Amunt cineastes de la terra
Amunt, cineastes de la terra!
Cinema soviètic i del teló d’acer en el 150 aniversari del naixement de Lenin
El 22 d’abril de 1870 naixia Vladímir Illitx Uliànov, dit Lenin, un dels pares de la revolució russa del 1917 i el principal filòsof del que després s’anomenaria ideologia comunista. Des que va arribar al poder Lenin va tenir clar que, per que la nova doctrina triomfés, calia una construcció quotidiana i pràctica. El cinema, que considerava “de totes les arts, la més important”, es posaria al servei del nou pensament per tal de difondre’l entre totes les capes de la societat; amb una taxa d’analfabetisme al país del 80% seria “el mitjà d’educació generalitzat”.
Entre els cineastes soviètics es va estendre un primer període de febre creativa que els portaria a donar a llum les obres més compromeses i exaltades, amb una llibertat sense límits, i amb la necessitat d’expandir la potencialitat del cinema com a llenguatge artístic autònom. Posteriorment aquests mateixos cineastes començarien a despertar i veure les contradiccions del règim, i arribarien a la fi a patir en carn pròpia la imposició del realisme socialista com a estètica oficial, ja en els temps més foscos d’Stalin.
Us parlarem aquí de la primera època del cinema soviètic i de com va influenciar la resta de cinematografies mundials, a més dels països que després formarien el conjunt conegut com teló d’acer; per altra banda, us ensenyarem també la filmografia d’exaltació de Lenin que durant tota l’època socialista es va presentar a les pantalles. Preparats per fer la revolució? Doncs amunt, cinèfils de la terra!
Durant la guerra civil posterior a la revolució d’octubre el cinema va patir un alentiment en la producció. La guerra, però, va possibilitar que una nova generació de cineastes treballessin en el camp del documental, i comencessin a experimentar amb tècniques que després aplicarien a les pel·lícules de l’ideal bolxevic.
Aquest ideal passa per la màxima “un cinema revolucionari per a la Revolució”: no es tracta de mostrar només el triomf de la Revolució, sinó de fer-ho també de forma revolucionària. Amb la experimentació com a sistema, en un sistema de producció nacionalitzat, es creen idees innovadores i noves teories cinematogràfiques: el muntatge intel·lectual i d’atraccions, el cinema-ull i el cinema-veritat, exploració i trencament dels límits entre documental i ficció, i el cinema com a arma propagandística.
Dziga Vertov, pseudònim de Dziga Abràmovitx Kàufman, va començar a treballar el 1918 a Kino-Nedelia, un setmanari cinematogràfic de notícies d’actualitat. Molt influenciat pel futurisme, el 1919 fundaria el grup (Cinema-ull) on desenvoluparia la teoria publicant manifestos en revistes d’avantguarda. L’objectiu era captar la “veritat” cinematogràfica rebutjant els elements del cinema convencional: treballar sense guió escrit, sense actors professionals, sense estudis, decorats i il·luminació artificial. Mostrar “fragments de energia real que, mitjançant l’art del muntatge, es van acumulant fins a formar un tot global", permetent "veure i ensenyar el món des del punt de vista de la revolució proletària mundial”.
- La batalla de Tasaritsyn, 1920
- El tren Lenin, 1921
- Historia de la Guerra Civil, 1922
Cine-ojo: la vida al imprevisto, 1924
El hombre de la cámara, 1929
Sergei Eisenstein, el gran pioner de l’ús del muntatge en el cinema, va començar la seva carrera com a director el 1924 amb La huelga, tot i que va considerar que en aquesta obra havia fracassat a l’hora de fer fluir les emocions dels espectadors. Amb la idea de fer protagonista la massa per sobre de l’individu, i prescindint dels moviments de càmera, ja que el moviment es determina per l’acció i el muntatge, filma El acorazado Potemkin, la primera obra mestra del cinema soviètic que el faria conegut al món sencer.
La Huelga 1924
El acorazado Potemkin, 1925
Lev Kuleixov va començar a treballar en cinema el 1916. Durant la guerra civil va dirigir diversos documentals i posteriorment va col·laborar en la fundació de la primera escola de cinema del món, l’Escola de Cinema de Moscú, de la que seria professor. Gran teòric de les possibilitats del muntatge, mitjançant la yuxtaposició d’imatges gravades en diferents llocs va definir la teoria de l’espai cinematogràfic, un lloc que no existeix fora del mitjà; i de la unió de diferents plans inconnexes va descobrir la possibilitat de construir una història, el que es coneix com efecte Kuleshov.
Las extraordinarias aventuras de Mr West en el país de los bolcheviques, 1924
Por ley, 1926
Vsévolod Pudovkin, deixeble de Kuleixov, del que va ser assistent de direcció, destaca per la preparació minuciosa dels guions. En aquests ja estableix a priori les línies del que serà el muntatge, que es fa constructivament en base a plans de detalls. Els protagonistes dels seus films són personatges principals als que alterna, mitjançant el muntatge d’accions paral·leles, els relats individuals amb els grans temes col·lectius.
La madre, 1926
A les biblioteques trobaràs:
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Molt poc després de la mort de Lenin el 1924 es començarien a filmar pel·lícules glossant la seva figura, sovint intentant mostrar el personatge en el context dels fets històrics que va protagonitzar. A diferència d’altres líders de la revolució que van caure en desgràcia, la figura de Lenin es va reivindicar durant tota l’època de la Unió Soviètica, com demostra el mausoleu de la Plaça Roja on, encara ara, reposa el seu cos embalsamat.
Eisenstein va reconstruir el fets revolucionaris de febrer a octubre de 1917 en la seva pel·lícula Octubre (1927), considerada una altra obra mestra de la cinematografia mundial.
Tres cantos a Lenin (1934) de Dziga Vertov és un viatge per diferents regions de Rusia amb el rerafons de tres cançons populars inspirades per Lenin.
Lenin en octubre (1937) i Lenin en el año 1918 (1939), dirigides totes dues per Mijaíl Romm i protagonitzades pel mateix actor, Boris Shchukin, se centren en esdeveniments de la revolució on el líder apareix com a guia dels seus companys cap a la victòria.
Lenin en el año 1918:
Historias de Lenin (1957), de Serguei Yutkevitx explica dos episodis diferents de la vida de Lenin: els esdeveniments de 1917 i l’ exili a Finlàndia i els últims mesos de la seva vida a Gorki.
En un planeta (1965) dirigida per Ilià Olxvanger cobreix un dia de la vida del líder, la nit del 31 de desembre del 1917 a l’1 de gener del 1918. En aquest lapse de temps te suficient per celebrar l’any nou amb els treballadors d’una fàbrica, rebre ambaixadors estrangers, a un vell amic suís comunista, i sobreviure a un atemptat.
Lenin en Polonia (1966) és una coproducció polaco-soviètica dirigida per Serguei Yutkevitx i protagonitzada per Maxim Shtrauj, que ja havien gaudit d’un gran èxit amb Historias de Lenin. Explica un breu pas per la presó del líder durant l’agost del 1914, on aprofita per reflexionar sobre la qüestió agrària i el futur de la revolució.
El camino hacia Lenin (1970) és una producció de la República Democràtica Alemanya dirigida per Günter Reisch que guanyaria un premi en el festival de Karlovy-Vary.
Confianza (1976) és una coproducció amb Finlàndia dirigida per Victor Tregubovis i Edvin Laine on s’explica el procés pel qual el gran ducat de Finlàndia s’independitza de Rusia .
Lenin en París (1980) és un altre film dirigit per Serguei Yutkevitx sobre els quatre anys que va passar el revolucionari a la capital francesa.
Campanas rojas: México en llamas i Campanas rojas: he visto el nacimiento de un nuevo mundo (1982) són dues co- produccions de la URSS amb Mèxic i Itàlia dirigides per Serguei Bondartxuk. Expliquen el viatge del periodista nord-americà John Reed a Mèxic i Russia durant les respectives revolucions.
El tren de Lenin (1988) es una producció europea entre Itàlia, Alemanya, França i Àustria dirigida per Damiano Damiani i ambientada en el viatge en tren de Zúrich a Sant Petersburg per iniciar la revolució. Ben Kingsley donava vida al protagonista.
Per acabar, Taurus (2000) és un film d’Alexander Sokúrov que reflecteix els moments crepusculars del gran líder.
A les biblioteques trobaràs:
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
Ha! Com si existís alguna cosa semblant! No, almenys no en la Unió Soviètica durant aquella època.
Amb l’adveniment al poder d’Stalin, alguns dels cineastes més talentosos de la primera època del cinema soviètic es van veure relegats. Dziga Vertov, després de filmar Tres cantos a Lenin, va passar a ocupar-se d’editar butlletins de notícies convencionals; Eisenstein, un cop va tornar d’Europa i els Estats Units, es va convertir en sospitós per al règim estalinista, que li va censurar dues pel·lícules i posar traves en totes les altres; es va haver de refugiar en l’ensenyament, com Pudovkin, que durant anys no va poder filmar.
La voluntat d’experimentació dels primers anys del règim comunista va topar amb el realisme socialista imposat a partir del 1934. Tot allò que havia de servir per enaltir la revolució es veia ara com a massa revolucionari, amb el que la febre creativa dels primers anys en totes les arts va anar esllanguint-se fins la mort del secretari general el 1953. Per desgràcia, molts d’aquells cineastes ja no hi eren per recuperar el seu ofici.
La muerte de Stalin, 2017
