Inspirant-se en el Teatre d'Epidaure, els arquitectes Ramon Reventós i Farrarons i Nicolau Maria Rubió i Tudurí van dissenyar aquest teatre a l’aire lliure en una antiga pedrera de la muntanya de Montjuïc. Creat amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, en acabar la Guerra Civil, va quedar abandonat fins a la seva reinauguració l'estiu de l'any 1952. Amb períodes de tancament i gestionat per diverses mans, no va ser fins al 1976, que s'hi va celebrar la primera edició del Festival Grec.

El Teatre Lliure de Montjuïc ocupa el renovat Palau de l’Agricultura, un edifici noucentista construït per a l’Exposició Internacional del 1929, concebut originalment com un complex amb pati central on destaca l’ús de la terracota i la col·laboració d’artistes com Frederic Marès i Darius Vilàs. Després de la Guerra Civil, l’edifici va ser parcialment enderrocat i es va reconvertir en mercat central de flors fins al 1970. Finalment, sota la direcció de l’arquitecte Manuel Núñez Yanowsky i la visió artística de Fabià Puigserver, es va transformar en l’actual seu del Teatre Lliure, una reforma culminada l’any 2001.

Situat a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, va començar el 1898 com una construcció de fusta anomenada La Pajarera Catalana, un cafè-concert molt popular. El 1910 es va construir l’edifici actual amb el nom de Le Petit Moulin Rouge, projecte de l’arquitecte modernista i noucentista, Manuel Joaquim Raspall. En aquesta etapa, la decoració més destacada es concentrava a l’interior, amb una estètica pròpia dels locals d’espectacle de la dècada de 1910. El 1929, coincidint amb l’Exposició Internacional de Barcelona, l’arquitecte Josep Alemany va reformar la façana i hi va afegir les famoses aspes vermelles, inspirat en el Moulin Rouge, que es convertirà en un símbol del Paral·lel i de la ciutat. El teatre va viure una gran popularitat durant el franquisme, amb la Bella Dorita com a vedet més emblemàtica, però va decaure als anys vuitanta. L’any 2010, l’estudi arquitectònic BOPBAA, va fer una profunda remodelació de l’edifici, tot conservant la façana històrica i adaptant l’espai als espectacles contemporanis.

El Teatre Arnau és un edifici emblemàtic situat en una cantonada estratègica entre el Raval, el Poble-sec i Sant Antoni. Catalogat com a bé amb elements d’interès patrimonial, és l’últim testimoni conservat dels antics teatres populars que van donar identitat al Paral·lel com a gran eix d’espectacles de Barcelona. Va iniciar la seva activitat el 1894 com a pavelló de fusta i, davant l’èxit, va ser reconvertit en un edifici d’obra inaugurat el 1903, amb una tipologia senzilla i funcional pròpia dels teatres populars de l’època. Arquitectònicament, l’Arnau respon al model de teatre a la italiana, amb platea, pisos de llotges i una torre de tramoia que encara conserva l’estructura de fusta original. La façana és austera, però singular, amb un coronament esglaonat molt característic, mentre que a l’interior es mantenen elements d’alt valor, com l’arc de prosceni ornamentat i part de la maquinària escènica. Al llarg del segle XX va alternar funcions de teatre, music-hall i cinema, acollint figures com Raquel Meller o la Bella Dorita. Després d’anys d’abandonament, el teatre va passar a mans municipals el 2011 i avui és objecte d’un projecte de recuperació amb vocació cultural i comunitària, que vol preservar-ne la memòria i retornar-lo a la ciutat com a espai viu de creació.

Catalogat com a bé cultural d’interès local, davant de la plaça del Teatre, és l’equipament teatral més antic de Barcelona i un dels més antics de l’Estat, tancat des del 2017. El seu origen es remunta a la segona meitat del segle XVI, com a Teatre de la Santa Creu i Teatre de l’Hospital, vinculat a l’Hospital de la Santa Creu, amb una estructura de teatre de corral de comèdies que posteriorment es transformarà en teatre a la italiana en l’època del renaixement i barroc. L’edifici actual destaca per la façana de 1847, obra de l’arquitecte Francesc Daniel Molina, conegut per projectar la plaça Reial de Barcelona, i per diversos espais interiors, com el mateix Teatre Principal, reformat després de l’incendi de 1933, el Teatre El Latino, construït a principis del segle XX, la Cúpula Venus, construïda el 1847 pel mateix Francesc Daniel Molina, i el frontó Jai-Alai, projectat per l’arquitecte Adolf Florensa.

La Perla 29 és una plataforma de creació creada l’any 2002 que, sota la direcció d’Oriol Broggi, s’instal·là en Raval de Barcelona, en els baixos d’una nau de la Biblioteca de Catalunya, la qual cedí l’espai per a usos teatrals a partir de l’any 2004. Es tracta d’un espai d’un alt valor patrimonial perquè està ubicat en el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu. Les dependències escèniques van ser construïdes en diferents fases. Les galeries del claustre i la sala principal són del s. XV. Les dedicades als serveis, bar i camerinos, es van edificar entre els segles XVII i XIII. I els accessos a la plaça de la Gardunya daten dels segles XVIII i XIX. Lògicament, aquesta nau escènica concentra una munió d’elements arquitectònics monacals fruit del gust i de les necessitats de diverses èpoques. En ressaltem els arcs de diafragma, els contramurs de pedra, les voltes de creueria de la sala teatral o la clau de volta de la nau emprada per a usos tècnics.

El Teatre Romea, inaugurat el 1863, és un dels teatres històrics més destacats de Barcelona. L’edifici, situat al barri del Raval, va ser profundament remodelat l’any 1913, tant la decoració interior de la sala com la façana, amb un estil classicista marcat, amb columnes que sostenen els balcons sota grans arcades i pilastres sobre les quals descansa un entaulament que separa el cos inferior del superior i el coronament. Des dels seus inicis, el Romea ha estat un espai clau per al desenvolupament del teatre en català, amb autors fonamentals com Frederic Soler “Pitarra”, Àngel Guimerà, Josep Maria de Sagarra, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu i Josep Maria Benet i Jornet. Al llarg del segle XX, el teatre va reflectir els canvis socials i polítics del país, alternant etapes d’esplendor amb moments de dificultat. Entre 1981 i 1997 va funcionar com a Centre Dramàtic de la Generalitat, i el 1992 es va obrir una nova etapa amb la creació de la Fundació Romea, orientada a la renovació cultural i artística. Des de finals dels anys noranta el gestiona el Grup Focus.

El Teatre Goya, situat dins l’edifici del Centre Aragonès de Barcelona, té els seus orígens l’any 1914, encara que va iniciar l’activitat teatral el 1916. L’edifici, de quatre plantes, va ser projectat per l’arquitecte saragossà Miguel Ángel Navarro i destaca per la seva façana de totxo, inspirada en el mudèjar aragonès, dins el llenguatge eclèctic propi de l’inici del segle XX. La sala, concebuda amb planta de ferradura, disposa de platea i llotges i incorpora elements singulars, com un mecanisme que permetia transformar-la ràpidament en sala de ball, així com diversos espais socials característics de l’activitat ateneista. Des dels seus primers anys, el Goya va acollir companyies diverses i figures destacades de l’escena, com Margarita Xirgu —que hi va estrenar Mariana Pineda de Federico García Lorca amb escenografia de Salvador Dalí— o el cantant Carlos Gardel. A partir de 1932, el teatre es va reconvertir en cinema durant diverses dècades, fins que el 1986 va recuperar l’ús teatral, amb una programació centrada en la comèdia, el teatre contemporani i els espectacles populars, protagonitzats per intèrprets de gran projecció com Paco Morán, les germanes Gutiérrez Caba, Núria Espert, Maria Jesús Valdés, Àngels Gonyalons o Pepe Rubianes. Després de tancar novament el 2004, el Goya va iniciar una etapa decisiva amb la rehabilitació integral impulsada pel Grup Focus i dirigida per l’arquitecte Toni Barradas, que va permetre la reobertura del teatre l’any 2008.

El Club Coliseum, situat a la Gran Via i fàcilment reconeixible per la seva façana monumental amb grans lletres il·luminades, es va inaugurar l’any 1923. L’edifici va ser projectat per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens amb un estil academicista imponent, destacat per les columnes de marbre, els relleus escultòrics i una gran cúpula central. Des dels seus inicis, el Coliseum va ser concebut com un espai polivalent capaç d’acollir teatre, concerts i grans estrenes cinematogràfiques. Durant bona part del segle XX (a partir de 1958 és propietat de l’empresa Balañá) va funcionar principalment com a cinema i va acollir nombroses estrenes internacionals. A partir del 2006, però, es va convertir de manera definitiva en teatre, iniciant una nova etapa centrada en espectacles en viu.

Situat al carrer Casp, entre el passeig de Gràcia i el carrer Pau Claris, el Teatre Tívoli és un dels grans teatres històrics de Barcelona. Tot i que l’edifici actual es va inaugurar el 1919, els seus orígens es remunten a 1875, quan s’hi va construir un primer teatre de fusta que es convertiria en una sala estable i molt activa culturalment. El nou edifici, projectat per l’arquitecte Miquel Madorell i Rius, respon a un llenguatge acadèmic amb solucions constructives modernes i disposa d'una sala de grans dimensions decorada amb una rica ornamentació barroca d’Oleguer Junyent, amb llotges, amfiteatre i un ampli escenari. Des dels seus inicis, el Tívoli ha acollit figures destacades de l’escena, com Raquel Meller i Margarida Xirgu. A finals dels anys vint es va iniciar progressivament la seva transformació en cinema, funció que es va consolidar especialment després de la Guerra Civil. El teatre va recuperar plenament l’activitat escènica el 1982 amb el musical Evita i, des d’aleshores, s’ha consolidat com un espai de referència dels teatres de gran format, amb produccions internacionals com les de la Royal Shakespeare Company amb Derek Jacobi, el Dramaten d’Estocolm dirigit per Ingmar Bergman, o les estrenes de La Cubana com “Cegada de amor” i “Una nit d’òpera”.

La Cooperativa Lleialtat és un edifici del barri de Gràcia, situat entre els carrers Montseny i Leopoldo Alas, construït a finals del segle XIX com a seu de la cooperativa de consum La Lleialtat, creada el 1892 per atendre les necessitats dels obrers de la construcció. Al llarg dels anys, l’espai va tenir una funció cultural destacada, especialment amb la inauguració de l’Auditorium el 1914, que va acollir una escola d’actors. L’aspecte exterior actual es deu a la reforma de 1932, dissenyada per Josep Maria Sagnier en estil classicista. L’any 1976, gràcies a un acord entre la cooperativa i un grup d’artistes del teatre independent liderats per Fabià Puigserver, l’edifici es va transformar en la primera seu del Teatre Lliure. L’espai es va adaptar amb criteris de flexibilitat escènica, tot i que els canvis estructurals van acabar provocant el seu tancament el 2003. Després d’una reforma integral dirigida per l’arquitecte Francesc Guàrdia, el teatre va reobrir el 2010 amb instal·lacions modernitzades, més seguretat i una combinació d’elements històrics i intervencions contemporànies, com l’obra Pluja de sang de Frederic Amat.

Va obrir les portes el 27 d’octubre de 2023, amb dues sales de cinema, un teatre i un bar. Un projecte nascut de la reivindicació popular al barri de Gràcia, impulsat per la cineasta Isona Passola i per Georgina Cisquella, de la companyia Dagoll Dagom. El Texas reprèn el projecte de cinema, - pel·lícules en versió original, subtitulades en català i a preus populars -, del director de cinema Ventura Pons entre els anys 2014 i 2020. En la remodelació dels espais del Texas s’ha incorporat una sala de teatre amb un aforament per a 200 localitats, amb una programació que recupera produccions exitoses nascudes en sales petites, d’autors novells, i de companyies catalanes com la Flyhard Produccions. Francesc Guardia, arquitecte de molts teatres del territori, com el Lliure de Gràcia, la reforma del Lliure de Montjuïc, l'Antic Teatre o el Heartbreak Hotel, va ser l’encarregat del projecte arquitectònic. Anteriorment havia estat el cine Bailén, inaugurat el 1912 en l’antic espai recreatiu La Valkyria, amb un projecte innovador de l’artista italià Julio Codda. Durant la Guerra Civil fou confiscat i convertit en menjador infantil, funció que continuà sota el franquisme amb l’Auxili Social. Retornat als propietaris a mitjans dels anys quaranta, va reobrir com a cine Texas el 1947, va tancar el 1995, funcionà com a Lauren Gràcia fins al 2013.

La seu de la Fundació Joan Brossa ocupa una part de l’antic edifici de la Seca Reial, la fàbrica de moneda de la Corona d’Aragó, documentada des de mitjan segle XV i situada al barri barceloní del Born. En el seu moment, aquest conjunt ocupava tota una illa de cases entre els carrers dels Flassaders, de la Seca i de les Mosques, però amb la fi de l’activitat original, l’edifici es va fragmentar en diversos immobles. Aquesta evolució explica la complexitat de l’espai actual, que manté, però, un gran valor patrimonial com a testimoni del passat econòmic i institucional de la Barcelona medieval. Des del 2018, l’espai ha estat cedit per l’Ajuntament de Barcelona a la Fundació Joan Brossa per acollir un projecte cultural estable dedicat a la seva obra i a les arts performatives. La rehabilitació, dirigida per l’arquitecta Meritxell Inaraja i Genís, ha apostat per preservar l’estructura, la volumetria i la llum natural de l’edifici, posant en relleu la memòria històrica del lloc. Connectada internament amb l’Escenari Joan Brossa, la Fundació forma avui un conjunt cultural flexible on el patrimoni arquitectònic dialoga amb la creació contemporània.

La construcció del Teatre Nacional de Catalunya a la plaça de les Glòries de Barcelona, un edifici projectat per Ricardo Bofill, va revitalitzar un barri que necessitava una profunda transformació urbanística. Segueix un estil neoclàssic i té un lobby amb tres espais per posar en escena tota mena d'espectacles. El TNC va ser creat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Es va començar a construir el 8 de novembre de 1991 sobre uns terrenys cedits per l'Ajuntament de Barcelona. Es tracta d'un complex integrat per dues estructures diferents. L'edifici principal, en forma de temple grec, acull la Sala Gran i la Sala Petita. Té una superfície de 20.000 m² coberta per un sostre a dues aigües que es recolza sobre 26 columnes de 12 metres d'alçada. El segon edifici, de caràcter auxiliar, té un aspecte alhora tradicional i modern.

La Sala Beckett de Barcelona s’ubica a l’antic edifici de la Cooperativa Pau i Justícia del Poblenou, un referent del patrimoni arquitectònic i social del barri des dels anys vint del segle XX. Concebuda com a espai de trobada de la classe obrera, la cooperativa va acollir durant dècades activitats culturals, festives i teatrals. Les múltiples etapes viscudes per l’edifici —reformes, abandonament i reutilitzacions— han deixat una empremta visible que encara avui es pot llegir en murs, sostres i paviments de mosaic hidràulic, així com en motllures i rosetons que defineixen uns espais amplis i singulars dins del teixit urbà del Poblenou. La rehabilitació impulsada per Flores & Prats fa valdre aquest llegat. La Sala de dalt conserva la boca d’escenari i les parets de l’antic teatre, mantenint-ne l’atmosfera històrica amb les dotacions tècniques actuals, mentre que la Sala de Baix és l’únic espai creat completament de nou. Aquest equilibri entre conservació i intervenció contemporània fa de la Sala Beckett un exemple d’arquitectura patrimonial viva.

El Casino l’Aliança del Poblenou és una de les entitats culturals i socials més emblemàtiques del barri. Fundat l’any 1869, ha estat durant més d’un segle un espai clau per a la vida associativa, cultural i cívica del Poblenou. La seva seu actual, situada a la rambla del Poblenou amb el carrer Ramon Turró, es va començar a construir el 1929 i es va acabar el 1944, en un procés llarg condicionat pel context polític i econòmic de l’època. Tot i que no es conserva una atribució clara de l’arquitecte responsable del projecte, l’edifici s’inscriu plenament en la tradició dels grans equipaments ateneistes del primer terç del segle XX, tant per la seva funció social com per la concepció dels seus espais interiors. L’element arquitectònic més singular és la Sala Gran, preservada pràcticament intacta. Destaca per la seva platea basculant, que permet transformar l’espai en sala de ball o de teatre, i pel revestiment de suro instal·lat el 1948 al sostre i part de les parets, que li confereix una acústica excepcional. Aquestes qualitats la van convertir durant anys en un espai apte no només per a representacions teatrals i concerts, sinó també per a enregistraments musicals.

A finals de 2023 va obrir el Heartbreak Hotel a la plaça de l'Olivereta del barri de Sants-Badal. Un petit teatre, de només 72 butaques, bona visibilitat des de tots els racons de la platea i una molt bona acústica, que és centre d'operacions de la companyia de l’Àlex Rigola, que permet que els espectadors estiguin molt a prop de l'escenari. El local, un antic magatzem dels anys 50, disposa de 150 metres quadrats, 75 dels quals són estrictament la sala, un espai diàfan dissenyat pels arquitectes Francesc Guàrdia i Xavier Massaguer, responsables de les reformes del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc, i també del renovat Espai Texas. El teatre el formen tres estances: la sala i els espais servidors, com el vestíbul i els camerinos i serveis. L'espai del públic, amb grada mòbil, és flexible i varia amb cada espectacle.

La Sala Flyhard és un petit espai teatral independent situat al districte de Sants‑Montjuïc, ubicat en un antic local industrial a peu de carrer reconvertit en sala d’exhibició el 2010. L’edifici conserva una arquitectura austera i funcional, pròpia dels espais productius del segle XX, sense façana monumental ni elements ornamentals, fet que reforça el seu caràcter discret i de proximitat urbana. Des del punt de vista arquitectònic, l’espai funciona com una caixa negra compacta que manté materials vistos (parets nues, estructura senzilla i instal·lacions exposades) i disposa d’una graderia de capacitat reduïda, aproximadament de 40–60 espectadors, que situa el públic molt a prop de l’escena i elimina qualsevol separació física amb els intèrprets, generant una atmosfera directa i sense artificis. Aquesta proximitat extrema, juntament amb la flexibilitat escènica i l’absència de maquinària convencional, converteixen la Flyhard en un exemple singular d’arquitectura teatral mínima.

El Maldà és un petit teatre situat dins del Palau Maldà, un edifici senyorial construït al segle XVII que va ser durant segles la residència de la família Cortada, barons de Maldà. El palau, que ocupava la parcel·la més gran de la Ciutat Vella destinada a un únic habitatge, conserva elements arquitectònics propis de l’època, com els balcons de pedra, la cornisa poderosa i l’organització dels salons nobles. Ja al segle XVIII, un dels seus propietaris, Rafael d’Amat i de Cortada, va adaptar un dels salons per a activitats musicals i teatrals, iniciant una vocació escènica que, amb interrupcions, ha arribat fins avui. Durant el segle XX, els canvis d’ús del palau —especialment la conversió dels jardins en galeries comercials— van relegar alguns salons a funcions secundàries, fins que a mitjan anys vuitanta un d’aquests espais va ser recuperat com a sala de concerts privats. A partir de 1996 s’hi va consolidar una programació regular, i després de diverses etapes i transformacions, l’espai va adquirir la configuració actual: un teatre íntim, adaptable i proper al públic. Des del 2013, sota la gestió de la companyia Els Pirates Teatre, el Maldà s’ha consolidat com un espai polivalent i de referència per al teatre de proximitat.

L’Antic Teatre és un espai escènic contemporani ubicat en un edifici construït el 1650 (inclòs al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona des del 1979) del barri de Sant Pere. L’accés condueix a un pati interior singular, un dels pocs que es conserven actius al centre de Barcelona, que articula el conjunt i el vincula amb la vida del barri. L’edifici conserva elements estructurals originals: murs de maó i pedra, bigues de fusta i forjats antics combinats amb intervencions mínimes. La sala, concebuda com una caixa negra de geometria irregular, ofereix una gran flexibilitat escènica i una relació molt propera entre creadors i públic.