Parlar de Richard Wagner (Leipzig, 1813 – Venècia, 1883) és com fer-ho de tot un continent. L'obra d'aquest tità compositiu abasta una producció de desenes d'escrits i obres de teatre i centenars d'hores de música. Malgrat aquesta immensitat, la seva obra té algunes línies centrals, troncals, que permeten orientar-se per ella o, si més no, conèixer els trets més característics de la seva estètica. Intentarem mostrar-les amb tres exemples:

 

1) Tannhäuser (1845): Wagner tenia una inclinació natural per la òpera, gènere al que considerava ideal per transmetre la passió de la mitologia alemanya. Les nissagues històriques, els grans amors, les batalles, les heroïcitats. Un món on l'èpica impregna cada un dels moviments. El Tannhäuser és una mostra vibrant del seu primer art: complex, dens i apassionat. Enorme a la manera de Beethoven, amorós i llegendari a la manera romàntica. La lluita entre l'amor carnal i l'amor espiritual s'obren pas entre passatges musicals que semblen temples.

2) L'anell dels nibelungs (1874). La culminació de les seves passions estètiques i nacionals es podrueix amb aquest projecte immens. Wagner estudià meticulosament la sonoritat de l'orquestra, ampliant-la fins a límits megalòmans, per arribar a disposar del màxim de recursos possibles. Això va fer que construís un teatre ad hoc per aquestes necessitats: la famosa òpera de Bayreuth on cada any es continuen executant les seves obres. Posseïdor d'una cultura envejable, escriptor i tradicionalista, va emprendre el projecte de musicar tota la mitologia alemanya en una obra gegantina: l'Anell dels Nibelungs, al voltant de 18 hores de música. Aquest drama musical (denominació que el mateix Wagner emprava per les seves òperes) està escrit per ell fins l'última coma: la músic, el llibret i l'escenografia són decisió d'aquest home que considerava l'òpera com l'art total. Va trigar més de 25 anys en escriure-la-.

 

3) Parsifal (1882). Ja malalt, amb la mort rondant la seva ànima, i havent culminat la seva empresa operística principal (l'Anell dels nibelungs), Wagner es va encarar amb una vella idea: l'òpera Parsifal, que va culminar i estrenar un any abans de morir. En aquesta obra es mostra tota la saviesa contrapuntística que havia assolit al llarg dels anys i l'ús dels leivmotivs (petits temes lligats a certs personatges o moments de la trama). Es tracta d'un poema èpic medieval, o sigui una altra peça del monumental trencaclosques de tradicions germàniques que van marcar la seva estètica. L'obra té més de 4 hores de música, amb una orquestra i un cor de dimensiones, cal dir-ho, wagnerianes. 

 

 

Però aquesta obra, ja s'ha dit, és pràcticament insondable, plena de pàgines als que val la pena tornar per conèixer-los en la seva fecunda profunditat. Tristan i Isolda, Els Mestres Cantors de Nüremberg... fites de l'orquestració que la nostra sensibilitat agrairà encantada. Sempre hi ha melodies soterrades, harmonies sorprenents, el testimoni d'un temps i d'una Europa que vetllava per una excel·lència artística arrelada en la universalitat dels mites autòctons.