La Rueda celeste

Deia Margaret Atwood que Ursula K. Le Guin et preguntava sempre en quin món vols viure. Creava futurs possibles per repensar el món en que vivim. Literatura com a eina de pensament. La rueda celeste, escrita  l’any 1971, reptarà la teva ment amb la pregunta  I si un home tingués somnis que es convertissin en realitat? En un món futur de precarietat de la humanitat un home té somnis que canvien la realitat. George Orr, home jove té por de somiar, abusa de medicaments per inhibir la son i haurà de sotmetre’s a tractament  amb un psiquiatra. El món on viu és un món amb superpoblació, contaminació, canvi climàtic, violència, epidèmies, guerres, fam, explotació de recursos en pro del progrés... Aquest món de ciència-ficció no et resulta familiar? Quasi cinc dècades després de ser escrita les potents lectures d’aquesta obra són ben actuals: la filosòfica, la política, la fantàstica, la poètica... “Llevada por la corriente, sacudida por el oleaje, zarandeada por el océano poderoso, la medusa se desplaza sin rumbo en el abismo. El brillo de la luz la atraviera, la oscuridad la penetra. Llevada, sacudida, zarandeada desde todas partes a todas partes, puesto que mar adentro no hay más brújula que lo cercano y lo lejano, lo alto y lo bajo, la medusa permanece suspendida, balanceándose. Los latidos se perciben levemente en su interior, rápidos, igual que otros imponentes latidos diurnos golpean el mar, que obedece a su vez al dictamen lunar. Suspendida, oscilante, cadenciosa, el ser más insubstancial y vulnerable sólo tiene por defensa la violència y la fuerza del océano entero, a quien ha confiado su ser, sus idas y venidas, y su voluntad.“  Així comença La rueda celeste, amb aquesta estranyesa que et situarà dins l’univers mental d’Orr fins al darrer mot. L’any 1980 el llibre va ser adaptat al cinema. Us deixo amb una entrevista que Bill Moyers va fer-li aleshores i amb l’inici d’aquesta esplèndida adaptació. Més informació: Ursula K., Le Guin a les biblioteques Entrevista Lathe of Heaven 1/12 Recomanat per Agnès Peiró. Bib. Central. Terrassa.

The Worlds of Ursula K. Le Guin

Documental dirigit i produït per la nord-americana Arwen Curry amb la participació d’Ursula K. Le Guin. Una immersió al procés creatiu, vida  i pensament de l’autora. Una celebració  humana, moral i literària a la que podem assistir a través de l’Ebiblio. Worlds of Ursula K. Le Guin és fruit d’una dècada de treball al costat de l’escriptora. Un viatge íntim pels mons, reals i fantàstics de Le Guin que s’articula a través de fascinants animacions  d’Em Cooper i Molly Schwartz i de reflexions de figures literàries com Neil Gaiman, Margaret Atwood, David Mitchell o Michael Chabon.   Arwen Curry va ser editora cap de la influent revista punk Maximum Rocknroll i ha escrit per a revistes, ràdio i cinema. Com a productora associada, els seus projectes més recents són  American Jerusalem: Jews and the Making of San Francisco (2013), Regarding Susan Sontag (2014) i cinc documentals sobre ciència i tecnologia creats per la cadena pública KQUED entre 2012 i 2014. Aquest és el seu primer llargmetratge. A Worlds of Ursula K. Le Guin  serem testimonis del treball creatiu d’Ursula K. Le Guin, des dels seus inicis com a refugiada a l’aleshores desprestigiat i molt masculí món de la ciència-ficció i fantasia, fins a les seves darreres creacions, la seva influència i llegat a la literatura nord-americana i universal. No és fins a finals dels anys 70 que se la situa, a ella i a uns pocs autors de ficció especulativa més, dins el món acadèmic i literari. Un dels aspectes més fascinants del film és el treball temerari i delicat de cinema d’animació. Les animacions dels mons imaginaris de Terramar, de La mà esquerra de la foscor, del conte “The Ones Who Wlak away from Omelas” o Els desposseïts il·lustren les reflexions sobre el procés creatiu de les seves principals obres.         Recomanat per Agnès Peiró. Bib. Central. Terrassa.

El Músic de l'americana vermella: Joan Viladomat i la Barcelona descordada dels anys vint

El periodista, músic i actor Jaume Collell ens aproxima a la figura del músic i compositor Joan Viladomat i ens trasllada als bogos anys vint de la barcelonina Avinguda del Paral·lel, el principal focus d'oci nocturn de l’època. Joan Viladomat i Massanas, nascut a Manlleu l’any 1885, va rebre les primeres classes de solfeig a l'Escola municipal de música de la població osonenca on també va tocar amb la banda municipal. L’any 1906 es va matricular al conservatori del Liceu per estudiar piano i poc després s’instal·là a Barcelona amb la seva dona, l’estanquera Ramona Mercader, amb la que va tenir un fill també músic i compositor Esteve Viladomat Mercader. El músic portava una vida bohèmia: sortia de nit, tornava a casa a l’hora d’esmorzar i les tardes les reservava per impartir classes a aspirants d’artistes, cupletistes i vedets a l’acadèmia de varietats La Colosal que va obrir juntament amb l'empresari Josep Cariteu al carrer Conde del Asalto número 106 actual Nou de la Rambla. Viladomat va guanyar notorietat, popularitat i èxit perquè es va saber envoltar d’altres músics, lletristes i empresaris amb els quals creà una autèntica indústria del cuplet, sota l’etiqueta irònica de “gènere ínfim”. Va ser un autor molt prolífic i ens va deixar un llegat de gairebé un miler de títols entre obres manuscrites, títols impresos i discos de pedra. Entre els seus èxits figuren “Fumando espero”, amb lletra de Félix Garzo que anys més tard popularitzà l’actriu Sara Montiel a la pel·lícula “El último cuplé”, “El vestir d'en Pasqual”, “El tango de la cocaína” i molts altres que han esdevingut clàssics del gènere del cuplet omnipresents als repertoris dels teatres del Paral·lel de la dècada dels vint i trenta del segle passat i posteriorment popularitzats per Linda Vera, Mary Santpere, Núria Feliu o Guillermina Motta. El llibre aflora i desperta les ganes de conèixer més i somniar amb un viatge imaginari a una època daurada i colorista de disbauxa, diversió, teatres, cafès, music halls, músics, cantants, actors, actrius, vedets, cupletistes, etc. que anys més tard s’estroncaria amb la Guerra Civil Espanyola.   Joan Viladomat, cuplets, sardanes i ballables dels anys 20 – Podcast Ràdio 4 » Club Trébol   Joan Viladomat, l'autor de Fumando espero - Programa Nydia - capítol 448 TV3 (13/02/2010) Viladomat Glacé enregistrament de l'estrena per TV3. Direcció i dramatúrgia Jaume Collell (1992) Més informació: El Paral·lel i les cupletistes El clan dels Santpere Especial 1920-2020 al mirall Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Una Princesa a Berlín

Novel·la històrica que ens situa a l’Alemanya dels anys 20,  un país castigat pels vencedors de la Primera Guerra Mundial amb dures sancions i en qual una gran part de la població s’ha quedat sense recursos per sobreviure i la misèria i el desencant estan a tot arreu. Solmssen ens endinsa en els diferents ambients d'aquest Berlín, gràcies a un personatge nord-americà, Peter Ellis, un pintor força pobre que amb els seus dòlars viu i es relaciona amb els rics. Gràcies a això coneix a la filla de la  familia Waldstein, amb qui viu una història d’amor.  Durant la seva estància a Berlín, Ellis s’allotja a casa d'un ancià militar prussià empobrit per la fort inflació  i es relaciona amb les capes populars gràcies a les seves classes de pintura. Els més rics segueixen amb el seu ritme de vida. La banca s'enriqueix i juga amb informació privilegiada per seguir obtenint beneficis i ningú fa gaire cas del moviment polític incipient que es viu  a Munic i que compta amb un líder anomenat Hitler i amb grups d'excombatents en les seves files. Es tracta d’ una història molt amena, amb amor, amb intriga, amb personatges molt interessants –fins i tot secundaris com ara Brecht o Goring-  i ple de detalls que ens fan reflexionar. Solmssen és un autor molt poc prolífic, que és capaç de donar-nos unes bones lliçons d’història d’Europa i que ens posa en situació d’una època convulsa a través d’uns fils argumentals que atrapen al lector. Resulta especialment interessant veure com cala el discurs nazi, com molts miren cap a una altra banda, i com es desenvolupa el rebuig als altres. El títol és una incògnita que es resol cap al final de la història, quan coneixem qui és l'autèntica princesa en Berlín. Més informació: Arthur R. G Solmssen a les Biblioteques Arthur R. G Solmssen a la Viquipèdia La lección de ‘Una princesa en Berlín’ Recomanat per Bib. Martorell. 

Vida privada

La trama de "Vida privada", que arrenca l’any 1927,  és fruit del profund coneixement del seu autor de la ciutat de Barcelona —que es reflecteix en les nombroses descripcions de barris, ambients i llocs— i de la classe social que alhora planyia i ridiculitzava. Sagarra va escriure la novel·la d’una classe social, la burgesia, que s’ensorrava, i alhora d’un temps que moria. Els fets i els personatges històrics hi son descrits amb precisió i, al mateix temps, hi apareixen alguns dels protagonistes de l’alta societat del seu temps, tan ben retratats que més d’un i d’una van enfadar-se amb l’autor per fer-los tan identificables. Però, sobretot, aquesta grandíssima novel·la explica la peripècia de la família Lloberola —la seva puixança, el seu declivi posterior— i també la societat que la va fer possible. No és una exageració afirmar que és impossible conèixer la societat catalana sense haver llegir aquesta novel·la, potser «la gran novel·la de Barcelona» que tants cops s’ha reclamat i que Sagarra volia escriure. La lectura pot completar-se amb la de les memòries de l’autor, on el lector hi trobarà sovint paral·lelismes i coincidències que, de fet, no ho son gens. Més informació: Josep M. de Sagarra a les Biblioteques Josep M. de Sagarra a la Viquipèdia Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català / Castellà Recomanat per Care Santos. 

Barcelona, tercera pàtria del tango

Els anys 20 Barcelona i Buenos Aires van tenir un fil de connexió estret i intens: el tango. Potser perquè les dues ciutats estaven unides pels grans transatlàntic que travessaven l’Atlàntic, la popular música portuària va arrelar a Barcelona fins i tot abans que Carlos Gardel hi actués per primera vegada, amb un èxit abassegador, al Teatre Goya el mes de novembre de 1925. Seguirien dues actuacions més, exitoses i multitudinàries. Però no va ser l’únic intèrpret argentí que va debutar a Barcelona o que s’hi va instal·lar. La relació va continuar, prou intensa, fins que el 1939 va acabar amb el final de la Guerra Civil. A Barcelona, però, el tango va deixar petjada, va crear modes i va tenir els seus propis seguidors. Potser aquesta sigui la cara menys coneguda de la relació no només entre una país i la seva música sinó entre dos països que van trobar en la música una meravellosa via de comunicació. Per això el lletrista Enrique Cadícamo va dir que Barcelona era la «tercera pàtria» del tango, després de Buenos Aires/Montevideo i París. Patricia Gabancho —periodista, argentina, coneixedora del tango— i Xavier Febrés, autoritat en la matèria, que a dia d’avui ha dedicat cinc llibres a aquest assumpte, van signar va tres dècades aquest monogràfic conjunt i interessantíssim que demostra que a Barcelona el tango té el seu propi calendari. Per aquells que estiguin interessats en la matèria, vegeu la bibliografia disponible de Xavier Febrés: Gardel a Barcelona i la febre del tango, De Carlos Gardel al tango electrónico o Diccionario del tango en Cataluña.   Més informació: Patrícia Gabancho a les Biblioteques Patrícia Gabancho a la Viquipèdia Recomanat per Care Santos. 

L'Ombra de l'amor

De tots els mons que coexistien en la Barcelona canviant dels anys 20, un dels millors que poden triar-se per situar-hi una novel·la és l’avinguda del Paral·lel. A la recerca sempre de la seva pròpia identitat, en aquells anys el carrer ja s’havia definit com a espai de diversió teatral, no sempre familiar i no sempre elevada, on convivien teatres al gust clàssic amb cabarets, circs o vodevils. El lloc de naixement privilegiat de molts gèneres, moltes sales i molts noms de les nostres taules. Pere Anglas, dramaturg i actor, pretenia amb aquesta novel·la retre homenatge a una manera de concebre el teatre que ja no existeix i a un emplaçament que ha canviat mil vegades de pell. El seu protagonista puja a l’escenari l’any 1924 i triomfa a la vida sense baixar-ne mai. A estones ho fa a ritme de tragèdia i moltes altres a ritme de vodevil, mentre el món al qual pertany va canviant tan ràpid com la seva pròpia vida. La novel·la no només aconsegueix transportar-nos a aquells locals, tronats o exuberants, d’un Paral·lel en plena efervescència, sinó que té agilitat, bons personatges, uns diàlegs magnífics i un final a l’alçada de les circumstàncies. I és —valor afegit— una primera novel·la. Una bona oportunitat de descobrir un autor interessant. Més informació: Pere Anglas a les Biblioteques Pere Anglas. L’ombra de l’amor. "El núvol" Pàgina web oficial Recomanat per Care Santos. 

Cabaret Pompeya

Tres amics són joves en un cabaret emblemàtic del Paral·lel barceloní, el Pompeya. Aquest escenari, que és com dir el cor de la ciutat del seu temps, és el punt d’arrancada d’una novel·la que retrata la Barcelona del pistolerisme, quan els conflictes laborals entre amos i patrons es resolien a trets, quan l’anarquisme era més viu que moltes persones, i quan la història era a punt de passar per damunt de molts somnis personals amb l’arribada de la Guerra Civil i el franquisme. Però aquesta és una novel·la que va molt més enllà. Sens dubte, el llibre més ambiciós del seu autor i un dels més reeixits, escrit amb materials rere els quals s’endevina la història viscuda —o escoltada— i certes implicacions personals, i que no deixen indiferent cap lector. Però, alhora, Martín sap ser fidel a allò que és de forma magistral: un autor de novel·la negre. Aquesta és, doncs, una novel·la negra magnífica, d’ambientació Barcelonina, on personatges, trames i ritme es conjuguen per oferir al lector una trama que crea addicció i que, a més, el du a un viatge en el temps pel seu propi territori. Per gaudir de debò.         Més informació: Andreu Martín a les Biblioteques Andreu Martín a la Viquipèdia Blog Recomanat per Care Santos. 

La Ciutat moderna

El 18 de desembre de 1920 va caure una bona nevada a Barcelona. Si fa no fa en els mateixos dies feia fallida el Banc de Barcelona, que tenia la seva seu al final de La Rambla. La ciutat vivia un clima de violència, però també de modernitat. El desig de canvi es notava en tot, també en les lletres, on una nova generació irrompia amb força, amb noms que arribaven per quedar-se, com Joan Salvat-Papasseit, Aurora Bertrana o Josep Pla. D’aquesta època contradictòria, convulsa i apassionant, que va veure néixer en molts sentits la ciutat i la societat que avui coneixem en parla aquest llibre divulgatiu, ben documentat i enriquit per un interessant material gràfic. La perspectiva és en tot moment la de la ciutat, i sovint en repassa les fites urbanístiques o de creixement —com l’annexió de Sarrià l’1 de gener de 1922 o la de les estacions del metro—, però també ofereix una visió més extensa de la situació política i social del moment, i s’atura a parlar de la dictadura de Primo de Rivera o de l’assassinat de Salvador Seguí.  Sense oblidar, és clar, la frivolitat d’uns anys que van consagrar la diversió frívola i balls com el xarleston. Un mosaic ben presentat que aconsegueix donar una visió de conjunt i fer-nos passar una fantàstica estona de lectura. Més informació: Ròmul Brotons i Segarra a les Biblioteques Recomanat per Care Santos.