Itàlia als anys XX
Itàlia als anys XX
Itàlia, després de la 1a Guerra Mundial, es trobava immersa en un període difícil: a la frustració pel fracàs dels resultats de la guerra, perquè les promeses de grans compensacions que els aliats li havien fet el 1915, només es van satisfer en part i a més s’afegien els moviments reivindicatius de la indústria i l’agricultura. A l’estiu de 1920 la crisi al país era general. A la inestabilitat social i precarietat econòmica, el país estava arruïnat per la guerra, se li va afegir una forta agitació política que impossibilitava prendre les reformes financeres i socials necessàries per superar la crisis. En aquest context, el 1919, Benito Mussolini fundava a Milà el primer Fasci de combat, que dos anys més tard es convertirien en partit polític, el Partit Nacional Feixista, el 1922 es produiria la coneguda Marxa sobre Roma, i Mussolini es convertiria en el Duce.
Durant aquest període, el nacionalisme es va veure reforçat amb la frustració de la societat i va generar una forta mobilització amb la figura del poeta Gabrielle d’Annunzio al capdavant. Aquest, junt amb un grup d’excombatents, va ocupar Fiume i va forçar la seva annexió però el govern no la va reconèixer, provocant més crítiques nacionalistes i rebent la simpatia del moviment feixista.
En l’amit literari, Gabrielle d’Annunzio (1863-1938) va trencar amb els esquemes del neoclassicisme, del romanticisme i del realisme i fou el representant a Itàlia del moviment decadentista que va aparèixer a França a finals del s.XIX, les seves obres ens transporten a un univers tancat i pessimista. El seu prestigi augmentà amb el feixisme, a causa del seu entusiasme nacionalista, i es convertí en el poeta oficial de la Itàlia mussoliana.
Entre les figures literàries del canvi de segle trobem: Italo Svevo que dugué a terme dins la narrativa italiana la dissolució del realisme vuitcentista i l’adopció del raonament introspectiu, la novel·lista Matilde Serao que destaca pels seus profunds anàlisis psicològics i Grazia Deledda, premi Nobel de 1926, que retrata en les seves obres la vida rural a Sardenya.
Un dels moviments més radicals i que va durar més temps és el futurisme i el seu fundador fou Filippo Tommaso Marinetti, autor d’un “Manifesto teorico della literatura italiana” (1912) i un dels seus autors fou Giovanni Papini. , col·laborador de la revista “La Voce” (1908-1916) que va contribuir a modernitzar la cultura italiana. En aquesta, hi col·laboraven, en enceses polèmiques, bon nombre de literats, que més tard assoliren celebritat i que ja consideraven Papini com un mestre i començaven a formar escola al seu entorn.
Una altra revista important fou “Ronda” (1919-1923), que es caracteritzava per una tendència reaccionària i una inspiració clàssica, del seu entorn van aparèixer Antonio Baldini, Riccardo Bacchelli i Luigi Pirandello, renovador del llenguatge teatral a través de la posada en escena de la ficció escènica.
Als anys 20 sorgiria a Itàlia l’hermetisme, moviment poètic i de critica literària de la primera meitat del s. XX, agafant força entre 1935 i 1940, sobretot perquè l’obscuritat de la seva expressió, utilitzant sovint analogies, li permetia esquivar la censura del feixisme. Els seus membres van ser Giuseppe Ungaretti, Eugenio Montale, Salvatore Quasimodo, Dino Campana i Mario Luzi.
El neorealisme també és un moviment que té els orígens en els anys 20, però que va estar molt temps limitat per l’acció del feixisme, però va agafar molta força en acabar la Segona Guerra Mundial i en caure el règim feixista.
La Consciencia de Zeno / Italo Svevo
Zeno Cosini és un home de negocis mediocre que enganya la seva dona i menteix al seu psiquiatra mentre intenta explicar-se a si mateix revisant les seves memòries. Amb aquesta novel·la l’autor ens mostra una visió aguda i sardònica de Trieste i del seu heroi.
A Svevo conflueixen per una part el positivisme, les lliçons de Darwin i el marxisme i, per un altra, el pensament negatiu i antipositivista de Schopenhauer, de Nietsche i de Freud. Però l’autor, d’aquests teòrics, n’assumeix els elements crítics i els instruments analítics i constructius més que la ideologia.
L’autor s’inspira en la novel·la psicològica, el tema principal de la qual és la exploració del inconscient, amb un minuciós anàlisi interior dels seus personatges, de les seves emocions i dels seus estats d’ànim. Svevo segueix també la tècnica del monòleg interior.
Italo Svevo (Trieste, 1861-Motta de Livenzia, 1928), pseudònim d’Aron Hector Schmitz,. estudia a l’Institut Superior de Comerç per poder dedicar-se al negoci familiar, però al cap de dos anys, després de fracassar aquest, comença a treballar a la Union Banquera de Viena.
El 1892 publica la seva primera novel·la Una vida on fa servir per primera vegada el pseudònim Italo Svevo, amb el qual intentava conciliar els seus orígens culturals: l’alemany i l’italià. El 1898 publica, sense èxit, la novel·la Senectud. Davant del fracàs retorna al negoci del comerç però continua escrivint. Arran de les sessions psicoanalítiques del seu cunyat amb el doctor Freud comença a interessar-se en la psicoanàlisi. El 1907 coneix James Joyce, exiliat a Trieste, i neix entre ells una profunda amistat i una interessant col·laboració literària. El 1919 comença la seva tercera novel·la La Consciència de Zeno, que serà publicada el 1923 per l’editor Capelli a Bolonia.
El 1925 apareix a la revista milanesa “L’esame” una crítica d’Eugenio Montale titulada Homenaje a Italo Svevo. Quan el 1928 és atropellat i mor poc després, l’autor estava treballant en una sèrie de contes i en una quarta novel·la que es publicaren pòstumament.
A les biblioteques trobaràs:
El descontento 
Una vida Més cerques al catàleg Aladí:
Selecció de webs:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
Gog / Giovanni Papini
Gog és una de les obres més conegudes de Papini, i de les més característiques del seu estil: és una crítica profunda i una mica desordenada de la societat del seu temps, es tracta d’una col·lecció de relats filosòfics, escrits en un estil brillant i satíric.
Al llarg de setanta capítols l’autor narra les peripècies del seu protagonista -que alguns crítics identifiquen amb Papini abans de la seva conversió- Gog, un personatge inquietant, salvatge i primitiu, cruel, egoista i capaç de les més grans aberracions i els capricis més absurds, ,avorrit de la vida de negocis decideix fer servir els seus diners i el seu temps per recórrer el món i entrevistar personatges de la seva època com: Einstein, Edison, Lenin, Gandhi, H.G. Wells, Sigmund Freud entre altres. El protagonista cerca la resposta als mals de la civilització, per les pàgines d'aquest llibre singular i desfilen aquests personatges i el lector hi troba una caricatura del seu pensament, del seu mètode o de la seva ideologia, però en les seves fingides paraules també hi han veritats desoladores, que desconcerten el lector. Papini, fent ostentació imaginativa, en aquesta obra s’atreveix a tot: arquitectura, escultura, historiografia, religions, col·leccionisme, tots els aspectes de la vida humana són tractats amb una presciència futurista, convertint en simples simulacres fets essencials que esdevindran amb posterioritat fites cabdals en el món de l’art, la literatura i el comportament humà. L'extraordinari èxit d'aquesta novel·la va prosseguir en la seva continuació, Il libro nero, publicat a mitjan segle XX..
Papini, Giovanni (Florencia, 1881- 1956). Va tenir una infància solitària i va trobar en els llibres i les biblioteques un lloc on refugiar-se. El 1899 es diplomà de mestre, va exercir alguns anys i després va treballar de bibliotecari. El 1906 publica l crepuscolo dei filosofi, on critica els sistemes filosòfics de Kant, Hegel, Schopenhauer, Conte, etc.
Col·laborà des del 1900 fins al 1915 aproximadament en les revistes Lacerba, Leonardo i La Voce, combativa revista cultural que representava la presa de consciència per part de la joventut de l’endarreriment de la cultura italiana i de la necessitat de renovar-la. Durant aquest mateix període escriví els seus llibres més significatius de filosofia, poesia, literatura i crítica literària entre els quals: Il pilota cieco (1907), una novel·la metafísica e innovadora, una de les grans obres de la literatura fantàstica de principis del s. XX que influí en autors con Dino Buzzati; i les dues obres mestres Gog i Un uomo finito (1912), un estudi autobiogràfic cruel i encertat, que exposa la inquietud espiritual de la seva generació, el seu anhel de trobar valors permanents i immutables i del seu propi descontent de si mateix i de la societat
Nacionalista exaltat, es declarà partidari de la immediata intervenció italiana en la 1a Guerra Mundial, i defensà la seva postura en una sèrie de vibrants articles publicats a Il popolo d'Itàlia. Inicialment ateu, cap al 1920, es va convertir al catolicisme, l’obra de Papini es torna aleshores més metòdica i les seves obres apareixen amb regularitat; el seu estil conserva tota la vivacitat i colorit, però minva en agressivitat; ja no és l'escriptor apassionat, revolucionari, sinó el novel·lista madur segur de si mateix i de les seves conviccions. D’aquesta època són les obres religioses Storia di Cristo (1921) Sant'Agostino, 1929) i de crítica i història literària (Dante vivo, 1933; Vita di Michelangiolo, 1949) i la discutida Il diavolo (1953).
El 1937 va publicar el primer i únic volum d’una Historia de la literatura italiana que va dedicar a Mussolini i que fou molt ben acollida pel món acadèmic. Aquest any fou nomenat membre de la Real Acadèmia d’Itàlia, el 1939 president del Centre d’Estudis Nacionals sobre el Renaixement, i, des de març del 1942, fou vicepresident de la Federació Europea d’Escriptors.
A les biblioteques trobaràs:
El espejo que huye 
Exposición personal; La escala de Jacob 
Gog 
Hombre acabado Més cerques al catàleg Aladí:
Selecció de webs:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
El difunto Matias Pascal / Luigi Pirandello
La trama de la novel·la es basa en el doble cop de fortuna que afavoreix al jove Matías Pascual, just quan pitjor el tracta la vida: la seva família el menysprea i els creditors l'acorralen. Però la sort l'enriqueix en el casino i la casualitat vol que el confonguin amb un cadàver trobat al costat de casa seva. Lliure de responsabilitats, Matías Pascal decideix adoptar una personalitat nova amb un nom nou: Adriano Meis i desembarassar-se del seu passat. Però la seva nova vida tampoc serà un camí tan planer com ell pensa. Després de diversos anys ociosos, trobarà insalvables dificultats que l'impedeixen seguir vivint ocult després d'una identitat falsa.
La història va més enllà de l'humor plantejant una qüestió filosòfica sobre el passat i el futur, quelcom que ara ja no sorprèn però que va ser tota una revolució a la seva època.
La pròpia identitat, els interessos personals, la necessitat d’aparentar, les estrictes regles de la societat i l’autoengany són la base d’aquesta novel·la escrita en un llenguatge planer, àgil i amb un to irònic.
Luigi Pirandello (Agrigento 1867 – Roma, 1936). Novel·lista, autor teatral i figura destacada de les tres primeres dècades del s. XX .Fill d’un comerciant ric, va estudiar a les universitats de Palermo, Roma i Bonn. Va començar escrivint novel·les: L’exclosa (1894), Amors sense amor, El difunt Matias Pascal (1904), Els vells i els joves (1909) entre altres. Després publica l’assaig L’umorismo, el drama Pensi en això Giacomino! i un volum de relats.
El 1917 amb l’obra de teatre És així si us ho sembla, va decantar-se definitivament pel teatre, creant escola amb la seva peculiar construcció de les seves obres, els seus recursos escènics i la complexitat dels seus personatges. A partir de 1920 va començar a publicar diverses comèdies: La señora Morli, Sis personatges en cerca d’autor, Enric IV i més endavant drames com Lazaro, Como tu me quieres i No se sabe como.
El 1925 va fer-se càrrec de la direcció del Teatre d’Arte de Roma, el 1929 fou nomenat membre de la Academia de la Lengua de Italia i el 1934 va rebre el Premi Nobel de Literatura.
