Hi ha una diferència important entre fer servir un tema d’un músic per subratllar el moment d’una pel·lícula, que és el més usual, i que una composició determinada formi tota la banda sonora del film, a vegades amb petites variacions, arribant a definir fins i tot la personalitat dels personatges.

En el cas de Bach hi ha almenys dues pel·lícules que il·lustren l’exemple: el Preludi Coral per orgue en Fa Menor BWV639 és el tema principal i únic de la pel·lícula Solaris (Andrey Tarkowski, 1972), mentre que la Coral per orgue en si menor BWV727 ho és de la pel·lícula Trainspotting (Danny Boyle, 1996).

 

 

Un cas en el que la música de Bach s’ha utilitzat al cinema de manera completament diferent a la del seu propòsit original és el de les Variacions Goldberg. Aquest va ser un encàrrec del comte Hermann Carl von Keiserling de Dresden al músic, i estaven pensades per que el clavicordista de la cort Johann Gotielb Goldberg les interpretés durant les llargues nits d’insomni del mandatari. Curiosament, una música que invita a la pau i el relaxament és la preferida d’Hannibal Lecter mentre planeja la fuga i assassinat dels policies que el custodien a El silenci dels anyells (Johnathan Demme, 1991)

 

Altres psicòpates cinematogràfics que estimen les variacions són el Mr. Ripley de El talento de Mr. Ripley (Anthony Minghella, 1999), l’assassí de El coleccionista de amantes (Gary Fleder, 1997) i el sinistre Amon Göeth, el cap del camp de Plazsów de La lista de Schindler (Steven Spielberg, 1993).

Un altre ús allunyat de l’original és el de la famosíssima Tocata y fuga en re menor BWV 565, sempre interpretada en llocs terrorífics o davant de personatges inquietants: El hombre y el monstruo (Rouben Mamoulian, 1931), Satanás (Edward G. Ulmer, 1934), Fantasía (1940), El crepúsculo de los dioses (Billy Wilder, 1950) i 20.000 leguas de viaje submarino (Richard Fleischer, 1954).

 

Quan volem donar un aire de sofisticació, i a l’hora de tranquil·litat –ja sigui amb intenció o irònicament- l’ Aire per la corda de sol de la Suite orquestral nº 3 en re major és una opció d’eficàcia provada: la sentim a Jo, que noche! (Martin Scorsese, 1985), Seven (David Fincher, 1995), Pactar con el diablo (Taylor Hackford, 1997), Battle Royale (Kinji Fukasaku, 2000), Collateral (Michael Mann, 2004) o Enter the Void (Gaspar Noé, 2009).

Però no podem acabar aquest petit homenatge al Bach cinematogràfic sense fer esment de l’homenatge que Pere Portabella li dedica a El silenci abans de Bach (2007), potser la única i ben merescuda obra on l’únic protagonista és el músic i les seves composicions celestials.

En camió i amb harmònica:

 

....i a la tercera entrega de "Posem-nos clàssics" t'espera el trio Händel, Mozart i Beethoven