La Cita, o, La història d'una polla jueva

La cita o la història d’una polla jueva. La Sarah és una noia alemanya que decideix operar-se per fer un canvi de sexe. Tot el relat és un monòleg-discurs de la protagonista i alhora narradora dirigit al cirurgià Doctor Seligman, jueu. Mentre roman estirada i el metge li explora la vagina, la Sarah va explicant, divagant, confessant (fent un ús adient i exquisit del sarcasme i la provocació) i traient tots els temes que durant tants anys li havien causat por, vergonya, neguit i excitació. “No sap el tems que vaig trigar a adonar-me que el meu nom no era el meu nom, doctor Seligman; que quan no reaccionava, a la guarderia, no era per mandra, sinó perquè instintivament ja sabia una cosa que després vaig oblidar. Que simplement no podia identificar-me amb aquell nom, un nom de noia, de dona, de femella, un nom d’algú que tenia vagina. Aquella bestiola que tenia entre les cames i que tantes vegades era com un llimac. Encara ara em puja una esgarrifança, quan em diuen Frau, o senyora, o senyoreta.” Durant la lectura del llibre, coneixem amb primera persona tots els pensaments d’una persona que mai s’ha sentit identificada amb el seu sexe, empatitzant amb el lector que coneix en tot moment el procés de transformació del protagonista. La lectura va dirigida tant als lectors adolescents com adults. L’originalitat de l’ús del monòleg en tota la narració la fa atractiva. El llenguatge, vocabulari i registre és molt directe, desenfadat i fa que la lectura sigui fresca i senzilla. Recomanat per Bib. Ramon Vinyes i Cluet. Berga.

La Seducción

Després de l’intercanvi de correus electrònics, una escriptora convida una fotògrafa, vint anys més jove que ella, a una casa davant el mar a Altafulla per tal que li faci fotos de cara a l’edició de la novel·la que està escrivint, “La seducción”. En un principi, l’estada és fa estranya, ja que l’amfitriona manté la distància i no vol fer-se els retrats. Res és el que s’imaginava la fotògrafa, atreta sexualment per l’escriptora i que està en permanent espera d’un primer pas que li doni la confiança de materialitzar la seva fantasia. Però la distància entre elles va creixent sobretot amb l’aparició de la Greta, amiga de l’escriptora i amb qui comparteix una intimitat ambigua.  La repressió del desig sexual farà que l’ansietat vagi en augment i la contenció sigui dolorosa per ambdues parts en no trobar el camí ja que els tempos són ben diferents. L’autora proposa un joc de miralls entre el llibre que escriu el seu personatge i el que ha escrit ella mateixa, un joc que té paral·lelisme amb el de la seducció. El camí de la seducció pot proposar diferents camins: satisfer un desig o iniciar un amor. El joc de la seducció i de la fantasia sexual es traspua durant tota la narració a l’igual que la presència dels dos tempos vitals: el d’una dona madura i el d’una dona vint anys més jove. Una història sobre el poder de les imatges en el desig i la potència sanadora de la tendresa. Recomanat per Carme Parrillas.  Dones i Feminismes i LGTBIQ+. Biblioteca Joan Oliva i Milà. Vilanova i la Geltrú. 

Todas las veces que salí del armario

Ja fa temps que les novel·les gràfiques i còmics ens expliquen, de manera autobiogràfica o inventada, les vicissituds dels protagonistes en la presa de consciència de la seva sexualitat.  Eleanor Crewes ens ofereix la seva primera novel·la gràfica on expressa un procés que, més que d’acceptació de l’ homosexualitat, és un descobriment gradual. Perquè ella no ho tenia tan clar! Educada en un ambient “inconscientment heterosexual”, alguna cosa la remou mentre s’endinsa en l’adolescència. A diferència d’altres testimonis, Ellie no ho veu tan clar des de petita. No identifica els signes. Li agraden alguns nois, vol tenir un xicot. Li costa dir-se lesbiana. A diferència del títol original “The times I knew I was gay”, a Espanya fa referència a aquell amagatall del qual se suposa hom ha de ser conscient de ser-hi, per voler-ne sortir. Estava Ellie dins l’armari? Ella creix en un ambient que no és expressament anti-gay, però naturalitza com el que més l’heterosexualitat, de manera que no es reconeix com a tal fins passada l’adolescència. El dibuix a llapis en blanc i negre té un estil naïf que reafirma la tendència del còmic d’ara: que no cal tenir un ple domini de la tècnica per a expressar allò que vols dir. Amb una sorprenent referència a la marca de grafits que es fan servir, és una solvent història d’una xicota lesbiana a qui costa, molt més que a d’altres, entendre qui és i què li passa. No tots veiem els camins a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. Quan descobreixes qui ets, saps feliçment com vols recórrer els camins que trobaràs. Recomanat per Eva Solé. Dones i Feminismes i LGTBIQ+. Biblioteca Joan Oliva i Milà. Vilanova i la Geltrú. 

Planeta

Ana Oncina (Elda, 1989) és coneguda per les divertides aventures de Croqueta y Empanadilla (La Cúpula, 2014); no obstant, en les seves darreres obres, la seva labor com a vinyetista d’èxit ha anat evolucionant cap un estil més proper al manga. Una influència que es deixa notar en el seu últim còmic Planeta i en el qual ens presenta la història de la Valentina, una ceramista que viu amb la seva gossa en una cabana enmig del bosc allunyada del brogit del món. La seva existència transcorre plàcidament entre passejades per la natura i visites al petit poble del costat de casa per comprar llibres i veure els seus amics. Un dia, en una d’aquestes visites, coneix l’Ane, una jove publicista amb la que començarà una relació sentimental. Per les nits, però, la Valentina ha començat a somniar una vida ben diferent situada en un futur llunyà on les diverses catàstrofes mediambientals han portat a la humanitat a migrar a un planeta anomenat Nebulón; aquí la gent viu en parella vinculades a una IA en apartaments aïllats i l’únic contacte amb la resta d’éssers humans té lloc a través de dispositius de realitat virtual. En aquest escenari Val3 i An7 tenen una relació que ha entrat en crisi des de que la Val3 ha començat a somniar amb una altra existència en la qual no s’ha de connectar per viure experiències o veure als seus amics. D’aquesta manera ens trobem amb dues històries d’amor que es van entreteixint i complementant. Dues dimensions del relat que contrasten no només argumentalment també gràficament: mentre que la cabana del bosc ens situa en un univers de colors càlids amb l’ús de tonalitats marrons i ocres per donar vida un refugi de descobriment i romanç, l’apartament a l’espai està dominat per colors freds, blancs i grisos que accentuen la sensació de soledat i tristesa del final de l’amor. El domini tècnic i estètic d’Oncina també queda reflectit en la forma de jugar amb la composició i els plans dins de la pàgina amb una execució de traç net i sobri, que li permet mantenir la tensió del relat i posar de manifest una quotidianitat d’emoció continguda al llarg de tota la lectura. Planeta és una obra de ciència ficció que reflexiona sobre el present en un moment en què la tecnologia ocupa cada vegada més terreny de les nostres vides. La pèrdua dels lligams, dels sentiments i la creixent incapacitat de veure als altres, la possibilitat de perdre’ns en el desconcert que implica tot això, com a rerefons d’una història d’amors i soledats. Més informació: Ana Oncina a les Biblioteques Pàgina web oficial Recomanat per Mònica Rodríguez Gallardo. Bib. Jaume Perich i Escala. Premià de Dalt. 

Se buscan mujeres sensatas

Western neopulp ambientat al sud-oest americà en un futur apocalíptic no gaire llunyà, on l’estat és feixista i censurador i hi ha hagut un retrocés tecnològic. El relat comença quan Esther, fugint d’un matrimoni no desitjat després que la dona que estima ha estat condemnada a la forca, s’uneix a un grup de bibliotecàries que travessen el desert recorrent els pobles aïllats per dur l’espurna de la cultura a un món en guerra i repressiu. Aviat descobrirà que les bibliotecàries no només són dones sensates que treballen per l’estat repartint materials autoritzats. Iniciarà un emocionant viatge a través del perillós vell nou oest, que també significarà un viatge interior cap a l’acceptació d’ella mateixa i sobretot d’acceptació de la idea que persones com ella poden tenir un final feliç. Se buscan mujeres sensatas explica una història plena de personatges queer que lluiten per la llibertat i els seus drets, amb escenes d’acció i aventures. Nominada al premi Hugo i Locus, de ciència-ficció i fantasia, aquesta obra explora, malgrat la distopia, idees com que es pot trobar la felicitat, l’amor i l’estabilitat a una vida no normativa o que, de vegades, la pèrdua no suposa la fi d’una vida. La ciència-ficció i la fantasia permeten, des de la narrativa, ampliar els límits del que és imaginable i trencar les idees que conformen l’statu quo imposat per la majoria. Potser per això podem dir que, prenent el relleu d’autores com Ann Bannon, aquesta obra encoratja a la defensa de la igualtat i el respecte per les llibertats personals, la qual cosa sembla tan necessari ara com fa mig segle, si tenim en compte que en aquesta dècada un altre llibre de l’autora, "When We Were Magic", ha acabat a un llistat extens de llibres que devien eliminar-se de les biblioteques de les escoles públiques a tot l’estat de Texas. Recomanat per Cristina Bru Sanchez. Bibliobús Cavall Bernat.

Trencant barreres

En el llibre, l’autora fa un repàs pel darrer segle a través d’un reguitzell de dones, més o menys conegudes, que van posar el seu granet de sorra per a l’empoderament posterior. Ja sigui en el món de la política, la medicina o el periodisme, així com desenvolupant la seva feina com a taxistes, telefonistes, o transportistes, totes van obrir camí deixant enrere la submissió que es considerava “normal” per al conjunt de les dones. Per concloure, l’autora ha triat vint-i-tres dones singulars a la Catalunya del segle XX. Per estricte ordre cronològic, s’hi destaquen pintores, oceonògrafes, aviadores, bomberes, directores de cinema…que van ser o, encara ho són, singulars, d’una manera o altra. “El llibre es fa ressó de la veu potent, transgressora i inspiradora del feminisme en la figura de les dones que individualment i col·lectivament han estat agents actius del progrés cap un altre món possible més just, equitatiu i feliç per a tothom“ Mercè Otero i Vidal. Pàgina 7 del pròleg de Trencant barreres. Més informació: Soledad Bengoechea a les Biblioteques Dones i Feminismes i LGTBIQ+. Bib. Vilanova i la Geltrú. 

La Sala de los espejos

Els seguidors de l’autora ja estan acostumats al seu to àcid, que fa servir per posar damunt de la taula temes d’allò més actuals. Així ho va fer amb les seves obres anteriors: El fruto prohibido, sobre la història cultural de la vulva; Los sentimientos del príncipe Carlos, en què reflexiona sobre els mites, lligats als sentiments, associats als rols femenins i masculins i No siento nada, sobre la concepció de l’amor a l’actualitat. Ara, ha arribat a casa nostra La sala de los espejos. En aquest nou assaig en forma de còmic, l’autora reflexiona sobre la dictadura de la imatge. Amb un caràcter feminista, Strömquist parla sobre com les dones de la societat occidental resten sotmeses a la tirania de la imatge. Més informació: Liv Strömquist a les Biblioteques Dones i Feminismes i LGTBIQ+. Bib. Vilanova i la Geltrú. 

Ni enfermos ni pecadores

"Ni enfermos ni pecadores" és el resultat de tres anys d’investigació en què Castro ha contactat amb periodistes i víctimes de suposades teràpies de conversió i n’ha analitzat els promotors (a qui ell anomena perpetradors). Sempre en secret, el promotors d’aquestes teràpies sotmeten a molts joves a situacions extremes que habitualment provoquen ansietat, depressió, inseguretats, autolesions i, fins i tot, suïcidi. L’autor pretén, segons les seves pròpies paraules, “poder ofrecer al público general una lente que le permita conocer qué está pasando en su país, que le abra los ojos a una violencia sistemática y estructurada que se mantiene oculta a la sociedad civil. Y, sobre todo, espero remover conciencias, generar enfado y preocupación, y conseguir una llamada a la acción colectiva para desenmascarar a los perpetradores, enjuiciarlos y establecer un marco jurídico que garantice que estos abusos no se sigan cometiendo“. Més informació: Saúl Castro a les Biblioteques Entrevista Dones i Feminismes i LGTBIQ+. Bib. Vilanova i la Geltrú. 

Soy yo

Aquesta lectura ens apropa a entendre la diversitat, l'orgull, l'autoconeixement, i l'acceptació d'un mateix i dels altres.

Me cuesta bivir

Vine i emporta’t a casa aquesta novel.la gràfica: “Me cuesta Bivir”. A partir de la seva historia personal, María Queraltó ens acosta a la bisexualitat. D’una manera amable i còmica ens dibuixa el seu procés i les seves emocions. 90 pàgines que et conviden a reflexionar sobre estigmes i fòbies.

Pussypedia

L’escriptora i investigadora Zoe Mendelson (Chicago, 1990) és l’autora de Pussypedia, l’enciclopèdia del pussy. L’autora proposa una nova definició per a la paraula pussy que vagi molt més enllà de només vagina. Perquè si a tot li diem vagina, estem de fet ignorant moltes altres parts del cos, com el clítoris, la uretra, els ovaris o la vulva, per exemple. Per aquest motiu, Mendelson proposa una nova definició més inclusiva tant pel que fa al gènere com també pel que fa al propi cos. Pussypedia, una enciclopèdia il·lustrada per l’artista visual María Conejo, que pretén trencar tòpics. Més informació: Zoe Mendelson a les Biblioteques Dones i Feminismes i LGTBIQ+. Bib. Vilanova i la Geltrú. 

Noi, noia

A mi totes les persones em cauen bé. Tothom té un cara, un cos, uns braços, unes cames... un cor que batega. Sentim emocions, tenim sentiments, a vegades, riem i també plorem...tothom es com tu i com jo. Bé, si, es veritat,  algunes persones som més baixetes que altres, hi ha qui té els cabells de color negre, castany, i fins i tot, de color vermell. Uns tenen la pell fosca i uns altres molt blanca... però a mi m’agrada jugar amb tothom, també  parlar, aprendre, escoltar... i tu?  Joana Estrela amb aquest llibre  aborda el tema de la identitat de gènere amb humor i sensibilitat. Adequat de 6 a 8 anys. Recomanat per Carme Sanuy de la Bib. Central de Terrassa

Corres como una niña: el género y la diversidad LGTBI en el deporte

L’esport no sempre ha estat obert a tothom, i ara es fa més evident que mai. David Guerrero ens proposa un viatge al passat i al present de l’esport i la seva relació amb les dones i amb les persones no normatives que mai han tingut fàcil poder practicar i sobretot competir en diferents esports. El llibre compta amb anècdotes injustes, algunes divertides, entrevistes i fotografies com la famosa de Katherine Switzer, la primera dona que va participar amb un dorsal a una marató a Boston l’any 1967, on es veu com mentre està corrent hi ha uns homes que ho volen impedir. Recomanació feta per Berta Cama Sánchez. Biblioteca Barberà del Vallès

Érase una vez dos princesas

Un còmic amb prínceps, princeses, herois i heroïnes que trenquen estereotips. Una història queer i de tints feministes que revisa el gènere del conte de fades. Personatges amb inseguretats i pors que busquen el seu propi destí, realitzant un camí de creixement i superació personal. La valenta Amira rescata a la dolça Sadie de la torre on està confinada. Després topen amb un príncep en dificultats, Vladric o Caraculo com elles l’anomenen, i junts emprenen aventures. Un còmic fresc amb un llenguatge directe i sense pèls a la llengua.  De la mateixa autora, també disponible La Sociedad de los Dragones de Té, El festival de los Dragones de Té i la Bahía Acuicornio.   Recomanat per Mireia Martínez Bailón. Biblioteca Ernest Lluch i Martín. Vilassar de Mar.

La divina comedia de Oscar Wilde

El bilbaí Javier de Isusi ens presenta en tant sols un pam de llibre i en poc més d’un quilo de pes repartit entre prop de quatre-centes pàgines una fantàstica recreació dels darrers anys de vida de qui podria haver estat el millor monologuista de la història, o si més no, el millor conversador en distàncies curtes: Òscar Wilde. Potser es exagerat reduir tant la figura d’un autor d’aquesta talla però segur que no s’hagués molestat, doncs tothom sap que apreciava i molt, gaudir de la conversa. Es prou conegut que Wilde va ser un escriptor i dramaturg irlandès de gran empremta que fou repudiat i condemnat per la seva homosexualitat, però potser no sabem com era la persona que habitava dins aquest personatge, sovint histriònic i sempre mordaç. Isusi decideix fantasiejar al voltant dels seus darrers anys en els que va viure una mena d’exili al costat d’amics, admiradors, i gent que passava per allà, al Paris de llindar del segle XX. Gent amb i sense ofici, i gent amb i sens benefici que viuran la vida i l’amor al costat del geni de Dublín, i sobretot del seu patrimoni pràcticament esgotat. Poc més es pot dir a banda de recomanar enèrgicament la seva lectura, un còmic fantàstic on Isusi s’abuida apassionadament i amb molt enginy en reconstruir uns diàlegs punyents a l’alçada de les circumstàncies. Amb el seu peculiar estil gràfic de tinta i aquarel·la omple de tons grisos tot el llibre. L’estructura de la pàgina amb absència de vinyetes està la servei narratiu trencant-se quant convé i adaptant-se als diferents clímaxs i a les diverses entrevistes de tots els convidats que aniran passejant al llarg de totes les pàgines. Cal destacar els premis que l’autor ha anar recollint per aquesta particular divina comèdia: el Premio Nacional de Cómic de 2020, i el Premio de la AACE (Asociación de autores de cómic de España) 2020. Aquí podeu veure un petit tastet del procés creatiu de l’obra.   Acabem amb una cita: La vida no es més que un assaig inacabable d’una obra que mai s’estrenarà, podria ser de Wilde, però no, es d’Amelie, la pel·lícula. Segur que a Wilde li hagués agradat. Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

Instal·lacions

Nicole Brossard (1943, Mont-real, Quebec) ha conreat tots els gèneres coherent amb el desig de produir coses noves (l’inèdit); una tendència a jugar amb els mots i a explorar els seus múltiples significats (polisèmia) ; i una valoració de les dones i del desig que experimenten o susciten.  Poeta, novel·lista, assagista, intel·lectual i feminista radical. Des dels anys 60 és una reconeguda i destacada activista pels drets lingüístics i de les dones. En ella la militància feminista i l’escriptura formen un tot.  En català podem llegir a més d’aquest Instal·lacions (Cafè Central, 2005), el també poemari Museu de l’os i de l’aigua (El Gall editor, 2013) i, l’assaig sobre traducció I de sobte sóc aquí a punt de refer el món (Adia, 2017). Traduïdes totes elles per Antoni Clapés.    Instal·lacions va ser publicat originàriament l’any 1989. En la seva edició catalana (2005) l’autora  anota “Volia que cada poema fos concebut com una instal·lació d’art visual, és a dir, que es pogués circular entorn del poema i aferrar-lo des d’angles diferents.”  I sí, cada poema és una instal·lació del sentit, físic i lingüístic. El títol és un mot-far, un esquer, t’atrapa al joc dels mots i tot és un circular del plaer de l’estimada (amoure-amora) cap a la llengua per tornar de la llengua cap a l’estimada. Cos, mot, paisatge i “recto verso la paraula ho llepa tot”.  L’editorial Cafè Central va ser fundada l’any 1989 pels poetes Antoni Clapés i Victor Sunyol. Trenta anys de poesia oberta a “tothora i a tothom” amb gairebé 350 títols publicats. La col·lecció Jardins de Samarcanda, neix l’any 1992 en associació amb Eumo, de la Universitat de Vic. Publiquen quatre títols l’any, dos a la primavera i dos a la tardor alternant poetes catalans i traduccions en les que sempre inclouen el text original, marca indestriable de la casa.  Una editorial far de la poesia.  Tast del poemari Instal·lacions  Comença amb...  PASSATGE tanmateix si es desplaça el sentit de la vida l'univers en pensaments la llei ordinària i els treballs legítims tanmateix "jo vivia allà" torna a llençar el somni, i en l'extrem immediat del sol i de les coses enutjoses en l'extrem immediat del llindar viurem mòbils   LLENGUA  perquè és amb la boca  la paraula com cavallets de fira  entorn el ventre  un flux de tendresa i de por  que dona al verb ésser la seva desmesura  recto verso la paraula ho llepa tot  ECO  en tu el sofriment és literari  perquè la vida sovint s’assembla  a alguna cosa que s’ha llegit, el turment  la vida viatja sense permís  en els llibres o el cos  callar simplifica el sofriment  parlar no s’aplica pas de la mateixa manera  a les dones  PAMFLET la bellesa és una passió òptima relatar de prop el preu de les cerimònies parlar de literatura és necessari per si mateix triar entre tantes possibilitats flexió de la veu inclosos múltiples reflexos els sentits alerta en carn viva i aposta m’implica sempre i moltes vegades en un mateix poema no tinc por de ser en dona canviada tríbade LESBIANA Look Me in the Eyes* la vora elèctrica de la imatge llindar de consciència si la pell se’m pobla és perquè sé *Mira’m als ulls. Barbara MacDonald i Cynthia Rich   Recomanació feta per Agnès Peiró. Biblioteca Central de Terrassa  

Hedwig and the Angry Inch

Dirigida per John Cameron Mitchell l’any 2001, aquesta pel·lícula ens explica la història d’una dona transgènere anomenada Hedwig Robinson. Cantant d’una banda de rock, a través d’escenes retrospectives, salts enrere i cançons recorrem i coneixem la història de la seva vida: la infantesa del nen Hansel amb la seva mare a l’Alemanya oriental comunista, la seva operació de canvi de sexe al costat oest del Mur de Berlín, el seu casament amb un soldat americà o la traïció d’en Tommy Gnosis, un amant que abans d'abandonar-la, li roba les cançons per triomfar com a estrella del rock. La banda sonora i la música és a càrrec d’Stephen Trask "Hedwig and the Angry Inch" és l’adaptació del cèlebre musical rock de l‘OffBroadway estrenat l’any 1998. Dos anys més tard, el musical es va representar al West End londinenc i posteriorment s’ha representat arreu del món. Més informació: LGTBI a escena Recomanat pel Prestatge d'Arts escèniques

Para acabar con Eddy Bellegueule

Com et sentiries si, des de l’escola primària, et veiessis assetjat diàriament? Com et sentiries si aquest assetjament continués en l’àmbit familiar? Què faries per sortir d’aquest pou? Édouard Louis, sociòleg i escriptor francès, ens ofereix en aquesta novel·la autobiogràfica un relat cru i transparent. Un relat on la violència actua de manera contundent a causa de la interseccionalitat de categories socials com la orientació sexual i la classe social. La pobresa, el racisme, la dominació i la homofòbia són el leitmotiv d’aquesta novel·la breu que ens presenta un quadre realment desolador. Aquest quadre desolador és la vida real, la vida que moltes persones homosexuals pateixen i que cal conèixer per tal de reivindicar amb força la defensa dels drets LGTBIQ+. Tot i que aquesta és la primera novel·la de l’autor, va despertar molt  interès per part de la crítica i del públic. Per una banda pels fets que narra, la negació als propis orígens per part d’una persona que no se sent acceptada en absolut per la seva comunitat. Per una altra banda per la qualitat literària i el contingut reflexiu que proporciona la lectura d’aquest llibre. La formació en sociologia de l’autor queda reflectida de manera molt marcada en tot el llibre que acaba qüestionant la percepció que té la societat de la classe treballadora. Les reflexions que, durant la lectura, ens proporciona ens recorda les teories del sociòleg Pierre Bourdieu. Per conèixer una mica més les teories d’aquest sociòleg es recomana la lectura de Cultura, desigualdad y reflexividad : la sociología de Pierre Bourdieu publicat per Los Libros de la Catarata (2003) i que es pot trobar a la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Província de Barcelona. Tanmateix, tot i la profunditat sociològica del text, la lectura és molt assequible ja que el llenguatge utilitzat per l’autor és molt directe i senzill. Ara bé, la sensació d’opressió és present en tot el llibre i aquesta, el lector, també acaba per sentir-la. Sense dubte aquesta obra és d’una qualitat irrefutable i explica una història que no deixa indiferent a ningú. Recomanat per Daniel Arredondo Sánchez. Bib .Districte 4. Terrassa.

Amors sense casa

Tria personal a cura de Sebastià Portell d’escriptures de desitjos no normatius. Antologia poètica que traça un itinerari per la poesia catalana dels últims cent anys a la recerca de les identitats sexuals i de gènere amb mirada no excloent. Portell ens presenta un contracànon on importen els TEXTOS. La veu és de la connexió entre la creadora lírica i la lectora de poesia. En aquesta primera Poesia LGBTQ catalana podem espigolar tota mena d’elixirs i artefactes poètics. Des de veus líriques críptiques, a sons bruts, silencis elegantíssims, rastres d’amors femenins, homoerotisme místic, sexe sense embuts... Hi trobem des de Maria Antònia Salvà, la nostra primera poeta moderna; al paroxisme poètic de Guillem Gavaldà; passant pel far d’aquest Amors sense casa, la Maria-Mercè Marçal. Podem avançar la lectura dels poemes cronològicament o donar-los veu al nostre aire. El plaer de llegir poesia a canonades! Celebrem aquest alfabet de l’amor. Fem-ne un tast i ens acomiadarem amb la recomanació. Convertim-nos en militants dels recitals, sincronitzem les agendes de les nostres llibreries temeràries, de les nostres biblioteques rebels i dels festivals valents i podrem gaudir de la poesia dita a tocar de cada casa. Qui va començar a pensar com catalogar allò que anomenem home i dona podria haver quedat amb algú a passejar amb qui fos, a la vora del mar, i gaudir del silenci. Ian Bermúdez (2012), Ser h(u)me*∞(a) Poesies de: Maria Antònia Salvà, Llorenç Moyà, Joan Ferraté, Blai Bonet, Francesc Garriga Barata, Biel Mesquida, Josep Piera, Josep Miquel Servià, Josep Micó Conejero, Jaume Creus, Maria-Mercè Marçal, Salvador Jàfer, Nora Albert, Encarna Sant-Celoni, David Vilaseca, Consol Martínez Bella, Manuel Forcano, Sebastià Alzamora, Begoña Chorques, Sònia Moll Gamboa, Carles Rebassa, Bel Olid, Ian Bermúdez, Eduard Escoffet, Martí Sales, Mireia Calafell, Maria Antònia Massanet, Sílvia Bel Fransi, Glòria Julià Estelrich, Maria Cabrera, Pau Vadell, Adrià Targa, Maria Sevilla i Guillem Gavaldà. Recomanat per Agnès Peiró. Bib. Central.Terrassa.

Disidentes de género

"Disidentes de género" es un recull ampli de vivències de persones trans. És precisament en aquesta  diversitat d’experiències  on radica la força d'aquest llibre que aconsegueix trencar, d'una manera evident,  amb la  identitat estereotipada i estigmatitzada que segueix reproduint el nostre  imaginari social. Des d'un to empoderador, sense equivaldre això a amagar les dificultats o/i el dolor que de vegades  comporta la dissidència a la norma, aquesta lectura amena i creativa,  ens mostra - a través de  diferents formats (poesia, còmic, diàlegs, conte, assaig, performance etc.)- una varietat de recorreguts  personals que es resisteixen al cisheteropatriarcat. Aquesta suma de relats evidencien que les categories sexe-gènere-sexualitat, en realitat, no s'ordenen sempre d'una mateixa manera binària i encotillada, sinó que poden combinar-se en formes diverses i fluïdes, fins i tot dins d'una mateixa vida. Des de l' autenticitat, la quotidianitat i la intimitat -i més enllà de la teoria-, aquesta  polifonia de veus  encarnades en diferents contextos, no només ens permet conèixer millor  i empatitzar amb diferents maneres de ser  trans, sinó que aquestes mateixos testimonis  indirectament acaben interpel·lant als lectorxs a pensar i viure  la  pròpia corporalitat i   desig d'una manera més lliure. La visibilitat trans en primera persona reivindica l'autoafirmació, en contraposició als discursos mèdics patologitzadors,   i  convida també la societat sencera a acollir  en sí mateixa la  riquesa de la diversitat afectiva-sexual i de gènere. La coordinació del llibre va a càrrec de Kate Bornstein, (1948) activista i referent emblemàtica de la comunitat LGTBQ a EE. UU. i S. Bear Bergman (1974), escriptor trans i dramaturg. Recomanat per Berta Sánchez i Farràs, Oficina de les Dones i LGTBI de la Diputació de Barcelona.

Barbarismos queer y otras esdrújulas

El llibre s’articula des de una mirada col·lectiva i crítica al voltant de diferents conceptes que sorgeixen dels activismes feministes i de les sexualitats no normatives. A partir de 53 conceptes com, per exemple, agència, binarisme, cis, butch/femme, gai, homonacionalisme, queer, trans*, pinkwashing o gordofòbia ens descriu els seus orígens i trajectes i ens mostra com les paraules sorgeixen i es transformen amb el temps, o com el llenguatge construeix significat de manera interconnectada, inacabada i en constant moviment entre diferents contexts culturals i històrics. La seva lectura és molt estimulant, divertida, una crida a la creativitat i obertura als significats i una revisió per estar al dia dels nous conceptes emergents. Com bé advertia la historiadora feminista Joan Scott les paraules tenen història i es transformen en el transcurs del temps, de l’esdevenir històric o del canvi inevitable i qui vulgui codificar els significats de les paraules lliura una batalla perduda. Més informació: Raquel Lucas Platero Méndez a les Biblioteques María Rosón Villena a les Biblioteques Recomanat per Alfred Matamala i Xicota, Oficina de les Dones i LGTBI de la Diputació de Barcelona.

Piruetas

Tillie Walden (Austin, 1996) és una jove autora que es dóna conèixer per la porta gran amb Piruetas (guanyadora de dos premis Ignatz i nominada al saló del còmic de Barcelona a millor obra estrangera), un títol que la confirma com una de les promeses més rellevants del panorama independent nord-americà. I ho fa de manera sensible i tendre, utilitzant una narrativa pausada que se sosté en els silencis i els gestos poc estridents, lluny de tensions desmesurades però que amaga una llarga melancolia i una amargor terrible. Una obra biogràfica en què es despulla per denunciar l'assetjament escolar que va patir quan practicava patinatge artístic en la seva adolescència i sobre el seu apoderament lesbià. En un bitó violeta que sembla legitimar tot el que aboca en la seva lectura, és una ocasió única per apropar-nos als dimonis del passat. Una lectura convençuda que confirma que la màgia no és el que s'explica, sinó com s'explica. Recomanat per Jaume Vilarrubí de la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà.

Fun Home: un tragicòmic familiar

Una de les obres més importants d’Alison Bechdel, el seu retrat familiar Fun Home, torna a estar d’actualitat , ja que aquests dies se n’ha estrenat l’adaptació en format musical, a l’Onyric / Teatre Condal de Barcelona. En aquesta autobiografia la protagonista s’endinsa en la relació dels seus pares amb els seus tres fills, en un ambient peculiar: una casa funerària. La Fun Home (anomenada així per la paraula “funeral” o “diversió” en anglès) recull a aquesta família que amaga un secret: la presumpta homosexualitat del patriarca que es revela quan la filla descobreix la seva pròpia orientació sexual. A partir d’aleshores la filla comença a descobrir fets de la seva infantesa, de la vida dels seus progenitors i de la mort del seu pare que la marcaran de per vida i no li permetran conviure amb la seva pròpia homosexualitat com li agradaria. Fun Home és un còmic que conté referències a desenes d’obres literàries clàssiques, on tots els personatges estan magistralment construïts, ja que en el fons l’autor ens parla d’allò que més coneix: la seva pròpia vida. Altres obres destacades de l’autora: Unas bollos de cuidado ¿Eres mi madre? Recomanat per Daniel Rio Romo. Biblioteca Central d'Igualada.

La Passió segons Renée Vivien

Maria Mercè Marçal és, sens dubte, la referent més important de la literatura lesbiana en català, fou la més explícita a l’hora de textualitzar el desig lèsbic i qui va reivindicar la resta de veus femenines (ho recull a Sota el signe del drac), fent-les visibles, i intentant reescriure la història des de la crítica feminista i intentant crear un contra cànon. Marçal es vindicà d’esquerres, feminista i catalanista (d’aquí la seva cèlebre divisa: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”), però també parla de misticisme, de tarot, de la lluna, de bruixes,... construint un poètica popularitzant (no freqüent durant el franquisme) que esdevingué intimista. A la seva poesia, l’imaginari lèsbic apareix de forma simbòlica amb elements poètics com són: la boca, la molsa o la humitat, així com la superació de les normes socials, la importància d’anomenar per evidenciar que quelcom existeix. Marçal qüestiona la parella i l’amor tradicional, trena relacions i camina pels marges. Marges que sí, a voltes es desglacen i que, per tant, han existit. El poemari antològic Llengua abolida recull de tota la seva obra poètica, més l’obra pòstuma Dietari d’una malaltia. A la seva única novel·la, "La passió segons Renée Vivien" parla de miralls com a autoreconeixement, en certa manera hi podem reconèixer les identitats queers que transiten (emulant Orlando de Virginia Woolf), però també entre textos i persones i personatges, en una búsqueda constant de la identitat, alhora que proposa una mirada estràbica, per defugir el cànon clàssic. Si voleu conèixer més la seva vida i obra, no us perdeu "Maria Mercè Marçal. Una vida" de Lluïsa Julià, on es parla de la relació de Marçal amb la poesia, el feminisme i la política. Així com el seu dietari últim "El senyal de la pèrdua". Escrits inèdits del últims anys, on relata els seus darrers anys, un cop se li havia detectat la malaltia que se la va endur. Més informació: Maria Mercè Marçal a les Biblioteques Maria Mercè Marçal a la Viquipèdia Associació d'Escriptors en Llengua Catalana Recomanat per Sílvia Sansegundo. Bib. Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona. 

Permagel

"Permagel" és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna d'aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s'esquerdi. I començar. Sembla que aquesta capa és la que recobreix metafòricament a la protagonista, una dona lesbiana aficionada al sexe i la vida improductiva i amb tendències suïcides, que constantment està cercant com morir, dialogant amb el seu cor i el seu cos, però que, alhora, mai deixa de buscar les seves escletxes per on es coli la llum i l’aire i la vida. Una heroïna vulnerable, plena de contradiccions, que menteix per sobreviure però que, alhora, és pura honestedat i diu el què pensa, i que explora el seu món interior, reivindicant la soledat com a forma de sentirse en pau amb un mateix i com a única forma de conèixer-se a un mateix. Després d’una llarga trajectòria com a poeta, Eva Baltasar (Barcelona, 1978) s’ha estrenat amb gran èxit amb la seva primera novel·la, amb un llibre que, com sembla que no podia ser d’altra manera, supura poesia per tots els costats, amb una prosa lírica i pausada, plena d’imatges belles, però, alhora, potent i contundent. Tot i que segons no es tracta d’una novel·la autobiogràfica, Baltasar diu que no podria escriure des d’una altra posició i potser és això que fa que s’hi vegi un univers totalment femení. Estigueu atents a les 2 properes novel·les de la seva trilogia, tot i que la protagonista, malauradament, no serà la mateixa. Ens hem quedat amb ganes de més. Més informació: Eva Baltasar a les Biblioteques Eva Baltasar a la Viquipèdia L’heroïna permagel Recomanat per Sílvia Sansegundo. Bib. Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona. 

Una Terra solitària

La crítica diu de Bel Olid que mira els conflictes de cara. La seva trajectòria narrativa, encara breu, es caracteritza per no defugir situacions compromeses, per escodrinyar amb eines literàries algunes xacres socials, la cara fosca del nostre primer món que s’oculta rere el políticament correcte. Una terra solitària va ser la seva primera novel·la i va guanyar el premi Documenta 2010. La va acabar in extremis, quan faltava poc perquè vencés el termini de presentació. La va escriure d’una revolada, afirma, en uns quants dies sense dormir ni menjar, “com si algú li dictés”. La història recorre tres temps en una alternança equilibrada. El present de la protagonista, Maria (primer temps), professora d’Avantguardes II, extraductora de manuals de rentadora, que travessa un moment de crisi, cosa que sembla induir-la a rememorar la seva biografia personal (segon temps) i a anar una mica més enrere per tal d’explorar a consciència les seves arrels familiars (tercer temps). Una terra solitària és una història de dones. O diverses històries de dones que conflueixen, s’interpel·len, s’entrellacen, s’entrebanquen, s’esgarrapen, es temen, s’ajuden, es perdonen. S’enyoren. Es volen comprendre. S’estimen. Una història d’amors i desafectes. Una història sobre el camí que condueix a l’empoderament, a la valentia, a dir prou. I també al dir “en vull més i millor, d’això”. I a concloure: “Ningú és perfecte. Estimem-nos malgrat les falles”. Maria és néta d’una emigrant malaguenya que ve a Catalunya empesa per la misèria. L’àvia María, de qui n’hereta el nom però sense l’accent a la “i”, viatja de Màlaga a València en tren amb un grapat de fills afamats. El trajecte de València a Barcelona el fan en vaixell, que surt més barat. I dos dels nens els entafora en una maleta gran per estalviar-se el passatge. Així eren les coses de la postguerra per a molta gent. A Mataró hi treballa i hi malviu el marit. Aquesta història és la que ressegueix Maria, la néta, la professora d’Avantguardes II de “trenta-i-molts” en crisi amorosa i existencial. I l’autora ens la narra des del present de l’àvia, suposo que per a atorgar més entitat a aquesta dona anònima, tan similar a tantes altres que arreu del món han de fer mans i mànigues per tirar endavant cases i famílies amb esforços de gegantes i un amor colossal a les entranyes. Durant el repàs a la nissaga femenina de la protagonista coneixerem també la mare i les tietes. Els seus viacrucis particulars. I les seves alegries. La mare de Maria no sap estimar-la com cal i Maria sempre se’n ressent, del poc afecte que li professa. Bel Olid no mitifica. Les dones que descriu són imperfectes. Els seus mons fan aigües per moltes bandes. Els cal xapa i pintura, potser una bona reforma integral. Però els fonaments són sòlids i la protagonista vol conèixer de què estan fets. La frase de Raimon, “Qui perd els orígens perd la identitat”, explícita i implícita, ressona al llarg d’aquest artefacte literari breu: 118 pàgines editades amb la solvència habitual d’Empúries. El mar de fons. Una visió postmoderna de l’amor que no acaba de desfer-se de totes les malures del patriarcat, per molt que les protagonistes no siguin gaire heteros. De tota manera, ni punt de comparació, com encara l’amor Bel Olid, amb el tractament romàntic habitual. Un alleugeriment, llegir que, tot i que imperfectes, hi ha maneres més sanes d’estimar. Una novel·la breu. Que incorpora banda sonora catalana. Que es llegeix a raig, tal com es diu que va ser escrita. Que destil·la bellesa i dolor. Que cura ferides fondes i diverses. Ànimes malaltes. Ànimes en procés de guariment. Ràbia i crits ofegats que per fi es poden deixar anar. Bel Olid va néixer a Mataró el 1977. És traductora, escriptora, professora, col·labora en diversos mitjans i, des del 2015, presideix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Dos chicos besándose

El punt de partida de la novel·la Dos chicos besándose de David Levithan és que el Craig i Harry s’estan preparant per batre el rècord mundial del petó més llarg del món, ja que el seu millor amic va patir un acte violent homòfob. I, per aquest motiu, creuen que fer aquest petó és una bona manera de combatre l’homofòbia. Justament, en Craig i en Harry havien sigut parella; però en el moment del petó ja no ho són. Amb aquest punt de partida, van sorgint les diferents històries que van nodrint l’obra, com la història d’en Cooper, que escriu en diversos xats gais buscant una relació i els seus pares ho descobreixen: la reacció no és gens bona i en Cooper creu que ha de fugir de casa ràpidament. Una altra història és la d’en Ryan i l’Avery, dos joves que s’han conegut en un ball, s’han fet gràcia i decideixen continuar quedant l’endemà i, durant el transcurs de la cita, veuen per Internet la retransmissió del petó en directe. També hi ha la història d’en Tariq, l’amic del Craig i el Harry que va patir l’acte homòfob i que ajuda a fer la retransmissió del petó per Internet i fa de discjòquei a l’acte. David Levithan (Short Hills, Nova Jersey, 1972) és un editor i escriptor, s’ha especialitzat en obres que tracten sobre personatges LGBT adreçades al públic juvenil. La seva primera novel·la va ser Boy meets boy (Noi coneix noi) de l’any 2003, obra que no s’ha publicat en castellà. Probablement el recordeu més per ser el coautor de Will Grayson, Will Grayson juntament amb John Green. Dos chicos besándose destaca sobretot pel seu narrador, ja que no és un de sol, sinó col·lectiu, representa la unió de diversos homes homosexuals que ja han mort i que han viscut a diferents èpoques. La major part d’ells van morir cap a la dècada dels vuitanta a causa de la sida. També cal destacar els protagonistes que tenen maneres molt diferents de veure el món. Si no us ho creieu, Dos chicos besándose està basada en un fet real: el 18 de setembre de 2010, dos estudiants universitaris, en Matty Daley i en Bobby Canciello van batre el rècord Guinness del petó més llarg, d’un total de 32 hores i 30 minuts. D’aquest rècord mundial es va rodar un documental anomenat Our lips are sealed (John Gallino, 2011). Podeu veure el tràiler del documental:      Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

El Hombre deseado

Si parlem de còmic d’humor Ralf König és una mena de déu. El seu miracle? Que un còmic (un còmic!) militantment gay (a sobre gay!) arribés a unes xifres de vendes increïbles (per un còmic) i a un públic general (és a dir gay i hetero). Potser no és un miracle, potser l’únic secret és fer un bon còmic, un còmic divertit, trencador, gamberro i divertit (sí, sé que he repetit divertit, i què?). Aquí va arribar per les pàgines de la desapareguda revista El Víbora, i el seu còmic El condón asesino (recopilat recentment en un volum integral) va ser un autèntic fenomen de vendes (i la primera edició és material cobdiciat pels col·leccionistes), i si us ho esteu preguntant, la resposta és sí, el títol El condón asesinoés perfectament adient a la història que se’ns explica. Però no parlaré d’El condón asesino, i tampoc dels seus personatges més coneguts, Conrad i Paul, vull parlar de dos àlbums que per mi són la millor porta d’entrada al seu particular univers. El hombre deseado i Pretty Baby, són dos àlbums però es podrien llegir com un de sol. Tenim els personatges de König gays, i un hetero que de cop i volta entra en el grup. Tots l’acullen i l’accepten però en realitat tenen altres idees per a ell, i ell està entre espantat i desconcertat amb el món gay. No és la història d’un gay reprimit que no s’accepta, no, Axel és hetero, fins i tot una mica masclista. Quedem-nos amb aquest concepte masclisme. El títol El hombre nuevo fa referència a un moviment dels anys 70 on grups d’homes es reunien per posar en comú el seu masclisme i intentar corregir-se i ser millors i més tolerants. Axel enganya a la seva xicota i aquesta el fa fora de casa, i després de recórrer a amics i coneguts sense èxit Axel acaba sent acollit a casa de Norbert, un amic del gay que hi ha al grup d’homes que es reuneixen per combatre el seu masclisme. Sembla enrevessat però no. I amb aquest contrast tenim tots els elements perquè amb to de comèdia Ralf König retrati a gays i heteros i les relacions entre ells. L’amic hetero a la seva primera festa gay, demanar-li la casa a un amic gay per fer-li al salt a la dona (amb una altra dona), els recels de la xicota en perdonar a Axel perquè no sap si ha tingut relacions amb altres homes (i no té gens clar com prendre-s’ho)… Les situacions són divertides, i ens narren el procés de separació d’Axel, l’embaràs de la seva ex-xicota i millor que pari aquí per no explicar tota la història. El còmic és divertit i entretingut, però posat en context és força més coses. Es va publicar el 1987 i les coses eren molt diferents. La situació avui dia (2016) del col·lectiu LGBT a Europa es pot dir que està força normalitzada, sense ser idíl·lica, encara cal avançar molt però en 1987 la cosa no era com ara. L’homosexualitat més que acceptada era tolerada, i el coneixement que se’n tenia era ple de prejudicis i a més a més la SIDA feia estralls. Les mentalitats anaven canviant, però encara hi havia molts armaris i secretisme, i contra el secretisme i els prejudicis res com l’humor. I d’humor en trobareu a cabassos, explícit i a l’hora intel·ligent, o subtil fins i tot. Punts d’inflexió a la vida com són les ruptures, reconciliacions, embarassos, tot això vist pels amics gays d’Axel, i aquesta aproximació d’Axel al món gay vist amb recel per la seva dona que tem perdre’l a mans d’un altre home. I si sou més de pel·lícula, hi ha una adaptació d’aquests dos còmics en un film alemany.     Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Yo, Simon, homo sapiens

En Simon és un noi de 17 anys que estudia a l’institut, té molts amics i estudia teatre, però amaga un secret: en Simon és gai i resulta que encara no ho ha dit a ningú. Tot el seu món canvia quan en Martin, un company que va a classe de teatre, li comenta que ha vist que estava consultant un compte de correu electrònic que no estava al seu nom a l’ordinador de l’escola. I, a través d’aquest compte de correu, en Simon, sota un pseudònim, s’escriu amb en Blue, un altre noi de l’escola que també és homosexual. Justament, en aquests correus electrònics queda reflectit l’orientació sexual del protagonista. A en Martin li agrada l’Abby, una de les millors amigues del Simon, i, si l’ajuda a aconseguir que l’Abby es fixi en ell no dirà res sobre l’homosexualitat d’en Simon, però si no l’ajuda enviarà a tothom les captures de pantalla dels correus electrònics. En Simon no sap què fer, si acceptar el xantatge o negar-s’hi. Vosaltres que faríeu si us trobéssiu a la pell d’en Simon? L’autora, Becky Albertali, és psicòloga clínica, ha fet teràpia a adolescents i també ha col·laborat en grups d’ajuda per a joves LGTB. A més a més, segons la mateixa autora, va començar a escriure des que era petita, i amb 12 anys va escriure i dirigir una obra de teatre, tot i que l’experiència no va ser gaire positiva. Actualment ha deixat momentàniament la psicologia per dedicar-se més al món de la literatura. Yo, Simon, homo sapiens és la seva primera novel·la. Aquest any 2017 ha publicat als Estats Units la seva segona obra titulada The up side of unrequited. El que més sorprèn de la novel·la és el títol. El títol original és Simon vs the homo sapiens agenda. On es fa un doble joc de paraules entre homo: homínid i homosexual. És una novel·la optimista que relata una història d’amor virtual i ajuda els joves i pares en l’anomenada sortida de l’armari. Actualment s’està preparant el rodatge de l’adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la dirigida per Greg Berlanti, el creador de les sèries Arrow i The Flash. Esperem que aviat s’estreni a les nostres pantalles! Desitgem que us agradi la novel·la i us deixem amb unes paraules de Rocío Carmona editora de Puck.         Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Recuerda aquella vez

En un futur molt proper, la població de Nova York descobreix l’Institut Leteo, una espècie de clínica on la gent pot anar a esborrar els records que  considerin massa dolorosos. Com a la resta de novaiorquesos, a l’Aaron Soto li sobta aquesta notícia. Alguns veïns del barri també comenten que coneixen casos d’antics residents que han anat a aquesta clínica a oblidar alguns records. L’Aaron Soto cerca la felicitat, és feliç amb la Geneviève, amb qui fa més d’un any que té una relació. Ara bé, tot això canvia quan coneix en Thomas, un noi del barri del costat, vers qui al cap d’uns dies es començarà a sentir atret. A causa d’aquest fet, l’Aaron tindrà molts dubtes sobre si mateix i sobre com trobar la felicitat. Adam Silvera va debutar com a escriptor gràcies a aquesta novel·la. Ha treballat des de ser un llibreter fins al departament de màrqueting d’una editorial. Recuerda aquella vez ha rebut grans elogis de la crítica especialitzada en literatura juvenil dels Estats Units. Un dels fets que cal valorar d’aquesta novel·la és la capacitat de l’autor de sorprendre. Adam Silvera aconsegueix dotar el personatge protagonista d’una sensibilitat que a vegades el fa tan fràgil que com a lector i com a persona el vulguis protegir a tota costa. És un relat dur sobre l’acceptació d’un mateix des d’un punt de vista molt innovador, ja que s’hi barreja també l’ètica científica sobre la manipulació dels records. Val la pena descobrir aquest tipus d’històries. Adam Silvera ha escrit dues novel·les més que esperem que es publiquin aviat. Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Construccions identitàries

A través de la fotografia i els relats en primera persona de més de 70 membres del col·lectiu trans*, la fotògrafa Mar C. Llop ens descobreix la realitat de les persones trans* en la nostra societat a través de quatre sèries fotogràfiques: Conceptes, Vivències, Vincles i Trànsits corporals. El projecte es recull en un llibre coral que trenca la imatge simplista i homogènia que té la societat sobre les persones que, com la pròpia autora, han emprès el camí de transitar en els gèneres o que el viuen de forma no normativa. La varietat de discursos i vivències molt dispars, d'unes imatges que trenquen esquemes per la proximitat i naturalitat amb què mostren aquestes persones i un llenguatge accessible i proper, fan d'aquest llibre un títol indispensable per poder conèixer de prop què és ser trans* aquí i avui. Més informació: Mar Llop a les Biblioteques Recomanat per Bib. Nou Barris. Barcelona.

Transito

Com és la vivència d'una persona que sent que el gènere que se li ha assignat (home o dona) no encaixa amb ella mateixa? Quines són les seves pors al sentir que se li trenquen les estructures internes amb què percep la seva identitat i quines són les seves esperances? Què vol dir fer un trànsit en el gènere? Com són les persones trans*? Aquestes i moltes altres preguntes troben el seu espai en el còmic Transito, escrit per Ian Bermúdez -que ficciona la seva experiència com a persona trans*- i il·lustrat per David Cantero. Amb un estil fresc, ple de tocs d'humor però que també mostra els moments reflexius i durs de l'experiència, és un llibre que obre les portes a entendre una vivència poc coneguda i que aquí es posa a l'abast de joves i adults. Retratant un ventall de personatges que reflecteixen la diversitat de les persones trans*, aquesta novel·la gràfica trenca estereotips i apropa al lector la realitat de qui emprèn un trànsit de manera magistral. Més informació: Ian Bermúdez Raventós a les Biblioteques David Cantero a les Biblioteques Recomanat per Bib. Nou Barris. Barcelona.

Oculto sendero

Elena Fortún és la creadora de la saga de llibres infantils protagonitzada per Cèlia: una nena rebel, intel·ligent, irònica i divertida. Tanmateix, aquesta autora no només va escriure pels lectors més joves. Aquesta novel·la inèdita n’és una prova. Un testimoni autobiogràfic punyent, especialment per aquelles lectores que hagin crescut i viscut a l’Espanya dels tres primers terços del segle XX. La protagonista, María Luisa Arroyo, reflex de la pròpia autora, descobreix la seva homosexualitat gradualment al llarg de la narració. Tanmateix, el seu veritable descobriment acaba sent el de la seva pròpia identitat personal, el de la seva vàlua com a artista, i sobretot el d’una persona que vol ser lliure i  escollir el seu propi destí. Més informació: Elena Fortún a les Biblioteques Elena Fortún a la Viquipèdia Recomanat per Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert. Barcelona.

Los Antisociales

Amb un títol irònic i brillant, aquest assaig acadèmic reflexiona llargament sobre la homosexualitat a Espanya i França entre els anys 1945 i 1975. Un examen fascinant que descriu la manera en què molts homosexuals van aconseguir evitar les pressions socials per viure amb desimboltura sorprenent una vida sexual lligada al fingiment i a la clandestinitat. L’autor d’aquest llibre és Geoffroy Huard, professor de castellà a la Universitat Le Havre, autor de nombroses publicacions sobre la homosexualitat. Huard divideix el llibre en tres grans parts: “La concepció heterosexista de la sexualitat”, “Les subcultures homosexuals de Paris i Barcelona” i “La concepció homosexual del món.” A la primera fa un repàs als mecanismes d’estigmatització de l’homosexualitat a les societats de postguerra, les quals es van tornar menys permissives que les d’entreguerres. La tolerància amb l’homosexualitat va ser més gran que la dels anys cinquanta i posteriors. I per justificar aquesta intransigència es va recórrer a la identificació de l’homosexual amb l’enemic: a França, amb els feixistes o col·laboracionistes; a Espanya, en canvi, amb els comunistes. La segona part del llibre aprofundeix més en la qüestió de la quotidianitat gai d’aquestes tres dècades. Passa revista als llocs de trobada: urinaris, ponts, molls, estacions, piscines, banys de vapor... Sens dubte, la part més parisina i barcelonina. A la tercera arribem al nucli central del llibre, on l’autor pretén recuperar la memòria de l’associacionisme homosexual anterior als anys setanta, moment en què s’inicia la revolució gai i la lluita pels drets civils. La data fundacional és el 28 de juny de 1969, amb la revolta de Stonewall a Nova York. Tanmateix, des dels anys cinquanta ja existia una militància discreta, però efectiva, com per exemple una associació francesa (Arcadie), que lluitava per la defensa dels drets bàsics de la minoria sexual. Més informació: Geoffro Huard a les Biblioteques Recomanat per Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert. Barcelona.

El Amor del revés

L’escriptor madrileny Luisgé Martín ens conta el procés d’acceptació de la seva homosexualitat. Una obra honesta i colpidora que comença l’any 1977 quan, amb 15 anys, l’autor adquireix plena consciència de la seva sexualitat. Però, és als anys 80 quan dóna les seves primeres passes en el món gai, aleshores clandestí i confús. Aquesta mena d’examen de consciència sobre el seu passat homosexual és el punt de partida, però la novel·la va més enllà, descrivint-nos les seves pors, les seves vergonyes i les seves reaccions hostils. Descobrim que el jove protagonista rebutja aquells que sovintegen els bars gais i els promiscus. Sorprèn que, en plena dècada de llibertat sexual, un noi visqui el fet de ser homosexual amb tan de patiment, i fins i tot se senti com un escarabat. Un llibre autobiogràfic sobre la homosexualitat, però també sobre l’amor i la recerca, malaltissa i obsessiva, d’algú amb qui compartir la vida. La novel·la tanca amb una irònica reivindicació del pessimisme narratiu: “Mi madre me ha reprochado siempre que mis relatos y mis novelas acaben irremisiblemente mal: muertes, asesinatos, fracasos, desamores. Yo suelo responderle cada vez que la vida es así y que para mostrarla cabalmente es necesario el pesimismo narrativo. Resulta paradójico, ahora, que el único de mis libros que cuenta mi vida real tenga un final feliz. Aunque ningún final es feliz: si es feliz, no es todavía el final.” Més informació:  Luisgé Martín a les Biblioteques Luisgé a la Viquipèdia Recomanat per Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert. Barcelona.

Dos chicos besándose

Craig y Harry tienen diecisiete años, un pasado en común y un objetivo actual: batir el récord del beso más largo de la historia. Y, de paso, demostrar que dos chicos besándose es algo completamente normal. «Ese es el poder de un beso: no puede matarte, pero sí devolverte a la vida». Dos chicos besándose  és un llibre profund, narrat per unes veus molt peculiars. Fins a cert punt la història és malenconiosa, però també hi ha parts molt emotives. La història no segueix l'estil comú de les novel·les. Es poden trobar diferents temes pels quals, lamentablement, els nois gais han de passar. Narrada per un cor de veus que representa la generació que va perdre la batalla contra la sida, Dos nois besant-se, és una novel·la esperançadora sobre la igualtat i la llibertat. David Levithan ens mostra que l'essència de l'ésser humà sempre és la mateixa, independentment de si ens agrada un noi o una noia. Si formes part d’aquesta comunitat, aquest és el teu llibre. I per descomptat, si no formes part de la comunitat LGBT també és el teu llibre, ja que ajuda a posar-se en el lloc d'aquests nois, comprendre'ls i, sobretot, adonar-te per tot el que han de passar. Definitivament aquest llibre t'atraparà i et farà reflexionar de mil formes. Aquesta icònica novel·la juvenil d’en David Levithan als Estats Units d’Amèrica fou candidata al prestigiós Premio Nacional del Libro (Juvenil) el 2013 i va obtenir el premi honorífic Stonewall el 2014 per la seva defensa de la tolerancia i la llibertat. David Levithan (Nova Jersey, 1972) va guanyar el reconeixement de la crítica amb el seu primer llibre juvenil “Boy Meets Boy” (2003), que va obtenir el premi Lambda. Des d’aleshores, ha publicat moltes novel·les de gran èxit,  com “A de amor” (2011), “Cada día” (2012), “Dos chicos besándose” (2013; Nocturna, 2016) y “El sueño de Tiny Cooper” (2015), com també ha fet vàries col·laboracions amb altres escriptors, entre els quals amb en John Green — “Will Grayson, Will Grayson” (2010)— i  Rachel Cohn —“Nick y Norah” (2006, porta al cinema dos anys més tard)—. La seva darrera novel·la és “Tu sí que em coneixes” escrita conjuntament amb Nina LaCour i publicada per Fanbooks el 2017. Més informació: David Levithan a les Biblioteques Pàgina web oficial 5 motius pels quals hem de llegir aquest llibre Recomanació de l’autor Recomanat per Cristina Gali. Bib. Cal Gallifa. Sant Joan de Vilatorrada.

Tan solo el fin del mundo

Traduïda a més d’una vintena d’idiomes, Tan solo el fin del mundo és l’obra mestra de Jean-Luc Lagarce, el dramaturg francès contemporani més representat al seu país. El protagonista d’aquesta obra de teatre, Louis, torna al poble on va néixer per visitar la seva família després de molts anys d’absència. Tot i que hi va amb la intenció d’anunciar que està molt malalt i morirà de forma imminent, la seva arribada provocarà el ressorgiment de conflictes i de tensions familiars. Una obra de teatre que conté molts elements autobiogràfics, ja que Lagarce va morir de SIDA als 38 anys i que, tot i que no tracta el tema de l’homosexualitat d’una manera directa, ens posa davant de temes tan transcendentals com les relacions familiars i la mort. Cal mencionar que en aquesta obra està basada la pel·lícula del director canadenc Xavier Dolan, Solo el fin del mundo, guanyadora del Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes 2016. Més informació: Jean-Luc Lagarce a les Biblioteques Recomanat per Bib. Francesca Bonnemaison. Barcelona. 

El Azul es un color cálido

Clementine és una adolescent sense problemes que un dia es creua pel carrer amb una parella de noies, una d’elles duu el cabell tenyit de blau i quan la veu no aconsegueix fer res  més que abaixar la vista. A partir d’aquesta trobada, tot comença a canviar per ella: la seva relació amb els seus nous amics i amb la seva família, el sexe i, sobretot, la seva sexualitat. Tot i les dificultats, Clementine i Emma intenten estimar-se i viure l’incendi que suposa el primer amor (els dubtes, les indecisions, el plaer, el dolor, les decepcions, la passió,...) de la forma més natural. L’autora aconsegueix transmetre-ho de forma tranquil·la, propera i versemblant, explicant-ho amb tacte i delicadesa, tot i la força i contundència, de la vivència i d’alguna de les imatges, construint un relat en el què tots ens hi podem reconèixer (al Festival de còmic d’Angouléme de 2011 va guanyar el Premi del Públic) . Un còmic intimista, tendre, conmovedor i emocionant que va ser portat al cinema de la mà d’Abdellatif Kechiche, sota el nom de "La vida d’Adèle" que la convertí en una història descarnada, crua, directa i contundent. Una proposta agosarada i arriscada, on els sentiments són duts a l’extrem, amb molta pell i. Tota una experiencia. Si us podeu acostar-se a les dues obres, no en perdeu l’oportunitat. El debat dels partidaris d’una i una altra està servit.      Més informació: Julie Maroh a les Biblioteques Recomanat per Bib. Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona.

Fun home

Alison Bechdel va escriure aquest còmic autobiogràfic, centrat en la figura del seu pare, un director de funerària que no és capaç d’enfrontar-se a la seva homosexualitat. Alhora, també es narra com la pròpia autora, descobreix que és lesbiana, tot i que ella ho assumeix amb naturalitat. L’obra es desenvolupa a la dècada dels anys 70 i no només parla de sentiments sinó que també fa un repàs de la història dels Estats Units, amb al·lusions a l’escàndol del Watergate i els disturbis d’Stonewall (una sèrie de manifestacions espontànies i violentes, en protesta contra una redada policial al pub Stonewall Inn, lloc de trobada del col·lectiu LGTBI, el 28 de juny de 1969, data que ha esdevingut el dia de l’orgull LGTBI). Fun home va obtenir el Premi Einser, al millor treball basat en fets reals, així com nombrosos premis LGTBI. El 2013 es va estrenar el musical, que el 2015 va guanyar el premi Tony al millor musical i que, aquest any, s’estrenarà a la cartellera catalana al gener de 2018.      Més informació: Alison Bechdel a les Biblioteques Alison Bechdel a la Viquipèdia Recomanat per Bib. Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona.

Testo yonqui

Aprofitant l’avinentesa de la reedició dels treballs del filòsof Paul B. Preciado (pel trànsit de Beatriz a Paul B.),  recuperem tots els seus llibres, per considerar-lo un dels autors més potents en Teoria Queer: Manifiesto contrasexual (2002), Testo yonqui (2008), Pornotípia. Arquitectura y sexualidad en «Playboy» durante la guerra fría (2010). Reconegut  per la seva activitat com a filòsof, aquest any també és noticia per dur a terme el comissariat a la mostra d’art contemporani que es realitza cada 5 anys a Kassel (Alemanya), la DOCUMENTA14 que, aquest any, s’ha estès a Atenes. A Testo Yonqui  Preciado ens convida, a través de la seva persona i en una narració assequible, a analitzar el règim fàrmacpornogràfic. Un assaig brillant i provocador que no deixa a ningú indiferents, sobre e lloc que ocupen, el sexe, la sexualitat i el gènera, en el què denominem societat occidental.      Més informació: Beatriz Perciado a les Biblioteques Recomanat per Bib. Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona.

Mis besos no son de cualquiera

Marta Garzás ens ofereix una història que es llegeix amb intensitat, amb un sentit del ritme que captarà l’atenció del lector durant cadascuna de les seves pàgines. Pot ser que el mateix lector se sentí identificat amb la protagonista degut a la seva personalitat esbojarrada, sexi i descarada, una noia amb una vida complicada però que gaudeix massa de cadascun dels moments complicats que viu durant el dia a dia. Narrada en primera persona i alternant narradors, Mis besos no son de cualquiera guanya personalitat i intensitat gràcies a una història que es mou amb agilitat i a uns diàlegs intensos. Els personatges són tractats a fons amb cadascun d’ells ajudant-nos a conéixer encara millor l’univers de la protagonista, la Sara. Opera prima d’aquesta autora mataronina amb una experiencia litarària que es mou entre els relats breus. Més informació: Marta Garzás a les Biblioteques Recomanat per Bib. Central. Terrassa. 

Moonlight

Guardonada amb 3 premis Òscar, inclouent millor pel·lícula, aquest ha estat el llargmetratge revel·lació de l’any. La pel·lícula compta amb un reconeixement internacional amb guardons i nominacions dels certèmens més prestigiosos del món del cinema, fet inusual tenint en compte que tracta un tema fins ara bastant insòlit: l’homosexualitat entre persones de color. La pel·lícula parteix de la història d’en Chirón, un jove afroamericà criat en un dels barris més conflictius de Miami. Haurà de créixer en un món ple d’adversitats, que no deixen d’estar excempts de cruesa i dosis fortes de realisme. Un tema molt a l’ordre del dia, com és l’assetjament escolar i les drogues, complicaran la seva vida al mateix temps que descubrirà la seva pròpia sexualitat cap els homes mentra fa front a conflictes de la seva destructurada familia. El film barreja un to de realisme documental amb el drama més íntim. Una pel·lícula que ha traspassat fronteres amb una acollida unánime de bon cinema, tant per part del públic com de la crítica.     Més informació: Moonlight a les Biblioteques Moonlight a la Viquipèdia Filmaffinity Recomanat per Bib. Central. Terrassa. 

L'Aitor té dues mares

L'Aitor, un nen de nou anys que se sent rebutjat i discriminat donat que li fan sentir que és diferent, viu amb les seves dues mares. L'Aitor aprèn que existeixen altres famílies com la seva i que el més important és l'estimació i no quantes mares o pares tens. Un relat sobre les anomenades "noves famílies" i l'assetjament escolar. Adequat de 9 a 10 anys. Recomanat per Marta Quer Rodríguez de la Biblioteca Can Baratau de Tiana.