El 2 d’abril se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil en honor al naixement de Hans Christian Andersen. Descobreix un dels autors més mítics dels contes infantils.
Fa 150 anys del naixement de l'autora. Explora l’univers literari d’una escriptora única. Humor fosc, simbolisme religiós i tensions morals en la ficció gòtica del sud.
Els festivals de poesia vehiculen una de les maneres més emocionants de viure la poesia, sentir-la en veu alta per una poetessa o per un poeta, acompanyats en ocasions amb música en directe, gaudint de la poesia en espais naturals o en edificis singulars.
Dins la novel·la romàntica juvenil destaquen dos subgèneres oposats: enemies to lovers, on enemics acaben enamorant-se contra tot pronòstic, i friends to lovers, on l’amistat es transforma en amor. Ara et toca triar: 💔 o 💕?
Què tindran les llistes i els rànquings que tant ens agraden? Ja tenim aquí els llibres més prestats de la XBM. Estarà la teva novel·la preferida entre les escollides? Descobreix-ho aquí.
Selecció de textos escrits per dones que, amb una mirada íntima, exploren les emocions quotidianes i els valors femenins enfront d’una societat competitiva i individualista.
Antonio Cipriano José María Machado Ruíz neix a Sevilla el 26 de juliol de 1875. Poeta, dramaturg i narrador espanyol, és un dels màxims exponents de la generació del 98.
Una novel·la divertida, esbojarrada que repassa els conceptes d'identitat, família i les admiracions que prodigem a algunes persones.
En Dino espera ser operat d'una cirurgia estètica a una clínica croata carissima. Per matar el temps, el jove explica al pacient del costat la increïble successió d’esdeveniments que l’han portat fins allà: paternitats no reconegudes, articles plagiats i usurpacions d’identitat. Hi intervenen individus tan inversemblants com un conegut productor de Hollywood, els membres d’una secta que vol predir el futur a través dels pentinats de Nicolas Cage, a qui Dino idolatra. Un relat en aparença delirant però que avança —de Sabadell a Los Angeles, passant per Croàcia i Nàpols— amb una lògica aclaparadora.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Una novel·la amb clares traces gòtiques que s’endinsa als secrets d’un petit poble a través de la mirada de la Natàlia, una noia de quinze anys que hi puja, com cada any, a passar-hi l’estiu.
Aquest any la Natàlia s’adonarà que s’han obert fissures entre ella i la seva millor amiga, l’Emma, que des de petita ha viscut marginada perquè té la sang malalta. Tot i que s’ha escampat una estranyesa entre totes dues, però, juntes seguiran amagant un misteri màgic i inquietant que comparteixen des de la infància. Al mateix autobús amb què arriba la Natàlia hi viatja també en Martín, amic de la cosina de l’Emma, la Candela.
En Martín treballarà durant l’estiu al poble i, amb els seus ulls forasters, anirà descobrint un complex entramat de relacions, confidències i hostilitats que s’estén més enllà del poble, fins a la masia de Les Agulles, que antigament pertanyia a la família de l’Emma i la Candela. Una història fosca que Guasch escriu amb precisió, observant escrupolosament els gestos i els moviments de cada personatge. Hem parlat amb ella perquè ens guiï per aquest món torbador i, esclar, vampíric.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
La casa limón se centra en el descobriment del món i la realitat escolar i familiar que envolta la nena protagonista, que no és l’autora mateixa, però lògicament comparteixen incògnites i vivències semblants, durant els darrers anys de descomposició del règim de Nicolae Ceaușescu a Romania . La por, la repressió, la censura, l’absurd o la bogeria i la crueltat que defineixen aquells anys a Romania són un context de difícil comprensió per tots els nens i nenes de la generació de l’autora. No obstant això, el contrast entre la ingenuïtat i la intel·ligència infantil de la nena amb la crua realitat de l’enfonsament del comunisme, en un entorn fet de silencis, tabús i sobreentesos, és molt il·lustrativa i apassionant. La nena recordarà que tot es va trencar quan van haver de marxar sobtadament de casaseva, la casa llimona.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
A la petita comunitat de Mount Clare, a Missouri, el 1975 uns esdeveniments han creat molta alarma. Fa uns dies, van desaparèixer diverses nenes, i últimament , el Joseph Patch Macauley ha estat segrestat. La seva amiga, Saint Brown, el buscarà intensament. Malgrat els esforços de tothom, en Patch es passarà un any en un soterrani sense llum. Escolta la veu d’una nena que li fa companyia, la Grace. Un cop alliberat, buscarà obsessivament la Grace. Aquesta intensa recerca durarà 20 anys, passant per moltes descobertes.
Amb una narrativa plena d’emoció, l’autor descriu la força de la perseverança i lleialtat de l’amistat que manté la intriga i l’atenció del lector.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
L'experimentada escriptora, Núria Pradas, fa un homenatge a l'Agatha Christie.
Després de la Segona Guerra Mundial, l'Emma Marbury hereta la llibreria de la seva tia Pennelope Brent a Dartmouth, Devon. Mentre intenta reconstruir la seva vida, es veurà atrapada en una sèrie d'esdeveniments inesperats en descobrir una relació oculta entre un crim local i un dels casos més infames de la història britànica. Amb l'ajuda de la mateixa Agatha Christie, l'Emma s'endinsarà en una investigació plena de secrets, mentides i ombres del passat. I, a mesura que surten a la llum noves pistes, la veritat esdevindrà cada cop més perillosa.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
És important tenir en compte quan llegim a Sôseki, un autor que va néixer i viure al Japó a principis del s. XX, el context històric al qual se situen les seves obres. Coincidint amb un canvi polític el país es va obrir a occident rebent les seves influències, provocant, sobretot en els joves, un canvi de pensament que va generar rebuig entre les famílies més tradicionals. Sôseki és l’autor que va saber copsar aquests canvis i integrar-los de forma natural a la seva literatura i, per això, és conegut com el pare de la literatura japonesa moderna. Kokoro és una de les seves obres més importants, però Soc un gat, recentment traduïda al català, i Botchan, formen part del bon grapat d’obres que ens va deixar, i les temàtiques de les quals ens parlen encara estan de total actualitat tot i haver transcorregut més de cent anys d’ençà que les va escriure. I aquí es pot afirmar que és on resideix el mèrit d’aquest autor. Perquè Kokoro ens parla de temes tan universals com la soledat, l’amistat i el sacrifici. Què pot tenir d’interessant l’amistat entre un noi jove, estudiant, amb un personatge a qui el jove anomena sensei, que ja ha arribat a la vellesa i que porta, des de fa temps, un pes al damunt que només ell sap per què l’afecta tant? En tres parts molt diferenciades i de forma molt progressiva, aquesta amistat s’anirà gestant envoltada de silencis i interrogants. El noi i el sensei, ambdós sense nom a l’obra i ambdós amb un conflicte intern important, caminaran junts deixant-se portar per la culpabilitat, cadascú per diferents motius, però que els afectarà d’una forma molt similar, i això farà que entre ells es teixeixi una relació de confiança i una amistat sense esquerdes. Una història senzilla, però només en aparença, ja que pàgina a pàgina, l’autor construeix un retrat emocional de la relació entre dues persones que tenen molt més en comú del que se’ns mostra a primera vista, a través d’un text excepcional i impactant que et provoca que qüestionis, replantegis i, sobretot, pensis. Una construcció brillant sobre l’essència de l’ésser humà. I si el que us ve de gust és reflexionar sobre les relacions humanes, aquesta és la vostra història.
La senyoreta Winifred Notty arriba a Ensor House per fer d’institutriu dels fills dels senyor i senyora Pounds. Ella és una professional molt qualificada i donarà classes d’àlgebra i història al petit Andrews i francès i costura a la Drusilla.
La senyoreta Notty anirà coneixent els habitants de la gran casa victoriana i descobrirà alguns secrets que amaguen.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Rafel Egidi és un professor de 51 anys de la Universitat de Barcelona, casat i amb una filla de 17 anys. A més de la seva feina acadèmica, col·labora amb dos diaris i participa com a tertulià en programes de ràdio i televisió. La seva vida sembla perfecta fins que una jove estudiant el denuncia per violació. Tot i que assegurarà que és innocent, la seva vida es desmunta davant l'acusació, reflectint la tensió i la desesperació del moment.
La novel·la destaca per la seva trama àgil, l'estil narratiu i la seva actualitat i versemblança, segons el jurat del premi L’H Confidencial. Llort explora els sentiments i conflictes del protagonista, així com el patiment del seu entorn i de la denunciant, amb un enfocament seriós i dramàtic, en contrast amb l'humor que caracteritza altres obres seves. La història s'endinsa en temes sensibles com les acusacions de violació, mostrant una visió crua i realista que busca remoure la sensibilitat del lector i fer-lo reflexionar.ç
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Sheridan Le Fanu va néixer el 1814 a Irlanda i les seves històries són considerades un dels primers exemples del gènere del terror en la seva forma moderna. Carmilla va ser publicada per primera vegada el 1872 (26 anys abans que Bram Stocker ho fes amb Dràcula).
Ens situem en un vell castell austríac on trobem la Laura, una jove innocent que viu tranquil·lament amb el seu pare. Però aquesta tranquil·litat es trenca quan arriba la Carmilla, una misteriosa jove. L' enigmàtica jove s’integra al castell i desenvolupa una relació intensa i inquietant amb la Laura. Més enllà dels murs del castell els habitants del poble cauen víctimes d’una estranya malaltia. Poc a poc la Laura comença també a emmalaltir...
L’autor aconsegueix crear una atmòsfera gòtica fascinant. És una peça clau per entendre l’evolució del vampir en la literatura, i alhora una reflexió sobre la por i el desig. És ideal si esteu buscant una lectura inquietant i evocadora.
Aquest llibre va suposar el debut literari d’Erin Litteken, escriptora llicenciada en història que s’inspira en les vivències de la seva família per escriure els seus llibres. Va guanyar el premi “Best Historical Fiction Award” 2022 que atorga la Society of American Historians i s’ha traduït a més de setze idiomes. Cassie, una dona americana, troba per casualitat el diari secret de la seva àvia i descobreix tot l’horror que va viure la seva àvia Katya a Ucraïna durant els anys 30 en què Stalin va col·lectivitzar l’agricultura. Motiu que la va obligar a fugir als Estats Units. Gràcies a aquesta història i al poder redemptor de l’amor, aconseguirà curar les ferides del cor i tornar a creure en la vida. El llibre retrata un període històric força desconegut d’ Ucraïna . Un període de fam i terror conegut com L’Holodomor. Un relat dur però a la vegada també una història de supervivència i d’esperança . Clau per entendre les ferides obertes entre Ucraïna i Rússia.
Lou-Andrea Callewaert, més coneguda com a Lancali, és la jove autora d’aquesta novel·la juvenil que celebra l’amistat i la vida i ens parla sobre la pèrdua i l’elecció de viure.
"Em vaig enamorar de l’esperança" és la seva primera obra i un homenatge al seu millor amic, que va morir a causa d’una malaltia autoimmune.
L’obra està ambientada a les instal·lacions d’un hospital i reflecteix molt bé els sentiments de cada personatge, cadascun dels quals lluita la seva pròpia batalla: salut mental, anorèxia, abusos familiars... Tots ells juren viure la vida que els queda al màxim, aferrant-se als motius que els donen la felicitat i rebel·lant-se contra les seves circumstàncies, que els han destrossat però també els han fet més forts.
Tot i que pot semblar una novel·la dramàtica, hi trobarem romanticisme, misteri i tocs d’humor. Perquè en aquest espai gris on no sembla que hi hagi lloc per a l’amor, hi ha una porta que s’obre cap a l’esperança.
És la segona novel·la de Marta Bellvehí, publicada per Fanbooks l’any 2024. La història està narrada des del punt de vista de la Gina i en Bernat, una parella que s’apropa a la trentena i que decideix fer un viatge al Perú abans de començar una nova vida junts. Aquest viatge, però, és més que una simple escapada: esdevé un procés de redescobriment personal que marcarà un abans i un després en les seves vides.
Amb un estil proper i emotiu, A partir d’ara ens convida a reflexionar sobre qui som i cap a on volem anar.
Gerard López Fageda, nascut a Vic el 1973, és l’autor d’aquesta novel·la, Terra Magra, publicada el 2024 per l’editorial Més Llibres. També és autor de l’assaig Treu la galleda!: (el català s'enfonsa, però tu el pots salvar), publicat el 2022 per la mateixa editorial. Actualment és redactor de La tarda de Catalunya Ràdio i també condueix el programa de sortides per Catalunya No cal anar a Suïssa.
Terra Magra és una novel·la en la que s’alternen dues històries, una ocórrer al segle XI (entre l’any 1057 i el 1058) i l’altra al segle XXI. L’escenari de les dues trames conflueix al mateix punt geogràfic entre Sant Quirze de Besora, Llaés i el castell de Milany, una zona aïllada entre les valls del Ges, el Bisaura i Vallfogona. Un escenari idoni per la trama d’aquesta novel·la.
En ple segle XI, en mig d’un conclave entre els nobles de Besalú, del Pallars i de Barcelona per rebaixar hostilitats entre els comptats i presidit per la comtessa Ermessenda de Carcassona es produeix un robatori que serà clau per resoldre l’angoixa de tota una existència. Mil anys després, dos amics investiguen la tercera guerra carlina i concretament els afusellaments de Llaés de 1874, on s’hi alça un panteó en record de les víctimes. Enmig d’aquelles muntanyes de color blau els hi espera una altra troballa.
Una novel·la recomanable per a tot tipus de lectors, tot i ser en la seva major part històrica el text és molt àgil i amè de llegir. Les històries s’entrellacen però no deixes de perdre el fil en cap moment.
John Boyne ha escrit una seqüela magistral del best-seller “El Noi del pijama de ratlles”. Per tant, a “Quan el món es va trencar” l’autor torna a aquell lloc inhòspit per recollir el fil dels personatges que hi van sobreviure.
La novel·la ens situa a principis de 1946, tan sols uns quants mesos després que s’acabés la guerra i, ens ho explica a través d’uns ulls d’una filla i una mare que han de fugir contínuament, amb la por i la vergonya inserides ben endins, sense saber si mai podran escapar del seu passat per haver format part de la gran barbàrie de l’Holocaust, cadascuna a la seva manera.
El llibre a mesura que va avançant, es torna cada cop més interessant, però el sentiment de culpa i/o complicitat les va perseguint allà on van, sempre amb la por al cor per si algú, algun dia, acaba descobrint el seu passat.
A mi, personalment, tots els llibres d’aquest autor m’agraden per com estan escrits i per com sap transmetre els sentiments i emocions que experimenten els seus personatges, també per com sap atrapar-te des de la primera fins a l’última pàgina. A més a més, les seves històries no et deixen mai indiferent i durant dies vas donant voltes a les moltes reflexions que giren al voltant de la trama. Aquestes serien algunes de les que podem extreure’n d’aquesta novel·la: Quin és el preu que ha de pagar una filla pel fet que el seu pare fos comandant de l’exèrcit del Reich amb tot el que això implica? Pots obtenir mai la redempció o sempre viuràs amb aquest sentiment de culpa? I la millor de totes: Què haguessis fet tu en la mateixa situació que ella? Un llibre molt interessant, no us el deixeu perdre!!
Entre la narració i la poesia, acompanyades per il·lustracions en blanc i negre, amb el poemari “Dormidos en el nunca (y nos llamaron locos)” escrit per Princesa Inca i il·lustrat per Francesc de Diego, ens endinsarem en la vida de les persones sovint silenciades, i titllades de boges; en les seves històries, amargues, melancòliques… Coneixerem de primera mà a persones que transiten entre l’infern i el cel. Éssers que pensen, pateixen, odien, estimen, ploren, malgrat que la societat els pugui titllar de bojos.
Un llibre poètic, sensible, tendre i trist. Un relat en primera persona, amb un rerefons social i psicològic, que qualsevol persona dins de l’àmbit de la salut mental, hauria de llegir. Un escrit que ens farà qüestionar els límits entre salut mental i normalitat.
A banda de “Dormidos en el nunca”, no dubteu a buscar els poemaris que Princesa Inca, va publicar a una editorial, preciosa, però ja extinta, Libros del Silencio.
Acabem aquesta recomanació amb el documental, Veus contra l’estigma, "Sense Ficció TV3".
Ambientada a la València de 1966, 'El jo que no mor' és una novel·la d’espies on ningú és qui diu ser, però on els fets i els sentiments són autèntics i genuïns.
Ferran Torrent és escriptor i periodista. És autor de 'Gràcies per la propina' (Columna, 1994, Premi Sant Jordi); 'Societat limitada' (Columna, 2002 – Premi de la Crítica de narrativa catalana, Joan Crexells de novel·la i Crítica Serra d’Or de novel·la); 'Bulevard dels Francesos' (Columna, 2010); 'Un dinar un dia qualsevol' (Columna, 2015); 'Individus com nosaltres' (Columna, 2017), i 'Poder contar-ho' (Columna, 2019). Les seves darreres novel·les són 'Memòries de mi mateix' (2023 Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i 'El jo que no mor' (Columna, 2025).
'En carn i ossos' és un recull de dotze relats ambientats en fets històrics i singulars, ordenats cronològicament, protagonitzats per persones de carn i ossos, i que sembla mentida que hagin passat.
Aquesta novel·la és escrita com tots els clàssics, i és un futur clàssic. Està escrita amb exigència i és molt ben treballada en el que diu i en com ho diu. S’hi ha d’entrar a fons per gaudir-ne. És molt ben trobat de fer referències constants a allò que passa a L’hora quieta, que tant de bo arribi a més lectors. Que té moltes referències implícites a Shakespeare. Conté infinites frases i passatges per recordar, de nou la narració és l’excusa per a les reflexions de l’autora, en una obra que no és pas novel·la històrica. La diferència amb L’hora quieta és que aquest llibre és fet d’una acumulació d’històries, i l’altre era fet bàsicament d’una. Però és excel·lent igualment.
El personatge de Jacme en seria el centre, tan entranyable en l’anterior novel·la, sobretot per la seva autenticitat, relacionada també amb la seva manera de parlar poc adequada en un monestir, perquè provenia del poble de Querós, i no havia estat instruït. Incloure els pensaments amb paraulotes d’aquest personatge, seguides pel que acaba dient realment, és una troballa de la narració, com també quan es ressalta una paraula amb majúscules, o posant guions entre síl·labes, o fent servir la cursiva. Per emfatitzar el que es diu. Unes característiques en aquest frare jove que no impediran que el prior fugitiu Daniel de Paterna de l’obra anterior el nomeni prior interí. La Maria Dolors ha explicat que per escriure sobre aquest Monestir de Sant Llorenç del Munt, que és real, a les Guilleries, es va inspirar en el fet que hi va haver un prior que va fugir de debò.
També el títol d’aquesta darrera novel·la de la Maria Dolors, El gran desordre, sintetitzaria una constant de l’època que descriu, la disputa entre dos i fins a tres papes que lluiten entre ells per dominar l’Església. Tant com la Claustra, que és una paraula per designar l’estat de relaxació dels costums als monestirs i l’Església en general, que va acompanyada de la pèrdua de vocacions que permetessin de continuar amb monestirs com el de Sant Llorenç. Finalment, també els episodis de pesta són generadors d’aquest gran desordre. Que a cada rentada s’endú un llençol, cada episodi de pesta s’emporta algun personatge.
Però el personatge de Jacme no és l’únic que té molt de carisma, que també és un arquetip com el de Galzeran, sobretot, tant com el de Berenguer, protagonistes de L’hora quieta. Hi ha sobretot la germana de Galzeran, Beàtrix, de qui Jacme està secretament enamorat.
Després de Beàtrix venen els seus fills, Arnau i Evenci. Tots ells tossuts, apassionats i individuals. Tot i que Arnau es contradiu en com tracta la seva filla Antonieta. Ell que ha estat rebel, vol dominar la seva filla, justament perquè és dona. Com passa en nacions que han lluitat per sobreviure, i acaben fent el mateix que els han fet a ells, el que passa a Israel i Gaza ara mateix. L’Antonieta és tota una digna successora de la seva àvia Beàtrix, com les protagonistes femenines de Jane Austen, tan tossudes i de caràcter fort.
De totes les històries n’hi ha que acaben bé, i d’altres malament, però en general sempre hi ha elements positius, contrapunts amables. I l’optimisme de les relacions autèntiques, de parelles enamorades, que no són l’habitual en l’època, però no són impossibles, al costat de les de conveniència. Tant com les dones com Beàtrix i Antonieta, que poden estudiar com un home, que són intel·ligents, valentes a més d’elegants. Hi ha moltes referències a la primera feminista, Christine de Pisan. En una època en què l’autor del Roman de la Rose deia que totes les dones eren meuques de fet o de pensament.
L’autora d’aquest llibre ha fet com Flaubert amb Madame Bovary, porta més de la meitat de la seva vida escrivint les tres novel·les de la trilogia del monestir de Sant Llorenç, El càstig, L’hora quieta i El gran desordre. Els títols de cada novel·la són concisos, una síntesi perfecta de la història, i gens comercials. Mereixen totes tres obres que se’ls faci justícia, més tard o més d’hora.
L’Edda Leveroni rep un regal singular el dia que en fa vint-i-un: una estada d’un any a l’agència de publicitat de la Bianca B. Miller a Nova York. El 1989 l’Edda s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones i en un univers de creativitat i d’anuncis que volen vendre la vida millorada. No pot sospitar, però, en quin món està a punt d’endinsar-se. A Barcelona, el Brauli Leveroni ha sabut convertir una petita agència a Diagonal-Tuset en una de les més exitoses d’una ciutat efervescent. El pare de l’Edda és admirat i envejat per les seves campanyes publicitàries. El Brauli viu a tot gas, adora aquests dies plens d’estímuls, d’eslògans i d’intrigues. Abocat al negoci, encara no ha tingut temps de preguntar-se per la felicitat.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
"Fer el cor fort" és una expressió que les dones han sentit i han fet servir des de fa moltes generacions. L'han rebut com una consigna i, de manera explícita o no, l'han transmès a les filles. "Fer el cor fort" és el que s'espera d'una dona, una actitud davant de la vida que barreja ressignació i valentia. Aquesta novel·la arranca als anys cinquanta, amb una jove Teresa que es queda embarassada sense voler-ho i decideix ser mare soltera. L'anirem seguint mentre crea una família i acaba sent un referent per a les generacions posteriors. És la història d'una dona que ja no pot més.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Autor del poemari Última ronda pel que va rebre el 1999 el premi Amadeu Oller, mereix ara també un premi per aquest darrer poemari tan important com el darrer i més encara. Els poemes de La rèmora no tenen pèrdua, encara que no tothom els pugui fer justícia. “El llibre gira entorn de la vivència en parella del paisatge del Barcelonès Nord i té com a eix central el recorregut del riu Besòs”, diu l’autor. D’aquí deu venir la paraula del títol, “rèmora”, que pot ser tant un peix que es pugui trobar en aquest riu, com simbòlicament l’obstacle que s’oposa a l’avançament d’una cosa. Al poema Les vocals hi trobem aquesta referència:
I res ens priva de romandre muts
i a la gàbia del llenguatge més blanc
sense rèmora de plany ni de guany.
El “llenguatge més blanc” seien els versos envoltats de blanc, en una metonímia, doncs, agafant el que es troba de costat. El “muts i a la gàbia” sembla una imatge molt brillant per parlar de la forma que amaga el fons, que no el diu directament. Que podria ser un joc de paraules entre “muts” i “mots” també. La paraula “rèmora” del títol surt aquí, però podria sortir també al poema La mirada:
La boira m’ha permès de veure
la neu i els seus colors.
La boira com a una rèmora, com la poesia mateixa, que costa d’entendre, però alhora permet d’entendre “el tot de totes les coses”, que deia Forster. Com amb el quadre de Kandinski, Improvisation 7, d’expressionisme abstracte, on sembla que hagis agafat, engrapat, entès el que vol dir l’artista, perquè abans de tot ja l’has sentit.
Hi ha una sèrie de motius que reverberen, de metapoesia, al voltant de la condensació, la síntesi del “record que demana un mot precís i breu”, la concisió de “poda les paraules”, la poesia que “no parla” (diu sense dir), que “no escolta” (no necessita apuntador), “com un jeroglífic” (que cal endevinar-ne la mateixa interpretació), i “canta, en silenci i en veu alta” (funciona per escrit i recitada). “No xerris. No escriguis” (no ho facis inútilment). El “Descobriment, troballa: / les formes insignes d’allò sublim”, perquè trobar el que has perdut és una imatge del que fas quan crees. I aquest poemari sí que n’és una, de troballa. “Descobrir la muntanya/ que vèiem des de casa”, parlaria de la seguretat, la protecció davant la intempèrie on resideix aquest sublim. El retorn del passat en “d’on brolla el que torna” i “de l’aiguaneix a l’avís” parlaria del mateix.
Això lligaria amb “Avui que arribes i ets demà conclòs”, dins L’espera, que fa pensar en l'a priori que permet que sorgeixi el poema, la “paraula viva” de Maragall. En el poema Les dues meitats, el “pou de la memòria” sembla tota una referència a Ferrater, dins el poema Si puc: “He sentit el so fosc/ d’una cosa que em cau/ dins algun pou. Quan suri,/ he de saber conèixer/ que ve d’aquest moment?”. I aquestes “dues meitats dels teus ulls:/ que són el sol, que són la nit”, es relacionarien amb la mitja taronja, amb l’home que és el sol que la lluna de la dona vol reflectir, i a l’inrevés.
La primera part del llibre té per títol “En lletra menuda”. La segona, “En lletra rodona”. El primer podria referir-se a la poesia, sempre una cosa molt gran en una de molt petita. El segon, a la poesia que és rodona, com els personatges d’una novel·la, o la novel·la mateixa, que evoluciona, sorprèn i convenç. Com, de fet, ho fa tot el llibre. Que conclou amb aquest vers: “un cos d’aire i de nit”, un oxímoron, perquè posa de costat l’aire, allò espiritual, la mateixa poesia, i el cos de lletra, el poema en què es converteix. Que sempre es mou en la nit, el dia només és per la prosa.
Joël Dicker torna amb un thriller de ritme i suspens colpidor. Una novel·la d’històries creuades, on els secrets més íntims faran trontollar la vida dels personatges. Una intriga diabòlica de la qual ningú en sortirà indemne.
Joël Dicker (Suïssa, 1985). El 2010 va obtenir el Premi dels Escriptors Ginebrins amb la seva primera novel·la, Els últims dies dels nostres pares. 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' va ser guardonada amb el Premi Goncourt des Lycéens, el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Lire a la millor novel·la en llengua francesa, va ser escollida Millor Llibre de l’Any pels lectors d’ El País i va merèixer el Premi Qué Leer al millor llibre traduït i el XX Premi San Clemente, atorgat pels alumnes de batxillerat de diversos instituts de Galícia. Traduïda amb gran èxit a quaranta-dos idiomes, s’ha convertit en un fenomen literari global i forma, juntament amb 'El llibre dels Baltimore' i 'El cas Alaska Sanders', la trilogia protagonitzada pel personatge Marcus Goldman. També ha publicat a La Campana 'La desaparició 'de Stephanie Mailer i 'L’enigma de l’habitació 622'. 'Un animal salvatge' és la seva darrera i esperada novel·la.
Què passaria si un pintor anglès i un lingüista francès decidissin passar l’estiu a una illa remota de la costa irlandesa durant el conflicte entre unionistes i republicans? Partint d’aquesta premisa i reduint un context molt ampli per fer-lo cabre en una petita illa, la irlandesa Audrey Magee explora a La colònia qüestions tan complexes com la politització de la llengua, els efectes de la violència a la vida quotidiana o les diferents cares del colonialisme.
La violència també es percep a les interaccions entre els habitants irlandesos de l’illa i els personatges nouvinguts, en Lloyd –l’anglès– i en Masson –el francès. Aquestes dues figures encarnen de manera força evident l’agressivitat del colonialisme: arriben a l’illa sense intenció de conviure realment amb els habitants irlandesos; no volen conèixer-los de veritat, només volen endur-se’n una experiència que ja tenen preconcebuda.
Extret de www.nuvol.cat
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
El nostre protagonista es veu embolicat en unes trames d’assassinats i coaccions en les quals no hi ha participat, però n’és considerat l’únic responsable. El dia abans, uns empresaris havien pressionat uns okupes a abandonar la urbanització on vivien i l’endemà tots eren morts.
Una descripció mordaç i critica de la Catalunya post-procés.
Edagar Cantero és dibuixant i guionista del Jueves, fa uns anys que viu als Estats Units i on ha publicat dues novel·les en anglès que han estat qualificades com a best-sellers pel New York Times.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
30/04/2025
Intermezzo
Rooney, Sally
[Barcelona] : Edicions del Periscopi, setembre del 2024
Peter i Ivan Koubek son dos germans que acaben de perdre el pare i tenen caràcers diferents. El Peter és un famós advocat de Dublín, l’Ivan, el petit, pel contrari, és jugador d’escacs de tarannà reservat i poc empàtic. La novel·la tracta de la relació dels germans i de les persones a qui ells estimen: un món ple de desig i desesperació.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Al 1919, la Lola acaba d’arribar a Caldes de Montbui, després de quedar òrfena per complir la darrera voluntat de la seva mare: lliurar una capseta de música a l’Ignasi Ventura. Aquest és el propietari del Balneari Ventura, que es commou en veure la noia, per la seva semblança amb la Violeta, la seva mare, que va abandonar el lloc quan era jove. Sense tenir on anar i en ple dol, la Lola decideix quedar-se al balneari, impulsada per la curiositat sobre l’Ignasi.
Surten a la llum secrets familiars i les tensions personals i socials es magnifiquen al Balneari Ventura, que esdevindrà una bella metàfora del creixement personal de la Lola i el canvi social de l’època, amb la proclamació de la Segona República.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
El 1986, l'escultor Michelangelo Vitaliani, Mimo, mor al monestir in ha viscut els darrers 40 anys, on ha "vetllat per ella". Ella és la seva darrera obra, una escultura pertorbadora que seguint les instruccions del Vaticà es guarda al monestir. Durant les seves últimes hores, en Mimo rememora la història de la seva vida, des dels orígens més humils fins a l’èxit artístic, però, sobretot, l’amistat amb la Viola, la independent, original i fantàstica Viola, l’única filla de la poderosa família Orsini. Des del seu encontre d’adolescents i tot al llarg de la primera meitat del segle XX, seran testimonis de l’ascens del feixisme a Itàlia i les convulsions de la Segona Guerra Mundial, destinats a perdre’s i retrobar-se una vegada i una altra, lligats per una relació indefugible.
Premi Goncourt 2023
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Aquest llibre introdueix al món del haiku de manera concisa, però efectiva. Hi ha qui se'n riu de la brevetat d'aquesta composició poètica, que a banda de la mètrica que es fa fora del Japó, té un esperit particular i s'acostuma a ignorar a la resta del món. "Kigo", per exemple, és una paraula que evoca alguna estació de l'any. I la idea de l'instant, "un haiku perpetua l'emoció del poeta en transcriure'l". No hi ha metàfores potser, però cada haiku pot ser interpretat, i acostuma a ser molt ambigu, ja que permet moltes lectures.
L'autor presenta una antologia de haikus de molts poetes, començant pel gran clàssic Matsuo Basho. Traduïts sense la mètrica, però amb tot l'esperit. En comentarem uns quants:
"Cirerers a la nit:/quan més m'allunyo,/ més em tombo a mirar-los". Fa pensar que com més t'allunyes de la primavera més hi vols tornar en l'inconscient.
"Amb pluja i boira/ no es veu el mont Fuji/ i és més bell". En què com més s'amaga la bellesa, més et captiva.
"Un dia/ sense dir ni un mot./ L'ombra d'una papallona". No dir res faria present el que és inefable.
"Com la cloïssa en dues valves/ em separo de tu/ a la tardor". Amb la tardor arriba la maduresa, el saber destriar el que val la pena del que no.
"De no ser-hi tu,/ massa gran seria/ el bosc". Sense l'amor el món seria una selva.
"Al que envelleix,/fins i tot els dies llargs/ l'entristeixen". Amb la decadència no serveix de res que la vida sigui llarga.
"Quina solitud!/ Després dels focs artificials,/ una estrella fugaç". Després de la felicitat sols resta la poesia.
"Assenyalant amb el dit/ i de puntetes els nens/ admiren la lluna". Aixecar-se cap amunt és una forma de tenir la lluna.
"El cucut,/ la pàgina en blanc,/ la solitud". La buidor de la pàgina en blanc, amb un haiku com el cant d'un cucut al mig.
"El rossinyol torna/ i torna a dir-ho/ i no es cansa". Amb cada nou poema acostumes a dir sempre el mateix.
Recomanar un llibre guardonat amb un premi a obra publicada sol ser una aposta segura (no sempre), però si aquest és el Premio Setenil al millor llibre de contes publicat a Espanya, convocat per l’ajuntament de Molina de Segura (Múrcia) i conegut oficiosament com “l’Òscar del conte”, poc marge a l’error queda.
Cadillach Ranch, de l’illenc resident a Mallorca Antonio Tocornal, autor que es denomina independent allunyat del gran negoci literari, va guanyar la XXI edició del Setenil, concedit a finals de 2024.
El volum de contes de Tocornal podríem dir a més que és doblement premiat, ja que la gran majoria dels que componen el recull havien estat reconeguts anteriorment en solitari en altres certàmens.
I anant per feina, i deixant de banda els premis, us recomanem absolutament aquest títol. Us hi trobareu una imaginació desbordant, autoficció, sorpresa i una transformació de la quotidianitat, com si es tractés de posar-hi una lupa o unes ulleres de realitat augmentada, amanides amb una prosa magnífica i un maneig perfecte de les estructures del conte.
Per posar alguns exemples, peces com “Tal vez un hogar”, “La misión”, “Lo insólito” o “Cuarto cerrado” us faran gaudir de la literatura curta en majúscules.
Al llarg dels segles hi ha hagut remeieres, herbolàries i sanadors. Al Pirineu, aquestes dons eren les trementinaires. Un anhel de llibertat els duia a viure al marge, com viuen al marge les herbes que collien, i el desplaçament els era obligat: de l'Urgell a la Fenolleda, passant pel Quebec, Esperit de trementina és la història de tres generacions de trementinaires que viuen una vida dura, lliure i rica. La història petita i la gran història s'entrellacen a les vinyes de la Cecília, la Janina i la Bet.
Anthony Passeron debuta amb una novel·la de no-ficció que entrellaça el drama íntim de la seva família, a la França rural, amb una crònica social i científica dels anys vuitanta que transcendeix fronteres.
A través de la figura del seu oncle Désiré, un jove marcat per la toxicomania i l’estigma de la SIDA, l’autor explora l’impacte devastador del VIH, que no només esdevingué una sentència de mort, sinó també un "pecat" social que condemnava els infectats a la marginalitat i sumia les famílies en la vergonya i el silenci.
El relat mostra també com la SIDA va transformar la relació entre pacients, metges i investigadors, convertint-los en aliats en una lluita compartida contra un enemic desconegut. I enmig d’aquesta batalla per salvar vides, Passeron retrata amb lucidesa la ferotge competència entre França i els Estats Units per atribuir-se el descobriment del virus.
Amb una prosa precisa i continguda, l’autor equilibra la memòria personal amb el relat històric, construint un llibre d’una gran càrrega emocional que dona veu als qui van patir en silenci una de les grans tragèdies del segle XX.
La novel·la “Neu de tardor” d’Irène Némirovsky(1903-1942), va ser una escriptora ucraïnesa d'origen jueu, coneguda sobretot per la seva novel·la Suite Française, que descriu amb gran sensibilitat la vida a França durant la invasió nazi. Va néixer a Kíiv en una família benestant, però després de la Revolució Russa va emigrar amb la seva família primer a Finlàndia i més tard a França. A les seves obres, Némirovsky descriu amb una mirada crítica i empàtica la societat de l’època, sovint inspirada per la seva pròpia experiència d'exili i les complexitats de la identitat jueva en una Europa cada cop més hostil. -- Adeu, Nianiuixka, Tatiana Ivànovna, adeu, et portaré de Berlín un xal de seda... diu Iurotxka... La Tatiana fa cinquanta-un anys que està amb la família Karin. La vella serventa ha viscut molt, sempre envoltada pels diferents membres i les generacions successives d’aquesta família. Ara, un dels joves de la família, l’Iuri, a qui ella estima profundament, marxa cap a la Gran Guerra Russa. Patirà per ell i es veurà envaïda pels records. Esclata la Revolució d’Octubre i els Karin es veuen forçats a exiliar-se a París. La vella mainadera els seguirà dòcilment per Europa, però, a diferència de la resta de la família, no podrà deixar d’enyorar la neu de la tardor. I és que aquest any, la neu es fa esperar... En aquesta novel·la ens endinsem en la figura de la Tatiana i, a través dels seus gestos i mirades, descobrim l’experiència que li ha donat la vida i com els seus consells esdevenen un referent per afrontar les adversitats.
Ella Baxter, autora que jo desconeixia, és una jove i emergent escriptora australiana que amb aquest "Nou animal" es situa en una interessant posició dins el panorama literari australià i l'empenta que li ha suposat guanyar el premi a millor novel·lista jove del Sydney Morning Herald 2022, és inqüestionable.
"Nou animal" ens presenta una noia jove, Amèlia Aurèlia, que colpejada per la mort sobtada de la seva mare, inicia un viatge erràtic que la porta a viure el dolor a través de la recerca d'experiències sexual vinculades en la comunitat BDSM (sigla que descriu pactiques sexuals no convencionals). Aquest procés vital que passa a Tasmània, lloc on viu el seu pare biològic, l'enfrontarà al seu propi plaer, als seus desitjos, a la solitud i al dol intens i sense pal·liatius que sent per la mort de la mare.
El llibre ens presenta situacions hilerants descrites amb molta comicitat que queden interrompudes pel dolor intens i bellament descrit que sent l'Amèlia i que congela tots els somriure. Un noia, maquilladora de morts a qui li encanta la seva feina, desesperada per entendre el perquè de cop i volta la vida s'entesta en colpejar i colpejar tan fort. Divertit, poètic, bellament escrit, i molt entretingut, la novel·la és també un retrat del sexe d'avui en dia disponible tan sols amb un click.
Prosa d’alt voltatge. Àngels menors és una obra de ficció distòpica redactada amb un llenguatge absolutament bell i hipnòtic. L’arqueologia del verb, de la paraula-llança, de la resurrecció d’allò que no volem veure, que ens fa por, que pot arribar a passar, que és obscur i indecent, negre com la gangrena d’una cama per amputar.
Antoine Volodine és un autor desconegut al nostre país caracteritzat per una obra al·lucinada i somnàmbula d’un món en putrefacció, amb una manera de mostrar la realitat per capes, fragmentada, en diferents prismes i miralls com el teatre barroc en una distorsió de veus i un ambient oníric. El futur del que parla pot trobar-se molt lluny o ser demà, és indiscernible però igual de catastròfic i en decadència.
Volodine ha definit la seva obra com a literatura post exòtica. Una escriptura dissident, refractària, que ens recorda als poetes maleïts, amb una arquitectura narrativa que apuntala el nostre esdevenir funest. En conjunt, Àngels menors interroga la humanitat, busca l’alteritat, el per què de l’alienació de l’altre amb uns personatges espectrals i anòmals, però que pateixen a carn viva.
L’obra va guanyar el ‘Prix du Livre Inter’ al 2000. La trama s'imbrica en 49 capítols breus que exhibeixen el crepuscle de la Terra: només algunes zones estan poblades, però viuen en precarietat. Serà a partir d’unes ancianes immortals que, amb ritus xamànics, voldran retornar la fertilitat i l’esperança de viure a l’ésser humà. Però no és tan fàcil. Trencant tota mena de convencions, Volodine aconsegueix fer-nos ensopegar amb un llenç ple de bellesa i de martiri sota la rúbrica general de “l’estètica de la lletjor” en una tensió inseparable d’ingredients gràcils i grotescos.
Taylor Jenkins Reid, autora de Els set marits d’Evelyn Hugo és una escriptora, guionista i productora dels Estats Units. No resulta estrany, doncs, que la seva novel·la estigui ambientada i basada en una estrella de Hollywood. L’argument en si mateix és simple: l’Evelyn Hugo decideix explicar la seva biografia a una periodista, la Monica Grant, que malgrat treballar per una important revista, no és gens ni mica coneguda. Per la seva ploma passa la narració dels records i vivències de l’actriu amb els set marits que la van acompanyar al llarg de la seva vida: des de l’Ernie Díaz, el primer, amb el que es va casar per fugir del seu miserable poble natal i arribar a Los Angeles, fins el Robert Jamison, germà de la Celia, personatge que tindrà un pes molt important a la vida de l’actriu.
En aquest trajecte, la protagonista viu maltractaments, enganys i tot tipus de manipulacions. I això la converteix també en una manipuladora freda i calculadora, alhora que en una dona profundament vulnerable, apassionada i amb una enorme capacitat per estimar.
Malgrat no es tracta de cap obra mestra, el personatge principal, ple d’ombres i de llums, és un dels punts forts d’aquesta novel·la: la seva decisió, la visió de la sexualitat i especialment del masclisme imperant a la societat nord-americana de l’època, la converteixen en un personatge més polièdric del que semblaria en un primer moment. Aquest fet juntament amb la descarnada descripció del Hollywood dels anys cinquanta (i, potser, no massa diferent de la del segle XXI) fan que el llibre atrapi al lector i sigui una lectura lleugera, adient per passar una bona estona quan no es tenen ganes de res massa complicat.
Alapont, un fuster humil i perfeccionista, observa amb preocupació la deriva del seu fill, Aristides, que tot just ha entrat a l’adolescència i ha estat conquerit per l’apatia.
Lúcida i intimista, descriu la complexitat de les relacions paternofilials, alhora que mostra què és capaç de fer un pare per salvar allò que més s’estima al món.
*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
La Liv, la Martina, el Max i l’Anton, quatre amics adolescents rics, es reuneixen per a celebrar la nit de Cap d'Any a la casa dels pares d’un d’ells, mentre els seus pares estan a la casa del costat.
Entre beguda i beguda, decideixen jugar al joc de “veritat o repte”. Entre les preguntes incòmodes i els reptes que van fent, descobreixen que tenen secrets inconfessables d’ells i de les seves famílies. A mesura que es van descobrint, se’ls ocorre una terrible idea...
L’autora, Camilla Läckberg, ens té acostumats a sèries de novel·les llargues, però en aquest cas, amb 150 pàgines en lletra gran, Verdad o reto, és una novel·la curta o un relat llarg que es llegeix molt de pressa, amb personatges ben definits i una trama que enganxa. Des de l’inici es nota que hi ha tensió i que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa.
Una novel·la curta i sense res a veure amb la resta de novel·les de l’autora, per llegir i estar entretinguda un cap de setmana.
Hermann Hesse (Alemanya 1877 – Suïssa 1962) podria haver esdevingut teòleg però va abandonar-ne els estudis molt aviat. A aquest fet segurament li devem molt, ja que, si no, probablement hauria esdevingut religiós, no hauria viscut totes les experiències que va viure i no n’hauríem rebut aquesta obra literària tan magnífica.
Hesse va escriure més d’una vintena d’obres, entre les quals destaquen Sota la roda (1906), Demian (1919), Siddharta (1922) i El llop estepari (1925). Llibres com aquests el van portar a guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 1946.
Els contes més bells (La Magrana) recull setze relats de temàtica variada, on Hesse demostra que és un virtuós de l’escriptura i fa honor al títol del volum. Tots els contes valen molt la pena i deixen una empremta en el lector.
L’escriptura de Hesse és molt descriptiva i això ens fa entrar dins de les narracions com mai. Té un estil pulcre, quasi refinat, segurament lligat al seu perfeccionisme. Alguns contes tenen un deix clarament melancòlic, altres desprenen ironia.
En la traducció de Pilar Estelrich cada paraula és escollida amb encert.
Els contes que m’han agradat més:
- “El vell hostal del sol”. Conta la història d’aquest antic hostal que es converteix en una casa de beneficència, amb uns hostes ben peculiars, el caràcter i l’humor dels quals és descrit amb detall, ja que en aquests personatges rau la grandesa del conte.
- “Dels temps de la infantesa”. Explica la història de dos nens, que, tot i ser dura, està descrita amb molta bellesa.
- “El pare Mathias”. Un rector es veu immers en tot un problema durant una escapada per recollir diners per a l’Església.
- “La ciutat”. L’autor tanca amb destresa tot i un cicle i podem dir que el conte acaba tal com comença.
- “Una classe interrompuda”. Ens recorda les vivències de la infància a l’escola i les trampes dels infants per amagar allò que saben que no serà ben vist pels pares. Per la claredat i els detalls d’aquesta història el lector arriba a pensar si és autobiogràfica.
Hesse va escriure tant novel·les com contes i poemes. En part de la seva obra hi trobem influència orientalista. D'altra banda, fins al centenari del seu naixement se n’havien escrit més de 200 tesis doctorals, uns 5.000 articles i cinquanta llibres.
Laia Aguilar ens presenta a Wolfgang, un nen extraordinari d’onze anys amb un coeficient intel·lectual de 152. Tocar el piano és la seva passió, per a ell suposa el seu refugi d’emocions. El dia que la mare mor, li toca anar a viure amb el desconegut del seu pare i inicia un pla per fugir a la millor acadèmia de música del món. Durant el viatge, descobrirà qui és realment el pare, quin secret familiar li amaguen “els grans” i per què té tanta por d’alguna cosa que no s’ha atrevit a explicar mai. Wolfgang qüestionarà en tot moment el món adult, des d’uns ulls intel·ligents, distants i crítics.
Una novel·la crossover, escrita en primera persona a través de la mirada d’un nen, molt fàcil de llegir, adreçada tant a joves com a adults, en la que diferents generacions troben temes interessants per explorar. El nen superdotat i el pare que ha de lidiar amb la complexitat d’una ment brillant es converteixen en dos protagonistes entranyables que connecten amb el lector d’una manera única. Molt recomanable per llegir en família. La història ha estat portada al cinema en forma de drama-comèdia el 2025 amb molt bona acceptació del públic.
Els vulnerables revela el que succeeix quan un trio de perfectes desconeguts està disposat a obrir el seu cor a l'altre i com fins i tot els actes de cura més petits poden alleujar l'angoixa dels altres. Una narració que, amb les seves reflexions i digressions, desborda les costures de la novel·la més tradicional per a explorar les relacions humanes, la solitud, la necessitat d'empatia i l'escriptura com un mode de comunicació. Tendra, divertida i profunda, aquesta és una obra de gojosa lectura que confirma a Sigrid Nunez com una de les veus més estimulants de la literatura estatunidenca contemporània.
*Recomanació de la Xarxa de Biblioteques Municipals
Este portal web únicamente utiliza cookies propias con finalidad técnica, no recaba ni cede datos de carácter personal de los usuarios sin su conocimiento. Sin embargo, contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas a la de la Diputación de Barcelona que usted podrá decidir si acepta o no cuando acceda a ellos. Consulte la Política de privacidad
