(Azinhaga, Portugal, 1922 – Tías, Lanzarote, 2010).

José Saramago va néixer en una família d’agricultors sense terra, al petit poble d’Azinhafa, a la província de Ribatejo, situada a pocs quilòmetres de Lisboa.

L’any 1924 la família es va traslladar a Lisboa on el pare va començar a treballar com a policia. Al cap de poc temps va morir el seu germà Francisco, dos anys més gran que ell.

No va ser fins als seus 14 anys que la família va poder viure en una petita casa. Fins llavors sempre havien viscut amb altres famílies i de fet, fins a la majoria d’edat, va viure durant llargs períodes al poble amb els seus avis materns, Jerónimo Melrinho i Josefa Caixinha.

Per manca de mitjans econòmics va haver de deixar el Batxillerat i passar als estudis de formació professional gràcies als quals va poder treballar durant dos anys en un taller de reparació d’automòbils. Sorprenentment va ser dins aquests estudis més orientats a un ofici que José Saramago va descobrir el món de la literatura ja que el pla d’estudis incloïa una assignatura d’aquest àmbit. Durant les nits d’aquella mateixa època també freqüentava una biblioteca pública on va adquirir el plaer per la lectura.

L’any 1944 es va casar amb Ilda Reis i va començar a treballar com administratiu a la Seguretat Social. L’any del naixement de la seva filla Violante, el 1947, va publicar la seva primera novel·la, La viuda i va escriure Claraboia que va deixar inèdita.

A partir de l’any 1950 va començar a treballar com a responsable de producció de l’Editorial Estúdios Cor on va conèixer alguns escriptors portuguesos més importants de l’època. Des de l’any 1955 fins el 1981 va exercir de traductor i entre els anys 1967 i 1968 també va fer de crític literari.

Entre finals de la dècada dels anys 60 i principis dels anys 70 va publicar dos poemaris - Os Poemas Possíveis (1966) i Probablemente Alegría (1970) - i dues cròniques – Deste Mundo e do Outro (1971) i A Bagagem do Viajante (1973) - que marquen el seu retorn com a escriptor.

Després del seu divorci l’any 1970 va iniciar una relació amb l’escriptora portuguesa Isabel da Nóbrega que duraria fins l’any 1986.

A partir de 1971 va treballar com a coordinador del suplement cultural del Diário de Lisboa. Però un any després de la caiguda de la dictadura de Salazar, l’any 1975, Saramago va esdevenir subdirector del Diário de Notícias, càrrec que només va ocupar fins el mes de novembre, quan va ser destituït com a conseqüència de l’intent de cop d’estat del 25 de novembre, després de la Revolució dels Clavells. En aquest context va publicar el llarg poemari El año de 1993 i els articles de contingut polític sota el títol de Os Apontamentos que havia publicat prèviament en el diari que dirigia.

Dos anys més tard arribaria la novel·la Manual de pintura y caligrafía. És en aquest moment que Saramago decideix dedicar-se de ple a la literatura i s’instal·la durant unes breus setmanes al petit poble de Lavre, a la província de Alentejo. Durant aquest període va néixer la novel·la Levantado do Chão, publicada l’any 1980, i que ja marcava les característiques narratives de l’autor.

Durant la dècada dels anys 80 apareixen les grans novel·les Memorial del Convent (1982), El año de la muerte de Ricardo Reis (1984), La balsa de piedra (1986) i Historia del cerco de Lisboa (1989).

L’any 1988 es va casar amb la periodista espanyola Pilar del Río.

A principis dels anys 90 el govern portuguès va censurar la novel·la El Evangelio según Jesucristo (1991) perquè considerava que era ofensiu pels catòlics i va vetar la seva presentació al Premi Literari Europeu. Per aquest motiu, el febrer de 1993, Saramago va decidir traslladar-se a viure a Lanzarote on va començar a escriure els Quaderns de Lanzarote dels que en sorgirien cinc volums.

L’any de la publicació de la novel·la Assaig sobre la ceguesa, el 1995, li van concedir el Premi Camões. El 1997 va sortir el títol Tots els noms i El Cuento de la isla desconocida. 

La consagració definitiva de José Saramago arribaria l’any 1998 amb la concessió del Premi Nobel de Literatura. És en aquest moment que va començar a impartir conferències arreu del món, tant de caràcter literari com social i polític, i va destacar per la seva reivindicació de la dignitat del ser humà i de la construcció de societats més justes a partir de l’acompliment de la Declaració dels Drets Humans.

Amb el nou segle Saramago aconseguiria ampliar la seva producció literària amb els següents títols: Hojas políticas (1976-1998) (1999), La caverna (2000), La flor más grande del mundo (2001), El hombre duplicado (2002), Assaig sobre la lucidesa (2004), Don Giovanni o el Absoluto Disoluto (2005), Las intermitencias de la muerte (2005), Los pequeños recuerdos (2006) i El viatge de l’elefant (2008).

L’any 2007 va crear a Lisboa una fundació amb el seu nom dedicada a la defensa i difusió de la literatura contemporània, de la Carta dels Drets Humans i del medi ambient. Actualment la presideix la seva dona Pilar del Río.

José Saramago va morir als 87 anys d’edat a la seva residencia de Tías, a l’illa de Lanzarote, el 18 de juny de 2010.

Després de la seva mort es va publicar la novel·la Claraboia (2011), que havia escrit l’any 1953, i la novel·la incompleta Alabardas (2014), que estava escrivint al moment de la seva mort.

Font: Fundación José Saramago 

SABIES QUE…

• Tot i ser registrat amb el mateix nom del seu pare, José de Sousa, un funcionari del registre civil li va afegir al nom “Saramago”, el sobrenom amb el que es coneixia al poble a la família del seu pare. En aquells temps el saramago era una planta utilitzada com a complement alimentari de les famílies més pobres.

 

• De l’obra In Nomine Dei se n’extrauria el llibret de l’òpera Divara amb música del compositor italià Azio Corghi, estrenada a Münster (Alemanya), l’any 1993. Corgui també va composar la música de l’òpera Blimunda, inspirada en la novel·la Memorial del Convent, estrenada a Milà (Itàlia), l’any 1990.

 

• L’any 2009 es va inaugurar a la ciutat d’Albacete la Casa de la Cultura José Saramago, seu de la Universidad Popular.