• Sangre francesa, de Diastème (2015)

Amb un estil entre els germans Dardenne i Gaspar Noé, seguim la vida del jove Marco Lopez, un skinhead de l’extrarradi de París que amb la maduresa voldrà fer un gir a la seva vida.

• Esta es nuestra tierra, de Lucas Belvaux (2017)

Una infermera liberal a qui tothom adora és persuadida per un partit d’extrema dreta per presentar-se com a candidata a les eleccions municipals. Com que no té experiència en política, se l’haurà d’entrenar. 

• Amelie, de Jean-Pierre Jeunet (2001)

Sí, home, Amelie, la tendra faula Amelie, que té a veure amb l’extrema dreta? Doncs pel que diuen aquí sembla que més del que pensem. L’argument del text és com a mínim xocant, així que us el deixem com a reflexió.

• This is England, de Shane Meadows (2006)

En ple thatcherisme, un nen que ha perdut el seu pare a la guerra de les Malvines és adoptat per una banda d’skinheads. D’aquest moviment original veurem com evoluciona fins a les posicions més ultres.

• Hooligans, de Lexi Alexander (2005)

El títol ja ho diu tot: violència i futbol.

• 1984, de Michael Radford (1984)

Basada en l’obra homònima de Georges Orwell, aquest clàssic és l’exemple perfecte d’una societat totalitària, sigui del signe polític que sigui.

A Espanya són força les pel·lícules dedicades al tema, potser degut al fet que la democràcia és molt jove i no queda tan lluny el passat de la dictadura. Especialment durant la transició, quan l’extrema dreta era més visible – i impune -, molts directors van voler retratar el fenomen.

• Camada negra, de Manuel Gutíerrez Aragón  (1977)

Tatin és un jove de quinze anys que entra a formar part d’un grup d’ideologia ultra comandat per una dona amb molta personalitat.

• 7 días de enero, de Juan Antonio Bardem  (1979)

Reconstrucció de l’atemptat contra un grup d’advocats laboralistes vinculats al Partit Comunista al carrer Atocha, dels quals van morir quatre a mans de l’ultradretana  triple A.

• Taxi, de Carlos Saura  (1996)

El pare de Paz, taxista, l’obliga a aprendre la professió com a càstig per haver suspès els exàmens. El problema és que el seu pare i amics formen un grup d’extremistes que es dediquen a apallissar homosexuals i immigrants a les nits.

• Alacrán enamorado, de Santiago Zannou (2013)

Un neonazi pot canviar de mentalitat gràcies a una nòvia mulata, la boxa, i un entrenador noble. Però deixaran els altres del grup que se’n vagi tan fàcilment?

• Diario de un skin, de Tristán Ulloa (2004)

Interessant aproximació, basada en fets reals, de l’infiltració ultra en els grups d’animació d’equips de futbol

Encara que són moltes les pel·lícules nord-americanes en que es disseccionen les sectes, els moviments religiosos ultres i els supremacistes blancs, seria més difícil parlar pròpiament d’ultradreta tal i com la coneixem aquí. Això en quant a política. Ara bé, si parlem d’ideologia...

• El manatial, de King Vidor (1949)

Exaltació de l’individualisme davant de la col·lectivitat, la pel·lícula no és, per sort, una transposició del llibre en que està basada, d’Ayn Rand. Però la idea principal de l’obra subjau en tot el film, i no és altre que la que inspira tot el liberalisme econòmic: que cadascú, individualment, s’esforci per ell mateix, perquè qualsevol obra col·lectiva altruista mata la creativitat i la genialitat. I no cal dir que l’Estat hauria de desaparèixer, clar.

• Don’t be a sucker (1943)

En aquest documental produït pel departament de guerra durant la II GM s’exposa de manera clara com actuava l’enemic. I l’enemic en aquells moments no era altre que el règim feixista de Hitler, així que... don’t be a sucker i no siguis racista ni feixista.