Elmer Bernstein
Elmer Bernstein
Elmer Bernstein i el jazz
Jazz i cinema han anat de bracet des del naixement del sonor (primera part)
Es commemora enguany el centenari del naixement del compositor Elmer Bernstein (Nova York,1922 – Ojai – California, 2004). La seva dilatadíssima carrera, de més de 200 bandes sonores per cinema i televisió, engloba títols mítics amb melodies que s’han fet eternes, però nosaltres ens centrarem en les composicions on la presència o la influència del jazz són més remarcables. I això, per què? Doncs perquè aprofitarem de pas per fer una repassada, obligatòriament sintètica, de com el jazz ha estat present al cinema des dels inicis del sonor, i hi ha deixat la seva empremta.
O sigui, un altre contingut "gafapasta" i "inacabable" del Prestatge de Cinema.
En las bibliotecas encontrarás:
También te puede interesar:
- Les 10 millors bandes sonores d'Elmer Bernstein
- Elmer Bernstein al Gènius
- Saltar introducció
- Posem-nos clàssics: Cinema i música clàssica
- Jazz i còmics
- El feliços anys vint: Vull ser una flapper
- Joe Hisaishi vs Hayao Miyazaki
- La música Pop i el cinema espanyol
- Màgia entre David Lynch i Badalamenti
- El poder de la música al cinema: Ennio Morricone i Sergio Leone
- Stranger Things: Homenatges cinèfils i musicals
- Llibres i documentals per cinèfils
Ir al estante:
Com dèiem, Bernstein no només feia bandes sonores de cinema, sinó que va treballar molt per la televisió. Un exemple podria ser la sèrie Johnny Staccato (no és broma i podeu trobar-la a les biblioteques), del 1959, on trobem un jove John Casavettes de protagonista. La sèrie anava d’un pianista de jazz que es dedicava també a fer de detectiu privat.
Així sonava la música:
De sempre, el binomi policia/detectiu privat i el jazz han estat l’excusa perfecta per posar-nos blues melancòlics mentre el protagonista ofega les penes en mitja garrafa de Jim Beam. Gairebé podríem dir que si ets detectiu als EEUU i no escoltes jazz, ets carn de cinema de sèrie Z.
El paroxisme ja arriba quan, a sobre de poli i agradar-te el jazz, el prota aprofita per donar-nos lliçons. És el cas de Bosch, la sèrie protagonitzada per l’actor més bufetejable del món (Titus Welliver, que deu ser una bellíssima persona) amb guions de Michel Connelly: Los Angeles, casa amb mirador, whisky a dojo, amplificador de tubs McIntosh... i...
Bé, com que l’escena no hi és, quedem-nos amb la música de la què parla: el tema Doxy, de l’àlbum Bag’s Groove, de l’únic, l’inimitable, el gran... Miles Davis
Tornarem a ell en propers capítols de Jazz al cinema...
También te puede interesar:
- Les 10 millors bandes sonores d'Elmer Bernstein
- Elmer Bernstein al Gènius
- Saltar introducció
- Posem-nos clàssics: Cinema i música clàssica
- Jazz i còmics
- El feliços anys vint: Vull ser una flapper
- Joe Hisaishi vs Hayao Miyazaki
- La música Pop i el cinema espanyol
- Màgia entre David Lynch i Badalamenti
- El poder de la música al cinema: Ennio Morricone i Sergio Leone
- Stranger Things: Homenatges cinèfils i musicals
- Llibres i documentals per cinèfils