En el norantè aniversari de la mort de Federico García Lorca, és natural que es publiquin nombroses obres relacionades amb el dramaturg i poeta granadí. Aquest és el cas de Lorquiana, una novel·la gràfica de gran teatralitat.

El còmic és una fusió original de tres de les grans obres teatrals de Lorca: Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba i planteja què passaria si la mateixa dona fos la protagonista de les tres històries.

Així, Lorquiana ens mostra una dona que viu una joventut tràgica a Bodas de sangre, que aconsegueix superar aquell episodi però cau en un matrimoni frustrant a Yerma i que acaba els seus dies immersa en una gran tragèdia familiar, amb La casa de Bernarda Alba. Els tres drames rurals de Lorca es converteixen, d’aquesta manera, en una única història.

Un dels aspectes més interessants de Lorquiana és l’evolució de la protagonista, que envelleix al llarg de la història i travessa aquests tres moments vitals marcats igualment pel desig, la maternitat, la frustració i el control social.

Amb guió de Salva Rubio, nominat al Premi Planeta, i dibuixos de la debutant María Badía, Lorquiana és una obra de forta càrrega feminista que representa amb contundència l’opressió patriarcal, el patiment de les dones, la repressió i la frustració social.

Una reinterpretació original i colpidora de l’univers de Federico García Lorca, que acosta els temes de l’autor als lectors actuals i convida a redescobrir les seves grans obres de teatre des d’una mirada nova.

Recomanat per Elisabet Vazquez Puig. Biblioteca de Ripollet.

L'any 1981, fa exactament 45 anys, s'estrenava a l'Imperial Theatre de Broadway el musical Dreamgirls, amb música d'Henry Krieger i llibret de Tom Eyen. L'obra segueix l'ascens d'un trio femení de joves cantants de Chicago, "The Dreams", que es converteixen en superestrelles de la música.

Inspirat lliurement en les trajectòries d'artistes R&B com The Supremes, The Shirelles, James Brown o Jackie Wilson, Dreamgirls va ser un èxit rotund: va rebre 13 nominacions als Premis Tony i va guanyar 6, i va completar més de 1.521 funcions.

Va caldre esperar més de dues dècades per a una adaptació cinematogràfica.  El 2006, DreamWorks i Paramount Pictures van produir el film dirigit per Bill Condon (guionista de l'èxit Chicago), amb un repartiment estel·lar: Jamie Foxx, Beyoncé, Eddie Murphy, Jennifer Hudson (guanyadora de l'Oscar a la millor actriu secundària), Danny Glover, Anika Noni Rose i Keith Robinson.

La pel·lícula va aconseguir l'Oscar a la millor edició de so, a càrrec de The Underdogs; i va recaptar un total de 155,4 milions de dòlars a nivell mundial.

Una de les diferències principals entre el musical i la pel·lícula és el to: el musical de Broadway emfatitza la duresa del negoci musical i la lluita racial, mentre que el film ofereix un ambient més glamourós, amb el conflicte social suavitzat. A més, a la versió cinematogràfica s'hi van afegir quatre cançons inèdites: "Listen", "Love You I Do", "Patience" i "Perfect World".

Una proposta perfecte per a nits de cinema musical d'estiu i per conèixer una mica més sobre la història de la música negra. 

Recomanat per Elisabet Vazquez Puig. Biblioteca de Ripollet.

«Deu de quinze. Deu peces teatrals de quinze minuts» és un recull de textos teatrals breus que exemplifica amb mestria l’art del microteatre a través de la veu d’Elisenda Guiu. Cada peça actua com una finestra directa a la condició humana: relats creats per a dos o tres intèrprets que, amb una escenografia mínima, aconsegueixen una immediata complicitat amb el públic. La brevetat i l’economia de recursos potencien la precisió de la paraula i la força emocional de cada situació.

Aquest volum, que aplega textos elaborats al llarg d’una dècada, es mou amb habilitat entre la quotidianitat i la subtil profunditat de les emocions. L’autora construeix personatges recognoscibles i escenaris minimalistes que actuen com a catalitzadors per explorar les contradiccions, els dubtes i els petits instants de felicitat de la vida diària. L’humor, discret i intel·ligent, es combina de forma orgànica amb la tendresa i la fragilitat de l’experiència humana. En només quinze minuts, cada obra és capaç de capturar un instant, sacsejar una certesa o revelar una veritat inesperada.

La trajectòria d’Elisenda Guiu, llicenciada en Periodisme, formada en Humanitats a la UPF i en dramatúrgia a l’Obrador de la Sala Beckett, confirma la seva coherència i maduresa com a autora. Entre les seves obres teatrals destaquen El naixement, Explica’m un conte i Magnetismos. A més, la seva producció ha estat reconeguda amb guardons com el Premi Ciutat de Tarragona de Guió de Ficció Radiofònica per Indigestió (estrenada a la Sala Trono) i el Premi de Teatre Breu Xató d’Estiu per l’obra Pet.

Més informació:

• Elisenda Guiu a les Biblioteques
• Informació del llibre a l'editorial

Recomanat per Teresa Sauco. Bib. de Can Llaurador. Teià.

Corren mals temps per a la cal·ligrafia antiga. L’erudició i l’alta cultura són en vies d’extinció. Quan la Facultat de Lletres rep la visita d’una delegació del Ministeri de Cultura, a fi d’avaluar la continuïtat del Departament, dos professors universitaris, una alumna en pràctiques i una catedràtica viuen uns moments força agitats. El curs acadèmic està a punt de finalitzar i el seu món professional és a punt d'anar-se'n en orris pel desprestigi de les Humanitats.

Són diversos els factors que els juguen en contra, a més de la pressió de les noves tecnologies. N’hi ha un, però, estrictament personal, que ha pres la forma d’una rivalitat latent, entre en Bràssica, un home escèptic, de mentalitat molt pràctica i cap del Departament, i el professor Mistral, un seductor empedreït, amb ideals antisistema i molt rebel.

L’un i l’altre tenen interessos contraposats i miren d’acaparar l’Acàcia, l’alumna, una noia que neda entre dues aigües i que sobreviu a les seves envestides mentre aspira a obtenir una plaça d’ajudant. La catedràtica Sempere, en canvi, amb el pas dels anys, s’ha convertit en una dona excèntrica i molt suspicaç que viu tancada en la seva torre de vori fingint que no s’adona de res, mentre malda per adaptar-se als canvis que s’estan produint.

En el moment en què l’Acàcia ha de presentar la seva tesi doctoral, es produeix però un punt d’inflexió. A partir d’aleshores, comença a esquinçar-se el joc d’aparences que tots quatre havien estat sostenint i l’argument es torna molt incandescent. Perquè, tot d’una, descobrim que els personatges es troben atrapats en un triangle amorós que no havia quedat del tot resolt i que arrossegarà en Mistral i en Bràssica a sostenir un tour de force vertiginós. Una guerra soterrada que esclatarà ben aviat descobrint el costat més fosc de cada personatge, fent aflorar els seus pecats i les seves armes: la manipulació maquiavèl·lica, la tortura psicològica, el fingiment pervers, les traïcions, l’obsessió malaltissa, o les deslleialtats mai perdonades, es convertiran en els ingredients d’unes relacions que aniran fermentant fins a arribar a un final apoteòsic no exempt de tints macabres.

Núria Perpinyà, l’autora d’aquest text dramàtic, ha aconseguit un equilibri perfecte entre la necessitat de distreure els espectadors amb un fals argument i un plantejament adobat amb una comicitat enganyosa per ocultar una realitat esfereïdora: la cultura no ha estat capaç de convertir-nos en éssers millors.

Una veritat que es desclou enmig d’un món solemne i rigorós com l’àmbit acadèmic de nivell universitari, en un moment en què aquesta solemnitat i aquest rigor estan a punt de desaparèixer. I precisament per això, sorgeixen les tensions entre uns personatges dominats per la mesquinesa i uns defectes de caràcter que posen de manifest aquesta realitat oculta, reduint-los a criatures ridícules, a punt d'esclatar d'una manera salvatge.

Aquells que us aventureu a llegir el text, no us perdeu les acotacions escrites a la manera dels marginalia medievals. Una llicència formal de l'autora que evoca allò que pensen i senten els protagonistes i que esdevé el ressò dels seus pensaments, un eco dels seus sentiments i de les seves paraules que es van repetint com un trepant que va foradant l'ànima. Són idees que reverberen reiteradament i que s'integren en la representació per emmarcar un discurs elegíac, pel dolor que provoquen els desenganys; per una civilització que s'apaga; per una cultura desfasada, associada al món analògic i a la Cal·ligrafia; per uns ideals i valors que s'han acabat estavellant contra els nou paradigma d'una civilització tecnificada i mercantilitzada en extrem, que tampoc farà que els éssers humans siguin millors, més lliures i més dignes.

Una esplèndida escena, concebuda amb una sensibilitat exquisida, destaca dins d'aquest panorama: s’hi barregen l’erotisme i el lirisme en un moment en què s'uneixen amorosament dos dels protagonistes. És el contrapunt necessari perquè l’espectador agafi forces abans d’encarar la gran davallada, la derrota final d'aquest humanisme, d'aquesta alta Cultura, d'aquesta elit intel·lectual que s'omple amb uns diàlegs colpidors i delirants abans de caure en l'animadversió més insòlita.

Són les llums i les ombres d’unes criatures el record de les quals, ja us ho advertim, us deixaran el cor roent. Perquè el passat pot acabar pesant massa, com les decepcions, les frustracions mal digerides o els zels patològics. I un cop reaccionen tots aquests elements, és impossible deturar-ne l'efervescència: la venjança contra els altres, aleshores, pot arribar a ser espaordidora.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès.

Llegir Sòfocles avui, en ple segle XXI, continua sent una experiència plenament vigent. Malgrat que les seves tragèdies van ser escrites fa més de dos mil anys, els seus textos continuen plantejant qüestions universals que encara ens interpel·len, com el destí, la responsabilitat individual, el poder, la justícia o l’exili.

Considerat un dels màxims referents de la tragèdia clàssica, juntament amb Èsquil i Eurípides, Sòfocles va escriure més d’un centenar d’obres, tot i que només se n’han conservat set de completes. Les seves tragèdies destaquen per la profunditat psicològica dels personatges i per la reflexió sobre grans temes humanitaris. Aquest volum recull les tres obres que conformen el cicle tebà en l’ordre cronològic dels esdeveniments narrats. En primer lloc, Èdip Rei (429 aC), on es descobreix el destí tràgic d’Èdip i la veritat sobre els seus orígens. A continuació, Èdip a Colonos (401 aC) relata els darrers anys de la seva vida i el seu destí final. Finalment, Antígona (441 aC) mostra les conseqüències del conflicte familiar després de la mort d’Èdip i planteja un dels grans debats de la literatura occidental: l’enfrontament entre la llei de l’Estat i la consciència individual.

La lectura en aquest ordre permet al lector seguir de manera coherent la trajectòria vital d’Èdip i les conseqüències que les seves decisions tenen sobre la seva família i la ciutat de Tebes. Èdip, rei de Tebes, intenta escapar d’una profecia que anunciava que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare, però acaba complint-la sense saber-ho. Després de descobrir la veritat, marxa a l’exili i deixa una família marcada per la tragèdia. La seva filla Antígona es rebel·la contra el rei Creont per defensar els seus valors i els deures familiars, convertint-se en un símbol de la lluita entre la consciència individual i el poder.

Així, les obres de Sòfocles no són només testimonis d’un passat llunyà, sinó textos vius que continuen ajudant-nos a comprendre millor la condició humana i els reptes de la societat actual. La seva contemporaneïtat queda palesa en les múltiples adaptacions que se n’han fet fins avui, com Èdip & Antígona del Teatre Nacional de Catalunya durant la Temporada 2025-2026, dirigida per Carlota Subirós. Aquesta proposta recupera les tragèdies des d’una mirada actual i posa en relleu la necessitat del diàleg davant les violències del present i la fragilitat de les nostres certeses, juntament amb la reflexió de les migracions contemporànies. En aquest context, la figura d’Antígona emergeix com una veu que reclama pietat, dignitat i amor per damunt de l’odi, reafirmant la vigència dels valors que travessen l’obra de Sòfocles. 

Teaser d'Èdip & Antígona:

Més informació:

• Sòfocles a les biblioteques.

• Dijous Fort d'Èdip & Antígona: De l'antiga Grècia a Trump amb Eudald Espluga i Albert Lloreta (TNC, maig 2026)

Recomanat per Marta Aliberch. Biblioteca Sibil·la Durfort de Collbató.

L’obra teatral del dramaturg anglès Jez Butterworth és un drama en diferents nivells: una confrontació política complexa i violenta; un drama familiar, provocat per molt d’amor; una elecció entre la nació i la família; un assaig que repassa els valors humans i una tensió entre l’estereotip cap als irlandesos i la seva realitat.

Estem a l'any 1981 a Irlanda del Nord, devastada pels Troubles – els anys tràgics de la violència de l’IRA i les decisions intransigents dels governs anglesos, just al moment quan uns presos de l’IRA estan a prop del final d’una vaga de fam per demanar la condició de presos polítics. Ens trobem a la casa de camp d’una gran família catòlica: on conviuen l’oncle i les tietes, germanes del difunt cap de família. Està el seu fill, el cap actual amb la seva dona i els seus nombrosos fills i filles. Però també està l’esposa jove del seu germà i el seu fill a punt d’entrar a l’adolescència. És el dia de la collita, un dia del final de l'estiu fresc irlandès que canviarà el destí de tota la família.

La història comença amb l’anunci de la mort del germà (i marit) d’aquesta família, desaparegut fa anys pel mateix IRA. Quan la mort es fa tangible, la tensió familiar sostinguda durant tot aquest temps es trenca. La història silenciosa d’amor entre el germà viu i la seva cunyada ja no pot ser, ha de desaparèixer del mateix silenci on ha nascut. El cap de família s’ha d’afrontar a la seva dona, desapareguda en una melancolia de resignació. Els sentiments dels joves de la família estan dividits entre un nacionalisme violent i odiós i la comprensió que la violència és un camí que sempre porta a més violència.

Durant una conversa nocturna els cosins que es troben a la casa per ajudar amb la collita aconsegueixen convèncer el noi jove que acaba de saber de la mort del seu pare que la venjança nacional pot ser cap a qualsevol anglès: la ira necessita sortir i en aquests moments fa falta una víctima. Al final de la obra el cap de família actual s’ha d’afrontar als seus propis dimonis: ell que abans havia cregut que la nació estava per sobre de les persones estimades, va triar la seva família; però el seu passat (personalitzat per membres de l’IRA) d’un nacionalisme superior a la moral que compartim com a valor superior arriba una vegada més a la porta de casa seva i ell decideix actuar.

Durant l’obra podem veure com es construeixen les marques típiques i potser massa estereotipades dels irlandesos: família tradicional, nombrosa i religiosa; el whisky i el beure fins l’extrem; el nacionalisme i l’odi cap als anglesos; la sensació de trobar-se lluny; la melancolia. I aquestes fades típiques irlandeses que canten a la mort: les banshees.

Es tracta d’una obra forta i intel·ligent que convida el lector a pensar en molts nivells. Per una banda, és important documentar-se sobre el context polític sense el qual l’obre penjaria en una falta de comprensió (és significatiu el fet que quan Julio Manrique va posar l’obra a l’escenari del Teatre lliure de Barcelona, es va adjuntar tot un dossier amb documents que intenten aclarir aquest moment històric). Per l’altre, el tema interminable i sempre actual de la violència (es pot justificar la violència i en quins casos?) ressona amb nova força.

Des del títol coneixem la figura del “barquer”: aquest que trasllada les ànimes a la seva llar final. Possiblement cap família i ànima arribarien al seu descans i a la seva pau mentre hi hagi tanta violència ( i desigualtat, i injustícia i sofriment) al nostre voltant?

Més informació:

• "El barquer" al Teatre Lliure de Barcelona (+ info complementària)

Recomanat per Valentina Ivaylova, Biblioteca Josep Janés, L'Hospitalet de Llobregat

Javi Alonso ens proposa un recorregut per nou musicals i per la història dels darrers 90 anys. Analitza aquests musicals des de la perspectiva històrica, des del convenciment que totes les obres artístiques són filles del seu temps. Aquestes sorgeixen i les creen artistes amb identitats, creences i experiències concretes que es reflecteixen en les seves creacions.

Els musicals tractats són: Carousel, West Side Story, Camelot, Company, Cats, Kiss of the spider woman, Wicked, Waitress i Una llum tímida.

L’autor, divulgador especialitzat en teatre musical, òpera i sarsuela, aporta una visió inusual per reivindicar el valor del teatre musical no només com a espectacle i entreteniment sinó també com a un element indispensable denúncia i crítica social. El llibre es complementa amb un necessari glossari de termes teatral i notes de tots els capítols.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Dones que habiten cossos, d’Antontella D’Ascenzi, és una invitació teòrica a qüestionar-se les interaccions entre dansa i gènere i també a no tenir por de construir noves connexions entre moviment i teoria de gènere. Dues disciplines, denses, però, tal com explica l’autora, necessàries. Aquesta obra, guanyadora del premi Escriu per l’Art Social 2023-2025, és a més, una invitació a actuar entre les teories descrites perquè el cos pugui buscar, investigar i trobar el seu lloc per habitar. Una reflexió teòrica que neix de l’experiència pràctica de la creadora, que també és docent de dansa i teatre visual. El llibre és una àmplia recerca, teòrica i pràctica, sobre els patrons, rols i codis de gènere a través de la dansa. En aquest llibre, Antonella D’Ascenzi aprofundeix en els fonaments filosòfics, sociològics i antropològics de la seva metodologia i la seva relació amb les teories Gender i Dansi Studies.

Un dels aspectes més rellevants de l’obra és l’anàlisi de com les normes de gènere s’inscriuen en el cos de manera sovint inconscient i com això genera un aprenentatge que acaba limitant la llibertat corporal i emocional. La creadora considera que aquestes normes marquen una manera d’habitar el propi cos marcada per la repressió, la por o la desconnexió. Antonella D’Ascenzi aclareix que la dansa i també el moviment quotidià representa la cultura d’una societat amb tots els seus conflictes, incongruències i incoherències i es planteja analitzar els processos creatius de la dansa per arribar a entendre la societat i buscar el canvi.

El llibre destaca també pel seu vessant més pràctic. L’autora, que ha impartit cursos durant una dècada a dones en risc d’exclusió social o que han patit violència, proposa accions coreogràfiques i la cerca d’espais per aconseguir la comoditat en escena i eliminar la mirada masculina per afirmar, expandir i projectar els cossos de les dones. Un desafiament creatiu i personal, que D’Ascenzi va utilitzar per treballar qüestions com els micromasclismes, la identitat de gènere, les dones oblidades de la història o l’amor romàntic.

Finalment, la quarta part està dedicada als testimonis anònims d’algunes de les dones participants en els tallers impartits. Mitjançant entrevistes breus i fotografies, l’autora recupera les emocions i reflexions de les coreografies projectades. Els testimonis, intensos i valents, mostren l’experiència viscuda com font de reflexió i connexió.

Una obra que és una invitació també a la sororitat, el gaudi i l'expressió emocional a través del moviment per despertar els cossos de les dones lliures de masclisme, patriarcat i silenci.

Quan el cos recorda. Dones de la Barceloneta. Dirigit per Antonella D'Ascenzi. Video Raquel Quesada Giner i Antonella D'Ascenzi. Organizació Centre Cívic Barceloneta

Més informació:

• Web Antonella D'Ascenzi

Recomanat per Biblioteca de Viladecans.

L’Ela Bàthory acaba d'arribar a l'Institut Universitari de Ciències Experimentals amb la intenció que el professor Jové l’ajudi a acabar la tesi doctoral. La seva investigació se centra en la influència del caos sobre l’evolució metastàtica del càncer.

En l’àmbit personal, l'Ela manté una relació oberta amb la Verònika, però sense gosar fer-ho públic. Fa sis mesos que ella i la seva parella malviuen en un pis de Barcelona on tot són incomoditats i retrets, entre l'una i l’altra. Tantes distraccions impedeixen l’Ela d’avançar en la seva tasca, per aquesta raó, acaba acceptant l’oferiment de Jové perquè s’instal·li a l’Institut a treballar i acabi d’una vegada per totes la seva recerca.

En realitat, les intencions del vell professor són d’una natura ben diferent de l’acadèmica. Ja podeu imaginar-vos per on van els trets. En Jové mira d’estrènyer vincles amb l’Ela, mentre que ella es deixa fer. Per això accepta la invitació d’en Jové tan bon punt com ell les convida a casa, creient que, a totes dues, les uneix un vincle merament amistós. Un cop allà, l’Ela i la Verònika tenen l’ocasió de conèixer l'Àngels, una antiga amant del professor que, de tant, en tant, continua freqüentant-lo.

Passat el temps, l'Ela acaba admetent que s’ha enamorat d’en Jové i, convençuda que s’han convertit en rivals amoroses, li ho planteja obertament a l'Àngels. El que l’Ela ignora és que l’Àngels i la Verònika acaben d’iniciar una relació amorosa a expenses de tots dos i que ella s’ha convertit en el blanc de les seves crítiques. Les noves amants sospiten que l’Ela menteix, pel que fa a les seves intencions amb en Jové, donant per fet que manté relacions amb ell d’una manera interessada.

Quan en Jové li ofereix un pis, l’Ela es nega a traslladar-s’hi per por que la Verònika no acabi interferint entre ells, però, de sobte, la Verònika pren la decisió d’anar-se’n a viure amb l’Àngels i d’arrossegar l'Ela amb ella, malgrat que la jove s’hi resisteix.

Enmig d’una altra discussió, es presenta l’Àngels explicant-los que ha hagut de deixar en Jové ingressat a l’hospital afectat d'una arrítmia, cosa que posa de manifest que ell és massa gran per continuar sent l’amant d’una noia tan jove com l’Ela. Tanmateix, l’Ela les deixa a totes dues plantades i l’Àngels i la Verònika acaben titllant-la de covarda i de criatura, després d’haver-la insultat amb l’apel·latiu d’espiadimonis, perquè, segons diuen, actua d’una manera incoherent i completament absurda.

L’obra es tanca amb un final obert que dona pas al desconcert, després de fer córrer el teló d’una manera tan abrupta. El públic queda així abandonat davant de la incertesa, en no fer-se explícit el futur de tots quatre personatges al final de la història. Un interrogant que arriba en un moment en què l’argument s’ha convertit en un garbuix de relacions força entortolligades. I és que el text dramàtic ha estat concebut sobre l’estructura de tres triangles amorosos que es fan i es desfan, mentre els protagonistes es dediquen a trenar uns lligams sense profunditat de camp, fràgils i efímers. D’aquí el títol d’aquesta obra.

L’espiadimonis, efectivament, es converteix, així, en el leimotiv de la història. Es tracta d’una bestiola extraordinàriament bella que no deixa de despertar molta admiració en l’imaginari popular per la seva extremada fragilitat i per la seva lleugeresa. El seu vol desordenat i confús, però, provoca tota mena de recels entre aquells que l’observen i, vist de prop, el seu aspecte físic ens remet a un petit monstre volador que plana d’una manera absurda i aleatòria. La seva manera de moure’s pot arribar a semblar caòtica, cosa altament significant en un text dramàtic com aquest, ja que, simbòlicament, l’insecte encarna tot allò que tenen d’insubstancial determinades relacions amoroses, en un text com aquest. I, si no, observem de ben a prop com actuen els protagonistes en el moment d’abordar-se o de relacionar-se entre ells: tot són ziga-zagues i moviments, oscil·lants, d’aproximació o d’allunyament, emmascarats per traïcions, mentides soterrades o silencis que amaguen alguna cosa.

Inconstants, promíscues i plenes d'alts i baixos, tantes anades i vingudes amoroses, amb prou feines causen dolor o frustració entre aquells que les pateixen, un indicatiu de fins a quin punt poden arribar a ser de superficials els personatges de l’obra. Els amants, o les amants, d’aquesta història es troben permanentment instal·lats en unes relacions provisionals, que es poden trencar fàcilment, tan bon punt com sorgeixen oportunitats noves que els permeten alçar el vol a la impensada, com si no hi hagués res d’important que aconseguís retenir-los al costat d’algú altre.

Com veiem, l’argument de L’espiadimonis no està plantejat, a la manera d’una batalla de reines, entre tres dones que malden per imposar-se en el terreny amorós, sinó que parteix d’unes relacions amoroses que es manifesten com inconsistents i vàcues, vertebrades al voltant d’uns cors que han acabat corsecant-se per culpa d’un individualisme egoista.

D’aquí que tant les protagonistes d’aquesta obra com en Jové no siguin capaços de comprometre’s amb ningú, ni sàpiguen estimar vertaderament. Només es consideren a si mateixos guiant-se pel capritx, per l’interès, o per l’egocentrisme pur i dur i, quan es relacionen amb algú, ho fan des de la superficialitat o des de la mera inconsistència.

L’espiadimonis és en realitat una obra pensada per fer-nos reflexionar sobre una manera d’estar, de viure i d’estimar en aquest món. Una manera basada en una manca de valors que, duta en extrem, acaba resultant profundament destructiva.

No oblidem que, a banda del títol que ens remet a l’insecte directament, el caos esdevé un altre dels elements que traspassa les escenes que configuren aquesta obra, des del punt de vista de l’argument, del plantejament estructural o de la temàtica. I, de la mateixa manera que el caos resulta determinant en l’evolució cancerígena d’algunes cèl·lules, com s’apunta l’estudi de l’Ela al començament, extrapolant-ho des de l’àmbit de la biologia al nivell de les emocions, aquest fenomen ens permet explicar també el desordre vital que impregna l’existència dels quatre protagonistes.

En efecte, de la mateixa manera que el funcionament anòmal de les cèl·lules acaba provocant la destrucció dels teixits o de qualsevol òrgan, el caos actua com un agent corrosiu del món sentimental que els envolta. I un cop declarat, destrueix els lligams entre ells, o amb tot allò que els pot salvar com a persones, com l’Amor incondicional o l’Amor en majúscules.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès.

Mikhaïl Bulgàkov (Kíiv, 1891 – Moscou, 1940) és un dels escriptors més brillants i tràgics de la literatura russa del segle XX. La seva vida i obra són un testimoni de la lluita de l'artista contra un sistema totalitari que intentava silenciar-lo.

L’autor d'El Mestre i Margarida, gran admirador de Molière per la seva sàtira i el gust per allò grotesc, mantenia una relació paradoxal amb el sistema polític. Per a Bulgàkov, Lluís XIV era el mirall de Stalin, el seu "primer fan" que, malgrat considerar la seva obra ideològicament perillosa, en reconeixia el talent fins al punt d'actuar com a lector fidel i, alhora, censor constant.

“Quin és el sentit de mantenir un escriptor a un país en el qual les seves obres no poden existir?”, escrivia desesperat a Maksim Gorki l'any 1929.

Aquest crit de clemència per sobreviure es materialitza a Batum (1939). L'obra, situada entre 1901 i 1904, narra els inicis revolucionaris d'un jove Stalin representat com un líder carismàtic, valent i gairebé místic. Estructurada en quatre actes, la peça és una lloança que mitifica el futur dictador: des del jove activista en l'ambient opressiu de les fàbriques georgianes, fins a l'home d'acció que s'enfronta a la policia tsarista, passant per l'empresonament i l'exili a Sibèria, un destí que Bulgàkov dibuixa com el preludi inevitable cap al Kremlin.

En aquest sentit, Batum no és només una obra de teatre, és el moment de la desfeta d'un geni. Representa l'últim i desesperat intent de Bulgàkov per comprar la seva llibertat creativa venent la seva integritat al dictador. I el fet que Stalin la prohibís malgrat la lloança de la seva figura confirma la tesi més amarga del sistema bolxevic: el poder absolut no busca el reconeixement de l'artista, sinó la seva aniquilació moral. Evidència que va escriure el mateix Mikhaïl Bulgàkov en una carta poc després del fracàs de l’obra, on diu: "El meu destí ja està decidit: el silenci és la meva única herència."

Paradoxalment i, per sort nostra, la prohibició de Batum i de la resta de la seva obra, va segellar la immortalitat de Bulgàkov.  El destí no va ser el silenci, sinó una veu universal que encara avui ens recorda que la creativitat humana és una eina de supervivència que dona forma al caos i reafirma la humanitat davant la barbàrie.

Més informació:

• Mikhaïl Bulgàkov a les biblioteques

Recomanat per Marta Aliberch. Biblioteca Sibil·la Durfort de Collbató.

Ubú rei és una comèdia satírica creada per Alfred Jarry (1873 – 1907), - dramaturg i poeta francès -, precursora del teatre surrealista dels anys 20 i 30 del segle XX.

L’obra és una crítica corrosiva contra l'autoritat a partir de l'arribada al poder del grotesc Pare Ubú, que al costat de la seva dona, la Mare Ubú,  encarna la corrupció i el despotisme, gairebé un paradigma dels dictadors del segle xx. El text barreja referències a Macbeth amb els excessos d'un monarca tan tirà com covard, amb una trama que dona lloc a situacions portades fins a l'absurd.

Ubú rei s’estrenà al Théâtre de l’Œuvre de París l’any 1896. La primera paraula d’Ubú –un contundent «merdre!»– va fer que la meitat del públic sortís corrents. L’escàndol creat va consolidar Ubú com a símbol de comèdia subversiva i grotesca.

A Catalunya, la companyia Els Joglars van presentar tres versions diferents d’Ubú: Operació Ubú (1981), Ubú president (1995), i Ubú President o els últims dies de Pompeia (1995), on satiritzaven i parodiaven l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley.

Coincidint amb l’aniversari de la publicació del text de Jarry, el Museu Picasso de Barcelona ha dedicat una gran exposició a la petjada que ha deixat l’autor i el personatge que va imaginar. Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts explora la figura d’Alfred Jarry i la seva influència en l’art i el pensament del segle XX. Una exposició que es podrà veure fins el 6 d’abril de 2026.

Més informació:

• Alfred Jarry precursor del dadaisme, el surrealisme i el teatre de l'absurd
• Quan Ubú se’n riu de nosaltres. El Museu Picasso explora la petjada cultural d’Alfred Jarry a l'exposició “Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts".; Núvol. El digital de Cultura. 03/12/2025.
• Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts 27/11/2025 – 06/4/2026. Museu Picasso.
• Operació Ubú / Ubú President / Ubú President o els últims dies de Pompeia. Publicacions de l’Institut del Teatre.

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

La hipocresia, el temor i l’amor són els temes centrals de Lázaro en el laberinto, d’Antonio Buero Vallejo. Una breu obra que es va estrenar el  18 de desembre de 1986  al Teatre Maravillas de Madrid, el mateix dia que l’autor va ser guardonat amb el Premi Cervantes, concedit per primera vegada a un dramaturg.

La història explora les complexitats de la naturalesa humana a través de la història de Lázaro, un home que es troba atrapat en un laberint existencial. El protagonista, que és el pròsper amo de la llibreria El laberinto, viu amb la seva germana i els seus nebots, per als quals és com un segon pare. Malgrat la seva vida tranquil·la, correcta i impecable no aconsegueix superar una relació anterior que va acabar de forma sobtada fa més de dues dècades, quan la seva parella va ser a ser agredida per un grup violent que li va desfigurar la cara i ell no recorda, o no vol recordar, si la va defensar o va fugir covardament.

Aquesta obsessió i la seva incapacitat per saber amb exactitud si va actuar amb valentia o no li impedeixen poder viure el present i tornar a enamorar-se. És més, cada cop la seva vida es desestabilitza a un ritme més ràpid. L’aparició d’una jove novel·lista, que se sembla segons el protagonista a la seva antiga parella, farà que l’equilibri mental de Lázaro encara es compliqui més i els seus dimonis interns es confonguin amb la realitat.

La resta de personatges que giren al voltant del protagonista viuen també el seu propi laberint ple d’hipocresia, pors, fantasmes, complexos, inseguretats i preguntes sense respostes que, malgrat el malestar que els genera, no gosen sortir d’ell.

Buero Vallejo (1916-2000) va guanyar el Premi Cervantes (1986) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1996). A més, va rebre en quatre ocasions el Premi Nacional de Teatre i també el Premi Max d'Honor, entre moltes altres distincions. Des de 1949, en què es dona a conèixer amb Historia de una escalera, fins a 1999, que es representa la seva última obra, la producció de Buero Vallejo abasta cinquanta anys d'estrenes ininterrompudes l'impacte de les quals, tant a nivell social com estètic, li converteixen en el dramaturg més important de la segona meitat del segle XX. Interessat per la pintura en la seva joventut, va participar en la Guerra Civil Espanyola al bàndol republicà, sofrint presó per aquesta qüestió. A pesar d'això no es va rendir, i quan va sortir, es va concentrar en el teatre, al que mai va deixar d'imprimir una profunda denúncia social i política, que li va valer fins i tot la impossibilitat d'estrenar alguna de les seves obres.

Més informació:

• Antonio Buero Vallejo a les biblioteques 
• Antonio Buero Vallejo a l'Instituto Cervantes 
   

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans

Quan penses que ja ho has vist tot, arriba un llibre capaç de fer desaparèixer l’avorriment i fer aparèixer tot un món de màgia i possibilitats. 

Street màgia: més de 30 trucs explicats pas a pas és una obra que endinsa a joves lectors en l’univers de la màgia urbana, aquella màgia en que no cal vareta, ni barret de copa i en que els trucs es fan amb objectes quotidians com una gorra o el mòbil.

El llibre presenta de manera molt clara i visual les instruccions pas a pas de trucs de màgia, acompanyades de fotografies i il·lustracions en color, que faciliten l’aprenentatge i animen a posar-se a prova des del primer moment.

Cada capítol del llibre està dedicat a desenvolupar trucs amb un element determinat. Trobem capítols dedicats a trucs de màgia amb gorra; amb cordons; amb el mòbil; amb cartes; amb les mans; amb gomes elàstiques; i amb diversos accessoris Demostrant així, que qualsevol artefacte pot ser un element per endinsar-nos en la màgia

El creador del llibre, Gilles Arthur, és un reconegut mag i divulgador, que combina en l’obra el rigor tècnic amb un esperit lúdic i accessible. A més, en l’obra es troben presents dues de les seves passions: la màgia i les noves tecnologies. 

Lectura ideal per a joves aprenents de mag i per a famílies que vulguin compartir moments de sorpresa i creativitat, i demostrar que, amb una mica de pràctica, tothom pot fer realitat l’impossible.

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Aquesta novel·la gràfica sobre Margarita Xirgu amb guió de Rafael Jiménez i il·lustracions d'Àngel Espinosa, repassa la vida i trajectòria d’una de les figures més rellevants del teatre espanyol de principis del segle XX. 

A través d’un diàleg imaginari entre la Xirgu ja gran i l'esperit de Federico García Lorca a Montevideo l'any 1969, els personatges van resseguint la carrera artística de l’actriu des de la seva infància i el primer contacte amb les arts escèniques, fins a la seva consagració i el seu exili. El còmic destaca especialment la relació artística i personal que es va establir entre els dos artistes mostrant com ella va donar vida magistralment als drames principals de Lorca: Mariana Pineda; Bodas de sangre; Yerma i La casa de Bernarda Alba. 

L’obra és un encertat homenatge a la figura de Margarita Xirgu, que emfatitza la influència que l’actriu va tenir a través de les seves interpretacions a l’escenari en grans autors contemporanis que van escriure o adaptar obres de teatre exclusivament pensant en ella. Com destaca el còmic, aquest seria el cas de Valle-Inclán, Manuel i Antonio Machado, Miguel de Unamuno o Jacinto Benavente. 

També es posa de manifest el seu compromís amb un teatre transformador en un context polític advers, amb episodis de censura com l’estrena de Salomé el 1910 al Teatro Principal o el seu amor per la professió arribant a realitzar el 31 de gener de 1933 una funció especial de Yerma a les dues de la matinada perquè altres actors i actrius poguessin gaudir de l’espectacle. 

Finalment, l’obra també ressalta la figura de la Xirgu com a referent cultural i símbol de resistència artística davant l'exili i la censura política. 

L’obra, amb una cuidada estètica i un dibuix de línia clara, combina magistralment història i art, i manté viva la memòria d'una de les més grans figures teatrals d'Espanya i el seu lligam indissoluble amb el teatre i la poesia de Lorca.

Cascaborra ediciones, l’encarregada de la publicació, és una editorial especialitzada en còmic històric espanyol, amb una col·lecció de títols dedicada específicament a biografies de personatges històrics. En el seu catàleg trobareu còmics dedicats a altres dones il·lustres com Maruja Mallo, Imperio Argentina o Emilia Pardo Bazan.

Més informació:

• 14 moments estel·lars de Margarida Xirgu
• Margarida Xirgu a les biblioteques
• margaritaxirgu.com. Pàgina web dedicada a l’actriu creada pels seus familiars
• L'idil·li entre Medea i el Festival de Teatre Clàssic de Mèrida
• Recomanació: Margarida Xirgu: una vocació indomable

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Comèdies, a cura de Francesc Vernet i Llobet, és un recull teatral que proposa un viatge àgil i divertit per la història de l’humor escènic, des de l’antiga Grècia fins a finals del segle XX. La selecció d’escenes —tretze en total— ofereix un panorama variat i viu de les múltiples formes que pot adoptar la comèdia: farsa, paròdia, vodevil, sàtira o comèdia de costums, entre d’altres. Vernet, professor de teatre i literatura, tria i presenta aquests fragments situant breument cada obra i autor per facilitar-ne el context.

El volum s’obre amb Lisístrata d’Aristòfanes, on les dones decideixen negar-se sexualment als homes per forçar la pau, i segueix amb clàssics com El soldat fanfarró de Plaute, El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare o L’avar de Molière, on narra l'obsessió burlesca pels diners. A mesura que avança el recull, el lector passa per la comèdia de Goldoni, el sarcasme britànic d’Oscar Wilde o la ironia modernista de Rusiñol, fins arribar a veus contemporànies catalanes com Jordi Teixidor, Sergi Belbel, Jordi Sánchez o Jordi Galceran.

L’heterogeneïtat del llibre és, de fet, un dels seus grans encerts: Vernet aconsegueix mostrar com l’humor teatral ha evolucionat al llarg dels segles sense perdre mai la seva capacitat de retratar les misèries i virtuts humanes. Des de la cobdícia i el desig fins a la guerra, la gelosia o la convivència quotidiana, cada escena posa un mirall -deformat, tendre, cruel o delirant- davant del lector.

Tot plegat forma un volum ideal tant per a estudiants com per a amants del teatre: un tast divers que convida a descobrir (o redescobrir) textos fonamentals de la comèdia universal. I, sobretot, un llibre que recupera la idea que defensava Charles Chaplin i que Vernet fa seva: "Un dia sense riure és un dia perdut" i potser l’únic antídot real contra les petites i grans tragèdies de la vida.

Relació d’escenes teatrals:

• Lisístrata (411 aC), d’Aristòfanes
• El soldat fanfarró (206 aC), de Plaute
• El somni d’una nit d’estiu (1596), de William Shakespeare
• L’avar (1668), de Molière
• Mirandolina (1753), de Carlo Goldoni
• El més feliç dels tres (1870), d’Eugène Labiche
• La importància de ser Frank (1895), d’Oscar Wilde
• L’auca del senyor Esteve (1907), de Santiago Rusiñol
• El retaule del flautista (1970), de Jordi Teixidor
• La Pau (retorna a Atenes) (1970), de Rodolf Sirera
• Ai…homes! (1994), de Sergi Belbel
• Kràmpack (1994), de Jordi Sánchez
• Dakota (1996), de Jordi Galceran

Recomanat per Marta Aliberch. Biblioteca Sibil·la Durfort de Collbató.

Llibert explica com és la vida de d’una mare, l’Ada, durant quinze dies, després d’haver nascut el seu fill. Encara convalescent, li diuen que la criatura està afectada per uns danys cerebrals irreversibles i que quedarà condemnada a viure com un vegetal irremissiblement.

Tot i que la temàtica de fons sigui tan dura, extreta d’una experiència viscuda de primera mà, l’autora n’ha sabut esquivar el vessant més melodramàtic i presentar-la a partir d’un plantejament i d’un format innovadors que, vistos en la seva totalitat, es converteixen en un dels elements més atractius i eficaços de l’obra.

L'exposició dels fets, per entrar en situació, s’obre com una corrua d’elements visuals i sonors que ens endinsen en la història de manera convulsa. La música, la projecció d’imatges o la il·luminació seran els recursos escenogràfics més recurrents, emprats a la manera d’indicadors, sobre les expectatives i els estats d’ànim de la protagonista, en paral·lel als esdeveniments que van succeint-se d'una manera trepidant i caòtica, fins al punt de solapar-se els uns amb els altres amb la finalitat de posar l’espectador en tessitura.

Us en fareu càrrec de seguida: en un episodi, intitulat  Diàleg confús, a tall d’exemple, assistim a una representació magistral de les circumstàncies vitals que envolten la mare mentre es troba afectada per les seqüeles de l'anestèsia. D’aquí la barreja incongruent de diàlegs i de personatges fantasmagòrics que emergeixen en escena per boca de les intèrprets, tot i no ser-hi sempre presents, però que es fan sentir igualment, en tant que la protagonista va rememorant les escenes viscudes.

Però, si l'arrencada contribueix a fer que el públic es quedi ben collat a la butaca, la muntanya russa que dibuixa l’acció, amb una música que s’amolla a cadascun dels esdeveniments, o el mosaic d'imatges que es juxtaposen, a mida que la mare va rebent notícies del seu fill, es converteix, des del punt de vista de l’espectador, en un de fil d’Ariadna que serveix per desglossar els daltabaixos emocionals que va experimentant la protagonista.

A aquestes alçades, ja haureu endevinat que l'argument no és gens lineal, sinó que va fent tot de ziga-zagues i que està quallat d’escenes curtes però molt intenses, cadascuna de les quals conté un cop d’efecte, una idea, una justificació, que servirà perquè la mare acabi prenent una determinació transcendental en la seva vida. Un encert, expositivament parlant, que ajuda a sustentar la tensió de l’obra i a evitar alhora que el dramatisme latent de la història llasti l’atenció del públic cap al costat més fosc i més desencisador.

I és que els sentiments no tenen temps d'aflorar entre cants, notes i clams i algunes espurnes d’humor, que contribueixen a obviar, encara que sigui provisionalment, el costat més tràgic d’un argument que condemna  la mare a haver d’assimilar les incerteses canviants sobre l’estat físic i mental del seu fill, o sobre el seu propi futur, ja sigui com a parella com de progenitora.

Es tracta d’una obra que no requereix grans decorats i que ha de ser sostinguda a múltiples bandes, per molt poques actrius i que compta només amb el poder evocador de la paraula. Així, les converses dels personatges s’entrellacen sincronitzant-se mil·limètricament mentre que, entre rèpliques, assistim a una reconstrucció dels fets.

Les protagonistes són tres: l’Ada, la mare, que dibuixa, descriu i tanca el cicle vital en què es troba immersa individualment, però que encarna també un jo genèric, un universal, en nom de totes aquelles dones que s’han trobat en la seva mateixa situació. L'Etna, la seva amiga, que li farà de comparsa, de còmplice i de pal de paller. I un tercer personatge en l’equació, una cantant de rock, que assumeix una funció disruptiva, perquè tan aviat replica els cants de bressol defugint qualsevol tòpic, ajuda a emmarcar la història, a més de segmentar-la en escenes, emocionalment i temporalment.

La decisió de la mare d’acceptar tot el que ve, tant si el diagnòstic és bo o dolent; la necessitat de donar una identitat formal al seu fill; la tensa espera dels resultats de les proves, que tan aviat són erronis com contradictoris; la pèrdua d’esperança després d’un tractament fallit; o el moment de treure’s la llet, per alimentar un fill que no pot deglutir, són les arestes anguloses d’un paisatge vital que abocarà l’Ada a acariciar la idea de demanar una mort digna per al seu fill. Però, a partir d’aquí, ensopegarà amb un mur d’incomprensió que la durà a un atzucac amb tints kafkians: l’eutanàsia no està permesa legalment, per tant, ella i el seu fill es trobaran atrapats en un sistema sanitari inhumà, que es convertirà en una trituradora.

Ens trobem en l'avantsala d'un final colpidor: la pèrdua anticipada del seu fill és converteix per l’Ada en un procés indignant i dolorós, perquè la criatura pateix molt, perquè el comiat és lent i anguniós, perquè les tensions afloren, dins i fora de la parella. D’aquí que la mort del nadó acabi finalment sent viscuda pels pares com un alliberament. D'aquí el títol paradigmàtic de l'obra. D’aquí també del nom de la criatura: Llibert.

Una espectacle molt recomanable, per a qui li agradin les històries escarpades i de denúncia contra tanta burocràcia; contra d’un sistema sanitari que ha deixat d’estar al servei de les persones; i contra uns legisladors més sensibles amb als animals que no pas amb els ciutadans als quals serveixen.

Llibert, obtingué el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre el 2014; el Premi Butaca 2014 en les categories d’Espectacle de Petit Format i de Text Teatral; i fou finalista als Premis MAX en les categories d’ Espectacle Revelació i d’Autoría Revelació l’any 2015.

La companyia Llibertàries estrenà l'obra el 20/11/2013 a l'Almeria Teatre i després de passar pel Temporada Alta l'any 2014, també la representà a la Biblioteca de Catalunya, en la qual participa també l’autora Gemma Brió.

Gràcies a la generositat de la companyia pots gaudir de la representació sencera.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès.

Un estiu és una peça de teatre difícil de classificar. Entre la tragèdia, el testimoni social –i literari–, el documental, el viatge iniciàtic i la història de misteris i fantasmes del passat, l’obra de Clàudia Serra (Alacant, 1996) sol adoptar aquesta aparença difícil d’encasellar, tal i com ho corroboren altres peces que l’autora ha publicat: Una carretera sense arbres (Sembra Llibres) i Llibre de meravelles (Onada Edicions) totes del 2024.

Ens trobem davant  d’una peça teatral adreçada a un públic jove, guanyadora del Premi de Teatre Ciutat de Castelló, i finalista del premi Protagonista Jove 2025.

A l’obra es narren els fets produïts al càmping d’Els Alfacs l’estiu de 1978. Una tragèdia provocada per l’explosió d’un camió cisterna sobrecarregat de gas propilè amb el resultat de 215 morts i més de 300 persones ferides

La història està protagonitzada per una família amb tres fills adolescents que passa uns dies de vacances al càmping plàcidament. Els fets, narrats a través la veu dels tres germans, relata com els protagonistes s’enfronten a la catàstrofe, devastadora i incerta. Però, a més, la peça aborda els punts de vista dels afectats  i assenyala els responsables d’un accident que s’hagués pogut evitar.

Més informació:

• ‘Un estiu’, de Clàudia Serra. Una mirada sobre la tragèdia dels Alfacs, Manuel Carceller. La veu dels llibres. 20/12/2024
• Clàudia Serra: “La sensació d’injustícia va ser el que em va portar a escriure aquesta obra” 9/12/2024
• Un estiu. Claudia Serra. 2022. Contexto teatral
• Clàudia Serra a les biblioteques
• Viatja amb el teatre

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

L’obra La Tercera fuga, de la dra­mat­urga i directora Victoria Szpunberg (amb col·laboració del guionista Albert Pijuan), confirma a Szpunberg com una de les veus més sòlides i personals del teatre català contemporani. Un reconeixement que li arriba del públic, que omple les butaques dels seus espectacles i de la crítica, on aquest any 2025 ha guanyat el Premi Nacional de Literatura Dramàtica, que atorga el Ministeri de Cultura, per L’Imperatiu categòric.

Estrenada al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 24 d’abril de 2025, Szpunberg és la primera dona que escriu i dirigeix una obra a la Sala Gran. El text recorre prop de 100 anys de la història dels Szpunberg marcada pels exilis, a través de tres èpoques i escenaris: Ucraïna (anys 20), Buenos Aires (anys 70) i Barcelona (actualitat). Una obra d’abast generacional i històrica, amb un fort component autobiogràfic que transcendeix el relat íntim per convertir-lo en una reflexió universal sobre la fugida com a cicle vital, on fugir no és només escapar-se, és reinventar-se, sobreviure i preservar la memòria un cop canviem de país i, fins i tot, de llengua.

D’aquesta manera, cada fuga és una repetició i alhora una metamorfosi: els personatges canvien de nom i de llengua, però mantenen una mateixa pulsió —la de sobreviure sense perdre la memòria del que s’ha deixat enrere. Un text multilingüe (català, castellà, ucraïnès i argentí), que reflecteix la barreja d’identitats dels personatges i la pèrdua o recuperació de la llengua materna.

A La Tercera fuga, el  llenguatge és viu, natural i alhora poètic, capaç de transitar de l’emoció continguda a la ironia, sense caure en el sentimentalisme. Un humor, discret però constant, que actua com un antídot contra la tragèdia, que recorda que fins i tot en l’exili cal continuar rient per no desaparèixer del tot. Un text profund i ple de bellesa, que consolida a Victoria Szpunberg com una autora imprescindible del nostre temps.

En definitiva, una peça teatral d’abast actual, en un moment històric marcat per nous desplaçaments i crisis d’identitat, que parla de la història, la memòria, del dolor, però també de la persistència, amb una idea poderosa: fugir no és només perdre, sinó continuar.

Més informació:

• Victoria Szpunberg a les biblioteques
• Recomanació: L'Imperatiu categòric

Recomanat per Marta Aliberch. Biblioteca Sibil·la Durfort de Collbató.

Josep Maria Miró i Coromina és un dramaturg i director teatral català. Va començar a escriure teatre el 2005 i els seus textos s’han traduït a més d’una vintena d’idiomes. Entre les seves obres destaquen Els homes i els dies, L’amic retrobat, L’habitació blanca, El principi d’Arquimedes o Neus Català, un cel de plom. Ha guanyat diferents premis com el Premi Max l’any 2019, el Premi Born de teatre en tres ocasions o el Premi Rosalia de Castro l’any 2022.

 La majordoma és el segon text del Tríptic de l’epifania, amb tres obres d’un únic intèrpret que Miró va iniciar amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. És la història d’una dona que abandona la seva família, al seu marit i al seu fill petit just el dia abans que complís quatre anys. Parla del retrobament amb el seu marit 27 anys després de fugir de Barcelona. Torna convertida en algú molt diferent després d’haver conviscut molt de prop amb el poder. També ha vist l’ambició d'alguns homes per destruir qualsevol cosa i aconseguir els seus objectius. Ara es fa dir “La Majordoma” després d’haver-se convertit en la persona que portava la direcció de la cassa del mossèn d’un petit poble de muntanya. Ens introdueix a l’horror de l’esclavitud sexual d’una dona sacrificada a l’altar. El retorn a casa del marit vol demostrar que no l’ha poguda enfonsar i que segueix ben viva.

Si us agraden els relats intimistes no deixeu de llegir-lo! Aquesta obra es representa també en alguns teatres, interpretada magníficament per l'actriu Rosa Renom.

Recomanat per Oriol Bras. Bib. L'Hospitalet. Josep Janés

L’autora i directora madrilenya Lucía Carballal explora les complexitats de la família i els seus diferents drames particulars a la seva última obra “Los nuestros”, publicada conjuntament amb “La Fortaleza” per l’editorial La Uña Rota.

“La Fortaleza”, la primera de les obres d’aquest llibre, aborda l'anhel d'una filla per ocupar un lloc en la vida del seu pare, arquitecte d'èxit ja desaparegut, amb el qual va conviure poc i al qual ja només pot accedir a través dels edificis que va construir. L'obra ofereix tres perspectives, tres intents de construir a un pare i al mateix temps escapar d'ell, tres maneres de mirar al passat des de la contemporaneïtat, tres diferents punts de vista que corresponen a diferents etapes de la vida. “La Fortaleza” narra el desig de mirar enrere, la necessitat que tenim de conservar el nostre passat i de buscar en ell algun tipus de certesa.

“Los nuestros” comença amb la mort de Dinorah, la mare i àvia dels protagonistes. A partir d’aquest inici, la família es reuneix a la casa de la difunta per complir amb l’Avelut (dol jueu) en el qual els membres de la família conviuen durant set dies i fan front als conflictes, malentesos i friccions familiars enquistades al llarg dels anys.

Al llarg de les pàgines de “Los nuestros”, l’autora aconsegueix transcendir la història d’aquesta família d’origen sefardita (descendents dels jueus expulsats en 1492) i tractar temes universals com la identitat, el passat o l'herència, fent-se preguntes que interpel·len a tothom com que és allò que ens determina, si és la tradició familiar, la cultura del nostre país, dels nostres avantpassats o la nova vida que comencem amb altres famílies triades i renovades. Qüestions sobre les quals disserten els protagonistes i que no troben respostes senzilles ni exactes.

El conflicte actual entre Israel i Palestina es fica en l’obra sense avís, com un huracà, quan una de les protagonistes exposa que no suporta com ha canviat el seu país i valora la decisió d’abandonar-lo. En aquest cas, la reflexió també es queda sense resposta, de nou, per interpel·lar al lector o lectora i ens situa en el present, trencant la cerca de les arrels identitàries que l’obra buscava als inicis.  

“Los nuestros” passarà per la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya durant els mesos de novembre i desembre amb Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, entre altres, com protagonistes d’aquesta història que reflexiona sobre el concepte de família i la seva vigència en el món actual.

Lucía Carballal va cursar estudis de Dramatúrgia en la RESAD i en l'Institut del Teatre de Barcelona, on es va llicenciar en aquesta especialitat en 2008. Posteriorment, va ser estudiant convidada en els estudis d'Escriptura Escènica de la Universität der Künste de Berlín i va obtenir el Màster en Guió de Cinema i Televisió en la Universitat Carles III de Madrid. És creadora de més d'una desena d'obres i en paral·lel a la seva àmplia trajectòria com a autora teatral, treballa com a guionista de televisió i també ha impartit nombrosos cursos d'escriptura escènica i audiovisual en el Centro Dramático Nacional, la Sala Beckett, el Teatro de la Abadia, la ECAM i Universitat Carlos III, entre altres.

Més informació:

Lucía Carballal a les biblioteques

“Los nuestros” al TNC

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans

Gata sobre una teulada de zinc calenta, és una de les obres més emblemàtiques de Tennessee Williams i un clàssic indiscutible del teatre nord-americà del segle XX. Guanyadora del Premi Pulitzer de Drama el 1955, l’obra explora amb profunditat i sensibilitat temes com la decadència familiar, la mentida, la cobdícia, la frustració sexual i la resistència humana en un context ambientat al sud dels Estats Units.

La trama gira al voltant de Brick, antic jugador de rugbi, ara alcohòlic i deprimit després de la mort del seu millor amic, Skipper, i Maggie, la seva dona, apassionada i insatisfeta, que lluita per salvar el seu matrimoni i la seva posició dins la família. La relació entre ambdós està marcada per la fredor, la indiferència i una tensió sexual latent, mentre que la família s’acosta al seu patriarca, Gran Papà, per celebrar el seu aniversari i discutir la seva herència.

Williams retrata una família presa del passat, dominada per les aparences, la hipocresia i els secrets inconfessables. Els personatges són plens de matisos psicològics, amb conflictes interns i externs que exploten en una atmosfera de calor i claustrofòbia. L’autor explora amb franquesa la sexualitat, la solitud i les relacions familiars, mitjançant diàlegs àgils i acotacions amb descripcions detallades, que contribueixen a crear un ambient opressiu i emocionalment intens.

És impossible desvincular el títol de la seva adaptació cinematogràfica estrena el 1958 dirigida per Richard Brooks i protagonitzada per Elizabeth Taylor i Paul Newman. La pel·lícula es va convertir en un dels majors èxits comercials de la MGM i va estar nominada en sis categories en els Premis Oscar de 1958 i en tres categories dels premis BAFTA, sense endur-se’n malauradament cap. 

Thomas Lanier Williams (1911 - 1983), conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams, va ser un novel·lista i sobretot dramaturg que va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer per les seves dues grans obres: Un tramvia anomenat Desig i La gata sobre la teulada de zenc, que van ser adaptades al cinema aconseguint gran ressò. 

Justament aquests dos títols són els que l’editorial Adesiara presenta en la seva col·lecció d’ací i d’allà traduïts al català per Joan Sellent. 

"Margaret. -  Em sento constantment com una gata sobre una teulada de zinc calenta!

Brick. - Doncs salta de la teulada, salta; les gates salten de les teulades, cauen de quatre potes i no es fan res!" 

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Diuen que els diamants són indestructibles, però, aquesta afirmació és una fal·làcia. Tot depèn de la qualitat que tenen. “Una cosa és la seva duresa i una altra la seva resistència”, diu un dels personatges d’aquest text dramàtic que us volem recomanar. I, és que, a vegades, malgrat les aparences, un diamant pot ser una falsificació i acabar reduït a pols quan s’hi exerceix al damunt la pressió necessària.

Pau Coya, l’autor de l’obra, fa servir aquesta metàfora per presentar-nos un cas basat en un fet real, un punt de partida per abordar els delictes d’odi contra el col·lectiu homosexual, però ho fa des d’una perspectiva insòlita, que va molt més enllà, capgirant els tòpics.

En Dani, el protagonista d’aquesta història, es veu obligat a denunciar una agressió homòfoba poc després d’haver-se embolicat amb l’Aleix, a qui acaba de conèixer. El comunicat de lesions del servei d’urgències desencadena una reacció de solidaritat sense precedents. Ara bé, quan la policia es posa a investigar, s’adona que, en la seva declaració, hi ha massa incongruències.

Després d’aconseguir posar-lo contra les cordes, en Dani es veu obligat a explicar la veritat. A partir d’aleshores, la denúncia que havia posat contra els seus agressors acaba tornant-se en contra seu. De la nit al dia, es converteix en víctima d’un linxament mediàtic per no haver desvetllat, des d’un bon començament, quin era el seu secret, un misteri que resultarà clau per comprendre en quina tessitura es troba i que, gairebé frega un tabú social.

Òbviament, no us el revelarem per no espatllar-vos la història. Només us direm que, tan bon punt com la coneix, l’espectador s’endinsa en un món camuflat per les impostures, fet de capes ocultes i estigmatitzada hipòcritament per tots aquells que l’alimenten.

És la clau de volta d’un argument concebut a la manera d’una denúncia, on tampoc no surten ben parats ni els mitjans de comunicació ni les xarxes socials, ni aquest gran monstre en què pot arribar a convertir-se l'opinió pública, perquè, lluny de posar el focus en l’arrel d’un problema i de contrastar els fets; lluny de denunciar allò que l’alimenta i de convidar a la reflexió; lluny de donar veu a les persones que el pateixen, aquestes grans caixes de ressonància es transformen en uns ressorts temibles que només serveixen per legitimar la por, la violència social i la ignorància, perpetuant i consolidant tota mena de discursos demagògics.

És per això que tot va tan de pressa en aquesta obra. L’acció s’accelera gràcies al recurs de les el·lipsis temporals, o amb l’ús d’uns diàlegs curts i concisos que reflecteixen la immediatesa, la precipitació i la superficialitat dels nostres temps.

“Pols de diamant” és una obra valenta i actual que mira de posar el focus sobre una realitat de la qual no se’n parla gens, però que amaga perillosament un conflicte social latent.

Al final de l’obra l’autor acabarà posant el focus sobre el seu protagonista, convertit, per desgràcia, en una doble víctima. Per aquesta raó quan el Dani pren la paraula, finalment, tothom emmudeix, perquè s’expressa amb una sinceritat demolidora i, us ho advertim, amb uns arguments insuportablement convincents. No us la perdeu.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

“Non Solum” et sacseja per dins, et descol·loca i, sense que te n’adonis, et deixa amb aquell somriure sorneguer i el cap bullint de preguntes. La veritat és que, si busques una experiència teatral diferent, aquí tens una joia que no pots deixar escapar.

D’entrada, el plantejament ja és una petita bogeria: un home sol a l’escenari, una tarima minúscula, quatre objectes aparentment sense importància… i, de sobte, tot un univers de personatges que brollen d’ell com si tingués un exèrcit amagat dins la jaqueta. Sergi López, que no necessita presentació (però que sempre sorprèn), es multiplica davant teu per respondre la pregunta més senzilla i, alhora, més desconcertant: “Què està passant aquí?”. I és que, qui no s’ho ha preguntat mai, això?

A mesura que avança l’obra, la sensació és la d’entrar en un mirall de fira: cada reflex és una versió diferent del mateix jo, cadascun amb les seves manies, pors i deliris. Un canta, l’altre s’enfada, un tercer explica una trobada amb un extraterrestre (sí, sí, literalment). I tu, a la butaca, rius. Però també t’hi reconeixes. Perquè, en el fons, qui no ha sentit mai que dins seu conviuen un grapat de veus que no sempre s’entenen?

El gran mèrit de “Non Solum” és que, sota una aparença de comèdia esbojarrada, hi ha una reflexió molt fina sobre la identitat, la solitud i la necessitat –tan humana– de buscar sentit a tot plegat. López juga amb el surrealisme i l’absurd, però no cau mai en la buidor. Al contrari, cada gag, cada canvi de personatge, cada mirada al públic, és una invitació a riure’s de la pròpia existència, sense pietat però amb molta tendresa.

El ritme és vertiginós, però no aclapara. Hi ha moments de pura hilaritat –com quan explica el sexe com si fos un marcià o quan es posa a cantar un bolero amb una caixa de fusta per companyia– i d’altres en què el silenci pesa. L’energia de López és contagiosa, i la seva capacitat per omplir l’escenari (i el teatre sencer) és, senzillament, brutal. No és estrany que l’obra hagi voltat mig món i hagi recollit premis com qui recull bolets després d’una pluja.

Però, més enllà dels guardons i les bones crítiques, el que fa gran “Non Solum” és la sensació que, quan surts del teatre, alguna cosa ha canviat. Potser no sabràs exactament què, però et quedaràs amb aquell regust d’allioli ben lligat: intens, picant, memorable. I, qui sap, potser et sorprendràs parlant sol pel carrer, intentant respondre tu també la pregunta: “Què està passant aquí?”.

“Non Solum”, el monòleg escrit per Sergi López i Jorge Picó, es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005 i, des de llavors, s’ha representat en diversos teatres al llarg dels anys. Vint anys després de la seva estrena, l’any 2025, l’obra ha tornat als escenaris.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Hi ha obres de teatre que et fan riure, d’altres que et fan pensar, i algunes –poques, la veritat– que et fan sentir com si haguessis passat una tarda a casa d’una família que no coneixies, però que, en sortir, ja sents una mica teva. “Travy” és exactament això: un espectacle que et convida a seure al sofà de la família Pla-Solina (o Travy, com es fan dir artísticament) i a viure, entre rialles, embolics i una mica de melancolia, tot allò que passa quan el teatre i la vida es confonen.

No t’esperis una obra de manual. Des del primer moment, quan entres per la porta del darrere de la sala, ja s’intueix que aquí res serà convencional. I és que “Travy” és una mena de joc de miralls: una família de pallassos que fa teatre sobre una família de pallassos que fa teatre. Sona embolicat, però és d’aquella mena de caos que et fa sentir viu. Com quan a casa, entre plats per rentar i discussions absurdes, algú fa una broma i tot es desmunta per tornar-se a muntar d’una altra manera.

La història arrenca amb l’Oriol Pla, que decideix tornar a casa i proposar als seus pares i a la seva germana muntar un espectacle junts. Sembla fàcil, però ja se sap: cada membre d’una família té la seva manera de veure el món, i més si tots són artistes. El pare, Quimet Pla, defensa el teatre de tota la vida, aquell de màscara i carrer, mentre la mare, Núria Solina, relativitza l’èxit amb una saviesa que només dona el pas del temps. La germana, Diana, vol trencar motlles i experimentar, i l’Oriol... bé, l’Oriol intenta posar una mica d’ordre en tot aquest desori creatiu.

El resultat? Una peça plena de moments hilarants –com l’escena de la truita o els assajos surrealistes de com s’ha de saludar al final de l’obra–, però també d’instants d’una tendresa desarmant. Hi ha una síndria que va amunt i avall, metàfores que et fan pensar, i una sensació constant que, tot i les diferències, el que uneix aquesta família (i potser totes) és l’amor, el respecte i una passió desbordant pel teatre.

A més, “Travy” juga amb els límits entre realitat i ficció d’una manera tan natural que arriba un punt en què ja no saps si el que veus és improvisació o un guió mil·limetrat. I això, lluny de distanciar-te, et fa sentir més a prop que mai dels personatges. Les discussions, les trepitjades de text, els “accidents” escènics... tot sembla tan real que gairebé et ve de gust aixecar-te i dir-hi la teva.

No és només un espectacle per riure (que també), sinó un cant alegre a la vida, a la memòria i a la necessitat de reinventar-se sense perdre l’essència. I és que, al capdavall, “Travy” és un homenatge a la família, al teatre i a tot allò que passa quan s’ajunten les dues coses. Com una truita feta a quatre mans: potser no surt perfecta, però el gust és inoblidable.

Si t’agrada el teatre honest, d’aquell que es viu amb la pell i el cor, no deixis escapar “Travy”. És una d’aquelles experiències que et reconcilien amb l’art, amb la família i, per què no dir-ho, amb tu mateix. No t’ho pensis gaire: regala’t aquesta estona de felicitat imperfecta.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Les marionetes, els titelles, tenen la capacitat màgica de donar vida als objectes gràcies a les capacitats dels titellaires que donen vida als personatges i els aporten emocions.

Aquest llibre repassa la producció de Joan-Andreu Vallvé, creador de l’Escola de titelles a l’Institut del Teatre, i director del Centre de titelles de Lleida i la Fira de titelles. A partir dels escrits i dibuixos que l’acompanyen, l’autor ens porta a través de les entranyes de cada projecte: des de la idea inicial, passant per la materialització de cada titella i de cada escena, fins al moviment i a l’emoció final de cada espectacle.

Una obra imprescindible per als professionals  i persones amants de les titelles. Una edició amb el text traduït al castellà i a l’anglès.

Article: Els titelles avantguardistes fan 25 anys. Diari Ara [12/02/2011]

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Francesc Viñas Faura ha estat professor de literatura i director de l’IES Arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu. Ha participat com a formador en els cursos per a directors de centres escolars. Ha dirigit la revista d’organització i gestió educativa FÒRUM i és autor de diversos opuscles sobre didàctica de la literatura. També ha estat regidor de l’Ajuntament de la Garriga i director del servei de cultura de l’Ajuntament de Granollers. És autor de La Garriga i la literatura (2020).

El llibre vol ser un recull complet del moviment teatral del Teatre de la Natura a Catalunya, que reivindicava el paisatge com a escenari i que té el marc natural com un element essencial de la mateixa obra. Va començar el 1898 fins al 1928, a causa de la influència de les representacions que a finals del segle XIX es feien en alguns llocs de França. Estava lligat a dos fets concrets: les idees estètiques del modernisme i la moda burgesa de l’estiueig.

Adrià Gual estrenà el 1898 als jardins del laberint d’Horta Ifigènia a Tàurida. Però el Teatre de la Natura, tal com pretenien els seus creadors es va produir per primera vegada el 3 de setembre de 1911 a La Garriga amb Flors de cingle, pensada expressament per al marc natural on es representà.

Després de la introducció sobre el Teatre de la Natura a Catalunya, trobem un apartat amb totes les representacions que es van fer en els diferents municipis com Barcelona, Cardedeu, Caldes de Montbui, La Garriga, Martorell, Manresa, Olot, Sant Feliu de Guíxols entre d’altres, que demostren que a part d’un fenomen teatral, va ser un fenomen social pel nombre de localitats, l’èxit de públic i els articles de premsa generats.

Seguidament, hi ha un capítol específic sobre els teatres a l’aire lliure i de la natura segons la visió de diferents autors d’arreu  com Adrià Gual, Eugeni d’Ors, Edward Godon o Gabriel Alomar. I finalment una cronologia i les diferents obres que es van representar. 

És per tot això, un llibre molt adequat per a tothom qui tingui interès en estudiar el Teatre de la Natura a Catalunya.

Recomanat per Oriol Bras. Bib. L'Hospitalet. Josep Janés

"La mort d’un viatjant" d’Arthur Miller (1915-2005) és una de les obres més representatives i emblemàtiques del teatre nord-americà del segle XX. L’obra ens apropa als últims dies de Willy Loman, un venedor sexagenari que ha dedicat tota la seva vida a la feina i a cuidar la seva família. Cansat i superat per les dificultats, la seva feina trontolla i les relacions amb la seva dona i els seus fills Biff i Happy es compliquen. Incapaç d’assumir la realitat, es refugia en els records i queda atrapat en el mite del somni americà que sempre ha perseguit, però que veu com, a poc a poc, s’esvaeix.

Enmig d’aquest desgavell, Willy lluita per trobar sentit a la seva existència i per mantenir la dignitat davant el fracàs, mentre la seva dona Linda es converteix en el seu principal suport. Totalment perdut i convençut que només la seva mort podria salvar la família, Willy decideix suïcidar-se perquè els seus fills puguin cobrar l’assegurança de vida.

"La mort d’un viatjant" és una peça impactant sobre la fragilitat humana i la necessitat d’acceptar els propis límits. Amb un estil que combina realitat i records, Miller construeix una crítica punyent al capitalisme i a la societat de consum, qüestionant els valors tradicionals i la recerca obsessiva de l’èxit a qualsevol preu. L’any 1949 va ser guardonada amb el Premi Pulitzer de Teatre, el Premi Tony a la millor obra l’any 1949, el premi de la crítica a Nova York i la versió televisiva de 1999 que va rebre un Globus d’Or.

L'obra va ser estrenada als EUA al Teatre Morosco de Broadway el 10 de febrer de 1949 sota la dirección d’Elia Kazan. A Catalunya fou representada en català el gener de 2009 amb una versió d'Eduardo Mendoza al Teatre Municipal de Girona i el febrer del mateix any al Teatre Lliure sota la direcció de Mario Gas i un repartiment format per Jordi Boixaderas (Willy), Rosa Renom (Linda), Oriol Vila (Happy) i Pablo Derqui (Biff).

El llibre també inclou el relat curt “Els desarrelats” (“The Misfits”) que es va publicar inicialment a la revista “Esquire” l’any 1957 i posteriorment John Huston va portar al cinema amb un guió escrit pel mateix Arthur Miller sota el nom de “Vides rebels” (1961).

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

El circ és una disciplina que abraça una gran varietat d’expressions: dansa, acrobàcies, equilibris, malabars, clown, entre d’altres. Però també és una filosofia, una manera de relacionar-se amb el món i la vida, una forma d’aprendre coses noves i de donar la volta a qualsevol escena quotidiana. Amb l’objectiu de mostrar aquesta riquesa, Josefin Karlsson, Christoffer Remberger i Ida Stenman han escrit "Circ a l’escola", un llibre-manual adreçat a docents, educadors i educadores és per treballar el circ amb infants de 6 a 9 anys en entorns educatius formals i no formals on la creativitat, la motricitat i la cooperació són els eixos centrals.

El llibre, dividit en vuit capítols, ofereix una àmplia base d’exercicis malabars i d’acrobàcies dissenyats per divertir, inspirar i desenvolupar habilitats a través del joc, l’experimentació i l’entrenament. El llibre vol així apropar el circ als infants agafant com punt de partida el moviment per desenvolupar la imaginació a través de l’expressió estètica i la diversió. Els exercicis es descriuen pas a pas amb l’ajuda d’imatges, textos i vídeos didàctics. El llibre es completa a més amb una part final amb recursos i codis QR.

Un altre dels objectius, segons les autores, és que sigui un llibre amb pràctiques inclusives on tothom pugui participar a través dels exercicis proposats. També s’apropa a conceptes com el consentiment per promoure la col·laboració respectuosa i generar una experiència agradable per tothom que hi participa. El text, a més, incideix que el circ no és una disciplina on el que es fa sigui correcte o no, de fet al llibre es promou la creativitat i les variacions dels exercicis proposats i insisteix en el fet que treballar el circ a l’escola és divertit i crea cohesió i, per tant, està lliure de competitivitat. Per facilitar l’ús del circ dins del currículum escolar, el llibre inclou la vinculació d’aquesta disciplina amb les competències curriculars a Catalunya.

A través de les pàgines del llibre, docents i educadors i educadores podran oferir propostes variades, creatives, estètiques i l’abast de tothom per crear un espai on poder explorar i fer que tot sigui possible.

Més informació:

• Circ i ensenyament a les biblioteques
• Dia Mundial del Circ 
• Guia de lectura: Que comenci la funció!
• Guia de lectura:  L'ofici de ser pallasso

Recomanat per Esther Benito. Bib. Viladecans. 

El paper de les dones en el teatre i el món de l’espectacle no es cenyeix exclusivament a cantant, ballarina o actriu. L’assaig de l'editora i escriptora Elisenda Albertí recull les pioneres que van assumir riscos personals i professionals i que van obrir camí a les dones en el món de l’espectacle. No totes hi són presents, n’hi ha vuit, de les moltes que hi podrien estar recollides, que són representatives d’un temps i d’un país:

• Carlota de Mena, actriu i empresària del segle XIX
• Pauleta Pàmies, ballarina i professora de dansa
• Maria Morera Franco, una vida dalt dels escenaris
• Elena Jordi (Montserrat Casals i Baqué), l’estanquera que va ser reina del vodevil
• Raquel Meller (Francisca Marqués López), la Violetera
• Bella Dorita (María Yáñez García), la reina del Paral·lel
• Mary Santpere, la gran pallassa
• Paquita Ferrándiz, referent del teatre català de postguerra

L’actual edició incorpora fotografies en blanc i negre, reproducció de fragments de documents personals, articles publicats a l’època, que ajuden a situar aquestes emprenedores i artistes en la seva època.

Més informació:

• Actrius, dramaturgues, ballarines...
• Paquita Ferràndiz i Castells
• Recomanació: "Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel" / Cunill Canals, Josep
• El clan dels Santpere
• Elisenda Albertí a les biblioteques

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

S’aixeca el teló i ens trobem en un sopar a casa de la família Birling on s’està celebrant el prometatge entre Sheila, la filla del Sr. i la Sra. Birling, i en Gerald Croft. Aquesta festa tan plàcida es veurà alterada per l’aparició de l'Inspector Goole, qui anuncia que una jove s'ha suïcidat prenent desinfectant. Tots els presents en el sopar havien tingut alguna relació o trobada amb aquesta noia, essent tots doncs, sospitosos de desencadenar la seva mort.

La visita d’un inspector, és una obra de suspens dividida en 3 actes. Tècnicament es considera que és una obra magistral, ja que aconsegueix a través d’una cadena de revelacions, mantenir l’intriga al llarg de tota l’obra. Les acusacions es van encadenant amb les confessions dels protagonistes arribant a un clímax final.

Tot i ser escrita per John Boynton Priestley el 1946, l’acció del drama se situa el 1912, dos anys abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquest sentit, el text se centra en construir una crítica social i a reflexionar sobre la responsabilitat de cada individu envers en seu voltant. Tot acte té la seva conseqüència, i cal assumir-la; i tota conducta privada, té conseqüències públiques.

La seva primera representació en anglès data del mateix 1946 en el New Theatre de Londres, amb Ralph Richardson com a l'Inspector Goole. A Espanya es va estrenar el 25 de maig del 1951 en el Teatro Español de Madrid. A casa nostra, cal destacar el muntatge que el 2011 va dirigir i protagonitzar Josep Maria Pou al Teatre Goya.

L’autor de l’obra, John Boynton Priestley, més conegut com a J.B. Priestley va ser un escriptor, dramaturg i activista polític britànic. Va publicar unes 27 peces, entre novel·les i obres de teatre.  Segurament La visita d’un inspector és la seva obra més reconeguda, però la recent estrena la temporada 2022/2023 de El temps i els Conway al Teatre Nacional de Catalunya ha impulsat a reivindicar l'obra meny coneguda d'aquest autor. 

Més informació:

• J. B. Priestley a les biblioteques

Recomanat per Elisabet Vázquez Puig. Biblioteca de Ripollet

Qui és més culpable, qui comet un acte reprovable, o qui fa veure que no ha vis res, per conveniència, per comoditat o per covardia? La Isabel i el Gerard, amb una carrera consolidada com a docents d’art dramàtic, han d’afrontar aquesta qüestió, poc després d’haver-se quedat en pana, enmig d’uns arrossars i d’una carretera que esdevindrà un atzucac en les seves vides.

Els neguits i el ressentiment, acumulats durant anys, es desclouen tot d’una, davant de la incertesa de si algú els vindrà a rescatar o no d’aquell lloc, on hi fa una calor insuportable, un element pertorbador que actuarà com a detonador d’una crispació que s’ha anat gestant des de fa dies.

Des del pati de butaques, l’espectador percep la tensió que batega sordament entre els dos protagonistes. Hi ha un malestar latent que interfereix en la seva conversa, però no se’ns revelen les causes fins al cap de molts silencis. S’anuncia una crisi. La mala maror ve de lluny.

El diàleg es torna punyent quan la veritat s’obre pas entre insinuacions, retrets i mitges paraules, fins que la seva relació es veu abocada a un final desolador, a un trencament, justament ara, quan el Gerard és a punt de jubilar-se. I és que algunes de les seves alumnes l’han acusat d’assetjament i d’haver estat abusant d’elles durant molt de temps, emparant-se en la seva situació privilegiada.

El Gerard ha estat esforçant-se per mantenir el tipus, però no és capaç de mantenir una conversa civilitzada amb la Isabel, perquè, per a ella, després de saber-se tot, ja no hi ha volta enrere. És un moment devastador, l’afer està apunt de sortir a la llum pública.

Un tercer actant, que s’esmenta només, ajudarà l’espectador a reconsiderar la situació des de la perspectiva que denuncia l’autora : l’Escola d’Art Dramàtic, la reputada institució on el Gerard i la Isabel treballen, s’ha dedicat a ocultar els fets sistemàticament i deliberadament durant tots aquests anys, segons el Gerard, per conveniència, per aquesta raó, ara, ell no està disposat a afrontar la situació tot sol como pretén la Isabel. Dolgut per la reacció de l’entorn acadèmic i familiar, amenaça amb arrossegar tothom en la seva caiguda, a la seva muller inclosa.

En realitat, ni el Gerard ni ella inspiren al públic cap simpatia. Primer, perquè cap dels dos ha negat els fets, donant a entendre, indirectament, que són culpables; segon, perquè miren de salvar el coll encara que això signifiqui perjudicar-se mútuament, tot acusant-se l’un a l’altre; I, tercer, perquè han acabat revelant-se com dues criatures monstruoses que es mouen només per l’interès, sense pensar en les alumnes i moguts per un egoisme caïnita.

I és que, en cap moment, ni el Gerard ni la Isabel no han donat cap mostra d’estar penedits, ni tenen intenció de reparar el dany que han causat a les seves víctimes. Ni tan sols semblen tenir consciència d’haver actuat malament, com palesa el mateix Gerard al final de l’obra, quan aborda aquest episodi vital seu com si es tractés d’una fotesa, o d’una mera anècdota que acabarà esvaint-se com el fum o com un mal passatger.

Aquesta és la vertadera dimensió moral dels personatges i, d’aquí, el títol que encapçala a seva obra com una conseqüència premonitòria. Juntament amb els elements escenogràfics, el títol ens ajudarà a delimitar, simbòlicament, el perímetre vital que hauran de recórrer els personatges a partir d’ara, un cop hem comprès la seva situació.

El Gerard i la Isabel s’han quedat encallats enmig d’un camí xardorós i no poden aixoplugar-se sota cap arbre. L’única casa que tenen més a mà està tancada i barrada. Es troben aïllats del món, sense ajuda, ni capacitat per reprendre el seu viatge, perquè se’ls ha espatllat definitivament el cotxe. Tot i que no quedi clar quin serà el pes que hauran de suportar per la seva culpa, els agradi o no, hauran d’emprendre camins diferents que els allunyaran l’un de l’altre definitivament.

Clàudia Serra (Alacant, 1996), l’autora d’aquesta obra, és una jove dramaturga que s’ha fet un nom com a crítica teatral i com a membre del comitè editorial de la col·lecció Narrativa, de l’Editorial Afers. Ha estat guardonada amb diversos premis i ha rebut força reconeixements. Amb l’estrena d’aquesta obra, de denúncia, va captivar l’entusiasme del públic i l’interès de la crítica.

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

"L'imperatiu categòric", escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, és una peça teatral que combina la crítica social, la filosofia i el drama personal. Estrenada al Teatre Lliure de Gràcia la temporada 2023-2024, aquesta obra esdevé un retrat descarnat de la precarietat laboral, la solitud i les pressions d'un sistema que ofega els individus.

La protagonista, Clara (interpretada per Àgata Roca), és una professora universitària associada d'ètica a una Facultat de Filosofia que viu una crisi existencial i professional. Superats els cinquanta anys, recentment separada i amenaçada per l'expulsió del seu habitatge, es veu atrapada en un laberint d'injustícies socials i personals. Els seus desmais recurrents i pensaments foscos reflecteixen la seva fragilitat davant un sistema implacable. La seva evolució emocional, marcada per moments d'humor irònic i desesperació creixent, connecta profundament amb l'espectador.

Xavi Sáez interpreta tots els personatges masculins de l'obra -des del veí insensible fins al psiquiatre distant- construint una galeria d'homes que adopten diversos rols que encarnen diferents formes d'incomprensió i alienació.

El text d'Szpunberg d'una manera intel·ligent i irònica s'inspira en conceptes filosòfics com l'imperatiu categòric de Kant. L'autora qüestiona els límits de l'ètica en un món on sobreviure sovint implica renunciar a la dignitat. A més, l'obra s'impregna d'un humor subtil que alleugereix la tensió sense perdre profunditat.

La posada en escena, dissenyada per Judit Colomer, és un altre punt fort. Els canvis escenogràfics fluidament integrats transformen espais com un loft decadent o un despatx universitari en escenaris simbòlics del caos urbà.

"L'imperatiu categòric" no només és una obra teatral; és una experiència reflexiva que interpel·la el públic sobre les seves pròpies contradiccions ètiques. Amb bones interpretacions i una direcció impecable, aquesta producció ha aconseguit diferents guardons; Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu a la millor actriu de la Temporada 23/24, Premi especial del jurat Teatre Barcelona 2024, Premi Butaca 2024 al millor text i Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques del 2024 a Victoria Szpunberg.

La temporada 2024-2025 es torna a programar al Teatre Lliure de Gràcia amb totes les entrades exhaurides.

Tràiler

Llista Spotify

Més informació:

• Victoria Szpunberg a les biblioteques
• Recomanació: La tercera fuga

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

"El teatre es fa com els petons"

Jordi Prat i Coll (1975), un dels directors teatrals més destacats del panorama teatral català actual, ens ofereix aquest recull de pensaments, aforismes o pinçaments, com els anomena l’autor, aplegats al llarg dels anys.

Un material difícil de classificar, per  llegir a pessics, sense pretensions, que l’autor desplega amb total  franquesa, sobre temes més íntims com són l’amor, la sexualitat, la família, però també sobre l’àmbit cultural com la pintura, el llenguatge, la literatura, o el teatre.

Reflexions, i alguns aforismes, que podem compartir o no, però que són rellevants per a qualsevol persona interessada en conèixer el panorama cultural català del primer terç del segle XXI.

Vostè primer Marc Giró RAC1 - Acordió Jordi Prat i Coll i Berta Giraut, “Pinçaments d’un home de teatre”.

Presentació del llibre a la llibreria Nollegiu el 14/12/2024

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Àngel Guimerà (1845-1924) és el dramaturg català de més projecció internacional. Amb la seva extensa obra, es va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença, a l’acabament del segle XIX. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària estigué dedicada al teatre. La seva producció literària es pot dividir en tres etapes ; la primera des del 1879 al 1890 destaca Mar i cel ; a la segona del 1890 al 1900 hi trobem obres com Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar ; a la tercera del 1901 al 1911 destaca Jesús que torna o L’aranya. Les seves obres han estat traduïdes a la majoria de llengües i algunes han estat traslladades al cinema o convertides en òperes.

L’any 2024 es va celebrar l’Any Àngel Guimerà impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes per commemorar la seva obra.

L’aranya és un drama en tres actes. Guimerà el va escriure l’any 1906 i va ser estrenat en català al Teatre Romea el 16 d’octubre de 1908 sota la direcció de Jaume Borràs. L’acció se situa en una botiga de queviures d’un barri obrer de la ciutat de Barcelona. Els protagonistes, Gasparona i Tano, porten cinc anys de casats i volen engendrar un fill. Però tenen un conflicte que és la infertilitat així com la infelicitat que porta la infertilitat. Aquesta tragèdia romàntica retrata les il·lusions i els desenganys, tensions, amors i desamors i traïcions de la parella on conviuen els desitjos més ocults i les pressions socials per tenir fills d’una societat molt tancada. Tot i ser poc conegut, és molt recomanable de llegir per entendre la societat d’aquella època, i on combina molt bé tant l’humor com el drama.

L'Aranya es va estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya la temporada 2024-2025 amb la dramatúrgia i direcció de Jordi Prat i Coll. Després va fer gira per diferents poblacions de Catalunya. Mentre que l’obra original d’Àngel Guimerà se situa a Barcelona l’any 1908, en aquesta ocasió Prat i Coll l’ha traslladada a Girona l'any 1968. Anteriorment, l'any 1977, l'obra es va emetre amb direcció de Lluís Maria Güell i producció de Ramon Martí al circuit català de RTVE.

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat 

L’amor, la gelosia, la no monogàmia o l’intent per construir afectes més honestos són els temes centrals de l’obra Qué locura enamorarme yo de ti, de l’escriptora peruana Gabriela Wiener. El text, ple de sinceritat, fuig dels estereotips sobre el poliamor i presenta la realitat que suposa viure i sobreviure en una relació no normativa, encara, on les contradiccions i les preguntes sense resposta formen part de la quotidianitat.

L’obra, representada l’any 2021 a La Virreina. Centre la Imatge, exposa el conflicte que genera l’arribada d’un nadó a la denominada casa del poliamor. El marit i la dona de la protagonista, la mateixa Gabriela Wiener, tenen un fill i la relació a tres cau en una voràgine de gelosia que ho envaeix tot. La situació es fa insostenible i la dona marxa amb el seu bebè. Es produeix així el buit a l’altra gran protagonista de l’obra: el llit del poliamor. Un llit de més de tres metres d’amplada, que fins a la greu crisi de parella, acull a Gabriela, el seu marit, la seva dona, la seva fille Coco i el nadó. Transitar per aquesta crisi suposa l’argument sobre el qual gira la resta de l’obra.

Qué locura enamorarme yo de ti, títol de la cançó del porto-riqueny Eddi Santiago, és així una reflexió personal sobre el que podria semblar un paradís poliamorós, però que també, com tota relació humana, està plena de desacords, malentesos, egoismes i, per descomptat, reparació del mal fet. Per aquest motiu, l’obra apel·la a vivències universals i a una cerca constant de l’amor sota paràmetres allunyats de les inèrcies de relacions tradicionals així com una manera de criança diferent.

Gabriela Wiener, autora de novel·les com Huaco Retrato, Atusparia o Sexografias, explica en aquest text que no tot és perfecte al poliamor, però el defensa i el posiciona com un espai relacional més lliure i més igualitari o com simplement una manera més per estimar. Una entre tantes.

Més informació:

La Virreina. Centre de la Imatge

Entrevista Grabiela Winer. El Salto

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

El 2016, l’editorial Norma va iniciar la col·lecció Clasicos Manga amb l’objectiu d’acostar grans obres de la literatura universal al llenguatge i format del còmic japonès.

Actualment, aquesta col·lecció ja compta amb gairebé una vintena de títols adaptats, amb obres tan imprescindibles com Drácula, Frankenstein; Las Aventuras de Tom Sawyer; Los Miserables; Sentido y Sensibilidad, i un bon grapat de títols més.

La història de Romeu i Julieta és segurament, una de les obres de teatre més conegudes del dramaturg William Shakespeare. I tot i que va ser escrita fa més de 400 anys, aquest drama sobre dos amants desafortunats que cauen víctimes de l’odi entre les seves famílies enfrontades (Els Montesco i el Capuleto), continua emocionant a generacions i generacions.

Estem davant d’una adaptació molt fidel a l’obra original, que presenta uns dibuixos en blanc i negre amb escenaris preciosos i detallats que ens ajuden a introduir-nos i aprofundir en la història.

La principal novetat que ens ofereix aquesta versió, és que l’adaptació de l’obra a format manga, permet enganxar a un públic adolescent i jove que se sentirà atret pel dibuix característic japonès i la narrativa dinàmica i lleugera dels llibres.

Dins de la col·lecció de clàssics manga de Norma, trobareu altres adaptacions del dramaturg anglès com Macbeth; Hamlet i El sueño de una noche de Verano. Unes alternatives molt actuals i diferents a les clàssiques lectures de teatre.

Més informació:

• Col·lecció Clásicos Manga al catàleg de biblioteques
• Romeu i Julieta al catàleg de biblioteques
• Sobre William Shakespeare

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

La trajectòria de Stephen Sondheim en el teatre musical parla per sí sola: vuit premis Tony, un Òscar, vuit Grammys, un premi Laurence Olivier i el premi Pulitzer per la seva contribució a Sunday in the Park with George.

L’autor, assagista i professor d’estudis de cinema a l’Oxford Brookes University, ha tractat l’obra de Sondheim des d’un equilibri entre la teatralitat, l’anàlisi crítica i la història. Contextualitza cada obra en la història del teatre musical. Un llibre útil per als estudiosos del teatre i per als amants el gènere musical que trobaran des de les primeres obres de Sondheim fins a les darreres posades en escena a càrrec d’Antonio Banderas al Teatre del Soho de Màlaga al 2022.

La primera part anomenada Un teatro de ideas es centra en els musicals com a resultat col·laboratiu de Sondheim i altres figures com ara Hal Prince i James Lapine.

La segona part, Un teatro de números, aborda el planejament de número musical i explora la manera en que aquest funciona en la resta de l’obra.  Identifica quatre tipus de “números” musicals bàsics: el monòleg dramàtic, el duet, l’ús del cor i l’escena musicalitzada.

El criteri utilitzat per triar les obres no ha estat escollir els millors musicals de Sondheim, sinó cercar una amplia gamma d’exemples per aproximar-nos a l’obra d’aquest emblemàtic creador.

Complementa l’obra fotografies en blanc i negre dels espectacles, lletres de les cançons l’original i traducció al castellà, una extensa bibliografia sobre el musical i Sondheim i un índex onomàstic. 

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Émile Jaques-Dalcroze va desenvolupar un mètode d’aprenentatge de la música a través del moviment conegut com a “rítmica”. Segons el qual tres elements (rítmica, solfeig i improvisació) es fusionen per donar pas a la creativitat i el moviment. Associat inicialment a la música,  el mètode Dalcroze va influir no només en la interpretació de músics i ballarins. El teatre també es va influenciar d’aquesta pedagogia que donava importància al “ritme” en les representacions i que va esdevenir un fonament del mètode del “teatre físic”. En el pròleg del llibre George Pitöeff diu que “La rítmica nos permite expressar lo casi inexpressable. El actor que acciona un texto, que insinúa un gesto, una forma, una actitud no expesaría nada si todo eso no estuviera dictado por un ritmo interno”.

El text ens arriba en una segona edició revisada i corregida.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Llibre oficial del mític i inimitable grup argentí de música que, com molt bé deia un dels seus espectacles “unen canto con humor”. Creadors de personatges inoblidables com l’Adelantado Don Rodrigo Díaz de Carreras, descobridor del continent americà; Warren Sánchez, germà principal d’una secta molt peculiar; Mangiacarprini, compositor d’himnes nacionals a gust del polític de torn i Daniel el seductor, una paròdia de La forza del destino de Giuseppe Verdi, entre molts d’altres.

Si hi ha un personatge que sobresurt en la trajectòria del grup és indiscutiblement el compositor Johann Sebastian Mastropiero. La singular vida i obra d’aquest músic irrepetible representa l’essència de l’humor de Les Luthiers. El grup, no només elabora els estrambòtics instruments que Mastropiero ha dissenyat sinó que també s’atreveix a reproduir la seva música... en públic.

Els periodistes Daniel Samper i Álex Grijelmo fan un recorregut per l’extensa trajectòria del grup. Un recull d’anècdotes, fotografies amb un glossari dels instruments informals, espectacles, discografia, videografia i bibliografia sobre Les Luthiers.

Un llibre actualitzat i imprescindible per tot aquell que ha gaudit i gaudiran amb els espectacles de Les Luthiers.

Més informació:

• Pàgina oficial de "Les Luthiers"

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Marta Buchaca és una autora teatral i guionista catalana. S’ha format com a dramaturga al Centre d'Études Théâtrales de Louvain la-Neuve (Bèlgica), a l’Institut del Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett.

És autora de L’olor sota la pell (2005), Emergència (2006), En conserva (2007), Plastilina (2009), Les nenes no haurien de jugar a futbol (2009), A mi no em diguis amor (2010), L’any que ve serà millor (2012), Litus (2012), Losers (2014), El cim (2016), Kramig, Playoff (2018), Només una vegada (2018), Rita (2019), i Quant temps em queda? (2022).

 Les seves obres han obtingut diferents premis com el Premi Joaquim Bartrina (2015) per L’olor sota la pell o el Premi Max per L’any que ve serà millor .

També ha adaptat obres de teatre familiar com Alícia al país de les meravelles (2016 i 2017) i de La nit dels malsons, el 2017.

I ha fet de guionista de televisió a El Cor de la ciutat i La Riera de TV3. En cinema ha escrit el guió de Les nenes no haurien de jugar a futbol, el 2017 i Litus el 2018.

Les seves obres s’han vist a Croàcia, Guatemala, Veneçuela, El Salvador, Grècia, República Txeca, Xipre, EEUU i el Canadà.

Amb Dramedias, on l’autora reuneix set de les seves obres, explora l’ambivalència entre el drama i la comèdia, descrivint i intercalant les intenses emocions dels moments tràgics de la nostra vida amb els successos més divertits. Tracta temes com el suïcidi amb tocs d’humor a Litus, on un jove està més preocupat pel trencament amb la seva parella que pel tràgic final del seu amic. A Rita dos germans es plantegen la necessitat d’abandonar allò que tant estimen. Kramig retrata el dia a dia d’una parella que està esperant un fill. Losers ens ofereix una comèdia romàntica sobre el descobriment de l’amor amb desesperació i Playoff és una tragicomèdia que transcorre a un vestuari d’un equip de futbol femení. També trobem a Només una vegada, el maltractament que pateix una dona per part de la seva exparella, tractada amb molta serietat i sense cap tipus d’humor. L’última obra que hi trobem és Quant temps em queda?, comèdia en què un home que tant sols li manca un mes de vida vol assegurar-se que la seva dona sigui feliç quan ell mori.

Són obres que retraten molt bé experiències que ha tingut l’autora i sobre coses que li preocupen i de les seves pors. A més a més totes elles estan molt ben estructurades, combinant moments per al riure amb d’altres més del plor. Així que si voleu conèixer totes aquestes obres de Marta Buchaca, us recomanem del tot aquest llibre!

Més informació: https://www.martabuchaca.com/ca 

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat