Ultradreta
El cinema i l'auge de l'extrema dreta
El fenomen de la ultradreta ha arribat a Espanya de la mà de Vox i dels seus resultats determinants a les Eleccions Generals, Europees i Andalusia. Espanya ha deixat de ser un dels pocs estats de la Unió Europea sense un moviment d’aquest tipus.
Efectivament, l'extrema dreta o ultradreta és present a molts estats europeus, des d'Hongria i Polònia –on mana- fins als considerats santuaris de la socialdemocràcia – Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda...
Què és el que resulta atraient per als votants d'aquests partits? Sembla ser, segons els experts, que no pesa tant la desigualtat econòmica o l'empobriment com el còctel triomfador d'idees populistes i xenòfobes: "França per als francesos", l'eslògan del Front Nacional repetit en tots els mítings, o la negativa de Matteo Salvini d'acollir immigrants, en serien els exemples més propers.
Tot i que analitzar les causes de l'auge d'aquests partits no es pot reduir només a una o dues causes, no podem deixar de preguntar-nos si el que somien els votants de la ultradreta és amb una societat "neta"... neta de nouvinguts, naturalment, en una mena de retorn a un passat on tothom era homogeni. Com que a Europa ja fa temps que es va manifestar el fenomen, us presentem una sèrie de pel·lícules europees que hi tenen relació, sigui d'una manera o altra.
I Espanya? Doncs al final veureu com el cinema espanyol també ha tractat el tema.
L’explosió d’un cotxe bomba al centre d’Oslo i la matança de 69 adolescents a l’illa de Stoya el 22 de juliol del 2011 és la cara més bruta de la ultradreta. Anders Breivik, que durant el judici pels fets es va definir com a “feixista” i “nazi”, va declarar que tot plegat era una manera de cridar l’atenció perquè tothom llegís el seu manifest de 1500 pàgines en què denunciava, entre altres coses, la islamització d’Europa.
Estrenada a Netflix, la pel·lícula “22 de julio” del director Paul Greengrass recorda aquells fets amb to asèptic, mentre que “Utoya. 22 de julio”, del director noruec Erik Poppe, és més angoixant i terrorífica.
- Las manzanas de Adán, d’Anders Thomas Jensen (2005)
El neonazi Adán és enviat a casa del pastor Ivan obligat a complir serveis per la comunitat. Aquest li fa un encàrrec senzill: cuinar un pastís amb les pomes de l’arbre que creix a la propietat. (tràiler: https://youtu.be/QtTWyc1fP-I)
- Dogville, de Lars Von Trier (2003)
Grace arriba al petit poble de Dogville fugint d’una banda de mafiosos. Els veïns l’acullen a canvi que treballi per a ells, però a mesura que vegin el perill que corren, cada vegada l’exigiran més.
Tot i que Von Trier va voler retratar la societat americana (en el que havia de ser una trilogia, que es va acabar finalment amb Manderlay), li va sortir també un bon exemple de com la por pot treure el pitjor dels membres d’una societat.
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
- Sangre francesa, de Diastème (2015)
Amb un estil entre els germans Dardenne i Gaspar Noé, seguim la vida del jove Marco Lopez, un skinhead de l’extrarradi de París que amb la maduresa voldrà fer un gir a la seva vida.
- Esta es nuestra tierra, de Lucas Belvaux (2017)
Una infermera liberal a qui tothom adora és persuadida per un partit d’extrema dreta per presentar-se com a candidata a les eleccions municipals. Com que no té experiència en política, se l’haurà d’entrenar.
- Amelie, de Jean-Pierre Jeunet (2001)
Sí, home, Amelie, la tendra faula Amelie, que té a veure amb l’extrema dreta? Doncs pel que diuen aquí sembla que més del que pensem. L’argument del text és com a mínim xocant, així que us el deixem com a reflexió.
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
- This is England, de Shane Meadows (2006)
En ple thatcherisme, un nen que ha perdut el seu pare a la guerra de les Malvines és adoptat per una banda d’skinheads. D’aquest moviment original veurem com evoluciona fins a les posicions més ultres.
- Hooligans, de Lexi Alexander (2005)
El títol ja ho diu tot: violència i futbol.
- 1984, de Michael Radford (1984)
Basada en l’obra homònima de Georges Orwell, aquest clàssic és l’exemple perfecte d’una societat totalitària, sigui del signe polític que sigui.
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
La vida de Katja s’enfonsa quan el seu marit i filla moren en un atemptat comès per dos neonazis. Durant el judici les proves s’acumulen, però Katja només té l’obsessió que es faci justícia. Serà la venjança el camí per aconseguir-la?
Basat en un experiment real ocorregut a Califòrnia el 1967, La ola el trasllada a l’època actual a Alemanya. Un professor d’institut, per explicar el totalitarisme, instaura un règim basat en la disciplina i el sentiment de comunitat. Fins que li comença a marxar de les mans.
Marisa ha de demostrar que és el doble de violenta que els seus companys neonazis perquè... és dona. Al llarg de l’estiu coneixerà un jove afgà que li trastocarà la vida.
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
A Espanya són força les pel·lícules dedicades al tema, potser degut al fet que la democràcia és molt jove i no queda tan lluny el passat de la dictadura. Especialment durant la transició, quan l’extrema dreta era més visible – i impune -, molts directors van voler retratar el fenomen.
- Camada negra, de Manuel Gutíerrez Aragón (1977)
Tatin és un jove de quinze anys que entra a formar part d’un grup d’ideologia ultra comandat per una dona amb molta personalitat.
- 7 días de enero, de Juan Antonio Bardem (1979)
Reconstrucció de l’atemptat contra un grup d’advocats laboralistes vinculats al Partit Comunista al carrer Atocha, dels quals van morir quatre a mans de l’ultradretana triple A.
- Taxi, de Carlos Saura (1996)
El pare de Paz, taxista, l’obliga a aprendre la professió com a càstig per haver suspès els exàmens. El problema és que el seu pare i amics formen un grup d’extremistes que es dediquen a apallissar homosexuals i immigrants a les nits.
- Alacrán enamorado, de Santiago Zannou (2013)
Un neonazi pot canviar de mentalitat gràcies a una nòvia mulata, la boxa, i un entrenador noble. Però deixaran els altres del grup que se’n vagi tan fàcilment?
- Diario de un skin, de Tristán Ulloa (2004)
Interessant aproximació, basada en fets reals, de l’infiltració ultra en els grups d’animació d’equips de futbol
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
Encara que són moltes les pel·lícules nord-americanes en que es disseccionen les sectes, els moviments religiosos ultres i els supremacistes blancs, seria més difícil parlar pròpiament d’ultradreta tal i com la coneixem aquí. Això en quant a política. Ara bé, si parlem d’ideologia...
- El manatial, de King Vidor (1949)
Exaltació de l’individualisme davant de la col·lectivitat, la pel·lícula no és, per sort, una transposició del llibre en que està basada, d’Ayn Rand. Però la idea principal de l’obra subjau en tot el film, i no és altre que la que inspira tot el liberalisme econòmic: que cadascú, individualment, s’esforci per ell mateix, perquè qualsevol obra col·lectiva altruista mata la creativitat i la genialitat. I no cal dir que l’Estat hauria de desaparèixer, clar.
- Don’t be a sucker (1943)
En aquest documental produït pel departament de guerra durant la II GM s’exposa de manera clara com actuava l’enemic. I l’enemic en aquells moments no era altre que el règim feixista de Hitler, així que... don’t be a sucker i no siguis racista ni feixista.
