El Grinch Ron Howard

Magnífic exemple de què no tot el que és verd ha de ser adorable, per dos motius: un, el personatge representa que és dolent fins al punt de voler robar Nadal; i dos, malgrat que a sota s’amagava el Jim Carrey, la pel·lícula va ser un absolut fracàs de públic i crítica al nostre país. Potser perquè el personatge creat pel Dr. Seuss el 1957 no el coneixia absolutament ningú? Podria ser. El cas és que en l'àmbit mundial devia compensar, perquè el 2018 es va tornar a estrenar, ara en format d’animació, i amb la veu del Benedict Cumberbatch. Que Benedict, rei, ja són ganes que agafis aquestes coses i després no tinguis temps de fer més Sherlocks, tio...

  

El Rayo verdeÉric Rohmer

És una pel·lícula francesa dirigida per Éric Rohmer i protagonitzada per Marie Rivière. És la cinquena i penúltima part de la sèrie "Comèdies i proverbis" del director, que s'inspira en un proverbi escocès: "Qui veu el llamp verd al capvespre, la seva ànima i la dels altres podrà veure".
La pel·lícula narra la història de Delphine, una jove secretària parisenca que se sent sola i deprimida durant les vacances d'estiu. Després de diversos viatges frustrats, coneix un jove a l'estació de tren de Biarritz i l'acompanya a Saint Jean de Luz, on junts contemplen el fenomen òptic del raig verd, una llampada de color verd que es produeix a l'horitzó quan el sol s'amaga.

 

Green book Peter Farrelly

Magnífic exemple de com una pel·lícula tontorrona i bonrollista pot guanyar tres premis Oscar, entre ells millor pel·lícula i millor guió... Peter Farrelly encara s’està gratant el cap per entendre-ho, mentre que Adam McKay, Spike Lee, Alfonso Cuarón, i Yorgos Lanthimos van dient a tothom que les seves cintes TAMBÉ estaven nominades aquell any. En fí. El temps posa tothom al seu lloc, amics Adam, Spike, Fonso i Yorgos, així que d’aquí a quaranta anys tornem a parlar. Per cert, el títol (que és l’únic verd de la pel·li) ve de la guia original, The negro motorist green book, escrita per un tal Víctor Hugo Green... i si això no és un pseudònim perquè a algú amb un llençol blanc a sobre no li vinguin ganes de penjar-te d’un arbre a Oklahoma, que vingui Nelson Mandela i ens ho expliqui.

 

 

El Olor de la papaya verde Tran Anh Hung

És una pel·lícula vietnamita dirigida per Trần Anh Hùng i protagonitzada per Tran Nu Yên-Khê i Lu Man San. És l'òpera prima del director, que va ser nominada a l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i va guanyar el Premi de la Joventut al festival de Cannes.

La pel·lícula explica la història de Mui, una nena camperola que arriba a la ciutat per treballar com a serventa en una casa on la mort de la filla menor ha causat una crisi familiar. Deu anys després, Mui s'enamora de Khuyén, un músic jove i solter, amb qui comença una nova vida més digna i esperançada.

 

 

La Milla verde Frank Darabont

És el passadís que separa les cel·les dels reclusos condemnats a la cadira elèctrica a una presó del sud dels Estats Units. John Coffey, un gegantesc home negre acusat d'un brutal assassinat, està esperant la seva imminent execució, però aviat, un dels guardes de la presó descobreix que Coffey, amaga un prodigiós do sobrenatural.

 

 

Ana de las Tejas Verdes Kevin Sullivan

Aquí Tejas Verdes és el nom d'una granja on va a parar per error una òrfena pelrroja anomenada Anne, que revolucionarà l'existència dels seus pares adoptius amb el seu optimisme i imaginació desbordant. Tot i que, com ja heu vist, poca cosa verda hi ha aquí a banda del nom de la granja, Anne representa com ningú l'esperit de Nadal. Aquest clàssic de la literatura juvenil nord-americana ha estat adaptat en diverses ocasions al cinema, però ha triomfat més a la televisió amb versions com la d'animació japonesa realitzada per Isao Takahata, la més recent a Netflix amb el títol 'Anne with an E', o aquesta versió produïda per la Canadian Broadcasting Corporation.