Nascut en una família d'actors de teatre, abans de cineasta va exercir de periodista: des de ben jove, mentre estudiava Dret a la Universitat de Roma,  va començar a col·laborar amb la revista d'humor polític Marc Aurelio, on va conèixer i va conrear una profunda i duradora amistat amb Federico Fellini, el seu fratello maggiore, que culminaria el 2013 amb la realització del documental Che strano chiamarsi Federico (Què estrany dir-se Federico), en homenatge a la seva figura. El documental, realitzat amb l'ajuda de les seves filles Paola i Silvia, barreja imatges d'arxiu amb ficció i va esdevenir el comiat cinematogràfic definitiu d' Ettore Scola.

Inicis professionals

A partir de mitjans anys 50 es va dedicar a escriure guions, col·laborant amb Age i Scarpelli (nom artístic del duo de guionistes Furio Scarpelli i Agenore Incrocci), fins que s'estrenà com a director l'any 1964 amb Se permette parliamo di donne (Es permet parlar de dones), amb Vittorio Gassman de protagonista. A l'any següent ja havia rebut cert reconeixement amb El millón de dolares i El diablo enamorado, però la seva gran dècada és la dels 70: El demonio de los celos (rodada a Madrid amb Manolo Zarzo) (1970); Un italiano en Chicago (1971); C'eravamo tanti  (1974), amb Vittorio Gassman, Nino Manfredi i Stefania Sandrelli, premiada amb el Cèsar a la Millor Pel·lícula estrangera el 1977; amb Brutos, feos y malos (1976) obtingué el premi a Millor Director al Festival de Cannes 1976; Buenas noches, señoras y señores (1976) i el seu títol més conegut: Una jornada particular (1977), trama situada a la Roma de 1938, on es troben una mestressa de casa solitària (Sophia Loren) i un homosexual antifeixista (Marcello Mastroiani), mereixedora del Globus d'Or al Millor Film Estranger 1978, Cèsar a la Millor Pel·lícula i nominada a l'Òscar.

Anys 80 i 90

Als anys 80 i 90, ja com a cineasta de prestigi, afegeix encara més títols a la seva extensa filmografia: La terrazza (1980); La noche de Varennes (1982); La sala de baile (1983); Maccheronni (1985); La famiglia (1987); Che ora è (1989); Romanzo di un giovane povero (1995); La cena (1998), entre d'altres.

 

Amb Concorrenza sleale (Competencia desleal) (2001) i, posteriorment, Gente di Roma (2003), un agraïment fílmic a aquesta ciutat i els seus habitants, personatges secundaris habituals a la seva obra, semblava acomiadar-se del món del cinema, però encara faltava, una dècada després, l'homenatge al seu amic Federico.

A Scola li importava, i molt, segons confessava, ser una bona persona. Per això les seves pel·lícules destil·len bonhomia, sense evitar però les reivindicacions ideològiques: "l'interès privat, l'egoisme, es segueixen imposant per sobre del rigor i la solidaritat. Per això les reivindicacions dels anys 60 segueixen tan vigents ara com aleshores", deia en presentar Historia de un pobre hombre (1995). "El pessimisme és molt més progressista que l'optimisme, enclou més fe en el futur. L'optimisme és cosa de beats".

 

L'exprimer ministre italià, Matteo Renzi, ha dit que la seva mort "deixa un buit enorme a la cultura italiana".