Autor del poemari Última ronda pel que va rebre el 1999 el premi Amadeu Oller, mereix ara també un premi per aquest darrer poemari tan important com el darrer i més encara. Els poemes de La rèmora no tenen pèrdua, encara que no tothom els pugui fer justícia. “El llibre gira entorn de la vivència en parella del paisatge del Barcelonès Nord i té com a eix central el recorregut del riu Besòs”, diu l’autor. D’aquí deu venir la paraula del títol, “rèmora”, que pot ser tant un peix que es pugui trobar en aquest riu, com simbòlicament l’obstacle que s’oposa a l’avançament d’una cosa. Al poema Les vocals hi trobem aquesta referència:
I res ens priva de romandre muts
i a la gàbia del llenguatge més blanc
sense rèmora de plany ni de guany.
El “llenguatge més blanc” seien els versos envoltats de blanc, en una metonímia, doncs, agafant el que es troba de costat. El “muts i a la gàbia” sembla una imatge molt brillant per parlar de la forma que amaga el fons, que no el diu directament. Que podria ser un joc de paraules entre “muts” i “mots” també. La paraula “rèmora” del títol surt aquí, però podria sortir també al poema La mirada:
La boira m’ha permès de veure
la neu i els seus colors.
La boira com a una rèmora, com la poesia mateixa, que costa d’entendre, però alhora permet d’entendre “el tot de totes les coses”, que deia Forster. Com amb el quadre de Kandinski, Improvisation 7, d’expressionisme abstracte, on sembla que hagis agafat, engrapat, entès el que vol dir l’artista, perquè abans de tot ja l’has sentit.
Hi ha una sèrie de motius que reverberen, de metapoesia, al voltant de la condensació, la síntesi del “record que demana un mot precís i breu”, la concisió de “poda les paraules”, la poesia que “no parla” (diu sense dir), que “no escolta” (no necessita apuntador), “com un jeroglífic” (que cal endevinar-ne la mateixa interpretació), i “canta, en silenci i en veu alta” (funciona per escrit i recitada). “No xerris. No escriguis” (no ho facis inútilment). El “Descobriment, troballa: / les formes insignes d’allò sublim”, perquè trobar el que has perdut és una imatge del que fas quan crees. I aquest poemari sí que n’és una, de troballa. “Descobrir la muntanya/ que vèiem des de casa”, parlaria de la seguretat, la protecció davant la intempèrie on resideix aquest sublim. El retorn del passat en “d’on brolla el que torna” i “de l’aiguaneix a l’avís” parlaria del mateix.
Això lligaria amb “Avui que arribes i ets demà conclòs”, dins L’espera, que fa pensar en l'a priori que permet que sorgeixi el poema, la “paraula viva” de Maragall. En el poema Les dues meitats, el “pou de la memòria” sembla tota una referència a Ferrater, dins el poema Si puc: “He sentit el so fosc/ d’una cosa que em cau/ dins algun pou. Quan suri,/ he de saber conèixer/ que ve d’aquest moment?”. I aquestes “dues meitats dels teus ulls:/ que són el sol, que són la nit”, es relacionarien amb la mitja taronja, amb l’home que és el sol que la lluna de la dona vol reflectir, i a l’inrevés.
La primera part del llibre té per títol “En lletra menuda”. La segona, “En lletra rodona”. El primer podria referir-se a la poesia, sempre una cosa molt gran en una de molt petita. El segon, a la poesia que és rodona, com els personatges d’una novel·la, o la novel·la mateixa, que evoluciona, sorprèn i convenç. Com, de fet, ho fa tot el llibre. Que conclou amb aquest vers: “un cos d’aire i de nit”, un oxímoron, perquè posa de costat l’aire, allò espiritual, la mateixa poesia, i el cos de lletra, el poema en què es converteix. Que sempre es mou en la nit, el dia només és per la prosa.
Recomanat per Helena Bonals Barberà. Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat.