Hi ha una diferència important entre fer servir un tema d’un músic per subratllar el moment d’una pel·lícula, que és el més usual, i que una composició determinada formi tota la banda sonora del film, a vegades amb petites variacions, arribant a definir fins i tot la personalitat dels personatges.

En el cas de Bach hi ha almenys dues pel·lícules que il·lustren l’exemple: el Preludi Coral per orgue en Fa Menor BWV639 és el tema principal i únic de la pel·lícula Solaris (Andrey Tarkowski, 1972), mentre que la Coral per orgue en si menor BWV727 ho és de la pel·lícula Trainspotting (Danny Boyle, 1996).

Un cas en el que la música de Bach s’ha utilitzat al cinema de manera completament diferent a la del seu propòsit original és el de les Variacions Goldberg. Aquest va ser un encàrrec del comte Hermann Carl von Keiserling de Dresden al músic, i estaven pensades per que el clavicordista de la cort Johann Gotielb Goldberg les interpretés durant les llargues nits d’insomni del mandatari. Curiosament, una música que invita a la pau i el relaxament és la preferida d’Hannibal Lecter mentre planeja la fuga i assassinat dels policies que el custodien a El silenci dels anyells (Johnathan Demme, 1991)

Altres psicòpates cinematogràfics que estimen les variacions són el Mr. Ripley de El talento de Mr. Ripley (Anthony Minghella, 1999), l’assassí de El coleccionista de amantes (Gary Fleder, 1997) i el sinistre Amon Göeth, el cap del camp de Plazsów de La lista de Schindler (Steven Spielberg, 1993).

Un altre ús allunyat de l’original és el de la famosíssima Tocata y fuga en re menor BWV 565, sempre interpretada en llocs terrorífics o davant de personatges inquietants: El hombre y el monstruo (Rouben Mamoulian, 1931), Satanás (Edward G. Ulmer, 1934), Fantasía (1940), El crepúsculo de los dioses (Billy Wilder, 1950) i 20.000 leguas de viaje submarino (Richard Fleischer, 1954).

Quan volem donar un aire de sofisticació, i a l’hora de tranquil·litat –ja sigui amb intenció o irònicament- l’ Aire per la corda de sol de la Suite orquestral nº 3 en re major és una opció d’eficàcia provada: la sentim a Jo, que noche! (Martin Scorsese, 1985), Seven (David Fincher, 1995), Pactar con el diablo (Taylor Hackford, 1997), Battle Royale (Kinji Fukasaku, 2000), Collateral (Michael Mann, 2004) o Enter the Void (Gaspar Noé, 2009).

Però no podem acabar aquest petit homenatge al Bach cinematogràfic sense fer esment de l’homenatge que Pere Portabella li dedica a El silenci abans de Bach (2007), potser la única i ben merescuda obra on l’únic protagonista és el músic i les seves composicions celestials.

En camió i amb harmònica:

Händel

Un altre cas en que una sola peça pot ser l’únic necessari per tota la banda sonora d’una pel·lícula. És el cas de la Sarabanda de la suite en re menor per a clavecí de Händel, que és l’únic tema musical que sona una vegada i una altra a Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975). En altres casos pot indicar que estem davant d’una pel·lícula d’època, com a Tristram Shandy (Michael Winterbottom, 2005).

Mozart

Deixant de banda el monumental biòpic que li va muntar Milos Forman al músic en Amadeus (1984), i on –òbviament- tot el que sonava era seu, Mozart esquitxa aquí i allà multitud de pel·lícules.

La Petita serenata nocturna K 525, per exemple, s’utilitza en escenes que mostren sopars de gala o restaurants de luxe amb música en directe: a Mi nombre es Harvey Milk (Gus van Sant, 2008), La hoguera de las vanidades (Brian de Palma, 1990), Borat (Larry Charles, 2006), La teniente O’Neil (Ridley Scott, 1997) i Batman (Tim Burton, 1989).

Petita serenata nocturna: 

Beethoven

Hi ha peces que defineixen un compositor, peces que defineixen una pel·lícula, i peces d’un compositor que s’han utilitzat de tantes formes diferents en el cinema, que ja no saps si són d’ell o de la industria del cinema. La Simfonia nº 9 de Beethoven apareix a Jungla de cristal (John McTiernan, 1988), La naranja mecànica (Stanley Kubrick, 1971), Nostalgia (Andrei Tarkovski, 1983), El club de los poetas muertos (Peter Weir, 1989), etcètera, etcètera, etcètera...

Molt menys conegut, en el sentit de molt menys sabut que és seu, el Segon moviment de la simfonia número 7 és capaç de donar grandiositat a qualsevol imatge que toqui: The Fall. El sueño de Alejandría (Tarsem Singh, 2006), Viaje a Darjeeling (Wes Anderson, 2007), Irreversible (Gaspar Noé, 2002), Señales del futuro (Àlex Proyas, 2009) o El discurso del rey (Tom Hooper, 2010).

Zubin Mehta: 

Anem ara per compositor contemporanis, molt menys coneguts del gran públic, però la música dels quals s’ha utilitzat profusament a centenars de pel·lícules.

Èrik Satie

Aquest compositor precursor del minimalisme i l’expressionisme, coetani de Debussy amb qui era amic i rival, romandria pràcticament desconegut pel gran públic fins que l’any 1967 un pianista francès d’origen italià, Aldo Ciccolini, publica un disc amb la major part de la seva obra.

Des de llavors, especialment les seves Gymnopédies i Gnossiennes apareixen en multitud de pel·lícules, sobretot en aquelles escenes que necessiten d’un toc de tristor, o potser malenconia: Malas tierras (Terrence Malik, 1973), Chocolat (Lasse Hällstrom, 2000), Samaritan girl (Kim Ki-Duk, 2004), Lo que la verdad esconde (Robert Zemeckis, 2000), La invención de Hugo (Martin Scorsese, 2011), Magical girl (Carlos Vermut, 2014), Call me by your name (Luca Gaudagnino, 2017), Green book (Peter Farrelly, 2008)...

La gymnopedie número 1 al piano: 

Samuel Barber

Si el que cal és expressar els horrors de la guerra o el patiment humà, el nostre compositor contemporani favorit és el nord-americà Samuel Barber. El segon moviment del Quartet de corda Opus 11 s’ha fet servir a El hombre elefante (David Lynch, 1980), Platoon (Oliver Stone, 1986), El aceite de la vida (George Miller, 1992), Amélie (Jean-Pierre Jeunet, 2001), A 20 pasos de la fama (Morgan Neville, 2013)...

L’adagio per a cordes per la Filàrmonica de Vienna: 

Arvo Pärt

Les composicions de l’estoni Arvo Pärt es van començar a fer servir per diferenciar-se dels altres i ser els més innovadors, però clar, quan molts cineastes tenen la mateixa idea, el que és original s’acaba convertint en mainstream. La peça Spiegel im spiegel s’ha fet servir a  Gerry (Gus Van Sant, 2002), Barridos por la marea (Guy Ritchie, 2002), Soldados de Salamina (David Trueba, 2003),  Pa negre (Agustí Villaronga, 2010), Un lugar donde quedarse (Paolo Sorrentino, 2011), To the wonder (Terrence Mallick, 2012), La gran bellesa (Paolo Sorrentino, 2013), The Young Pope (2014)...

Spiegel im spiegel: 

Acabem amb els més desconeguts dels compositors clàssics, aquells les peces dels quals tots hem sentit en alguna pel·lícula, però si ens pregunten de qui són no en podríem donar el nom. Rescatem-los de l’anonimat, doncs:

Marin Marais

Durant un poc temps la pel·lícula Tots els matins del món (Alain Corneau, 1991), on la seva figura (interpretada per Gérard Dépardieu) i música tenia un paper destacat, el van fer conegut. Després d’allò només Jordi Savall l’interpreta periòdicament, tot i l’exquisidesa de les seves composicions.

La rêveuse, amb Jordi Savall: 

Léo Delibes

Que aixequi el dit qui conegui aquest home. Ho veiu? Ningú. En canvi, el Duet de les flors de l’òpera Lakmé l’hem sentit en moltíssimes ocasions, fins i tot en anuncis de TV. El seu component lèsbic li devem, sobretot, a la pel·lícula El ansia (Tony Scott, 1983), encara que s’ha fet servir a Piraña 3D (Alexandre Aja, 2010) i a Atrapado por su pasado (Brian de Palma, 1993), per citar només algunes de les més extremes.

Paciència fins el minut 1:09: 

Jean-Baptiste Lully

Un altre il·lustre desconegut, tot i que aquest italià naturalitzat francès va ser qui va introduir l’òpera a França. No? No sona de res? Doncs nosaltres hem sentit la seva Marche pour la cérémonie des turcs fins i tot el cavalcades de reis, tal com sona. I és que sentint-la en aquesta increïble versió a càrrec de François-Xavier Roth sembla que en qualsevol moment un rei entri en escena...

Només a la BBC: