Òpera prima de la directora, Carmen y Lola tracta en la seva essència de la por al poder regnant i el difícil que és sortir del ramat en una societat on tothom accepta el seu paper. I en aquest món, la dona sempre està diversos esglaons per sota de l'home en tots els aspectes. Un sostre insalvable que augmenta per la seva condició sexual. En la seva superfície, pot semblar una pel·lícula romàntica d'amor impossible: Carmen està a punt de ser demanada en matrimoni per un jove i tota la seva família es prepara per a celebrar-ho. Lola és una noia «rara» per al seu entorn: no sembla tenir molt interès a trobar nuvi malgrat els seus gairebé 17 anys, però ella té clara la seva condició sexual, que amaga de la seva família. No obstant això, en el fons, i també en la seva forma, Carmen y Lola s'acosta més al cinema social. I ho fa perquè la direcció de la directora bilbaïna és molt dinàmica, captant l'ambient de barri i de mercat, reposant la càmera en petits detalls.

La vida d'Adèle narra, al llarg de tres hores, una senzilla història d'amor, la que sorgeix entre l'adolescent Adèle (immensa Adèle Exarchopoulos, propietària d'un rostre d'allò més fotogènic, del que la càmera del realitzador, moltes vegades a l'espatlla i situada a escassos centímetres de la pell de l'actriu, sap extreure tot tipus d'emocions) en ple descobriment de la seva sexualitat, i Emma (Léa Seydoux), una noia lesbiana de cridanera cabellera blava. Dues actrius en estat de gràcia, la complicitat traspassa la pantalla, aconseguint que l'espectador travessi al costat d'elles per tots els camins que transcorren des que apareixen aquestes papallones a l'estómac provocades pel primer amor fins a l'amargor propi de la maduresa, amb sentiments tan dolorosos com la decepció o el desamor.

Primera pel·lícula índia que va mostrar de forma explícita una relació entre dues dones i que amb l'estrena va provocar violentes protestes per obrir el diàleg sobre temes com ara la llibertat d'expressió i l'homosexualitat.

Qui ens havia de dir que Luca Guadagnino, després d'haver rodat un drama eròtic-adolescent tan penós com Melissa P. (2005), acabaria regalant-nos una de les obres mestres, no només de cinema de temàtica LGBT, sinó de cinema en general, de l'última dècada? Perquè això pogués arribar a ser possible, es van unir una sèrie de factors que van fer que es materialitzés el miracle. D'una banda, l'extraordinari guió de James Ivory (justament premiat amb un Oscar) a partir de la novel·la homònima d'André Aciman, que recrea, de manera sensual i nostàlgica, la història d'amor entre el curiós adolescent de 17 anys Elio (Timothée Chalamet, tota una força de la natura) i l'atractiu amic dels seus pares Oliver (Armie Hammer), durant un assolellat estiu de 1983 en una casa de camp del nord d'Itàlia.

Ang Lee, que ja havia abordat el tema de l'homosexualitat a El banquete de boda (1993), va donar la campanada amb aquesta mena de western ambientat en la dècada dels seixanta i basat en el conte homònim d'Annie Proulx. Moltes van ser les veus que van recelar de les possibilitats d'una història de dos texans enamorats, però, un cop estrenada, crítica i públic van haver de rendir-se davant l'evidència d'estar davant d'una de les majors històries d'amor que el cel·luloide ha donat al llarg de tota la seva història.

Per a molts joves l'estiu és una època d'aventures i descobriments. I a l'estiu de l'any 1999, a Dani se li presenta una gran oportunitat quan els seus pares el deixen sol durant deu dies a la casa d'estiueig tocant el Mediterrani. El jove aprofita per convidar el seu millor amic, Nico, i junts passen aquests dies en els quals descobriran l'amor, el sexe, els zels, el desencant... per plegats afrontar la fi de l'adolescència. Un conte d'estiu sobre l'amor i l'amistat d'un dels directors catalans més interessants de l'escena cinematogràfica, Cesc Gay.

Estiu de 1984. Margaret Thatcher governa i el Sindicat Nacional de Miners (NUM) ha convocat una vaga. Durant la manifestació de l'Orgull Gai a Londres, un grup de lesbianes i gais es dedica a recaptar fons per ajudar a les famílies dels miners.

Bibliodigital

Opera prima del director islandès, funciona com una estupenda obra coming-of-age que narra el despertar sexual durant l'adolescència, l'autoconsciència de la identitat i les conseqüències psicològiques relacionades amb l'homofòbia en un context rural. Tracta el poder de l'amistat i el descobriment de la sexualitat d'una forma mesurada i emotiva, sense caure en dramatismes forçats. La interpretació dels dos actors protagonistes resulta molt destacable, ja que ofereixen un retrat versemblant ple de sensibilitat i tendresa gràcies a la naturalitat i espontaneïtat que desprenen davant la càmera. Els paisatges naturals i bucòlics ubicats la major part en la costa est d'Islàndia, semblen també un personatge més augmentant la sensació de soledat i aïllament. Estrenada a Espanya l'abril de 2018, i malgrat la seva escassa distribució, és una joia imprescindible amb un gran component pedagògic. Podria ser una de les millors pel·lícules de temàtica LGTBI dels últims anys.

Ambientada dins de la comunitat Xhosa, a la Sud Àfrica rural, reprodueix el ritu anual de l'ètnia: la cerimònia de la circumcisió. Un ritual que encara roman en algunes societats, és l'eix sobre el qual es mou la vida dels adolescents que passen a ser homes, segons la seva cultura. Al voltant de les fogueres, enmig d'una natura omnipresent, se'ns presenta la història de Xolani, Kwanda i Vija, un triangle amorós en el vòrtex de l'heteropatriarcat. El guió ens parla sobre la vergonya de veure's obligat a viure una mentida, sobre la ràbia i la fidelitat a si mateixos. Amb una mirada despiadada, el director ens presenta el dolor dels qui s'enfronten a formes que no han progressat, que es neguen a acceptar el canvi. Les nocions tradicionals de masculinitat en el context més tòxic. El film és un crit de llibertat contra els modes obsolets d'aquestes cultures. Dues ferides, la temporal (circumcisió) i la que no es tanca, que romandrà durant tota la vida, impedint la felicitat i el desenvolupament de les persones. Condemnant-les a l'abisme i a la desolació.

Retrat subtil i molt emotiu sobre la infància, l'autoacceptació i la identitat de gènere. En poc menys d'una hora i mitja, es narra esplèndidament el patiment d'una nena que es descobreix a si mateixa. Amb un guió escrit també per la directora, mostra un fragment de la vida de Laure, una nena de 10 anys que durant l'estiu s'instal·la amb els seus pares en un barri nou dels afores de París i, pel seu aspecte i el seu tall de cabell, es fa passar per un nen per jugar amb els altres nens del barri. Posada en escena minimalista, amb pocs diàlegs i ús compositiu dels plànols per crear intimisme amb el dolor de la jove protagonista quan s'adapta a les normes de l'entorn i amaga el seu secret.

Revolucionari migmetratge alemany de 1919 que va presentar de manera explícita el romanç entre dos homes, des d'una òptica positiva, com a intent d'acabar amb les lleis alemanyes que consideraven l'homosexualitat com un delicte. La cinta s'esforça a humanitzar al seu protagonista per allunyar-lo del tòpic existent en aquell moment de l'homosexual com sinònim de pederasta o pervertit, i ens mostra en realitat a un home sensible i culte. Primer film a tractar obertament l'homosexualitat i en denunciar l'homofòbia. Amb l'arribada del nazisme al poder es van destruir totes les còpies de la versió original, obligant-nos a haver de conformar-nos amb aquesta més breu.

Un afortunat director de dones (Moreau, Deneuve, Adjani, Binoche, Bonnaire o Beart) Téchiné ha optat aquí per un grup d'actors joves gairebé sense experiència per fer un retrat coral de França el 1962 durant la V República, des del punt de vista de quatre joves estudiants. El film no relata aventures ni res extraordinari: és la crònica d'uns dies de col·legi, tan quotidians com la vida mateixa, plena -això sí- d'intel·ligentíssims diàlegs que ens revelen el que cada un dels protagonistes sent o creu sentir. Per als nois, la vida era quelcom per descobrir, unes sensacions tractant de florir, un enigma que per moments semblava superar-los, però al qual s'enfrontaven confiats i esperançats. Comptaven amb la seva joventut, que els feia forts i flexibles, com aquells joncs de la faula de la Fontaine, doblegats sense trencar-se abans dels vents que pretenien arrasar-los.

Aquesta pel·lícula de mitjans dels anys noranta es va estrenar al principal canal privat de televisió del Regne Unit com una TV movie basada en una obra de teatre del mateix nom. Però tal va ser l'èxit que va tenir que va passar per la pantalla gran, arribant fins i tot a festivals de cinema com Cannes o San Sebastian. Posteriorment el seu èxit continuaria, amb repetides obres de teatre basades en la cinta. "Beautiful Thing" explica la història de dos nois adolescents, veïns i companys de classe, que s'enamoren. Però no es queda en la típica pel·lícula d'adolescents, en la típica pel·lícula de gais o en la típica pel·lícula per a televisió, té un aire especial que ho inunda tot. Des d'una banda sonora espectacularment triada (farà les delícies dels fans del soul i la música dels 70 i 80), a un guió ple d'indirectes, referències culturals i amb un torrent de frases inoblidables. Així mateix, les localitzacions, malgrat la seva senzillesa, són ideals perquè la història es desenvolupi com cal, els actors són creïbles i la direcció està en forma.

Basada en un cas real. A finals de 1983, al cor de l'estat nord-americà de Nebraska dos expresidiaris van cometre un assassinat múltiple que aviat va acaparar una atenció mediàtica sense precedents. Entre els morts es trobava Brandon Teena (l'oscaritzada Hilary Swank), un jove que havia enlluernat a tots els habitants de la petita localitat de Falls City amb el seu magnetisme, i que, per a sorpresa de tots, va resultar ser una dona. La premsa sensacionalista es va bolcar en aquell succés i poc després Brandon es va convertir en un símbol per a aquells que lluiten per mantenir la seva dignitat per sobre de qualsevol convencionalisme. La bella història d'amor de Brandon i Lana, narrada amb l'afecte de qui comprèn l'amor més enllà de les absurdes convencions sociosexuals, és el plat fort de la pel·lícula, tot i que estem davant d'una història que alhora és diverses històries més. I és mèrit de la directora i el seu equip aconseguir això sense que res sembli forçat o subjecte a l'espectacularització que de vegades viuen els successos reals en la seva versió cinematogràfica.

Una de les pel·lícules més prestigioses de 1993, amb una extraordinària fotografia i un treball d'ambientació, escenografia i vestuari espectaculars. Llarguíssim film èpic que abasta cinc dècades de la història de la Xina al segle XX i mostra els canvis polítics que va patir el país en aquest període i com va evolucionar la història d'amistat, amor i odi de tres persones: Douzi (Leslie Cheung), un cantant d'òpera que interpretava papers femenins i que estava enamorat del seu company, Shitou (Zhang Fengyi), que interpretava a reis en les òperes i que estava enamorat d'una prostituta, Juxian (Gong Li). L'obra convida a l'espectador a reflexionar sobre aquests temes universals: el moment històric, els canvis socials i polítics, l'amor, la gelosia o l'homosexualitat. La seva visió no és fàcil, però impossibilita tota mena d'indiferència.

Adaptació de l'apreciada novela de Naomi Alderman, Disobedience certifica el talent de director xilè per al retrat femení, reivindicant al pas la diversitat i la llibertat com a pilars de les seves narracions. El film narra la història d'una dona que torna a la llar de què va fugir fa temps. La mort del seu pare, reconegut rabí d'una comunitat de jueus ortodoxos, és l'espurna de la seva catarsi, obligada a mirar de cara al seu passat. El gran reclam de Disobedience, a part de l'innegable estil que envolta a cada pla, és l'impressionant treball de les actrius protagonistes, autèntic desplegament de força, humanitat i sensibilitat. Rachel Weisz borda a la protagonista, a la dona que trenca les normes, pren el control de la seva vida, fa caure murs i viu amb les conseqüències de les seves decisions. Rachel McAdams, memorable coprotagonista, la dona que ha viscut sota el jou de la tradició, que sempre ha fet el que s'espera d'ella, dóna un tomb definitiu a la seva vida. Dolça i poderosa, pacient però valenta fins a les últimes conseqüències.

Títol inspirat en un vers d'Arthur Rimbaud. Ambientada en el període que va de la tardor d'un any a l'estiu de l'any següent, i amb dos adolescents que aprenen al llarg de la pel·lícula, a conèixer-se i estimar-se (a si mateixos i entre si). Durant l'adolescència, el desig interior i l'actitud exterior poques vegades segueixen camins paral·lels, acords l'un amb l'altre. Un conflicte intern que el veterà André Téchiné, amb àmplia experiència en el relat dels ardors i mals de l'adolescència, configura com llavor d'aquesta atractiva pel·lícula. Paradoxalment, és una de les més esperançadores de la filmografia d'aquest director septuagenari.

Alemanya, més en concret en la Prússia de 1910. La jove Manuela, catorze anys i mig d'edat, és ingressada en una mena d'escola per a senyoretes després de la mort dels seus pares a causa del desinterès de la seva tia per seguir acollint-la a casa seva. Un ambient sever, unes normes de conducta rígides que, com no pot ser d'altra manera, convidaran a una constant rebel·lió. En la seva intimitat, les joves llegeixen d'amagat llibres prohibits, peguen a les seves taquilles fotografies d'actors i homes mig despullats darrere d'innocents cartells que les oculten, i parlen de l'amor, un desig per descobrir i experimentar que sembla no tenir sexe determinat. La confessió de l'amor de Manuela per la seva professora provocarà l'escàndol i el posterior càstig d'expulsió de l'internat de la jove. Basada en la novel·la de Christa Winsloe, es va intentar retirar dels cinemes després de la seva estrena a causa de les connotacions lèsbiques de la trama, però el seu incontenible èxit a tot Europa, i fins i tot als Estats Units, on va rebre l'encès suport d'Eleanor Roosevelt, ho va impedir.

Bibliodigital

Les protagonistes són tres noies palestines de vint anys amb passaport israelià que provenen de contextos molt diferents, però que comparteixen l'opressió a la qual les sotmet dia rere dia una societat que té lloc per a elles però no per a la seva llibertat. Les tres han optat per viure una vida de llibertat a Tel-Aviv, lluny dels seus llocs d'origen. Busquen l'amor, però aviat s'adonaran que una relació escollida per elles no és una cosa fàcilment assolible. Envoltades per una societat que ni les comprèn ni s'esforça a fer-ho, una societat que prefereix mantenir-se immòbil per respecte al passat, a lluitar per un futur millor per a tothom, les tres es refugien les unes a les altres. Per a elles, la llibertat no és un dret garantit, sinó una meta per la qual lluitar dia a dia. El feminisme i la solidaritat femenina són així transformats, respectivament, en el cervell i el cor d'una cinta en la qual els valors reivindicatius superen els cinematogràfics en tots els sentits.

Bibliodigital

Sciamma transfigura des d'una perspectiva feminista la manera com ha sigut abordada la tradicional relació entre un pintor (l'home com a creador) i la seva model (la dona com a musa i, sovint, amant) per la mateixa pintura, la literatura i el cinema. Bretanya francesa, 1770. Marianne és una pintora que ha de realitzar el retrat matrimonial d'Héloïse, una jove que acaba de deixar el convent. Héloïse no accepta el seu destí com a dona casada i es nega a posar, per la qual cosa Marianne ha de treballar en secret. Per a això, es fa passar per dama de companyia, per a així observar-la de dia i pintar-la de nit. La seva relació es torna més intensa a mesura que comparteixen juntes els últims moments de llibertat d'Héloïse abans de les seves noces. Pel·lícula guardonada amb el premi al millor guió al Festival de Canes i als Premis del Cinema Europeu. Film nominat als Globus d'Or i els Gaudí.

Amal és una petita ciutat de Suècia on mai passa res. Hi viuen dues noies, l'Elin i l'Agnes, que, tot i tenir un caràcter molt oposat, acaben unides per un cop d'atzar. L'Agnes és lesbiana i està enamorada de l'Elin. Ningú ho sap. La casualitat fa que l'Elin se n'assabenti i li faci un petó per guanyar una aposta. Un petó que fa sorgir els acudits més cruels a l'escola, però també els remordiments de l'Elin.

Dues noies de classe social diferent mantenen un lligam d'amistat fortíssim, sustentat en un món de fantasia delirant. Quan els pares les volen separar, esclata el drama. Pel·lícula mítica del director neozelandès, Peter Jackson, on es barregen a parts iguals intimisme i tragèdia. Nominada a l'Òscar al millor guió original el 1994 i el Lleó de plata en la Mostra de Venècia.