poesia i cinema
Poesia i cinema
L’abril és època de llibres arreu: carrers, aparadors, xarxes, premsa… Però com que sabem que els usuaris de biblioteques mai en teniu prou, us proposem omplir també les vostres pantalles de literatura, i en concret, de poesia. La relació d’aquest gènere amb el cinema agafa moltes formes diferents: a continuació trobareu una selecció de pel·lícules que van des de les biografies de poetes fins al cinema fet per poetes, passant per algunes propostes que hem cregut d’especial interès.
Molts artistes fan incursions en disciplines diferents a l’habitual, i els cineastes no en són una excepció. El que costa més és trobar creadors que de debò treballin de manera pluridisciplinar, i que per qualitat i exigència destaquin per igual en més d’un àmbit. Aquest és el cas de Jean Cocteau, Pier Paolo Pasolini i Abbas Kiarostami; amb un marcat compromís artístic, espiritual i polític, tots tres mereixen un lloc entre els grans del setè art alhora que juguen a la primera divisió dels poetes.
En las bibliotecas encontrarás:
Jean Cocteau
Cocteau sempre es va definir com a poeta, i de fet les seves pel·lícules són molt més properes a la fragmentació i exploració d’ambients d’un poema que a una narració factual més convencional. Les seves escenes semblen somnis o visions; els seus personatges, herois arrencats confosament d’algun mite; els seus guions, discursos sobre l’art i el paper del creador. Una peculiar obra farcida de miralls, ombres i descensos a l’irracional.
Jean Cocteau (1950)
El prestigiós poeta Orfeu és seduït per una enigmàtica princesa, que no és una altra que la Mort. Per ella, abandona a la seva esposa, la bella Eurídice. Quan aquesta és assassinada per esbirros de la Mort, Orfeu decideix seguir-la fins a l'inframon per a rescatar-la. Entenent la impossibilitat del seu amor, la princesa retorna Eurídice a Orfeu.
Jean Cocteau (1959)
Un poeta veu que s'acosta l'hora de la seva mort i decideix fer balanç de la seva vida i de la seva obra. Entre somnis d'immortalitat i ànsies de renaixement, anirà desfilant una sèrie de surrealistes personatges,que donaran lloc a una precisa anàlisi de la inspiració, les fòbies i les obsessions de l'artista.
Jean Cocteau (1946)
Un mercader arruïnat (Marcel André), tenint al seu càrrec a un fill i a tres filles, es perd en el bosc i es veu obligat a refugiar-se i passar la nit en un castell. Al matí següent, abans de tornar, agafa una de les roses del jardí per a regalar-la-hi a la seva filla menor, Bella, sempre esclavitzada per les seves altres dues germanes. L'amo del castell no el deixarà marxar sense pagar abans un preu per la rosa arrencada: lliurar-li a una de les seves filles o morir.
Jean Cocteau (1946)
La primera antologia que porta al castellà poemes de Cocteau, sempre de tall oníric i carregats d’imatges estranyes i potents, com és el cas d’aquest:
“Mediodía”
El sol cae aplomado
El pájaro
Alcanzando su sombra
Se posa dulcemente sobre ella
En Bizerte
Y un campesino corre.
Pier Paolo Pasolini
L’obra de Pasolini és l’obra de tota una vida dedicada a la lluita. Per la llengua furlana, per la llibertat sexual, per la millora social i, en general, per l’amor. El seu no és un cinema de digestió fàcil; en ell ironia i sordidesa es troben amb una recerca permanent de la bellesa que tot conté.
Pier Paolo Pasolini (1969)
Adaptació de la tragèdia grega d'Eurípides en la qual Pasolini mostra la tràgica confrontació entre dues cultura: la irracional de Medea, i la racional de Jason.
Pier Paolo Pasolini (1968)
Un estrany visitant, enigmàtic i atractiu (Terence Stamp) arriba a una casa burgesa de Milà i, successivament, sedueix a cadascun dels membres de la família sense oblidar-se de la serventa. Després, amb la mateixa brusquedat i misteri amb el qual va arribar, desapareix deixant-los a tots confusos. Ara hauran de donar-li un nou sentit a les seves vides per a omplir aquesta absència.
Pier Paolo Pasolini (1964)
La història de Jesucrist, des de la Nativitat fins a la Resurrecció, seguint al peu de la lletra l'Evangeli segons Mateu.
Pier Paolo Pasolini (1964)
Pasolini té una obra literària extensa i complexa, sempre acompanyada d’aquell esperit crític (alguns dirien provocador) que marca el seu cinema. En aquest recull podem llegir-lo en forma de poemes, en forma de rosa en paraules seves, però a la fi el que trobarem és la continuació de la seva indagació en temes com la memòria, la identitat, l’art o la història. Un exemple:
“La falta de demanda de poesia”
Com un esclau malalt, o un animal,
errava per un món que m’assignava la sort,
amb la lentitud dels monstres
del fang — o de la pols — o de la selva —
reptant amb la panxa — o amb aletes
vanes per la terra ferma— o ales fetes de membranes…
Al voltant hi havia marges, o balasts,
o potser estacions abandonades al fons de ciutats
de morts —amb els carrers i els passos subterranis
d’altres hores de la nit, quan sols se senten
trens espantosament llunyans,
i clapoteigs de desguassos, en la gelor definitiva,
en l’ombra que no té demà.
Així, mentre em dreçava com un cuc,
bla, repugnant en la seva ingenuïtat,
va passar en la meva ànima alguna cosa, com
si en un dia serè s’enfosquís el sol;
per damunt del dolor de l’animal panteixant,
s’hi posà un altre dolor, més mesquí i més fosc,
i el món dels somnis s’esquerdà.
«Ja ningú no et demana poesia!»
I: «El teu temps de poeta ja ha passat…»
«S’han acabat al món els anys cinquanta!»
«Tu amb les Cendres de Gramsci t’esgrogueeixes,
i tot allò que fou vida et dol
com una ferida que es reobre i causa la mort!»
Abbas Kiarostami
Pocs cineastes han enregistrat l’espai com Abbas Kiarostami. L’iranià ressegueix camins i carrers parant atenció a cada detall, acompanyant amb cura els mil i un trajectes dels seus personatges d’un punt a l’altre de les seves petites històries, farcides de diàlegs poètics i unes fascinants aproximacions a la infància.
Abbas Kiarostami (1990)
Un home anomenat Hossein Sabzian pretén fer creure a uns veïns que és un important director de cinema. Els ofereix convertir-se en protagonistes de la seva pròxima pel·lícula aprofitant-se de la seva ingenuïtat, fins que és descobert i comença una altra realitat per a l'espavilat "cineasta", que serà demandant pels afectats.
Abbas Kiarostami (1997)
El senyor Badii, un home de mitjana edat, decideix acabar amb la seva vida. La seva única preocupació és trobar a algú que l'ajudi i es comprometi a enterrar-ho. Aquesta situació li permet conèixer a una gran varietat de personatges.
Abbas Kiarostami (1987))
Un preciós recull de poemes de l’iranià, reconeixibles per la seva forma breu i la seva potència expressiva. Com les seves pel·lícules, poemes inundats per un sentiment a camí entre la tristor i la tendresa:
“L’arada solca la terra
i el bou no sap
per què li fan mal les potes”
También te puede interesar:
Ir al estante:
Bohemis, estranys o egocèntrics… els tòpics sobre els poetes són molts. Sigui per incidir-hi o sigui per contradir-los, moltes pel·lícules s’han acostat a les vides d’autors reals o imaginats, així com a l’exercici de la poesia en tots els seus vessants.
En las bibliotecas encontrarás:
Adam Driver interpreta un conductor d’autobús que escriu breus poemes sobre la seva quotidianitat. Molt inspirat en l’obra de William Carlos Williams i amb la presència de poemes d’un altre autor, Ron Padgett, el film és també una bona declaració d’intencions de Jarmusch pel que fa a la seva concepció del cinema.
Una dona que afronta un principi d’Alzheimer comença a interessar-se per l’escriptura de poesia. Una història senzilla relatada amb la sensibilitat i l’excel·lent treball actoral que fan tan interessant l’obra del coreà Lee Chang-dong.
Coneguda sobretot per la seva pel·lícula “El piano”, Jane Campion ens explica en un emotiu drama romàntic els últims anys de vida del poeta anglès John Keats, interpretat per Ben Whishaw.
Gael García Bernal interpreta Pablo Neruda a finals dels anys 40: la vida d’un poeta convertida en tràiler polític de mà del xilè Pablo Larraín.
El relat biogràfic d’Emily Dickinson, una de les més grans poetes de la història americana. Un film que explora la fricció entre una forta passió interior i una vida exterior recollida i solitària.
Segur que tots recordeu la cèlebre escena en què un grup d’alumnes, en mostra d’agraïment, va enfilant-se als respectius pupitres dient “Oh capità, el meu capità” a un emocionat Robin Williams. El vers pronunciat pertany a Walt Whitman, i la pel·lícula, a través de les ensenyances sobre literatura del professor protagonista, esdevé tot un homenatge a la força de l’idealisme i la fe en la poesia.
James Franco interpreta el poeta beat americà Allen Ginsberg en una pel·lícula que barreja la recreació d’un procés judicial, l’escenificació de la psicodèlica vida de Ginsberg i una traducció a imatges de fragments de la seva obra.
Un retrat de la immensa Sylvia Plath on la poeta és interpretada per Gwyneth Paltrow i el seu marit, Ted Hughes, per Daniel Craig. Una vida d’altibaixos i final tràgic, un d’aquells casos on la realitat supera amb escreix la ficció.
También te puede interesar:
Ir al estante:
Si pensem en cinema i poesia en el panorama català, hem de parlar obligatòriament de Pere Portabella. En contacte amb grans personalitats artístiques del moment, com Antoni Tàpies o Eduardo Chillida, els seus primers films els va escriure en col·laboració amb el gran poeta Joan Brossa, com és el cas de “No compteu amb els dits” (1967) o “Nocturno 29” (1968).
El 1970 Portabella crea “Poetes catalans”, un enregistrament audiovisual de l’històric recital clandestí que va tenir lloc al teatre Price en solidaritat amb els presos del franquisme. Hi podem veure recitar a poetes de la talla de Gabriel Ferrater, Agustí Bartra, Joan Brossa, Joan Oliver, Francesc Vallverdú o Salvador Espriu.
El 2020 es commemoren els 50 anys de l’esdeveniment amb un altre recital poètic a la Biblioteca Nacional de Catalunya. En un gest d’homenatge i de memòria es fa un exercici similar al de Portabella amb l’enregistrament de l’acte a “Gosar poder”, d’Isaki Lacuesta, i el documental sobre el projecte i el seu precedent a “Poetes”, d’Ona Balló i Carles Gorres.
En las bibliotecas encontrarás:
También te puede interesar:
Ir al estante:
El cinema d’Andrei Tarkovski ha estat sovint qualificat de poètic; personatges de misteriosa ambigüetat, moviments de càmera que no busquen explicar sinó evocar, imatges sensorials i matèriques… A més, però, el director va incorporar els poemes d’Arseni Tarkovski, el seu pare, en pel·lícules com Stalker, Nostàlgia i Mirall. Poemes que, com el cinema de Tarkovski fill, treballen des de les fronteres entre la memòria i el somni, entre la paraula i la imatge.
Stalker 
La Infancia de Iván 
Sacrificio 
