Cinema i arquitectura
Cinema i arquitectura
El cinema i l’arquitectura han mantingut una relació estreta des dels inicis del setè art. Les ciutats, amb els seus edificis, carrers i espais públics, esdevenen sovint escenaris essencials que donen forma i significat a les històries cinematogràfiques. L’arquitectura pot actuar com a testimoni d’una època, com a reflex de l’estat d’ànim dels personatges o fins i tot com un personatge més dins la narració. L'exemple més recent és la gran producció amb aroma de clàssic "The Brutalist" ( Brady Corbet, 2024).
A nivell global, moltes pel·lícules han utilitzat l’arquitectura per definir la seva narrativa visual. El neogòtic de Gotham City en Batman (especialment en la versió de Tim Burton del 1989), la modernitat minimalista de Los Angeles en Blade Runner (Ridley Scott, 1982) o la monumentalitat clàssica de Roma en La grande bellezza (Paolo Sorrentino, 2013) són exemples de com l’espai arquitectònic pot ser tan crucial com els personatges mateixos. Però la ciutat que més ha brillat en aquesta relació és París, un escenari clau del moviment de la Nouvelle Vague, que va revolucionar l’ús de l’espai urbà a la pantalla. Directors com Jean-Luc Godard i François Truffaut van trencar amb els decorats artificials i van portar les seves càmeres als carrers, capturant la vida quotidiana i la realitat arquitectònica de ciutats com París. Pel·lícules com À bout de souffle (1960) o Jules et Jim (1962) van fer de l’arquitectura un element narratiu essencial, integrant els espais urbans en la psicologia dels personatges i en la seva interacció amb el món.
D'altra banda, Barcelona amb el seu ric patrimoni arquitectònic i la seva capacitat de transformació, ha estat protagonista i teló de fons de nombrosos films. L’obra d’Antoni Gaudí, amb edificis icònics com la Sagrada Família, la Casa Batlló i la Pedrera, ha servit com a referent estètic en pel·lícules com Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen, 2008). D’altra banda, l’arquitectura racionalista i modernista de l’Eixample o l’ambient decadent d’antics barris industrials com Poblenou han donat lloc a escenaris memorables en films com Biutiful (Alejandro González Iñárritu, 2010) i The Machinist (Brad Anderson, 2004).
A conitnuació fem una tria de pel·lícules que han capturat l’essència arquitectònica i urbana de Barcelona, reflectint el seu esperit i la seva diversitat a través de la mirada cinematogràfica. I posarem el focus en pel·lícules on els arquitectes, també han esdevingut protagonistes de la construcció de les històries.
Ocaña, retrato intermitente (Ventura Pons, 1977) Aquest documental retrata la vida del pintor i performer José Pérez Ocaña i la seva expressió artística a la Barcelona de la Transició. Els escenaris principals són la Plaça Reial i el barri Gòtic, que esdevenen testimonis d’un esperit llibertari i de la transformació cultural i arquitectònica d’una ciutat que emergia del franquisme.
Todo sobre mi madre (Pedro Almodóvar, 1999) Barcelona és presentada amb una estètica molt teatral, amb escenaris emblemàtics com el Teatre Nacional de Catalunya i la Sagrada Família. La ciutat es mostra com un espai de trobada i reinvenció personal, en sintonia amb la història dels personatges.
The Machinist (Brad Anderson, 2004) Encara que la història es podria situar a qualsevol ciutat industrial, la pel·lícula utilitza espais fabrils com els de Terrassa i Badalona per crear una atmosfera opressiva. L’arquitectura brutalista i les fàbriques en desús reforcen la sensació de degradació i alienació del protagonista.
Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen, 2008) La ciutat es converteix en un personatge ple d'encant, amb localitzacions icòniques com el Parc Güell, la Casa Milà i el Barri Gòtic. Woody Allen presenta una Barcelona de postal, ressaltant el seu patrimoni modernista i la seva aura romàntica.
Los últimos días (David i Àlex Pastor, 2013) Aquesta pel·lícula postapocalíptica reinterpreta l'arquitectura barcelonina des d'una òptica distòpica. Espais com la Plaça Catalunya i la Diagonal apareixen en ruïnes, transformant la ciutat en un escenari de supervivència que reflecteix l’impacte del col·lapse social.
En construcción (José Luis Guerín, 2001) Aquest documental explora la transformació urbana del Raval durant els anys 90, documentant la renovació i gentrificació del barri. L'arquitectura es presenta com un reflex de la memòria històrica i de les tensions entre el progrés i la pèrdua d’identitat.
Biutiful (Alejandro González Iñárritu, 2010) A diferència d’altres films que mostren una Barcelona idealitzada, aquí es retraten els barris més perifèrics i obrers, com el Besòs i la Mina. L’arquitectura austera i els espais marginals contribueixen a la sensació de desesperança i lluita del protagonista.
Petit Indi (Marc Recha, 2009) El film ens transporta a la perifèria de Barcelona, en espais semirrurals i infraestructures en desús del Vallès. L'arquitectura es presenta com una frontera entre la natura i la urbanització, mostrant una ciutat en contínua expansió.
El reportero (Michelangelo Antonioni, 1975) La pel·lícula d’Antonioni captura Barcelona amb una sensibilitat especial per la seva arquitectura. Un dels moments més icònics és l'escena a la Pedrera de Gaudí, que serveix com a metàfora visual de la complexitat de la identitat i el misteri que envolta el protagonista. L'arquitectura orgànica i sinuosa de Gaudí accentua la sensació de moviment i canvi constant en la vida del periodista interpretat per Jack Nicholson.
Cerca de tu casa (Eduard Cortés, 2016) Aquesta pel·lícula musical aborda el drama dels desnonaments a Barcelona durant la crisi econòmica. Mitjançant un ús expressiu de l'arquitectura, es mostren edificis buits i carrers com a símbols de la precarietat i la pèrdua de llar. Les escenes ambientades en barris populars i en oficines bancàries ressalten el contrast entre el luxe i la pobresa, evidenciant les tensions socials de la ciutat.
A les biblioteques trobaràs:
Pel·lícules i lectures
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
A través de les pel·lícules que presenten arquitectes com a protagonistes, podem observar com aquests personatges lluiten per definir els espais que habiten, així com les seves pròpies vides, en un món que sovint sembla estar fora de lloc o en transformació constant. L'arquitecte, en moltes pel·lícules, representa no només l'ideal de la construcció, sinó també el repte d'entendre el món a través dels seus propis dissenys i visions.
El Vientre de un arquitecto (Peter Greenaway, 1987)
Arquitecte protagonista: Stourley Kracklite
Aquesta pel·lícula es centra en un arquitecte, Stourley Kracklite, que viatja a Roma per organitzar una exposició sobre l'arquitecte italià Giovanni Battista Piranesi, famós per les seves visions de presons imaginàries. La pel·lícula tracta temes com la mort, el patiment físic i la creació arquitectònica, fusionant aquests elements en una narrativa que explora la vida interior del personatge principal. L'arquitectura aquí no només és un tema central sinó també un vehicle per explorar les obsessions humanes i les limitacions físiques i psicològiques del protagonista. Greenaway utilitza una gran quantitat d’arquitectura en els escenaris, des dels espais interiors fins als exteriors, per a reflectir el desordre interior de Kracklite i la seva lluita amb la construcció d’espais, tant físics com mentals.
The Fountainhead (King Vidor, 1949)
Arquitecte protagonista: Howard Roark
Basada en la novel·la de Ayn Rand, The Fountainhead segueix la vida de Howard Roark, un arquitecte radical i individualista que es nega a seguir les convencions establertes per la indústria de l'arquitectura. La pel·lícula explora temes de creativitat, integritat personal i la lluita per mantenir la visió artística davant de la pressió social. Roark es converteix en una icona de la individualitat i la persistència creativa, i l'arquitectura en aquesta pel·lícula representa l'expressió més pura de la visió de l'home independent.
The Lego Movie (Phil Lord & Christopher Miller, 2014)
Arquitecte protagonista: Emmet Brickowski (tot i ser un constructor, es pot veure com una figura "arquitectònica" en el món de LEGO)
Tot i que The Lego Movie és una pel·lícula animada dirigida a un públic familiar, inclou un personatge que podríem interpretar com una mena d'arquitecte en un món de construcció infinita. Emmet és un "home normal" que es veu embolicat en una aventura per salvar el seu món, i al llarg del camí explora la creativitat, la construcció i la importància de l'espai i l'estructura. Aquesta pel·lícula fa servir l'arquitectura de manera lúdica per transmetre valors com la cooperació, la creació i la llibertat de pensar de manera diferent.
The House that Jack Built (Lars von Trier, 2018)
Arquitecte protagonista: Jack
Aquesta pel·lícula segueix un home anomenat Jack, que es veu a si mateix com un arquitecte, però que exerceix la seva "creativitat" de manera molt més macabra i violenta. Jack dissenya i construeix els seus "projectes" a través de crims i assassinats, i el film explora com la seva ment arquitectònica treballa en la creació de la seva obra macabra. L’arquitectura en aquest cas es converteix en un tema pervers i una reflexió sobre la distorsió de la creativitat i la moralitat.
A les biblioteques trobaràs:
Pel·lícules i lectures
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
La grande bellezza (Paolo Sorrentino, 2013)
Tot i que Jep Gambardella, el protagonista, no és un arquitecte, si és el cicerone més preparat per mostrar l'esplendor i degradació de l'arquitectura romana i moderna. La pel·lícula és una reflexió sobre la bellesa i la decadència de la vida romana, i l'arquitectura, tant antiga com moderna, és una part essencial d’aquesta estètica. L’arquitectura aquí es converteix en una metàfora de la recerca de sentit en la vida, així com de la distància emocional i espiritual que Jep experimenta.
A les biblioteques trobaràs:
També et pot interessar:
Pel·lícules i lectures
