In dubio, pro reo*

Quan volem que triomfin els que s’escapen 

Quan els protagonistes d'una pel·lícula estan tancats volem que surtin. Aquesta regla no escrita es compleix en cadascuna de les situacions en què un personatge es veu privat de llibertat: a la presó, en un camp de concentració, segrestat en una casa, tancat en un manicomi, ingressat en un hospital.... en definitiva, en un lloc on no vol ser-hi per pròpia voluntat.

Empatitzem amb els protagonistes que es veuen en aquesta situació perquè nosaltres també voldríem sortir, si fossin ells. Si es produeix una fuga en una presó, volem que surti bé, i a vegades no som massa conscients dels motius pels quals els nostres protagonistes són allà; poques vegades pensem que el que és just és que la fuga fracassi, posem per cas, perquè el nostre heroi és un assassí.

Per evitar aquest dilema, el cinema segueix sempre una regla bàsica: si la fuga surt malament és que els protagonistes són culpables; si surt bé, són innocents condemnats injustament o se'ls ha tractat massa malament pel delicte que van cometre. D'aquesta manera salvem els mobles morals i no es pot acusar a la indústria de prendre partit pels delinqüents.

Us presentem deu pel·lícules de fugues espectaculars que surten bé. I mentre reflexioneu sobre l'anhel de llibertat de tot ésser humà, us recordem que resteu a casa: tot serà per un bé superior.

*In dubio, pro reo

Un condenado a muerte se ha escapado, de Robert Bresson (1956)

Situada en el París ocupat pels nazis durant la segona guerra mundial, el protagonista és un membre de la resistència que organitza la seva fuga en pensar que serà executat. Rodada en plans curts per emfasitzar la opressió, i amb un treball sonor exquisit per explicar el que passa a fora, més que una fuga el que veiem és una redenció.

efilm

 

 

 

La gran evasión, de John Sturges (1963)

Mítica superproducció amb un repartiment estel·lar, algunes de les seqüències formen part de l’imaginari col·lectiu (“Neverra”,  la terra del túnel als pantalons, la fuga en moto....). Malgrat l’ambient benevolent del camp de presoners, ens recorda una màxima de les pel·lícules de fugues: tot presoner te l’obligació d’intentar escapar com sigui.

efilm

 

 

 

Papillon, de Franklin J. Schaffner (1973)

Quan la novel·la Papillon, d’Henri Charriére, es va convertir en un supervendes a nivell mundial era d’esperar que se’n fes l’adaptació cinematogràfica, i no es van escatimar recursos: tot un Dalton Trumbo al guió, Steve McQueen i Dustin Hoffman de protagonistes, i Jerry Goldsmith a la banda sonora, uneixen el seu talent per explicar l’amistat de dos presoners en un dels règims carceraris més despietats del món.

 

 

 

Fuga de Alcatraz, de Don Siegel (1979)

Basat en la fuga autèntica de tres presoners que van aconseguir escapar per primera vegada d’Alcatraz a principis dels 60 (i dels que no se’n va saber mai més res), aquesta pel·lícula protagonitzada per Clint Eastwood posa en valor l’enginy i l’intel·ligència del presoner que és capaç de derrotar el sistema en un entorn deshumanitzant.

 

 

 

 

1997: rescate en Nueva York, de John Carpenter (1981)

En un futur –llavors- distòpic, l’avió del president dels Estats Units és segrestat, però aconsegueix salvar-se anant a parar a Manhattan, que s’ha convertit en una presó de màxima seguretat. Per rescatar-lo s’envia al reclús Plissken (Kurt Russell), no sense abans injectar-li una bomba al coll amb un termini de 24 hores. Tensió, acció, música electrònica trepidant, i forces picades d’ull a l’spaguetti western fan d’aquesta pel·lícula un gran entreteniment.

 

 

 

 

Chicken run: evasión en la granja, de Nick Park i Peter Lord (2000)

Magnífica paròdia de les pel·lícules bèl·liques, i en especial, de La gran evasión, de la mà d’una granja de gallines en perill de mort i el gall americà que les ha de salvar del seu destí. Àcida com només l’humor anglès pot ser-ho, però tendra i commovedora quan convé, és tan recomanable pels infants com pels adults.

 

 

 

Si quiero silbar, silbo, de Florin Serban (2010)

Acabem amb una pel·lícula que ens farà reflexionar, que és per al que serveix el cinema romanès des de fa més de 20 anys: sacrificar la pròpia llibertat per salvar del seu destí el teu germà, o fer veure que no ho veus i deixar que s’estavelli com tu? L’adolescent Silviu s’enfrontarà a aquest dilema en la fugida d’un centre de detenció de menors.

 

 

 
 

El expreso de medianoche, d’Alan Parker (1978)

Un altre règim penitenciari brutal se ceba amb un jove estatunidenc a qui enganxen intentant sortir amb droga de Turquia. Rodat sense concessions per Alan Parker a partir d’un guió d’Oliver Stone, se centra més en el viatge interior mental i físic que experimenta el protagonista que en la victòria final, per bé que l’eufòria compensa un mal tràngol desagradable.

 

 

 

 

 
 

Evasión o victoria, de John Houston (1981)

Un altre règim penitenciari brutal se ceba amb un jove estatunidenc a qui enganxen intentant sortir amb droga de Turquia. Rodat sense concessions per Alan Parker a partir d’un guió d’Oliver Stone, se centra més en el viatge interior mental i físic que experimenta el protagonista que en la victòria final, per bé que l’eufòria compensa un mal tràngol desagradable.

 

 

 

 

  També et pot interessar:

 

  Vés al prestatge:

Cadena perpetua, de Frank Darabont (1995)

Segur que us ha estranyat no trobar-la en el llistat anterior, perquè la primera pel·lícula que ve al cap de tothom sobre fugues a la presó és aquesta. Clàssic modern indiscutible, transmesa milers de vegades a la televisió, conté el còctel perfecte de guió (Stephen King), actuacions (Tim Robbins i Morgan Freeman), ritme (Frank Darabont) i final feliç que agrada a tots els públics. Ja és LA pel·lícula del gènere, mal que ens pesi. I tot gràcies a Rita Hayworth i Rachel Welch.

efilm

 

 

 

  També et pot interessar:

 

  Vés al prestatge:

Data de creació 02-04-2020 Última actualització 03-04-2020