Pier Paolo Pasolini (1922-1975)

Pier Paolo Pasolini va estudiar a diverses ciutats italianes, seguint els canvis de destinació del seu pare, oficial de l'exèrcit.  A Bolonya es va inscriure a la Facultat de Lletres, però l'any 1943 es va veure obligat a deixar els estudis i refugiar-se a Casarsa, a la regió  de Friül del nord-est d'Itàlia: el poble natal de la seva mare. En aquest període va congregar poetes que parlaven la llengua de la regió i va escriure la seva col·lecció de poemes en friülà Le poesie a Casarsa, més tard ampliada sota el títol La mejor juventud. En aquest sentit, l'elecció del dialecte matern pel poemari és decisiva i polèmica alhora, ja que l'enfronta a la política cultural del moment. Una llengua que considera autèntica, instrument culturalment verge i llengua absoluta de la poesia.

A principis de la dècada de 1950 es trasllada a Roma, acompanyat de la seva mare, i viu a la plaça Costaguti. Aquí té lloc el descobriment fascinant i esgarrifant dels suburbis, d'un món diferent. Fruit d'aquesta experiència són les seves novel·les Chavales del arroyo (1955), Una vida violenta (1959), i Alí el de los ojos azules (1965). La primera, coral, i situada als suburbis romans, gira al voltant d'uns joves afamats, cruels i murris, sense una edat determinada, a la recerca desesperada de diners per passar un sol dia de plaer i satisfacció. El seu protagonista (Ricetto) es passa el dia robant, fins i tot a un cec, sempre empaitat per la polícia, però que mai l'enxampa. Tanmateix, aquest destaca pel seu bon cor: durant una excursió pel riu Tíber, es llança a l'aigua per salvar una oreneta que s'estava ofegant, corrent el risc d'ofegar-se ell també. Aquesta obra li va portar una denúncia i un judici per obscenitat. Per contra, Una vida violenta té una estructura tradicional, amb un protagonista (Tommaso Puzzilli), un ordre cronològic normal i una trama definida: la història d'un noi "ni guapo, ni fuerte ni sano", dèbil i "obligat" a ser fort, a tot preu, perquè l'entorn que l'envolta se li imposa. 

Durant la dècada de 1960, després d'haver escrit diversos guions, Pasolini va començar a interessar-se per la realització cinematogràfica. De fet, va assessorar Fellini en els diàlegs romanescos de Les nits de la Cabiria (1956). La vida dura dels suburbis va ser l'eix de pel·lícules com Acattone (1961). La religió com a vocació tràgica apareix a L'evangeli segons Sant Mateu i TeoremaEl Decameró tracta sobre el genère novel·lístic. Saló o els 120 dies de Sodoma (1975) és una original relectura de la república social italiana. Èdip Rei (1967) i Medea (1969) enfronten els mites grecs amb la societat contemporània.

Després dels seus escrits literaris, Pasolini va iniciar una fase final de protesta social, amb una participació apassionada i polèmica a la vida nacional mitjançant la publicació de textos a diaris i publicacions diverses. Analitzant els aspectes degradants i degradats de la caòtica societat italiana que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial, Pasolini va vincular la pèrdua d'identitat italiana a l'esforç per aconseguir el benestar econòmic a qualsevol preu. Va predir els desastres mediabientals i morals causats per l'èxode a les ciutats amb la seva promesa de feina, i, en definitiva, va identificar el model econòmic general, basat en els beneficis a escala industrial, com la principal causa del mal que tenalla la societat contemporània.

En aquest sentit destaca l'obra Escritos corsarios (1975), un recull d'articles, apareguts a diaris i setmanaris, conferències, entrevistes i textos inèdits.

Ningún centralismo fascista ha logrado lo que el centralismo de la civilización del consumo. El fascismo proponía un modelo, reaccionario y monumental, que luego se quedaba en letra muerta. Las culturas particulares (campesinas, subproletarias, obreras) seguían obedeciendo, imperturbables, a sus modelos antiguos. La represión se limitaba a obtener su adhesión de palabra. Hoy, por el contrario, la adhesión a los modelos propuestos por el Centro es total e incondicional. Se reniega de los modelos culturales reales. La abjuración es un hecho. Se puede decir, por lo tanto, que la «tolerancia» de la ideología hedonista implantada por el nuevo poder es la peor de las represiones de la historia humana. ¿Cómo se ha podido ejercer esta represión? Mediante dos revoluciones en el interior de la organización burguesa: la de las infraestructuras y la del sistema de información. Las carreteras, la motorización, etc. han unido estrechamente la periferia con el Centro, anulando las distancias materiales. Pero la revolución del sistema de información ha sido aún más radical y decisiva. Con la televisión, el Centro ha igualado todo el país, tan diverso por su historia y tan rico en culturas originales. Ha emprendido una labor de homologación destructora de la autenticidad y la concreción. Ha impuesto, como decía, sus modelos, los de la nueva industrialización que ya no se conforma con un «hombre que consume» y pretende que las ideologías distintas de la del consumo sean inconcebibles. Un hedonismo neolaico, ciegamente olvidadizo de los valores humanistas y ciegamente ajeno a las ciencias humanas.

Pier Paolo Pasolini, "Aculturación y aculturación", a Escritos corsarios. Pàg. 31-32.

Pasolini va ser una de les personalitats més inquietants de la segona postguerra, l'escriptor que, potser, millor ha resumit, en les contradiccions de la seva vida i de la seva obra, les contradiccions del seu temps. El teòric i el representant més viu d'un experimentalisme radicalment innovador, crític amb les institucions i les convencions, i obert a la recuperació de totes les tradicions oblidades o abolides.

Com una mort que podia haver estat extreta de la seva novel·la Una vida violenta, Pasolini va ser assassinat el 2 de novembre de 1975, sense que encara avui se sàpiga qui o quins el van matar. En aquest sentit, el director de cinema italià Marco Tullio Giordana, conegut per la colossal La mejor juventud, va rodar el documental Pasolini: un delito italiano que qüestionava la tesi oficial de l'assassinat.

  A les biblioteques trobaràs:

Chavales del arroyo (1954) / Pier Paolo Pasolini
Las Cenizas de Gramsci (1957) / Pier Paolo Pasolini
 
Una Vida violenta (1959) / Pier Paolo Pasolini
 
 
El Olor de la India (1962) / Pier Paolo Passolini
 
 
El Somni d'una cosa (1962) / Pier Paolo Pasolini
Teorema (1968) / Pier Paolo Pasolini
 
 
Cartas luteranas (1975) / Pier Paolo Pasolini
Escritos corsarios (1975) / Pier Paolo Pasolini
 
Amado mío (1982) / Pier Paolo Pasolini
Petróleo (1992) / Pier Paolo Pasolini
 
 
 
Larga carretera de arena (2007) / Pier Paolo Pasolini
 
Nueva York (2011) / Pier Paolo Pasolini

  Selecció de webs:

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Data de creació: 26/06/2019 Última actualització: 26/06/2019