Quan una cinematografia nacional se centra en temes socials de forma reiterada acostuma a ser símptoma de que els mitjans de comunicació del país no fan la seva feina de manera adequada. Els problemes que més afecten la població necessiten d'un espai d'exposició i debat, tradicionalment la premsa, ràdio i televisió; quan aquests mitjans, sigui per motius polítics, ideològics o econòmics els eviten, el cinema ve a suplir la mancança.

Veurem exemples en dos països d'orient pròxim antagònics, i potser no ens caldrà viatjar tant a deserts exòtics ni muntanyes llunyanes per trobar exemples molt més a prop, perquè a tot arreu hi ha temes dels que no es parla (prou).

Iran, una cara de la moneda

Quan varem parlar de la recent mort del cineasta Abbas Kiarostamí comentàvem que amb l'arribada dels aiatollahs al poder l'any 1979 cada vegada havia tingut més dificultats per desenvolupar la seva obra al seu país. Imaginem, doncs, el poder que una teocràcia pot tenir sobre els mitjans de comunicació tradicionals. El que és evident és que molts temes incòmodes per al poder es vegin rellegats de les primeres pàgines, per no dir oblidats o silenciats, com si no existissin.

Però els problemes no desapareixen ni la societat deixarà de voler-ne parlar. Els cineastes de l'Iran, conscients de la problemàtica, fan mans i mànigues per a que aquests temes no quedin en silenci, malgrat que moltes vegades això els comporti censura, problemes burocràtics, i càstigs. El cas de Nader y Simin: una separación (2013) d'Asghar Faradi és un exemple: el divorci i la situació personal i legal de les dones a Iran és el fons de la pel·lícula, un tema candent per a una societat culta i desenvolupada com la persa.

 

Gran part de la pel·lícula es va gravar en condicions de clandestinitat, i la seva difusió al país va ser prohibida, però el que és més important és que els directors de cinema entomin la responsabilitat de ser portaveus en problemes socials incòmodes per al poder que, dit sigui de pas, paradoxalment no té cap problema en que la pel·lícula es presenti a certàmens internacionals i sigui premiada.

Com diu l'actriu Leila Hatami en aquesta entrevista, una de les coses que més preocupava les autoritats era que la protagonista fumés, perquè donava una imatge errònia de la dona. El seu periple judicial i el que ha de sentir dels jutges els devia semblar, per contra, la mar de natural.

 

 

Qualsevol escletxa, però, és bona per colar el missatge. Quan al mateix Kiarostamí li van encarregar una peça de tres minuts que havia de formar part de la pel·lícula coral Chacun son cinéma, amb cineastes del tot el món fent un homenatge al cine, el director va optar per mostrar-nos primers plans de dones plorant mentre veuen en una sala de cinema Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli amb banda sonora del Nino Rota. "Where is my Romeo?" títol de la peça, ens fa reflexionar sobre la situació d'aquestes dones al seu país de manera subtil però enèrgica.

 

 

I no deu ser tampoc per casualitat que quan el seu protagonista a El viento nos llevará (1999) s'afaiti meticulosament de cara a nosaltres, no faci més que un pols simbòlic a les autoritats religioses iranianes, convençudes que una barba que creix de manera lliure és el símbol més preuat de tot bon musulmà.

Fins i tot en les situacions més complicades, aquelles en les que un cineasta ha de sacrificar la seva carrera per la prohibició de treballar, les aprofiten per donar veu a les persones. Jafar Panahi, condemnat a sis anys de presó i 20 d'inhabilitació per fer cinema pels càrrecs de "actuar contra la seguretat nacional i fer propaganda contra l'estat", troba la manera de continuar fent cinema mentre treballa com a taxista. A Taxi Teheran (2015) el director ens presenta una galeria de persones reals que parlen del que els preocupa, que no és altra cosa que el que preocupa a la societat en conjunt.   

 

 

Israel, l'altra cara de la mateixa moneda

Als antípodes ideològics d'Iran, el cas d'Israel és semblant. Tot i ser una democràcia consolidada, la guerra permanent amb els seus veïns imposa controls ferris als mitjans de comunicació, i en el cas dels temes socials, la complexitat religiosa de la societat fa que molts problemes espinosos s'evitin.

El cinema ve a suplir aquesta mancança amb molta més llibertat que a l'Iran, donada la falta de censura. És per això que ens trobem títols com Yossi & Jagger (Eytan Fox, 2002),  Gett, el divorcio de Viviane Amsalem (Roni i Shlomi Elkabetz, 2014) i La fiesta de despedida (Tal Granit i Sharon Maymon, 2014) en que s'aborden problemàtiques socials com la del servei militar obligatori, el divorci, i l'eutanàsia, respectivament. Temes que els mitjans de comunicació no aborden o ho fan de manera insuficient troben refugi en pel·lícules que susciten debat i confronten punts de vista, perquè per més que s'intentin eludir, la societat té la necessitat de parlar-ne.

 

 

 

 

Fins i tot els traumes més profunds, els que més costa de treure, tard o d'hora surten a la llum: la matança dels camps de refugiats de Sabra i Xatila al Líban dels an7ys 80, per exemple, potser necessitaran més de vint anys i un format d'animació, però s'acabaran veient a la pantalla.

 

 

 

Quant a l'etern conflicte que els enfronta als seus veïns, a Los limoneros (Eran Riklis, 2008) trobarem una història senzilla però altament efectiva per entendre (per ajudar-nos a entendre, en realitat) la complexitat de la situació.

 

 

 

I aquí què? Tot va molt bé, senyora Baronessa

 

A diferència d'aquests dos països, la democràcia a Espanya està ben consolidada i els mitjans de comunicació són plurals, justos i lliures. Segurament. Però alguna cosa no deu anar del tot alhora en aquesta equació quan dues pel·lícules de tema social es colen en un mateix any a la gala dels Goya: Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015) i B, la pel·lícula (David Ilundain, 2015). Casualment, els tres problemes principals segons el CIS són, per ordre d'importància, l'atur, la corrupció i el frau i els problemes de caràcter econòmic. Pràcticament sencer tenim un mirall en el cinema del que més amoïna a la ciutadania.

 

 

Això si prenem com a termòmetre una gala de premis nacionals on les que arriben han estat prèviament filtrades; si ens fixem en les properes estrenes, trobem més exemples: Cerca de tu casa, dirigida per Eduard Cortés, explica el drama dels desnonaments mentre Que Dios nos perdone, de Rodrigo Sorogoyen, és un thriller que té com a teló de fons el moviment del 15M i la visita del Papa el 2011.

 

 

Hom podrà dir que la relació és la contrària, que si es fan aquestes pel·lícules és perquè són temes d'actualitat que estan constantment en els mitjans de comunicació. Potser sí. Però totes són produccions de pressupost modest, i potser la diferència és qualitativa, és a dir, que les pel·lícules venen a omplir un buit, una manera de veure les coses, que té poc reflex en els mitjans de comunicació.

I és que la censura pot ser de tipus polític, ideològic o religiós, però també econòmica. I no hi ha manera més eficaç de controlar els mitjans de comunicació que a través de l'adquisició de les seves empreses. Potser és que no tenim uns mitjans de comunicació tan lliures com pensem.