«Per què ballo? Sovint m’han fet aquesta pregunta. I no sé trobar-hi una resposta concreta. Des de ben petit que m’agradava ballar. Em transportava a un estat de plenitud. De felicitat absoluta. I aquests sentiments han crescut a mesura que he anat aprenent a ballar i a expressar-me a través de la dansa. Les cames se’m transformen en una mena d’ales que em permeten volar. Sí, seria això. Un ocell que vola, lliure, sense fronteres, per damunt de l’escenari». 

Guillem Cabrera ens explica amb aquestes paraules la seva increïble història. El seu entusiasme per ballar des de ben petit va convèncer als seus pares de fer-li un regal molt especial, inscriure’l a les proves d’accés de l’escola de dansa més prestigiosa del món i la primera companyia de dansa del Regne Unit: la Royal Ballet School de Londres. I, d’una manera inesperada, amb només onze anys el Guillem va ser un dels dotze nens escollits, d’entre més de cinc-cents d’arreu del món. El somni s’havia fet realitat.

La disciplina diària a l'escola és molt estricta, quatre hores diàries de ball amb la màxima exigència durant els vuit anys que dura la formació. Com a ballarí de la companyia londinenca ja ha actuat a la Royal Opera House del Covent Garden d’Anglaterra a les obres 'El Trencanous' i 'Frankenstein'.

El jove bagenc ha hagut de fer renúncies, sacrificis i prendre decisions dures amb una curta edat com deixar casa seva per complir el seu somni de ballar, sumat a l’esforç de la seva família per pagar els 45.000 euros anuals que costa el prestigiós centre anglès amb l´ajuda de les donacions de molta gent anònima i de moltes empreses compromeses amb la carrera del jove.

Un nen. Un somni. Un talent innat. Aquest llibre ens explica la seva experiència en primera persona, la seva passió per la dansa i de passada és una font de finançament extra del seu projecte formatiu. 

Més informació:

• Llibre electrònic "Quan els peus són les teves ales"
• "Guillem Cabrera, el Billy Elliot català" Capítol 41 del programa País km0  de xip/tv (29/08/2016)

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

"Rent" és un musical d'estil rock basat en l'òpera "La Bohème" de Puccini, on un grup de joves bohemis en un marc de precarietat, prejudicis, drogues lluiten per tirar endavant les seves vides, sempre en un ambient on l'amenaça de contreure la SIDA hi és molt present. La música i la lletra són de Jonathan Larson, que va morir poc després de la seva estrena.

L'obra va donar i dóna veu a aquelles persones que viuen a la cara fosca de la societat, individus fràgils, abandonats i incompresos. 
De manera encertada el seu títol és un joc de paraules que tradueix aquesta realitat. En català "rent" significa lloguer i "rend" esquinçat.

La seva estrena va causar un gran impacte, en ser el primer musical que va tractar de forma oberta l'homosexualitat i la SIDA. Es va ser representat per primera vegada l'any 1994 i estrenat el 26 de gener 1996 a l'Off-Broadway. A l'abril d'aquell mateix any es trasllada al Nederlander Theatre de Broadway. Allà va romandre en cartellera un total de 12 anys i es van realitzar 5.123 funcions regulars. Ha estat la setena obra que més temps ha estat representada a Broadway i ha guanyat nombrosos i prestigiosos premis del món del teatre: 4 premis Tony, un premi Pulitzer de teatre, 1 premi Theatre World Awards, entre d'altres.

El doble álbum que et recomanem, publicat per DreamWorks Records, conté pràcticament la totalitat del llibret, deixant fora només alguns fragments parlats. Inclou una versió extra de "Seasons of Love" del cantant Stevie Wonder.
 
L'any 2005 la seva versió cinematogràfica va veure la llum de la mà de Chris Columbus, guionista dels "Goonies" i els "Gremlins" i director de "Harry Potter i la pedra filosofal". 

Celebrem els 25 anys de Rent, un gran èxit de Broadway igual de vigent que llavors, engrescant-vos a anar al Teatre Condal de Barcelona fins al 26 de maig de 2019 a la representació del musical "Rent" sota la direcció de Daniel Anglès.

Més informació:

• Rent en vivo desde Broadway
• Vídeo "Rent"
• Antologies de teatre musical a les biblioteques
• ONYRIC Teatre Condal Barcelona

Recomanat per Irene Gálvez. Biblioteca Central de Cornellà de Llobregat.

"En contra: 23 contes teatralitzats" recull en un volum la trilogia teatral i formada per "Contra el progrés", "Contra l’amor" i "Contra la democràcia", també anomenada “la trilogia de la indignació”. Escrit per Esteve Soler i publicat per l’Editorial 3 i 4 , l'any 2019 s'estrenava la versió cinematogràfica amb el títol "7 raons per fugir (de la societat)". 

El llargmetratge està dirigit per Gerard Quinto, David Torras i Esteve Soler i entre els interprets trobem a Sergi López, Francesc Orella, David Verdaguer, Lola Dueñas, Àgata Roca i Núria Gago, entre d’altres. Les "7 raons per fugir" s’expliquen en 7 episodis independents que tracten diferents temes d’actualitat amb una barreja d’horror i comèdia, des d’una mirada surrealista i una alta dosi d’humor negre. Per temps limitat pots visionar la pel·lícula sencera a TV3alacarta.

Esteve Soler i Miralles (Barcelona, 1976) és un dels dramaturgs catalans més internacionals. La seva trilogia ha estat traduïda a diversos idiomes i representada a països com Alemanya, Estats Units, França, Suïssa, Grècia o Mèxic, amb gran èxit. Ara, i després d'haver-nos mostrat les interioritats d’una família disfuncional en el curtmetratge "Interior. Família",  trasllada de nou el seu univers teatral al llenguatge cinematogràfic. 

"Estic fart de la simetria"

Cita de Luís Buñuel que encapçala la pel·lícula "7 raons per fugir (de la societat)"

Més informació:

• Entrevista amb l'autor Esteve Soler
• Article El triple clam d´Esteve Soler Punt Avui
• Article "Esteve Soler, el darrer ambaixador del teatre català al món" El Temps

Recomanat per  Núria Berenguer. Biblioteca Horta-Can Mariner. Barcelona

T’imagines heretar d’un familiar un ramat de cinc-centes dotze d’ovelles?

Aquest és el punt de partida de l’obra “Ovelles” escrita i dirigida per Yago Alonso i Carmen Marfà i produïda per la Sala Flyhard.

Tres germans que viuen a Barcelona, en Víctor, l'Arnau i l'Alba, es reuneixen quan reben la notícia que són els beneficiaris d’una herència valorada en uns 35.000 euros d’un tiet avi que vivia a la província de Terol i que ha traspassat. La sorpresa vindrà quan descobriran que l’objecte de transmissió són 512 caps d’ovelles i un gos d’atura anomenat “Pili”.

El que semblava un regal caigut del cel aviat descobriran que capgira les seves insatisfetes vides i hauran de prendre una decisió que posarà a prova la relació de germans. Es plantejaran què fer amb el ramat d’ovelles: cuidar-les, vendre-les o sacrificar-les.

L’obra retrata una generació -situada a la trentena- marcada per la crisi econòmica. El germà gran és en Víctor, arquitecte de formació i emocionalment no s’ha refet del trencament amb la seva parella uns mesos enrere.

L’Arnau és informàtic i té un bon sou. Viu en un pis compartit i no té gaires lligams.

L’Alba, és la bessona de l’Arnau. Està casada i té un fill de divuit mesos. Té una feina precària. 

Amb un repartiment de luxe: Biel Duran, Albert Triola i Sara Espigul (en algunes funcions substituïda per Gemma Martínez i Clara Cols) i una posada en escena realista, “Ovelles” reflexiona sobre la frustració d'una generació, de com fer-hi front i de la permanent necessitat de reinventar-nos. Perquè, realment, voler és poder?

“De tots els animals de granja que podíem heretar, les ovelles són les que més em molen. Sí, són com abraçables.”

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Aquest any es commemora el centenari del naixement d’aquest autor cabdal de la literatura catalana (1919-1998).

Joan Brossa és conegut principalment per la seva vessant literària dedicada a la poesia. Però va treballar molts gèneres, de forma individual o bé en col·laboració amb altres artistes, com Joan Miró o Antoni Tàpies.

Molt coneguts són els poemes visuals, que repartits per la geografia catalana, permeten albirar el pensament de Brossa.

Aquestes dues obres: "Teatre de carrer" i "Or i sal", recollides en aquest volum són una molt bona tria per iniciar-se en el vessant teatral d’aquest autor, no tan conegut entre el gran públic. La seva curta extensió fa que com a inici sigui plaent per a molt tipus de públic.

L’obra teatral de Joan Brossa no ha estat extensament representada però no deixa de ser una obra prou interessant per llegir-la i imaginar-se-la vivament. El corrent surrealista va influir Brossa, d’aquí que el seu llenguatge sigui en aparença difícil de seguir però és viu i dinàmic, fet que aporta un sentit complet a la seva lectura.

Ambdues peces permeten copsar la realitat quotidiana d’un barri i/o poble a través d’una recreació d’ambient somera. Brossa és un autor que no li dóna tanta importància al decorat de la seva obra com al diàleg i pes dels seus personatges.

“Dona segona (és una veïna): estan bé aquest parell d’ulleres que té vostè a la mà, Emeri. Una per cada ull. ¿Les hi han dutes d’algun país estranger?

Marit: No, no. Són de la botiga d’òptica “El tercer ull”.

Dona: Doncs així, si s’havia de partir en tres, hi falta una ullera.

Marit: Té raó. Però el màxim són dues, Màxima. (deixa de mirar amb els binocles).”

Amb aquestes pinzellades ens explica Brossa el seu particular sentit de l’humor, un element imprescindible per a ell, que  sempre incorpora en les seves obres. Com també ho és  el joc (tant el visual com el tradicional.

Aquesta edició publicada per l’Editorial 62 l’any 1981 dins la col·lecció "Les Millors Obres de la Literatura Catalana", es compon a més d’altres obres teatrals dels autors Josep Carner i Salvador Espriu. Si ens animem a llegir-la sencera,  ens permetrà comparar les diferents visions d’aquest gènere de cadascun d’ells, un caire més literari del que reflecteix el teatre convencional, que prioritza la visió dramàtica.

Més informació:

• Entrevista al programa “A Fondo” de TVE, disponible a les biblioteques i a RTVE.
• Fundació Joan Brossa
• Joan Brossa a les biblioteques
• Poemes musicats a les biblioteques

Recomanat per Carme Pérez. Bib. Mestre Martí Tauler de Rubí

En aquesta obra, escrita cap al 1939 però estrenada per primer cop el 1943, Brecht ens plantejà un dilema: “Pot una bona persona viure al nostre mon tal com aquest se’ns presenta?”. Comença l’acció amb tres deus que baixen a la terra amb la intenció de trobar, almenys, una bona persona. Arriben a una ciutat de la Xina, Sezuan i troben la Xen-Te, una prostituta, la persona que cercaven.

Parlen amb ella i li regalen uns diners per a que pugui deixar la prostitució i tornar a començar. Ella obre un estanc amb els diners, però tal és la seva bondat que tots els pobres, a més de molts aprofitats i delinqüents acudeixen a ella per a que els doni diners. La Xen-Te, en poc temps està a punt d’arruïnar-se. Per evitar-ho s’inventa un personatge, el seu cosí Xui Ta, que no és si no ella mateixa disfressada d’home, qui, com a astut negociant, torna a aixecar el negoci. Però malauradament, la Xen-Te s’enamora d’un aviador en atur, que l’explota i l’abandona, després de deixar-la embarassada.

A partir d’aquest moment, la Xen-Te decideix desaparèixer i assumir per sempre la seva nova personalitat, la del seu cosí Xui Ta, ja que vol tenir un futur per a ella i per al fill que ha de néixer. Servint-se de trucs i estratagemes en Xui Tu/Xen-Te es fa l’amo d’una fàbrica de tabacs i esdevé una important figura econòmica a Sezuan. Mentrestant, aquells als que la Xen-Te ajudava la troben a faltar i sospiten que el seu cosí Xui Tu l’ha assassinat per quedar-se el negoci. La denuncien i la porten a un tribunal, que estarà format pels tres deus que van baixar a la Terra. Seguint l’acció de l’obra, Brecht planteja al públic que trïi sobre com ha de reaccionar la Xen-Te: ha de seguir els dictats de la seva bona consciència i esdevenir sempre pobre, o bé ha de seguir actuant com el Xui-Ta?

“La bona persona de Sezuan” s’ha posat en escena vàries vegades a Catalunya. L’any 1966 la companyia de Núria Espert la va representar al Teatre Romea de Barcelona, sota la direcció de Ricard Salvat i amb un text traduït per Carme Serrallonga.

El 6 d’abril de 1988, sota la direcció de Fabià Puigserver, la companyia del Teatre Lliure estrenà al Mercat de les Flors de Barcelona la traducció de Feliu Formosa.

L'any 2019 la sala gran del TNC estrenarà el 31 de gener de 2019, amb direcció d’Oriol Broggi i direcció artística de Xavier Albertí una nova versió de l'obra.

Bertold Brecht ha estat un escriptor que ha exercit una profunda i perdurable influència en el teatre modern. Va néixer a Augsburg (Alemanya) el 1898. Va ser un testimoni de primera mà tant dels moments clau de l’imperialisme europeu com de la crisi de l’imperialisme a Europa. De família burgesa, el 1917 inicià estudis de medicina. El 1918 participà, com a soldat sanitari, en la Primera Guerra Mundial. En esclatar la Revolució russa en la seva joventut, Brecht va ser conscient de que hi havia un mode de vida diferent que estava sorgint i que s’estava formant un sistema polític i econòmic diferent a tot el que es coneixia fins el moment. Els anys 20, a tot Europa i especialment a Alemanya, van estar marcats per l’agitació política, el que es reflectia en la proliferació de mítings i manifestacions enlloc, alhora que també en la premsa escrita i en el nou teatre que s’estava escrivint i representant. Corrents artístics com l’expressionisme i el neorealisme es van estendre des del teatre fins al cinema durant aquella dècada.

El 1922 l’obra “Tambors en la nit” va ser premiada amb el premi Kleist fet que comportaria que després també s’estrenés “Baal” una obra anterior que va escriure l’any 1918. L’evolució de Brecht com a dramaturg va començar el 1924, en traslladar-se a Berlín, quan Max Reinhardt el contractà com a dramaturg del Deutsches Theater. Va ser molt  influenciat per l’obra d’Erwin Piscator, autor que  escrivia seguint la tendència del teatre del poble o Volksbühne però adaptant els textos als seus propòsits revolucionaris. En una de les seves obres, “El bon soldat Schweik”, Piskator va col·laborar amb Brecht. Això serviria a Brecht per a adquirir prestigi i experiència en tot tipus de producció teatral. El mateix Piscator, donat que treballava sovint amb grups d’actors aficionats a les rodalies de Berlín, havia començat a experimentar amb nous tipus de muntatge teatral, fins i tot amb projeccions cinematogràfiques sobre el teló, cosa que després adaptaria Brecht en la seva teorització del que ell anomenava teatre èpic, afegint sobretot la música a l’escena, per la seva capacitat de sorprendre el públic.

El 1928 Brecht es va casar amb l’Helene Weigel, actriu de moltes de les seves obres, i també li va arribar el seu gran èxit, en l’obra “L’òpera de tres rals”, que era una adaptació d’una òpera de John Gay del 1728, fent servir la història del bandit Macheath i el seu sogre Peachum com una imatge crítica del capitalisme, cosa que va donar un gran èxit i va consagrar Brecht dins del mon teatral berlinès. Això coincidia, però, amb l’enfonsament econòmic d’Alemanya i amb el fet que el partit nazi en sabés treure rendiment de la situació per a pujar al poder a Alemanya. Això iniciaria una dura repressió contra el comunisme dins del país, fet que per a Brecht va suposar el seu exili el 1933, i que arribés a establir-se als Estats Units el 1941. Durant l’exili, Bertold Brecht va escriure les que serien considerades les seves obres mestres: “Galileo Galilei” (1938), “Mare Coratge” (1941) i “La bona persona de Sezuan” (1943). L’any 1947, ja residint als Estats Units, va ser investigat per el comitè d’activitats antiamericanes dins de l’anomenada caça de bruixes anticomunista que va ser impulsada per un influent sector de l’administració americana i va marxar del país. El 1948 va retornar a Berlín, convidat per el govern comunista de la República Democràtica Alemanya. L’any següent fundaria la seva pròpia companyia teatral a Berlin, el Berliner Ensemble, que va adquirir molt de prestigi a tot Europa, fins i tot en els anys de la guerra freda.  El 1954 aquesta companyia va guanyar el primer premi en el Festival Mundial del Teatre, a París, amb una representació d’”El cercle de guix caucasià”.

Brecht va escriure obres en les que sovint hi havia un subtil missatge polític i d’inspiració marxista. De fet, tot i que va trencar amb el teatre tradicional, com a director les seves produccions sovint feien que el públic s’emocionés i s’identifiqués amb els personatges. Aquest teatre èpic a més a més feia al públic prendre part en el conflicte social, a comprometre’s políticament i no ser un simple espectador.

Més informació:

• Bertolt Brecht, el dramaturg que va crear el teatre èpic
• La bona persona de Sezuan Teatre Nacional de Catalunya (TNC)
• Vídeo de l’obra que es va representar al Mercat de les Flors l'abril de 1988

Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

“Mi panegírico no será más que la historia de mi encuentro con la obra de Brossa: una especie de relato autoficcional que iré escribiendo entre universidades, aviones, clínicas, salas de embarque y hoteles. Una nueva autoficción en donde, relatándome a mí mismo, buscaré retratarlo a él. Sí. Lo sé. Ya lo sé. Sé que puede parecer un acto de amor propio, pero les aseguro que no lo es. Les ruego que no se fastidien. Ni que lo tomen a mal. En esta autoficción voy a tratar de explorar mi propia ingeniería del yo, pero con la única finalidad de poder llegar a la suya”

Amb aquestes paraules l’autor uruguayà Sergio Blanco (1971) resumeix la seva obra de teatre “Cartografía de una desaparición”.

Tot comença quan Xavier Albertí, director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, encarregà al dramaturg  una creació a partir de l’obra de Joan Brossa que formarà part de les activitats de l’Epicentre Brossa, variacions i varietats que el teatre va programar la temporada 2016/2017.

La idea d’Albertí era aconseguir una acció teatral a través de la mirada d’un dramaturg que no conegués gaire l’univers Brossa. A partir d’aquesta premissa, Blanco, un dels grans autors teatrals contemporanis, ens ofereix la visió més personal i juga amb l’autoficció per explicar en primera persona la lectura personal que fa de l’obra del poeta. Ens parla del procés d'aproximació i coneixença que l'ha portat també a una aproximació i a un autoconeixement personal i vital.

La posada en escena és senzilla, a l’escenari veiem una cadira i una taula de treball amb un focus de llum que l’il·lumina. Sergio Blanco, autor, director i intèrpret de l’obra, pràcticament no es mou de la cadira i va passant els fulls de paper a mida que els va llegint durant poc més d’una hora. Al fons es projecta l’anada i vinguda de les onades d’un mar que podria ser el Mediterrani o el Mar de la Plata.

L’espectador no acaba d’entendre si es tracta d’una lectura dramatitzada, una conferència, un monòleg, una confessió, una classe magistral... Brossa apareix i desapareix del text constantment i la seva poesia esquitxa i il·lustra alguns moments del procés creatiu. El viatge a la recerca de Brossa acaba sent un viatge a la recerca del propi Sergio Blanco.

Col·loqui Teatre Nacional de Catalunya (TNC) 09/11/2018

Entrevista a Sergio Blanco

Més informació:

• Brossa, poesia sobre els escenaris!
• Any Joan Brossa (Generalitat de Catalunya 2019)
• Fundació Joan Brossa

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

“Vull que la meva dansa dugui alegria a la gent”.

Aquesta frase la deia, l’any 1999, un ballarí de 10 anys a la televisió ucraïnesa. Aquest ballarí no era un altre que Sergei Polunin. Amb només 10 anys ja acumulava nombrosos premis, medalles i trofeus, que amb timidesa ensenyava  a través de les càmeres.

Sergei Polunin va néixer en el si d’una família humil, el 20 de novembre de 1989 a Kherson, una ciutat industrial del sud d’Ucraïna propera al mar Negre.

Ja de ben petit, els seus pares van descobrir el talent innat que tenia Sergei per la dansa. Així que tota la família va fer mans i mànigues per poder fer de Sergei el gran ballarí que va arribar a ser.

El camí per aconseguir-ho va ser dur i cruel.

El pare de Sergei va haver de marxar a treballar a Portugal, des d’on enviava els diners per poder pagar la seva formació, de la mateixa manera, la seva àvia va marxar a Grècia. Sergei es va quedar a Ucraïna, assajant durant hores i sota la fèrria mirada de la seva mare, a una de les escoles de dansa més prestigioses de Kiev, el Lviv State Choreographic School.

Una mare que, amb  un Sergei de 13 anys i sense parlar gens d’anglès, decideix marxar a Londres, on aconsegueix que el seu fill obtingui una beca i accedeixi a la prestigiosa British Royal Ballet School, on s’hi va estar fins els 19 anys.

Amb 21 anys va esdevenir el ballarí principal més jove que ha tingut el Royal Ballet (aquest càrrec és de màxima responsabilitat ja que els ballarins principals representen els personatges protagonistes i de més pes del ballet, i només poden accedir-hi els millors ballarins a nivell mundial. Altres primers ballarins del Royal Ballet han estat Tamara Rojo o Carlos Acosta).

Amb una tècnica que vorejava la perfecció, sovint se l’ha comparat amb Rudolf Nureyev i Vaslav Nijinsky tant per l’apartat tecnicoartístic com pel posat d’altivesa i supèrbia que té dins i fora de l’escenari.

Aquest ascens meteòric en la seva carrera com a ballarí, que li va suposar convertir-se en una autèntica estrella del ballet, no va ser paral·lel als seus èxits personals, sinó tot el contrari.

Sempre rodejat de polèmiques, va començar a cobrir el seu cos amb múltiples tatuatges (és mític el seu Jóker), a narrar en directe a les xarxes socials les seves nits de gresca desmesurada, a saltar-se assajos, a dopar-se per poder suportar les actuacions... la premsa el va començar a anomenar el bad boy del ballet (sobrenom que el perseguirà per sempre).

El divorci dels seus pares, el flirteig amb l’alcohol, les drogues i els mals hàbits i la pressió a la que estava sotmès contínuament, fa que el 2012 (amb 22 anys) anunciï la seva marxa del Royal Ballet.

Sergei Polunin havia tocat fons, i assetjat per una depressió va declarar: “l’artista que porto dins s’estava morint”.  

El somni que tenia de tornar a reunir la família amb la que havia estat feliç fins els 9 anys no havia estat possible, i aquest “fracàs” el va portar al cercle d’autodestrucció i d’infelicitat profunda.

La idea de família s’esvaïa, i la dansa deixava de tenir sentit.

Un cop marxa de la Royal Ballet intenta començar una nova vida a Rússia alternant aparicions televisives amb actuacions com a ballarí principal a Moscou,  però l’espurna de la dansa s’havia apagat i l’esgotament físic i mental era més que evident.

El 2015 decideix deixar el món de la dansa definitivament, i ho fa amb una coreografia, la que havia de ser la darrera: el seu adéu al ballet. Volia marxar per la porta gran, tal i com havia entrat en els seus inicis.

Per això es va unir al fotògraf David LaChapelle i al coreògraf (i amic) Jade Hale-Christofi i van crear una peça amb la cançó Take me to the church de Hozier.

El procés de rodatge va ser dur, Sergei no va dirigir la paraula a ningú de l’equip. El fet de renunciar a la que havia estat la seva passió, el motor de la seva vida, no era fàcil.

El vídeo de comiat va tenir una repercussió brutal i es va viralitzar ràpidament (amb més de 23 milions de reproduccions actualment). Sergei va descobrir que no estava sol al món, que podia ajudar a altres ballarins i ballarines que havien passat pel mateix patiment que ell. Davant les mostres de suport i les reaccions del públic, va decidir no deixar-ho, no girar l’esquena al ballet. Ara, però, només posaria una condició: ballar com i quan ell volgués. I sempre amb la seva família ben a prop.

Així doncs, Sergei Polunin, no ha acabat renunciant al ballet. Amb la seva pròpia plataforma de suport per a ballarins, Project Polunin, participa a festivals, com al recent festival Parma Danza (on ha presentat Satori, la seva primera obra con a director i amb Natalia Osipova, ballarina principal del Royal Ballet, qui va ser també la seva parella sentimental) i continua oferint també actuacions als teatres més importants del món, alhora que ha anat fent les seves primeres aproximacions al món del cinema  i de la publicitat.

Encara hi ha bad boy per molt de temps.

Si voleu conèixer de primera ma la figura d’aquest ballarí, no us perdeu el documental Dancer (dir. Steven Cantor, 2016), on des de la seva pròpia veu i amb testimonis directes ens podem apropar a la seva complexa personalitat i a tot allò que envolta a una disciplina artística tan dura i sacrificada com és el ballet.

Més informació:

• Documents sobre ballet al catàleg
• Ballets al catàleg

Recomanat per Xavi López. Biblioteca Josep Janés.

El mite dels nibelungs és un dels temes recurrents al llarg de tota la tradició cultural de l' Europa Central, des del seu origen literari amb l’epopeia medieval alemanya escrita de forma anònima el s.XIII, " El Cant dels Nibelungs", fins a les adaptacions posteriors com la manifestació plàstica de Johann Heinrich Füssil durant el s.XIX, l’òpera wagneriana " L’Anell del Nibelung" creada el 1874 o l’adaptació cinematogràfica modernista de Fritz Lang " Els Nibelungs" l’any 1924.

D’aquesta manera en el sector de les arts escèniques, va ser Friedrich Hebbel (1813-1863), poeta i dramaturg alemany, qui va representar sobre els escenaris la llegenda dels nibelungs. Nascut a Wesselburen (Alemanya), l’escriptor va passar grans misèries durant la seva infància i adolescència com l'escriptor anglès Dickens, però va ser gràcies a l’ajuda de la seva mentora i amiga, Amalie Schoope, qui  l’ajudà a formar-se a Hamburg i, posteriorment a Heidelberg, en el camp de la filosofia i el dret, així com en l'assessorament per tal d'editar els seus primers versos. Mort el 13 de desembre de 1863, avui fa 155 anys,  Hebbel va ser una de les figures cabdals del teatre dramàtic alemany amb obres com "Judith" escrita el 1840 i basada en el "Llibre de Judith" de l’Antic Testament, "Genoveva" el 1843, "Maria Magdalena" el 1843 o "Giges i seu anell" de l’any 1856. Però sens dubte, va ser l'escenificació de l’epopeia poètica centrada en la lluita dels diferents pols oposats, Siegfried i Hagen (en l'àmbit masculí) més Brunhild i Kriemhield (en l'àmbit femení), qui va consagrar-lo fins a esdevenir director del Teatre Dramàtic de Viena durant 18 anys o guanyador del Premi Schiller.

Estrenada al teatre de Weimar el 1861, " Los Nibelungos" de Friedrich Hebbel té una clara inspiració i influència dramàtica, ja sigui a través de l’obscuritat mística del cristianisme burgès d’aquella època i, a la vegada, de la corrent filosòfica pessimista que tant va influenciar a l’autor a través de pensadors de la talla de Hegel i Schopenhauer. Estructurada en tres parts, “Siegfried, el de la piel de cuerno”, “La muerte de Siegfried” i “La venganza de Kriemhild”, l’obra explica la història del valent heroi medieval, Siegfried, que després de vèncer el drac i aconseguir el tresor dels nibelungs decideix casar-se amb Kriemhild, germana de Günther, rei de Burgundia, i artífex de la seva pròpia mort. Enmig d’un clima idíl·lic amb un paisatge tenebrós i obscur ple de paratges boscosos, Hebbel, realça un dels seus temes predilectes, l’idealisme vers el realisme o l’anhel de l’alliberament personal de l’individu vers els imperatius de la societat. Una lluita constant que resumeix la falsedat del món i la destrucció d’una societat aristocràtica laica on els temes de la justícia i les seves maquinacions, el govern i la seva mancança reguladora, la traïció, l’amor o la venjança, s’exposen en boca dels personatges mítics d’aquesta llegenda amb una clara voluntat psicològica sense perdre el valor èpic del mite tal com cita el mateix Hebbel en el pròleg, más pronto o más tarde reconocerá la crítica que me he sacrificado a mí mismo; solo peretendí acercar al público la gran epopeia nacional sin ningún adiestamiento dramático.

Més informació:

• Friedrich Hebbel al Catàleg de les Biblioteques
• El Teatre alemany al Catàleg de les Biblioteques

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Wilhelm Albert Włodzimierz Apolinary de Kostrowicki, o més conegut com a Guillaume Apollinaire, va ser una figura clau de les avantguardes literàries de principis de segle XX. Poeta, novel·lista, assagista, dramaturg i articulista.

Neix a Roma el 26 d’agost de 1880, però és a París on adquireix popularitat ens els cercles artístics i literaris de la ciutat. Va ser conegut principalment pels seus poemes visuals i cal·ligrames, escrits durant la Primera Guerra Mundial. Apollinaire moria el de 9 de novembre de 1918 a causa de la gran epidèmia de grip que va assolar París.

Va ser un dels fundadors del surrealisme, inventant el terme el 1917.

El volum ressenyat inclou dues obres: El encantador putrefacto i Las tetas de Tiresias.

"El encantador putrefacto" és la primera obra que va escriure Apollinaire l’any 1909 i es basa en la llegenda artúrica de Merlí i Viviana.

"Las tetas de Tiresias" (1917) per la seva part, és la primera obra de teatre (i en vers) identificada dins del moviment del surrealisme (de fet, Apollinaire la va subtitular drama surrealista). Està basada en el mite de Tirèsias, l’endeví cec de Tebes (es va quedar cec a causa del seu contacte amb els déus, i existeixen diferents versions del mite). El que fa Apollinaire és agafar aquest mite, sacsejar-lo i invertir-lo per crear una obra pacifista i feminista, carregada d’humor absurd, jocs de paraules i molt capítols de transvestisme. L’obra com no podia ser d’una altra manera, va crear gran controvèrsia en el moment de la seva estrena.

El Gran Teatre del Liceu va estrenar l’any 2010 aquesta òpera bufa amb llibret de Francis Poulenc i protagonitzada per María Bayo.

• Guillaume Apollinaire a les biblioteques.
• Guillaume Apollinaire a la Viquipèdia.

Recomanat per Xavi López. Biblioteca Josep Janés.

Fabià Puigserver (Olot, 1938 – Barcelona, 1991) és una de les figures clau de la renovació del teatre català contemporani. Escenògraf, figurista, actor i director teatral, l’ombra de Puigserver va més enllà de l’escena pròpiament dita, doncs també fou professor, activista i promotor cultural on cal destacar el seu paper fundacional al Teatre Lliure i artífex de la Ciutat del Teatre de Barcelona.

A “Fabià Puigserver. Teatre d’art en llibertat”, catàleg de l’exposició que va tenir lloc durant el desembre 2011 fins al juny 2012 a l’Institut del Teatre, el director i sobretot amic d’en Fabià, Guillem-Jordi Graells, el defineix com un home de teatre total. Una visió única i excepcional que en el document s’exposa magistralment a través de la forma com s’estructuren els mateixos continguts, facilitant en tot moment l’enteniment del seu bagatge cultural i intel·lectual mitjançant recursos del seu arxiu personal custodiat pel Museu de les Arts Escèniques (MAE) des de l’any 2003.

D’aquesta manera apareixen anotacions i imatges de la seva infància i joventut a França i Polònia, països que va viure a causa de l’exili dels seus pares durant el franquisme. Un factor que el marcarà en l’àmbit personal i també professional,  doncs a Varsòvia descobrirà als 11 anys la seva vocació artística en veure l’òpera " Parsifal", desenvoluparà la seva formació acadèmica en escenografia al Liceu d’Arts Plàstiques i l’Escola de Belles Arts i, finalment, consolidarà el seu compromís de l’art com a valor estètic i també social que més tard traslladarà a Barcelona l’any 1959 un cop retornat a Barcelona a través dels espectacles que va participar. Destacar la "Yerma" de Núria Espert sota la direcció de Víctor García l’any 1971, "La Setmana Tràgica" l’any 1974 on va coincidir per primera vegada amb Lluís Pasqual o "Terra baixa" amb Lluís Homar de protagonista i sota la seva direcció el 1990.

Però tanmateix, les seves creences i idees significaren una vàlua modernitzadora i europeista pel propi teatre català, tenint en compte els aires foscos i de censura d’aquells anys del final del franquisme, i que en aquest catàleg s’exposa a través dels diferents sectors que Puigserver va dominar: escenografia, figurisme, direcció teatral i promoció cultural. Especificant per exemple, la incorporació d’una nova concepció de l’espai escènic - públic, l’ús de nous materials i un modelatge més artesanal, el seu pas  més la lluita pel teatre independent sota les companyies de L’Esquirol, el Grup de Teatre Independent, el Teatre de l’Escorpí fins a arribar a l’èxit i consolidació del Teatre Lliure i, finalment, el paper que va tenir d’alma mater en el projecte de la Ciutat del Teatre, espai barceloní dedicat exclusivament a les arts escèniques que malauradament Puigserver només va conèixer l’avantprojecte arquitectònic - maqueta que va fer a mà - abans de morir el 31 de juliol de 1991. 

("Terra baixa", escenografia de Fabià Puigserver via "Escena Digital")

"Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic, estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també, i per damunt de tot, un espai de somni, indefinit, perdut en el temps."

(Fabià Puigserver)

Més informació:

• Fons Fabià Puigserver Centre de documentació i Museu de les Arts Escèniques
• Fabià Puigserver, ànima de teatre al programa “Noms” [TV3 Televisió de Catalunya, 2004]
• Fabià Puigserver al programa “Personatges” ­[Arxiu TVE Catalunya, 1978]
• El documental “La història d'un teatre lliure” [TV3 Televisió de Catalunya, 2013]
• Llibre “Teatre Lliure: 1976-1987” a les biblioteques.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Sovint en les obres d'August Strindberg es dona una violència de tipus psicològic. Els temes que caracteritzen la seva obra eren el que ell anomenava la "lluita de cervells", on la violència portava al "crim psicològic"; la lluita de sexes; la lluita entre allò antic i allò nou i la misogínia.

"La senyoreta Julia" (1889), és considerada com l’obra mestra d’Strindberg. En ella ens explica la relació deshinibida i no exempta de violència entre un criat (el Jean) i la senyoreta Júlia, filla d’un comte, durant la nit de Sant Joan, i les conseqüències d’aquella nit, que faran que la Júlia vulgui fugir amb ell a l’estranger.

Reflecteix amb molta cruesa i crueltat els fets i extreu de les ànimes dels seus personatges llurs instints més bàsics. A més de triomfar en teatres de tot Europa, aquesta obra va ser portada al cinema l’any 1951, sota el títol de "Fröken Julie", pel director Alf Sjöberg, i també va inspirar un ballet i una òpera.

L’autor anglès Patrick Marber va reescriure l’obra situant-la a l’Anglaterra del 1945, tot just després de la victòria dels laboristes a les eleccions del Parlament. El 2012 es va estrenar aquesta versió a casa nostra, al teatre Romea, amb Julio Manrique com a Jean (John en el texte de Marber) i Cristina Genebat en el paper de Miss Julia.

Aquesta obra és habitual a les programació dels teatres catalans i d'arreu del món i l’any 2017  també es va representar una adaptació als nostres temps de "La senyoreta Júlia", dirigida per en Raimon Molins a la Sala Atrium.

Escriptor prolífic, que va cultivar la literatura dramàtica, tant com la novel·la i el conte, conegut per ser l’impulsor de les corrents naturalistes a Suècia, alhora que també va cultivar la pintura situant-se en el moviment romàntic suec. En els seus últims anys de vida va començar a fer les seves aportacions al moviment expressionista i va ser el precursor nòrdic d’una tendència artística i intel·lectual que uns anys més tard s’anomenaria surrealisme.  

Va néixer a i va morir a Estocolm. Va ser el quart fill d’una família nombrosa (tenia tres germans i tres germanes), fet que va desenvolupar en el seu caràcter una sensibilitat especial que ja va demostrar en acabar la seva educació elemental.

En acabar l’educació secundària va començar a estudiar la carrera de Medicina a la Universitat d’Uppsala. El 1867 el seu pare es va arruïnar i les dificultats econòmiques el van forçar a compaginar els estudis amb la realització de diversos treballs.

Strindberg va ser mestre d’ensenyament primari i alhora donava classes particulars a estudiants de secundària. Així va iniciar una trajectòria com a estudiant en la que començava estudiava estudis i no els acabava, com va fer amb Medicina i després amb Filosofia i Lletres.

Com a conseqüència d’això, va deixar la universitat i va ingressar a la Reial Escola d’Art Dramàtic d’Estocolm, pretenent sense èxit convertir-se en actor. En aquells anys previs al seu primer èxit literari, als seus 20 anys, va freqüentar molt la bohèmia literària sueca.

L’any 1870 el Teatre Dramàtic d’Estocolm estrena la seva obra "A Roma", la tercera que havia escrit, ja que del 1869 són datades "El librepensador" i "Hermion". La principal conseqüència de l’estrena va ser que el rei de Suècia li concedí una beca per a continuar els seus estudis. És a partir de llavors quan començà a ser reconegut com a periodista.

L’any 1875 va començar a treballar com a ajudant de bibliotecari a la Biblioteca Nacional d’Estocolm, època en que va conèixer la que seria la seva primera dona, la finesa Siri Von Essen, llavors casada amb el baró Wrangel. L’any 1877, després que la parella es divorciés, August i Siri es van casar.

L’any 1879 va publicar una novel·la, "La cambra vermella", que satiritzava sobre les institucions sueques i l’escàndol que es va produir li va donar notorietat dins el país, però no tant com per a viure de la literatura.

Amb la Siri va iniciar un llarg viatge per Europa. Primer van establir-se a París, on escriuria "Nits d’un sonàmbul" (1883) i després van fixar residència a Suïssa, fins que el 1891 es va produir la seva ruptura sentimental. Del seu fallit matrimoni amb la Siri donen fe els relats que va escriure en el llibre "Caseu-vos" (1884). Durant aquesta època també escriuria "La gent d’Hemsö" (1887) i la que seria una de les seves obres més conegudes, "La senyoreta Júlia" (1889).

Després d’una crisi personal que el portaria a estar a punt de perdre el seny, Strindberg va tornar a París el 1894, i va desenvolupar un interès evident pels estudis de màgia i ocultisme que estaven tan de moda en l’època a la capital francesa. El 1896   va conèixer l’èxit amb l’estrena de "La senyoreta Júlia" i "El pare" a París.

A partir d’aquest moment la seva creació esdevingué menys realista, essent més influït per llurs creences i per el contacte amb escriptors de les noves avantguardes, i també amb el filòsof Nietzsche, amb qui va mantenir correspondència.

Dos anys després de separar-se de Siri i incapaç de resistir la soledat, es va casar amb la periodista austríaca Frida Uhl, amb qui tindria la seva segona filla i de qui es va divorciar  aviat. L’any 1899 tornà a traslladar la seva residència a Estocolm i, en haver superat la seva crisi personal, va editar la novel·la “Infern”  i l’obra “Cap a Damasc”.

El seu tercer matrimoni va ser, l’any 1901, amb l’actriu noruega Harriett Bosse, amb qui va tenir una altra filla, i de qui també es divorciaria, tot i que seguiria mantenint una bona relació amb la mare de la que seria la nineta dels seus ulls.

Durant aquest període, l’any 1907 va obrir el seu propi teatre, l’Strindbergs Intima Teatern, (va restar obert fins al 1910 i fa tot just 15 anys s’ha tornat a reobrir). En aquesta etapa de la seva vida va escriure més de vint obres, d’entre les que destaquen "La dansa de la mort", "Els somnis" i "La sonata dels espectres".

August Strindberg va morir de càncer el 14 de maig de 1912 (curiosament quan es complia un mes de l’enfonsament del Titanic), i al seu funeral diuen que van assistir més de 50.000 persones. Avui dia hi ha a Estocolm un museu dedicat a l’obra literària, pictòrica i fins i tot fotogràfica d’August Strindberg.

Més informació: 

• Obres d’August Strindberg a les biblioteques
• La ciutat d’Estocolm d’August Strindberg
• Notícia Núvol “Un drama contemporani” Versió de Patrick Marber, de la Senyoreta Julia

Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

Coincidint amb els vint anys del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l’any 2017 neix aquest llibre recopilatori on els principals creadors escènics que han dirigit algun espectacle durant aquestes dues dècades a l’equipament públic català reflexionen al voltant de la creació escènica i, a la vegada, de la situació cultural del país entre altres temes.

Dividit en vint converses on tant la persona entrevistada com l’entrevistador són professionals de l’àmbit teatral, com és el cas de l’entrevista de l’actual director artístic del TNC  Xavier Albertí, entrevistat per la dramaturga catalana, Lluïsa Cunillé, ‘La Mirada obscena’ és una magnífica oportunitat per entendre la perspectiva del director escènic o director que dirigeix com cita Sergi Belbel. Un nou enfocament que, fins ara tradicionalment se centrava amb la crítica teatral del mateix espectacle o en el text en sí, i que en aquesta obra innova en centrar-se en la veu de la personalitat creadora del muntatge, sigui director escènic o coreògraf.

Així, manifesten el seu recorregut artístic, la seva influència dramatúrgica i la seva idea de dirigir personalitats de diferents escoles artístiques, àmbits de creació i generacions, com Calixto Bieito, Mario Gas, Lluís Pasqual, Cesc Gelabert, Carles Santos, Sol Picó, Carlota Subirós, etc. Unes declaracions que ajuden al lector a entreveure no només el treball fosc i les entranyes teatrals dels creadors sinó que també realitza una visió panoràmica de la trajectòria escènica catalana en boca dels responsables de les principals companyies teatrals contemporànies, com Dagoll Dagom, la Fura dels Baus o La Perla 29.

Finalment també cal destacar la manifestació constant en les converses del valor transformador de la cultura i el seu compromís social dins l’espai públic, fins al punt tal com apunta Magda Puyo, directora Institut del Teatre, que "és responsabilitat de tots que aquest públic sigui inquiet. És cert que, si li ofereixes coses diverses, el públic s’hi pot acabar enganxant. Però la cultura sempre demana esforç".

Vencem i superem els obstacles, la vida és cultura!

Més informació:

• Art dramàtic - Catalunya al Catàleg de les Biblioteques.
• Companyies teatrals - Catalunya al Catàleg de les Biblioteques.
• Teatre català - S.XX - S.XXI al Catàleg de les Biblioteques.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès

Com a bon il·lustrat i pensador racionalista, Leandro Fernández de Moratín (Madrid, 1760 – París, 1828), va mostrar la seva preocupació per l’educació dels joves i per l’existència d’una religiositat sense hipocresia. Pel que fa al teatre, les seves inquietuds reformistes el van conduir cap a un objectiu clar, educar des de l’escenari. Un exemple d’això el trobem a “El sí de las niñas”, en la qual el dramaturg duu a terme una apassionada defensa del dret de la dona a escollir el seu marit, alhora que reivindica una fe sense fanatismes ni hipocresia, fruit d’una educació massa rígida.

Aquestes idees reformistes també apareixen reflectides a la seva obra “La mojigata”, en ella Moratín reflexiona sobre dos models d’educació ben diferents (sever o tolerant) i sobre les seves conseqüències en la vida dels fills.

Amb una curta producció dramàtica, Moratín va aconseguir donar l’impuls necessari per transformar el panorama teatral d’aquella època, tancat a les innovacions neoclàssiques, i va saber combinar perfectament la seva faceta creativa amb la més crítica.

Representació de l’obra “El sí de las niñas” de Leandro Fernández de Moratín per la Compañía del Teatro Español de Madrid (RTVE).

Més informació: 

• Leandro Fernández de Moratín a les biblioteques
• Leandro Fernández de Moratín a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Recomanat per Rosa Maria Montosa.  Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Estrenada el 1895 al St. James Theatre, ja el seu títol anglès, “The importance of being Earnest” implica un joc de paraules entre el nom “Ernest” i la paraula “earnest” (sincer). Va ser subtitulada com “una comèdia trivial per a gent seriosa”. En ella Wilde retratava, entre d’altres coses, la hipocresia de l’alta societat de l’època victoriana i les relacions home-dona dins d’aquest context alhora formal i superficial, un entorn on cal sempre cuidar les aparences i les formes.

En John (Frank) Worthing i l’Algernon Moncrieff són dos amics, pertanyents a l’alta societat i de vida relaxada que, per unes casualitats, poden acabar sent família, ja que en John vol casar-se amb Gwendoline, una cosina de l’Algernon. Aquest descobreix en una capseta de cigars de l’amic una inscripció “De part de la petita Cecily amb l’amor més profund...”. En John confessa a l’amic que, realment, no es diu John si no Frank, però que fa servir un nom fals a ciutat per a poder fer el que vulgui sota una altra identitat i així no contrariar les rígides normes socials de la seva classe. La Cecily és una neboda seva, a qui diu, quan ha d’anar a Londres, que va a cuidar al seu germà díscol Frank, que sovint està malalt. En Frank (John) confessa el seu amor a la Gwendoline, que l’accepta només pel fet de dir-se Frank. Per una altra banda, l’Algernon va a la residència que en John té al camp, a conèixer la seva neboda Cecily, fent-se passar pel germà malalt del seu oncle John, en Frank, que viu a la ciutat.

Aquesta obra critica l’alta societat anglesa, enaltidora de valors superficials alhora que treu importància als temes més transcendents. Amb uns diàlegs ocurrents, sovint amb l’ambigüitat dels jocs de paraules i la contraposició entre el que és important i seriós i el que és banal, porten a l’espectador a treure sovint el somriure.

A la versió que dirigeix David Selvas i que s’estrena el dia 3 de maig de 2018 al Teatre Nacional de Catalunya, la banda sonora està composta per música rock i indie que els propis actors interpreten en directe, i els personatges tenen un aire més desenfadat i fresc que en altres adaptacions de l’obra, amb unes actituds més físiques i sensuals, al contrari del que era habitual en l’encotillada i estereotipada alta societat victoriana.

L'autor: Oscar Wilde

Escriptor que va cultivar amb saviesa i ironia tant la dramatúrgia com la novel·la, la poesia i l’assaig. Va néixer a Dublín, fill d’un afamat metge i cirurgià, Sir William Wilde, i de l’escriptora Jane Francesca Elgee. A Dublín va fer estudis superiors a la seva prestigiosa universitat, el Trinity College, on adquiriria profunds coneixements sobre els grecs i la cultura grega clàssica, per anar després a acabar la seva especialització en Humanitats i estudis clàssics al Magdalen College, a Oxford, entre 1874 i 1878. Aquests estudis els va combinar amb la realització de viatges per Itàlia, Grècia i França, alhora que va començar a escriure els seus primers poemes, que recolliria en un poemari el 1881. L’any 1878 va guanyar, a Oxford, el premi Newdigate Prize, pel seu poema “Ravenna”. Sovint destacava entre els cercles intel·lectuals pel seu caràcter mordaç i irònic i la seva actitud provocadora, a més de per ser un gran i enginyós conversador. Durant el 1882, ja graduat com a catedràtic d’Estètica,  va augmentar la seva fama fent una gira de conferències per universitats dels Estats Units. El 1883 va assistir a la representació de la seva obra “Vera o els nihilistes” a Nova York, sense obtenir gaire èxit. Va ser l’impulsor de la teoria de l’estètica (Aesthetic Movement), essent d’aquesta època la seva frase“L’objectiu de l’artista és descobrir l’Art i amagar l’Artista”. En tornar del seu viatge pels Estats Units va contraure matrimoni amb Constance Lloyd, amb qui va tenir dos fills. El 1887 va començar a dirigir una revista per a dones, “The woman’s world” i reprengué el camí de l’escriptura.

Fruit d’aquest prolífic període de la seva vida, el 1888 va ser publicat el seu primer llibre de relats, “El príncep feliç i altres contes”, escrit per als seus dos fills i que va obtenir força èxit. L’any següent va publicar varis assaigs, entre ells “La decadència de la mentida” i el 1890 va publicar la seva única novel·la que és precisament l’obra per la que més lectors el recorden, “El retrat de Dorian Grey”, en la que treballa amb el mite clàssic de Narcís, essent també una volta de rosca al personatge del Faust, ja que en Dorian sacrifica la seva bondat a canvi de la bellesa i la joventut. El 1891 publicava el recull de relats “El crim de Lord Arthur Saville i altres històries”. El seu talent per a la literatura de ficció va ser realment valorat quan es van estrenar les comèdies que el van fer famós en la seva època: “El ventall de lady Windermere” (1892), “Una dona sense importància” (1893) i “Un marit ideal” i “L’importància de ser Frank”, estrenades el 1895 i molt valorades per l’exigent públic anglès. En aquella dècada esdevingué popular novament entre i això agradava molt a Wilde, autodenominant-se “The king of life” (el rei de la vida). El 1896 es va estrenar, a París, una tragèdia d’inspiració bíblica, “Salomè”, escrita per Wilde originalment en francès i que va ser traduïda en una versió anglesa per Lord Alfred Douglas, qui va tenir una relació sentimental amb Wilde. Com a conseqüència d’aquesta relació homosexual, Wilde va ser denunciat pel pare de Lord Douglas, el Marquès de Queensberry, acusat del delicte de sodomia. Va passar dos anys a la presó on, tot i que va estar condemnat a treballs forçats, va escriure una llarga carta, “De profundis”, de publicació pòstuma, en la que revelava els seus pensaments més profunds i íntims, i “La balada de la presó de Reading”. En acabar la condemna va ser rebutjat socialment pels seus conciutadans i, fins i tot pels seus fills, va canviar de nom i cognom pel de Sebastian Melmoth i va marxar d’Anglaterra. Es va traslladar a París, on moriria havent començat el nou segle.

Més informació: 

• Guia de lectura Oscar Wilde
• Sessió fotogràfica de l’obra representada al TNC
• Tràiler de la pel·lícula “La importancia de llamarse Ernesto” (The importance of being Earnest), dirigida per Oliver Parker el 2002 i protagonitzada per Rupert Everett, Reese Whiterspoon, Colin Firth i Judi Dench, entre d’altres.
• Versió per al programa Estudio 1, de RTVE, de “La importancia de llamarse Ernesto”.

Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

Aquesta obra és un drama en vers estructurat en cinc actes. S’ambienta en la França del segle XVII i està basada en una figura real, la del polèmic soldat, filòsof, dramaturg i poeta Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, que va viure al segle XVII i que, segons es diu, entre les seves característiques físiques hi destacava la de tenir un gran nas. Des del primer acte, en el teatre de l’Hôtel de Bourgogne, ja apunta maneres el personatge, quan l’empren contra un actor que li cau malament i desafia a un noble espectador  que li recrimina la seva actitud, alhora que compon una balada sobre el duel.

En Cyrano és un home enamorat secretament de la seva cosina Roxanne, qui, realment estima un jove soldat gascó, Christian de Neuvillette, un home molt agraciat físicament però amb poques aptituds per a la paraula ni per a la seducció. En Cyrano esdevindrà, paradoxalment,  protector i confident del jove fins al punt que l’ajuda a seduir la seva estimada Roxanne, escrivint-li cartes amoroses i, fins i tot, recitant uns romàntics versos ell  mateix per declarar el seu amor (el del Christian, però també el seu) en la famosa escena del balcó. Els dos joves s’acaben casant. Però l’enveja del comte de Guixe, un noble també enamorat de la Roxanne, fa que tant el Christian com el Cyrano hagin d’anar a lluitar a la guerra. A partir d’aquí, es comencen a descobrir moltes coses: des de l’amor que ella sent per l’home que li escrivia les cartes i els versos (és  a dir, en Cyrano), fins al trist desenllaç per al jove i la noblesa de caràcter que en Cyrano mostra, fins i tot 15 anys després de morir el jove, amb la bella Roxanne vivint en un convent. El desenllaç de l’obra, tan tràgic com sorprenent, fan de "Cyrano de Bergerac" una obra rodona, en tots els sentits.

"Cyrano de Bergerac" ha tingut moltes adaptacions i traduccions i, particularment al nostre país és molt destacable la traducció que va fer en Xavier Bru de Sala per a l’obra que va ser representada per la companyia teatral de Josep Maria Flotats amb un èxit total el 1985 (gairebé va estar un any omplint el Teatre Poliorama de Barcelona), i que va tornar-se a fer, a la Biblioteca de Catalunya, el 2012, aquest cop protagonitzada per Pere Arquillué. També són destacables dues de les seves adaptacions al cinema, una del 1950, que li va valer un Oscar de Hollywood a l’actor protagonista, José Ferrer, i una altra del 1990, protagonitzada per un gran Gérard Depardieu.

Sobre la versió que es representa actualment, de gira per teatres de tot Catalunya, i protagonitzada per en Lluís Homar en el paper de Cyrano, val a dir que es va estrenar el desembre de 2017 al Festival Temporada Alta de Girona, dirigida per Pau Miró, sobre una traducció d’Albert Arribas i amb músiques de Sílvia Pérez Cruz. L’escenografia s’inspira en un gimnàs d’esgrima, amb uns actors totalment vestits de blanc com practicants d’aquest esport.

Sobre l’autor, Edmond Rostand (1868-1918)

Edmond Rostand va néixer a Marsella. Fou fill d’un poeta i periodista, Eugène Rostand (1843-1915).

Cursà estudis a la ciutat de Marsella fins a la secundària. Després es traslladà a París i es matriculà en el prestigiós Collège Stanislàs, on va completar la seva formació literària i humanística. A 24 anys publicà un llibre de poemes, “Les musardines” (1890), que va tenir una bona acollida per la crítica de l’època, enquadrant-lo en el moviment neorromàntic. Casat des de feia dos anys amb Rosemonde Gérard, el 1891 naixia el seu primer fill, en Maurice, l’hereu literari del seu pare, ja que també es dedicarà a escriure poesia i teatre.

L’any 1894, el del naixement del seu segon fill, el futur biòleg Jean Rostand, va veure néixer també el seu primer èxit com a autor teatral, estrenant a l Theatre de la Comèdie Française l’obra "Les Romanesques", una comèdia en vers d’estètica romàntica que va tenir un gran èxit de públic. L’any següent va estrenar "La princesse lontaine", basada en la vida d’un trobador medieval. Tot i que comptà amb la gran dama de l’escena francesa de l’època, la Sara Bernhardt, entre el repartiment, no va obtenir l’èxit que s’esperava. Cap al 1897 estrenà "La Samaritaine", també interpretada per la Bernhardt i, després, l’obra que va ser la seva consagració com a dramaturg i que li va donar èxit mundial, "Cyrano de Bergerac", que va ser interpretat pel famós actor de l’època Benoit- Constant Coquelin al Theatre de la Porte-Saint Martin, a París. Va ser d’un èxit aclaparador i poc temps després s’iniciaria una gira que duria el Cyrano el 1899 a Madrid i el 1903 a Barcelona ( per cert, en aquells moments  no varen ser gaire generosos amb l’obra els nostres crítics locals).

Cap al 1900 l’autor va contraure una malaltia pulmonar i el 1901 es va retirar a viure a Cambo, al País Basc-Francès. Aquell mateix any va ser elegit membre de l’Acadèmie Française.

El 1909, assajant una nova obra de Rostand, "Chantecler", el seu actor protagonista,  Coquelin, va morir sobtadament. L’obra va ser estrenada l’any següent, amb sorpresa però amb una certa decepció per part de la crítica (potser s’esperaven més d’una obra de maduresa).

L’any 1913 es va estrenar a Nova York un Cyrano en versió musical, coincidint amb la representació 1000 de l’obra al Theatre de la Porte Saint-Martin de París. L’any següent esclatà la Primera guerra mundial i en Rostand va passar cinc dies al front, de la Champagne a la Lorenne. El 1918 va tornar a viure a París, on va morir, a l’edat de cinquanta anys.

Més informació: 

• Cyrano parla català
• Cyrano de Bergerac a les biblioteques
• Cyrano al Teatre Borràs, entrevista amb Lluís Homar
• Cyrano de Josep Mª Flotats
• Cyrano de Bergerac, escena del balcó, pel·lícula de 1990
• Cyrano de Bergerac, escena, pel·lícula de 1950

Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

Guia pràctica sobre els conceptes més importants de l'entrenament i el benestar del ballarí. Cobreix les tres àrees més destacades de la salut i el benestar del ballarí. Abasta l'entrenament, la tècnica de ball i el condicionament físic; l'entrenament mental i el benestar psicològic, i la nutrició, la salut òssia i la prevenció de lesions. En una quarta part es concreten diferents formes d'avaluar l'estat de benestar del ballarí i s'estableixen objectius amb vista a millorar el rendiment i la satisfacció mitjançant un pla personal d'entrenament ple i satisfactori.
A més d'aportar una sòlida base teòrica, aquesta obra també ofereix exercicis i activitats per a mantenir-se actiu durant tot el procés d'aprenentatge. Així mateix cada capítol aporta unes notes adjuntes que incideixen en quatre idees: autoconsciència, empoderament, establiment d'objectius i diversitat. Així es cobreixen tots els aspectes de l'entrenament i el benestar del ballarí, tant ambientals com físics i psicològics.

* Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Es compleixen cent anys de la mort de Frank Wedekind (Hannover, 1864-Munich, 1918), dramaturg alemany, considerat precursor de l’expressionisme.

Va créixer a Suïssa en un ambient molt liberal i va haver de desenvolupar-se en molts oficis diferents abans d’assolir l’èxit teatral, l’any 1904. També va ser periodista i novel·lista i poeta.

El seu és un teatre que parla de sensualitat i sexualitat, que lluita contra les convencions i la falsa moral de la societat burgesa del moment, motius suficients per a que algunes de les seves obres fossin prohibides o censurades. 

D’entre la seva producció dramàtica destaquen “L’esperit de la terra” (1895) i la seva continuació “La capsa de Pandora” (1904), ambdues tragèdies amb la Lulu com a protagonista, una dona ambiciosa, sensual i seductora, que utilitza els homes a la seva voluntat. El personatge de la Lulu va ser recreat en una òpera posterior d’Alan Berg i portat al cinema per G.W.Pabst, a la pel·lícula de 1928 “Die Büchse der Pandora” (“La caja de Pandora: Lulu”), una obra mestra de l’expressionisme i del cinema mut. 

La influència de Wedekind és fa palesa en dramaturgs posteriors com Bertolt Brecht, per exemple, i en els autors de peces per al cabaret satíric alemany dels anys 20 i 30 del segle XX.

“El despertar de la primavera” és una tragèdia en la que un grup de joves adolescents descobreixen la sexualitat i el desig. Però topen amb el convencionalisme dels adults, la hipocresia social i l’hostilitat d’aquells a qui qüestionen els seus valors. Els personatges pateixen perquè no saben com enfrontar-se a aquesta sexualitat recentment descoberta, no tenen els referents que necessiten i suporten la incomprensió i el maltractament dels adults. 

Carregada d’erotisme i amb alguns passatges sadomasoquistes, l’obra va causar gran sensació l’any 1906 entre el públic, tot i que finalment va ser prohibida durant uns anys. El despertar sexual i l’exploració del desig que explica Wedekind va provocar que psicoanalistes com Freud i Lacan es fixessin en la seva obra per desenvolupar algunes de les seves teories sobre l’adolescència. 

Aquesta obra va ser posada al dia i adaptada com a musical pop-rock i amb el títol “Spring awakening” es va estrenar a l’OffBroadway l’any 2006. Va aconseguir 8 premis Tony. Posteriorment s’ha vist a escenaris de Nova York, Londres, Viena, Buenos Aires i Barcelona (Teatre Gaudí, 2016) i, properament, es podrà veure al Kursaal de Manresa (24 de març), al Teatre Municipal la Sala de Rubí (25 de març) i al Teatre Victòria de Barcelona (del 5 al 29 d'abril).

Més informació: 

• Teatre alemany a les biblioteques
• L'expressionisme i el teatre

Recomanat per  Núria Berenguer. Biblioteca Horta-Can Mariner. Barcelona

El teatre clàssic grec, mai passa de moda. En qualsevol temporada teatral no pot faltar una gran tragèdia clàssica. Èsquil, Sòfocles i Eurípides continuen sent autors de lectura obligatòria, amb unes obres que tracten temes tan universals, que són fàcilment connectables amb la nostra realitat diària i amb l’actualitat.

Per això sempre és una bona notícia que apareguin noves edicions d’aquests títols clàssics, que són imprescindibles en qualsevol biblioteca dels enamorats del teatre. L’editorial Adesiara, a través de la seva col·lecció "Aetas", està realitzant aquesta tasca d'oferir noves traduccions acurades dels textos grecs i llatins més destacats de l’antiguitat. Una de les seves darreres publicacions ha estat la còmedia greca d’Aristòfanes, Els Arcanesos.  

L’Obra Els Arcanesos, s’emmarca dins de la guerra fratricida entre Atenes i Esparta, una guerra que s’allarga indefinidament. En aquest context, Diceòpolis, un pagès cansat de les desastroses conseqüències del conflicte decideix acordar ell tot sol, com a simple particular, la pau amb Esparta. Aquest fet provoca que els seus veïns reconeguin la incompetència i el mal fer dels seus governants.    

Aristòfanes va ser un dels màxims representants de la comèdia grega, especialment de la comèdia antiga. El seu estil es caracteritzava per la sàtira i la crítica. Li agradava ridiculitzar a les personalitats de l’època, i denunciar la corrupció, la ineptitud i la hipocresia del governant.

De les més de quaranta peces que se sap que va escriure, només s’han recuperat onze obres senceres, entre les quals destaquen Els núvols, Lisístrata, Les granotes, Els Ocells o La Pau.

Més informació:

• Aristòfanes al catàleg de les biblioteques 

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet.

Ibsen ens relata unes poques hores de la vida del constructor Halvard Solness, un mestre d'obres que ha aconseguit el seu prestigi arran d'una tragèdia terrible. Des d'aquell moment fatídic, un sentiment de culpa l'ha acompanyat tots i cadascun dels dies de la seva vida i l’han fet allunyar-se de la seva esposa. Ella tampoc no ha pogut superar el passat.

L’acció es desenvolupa en la maduresa, quan el matrimoni és un fracàs i la seva obra ja no és agosarada com en el passat, ara només construeix cases modestes per a viure-hi. A més, el constructor tem terriblement el talent i l’energia de la joventut i sap que qualsevol dia perdrà la posició privilegiada que s’esforça a mantenir.

En un moment inesperat apareix en escena la jove Hilde, qui farà reviure a Solness antigues emocions, la joventut, la vida. Però el temps no passa en va i allò que va ser mai no torna...
L’autor, dramaturg i poeta noruec nascut el 1828, va escriure aquesta obra mestra l'any 1892, ja en l’última etapa de la seva vida, una vida tan apassionant com la seva extensa obra. Aquí, utilitza l’arquitectura de manera simbòlica i s’endinsa en la psicologia humana, i trenca amb la forma convencional d’escriure teatre de la seva època. 

Les ambicions, les frustracions, el prestigi, el pas dels anys... En només tres actes, Ibsen captiva per la manera profunda i despietada amb què furga en l’ànima humana. 

Més informació:

• Henrik Ibsen a les Biblioteques
• Henrik Ibsen a la Viquipèdia
• “Solness, el constructor” s’ha representat al Teatre Nacional de Catalunya
• Biografia

Recomanat per Conxita i Lluís. Bib. Ponent. Sabadell. 

Autorizable.

Autorizada para mayores de 18 años.

Supresiones; acto 2º págs.137, 138, 139.

Ojo al vestuario de No y a los uniformes de los tres guardianes.

Si se considera una protesta contra Dios, supremo legislador, debo prohibirla.

El pueblo se lanza a la lucha armada para liberarse de tanta opresión y abuso. Creo que lo expuesto basta y sobre para poner el veto a esta obra. No autorizable.

Aquestes sentències són només alguns exemples que es poden trobar en aquest llibre de Sharon G.Feldman i Francesc Foguet, dos filòlegs especialistes en la dramatúrgia catalana, que exposen els mecanismes de la censura en el teatre català durant el franquisme. Mitjançant la consulta i l’estudi dels centenars d’expedients que actualment es troben a l’Arxiu General de l’Administració (AGA) d’Alcalà d’Henares, equipament on hi ha gran part dels informes censors del Ministerio de Educación Nacional o del Ministerio Información y Turismo entre d’altres, els autors han volgut recordar el temps de les retallades de tinta blava i vermella que restringia de forma parcial o total la llibertat d’expressió.

A través de la consulta i posterior anàlisi dels informes realitzats pels censors del règim sobre l’obra de quatre dels dramaturgs catalans més importants de l’època, com Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Josep M.Benet i Jornet, el lector pot submergir-se per als anys foscos del franquisme, on la repressió i la censura era la norma general vers tot allò que qüestionava els valors fonamentals de l’Estat.

D’aquesta manera, en el  llibre "Els límits del silenci", es posa de manifest tot l’entramat de control sobre la creació treatral, els actors i els organismes que intervenien, la documentació – informes i sentències -  que es generaven i, conseqüentment,  l’evolució dels mateixos límits en relació als anys més rígids o més flexibles del període històric. A tall d’exemple, quedava totalment prohibit plantejar o justificar el suïcidi, el divorci o adulteri, les perversions sexuals, criticar l’Església Catòlica o els principis fonamentals de l’Estat tal com s’enumeren en les mateixes normes de censura d’aquells anys. Així, una de les múltiples avaluacions dels lectors del règim que fa referència a l’obra "Teatre" (1969) de Manuel de Pedrolo, és aquesta:

Teatro de protesta antirégimen, dentro de la línea de Pedrolo. Emplea un lenguaje simbólico, però se le ve el plumero de inmediato. En las obres denegables no hay posibilidad de efectuar tachaduras, ya que toda la malicia está en el argumento. 

Malgrat les repressions d'idees o de continguts tal com s'aprecia en l'exemple anterior, en la dramatúrgia també es tenia en compte l’ús del llenguatge simbòlic o la mateixa escenografia, traductor o companyia teatral que representava l’obra, ja que el teatre és art i entreteniment, però també pot esdevenir revolucionari i influenciar sobre les masses. En definitiva, com deia l’escriptora Montserrat Roig en una de les seves cites més emblemàtiques, La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini, aquesta obra no només té com a objectiu exposar la persecució d’aquelles idees immorals o contraries als valors del règim franquista, sinó que també permet reflexionar sobre el moment actual i qüestionar-nos si encara avui vivim immersos en el control i el silenciament de certes idees o manifestacions incòmodes.

Més informació:

• La Censura al Catàleg de les Biblioteques.
• La Censura-Espanya al Catàleg de les Biblioteques.
• El Teatre Català - S.XX al Catàleg de les Biblioteques.
• Sobre els llibres prohibits al Catàleg de les Biblioteques.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès

L'escenografia és una de les disciplines teatrals més decisives i, per descomptat, «molt més que una pintura de fons amb la qual emmarcar als intèrprets» . Pamela Howard, que ha treballat en més de 200 muntatges al Regne Unit i tothom, explica en aquest llibre les claus de la creació d'un espai escènic: el joc amb l'espai, les pistes visuals que suggereix el text, la investigació i documentació, el color i la composició, el vestuari, la col·laboració amb el director, l'intèrpret i l'espectador. Experta en la creació d'espais escènics en arquitectures no teatrals (una antiga fortalesa i presó a Tessalònica, un cinema abandonat a Belgrad,Què és l'escenografia? no només documenta -amb il·lustracions- la variadíssima experiència de l'autora (de La passió grega de Martinu a La rosa tatuada de Williams), sinó que rendeix tribut als seus mestres i inspiradors: Léon Bakst, Caspar Neher, Robert Planchon...

*Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

“Regla obvia nº 2. Nunca empiezes una obra sin una idea”

Potser no és un dels dramaturgs més coneguts pel gran públic a casa nostra, però en canvi és un dels més aclamats i reconeguts a l’àmbit anglosaxó. Alan Ayckbourn és un dels autors britànics contemporanis més representats arreu del món. Ha escrit més de 70 obres i la majoria d’elles s’han representat en els teatres del West End londinenc. 

Alguns dels èxits més importants d’Alan Ayckbourn han estat Absurd Person Singular (Absurds i singulars, representada a Catalunya en diverses ocasions), Bedroom farce, The time of my life (Una taula per a sis), Woman in mind i House & Garden (Casa i Jardí, dues obres que es representen simultàniament en dos teatres, amb els mateixos actors i que es va poder veure l’any 2005 a Reus, sent  tot un èxit!)

El seu és un teatre innovador i de jocs escènics, que sovint recorre al fora de camp on tot allò que no veiem en escena i succeeix simultàniament és tant important com el que ens posa davant dels ulls.  l tot i haver escrit també drama, se’l reconeix sobretot per les seves comèdies que ens parlen de crisi de parella o de lluita de classes, radiografies àcides de la societat. 

En paraules de l’autor, tant l’ofici d’escriptor com el de director de teatre “es recolza en l’espontaneïtat i l’instint” i això l’allunya de la teorització del fet teatral. Per això, Arte y oficio del teatro és una obra eminentment pràctica.

Recomana com escriure una obra de teatre i aconsella com dirigir-la, tot plegat acompanyat d’exemples trets de les seves obres i de les vivències personals i professionals com autor i director. Traça el recorregut des del punt de partida de l’escriptor que té la idea inicial i la desenvolupa, fins a l’objectiu final de la representació que s’assoleix la nit de l’estrena. 

“Regla obvia nº 9. Una obra puede ser demasiado sencilla o demasiado compleja. Si introduces un elemento especialmente complicado, intenta que el resto sea más simple”

Amb un estil àgil, amè i molt divertit explica conceptes clau que ell enumera sota l’epígraf de “Regles òbvies”. I tot i que, aparentment,  pugui semblar que ho són, res més lluny de la realitat. Resulten ser de gran utilitat alhora que plantegen el procés creatiu teatral com un fet de gran complexitat. 

“Regla obvia nº 33. La mejor comedia surge de lo más serio”

Tant si vols escriure teatre com si, com a espectador, vols esbrinar les claus que fan que un text teatral funcioni, no et perdis aquesta lectura!

Més informació: 

• Llibres d’escriptura teatral a les biblioteques

Recomanat per Núria Berenguer. Biblioteca Horta-Can Mariner. Barcelona

Blasted (Rebentats). En una luxosa habitació d’hotel a Leeds, una noia de vint-i-un anys d’edat es retroba amb el seu antic amant, que està greument malalt del pulmó. La jove suportarà els abusos d’aquest home que li duplica l’edat, fins que el pes de la violència acabi rebentant la intimitat de la cambra. Quan Sarah Kane va estrenar Blasted, el seu insòlit impacte sobre la societat britànica va convertir molt ràpidament l’obra en una de les fites teatrals més emblemàtiques del segle xx. El temps no ha fet sinó posar en relleu l’extraordinària qualitat literària d’aquesta peça dramàtica, que manté plenament vigent la seva capacitat de forçar els límits escènics per interpel·lar-nos. 

*Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals    

El carrer és nostre és un relat sobre les arts escèniques de carrer a Catalunya dels periodistes Aída Pallarès i Manuel Pérez. D’una banda, per entendre què són i què signifiquen. De l’altra, per reflexionar sobre què suposen per a tots nosaltres com a possible significació primera de la democratització real de l’art.

El carrer és nostre és un viatge per la història recent de les arts de carrer i un parèntesi per pensar on són i en quin punt estan. En un món que individualitza, privatitza i defineix els límits dels carrers i de les places fins al punt que gairebé no hi ha bancs ni espai per jugar, poden ser les arts de carrer una presa de poder?

*Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Jean Giraudoux, escriptor i diplomàtic francès, va estrenar aquesta obra l'any 1935. És just en aquest context d'entreguerres que hem de llegir-la, ja que reflecteix el clima de tensió prebèl·lica que es vivia llavors a Europa, amb la crisi del 29 encara latent i l'ascens dels règims feixistes.

Situada a Troia després del rapte d'Hel·lena per Paris, la guerra entre grecs i troians sembla inevitable sense que ningú faci res per provar d'evitar-la. Són precisament les dones qui juguen un paper més actiu en contra d'aquesta, mentre que existeix tota una maquinària que l'alimenta i en canta les virtuts. Giraudoux, que va lluitar a la Primera Guerra Mundial i que hi va ser ferit, és un pacifista declarat i com a bon coneixedor de la diplomàcia, també un pessimista. I és que la guerra, malgrat els esforços d'Hèctor i Ulisses per evitar-la, s'acabarà produint, tal com va succeir a Europa.

"La guerra de Troya no tendrá lugar" és una reflexió sobre la guerra i la utilitat d'aquesta, a la vegada que una crítica a la política, la qual, malauradament, sempre estarà d'actualitat.

Louis Jouvet & Pierre Renoir: La guerre de Troie n'aura pas lieu (extraits) [En francès]

Desig sota els oms  (Desire Under the Elms) d'Eugene O'Neill és un text clàssic contemporani del teatre nord-americà. Escrit l'any 1924 i ambientada a l’Amèrica profunda en plena febre de l’or,  explica la història de la granja de la família Cabot, propietat d’un patriarca vidu de 75 anys que conviu amb els seus tres fills. Tots aspiren a posseir la terra on han crescut i que han treballat penosament, però l'arribada del seu progenitor amb l’Abbie, una dona jove amb la qual acaba de casar-se, altera els seus plans.

Mentre els dos fills grans marxen a Califòrnia a la recerca d'un destí millor com cercadors d'or, l’Eben, el germà petit, decideix quedar-se a la finca mogut per l'ambició i l’anhel de posseir la terra del seu pare. El desig i la passió irrefrenable que naixeran entre l’Abbie i l’Eben, desencadenarà una tragèdia amb un terrible desenllaç.

Eugene O'Neill (Nova York, 1888 - Boston, 1953) es considera el fundador del teatre estatunidenc modern. Guanyador del Premi Nobel de Literatura i quatre vegades guanyador del Premi Pulitzer, les seves obres van introduir el realisme dramàtic a l’escena americana. 

Alguns dels seus textos més aclamats són Més enllà de l'horitzó, Anna Christie, Estrany interludi, Llarg viatge vers la nit, Aquí está el vendedor de hielo, La Lluna per un bord i L'Emperador Jones. 

Desig sota els oms es va estrenar a la  Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya la temporada 2017-2018.

Més informació:

• Desig sota els oms a les biblioteques
• Obres d’Eugene o’Neil a les biblioteques
• Guia de lectura  Eugene O'Neill
• Clubs de lectura de teatre a les biblioteques

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet.

Diu Lluís Homar en el seu llibre que “l'important no és tant l’art del teatre, sinó l’art de viure”. Unes paraules que són tota una declaració d’intencions, doncs la biografia no només té la clara voluntat de transmetre les seves vivències professionals, sinó també la cara més fosca de l'èxit, com la vulnerabilitat i les pors davant dels reptes viscuts.

Escrita pel periodista Jordi Portals, "Ara comença tot", fa un recorregut íntim i valent per la trajectòria interpretativa de l'actor després de més de quaranta anys en la professió. Des de la seva primera interpretació amateur al Teatre Lluïsos d'Horta fent "Els Pastorets", passant per la professionalitat de la mà del Teatre Lliure, on va ser fundador, actor i director, les diverses col·laboracions amb Pedro Almodóvar o TVE, fins a la direcció sota Xavier Albertí, director artístic del TNC d'enguany.

Conegut per representar papers emblemàtics com el Manelic de "Terra Baixa" o en Quimet de "La plaça del diamant" al cine, l'actor d'Horta, narra de forma seqüencial el seu recorregut sobre els escenaris i tanmateix el seu afany d'aprenentatge i passió per superar-se dia a dia per arribar a ser tan bo com en Marlo Brando, el seu actor fetitxe.

Un viatge en forma de llibre on també hi ha lloc pels temors o les inseguretats que li han acompanyat en el seu trajecte, com el sentiment d'abandonament quan era petit per un episodi familiar, la tristesa per la mort del seu mentor teatral, Fabià Puigserver, les desavinences amb Pedro Almodóvar en el seu darrer treball o la gelosia vers companys d'escenes o directors, com Lluís Pasqual, el qual va rebre de part de l'actor un cop de puny desafortunat en un dels assajos de l'obra "El vostre gust".

En definitiva, un llibre que és com un "bildungsroman", una narració de la trajectòria o l'evolució de l'artista, que representa tota una lliçó de vida o aprenentatge. El rerefons no és tant la fama o l'èxit aconseguit pel mateix Lluís Homar, si no la lluita per una vida plena i conscient on el dolor igual que les alegries formen part de l'escenari vital del mateix protagonista.

"Jo volia ser el millor actor del món. Jo volia però no sentia. Ara el que sento és que evolucionar com a ésser humà m'ha fet evolucionar també com a actor".

Més informació:

• Lluís Homar al Catàleg de les Biblioteques.
• El Teatre Lliure al Catàleg de les Biblioteques.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès

“En el colectivo de personas con discapacidad, una de sus características son las limitaciones significativas en el funcionamiento intelectual; y yo sostengo que, precisamente, esto los convierte en actores con capacidades hasta ahora desconocidas por mi para la creación artística ya que estas se basan en la genuinidad, la autenticidad y lo fidedigno.”

Manuel Medina  autor de "Teatro y … ¿discapacidad?" és un expert en formació teatral per a persones amb capacitats diverses (Teatro para Personas con Diversidad Intelectual para la Federación Nacional de Arte y Discapacidad en AISGE), creador de l’escola Taller de Teatro permanente Luzarte i fundador del Teatro Brut, etc.

En aquest llibre realitza un compendi d’assajos acadèmics, tot dotant-los de casos pràctics, opinions, eines educatives, metodologies d’ensenyament, etc. Dividit en diversos blocs: metodologia teatral, aspectes neurològics i psicològics i quadern de treball, està concebut com una eina de consulta, per fer servir aquell recurs que ens interessi amb una clara aplicació pràctica.

Més que un assaig és una gran eina de treball, de coneixement i informació per a aquelles persones que volen aprofundir, es dediquin o no al teatre, en un ampli ventall d’aspectes sobre les persones amb discapacitat intel·lectual.

Més informació:

• Teatro Brut 
• Teatro Brut Manu Medina 

Recomanat per Irene Gálvez. Biblioteca Josep Janés i Olivé. L'Hospitalet de Llobregat.

Un jove psiquiatra s'incorpora a un centre psiquiàtric situat en un antic i abandonat monestir al bell mig de les inhòspites muntanyes dels Balcans i en ple conflicte bèl·lic a la veïna Sèrbia. Allà, completament aïllat, haurà de conviure amb 6 bojos inofensius, passant fred i fam i sentint el constant udol amenaçador dels llops. La rutina, però, es veurà trasbalsada quan per error els caigui del cel un contenidor d'ajuda humanitària de l'OTAN amb menjar i uniformes militars. Un dels malalts, antic militar, liderarà com a "coronel" un exèrcit sense armes per transmetre un missatge de pau.

El coronel ocell, del búlgar Hristo Boitxev i escrita el 1995, és una obra sobre la solitud, l'amistat, la malaltia psiquiàtrica. una metàfora sobre la desesperança dels pobles dels balcans i una crítica ferotge al pretès sentit comú de la civilització europea. Ha rebut el Premi Internacional de British Council a la millor obra, el Premi Enrico Maria Salerno per la Dramaturgia europea i fou la revelació al Festival d'Avinyó el 1999.

“Bodas de sangre” és una de les peces teatrals més conegudes i amb un major nombre de versions del poeta granadí Federico García Lorca.

Lorca va trigar cinc anys en escriure aquesta tragèdia en vers, acabant-la l’any 1932 i estrenant-la un any més tard al Teatre Beatriz de Madrid. El mes de novembre de 1935 es va estrenar a Barcelona obtenint l’èxit tant de la crítica com del públic i amb l'actriu Margarida Xirgu interpretant el paper de la mare del nuvi.

Com a font d’inspiració el dramaturg va recórrer als fets reals del crim del “Cortijo del Fraile” que van tenir lloc l'any 1928 a la localitat de Nijar (Almeria) i que van ser novel·lats per la periodista Carmen de Burgos al llibre “Puñales de claveles”

L’obra ens explica la tragèdia amb gran modernitat, avançant-se al seu temps, visibilitzant la força de la passió per sobre dels condicionants socials de principis del segle XX al medi rural a través d’una dona capaç de trencar estereotips i desafiant a la societat.

També introdueix alguns aspectes innovadors com que els personatges no tenen nom i s’anomenen pel seu rol a la trama: nuvi, núvia, mare del nuvi, etc. amb excepció d’en Leandro, amb qui fuig amb la núvia; l’autor també intercala cançons tradicionals i poesia i decora el text amb molts simbolismes com el  diàleg entre la mort i la lluna.

L’obra ha estat un repte pels grans directors teatrals i pels directors de cinema que l’han portat a la gran pantalla. Hi ha un bon nombre de versions cinematogràfiques  de totes les èpoques que han convertit  en personatges icònics a les actrius que han representat els personatges de la mare del nuvi o de la núvia.

De les darreres versions teatrals cal destacar la de l’Oriol Broggi, amb la companyia La Perla 29, una proposta on el dramaturg experimenta i planteja text de Lorca com un gran poema ple de ritme i de musicalitat.                              

        “La rosa mudable, encerrada en la melancolía del Carmen granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona.”

[Federico García Lorca. Barcelona, 22 de novembre de 1935]

• "Bodas de sangre" a les biblioteques
• "Bodas de sangre" a La Perla 29

• Guia de lectura: “Federico García Lorca” 

• Recomanació: “Federico García Lorca a Catalunya” 
• Recomanació: “Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores” 
• Recomanació: “Bodas de sangre” 
• Recomanació: “Lorca: la valiente alegría”
• Recomanació: “De la mano de Federico” 

Recomanat per la Biblioteca de Viladecans

"El caserón de la loca y otras obras de teatro" recull quatre obres de teatre per a adults escrites per Gloria Fuertes en diferents etapes de la seva vida. Entre les quatre conformen un mostrari de la versatilitat de l’escriptora: tragèdia a Prometeo, comèdia i humor a Vuelva mañana, drama a El caserón de la loca i crítica social a Nombre: Antonio Martín Cruz.

L’obra que dóna nom a aquest volum, El caserón de la loca, és un drama amb un punt de partida evocador de l’univers “lorquià” a La casa de Bernarda Alba: un ambient rural, tres germanes en un casalot que tenen com a única preocupació amb qui es casaran, i una d’elles, Esperanza, trastocada per la mort dels pares i que no vol que res canviï...  L'Esperanza és, justament, la veu principal, de  l’obra: la seva bogeria  s’usa com un exercici de lucidesa per expressar, en vers, el que passa al seu voltant. L’evolució de la història farà que s’enamori del que havia de ser un dels seus cunyats, fet que provocarà la mort tràgica de la germana, i que recuperi l’enteniment.

Vuelva mañana és una comèdia musical en dos actes, d’escenes curtes i amb entrades i sortides de personatges que donen ritme per al desenvolupament d’aquesta  típica comèdia d’embolics amb final feliç, en la que destaquen els diàlegs àgils i alguns monòlegs que, ratllant l’absurd, bé haurien pogut ser part d’una actuació de Miguel Gila.

“Y dije: ¿Qué lástima!... Me va a pillar la guerra atòmica. ¡Y yo no quiero ir a la guerra! ¡Yo no quiero ir a la guerra! Y agarré una perra con: ¡No quiero ir a la guerra! Que me da mucha vergüenza matar a tíos que no conozco!¡Cómo soy tan tímido!... “

A Nombre: Antonio Martínez Cruz, els personatges de l’obra no tenen nom: són indigents i persones en situació desfavorida que mostren la duresa del seu dia a dia, no sense certs tocs d’humor amb diàlegs carregats de surrealisme i jocs de paraules.

Prometeo, l’obra que tanca el recull, està basada en el mite d’Ésquil. És l’obra més sòbria de les quatre i en la que desplega la seva vessant més dramàtica. Va obtenir el premi Valle Inclán de Teatro l’any 1952.

Enguany, amb motiu del Centenari de l’escriptora i poetessa Gloria Fuertes, molt són els actes al seu voltant. Coneguda pel gran públic per la seva poesia infantil, l’obra adreçada al públic adult sempre ha quedat en segon pla. Darrerament, però, hi ha publicacions que mostren aquesta faceta; alguns exemples són El libro de Gloria Fuertes: antología de poemas y vida, editat per Blackie Books o Geografía humana y otros poemas, de l’editorial Nórdica. 

Més informació 

• Fundació Gloria Fuertes 
• Llibres de Gloria Fuertes al catàleg

Recomanat per  Núria Berenguer. Biblioteca Horta-Can Mariner. Barcelona

Considerat un dels dramaturgs més rellevants de l’escena actual i associat moltes vegades a les tragèdies clàssiques de la talla de Sòfocles per la duresa i el caràcter moral dels seus textos, Wajdi Mouawad, és el dia d’avui un referent imprescindible de la dramatúrgia internacional. Nascut al Líban l’any 1968 en plena guerra civil, l’escriptor i actor, sap de primera mà el que és viure (o sobreviure) en un entorn bèl·lic i alhora portar l’etiqueta de refugiat a la recerca d’una vida millor fora del seu país natal, aspectes que magistralment transporta en les seves obres.

Amb La sang de les promeses, publicat l'any 2017 es recopila i s'edita per primer cop en català la tetralogia del seu teatre èpic integrat per Litoral, Incendis, Boscos i Cels. Quatre peces teatrals representades als escenaris catalans per la companyia La Perla 29, les quals tenen un denominador comú, la devastació de les guerres sobre els humans. D’aquesta manera, el fil conductor de totes elles és la violència, l’exili, el desarrelament i la pèrdua produïts per conflictes com, la Segona Guerra Mundial passant per la Guerra del Líban fins a l’amenaça del terrorisme gihadista actual i, a la vegada, l’exploració dels orígens i la transmissió de la memòria històrica per part de les noves generacions amb la fi de trobar una esperança davant tantes atrocitats.

Un engranatge tràgic de la nostra condició humana que s’eleva a clàssic gràcies a la força de les paraules i a les imatges ferotges que s’hi desprenen ‘gravades amb una brutalitat inaudita al cor del qui el llegeix’ segons el mateix Oriol Broggi, director de la companyia La Perla 29 en el pròleg del llibre. Una lectura recomanable tant pels amants del teatre com els que ho són menys, ja que l’univers Mouawad és com una teranyina que captura a tothom on se’ns presenta les nostres tenebres més fosques però, a la vegada, ens enlluerna amb un raig minúscul d’esperança i salvació que serveix com a bàlsam davant tanta sang vessada.

Més informació:

• Wajdi Mouawad
• Wajdi Mouawad a les biblioteques
• La Perla 29 (companyia de teatre) a les biblioteques
• Teatre i conflictes bèl·lics

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès

Les dones s’acompanyen, les dones es recolzen, les dones necessiten una comunicació intensiva i poden ser elles mateixes, així, en essència, quan parlen en intimitat, quan comparteixen vivències i practiquen una escolta activa que les fa evolucionar, empoderar-se i avançar en situacions complicades.

En aquest context Mercè Rodoreda (1908-1983) va demostrar ser una pionera del feminisme escrivint el 1953 La senyora Florentina i el seu amor Homer, una comèdia completament vigent en la societat actual pel que fa a la psicologia dels seus personatges. 

Rodoreda és coneguda essencialment per la seva obra en narrativa: Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), Mirall trencat (1974) i d’altres s’han convertit en clàssics de la literatura catalana. Malgrat la petita producció de textos teatrals, La Florentina i el seu amor Homer va demostrar la qualitat de l’escriptora en aquesta modalitat d’una forma molt clara amb l’èxit de l’espectacle al Teatre Romea de la mà de Mario Gas el 1993. I també ho ha estat la recent posada en escena al Teatre Nacional de Catalunya a càrrec de Sergi Belbel.

La Florentina, protagonista d’escena, ha viscut més de vint anys una relació amb l’Homer: casat, empresari i pare de dos fills. La història es desenvolupa al pis de la Florentina, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, on les seves veïnes Perpètua, Zoila i Júlia la visiten assíduament i mantenen una estreta i còmplice comunicació. L’arribada de la nova serventa, la Zerafina, jove, valenta i amb un esperit lliure i una visió oberta de les relacions de parella, serà un catalitzador per a la Florentina i les seves veïnes. La mort de la dona de l’Homer i les expectatives o esperances de la Florentina davant la nova realitat conduiran al col·lectiu de dones a unes converses i un aprenentatge renovador i revolucionari. 

Lectura i escena són un complement fantàstic per gaudir d’aquest bocí de cultura que ens brinda la Rodoreda. A més, és un homenatge a la llibertat, la dignitat, l’amistat i l’alegria mereixedores de viure per qualsevol dona i també per qualsevol home en les seves relacions. 

Més informació:

• Mercè Rodoreda al Prestatge virtual de Novel·la
• Mercè Rodoreda a les Biblioteques

Recomanat per Montse Collazos. Bib. Les Voltes. Sant Vicenç dels Horts. 

Eduardo Caamaño presenta la biografia del gran il·lusionista Erik Weisz més conegut com a Harry Houdini. És la seva segona biografia, després d’haver realitzat una sobre Manfred von Richthofen, El Barón Rojo (2014).

Houdini era jueu nascut a Hongria l'any 1874. Va emigrar a Nova York amb la seva família a l’edat de 4 anys. Ben aviat va començar a treballar per ajudar econòmicament als seus pares. La seva primera incursió al món de l’espectacle va ser com a trapezista per canviar-se després al món de l’il·lusionisme.

El seu nom el va prendre d’un mag al qual admirava Robert-Houdin. Va demostrar al llarg de la seva carrera gran habilitat per l’escapisme més inversemblant: cadenes, camises amb corretges, gàbies, etc. Per altra banda, va dedicar esforços per posar al descobert l’engany dels mèdiums i espiritistes de l’època. Va morir la nit de Halloween de 1926 uns dies després de participar en un repte amb uns estudiants.

Aquesta biografia, extraordinàriament ben documentada, inclou informació sobre Houdini traduïda per primera vegada al castellà.

Més informació:

• Harry Houdini a biblioteques
• Houdini his life and his art
• Harry Houdini

Recomanadat per Irene Gálvez Domingo. Biblioteca Josep Janés i Olivé. L'Hospitalet de Llobregat.

A mi no em diguis amor, de Marta Buchaca, és una comèdia sobre l'amor. Ambientada en un futur en el qual tant l'amor com la família són considerats sospitosos i a perseguir per la societat, una parella adulta amb fills adolescents es resisteix a separar-se i a prendre's el fàrmac de l'oblit, malgrat la insistència de la seva filla i a l'exclusió social que comporta. Aquesta decisió comportarà el descobriment d'alguns secrets de família i la constatació de què l'enamorament és una força que no podem controlar.

Les obres de la Marta Buchaca estan farcides de l'humor desacomplexat i de l'agudesa d'aquell qui està avesat a observar en un silenci crític el comportament d'una espècie, la humana, per la qual l'autora, en el fons, sent una gran tendresa. Amb diàlegs intel·ligents, un ritme molt àgil i treballat i una ironia militant, la Marta Buchaca, notablement influïda per la dramatúrgia britànica, retrata apostant per la diversió, aquesta societat líquida i precaritzada. 

Gabriel Córdona, autor del llibre El arte de los monólogos còmicos, creu que els humoristes no són percebuts com a vertaders artistes. Ser còmic és una professió, i una de les més difícils. Sempre s’ha dit que és més complicat fer riure que fer plorar. Doncs imagineu-vos el rics de col·locar-se davant d’un pati de butaques amb només un micro i les pròpies paraules per fer riure.

L’autor, Córdoba, es dedica a això, al humor, a fer riure des dels escenaris. Nascut a Murcia el 1978, va ser un dels primer còmics que va introduir a Espanya el concepte “Stand up comedy”, el que és la comèdia verbal en viu o el que tots coneixement avui en dia com els monòlegs, gràcies a cert programa de televisió que els ha popularitzat.

Aquesta obra pretén ser un manual per aquells nous talents que volen provar sort amb la comèdia en viu. De forma fàcil i senzilla, Córdoba introdueix els conceptes del stand-up comedy, dona consells per a escriure els guions i per a realitzar actuacions efectives. Fins i tot, inclou capítols amb recomanacions per a desenvolupar una carrera professional en aquest món.

Un llibre de lectura àgil, que és una invitació per conèixer els secrets de la formació d'un monologuista, escrit des de l'experiència i la saviesa de qui ja ha recorregut aquest camí, i pot compartir el seu coneixement amb futurs talents. 

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca de Ripollet.

«Per què ballo? Sovint m’han fet aquesta pregunta. I no sé trobar-hi una resposta concreta. Des de ben petit que m’agradava ballar. Em transportava a un estat de plenitud. De felicitat absoluta. I aquests sentiments han crescut a mesura que he anat aprenent a ballar i a expressar-me a través de la dansa. Les cames se’m transformen en una mena d’ales que em permeten volar. Sí, seria això. Un ocell que vola, lliure, sense fronteres, per damunt de l’escenari». 

Guillem Cabrera ens explica amb aquestes paraules la seva increïble història. El seu entusiasme per ballar des de ben petit va convèncer als seus pares de fer-li un regal molt especial, inscriure’l a les proves d’accés de l’escola de dansa més prestigiosa del món i la primera companyia de dansa del Regne Unit: la Royal Ballet School de Londres. I, d’una manera inesperada, amb només onze anys el Guillem va ser un dels dotze nens escollits, d’entre més de cinc-cents d’arreu del món. El somni s’havia fet realitat.

La disciplina diària a l'escola és molt estricta, quatre hores diàries de ball amb la màxima exigència durant els vuit anys que dura la formació. Com a ballarí de la companyia londinenca ja ha actuat a la Royal Opera House del Covent Garden d’Anglaterra a les obres 'El Trencanous' i 'Frankenstein'.

El jove bagenc ha hagut de fer renúncies, sacrificis i prendre decisions dures amb una curta edat com deixar casa seva per complir el seu somni de ballar, sumat a l’esforç de la seva família per pagar els 45.000 euros anuals que costa el prestigiós centre anglès amb l´ajuda de les donacions de molta gent anònima i de moltes empreses compromeses amb la carrera del jove.

Un nen. Un somni. Un talent innat. Aquest llibre ens explica la seva experiència en primera persona, la seva passió per la dansa i de passada és una font de finançament extra del seu projecte formatiu. 

Les variacions Goldberg és una obra de teatre del dramaturg hongarès George Tabori. Obra paradigma del teatre dins del teatre, representa tot el procés d'assaig d'una obra que no és altra cosa que un guió basat en la Biblia, dirigida per un director amb ínfules divines, Mr. Jay, ajudat pel seu assistent jueu, Goldberg (el nom del qual ha estat extret de l'obra de Bach). La Biblia, però, deixa de tenir un tractament religiós per a esdevenir un exemple del comportament humà, el qual Tabori retrata amb un humor negre que posa de manifest el mal funcionament del món.

Com la resta d'obres de Tabori, Les variacions Goldberg està fortament influïda per Bertolt Brecht (del qual fou assistent i traductor a l'anglès). Coneguda com a teatre de la incomoditat, la seva és una dramatúrgia que empra les bromes i els elements grotescs per provocar incomoditat en els espectadors i així aconseguir generar impacte amb el seu discurs. 

La pols és una obra de teatre contemporani català escrita i dirigida per Llàtzer Garcia.

En Jacob rep la notícia de la mort del seu pare. Penja el telèfon i se n’oblida. Viu en un món de mentides que ha creat per enfrontar-se a la realitat.

Quan arriba la seva germana a casa, la Ruth, no li comunica. A partir d’aquí, els dos germans vomiten retrets, amaguen veritats, comuniquen silencis a través d’una batalla psicològica intensa. Com a vàlvula d’escap l’humor.

Va ser guardonada amb el Premi de la Crítica de Barcelona 2014 i el Premi de la Crítica Serra d’Or 2015.

L’obra teatral va ser coproduïda per Nau Ivanow i Flyhard Produtions S.L.

La pols ha estat adaptada al cinema pel mateix autor i interpretada pels mateixos actors que la van recrear al teatre: el Guillem Motos, la Laura López i la Marta Aran.

Estem davant d’un difícil exercici d’equilibri per dotar al drama d’humor, permetent que el lector vegi alleugerida la càrrega emocional dels esdeveniments. Un recurs que hauríem de fer servir sempre a la nostra vida quotidiana.  

Recomanat per Irene Gálvez Domingo. Biblioteca Josep Janés i Olivé. L'Hospitalet de Llobregat.

Doce hombres sin piedad és una pel·lícula de 1957 dirigida per Sidney Lumet, protagonitzada per Henry Fonda i basada en l'obra de teatre homònima de Reginald Rose. La trama és molt senzilla: dotze homes formen part del jurat popular que ha decidir la culpabilitat o innocència d'un jove acusat d'haver mort el seu pare. Tots menys un el consideren culpable sense cap mena de dubte, i l'únic membre que no hi està d'acord, provarà d'incloure en el debat, mitjançant l'ús de la raó, la figura del dubte raonable, per tal que la resta de membres reconsiderin la seva decisió.

Obra paradigma de la força del text quan aquest esdevé un mecanisme de rellotgeria, Doce hombres sin piedad és un exercici dramàtic basat fonamentalment en la paraula. I aquest exercici assoleix una execució excel·lent. L'escenari és simple, dotze homes asseguts al voltant d'una taula. No hi ha res més en l'esfera material, però al voltant de la taula hi ha dotze subjectivitats que són cada una d'elles un univers i que es projecten sobre el jove acusat.

Carlo Goldoni (Venècia 1707 - París-1765) va ser un dramaturg del neoclasicisme italià (segle XVIII). Fill d'una família benestant en decadència, va escriure amb nou anys la primera obra per ser representada amb titelles. Tot i que va estudiar dret, la seva passió va ser escriure obres de teatre entre les quals destaquen tres: El cafè (1750), L’Hostalera (1753) i El ventall (1765). 

A Itàlia, el seu país natal, compta amb el reconeixement de creador del teatre modern per renovar la "Commedia dell’Arte italiana" i la seva trajectòria està plena d’èxits i alhora de dificultats. Va viure una època plena d’ebullició intel·lectual, tenint com a coetanis a Immanuel Kant, Denis Diderot, Isaac Newton, Pierre-Simon Laplace, De Foe i David Hume entre d’altres. 

L'Hostalera és la comèdia més representada i coneguda del dramaturg italià. Escrita l'any 1752 i estrenada un any després al carnaval de Venècia, la protagonitza Mirandolina, una hostalera orfe que organitza el seu propi hostal herència familiar, que sap el què vol, com aconseguir-ho i que coneix l’art de la seducció amb detall per mantenir el seu negoci i aconseguir la protecció masculina que necessita socialment. Amb bons girs lingüístics i situacions inversemblants aconsegueix fer un bon retrat de les relacions entre homes i dones.

L’objectiu de l’autor amb aquesta obra era demostrar la hipocresia femenina però Goldoni aconsegueix molt més: descriu un món que comença a canviar les estructures socials, que viu la decadència de l’àntic règim i la pèrdua de poder de l’aristocràcia i retrata la burgesia tot basant-se en el cas de la protagonista que comença a guanyar posició social i econòmica.

Recentment Pau Carrió ha dirigit l'obra a la companyia  La Perla 29 amb set actors encapçalats per Laura Aubert i David Verdaguer. Actualment està de gira així que podeu aprofitar per veure-la en algunes poblacions properes: Manresa, Mataró, El Prat de Llobregat, Manresa, Vilafranca del Penedès o Vic. 

Més informació:

• Carlo Goldoni a la xarxa
• Carlo Goldoni a Lletra UOC

Recomanat per Remei López . Bib. Viladecans

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez 1931), artista polifacètic, va ser per la seva extensa producció pictòrica i literària un referent del món artístic del seu temps. i un dels màxims exponents del Modernisme.

Com a dramaturg va treballar totes les formes teatrals: monòlegs, teatre líric, drama, melodrames, sainets, teatre de titelles i vodevils, i va passar per diverses etapes. Gran renovador, va ser l’introductor a Catalunya de noves formes teatrals que venien d’Europa.

En la seva producció teatral destaquen “L’alegria que passa” (1891), “El jardí abandonat” (1900), “Cigales i formigues” (1901), “Llibertat!” (1901), “L’hèroe” (1903) i la més coneguda, “L’auca del señor Esteve”, que, tot i que inicialment va ser escrita  com a novel·la l’any 1907, es va estrenar als escenaris l’any 1917. Paral·lelament, Rusiñol va escriure altres obretes adreçades al divertiment popular com “Gente bien, obra que trobareu en aquest recull  publicat per l'editorial Selecta.

 “Gente bien” és un sainet en un acte estrenat el 18 d’octubre de 1917 al Teatre Novedades de Barcelona. Des de llavors s’ha convertit en un text recorrent per a moltes companyies de teatre amateurs i d’aficionats per la galeria estrambòtica de personatges i la seva comicitat.

Aquesta sàtira social se’n riu d’una nova burgesia industrial que emergeix a finals del XIX i principis del XX, que s’ha enriquit ràpidament i que, per ser admesa entre els cercles més benestants i per distingir-se, modifica certes pautes de comportament.

Un industrial i la seva esposa reben el títol de comtes. Per celebrar-ho organitzen una festa a la que assistirà el bo i millor de la burgesia catalana. El nou comte creu que aquest canvi d’estatus demana també un canvi d’hàbits i exigirà al servei i a la família que, en públic, s’expressin pomposament i que parlin sempre en castellà, el que provocarà un munt d’equívocs. A més, intentant comportar-se com els de la seva “nova classe”, el comte s’inventarà una amant, fet que provocarà algun que altre desgavell.

Aquest és el text que ha servit de punt de partida a Jordi Milán i Joan Vives i a La Cubana per aixecar l’espectacle “Gente bien, el musical” que es pot veure al Teatre Coliseum, en el que mostren que la necessitat d’aparentar no té data de caducitat.

Més informació: 

• Obres de Rusiñol a les biblioteques
• Sainets a les biblioteques
• El Modernisme a Catalunya

Recomanat per Núria Berenguer. Biblioteca Horta-Can Mariner. Barcelona

Aplaudim la iniciativa de l’editorial Arola Editors de crear la col·lecció Textos a part. Teatre per a joves i omplir un buit editorial que era necessari omplir.

Arola és una editorial nascuda a finals dels 90 i el seu fundador és l’Alfred Arola. La col·lecció Textos a part compta amb més de 130 títols. La família ha crescut amb Teatre per a joves. 

La col·lecció s’adreça a joves dels 12 en endavant, especificant les edats a les quals s’adreça en la pròpia coberta dels llibres: +12 anys, +13 anys, +14 anys, +16 anys.

Fins al moment s’han publicat 5 títols creats per dramaturgs de prestigi:

• Anglas, Pere. Robinson Crusoe. 
• Clemente, Cristina. Consell familiar. 
• Garcia Barba, Ignasi. El delegat. 
• Solé Bonay, Marta. Límits.
• Tornero Brugués, Helena. Submergir-se a l’aigua. 

El principal atractiu de les obres teatrals de la col·lecció rau en la seva temàtica i estil, tracten aspectes amb els quals els joves se sentiran fàcilment identificats, a més el seu llenguatge és proper i directe.

Esperem que aquest projecte tingui una llarga vida i ens arribin a les mans molts títols més.

Recomanat per Irene Gálvez Domingo. Biblioteca Josep Janés i Olivé. L'Hospitalet de Llobregat.

 Aquest és un manual perquè els nens i joves d'aquest segle aprenguin a fer teatre. Un llibre dirigit a pedagogs i pares que volen oferir als seus alumnes i fills una de les millors eines que es coneixen per ampliar l'horitzó personal. A partir dels quatre anys, fins als disset, aquí se succeeixen, de forma senzilla i divertida, exercicis teatrals amb els quals els nens i joves aconseguiran dominar el llenguatge del cos. Aquest manual ens demostra que garantir les experiències teatrals en l'ensenyament dels nens i joves és una tasca urgent de la qual tots hem de formar part.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

"… yo he sido una actriz sin vocación, o con vocación tardía. La gente no me cree cuando lo digo. Tardé mucho en darme cuenta de que quería dedicarme a este oficio…"

Núria Espert ha estat guardonada als Premios Princesa de Asturias de las Artes 2016. 

Arte y reto en la escena: la obra de Núria Espert  ens permet endinsar-nos en la seva carrera a les arts escèniques: com a actriu, directora d'òpera i propietària de la seva pròpia companyia.

El recorregut pel camí professional de la Núria Espert comença actuant a l'Orfeó Gracienc de la mà d'Esteve Polls, considerat el seu mestre i mentor. 

Aquest viatge passa per la creació de la compañía Núria Espert amb el seu marit Armando Moreno, guionista de cinema i ajudant de direcció, fent parada en tres obres emblemàtiques de la compayia: Las Criadas, Yerma i Divinas palabras.

"Cuando Núria y yo decidimos formar Compañía fue, sobre todo, porque consideramos el teatro como vehículo de cultura, denuncia de injusticias y vanguardia palpitante de progreso."

Armando Moreno

A l'obra es destaquen alguns personatges emblemàtics del teatre clàssic als quals ha donat vida la Núria Espert com Medea, Salomé, La Celestina o Fedra.

Per altra banda, s'indiquen alguns textos teatrals contemporanis que ha interpretat com El cerco de Leningrado, La gaviota, ¿Quién teme a Virginia Woolf?

Altres aspectes de l'actriu que coneixerem són:

La seva implicació en portar l'obra de Lorca arreu del món, la seva tasca com a gestora cultural, la seva participació en actes culturals i els seus recitals.

Finalment, el seu treball com a directora d'òperes com Madame Butterfly, Tosca i Turandot de Puccini, Rigoletto i La Traviata de Verdi; Elektra de Strauss i  Carmen de Bizzet.

Una biografia excel·lentment documentada per conèixer  a fons a la gran dama de l'escena.

Més informació:

• Discurs de Núria Espert als Premios Princesa de Asturias 
• Núria Espert al Catàleg de les biblioteques
• Núria Espert, una vida de teatre
• Imprescindibles. Núria Espert una mujer de teatro
• Rtve habla con... Núria Espert

Recomanat per Irene Gálvez Domingo. Bib. Josep Janés i Olivé. L'Hospitalet de Llobregat

Joan Lluís Bozzo, un dels actors i fundadors d'una de les grans companyies teatrals del país com és Dagoll Dagom, signa el segon volum de les seves memòries. Anteriorment, l'any 2015, havia publicat el primer volum anomenat Memòries trobades en una furgoneta on feia un repàs dels primers anys de la companyia des de la seva creació l'any 1974 fins al 1983.

En aquesta segona entrega, Bozzo, fa un recorregut per la seva trajectòria professional i també per la de la companyia des de 1985 fins al 1991. Una època on es mostra el pas individual que fa d'actor a productor teatral, i en l'àmbit institucional, la consolidació de Dagoll Dagom com a grans creadors de musicals de gran format. De fet, agafant com a símil una de les grans obres de Jules Verne com és Viatge al centre de la terra, el llibre s'endinsa pel món del teatre musical, un gènere que fins al moment estava lligat al West End de Londres o al Broadway de Nova York i que a casa nostra no gaudia de molta representació ni tampoc d'escoles especialitzades.

Viatge al centre del musical arranca amb la producció del Mikado, la primera comèdia musical creada per Dagoll Dagom, muntatge que van veure  més de 71.000 espectadors i que va representar el salt definitiu de la companyia al teatre musical i popular, per continuar amb el gran clàssic i referent del teatre musical català com és Mar i Cel d'Àngel Guimerà. Un espectacle que porta tres reposicions, l'última l'any 2014, i que segons Bozzo neix amb la clara voluntat de portar sobre els escenaris un mite literari i identitari de la nostra cultura a l'estil de Els miserables o El fantasma de l'òpera. Un èxit sense precedents que l'autor ens despulla, des dels problemes amb la traducció realitzada per Xavier Bru de Sala  i algunes modificacions del text guimerià per adaptar-lo a la contemporaneïtat dels nostres dies, passant per la tria dels actors fins al muntatge del vaixell, un dels grans símbols de l'espectacle juntament amb la música d' Albert Guinovart.

Finalment, la segona entrega acaba amb l'estrena de Flor de Nit, un homenatge al Paral.lel de Barcelona i al cabaret que va comptar amb la col.laboració de Manuel Vázquez Montalbán en l'elaboració del text i amb el mateix Guinovart per la música. Certament una gran oportunitat per conèixer de la mà del seu director els anys d'esplendor i les peripècies viscudes de la companyia ara que torna a estar d'actualitat amb la representació del musical ‘Scaramouche'.

Més informació:

• Dagoll Dagom al Catàleg de les Biblioteques
• Teatre a Catalunya al Catàleg de les Biblioteques
• El teatre musical al Catàleg de les Biblioteques

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès

Cómeme el coco, negro va ser una de les obres de teatre més famoses de la Cubana. Es va estrenar el 1989 sota la direcció de Jordi Milán, i es va reestrenar l'any 2008 per a commemorar el 25 aniversari de la companyia catalana.

L'obra és un homenatge a les revistes musicals i als espectacles de varietats. L'espectador participa de les vivències d'una companyia de teatre fictícia que prepara un music hall en el que no poden faltar les vedets i les plomes. La seva estrena va suposar una revolució a l'hora d'entendre el teatre al nostre país i el muntatge s'ha convertit en una peça clàssica del nostre teatre.

La companyia catalana de teatre la Cubana es va fundar l'any 1980 i es caracteritza pels seus personatges exagerats i histriònics. A més, a les seves obres fomenten la participació del públic que es transforma en un protagonista més de l'espectacle.  

Aquesta edició en DVD de l'obra un permetrà reviure un dels espectacles claus de la Cubana des del sofà de casa vostra.

Més informació:

• Documents sobre la Cubana al catàleg
• Web oficial de la Cubana

Recomanat per Elisabet Vázquez. Biblioteca Can Rajoler. Parets del Vallès

Diu George Bernard Shaw que la ópera es cuando un tenor y una soprano quieren hacer el amor, pero un barítono se lo impide. Una definició irònica, que en tot cas, necessita uns coneixements bàsics del gènere operístic per tal d'entendre la relació i l'equilibri de les tres veus  que participen en l'espectacle.

A través de la lectura "50 conceptos cruciales de ópera" editat per Hugo Shirley, un investigador emèrit de la matèria, els lectors/es podran assolir de forma clara i entenedora els conceptes bàsics d'aquest art musical i dramàtic, així com un resum de la seva història i evolució des dels seus inicis a Itàlia durant el S.XVI fins a l'actualitat. Amb un llenguatge senzill i sense pretensions erudites, el llibre descriu quins són els elements fonamentals per produir i representar una òpera, les figures i les veus que hi apareixen, del més agut al més greu, com la soprano, el tenor, la mezzosoprano o el baix, i a la vegada, els diferents gèneres que s'hi poden identificar, des de peces d'òpera seria o dramma serio fins a l'òpera buffa o més còmica.

Estructurat per capítols ben definits i acompanyat de múltiples  il·lustracions que ajuden a comprendre millor el text,  l'obra també fa un repàs pels compositors més cèlebres, com Mozart, Wagner o Bizet i, a la vegada, descriu els perfils d'alguns dels artistes més consagrats de l'òpera, com Farinelli, Maria Callas o Plácido Domingo. Una oportunitat magnífica per deixar-nos endur aquest estiu pels sentiments que desperta l'òpera...INIMAGINABLES

Més informació:

• L'òpera al Catàleg de les Biblioteques
• Enregistraments sonors (CD)  d'òpera  al Catàleg de les Biblioteques
• Guia Fons d'Òpera creat per la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin de Barcelona 
• Projecte 16 òperes BIB del Servei de Biblioteques de la Generalitat amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès

 "La audición" ensenya els actors (i no actors) a desdramatitzar i despersonalitzar tant el triomf com el fracàs en un procés de selecció, a posar-se al lloc de l'altre i a oferir la millor versió de si mateixos. Convida els actors a que es comprometin amb el treball seriós, l'estudi i la seva preparació com a forma d'ampliar la seva capacitat de comprendre i afrontar amb honestedat, no només el procés d'audició, sinó tota la seva carrera. L'audició contribueix a la formació d'estudiants i docents, directors, productors i altres professionals del gremi. Els seus ensenyaments augmentaran, sens dubte, el sa rigor competitiu que haurien de sustentar el teatre, el cinema i la televisió. Aquesta edició s'ha completat amb la contribució de prestigioses i reconegudes figures de la indústria teatral i audiovisual espanyoles, les quals aporten la seva visió i experiència sobre l'ofici de l'actor i l'audició.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals