Totes i cadascuna de les escenes que ens han captivat com espectadors, han estat manipulades pels nostres subconscients, tot sigui dit, amb l’acurada i estimable complicitat del director. Cada gest, mirada, cada racó, cada llàgrima, cada estratègia visual han tramat subtilment una trampa emocional.

El concepte cinematogràfic de la direcció de les agulles del rellotge furga directament dins de la nostra ètica: els moviments de càmera cap a la dreta, les mirades cap a la dreta, el fet de caminar cap a la dreta o situar als actors a la dreta de la pantalla, representa la naturalitat, continuïtat, estabilitat i la norma. En canvi, anar en sentit contrari de les agulles representa el passat, la involució, la negativitat, la desorientació i la tensió.

Com us ho demostro? He triat sis pel·lícules de diferent temàtica i us conduiré d’una a l’altra aprofitant diferents claus i diferents codis cinèfils (visuals, ètics, sonors, geogràfics, emocionals i d’interpel·lació). En totes aquestes pel·lícules, sense excepció, apareix la màgia de l’efecte de les agulles del rellotge. HO ANIRÉ RESSALTANT EN LLETRA MAJÚSCULA. Comencem:

Claus d'interpel·lació.

A l’escena final de Vidas pasadas (Past lives, Celine Song, 2022), quan la parella va CAMINANT en DIRECCIÓ ESQUERRA on s’han citat amb el taxi, com que aquest no arriba, ells es queden esperant silenciosos un davant de l’altre una llarga estona. L’espectador, en veure la inacció i paràlisi dels personatges, els interpel·la perquè prenguin decisions.

En sentit contrari, el personatge interpretat per Woody Allen a Annie Hall (Woody Allen, 1977), després de suportar a la cua del cinema a un personatge A LA SEVA ESQUERRA que calumnia contínuament el cineasta Federico Fellini, surt d’aquesta cua i s’aproxima a la càmera per interpel·lar l’espectador: ens pregunta què ha de fer amb aquell impresentable.

Claus visuals.

Aquesta mateixa pel·lícula, Annie Hall, inclou una escena molt simpàtica on el protagonista i la dona encarnada per Diane Keaton són amb els seus respectius psicòlegs. A través d'una imatge en pantalla partida dels dos plans diferents, els dos personatges responen a una qüestió sexual d’una manera ben divertida: ell, a l'esquerra, es mostra massa exigent; ella, a la dreta, recrimina l'obsessió d'ell.

Amb la mateixa idea, a la pel·lícula El hombre que mató a Liberty Valance (The man who shot Liberty Valance, John Ford, 1962), en un restaurant on ha caigut un bistec a terra, una columna màgicament situada al mig del menjador separa el bé del mal. A L’ESQUERRA veiem el personatge interpretat per Lee Marvin i els seus sequaços; a LA DRETA, veiem el personatge interpretat per John Wayne.

Clau i codi ètic.

Al final d’aquesta mateixa obra, el personatge de John Wayne MIRA I PARLA CAP A LA DRETA quan allibera de l'etiqueta d’assassí al personatge de James Stewart que MIRA CAP A L’ESQUERRA donant per acabada una mentida piadosa que turmentava al segon i que vertebrava tota la pel·lícula.

També com a clau ètica, una altra mentida pietosa sustentava la vida en família dels personatges interpretats per Tristán Ulloa i Najwa Nimri a Mataharis (Icíar Bollaín, 2007), fins que ella descobreix l’engany (ell té un fill amb un altre dona). Això evidentment els porta a mantenir una forta discussió, ell com a culpable, PARLANT CAP A L’ESQUERRA, i ella com a víctima, PARLANT CAP A LA DRETA.

Clau sonora

En aquesta mateixa escena de Mataharis, el tic-tac d’un rellotge martelleja l’atmosfera i augmenta la tensió entre els personatges fins que ens posa frenètics a tots. Fins i tot quan no hi ha paraules, però les mirades continuen disparant, el tic-tac com a clau sonora agafa volum i incrementa el nivell de tensió i de crispació de l'escena.

A Interstellar (Christopher Nolan, 2014), un tic-tac ens recorda que cada segon prop d’aquell forat negre correspon a una hora del temps real. Aquella expedició, que passa per molts entrebancs, ens fa neguitejar contínuament, ja que percebem el soroll d’aquells tic-tacs imparables que recorda la inefable dilatació temporal.

Clau física.

Aquest forat negre còsmic, com tots els forats utilitzats en cinema, signifiquen la reinvenció, la transformació o el pas a una altra oportunitat. Trobem un altre forat a la pel·lícula Lucía y el Sexo (Julio Medem, 2001), el personatge encarnat per Tristán Ulloa explica un conte al final del qual els personatges cauen per un forat i poden retornar al mig del conte, des d’on poden canviar el final d'aquest.

Clau emocional

Al final d’aquesta la pel·lícula, els personatges interpretats per Tristán Ulloa i Najwa Nimri, com a éssers foradats que són, es retroben en una escena molt emotiva. Ell ANANT CAP A L’ESQUERRA per demanar perdó per la indirecta participació en la mort de la filla d'ella, i ella CAMINANT CAP A LA DRETA per perdonar-lo. S’abracen i ella plora. No plorava des de la mort de la filla. Tanca, d'aquesta manera, el cercle del seu turment.

Acabem on hem començat: a Vidas pasadas, on ella, després de dir adeu al seu amic de la infància, retorna D’ESQUERRA A DRETA cap a la casa on l’espera la seva parella actual. S’abracen. Ella plora. No plorava des que, quan tenia vuit anys, la van allunyar dels seus amics, del seu entorn i de la seva cultura. Es tanca així el cercle del seu exili.

Per cert, els directors ubiquen totes les abraçades al mig d’un pla general, NI A L’ESQUERRA NI A LA DRETA de la pantalla. Demostren que així, abraçats, tots som igual de compassius, piadosos i fantàstics.

Crítica elaborada per Pere Anton Llovet de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Fragments de cinema.

The quiet girl (An cailín ciúin, Colm Bairéad, 2022) / Estiu 1993 (Carla Simón, 2017)

Amb punts en comú

En visionar The quiet girl (An cailín ciúin, Colm Bairéad, 2022) i Estiu 1993 (Carla Simón, 2017) he pogut veure que tenen diversos punts en comú. Per començar, les dues pel·lícules són òperes primes com a llargmetratges de ficció. Fins aquell moment, Colm Bairéad havia fet documentals i Carla Simón havia rodat diversos curtmetratges i documentals.

Tots dos films van aconseguir diversos premis. The quiet girl va rebre el premi de l'Acadèmia del Cinema Europeu al millor director de fotografia i va ser nominada als Premis Oscar com millor pel·lícula internacional (va ser la primera pel·lícula rodada en idioma gaèlic en aconseguir aquesta nominació). Estiu 1993 va merèixer tres premis Goya (millor direcció novell, millor actriu revelació i millor actor de repartiment), cinc premis Gaudí (millor pel·lícula en llengua catalana, millor direcció, millor guió, millor actriu secundària i millor muntatge) i els premis a la millor pel·lícula i a la direcció revelació a la Berlinale.

Tant The quiet girl com Estiu 1993 són pel·lícules modestes. La primera va tenir un pressupost d'1,2 milions d'euros i va ser finançada a través d'un programa irlandès per al desenvolupament i la producció de llargmetratges en llengua gaèlica. El film de Simón va tenir un pressupost d'un milió d'euros, va comptar amb el suport a la producció de l'Institut Català de les Empreses Culturals, entitat pública que promou i subvenciona la indústria audiovisual catalana. En tots dos casos té importància la llengua en què estan rodades: el gaèlic irlandès, una llengua que només parla un 2% de la població irlandesa, i el català.

Les protagonistes principals de les pel·lícules són nenes. Totes dues s’estrenaven davant de la càmera: Catherine Clinch va interpretar Cáit amb nou anys i Laia Artigas va donar vida a Frida amb sis anys. Totes dues reflecteixen una intel·ligència emocional, una energia i serenor especials a través de les seves mirades. Les històries petites que experimenten es veuen a través dels ulls, ment i cor d'aquestes nenes.

Les localitzacions tenen importància. Estan ambientades en zones rurals. Les cases on esdevenen els relats, una localitzada en el comtat de Meath i l'altre a la Garrotxa, són un protagonista més.

També tenen importància les famílies d'acollida, el paper de les mares com a cuidadores. Totes dues juguen un paper importantíssim en el procés de recerca de l'amor i l'estimació en unes circumstàncies complicades per la pèrdua. Pel que fa al rol dels pares, el que apareix a The quiet girl és una persona a qui li costa comunicar-se i demostrar estima. A Estiu 1993,és un personatge del pare és més juganer i trapella.

Un repte conceptual és aconseguir que l’espectador pugui posar-se a la pell de les nenes. La tensió no ve de la història, sinó més aviat de l'experiència viscuda. Els directors volen aconseguir que recordem que se sent quan ets infant, en estar en un lloc desconegut per primera vegada, i sentir por o alegria. Com quan utilitzen la situació de les càmeres, dins dels cotxes per acostar-nos a la protagonista i els seus sentiments. Als dos films també es va treballar la creació de guions gràfics: es van fer servir tècniques d'enfocament en els rostres dels personatges que augmenten la sensació d'intimitat i d'aïllament de les protagonistes. La càmera també se situa constantment a l'altura dels ulls de les nenes: això permet que l'espectador pugui veure, sentir i experimentar el món tal com ho fan elles.

També destaca el silenci com a narrativa: les mirades i el llenguatge corporal serveixen per expressar les emocions i el trauma de l'abandonament que pateixen les protagonistes. Amb la fotografia es fa un ús magistral de la llum natural i els colors dels paisatges, tant a The quiet girl, en què els canvis dels colors reflecteixen la transició d'una llar fosca i opressiva a una lluminosa i acollidora, com a Estiu 1993.

La narració utilitza les el·lipsis narratives, no ho explica tot de forma explícita, confia en la intel·ligència de l'espectador perquè aquest descobreixi la realitat de forma subtil a través de petits detalls visuals. Un exemple a The quiet girl és una de les escenes que tenen lloc a la casa dels pares, al menjador, i les mirades que ens mostren: els cosins llunyans entre ells, la mirada de la mare i de la nena, les poques frases que diu el pare, “us havia donat molta feina”, quan el cosí llunyà li deixa una galeta a sobre de la taula de la cuina, etcètera.

Estiu 1993 també fa que ens adonem del procés de transformació de la Frida, com passa de l'enveja cap a la filla petita a la ràbia cada vegada que marxen els avis quan la Bruna li diu que no. A poc a poc, ella comença a sentir-se estimada i a confiar que no l'abandonaran.

Els dos films inclouen plans seqüència i, en el cas de The quiet girl, preses contínues llargues. Amb aquests plans, els autors aconsegueixen una immersió major en la perspectiva emocional de les nenes i en la quotidianitat de l'ambient que les rodeja, a més d'un enfocament minimalista i poètic centrat en la perspectiva infantil. A Estiu 1993, per exemple, al pati de la casa, quan la Bruna és a la finestra i demana a la Frida, que esta jugant fora, que li porti un enciam.

Colm Bairéad i Carla Simón coincideixen en la influència que ha exercit en els seus films altres pel·lícules i directors, com ara El espíritu de la colmena (Víctor Erice, 1973). En el cas d'Estiu 1993, és evident el paral·lelisme entre les dues pel·lícules a través de la relació de les nenes, que en alguns moments resulta inquietant, com quan la germana gran manipula la imaginació de la germana petita.

Totes dues obres són pel·lícules petites, però amb històries entranyables i commovedores.

Crítica elaborada per Pepi Barrio de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Fragments de cinema.

Com Tarantino contrueix els seus personatges.

I'm the foot  master.

És difícil destacar una sola escena de la filmografia de Quentin Tarantino (Knoxvile, 1963). El director, un mestre a l'hora d'utilitzar reiteradament els mateixos recursos fílmics en cadascuna de les seves pel·lícules, sembla que sap el que li funciona i no es talla un pèl en tornar-hi una vegada i una altra. Lluny de fer-se repetitiu, la seva tècnica ha esdevingut un segell personal que afegeix valor i consistència a la seva obra.

En aquesta crítica, us parlaré de com el director utilitza els diàlegs per a construir els seus personatges. A partir d'una escena concreta, us mostraré com el patró es repeteix en alguns dels seus films. El punt d'inici el situaré en una de les pel·lícules més icòniques del director: Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1994).

Molt a l'inici del film, al minut 9'19", trobem una escena de poc més de quatre minuts en què en Jules (Samuel L. Jackson) i en Vincent (John Travolta) tenen una conversa sobre el significat de fer un massatge als peus i, en concret, sobre fer-li el massatge a la xicota del seu cap, el senyor Wallace. Aquesta dissertació, en què la càmera segueix els dos protagonistes en un angle lleugerament contrapicat, i que sembla insignificant, ens diu qui és qui en la pel·lícula, i anticipa de manera fatal que la cita entre en Vincent i la senyora Wallace (Uma Thurman) no acabarà bé, tot i que encara no intuïm la magnitud de la tragèdia.

Aquesta no serà la primera vegada ni l'última que Quentin Tarantino utilitzarà aquesta estratègia. De fet, la seva filmografia n'està plena. Tampoc serà l'única conversa aparentment banal que, en realitat, ens està desvetllant una informació fonamental sobre els personatges. Però comencem pel principi.

Reservoir dogs (1992): primer film del director, primera escena, la càmera gira entorn de la taula d'un bar on seuen vuit tipus durs que conversen sobre el significat de "Like a virgin", la cançó de Madona. L'espectador es torna a preguntar: "De què va això?" No sap, de nou, que Tarantino, a banda de fer un homenatge a la música dels vuitanta, ens està presentant els personatges de la pel·lícula i allò que els caracteritza. Si tornem a mirar aquesta escena inicial després d'haver vist el film sencer, comprenem que el que se'ns mostra és l'essència de cadascun.

Uns anys més tard, cap a la meitat de Jackie Brown (1997), quan la cosa es comença a embolicar, Jackie (Pam Grier) i Max (Robert Foster) parlen relaxadament sobre com porten el fet d'envellir. El zoom lent que ens acosta a la cara de Pam Grier i la tonalitat greu de la seva veu ens deixen clar que la protagonista està disposada a fer qualsevol cosa per no envellir a la presó. L'espectador no se n'adona fins uns minuts més tard, però els dos personatges han fet un pacte en aquell moment.

L'inici de Maleïts malparits (Inglourious basterds, 2009) també és terriblement impressionant. La música que Ennio Morricone va compondre per a El halcón y la presa (La resa dei conti, Sergio Sollima, 1967) serveix per introduir-nos en una magistral escena de vint minuts que deixarà ben clar qui és Hans Landa (Christoph Waltz), alhora que enganxarà l'espectador per a la resta de la pel·lícula. L'escena acabarà amb Soshana (Mélanie Laurent) fugint camp a través, emmarcada per la porta de la casa des d'on la veiem córrer, en una imatge de quadre dins del quadre que és molt similar a aquella de Centaures del desert (The searchers, John Ford, 1956) en què qui sortia per la porta era John Wayne. Aquesta composició del plànol, que atrapa Soshana, com també ho feia amb Jules i Vincent a l'escena de la qual partíem, ens mostra uns personatges atrapats pel seu destí. Heus aquí, l'argument de la pel·lícula: un malparit caça-jueus i una jueva amb set de venjança. I Tarantino que torna a fer màgia.

Mentre fa gala d'un bagatge cinematogràfic excepcional, Tarantino reprodueix en la seva obra grans moments de la història del cinema. L'escena amb què començava la meva crítica no podia ser menys. Molt abans que ho fessin Vincent i Jules, l'any 1965, Lemmy (Eddie Constantine) i Natacha (Anna Karina) també conversaven mentre recorrien llargs passadissos retratats a través de plans de llum i contrallum a Alphaville (Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution, Jean-Luc Godard, 1965).

Molts han qualificat Tarantino de lladre, d'altres diuen que s'inspira. Sigui com sigui, ningú pot negar la destresa del director a l'hora de generar nous referents a partir dels clàssics. Podem fer una prova: ¿quants de vosaltres recordeu l'Uma Thurman i en John Travolta ballant a Pulp fiction? Quants recordeu a Mastroianni i Claudia Cardinale fent el mateix a Fellini 8 ½ (Otto e mezzo, Federico Fellini, 1963)?

Crítica elaborada per Úrsula Losada de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Fragments de cinema.

La carrera de Christopher Nolan és la d'un cineasta molt brillant que mostra un gust per la narrativa no lineal. La crítica l’ha assenyalat per fer servir personatges freds, ser excessivament expositiu i usar trames complexes. Autor de pel·lícules que acostumen a prioritzar la intel·ligència per sobre l'emoció.

Nolan ha dirigit obres mestres consagrades, com El Caballero Oscuro (The Dark Knight, Christopher Nolan, 2008), on redefineix el cinema de superherois, o Memento (Christopher Nolan, 2000) i El truco final (The prestige, Christopher Nolan, 2006), on el realitzador parteix d'un gran guió i d'una magnífica estructura narrativa.

Amb Origen (Inception, Christopher Nolan, 2010) i Interstellar (Christopher Nolan, 2014), va impressionar el públic i la crítica introduint conceptes científics complexos a pel·lícules de gran pressupost. I Tenet (Christopher Nolan, 2020) ens va impactar pel seu relat confús i molt innovador en les escenes d’acció.

Personalment, el final d'Origen em va crear un dilema. Anys després, ja se'n va parlar en molts medis, perquè genera un debat científic-metafòric. A l'escena se'ns mostra com el personatge interpretat per Leo DiCaprio (Dom Cobb) arriba a casa, no sabem si en la realitat o potser dins d'un somni. Realitat paral·lela o no, Nolan descriu un univers molt lliure de pensament col·lectiu dins del cinema. La peça de metall similar a una baldufa que dona voltes i que apareix al pla final em fa pensar o divagar sobre un concepte molt ampli.

Un film on el realitzador ens porta el món de la física quàntica és Oppenheimer (Christopher Nolan, 2023). Jo la relaciono amb el final d'Origen en què la baldufa, ideada o no per aquest propòsit, ens porta a un món de salts temporals o materials on la física és el conducte.

En una bona part de la filmografia de Nolan, en concret a través d'obres com ara Interstellar, Origen, Oppenheimer o Tenet, el director ens acosta de manera ficcionada a la física.

A Interstellar es va fer un gran treball d'actors i guió, reflectint la realitat de la física quàntica en un exercici de ficció. Hi ha escenes que tenen base científica i altres són totalment imaginació. El protagonista (Matthew McConaughey) du a terme un viatge en principi impossible per forats interestel·lars entre galàxies: amb això es podria demostrar que hi ha una interacció entre la matèria i el temps. Nolan ens ho fa suposar mitjançant diversos detalls en algunes de les escenes, on el protagonista de la pel·lícula es comunica des d'un pla d'una dimensió paral·lela en un temps diferent.

El director puja encara un nivell més al film Tenet, on els salts en l'espai i el temps són trepidants. Nolan aconsegueix fer-nos trontollar a través de les imatges i el so.

On vols arribar? Crec que els límits són infinits i Nolan crea el dubte en cada pel·lícula. Ciència-ficció, potser?

Les seves pel·lícules són un exercici d'anàlisi tècnica ple d’ambigüitat.

Crítica elaborada per Jordi Salmerón de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Fragments de cinema.

Tot sota el cel.

Tot sota el cel. Aquesta és l’afirmació absoluta que transmet la pel·lícula Hero (Ying xiong, Zhang Yimou, 2002). I no puc quedar-me només amb el concepte d’una sola escena, sinó del conjunt. El conjunt que envolta una filmografia vital. La meva idea era fer-vos un regal, perquè suposava que pocs de vosaltres havíeu sentit a parlar de Zhang Yimou. Explicar alguna cosa del seu cinema sense acompanyar-ho d’imatges és complicat, però accepto el repte.

Repte que ens proposa el director cada cop que estem davant d’una de les seves pel·lícules, i que acceptem sense adonar-nos. Un canvi en nosaltres cultural, emocional, personal, ideològic, inclús potser filosòfic. Abandonem el nostre context occidental i ens endinsem en el seu món, la cultura xinesa. Sense saber-ho, ja estem dins del seu relat.

Relat on la intimitat de les relacions personals és la base que dona pas a l’acció, l’espectacle visual i conceptual, la coreografia, la cal·ligrafia, el simbolisme. Zhang Yimou ens explica contes, llegendes, d’aquelles que s'expliquen oralment, de generació en generació, fins a arribar a formar part de la seva tradició.

Tradició que Zhang Yimou sempre té present i ens vol fer arribar, amb un respecte que ell considera cabdal. Com ara els funerals presents a El camino a casa (Wo de fu qin mu qin, Zhang Yimou, 1999) o a Hero, on, a parer meu, aconsegueix l’escena més perfecta que ha rodat mai. Fins i tot al blockbuster semiimposat La gran muralla (The great wall, Zhang Yimou, 2016), el moment del funeral del general és com un oasi de perfecció visual amagat entre tota l’acció abundant que trobem mentre la parella formada per Matt Damon i Pedro Pascal representa el ying i el yang.

Ying i yang, símbol tradicional xinès que Zhang Yimou representa tant gràficament com conceptualment. Ho fa a Hero, en una lluita entre els personatges Sin Nombre i Espada Rota. Una coreografia que et remou l’interior, sobre un llac en calma absoluta, que pertany a Nieve, qui descansa morta després de sacrificar la seva vida. Mireu quin simbolisme tan perfecte. La lluita, el yang, el llac, i el reflex dels lluitadors, amb un cromatisme i un efecte mirall inversemblant, el ying. Ho veiem també a Sombra (Ying, Zhang Yimou, 2018), on la parella protagonista compon les seves partitures, asseguda sobre un gran símbol que envolta a tots dos membres. Ella, pausada i rítmica, asseguda sobre el ying. Ell ho fa sobre el yang, la part més visceral de la música.

Música, sempre tradicional xinesa. I simple, molt simple. Pocs instruments de corda i una sola veu, prou per jugar amb nosaltres i fer-nos dubtar en tot moment entre música diegètica o extradiegètica com succeeix a Vivir (Huo zhe, Zhang Yimou, 1994) amb el titellaire o també al primer combat de Hero entre Cielo y Sin Nombre, on es fusiona perfectament amb l’acció.

Acció, que Zhang Yimou transmet a través d’impactants coreografies, sempre dissenyades pels millors coreògrafs del seu país. A més, el realitzador aconsegueix quelcom que no s’havia fet mai: fusionar les arts marcials amb els passos de la dansa tradicional Xinesa. Ajudat per la introducció de la càmera lenta per primera vegada en els combats, aconsegueix ser reconegut en el món sencer per la bellesa de les seves escenes d'acció. Potser recordeu e primer dels combats de Matrix (The Matrix; Lilly Wachowsky, Lana Wachowsky; 1999), on Trinity (Carrie Ann Moss) es queda volant mentre és a punt d’atacar als agents, és un clar exemple de la influència de Zhang Yimou. O el ball perfecte dels tambors de Shiao Mei a La casa de las dagas voladoras (Shi mian mai fu, Zhang Yimou, 2004). Un coreografia entre dansa i arts marcials duta a terme amb una perfecció combinada de simetria, vestuari, fotografia, música i color.

Color, aspecte principal i més característic del cinema de Zhang Yimou. A Hero, influenciat per Kurosawa, ens ofereix un diàleg entre Sin Nombre i el rey Quing que està basat en cinc relats representats pels cinc colors dels elements primaris de la cultura xinesa. A La maldición de la flor dorada (Man cheng jin dai huang jin jia, Zhang Yimou, 206), on parteix d'un proverbi xinès de la dinastia Tang: “Oro y jade en el exterior, pero gris en el interior”. El resultat es un espectacle visual. O a Sombra, 116 minuts de combats, relacions personals i paisatges enquadrats com en un antic llenç de l’antiga Xina. Una degradació de gris, negre, blanc i vermell. Us ho creieu? També a Una dona, una pistola i una botiga de fideus (San qiang pai an jing qi, Zhang Yimou, 2009), un thriller enrevessat en què el diàleg és quasi inexistent i la història ens arriba a través de les imatges. I de nou a La casa de las dagas voladoras, on un combat que té lloc a un camp de bambú va provocar un aplaudiment que va durar diversos minuts al festival de Canes.

I és a partir d’aquí que les meves paraules ja no podran descriure tot el que aquest director em fa sentir a través del seu cinema. És tan personal que m’ho quedo per mi, però volia donar-vos aquest últim regal i que accepteu el repte que us proposa el director.

En conclusió, podem analitzar, comparar, debatre, interpretar, però us convido a acceptar el repte de Zhang Yimou i a seure i visionar el seu cinema que, en el fons, és l’essència d’aquest art. Gràcies, Víctor Esquirol, per aquests quatre dies i gràcies, companys per les vostres aportacions. M’heu fet estimar encara una miqueta més el cinema. Llarga vida a les sales sempre plenes!

Crítica elaborada per Alex Mani Garcia de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Fragments de cinema.

Tomorrow belongs to me.

A la pel·lícula Cabaret (Bob Fosse, 1972), ambientada tota ella en el Berlín de 1930, trobem l’escena colpidora. Un jove interpreta Tomorrow belong to me. Sortim de l’ambient de gran ciutat i se'ns transporta a una zona rural on, un jardí-restaurant als afores de la ciutat. Durant aproximadament tres minuts que dura la cançó, se’ns ofereix una imatge totalment premonitòria del que passarà en el futur.

L’escena, aparentment idíl·lica es transforma progressivament. Mostra l’efecte d’aquesta cançó en un grup divers de persones, que passen de ser espectadors passius a estar implicats en el missatge que transmet. És una demostració del mecanisme de captació col·lectiva del nazisme. Les imatges mostren un entusiasme on tothom sembla dir: “Jo vull ser d’aquests”. Amb l’excepció d’un avi que preveu les conseqüències. L’actitud d’aquest contrasta amb l’entusiasme creixent de la multitud.

L’escena transmet un missatge rellevant: el futur no arriba de cop, comença quan la gent s’aixeca i decideix cantar.

Crítica elaborada per Joan Marimón de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Fragments de cinema.

Doce hombres sin piedad (12 Angry Men, Sidney Lumet, 1957)

Paralelismos lumetianos

En Doce hombres sin piedad (12 angry men, Sidney Lumet, 1957), hay un momento culminante que destaca por su carga emocional y rechazo unánime al prejuicio. Todos los miembros del jurado que está deliberando se levantan y dan la espalda al jurado número 10, que ha iniciado un discurso cargado de prejuicios racistas y clasistas, donde generaliza despectivamente sobre el joven acusado. Como respuesta, uno a uno, los demás miembros del jurado –incluso aquellos que inicialmente votaban 'culpable'- se levantan de la mesa y le dan la espalda.

Esta secuencia se convierte en una metáfora visual del rechazo social a la intolerancia y el odio ciego. El jurado número 10 se queda hablando solo, despojado de su autoridad y credibilidad. Cuando intenta seguir hablando, otro miembro del jurado le dice fríamente: "Siéntese y no vuelva a abrir la boca". El hombre, derrotado, se sienta y no vuelve a hablar en toda la película.

El aislamiento físico

En esta escena, Lumet hace algo magistral. Mientras el jurado número 10 vomita odio, los demás jurados se levantan de la mesa en silencio, uno a uno. Nadie le grita. Nadie discute. Al final, hasta sus aliados se levantan. Al final, la cámara se queda con él, solo en la mesa. En una misma secuencia, pasa de estar rodeado a estar completamente aislado. Lumet lo encuadra cada vez más solo, empequeñeciéndolo.

Esto tiene un significado claro: la derrota del prejuicio, la condena del silencio. El grupo no le da el gusto de debatir su odio. Darle la espalda es decirle: "No mereces ni una respuesta". Este vacío es más humillante que un puñetazo. Se queda hablando solo, literalmente. Es una especie de muerte social, cuando él cree que habla por todos. Descubre que su racismo da asco hasta a los que dudaban de la inocencia del chico. Es la muerte de su autoridad moral. Se queda sin “tribu”. Empieza prepotente. Acaba roto. Después de esta escena ya no pinta nada. Cuando finalmente vota “no culpable", lo hace sin mirar a nadie, derrotado.

¿Por qué esta escena funciona 70 años después? Porque no sermonea, no hay música épica, solo 11 hombres poniéndose de pie en silencio. La dignidad de un grupo se mide en cómo trata a quien piensa distinto, pero también en qué líneas rojas no está dispuesto a cruzar. La escena dura dos minutos y muestra cómo se destruye a un personaje sin violencia física, solo con la fuerza del rechazo colectivo al fanatismo.

Paralelismos lumetianos.

En Serpico (Sidney Lumet, 1973), volvemos a ver el mismo recurso. El policía protagonista, Frank Serpico (Al Pacino), entra al vestuario de su comisaría. Todos sus compañeros, corruptos, se callan y le dan la espalda. Silencio total. Lo dejan solo. Las imágenes muestran el aislamiento total que sufre Serpico por negarse a formar parte de la red de sobornos. La diferencia clave es simétrica: aquí quien se queda solo es el hombre íntegro, no el racista. El grupo aísla al honesto para proteger su corrupción. Es el negativo fotográfico de 12 hombres sin piedad. Lumet usa el mismo lenguaje visual en las dos películas: el silencio y dar la espalda como castigo social. Demuestra que el mecanismo del grupo es el mismo, aunque la moral del colectivo ha cambiado de bando.

Estas escenas comparten la ausencia de violencia directa; muestran que el castigo es social es aún más devastador. El silencio es el protagonista: nadie rebate con argumentos. El gesto de levantarse y girarse ya lo dice todo. El fanático se condena a sí mismo en el momento en que se quita la máscara. Lumet siempre decía que lo que más le interesaba era saber "quiénes son los tipos que se mantienen en pie cuando todo se desmorona".

Esta dinámica se deforma en Network, un mundo implacable (Network, Sidney Lumet, 1976). El protagonista Howard Beale (interpretado por Peter Finch) explota en directo contra el sistema. Como el jurado número 10, pronuncia un monólogo fruto de la desesperación y del odio, creyendo que habla por todos. En esta ocasión, la gente no le da la espalda, le aplaude y lo convierte en profeta. Lumet te enseña las dos caras: en 12 hombres sin piedad, el grupo rechaza el odio; en Network, un mundo implacable, el grupo lo compra. He aquí la conexión Lumet: las dos escenas presentan un hombre solo ante un grupo. En una, el grupo tiene dignidad y lo aísla, en la otra, el grupo está podrido y lo eleva.

Una cosa me lleva a la otra: ecos visuales.

En la misma Network, un mundo implacable, la composición del espacio vuelve a ser clave en la escena donde dos personajes están en una habitación con una enorme mesa que evoca la de Doce hombres sin piedad. Situados cada uno en una punta de la mesa, en una habitación poco iluminada. La cámara se acerca cada vez más a quien da el sermón: se empieza con un plano general hasta un primer plano. Este uso progresivo de la lente me recuerda a los recursos visuales de Hitchcock, por ejemplo, en la escena de la ducha de Psicosis (Psycho, Alfred Hitchcock, 1960).

Finalmente, resulta evidente la conexión arquitectónica de Lumet con los clásicos. Al inicio de Network, un mundo implacable, y en 12 hombres sin piedad, se usa un plano contrapicado, del edificio de la UBS en la primera, y de los juzgados en la segunda, para situar al espectador ante construcciones monolíticas y empequeñecer al individuo. Esta monumentalidad visual me retrotrae a la película El manantial (The Fountainhead, 1949), de King Vidor, protagonizada por Gary Cooper, donde los rascacielos y las líneas arquitectónicas duras funcionaban como una representación del poder y la opresión social.

Crítica elaborada por Silvia Gómez de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Fragments de cinema.

Robot dreams és el nom, tant del còmic il·lustrat per Sara Varon, com de l’adaptació a la gran pantalla dirigida per Pablo Berger.

Estrenada el 2023, però ambientada a Nova York als anys 80, és plena de referències culturals a les generacions que van créixer durant aquells anys.

Amb una animació i una estètica allunyades de les animació digital actual, recorda l’animació de dècades enrere, tot i que amb un nivell de detall, plànols i perspectives que la fan visualment impressionant.

Muda, en el sentit que no té cap diàleg, però plena d’emoció i expressivitat. Amb l’absència de diàlegs, el so i la música, a càrrec d’Alfonso de Vilallonga, tenen un gran pes, subratllant les emocions de cada escena.

Sovint recordant melodies familiars per a la generació dels que ara són mares, pares i avis.

Els personatges són animals humanitzats. El protagonista principal és un gos que viu sol. Fins que un dia veu un anunci a la tele de venda de robots i decideix comprar-ne un. Aquest robot es convertirà en el seu amic inseparable. I serà el començament de la narració.

Una història plena d’imaginació, gags divertits, personatges i situacions entranyables, tendresa i escenes poètiques genials.

Una cinta que va merèixer nombrosos guardons i que, com els grans films d’animació, agradarà tant als grans com als petits de la casa.

Més informació:

• Pablo Berger a les Biblioteques
• Pablo Berger a la Viquipèdia
• Tràiler oficial

Recomanat per Adrián Fernández. Bib. Josep Soler Vidal. Gavà.

Què seria del cinema sense la música? Som molts els qui pensem que una pel·lícula no seria el mateix sense la seva banda sonora. Cinema i música formen un binomi difícilment divisible. Tant la tria de les cançons que formen part de la banda sonora com la música del compositor constitueixen una obra conjunta en què es complementen mútuament. La música aporta força, caràcter i magnitud a les imatges i, sobretot, emocions. Són moltes les escenes de pel·lícules mítiques en què ens ve al cap la melodia que sonava de fons, i de ben segur que ara mateix en teniu una al cap. Compositors com James Horner, Alan Silvestri, John Williams o Hans Zimmer són alguns dels artistes que han creat partitures que han esdevingut immortals en la història del cinema.

Precisament, Hans Zimmer és l'autor a qui es vol retre homenatge amb aquesta publicació. Hans Zimmer: el gran maestro de la música de cine, de Conrado Xalabarder, repassa tota la trajectòria professional d'aquest magnífic compositor de bandes sonores. Pel·lícules de culte com ara Los últimos días, Gladiator, El Rey León, Hannibal, Black Rain, El Caballero oscuro o Piratas del Caribe són només un petit tast de les seves obres més mítiques i emblemàtiques del setè art.

Aquest llibre recull totes i cadascuna de les seves composicions i, de ben segur, serà tot un goig per als lectors i cinèfils apassionats pel món del cinema i, sobretot, per a aquells que viuen d'una manera especial les bandes sonores dels llargmetratges.

Més informació:

• Conrado Xalabarder a les Biblioteques
• Pàgina web oficial de Hans Zimmer
• Hans Zimmer a IMDb
• Canal de YouTube

Recomanat per Adrià Serra Álvarez. Biblioteca del Nord. Sabadell.

Adaptation és una nova col·laboració entre el director Spike Jonze i el guionista Charlie Kaufman després de Com ser John Malkovich (1999). Va guanyar diversos premis, entre els quals l'Oscar i el Globus d'Or al millor actor de repartiment per Chris Cooper, i el Globus d'Or a la millor actriu de repartiment per Meryl Streep.

El film presenta Charlie Kaufman (el guionista), interpretat per Nicolas Cage, tímid i insegur, que pateix una crisi creativa mentre rep l'encàrrec d'adaptar al cinema el llibre El lladre d'orquídies de la periodista Susan Orlean (tant l'obra com l'autora existeixen). El seu germà bessó Donald (que no existeix realment), segur i carismàtic, també escriu el seu primer guió ple de clixés.

És una comèdia poc convencional que ens parla del procés de creació i de les dificultats que comporta, especialment quan es lluita per intentar ser original fora dels paràmetres marcats per Hollywood. Us avisem: no és una pel·lícula de crispetes; és complexa i fa pensar, però també molt recomanable si voleu descobrir una obra diferent i estimulant.

Més informació:

• Adaptation a les Biblioteques
• Spike Jonze a la Viquipèdia
• Com ser John Malkovich a les Biblioteques
• El lladre d'orquídies a les Biblioteques

Recomanat per Sandra Farré Oliveres. Bib. Ripollet

Acompanya a en Sir Lionel Frost i a la Adelina Fornight en un viatge pels boscos pel nordest americà en busca d'una misteriosa criatura que els habita, per poder demostrar que continua sent el millor investigador de monstres mites i llegendes.

Una pel·lícula divertida, plena d'aventures i pensada per a tota la família.

Recomanat pel Grup de Treball de les Àrees Infantils Biblioteques Municipals de Sabadell

Jim, popular surfista solar, s'enfronta a una cacera inter galàctica de tresors. A les seves mans cau un llegendari mapa que li portarà a buscar la fortuna més gran de l'Univers. A bord d'un "galió solar", Jim és l'ajudant del cuiner del vaixell, John Silver (meitat home meitat màquina), que li ensenya com ser un bon explorador de l'espai. Jim coneix a un simpàtic robot anomenat BEN (Bio Electro Navegador). Junts, sota el comandament de la intel·ligent Capità Amelia, descobriran un tresor inimaginable. Adaptació de la Disney del clàssic de Robert Louis Stevenson "L'illa del tresor".

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Dues setmanes després d'acabar la Guerra Civil, Franco sol·licita un sopar de celebració a l'Hotel Palace. Un jove tinent, un maître meticulós i un grup de presoners republicans experts en cuina, han de preparar un banquet impecable en temps rècord. Tot sembla anar sobre rodes, però a la cuina es trama alguna cosa més que un menú. Adaptació de l'obra teatral “La cena de los generales” de José Luis Alonso de Santos.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Després de trencar amb la seva parella, Vicente, de 76 anys, porta la vida que li agrada en Maspalomas: el seu dia a dia ho passa tombat al sol, de festa i buscant el plaer. Un accident inesperat l'obliga a tornar a Sant Sebastià i a retrobar-se amb la seva filla, a qui va abandonar anys enrere. Vicente haurà de viure en una residència on es veurà empès a tornar a l'armari i a ocultar una part de si mateix que creia resolta.

José Ramón Soroiz, en el paper de Vicente, va ser guardonat amb el Goya (2025) al millor actor principal .

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Indiscutible rei del cinema de baix pressupost. Corman va saber aportar a les seves pel·lícules un segell personal que el va convertir en director i productor de culte. Diversos autors analitzen la seva carrera com a director i també com a productor. Una oportunitat per descobrir l’extensa obra d’un director associat al gènere del fantàstic i de terror. Un pioner en la inclusió d’extraterrestres, criatures fantàstiques i monstres, un gènere rentable econòmicament. Corman el va aprofitar per indagar perquè la màgia, el desig d’explorar el futur i el terror interessen tant a les persones. Per no perdre’s cap  detall el llibre inclou un índex pel nom de la pel·lícula i un altre de temes i persones relacionades amb el cineasta. Una tria de les 500 pel·lícules de la seva trajectòria complementada per un singular diccionari a càrrec de Vicente Díaz.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La protagonista és una princesa del "segell Disney" plena de força i caràcter, semblant-se més a noves heroïnes com Brave i Mulan que va tornar a viure una nova aventura situada 3 anys després de l'anterior.

Aquest cop serà la navegant principal i farà un viatge oceànic amb l'objectiu de reconnectar els pobles i tornar a salvar a la seva illa d'uns perills que semblaven inevitables.

Un cop més es prersenten un dibuixos excelents tècnicament i unes cançons sorprenents.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

“Regreso al futuro” és una pel·lícula de culte que ha marcat a la generació dels anys 80 tant com a les posteriors. Michael J. Fox es va convertir en Marty McFly, el viatger en el temps més famós sense sortir del seu poble: Hill Valley. Aquest llibre recull les vivències del rodatge de la pel·lícula que va dirigir Robert Zemeckis amb guió de Bob Gale, banda sonora d’Alan Anthony Silvestri i producció a càrrec d’Steven Spielberg.

En aquell moment Michael J. Fox era un actor d’èxit que combinava la tercera temporada d’”Enredos de família” amb el rodatge de la pel·lícula. Feia jornades de 20 hores de treball durant tres mesos on de dia era Alex P. Keaton i de nit Marty McFly. L’actor ha trigat 40 anys en posar en ordre els seus records d’aquella època.

La pel·lícula ens deixa moments emblemàtics, frases cèlebres, el mític cotxe DeLorean, temes musicals intemporals com “The power of Love” de  Huey Lewis & the News, dues seqüeles i una data emblemàtica: 21 d’octubre de 2015. Tot explicat de primera mà per Michael J. Fox. Tot un luxe.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La Ventafocs explicada en clau de terror i humor negre. La història se centra en l’Elvira, la germanastra lletja, que ha de competir amb l’encant natural de la seva bella germanastra.

Enveges, ambicions desmesurades, egoismes desfermats i tot en un pla moral molt nòrdic: fred, cru i intimista.

Més informació:

• Emilie Blichfeldt a les Biblioteques
• La Hermanastra fea a la Viquipèdia

Recomanat per Luis Santa Marina. Bib. Can Sumarro. L'Hospitalet de Llobregat.

Toni Erdmann (2016), de la cineasta alemanya Maren Ade, és una de les comèdies dramàtiques més originals, incòmodes i aclamades del cinema europeu recent. Triomfadora absoluta als Premis del Cinema Europeu i nominada a l’Oscar.

La pel·lícula planteja un xoc frontal entre dos estils de vida oposats dins d’una mateixa família. D’una banda, la Ines, una executiva completament absorbida per la fredor corporativa i l’estrès. De l’altra, el seu pare, en Winfried, un professor de música jubilat, excèntric i amant de les bromes pesades, que veu amb preocupació el distanciament de la seva filla.

Maren Ade utilitza seqüències llargues i sostingudes per generar una tensió única, on la vergonya aliena força una exploració emocional. Més enllà de l’humor, la pel·lícula mostra la buidor del món laboral modern, les exigències de l’èxit professional, l’aïllament afectiu i els vincles de sang. Equilibra l’humor de situació més irreverent amb un drama familiar íntim, aconseguint una gran profunditat humana. El duel interpretatiu entre Sandra Hüller i Peter Simonischek és magnètic i natural.

La recomano a qui busqui un cinema d’autor exigent, amant de la sàtira social i a qualsevol persona disposada a gaudir d’una història que fa riure des de la incomoditat i la reflexió.

Més informació:

• Maren Ade a les Biblioteques
• Maren Ade a la Viquipèdia
• Fitxa de la pel·lícula a FilmAffinity

Recomanat per Oscar Carretero. Bib. Ramon Bosch de Noya. Sant Sadurní d'Anoia.

Sorda, escrita i dirigida per Eva Libertad, és una pel·lícula en què ens presenta un relat íntim i delicat sobre la comunicació, la identitat i els límits invisibles que travessen les relacions humanes.

El relat és la vida d’una dona sorda que es mou entre dos mons: el de la comunitat sorda, on troba pertinença i comprensió, i el món oient, que sovint li resulta inaccessible i frustrant. La seva relació amb la parella i l’entorn es veurà tensionada per aquestes diferències, posant a prova no només l’amor, sinó també la capacitat d’escoltar (en un sentit molt més ampli).

La directora aconsegueix construir una mirada honesta i subtil, on els silencis tenen tant de pes com les paraules. La pel·lícula convida a reflexionar sobre la manera com ens relacionem amb allò que no entenem, sobre la necessitat d’adaptar-nos a l’altre i sobre com, sovint, la veritable incomunicació no té res a veure amb l’oïda.

Molt recomanable per a qui busqui una història sensible i valori el cinema que convida a escoltar més enllà de les paraules.

Més informació:

• Eva Libertad a les Biblioteques
• Eva Libertad a la Viquipèdia

Recomanat per Isabel Valldaura. Bib. Bac de Roda. Roda de Ter.

Guardonada amb els premis cinematogràfics més prestigiosos d’Itàlia, Siempre nos quedará mañana és una pel·lícula per gaudir-ne cada vegada que es mira, igual o fins i tot més que la primera. La devem a Paola Cortellesi, actriu, cantant i comediant que debuta com a directora amb aquesta cinta, a més d’encarnar-ne el paper protagonista. La història ens trasllada a la Roma de la postguerra, on la Delia es multiplica fent feines mal pagades per tirar endavant la família mentre sobreviu al maltractament del marit. Tots confien que el compromís de la filla amb un jove benestant els tregui de problemes. Quin color prendrà el demà?

Lluny d’acatar la sentència al drama, el relat es converteix en una sàtira del masclisme. Per mitjà d’una banda sonora que combina clàssics italians amb temes contemporanis, es deixa en evidència el sense-sentit de la violència contra les dones. Lletres i melodies fan de contrapunt perquè puguem assistir a certes escenes sense haver de retirar la mirada o, potser pitjor, aguantar-la com si no res. Ara que l’exposició constant a imatges violentes ens ha fet impermeables, les giragonses d’aquesta pel·lícula ens tornen a despertar els sentits.

L’ús de cançons modernes sobre imatges dels anys quaranta encara ens vol dir alguna cosa més: passat i present s’encadenen en pantalla per advertir-nos que la lluita per la llibertat de les dones continua. Malgrat la distància marcada amb el blanc i negre —un homenatge al neorealisme italià—, Cortellesi aborda un problema vigent: el masclisme incrustat a Itàlia i a les societats pretesament desenvolupades. La pregunta queda ressonant: quantes llars són encara com la de la Delia, darrere del gruix de les parets i dels drets?

Jugar la carta de la comèdia amb un tema tan delicat sense relliscar en frivolitats és tot un repte, i la pel·lícula l’assoleix amb nota. Fa pensar en La vida és bella, pel seu encert a l’hora d’apropar-nos les vivències més dures amb un somriure. L’agudesa del to, de la mà d’una sensacional banda sonora, aconsegueix remarcar l’absurd de les escenes de violència sense restar-los pes dramàtic. Tot plegat fa de Siempre nos quedará mañana una obra difícil d’etiquetar: comèdia, drama, cinema històric, crítica social... moltes definicions li escauen, però cap no n’esgota el potencial.

Més informació:

• Paola Cortellesi a les Biblioteques
• Siempre nos quedará mañana a la Viquipèdia
• Informació de la pel·lícula a la distribuïdora

Recomanat per Mª Elena Mendoza. Bib. Pere Casaldàliga. Balsareny.

L’any 2014 el director Alberto Rodríguez va aconseguir, a banda d’altres guardons, deu premis Goya —entre els quals la millor direcció, el millor guió original i la millor pel·lícula— per La isla mínima. No era la primera obra d’aquest autor sevillà, que ha treballat tant com a guionista com en la direcció, però sí la que li ha aportat més reconeixement.

La història transcorre en un poblet imaginari situat en algun punt de les maresmes del Guadalquivir l’any 1980. Dos policies de Madrid arriben amb l’encàrrec d’investigar la desaparició d’unes germanes adolescents. Tots dos arrosseguen càstigs dels seus comandaments, però per causes oposades: l’un per ser progressista i l’altre per ser un nostàlgic del franquisme i dels seus mètodes repressors. L’ambientació, tant pel que fa al moment històric de la Transició com a la geografia andalusa, és impecable. Els paisatges aeris semblen una composició artística contemporània propera a la irrealitat.

Tant en Javier Gutiérrez com la Nerea Barros van rebre un premi Goya per les seves interpretacions. Però tan destacables com les seves són les d’en Raúl Arévalo, l’Antonio de la Torre o en Salva Reina.

És una pel·lícula policíaca fosca que aconsegueix fer d’una història local i arrelada a una època molt concreta un retrat del mal i dels temors humans universals.

Més informació:

• Alberto Rodríguez a les Biblioteques
• La pel·lícula a la Viquipèdia

Recomanat per Roser Jordà Sanuy. Bibliobús La Mola. Terrassa.

Wicked Little Letters (Pequeñas cartas indiscretas) és una pel·lícula de comèdia negra basada en uns fets reals que van succeir als anys vint en un petit poble d’Anglaterra.

La història d’aquesta pel·lícula es basa en un seguit de cartes que rep una de les protagonistes principals i que després es fa extensiu a altres persones del poble. Aquestes cartes, de caràcter ofensiu i groller, fan obrir una investigació policial per descobrir qui pot ser l’autor o autora dels fets. Una dona força liberal per a l’època i mare d’una nena es converteix en la principal sospitosa de la investigació i s’enfronta a perdre’n la custòdia. L’entrellat de tot plegat sortirà a la llum gràcies a la perseverança i la perspicàcia d’una persona del cos de policia.

Una pel·lícula que et transporta a temps passats i on les dones juguen un paper molt important.

Més informació:

• La pel·lícula a les Biblioteques
• La pel·lícula a la Viquipèdia
• Informació de la pel·lícula a la distribuïdora
• Tràiler oficial (VO)

Recomanat per Rosa Dual. Bib. El Castell. Vacarisses.

Adaptation, dirigida per Spike Jonze i escrita per Charlie Kaufman, és una de les pel·lícules més originals i sorprenents del cinema contemporani. Després de l'èxit de Com ser John Malkovich, el tàndem torna a jugar amb els límits entre realitat i ficció en una comèdia intel·ligent, plena d'humor i d'enginy.

La història segueix Charlie Kaufman, interpretat magistralment per Nicolas Cage, mentre intenta adaptar al cinema El lladre d'orquídies, el llibre de la periodista Susan Orlean. Incapaç de trobar la manera d'abordar el projecte, el guionista entra en una espiral de dubtes creatius, mentre el seu suposat germà bessó Donald, extrovertit i despreocupat, sembla triomfar escrivint un guió convencional. El resultat és una brillant reflexió sobre la creació artística, la identitat i les dificultats de ser original.

Amb interpretacions memorables de Nicolas Cage, Meryl Streep i Chris Cooper —guardonat amb l'Oscar pel seu paper—, Adaptation és una proposta exigent però enormement estimulant. Una pel·lícula ideal per als espectadors que busquen històries diferents, capaces de sorprendre i de convidar a pensar molt més enllà dels crèdits finals.

Més informació:

• Spike Jonze a les Biblioteques
• Spike Jonze a la Viquipèdia
• Disponibilitat d'Adaptation a les Biblioteques

Recomanat per Sandra Farré Oliveres. Bib. de Ripollet. 

Enemigo a las puertas, dirigida per Jean-Jacques Annaud, és una espectacular producció bèl·lica inspirada en fets i testimonis reals de la batalla de Stalingrad. Basada, entre altres fonts, en els llibres La batalla por Stalingrado, de William Craig, i Memorias de un francotirador en Stalingrado, de Vassili Záitsev, la pel·lícula combina el rigor històric amb una narració plena de tensió.

Ambientada l'any 1942, en un dels episodis més decisius de la Segona Guerra Mundial, la història segueix Vassili Zàitsev, un humil pastor convertit en llegendari franctirador de l'Exèrcit Roig. La seva habilitat és aprofitada per la propaganda soviètica per elevar la moral de les tropes, mentre l'exèrcit alemany respon enviant el seu millor tirador per eliminar-lo. El duel entre tots dos es converteix en una intensa partida d'estratègia i supervivència.

Més enllà de l'acció, la pel·lícula ofereix una mirada sobre la duresa de la guerra, el poder de la propaganda i el cost humà dels grans conflictes bèl·lics. Amb unes interpretacions memorables de Jude Law i Ed Harris i una acurada recreació històrica, és una proposta molt recomanable tant per als amants del cinema com per als interessats en la història contemporània.

Més informació:

• Jean-Jacques Annaud a les Biblioteques
• Jean-Jacques Annaud a la Viquipèdia
• Disponibilitat d'Enemigo a las puertas a les Biblioteques
• Disponible a l'eBiblio Catalunya

Recomanat per Sandra Farré Oliveres. Bib. de Ripollet.

Entre la primera pel·lícula de la saga i aquesta quarta entrega pràcticament hi ha mig segle de diferència. I quan de les joguines més famoses de la gran pantalla es van sumant entregues i amb tanta separació entre elles vol dir que els directors i creadors d'aquests dibuixos animats s'han pres el seu temps per fer les coses bé.

En aquesta ocasió, moltes de les joguines de les pel·lícules anteriors conviuen amb una nova propietària qui a més a més fabrica una nova joguina, en Forki, amb materials reciclats.

Una gran lliçó sobre com acceptar-se a un mateix i la dificultat d'acomiadar definitivament als amics.

Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La trampa és un dels treballs més recents de M. Night Shyamalan, un director que ha fet dels girs inesperats i de la tensió psicològica la seva marca personal. Conegut per títols com El sisè sentit, El protegit o El bosc, torna a jugar amb les expectatives de l’espectador en aquest thriller inquietant i ple de sorpreses.

La història arrenca quan un pare i la seva filla assisteixen al concert d’una estrella musical de gran èxit. El que hauria de ser una vetllada especial es converteix aviat en una situació angoixant quan descobrim que l’esdeveniment amaga una operació policial de gran envergadura. A partir d’aquí, la trama es transforma en un joc de tensió constant en què cada detall pot ser determinant.

Amb una interpretació destacada de Josh Hartnett, que s’allunya dels papers pels quals molts espectadors el recorden, la pel·lícula manté el suspens fins al final. Shyamalan construeix una història absorbent que combina thriller, misteri i una atmosfera gairebé claustrofòbica. Una proposta ideal per als amants del cinema de suspens que gaudeixen intentant descobrir què s’amaga darrere les aparences.

Més informació:

• M. Night Shyamalan a la Viquipèdia
• Fitxa de la pel·lícula a IMDb
• Fitxa de la pel·lícula a FilmAffinity

Recomanat per Adrià Serra Álvarez. Bib. del Nord. Sabadell.

Sonny Hayes va ser el fenomen més prometedor de la Fórmula 1 en la dècada de 1990, fins que un accident en la pista va acabar pràcticament amb la seva carrera. Trenta anys després és un pilot nòmada a sou i addicte al joc. El seu antic company d'equip, Rubén Cervantes, propietari d'un equip de Fórmula 1 a la vora de la fallida contacta amb ell per convèncer a Sonny per a tornar a la Fórmula 1 i tenir una última oportunitat per a salvar a l'equip. El seu company serà el novell Joshua Pearce, el pilot estrella de l'equip, que està decidit a imposar el seu propi ritme.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Harry Lund, de 19 anys, treballa en un magatzem de vidre i porcellana. Prop d'aquí treballa Mònica en un mercat de verdures. Mónica és una noia de 17 anys alegre i feliç. Després d'un temps s'enamoren. Mónica abandona la seva casa després d'una discussió amb el seu pare i Harry deixa la seva feina després d'una discussió amb el seu cap. Sense res que els lligui a la ciutat, marxen cap a les platges desertes d’una illa prop d’Estocolm per a passar unes setmanes tots sols, on es diverteixen sense cap preocupació.

Basada en la novel·la homònima de l'escriptor suec Per Anders Fogelström.

*Recomanat per la Xarxa d Biblioteques Municipals 

Mogari no Mori va guanyar el Gran Premi del Jurat a Canes el 2007 i va confirmar Naomi Kawase com una de les veus més singulars del cinema contemporani. La pel·lícula segueix dos personatges units pel dolor de la pèrdua: una cuidadora jove i un ancià amb demència que guarda dins seu el record inconsolable de la seva dona morta. Quan tots dos s'endinsen en un bosc frondós del Japó rural, el film abandona qualsevol lògica narrativa convencional i es converteix en una cosa difícil de classificar: una cerimònia, un ritual.

Kawase tracta la senilitat de l'ancià amb una delicadesa excepcional. No hi ha ni un gram de paternalisme ni de llàstima. Hi ha una escena en què l'home, Shigeki, parla amb la seva dona morta com si fos present, entre els arbres, amb una naturalitat absoluta. La càmera no subratlla el moment ni el jutja: simplement hi és, a prop, respectuosa. La demència no es representa com a tragèdia sinó com una forma diferent d'habitar el temps, potser fins i tot com una forma de fidelitat.

La natura —la llum entre els arbres, la pluja, el fang, el vent— no és decorat sinó presència viva, gairebé un personatge que respon als estats interiors dels protagonistes. Els sons del bosc fan la feina que en altres films fa la banda sonora, i la fan millor.

N’han dit:

• “A més de veure’s i sentir-se, quasi es pot olorar, degustar i tocar” Javier Ocaña, El País
• “Un tour de force sensorial en què la victòria es mesura per la més alta cota emocional assolida, no per l’equilibri del conjunt” María Fernanda Mugica, Otroscines.com
• “Lenta, bonica, trista i lúcida” Oti Rodríguez, ABC

Més:

• Pel·lícules de Naomi Kawase a les biblioteques

Recomanat per Chantal Poch. Biblioteca de Gironella.

Quan Baz Luhrmann va estrenar la seva versió de Shakespeare el 1996, molts van alçar una cella. Pistoles enlloc d'espases, Verona Beach enlloc de Verona, magnats empresarials enlloc de famílies confrontades. Vosaltres escolliu: heretgia literària o obra mestra pop.

La pel·lícula viu instal·lada sense cap complexe en l'estètica kitsch: excés de color, imatges religioses barrejades amb publicitat, vestuari recargolat, decorats que semblen a punt d'explotar. Lluny de ser un defecte, aquest maximalisme visual és una decisió profundament intel·ligent. El kitsch és l'estètica de les passions desbocades, del sentiment que no cap en els límits del bon gust. I de què tracta Romeo i Juliet sinó exactament d'això? Shakespeare escrivia per a un públic popular, barrejava tragèdia i comèdia, i li agradava l'espectacle. Amb això al cap, Baz Luhrmann esdevé sorprenentment adequat.

El llenguatge visual és fill directe de l'estètica MTV dels noranta: talls de muntatge frenètics, plans curts que s'acumulen com descàrregues elèctriques, càmera que no s'està quieta mai. Per accentuar l'efecte videoclip, la banda sonora és un personatge més de la pel·lícula. Amb temes de Garbage, Radiohead, The Cardigans o Des'ree, i una partitura orquestral de Nellee Hooper que barreja gospel i música de cambra, l'àlbum va ser un fenomen independent de la pel·lícula. La icònica Kissing You de Des'ree acompanya una de les escenes més memorables, el primer encontre dels protagonistes en una festa de disfresses a través d'una luxosa peixera.

En aquest món de neó i caos, el cèlebre “What’s in a name” cobra una nova dimensió. Zooms a marques, matrícules, titulars i marquesines s’ocupen de mostrar una societat on les paraules són més buides que mai. De sobte, mantenir el text de Shakespeare en la seva forma original té tot el sentit: un Leonardo DiCaprio i una Claire Danes aclaparadors troben en l’anglès del s.XVI l’única fugida a un entorn estèril i violent.

N’han dit:

• “Desprejudiciada reinvenció escenogràfica del material original” Antonio Trashorras: Fotogramas
• “Es pot dir que és simplement un artifici per vendre el Bard a les masses. Però és que és un artifici condemnadament bo” Bob McCabe, Empire
• “Nous aires per a un text etern. L’aposta del risc no admet tons tebis: s’odia o encandila” Luis Martínez, El País

Més:

• Pel·lícules de Baz Luhrmann a les biblioteques
• Adaptacions cinematogràfiques d’obres de Shakespeare a les biblioteques

Recomanat per Chantal Poch. Biblioteca de Gironella.

Un genial equip d'animals que no respecten la llei, els ara molt reformats Tipus Dolents, s'esforcen (molt, moltíssim) a ser bons, però es veuen embolicats involuntàriament en un cop d'envergadura mundial planejat per un inesperat grup de criminals: les Tipes Dolentes.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Sonny Hayes va ser el fenomen més prometedor de la Fórmula 1 en la dècada de 1990, fins que un accident en la pista va acabar pràcticament amb la seva carrera. Trenta anys després és un pilot nòmada a sou i addicte al joc. El seu antic company d'equip, Rubén Cervantes, propietari d'un equip de Fórmula 1 a la vora de la fallida contacta amb ell per convèncer a Sonny per a tornar a la Fórmula 1 i tenir una última oportunitat per a salvar a l'equip. El seu company serà el novell Joshua Pearce, el pilot estrella de l'equip, que està decidit a imposar el seu propi ritme.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Harry Lund, de 19 anys, treballa en un magatzem de vidre i porcellana. Prop d'aquí treballa Mònica en un mercat de verdures. Mónica és una noia de 17 anys alegre i feliç. Després d'un temps s'enamoren. Mónica abandona la seva casa després d'una discussió amb el seu pare i Harry deixa la seva feina després d'una discussió amb el seu cap. Sense res que els lligui a la ciutat, marxen cap a les platges desertes d’una illa prop d’Estocolm per a passar unes setmanes tots sols, on es diverteixen sense cap preocupació.

Basada en la novel·la homònima de l'escriptor suec Per Anders Fogelström.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

ELIO és una aventura espacial de Pixar, acolorida i emotiva, centrada en un nen somiador abduït per error i nomenat ambaixador terrestre.

Tot i que no es considera una obra mestra històrica de l'estudi, destaca per la seva tendresa, imaginació visual i missatges profunds sobre dol, identitat i família, i és una experiència entranyable i divertida per a tota la família.

Trailer oficial (clicant aquí)

Recomanat per la Biblioteca Ponent de Sabadell

Isaki Lacuesta porta anys construint una obra que desafia les categories: entre el documental i la ficció, entre la memòria i la invenció, entre el retrat col·lectiu i la intimitat més nua. Films com La leyenda del tiempo o Entre dos aguas —totes dues sobre persones reals integrades en narratives de ficció— l'han situat com un dels directors més originals del cinema espanyol contemporani.

Segundo Premio, co-dirigida amb Pol Martinez, s'endinsa en la gestació d'un disc llegendari: Una semana en el motor de un autobús, que la banda Los Planetas van enregistrar a Granada a finals dels noranta i que es convertiria en un dels àlbums clau de la música independent espanyola. La pel·lícula reconstrueix aquells dies amb una barreja característica de la seva obra: actors i membres reals de la banda compartint el mateix espai, de manera que la frontera entre el que va passar i el que s'imagina que va passar es torna deliberadament porosa.

Alguna cosa precisa i estranya inunda la pel·lícula: no la nostàlgia, sinó la sensació de viure un moment que encara no se sap que serà important. La sensació de surar enllà de les capes de temps, música i droga: tal com encarna una levitació puntual a la Tarkovski del protagonista sobre el seu llit. Si te esfuerzas puedes desaparecer...

N’han dit:

• “Una descàrrega de cinema majúscul firmat per Isaki Lacuesta i Pol Rodriguez sobre la gràcia i sentit d’allò comú, sobre la virtut d’allò compartit” Luis Martinez, El Mundo
• “Encerta escollint la seva forma d’explicar la història de Los Planetas des de diferents punts de vista i sense buscar la veritat absoluta” Andrea G. Bermejo, Cinemanía
• “No és un biopic ni un document. Apel·la a la llegenda, a la imaginació” Quim Casas, El Periódico

Més:

• Pel·lícules d’Isaki Lacuesta a les biblioteques
• Música de Los Planetas a les biblioteques

Recomanat per Chantal Poch. Biblioteca de Gironella.

Lee Chang-dong és un dels grans directors del cinema coreà contemporani, però el seu nom no circula tant com mereixeria fora dels circuits cinèfils. Qui conegui Oasis, Burning o Secret Sunshine sap que estem davant d'un autor obsessionat amb una sola pregunta, formulada de maneres diferents: com sobreviuen les persones ordinàries a un dolor que no té nom ni explicació.

Poesia guanya el premi al millor guió a Canes el 2010 i és, possiblement, la seva obra més austera i colpidora. La Mija és una dona de seixanta anys que cuida el seu nét adolescent i que acaba de rebre un diagnòstic d'Alzheimer. Per respondre a la por de perdre les paraules, s'apunta a un curs de poesia. Però simultàniament descobreix que el seu nét és un dels autors d'una violació en grup que va empènyer una companya a suïcidar-se. Com es pot aprendre a escriure sobre la bellesa del món quan el món acaba de mostrar la seva cara més brutal?

Chang-dong tracta aquesta contradicció sense resolució fàcil ni sentimentalisme. Hi ha una escena en que el professor de poesia diu als alumnes que per escriure un poema primer cal aprendre a mirar: a veure de debò el que hi ha davant. La Mija passa la resta del film intentant fer exactament això, i la càmera l'acompanya amb una proximitat que respecta sempre la seva dignitat. L'Alzheimer s'hi tracta amb la mateixa delicadesa implacable: no com a tragèdia espectacular, sinó com una pèrdua lenta i quotidiana que la protagonista afronta amb una gràcia que desarma.

L'actriu Yun Jeong-hee, que havia abandonat el cinema durant setze anys, construeix una interpretació d'una precisió extraordinària. La seva Mija és fràgil i ferma alhora, i porta tota la moral de la pel·lícula dins els ulls.

N’han dit:

• “Ecos i repeticions que, en arribar el desenllaç, confirmen que no sobra ni un sol dels 139 minuts de metratge” Jordi Costa, El País
• “El film no és un cant buit a la bellesa estèril. Al contrari d’això, resulta un exercici necessari de mirada descarnada” Salvador Llopart, La Vanguardia
• “Aborda de forma curiosa el brutal desencontre amb la realitat d’una anciana excèntrica” Carlos Boyero, El País

Més:

• Pel·lícules de Lee Chang-dong a les biblioteques

Recomanat per Chantal Poch. Biblioteca de Gironella.

Aquest llibre et permet descobrir els personatges i les pel·lícules més evocadors de l'estudi japonès d'animació més conegut del món. Es tracten fins a 25 pel·lícules diferents.

L'obra l'han creat els presentadors d'un podcast sobre aquest mateix tema però aprofiten el mitjà imprès per a més de fer unes ressenyes excelents de cadascuna de les pel·lícules, presentar-nos un ampli recull de fotografies i cartells dels films. El llibre té un aspecte gràfic excelent.

Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Katak és una balena que encara està creixent.

Però ella té pressa i per fer realitat l'últim desig que va tenir la seva àvia, comença una gran aventura que la condueix encara més al Nord.

Sens dubte una decisió arriscada que li portarà a viure interessants aventures, evitar perills incontrolables i fer-ne uns amics molt especials.

Recomanada per la Xarxa de Biblioteques Municipals

El guionista i director Aaron Schimberg ens proposa una faula moderna al voltant de la imatge personal. 

Edward (Sebastian Stan) vive amb una malaltia que li deforma la cara en un apartament de Nova York. L'arribada d'una nova veina, Ingrid (Renata Reinsve) suposarà per a Edward un estímul emocional i professional, ja que l'Ingrid es dramaturga i directora teatral, i ell vol ser actor. Quan li proposin una teràpia experimental que li pot donar un aspecte "normal", Edward no s'ho pensarà dues vegades. Però les coses no sortiran tant bé com sembla, i més quan aparegui en escena Oswald (Adam Pearson), un actor amb la cara deformada per una malaltia.

Reprenent la història de La bella i la bèstia, Schimberg ens convida a una reflexió al voltant de la bellesa exterior i interior, de la necessitat de l'acceptació popular, i del saber estar bé amb un mateix. Tot i que la premisa pot sonar carrinclona, l'encert de A different man és parlar de tot plegat des de l'acidesa i l'humor negre, sovint posant l'accent en el que és més ridícul de les actituds personals. Així, demolint un clixé rere un altre i retorçant el guió, la pel·lícula agafa el to d'una comèdia sense deixar de ser un drama.

A different man va guanyar el premi al millor guió del Festival de Sitges, i el seu protagonista, Sebastian Stan, l'Os de plata a la millor interpretacio masculina a la Berlinale.

Més informació:

• Aaron Schimberg a les Biblioteques
• A Different Man a la Viquipèdia

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents i Rosés. Sant Pere de Riudebitlles.