D'A Festival 2020

El D’A Film Festival Barcelona, festival consagrat al cinema d’autor, va finalitzar el diumenge 10 de maig. Per primera vegada  en la seva història el festival s’ha hagut de portar a terme de forma completament virtual, oferint tota la programació mitjançant la plataforma de cinema Filmin. Per bé que les circumstàncies excepcionals que han motivat aquesta decisió esperem que no es tornin a repetir, cal dir que aquesta manera de celebrar el certamen ha obert una porta que difícilment es podrà tancar.

Malgrat que les condicions ideals de projecció de les pel·lícules siguin en una sala correctament equipada, en pantalla gran, i amb la companyia de públic divers, no tots els públics poden accedir a aquestes condicions. Ja pel sol fet de celebrar-se en un lloc concret condiciona molt els espectadors: no tothom es pot desplaçar en horaris acotats, per no parlar del cost associat a això. La flexibilitat horària, comoditat, i possibilitat de disposar de tot el contingut de la graella de programació obre un nou horitzó a públic divers que excedeix del propi de la població i rodalies. Si a més hi afegim un cost contingut, com ha estat el cas del Festival D’A, les possibilitats d’atreure nou públic s’amplien.

La nostra aposta és que a partir de les condicions que ha creat la pandèmia de la Covid-19, els festivals de cinema hauran de tenir molt en compte la possibilitat d’oferir dos certàmens en un: el tradicional, per al públic local, i una versió en línia per al públic global. Mentre no veiem com evoluciona el sector, de moment us oferim una selecció de les pel·lícules que hem pogut veure en aquesta edició del d’A, tot desitjant llarga vida al cinema d’autor.

Little Joe, de Jessica Hausner

 

 

 

La retrospectiva del festival d’enguany estava dedicada a la realitzadora austríaca Jessica Hausner. D’entre tota la filmografia de l’autora que el festival ha ofert, destaquem Little Joe, un drama amb elements de ciència ficció. Una científica crea mitjançant manipulació genètica una planta que ofereix felicitat a qui la posseeix, sempre i quan li dediqui l’atenció que mereix. El projecte sembla un èxit fins que es comencen a observar canvis en el comportament dels individus receptors.

Amb el gust pels dilemes morals que li són característics, la realitzadora ens col·loca en la difícil tessitura de repensar els nostres principis: que estaríem disposats a fer per la felicitat? Si el preu fos un petit canvi de comportament, ho acceptaríem igualment? Fins a quin punt la humanitat pot controlar la natura? Un cop acceptem segons quins peatges podem afirmar que som lliures?

 

Roubaix, une lumière, d’Arnaud Desplechin

 

 

 

El realitzador Arnaud Desplechin es trasllada a la seva població natal, Roubaix, castigada per la desindustrialització i els problemes econòmics, per tal de situar l’acció d’una obra de cinema noir clàssic. L’acció segueix el comissari Daoud i el departament de policia que dirigeix en el marc de la misèria econòmica i moral de la ciutat, i en especial se submergeix en el cas de l’assassinat d’una anciana en el que les sospitoses semblen ser dues joves veïnes.

Sense deixar respirar a l’espectador, en un viatge tant trepidant com arriscat, Desplechin demostra dominar les claus del gènere malgrat el canvi de ritme que imprimeix a l’acció en la segona part del film. El final deixa un regust amarg, com no podia ser d’altra manera.

Andrey Tarkovsky: a cinema prayer, d’Andrey A. Tarkovsky

 

 

 

Era suficient amb veure qualsevol de les pel·lícules d’Andrei Tarkovsky  per saber que eren complexes; el mèrit d’aquest documental, signat pel fill del realitzador, és el d’obrir-nos una finestra al pensament del cineasta. Hi descobrim no només una manera particular de fer cinema, sinó un univers que va molt més enllà de la seva obra. Tarkovsky se’ns mostra com un pensador total, amb un posicionament moral davant la vida i l’art que ens pot servir com a guia, i en el millor dels casos, fer que ens la replantegem.

Nomad. In the footsteps of Bruce Chatwin, de Werner Herzog

 

 

 

El darrer documental signat pel realitzador alemany Werner Herzog vol ser un tribut a l’escriptor i amic personal Bruce Chatwin, mort per causa del VIH a l’edat de 48 anys. En el seu estil característic, Herzog s’endinsa en la personalitat de l’escriptor que reivindicava el nomadisme, tot recordant la figura i els temps que van viure plegats. La petja de Chatwin en Herzog s’endevina profunda, amb afinitats pel que fa als interessos comuns, però també amb una certa fascinació pel personatge.

Nevia, de Nunzia de Stefano

 

 

 

A mig camí entre el conte i la faula, l’òpera prima de la realitzadora italiana Nunzia de Stefano és un cant a la necessitat de viure la pròpia vida amb llibertat d’elecció. Situada en una barriada de cases fetes amb contenidors en la perifèria de Nàpols, paisatge desolat de perdedors i misèria, l’adolescent Nevia haurà de rebel·lar-se tant contra el seu destí com  pel que la família ha decidit en contra de la seva voluntat. Optimista i benintencionada, amb arrels tant en el neorealisme com en l’imaginari fellinià, impregna de feminisme militant una història de redempció.

 

Nocturnal, de Nathalie Biancheri

 

 

 

La realitzadora italiana Nathalie Biancheri recorre a una ciutat de les costes de Yorkshire en hivern per mostrar-nos la dualitat entre el dia i la nit, i les relacions complicades entre un pintor de parets en la trentena amb una adolescent. Equívoca en el seu plantejament inicial, ben aviat descobreix les cartes per parlar-nos de protecció i d’evitació, de la necessitat de mostrar els sentiments, i de recuperar el temps perdut. L’atmosfera depriment del paisatge embolcalla els protagonistes conferint-los un mantell de privacitat quan es fa fosc, per tal que els podem acompanyar en el seu viatge de descobriment. Nocturnal va aconseguir una menció especial del jurat Talents en el festival d’enguany.

The twentieth century, de Matthew Rankin

 

 

 

Posats a inventar-nos els anys de joventut del que va ser primer ministre del Canadà durant diversos mandats a principis de segle, què millor que barrejar una  mica de surrealisme amb elements de l’expressionisme alemany, i un toc de humor salvatge? Tot i que els referents dels que parla siguin completament desconeguts fora de les seves fronteres, en tenim prou de seguir el deliri per passar una estona entretinguda.

Abou Leila, de Amin-Sidi Boumédine

 

 

 

Guardonada amb el premi de la Crítica del Festival, Abou Leila és una reflexió sobre l’impacte que la violència extrema pot infligir a les persones. L’acció se situa en l’Algèria assolada pels atacs terroristes de mitjans dels anys noranta, i segueix el periple de dos amics que viatgen al desert del sud del país en la recerca d’un important terrorista, Abou Leila.

Malgrat un plantejament en principi predictible, el to de la pel·lícula canvia cap a l’oníric i l’al·lucinació en el moment en que els protagonistes arriben al seu destí. Posant-nos en situacions angoixants, i sense distingir massa bé entre el que és real i el que és imaginari, acabarem per lligar caps quan descobrim que el que ens explica no és una història de violència, sinó del trauma provocat per aquesta. Brillant òpera prima que ja va aixecar expectació en la setmana de la crítica del Festival de Cannes.

Los lobos, de Samuel Kishi Leopo

 

 

 

A mig camí entre Nadie sabe (d’Hirokazu Kore-eda, 2004) i The Florida Project (Sean Baker, 2017), aquesta producció mexicana amb tints semi autobiogràfics de la vida del seu director, ens acompanya en el periple d’una mare amb dos nens de 8 i 5 anys a la recerca d’una vida millor a la banda americana de la frontera amb Mèxic.

Segon film de Kishi Leopo estrenat al D’A, després de la ja lloada Somos Mari Pepa (2014), resulta un retrat dur, però tendre i esperançador a la vegada, del dia a dia d’una família migrant en una terra hostil, però on encara hi ha cabuda per l’empatia i la solidaritat, els únics valors que ens podran salvar en aquest món difícil.

L’habitació 212,  de Christophe Honoré

 

 

 

Aprofitant que tots som a casa, tancats en una habitació, us en recomanem un dels títols que s’hi estrenen: La habitación 212, de Christophe Honoré, a qui el D’A li va dedicar una retrospectiva l’any passat.

Us la recomanem perquè també tota (o gairebé tota) la història passa dins de casa, entre un parell d’habitacions separades només per un carrer.

Perquè és una història d’amor (o de desamor?) i d’humor, tot a la vegada, amb parelles (i ex parelles!) dins i fora la pantalla.

Perquè està protagonitzada per una Chiara Mastroianni esplendorosa.

I perquè ens encanta aquest cert regust de romanticisme pop d’Honoré...

I si de moment no la podeu veure, no patiu: a l’ebiblio us podeu endinsar en el particular univers de Christophe Honoré a través de la seva anterior pel·lícula Vivir deprisa, amar despacio (2018)

 

  También te puede interesar:

Fecha de creación 12-05-2020 Última actualización 14-05-2020