En l’imaginari col·lectiu, Marilyn Monroe (1926 - 1962) continua sent la figura lluminosa i sensual que el cinema va repetir fins a convertir-la en mite. Però hi ha una imatge menys coneguda i molt més íntima: una dona asseguda en un racó del plató de rodatge, llegint. Entre preses sovint caòtiques, Monroe trobava en els llibres un respir mentre esperava que tornessin a dir “acció”.

Llegia amb una disciplina silenciosa. No era només una afició, sinó una necessitat. La lectura li permetia desprendre’s del personatge que Hollywood li havia imposat i reconnectar amb Norma Jean. També li servia com a eina d’estudi: una manera de comprendre’s i aprofundir en la seva feina.

La seva biblioteca, de més de 400 volums, delata una lectora activa: molts llibres estan subratllats i anotats al marge. No buscava només entreteniment, sinó respostes sobre la identitat, el desig, la solitud i el sentit de la vida. Això explica la presència destacada de textos de psicologia, filosofia i literatura existencial.

El teatre hi té un pes important. Monroe llegia Eugene O’Neill, Tennessee Williams, Bernard Shaw i Sean O’Casey —figures clau del drama modern—, un interès que connecta amb la seva etapa a l’Actors Studio de Nova York, on va treballar amb Lee Strasberg i va aplicar principis del sistema Stanislavski. Entenia la interpretació com un treball d’exploració emocional profunda. Crida l’atenció, però, l’absència relativa d’obres d’Arthur Miller a la seva col·lecció, malgrat la relació personal que els havia unit.

Malgrat aquesta formació, la seva carrera teatral no es va consolidar: la seva experiència escènica es va limitar sobretot als exercicis de l’Actors Studio. Tot i això, va deixar empremta; la seva escena d’“Anna Christie”, d’Eugene O’Neill, va ser recordada com una de les més intenses del centre, i figures com Truman Capote en van parlar amb admiració. Per a ella, el teatre va ser sobretot un espai d’experimentació, no tant de projecció pública.

Més enllà del teatre, a les seves prestatgeries convivien autors com Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi i Anton Txékhov amb Marcel Proust, James Joyce i Gustave Flaubert; la poesia de Walt Whitman, Rainer Maria Rilke i Federico García Lorca; i textos de filosofia de Plató, Aristòtil i Bertrand Russell. També hi havia Sigmund Freud, i narrativa contemporània de Jack Kerouac, William Faulkner o Ernest Hemingway, a més d’obres sobre política, religió, història i ciència. Més que una col·lecció, la seva biblioteca semblava un projecte d’autoeducació que la mantenia atenta al món i a la seva pròpia mirada.

Llegir era, també, una forma de resistència. Monroe no encaixava del tot en el paper que li havia tocat a la indústria; entre les pàgines, el mite s’esvaïa i emergia la persona: algú que volia entendre’s i trobar una veritat emocional per portar-la després a la pantalla.

Als anys cinquanta, quan li van preguntar què salvaria d’un incendi a casa seva, va respondre sense dubtar: «Llibres».