Tarantino royale with cheese
Tarantino: Ro-ya-le with cheese
Es compleixen 25 anys de Pulp Fiction i Quentin Tarantino torna amb la seva última i esperadíssima pel·lícula, “Once Upon A time In Hollywood”, que es va estrenar el 26 de juliol als EUA i el 15 d’agost a Espanya amb el títol “Érase una vez en... Hollywood”.
Ambientada el 1969, aquesta història tracta sobre un Los Angeles i un Hollywood que ja no existeixen. Segueix les aventures d'una antiga estrella de westerns televisius, Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) i el seu doble d'acció, Cliff Booth (Brad Pitt), mentre intenten mantenir-se en una indústria que amb prou feines reconeixen. Per la seva banda, Margot Robbie interpreta Sharon Tate, l'actriu -exdona de Roman Polanski- assassinada per la família Manson el 9 d'agost de 1969.
El tema essencial de tot el cinema de Quentin Tarantino són les pel·lícules mateixes. Al llarg de la seva carrera, el de Tennessee ha mostrat menys interès a explicar històries que a retre homenatge al western, o al cinema de yakuzas, o al 'film noir' o a una vessant o l'altra del cinema 'exploitation' dels anys 70. I segons explica el mateix Tarantino, aquesta pel·lícula s’ha convertit en un resum de la seva carrera fins a l’actualitat, encara que aquesta mai va ser la seva intenció.
Com a curiositat dir que el tema musical que ha triat Tarantino per acompanyar les imatges del teaser-trailer del film ha estat “Bring A Little Lovin”, interpretat pel grup de rock espanyol Los Bravos, que el 1968 va entrar en el lloc 51 en la llista d'èxits dels Estats Units.
Amb un estil propi i innovador, influït per l'estètica dels còmics i de les sèries B, on la narració és sovint no lineal, amb diàlegs memorables i una important dosi de violència i sang sublimades estèticament i atenuades per un toc humorístic.
Segon western, octava pel·lícula de Tarantino i un dels cims de la seva filmografia per la seva fidelitat cap a si mateix i el seu vastíssim, referencial i reverencial imaginari cinematogràfic. La tensió del western barrejat amb el suspens del thriller teatrer i teatral que transcorre gairebé sencer a l'interior d'una cabana és un estudi
detallat de la baixesa humana portada fins a les últimes conseqüències. La creació de l'atmosfera, el progressiu suspens, les rèpliques i contrarèpliques àcides funcionen admirablement en aquesta pel·lícula.
Malgrat que Django és un personatge molt recorregut en el spaguetti western, en aquesta ocasió Quentin Tarantino va fer el guió complet per plasmar la seva pròpia idea i recuperar el gènere per a la gran pantalla. El treball del director va tenir el seu premi amb l'Oscar al Millor guió original, a més de l'aconseguit per Christoph Waltz com a Millor actor de repartiment, mateixos guardons que el film va aconseguir en els Globus d'Or i als BAFTA. El profund estudi de Quentin del gènere va ser el que va inspirar la idea de combinar la història de l'esclau amb la narrativa de l'spaghetti western el que dóna per resultat una pel·lícula mai vista.
Una de les propostes més exitoses de Quentin Tarantino. Engendrat abans de “Kill Bill'', el guió va trigar gairebé deu anys a cristal·litzar, ja que el cineasta no trobava un final que realment li agradés. El títol fa referència a una cinta d'Enzo G. Castellari coneguda en anglès com “Inglourious Bastards”, ja que el projecte s'inspira en el concepte de l'esmentat film. Plantejada originalment com un espagueti western, la cinta va acabar convertint-se en una barreja de gèneres alguna cosa delirant que proposa una reinvenció de la història. “Malditos bastardos” va ser aclamada unànimement per la seva tremenda força visual i els seus diàlegs excel·lents. El seu repartiment, que inclou l'arxiconegut Brad Pitt, és un altre dels encerts de la pel·lícula.
Ambiciós projecte en dos volums on Tarantino converteix a Uma Thurman en una sagnant venjadora implacable, recreant-se en les seqüències violentes (una barreja de gore, dibuix animat, arts marcials i spaguetti western) per compondre amb molta habilitat un reciclatge d’elements habituals del cinema popular de gènere. És el film més controvertit del director, el que ha dividit més feroçment a espectadors i crics en dos bàndols antagònics i irreconciliables.
Film formalment diferent a Pulp Fiction en el que sofistica i quasi oculta la seva violència visual però no el seu sentit de l’humor. Dibuixa una galeria de personatges en la millor tradició del noir: amorals, materialistes, perdedors disposats a canviar la seva sort, éssers aliens a uns destins que no poden controlar... Els límits de la decadència humana en una societat de perdedors que no es resignen a ser-ho.
En aquesta pel·lícula es troba concentrat tot el cinema que Tarantino va devorar durant els seus anys com a empleat en una botiga de vídeos: cinema d'arts marcials, sèries de televisió, pel·lícules de sèrie B... I poden trobar-se nombroses referències cinematogràfiques (Don Siegel, Jean-Luc Godard, Brian de Palma o John Woo) i de la cultura popular nord-americana (hamburgueses, refrescos, cafès, botigues de licors regentades per vietnamites i coreans, cafeteries típicament americanes amb els seus seients encoixinats de vermell i cartells lluminosos o un restaurant ambientat en els anys 50)
Impactant debut de Tarantino en el cinema criminal, demostrant el seu coneixement del cinema clàssic i aportant noves lectures des de perspectives modernes. Homenatja als grans atracaments perfectes del cinema (Kubrick i Huston inclosos) tractant de suavitzar una extrema violència amb un sarcàstic sentit de l’humor. Amb uns diàlegs inusuals en el cinema de l’època, amb impensables recursos visuals i amb calculats flashbacks indaga en la psicologia dels delinqüents per oferir una imaginativa relectura dels gàngster films. Va crear escola.
A les biblioteques trobaràs:
- Tarantino autor: Tota la seva obra
- Sobre Tarantino: Estudis i assaigos
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
Aficionat al cinema des de nen, Quentin Tarantino va ser un mal estudiant; als 22 anys va començar a treballar en un videoclub de Manhattan Beach (Video Archives), i es va matricular per fer classes d'interpretació. El videoclub es convertiria en la seva escola de cinema, i aviat va començar a redactar guions.
La seva passió pel cinema és innegable: director, guionista, productor, i també li agrada aparèixer com a actor en pel·lícules pròpies i alienes, demostrant que tot el que envolta una càmera és una cosa per la qual té aptituds demostrables.
Pel·lícules on ha col·laborat com a director:
A les biblioteques trobaràs:
- Tarantino autor: Tota la seva obra
- Sobre Tarantino: Estudis i assaigos
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
La música és una part molt important del seu estil de filmació, i ha sigut reconegut per aquest motiu amb el premi “Music and Film” dels Critics' Choice Awards (2011).
En diverses ocasions, Tarantino ha declarat que cada escena neix en el seu cap amb la música ja associada, el que fa del seu cinema una experiència completa en la qual cada peça encaixa perfectament en l'engranatge. La relació de la imatge amb la música en els films del director és absoluta.
A “Los odiosos ocho”, per primer cop a la carrera de Tarantino, va utilitzar una banda sonora original que, a més, va ser creada pel gran Ennio Morricone.
I a la darrera pel·lícula ha ressucitat al grup espanyol "Los Bravos" amb el seu hit "Bring a little lovin'"
A les biblioteques trobaràs:
- Tarantino autor: Tota la seva obra
- Sobre Tarantino: Estudis i assaigos
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
Sabies que...
“El cumpleaños de mi mejor amigo” (1987) en realitat va ser la seva primera pel·lícula?
La seva durada eran 69 minuts, però va haver-hi un incendi on es guardava i només es van poder recuperar 35 minuts de metratge. En estar incompleta, és “Reservoir Dogs” (1992) la cinta que és considerada el seu debut. A posteriori, el guió d’aquesta pel·lícula va ser la base per "Amor a quemarropa", que acabaria dirigint Tony Scott.
No us podeu perdre l’espectacular capítol doble escrit i dirigit per Quentin Tarantino "Peligro sepulcral" (Grave Danger, 2005), de la cinquena temporada de CSI. Un consell, veure’l sense saber res de l’argument és... pur Tarantino.
A “Reservoir Dogs” l’expressió malsonant "fuck" s’escolta en 272 ocasions, i a “Pulp Fiction” 265.
La icònica escena de ball de “Pulp Fiction” entre Uma Thurman i John Travolta està inspirada en una escena de “Ocho y medio”, el llegendari film de Federico Fellini.
L'escena de “Pulp Fiction” en què John Travolta injecta adrenalina a Uma Thurman es va rodar a l'inrevés, de manera que Travolta va treure l'agulla, que ja era al pit de Thurman, i després es va rebobinar.
Una de les marques de Tarantino són els plans característics des de l'interior d'un maleter de cotxe que apareixen en totes les seves pel·lícules.
És un fetitxista dels peus: les actrius exhibeixen sovint llurs peus descalços i de vegades en primer pla.
L'encenedor Zippo apareix també en tots els seus films.
En les seves obres sempre es fuma cigarretes de la marca "Red Apple".
En alguns films seus, la gent consumeix una marca d'hamburgueses hawaianes inventada pel Tarantino mateix, concretament les Big Kahuna Burgers.
A les biblioteques trobaràs:
- Tarantino autor: Tota la seva obra
- Sobre Tarantino: Estudis i assaigos
