Joe Hisaishi vs Hayao Miyazaki

Amb “Nausicaä de la vall del vent”, una pel·lícula de natura ecologista, on el tema principal és evitar una guerra i la destrucció del Bosc Contaminat per salvar els animals que hi resideixen, va començar la relació del compositor i pianista japonès Joe Hisaishi amb l’aclamat director Hayao Miyazaki, creador de tot un univers de fantasia, d’aventures animades i de personatges sempre respectuosos amb el medi ambient i amb el paper de la dona; el component ecològic i els personatges femenins amb caràcter, sempre tenen un paper preponderant en les seves produccions.   

Era el 1984 quan Miyazaki, després de participar com a dibuixant a Marco o Heidi, s’envolta del també director Isao Takahata i del productor Toshio Suzuki per crear els que seran els més gran estudis d’animació del Japó i erigir-se en un dels millors del món, amb el permís de Disney, que sempre ha col·laborat en la distribució mundial dels seus films. Des del primer moment, Hisaishi entén el tractament que Miyazaki vol donar a les seves animacions i la seva música de caire minimalista i delicada, a vegades, però també poderosa i espectacular en altres moments, encaixa com un guant en les imatges.

El 1986 apareix “El Castell al Cel”, una aventura a la recerca d’un tresor que pot governar el món, seguida pel gran èxit d’“El meu veí Totoro” (1988), protagonitzada per un esperit del bosc a qui només poden veure aquells de cor pur, amb personatges llegendaris a la filmografia Miyazaki com el Gat-Bus. Una melodia infantil i senzilla, que es van transformant i creixent per esdevenir el tema central que ens endinsarà i acompanyarà en les aventures de la petita Mei en aquest món rural del Japó dels anys 50.

Joe Hisaishi in Budokan - Tonari no Totoro

 

 

S’estrena “Servei a domicili de la Kiki” el 1989, on una simpàtica aprenenta de bruixa ha de fer servir les seves habilitats màgiques per aprendre a sobreviure pel seu compte, posant de relleu el fet que les adolescents japoneses aprenen aviat a viure amb independència. El 1992 arriba Porco Rosso, la història d’un pilot d'avions veterà de la I Guerra Mundial que es dedica a fer de caça-recompenses atrapant pirates a la Mar Adriàtica, un homenatge als inicis de l’aviació, una altra de les grans aficions de Miyazaki. Hisaishi ens transporta amb la seva música de caire evocador amb un toc de jazz, a la Itàlia d’entre guerres.

Porco Rosso - Joe Hisaishi in Budokan - Studio Ghibli 25 Years Concert

Segueix la col·laboració Hisaishi-Miyazaki amb “La princesa Mononoke” (1997) amb una pel·lícula que descriu la lluita entre la naturalesa i els humans, cadascun defensant la seva forma de vida. Hisaishi en aquests moments enforteix la seva reputació i comença a fer-se molt famós a l'àmbit de les bandes sonores i l'àmbit de la indústria de l'anime, és així com comença a treballar també amb gran èxit amb Takeshi Kitano, un altre dels directors més reputats del Japó. Però lluny d’arrefredar-se la seva relació amb Miyazaki, el 2001 arriba la pel·lícula estrella dels estudis Ghibli, reconeguda mundialment arrel del seu Oscar a Millor Pel·lícula d’Animació: “El viatge de Chihiro”. El film narra les aventures d'una nena que durant un viatge per canviar de casa va a parar a un món estrany poblat pels esperits. Hisaishi alterna moment íntims de piano sol amb quadres d’orquestra simfònica amb la percussió ampliada i unes melodies de sonoritat oriental que ens fan saber en tot moment que som al Japó, ple de deus estranys i entranyables.. o no tant.

Joe Hisaishi & Ayaka Hirahara - Inochi no Namae & Futatabi from "Spirited Away"

 

 

“El castell ambulant” de 2004 tornen a rebre nominació als Oscar amb la història de la Sophie, una jove que és víctima d'un malefici que l'envelleix i acaba al castell errant, on viu el mag Howl, on pretén refugiar-se argumentant que serà la nova dona de la neteja donat que tot està brut i desastrat. Amb “Ponyo al penyasegat” (2008) el duet Miyazaki-Hisaiahi tornen a la fantasia amb caire ecologista amb en Sosuke, un nen de cinc anys que un dia, mentre juga a la platja, es troba un peixet de colors, la Ponyo, que té el cap encallat en un pot de melmelada. El nen la rescata i li diu: "No et preocupis jo et cuidaré i et protegiré". El pare de la Ponyo, un bruixot que viu a les profunditats del mar, l'obliga a tornar, però la Ponyo vol convertir-se en humana per poder estar amb en Sosuke. Tot sensibilitat en la música d’Hisaishi per a seduir el més petits i per emocionar als més grandets.

Ponyo - Joe Hisaishi

 

 

A partir del 2013 el director Hayao Miyazaki comença a plantejar-se la seva retirada de l’animació però no vol deixar-ho sense fer un últim homenatge a la seva gran passió, l’aviació. Així sorgeix “El vent s’aixeca” (2013), la pel·lícula que narra la vida de Jirō Horikoshi, l’home que va dissenyar l’avió de combat Zero, que fou usat en l’atac a Pearl Harbor durant la Guerra del Pacífic de la Segona Guerra Mundial. Una pel·lícula decididament adulta que confronta la història d’un creador d’avions amb el recolzament del pacifisme i la protecció del medi ambient que sempre ha defensat Miyazaki. Hisaishi incorpora instruments de la música folk com la balalaika, el bayan o l’acordió a l’orquestra simfònica, per situar-nos al Japó previ a la 2a Guerra Mundial. De totes les bandes sonores i pel·lícules del duet Hisaishi-Miyazaki, la més reflexiva, mesurada, íntima, com un llegat a mode d’adéu, que no estalvia però moments grandiosos de música èpica per acompanyar el vol dels avions, quan el vent s’aixeca.   

Joe Hisaishi, Se Levanta el Viento

 

 

Un adéu que finalment no serà del tot cert ja que als 80 anys, el geni Mizayaki ha decidit tornar del seu retir per fer una nova pel·lícula de nom “Com vius?” amb la col·laboració del seu fill Goro Miyazaki i és clar, la música del seu gran aliat i amic, Joe Hisaishi. Que la màgia continuï, ni que sigui per una pel·lícula més!