El Secret Berlanga.     

 Dos anys abans de la seva mort, el cineasta va dipositar un sobre a la caixa cuirassada número 1034 del Instituto Cervantes.

El director valencià va fer la donació amb la condició que el seu contingut no es fes públic fins al dia que es complissin cent anys del seu naixement.

Els pronòstics vaticinats per diverses persones properes a Berlanga. Tant el seu fill major, José Luis, com el guionista Patricio Alvargonzález i l’escriptor Antonio Gómez Rufo, biògraf del cineasta, han avançat que el sobre conté un guió inèdit amb el títol ¡Viva Rusia!, que esdevindria la 4a part de la que fins ara es coneix com la “trilogia nacional”.

El secret finalment és un guió de la quarta part de ‘La escopeta nacional’.

Ben és cert que Berlanga fou un guionista prolífic. Li agradava inventar històries, tot i que sempre s’inspirava en personatges reals i en situacions quotidianes. Tenia un bon ull per triar als col·laboradors amb els quals havia d’elaborar els textos. Rafael Azcona, sense dubte, fou el seu gran company de viatge. Tots dos van treballar conjuntament i en plena sintonia per donar forma a algunes de les trames més memorables del cinema espanyol. Van estar capaços de crear una filmografia carregada de denúncia social, part de la qual es va desenvolupar durant uns anys gens propicis per a la crítica política. Amb un enginy desbordant, la parella va saber burlar la censura per retractar de manera incisiva la realitat d’un país llastrat per l’opressió sistèmica i per una moralitat anacrònica.

Després de la 2a Guerra Mundial, mentre Europa vivia una efervescència intel·lectual i cultural que es reflectia a les pel·lícules realitzades al vell continent, a l’Estat espanyol s’amputava qualsevol indici de llibertat creativa que gosés posar les institucions davant del mirall. Malgrat tot, l’obra de Berlanga es va forjar defugint la banalitat a la qual el règim franquista havia relegat la creació artística, reduïda a un mer entreteniment vacu i, sovint, propagandístic.

Com recorda l’Albert Lladó a La mirada lúcida (2019), el sarcasme és despòtic perquè va de dalt cap a baix, mentre que la ironia és valenta perquè va de baix cap amunt. La mirada de Berlanga no era avantatgista. El seu cinema exhibeix una ironia mordaç contra l’aristocràcia i, especialment, envers la petita burgesia urbana, classe social que coneixia a la perfecció perquè era a la qual pertanyia la seva família, formada per terratinents i comerciants. També li agradava projectar universos rurals que funcionaven com a microcosmos, amb una estratificació pròpia de comunitats heterogènies i, paradoxalment, endogàmiques.

Avui en dia, el cinema de Berlanga encara destaca per la densitat del seu contingut, equiparable al d’alguns grans directors coetanis -com ara Federico Fellini o Luis Buñuel-, on l’evident sentit polític dels arguments s’envolta d’històries aparentment mundanes i/o esperpèntiques que eludeixen la literalitat grotesca.

És fàcil detectar la influència del neorealisme italià a les seves pel·lícules, però l’obra de Berlanga és difícil de classificar, ja que atresora components narratius i estilístics molt personals que aborden la idiosincràsia autòctona amb una mirada singularíssima, on l’humor esdevé un subterfugi per sobreviure emocionalment a les situacions més doloroses. La peculiaritat dels seus films és tan notòria que fins i tot va generar l’aparició d’un nou adjectiu que aglutina en una sola paraula el tarannà i les característiques inherents al seu cinema.

La infantesa, com a empremta que queda tatuada al subconscient, es manifesta a l’obra del cineasta mitjançant elements materials i simbòlics que evoquen els primers anys de la seva vida, i es completa amb les experiències viscudes durant una trajectòria personal plena d’intensos esdeveniments, encara que Don Luis acostumés a relatar-los com si fossin anècdotes anodines.

Els repartiments corals, la recurrent presència de focs artificials, cert barroquisme ocasional, o l’ús de termes que es repeteixen a les diferents pel·lícules -com el ja famós “austrohúngaro”- són alguns dels moltíssims trets que conformen aquest univers apassionant, al que encara se li ha d’afegir una última sorpresa que roman dipositada a la caixa cuirassada 1034 de La Caja de Las Letras del Instituto Cervantes.