La constant, Marty McFly, i Marcel Proust sucant magdalenes: La paradoxa de l’avi

Si us ha atret el títol, no és d’estranyar: ho hem fet amb tota la intenció. Però que posem títols rars no vol dir que no hi hagi una relació entre els elements que el formen; dit d’una altra manera: som friquis, però conseqüents. I com que el vostre nivell és alt, ja haureu deduït que el que tenen en comú els elements és el temps. Efectivament, parlarem de viatges en el temps al cinema (i la televisió).

Però abans és necessari que expliquem la paradoxa de l’avi. Aquesta va ser formulada per primera vegada el 1943 per l’escriptor francès de ciència-ficció René Barjavel, tot i que el concepte ja apareixia en una novel·la pòstuma de Mark Twain de 1910 (no oblidem que Twain ja va fer viatjar en el temps el seu cèlebre Ianqui a la cort del rei Artús el 1889)... bé, la paradoxa diu així:

Es parteix del supòsit que una persona realitza un viatge a través del temps i mata al pare biològic del seu pare o mare, per tant el seu propi avi, abans que aquest conegui a la seva àvia i puguin concebre al seu pare. Llavors, el pare o mare del viatger no haurà sigut mai concebut, i per extensió, el viatger tampoc, amb la qual cosa no podrà viatjar en el temps i matar el seu avi; en conseqüència, com que l’avi no serà assassinat, l’hipotètic viatger sí que serà concebut, fet pel qual podrà viatjar al passat a matar el seu avi, però llavors no serà concebut... i així, fins a l’infinit.

No és complicat, però millor si posem un exemple:

 

 

 

Si John Connor envia al seu millor soldat i amic a protegir la seva mare, i d’aquest viatge en el temps neix ell, no seria millor que enviés algú altre? Per què, si per qualsevol raó no és concebut, llavors no hi hauria motiu de fer el viatge en el temps per protegir-lo, ja que no hauria existit...

El cinema ha plantejat la paradoxa i li ha donat solució múltiples vegades, perquè d’una sola cosa podem estar segurs: els viatges en el temps agraden, i molt. És per això que hi ha tantes pel·lícules i sèries de televisió que plantegen la possibilitat. Abans de fer-vos una selecció acurada, deixeu que retem homenatge al capítol “La constant”, cinquè episodi de la quarta temporada de Lost, ara que ja fa déu anys de l’emissió.

La constant (fragment del capítol 5è de la 4ta temporada de Lost )

 

 

 

Aquest capítol, a banda de ser el favorit del creador Damon Lindelof, i un dels millors valorats pels fans, és també el més romàntic. O no és romàntic que “la constant” no es refereixi a una fórmula matemàtica, sinó a Penny Widmore, l’amor de la vida de Desmond?

Ara sí, aquí va la llista:

¡Qué bello es vivir! (1946)

 

 

 

La pel·lícula dels Nadals per excel·lència conté un dels supòsits més utilitzats per Hollywood, “que hagués passat si no...?” Creiem que agrada tant perquè som com el bo del George Bailey: si no haguéssim nascut el món seria un lloc decididament pitjor.

Atrapado en el tiempo (1993)

 

 

 

Aquesta va posar el poble de Punxsutawney en el mapa (fora dels EEUU, volem dir), va fer famosa a una marmota (també fora dels EEUU), i ja s’ha convertit en un clàssic. Com que va fer de la repetició narrativa un art, moltes altres l’han anat imitant, fins i tot sense el to de comèdia de l’original. Ja us direm sobretot quina quan hi arribem.

Terminator (1984)

 

 

 

I les seves seqüeles Terminator 2 (bona, 1991) i Terminator 3 (oblidable, 2003). Cap, però, com la primera, en què Schwarzenagger tenia les línies de guió justes i la història sorprenia.

Regreso al futuro (1985)

 

 

 

Passa com amb Terminator, la dos encara, però la tres és manifestament millorable; i cap com la primera, evidentment. Bé, en tot cas, un altre clàssic modern. I un bon exemple de que vigileu quan aneu al passat, que segons què és millor no tocar-ho (esteu advertits).

Al filo del mañana  (2014)

 

 

 

Aquesta és la que copia la repetició d’Atrapado en el tiempo. L’heroi mor una vegada i una altra, i cada vegada perfecciona més les accions... però tot plegat per adonar-se que no té res a fer un cop iniciada la invasió alienígena. El seu protagonista d’entrada ens tira enrere, però la sempre solvent Emily Blunt i una història ben tramada fa que us la podem recomanar sense posar-nos vermells.

Midnight in Paris (2011)

 

 

 

Fins i tot el Woody Allen utilitza el recurs del viatge al passat per modificar el present del protagonista, tot i que en aquesta ocasió el canvi és més simbòlic que físic. Per entendre’ns: que si el protagonista en comptes de parlar amb Hemingway hagués anat al Bois de Vincennes a parlar amb qualsevol, també s’adonaria que la seva vida necessita un canvi. El que passa és que Picasso, Dalí, Scott Fitzgerald i companyia tiren molt, i clar...

Una cuestión de tiempo  (2013)

 

 

 

Els viatges en el temps en versió romàntica i britànica. Doncs això, que si poguéssim tornar enrere i millorar tot el que hem fet malament, la nostra vida seria molt millor del que és. Molt bé. Només dir que, llavors, tampoc hauríem  après el que hem après i que, al cap dels anys, ens ha fet tan savis. No esteu d’acord? Ah, no? Ben mirat, nosaltres tampoc.

Seguridad no garantizada (2012)

 

 

 

Més viatges en el temps al servei del romanticisme. Però a veure, una cosa: si una relació no surt bé, no heu pensat que potser és que havia de sortir malament? És que clar, tornar enrere en el temps per arreglar-ho és com no assumir-ho... Mireu, el passat és el passat, i ja està. I qui us diu que el que està per venir no serà millor? Eh?

Minority Report (2002)

 

 

 

Aquí el viatge és en direcció futur per, un altre cop, arreglar allò que s’espatllarà. Seriosament, aquesta mania malaltissa que les coses han de ser perfectes i han d’acabar positivament no ens està fent cap bé, a tots plegats.

El planeta de los simios (1968)

 

 

 

No pot faltar el viatge en el temps més pertorbador de tota la història del cinema, precisament perquè no sabem que ho és fins a l’escena final. I quin final! Memorable! Que no l’heu vist? Doncs al final Charlton Heston va a la platja... no us diem més.

El experimento Filadelfia (1984)

 

 

 

Un forat de cuc per traslladar un cuirassat del 1943 al 1984. Tot i que la teoria de la pel·lícula és bona, i no massa allunyada del que diu la ciència sobre el tema, la peli en si és molt vuitantera i, per descomptat, també conté un romanç. Més sobre els forats de cuc a la bola extra.

12 Monos (1995)

 

 

 

Com a mínim aquí la història és honesta: viatjar en el temps no canvia res. No és que la conclusió ens agradi massa, fem el que fem tot està escrit, però sí que trenca  amb aquell optimisme que dèiem. I a més, Terry Gilliam sempre és capaç de crear universos fascinants.

Looper (2012)

 

 

 

El punt de partida és molt interessant, i porta a l’extrem la paradoxa de l’avi: en comptes de matar el teu ascendent, l’objectiu és matar-te a tu mateix. Tot i això, aquest film és més negre que de ciència-ficció, i potser per això, altament recomanable.

La chica que saltava a través del tiempo (2006)

 

 

 

L’única aportació d’animació a aquesta llista, i una que se surt de la norma: en comptes de tornar enrere per arreglar problemes, la protagonista viatja per reviure els bons moments a l’institut. Sembla mentida que no s’hagi explorat tant aquest concepte, no?

Harry Potter y el prisionero de Azkaban (2004)

 

 

 

Em sembla que ja hem dit en alguna ocasió que la tercera de la saga de Harry Potter és la més freda i interessant de totes. Doncs ho repetim, i a més, direm que explora el viatge en el temps de manera molt interessant, barrejant-lo entre el que pensem que hem viscut i el que realment ha passat.

El efecto mariposa (2004)

 

 

 

Amb aquesta ens ha de quedar claríssim que, si viatgem en el temps i canviem alguna cosa, potser canviarà alguna altra que no ens agradarà. Si Einstein ens advertia dient “no viatgeu a la velocitat de la llum!”, aquí l’advertència seria “no viatgeu en el temps!”. Que, com dèiem, certes coses és millor no tocar-les, vaja.

Family Man (2000)

 

 

 

Per tancar aquesta selecció, una història dolça, lleugera i entretinguda. En resum és una versió del Conte de Nadal de Dickens al servei d’un argument romàntic de segones oportunitats; encara no la posen massa per nadal, però sí molts diumenges a la tarda.

 

  A les biblioteques trobaràs:

Les sèries de televisió també han explotat el tema a bastament. Algunes com a recurs per lligar les trames, d’altres que en fan el tema principal sobre el que gira tota la història. Sense ànim de ser exhaustius, aquí en teniu unes quantes, nacionals i internacionals

Ens agraden, els viatges en el temps. Tant és així que creiem veure viatgers del temps per tot arreu.

És el cas de Rudolph Fentz, per exemple. Aquesta llegenda urbana dels anys setanta diu que al Nova York dels anys cinquanta un cotxe va atropellar mortalment un home vestit amb roba del segle XIX. La investigació posterior va revelar que l’home havia desaparegut de casa seva el 1876, cosa que es corroborava pels objectes personals que duia a sobre en el moment de l’atropellament, tots de l’època.

 

 

 

 

 

 

O el “hipster del temps”, un altre exemple. Aquesta foto mostra una persona clarament “moderna” en el Canadà del 1941. Mireu-lo atentament, és el de les ulleres de sol... aquest jersei “grunge”, aquesta samarreta d’un grup de música, les ulleres mateix... És evident que destaca del grup de gent que l’envolta, oi?

I aquesta? Estem a la final del Mundial de futbol celebrat a Xile l’any 1962. Encerclada veiem clarament una mà que sosté un telèfon mòbil amb que fa una foto a Garrincha, el capità de Brasil, que alça el trofeu de campions.

 

 

 

 

 

Ens encanten els viatges en el temps. Formen part d’una malaltia que aquí i ara mateix batejarem com “Síndrome de vull tornar enrere” i que es resumeix molt bé en aquella frase que diu “si hagués sabut als vint anys el que sé ara!”. Els símptomes són pensar que la nostra vida podria ser molt millor, que si haguéssim pres unes altres decisions ho seria, i unes ganes boges de viatjar al passat per arreglar-ho.

Bé, si la teniu, no podem fer res per curar-vos. Només us podem donar dos recursos per mirar de mitigar el dolor:

No es pot viatjar en el temps. Almenys, no encara. El desaparegut Stephen Hawking, a més de ser un científic genial que va dedicar molta part del seu estudi als forats negres i de cucs, tenia un sentit de l’humor peculiar, com a bon britànic. El 28 de juny del 2009 va organitzar una festa per als viatgers del temps; les invitacions es van fer públiques després d’aquesta data, com a prova de que els que assistissin ho eren realment. A la foto podeu veure tots els que hi van anar:

Mireu-vos Del revés, la joia de Pixar. Cal assumir les pèrdues!

Data de creació: 19/10/2018 Data de modificació: 23/10/2018