Händel

Un altre cas en que una sola peça pot ser l’únic necessari per tota la banda sonora d’una pel·lícula. És el cas de la Sarabanda de la suite en re menor per a clavecí de Händel, que és l’únic tema musical que sona una vegada i una altra a Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975). En altres casos pot indicar que estem davant d’una pel·lícula d’època, com a Tristram Shandy (Michael Winterbottom, 2005).

 

 

Mozart

Deixant de banda el monumental biòpic que li va muntar Milos Forman al músic en Amadeus (1984), i on –òbviament- tot el que sonava era seu, Mozart esquitxa aquí i allà multitud de pel·lícules.

La Petita serenata nocturna K 525, per exemple, s’utilitza en escenes que mostren sopars de gala o restaurants de luxe amb música en directe: a Mi nombre es Harvey Milk (Gus van Sant, 2008), La hoguera de las vanidades (Brian de Palma, 1990), Borat (Larry Charles, 2006), La teniente O’Neil (Ridley Scott, 1997) i Batman (Tim Burton, 1989).

Petita serenata nocturna: 

 

Beethoven

Hi ha peces que defineixen un compositor, peces que defineixen una pel·lícula, i peces d’un compositor que s’han utilitzat de tantes formes diferents en el cinema, que ja no saps si són d’ell o de la industria del cinema. La Simfonia nº 9 de Beethoven apareix a Jungla de cristal (John McTiernan, 1988), La naranja mecànica (Stanley Kubrick, 1971), Nostalgia (Andrei Tarkovski, 1983), El club de los poetas muertos (Peter Weir, 1989), etcètera, etcètera, etcètera...

 

Molt menys conegut, en el sentit de molt menys sabut que és seu, el Segon moviment de la simfonia número 7 és capaç de donar grandiositat a qualsevol imatge que toqui: The Fall. El sueño de Alejandría (Tarsem Singh, 2006), Viaje a Darjeeling (Wes Anderson, 2007), Irreversible (Gaspar Noé, 2002), Señales del futuro (Àlex Proyas, 2009) o El discurso del rey (Tom Hooper, 2010).

 

....i a la quarta entrega de "Posem-nos clàssics" t'esperen els clàssics contemporanis: Erik Satie, Samuel Barber, i Arvo Pärt