Films per la Greta
Pel·lícules per la Greta
Commemorem el Dia Mundial del Clima
Us presentem una llista de pel·lícules amb missatge ecologista positiu, i unes altres que ens alerten dels perills que amenacen l’ecosistema mundial. Estem convençuts que les primeres, que de ben segur ja coneix, agradarien la Greta Thumberg; les segones, creiem que la farien enfurismar. Així que les trobareu sota aquests dos epígrafs, en un intent de conscienciar-nos, tots plegats, que el que ens hi juguem és molt.
Dersu Uzala, per Akira Kurosawa (1975)
>Bibliodigital (novel·la)
El capità Vladímir Arsèniev i un destacament d’homes han de fer unes prospeccions geològiques a la taiga siberiana. En un dels viatges al campament es perd i és rescatat per un caçador nòmada, Dersu Uzala, que li ensenyarà a viure en harmonia amb l’entorn. Basada en el llibre de memòries escrit per Arsèniev, un clàssic a Russia, Kurosawa es va desplaçar als paisatges autèntics per filmar aquest inspirat cant a la preservació de la natura.
Una verdad incómoda, de Davis Guggenheim (2006)
Després de perdre les eleccions a la presidència dels Estats Units davant George Bush jr (o després d’assumir el cop d’estat del tribunal suprem, que va decidir que s’havia acabat comptar vots), Al Gore va reorientar la seva carrera cap a activista mediambiental contra el canvi climàtic. El 2017 va estrenar la seqüela “Una verdad muy incómoda: ahora o nunca”, que només feia que constatar que, deu anys més tard, poc s’havia fet per revertir el problema.
Captain Fantastic, de Matt Ross (2016)
Posicionar-se davant els avenços tecnològics rebutjant-los per complet és situar-se a l’extrem. Això és el que ha fet el protagonista d’aquesta pel·lícula, Ben, decidit a combatre una determinada idea de societat; fins que una circumstància extrema farà que ell i els seus sis fills tornin a la “civilització” i, amb ella, a un xoc en l’estil de vida. Faula indie agredolça, no deixa de fer-nos reflexionar.
Mañana de Cyril Dion i Mélanie Laurent (2016)
Davant el perill d’extinció de la raça humana cap al 2100, els documentalistes francesos Cyriol Dion i Mélanie Laurent s’embarquen en un viatge de descobriment de la manera d’evitar-lo. Optimista retrat de com es pot reinventar la humanitat per aprofitar millor els recursos, prima el positivisme sobre una visió catastrofista del futur.
Viaje a Nara, de Naomí Kawase (2018)
Tot i que amb un estil de narració que oscil·la entre el conte, l’oníric, i l’incomprensible, la sensació final d’aquest viatge als boscos de Nara, al Japó, és que hi ha una part de la naturalesa que connecta amb l’ésser humà, i que aquesta connexió és indestructible. Per deixar-se portar per les imatges i la poètica sense pensar gaire en el guió.
Hacia rutas salvajes, de Sean Penn (2007)
Un altre abandó de la vida moderna i civilitzada per endinsar-se en la vida salvatge d’Alaska per part d’un jove idealista, la història ha subjugat tant una legió d’admiradors que n’hi ha que fins i tot han perdut la vida intentant visitar els llocs que apareixen en el film. No se li pot restar mèrit a la mestria de Penn filmant la naturalesa, però el que realment l’ha convertit en obra de culte és aquella crida de Jack London que molta joventut es fa seva.
El olivo, d’Iciar Bollaín (2016)
Que una olivera estigui dos mil anys creixent en un mateix lloc, i després es vengui i trasplanti a milers de quilòmetres de distància ha de tenir conseqüències sobre els humans. És tan senzill com que no tot es pot comprar impunement, que mercadejar amb els recursos naturals va contra la pròpia natura, i que qui gosi fer-ho acabarà pagant un preu molt alt. Pura lògica.
Wall·e, d’Andrew Stanton (2008)
Tot i que ho sembli, aquesta no és una pel·lícula infantil. Sí que surt un robot molt simpàtic que fa coses adorables, i evidentment que es pot veure en família, i naturalment que els infants l’entenen; però quan diem que no és infantil volem dir que el que explica està lluny d’interessar només les nenes i nens. Així que, adults solters i sense fills, que feu que encara no l’heu vist?
El viaje de Chihiro, d’Hayao Miyazaki (2001)
Un canvi de casa decidit pels pares dona pas a un viatge tan inesperat com sorprenent. Una odissea on tota la màgia dels Estudis Ghibli desemboca en una obra mestra de l'animació.
También te puede interesar:
Ir al estante:
El día de mañana, de Roland Emmerich (2004)
El canvi climàtic no deixa veure els seus efectes d’un dia per l’altre, i ni molts menys comença una glaciació de la nit al dia. Això són coses de Hollywood. Però si deixem de pensar en nosaltres per pensar en els nostres fills o nets, potser ens farem una idea aproximada del que podria passar. Ara la cosa ja no és tan ridícula, oi?
Snowpiercer, de Bon Joon-Ho (2013)
Molt abans d’encandilar la industria cinematogràfica i mig món amb Parásitos, el coreà Bon Joon-Ho va filmar aquesta distòpia on la humanitat viu reclosa en un tren que circula perpètuament pel món. Sí, tot el que queda de la humanitat cap en un tren, perquè un experiment fallit per aturar el canvi climàtic va acabar amb el món. Conclusió: a veure com ataquem el canvi climàtic, no siguem bèsties.
Hijos de los Hombres, d’Alfonso Cuarón (2006)
>Bibliodigital (novel·la)
D’aquí a set anys tots els homes hauran perdut la capacitat de procrear i les dones s’hauran tornat estèrils. Aquesta és la premissa sobre la que parteix el desesperançat film de Cuarón, que només fa que retratar una possibilitat de futur de la raça humana. Ciència ficció? Potser sí. Tanta com una pandèmia que reclou la població mundial.
Gorilas en la niebla, de Michael Apted (1988)
La naturalista Dian Fossey arriba a la jungla per estudiar el cens dels goril·les de muntanya, una espècie en perill d’extinció per la caça furtiva i la destrucció del seu habitat natural. Basat en el llibre del mateix nom que la pròpia autora va publicar, és un pertinent homenatge a una ecologista convençuda.
La costa de los mosquitos, de Peter Weir (1982)
Basat en la novel·la de Paul Theroux del mateix nom, Peter Weir explica la història d’un científic que, fastiguejat de la societat de consum, es trasllada a la jungla per viure amb la seva família en pau amb la natura. Al principi converteix, gràcies als seus invents, el lloc en un paradís, però aviat el seu caràcter explosiu farà que tot vagi degenerant. Comercialment va ser un fracàs per un Harrison Ford que broda un personatge ambigu, a la Greta no li agradaria un experiment fracassat; però Weir sempre explica coses interessants, com a magnífic director que és.
The east, de Zat Balmanglij (2013)
L’ecoterrorisme ha tingut poques vegades vida a la gran pantalla, bàsicament perquè és difícil justificar que la violència ambiental s’hagi de combatre amb més violència. El grup The East que ens mostra el film és una organització anarquista que atempta contra dirigents de grans multinacionals que atempten contra la naturalesa. Correcta en un pla simbòlic, inadmissible en un pla real.
After Earth, de M. Night Shyamalan (2013)
Aquesta peli és molt dolenta, per això enfurismaria la Greta. Si la portem aquí és perquè mostra la Terra com un lloc hostil, en el que després d’extingir-se la humanitat i fugir a altres mons, s’ha convertit en una trampa per als humans. Shyamalan es val de tant rebuscat raonament per fer-nos veure que podem convertir la nostra llar en la nostra tomba, tot i que amb resultats catastròfics.
Chernobyl, de Craig Mazin (2019)
L’aclamada minisèrie de l’HBO compta amb molts punts al seu favor: interpretacions memorables, bona fidelitat històrica, guió brillant... però si la posem aquí és perquè creiem que reflecteix molt bé que l’accident nuclear del 1986 s’hauria pogut evitar, i que les conseqüències duren molt més que una vida humana. Això sí que enfurisma.
Des del capítol 1 que els diferents regnes de Ponent senten el mateix advertiment: que s’acosta l’hivern. I què fan davant l’amenaça? Barallar-se entre ells pel poder. Doncs si això no és una metàfora de la lluita contra el canvi climàtic, que vingui el rei Targaryen i ho vegi.
También te puede interesar:
Ir al estante:
La Greta Thumberg és potser la cara més visible de l’activisme contra l’escalfament global del moment. Ara sembla més apartada d’un focus mediàtic que l’ha tingut en portada durant força temps, fins al punt de ser declarada persona de l’any per la revista Time; potser l’exposició als mitjans i la pandèmia hagin fet que s’hagi pres un merescut respir temporal.
Buscant les fotos que il·lustren aquest contingut hem pogut veure reaccions de tot tipus, a favor i en contra. No hi ha dubte que la Greta Thumberg és un referent per molts joves i adolescents, que veuen en ella una icona de lluita per una causa justa; també és cert que els atacs que ha rebut han estat descarnats, violents, i en molts casos, injustificats. N’hi ha que la tracten de titella de poderosos interessos a l’ombra, d’altres la ridiculitzen pel seu aspecte físic, i no falten els que treuen a la llum que és víctima de la síndrome d’Asperger que pateix.
Hi ha un alt component d’irracionalitat en molts d’aquests atacs. El canvi climàtic és un fet irrebatible científicament, i és legítim per qualsevol convertir-se en abanderat d’una causa; per combatre una idea en calen d’altres, que moltes vegades estan absents de les crítiques, o són d’una feblesa esfereïdora. Els arguments extemporanis no són arguments, són la prova que davant les idees justes, només hi ha frustració.
Així que, Greta, OLE TU!
