Actos de resistencia contra la muerte, de la dramaturga, directora d'escena i actriu Angélica Liddell, reuneix les obres Y los peces salieron a combatir contra los hombres, Y como no se pudrió... Blancanieves y El año de Ricardo.

Una trilogia on l'autora reclama que la denuncia des del teatre i des de l'art no ha de ser "obligatòria sinó inevitable" i, per aquest motiu, genera un qüestionament constant mitjançant l'ús del monòleg dramàtic. Les seves obres neixen, es llegeixen i es representen des de la passió. Una característica comuna a totes les seves creacions. Una veu pròpia amb un gran sentit pràctic i visual producte de la barreja entre teatre i art.

A Y los peces salieron a combatir contra los hombres és una obra contra la injustícia, un contundent al·legat contra la pobresa i la situació d'abandonament dels immigrants. Una crítica  contra l'absoluta falta d'humanitat d'una societat que contempla com moren ofegades diàriament persones que buscaven una nova realitat en un món globalitzat i sense fronteres només pel capital i els turistes. Una lectura dura, fosca que, amb poques pàgines, es converteix en un crit silenciós contra una injustícia que sovint ni commou als que prenem el sol mentre el mar arrossega els cossos de les persones ofegades.

La figura terrible i paradoxal del nen soldat és la realitat que Liddell aborda a Y como no se pudrió... Blancanieves. L'autora desconstrueix el conte de Blancaneu per situar-se enfront de la crueltat de la guerra i les seves conseqüències: la mort, el càstig, les violacions, l'horror, la gana... L'obra no és només la història de la víctima sinó també del torturador i de la seva consciència que l'obliga a viure amb el trauma i també amb la sensació de plaer. Liddell conclou a aquesta obra breu que la guerra, "era la forma de legitimar l'immens plaer que als homes els proporciona l'exercici de la crueltat".

El text de El año de Ricardo només hi ha dos personatges: Ricardo i Catesby, el seu assistent, un adulador mut que obeeix sense qüestionar. El protagonista, per la seva banda, remet al Ricard III de Shakespeare i la seva repugnant ambició pel poder a qualsevol preu. Una profunda reflexió sobre el poder inspirada en la tragèdia de Ricard III de Shakespeare.

Angèlica Liddell (Figueres, 1966) és llicenciada en Psicologia i Art Dramàtic. En 1993 funda la companya Atra Bilis Teatro. A més de textos teatrals també escriu poesia, narrativa i fa performances. Moltes de les seves obres s’han estrenat a països com Alemanya, Brasil, França o Xile. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica en 2012 per La casa de la fuerza. Les seves obres es caracteritzen pel seu expressionisme, la puresa i la cerca del significat a través del dolor i la subversió.

És una de les figures més influents i polèmiques de l’escena internacional actual. Els textos dels seus espectacles es publiquen com poemaris i són citats per artistes com la mateixa Rosalia.  El seu estil és únic i visceral, rabiós, amb imatges provocadores, escenes extremes, bellesa i dolor. 

Més informació:

• Archivo Artea
• La Uña Rota Ediciones
• Diari El Salto 
• GREC 2024.  Festival de Barcelona 

Recomanat per Biblioteca de Viladecans.

Les autores dramaturgues catalanes es van enfrontar a grans dificultats durant la postguerra espanyola entre 1939 i 1975 a causa de la censura i la repressió del règim franquista.

Què significava ser una dona que escriu teatre en llengua catalana en el primer franquisme i en els anys seixanta?

Per començar, haurà conegut etapes molt diferenciades que van dels aires renovadors de la República dels anys 20 i 30 on les dones reclamen tenir veu i espais de realitat sociocultural del país, passant per la Guerra Civil Espanyola fins a arribar a la recessió artística i econòmica dels anys 40 i 50 on hi ha una bretxa que trastoca la trajectòria professional i l'educació liberal de les protagonistes d'aquest volum. Fins a mitjan dècada dels 60 no començaran a respirar una atmosfera de canvi que culmina amb la finalització de la dictadura franquista l'any 1975.

Gairebé totes les autores tenen consciència de gènere i pretenen engrandir l'afeblida i proscrita cultura catalana i canviar la situació reservada a les dones: realitzar-se només dins del nucli de la llar lliurant-se en cos i ànima al matrimoni i la maternitat. Per això, combinen l'escriptura amb altres estratègies de culturització, és a dir, exerceixen de periodistes, professores, guionistes, crítiques literàries o cinematogràfiques, bibliotecàries, dobladores, publicistes, conferenciants o investigadores des d'aquests fronts d'acció i amb un ampli ventall de referents ideològics -el record dels ideals republicans, el feminisme d'arrel catòlica i l'activisme sociopolític i els moviments universitaris- les deu dramaturgues d'aquesta antologia coincideixen en el teatre com a altaveu que desgraciadament no totes poden a aprofitar perquè tenen una decisió d'autoafirmació nacional: escriure en català. I escriuen en català des d'una segona condició extemporània: ser dona, un atribut que encara té més pes en uns sectors llavors -i ara- tan masculinitzats com la literatura dramàtica i la creació escènica.

L'inici de la renovació, deixant en un costat les representacions puntuals en els ambients de cambra i de la tasca dinamitzadora dels grups independents, presa forma després de la Fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) i el Teatre Experimental Català (1962 a 1975) entitats que es mouen en el terreny amateur i que reaccionen en contra de la pobresa intel·lectual de l'oferta comercial d'aquell moment.

La situació política i social del primer franquisme va impedir el desenvolupament normal del teatre català, que va haver de debatre's entre "morir", "partir de zero" o retrobar una tradició teatral infringida per la Guerra Civil, l'exili i la repressió.

El teatre professional en català va estar prohibit fins a 1946 i després es va veure molt limitat per l'estricta censura. Malgrat aquest context advers, algunes dramaturgues van aconseguir estrenar les seves obres, encara que la seva producció no va rebre l'atenció merescuda fins a èpoques més recents. Cal tenir en compte que el teatre català entre 1954 i 1975 només disposava d'un escenari professional que funcionava de manera regular el Teatre Romea.

Recentment, a partir dels anys setanta, amb la recuperació d'algunes llibertats en moments de canvi de règim, es va produir un procés d'institucionalització de la literatura catalana que va permetre un major desenvolupament del teatre. No obstant això, les dramaturgues de postguerra van romandre en gran manera oblidades fins a èpoques més recents, quan s'han començat a omplir les llacunes existents en l'estudi d'aquest període.

Aquest volum és un homenatge a totes aquestes dones invisibilitzades que van escriure, van estrenar o van publicar peces teatrals en llengua catalana entre 1946 i 1965 des d'ideologies diverses, de temàtiques i estructures diferents que ofereixen una mirada lleugerament crítica, evasiva, còmica, d'arrels costumistes o fins i tot experimental per fer-se una idea del panorama i de la situació de la literatura dramàtica, el radioteatre i els escenaris catalans del període de postguerra i les primeres dècades del franquisme. A través dels textos es constaten els múltiples punts d'encontre i les diferències estilístiques entre les creacions d'algunes de les dones que van ajudar a mantenir viva la flama del teatre durant els anys quaranta, cinquanta i els primers seixanta.

Malgrat tenir constància de l'existència, no s'han pogut localitzar determinades obres, però es recopilen aquestes tretze peces teatrals representatives d'aquest període.

• Rosa Maria Arquimbau / Aquella nit de Sant Joan... (1946)
• Cecília A. Mantua / La Pepa Maca (1947)
• Llúcia Bartre /  Qui perd guanya (1948)
• Llucieta Canyà / L'amor té cops amagats (1954)
• Marta Fàbregas / Un pas en fals (1958)
• Joana Raspall / L'ermita de Sant Miquel (1958)
• Mercè Rodoreda / Un dia (1959)
• Maria Aurèlia Capmany / El desert dels dies (1960)
• Maria Novell / Fedra (1961)
• Rosa Victòria Gras / La vigília (1965)

Apèndix

• Rosa Victòria Gras / Mima, la boja damunt la teulada (1953)
• Cecília A. Mantua / La cinglera de la mort (1955)
• Maria Aurèlia Capmany / Dos quarts de cinc (1963)

Més informació

• Actrius, dramaturgues, ballarines...
• Guia Dones de teatre
• Teatre feminista per qüestionar-nos el món

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Jordi Milán i Milán és actor i director de teatre català. Des de petit ja va estar vinculat al teatre amateur a la seva Sitges natal. L’any 1980 juntament amb Vicky Plana funda la companyia La Cubana on hi fa les tasques d’actor, guionista i director. Hi ha creat i dirigit tots els espectacles des de l’inici fins a l’actualitat. És ben coneguda arreu de Catalunya i Espanya pels seus característics i originals espectacles que han vist més de sis milions d’espectadors ; en destaquen Cómeme el coco negro, Cegada de amor, Una nit d’òpera, Campanades de boda, Gente bien i Adeu, Arturo. També els programes de televisió Els Grau, Per Cap d’Any, TV3 no fa res, Me lo dijo Pérez, la popular Teresina S.A l’any 1992 a TV3 i un podcast de Teresina S.A a Catalunya Ràdio l’any 2023. La Cubana ha obtingut diferents premis i reconeixements com el Premi Butaca, els premis MAX o el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya l’any 1995. El 2021 van organitzar una exposició retrospectiva a Sitges coincidint amb el seu 40+1è aniversari.

Vida de Teresina, biografia autoritzada de les Teresines sorgeix a partir dels podcasts de les Teresines a Catalunya Ràdio. L’editorial Penguin Random House va proposar als creadors de La Cubana de convertir els guions en un llibre per Sant Jordi però van tenir la idea més original que les Teresines escrivissin la seva pròpia biografia. Les germanes Teresina (interpretada per Mercè Comès), Maria Teresa (Mont Plans) i Tere (Sílvia Aleacar) juntament amb el seu germà Tomàs han viscut en tres pisos diferents al barri de Gràcia de Barcelona: al carrer de Sant Lluís, el pis dels avis al carrer de les Tres Senyores i al carrer de Verdi. Amb l’ajuda de l’escriptor Josep Miquel, expliquen les seves d’aventures d’infància i joventut, els seus primers amors, les seves il·lusions i desenganys, els seus pedidos que feien a casa com les postals per encàrrec per Nadal, corones de flors de plàstic pel dia dels difunts o embolicant roses i espigues per Sant Jordi, entre moltes altres anècdotes. També enllacen les seves vivències des de la postguerra fins als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, amb els principals esdeveniments històrics, socials i culturals de Catalunya.

Els quaranta capítols breus escrits de manera cronològica es poden llegir de manera aleatòria. Utilitzen un to molt humorístic i juguen en tot moment entre la realitat i la ficció. La tipologia de personatges de les Teresines són reconeixibles en totes les famílies, han esdevingut un fenomen social i, en definitiva, aquesta biografia és un relat imprescindible que us farà descobrir la Teresina que tots portem dins!

Més informació:

• La Cubana a la Biblioteca Virtual
• Accés als capítols de les Teresines a TV3
• Podcast de ficció “Les Teresines pim pam pum" a Catalunya Ràdio
• Presentació del llibre

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

L’obra d’Albert Camus s’inicia in medias res, quan els patricis s’inquieten pel malestar de l’emperador de Roma. Calígula ha desaparegut misteriosament després de la mort de la seva germana Drusil·la, amb qui mantenia una relació incestuosa.

Quan torna a palau, el protagonista manifesta una profunda insatisfacció vital i es lamenta que la vida maltracti amb tanta crueltat els homes, perquè tard o d’hora sempre acaba desposseint-los de tot allò que més estimen.

Aquesta constatació dóna peu a l’emperador a rebel·lar-se contra el seu destí i a desafiar les lleis dels homes, dels déus i de la Natura, amb la intenció d’assolir algun impossible i d’abraçar l’absolut.

A partir d’aleshores, es dedica a imposar la seva voluntat guiant-se per l’arbitrarietat i un profund hedonisme que l’acaben convertint en un personatge esborronador, perquè actua per mer capritx i pel desig de fer mal a consciència, capgirant l’ordre de les coses, menyspreant la divinitat, els ideals comuns, la moral i els grans valors col·lectius.

En un moment donat, es disfressa de Venus després d’haver demanat la lluna. Són uns gestos blasfems que denoten la seva follia, però que estan carregats d’intenció. El que Calígula pretén és subvertir les regles que regeixen el seu món en adonar-se que viu immers en un sistema bastit d’accions corruptes, de lleis inhumanes i d’uns déus que semblen consentir-ho tot, tan si està bé com si no.

El personatge de Camus encarna així l’ideal d’una llibertat molt mal entesa que l’abocarà a un contrasentit existencial. En negar la llibertat als altres i el dret a ser qui són, imposant una única manera de ser o de veure les coses, l’emperador restarà legitimitat als seus actes i es veurà arrossegat a una lluita fratricida, amb uns efectes absolutament devastadors.

I ara ve la gràcia d’aquesta obra. L’emperador no està sol, simplement es comporta com un mirall de la gent que l’envolta. Si actua com un monstre és precisament per l’escassa qualitat humana dels patricis que el sustenten i que aplaudeixen les seves accions.

En lloc de comportar-se com els garants dels grans valors humans; en lloc d’assumir la seva responsabilitat com a guies i protectors dels interessos de l’Estat; en lloc de defensar els ciutadans que representen, els seus adlàters el segueixen com mesells i es desentenen dels seus actes, sense assumir la responsabilitat que els pertoca. S’han convertit en una casta abjecta que parasita al voltant del poder i que mira de mantenir el seu estatus sigui quin sigui el preu que hagin de retre a compte.

Calígula revela, per tant, la inconsistència del sistema en el qual es troben instal·lats els poderosos de Roma. Per això es burla de la seva fe, qüestionant els seus principis i les seves creences; o trepitja la seva dignitat posant-los a prova i regulant la seva vida sexual dins del prostíbul imperial; per això ordena també que, pel bé comú, prostitueixin les seves dones; o els deixa completament arruïnats després d’emparar-se dels seus béns i de retirar-los els seus privilegis impunement.

Calígula en definitiva els aplica el sedàs de la seva pròpia lògica: quan algú atorga més importància a la posició, al poder i als diners, la vida acaba perdent tot el seu valor. Per això fa assassinar també uns quants dels seus homes quan li fan nosa.

No és d’estranyar, que el protagonista acabi pagant amb la seva vida la gosadia d’haver volgut posar en valor els contrasentits del món que l’envolta. El dia que els patricis obren els ulls davant de la seva pròpia indignitat, es desferma contra l’emperador un complot consensuat que els conduirà al magnicidi. Tot un advertiment per a l’home modern que ens arriba des del passat. No oblidem que Albert Camus va escriure aquesta obra a les portes de la Segona Guerra Mundial.

El text va ser redactat l’any 1938 a l’Alger, però l’esclat de la guerra en va postergar l’estrena fins l’any 1945, a París. Camus s’inspirà en La vida dels cèsars, de Suetoni, però, l’episodi en què es basà per escriure aquest drama, de seguida quedà reduït a una anècdota. El sobrepassà l’atractiu de la trama, la força enlluernadora de les paraules del protagonista i el retrat punyent de la condició humana a mans d’un foll que condueix ciutadans i súbdits a la barbàrie.

L’obra va tenir diverses versions que l’autor va anar retocant al llarg del temps. La més difosa és de l’any 1944. Està estructurada en quatre actes i forma part del Cicle de l’absurd, juntament amb L'estrany (1942), El mite de Sísif (1942) i El malentès (1943).

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

L’estudiant Tracy Turnbland aconsegueix participar en una audició per al Xou de Corny Collins, un popular programa de televisió de joves ballarins de Baltimore. Malgrat el seu sobrepès, Tracy es converteix en una ídol del programa, fent la competència directa a la reina del xou , l’Amber Von Tussle. Aquesta, una adolescent rossa, rica i privilegiada, no només veurà perillar la seva coronació al ball, si no que el peu promès caurà rendit als encants de la Tracy.

Una bogeria de pel·lícula independent, musical i molt divertida. Ambientada als anys seixanta, el film tracta temes de certa rellevància com el conflicte racial i la segregació als Estats Units des de la comèdia. També la grassofòbia és una de les trames de la pel·lícula, quan encara no existia ni aquest terme per parlar del menyspreu i exclusió d'una persona amb un pes per damunt d'uns determinats paràmetres estètics.

La pel·lícula estrenada el 1988, va ser dirigida per John Waters, reconegut director de films transgressor de culte, i protagonitzada per Ricki Lake i la icona LGTBI Divine fent el paper de la mare de la Tracy. (des de llavors sempre seria un actor masculí el que s’encarregués d’interpretar aquest paper)  

El 2023 es va estrenar la versió musical a Broadway, arribant a guanyar 8 Premis Tony. I el 2007 es va estrenar una versió actualitzada de la pel·lícula a Hollywood protagonitzada per grans estrelles com John Travolta, Michelle Pfeiffer i Christopher Walken. 

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet. 

Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) va ser un dels dramaturgs catalans més importants del segle XX. L’obra "Una vella, coneguda olor", estrenada en clau professional el 30 de setembre de 1964 al Teatre Romea de Barcelona, és considerada una de les seves peces més representatives.

Tot i ser la primera obra que va escriure l'autor quan tenia només vint-i-dos anys, la peça teatral ja transmetia la sensació que el que s'hi explicava era part de la vida o l'entorn pròxim de l'espectador. Benet i Jornet tenia una manera d'explicar les coses de la vida diària d'una manera natural i propera que feia que el públic les visqués com si passessin al costat de casa seva. El seu teatre costumista capta l'essència de l'ésser humà i transmet les emocions universals.

La trama de "Una vella coneguda olor" gira entorn a la memòria i al pas del temps, elements que es converteixen en eixos centrals de la narrativa. A través d'una estructura temporal no lineal, l'obra reflexiona sobre la relació entre el passat i el present, explorant la manera com els records, melodies i olors d’una altra època configuren la identitat dels personatges.

L'obra, ambientada en un barri humil de la Barcelona grisa, proletària i franquista se situa en l'estiu del 1962 als patis interiors d'una illa de cases al barri vell de Barcelona. Retrata la vida de una família de classe treballadora que viu en un pis petit i modest posant l'accent en la difícil relació i els conflictes entre una mare i una filla contraposant la vellesa i la joventut de dues generacions. 

La protagonista és la Maria una noia que prové d'una família humil educada en un col·legi de monges de manera altruista. Quan la seva mare, la Mercè queda vídua la noia ha d'abandonar els estudis i posar-se a treballa de peixatera a contracor, però no abandona del desig d’aconseguir viure en un món millor, obert i sense traves a persones com ella.  A l'obra vessen molts sentiments de les dues protagonistes: ràbia, ira, frustració, amor i, sobretot, ganes de fugir. 

El personatge central de la mare representa la saviesa, la tradició o la memòria històrica d’una dona del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amargada i temorosa. La seva presència pot ser evocadora i simbolitzar diferents aspectes de la vida i la cultura. 

En canvi, el personatge de la filla representa la joventut, la pèrdua de la innocència en temps de foscor, la modernitat o la renovació. El seu paper pot estar marcat per la rebel·lia, la curiositat o la cerca de nous horitzons que vol deixar enrere l'estricte control de la seva mare que l’ofega a poc a poc.

"Una vella, coneguda olor" va obtenir el Premi Josep Maria de Sagarra l'any 1963 i es va estrenar al Teatre Romea un anys després. La seva senzillesa de plantejaments i proximitat van meravellar el públic, que es va retrobar amb un teatre actual, realista, català i en català. 

L'any 1967 a TVE es va emetre l’adaptació televisiva en català, un fet excepcional durant el franquisme per a un text dramàtic en català. Posteriorment, l'obra va ser reviscuda el 2011 al Teatre Nacional de Catalunya en una aclamada posada en escena dirigida per Sergi Belbel. Amb una escenografia que ha quedat gravada a la retina dels espectadors i un repartiment encapçalat per Sara Espígul i Mercè Arànega, la producció va confirmar el valor perdurable d'un text que ha esdevingut un clàssic del teatre català contemporani que ha estat interpretat per la majoria de les companyies amateurs del nostre país, una obra que convida a la reflexió i a la introspecció sobre la nostàlgia, el pas del temps i les emocions humanes.

Més informació:

• Josep Maria Benet i Jornet

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

El surrealisme va prendre del dadaisme algunes tècniques de fotografia i cinematografia així com la fabricació d'objectes. Van estendre el principi del collage a l'acoblament d'objectes incongruents. També van inventar una forma de creació artística col·lectiva per divertir-se i cridar l'atenció. Van començar amb el que en digueren el "cadàver exquisit". Era una paraula o l'esbós d'un dibuix efectuats per una sola persona a la qual s'afegien, en rigorós ordre (o desordre) que hi anaven ficant cullerada, sempre de manera limitada. Podia resultar-ne una figura humana molt desproporcionada.

El 8 d'octubre de l'any 2019, l’escriptora i crítica literària Núria Perpinyà convidà una vintena llarga d'escriptors catalans a l’Espai Brossa a fer un cadàver exquisit. Fou una experiència insòlita, històrica que donà lloc a una improvisada performance dirigida per Jordi Coca. De collages espontanis i a cegues entre uns quants, amb poemes i dibuixos, se n'han fet força seguint els de Prévert i Breton. En canvi, d'exquisits teatrals, que se sàpiga, aquest va ser el primer i l'únic que existeix al món.

Sota el títol “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” l’obra compta amb textos d’una vintena d’escriptors i dramaturgs (Jordi Coca, Núria Casado, Carles Mallol, Victoria Szpunberg, Marc Rosich, Helena Tornero, Roger Puig, Dolors Miquel, Enric Nolla, Gerard Guix, Pep Cerdà, Manuel Molins, Toni Cabré, Jordi Prat, Adrià Pujol, Ferran Echegaray, Llàtzer Garcia, Paco Zarzoso, Carlos Be, Narcís Comadira, Albert Mestres, Queralt Riera, Jordi Oriol) i fotografies de Mikel Alors.

Aquests textos encadenats formen un cos atzarós, un tren surrealista on cada vagó s'obre i es tanca amb paraules brossianes, despertant parlaments d'alaskians, efraïms i pollastres. Advertim els lectors que les sandàlies i els mandarins que s'escapen per les finestres els poden fer descarrilar el cap.

L’acte de presentació del llibre es va fer el 17 de setembre de 2023 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa amb la participació de Vicenç Altaió, Jordi Coca, Núria Perpinyà i alguns col·laboradors del llibre, i es va projectar la pel·lícula de la manifestació artística dirigida per Toni Vidal que va tenir lloc el mes d’octubre de 2019.

El llibre “Ai-Ai. El cadàver exquisit del Teatre Català” neix a partir del llibre “La Cadira trencada: teatre català d'avantguarda”, la història del teatre català del segle xx que repassa cent anys d’aquest gènere literari, els dramaturgs i dramaturgues, les tendències, la influència i la relació amb els corrents teatrals internacionals, l'escenografia, la política, la sàtira, la llengua, el feminisme, etc.

El portal interactiu Mentrimentres parla de teatre, d'avantguarda, i de modes amb l'escriptora Núria Perpinyà.

Llarga vida als cadàvers exquisits!

Més informació:

• Commemora: Centenari del surrealisme

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Yasmina Reza és una dramaturga francesa reconeguda amb els més prestigiosos guardons com el Molière, el Laurence Olivier, el Theater Houte i el Tony.

Aquest volum de teatre reunit recopila tres obres de teatre seves que han estat traduïdes al castellà: “Arte”, "Tres versiones de la vida. Una comedia espanyola”, "Un dios  salvaje i una obra inèdita "Bella figura". A través de totes elles, l’autora ofereix retrats incisius i crítics de la societat contemporània amb diàlegs aguts i situacions que posen de manifest les tensions humanes que han aconseguit captar l'atenció del públic i la crítica teatral.

L’obra de Reza ha estat reconeguda internacionalment, sent traduïda a més de trenta-cinc idiomes i sent representada en diversos països amb gran èxit. A més, la seva capacitat per explorar temes com l'amistat, les relacions humanes i altres qüestions existencials amb un toc d'humor i profunditat ha consolidat la seva reputació com una de les dramaturgues més rellevants del panorama teatral actual i sens dubte estem davant d’un llibre imprescindible a qualsevol biblioteca de referència d’obres de teatre.

Més informació:

• Yasmina Reza a les biblioteques

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Joan Yago (Barcelona, 1987) és un dels dramaturgs més prolífics i interessants de l’actual panorama teatral català. Les seves obres es caracteritzen per inspirar-se en fets històrics i socials, sempre des de la ironia i el sentit de l’humor.

Cofundador de la companyia La Calòrica, Yago és el dramaturg habitual de la companyia. Però a més, Yago ha destacat per obres d’èxit com You say tomato, un divertit musical de petit format (Premi Serra d’or de la crítica 2016), o Sis personatges – Homenatge a Tomàs Giner, una proposta de metateatre documental innovadora que es va poder veure a l’Espai Lliure l’any 2018.

Entrevistes breus amb dones excepcionals, va ser escrita i publicada l’any 2016. Una primera versió que ja es va poder veure al Thêatre Ouvert de Paris l’any 2022. L’obra arriba per fi a Catalunya programada pel Teatre Nacional de Catalunya, del 29 de febrer al 31 de març de 2024, en una versió reescrita per l’autor i dirigida per la Mònica Bofill.

El text ens presenta un programa de televisió on cinc dones, amb estils de vida peculiars, que existeixen realment, són sotmeses a entrevistes fictícies per una presentadora punyent que furgarà en les seves vides.

L’autor aborda els diferents posicionaments, temes i qüestions existencials al voltant de la identitat, del gènere, i de les diverses visions de la humanitat de dones amb perfils contraposats, des d’una mirada fresca i irreverent.

Una obra divertida però que  ens fa reflexionar sobre vides tan reals com inversemblants, en un món on hi ha tants punts de vista com persones.

Escolta l'obra sencera: Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago

Més informació:

• Un espectacle excepcional de Joan Yago al TNC. Santi Fondevila. Diari Ara. Crítica de teatre. 6/03/2024.
• Les dones estrambòtiques de Joan Yago, de Martí Figueres. Núvol.com. 06/03/2024.
• Balañà, Bofill, Gil, Gorina... Andreu Martín. El Temps de les arts. 04/03/2024.

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Maurane Mazars és il·lustradora, dissenyadora i autora de còmics francesa que es va formar en Comunicació Visual a l’École Estienne de París ; després va ampliar els seus estudis a les universitats de Gènova i Estrasburg. Ha obtingut diferents premis per la seva feina a Bèlgica, Suïssa i França. Aquesta obra va guanyar el Premi Atomium Raymond Leblanc l’any 2018 així com el Premi Revelació al Festival Internacional d’Angoulême l’any 2021.

¡Baila! explica la història d’Uli, un jove ballarí alemany, apassionat per les pel·lícules musicals que acaba abandonant Alemanya en busca del somni americà, a la Nova York dels anys cinquanta. Allà intentarà triomfar a Broadway encoratjat per l’Anthony, un altre ballarí que va conèixer a Alemanya que li va obrir els ulls sobre la seva verdadera meta, que es el teatre i no el cinema. L’Uli, tot i venir d’una Alemanya recent sortida d’una Guerra Mundial, no dubtarà en gaudir de la seva sexualitat sense cadenes ni màscares. L’Uli i l’Anthony iniciaran una breu relació però molt intensa i l’Uli se n’adonarà que no tots tenen la mateixa mentalitat que ell, la qual pot estroncar la seva carrera artística, que exigeix tota la concentració possible.

 Amb aquest còmic Mazars homenatja els inicis del teatre musical, el moment culminant del cinema als Estats Units i la dificultat per entrar al circuit professional. També fa un homenatge a importants figures de la dansa moderna a Alemanya del segle XX. Un dels punts forts de l’obra són les escenes de ball, en què Mazars construeix coreografies que transmeten moviment i que s’acaben de completar en la ment del lector. Per emfatitzar aquestes escenes alguns casos hi presenta vinyetes sense fons aïllant el protagonista de la resta del món eliminant qualsevol obstacle per la mirada i el moviment.

 Té un estil gràfic interessant, en què l’autor s’assegura de marcar molt bé el contorn dels personatges i un bon equilibri entre aquarel·la i tinta. La precisió i el detall van canviant all llarg de les escenes, segons on Mazars vol dirigir la nostra mirada.

En definitiva és una obra amb molts punts interessants que segur que us faran passar una bona estona!

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

No us quedeu amb el discurs literal d’uns personatges banals que només saben parlar de fets paranormals i de marques conegudes.

Carn humana descriu, i ridiculitza, amb una bona dosi d’humor absurd, la dèria d’un matrimoni esgarrifosament superficial, format per la Màrcia i en Ramon, encaparrats amb què el Mirko, el seu fill adoptiu, ha de ser excepcional tant sí com no.

A través d’uns diàlegs plens de conjectures hiperbòliques, que contribueixen a caricaturitzar la parella, els espectadors s’endinsen en una sàtira moderna al voltant d'uns personatges, d'una mediocritat aclaparadora, afectats per un narcisisme patològic i desesperats per despuntar en alguna cosa.

Són éssers amb un immens complex d’inferioritat, i profundament envejosos dels èxits dels altres, que aspiren a acaparar l’admiració de l'entorn, però amb actes inspirats en un altruisme hipòcrita i amb la instrumentalització del seu fill només en benefici propi.

Quan s’adonen que el Mirko els ha sortit un nen normal i corrent, que ni levitarà mai, ni donarà mostres de fer cap prodigi memorable, el seu comportament pren una deriva criminal: es plantegen assassinar-lo, com ells mateixos argumenten, aprofitant un buit legal. Sembla ser que el pobre nen no ha cobert les expectatives.

Ho posen en pràctica sense pensar-ho gens, com qui diu enduts per un rampell, mentre s’il·lusionen amb una nova adopció que substituirà ben aviat el fill mort, amb la mateixa frivolitat de qui decideix canviar de mòbil, de cotxe o de microones.

“Tenim dret a il·lusionar-nos, Ramon. A viure una vida plena. A veure créixer un fill que ens faci sentir orgullosos de ser els seus pares”, diu la Màrcia, egoistament, fent passar les seves necessitats personals per damunt de la criatura.

Per reblar el clau, el seu comportament immoral i la seva crueltat es desclouen poc abans d’acabar-se el darrer acte quan, tot jugant, s’entretenen a fer experiments amb unes minúscules formigues després d’haver comès un acte tant execrable.

La decisió que han pres, però, no els acabarà de sortir bé (no desvetllarem el final, tranquil·litzeu-vos, per no espatllar la intriga). I és que l'autor, Josep Julien, ha estat fent broma, una mica seriosament: l'obra no pretén ser moralitzant, tanmateix conté una crítica implícita, un xic àcida, potser, contra aquella mena de progenitors, aparentment amorosos i amatents que, lluny del que cabria esperar, es converteixen en pares adoptius no pas per vocació, sinó per pur esnobisme, és a dir, per sentir-se especials, superiors, diferents i millors que la resta.

La Màrcia i el Ramon revelen així la seva autèntica essència. Són profundament inhumans i tracten el seu fill, literament, com carn humana. Però, es que ells també vénen a ser el mateix. No tenen ànima, ni cor, ni bona ni mala consciència. D’aquí que el comportament de les formigues tingui tant de pes en el darrer tram de l’obra: a diferència d’ells, aquestes minúscules criatures, en aparença insignificants, assoleixen una immensa grandària pels seus actes solidaris, altruistes i intel·ligents. Uns valors absents en aquests dos personatges suposadament superiors que campen en l'escala antropomorfa. 

Carn humana va més enllà de ser una mera reflexió sobre la paternitat o sobre els desenganys de la parella que ha volgut formar una família. És també, per extensió, el retrat d’una societat poblada d’éssers que s'han deixat arrossegar per capricis insubstancials i que els fan prevaldre, egoistament, per damunt dels valors primordials i dels drets dels altres.

Amb aquesta obra, Josep Julien guanyà el XVIIè Premi de Teatre Palanca i Roca, l’any 2022, en la XXXIVena edició dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

Més informació: 

• Josep Julien a les Biblioteques
• Josep Julien a la Viquipèdia

Recomanat per : Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès

Guanyadora d’un Premi Born de Teatre (guardó d'escriptura dramàtica per a obres inèdites en català o castellà que convoca el Cercle Artístic de Ciutadella, Menorca), l’obra  El gos de Lluïsa Cunillé és un altre exemple del fascinant univers oníric de l’autora, que ens porta a qüestionar-nos les veritats establertes i a reflexionar sobre els valors que ens defineixen com a societat.

El gos, que ha inaugurat la temporada 2024 de la Gleva Teatre, és un text dividit en dues parts ben diferenciades. A la primera, un home, un director d’escola jubilat,  rep a casa seva a un jove que, aparentment, ha trobat al gos de l’amfitrió que voltava pel carrer. En realitat, ni el gos estava perdut ni el jove l’ha rescatat. A la segona part, el monòleg del protagonista, que s’ha de descobrir, concreta allò que no havia quedat tancat a la primera part. Un joc subtil de miralls entre l’amo, la mascota i el jove, que amaga un secret amarg que destapa davant d’un desconegut sense necessitat.

Al text, els personatges, predestinats a trobar-se, es llepen les ferides a través d’un diàleg carregat de pauses, d’informació que s’oculta en els silencis. Batega sempre una sensació d’amenaça i de canvi que fa llegir l’obra en alerta constant davant d’uns protagonistes que volen comunicar-se, però que no en saben.

Davant d’una soledat que impregna els cossos del director d’escola i el jove, el gos esdevé un misteri. Així, l’autora aprofita aquesta situació per fer-nos reflexionar sobre el fracàs de l’educació i de la cultura, de la pèrdua d’il·lusions i com ens relacionen entre nosaltres. Amb una gran riquesa de llenguatge, humor cínic, tensió entre els personatges i càrrega psicològica que deriva cap a l’absurd, El gos és una obra amb més preguntes que respostes i una anàlisi sobre la relació entre la masculinitat i el poder.

La reconeguda autora d’aquest text teatral, Lluïsa Cunillé, ha estrenat més de setanta muntatges, entre originals i dramatúrgies, i ha rebut nombrosos guardons com tres vegades el Premi Born de Teatre (1999, 2010 i 2022) i el Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques (2004). En 2010, va ser la primera dona a rebre el guardó del Ministeri de Cultura amb el Premi de Literatura (modalitat literatura dramàtica).

Més informació:

• Lluïsa Cunillé a les biblioteques
• Lluïsa Cunillé. Prestatge virtual d'Arts escèniques 
• La Gleva Teatre
• Institut del Teatre. Biografia Lluïsa Cunillé

Recomanat per Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Juan Mayorga (Madrid, 1965) és un llicenciat en Matemàtiques i Filosofia, que va exercir la docència i ha rebut nombrosos premis per les seves creacions teatrals. Tots els coneixements i vivències de l'autor es veuen clarament reflectits en El chico de la última fila: des del paper docent de Germán fins a hores de repàs de les matèries de matemàtiques i filosofia.

El Chico de la última fila  té dos personatges principals: el Germán i el Claudio. Germán és un professor de secundària de llengua i literatura i apassionat d'aquesta. Després de molts anys està fart de la seva professió i decebut amb el nivell dels seus alumnes. Escriptor frustrat que es bolca en Claudio en descobrir els seus dots per a l'escriptura, i espera del jove tot allò que ell mateix ha estat incapaç d'aconseguir. En Claudio és un jove estudiant de 17 anys, alumne de Germán. És estrany, solitari, ve d'una família desestructurada i li agrada passar desapercebut, però demostra tenir una gran intel·ligència, especialment en el relacionat amb les matemàtiques i la llengua. Aprofita els seus dots amb les primeres per a ficar-se a casa del seu company Rafa Artola amb l'excusa d'ajudar-lo amb elles, però amb la finalitat de veure de prop a aquesta família que tantes vegades havia observat des de lluny. Els textos que escriu per a Germán giren al voltant dels Artola, però la motivació després d'ells no queda completament clara, frega el voyeurisme i provoca nombrosos conflictes.

Al llarg d’aquesta obra de metateatre, que curiosament no segmenta l’espai ni el temps, el lector s’endinsa en les escapades del Claudio i en el vincle d’aquest amb el Germán i tot el que els envolta. El chico de la última fila resulta intrigant fins al final, i la seva amena lectura brinda l’oportunitat de convertir una tarda avorrida en una tarda satisfactòria.

Més informació:

• Juan Mayorga a les Biblioteques
• Juan Mayorga a la Viquipèdia
• Juan Mayorga. Real Academia Española

Recomanat per Lara Fernández. Bib. de Ponent. Sabadell. 

L'estudi introductori del llibre diu: "Les obres teatrals d'Adrià Gual, en la seva majoria, van ser publicades en vida de l'autor (i algunes reeditades), i per aquest motiu es poden consultar amb certa facilitat. Per contra, els assajos, els prefacis inèdits, les conferències, els articles i les notes esparses van ser parcialment publicades en l'època i, malgrat el seu interès, es localitzen avui tan sols en hemeroteques i fons documentals. Sortosament la pràctica totalitat dels manuscrits de l'autor es conserva agrupada i és consultable a la biblioteca del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre de Barcelona."

Per cobrir aquest buit, Carles Batlle i Enric Gallén recuperen tot aquest material en aquest llibre que pretén donar a conèixer els textos més representatius de l'assagística gualiana, situar-los en el seu context local i internacional i avaluar-ne la importància en l'establiment d'una tradició teatral autòctona.

Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 1872-1943) va ser un dramaturg, director d'escena, empresari teatral i pedagog català que va viure a finals del segle XIX i principis del segle XX. Gual va fundar la companyia del Teatre Íntim amb l'objectiu de modernitzar el teatre català. A més, va fundar l'Escola Catalana d'Art Dramàtic per encàrrec de la Mancomunitat i un dels pioners del cinema a Barcelona. És una figura cabdal del modernisme català, i va ser reconegut per la seva tasca de regeneració, europeïtzació i ennobliment de les arts catalanes del teatre del segle XX.

La seva teoria escènica es basa en la fusió de les arts en el teatre, concebut com a art total, i en la voluntat d'adaptació a la realitat del teatre català modulant les propostes segons les circumstàncies culturals i polítiques del país. Pel que fa a la seva obra, Gual va ser un dels primers dramaturgs simbolistes catalans i va escriure obres com "Silenci" que entronquen amb el teatre simbolista belga de Maurice Maeterlinck. A més, va ser el primer director d'escena a Catalunya i a Espanya, i va introduir la pedagogia dramàtica entesa a la manera contemporània.

Va escriure diverses obres de teatre que oscil·laven entre el modernisme i el realisme teatral més estricte. Algunes de les seves obres més conegudes són "Oh, Estrella!", "La mosca vironera", "La visita", "L'últim hivern", "La mar brama", "Morts en vida", "El perill", "Nocturn (Audante Morat)", "Blancaflor", "Silenci (Drama de món)", "La serenata", "Joan Ezequiel", "Hores d'amor i de tristesa", "Fígaro o la dama que s'avorria", "La mentidera" i "El camí".

El Teatre Íntim va ser un projecte i companyia teatral posat en marxa l'any 1898 per Adrià Gual juntament amb Joaquim Pena, Claudi Sabadell, Oriol Martí, Salvador Vilaregut, Francesc Soler i Josep Maria Sert amb la finalitat bàsica de donar nous aires al teatre català de l'època de promoure un teatre modern a Catalunya. El concepte de Teatre Íntim fa referència a la familiaritat, al grup reduït, tot i que no advoca per l'aïllament, si ho fa en una voluntat original de formar part d'un grup selecte intel·lectual. A les seves representacions, en un principi, només s'hi accedia per invitació, i per això la primera representació pública del Teatre Íntim La culpable de Gual (1899) va esdevenir un autèntic fracàs.

A partir de l'experiència simbolista de Lugné-Poe, condueix el Teatre Íntim cap a un art total, creant una atmosfera, un ambient i una emoció que posi de manifest la correspondència entre el fet físic i espiritual. Inspirat en les noves propostes que s'estaven realitzant a París, va realitzar diversos espectacles als Jardins del Laberint d'Horta, on Gual va aplegar clàssics universals amb autors catalans, creant el que és conegut com a Teatre de la Naturalesa. El llegat del Teatre Íntim és cabdal, i l'any 1913 la companyia esdevé l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, i constitueix l'embrió de l'actual Institut del Teatre.

La contribució d'Adrià Gual al teatre català va ser fonamental en la modernització i dignificació del teatre català, així com en la creació d'una indústria cultural. Va ser un dels primers a introduir el simbolisme i el teatre poètic a Catalunya, va ser un dels primers a incorporar la figura del director escènic i a innovar en la posada en escena del teatre català. També va ser un dels impulsors de la Ciutat del Teatre, un projecte que va idear com a Teatre de la Ciutat, el primer intent per fer un teatre nacional, projecte que finalment va ser descartat l'any 1925. A més, va ser un dels fundadors de l'Escola d'Art Dramàtic, que va ser fonamental per a la renovació del teatre català.

Selecció de retrats i fotografies d'escena de muntatges teatrals d'Adrià Gual amb el Teatre Íntim (1898-1928), la Nova Empresa de Teatre Català (1908-1910) i l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913-1934)per a l'exposició "Adrià Gual (1872-1943), el perfum d'una època". 

Més informació:

• Text complet del llibre
• Adrià Gual a les biblioteques
• Teoria escènica, d'Adrià Gual - Galeria d'imatges a cura d'Anna Solanilla [Imatges procedents del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre]
• Teatre Íntim. Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

La vida a Grover’s Corners, una petita ciutat de l’estat de New Hampshire transcorre amb normalitat, els petits esdeveniments de la vida, la quotidianitat, es van succeint de forma natural. Però, no són, precisament, aquests petits esdeveniments els que donen raó de ser a l’existència humana?

En La nostra ciutat, Thornton Wilder analitza el microcosmos d’una petita societat i la seva evolució en les primeres dècades del segle XX, i ho fa resseguint les petites accions, moments i converses que creu són les que han definit les grans decisions vitals dels personatges. La seva intenció és que els espectadors ens adonem d’això, Emily, una de les protagonistes, es queixa en una reflexió final: “Cap ésser humà s’adona algun cop de la vida mentre la viu? De cada, cada minut?”

En aquesta obra, com en altres de Wilder, trobem la barreja d’elements innovadors en l’aspecte formal i d’altres més conservadors en la temàtica. L’obra es desenvolupa en tres actes amb salts temporals en un espai físic construït  amb objectes figurats i amb un regidor-narrador que trenca la quarta paret i es dirigeix  directament al públic. En aquest sentit, l’obra és conscient de ser una representació de la vida, un element de realisme buscat per l’autor.

En canvi, temàticament, Wilder parla amb tendresa i enyorança d’un temps passat idealitzat, on les contradiccions i tensions socials de la petita societat que formen els habitants de Grover’s Corner són un preu acceptable a pagar a canvi de l’harmonia social imperant. L’obra té gran precaució vers el seu temps present, els anys trenta del segle XX, un temps de grans urbs, de producció industrial i de masses, on l’individu és més petit i insignificant. Un temps de canvis ràpids, deshumanització i conflicte que ens poden recordar l’actualitat i on, de la mateixa manera que llavors, el retorn a allò petit, concret i segur ens pot ser igualment útil per retrobar-nos amb la nostra pròpia humanitat. En temps de crisi, llegir Thornton Wilder, tranquil·litza.

Thornton Wilder (1897-1975) és dels clàssics contemporanis del teatre nord-americà. Va guanyar el Pulitzer precisament amb l’obra recomanada que,  juntament amb "El llarg dinar de Nadal" (1931), són els seus treballs dramàtics més representats. 

Més informació:

• La nostra ciutat – Fitxa tècnica Comanegra - Institut del Teatre

• Thornton Wilder a les biblioteques

• La nostra ciutat al Teatre Lliure– Fitxa tècnica de la representació dirigida per Ferran Utzet

• "Our Town" (1955). Versió cinematogràfica amb Frank Sinatra i Paul Newman dirigida per Delbert Mann.

Recomanat per Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Qui faria escarafalls a algú que sempre et fa costat i que està disposat a fer qualsevol cosa per tu sense discutir mai? És el que li passa a en Tony, un noi de casa bona, bastant ingenu i pusil·lànime, i força indolent, que tan aviat esquiva una oportunitat laboral com rebutja obertament les obligacions de qualsevol ordre.

Com sol dir, les complicacions no fan per ell i encara menys les confrontacions amb els altres. I és precisament per això que deixa el govern absolut de casa seva en mans d’en Barrett, el criat que acaba de contractar i en qui delega la presa de decisions de tot allò que afecta la seva vida quotidiana.

En Barrett, de tarannà discret i llagoter, és un noi intel·ligent, molt eficient i dotat de grans habilitats. Des del primer moment, mostra una predisposició a complaure el seu amo, constantment. De tant en tant, deixa entreveure que té uns gustos molt exquisits, als quals no sembla disposat a renunciar, perquè és ambiciós i perquè, gràcies a en Tony, es troben en el seu abast permanentment.

Amb astúcia, el criat comença a emparar-se de tots els flancs que afecten la vida d’en Tony , fins al punt de fer-se-li imprescindible. A mitja funció, descobrim que en Barrett és en realitat un personatge letalment manipulador. No només ha clissat de seguida quins són els grans defectes de caràcter del jove aristòcrata sinó que, subtilment, prova de fer-lo caure en el seu parany de mica en mica.

Mentre es mostra falsament servicial, en Barrett va temptant el seu amo amb els plaers més hedonistes per satisfer els seus vicis, els quals dibuixen un arc molt ampli que inclou des de la mandra a la gola, passant per la luxúria.

El personatge del servent es revela així com una criatura mefistofèlica capaç d’invertir l’estructura de poder convencional, de caràcter piramidal, entre amos i criats, per acabar assolint una posició dominant. No en va, es converteix en el protagonista absolut de l’obra de Maugham, fins al punt d’emparar-se’n també del títol.

Ni la promesa d’en Tony, ni en Richard, un amic íntim de la parella, podran salvar el noi del seu depredador. En Tony no escolta els seus advertiments i es deixa arrossegar per tot allò que disposa en Barrett. Desolats i impotents, tots dos joves seran testimonis de la perversa relació que s’estableix entre amo i criat, i de la indigna i degradant transformació d’en Tony, cada vegada més sotmès, moralment i físicament, a la voluntat d’en Barrett.

El criat, de Robin Maugham, és una obra magistral. Per una banda, dissecciona amb precisió de bisturí la manera com es construeixen uns vincles altament tòxics entre dos personatges aparentment molt diferents, per l’estatus i pel tarannà; i, per altra, exhibeix de manera meridiana, a la manera d’un advertiment, quines són les conseqüències de deixar-se portar per algú altre en excés.

L’obra teatral, estrenada l’any 1948, va ser portada a la gran pantalla per Joseph Losey, també amb el títol "El sirviente", l’any 1963. L’adaptació que se’n va fer per a la pel·lícula va ser elaborada per Harold Pinter i el paper protagonista va ser interpretat per un Dirk Bogarde impressionant i magnífic, el qual impregnà el personatge d’un halo intens i profundament inquietant que el dugueren a guanyar el Premi BAFTA 1964. Inigualable.

Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

La festivitat de Tots Sants ha comptat amb una rica tradició teatral, des de la representació del clàssic de José Zorrilla, "Don Juan Tenorio" a la dansa del Ball de la mort, una visió escènica davant de la mort, que Tadeusz Kantor va culminar en la seva última etapa de creació, anomenada el Teatre de la mort.  

Tadeusz Kantor (1915-1990) fou un artista polonès polifacètic i un dels creadors escènics més destacats del s.XX. Sota la influència del moviment de les avantguardes, com el dadaisme i el surrealisme, Kantor va fundar l’any 1955 la companyia de teatre experimental Cricot 2, amb la qual va desenvolupar la seva visió teatral al marge de qualsevol ideologia i convencionalisme de l’època.

Considerat el Warhol de la Polònia comunista, a "Teatro de la muerte y otros ensayos", trobem la seva recopilació teòrica, la qual uneix tota la seva vida artística, dels seus inicis teatrals a Cracòvia, en plena ocupació nazi, fins al seu darrer treball com a professor al teatre Piccolo de Milà, l’any 1986. D'aquesta manera, el llibre dividit en set capítols, s’inicia amb el Teatre independent dels anys 1942-1944, amb una tria de textos de Kantor al voltant del seu primer grup teatral que va crear juntament amb uns amics durant la guerra, i que representà de forma clandestina en cases particulars obres de Jean Cocteau o Stanislaw Wyspianski. Per continuar amb un viatge per les múltiples formes de la seva concepció teatral, defugint sempre de qualsevol tendència o tradició, a través de l'etapa del Teatre informal, al Teatre impossible fins a la més reconeguda i fosca de la trajectòria, el Teatre de la mort.

Un període pictòric-visual, on apareixen units l'univers literari, performance, artístic i teatral del creador polonès, amb obres com, "La classe morta"; títol cabdal de Kantor, en què fa una reflexió sobre el pas del temps, la memòria i estableix l’escena teatral com un lloc de trobada entre vius i morts. Fins al punt que el mestre Peter Brook, la va definir com un espectacle després del qual el teatre no va tornar a ser el mateix.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

Aquest llibre representa el tancament d’una trilogía dedicada a l’art de la ficció creada pel gran mestre Robert Mckee. Després del primer llibre El Guión publicat el 1999 i guanyadora del Premi de la Fundació Kraszna-Krausz al Millor Llibre sobre Imatges en Moviment, i de El Dialogo que va veure la llum el 2016, aquest darrer volum se centra en la creació de personatges fent un exhaustiu recorregut pels fonaments de la caracterització dels personatges.

El llibre es divideix en 4 seccions. En la primera, “Elogio de los personajes”, McKee explora les fonts d’inspiració per a la creació de personatges. “Construir un personaje”, la segona part, se centra en la creació del personatge des de cero. El següent apartat, “El universo del personaje”, situa al personatges en els contextos del gènere, la interpretació i les relacions lector/públic/personatge. I l’última secció i la que conclou el llibre, “Las relaciones del personaje” mostra com els principis i tècniques del disseny del repartiment, a través de 5 exemples: Orgull i Prejudici; Un pez llamado Wanda; Slave Play; Hija de Sangre; Breaking Bad.

Robert McKee, és doctorat en Arts Escèniques. Artista resident del National Theatre britànic i actor i director d’obres de Broadway. McKee és un dels professors de guió més prestigiosos del món, i aquest llibre presenta un recull del seu coneixement. La seva lectura és àgil i resulta una eina molt útil per totes aquelles persones que vulguin endinsar-se en la creació de ficcions. 

Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

El llibre de la ballarina, coreògrafa i directora d’escena Luz Arcas és una selecció de les seves obres  i diaris de creació dels últims sis anys, etapa que va coincidir amb una crisi creativa que la va obligar a desconstruir la seva trajectòria i refer-se com artista.

Aquests textos, potents com la seva dansa, es poden llegir com un quadern de viatges, un diari, uns apunts, un text escènic, poètic i polític o com una barreja de tot, on el cos és sempre el protagonista. És també un recorregut per la seva investigació escènica que l’autora comparteix per conèixer com el seu procés creatiu. Arcas mostra a través d’aquest llibre el seu concepte de la dansa com un projecte de vida lligat a la seva pròpia experiència personal i a la memòria i “com un acte de resistència contra el totalitarisme cultural capaç d’encarnar a una veu col·lectiva”, segons les seves pròpies paraules, 

L’artista (Màlaga, 1983) va fundar a l’any 2009, en plena crisi econòmica, la reconeguda companya de dansa contemporània La Phármaco. Una companya que va innovar en una escena artística que s’havia estancat en els seus suposats moviments de ruptura i que ha recorregut mig món fins a convertir-se en una autèntica referència internacional. Des de llavors, Luz Arcas ha representat les seves obres a espais com el Centre Pompidou, el Museu Thyssen de Màlaga o el Picasso i ha rebut premis com El Ojo Crítico de RNE de 2015, Millor Intèrpret Femenina Premis Lorca 2015, finalista Millor Intèrpret Femenina Premis Max 2017 i 2022, entre altres reconeixements.

Luz Arcas ha ballat a la mor, a la memòria de María Teresa de León, al cos humà com eina de treball i ha establert un diàleg amb expressions artístiques de Llatinoamèrica, Àfrica i també de la seva pròpia terra, Andalusia, que de manera continua redescobreix i interpreta. A aquest llibre es pot comprovar el seu lligat amb als arrels, a allò del poble i a la seva terra com font d’inspiració i bellesa.

Pensé que bailar me salvaria compta amb el pròleg de la dramaturga Lucia Carballal (Las últimas) i epíleg de la també dramaturga i creadora escènica María Velasco (Parte de lesiones) així com una dedicatòria final al seu company de vida, el poeta i col·laborador d’alguna de les seves obres artístiques, Abraham Gragera.

«Pensé que bailar me salvaria de volverme del todo indiferente. Que bailando frenaría por unos instantes la maquinaria de un sistema voraz creado para la destrucción de las coses y de los cuerpos y para el reparto interesado de sus cenizas. Que bailar sería un acto bello indomesticable capaz de transformar a las personas.»

Entrevista a la ballarina, coreògrafa i directora d’escena Luz Arcas

Més informació:

• La Phármaco
• Biografia Luz Arcas
• Reportatge en profunditat. El Salto Diario

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

“No tots els populismes són feixismes, però tot feixisme és abans que res una forma de populisme perquè, encara que no neixi mai de les classes populars, el feixisme les explica com a elles els agrada ser explicades...”

Amb explicacions tan contundents com aquesta Michela Murgia (1972 - 2023) explica com fer-nos feixistes fàcilment. Un assaig  planer i divertit que ens fa reflexionar sobre com el feixisme està guanyant seguidors dins d’una Europa que viu una crisi d’identitat i dels valors democràtics pels que tant van lluitar els nostres avis i àvies.

Publicat el 2019 a Empúries, Instruccions per fer-se feixista aquest estiu està plenament d’actualitat, no només per l’ascens de l’extrema dreta a les eleccions municipals de l'any 2023, sinó perquè el text, adaptat per Sergi Pompermayer i dirigit per Miquel Gorriz, arriba al Festival Grec 2023 en  forma d'un monòleg satíric interpretat per l'actriu Mercè Aránega a la Sala Villarroel.

Una lectura imprescindible per adonar-nos dels mecanismes subtils del feixisme i una adaptació teatral molt recomanable.

Més informació:

• Michela Murgia a les biblioteques
• Entrevista amb Michela Murgia - Vilaweb (01/04/2019)
• Mercè Aránega alerta sobre la trampa del feixisme Diari Ara (09/12/2022)
• Instruccions per fer-se feixista - Festival Grec 2023

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

El director i guionista belga Lukas Dhont ha treballat com a director de diferents curtmetratges i ha col·laborat com a director de fotografia. L’any 2022 va estrenar Close, el seu segon llargmetratge. L’actor principal és Victor Polster, actor i ballarí belga, que ha fet el seu debut amb aquesta pel·lícula.

Girl és l’òpera prima de Lukas Dhont. Es basa en la història de Lara, una noia transgènere de 15 anys que somnia convertir-se en ballarina professional de ballet, en una prestigiosa acadèmia de parla holandesa. No obstant, s’haurà d’enfrontar al lent tractament hormonal per canviar de sexe, haurà de lluitar amb la seva necessitat de veure’s com a noia i suportar un cert assetjament de les seves companyes d’escola i la incomprensió i menyspreu de moltes persones.

Per fer aquest llargmetratge, el director es va inspirar en el cas que va succeir l’any 2009 de Nora Monsecour, ballarina de dansa contemporània, transgènere i d’origen belga.

Aquesta pel·lícula va participar en la selecció oficial del Festival de Cannes 2018. Va ser guanyadora Càmera d’Or, va obtenir un premi especial d’interpretació per l’actor Victor Polster i també va ser guardonada al Festival de Cinema de Sant Sebastià. A més a més va ser nominada als Globus d’Or, als Premis Magritte i als Premios Goya com a millor pel·lícula europea.

És un molt bon relat de gènere i perseverança adolescent que barreja dansa, transformació i identitat. Ens apropa molt a la psicologia del personatge, en què reflexa el seu lloc més dramàtic. La pel·lícula aconsegueix que l’espectador senti empatia pel dolor de la seva protagonista. També és un bon testimoni de la duresa de la paternitat em què el pare de Lara li dona suport constantment.

Per tant us recomanem que la veieu i la gaudiu molt!

Tràiler de la pel·lícula:

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

L’Antònia i la Margarita s’han convertit en dues ciutadanes indignades. Com la majoria de veïnes del barri, estan amoïnades per la crisi econòmica, l’atur i l’encariment del petroli. Ho tenen magre per arribar a finals de mes, per això, una mica a la impensada, s’han sumat a la revolta d’un grup de mestresses de casa que, com a resposta a l’apujada incontrolada de preus, han decidit emplenar-se els cistells amb tot de queviures i han abandonat el supermercat sense passar per caixa.

Un cop apaivagats els ànims, les pors i els dubtes comencen a assetjar-les. I és que el marit d’una d’elles és un membre destacat del Partit Comunista i l’acte que acaben de cometre contra el sistema podria passar-los per casa.

L’engranatge de la Justícia s’engega i amenaça amb moldre totes dues dones que es veuen obligades a posar en joc tot el seu arsenal d’argúcies, per evitar donar explicacions i poder sortir-ne airoses.

¡Ací no paga ni Déu! És una obra que resulta divertida i entretinguda fins i tot quan es llegeix. Dalt de l’escenari, s’enriqueix amb tot de matisos sorprenents i atrapa l’espectador en una teranyina de gags, de situacions enginyoses i de despropòsits, com ho faria qualsevol comèdia d’embolics a l’ús. Però, tractant-se de Dario Fo, una obra així ha de vehicular per força un propòsit més ambiciós, una reflexió seriosa, políticament compromesa i en conseqüència polèmica.

L’obra va ser ideada pel seu autor, en efecte, com un vodevil, per riure’s de tot allò que pot semblar un tòpic modern, de la crisi econòmica, de l’autoritat policial, dels lligams conjugals o dels marits excessivament bonifacis, però no es pot considerar ni de bon tros una obra d’evasió.

Més enllà de l’astúcia de les protagonistes, quan es dediquen a embolicar i desembolicar la troca tant com volen; més enllà de les consignes en contra de la patronal i en defensa del proletariat; més enllà dels conflictes generacionals que enfronten els personatges; o del brigadier estrambòtic que es declara a favor de la causa revolucionària, no hem de perdre de vista el marc històric en què aquesta obra fou concebuda: la dècada dels 70 del segle passat. Una època de molts trasbalsos a Itàlia.

El país comptava amb una democràcia molt fràgil que hagué de suportar les envestides de l’extrema esquerra i un terrorisme alimentat per polítics i militars de caire feixista, els mateixos que al carrer es dedicaven a reprimir les manifestacions sindicals i d’estudiants mentre aspiraven a desmantellar el comunisme, l’anarquisme, i els moviments d’esquerres en general, de l’arc parlamentari a través de les urnes.

Dario Fo no fou indiferent als conflictes polítics i socials que submergiren el país en els anomenats anys de plom, a Itàlia, al contrari. Emprà la sàtira com un instrument agitador de consciències i el seu teatre es convertí en un altaveu per cridar a l’acció l’opinió pública, a fi que no quedés impassible davant dels fets que s’estaven produint.

Amb les seves farses, Fo es posicionà contra del terrorisme d’estat, contra els abusos de poder i contra la corrupció institucional. ¡Ací no paga ni Déu! s’inscriu, doncs, dins l’estela d’aquelles obres.

L’escriví des d’un posicionament molt crític, com a militant que era de la democràcia, però, carregà les tintes contra unes esquerres inertes i dividides, i per tant ineficaces, en aquesta lluita per restituir la pau social d’Itàlia.

Els protagonistes de l’obra es convertiren així en el ressò de les dues visions ideològicament oposades que dividien aleshores l’esquerra italiana en crisi: la més àcrata, radical i revolucionària, que tenia la necessitat d’emprendre accions violentes tot cridant a la desobediència; i la comunista, de tarannà més moderat, alineat amb el progressisme europeu, partidària del parlamentarisme i de rebutjar la violència, però incapaç de fer front, precisament pel seu conformisme aburgesat, als abusos d’un poder autoritari, sanguinari i corrupte que tants  estralls estava causant a peu de carrer.

Publicada l’any 1974, ¡Ací no paga ni Déu!, conté força elements inquietants. Evoca un temps i una societat que avui en dia podrien semblar més que superats, però que, si abaixéssim tots plegats la guàrdia, podria tornar a instal·lar-se a Europa, i passar-nos factura, també a casa nostra.

Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Som tots uns impostors? De quina manera s’infiltra la ficció en la nostra vida i li dóna forma? És genuïna la imatge que oferim als altres? Aquestes i altres preguntes són les que qüestiona Anna Soler en el pròleg de “Lletra petita”, peça teatral escrita per Toni Cabré l’any 2016.

A “Lletra petita”, el dramaturg mataroní ens situa en la complexitat i la incertesa del nostre temps a través d’Internet, un mitjà que representa el punt de partida per tal que dues dones insatisfetes amb la seva vida decideixen tancar una operació de compravenda inquietant, la de la seva pròpia identitat. D’aquesta manera, la dona morena i la dona rossa signen un contracte per intercanviar-se la identitat i començar de nou, sense tenir en compte, tal com especifica el mateix títol de l’obra, la lletra petita de l’operació.

Mitjançant uns diàlegs curts i directes, els quals generen un ritme trepidant a l’estil d’un thriller psicològic, les dues dones toparan amb dues peces fonamentals de la seva vida anterior - la noia morena i la noia rossa- que les transportaran al fantasma del passat del qual volen fugir.

Una obra que ens situa a la realitat social d’avui, un prisma recorrent en la dramatúrgia de Toni Cabré, on Internet és la plataforma ideal per suplantar la identitat, com un portal per generar mentides, sota la mirada de quatre personatges femenins sense nom propi, tècnica estilística que trobem també a “Viatge a Califòrnia”. En definitiva, un joc d’incerteses, entre veritat o mentida, realitat o ficció, satisfacció o insatisfacció, que representa el desconcertant món actual.

Més informació:

• Toni Cabré a les biblioteques
• Toni Cabré, el dramaturg incombustible per Bernat Puigtobella (Núvol, 13/12/2022)

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

Quina diferència hi ha entre òpera; opereta i sarsuela?; Quantes òperes va escriure Rossini?; Van existir realment els castrats?; En qui es va inspirar Hergé per a crear a la Bianca Castafiore, la gran diva de l’òpera de còmic? 

Aquestes qüestions i moltes més us seran respostes al llibre 100 coses que has de saber de l’Òpera, un llibre de divulgació sobre l’apassionant i desconegut, per molta gent, món de l’òpera. 

A través de capítols curts, d’una sola pàgina, numerats de l’1 al 100, el llibre ens endinsa a poc a poc, i a foc lent, en els conceptes fonamentals de l’òpera (sopranos, mezzos; ària, duet, etc); en els i les principals artistes que han cultivat aquest gènere (Maria Callas; Renata Tebaldi; Luciano Pavarotti; Plàcido Domigo, etc); i en nombroses anècdotes i curiositats d’aquest gran art. 

El llibre es troba dividit en vuit grans seccions o apartats: D’òperes i operetes; De compositors i llibretistes; De cantants rivals; De països i ciutats; D’estrenes i reestrenes; Dàries i obertures; De llums, càmera i acció; D’entesos i aficionats. Cadascun d’aquests capítols se centra en un aspecte concret del món de l’òpera. 

Els autors Jaume Radigales i David Puertas són experts en la matèria. Jaume Radigales (Barcelona) és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, crític de La vanguardia i realitzador del programa Una tarda a l’òpera de Catalunya Música. Mentre que David Puertas Esteve és divulgador musical i col·laborador de diversos projectes a l’Auditori de Barcelona, al Palau de la Música Catalana, al Festival Internacional Pau Casals, entre d’altres.

El llibre forma part de la col·lecció De 100 en 100 de l’editorial Cossètània, una col·lecció que va començar-se a publicar l’any 2010 i que ja compta amb una setantena de títols, de temes molt variats. 

Més informació:

• Òpera a les Biblioteques 
• Altres llibres de Jaume Radigales a les biblioteques
• Altres llibres de David Puertas a les biblioteques
• Altres llibres de la col·lecció De 100 en 100 a les Biblioteques

Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

"Finlandia" és un reflex mordaç de la vida quotidiana i de les relacions. Un text sec, sense concessions, un cos a cos entre una parella que inicia els tràmits de divorci i solta tota la bilis acumulada, la ràbia i l'emprenyament que fins a aquest moment estava amagat. Els protagonistes, que es passen tota la nit discutint, comencen un combat lingüístic que representa dos mons oposats: Irene, una dona que s'ha transformat i ha modificat la seva mirada cap al feminisme i Israel, un home perdut que manté la seva ideologia desfasada de l'esquerra de fa dècades.

La història comença quan Israel fa un viatge en cotxe des de Madrid fins a Hèlsinki (més de 4.000 km separen a les dues ciutats), on la seva parella treballa en una pel·lícula comercial xinesa i on a més també està la filla en comú. A partir d'aquest moment s'inicia una discussió entre dues persones que abans s'estimaven i ara es destrossen amb l'excusa de la custòdia de la seva filla. Tots dos entren en una espiral de retrets, amenaces i dolor que, fins i tot, es difumina la frontera entre agressor i víctima. Hi ha moments d'autèntica guerra de paraules que mostra a persones amb preocupacions distintes i contradictòries amb si mateixes. De fet, tota la peça està traspassada per la crueltat i la fúria, però amb lleugers tocs d'humor que s'agraeixen enmig de tanta intensitat lingüística.

Completa el volum "3 anunciaciones" sobre la relectura de l'Anunciació de l'àngel Gabriel mitjançant una selecció de tres monòlegs.

L'autor Pascal Rambert, dramaturg, director d'escena, director teatral i coreògraf francès, reconec que va escriure aquesta obra per "provocar un impacte, però també per a reflexionar sobre la realitat". Un objectiu que aconsegueix engrescant a una parella en una discussió d'hores i mostrant la realitat de la fi de l'amor i de la violència resultant de posar resistència a aquest fi. El dramaturg ha obtingut nombrosos premis, entre ells el Premi Émile Augier de Literatura i Filosofia per la seva obra Assaig en 2015 i el Premi de Teatre de l'Acadèmia Francesa al conjunt de la seva obra en 2016.

Entrevista a Irene Escolar i Israel Elejalde - Culturas2 RTVE (20/10/2022)

Més informació:

• Pascal Rambert a les biblioteques 
• Editorial La Uña Rota
• Revista d’arts escèniques Godot
• Entrevista a Irene Escolar i Israel Elejalde per l’obra Finlandia a RTVE

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

John Boynton Priestley (1894-1984) va ser un prolífic dramaturg, novel·lista, crític i assagista anglès.  Tot i el temps passat, les obres de Priestley continuen entre les més  populars de la literatura anglesa. De la seva producció teatral, l’obra més coneguda  és "La visita d’un inspector".

El temps i els Conway (1937), es desenvolupa com un drama burgès naturalista en tres actes, on afloren els conflictes d’una família benestant, que sorprèn per la utilització de dos espais temporals diferents: 1919, escenari del primer i tercer acte, i 1937 del segon acte.

En realitat, el temps és el gran protagonista de l’obra. Priestley, influenciat per les teories de John William Dunne sobre els somnis premonitoris i la percepció no lineal del temps,  va escriure una sèrie d'obres teatrals conegudes com a "Time plays" (Això ja ho he viscut, El temps i els Conway, Revolt perillòs) en la qual la trama no segueix una línia temporal cronològica, entre les quals destaca El temps i els Conway.

La Temporada 22/23 es va representar l'obra Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció d'Àngel Llàcer i protagonitzada per Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana i Roser Vilajosana.

La proposta en línia: El temps i els Conway  

Aquesta versió de l'obra El temps i els Conway, adaptació de Begoña Barrena dirigida per Mario Gas, es va emetre per primera vegada a TV3 l'any 1993. El repartiment, encapçalat per Montserrat Carulla, el completen Àlex Casanovas, Vicky Peña, Pere Ponce, Mònica López, Rosa Renom, Rosa Boladeras, Lluïsa Castell, Jordi Boixaderas i Jaume Mallofré.

Més informació:

• J. B. Priestley a les biblioteques
• Recomanació "Això ja ho he viscut"

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Luis Poyo és un periodista navarrès que treballa als serveis informatius de RTVE. Des de l'any 1995 és un apassionat per als musicals. Això l'ha fet viatjar regularment a Londres o a París per conèixer els últims èxits de Broadway i el West End així com per investigar-ne la història i l'evolució del gènere. Compta amb una àmplia base documental que inclou milers de gravacions discogràfiques i una completa biografia sobre teatre musicals. Amb aquest llibre debuta com a autor de divulgació teatral.

El llibre escrit durant la pandèmia de la COVID-19 que va provocar el tancament de molts teatres d’arreu del món, fa un exhaustiu recorregut als cinquanta musicals més importants de Broadway dels últims noranta anys amb els artistes, modes i influències. Cada un dels musicals, en ordre cronològic, s’han agrupat en cinc apartats temàtics: obres que han revolucionat el gènere, grans clàssics, èxits globals, muntatges amb personalitat i produccions d’entreteniment espectaculars. Tenen un article principal, un cartell o fotografia, una fitxa amb les dades bàsiques de la producció, una selecció discogràfica de les millors gravacions, una reflexió en clau d’humor sobre l’essència de cada espectacle i un glossari de termes anglosaxons usats amb freqüència en el mon del teatre. Algun dels musicals que hi trobareu són Cabaret, Sonrisas y lágrimas, Chicago, Jesucristo Superstar o La Jaula de las Locas.     

En definitiva si sou dels que us agrada aquest gènere aquest és el vostre llibre.

Més informació:

• Fragment del llibre
• Comèdies musicals i revistes a les biblioteques
• La gàbia de les boges
• Mar i cel als escenaris

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat

Johan August Strindberg (1849-1912) fou un dramaturg de mentalitat inquieta. Es convertí en l’introductor del naturalisme a Suècia, però la seva curiositat insaciable el dugué a experimentar tota mena de disciplines artístiques i científiques, i a abraçar els postulats de les avantguardes, cosa que el convertí en un creador polifacètic i prolífic, i en una figura clau en la renovació de la dramatúrgia escandinava.

L’obra que us presentem, Creditors (1889), forma part d’una trilogia força representada, juntament amb El pare (1887) i La senyoreta Júlia (1888), uns drames rupturistes amb la tradició estètica del Romanticisme i amb els gustos socials de l’època, inspirats en les vivències personals de l’autor i fruit de la seva personalitat inestable i complexa. 

Allò que convertí aquesta obra teatral en una creació reveladora és el fet que l’autor posà al descobert, amb una cruesa insòlita, algunes idees que, de manera inquietant, resulten vigents encara ara.

L’argument de Creditors és enganyosament simple: un desconegut, poc després de fer amistat amb un home casat, acaba fent-lo dubtar de la fidelitat de la seva esposa. El personatge enigmàtic oculta, però, un secret força intrigant: ell i la dona en qüestió havien estat casats temps enrere, per la qual cosa tots dos homes acaben convertits en rivals.

El diàleg entre els protagonistes es basteix, doncs, a partir d’un triangle amorós convencional. Inicialment, sembla banal, tanmateix, de mica en mica, les paraules acaben transformant-se en dards enverinats que revelen una profunda història.

L’espectador, tot d’una, es converteix en testimoni i jutge dels duels psicològics que mantenen entre ells, i que vehiculen una crítica mordaç contra els prejudicis que envolten les relacions amoroses, sotmeses al jou del matrimoni i concebudes des de l’ideari burgès de l’època.

Al cap de poc temps de ser estrenada, Creditors es convertí en un retrat càustic de la mentalitat sueca i de la societat del seu temps. L’obra d’Strindberg es feu ressò dels canvis socials que s’esdevingueren a finals de segle XIX. Seguint l’estela d’escriptors i d’intel·lectuals com Ibsen o Flaubert, s’afegí a un debat encès sobre qüestions com la moralitat i els valors de classe, la relació entre la religió i la llibertat sexual dels individus, o el rol del marit o de la muller en el si de la família.

Dalt de l’escenari, l’espectador percep fins a quin punt arriben a desfigurar-se els lligams suposadament sòlids entre els protagonistes i tot allò que sustenta la unió marital, que acaba desvirtuant-se, en benefici del mer interès personal, el desig sexual pur i dur, o la dependència econòmica d’un dels cònjuges.

A Creditors, els rivals es disputen la mateixa dona. El marit pren consciència que no ha estat el primer i l’ex acaba descobrint que no ha estat l’únic home. Al bell mig, una dona plena de despit que no s’ha sentit prou estimada. Tots tres personatges han estat manipuladors, deslleials i infidels, d’aquí que la confrontació de sexes, fruit d’uns greuges dolorosos i insalvables, prengui cada vegada més uns tints caïnites.

L’obra desemboca en una lluita de cervells on l’objectiu principal és l’assassinat psíquic de l’adversari, Strindberg mateix ho expressà en aquests termes, això explica molt probablement la duresa del títol.

Perquè els efectes de tot això són devastadors per als protagonistes. Més enllà de voler passar comptes, allò que roman latent en el cor dels personatges és el desig d’anorrear la felicitat del rival i, a poder ser, destruir-lo. Per això la relació de tot tres es torna despietada, orientada a la destrucció de l’altre a través del la traïció i dels retrets. 

L’obra es converteix en un pols que destrueix tota possibilitat de reconciliació i de reconstrucció vital a partir de l’amistat o del vincle amorós. I què en queda, de les seves relacions? Un profund malestar per culpa dels remordiments, de la mala consciència, per tot allò que no han fet o no han sabut fer prou bé.

Els protagonistes han deixat de ser marit o muller, amics, amants, o companys inseparables, per convertir-se en creditors, més ben dit, en usurers. Han volgut saldar un deute amb els altres, però, recíprocament, també amb si mateixos, perquè cap dels tres no és innocent. Tots plegats han hagut d’afrontar, si us plau per força, uns interessos molt alts afectivament parlant.

Més informació:

• August Strindberg a les biblioteques
• Acreedores (Estudio 1 - RTVE 1970)

Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

El 7 de març de 2008 s’estrenava “Germanes” a La Villarroel de Barcelona, una peça teatral premiada amb el Premi Max a la millor autoria teatral en català, tres Premis Butaca al millor muntatge de la temporada, actriu per a Maria Lanau i text teatral més el Premi de la Crítica de Barcelona a la millor direcció.

Tot un fenomen que va consagrar a la dramaturga Carol López l’any 2008, amb més de 66.000 espectadors, fins al punt que l’any 2012 va fer el salt a la pantalla amb la TV-Movie creada per TV3, en què es va respectar gairebé tot el repartiment teatral a excepció de Nora Navas que substituí l’actriu Marta Domingo.

Un èxit que segons el crític teatral Marcos Ordoñez en un article al diari El País, Al fin una comedia: “Germanes”, de Carol López, té molt a veure amb la valentia d’arriscar-se a fer comèdia, un gènere que moltes vegades s’encasella sota un teatre banal, evasiu i comercial, malgrat la necessitat de portar la comèdia a la vida quotidiana com a experiència vital i terapèutica.

“Germanes”, entre l’humor i el drama, narra la història de tres germanes protagonitzades per Aina Clotet (Ivonne), Marta Domingo (Irene) i Maria Lanau (Inés), les quals es reuneixen a la casa de la seva infància després de la mort del seu pare juntament amb la inefable mare, interpretada per Amparo Fernández. Una primera trobada on se li sumarà un segon retrobament al cap d’un any, i que servirà no només per gestionar emocionalment la pèrdua del progenitor sinó també per examinar les complicitats familiars. Un argument aparentment senzill en un entorn molt quotidià, la cuina d’una casa rural, on s’aniran desmembrant els secrets i les angoixes a través dels arquetips de cada una de les germanes fins al punt de posar a prova la mateixa unitat familiar.

Una comèdia melodramàtica, intel·ligent i moderna amb referències a Txèkhov, pel títol i la situació inicial de l’obra, que accentua l’estil trepidant de Carol López, la primera dona a dirigir un teatre a Barcelona, el Teatre Villarroel, i també la necessitat de l’humor en la mateixa vida i també en la ficció.

Més informació:

• Carol López a les biblioteques
• Secrets i mentides de família a "Sala 33", amb "Germanes [TV3alacarta]

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

"Arriba el circ, arriba el circ a la Ciutat de les paraules!"

Així comença aquest poemari infantil creat per Miquel Desclot que ens endinsa en un viatge a través del màgic món del circ en una brillant edició feta per l’editorial Kalandraka en la seva col·lecció dedicada a la poesia per a infants. 

A través de 38 poemes, de ritme i mètrica variada, el llibre ens presenta els principals personatges presents en qualsevol circ clàssic: els músics; la contorsionista; el domador de cadires; la trapezista, el malabarista, entre molts d’altres.  

Nas de pallasso és una obra plena de referències i homenatges a figures catalanes i internacionals del món del circ. Podem trobar mencions a en Tortell Poltrona, a la pallassa Pepa Plana; a la Mariona Tomàs i Jorba, i al seu marit Lluís Ralluy, creadors del circ Raluy; al transformista Leopoldo Fregoli, o a Miss Lala, nom artístic de l’artista Anna Olga Albertina Brown.  

A més de les referències a figures artístiques del panorama circense, en el llibre també trobem poemes inspirats directament en famosos i emblemàtics quadres de grans pintors que tenen el circ com a tema central. És el cas d'El Circ Blau de Marc Chagall; o del quadre Familia de saltimbanquis del pintor malagueny Pablo Picasso; o Amazona i Cavall la pintura inacabada de Georeges Seurat. Finalment, el darrer poema El Circ Calder està dedicat a l’escultor nord-americà Alexander Calder, un veritable enamorat de circ. 

Al final del llibre podem trobar un glossari dels personatges i obres de referència que hi apareixen al poemari i que ajudarà a petits i a grans a descobrir i aprendre més sobre el món del circ.

Miquel Desclot és un consagrat escriptor amb una àmplia producció de narrativa infantil i juvenil i amb un munt de poemaris de gran qualitat, i en aquesta obra l’acompanya la il·lustradora Anna Font omplint de vida i colors les pàgines i donant forma a aquest circ imaginat amb paraules.

Més informació:

• Miquel Desclot al Catalèg de les Biblioteques 
• Miquel Desclot a la Viquipèdia
• Altres llibres infantils sobre el circ al Catalèg de les Biblioteques

Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Andrea Dunbar  (Bradford, 1961-1990) va escriure la seva primera obra amb només quinze anys i amb tinta verda en un quadern escolar. La peça titulada The Arbor, en referència al carrer on vivia la jove, va guanyar un premi Young Writers Festival, va ser representada a Nova York i va ser objecte d’un documental. Aquesta obra més Rita, Sue and Bob Too i Shirley completen la trajectòria de la dramaturga que l’Editorial Barrett ha publicat per primera vegada en castellà. 

Les tres peces narren, amb diàlegs vertiginosos on hi ha violència, excés, llenguatge ordinari i groller, insults i molta realitat, la vida diària de l’autora que denuncia la falta d’oportunitats socials dels barris obrers dels anys setanta i vuitanta on la precarietat i l’atur de l’era Thatcher van marcar a diverses generacions. Un món sòrdid on el sexe i les relacions es converteixen en el fill conductor i presenten a dones joves que han d’enfrontar-se a la violència, l’alcoholisme i l’exclusió. 

En The Arbor, editada per Barrett en color verd com l’obra original, l’autora mostra, sense cap filtre, la vida d’una jove descarada i irreverent de quinze anys que viu en un veïnat decadent, amb un pare maltractador i alcohòlic, uns germans violents i una mare caòtica i agressiva. La segona peça, Rita, Sue and Bob Too, que va ser adaptada al cinema el 1986 per Alan Clarke, explica la relació de dues joves amb el mateix home casat mentre que a Shirley descriu la difícil relació entre una mare i la seva filla. 

A les tres obres, la veu d’Andrea Dunbar destaca per la seva honestedat atroç. El que explica l’autora no és ficció sinó la crua realitat d’una noia que es diferenciava de la resta només pel seu talent i intel·ligència, però que vivia en un present opressiu i violent sense cap sortida esperançadora. 

Andrea Dunbar va morir els vint-i-nou anys i es va convertir en un mite. 

Més informació: 

• Tràiler de la pel·lícula documental The Arbor
• Tràiler de la pel·lícula Rita, Sue and Bob Too
• Andrea Dunbar a la Wikipedia
• Andrea Dunbar a l'Editorial Barrett

Recomanat per Esther Benito de la Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Com deia Andrew Lloyd Webber “un musical és una basta obra col·laborativa que ha d'encertar en una infinitat de decisions que van des de la trama a la partitura i de l'escenografia a la posada en escena”. 

Així és. Els musicals segurament són un dels espectacles més complets que existeixen on s’uneixen actuació, música, cant, ball i coreografies. Tota una gran varietat de disciplines artístiques, unides al servei d’una gran història.

El llibre “100 musicales que deberías ver“ pretén ser un recull d’alguns dels millors muntatges musicals de tots els temps. La selecció presentada per Joan Francesc Cánovas, a més de funcionar a tall de guia i de recull pràctic, presenta una categorització i classificació dels musicals escollits que també ajuda a contextualitzar cada espectacle. 

Així el llibre recull 100 muntatges i els divideix en cinc categories: 

1. Imprescindibles: els grans musicals moderns
2. Musicals i pel·lícules imprescindibles que han anat de bracet
3. Què va ser primer, el musical o la pel·lícula?
4. Musicals que no hem d'oblidar
5. Apostes locals d'èxit

En el musicals imprescindibles, Cánovas recull els muntatges que s’han convertit en referents indiscutibles d’espectadors i crítica com "Billy Elliot"; "Cats"; "Chicago"; "Rent"; "The Phantom of the Opera" o "The Lion King".

En definitiva, una guia imprescindible per a amants dels musicals i per a aquells lectores i lectors que vulguin iniciar-se en el gènere.

Recomanat per Elisabet Vazquez Puig. Biblioteca de Ripollet.

Recuperem la lectura d'Assaig sobre la ceguesa, la novel·la de José Saramago, arran de l’adaptació teatral que va passar pel Teatre Nacional de Catalunya durant el mes d’octubre de 2022 i de la celebració del centenari del naixement del seu autor, Premi Nobel de Literatura l’any 1998.

L’obra de Saramago, publicada l’any 1995, és una de les més conegudes de l’autor juntament amb altres com “L’evangeli segons Jesucrist”. La novel·la havia estat adaptada per al cinema l’any 2008, amb el títol de "Blindness", i dirigida pel director brasiler Fernando Meirelles.

L’Assaig és una distopia que planteja un món on tothom perd la vista de sobte, de manera progressiva, inesperada i inexplicable. En aquest escenari -on s’imposa la lluita per sobreviure dels més forts-, un petit grup de persones, entre les quals hi ha l’única dona vident, s’uneixen per col·laborar i no perdre el que queda de la humanitat.

Saramago fa servir el relat com una metàfora per reflexionar sobre els mecanismes del poder i el control social en un entorn on les persones han perdut la capacitat de percebre la realitat tal com és.

En aquest sentit, i com al·legoria, la novel·la ens fa pensar en un problema tan actual i real com és el del Canvi climàtic, i com els éssers humans estem ignorant cegament un problema tan dramàtic sobre el qual, si no actuem ràpidament, estem abocats a un futur incert per a tota la humanitat.

Més informació:

• José Saramago a les biblioteques
• Jose Saramago al Prestatge virtual de Novel·la
• “Assaig sobre la ceguesa”. Wikipedia.
• “Assaig sobre la ceguesa”. Adaptació del Teatre Nacional de Catalunya. 
• “A ciegas”. Filmaffinity.
• Fundació José Saramago
• José Saramago: «Abans escrivia per no morir, ara escric per comprendre». Conversa amb l’autor. Eva Piquer a Catorze.cat

Recomanat per Eva Montiel . Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Josep Maria Busquets (Manresa, 1934), industrial tèxtil i promotor cultural, qui fou l’administrador general del Consorci del Gran Teatre del Liceu durant el període 1985 – 1992, signa aquesta crònica sobre un dels equipaments culturals centrals de la nostra geografia que enguany celebra el 175è aniversari de la seva creació.

Estructurat com una òpera romàntica a l’estil de Lohengrin del mestre Wagner, El Meu Liceu està estructurat en tres actes i diversos visos, sota els quals se’ns presenta un recorregut per la història del Liceu des dels seus orígens fins a la seva remodelació provocada pels diversos incendis ocorreguts i, tanmateix, per les dependències interiors del mateix teatre. Un itinerari que ens ajuda, no només a comprendre el funcionament d’un dels grans teatres operístics europeus, sinó també algunes de les seves anècdotes al llarg del seu funcionament. D’aquesta manera,  podem destacar els orígens del Liceu a l’antic convent de Montsió el 1838, l’impuls de la societat civil catalana per edificar un teatre operístic de qualitat seguint el model de les grans capitals europees, artífex de què avui en dia és l’edifici del Liceu que coneixem, o l’entrada de les administracions públiques en la gestió, aspecte que va democratitzar l’ús del teatre a les classes populars.

Un trajecte històric i educatiu, on es descriuen els col·lectius que formen part del Gran Teatre del Liceu, des de personal tècnic a artístic, les diverses sales i la seva transformació, com el famós Saló dels Miralls, el qual ha passat de ser un espai restringit a esdevenir un lloc de descans i trobada per a tothom o la Sala Mestre Cabanes en honor a Josep Mestres Cabanes, pintor i escenògraf del Liceu.

Finalment, en aquesta crònica també se’ns exposa alguns dels episodis més tràgics del teatre, com l’atemptat anarquista produït l’any 1893, o els incendis dels anys 1861, o el més recent, 1994, que va originar la gran remodelació de l’equipament fins a convertir-se en un referent simfònic i cultural on han passat grans noms de la lírica mundial, des de Luciano Pavarotti o Montserrat Caballé, o grans projectes de ciutat, com l’òpera comunitària amb veïns i veïnes del barri del Raval, La gata perduda, un èxit rotund d’aquesta temporada.

Més informació:

• El Gran Teatre del Liceu a les biblioteques
• Històries del Liceu. Pòdcasts de Catalunya Ràdio
• Programa: Històries del Liceu: Capítol 1 |   - TV3
• Òpera prima, la construcció de “La gata perduda” -  TV3

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

En un futur pròxim, la humanitat ha trobat un antídot contra un virus mortífer – l’obra és de 2011!- que ha soscavat els fonaments de la societat. Hi ha hagut, però, una conseqüència imprevista: els immunitzats per via natural o gràcies a la vacuna han augmentat les capacitats físiques i intel·lectuals molt per sobre de la mitjana d’aquells que no han patit el procés, els ara anomenats antics o curiós.

Els nous humans, més freds i racionals, que no envelleixen ni emmalalteixen i que tenen una major orientació a l’harmonia social tenen dues limitacions importants. La primera és que no toleren els raigs ultraviolats, és a dir, no poden exposar-se al sol. I la segona, tenen problemes per reproduir-se. Són aquests humans nocturns, els nox, una evolució o un cul-de-sac en l’evolució humana?

L’obra de Tomohiro va una passa més enllà en el tema de l’especulació sociocientífica sobre una humanitat dividida en subespècies que han de conviure. Els nox i els curios, en aquest sentit, segueixen la tradició dels elois i els morlocks d’H.G. Wells (La màquina del temps, 1895) o la societat fordiana feliç i els salvatges d’Aldous Huxley (Un món feliç, 1932). La contradicció entre els valors i les característiques dels dos grups, és el motor de la història, que es concreta en els espais de frontera, en aquest cas fins i tot física.

Aquesta contradicció és explotada amb mestria per Maekawa perquè la duu a la petita escala dels personatges, la vida dels quals respon d’una manera o una altra a aquesta divisió i a les preguntes que els hi genera, a les situacions a les quals han de fer front i a les relacions humanes que es desenvolupen.

Teatre japonès de ciència-ficció. Així d’entrada pot sonar dur, però us encoratgem a endinsar-vos en un la seva lectura que, d’altra banda, és àgil i està farcida de valors i espiritualitat oriental, aire fresc per al lector occidental. Tot rematada amb un final realment espectacular.  

Tomohuro Maekawa és dramaturg, guionista i director d’escena, fundador de la Companyia de teatre Ikiume (que es pot traduir per una cosa semblant a “enterrat en vida”). La ciència-ficció i els elements sobrenaturals són els seus temes més habituals, així, a més de Sol (2011), ha escrit Strolling Invader (2005), The Obelisk of the Beast (2013) o Time for Lost Childen (2020), entre d’altres.

Més informació:

• Tomohiro Maekawa a les Biblioteques
• Ikiume "THE SUN"
• Dossier de premsa

Recomanat per Raquel Segura. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat. 

Segons les mateixes paraules de l'autora, "Parte de lesiones" reuneix "signes, símptomes, trastorns, síndromes i patologies de la dramatúrgia (i del seu entorn)". Un llibre dur, dens i intel·ligent que agrupa cinc ficcions teatrals de Maria Velasco (Burgos, 1984), totes elles estrenades entre 2014 i 2021, i un apèndix amb tres textos breus.

Les obres es relacionen entre si com diferents mons que ballen entre el fet narratiu i dramàtic, a vegades amb humor i amb moments de reflexió i de ràbia. Les obres de l'autora versen sobre temes que travessen a tothom com la família, la tradició, el duel, els diners, la intimitat, l'autocensura o el colonialisme en les relacions sentimentals. Temes que, malgrat això, Maria Velasco els inunda de la seva pròpia experiència, de risc artístic i personal com petites lesions al cos i a l'ànima. Teatre de poètica hiperrealista amb un peu en l'art i un altre en l'activisme polític i social.

La primera de les obres, "Escenas de caza" és una peça de teatre, dansa i supervivència. Els rumors sobre la sexualitat d'un dels protagonistes el converteixen en la víctima perfecta per un poble disposat a la humiliació més brutal contra qui no segueixi les normes establertes. La crueltat dels habitants d'aquesta localitat es torna en una autèntica caça a l'home. Encara amb el patiment de la primera obra, el segon text "La espuma de los días", basada en l'obra de Boris Vian, ens endinsa en una romàntica història d'amor a París i a la mort de la història per les conseqüències de la crisi social i econòmica de la ciutat. El tercer títol de l'obra "Líbrate de las cosas hermosas que te deseo", l'autora ens endinsa en un viatge emocional i reflexiu cap al sud de la personalitat, reflexionant sobre què succeeix quan una dona blanca s'enamora d'un home negre i sobre quines fronteres cal travessar de manera individual i familiar.
A través d'una història dramàtica que il·lustra una crisi emocional i un trastorn ansiós depressiu, María Velasco presenta l'obra "La soledad del paseador de perros", una proposta gens convencional ni complaent, plena de riscos i solitud. L'últim dels textos és "Talaré a los hombres sobre la faz de la tierra". Una obra que relaciona la violència emocional y sexual amb la violència sobre el medi ambient.

Les obres de Maria Velasco han estat estrenades en teatres públics com el Teatro Español, el Centro Dramàtico Nacional o el Centro Conde Duque; els espais més prestigiosos del circuit alternatiu com a Cuarta Paret, Teatro Pradillo, Nau 73, Teatro del Barrio, El Muntacargas; enclavaments històrics com la Societadad Cervantina o el Ateneo de Madrid i galeries d'art i museus, com el Artium de Vitòria o La Juan Gallery. També en festivals nacionals (Sorgeix, Frinje i Escena Abierta) i internacionals, a Itàlia, França i els Estats Units.

María Velasco parla de "Talaré a los hombres de sobre la faz de la tierra" representada a la Sala Beckett del 13 al 16/10/2022.

Més informació:

• Maria Velasco a Contexto teatral: https://www.contextoteatral.es/mariavelasco.html
• María Velasco: “El día que sea más vergonzoso ser putero que prostituta, daremos menos asco”. Entrevista a “El Diario”
• Catàleg La Uña Rota Ediciones

Recomanat per la Biblioteca de Viladecans

Adaptació cinematogràfica del musical guanyador dels premis Tony i Grammy. La vida d’Evan Hansen no és fàcil, és un estudiant del darrer de secundària amb trastorns d’ansietat social. L’obra és un viatge d’autodescobriment personal i acceptació després del suïcidi d’un company de classe.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Quins nervis! Avui és l’estrena. La classe de primer C està a punt de representar “Violeta i Julieta”. Tot i que ja tenen experiència perquè l’any passat ja van representar una obra. L’Àngel està nerviós perquè el llibret adaptant l’obra de Shakespeare li ha costat moltíssim. Walter només desitja guanyar el concurs per veure si els seus problemes es resolen. La Sofia emocionada, perquè juntament amb l’Ena són els protagonistes de l’obra. Però l'Ena.... on està? Com és què no apareix?

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

"Per a Federico García Lorca, Catalunya va ser un escenari privilegiat per a la seva expansió dramàtica, artística i personal.”

Així comença aquesta obra, que segueix les passes del poeta i dramaturg granadí Federico García Lorca per terres catalanes. A través d’un treball exhaustiu i molt ben documentat i amb una lectura molt amena, descobrim les ciutats, els espais i els teatres que Lorca va visitar, va gaudir i va viure a Catalunya. 

Aquest viatge ens portarà a indrets com Cadaqués, Figueres i Empúries, escenaris de la seva primera visita a Catalunya l’abril del 1925 convidat pel seu company de la Residencia de Estudiantes de Madrid Salvador Dalí; fins a Barcelona, on va estrenar algunes de les seves obres i va triomfar com a autor dramàtic al costat de Margarida Xirgu. El llibre ens descobreix innumerables emplaçaments on la presència de Lorca  ha quedat testificada per documentació gràfica i escrita. 

El llibre funciona també com un instrument per a crear itineraris que ens portin a seguir les petjades de Lorca a través de carrers, adreces, descripcions i recorreguts. 

L’autor d’aquesta obra és Salvador Giné, nascut a les Borges Blanques i llicenciat en Geografia. Ha publicat llibres d’itineraris per la ciutat de Lleida i és col·laborador de revistes com ara "Sàpiens", "Descobrir Catalunya", "Historia y Vida" i "Viajes National Geographic".

Quatre racons catalans de Lorca: 

1. Les Ruïnes d’Empúries: Lorca i Dalí visiten les ruïnes d’Empúries el 1925 i el poeta i dramaturg queda tan captivat pel mosaic “El Sacrifici d’Ifigenia” que l'inspira una obra.
2. El Teatre Goya de Barcelona: aquí va estrenar el juny de 1927 l’obra “Mariana Pineda” amb la gran actriu Margarida Xirgu i amb decorats de Salvador Dalí. Avui en dia es pot veure una placa a la façana que recorda aquesta estrena.
3. Badalona: del setembre de 1935 a gener de 1936, Lorca va viure temporades a casa de l’actriu Margarida Xirgu a Badalona, al carrer Santa Madrona número 118. 
4. El Restaurant 7 Portes: el novembre de l’any 1935 Lorca va llegir en aquest restaurant on solia anar la seva coneguda obra "Poeta en Nueva York". Aquest acte es commemora amb un quadre ceràmic col·locat al Saló lila del restaurant. 

Més informació:

• Federico García Lorca a les biblioteques
• Llegeix-ne un fragment
• Guia de lectura: “Federico García Lorca” 
• Recomanació: “Federico García Lorca a Catalunya” 
• Recomanació: “Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores” 
• Recomanació: “Bodas de sangre” 
• Recomanació: “Lorca: la valiente alegría”
• Videorecomanació: “De la mano de Federico” 
• Recomanació: "La Novia"

• 14 moments estel·lars de Margarida Xirgu

Recomanat per Elisabet Vazquez. Bib. de Ripollet.

Un manifest de vuit punts escrit a mà contra la conformitat i a favor de la imaginació és el contundent inici del llibre Corporitzar el pensament, el tercer volum de la col·lecció Paragrafies, editat pel Mercat de les Flors, l'Institut del Teatre i l'editorial Comanegra publicat l'any 2021. Una col·lecció de textos sobre dansa o coreògrafs catalans que té com a objectiu valorar, fer visible i transmetre el pensament i l'experiència dels artistes al voltant d'aquesta disciplina. El primer títol va estar dedicat a Pere (Gay) Faura, el segon a Cesc Gelabert i aquest tercer volum a la ballarina i coreògrafa Marina Mascarell.

L'artista valenciana, establerta als Països Baixos, ha treballat a companyes internacionals com ara el Ballet de l'Òpera de Lió, L'Skanes Dansteater i el Dance Forum Taipei i també pel Nederlands Dans Theather. Una trajectòria que repassa el llibre, però que a més ofereix reflexions, indagacions i conceptes clau per entendre el treball d'una de les coreògrafes més reconegudes a Europa.

A partir de textos escrits per la investigadora de dansa Riikka Laakson, la dramaturga sueca Bodil Persson, la coreògrafa taiwanesa Ping Heng i la programadora i gestora Laura Kumin, el llibre reflexiona sobre la dansa a través de diferents mirades i sense necessitat de fotografies, però, això si, amb unes fascinants il·lustracions en blanc i negre que serveixen com excusa per embarcar-se en lluites poètiques per pensar des de corporeïtat i el moviment.

El llibre ajuda també a apropar-se i conèixer els eixos que marquen el treball coreogràfic de Marina Mascarell. Un d'aquests fonaments és que l'artista compon a partir de les intèrprets. Mai al contrari. De fet, a les seves obres no hi ha protagonistes principals, ja que d'aquesta manera, entenc l'artista, es brinda al públic la possibilitat d'empatitzar amb cada intèrpret. Per altra banda, manejar amb gran agilitat una companya de ballarines seria el segon eix de la seva feina per a acabar amb un tercer eix que ho travessa tot: treballar des d'una mirada feminista, on la recerca d'igualtat es veu a totes les capes, tant durant el procés com en l'obra final.

Corporitzar el pensament és, com la dansa de Marina Mascarell, una declaració de principis que qüestiona els patrons, allibera les paraules, evoca pensaments i estimula sensacions.

Més informació:

• Col·lecció Paragrafies a les biblioteques
• Col·lecció Paragrafies
• Marina Mascarell a Núvol

Recomanat per la Biblioteca de Viladecans

“És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?”

Comencen aquesta ressenya explicant un acudit: "Això és un francès, un alemany i un italià... I un holandès, i un danès i un belga... I un grec i un finès, i un espanyol i un portuguès... I un suec, i un polonès, i un irlandès, i un austríac, i un romanès, i un luxemburguès, i un eslovè, i un croat, i un hongarès i un txec i un eslovac, i un letó i un lituà i un estonià... I un búlgar, i un maltès, i un xipriota o un islandès i un noruec i un ucraïnès i un britànic que van agafats de la mà units sota el nom d'Europa..." Però realment la història d’Europa no és cap acudit i tenint en compte que l’origen mitològic d’Europa està ple de violència, com volem que en l’actualitat l’agressivitat no sigui el nostre pa de cada dia?

La peça Europa Bull, interpretada magistralment per actors de procedències i disciplines ben diverses (Sasha Agranov, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Karl Stets, Joan Carreras, Isak Férriz o Jordi Oriol, Sarah Anglada i Anna Hierro), incideix sobre les pors dels europeus que reviuen –ara– fantasmes del passat, després de crear una Unió de països que aspirava a ser un refugi de les tempestes de l’economia i de les guerres nacionals. Ens mostra diferents situacions on es posen de manifest els estereotips de totes les nacions que formen Europa. I és que tal com manifesta l’autor de l’obra, Jordi Oriol, «Europa està feta d’històries, de mites. Històries que dibuixen el nostre imaginari. Que ens expliquen. Que ens representen. Europa, en si mateixa, ja és un mite». Aquestes rondalles demostren que vivim en una societat que treu fum, que bull. Sembla que tot està a punt d’explotar. Tot tremola, tot s’encén.

Europa Bull es va estrenar al Festival Temporada Alta 2019 i tot seguit es va representar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) la temporada 2019/2020. Després de fer gira pels teatres de Catalunya, el Festival Grec 2022 recupera aquesta obra i es torna a representar al TNC.

El muntatge l’avalen premis i nominacions dels principals guardons teatrals: XII Premi Quim Masó de producció teatral 2018 i Premi Ciutat de Barcelona 2019 per l’espai i vestuari (Max Glaenzel i Sílvia Delagneau); vuit nominacions i quatre Premis de la Crítica 2019: Premi a Millor Dramatúrgia, Premi a Millor Direcció, Premi a Millor Música Original i Premi a Millor Actriu de repartiment i set nominacions als Premis Butaca 2020.

“Europa bull. I molt. Sembla una olla de vapor que als últims pocs anys ha començat a xiular i a fer senyals de fum”. Paraules de Jordi Oriol - autor i director del text- a la roda de premsa de presentació d'Europa Bull.

Més informació:

• Text complet de l’obra
• Jordi Oriol a les biblioteques
• Jordi Oriol: Teatre reunit 2004-2021

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Diu Raymond Chandler que sense l’humor, és difícil explicar el món que ens envolta, una frase perfecta com avantsala del darrer llibre de Rosa Maria Martínez Ascaso, bibliotecària i fan de Shakespeare, la qual analitza el factor humorístic del dramaturg més gran de tots els temps.

I és que Rere el somriure de Shakespeare trobem tot l’univers, tota la humanitat i totes les passions a través de l’ús de la ironia, el sarcasme o la sàtira. Una nova mirada, més desconeguda, però no menys important de l’obra de William Shakespeare a partir de la veu dels seus personatges més graciosos, tant de comèdies com de tragèdies, i d’altres espectadors secundaris de la talla de bufons o criades, els quals trenquen amb el cosmos tràgic del geni staffordià per narrar la doble cara del comportament humà, la foscor i la llum.

Estructurat en cinc capítols i un epíleg, el llibre desenvolupa un viatge terapèutic per la trajectòria més optimista i positiva de Shakespeare, amb una primera parada per l’humor en temps de l’autor, per continuar per l’elegància i la ironia de les paraules d’alguns dels testimonis més graciosos de la seva obra, com Mercutio, l’amic de Romeu a Romeu i Julieta que es burla contínuament del seu enamorament o la jove Beatrice on Al vostre gust, en què mostra una opinió sarcàstica dels homes. Finalment, els últims capítols Rosa Maria Martínez enumera en quines obres podem gaudir de la comicitat i el to surrealista de Shakespeare, des de comèdies, com La comèdia dels errors, Les alegres casades de Windsor, Penes d’amor perdudes, o tragèdies, com Hamlet, Romeu i Julieta, Otel·lo i El Rei Lear.

Sens dubte, una magnífica oportunitat per gaudir d’un estiu shakespearià i fer de la lectura una eina terapèutica per observar la realitat des d’un prisma alegre i esperançador en plena pandèmia del coronavirus. I és que Shakespeare va viure fins a 7 pandèmies, de pesta, amb un somriure d’orella a orella. 

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

James Joyce (1882-1941) va aconseguir el prestigi literari amb el gènere narratiu, però també va escriure poesia i una única peça de teatre l'any 1915 mentre vivia a Trieste. Sota el títol "Exiliats"(Exiles) va estrenar l'obra de teatre a Mònaco de Baviera el 1919 i segons la crítica i el públic va ser un fracàs rotund. Anys més tard a la dècada dels anys setanta, gràcies a la posada en escena directa de Harold Pinter per al Mermaid Theatre de Londres, s'ha revalorat el títol notablement.

D'influències ibsenianes i amb tints autobiogràfics ens explica dos dies de la vida de la parella legalment no casada formada per l'escriptor Richard Rowan i la seva dona Bertha que tornen a Irlanda després d'uns quants anys vivint a Itàlia amb l'Archie, el fill il·legítim de tots dos.

L'obra estructurada en tres actes ens parla dels dubtes que apareixen en una relació, la por de perdre la persona estimada, els atacs de gelosia i la llibertat total com a conjura contra l'abandonament a través d'alguns triangles de passió amorosos: El periodista Robert Hand, amic de joventut d'en Richard, està enamorat de la Bertha; Beatrice Justice, cosina d'en Robert i antiga núvia d'en Richard, és la seva musa artística i la professora de música de l'Archie.

Un text interessant i de profunditat psicològica que juga amb els dobles sentits i malentesos tot desafiant el realisme i explorant el canvi en la moral i les convencions socials. Dissecciona de manera magistral els sentiments dels personatges i alguns diàlegs s'inspiren en les cartes que James Joyce escrivia a la seva esposa Nora Barnacle.

Una curiositat de la família Joyce relacionada amb les arts escèniques és que la filla del matrimoni format per James i Nora, Lucia Joyce, va ser ballarina professional de dansa moderna. Diagnosticada d’esquizofrènia, segons algunes biografies va tenir una relació amorosa amb l’assistent del seu pare, l’escriptor Samuel Beckett. Quan va morir James Joyce, Samuel Beckett va destruir, a petició del nebot de Lucia Stephen Joyce, totes les cartes i correspondència relacionada amb la ballarina i va prohibir qualsevol publicació o documentació sobre ella amb l’objectiu de postergar-la en l'anonimat. L'any 2004 es va estrenar en el West End londinenc "Calico", una obra escrita pel dramaturg britànic Michael Hastings inspirada en la relació relació triangular entre James Joyce, Lucia i Samuel Beckett.

Més informació:

• James Joyce
• Sis discos per gaudir del Bloomsday
• James Joyce a BiblioDigital

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

La herencia és una obra valenta, divertida, commovedora i profunda que ens presenta un trencaclosques de personatges d’homes gais de diferents edats i condicions socials que reflexionen sobre la seva responsabilitat individual i col·lectiva enfront del virus de la Sida. Ambientada a la ciutat de Nova York poc abans de les eleccions de 2016, que va guanyar Donald Trump, el llibre és una fascinant i dolorosa història sobre la pandèmia i les seves conseqüències.  L’autor, Matthew López, descriu amb ritme, claredat i també profunditat les relacions i tensions personals (i, per tant, polítiques i morals) entre els supervivents de la Sida i les noves generacions hereves dels seus èxits i pèrdues. Al llarg de la història, López tracta temes com el sexe, les drogues, el poder, els diners, la solidaritat, la solitud i, sobretot, l’amor i el desig, que adquireix diverses formes i intensitats durant l’obra.

La herencia, que dona títol al llibre, es tracta d’una bonica casa amb un cirerer situada al nord de l’Estat de Nova York, on un dels personatges va acollir a més de 200 homes malalts de la Sida durant els últims dies abans de la seva mort. Aquest fet recorre tot la narració i genera diferents reaccions per part dels protagonistes fins al final de la narració.

L’obra és a més  un homenatge a Regreso a Howards End de E. M. Forster. De fet, l’autor crea un interessant joc en el qual converteix a Forster en un dels protagonistes amb l’objectiu de debatre sobre el passat el present i el futur de la cultura gai.

Aquesta obra teatral, estrenada al Young Vic londinenc en 2018 sota la direcció de Stephen Daldry (director de Les hores i Billy Elliot), va ser qualificada per The Daily Telegraph com “l’obra estatunidenc més important del segle” i va guanyar múltiples premis com quatre Laurence Oliver, el Drama Desk o el Evening Stamndar i va obtenir el premi a la millor obra teatral als premis Tony, convertint-se el seu autor en el primer dramaturg d'origen llatí que aconsegueix aquest guardó. En 2019, l’autor també va rebre el Premi de Literatura de l’Acadèmia Estatunidenc de les Arts i les Lletres.

Amb una bella il·lustració a la portada amb disseny de Raúl Lázaro i amb la traducció de Joan Daròs, l’Editorial Dos Bigotes presenta amb aquest llibre una part de la història del col·lectiu LGTBI que ha lluitat contra els prejudicis i estigmes i que va combatre per uns drets que encara, per moments, trontollen. Una lectura que és una oportunitat per apropar-nos a la crònica més dura i personal dels anys més cruels de la pandèmia de la Sida.

Recomanat per Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Tres personatges femenins la periodista, la dona i la noia ens condueixen per aquesta història que podríem definir com a thriller periodístic. Un text que ens endinsa en el món del periodisme, però que realment profunditza en temes tan controvertits com la censura en l’àmbit públic i privat. 

L'obra dona veu a un triangle femení encapçalat per una periodista guanyadora de premis i reconeixement que ha caigut en desgràcia i a qui acaben d’acomiadar per haver-se tornat massa incòmoda; la seva germana malalta i que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en total plenitud; i una noia que es presenta com a víctima i que exigeix que el seu cas surti a la llum pública, però que amaga més del que sembla. 

Pau Miró s’ha convertit en un dels dramaturg de referència de l’escena catalana. Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre, i fundador de la companyia Menudos, formada per exalumnes de l’Institut del Teatre, entre les seves obres destaquen Els jugadors (Teatre Lliure, 2011); Victòria (Teatre Nacional de Catalunya, 2016); Una història real (La Villaroel, 2019) i Plou a Barcelona (Sala Beckett, 2004), nominada a cinc Premis Butaca i traduït al castellà, italià, francès, portuguès, polonès i anglès. 

El muntatge de l’obra es va estrenar al Festival Grec de Barcelona el juny del 2017 a la Sala Beckett amb un repartiment de luxe amb l’Emma Vilarasau, l’Imma Colomer i la Mar Ulldemolins en els papers de les tres protagonistes femenines. 

 “Li dones la culpa al periodisme, però el problema els tens tu. M’equivoco? Tot el que escrius, totes les notícies que tractes estan tenyides d’aquest malestar. T’has instal·lat en la queixa i això fa que no t’impliquis, que no profunditzis, que no contrastis. Ho he pogut veure en primera persona. Ho sento, però formes part d’aquest sistema que tant critiques i algú t’ho havia de dir.”

Més informació:

• Obres de Pau Miró al catàleg 

Recomanat per Elisabet Vazquez. Biblioteca de Ripollet. 

Eugène Ionesco és un dels dramaturgs més importants de la literatura contemporània. Juntament amb autors com Samuel Beckett o Jean Genet, va cultivar l’anomenat Teatre de l’absurd,  un gènere teatral cultivat per escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle XX, a partir del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, preconitzat per Albert Camus.

Escrita l’any 1972, Macbett és un bon exemple del Teatre de l’absurd. Una paròdia a partir de Macbeth de William Shakespeare i d’Ubu rei, d’Alfred Jarry. Ionesco transforma el drama en una farsa tragicòmica, on l’acció es condensa i exagera, i els personatges es mouen únicament pels instints elementals com el desig, l’enveja, la humiliació o la venjança. El resultat és una crítica corrosiva de l’autoritat.

Amb Macbett, Ionesco ens fa riure de la nostra pròpia brutalitat. En un text brillant,
ple de troballes formals i textuals, de ritme trepidant i farcit de sorpreses, ens adverteix que el totalitarisme sempre està a punt per tornar si no es vigilen de prop aquells que exerceixen el poder.

Podeu veure Macbett, al Teatre Nacional de Catalunya del 30 de març al 24 d'abril de 2022.

Més informació:

Macbett al TNC (consultat 06/04/2022) 

L’ombra del poder. El TNC estrena ‘Macbett’, un text que fa trontollar el poder i els seus mecanismes a través de l'humor, l'exageració i la paradoxa. Núvol: el digital de cultura (30/03/2022) (consultat 06/04/2022)

Eugen Ionescu a la wikipèdia (consultat 06/04/2022)

Teatre de l’absurd a la wikipèdia (consultat 06/04/2022)

Obres d’Eugène Ionesco a les biblioteques

Teaser de l'obra
 

Recomanació de: Eva Montiel

Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet

Què és ballar? Per què ho fem?  Què ens aporta?

Dues germanes apassionades del ball, la Marina i la Isabel Vinardell, conversen sobre dansa amb bons amics. Segons expliquen, ballar és sempre una conversa: amb el públic, amb els companys ballarins, amb la música, amb els silencis i també amb un mateix.

Estructurat en dues parts diferenciades, ballar per a un mateix i ballar per als altres, el llibre explora què fa que la dansa sigui un motor de vida per a tantes i tan diverses persones dialogant i entrevistant ballarins, mestres, coreògrafs, terapeutes, experts, etc. que, com elles, viuen la dansa en cos, ment i ànima: Guillem Alonso, José Manuel Álvarez, Pau Arnal, Héctor Artal, Nur Bloodrose, Laura Carrau, Enric Castan, Maria Duran, Arias Fernández (Joker), Patri Garcia i Xavier Rota (Ballaveu), Cesc Gelabert, Anna Güell, Devorah Korek, Kayoko Nakata, Laura Olivella, Susana Pérez Testor, Ariadna Peya, Magda Requena, Kim Solé, David Teixidó, Rick Tjia i Berta Vallribera.

El resultat és un discurs i un panorama ampli fruit de l’experiència de testimonis interessants que formula preguntes i mira de trobar respostes alhora que ofereix eines per pensar en clau de dansa.

“La dansa és el llenguatge ocult de l’ànima”

Martha Graham

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central de Santa Coloma de Gramenet

L'any 2010 el fotògraf Sergi Bernal va documentar l'exhumació d'una fossa comuna de víctimes del franquisme durant la Guerra civil a Bañuelos de Bureba (Burgos). Un testimoni dels fets va declarar que, entre les restes, s'hi trobaven les del mestre català Antoni Benaiges. A partir d'aquests fets, en Sergi Bernal va iniciar una investigació per reconstruir la vida d'aquell mestre que va revolucionar l'ensenyament dels nens utilitzant l'innovador mètode Freinet. Entre 1934 i 1936, els alumnes de Bañuelos van editar un diari amb textos escrits per ells mateixos, encoratjats pel mestre Benaiges. El juliol de 1936, el cop d'estat que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola, va posar fi a la vida de l'Antoni Benaiges, executat en mans dels militars insurrectes.

L'obra és un viatge emocional a la vida del mestre i l'escola de Bañuelos, a partir de les memòries del mateix Antoni Benaiges, els textos dels infants, documentació oficial, i el relat dramatitzat que en fa l'Alberto Conejero.

Més informació:

• El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai (TNC Temporada 21/22).
• Roda de premsa El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai
• Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar : [desenterrant el silenci] / direcció de l'obra: Queralt Solé ; fotografies: Sergi Bernal ; text: Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz, Queralt Solé.
• Els vaig prometre el mar / Sebastián Gertrúdix, Sergi Bernal. La història d’una promesa que no es va poder complir.
• El Retratista / dirección, fotografía, montaje: Alberto Bougleux ; idea original e investigaciones: Sergi Bernal Documental realitzat amb mecenatge mitjançant Verkami Creative Crowdfunding
• Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Ajuntament de Mont-Roig del Camp (30 de juliol de 2021) [arxiu vídeo Youtube]
• Desenterrant el mestre Antoni Benaiges. Blog del fotògraf Sergi Bernal

   

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

Enguany es commemoren 100 anys del naixement de Pier Paolo Pasolini (5 març 1922 - 2 novembre 1975), una figura incòmoda, brillant i revolucionària etiquetada, per una banda, com un enfant terrible per generar fortes polèmiques en la seva època fins al punt de ser assassinat als afores de Roma, i a la vegada, com un geni del Renaixement, en virtut del caire visionari i humanista de la seva trajectòria artística en les diverses disciplines que va conrear: poesia, assaig, narrativa, cinema i teatre entre d’altres.

L’artista nascut a Bolonya és conegut en l’àmbit artístic per la seva trajectòria cinematogràfica, on va rebre el reconeixement de la crítica al Festival de Cannes i a la Mostra de Venècia, o per novel·les de la talla “Ragazzi di vita” (1955) o “Una vita violenta” (1959), traduïdes al català com “Nois de la vida” o “Una vida violenta”. Però també va escriure peces teatrals, com “Orgia”, un text que destaca per ser l'única que Pasolini va escenificar sobre els escenaris en vida el 1968 a la ciutat de Torí, i pel seu ressò autobiogràfic a causa del moment en què va originar-la. Escrita l’any 1965  a conseqüència de la greu malaltia que va patir, Pasolini va voler recrear els mites clàssics en el context de la degradació de la societat consumista i feixista del seu temps, i que a Catalunya va escenificar-la Xavier Albertí al Teatre Lliure l’any 2002.

Estructurada en un pròleg i 6 episodis, a “Orgia” es manifesten alguns dels elements més característics de l’univers pasolià, la contraposició i dualitat d’elements, amor-dolor, home-dona, vida-mort, víctima-botxí, i el sentiment de sentir-se diferent en una societat que rebutja els que viuen al seu marge fins a generar odi.  Amb només 3 personatges, l’Home, la Dona i la Noia, sense cap referència d’espai escènic més enllà d’una cambra ni d’acció escènica, ja que des de les primeres línies del text s’informa que el protagonista s’ha suïcidat, ens trobem més davant d’un monòleg o debat filosòfic que gira al voltant de l’acceptació de la societat que oprimeix o, per contra, progressa desobeint les normes establertes amb les conseqüències dramàtiques que comporta. Una lectura dramàtica més poètica que teatral, que connecta directament amb les tragèdies clàssiques i que el mateix autor anomena Teatre de Paraula en contraposició al teatre burgès de caràcter tradicional o d’avantguarda, on les idees són les veritables protagonistes tal com Pasolini defineix en el seu Manifest per a un nou teatre (1968).

Finalment, tampoc s’escapa en aquesta peça teatral els elements violents i vexatoris, les referències freudianes a la infantesa i a la innocència del món rural davant la barbàrie de la societat contemporània típics de l’autor, uns factors que ens incomoden com a espectadors directes, però que en tot cas serveixen per respondre totes les qüestions existencials plantejades en el mateix pròleg, Sí, jo he nascut realment lliure i independent perquè he acceptat sense cap reserva que existeix el poder (...), Té dret la Diferència a restar sempre igual a si mateixa? (...), i sobretot el desig del mateix Pasolini d’acostar-nos a la seva obra amb una mirada neta en què més que veure demana escoltar i comprendre.

Més informació:

• Pier Paolo Pasolini al Prestage virtual de Novel·la
• La Itàlia de Pasolini
• Pasolini al Catàleg de les Biblioteques
• Pasolini en Barcelona (Cultura/s de La Vanguardia - 26/02/2022) 

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

¿És possible fer Macbeth en còmic sense restar-li un gram de transcendència a la història que explica? Doncs sí, Vladimiro Merino ho ha aconseguit en la seva adaptació de la tragèdia de Shakespeare. La sensació d’estar dins d’un malson, d’uns esdeveniments tant obscurs com inevitables es manté intacte gràcies al seu dibuix de traç viu. Recomanem aquest còmic perquè és una nova forma d’aproximar-se al clàssic, atractiva i diferent però sense fer renúncies.

Per aquells, pocs esperem, que encara no estiguin familiaritzats amb l’obra cal explicar breument l’argument: Macbeth és un general victoriós i fidel al rei d’Escòcia, qui, després d’un gran triomf militar, és temptat a aconseguir el poder. Unes bruixes li anticipen un futur esplendorós però perillós, serà la seva dona, lady Macbeth, qui l’empenyi pel camí de l’ambició més desmesurada, sense considerar el preu que caldrà pagar.

“Serás cuanto te han prometido las brujas, pero te falta coraje. Te agradaría ser grande, pues no careces de ambición; pero te falta instinto del mal”.

El còmic de Vladimiro Merino és una bona porta d’entrada a Macbeth, la càrrega de profunditat psicològica dels personatges hi és i els temes eterns del dramaturg anglès també: ambició, traïció, amor i mort.  Es pot llegir sense haver llegit l’obra de teatre sense problemes, però aquesta no és la proposta que fem des del prestatge d’arts escèniques. Recomanem una immersió macbethiana forta amb dos plats que acompanyen el còmic: el text teatral de Shakespeare per no perdre’ns el seu llenguatge únic en la traducció de Josep Maria de Sagarra, i la pel·lícula Trono de Sangre (1957) on Kurosawa fa poesia visual portant Macbeth al Japó feudal.

Més informació:

• Web oficial de l’il·lustrador Vladimiro Merino
• Videoresenya sobre el còmic
• Fitxa Macbeth en Tebeoesfera

Recomanat per la Biblioteca Josep Janés. L’Hospitalet de Llobregat.