltes d’aquestes pràctiques esdevenen grans muntatges sobre els escenaris, com el cartellisme dels espectacles del gran Houdini o Harry Kellar, teatres, alguns dels quals, malauradament, han desaparegut. És el cas del Teatre Egipci situat a la zona del Piccadilly de Londres que va estar en funcionament més de trenta anys i va ser epicentre de la màgia a la capital anglesa o la referència d'alguns dels espectacles amb més èxit durant l’època daurada d'aquest art, com el muntatge de “La Cabina de les curiositats” creada pels Germans Davenport. En resum, una magnífica obra publicada l’any 2019 amb un gran rigor acadèmic que ajuda no només a comprendre millor l'il·lusionisme, sinó també a omplir un buit temàtic necessari, sota una nova mirada centrada en el progrés científic i cultural que sovint oblidem darrere les pràctiques de la prestidigitació. Como mago, aprendí claramente dos cosas: a) Cómo se puede engañar a la gente; b) Cómo la gente se engaña a sí misma. (...) La segunda es mucho más importante. [James Randi, 2007] Més informació: L'il·lusionisme al Catàleg de les Biblioteques La màgia al Catàleg de les Biblioteques. Fons especialitzat de màgia a la Biblioteca Can Casacuberta de Badalona. Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Deu peces, de Lluïsa Cunillé

Lluïsa Cunillé és, sens dubte, una de les dramaturgues catalanes contemporànies més exitoses i amb una trajectòria més consolidada. L'any 2007 va ser guardonada amb el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya i el 2010 va rebre el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri d'Educació i Cultura. L’obra Deu peces aplega part de la producció de l’autora des dels 1995 al 2006. Podrem gaudir d’algunes de les seves peces més primerenques com Cel (1995), Atlàntida (1998) o La cita (1998). Textos singulars que van ser publicats per primera vegada en aquest volum com L’Estany on els ànecs eren més bells que els cignes o Occisió (2001); i obres que van gaudir de muntatges llargament recordats com Et diré sempre la veritat (2002) monòleg que va interpretar carismàticament Lluís Homar o Il·lusionistes (2003) estrenada el 2004 al Teatre Lliure de Montjuïc i posada en escena per la Companyia Hongaresa de Teatre. El recull també inclou les peces més cabdals de Cunillé de la dècada dels 2000 com Barcelona, mapa d'ombres (2003) amb la que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de teatre o Après moi, le déluge (2007), una obra que va guanyar el Premi Lletra d'Or al millor llibre en llengua catalana i que ha estat traduïda a diversos idiomes. Xavier Albertí escriu el pròleg del llibre com no podria ser d'altre manera. Aquesta parella creativa ha col·laborat en més de vint espectacles, i ho tornaran a fer la temporada 2020/2021 al Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge L'Emperadriu del Paral·lel que s'estranarà a la Sala Gran el 6 de maig del 2020.  El teatre Nacional de Catalunya va publicar l'any 2017 Lluïsa Cunillé: teatre reunit 2007/2017  que es podria considerar la continuació del llibre Deu peces. Aquest volum aplega quinze peces que són una mostra molt representativa del que ha estat l'escriptura de la dramaturga entre l'any 2007 i 2017. Ella: I per què no te’n vas? Metge: Sempre vaig pensar que te n’aniries tu abans i que m’ho explicaries. Ella: Jo? Metge: Per què em portaves a l’estació de França, si no? Només per veure marxar els altres? O potser jugaves a ser una nova Anna Karènina? Ella: Mai he estat tan boja d’amor per ningú. Metge: Potser aquest és el problema, que mai no hem estat bojos d’amor o d’odi per algú. Ella: A tu sempre et va agradar més Dostoievski que Tolstoi. Metge: T’equivoques, el meu heroi des de sempre ha estat el comte Vronski. Ella: Fa segles que no llegeixo Tolstoi, I tu? (Barcelona, Mapa d’ombres, 2003) Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

L'Huracà: drama en tres actes

Carme Montoriol (1892-1966) va ser una de les primeres dones que va escriure teatre a Catalunya. Empordanesa d’origen, però nascuda a Barcelona, va rebre una sòlida educació que li va permetre ser música, conferenciant, articulista, traductora de les obres de Shakespeare o Pirandello, i dramaturga. Avui, Huracà està considerada com un clàssic del teatre català. Tot i que el 1935, l’any de la seva estrena al Teatre Poliorama, va rebre una bona acollida, alguns crítics conservadors de l’època la van rebutjar per immoral i de mal gust. Huracà és una obra sobre la conflictiva i obsessiva relació entre la Joana, vídua, i el seu fill, Rafel. L’obra aborda un tema tabú com és el de l’incest, a partir de la teoria del complex d’Edip, introduïda per Sigmund Freud, un autor que l’escriptora coneixia bé. Però Huracà és també una obra que parla de la  responsabilitat de les dones a l’hora de prendre. La Joana no es sotmet al paper al que la societat relega a les dones i escull renunciar-hi volgudament, encara que sigui a costa del rebuig social que això comporta. Una obra que, malgrat va ser programada dins de l’Epicentre Pioneres del TNC de la temporada 2019-20, va haver de ser cancelada a causa de la pandèmia de la Covid-19. Més informació: Sobre l’autora i l’obra - Teatre Nacional de Catalunya,  sobre l’autora i l’obra Obra l'Huracà a text complet (disponibilitat per temps limitat) Carme Montoriol a la Viquipèdia Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

El Músic de l'americana vermella: Joan Viladomat i la Barcelona descordada dels anys vint

El periodista, músic i actor Jaume Collell ens aproxima a la figura del músic i compositor Joan Viladomat i ens trasllada als bogos anys vint de la barcelonina Avinguda del Paral·lel, el principal focus d'oci nocturn de l’època. Joan Viladomat i Massanas, nascut a Manlleu l’any 1885, va rebre les primeres classes de solfeig a l'Escola municipal de música de la població osonenca on també va tocar amb la banda municipal. L’any 1906 es va matricular al conservatori del Liceu per estudiar piano i poc després s’instal·là a Barcelona amb la seva dona, l’estanquera Ramona Mercader, amb la que va tenir un fill també músic i compositor Esteve Viladomat Mercader. El músic portava una vida bohèmia: sortia de nit, tornava a casa a l’hora d’esmorzar i les tardes les reservava per impartir classes a aspirants d’artistes, cupletistes i vedets a l’acadèmia de varietats La Colosal que va obrir juntament amb l'empresari Josep Cariteu al carrer Conde del Asalto número 106 actual Nou de la Rambla. Viladomat va guanyar notorietat, popularitat i èxit perquè es va saber envoltar d’altres músics, lletristes i empresaris amb els quals creà una autèntica indústria del cuplet, sota l’etiqueta irònica de “gènere ínfim”. Va ser un autor molt prolífic i ens va deixar un llegat de gairebé un miler de títols entre obres manuscrites, títols impresos i discos de pedra. Entre els seus èxits figuren “Fumando espero”, amb lletra de Félix Garzo que anys més tard popularitzà l’actriu Sara Montiel a la pel·lícula “El último cuplé”, “El vestir d'en Pasqual”, “El tango de la cocaína” i molts altres que han esdevingut clàssics del gènere del cuplet omnipresents als repertoris dels teatres del Paral·lel de la dècada dels vint i trenta del segle passat i posteriorment popularitzats per Linda Vera, Mary Santpere, Núria Feliu o Guillermina Motta. El llibre aflora i desperta les ganes de conèixer més i somniar amb un viatge imaginari a una època daurada i colorista de disbauxa, diversió, teatres, cafès, music halls, músics, cantants, actors, actrius, vedets, cupletistes, etc. que anys més tard s’estroncaria amb la Guerra Civil Espanyola.   Joan Viladomat, cuplets, sardanes i ballables dels anys 20 – Podcast Ràdio 4 » Club Trébol   Joan Viladomat, l'autor de Fumando espero - Programa Nydia - capítol 448 TV3 (13/02/2010) Viladomat Glacé enregistrament de l'estrena per TV3. Direcció i dramatúrgia Jaume Collell (1992) Més informació: El Paral·lel i les cupletistes El clan dels Santpere Especial 1920-2020 al mirall Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Lady Off

Lady Off és el segon llargmetratge de David R.L. que es va presentar a la secció Zinemira del 66è Festival de Sant Sebastià. Una proposta més personal i íntimista que l'òpera prima del director, el thriller “La noche del ratón”.  El documental s'endinsa en els assajos d'una escena concreta de l'obra Ricard III de William Shakespeare d'una petita companyia de teatre madrilenya. La protagonista és l'actriu Marta Fuenar que interpreta el paper de Lady Anna. Marta no es dedica professionalment a la interpretació i compagina petites produccions teatrals amb un treball a mitja jornada a una botiga. Completa el repartiment Mateu Bosch, Yeyo Bayeyo i Jaione Azcona. Seguim la preparació de l'obra de teatre des de la primera aproximació individual al text, el treball actoral, la lectura del guió amb els altres actors i l'assaig general. El desenvolupament d'una de les escenes que ha d'interpretar la protagonista al costat d'un altre actor genera discrepàncies amb la fèrria visió de el director de l'obra que concep el personatge de Lady Anna únicament com un objecte i una joguina que Ricard asfixia (metafòricament), humilia i fins i tot vexa sobre l'escenari. Lady off evoca un record de la pel·lícula '"Cisne Negro" de Darren Aronofsky Encara que segurament no sigui la intenció del director. Els temes són diferents i amb certa distància tenen elements bastant semblants.  Marta Fuenar va rebre el premi com a millor interpretació en la 27a edició de Festival de Cinema de Madrid. El director David Rodríguez Losada va iniciar la seva trajectòria audiovisual de manera autodidacta amb curtmetratges i videoclips per a grups de l'escena musical del País Basc. "La noche del ratón" (2015) va ser el seu primer llargmetratge que es va estrenar internacionalment al Festival de Cinema de Santa Barbara, va inaugurar la secció Panorama de l'FANT Bilbao i va obtenir diferents premis en els festivals del circuit de cinema fantàstic i de terror. "Lady Off" és el segon llargmetratge que filma.   "Modesta però precisa reflexió sobre els límits de la representació, sobre la tortuosa odissea d'una actriu (...) No deixa de ser, a la seva manera, una celebració de l'art teatral i les seves complexitats (...)"  Jordi Batlle Caminal de la revista Fotogramas Recomanació feta pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Fairfly

Quatre amics intenten organitzar-se després que l’empresa on treballen els comuniqui l’obertura d’un ERO. La primera idea és lluitar per defensar els seus llocs de treball. Però de quina manera? I de què servirà? Realment val la pena lluitar per aquesta feina que tenen? No seria millor que ho deixessin estar i intentessin convertir en realitat aquella brillant idea que van tenir uns anys enrere i esdevenir emprenedors? És un text original de la companyia La Calòrica, creada ara fa justament 10 anys quan un grup d’amics sorgits de l’Institut del Teatre van decidir fundar la seva pròpia companyia. La Calòrica ha investigat territoris estètics i temàtics molt diferents, però fan de la reflexió política i l’humor, encara que el tema sigui ben seriós, el seu principal denominador. Fins el moment, han creat i produït set espectacles, sent Fairfly la darrera. Les seves obres s’han estrenat tant en sales alternatives com en importants festivals, recollint premis i bona crítica tant per part del públic com dels professionals. Fairfly és una brillant comèdia on es posa de manifest la precarietat laboral, la promesa (falsa?) de l’emprenedoria i la crueltat del sistema capitalista. Els quatre protagonistes, quatre perfils, que són en sí mateix una mostra del nostre món, intenten canviar la seva vida o canviar el món. Aquests quatre personatges estan interpretats per Queralt Casasayas, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura.El text de Joan Yago retrata des de la ironia i ajudant-se de l’humor el fenòmen de l’emprenedor, tal com escriu Juan Carlos Olivares de la revista Time Out “ Yago maneja a voluntat el temps, pilota al seu gust el viratge de comèdia a drama” i hem de destacar la direcció precisa d’Israel Solà, que domina la tensió escènica a la perfecció. Escenari central i públic a quatre bandes: amb una taula i quatre cadires com a tota escenografia, per cert, d’Albert Pasqual. Des de la seva estrena al Cicló del Tantarantana el 2017, aquesta obra ha estat representada a nombrosos teatres de Barcelona- va fer temporada al Villaroel el 2018- i ha voltat per mitja Catalunya, i per Saragossa. La darrera representació es va fer el cap de setmana del 6 i 7 de Març de 2020 al Teatre Joventut de l’Hospitalet, coincidint amb la celebració del desè aniversari de la compañía. Ha rebut els premis: 2 premis Butaca 2017: text i Petit Format 2 Max 2018: Revelació I Text revelació Premi de la Crítica de Catalunya 2018: Petit Format Més informació:  Joan Yago al Catàleg de les Biblioteques  Dossier de Fairfly de la companyia teatral  Entrevista a Israel Solà, director de l'obra (16 de maig de 2018)  Entrevista a dos dels actors de Fairfly abans de l'estrena (5 de març de 2020) Recomanat per Núria Cañadas Rodríguez de la Biblioteca de Viladecans

Tots els monòlegs

La temporada 2018/2019 el Teatre Nacional de Catalunya  va dedicar el seu epicentre patrimonial a la figura d’en Santiago Rusiñol, pintor, escriptor, periodista i dramaturg i gran ambaixador de la modernitat a Catalunya. Els Jocs Florals de Canprosa va ser, sens dubte un dels muntatges estrella d’aquella temporada al TNC i va ajudar a redescubrir i reivindicar a l’autor modernista. L’obra dramàtica de Rusiñol va ser molt extensa, algunes de les seves obres més conegudes són L’Auca del Senyor Esteve (1907); L'alegria que passa (1897) o El jardí abandonat (1900). Però entre tota la producció de Rusiñol, potser la més desconeguda són els seus monòlegs. L’editorial Asediara va recuperar el 2011 en un sol volum els 13 monòlegs que va escriure l’autor protagonitzats per personatges ben dispars: un bomber que explica el salvament que el va portar al matrimoni mentre se li cala foc a casa; un prestidigitador que no encerta ni una; una minyona que es va suïcidant a base de veure Anís del Mono per matar les penes o una feminista cinquantina a qui els homes acaben fent fora de la sala. Tot un seguit d’individus amb les seves particulars històries que transmeten l’ambient somiador i melancòlic del moviment modernista català.   Ja ho sabeu, companyeres! El nostre lema és: “Guerra als homes per arribar a ésser tant com ells” No planye’ls, no perdonar-los. A mort, a mossegades! A cops d’ungles! A prendre’ls el lloc! A treure’ls de les juntes. A treure’ls de tot arreu! [...] Si ens miren, a treure’ls la vista! Si ens toquen, bufetada! Si ens volen fer éssers mares, a fer-los éssers pares a ells; i si ens volen portar a l’altar, que s’hi portin ells mateixos. Fragment del monòleg d’una feminista Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Això això ja ho he viscut

Un cap de setmana, en una fonda rural anglesa, es donen cita sis personatges que mantenen algun tipus de lligam entre ells. De seguida es percep quelcom estrany, a la pensió els fets se succeeixen com si tinguessin un guió preestablert, amb un cert aire d'inevitabilitat. Un dels allotjats, l’inquietant doctor Görtler, sembla saber què senten i quines motivacions tenen la resta dels presents i, fins i tot, què ha de passar. Es pot evitar allò que ja ha passat?   “Això ja ho he viscut” (I Have Been Here Before, 1937) forma part de les obres sobre el temps (Time Plays) escrites per J. B. Priestley en els anys trenta i quaranta del segle passat. En totes elles el temps és la variable fonamental que afecta la trama i impacta en les motivacions dels protagonistes. En l’obra que recomanem el gir és radical, es qüestiona la linealitat i seqüencialitat del mateix. Els conceptes clau són “repetició i intervenció”, el doctor Görtler ho explica així: “Les nostres vides es repeteixen, amb algunes diferències, una vegada i una altra.” Som en un cicle de repeticions constants de la nostra vida (llavors, exactament què és la mort?) però, i aquí està la idea genial per fer avançar la trama, pot haver-hi canvis; hi ha individus especialment sensibles a la realitat del funcionament del temps que poden intervenir, modificar la repetició, alterar el seu cicle i el dels altres. Tot i que ho pot semblar a primer cop d’ull no estem davant d’una obra mecanicista. Priestley ens presenta vívidament les angoixes i passions de cada personatge, i es concentra en els temes clàssics de l’existència com són l’amor – i els seus tipus-; la mort i la pèrdua i la narrativa que ens fem cadascú sobre com és el món i com ha estat la nostra experiència. Particularment interessants sobre la psicologia dels personatges són les converses entre el doctor Görtler i Walter Ormund, un empresari d’èxit alcohòlic que ha anat a la casa de camp per intentar salvar el seu matrimoni. El llibre ha estat traduït per Martí Gallén i té una introducció de Sergi Belbel, qui  portà l’obra a escena l’any passat a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb Carles Martínez, Llúís Soler i Sílvia Bel com a caps de cartell. El dramaturg anglès J. B. Priestley (1894-1984) és conegut a casa nostra per l’èxit recent de les representacions del seu clàssic “Truca un inspector” (An Inspector Calls, 1946). La Temporada 19/20, la Companyia Perla29 va portar a escena l'obra "Això ja ho he viscut" dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius,Carles Martínez i Lluís Soler. Més informació: “Això ja ho he viscut” es una obra esperanzadora dirigida por Sergi Belbel” Entrevista a Sergi Belbel a La Vanguardia (11/06/2019). Col·loqui postfunció “Això ja ho he viscut" amb el director i els actors (05/07/2019). Conversa amb Sergi Belbel. Entrevista realitzada per Amics de la Perla 29 (#AsSocPerla) (05/06/2019). Recomanat per la Biblioteca Josep Janés.

Papitu: el somriure sota el bigoti

Amb la lectura de "Papitu" i, malgrat les circumstàncies, tenim el plaer d’apropar-nos al costat més humà i personal de Josep Maria Benet i Jornet (1940 - 2020). De la mà de la Carlota Benet, la seva filla, fem un recorregut per la vida d’aquest gran dramaturg que ha tingut la història del teatre Català i espanyol i un dels primers renovadors dels serials, especialment a TV3. El primer en descórrer el teló és en Sergi Belbel, i ja en la primera frase del pròleg ens descriu a en Benet i Jornet com una de les persones decisives en la seva vida. El seu mestre acaba esdevenint el seu amic, i els seus camins s’aniran creuant i enriquint mútuament. La Carlota, ens descriu la vida del seu pare, la seva carrera professional i la seva personalitat, i amb molta cura i tendresa, fa un retrat colpidor del que ha estat viure la lenta desaparició del seu pare. Tot i la duresa de les emocions i situacions que es descriuen, sobretot ja al finalitzar el relat, és un llibre que omple molt. Ens apropa a la seva obra, des d’Una vella, coneguda olor i gairebé tota la seva producció literària, fins arribar al barri del Poblenou (la primera sèrie de ficció emesa diàriament), tot descobrint el poder d’una nissaga, i endinsar-nos en un laberint per arribar al cor de la ciutat. La seva obra ha acompanyat a un públic molt important de la població catalana, i llegir-se la seva història és com retre-li un petit homenatge. Discursos i entrevistes Discurs íntegre de Benet i Jornet en l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013) Entrevista Josep Maria Benet i Jornet, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al programa "Divendres" de TV3 (2013) Entrevista amb Josep Maria Benet i Jornet a Vilaweb (2010) Josep M. Benet i Jornet i Ventalló al programa "Endrets, Geografia literària dels Països Catalans" Més informació: Carlota Benet a les biblioteques Josep Maria Benet i Jornet a les biblioteques Entrevista Fitxa Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català Recomanat per Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat.

Marta Buchaca: 2005-2018

Nascuda a Barcelona l’any 1979, Marta Buchaca és una de les veus més destacades de la dramatúrgia catalana actual i la seva carrera s’ha consagrat no només sobre els escenaris, sinó també al cinema o la televisió com a guionista. En aquesta obra editada per Arola Editors, l’editorial tarragonina que té una basta col·lecció editada d’obres teatrals en català i que actualment algunes d’elles es poden trobar en línia gràcies a la iniciativa TNC A Casa durant el confinament, ens convida a fer un viatge cronològic per la trajectòria teatral de la dramaturga a través de quinze peces teatrals. I com cita Jordi Galceran en el mateix pròleg “Marta Buchaca: 2005-2018”, assistirem al naixement, creixença i arribada a la vida adulta d’aquesta veu. Un trajecte que comença l’any 2005 amb l’obra “L’olor sota la pell”, el qual va rebre el V Premi Josep M. Bartrina de Reus i que acaba el 2018 amb “Només una vegada”, una producció del Festival Grec i posteriorment programada al Teatre Nacional de Catalunya entre altres equipaments teatrals del país, i que va rebre la nominació el 2019 del Premi Butaca a Millor Espectacle Teatral. La lectura també permet descobrir l’estil de l’autora mitjançant els diàlegs naturals dels seus protagonistes, i a la vegada, anar construint una radiografia sentimental i realista de la nostra època a partir de les temàtiques desenvolupades. En aquest sentit, trobem assumptes molt quotidians de la nostra època, com problemes sentimentals o d’incomunicació entre la parella, a “Emergència” (2006), “A mi no em diguis amor” (2010) o “Losers” (2013), la violència dels joves a “Plastilina” (2009), el suïcidi a “Litus” (2012), la deshumanització de la política a “El cim” (2016)  o el maltractament en la parella a “Només una vegada” (2018). En definitiva, textos teatrals que ens situen en un primer pla, de forma directa i sense artificis, on la tragèdia es barreja amb la comèdia amb la voluntat d’anar més enllà de la idea del teatre com a entreteniment i més com a espai de reflexió de la nostra contemporaneïtat. Més informació: Marta Buchaca al Catàleg de les Biblioteques Marta Buchaca web oficial  Guia Dones de Teatre Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Teatre català avui: 2000-2017

Recull d’articles que ofereix  una visió panoràmica de la literatura dramàtica contemporània dels països catalans i dels seus autors entre l’any 2000 i el 2017. Periodistes culturals i professors universitaris  tan reconeguts com en Jordi Vilaró, l’Oriol Puig, l’Albert Mestres  o en Ramon X. Rosselló  analitzen els principals aspectes de la literatura dramàtica catalana actual en diferents articles. Una obra imprescindible per conèixer l’estat de la qüestió del teatre català actual. Publicada per l'Editorial Fonoll a la col·lecció Quaderns de Bellaguarda, aquest recull és la tercera part d’una col·lecció dedicada a l’anàlisi de la literatura catalana actual, amb un primer quadern dedicat a la poesia actual i el segon a la novel·la contemporània.  Tots  tres quaderns han estat publicats a cura dels professors d’Àlex Broch i Joan Cornudella, als quals  s’afegeix , en  aquest tercer quadern, el professor de la UAB i especialista en teatre català Francesc Foguet. Recomanació per Eva Montiel. Biblioteca Central. Santa Colona de Gramenet.

El Noi del Maravillas

Després de “Memòria d’uns ulls pintats” i “Les dones de la Principal” ja ningú pot dubtar de la vàlua del cantant de Verges reconvertit a narrador i cronista d’una època, la de la post-guerra, que coneix a la perfecció i això es reflecteix als seus textos. La seva darrera novel·la “El Noi del Maravillas” ens transporta a la Barcelona dels anys previs a la Guerra Civil, amb tot el moviment obrer, sindicalista i d’esquerres en la seva màxima expressió. Concretament, explica la història del Teatre Maravillas, un teatret de varietats del Paral·lel i dels curiosos personatges que hi circulen. Cal remarcar el profund coneixement que Llach té del món de la música i del seu entorn social, tan de la popular o de varietats, com de la clàssica, ja que el Noi veurà d’ambdós mons. La terminologia musical i la manera de fer dels personatges i situacions són sempre ben creïbles i et situen amb coneixement de causa dins del teatre de varietats, però també al Liceu o altres teatres d’òpera dels més elitistes. També és important el coneixement que té Llach de la ciutat de París i del Senegal, quan la novel·la s’hi trasllada i ens porta a conèixer aquests dos mons més distants i així més atraients pel lector.  En definitiva, es tracta d’una novel·la molt entretinguda en la trama i que ens descobreix dos mons a vegades ocults, com serien les interioritats d’un teatre de varietats o un d’òpera, servint-se de les vivències d’aquest Noi del Maravillas encantador, sorprenent i sempre apassionat per la música, com el seu creador, el gran cantant i ara escriptor: Lluís Llach.    Més informació: Lluís Llach a les Biblioteques Lluís Llach a la Viquipèdia Pàgina web oficial Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català Recomanat per Bib. Gironella. 

L'Amic retrobat

Fred Uhlman va néixer en una família de classe mitja, va estudiar dret en vàries universitats i es va doctorà en Dret canònic i civil, va exercir la seva professió d'advocat a Alemanya fins que va haver d'abandonar el país per la persecució del règim Nazi, creuant la frontera a França al 1933. A Paris on la seva titulació com advocat no li és útil, es dedica a la pintura per a sobreviure. Va ser un prestigiós pintor encara que va arribar a la fama com escriptor. En 1936 passa un breu període de temps a Tossa de Mar on coneix a Diana, una anglesa de vacances que serà la seva dona i coincideix el moment de l'esclat de la guerra civil espanyola. Aquest mateix any sense saber anglès es trasllada a Anglaterra i més tard es casarà amb Diana Croft, filla d'aristòcrates anglesos. "L'amic retrobat" del 1960 va ser la seva obra més aclamada i es va convertir en un best-seller. Fred Uhlman ens descriu de forma senzilla i a través de la vida dels dos joves el naixement del feixisme i la divisió que provoca en el poble alemany. L'Amic retrobat és la primera novel•la d'una trilogia que segueix amb L'ànima valenta i El retorn. L'obra descriu l'etapa d'alumnes de dos amics en un institut a Stuttgart , és una novel.la pensada per al públic jove i protagonitzada per joves que intenten entendre el món on viuen, els separa la ideologia de la família de Konradin que odia els jueus. Fred Uhlman  tracta molt bé el tema del racisme com a jueu que va viure la Segona Guerra Mundial. Hans Schwarz, el noi jueu, explica la història de quan coneix a Konradin van Hohenfels, fill d'una de les famílies més importants d'Europa i narra també quan ha de marxar a Amèrica perquè a Alemanya els jueus estan mal vistos, l'arribada al poder de Hitler el 1933 posa final a l'amistat dels dos companys d'escola. Segueix explicant la història 30 anys després. Hans és un advocat i està casat amb un fill, rep una carta amb una relació d'antics alumnes de l'escola que van perdre la vida a la guerra, recordant a cadascun d'ells, quan finalment arriba al nom de Konradin troba el motiu de la seva mort sorprenent: executat com a conspirador contra Hitler. El Teatre Nacional de Catalunya ha portat a escena l'obra "L'amic retrobat" la temporada 2019-2020 sota la direcció de Joan Arqué i la interpretació Joan Amargós, Quim Àvila i Jordi Martínez.   Més informació: Fred Uhlman a les Biblioteques Fred Uhlman a la Viquipèdia Recomanat per Laura Vinuesa. Bib. Can Manyer. Vilassar de Dalt. 

Canto jo i la muntanya balla

Aquest títol no és la primera obra que publica l’autora, però molt possiblement serà el de la seva consagració. Molt jove –nascuda el 1990-, la Irene Solà prové del món de les Belles Arts, amb formació específica en aquest àmbit. Potser per això podria gairebé entendre’s aquest llibre com una mena de projecte artístic, amb un resultat extremadament sensorial. S’estructura a partir d’una sèrie de successius monòlegs de diferents personatges, tant humans, animals o diguem-ne... tel·lúrics. Tot plegat conforma una trama coral ambientada en una zona del Pirineu català, un espai físic molt concret. És d’aquest microcosmos que se’ns van narrant una sèrie d’esdeveniments a partir dels punts de vista de cadascú d’aquests personatges, alguns de ben peculiars... També es fa aquest relat des de diferents espais temporals. Així doncs, podem veure a alguns d’aquests personatges tant de nens com ja d’adults. El resultat és una visió fragmentària de la narració que, d’alguna manera, i a poc a poc, va tancant perfectament aquest cercle. Traspuant tota ella un cert alè panteista, és en qualsevol cas, una novel·la molt original, de gran qualitat literària. Al relat es percep una certa màgia, com un xic de surrealisme. I és admirable l’ús que es fa del llenguatge, que sens dubte, és un valor afegit. El seu nivell estilístic, i elements tals com l’omnipresència de la natura denoten clares influències, des d’en Víctor Català a la Mercè Rodoreda. També sembla haver-hi algun rastre de la poesia de la malaguanyada Anna Dodas. Sigui com sigui, la Irene Solà n’ha elaborat una molt bona novel·la, que sens dubte és tot un esdeveniment al panorama de l’actual Literatura Catalana. Ben merescudament n’ha estat guardonada amb el 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Però més enllà de tots aquests reconeixements, n’estem segurs que als lectors no us decebrà. Sobretot, si us agraden aquelles històries que us elevin per damunt de la grisor quotidiana, aquest és el vostre llibre. L’any 2021, sota el guiatge de la Perla29, Guillem Albà i Joan Arqué van fer la versió teatral de l’exitós llibre d’Irene Solà amb la dramatúrgia de Clàudia Cedó i la música de Judit Neddermann. Un muntatge poètic preciós -avalat per tres Premis Max i vuit Premis Butaca- que ens ajuda a evadir-nos i a deixar anar la imaginació i el pensament tot delectant-nos amb històries del present, passat i futur. Un text màgic on podem veure un híbrid de teatre de gest, text i música en directe a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya amb els elements marca de la casa: terra, aigua, fang, fulles, elements naturals, animals de fusta articulats, jocs de llums, etc.   Més informació: Irene Sola i Sàez a les Biblioteques Irene Sola i Sàez a la Viquipèdia Pàgina web oficial de l'autora Irene Solà ens presenta el llibre Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català Recomanat per Bib. Elisenda Montcada. Montcada i Reixac. 

Hedwig and the Angry Inch

Dirigida per John Cameron Mitchell l’any 2001, aquesta pel·lícula ens explica la història d’una dona transgènere anomenada Hedwig Robinson. Cantant d’una banda de rock, a través d’escenes retrospectives, salts enrere i cançons recorrem i coneixem la història de la seva vida: la infantesa del nen Hansel amb la seva mare a l’Alemanya oriental comunista, la seva operació de canvi de sexe al costat oest del Mur de Berlín, el seu casament amb un soldat americà o la traïció d’en Tommy Gnosis, un amant que abans d'abandonar-la, li roba les cançons per triomfar com a estrella del rock. La banda sonora i la música és a càrrec d’Stephen Trask "Hedwig and the Angry Inch" és l’adaptació del cèlebre musical rock de l‘OffBroadway estrenat l’any 1998. Dos anys més tard, el musical es va representar al West End londinenc i posteriorment s’ha representat arreu del món. Més informació: LGTBI a escena Recomanat pel Prestatge d'Arts escèniques

No me gusta la ópera, pero lo que escucho aquí sí!

El món de l’òpera genera tant de rebuig com atracció i sempre ha estat rodejat de molts prejudicis: és una música elitista, és molt avorrida, no s’entén res del que canten, sembla que no tingui fi, és molt antiga... davant de totes aquestes idees preconcebudes el millor és intentar accedir-hi des d’una altra perspectiva. No me gusta la ópera... però la que escucho aquí sí! pot ser una molt bona manera per fer una primera aproximació  i descobrir que totes aquelles idees no tenien fonament.  Aquest recopilatori inclou una selecció d’àries d’òperes molt recognoscibles i populars  (Madama Butterfly, La Traviata, La flauta màgica, La bohème...) amb grans intèrprets, directors i orquestres.  Mai és tard per descobrir els greatest hits de compositors cabdals com Mozat, Wagner, Puccini, Bizet o Donizzeti així com perdre la por a aquest gènere musical. Recomanat per Xavi López. Biblioteca Josep Janés.

L'Escola de circ

Nenes i nens! Benvinguts a l’escola de circ! Amb aquestes paraules engrescadores i plenes de complicitat comença el llibre recomanat, "L’escola de circ". Una obra adreçada al públic més petit de la casa i que permet fer un primer tast de l’univers artístic del circ  a través dels seus personatges més cèlebres, com acròbates, pallassos o il·lusionistes. Però d’altra banda, l’interès del document no només recau en l’art escènic en si, sinó també posa de relleu el valor educatiu, així com els beneficis que comporta la pràctica del circ (o qualsevol altra formació teatral) en els infants. D’aquesta manera habilitats cognitives o motores com el treball en equip, la flexibilitat, la concentració o la resistència, apareixen magistralment il·lustrades per Jano, l’artista que transporta a les criatures en aquest món màgic i sorprenent i, en conseqüència, estimula la seva confiança i seguretat a través d’aquest divertit viatge. Seguiu-me i...que comenci la funció! Més informació: Contes infantils de circ a les biblioteques Escoles de circ a les biblioteques Dia Mundial del Circ Especialització de Circ a la Biblioteca Nou Barris de Barcelona Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel a Nou Barris, Barcelona Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

La dansa de la venjança

“La dansa de la venjança”, de Jordi Casanovas, no és una història més sobre conflictes de parella i trencament de relacions. És un text que fa una anàlisi precisa i esgarrifosa d’una situació que aprofundeix en els abismes emocionals de les persones fins a les últimes conseqüències. Els protagonistes s’acaben de separar pacíficament. Però només pel que sembla. L’acció es desenvolupa al pis del matrimoni on la dona va a recollir les seves últimes pertinences i el marit es fa el trobadís. La Clàudia i el Roger discuteixen. S’acusen l’un a l’altra. Aniran sorgint manipulacions mútues, ressentiments, infidelitats de l’home, records incòmodes, acusacions, mitges veritats i mentides. Cap de les dues parts es conforma arreplegant-ne els pedaços. El seu fill, menor d’edat, es converteix en moneda de canvi per a la venjança.  Tots dos creuen que l’altre és una mala influència pel nen. La tensió augmenta segons avança el text i el nivell de les ofenses fins a un desenllaç d’una gran duresa.  L’autor, a través de la forta lluita verbal entre la parella, no es posiciona i això obliga al lector a prendre partit i decidir, en mig d’una intensitat sufocant, a qui creu dels dos: al marit ambiciós, infidel i arrogant o a la dona, mare sense vida professional, inestable i amb antecedents psiquiàtrics. Casanovas transmet amb gran encert les formes del maltractament sense sang i dibuixa amb una gran precisió el ritme, el contingut i la cadència d’una discussió entre una parella que es dirigeix punyalades en forma de paraules feridores. La sorpresa amb majúscules i aportació més destacada de l’obra és el cop d’efecte per concloure la història. Un final inesperat. O, probablement, no tant. “La dansa de la venjança” va ser coeditat per l’Editorial Comanegra i l’Institut del Teatre i es va publicar coincidint amb l’estrena de l’obra a la Sala Villarroel (al mes de febrer de 2019) protagonitzada per Laia Marull i  Pablo Derqui i dirigida pel Pere Riera. El tercer trimestre de 2019 l'espectacle està de gira:  15/11/2019 - 21 h Cerdanyola del Vallès, Ateneu de Cerdanyola 17/11/2019 - 18.30 h Parets del Vallès, Teatre Can Rajoler 01/12/2019 - 19.00 h Viladecans, Auditori Atrium Viladecans 10/01/2020 - 21 h Granollers, Teatre Auditori de Granollers-sala gran   Més informació: Jordi Casanovas a les biblioteques Web oficial de Jordi Casanovas Vídeo promocional de “la dansa de la venjança” a la Villarroel Entrevista als actors de l’obra a ‘Els matins’ de TV3 Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

A mí no me callan: monólogos, compromiso y vida terrenal

Pepe Rubianes i Alegret (Villagarcía de Arosa, 1947 - Barcelona, 2009), l’actor galaico-català, és un dels humoristes que més ha marcat la història recent del teatre i la cultura a Barcelona sobretot com a monologuista. Còmic proper, compromès, honest, enèrgic, sarcàstic, groller, irreverent  i amb una ironia lúcida va deixar dues llibretes plenes d’apunts, poemes, idees i pensaments que deu anys més tard recupera la seva germana Carmen (Presidenta de l'Associació Pepe Rubianes) i publica l’Editorial Alrevés. El llibre, “A mí no me callan", escrit íntegrament amb paraules de Rubianes amb pròleg d’Andreu Buenafuente, a través de més de 200 pàgines recupera fotografies familiars, cartells dels espectacles i alguns dels seus textos. Tres extensos capítols esgranen la seva vida: “Terrenal”, “Compromiso” i “Monólogos”: “Terrenal” relata en forma d’entrevista pregunta-resposta la seva arribada a Barcelona, ​​ l’adolescència, l’admiració per Lorca, la universitat, els interessos polítics,  els seus primers anys en el teatre i també els viatges a Sud-Amèrica (Cuba i Argentina) que li van marcar profundament. "Compromiso" mostra la seva vessant més reivindicativa. S’explica extensament el problema que va tenir l'actor arrel d’expressar lliurement les seves idees al programa El Club de TV3, que va desencadenar en la denúncia per part de la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), presidida llavors per Santiago Abascal, actual president de Vox. I la repercussió pública, represàlies i amenaces que va tenir el cas que finalment va ser arxivat per la justícia. Finalment “Monólogos” recopila alguns dels escrits combatius i de compromís a més dels grans textos i alguns monòlegs inèditsde l’actor i humorista. L'editorial destinarà el 2% de les vendes del llibre a l'Associació PEN Internacional, que treballa per preservar la llibertat d'expressió a tot el món. En resum, un llibre dedicat a la seva memòria, un recull de vida, compromís i humor d'un home lliure i mai políticament correcte. "No es que me guste escandalizar; digo las cosas como las pienso". Pepe Rubianes Acte d'inauguració del carrer Pepe Rubianes al barri de la Barceloneta de Barcelona   Pepe Rubianes a les biblioteques Después de despedirme: inédito Pepe & Rubianes/ Un film de Manuel Huerga   Pepe i jo/ Joan Lluís Bozzo Rubianes 100x100: la historia de un hombre libre     Me'n vaig ¡Rubianes, payaso!: conversaciones a platea vacía/ Carles Flavià Pons   Més informació: 10 anys sense Pepe Rubianes Catalunya Ràdio Rubianes al programa Còmics TV3 En memoria de... Pepe Rubianes RTVE Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

La Fura dels Baus : 1979-2004

Aquest juliol La Fura dels Baus ha celebrat 40 anys d’història. La companyia teatral més salvatge, transgressora i excèntrica del panorama escènic català ha aconseguit trencar els convencionalismes del teatre tant en el contingut com en la forma. Nascuda a Moià el 1979, l’associació teatral va ser creada per un grup de joves de la localitat i, ben aviat, va suposar un esclat d’energia escènica a tots els nivells, nacional i internacional. Cal destacar entre els seus espectacles més celebrats i aplaudits, "Mediterrani" (1992), el muntatge creat per la Cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, "Accions" (1983), una icona teatral de la dècada dels 80, l’adaptació de l’òpera més carnal i hedonista de Carl Orff, "Carmina Burana" (2010) o "L’Ésser del Mil·lenni" (2013) , el gran espectacle de cap d’any barcelonès que va aconseguir una audiència de 110 milions espectadors a tot el món per la TV o Internet. Com la majoria de les companyies amb un recorregut escènic llarg, La Fura ha tingut diferents etapes on l’estil s’ha anat transformat fins a l’actualitat introduint nous elements, com els tecnològics o mètodes de gamificació, per tal de sacsejar i fer partícips al públic. Unes idees que són un referent per identificar la seva marca i, en conseqüència, la clau del seu èxit. Àlex Ollé, un dels fundadors de la companyia, cita al llibre que el grup teatral  sempre crea qualsevol cosa menys la indiferència, frase que defineix a la perfecció el què és i busca l’agrupació. I és gràcies a " La Fura dels Baus 1979-2004 ", una monografia sobre els seus primers 25 anys que es presenten els orígens i la trajectòria teatral des del naixement a la consolidació del projecte teatral.  D’aquesta manera el lector/a pot tornar a gaudir dels 27 espectacles més rellevants de la companyia catalana fins al 2004 a través de fotografies i il·lustracions a més d’un DVD addicional. Un fantàstic recurs per veure no només l’evolució o transformació del grup teatral, sinó també per apreciar el canvi del llenguatge artístic i dels materials emprats en l'escena contemporània -  màquines o estructures metàl·liques innovadores - , així com, la noció de l'art del caos i la provació, la qual desperten els sentiments més primitius o bàrbars del públic dins el gènere teatral, operístic o en el mateix cinema. Tot un viatge artísticament desafiant que esperem que ben aviat es complementi amb els darrers quinze anys de La Fura dels Baus, del 2004 al 2019. VÍDEO: "Carmina Burana" per La Fura dels Baus al Teatre Municipal de Santiago de Xile     Més informació: La Fura dels Baus al Catàleg de les Biblioteques. Web oficial de La Fura dels Baus. Canal Youtube de La Fura dels Baus. Fons de La Fura del Baus al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre.   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Una gossa en un descampat

Després de l’èxit de Tortugues: la desacceleració de les partícules, guanyadora del premi Butaca 2014, Claudia Cedó va començar a escriure una nova obra, però ho va haver de deixar tot quan va perdre el seu fill en el cinquè mes d’embaràs. D’aquesta experiència va sorgir un nou text, Una gossa en un descampat. Estrenada l’any passat en el marc del Festival Grec, l’obra explica la història d’una parella que ha de fer front al dol. La trama transcorre en un descampat, metàfora del dolor i la pèrdua, però també del camí que haurà de fer l’espectador, acompanyant a la protagonista. Un viatge des de la buidor, des de l’abandó, des del no saber què passa, per arribar a l’acceptació.    Claudia Cedó, a més de ser la dramaturga resident de la sala Beckett, és llicenciada en Psicologia i treballa en el projecte Escenaris Especials per la integració social. Tal com ha explicat en una entrevista al diari digital de cultura Surt de casa, aquest és el seu descampat, però podria ser el d’un altre. Tots hem d’aprendre en algun moment a fer front a les nostres pors, tothom té un descampat i tothom té la oportunitat de travessar-ho i créixer.       Més informació: Clàudia Cedó a les biblioteques Clàudia Cedó web oficial Entrevista a l'autora a BTV Recomanat per Rosa Montosa de Biblioteca Central Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès

Anna Maleras. Passió per la dansa

Explica l’Anna Maleras que el seu gran amor “més enllà de la meva filla, ha estat la dansa”. Així de contundent comença el llibre Anna Maleras. "Passió per la dansa", escrit pel Jordi Fàbrega i Górriz amb motiu del centenari de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Una obra que vol ser un homenatge a l’artista, pionera de la dansa jazz, moderna i contemporània. Un text proper al lector però que no estalvia el rigor de la contextualització de cada etapa artística de l’Anna Maleras. L'obra està formada per entrevistes a coreògrafs, pedagogs, historiadors, amics i col·laboradors de la protagonista que es van fer entre 2012 i 2013. Conviuen així els comentaris de l’artista, les entrevistes a diferents personatges i les referències documentades en destacats moments històrics d’aquesta disciplina. Els records, traslladats al llibre, van dibuixant la personalitat artística, professional i personal d’una dona que va renovar la dansa al nostre país cansada de l’oferta limitada que hi havia fins aquest moment. Una dona lluitadora, curiosa, tossuda que va voler revolucionar un gènere centrat majoritàriament en la dansa bolera, de flamenc i clàssica introduint els nous models que es desenvolupaven a altres països. “Tot arribava amb gran retard, massa retard”, se’n recorda en el llibre. I és que, l’Anna Maleras va introduir la dansa moderna com un huracà a través del seu estudi al barri de Sant Gervasi de Barcelona. La lectura del llibre Anna Maleras. Passió per la dansa és una excel·lent oportunitat per valorar també la seva feina pedagògica, ja que a través de les seves classes i actuacions han crescut destacats artistes del panorama nacional i internacional. El llibre serveix, a la vegada, per apropar-se als canvis sociològics que començaven a sorgir en plena època tardofranquista. Jordi Fàbrega ha creat així no només un llibre sinó una obra per reflexionar sobre la feina de molts artistes que van lluitar per la cultura i que van ajudar a transformar la realitat que els envoltava. Un text per gaudir i aprendre.   Més informació: "Anna Maleras, passió per la dansa" Accés lliure (RedIT) Anna Maleras a Viquipèdia Entrevista Anna Maleras  Escola de Dansa Anna Maleras Dia Internacional de la Dansa Recomanat per Esther Benito Merino. Biblioteca de Viladecans

El Gran mercado del mundo

"El Gran mercado del mundo" és un aute sacramental, és a dir, una peça teatral en un acte, que s’escrivia per a ser representada bàsicament en la festivitat religiosa del Corpus Christi, en grans representacions a l’aire lliure i a les que acudien milers d'espectadors. Eren subvencionades pel municipi de Madrid. A partir del 1649, Calderón de la Barca va ser l’autor exclusiu dels autes sacramentals que es representaven. Eren obres que tractaven, al·legòricament, dels misteris del cristianisme, tenint com a temes centrals: la Caiguda i la Redempció de la Humanitat, la superioritat dels catòlics sobre els pagans, els jueus i els heretges “moderns”. Sovint aquestes al·legories es feien a través de l’adaptació de mites i personatges clàssics. “El gran mercado del mundo” se situa en l’època de la Contrarreforma, quan ja han passat alguns anys després de la derrota de l’Armada Invencible, és a dir, entre guerres de religió i guerres per l’hegemonia econòmica, tant a Europa com a les colònies d’Amèrica. Com a conseqüència d’això, a Espanya es vivia una profunda crisi econòmica, agreujada amb períodes en que les classes populars van patir diversos episodis de fam i epidèmies. En aquesta obra de Calderón hi ha figures jurídiques que també van ser importants en la vida del propi autor, com la del “mayorazgo”, que permetia transmetre per herència al fill gran la propietat de tots els béns de la família, a fi i efecte d’impedir que es disgreguessin les fortunes familiars. Els personatges principals són un pare i els seus dos fills bessons: “Mal geni” i Bon geni”. L’obra gira a l’entorn de les relacions dels dos fills amb una dona, la “Culpa” i les conseqüències que això pot tenir per a ells. El pare vol que un dels seus fills es casi amb una dona rica i vídua, la “Gràcia”, i amb això administri tots els béns d’ella.   Qui aconsegueixi casar-se, serà qui hereti la fortuna del pare (en funció de la institució del “Mayorazgo” o hereuatge). Des d’aquell moment, el que cada un d’ells farà serà gastar els seus talents al “gran mercat del món”, intentant demostrar que els inverteixen bé i que seran els més adients per a gestionar el patrimoni. Qui guanyi obtindrà el cobejat premi. Al “gran mercat” hi ha mercaders que venen de tot: des innocència, humilitat i privacions fins a la lascívia, luxúria i gola, ben camuflades per a fer caure en les temptacions i el pecat a un i altre germà i així allunyar-los de la Gràcia. Finalment, també en sortiran dos venedors, que seran la Fe i l’Heretgia, els quals intentaran atreure’ls cadascú cap al seu camí. Tot i el tema simbòlic i religiós de l’obra, Calderón aprofita el “gran mercat” per a fer una crítica a la societat de l’època, on parla de la justícia, de la llei i també de la picaresca, els costums i les formes de vida populars. La marginació hi és present, com a aspecte radicalment oposat als protagonistes de l’obra, que aspiren a ser els administradors d’una gran fortuna. Altrament, el món de l’opulència i la misèria que es reflecteixen en la venda i el mercat ens ofereixen una estampa molt clara de la realitat. Fins i tot fets com l’aparició de gitanos com a venedors de cavalls en l’obra ens porten a recordar esdeveniments tràgics que s’havien donat en l’època, com va ser primer l’expulsió dels “moriscos” i després la dels gitanos, que no són sinó un exemple del racisme que estava institucionalitzat en la societat d’aquella època, sobretot dins de les classes més adinerades.   Pedro Calderón de la Barca Va néixer pràcticament amb el segle XVII, el 17 de gener de 1600, a Madrid. Era el tercer de sis germans. El pare, don Diego Calderón de la Barca, era un escrivent del Consell i de la Comptaduria de la Hisenda del Rei, i venia de família noble per part de mare. Essent destinat des de nen a ocupar una capellania que la seva àvia materna havia fundat, va estudiar amb els jesuïtes entre els anys 1608 i 1613, fet que va tenir gran influència en la seva formació ideològica i literària. L’any 1610 moria la seva mare, Ana Maria de Henao. El 1614 el seu pare va contraure segon matrimoni, amb Juana Freyre, any en que  Pedro Calderón de la Barca va començar a la Universitat d’Alcalá de Henares la seva formació en Lògica i Retòrica i l’any següent va passar a estudiar a Salamanca, on estudiaria també Dret Canònic. El 1615 moria el seu pare i va deixar al seu testament ordre que comencés la carrera eclesiàstica. Al poc temps de finalitzar els seus estudis va deixar la seva formació religiosa i va tornar a Madrid. Aquells van ser els primers anys de la seva activitat literària, i també anys d’aventures amoroses i de tot tipus. El 1621 va morir en mig d’una baralla Nicolás de Velasco i, tant Pedro com els seus dos germans, van ser acusats del crim i van patir persecució, fins al punt que van haver de vendre la seva part de l’herència paterna per a satisfer les despeses del judici. Va participar en diversos certàmens literaris i estrenant, el 1623, la seva primera comèdia, “Amor, honor y poder”. L’any 1625 publicaria “El sitio de Breda”, sobre la guerra als Països Baixos. L’any 1629, Calderón i altres homes van entrar per força en un convent, perseguint el còmic Pedro de Villegas, qui s’hi havia refugiat acollint-se a sagrat després d’haver ferit amb espasa al germà de l’escriptor, Diego. La major conseqüència d’això va ser que es va guanyar l’enemistat de l’autor Lope de Vega, qui tenia una filla en aquell convent. Aquell mateix any, Calderón representaria una de les seves obres més cèlebres, “La dama duende”. La seva primera obra mestra, “El príncipe constante” , també es representaria aquell any. Així començà a guanyar-se un lloc com a dramaturg de la Cort de Madrid. L’any 1635 va ser nomenat director de representacions teatrals al palau reial. Just a aquella època pertanyen obres com “El gran teatro del mundo”, “La vida es sueño”, “El médico de su honra”, “A secreto agravio, secreta venganza”, y “El alcalde de Zalamea”, entre d’altres. Cap al 1638 va entrar a formar part de l’exèrcit  i participà en vàries accions militars, com a la defensa del setge de Fuenterrabía contra les tropes franceses i al setge de Lleida a la Guerra dels Segadors, on fou ferit en combat, fet que provocaria la seva llicència de l’exèrcit el 1642. Després va estar un temps al servei del Duc d’Alba i va residir a Toledo, centrant-se a partir d’aquells moments en la seva producció literària i en la composició d’obres de caire religiós, ja que durant gairebé cinc anys (1644-1649) van estar tancats els teatres i va ser prohibida la representació de cap altre tipus d’obres que no fossin autes sacramentals, donat el temps de dol reial que van succeir a la mort, primer, de la reina Isabel de Borbó i, després, del príncep, l’hereu Baltasar Carles. En aquells temps, i també dolgut per la mort dels seus germans José i Diego, i per el final d’una relació sentimental de la qual naixeria el seu fill, Pedro Calderón de la Barca va tornar a exercir la carrera religiosa, ingressant el 1650 en l’Ordre Tercera de Sant Francesc i ocupant la capellania que la seva àvia havia instituït quan ell era un nen. Es va ordenar sacerdot i el 1653 va ser nomenat capellà de Toledo. Va seguir escrivint obres teatrals de temàtica variada, tot i les crítiques d’algunes personalitats de l’època que no veien bé que fos escriptor i sacerdot. El 1663 va ser nomenat capellà d’honor del Rei Felip IV i va tornar a viure a la Cort de Madrid.  Es va dedicar a partir de llavors a escriure sobretot autes sacramentals per a les festes del Corpus i espectaculars i vistoses comèdies pastorals i musicals per a les representacions reials, com van ser “La púrpura de la rosa” i “Celos aun del aire matan”. Va seguir escrivint i vivint del teatre fins la seva mort, el 25 de maig de 1681, deixant inacabada un aute, “La divina Filotea”, que seria acabat per Melchor de León. La seva obra va ser molt variada i fèrtil, arribant a més de 120 comèdies i més de setanta autes sacramentals, drames filosòfics i religiosos, a més de peces teatrals curtes i poesia. Va arribar a ser tan famós que en els seus darrers anys, el públic només volia que es representessin els seus autes sacramentals per celebrar la festivitat religiosa del Corpus. La transcendència de Calderón en aquest gènere va ser tal que fins al 1765, any en que es van prohibir aquest tipus d’obres, es seguien representant les seves obres amb motiu del Corpus. Més informació: Fitxa artística i informació sobre la representació d’”El gran mercado del mundo” al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) “El gran mercado del mundo”. Versió de l’obra que es va representar a València l’any 2006, al monestir de Sant Miquel dels Reis. Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

La Ternura

"La Ternura"  és una obra de teatre d’Alfredo Sanzol, un dels autors  i directors més rellevants del teatre espanyol actual.  El text és un  homenatge declarat a les comèdies de William Shakespeare, el gran autor teatral i creador de la comèdia moderna occidental.  La comèdia és el gènere teatral que més èxit ha obtingut en el  teatre occidental i la seva dimensió és enorme. "La Ternura" és una comèdia romàntica que ens interpel·la a viure sense por i a ser valents per expressar l’amor. És una comèdia d’aventures, enganys i confusions ubicada en l’època del Segle d’Or.  A l'obra hi trobem la influència directa  de comèdies com "La Tempesta", "Nit de Reis", "Al vostre gust", "Molt soroll per no res" i "Somni d'una nit d'estiu". L’autor utilitza un llenguatge ric de metàfores i comparacions, en una comèdia on els  protagonistes viuen les seves passions de forma extrema i ho expressen en els diàlegs, vius, àgils i divertits. Sanzol juga amb els espectadors, incloent en el text els títols de les catorze comèdies que Shakespeare va escriure. Alfredo Sanzol, nascut el 1972, és autor d'obres com "En la luna", "Sí, pero no lo soy"  o "Días estupendos" i ha obtingut el Premio Nacional de literatura dramática per "La respiración". Ha rebut en tres ocasions el premi Max de les Arts Escèniques i l’any 2018 va guanyar el XII Premi Valle-Inclán de Teatre per "La Ternura". A  partir del 2020 serà el nou director del Centro Dramático  Nacional. Sanzol ha col·laborat asiduament amb les T de Teatre, amb qui ha estrenat "Aventura!". I darrerament l’adaptació teatral en català de "La Ternura" al Teatre Poliorama amb el títol de "La tendresa". Més informació: Alfredo Sanzol a les biblioteques Alfredo Sanzol a Wikipèdia Alfredo Sanzol a l’Academa de las Artes Escénicas de España Vídeo promocional de La Tendresa, al Teatre Poliorama (gener 2019) Recomanació per Eva Montiel. Biblioteca Central. Santa Colona de Gramenet.

Quan els peus són les teves ales

«Per què ballo? Sovint m’han fet aquesta pregunta. I no sé trobar-hi una resposta concreta. Des de ben petit que m’agradava ballar. Em transportava a un estat de plenitud. De felicitat absoluta. I aquests sentiments han crescut a mesura que he anat aprenent a ballar i a expressar-me a través de la dansa. Les cames se’m transformen en una mena d’ales que em permeten volar. Sí, seria això. Un ocell que vola, lliure, sense fronteres, per damunt de l’escenari».  Guillem Cabrera ens explica amb aquestes paraules la seva increïble història. El seu entusiasme per ballar des de ben petit va convèncer als seus pares de fer-li un regal molt especial, inscriure’l a les proves d’accés de l’escola de dansa més prestigiosa del món i la primera companyia de dansa del Regne Unit: la Royal Ballet School de Londres. I, d’una manera inesperada, amb només onze anys el Guillem va ser un dels dotze nens escollits, d’entre més de cinc-cents d’arreu del món. El somni s’havia fet realitat. La disciplina diària a l'escola és molt estricta, quatre hores diàries de ball amb la màxima exigència durant els vuit anys que dura la formació. Com a ballarí de la companyia londinenca ja ha actuat a la Royal Opera House del Covent Garden d’Anglaterra a les obres 'El Trencanous' i 'Frankenstein'. El jove bagenc ha hagut de fer renúncies, sacrificis i prendre decisions dures amb una curta edat com deixar casa seva per complir el seu somni de ballar, sumat a l’esforç de la seva família per pagar els 45.000 euros anuals que costa el prestigiós centre anglès amb l´ajuda de les donacions de molta gent anònima i de moltes empreses compromeses amb la carrera del jove. Un nen. Un somni. Un talent innat. Aquest llibre ens explica la seva experiència en primera persona, la seva passió per la dansa i de passada és una font de finançament extra del seu projecte formatiu.  Més informació: Llibre electrònic "Quan els peus són les teves ales" "Guillem Cabrera, el Billy Elliot català" Capítol 41 del programa País km0  de xip/tv (29/08/2016) Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Rent

"Rent" és un musical d'estil rock basat en l'òpera "La Bohème" de Puccini, on un grup de joves bohemis en un marc de precarietat, prejudicis, drogues lluiten per tirar endavant les seves vides, sempre en un ambient on l'amenaça de contreure la SIDA hi és molt present. La música i la lletra són de Jonathan Larson, que va morir poc després de la seva estrena. L'obra va donar i dóna veu a aquelles persones que viuen a la cara fosca de la societat, individus fràgils, abandonats i incompresos.  De manera encertada el seu títol és un joc de paraules que tradueix aquesta realitat. En català "rent" significa lloguer i "rend" esquinçat. La seva estrena va causar un gran impacte, en ser el primer musical que va tractar de forma oberta l'homosexualitat i la SIDA. Es va ser representat per primera vegada l'any 1994 i estrenat el 26 de gener 1996 a l'Off-Broadway. A l'abril d'aquell mateix any es trasllada al Nederlander Theatre de Broadway. Allà va romandre en cartellera un total de 12 anys i es van realitzar 5.123 funcions regulars. Ha estat la setena obra que més temps ha estat representada a Broadway i ha guanyat nombrosos i prestigiosos premis del món del teatre: 4 premis Tony, un premi Pulitzer de teatre, 1 premi Theatre World Awards, entre d'altres. El doble álbum que et recomanem, publicat per DreamWorks Records, conté pràcticament la totalitat del llibret, deixant fora només alguns fragments parlats. Inclou una versió extra de "Seasons of Love" del cantant Stevie Wonder.   L'any 2005 la seva versió cinematogràfica va veure la llum de la mà de Chris Columbus, guionista dels "Goonies" i els "Gremlins" i director de "Harry Potter i la pedra filosofal".  Celebrem els 25 anys de Rent, un gran èxit de Broadway igual de vigent que llavors, engrescant-vos a anar al Teatre Condal de Barcelona fins al 26 de maig de 2019 a la representació del musical "Rent" sota la direcció de Daniel Anglès. Més informació: Rent en vivo desde Broadway Vídeo "Rent" Antologies de teatre musical a les biblioteques ONYRIC Teatre Condal Barcelona Recomanat per Irene Gálvez. Biblioteca Central de Cornellà de Llobregat.

En contra: 23 contes teatralitzats

"En contra: 23 contes teatralitzats" recull en un volum la trilogia teatral i formada per "Contra el progrés", "Contra l’amor" i "Contra la democràcia", també anomenada “la trilogia de la indignació”. Escrit per Esteve Soler i publicat per l’Editorial 3 i 4 , l'any 2019 s'estrenava la versió cinematogràfica amb el títol "7 raons per fugir (de la societat)".  El llargmetratge està dirigit per Gerard Quinto, David Torras i Esteve Soler i entre els interprets trobem a Sergi López, Francesc Orella, David Verdaguer, Lola Dueñas, Àgata Roca i Núria Gago, entre d’altres. Les "7 raons per fugir" s’expliquen en 7 episodis independents que tracten diferents temes d’actualitat amb una barreja d’horror i comèdia, des d’una mirada surrealista i una alta dosi d’humor negre. Per temps limitat pots visionar la pel·lícula sencera a TV3alacarta. Esteve Soler i Miralles (Barcelona, 1976) és un dels dramaturgs catalans més internacionals. La seva trilogia ha estat traduïda a diversos idiomes i representada a països com Alemanya, Estats Units, França, Suïssa, Grècia o Mèxic, amb gran èxit. Ara, i després d'haver-nos mostrat les interioritats d’una família disfuncional en el curtmetratge "Interior. Família",  trasllada de nou el seu univers teatral al llenguatge cinematogràfic.  "Estic fart de la simetria" Cita de Luís Buñuel que encapçala la pel·lícula "7 raons per fugir (de la societat)" Més informació: Entrevista amb l'autor Esteve Soler Article El triple clam d´Esteve Soler Punt Avui Article "Esteve Soler, el darrer ambaixador del teatre català al món" El Temps Recomanat per  Núria Berenguer. Biblioteca Horta-Can Mariner. Barcelona

Ovelles

T’imagines heretar d’un familiar un ramat de cinc-centes dotze d’ovelles? Aquest és el punt de partida de l’obra “Ovelles” escrita i dirigida per Yago Alonso i Carmen Marfà i produïda per la Sala Flyhard. Tres germans que viuen a Barcelona, en Víctor, l'Arnau i l'Alba, es reuneixen quan reben la notícia que són els beneficiaris d’una herència valorada en uns 35.000 euros d’un tiet avi que vivia a la província de Terol i que ha traspassat. La sorpresa vindrà quan descobriran que l’objecte de transmissió són 512 caps d’ovelles i un gos d’atura anomenat “Pili”. El que semblava un regal caigut del cel aviat descobriran que capgira les seves insatisfetes vides i hauran de prendre una decisió que posarà a prova la relació de germans. Es plantejaran què fer amb el ramat d’ovelles: cuidar-les, vendre-les o sacrificar-les. L’obra retrata una generació -situada a la trentena- marcada per la crisi econòmica. El germà gran és en Víctor, arquitecte de formació i emocionalment no s’ha refet del trencament amb la seva parella uns mesos enrere. L’Arnau és informàtic i té un bon sou. Viu en un pis compartit i no té gaires lligams. L’Alba, és la bessona de l’Arnau. Està casada i té un fill de divuit mesos. Té una feina precària.  Amb un repartiment de luxe: Biel Duran, Albert Triola i Sara Espigul (en algunes funcions substituïda per Gemma Martínez i Clara Cols) i una posada en escena realista, “Ovelles” reflexiona sobre la frustració d'una generació, de com fer-hi front i de la permanent necessitat de reinventar-nos. Perquè, realment, voler és poder? “De tots els animals de granja que podíem heretar, les ovelles són les que més em molen. Sí, són com abraçables.”   Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Teatre

Aquest any es commemora el centenari del naixement d’aquest autor cabdal de la literatura catalana (1919-1998). Joan Brossa és conegut principalment per la seva vessant literària dedicada a la poesia. Però va treballar molts gèneres, de forma individual o bé en col·laboració amb altres artistes, com Joan Miró o Antoni Tàpies. Molt coneguts són els poemes visuals, que repartits per la geografia catalana, permeten albirar el pensament de Brossa. Aquestes dues obres: "Teatre de carrer" i "Or i sal", recollides en aquest volum són una molt bona tria per iniciar-se en el vessant teatral d’aquest autor, no tan conegut entre el gran públic. La seva curta extensió fa que com a inici sigui plaent per a molt tipus de públic. L’obra teatral de Joan Brossa no ha estat extensament representada però no deixa de ser una obra prou interessant per llegir-la i imaginar-se-la vivament. El corrent surrealista va influir Brossa, d’aquí que el seu llenguatge sigui en aparença difícil de seguir però és viu i dinàmic, fet que aporta un sentit complet a la seva lectura. Ambdues peces permeten copsar la realitat quotidiana d’un barri i/o poble a través d’una recreació d’ambient somera. Brossa és un autor que no li dóna tanta importància al decorat de la seva obra com al diàleg i pes dels seus personatges. “Dona segona (és una veïna): estan bé aquest parell d’ulleres que té vostè a la mà, Emeri. Una per cada ull. ¿Les hi han dutes d’algun país estranger? Marit: No, no. Són de la botiga d’òptica “El tercer ull”. Dona: Doncs així, si s’havia de partir en tres, hi falta una ullera. Marit: Té raó. Però el màxim són dues, Màxima. (deixa de mirar amb els binocles).” Amb aquestes pinzellades ens explica Brossa el seu particular sentit de l’humor, un element imprescindible per a ell, que  sempre incorpora en les seves obres. Com també ho és  el joc (tant el visual com el tradicional. Aquesta edició publicada per l’Editorial 62 l’any 1981 dins la col·lecció "Les Millors Obres de la Literatura Catalana", es compon a més d’altres obres teatrals dels autors Josep Carner i Salvador Espriu. Si ens animem a llegir-la sencera,  ens permetrà comparar les diferents visions d’aquest gènere de cadascun d’ells, un caire més literari del que reflecteix el teatre convencional, que prioritza la visió dramàtica. Més informació: Entrevista al programa “A Fondo” de TVE, disponible a les biblioteques i a RTVE. Fundació Joan Brossa Joan Brossa a les biblioteques Poemes musicats a les biblioteques Recomanat per Carme Pérez. Bib. Mestre Martí Tauler de Rubí

La bona persona de Sezuan

En aquesta obra, escrita cap al 1939 però estrenada per primer cop el 1943, Brecht ens plantejà un dilema: “Pot una bona persona viure al nostre mon tal com aquest se’ns presenta?”. Comença l’acció amb tres deus que baixen a la terra amb la intenció de trobar, almenys, una bona persona. Arriben a una ciutat de la Xina, Sezuan i troben la Xen-Te, una prostituta, la persona que cercaven. Parlen amb ella i li regalen uns diners per a que pugui deixar la prostitució i tornar a començar. Ella obre un estanc amb els diners, però tal és la seva bondat que tots els pobres, a més de molts aprofitats i delinqüents acudeixen a ella per a que els doni diners. La Xen-Te, en poc temps està a punt d’arruïnar-se. Per evitar-ho s’inventa un personatge, el seu cosí Xui Ta, que no és si no ella mateixa disfressada d’home, qui, com a astut negociant, torna a aixecar el negoci. Però malauradament, la Xen-Te s’enamora d’un aviador en atur, que l’explota i l’abandona, després de deixar-la embarassada. A partir d’aquest moment, la Xen-Te decideix desaparèixer i assumir per sempre la seva nova personalitat, la del seu cosí Xui Ta, ja que vol tenir un futur per a ella i per al fill que ha de néixer. Servint-se de trucs i estratagemes en Xui Tu/Xen-Te es fa l’amo d’una fàbrica de tabacs i esdevé una important figura econòmica a Sezuan. Mentrestant, aquells als que la Xen-Te ajudava la troben a faltar i sospiten que el seu cosí Xui Tu l’ha assassinat per quedar-se el negoci. La denuncien i la porten a un tribunal, que estarà format pels tres deus que van baixar a la Terra. Seguint l’acció de l’obra, Brecht planteja al públic que trïi sobre com ha de reaccionar la Xen-Te: ha de seguir els dictats de la seva bona consciència i esdevenir sempre pobre, o bé ha de seguir actuant com el Xui-Ta? “La bona persona de Sezuan” s’ha posat en escena vàries vegades a Catalunya. L’any 1966 la companyia de Núria Espert la va representar al Teatre Romea de Barcelona, sota la direcció de Ricard Salvat i amb un text traduït per Carme Serrallonga. El 6 d’abril de 1988, sota la direcció de Fabià Puigserver, la companyia del Teatre Lliure estrenà al Mercat de les Flors de Barcelona la traducció de Feliu Formosa. L'any 2019 la sala gran del TNC estrenarà el 31 de gener de 2019, amb direcció d’Oriol Broggi i direcció artística de Xavier Albertí una nova versió de l'obra.     L'autor Bertold Brecht ha estat un escriptor que ha exercit una profunda i perdurable influència en el teatre modern. Va néixer a Augsburg (Alemanya) el 1898. Va ser un testimoni de primera mà tant dels moments clau de l’imperialisme europeu com de la crisi de l’imperialisme a Europa. De família burgesa, el 1917 inicià estudis de medicina. El 1918 participà, com a soldat sanitari, en la Primera Guerra Mundial. En esclatar la Revolució russa en la seva joventut, Brecht va ser conscient de que hi havia un mode de vida diferent que estava sorgint i que s’estava formant un sistema polític i econòmic diferent a tot el que es coneixia fins el moment. Els anys 20, a tot Europa i especialment a Alemanya, van estar marcats per l’agitació política, el que es reflectia en la proliferació de mítings i manifestacions enlloc, alhora que també en la premsa escrita i en el nou teatre que s’estava escrivint i representant. Corrents artístics com l’expressionisme i el neorealisme es van estendre des del teatre fins al cinema durant aquella dècada. El 1922 l’obra “Tambors en la nit” va ser premiada amb el premi Kleist fet que comportaria que després també s’estrenés “Baal” una obra anterior que va escriure l’any 1918. L’evolució de Brecht com a dramaturg va començar el 1924, en traslladar-se a Berlín, quan Max Reinhardt el contractà com a dramaturg del Deutsches Theater. Va ser molt  influenciat per l’obra d’Erwin Piscator, autor que  escrivia seguint la tendència del teatre del poble o Volksbühne però adaptant els textos als seus propòsits revolucionaris. En una de les seves obres, “El bon soldat Schweik”, Piskator va col·laborar amb Brecht. Això serviria a Brecht per a adquirir prestigi i experiència en tot tipus de producció teatral. El mateix Piscator, donat que treballava sovint amb grups d’actors aficionats a les rodalies de Berlín, havia començat a experimentar amb nous tipus de muntatge teatral, fins i tot amb projeccions cinematogràfiques sobre el teló, cosa que després adaptaria Brecht en la seva teorització del que ell anomenava teatre èpic, afegint sobretot la música a l’escena, per la seva capacitat de sorprendre el públic. El 1928 Brecht es va casar amb l’Helene Weigel, actriu de moltes de les seves obres, i també li va arribar el seu gran èxit, en l’obra “L’òpera de tres rals”, que era una adaptació d’una òpera de John Gay del 1728, fent servir la història del bandit Macheath i el seu sogre Peachum com una imatge crítica del capitalisme, cosa que va donar un gran èxit i va consagrar Brecht dins del mon teatral berlinès. Això coincidia, però, amb l’enfonsament econòmic d’Alemanya i amb el fet que el partit nazi en sabés treure rendiment de la situació per a pujar al poder a Alemanya. Això iniciaria una dura repressió contra el comunisme dins del país, fet que per a Brecht va suposar el seu exili el 1933, i que arribés a establir-se als Estats Units el 1941. Durant l’exili, Bertold Brecht va escriure les que serien considerades les seves obres mestres: “Galileo Galilei” (1938), “Mare Coratge” (1941) i “La bona persona de Sezuan” (1943). L’any 1947, ja residint als Estats Units, va ser investigat per el comitè d’activitats antiamericanes dins de l’anomenada caça de bruixes anticomunista que va ser impulsada per un influent sector de l’administració americana i va marxar del país. El 1948 va retornar a Berlín, convidat per el govern comunista de la República Democràtica Alemanya. L’any següent fundaria la seva pròpia companyia teatral a Berlin, el Berliner Ensemble, que va adquirir molt de prestigi a tot Europa, fins i tot en els anys de la guerra freda.  El 1954 aquesta companyia va guanyar el primer premi en el Festival Mundial del Teatre, a París, amb una representació d’”El cercle de guix caucasià”. Brecht va escriure obres en les que sovint hi havia un subtil missatge polític i d’inspiració marxista. De fet, tot i que va trencar amb el teatre tradicional, com a director les seves produccions sovint feien que el públic s’emocionés i s’identifiqués amb els personatges. Aquest teatre èpic a més a més feia al públic prendre part en el conflicte social, a comprometre’s políticament i no ser un simple espectador. Més informació: Bertolt Brecht, el dramaturg que va crear el teatre èpic La bona persona de Sezuan Teatre Nacional de Catalunya (TNC) Vídeo de l’obra que es va representar al Mercat de les Flors l'abril de 1988 Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

Cartografía de una desaparición: panegírico a Joan Brossa

“Mi panegírico no será más que la historia de mi encuentro con la obra de Brossa: una especie de relato autoficcional que iré escribiendo entre universidades, aviones, clínicas, salas de embarque y hoteles. Una nueva autoficción en donde, relatándome a mí mismo, buscaré retratarlo a él. Sí. Lo sé. Ya lo sé. Sé que puede parecer un acto de amor propio, pero les aseguro que no lo es. Les ruego que no se fastidien. Ni que lo tomen a mal. En esta autoficción voy a tratar de explorar mi propia ingeniería del yo, pero con la única finalidad de poder llegar a la suya” Amb aquestes paraules l’autor uruguayà Sergio Blanco (1971) resumeix la seva obra de teatre “Cartografía de una desaparición”. Tot comença quan Xavier Albertí, director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, encarregà al dramaturg  una creació a partir de l’obra de Joan Brossa que formarà part de les activitats de l’Epicentre Brossa, variacions i varietats que el teatre va programar la temporada 2016/2017. La idea d’Albertí era aconseguir una acció teatral a través de la mirada d’un dramaturg que no conegués gaire l’univers Brossa. A partir d’aquesta premissa, Blanco, un dels grans autors teatrals contemporanis, ens ofereix la visió més personal i juga amb l’autoficció per explicar en primera persona la lectura personal que fa de l’obra del poeta. Ens parla del procés d'aproximació i coneixença que l'ha portat també a una aproximació i a un autoconeixement personal i vital. La posada en escena és senzilla, a l’escenari veiem una cadira i una taula de treball amb un focus de llum que l’il·lumina. Sergio Blanco, autor, director i intèrpret de l’obra, pràcticament no es mou de la cadira i va passant els fulls de paper a mida que els va llegint durant poc més d’una hora. Al fons es projecta l’anada i vinguda de les onades d’un mar que podria ser el Mediterrani o el Mar de la Plata. L’espectador no acaba d’entendre si es tracta d’una lectura dramatitzada, una conferència, un monòleg, una confessió, una classe magistral... Brossa apareix i desapareix del text constantment i la seva poesia esquitxa i il·lustra alguns moments del procés creatiu. El viatge a la recerca de Brossa acaba sent un viatge a la recerca del propi Sergio Blanco. Col·loqui Teatre Nacional de Catalunya (TNC) 09/11/2018 Entrevista a Sergio Blanco Més informació: Brossa, poesia sobre els escenaris! Any Joan Brossa (Generalitat de Catalunya 2019) Fundació Joan Brossa Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Dancer

“Vull que la meva dansa dugui alegria a la gent”. Aquesta frase la deia, l’any 1999, un ballarí de 10 anys a la televisió ucraïnesa. Aquest ballarí no era un altre que Sergei Polunin. Amb només 10 anys ja acumulava nombrosos premis, medalles i trofeus, que amb timidesa ensenyava  a través de les càmeres. Sergei Polunin va néixer en el si d’una família humil, el 20 de novembre de 1989 a Kherson, una ciutat industrial del sud d’Ucraïna propera al mar Negre. Ja de ben petit, els seus pares van descobrir el talent innat que tenia Sergei per la dansa. Així que tota la família va fer mans i mànigues per poder fer de Sergei el gran ballarí que va arribar a ser. El camí per aconseguir-ho va ser dur i cruel. El pare de Sergei va haver de marxar a treballar a Portugal, des d’on enviava els diners per poder pagar la seva formació, de la mateixa manera, la seva àvia va marxar a Grècia. Sergei es va quedar a Ucraïna, assajant durant hores i sota la fèrria mirada de la seva mare, a una de les escoles de dansa més prestigioses de Kiev, el Lviv State Choreographic School. Una mare que, amb  un Sergei de 13 anys i sense parlar gens d’anglès, decideix marxar a Londres, on aconsegueix que el seu fill obtingui una beca i accedeixi a la prestigiosa British Royal Ballet School, on s’hi va estar fins els 19 anys. Amb 21 anys va esdevenir el ballarí principal més jove que ha tingut el Royal Ballet (aquest càrrec és de màxima responsabilitat ja que els ballarins principals representen els personatges protagonistes i de més pes del ballet, i només poden accedir-hi els millors ballarins a nivell mundial. Altres primers ballarins del Royal Ballet han estat Tamara Rojo o Carlos Acosta). Amb una tècnica que vorejava la perfecció, sovint se l’ha comparat amb Rudolf Nureyev i Vaslav Nijinsky tant per l’apartat tecnicoartístic com pel posat d’altivesa i supèrbia que té dins i fora de l’escenari. Aquest ascens meteòric en la seva carrera com a ballarí, que li va suposar convertir-se en una autèntica estrella del ballet, no va ser paral·lel als seus èxits personals, sinó tot el contrari. Sempre rodejat de polèmiques, va començar a cobrir el seu cos amb múltiples tatuatges (és mític el seu Jóker), a narrar en directe a les xarxes socials les seves nits de gresca desmesurada, a saltar-se assajos, a dopar-se per poder suportar les actuacions... la premsa el va començar a anomenar el bad boy del ballet (sobrenom que el perseguirà per sempre). El divorci dels seus pares, el flirteig amb l’alcohol, les drogues i els mals hàbits i la pressió a la que estava sotmès contínuament, fa que el 2012 (amb 22 anys) anunciï la seva marxa del Royal Ballet. Sergei Polunin havia tocat fons, i assetjat per una depressió va declarar: “l’artista que porto dins s’estava morint”.   El somni que tenia de tornar a reunir la família amb la que havia estat feliç fins els 9 anys no havia estat possible, i aquest “fracàs” el va portar al cercle d’autodestrucció i d’infelicitat profunda. La idea de família s’esvaïa, i la dansa deixava de tenir sentit. Un cop marxa de la Royal Ballet intenta començar una nova vida a Rússia alternant aparicions televisives amb actuacions com a ballarí principal a Moscou,  però l’espurna de la dansa s’havia apagat i l’esgotament físic i mental era més que evident. El 2015 decideix deixar el món de la dansa definitivament, i ho fa amb una coreografia, la que havia de ser la darrera: el seu adéu al ballet. Volia marxar per la porta gran, tal i com havia entrat en els seus inicis. Per això es va unir al fotògraf David LaChapelle i al coreògraf (i amic) Jade Hale-Christofi i van crear una peça amb la cançó Take me to the church de Hozier. El procés de rodatge va ser dur, Sergei no va dirigir la paraula a ningú de l’equip. El fet de renunciar a la que havia estat la seva passió, el motor de la seva vida, no era fàcil. El vídeo de comiat va tenir una repercussió brutal i es va viralitzar ràpidament (amb més de 23 milions de reproduccions actualment). Sergei va descobrir que no estava sol al món, que podia ajudar a altres ballarins i ballarines que havien passat pel mateix patiment que ell. Davant les mostres de suport i les reaccions del públic, va decidir no deixar-ho, no girar l’esquena al ballet. Ara, però, només posaria una condició: ballar com i quan ell volgués. I sempre amb la seva família ben a prop. Així doncs, Sergei Polunin, no ha acabat renunciant al ballet. Amb la seva pròpia plataforma de suport per a ballarins, Project Polunin, participa a festivals, com al recent festival Parma Danza (on ha presentat Satori, la seva primera obra con a director i amb Natalia Osipova, ballarina principal del Royal Ballet, qui va ser també la seva parella sentimental) i continua oferint també actuacions als teatres més importants del món, alhora que ha anat fent les seves primeres aproximacions al món del cinema  i de la publicitat. Encara hi ha bad boy per molt de temps. Si voleu conèixer de primera ma la figura d’aquest ballarí, no us perdeu el documental Dancer (dir. Steven Cantor, 2016), on des de la seva pròpia veu i amb testimonis directes ens podem apropar a la seva complexa personalitat i a tot allò que envolta a una disciplina artística tan dura i sacrificada com és el ballet.     Més informació: Documents sobre ballet al catàleg Ballets al catàleg Recomanat per Xavi López. Biblioteca Josep Janés.

Los Nibelungos

El mite dels nibelungs és un dels temes recurrents al llarg de tota la tradició cultural de l' Europa Central, des del seu origen literari amb l’epopeia medieval alemanya escrita de forma anònima el s.XIII, " El Cant dels Nibelungs", fins a les adaptacions posteriors com la manifestació plàstica de Johann Heinrich Füssil durant el s.XIX, l’òpera wagneriana " L’Anell del Nibelung" creada el 1874 o l’adaptació cinematogràfica modernista de Fritz Lang " Els Nibelungs" l’any 1924. D’aquesta manera en el sector de les arts escèniques, va ser Friedrich Hebbel (1813-1863), poeta i dramaturg alemany, qui va representar sobre els escenaris la llegenda dels nibelungs. Nascut a Wesselburen (Alemanya), l’escriptor va passar grans misèries durant la seva infància i adolescència com l'escriptor anglès Dickens, però va ser gràcies a l’ajuda de la seva mentora i amiga, Amalie Schoope, qui  l’ajudà a formar-se a Hamburg i, posteriorment a Heidelberg, en el camp de la filosofia i el dret, així com en l'assessorament per tal d'editar els seus primers versos. Mort el 13 de desembre de 1863, avui fa 155 anys,  Hebbel va ser una de les figures cabdals del teatre dramàtic alemany amb obres com "Judith" escrita el 1840 i basada en el "Llibre de Judith" de l’Antic Testament, "Genoveva" el 1843, "Maria Magdalena" el 1843 o "Giges i seu anell" de l’any 1856. Però sens dubte, va ser l'escenificació de l’epopeia poètica centrada en la lluita dels diferents pols oposats, Siegfried i Hagen (en l'àmbit masculí) més Brunhild i Kriemhield (en l'àmbit femení), qui va consagrar-lo fins a esdevenir director del Teatre Dramàtic de Viena durant 18 anys o guanyador del Premi Schiller. Estrenada al teatre de Weimar el 1861, " Los Nibelungos" de Friedrich Hebbel té una clara inspiració i influència dramàtica, ja sigui a través de l’obscuritat mística del cristianisme burgès d’aquella època i, a la vegada, de la corrent filosòfica pessimista que tant va influenciar a l’autor a través de pensadors de la talla de Hegel i Schopenhauer. Estructurada en tres parts, “Siegfried, el de la piel de cuerno”, “La muerte de Siegfried” i “La venganza de Kriemhild”, l’obra explica la història del valent heroi medieval, Siegfried, que després de vèncer el drac i aconseguir el tresor dels nibelungs decideix casar-se amb Kriemhild, germana de Günther, rei de Burgundia, i artífex de la seva pròpia mort. Enmig d’un clima idíl·lic amb un paisatge tenebrós i obscur ple de paratges boscosos, Hebbel, realça un dels seus temes predilectes, l’idealisme vers el realisme o l’anhel de l’alliberament personal de l’individu vers els imperatius de la societat. Una lluita constant que resumeix la falsedat del món i la destrucció d’una societat aristocràtica laica on els temes de la justícia i les seves maquinacions, el govern i la seva mancança reguladora, la traïció, l’amor o la venjança, s’exposen en boca dels personatges mítics d’aquesta llegenda amb una clara voluntat psicològica sense perdre el valor èpic del mite tal com cita el mateix Hebbel en el pròleg, más pronto o más tarde reconocerá la crítica que me he sacrificado a mí mismo; solo peretendí acercar al público la gran epopeia nacional sin ningún adiestamiento dramático.   Més informació: Friedrich Hebbel al Catàleg de les Biblioteques El Teatre alemany al Catàleg de les Biblioteques   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

El Encantador putrefacto; Las tetas de Tiresias

Wilhelm Albert Włodzimierz Apolinary de Kostrowicki, o més conegut com a Guillaume Apollinaire, va ser una figura clau de les avantguardes literàries de principis de segle XX. Poeta, novel·lista, assagista, dramaturg i articulista. Neix a Roma el 26 d’agost de 1880, però és a París on adquireix popularitat ens els cercles artístics i literaris de la ciutat. Va ser conegut principalment pels seus poemes visuals i cal·ligrames, escrits durant la Primera Guerra Mundial. Apollinaire moria el de 9 de novembre de 1918 a causa de la gran epidèmia de grip que va assolar París. Va ser un dels fundadors del surrealisme, inventant el terme el 1917. El volum ressenyat inclou dues obres: El encantador putrefacto i Las tetas de Tiresias. "El encantador putrefacto" és la primera obra que va escriure Apollinaire l’any 1909 i es basa en la llegenda artúrica de Merlí i Viviana. "Las tetas de Tiresias" (1917) per la seva part, és la primera obra de teatre (i en vers) identificada dins del moviment del surrealisme (de fet, Apollinaire la va subtitular drama surrealista). Està basada en el mite de Tirèsias, l’endeví cec de Tebes (es va quedar cec a causa del seu contacte amb els déus, i existeixen diferents versions del mite). El que fa Apollinaire és agafar aquest mite, sacsejar-lo i invertir-lo per crear una obra pacifista i feminista, carregada d’humor absurd, jocs de paraules i molt capítols de transvestisme. L’obra com no podia ser d’una altra manera, va crear gran controvèrsia en el moment de la seva estrena. El Gran Teatre del Liceu va estrenar l’any 2010 aquesta òpera bufa amb llibret de Francis Poulenc i protagonitzada per María Bayo. Més informació: Guillaume Apollinaire a les biblioteques. Guillaume Apollinaire a la Viquipèdia. Recomanat per Xavi López. Biblioteca Josep Janés.

Fabià Puigserver, teatre d'art en llibertat [Catàleg de l'exposició]

Fabià Puigserver (Olot, 1938 – Barcelona, 1991) és una de les figures clau de la renovació del teatre català contemporani. Escenògraf, figurista, actor i director teatral, l’ombra de Puigserver va més enllà de l’escena pròpiament dita, doncs també fou professor, activista i promotor cultural on cal destacar el seu paper fundacional al Teatre Lliure i artífex de la Ciutat del Teatre de Barcelona. A “Fabià Puigserver. Teatre d’art en llibertat”, catàleg de l’exposició que va tenir lloc durant el desembre 2011 fins al juny 2012 a l’Institut del Teatre, el director i sobretot amic d’en Fabià, Guillem-Jordi Graells, el defineix com un home de teatre total. Una visió única i excepcional que en el document s’exposa magistralment a través de la forma com s’estructuren els mateixos continguts, facilitant en tot moment l’enteniment del seu bagatge cultural i intel·lectual mitjançant recursos del seu arxiu personal custodiat pel Museu de les Arts Escèniques (MAE) des de l’any 2003.   D’aquesta manera apareixen anotacions i imatges de la seva infància i joventut a França i Polònia, països que va viure a causa de l’exili dels seus pares durant el franquisme. Un factor que el marcarà en l’àmbit personal i també professional,  doncs a Varsòvia descobrirà als 11 anys la seva vocació artística en veure l’òpera " Parsifal", desenvoluparà la seva formació acadèmica en escenografia al Liceu d’Arts Plàstiques i l’Escola de Belles Arts i, finalment, consolidarà el seu compromís de l’art com a valor estètic i també social que més tard traslladarà a Barcelona l’any 1959 un cop retornat a Barcelona a través dels espectacles que va participar. Destacar la "Yerma" de Núria Espert sota la direcció de Víctor García l’any 1971, "La Setmana Tràgica" l’any 1974 on va coincidir per primera vegada amb Lluís Pasqual o "Terra baixa" amb Lluís Homar de protagonista i sota la seva direcció el 1990. Però tanmateix, les seves creences i idees significaren una vàlua modernitzadora i europeista pel propi teatre català, tenint en compte els aires foscos i de censura d’aquells anys del final del franquisme, i que en aquest catàleg s’exposa a través dels diferents sectors que Puigserver va dominar: escenografia, figurisme, direcció teatral i promoció cultural. Especificant per exemple, la incorporació d’una nova concepció de l’espai escènic - públic, l’ús de nous materials i un modelatge més artesanal, el seu pas  més la lluita pel teatre independent sota les companyies de L’Esquirol, el Grup de Teatre Independent, el Teatre de l’Escorpí fins a arribar a l’èxit i consolidació del Teatre Lliure i, finalment, el paper que va tenir d’alma mater en el projecte de la Ciutat del Teatre, espai barceloní dedicat exclusivament a les arts escèniques que malauradament Puigserver només va conèixer l’avantprojecte arquitectònic - maqueta que va fer a mà - abans de morir el 31 de juliol de 1991.  ("Terra baixa", escenografia de Fabià Puigserver via "Escena Digital")   "Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic, estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també, i per damunt de tot, un espai de somni, indefinit, perdut en el temps." (Fabià Puigserver) Més informació: Fons Fabià Puigserver Centre de documentació i Museu de les Arts Escèniques Fabià Puigserver, ànima de teatre al programa “Noms” [TV3 Televisió de Catalunya, 2004] Fabià Puigserver al programa “Personatges” ­[Arxiu TVE Catalunya, 1978] El documental “La història d'un teatre lliure” [TV3 Televisió de Catalunya, 2013] Llibre “Teatre Lliure: 1976-1987” a les biblioteques. Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

La senyoreta Júlia

Sovint en les obres d'August Strindberg es dona una violència de tipus psicològic. Els temes que caracteritzen la seva obra eren el que ell anomenava la "lluita de cervells", on la violència portava al "crim psicològic"; la lluita de sexes; la lluita entre allò antic i allò nou i la misogínia. "La senyoreta Julia" (1889), és considerada com l’obra mestra d’Strindberg. En ella ens explica la relació deshinibida i no exempta de violència entre un criat (el Jean) i la senyoreta Júlia, filla d’un comte, durant la nit de Sant Joan, i les conseqüències d’aquella nit, que faran que la Júlia vulgui fugir amb ell a l’estranger. Reflecteix amb molta cruesa i crueltat els fets i extreu de les ànimes dels seus personatges llurs instints més bàsics. A més de triomfar en teatres de tot Europa, aquesta obra va ser portada al cinema l’any 1951, sota el títol de "Fröken Julie", pel director Alf Sjöberg, i també va inspirar un ballet i una òpera. L’autor anglès Patrick Marber va reescriure l’obra situant-la a l’Anglaterra del 1945, tot just després de la victòria dels laboristes a les eleccions del Parlament. El 2012 es va estrenar aquesta versió a casa nostra, al teatre Romea, amb Julio Manrique com a Jean (John en el texte de Marber) i Cristina Genebat en el paper de Miss Julia. Aquesta obra és habitual a les programació dels teatres catalans i d'arreu del món i l’any 2017  també es va representar una adaptació als nostres temps de "La senyoreta Júlia", dirigida per en Raimon Molins a la Sala Atrium.   L'autor: August Strindberg (1849-1912) Escriptor prolífic, que va cultivar la literatura dramàtica, tant com la novel·la i el conte, conegut per ser l’impulsor de les corrents naturalistes a Suècia, alhora que també va cultivar la pintura situant-se en el moviment romàntic suec. En els seus últims anys de vida va començar a fer les seves aportacions al moviment expressionista i va ser el precursor nòrdic d’una tendència artística i intel·lectual que uns anys més tard s’anomenaria surrealisme.   Va néixer a i va morir a Estocolm. Va ser el quart fill d’una família nombrosa (tenia tres germans i tres germanes), fet que va desenvolupar en el seu caràcter una sensibilitat especial que ja va demostrar en acabar la seva educació elemental. En acabar l’educació secundària va començar a estudiar la carrera de Medicina a la Universitat d’Uppsala. El 1867 el seu pare es va arruïnar i les dificultats econòmiques el van forçar a compaginar els estudis amb la realització de diversos treballs. Strindberg va ser mestre d’ensenyament primari i alhora donava classes particulars a estudiants de secundària. Així va iniciar una trajectòria com a estudiant en la que començava estudiava estudis i no els acabava, com va fer amb Medicina i després amb Filosofia i Lletres. Com a conseqüència d’això, va deixar la universitat i va ingressar a la Reial Escola d’Art Dramàtic d’Estocolm, pretenent sense èxit convertir-se en actor. En aquells anys previs al seu primer èxit literari, als seus 20 anys, va freqüentar molt la bohèmia literària sueca. L’any 1870 el Teatre Dramàtic d’Estocolm estrena la seva obra "A Roma", la tercera que havia escrit, ja que del 1869 són datades "El librepensador" i "Hermion". La principal conseqüència de l’estrena va ser que el rei de Suècia li concedí una beca per a continuar els seus estudis. És a partir de llavors quan començà a ser reconegut com a periodista. L’any 1875 va començar a treballar com a ajudant de bibliotecari a la Biblioteca Nacional d’Estocolm, època en que va conèixer la que seria la seva primera dona, la finesa Siri Von Essen, llavors casada amb el baró Wrangel. L’any 1877, després que la parella es divorciés, August i Siri es van casar. L’any 1879 va publicar una novel·la, "La cambra vermella", que satiritzava sobre les institucions sueques i l’escàndol que es va produir li va donar notorietat dins el país, però no tant com per a viure de la literatura. Amb la Siri va iniciar un llarg viatge per Europa. Primer van establir-se a París, on escriuria "Nits d’un sonàmbul" (1883) i després van fixar residència a Suïssa, fins que el 1891 es va produir la seva ruptura sentimental. Del seu fallit matrimoni amb la Siri donen fe els relats que va escriure en el llibre "Caseu-vos" (1884). Durant aquesta època també escriuria "La gent d’Hemsö" (1887) i la que seria una de les seves obres més conegudes, "La senyoreta Júlia" (1889). Després d’una crisi personal que el portaria a estar a punt de perdre el seny, Strindberg va tornar a París el 1894, i va desenvolupar un interès evident pels estudis de màgia i ocultisme que estaven tan de moda en l’època a la capital francesa. El 1896   va conèixer l’èxit amb l’estrena de "La senyoreta Júlia" i "El pare" a París. A partir d’aquest moment la seva creació esdevingué menys realista, essent més influït per llurs creences i per el contacte amb escriptors de les noves avantguardes, i també amb el filòsof Nietzsche, amb qui va mantenir correspondència. Dos anys després de separar-se de Siri i incapaç de resistir la soledat, es va casar amb la periodista austríaca Frida Uhl, amb qui tindria la seva segona filla i de qui es va divorciar  aviat. L’any 1899 tornà a traslladar la seva residència a Estocolm i, en haver superat la seva crisi personal, va editar la novel·la “Infern”  i l’obra “Cap a Damasc”. El seu tercer matrimoni va ser, l’any 1901, amb l’actriu noruega Harriett Bosse, amb qui va tenir una altra filla, i de qui també es divorciaria, tot i que seguiria mantenint una bona relació amb la mare de la que seria la nineta dels seus ulls. Durant aquest període, l’any 1907 va obrir el seu propi teatre, l’Strindbergs Intima Teatern, (va restar obert fins al 1910 i fa tot just 15 anys s’ha tornat a reobrir). En aquesta etapa de la seva vida va escriure més de vint obres, d’entre les que destaquen "La dansa de la mort", "Els somnis" i "La sonata dels espectres". August Strindberg va morir de càncer el 14 de maig de 1912 (curiosament quan es complia un mes de l’enfonsament del Titanic), i al seu funeral diuen que van assistir més de 50.000 persones. Avui dia hi ha a Estocolm un museu dedicat a l’obra literària, pictòrica i fins i tot fotogràfica d’August Strindberg. Més informació:  Obres d’August Strindberg a les biblioteques La ciutat d’Estocolm d’August Strindberg Notícia Núvol “Un drama contemporani” Versió de Patrick Marber, de la Senyoreta Julia Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

La mirada obscena: vint converses sobre creació escènica

Coincidint amb els vint anys del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l’any 2017 neix aquest llibre recopilatori on els principals creadors escènics que han dirigit algun espectacle durant aquestes dues dècades a l’equipament públic català reflexionen al voltant de la creació escènica i, a la vegada, de la situació cultural del país entre altres temes. Dividit en vint converses on tant la persona entrevistada com l’entrevistador són professionals de l’àmbit teatral, com és el cas de l’entrevista de l’actual director artístic del TNC  Xavier Albertí, entrevistat per la dramaturga catalana, Lluïsa Cunillé, ‘La Mirada obscena’ és una magnífica oportunitat per entendre la perspectiva del director escènic o director que dirigeix com cita Sergi Belbel. Un nou enfocament que, fins ara tradicionalment se centrava amb la crítica teatral del mateix espectacle o en el text en sí, i que en aquesta obra innova en centrar-se en la veu de la personalitat creadora del muntatge, sigui director escènic o coreògraf. Així, manifesten el seu recorregut artístic, la seva influència dramatúrgica i la seva idea de dirigir personalitats de diferents escoles artístiques, àmbits de creació i generacions, com Calixto Bieito, Mario Gas, Lluís Pasqual, Cesc Gelabert, Carles Santos, Sol Picó, Carlota Subirós, etc. Unes declaracions que ajuden al lector a entreveure no només el treball fosc i les entranyes teatrals dels creadors sinó que també realitza una visió panoràmica de la trajectòria escènica catalana en boca dels responsables de les principals companyies teatrals contemporànies, com Dagoll Dagom, la Fura dels Baus o La Perla 29. Finalment també cal destacar la manifestació constant en les converses del valor transformador de la cultura i el seu compromís social dins l’espai públic, fins al punt tal com apunta Magda Puyo, directora Institut del Teatre, que "és responsabilitat de tots que aquest públic sigui inquiet. És cert que, si li ofereixes coses diverses, el públic s’hi pot acabar enganxant. Però la cultura sempre demana esforç". Vencem i superem els obstacles, la vida és cultura!   Més informació: Art dramàtic - Catalunya al Catàleg de les Biblioteques. Companyies teatrals - Catalunya al Catàleg de les Biblioteques. Teatre català - S.XX - S.XXI al Catàleg de les Biblioteques.   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès  

El sí de las niñas

Com a bon il·lustrat i pensador racionalista, Leandro Fernández de Moratín (Madrid, 1760 – París, 1828), va mostrar la seva preocupació per l’educació dels joves i per l’existència d’una religiositat sense hipocresia. Pel que fa al teatre, les seves inquietuds reformistes el van conduir cap a un objectiu clar, educar des de l’escenari. Un exemple d’això el trobem a “El sí de las niñas”, en la qual el dramaturg duu a terme una apassionada defensa del dret de la dona a escollir el seu marit, alhora que reivindica una fe sense fanatismes ni hipocresia, fruit d’una educació massa rígida. Aquestes idees reformistes també apareixen reflectides a la seva obra “La mojigata”, en ella Moratín reflexiona sobre dos models d’educació ben diferents (sever o tolerant) i sobre les seves conseqüències en la vida dels fills. Amb una curta producció dramàtica, Moratín va aconseguir donar l’impuls necessari per transformar el panorama teatral d’aquella època, tancat a les innovacions neoclàssiques, i va saber combinar perfectament la seva faceta creativa amb la més crítica. Representació de l’obra “El sí de las niñas” de Leandro Fernández de Moratín per la Compañía del Teatro Español de Madrid (RTVE). Més informació:  Leandro Fernández de Moratín a les biblioteques Leandro Fernández de Moratín a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes Recomanat per Rosa Maria Montosa.  Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

La importància de ser Frank

Estrenada el 1895 al St. James Theatre, ja el seu títol anglès, “The importance of being Earnest” implica un joc de paraules entre el nom “Ernest” i la paraula “earnest” (sincer). Va ser subtitulada com “una comèdia trivial per a gent seriosa”. En ella Wilde retratava, entre d’altres coses, la hipocresia de l’alta societat de l’època victoriana i les relacions home-dona dins d’aquest context alhora formal i superficial, un entorn on cal sempre cuidar les aparences i les formes. En John (Frank) Worthing i l’Algernon Moncrieff són dos amics, pertanyents a l’alta societat i de vida relaxada que, per unes casualitats, poden acabar sent família, ja que en John vol casar-se amb Gwendoline, una cosina de l’Algernon. Aquest descobreix en una capseta de cigars de l’amic una inscripció “De part de la petita Cecily amb l’amor més profund...”. En John confessa a l’amic que, realment, no es diu John si no Frank, però que fa servir un nom fals a ciutat per a poder fer el que vulgui sota una altra identitat i així no contrariar les rígides normes socials de la seva classe. La Cecily és una neboda seva, a qui diu, quan ha d’anar a Londres, que va a cuidar al seu germà díscol Frank, que sovint està malalt. En Frank (John) confessa el seu amor a la Gwendoline, que l’accepta només pel fet de dir-se Frank. Per una altra banda, l’Algernon va a la residència que en John té al camp, a conèixer la seva neboda Cecily, fent-se passar pel germà malalt del seu oncle John, en Frank, que viu a la ciutat. Aquesta obra critica l’alta societat anglesa, enaltidora de valors superficials alhora que treu importància als temes més transcendents. Amb uns diàlegs ocurrents, sovint amb l’ambigüitat dels jocs de paraules i la contraposició entre el que és important i seriós i el que és banal, porten a l’espectador a treure sovint el somriure. A la versió que dirigeix David Selvas i que s’estrena el dia 3 de maig de 2018 al Teatre Nacional de Catalunya, la banda sonora està composta per música rock i indie que els propis actors interpreten en directe, i els personatges tenen un aire més desenfadat i fresc que en altres adaptacions de l’obra, amb unes actituds més físiques i sensuals, al contrari del que era habitual en l’encotillada i estereotipada alta societat victoriana.   L'autor: Oscar Wilde Escriptor que va cultivar amb saviesa i ironia tant la dramatúrgia com la novel·la, la poesia i l’assaig. Va néixer a Dublín, fill d’un afamat metge i cirurgià, Sir William Wilde, i de l’escriptora Jane Francesca Elgee. A Dublín va fer estudis superiors a la seva prestigiosa universitat, el Trinity College, on adquiriria profunds coneixements sobre els grecs i la cultura grega clàssica, per anar després a acabar la seva especialització en Humanitats i estudis clàssics al Magdalen College, a Oxford, entre 1874 i 1878. Aquests estudis els va combinar amb la realització de viatges per Itàlia, Grècia i França, alhora que va començar a escriure els seus primers poemes, que recolliria en un poemari el 1881. L’any 1878 va guanyar, a Oxford, el premi Newdigate Prize, pel seu poema “Ravenna”. Sovint destacava entre els cercles intel·lectuals pel seu caràcter mordaç i irònic i la seva actitud provocadora, a més de per ser un gran i enginyós conversador. Durant el 1882, ja graduat com a catedràtic d’Estètica,  va augmentar la seva fama fent una gira de conferències per universitats dels Estats Units. El 1883 va assistir a la representació de la seva obra “Vera o els nihilistes” a Nova York, sense obtenir gaire èxit. Va ser l’impulsor de la teoria de l’estètica (Aesthetic Movement), essent d’aquesta època la seva frase“L’objectiu de l’artista és descobrir l’Art i amagar l’Artista”. En tornar del seu viatge pels Estats Units va contraure matrimoni amb Constance Lloyd, amb qui va tenir dos fills. El 1887 va començar a dirigir una revista per a dones, “The woman’s world” i reprengué el camí de l’escriptura. Fruit d’aquest prolífic període de la seva vida, el 1888 va ser publicat el seu primer llibre de relats, “El príncep feliç i altres contes”, escrit per als seus dos fills i que va obtenir força èxit. L’any següent va publicar varis assaigs, entre ells “La decadència de la mentida” i el 1890 va publicar la seva única novel·la que és precisament l’obra per la que més lectors el recorden, “El retrat de Dorian Grey”, en la que treballa amb el mite clàssic de Narcís, essent també una volta de rosca al personatge del Faust, ja que en Dorian sacrifica la seva bondat a canvi de la bellesa i la joventut. El 1891 publicava el recull de relats “El crim de Lord Arthur Saville i altres històries”. El seu talent per a la literatura de ficció va ser realment valorat quan es van estrenar les comèdies que el van fer famós en la seva època: “El ventall de lady Windermere” (1892), “Una dona sense importància” (1893) i “Un marit ideal” i “L’importància de ser Frank”, estrenades el 1895 i molt valorades per l’exigent públic anglès. En aquella dècada esdevingué popular novament entre i això agradava molt a Wilde, autodenominant-se “The king of life” (el rei de la vida). El 1896 es va estrenar, a París, una tragèdia d’inspiració bíblica, “Salomè”, escrita per Wilde originalment en francès i que va ser traduïda en una versió anglesa per Lord Alfred Douglas, qui va tenir una relació sentimental amb Wilde. Com a conseqüència d’aquesta relació homosexual, Wilde va ser denunciat pel pare de Lord Douglas, el Marquès de Queensberry, acusat del delicte de sodomia. Va passar dos anys a la presó on, tot i que va estar condemnat a treballs forçats, va escriure una llarga carta, “De profundis”, de publicació pòstuma, en la que revelava els seus pensaments més profunds i íntims, i “La balada de la presó de Reading”. En acabar la condemna va ser rebutjat socialment pels seus conciutadans i, fins i tot pels seus fills, va canviar de nom i cognom pel de Sebastian Melmoth i va marxar d’Anglaterra. Es va traslladar a París, on moriria havent començat el nou segle.   Més informació:  Guia de lectura Oscar Wilde Sessió fotogràfica de l’obra representada al TNC Tràiler de la pel·lícula “La importancia de llamarse Ernesto” (The importance of being Earnest), dirigida per Oliver Parker el 2002 i protagonitzada per Rupert Everett, Reese Whiterspoon, Colin Firth i Judi Dench, entre d’altres. Versió per al programa Estudio 1, de RTVE, de “La importancia de llamarse Ernesto”. Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

Cyrano de Bergerac

Aquesta obra és un drama en vers estructurat en cinc actes. S’ambienta en la França del segle XVII i està basada en una figura real, la del polèmic soldat, filòsof, dramaturg i poeta Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, que va viure al segle XVII i que, segons es diu, entre les seves característiques físiques hi destacava la de tenir un gran nas. Des del primer acte, en el teatre de l’Hôtel de Bourgogne, ja apunta maneres el personatge, quan l’empren contra un actor que li cau malament i desafia a un noble espectador  que li recrimina la seva actitud, alhora que compon una balada sobre el duel. En Cyrano és un home enamorat secretament de la seva cosina Roxanne, qui, realment estima un jove soldat gascó, Christian de Neuvillette, un home molt agraciat físicament però amb poques aptituds per a la paraula ni per a la seducció. En Cyrano esdevindrà, paradoxalment,  protector i confident del jove fins al punt que l’ajuda a seduir la seva estimada Roxanne, escrivint-li cartes amoroses i, fins i tot, recitant uns romàntics versos ell  mateix per declarar el seu amor (el del Christian, però també el seu) en la famosa escena del balcó. Els dos joves s’acaben casant. Però l’enveja del comte de Guixe, un noble també enamorat de la Roxanne, fa que tant el Christian com el Cyrano hagin d’anar a lluitar a la guerra. A partir d’aquí, es comencen a descobrir moltes coses: des de l’amor que ella sent per l’home que li escrivia les cartes i els versos (és  a dir, en Cyrano), fins al trist desenllaç per al jove i la noblesa de caràcter que en Cyrano mostra, fins i tot 15 anys després de morir el jove, amb la bella Roxanne vivint en un convent. El desenllaç de l’obra, tan tràgic com sorprenent, fan de "Cyrano de Bergerac" una obra rodona, en tots els sentits. "Cyrano de Bergerac" ha tingut moltes adaptacions i traduccions i, particularment al nostre país és molt destacable la traducció que va fer en Xavier Bru de Sala per a l’obra que va ser representada per la companyia teatral de Josep Maria Flotats amb un èxit total el 1985 (gairebé va estar un any omplint el Teatre Poliorama de Barcelona), i que va tornar-se a fer, a la Biblioteca de Catalunya, el 2012, aquest cop protagonitzada per Pere Arquillué. També són destacables dues de les seves adaptacions al cinema, una del 1950, que li va valer un Oscar de Hollywood a l’actor protagonista, José Ferrer, i una altra del 1990, protagonitzada per un gran Gérard Depardieu. Sobre la versió que es representa actualment, de gira per teatres de tot Catalunya, i protagonitzada per en Lluís Homar en el paper de Cyrano, val a dir que es va estrenar el desembre de 2017 al Festival Temporada Alta de Girona, dirigida per Pau Miró, sobre una traducció d’Albert Arribas i amb músiques de Sílvia Pérez Cruz. L’escenografia s’inspira en un gimnàs d’esgrima, amb uns actors totalment vestits de blanc com practicants d’aquest esport.   Sobre l’autor, Edmond Rostand (1868-1918) Edmond Rostand va néixer a Marsella. Fou fill d’un poeta i periodista, Eugène Rostand (1843-1915). Cursà estudis a la ciutat de Marsella fins a la secundària. Després es traslladà a París i es matriculà en el prestigiós Collège Stanislàs, on va completar la seva formació literària i humanística. A 24 anys publicà un llibre de poemes, “Les musardines” (1890), que va tenir una bona acollida per la crítica de l’època, enquadrant-lo en el moviment neorromàntic. Casat des de feia dos anys amb Rosemonde Gérard, el 1891 naixia el seu primer fill, en Maurice, l’hereu literari del seu pare, ja que també es dedicarà a escriure poesia i teatre. L’any 1894, el del naixement del seu segon fill, el futur biòleg Jean Rostand, va veure néixer també el seu primer èxit com a autor teatral, estrenant a l Theatre de la Comèdie Française l’obra "Les Romanesques", una comèdia en vers d’estètica romàntica que va tenir un gran èxit de públic. L’any següent va estrenar "La princesse lontaine", basada en la vida d’un trobador medieval. Tot i que comptà amb la gran dama de l’escena francesa de l’època, la Sara Bernhardt, entre el repartiment, no va obtenir l’èxit que s’esperava. Cap al 1897 estrenà "La Samaritaine", també interpretada per la Bernhardt i, després, l’obra que va ser la seva consagració com a dramaturg i que li va donar èxit mundial, "Cyrano de Bergerac", que va ser interpretat pel famós actor de l’època Benoit- Constant Coquelin al Theatre de la Porte-Saint Martin, a París. Va ser d’un èxit aclaparador i poc temps després s’iniciaria una gira que duria el Cyrano el 1899 a Madrid i el 1903 a Barcelona ( per cert, en aquells moments  no varen ser gaire generosos amb l’obra els nostres crítics locals). Cap al 1900 l’autor va contraure una malaltia pulmonar i el 1901 es va retirar a viure a Cambo, al País Basc-Francès. Aquell mateix any va ser elegit membre de l’Acadèmie Française. El 1909, assajant una nova obra de Rostand, "Chantecler", el seu actor protagonista,  Coquelin, va morir sobtadament. L’obra va ser estrenada l’any següent, amb sorpresa però amb una certa decepció per part de la crítica (potser s’esperaven més d’una obra de maduresa). L’any 1913 es va estrenar a Nova York un Cyrano en versió musical, coincidint amb la representació 1000 de l’obra al Theatre de la Porte Saint-Martin de París. L’any següent esclatà la Primera guerra mundial i en Rostand va passar cinc dies al front, de la Champagne a la Lorenne. El 1918 va tornar a viure a París, on va morir, a l’edat de cinquanta anys.   Més informació:  Cyrano parla català Cyrano de Bergerac a les biblioteques Cyrano al Teatre Borràs, entrevista amb Lluís Homar Cyrano de Josep Mª Flotats Cyrano de Bergerac, escena del balcó, pel·lícula de 1990 Cyrano de Bergerac, escena, pel·lícula de 1950 Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

La Danza

Guia pràctica sobre els conceptes més importants de l'entrenament i el benestar del ballarí. Cobreix les tres àrees més destacades de la salut i el benestar del ballarí. Abasta l'entrenament, la tècnica de ball i el condicionament físic; l'entrenament mental i el benestar psicològic, i la nutrició, la salut òssia i la prevenció de lesions. En una quarta part es concreten diferents formes d'avaluar l'estat de benestar del ballarí i s'estableixen objectius amb vista a millorar el rendiment i la satisfacció mitjançant un pla personal d'entrenament ple i satisfactori. A més d'aportar una sòlida base teòrica, aquesta obra també ofereix exercicis i activitats per a mantenir-se actiu durant tot el procés d'aprenentatge. Així mateix cada capítol aporta unes notes adjuntes que incideixen en quatre idees: autoconsciència, empoderament, establiment d'objectius i diversitat. Així es cobreixen tots els aspectes de l'entrenament i el benestar del ballarí, tant ambientals com físics i psicològics. * Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

El despertar de la primavera

Es compleixen cent anys de la mort de Frank Wedekind (Hannover, 1864-Munich, 1918), dramaturg alemany, considerat precursor de l’expressionisme. Va créixer a Suïssa en un ambient molt liberal i va haver de desenvolupar-se en molts oficis diferents abans d’assolir l’èxit teatral, l’any 1904. També va ser periodista i novel·lista i poeta. El seu és un teatre que parla de sensualitat i sexualitat, que lluita contra les convencions i la falsa moral de la societat burgesa del moment, motius suficients per a que algunes de les seves obres fossin prohibides o censurades.  D’entre la seva producció dramàtica destaquen “L’esperit de la terra” (1895) i la seva continuació “La capsa de Pandora” (1904), ambdues tragèdies amb la Lulu com a protagonista, una dona ambiciosa, sensual i seductora, que utilitza els homes a la seva voluntat. El personatge de la Lulu va ser recreat en una òpera posterior d’Alan Berg i portat al cinema per G.W.Pabst, a la pel·lícula de 1928 “Die Büchse der Pandora” (“La caja de Pandora: Lulu”), una obra mestra de l’expressionisme i del cinema mut.  La influència de Wedekind és fa palesa en dramaturgs posteriors com Bertolt Brecht, per exemple, i en els autors de peces per al cabaret satíric alemany dels anys 20 i 30 del segle XX. “El despertar de la primavera” és una tragèdia en la que un grup de joves adolescents descobreixen la sexualitat i el desig. Però topen amb el convencionalisme dels adults, la hipocresia social i l’hostilitat d’aquells a qui qüestionen els seus valors. Els personatges pateixen perquè no saben com enfrontar-se a aquesta sexualitat recentment descoberta, no tenen els referents que necessiten i suporten la incomprensió i el maltractament dels adults.  Carregada d’erotisme i amb alguns passatges sadomasoquistes, l’obra va causar gran sensació l’any 1906 entre el públic, tot i que finalment va ser prohibida durant uns anys. El despertar sexual i l’exploració del desig que explica Wedekind va provocar que psicoanalistes com Freud i Lacan es fixessin en la seva obra per desenvolupar algunes de les seves teories sobre l’adolescència.  Aquesta obra va ser posada al dia i adaptada com a musical pop-rock i amb el títol “Spring awakening” es va estrenar a l’OffBroadway l’any 2006. Va aconseguir 8 premis Tony. Posteriorment s’ha vist a escenaris de Nova York, Londres, Viena, Buenos Aires i Barcelona (Teatre Gaudí, 2016) i, properament, es podrà veure al Kursaal de Manresa (24 de març), al Teatre Municipal la Sala de Rubí (25 de març) i al Teatre Victòria de Barcelona (del 5 al 29 d'abril).   Més informació:  Teatre alemany a les biblioteques L'expressionisme i el teatre   Recomanat per  Núria Berenguer. Biblioteca Horta-Can Mariner. Barcelona

Els Acarnesos

El teatre clàssic grec, mai passa de moda. En qualsevol temporada teatral no pot faltar una gran tragèdia clàssica. Èsquil, Sòfocles i Eurípides continuen sent autors de lectura obligatòria, amb unes obres que tracten temes tan universals, que són fàcilment connectables amb la nostra realitat diària i amb l’actualitat. Per això sempre és una bona notícia que apareguin noves edicions d’aquests títols clàssics, que són imprescindibles en qualsevol biblioteca dels enamorats del teatre. L’editorial Adesiara, a través de la seva col·lecció "Aetas", està realitzant aquesta tasca d'oferir noves traduccions acurades dels textos grecs i llatins més destacats de l’antiguitat. Una de les seves darreres publicacions ha estat la còmedia greca d’Aristòfanes, Els Arcanesos.   L’Obra Els Arcanesos, s’emmarca dins de la guerra fratricida entre Atenes i Esparta, una guerra que s’allarga indefinidament. En aquest context, Diceòpolis, un pagès cansat de les desastroses conseqüències del conflicte decideix acordar ell tot sol, com a simple particular, la pau amb Esparta. Aquest fet provoca que els seus veïns reconeguin la incompetència i el mal fer dels seus governants.     Aristòfanes va ser un dels màxims representants de la comèdia grega, especialment de la comèdia antiga. El seu estil es caracteritzava per la sàtira i la crítica. Li agradava ridiculitzar a les personalitats de l’època, i denunciar la corrupció, la ineptitud i la hipocresia del governant. De les més de quaranta peces que se sap que va escriure, només s’han recuperat onze obres senceres, entre les quals destaquen Els núvols, Lisístrata, Les granotes, Els Ocells o La Pau. Més informació: Aristòfanes al catàleg de les biblioteques  Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet.

Solness, el constructor

Ibsen ens relata unes poques hores de la vida del constructor Halvard Solness, un mestre d'obres que ha aconseguit el seu prestigi arran d'una tragèdia terrible. Des d'aquell moment fatídic, un sentiment de culpa l'ha acompanyat tots i cadascun dels dies de la seva vida i l’han fet allunyar-se de la seva esposa. Ella tampoc no ha pogut superar el passat. L’acció es desenvolupa en la maduresa, quan el matrimoni és un fracàs i la seva obra ja no és agosarada com en el passat, ara només construeix cases modestes per a viure-hi. A més, el constructor tem terriblement el talent i l’energia de la joventut i sap que qualsevol dia perdrà la posició privilegiada que s’esforça a mantenir. En un moment inesperat apareix en escena la jove Hilde, qui farà reviure a Solness antigues emocions, la joventut, la vida. Però el temps no passa en va i allò que va ser mai no torna... L’autor, dramaturg i poeta noruec nascut el 1828, va escriure aquesta obra mestra l'any 1892, ja en l’última etapa de la seva vida, una vida tan apassionant com la seva extensa obra. Aquí, utilitza l’arquitectura de manera simbòlica i s’endinsa en la psicologia humana, i trenca amb la forma convencional d’escriure teatre de la seva època.  Les ambicions, les frustracions, el prestigi, el pas dels anys... En només tres actes, Ibsen captiva per la manera profunda i despietada amb què furga en l’ànima humana.  Més informació: Henrik Ibsen a les Biblioteques Henrik Ibsen a la Viquipèdia “Solness, el constructor” s’ha representat al Teatre Nacional de Catalunya Biografia Recomanat per Conxita i Lluís. Bib. Ponent. Sabadell. 

Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme

      Autorizable. Autorizada para mayores de 18 años. Supresiones; acto 2º págs.137, 138, 139. Ojo al vestuario de No y a los uniformes de los tres guardianes. Si se considera una protesta contra Dios, supremo legislador, debo prohibirla. El pueblo se lanza a la lucha armada para liberarse de tanta opresión y abuso. Creo que lo expuesto basta y sobre para poner el veto a esta obra. No autorizable.   Aquestes sentències són només alguns exemples que es poden trobar en aquest llibre de Sharon G.Feldman i Francesc Foguet, dos filòlegs especialistes en la dramatúrgia catalana, que exposen els mecanismes de la censura en el teatre català durant el franquisme. Mitjançant la consulta i l’estudi dels centenars d’expedients que actualment es troben a l’Arxiu General de l’Administració (AGA) d’Alcalà d’Henares, equipament on hi ha gran part dels informes censors del Ministerio de Educación Nacional o del Ministerio Información y Turismo entre d’altres, els autors han volgut recordar el temps de les retallades de tinta blava i vermella que restringia de forma parcial o total la llibertat d’expressió. A través de la consulta i posterior anàlisi dels informes realitzats pels censors del règim sobre l’obra de quatre dels dramaturgs catalans més importants de l’època, com Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Josep M.Benet i Jornet, el lector pot submergir-se per als anys foscos del franquisme, on la repressió i la censura era la norma general vers tot allò que qüestionava els valors fonamentals de l’Estat. D’aquesta manera, en el  llibre "Els límits del silenci", es posa de manifest tot l’entramat de control sobre la creació treatral, els actors i els organismes que intervenien, la documentació – informes i sentències -  que es generaven i, conseqüentment,  l’evolució dels mateixos límits en relació als anys més rígids o més flexibles del període històric. A tall d’exemple, quedava totalment prohibit plantejar o justificar el suïcidi, el divorci o adulteri, les perversions sexuals, criticar l’Església Catòlica o els principis fonamentals de l’Estat tal com s’enumeren en les mateixes normes de censura d’aquells anys. Així, una de les múltiples avaluacions dels lectors del règim que fa referència a l’obra "Teatre" (1969) de Manuel de Pedrolo, és aquesta: Teatro de protesta antirégimen, dentro de la línea de Pedrolo. Emplea un lenguaje simbólico, però se le ve el plumero de inmediato. En las obres denegables no hay posibilidad de efectuar tachaduras, ya que toda la malicia está en el argumento.  Malgrat les repressions d'idees o de continguts tal com s'aprecia en l'exemple anterior, en la dramatúrgia també es tenia en compte l’ús del llenguatge simbòlic o la mateixa escenografia, traductor o companyia teatral que representava l’obra, ja que el teatre és art i entreteniment, però també pot esdevenir revolucionari i influenciar sobre les masses. En definitiva, com deia l’escriptora Montserrat Roig en una de les seves cites més emblemàtiques, La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini, aquesta obra no només té com a objectiu exposar la persecució d’aquelles idees immorals o contraries als valors del règim franquista, sinó que també permet reflexionar sobre el moment actual i qüestionar-nos si encara avui vivim immersos en el control i el silenciament de certes idees o manifestacions incòmodes.   Més informació: La Censura al Catàleg de les Biblioteques. La Censura-Espanya al Catàleg de les Biblioteques. El Teatre Català - S.XX al Catàleg de les Biblioteques. Sobre els llibres prohibits al Catàleg de les Biblioteques.   Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès