Cinema

Mor Abbas Kiarostamí el cineasta més influent de les últimes dècades

 

-Què espera encara del cinema?
-No espero res. La espera és pròpia dels joves. Però tot i no esperar res, continuo treballant. [...] Potser la única cosa que espero del cinema avui en dia és haver pres una nova imatge abans d'anar-me'n al llit a la nit. Com un pescador que espera sempre atrapar alguna cosa quan llença la xarxa.

Entrevista a Abbas Kiarostamí al Festival de Cannes del 2014

 


 

Als 76 anys l'iranià Abbas Kiarostamí va perdre la batalla contra un càncer, diagnosticat al mateix any, que l'havia portat fins a un hospital de París, ciutat on residia esporàdicament quan buscava més llibertat a l'hora de crear les seves pel·lícules. El realitzador ja està considerat com un dels directors més influents de les últimes dècades. 

El llegat de Kiarostamí no serà només els títols de la seva filmografia, ni els nombrosos premis amb que havien estat guardonats, si no la influència que sobre cineastes del seu país i de tot el món havia exercit des que el 1997 va guanyar la Palma d'Or a Cannes amb "El sabor de las cerezas". Occident va descobrir llavors un cineasta excepcional que marcaria la carrera d'una generació de directors, enlluernats per la seva narrativa aparentment senzilla.

Kiarostamí era el director més destacat del moviment Motefavet (Cinema diferent), hereu a la seva vegada de la Nouvelle Vague, que sacsejaria el món del cinema la dècada dels seixanta. Format com il·lustrador i publicista, els seus primers treballs serien en aquests camps, sempre amb el punt de mira en el món infantil i juvenil, als que després faria protagonistes de moltes de les seves pel·lícules.

Si bé la seva carrera va començar l'any 1970, amb un curt titulat "El pa i el carrer", les millor obres de la seva filmografia són de la dècada dels vuitanta i noranta, amb títols com "Donde està la casa de mi amigo?" (1987), "Close up" (1990), "Y la vida continua" (1992), i "A través de los olivos" (1994). La seva presència internacional va ser cada vegada més comuna  (va participar a Lumière & companyia, homenatge al cinema en el seu centenari l'any 1995), especialment a França, país al que es desplaçava sovint.

D'allà li vindria el reconeixement més important amb la citada Palma d'Or per a "El sabor de las cerezas", al que seguiria el Gran Premi del Jurat del Festival de Venècia per a "El viento nos llevarà" (1999).

Tot i que després de la revolució islàmica que als anys vuitanta va portar els aiatollahs al poder Kiarostamí va continuar residint i desenvolupant la seva carrera a Irán, les seves relacions amb les autoritats del país sempre van ser tibants; es donava el cas que el cinema es convertia en els mitjans de comunicació, ja que sense llibertat de premsa, era l'únic mitjà capaç de tractar temes incòmodes, socialment preocupants o directament prohibits. La paradoxa era que com més gran era el prestigi que el cinema iranià suscitava a l'estranger, més dificultats tenien aquests cineastes per exhibir la seva obra al país.


Especialment després de l'arribada de Mahmoud Ahmmanidejad a la presidència de l'estat, Kiarostamí va necessitar cada vegada més desplaçar-se a l'estranger per portar a terme la seva obra. És per això que una de les seves últimes pel·lícules, "Copia certificada" (2010), és una producció francesa que va guanyar el premi a millor actriu a Cannes per a la seva protagonista, Juliette Binoche.

Però més enllà de la seva filmografia, que va suposar la descoberta d'un llenguatge narratiu allunyat del convencional, la importància de Kiarostamí és la influència de la seva obra en el cinema del seu país i de tot el món. Al seu país, esperonats per la Palma d'Or del 97, tota una generació de cineastes va fer seves les convencions estilístiques i argumentals del considerat patriarca, i van donar el millor d'ells mateixos per estar a l'alçada del mestre. Bahman Ghobadi, Majid Majidi o Jafar Panahi són només alguns dels noms més representatius associats a aquesta època.

A la resta del món, és difícil no veure la seva petja en directors tan dispars com Paul Thomas Anderson, Richard Linklater, Robert Guédiguian o Nanni Moretti. Valgui com a comiat l'emotiu homenatge que aquest darrer li feia en un curtmetratge titulat, precisament, "Il giorno della prima di Close up".
 

A les biblioteques trobaràs:

 

 Selecció de webs: