Es coneix com a pistolerisme el fenomen de lluita armada que va tenir lloc a Barcelona entre obrers anarcosindicalistes i faccions organitzades per la patronal, els anomenats Sindicats Lliures, entre els anys  1918 i 1923. Durant aquest període es van produir 424 morts per assassinat, principalment d’obrers, patrons, advocats i mercenaris, etc. Què va donar peu a tanta violència? Vegem-ne les causes.

La neutralitat espanyola durant la Gran Guerra va afavorir el creixement econòmic de Barcelona. De la nit al dia la ciutat va esdevenir  un dels grans proveïdors de productes de les nacions en guerra i la industria barcelonina va experimentar un creixement exponencial. Aquest creixement va comportar una forta emigració de treballadors de tot l’estat espanyol a la recerca de feina i va afavorir l’acaparament de grans fortunes per part dels patrons, la formació de guetos obrers i la proliferació de locals de joc i prostitució i l’augment de la corrupció.

Aquest clima de bonança econòmica es va veure de cop estroncat al finalitzar la Guerra Mundial. Com a conseqüència del creixement econòmic no sostingut s’havia produït una forta inflació dels preus i del cost de la vida que va generar un gran malestar entre la classe obrera. A això cal sumar-hi el tancament de fàbriques, l’augment de la desocupació i la baixada dels sous. Aquest malestar per les condicions de vida dels obrers fou determinant per al fort creixement dels sindicats de treballadors, principalment de la CNT, de tradició anarcosindicalista.

Cal tenir en compte el context històric en què ens trobem: la revolució bolxevic  a Rússia i la pressa del palau d’hivern, l’activisme de Rosa Luxemburg a Alemanya. Es tracta d’una època social i políticament molt convulsa, de fortes reivindicacions i moviments de la classe obrera, en què els diversos actors, tant els sindicats obrers com la classe capitalista, no dubten a l’hora de fer ús de la violència.

Inicialment, la CNT i la UGT s’havien plantejat la via político-social de reivindicació dels drets dels treballadors. La vaga de la Canadenca, entre el  febrer i març de 1919, va tenir un gran èxit i va paralitzar la indústria tèxtil catalana durant 48 dies. La patronal, espantada per les repercussions de la vaga i per l’onada revolucionaria arreu d’Europa, va decidir reaccionar de manera intransigent per mitjà de diverses mesures: el suborn de les autoritats locals, tancament de fàbriques per part de la patronal (l’anomenat locaut de Barcelona, entre novembre de 1919 i gener de 1920) i la creació dels anomenats Sindicats Lliures, d’ideologia carlista i anticomunista, que es va dedicar a crear el terror entre la classe obrera d’ideologia anarquista i els seus dirigents.

L’any 1920, el nomenament del general Martínez Anido com a governador civil de Barcelona i del coronel Miguel Arlegui com a cap de la policia va suposar un punt d’inflexió a favor de la patronal i dels Sindicats Lliures. Amb el nomenament de Martínez Anido van començar les detencions en massa de militants i líders de la CNT, com Salvador Seguí. La policia feia també la vista grossa davant els assassinats comesos pels membres dels Sindicats Lliures. Endemés, l’any 1921 es va aprovar l’anomenada “Ley de fugas”, que permetia abatre els detinguts que intentaven fugir de la justícia. Aquesta llei va permetre l’assassinat encobert de molts anarquistes amb l’excusa d’una falsa fugida.

13 de setembre de 1923, enmig d’una situació de violència als carrers de Barcelona, el general Primo de Rivera va donar un cop d’estat, va dissoldre el parlament i va imposar una dictadura. La repressió del directori militar contra la CNT va consistir en l’empresonament de líders i tancament de seus socials.

Víctimes destacades del pistolerisme:

Joan Tàpies, empresari tèxtil, mort a trets al barri del Clot per un grup anarcosindicalista anomenat “Els sense nom” i primera víctima oficial del pistolerisme (7 d’octubre de 1917)

Francisco Maestre Laborde, Gobernador civil de Barcelona, assassinat per un grup d’anarquistes mentre tornava a casa amb la seva dona (juny de 1920)

Francesc Layret i Foix, polític i advocat català, defensor del moviment obrer (30 de novembre de 1920).

Salvador Seguí, conegut com El Noi de Sucre, líder anarcosindicalista (10 de març de 1923)

Eduardo Dato, president del Govern Espanyol (8 de març de 1921)