Sowal Diabi va ser originàriament un esdeveniment creat a Bèlgica l'any 2019 sota l'impuls de Saïd Assadi al voltant d'una reflexió sobre la contribució dels refugiats. Sowal significa pregunta en persa i diabi, resposta en bambara. Aquest projecte ha donat com a resultat un àlbum col·lectiu titulat De Kaboul à Bamako.  Dins d'aquest col·lectiu, hi trobem la cantant maliana Mamani Keita, la cantant i violinista iraniana Aïda Nosrat, la intèrpret de Tar iraniana Sogol Mirzaei, la cantant i tembur Rusan Filiztek, el tabalista afganès Siar Hashimi així com els músics. del sextet francès Arat Kilo. Un conjunt d'artistes de cultures variades, procedents de diverses parts d'Europa i Àfrica, els talents dels quals es posen al servei d'una música que trenca fronteres, que barreja tradicions i inspiracions a través de 13 magnífics títols, de vegades dominats pels sons de Mali, de vegades pels sons dels Balcans o de l'Orient Mitjà. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Crítica social en tons rosats

Qui no ha sentit parlar de West Side Story (Robert Wise, Jerome Robbins; 1961)? Un clàssic entre els clàssics, un imprescindible dels musicals. Cançons que, un cop les escoltes, no te les treus del cap i que, més enllà de la tornada, tenen unes lletres que van molt més lluny del que és evident. Coreografies espectaculars amb una sincronia perfecta.

La pel·lícula retrata amb simpatia aparent un amor impossible, un amor a primera vista, un amor de somni. En definitiva: un amor de pel·lícula (en majúscula) que, alhora, resulta tremendament tràgic.

En el seu dia, van definir el film com una nova versió de Romeu i Julieta, ubicada a la ciutat de Nova York, que retrata el conflicte entre dues bandes rivals. La narració va per aquí, però no només es queda aquí. Fa un retrat punyent de la societat nord-americana. Retrata les desigualtats socials sense cap mena de complex.

El director Robert Wise va treballar conjuntament amb el creador del musical original de Broadway, Jerome Robbins, amb música de Leonard Bernstein, lletres de Stephen Sondheim i basat en el llibre d’Arthur Laurents. La producció original tocava un tema de tremenda actualitat a l’època: els disturbis als carrers per part de minories migrades, el xoc cultural i els prejudicis existents.

Els Estats Units es venen i s’han venut com la icona de la llibertat. Allà on tot és possible i on pots arribar a ser tot allò que vulguis gràcies a l’esforç, la constància i la perseverança. Només cal que creguis fermament en allò que vols i que lluitis per assolir-ho: ho acabaràs aconseguint!

La realitat, però, no sempre és tan dolça. La pel·lícula ho toca de ple a través de la història d’uns immigrants que volen assolir el somni americà. No és gens fàcil, perquè han de renunciar a allò que són per mirar de convertir-se en una cosa que no són ni seran mai. Que no es noti l’accent, que no es noti qui ets i d’on vens. Només així, potser, podràs arribar a ser algú. Per aquests motius, i segurament per moltes altres coses, els Sharks se senten forts en grup, quan ningú es riu dels porto-riquenys.

La banda dels Jets, formada per joves originaris dels Estats Units, tampoc ho ha tingut fàcil. Els seus membres han patit infàncies difícils i són fills de la part més crua de la societat capitalista: tràfic i consum de drogues, maltractaments intrafamiliars, entre altres situacions. Són fills de famílies poc estructurades, que creixen i es fan valdre al carrer. En el fons, tampoc tenen gaires alternatives, més enllà d’acabar en treballs poc valorats i de reproduir un model familiar del qual volen fugir.

Enmig de tot això, apareixen personatges simpàtics que també qüestionen un model molt rígid de societat. Una noia no compleix amb les expectatives del que s’esperaria d’ella (no porta vestit, ni talons, ni un cabell llarg i cuidat) vol entrar, de manera gairebé malaltissa, a formar part de la banda dels Jets. Es comporta com un d’ells, malgrat el rebuig evident de la resta de la banda.

Darrere d’aquesta idealització de l’amor que, sota una mirada actual, grinyola una mica (encara que et faci dibuixar un somriure), s’imposa la dura i crua realitat. En alguns moments, la pel·lícula recorda aquells contes de fades en què l’amor tot ho podia, encara que crec que aquesta no és la part més interessant de l’obra. El que és diferent i el que l’ha fet transcendir al llarg dels anys és, precisament, que plasma el conflicte i les problemàtiques socials des de la música i la coreografia. Tracta una temàtica molt incòmoda mitjançant un to amable, distès i divertit. En el seu moment, era completament inusual que un musical abordés temes socials i, encara més, que ho fes d’una manera tan clara i directa. A més, els autors es valen d’unes lletres incisives que contrasten amb el to aparentment innocent de les melodies.

Tot això, a més, es fa d’una manera que atrapa a l’espectador: amb escenes mítiques que formen part de la història del cinema. Una experiència immersiva filmada en escenaris reals que retrata la ciutat de Nova York des d’una perspectiva mai vista fins aleshores.

Una pel·lícula rodona, on tot suma: la interpretació dels actors, la coreografia, la música, la direcció... Com a espectadora, tens la sensació de tenir el privilegi d’estar gaudint d’una obra d’art, amb escenes cuidades fins al mínim detall. Una pel·lícula per revisar i també per revisar-nos, perquè aborda temes que continuen d’actualitat.

 

Crítica elaborada per Montse Ribalta Costa de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

En aquesta banda sonora imaginària, Nad Spiro evoca una deriva espacial a bord d´una nau desapareguda: L’Important. A la cara B recupera cançons oblidades de la cosmonauta Nadia Spier, suggeridors temes a tall de transcripcions de cintes secretes.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Sonàmbuls

Podem considerar que un film de culte és el que, a través del temps, ha generat una infinitat de comentaris per la crítica especialitzada i pel públic en general, sigui pel seu caràcter transgressor, per la seva tècnica depurada o per les seves circumstàncies estilístiques. Aquest podria ser el cas d'algunes pel·lícules de la Nouvelle Vage i més concretament d’Al final de la escapada (À bout de souffle, Jean-Luc Godard, 1960), clara mereixedora de l'adjectiu de film de culte per moltes raons. En aquest film de Godard, assistim a la trobada dels dos protagonistes (perduts) a la ciutat de París, on han arribat per motius dispars. De la mateixa manera, Sofia Coppola situa els dos protagonistes de Lost in Translation (2003), Charlotte (Scarlett Johansson) i Bob Harris (Bill Murray), a una altra ciutat, Tòquio. La seva pel·lícula, plena d'icones, és un clar exemple de film de culte gairebé vint anys després de la seva estrena.

Coppola ha viscut en una sopa cinematogràfica, al seu bressol possiblement hi queien trossos de cel·luloide. Acompanyada pel seu pare, Francis Ford Coppola, i amb influències del seu avi Carmine Coppola, músic i autor de bandes sonores, la seva carrera ha anat indiscutiblement per la senda del cinema. Va rebre un suspens en un paper secundari com a Mary Corleone en El Padrí III (The Godfather Part III, Francis Ford Coppola, 1990) i no va tornar a la interpretació. Ella ha declarat que va escriure el guió de Lost in Translation pensant en l’actor Bill Murray i que la pel·lícula no s’hagués fet sense ell. A l’actor li va costar molt decidir-se, però finalment va acceptar el que va ser el paper de la seva vida: li va suposar una nominació als Oscar com millor actor i l’establiment d’un rictus singular que després ha treballat amb directors com Jim Jarmusch o Wes Anderson. Per altra banda, compareixia una actriu molt jove i amb molta experiència: Scarlett Johansson, amb una carrera meteòrica des dels seus primers papers de nena a films com L’home que xiuxiuejava als cavalls (The Horse Whisperer, Robert Redford 1998), que va fer d’extraterrestre en la molt interessant Under the Skin (Jonathan Glazer, 2013), amb una interpretació que considero enormement digna, i que va posar els peus totalment en la terra amb el paper dramàtic de la recent Historia de un matrimonio (Marriage Story, Noah Baumbach, 2019).

John Kacere és un pintor hiperrealista que plasma en els seus quadres la secció mitjana del cos femení vestit amb roba interior, normalment en posició horitzontal. Amb una imatge calcada d'un dels seus quadres comença Lost in Translation, que s'utilitza com a fons per als crèdits. La noia és Charlotte estirada al llit, submergida en aquesta mena d’entreson en què la veiem a tot el film. Poc després, ella està recolzada al finestral de l'habitació de l'hotel, abstreta mentre mira la ciutat. Tòquio se'ns mostra com un espai llunyà i desconegut, retratat a través d’un pla zenital que ens dona idea del distanciament i la solitud que pot provocar una ciutat de 14 milions d'habitants. Aquesta fredor arriba a l'espectador.

Charlotte és una noia jove que acompanya el seu marit, fotògraf d'èxit absorbit completament per la feina i que l'abandona a l'hotel tot el dia. Les hores passen entre l'habitació i alguna excursió turística per diversos jardins i temples budistes, que no semblen estimular-la en absolut.

Bob Harris és un actor en plena maduresa, en hores baixes tant personalment com professionalment, que sembla haver acceptat una feina per supervivència i per escapar de la seva rutina familiar quotidiana.

Tots dos protagonistes estan en un punt mort de les seves vides. Ella ha acabat els estudis de filosofia i vol consolidar la seva relació. Tots dos protagonistes semblen insatisfets amb les seves parelles i amb les seves vides. Han arribat a una ciutat desconeguda i aïllada que veiem gris i plujosa.

Les estances de l’Hotel Park Hyatt es converteixen en un personatge més: el bar musical, els passadissos, la piscina i també l’ascensor, un espai transitori que transporta el seu silenci i les seves mirades. Aquí és on transiten i on es troben, on es va generant una amistat que els reconforta.

Tots dos s’endinsen en la festa de la nit del Tokio psicodèlic que tan bé ha plasmat el director de fotografia Lance Acord, que va començar la seva carrera gravant publicitat i vídeos musicals amb el seu amic Spike Jonze (company de la Sofia Coppola fins poc abans de fer aquest film). Acord aconsegueix una fotografia sense artificis que empra subtils moviments de càmera, que mostra els interiors de l’hotel sota un intens contrast i dota els exteriors d’una encertada policromia.

En aquestes excursions pel Tokio nocturn, sembla que els personatges juguin. Corren pels carrers, escapen de la seva vida tan limitada i de la seva actitud continguda. Van a diversos locals, fins i tot a un karaoke on Charlotte canta Brass in Pocket de The Pretenders: «He de tenir una mica de la teva atenció, dona-me-la / Perquè et faré veure / Aquí no hi ha ningú més, ningú com jo...» Aquestes paraules eren les que ella necessitava dir al seu company fotògraf i ara se les insinua conscient o inconscientment al seu amic Bob. Però és que ell també agafa el micròfon i davant de tota l’audiència de japonesos ebris i sobre tot davant de la seva jove amiga, es llença a cantar «More Than This” de Roxy Music: “Més que això, saps que no hi ha res / Més que això, digues-me una cosa / Més que això / No, no hi ha res...» Bob, que és un home madur i viscut, que ha recorregut tots els camins i n’ha vist el final, li està dient que, amb el que ell sap i ha experimentat durant la seva vida, no hi ha res millor que allò que ara tenen tots dos.

La seva relació està caracteritzada per una distància enorme evidenciada per la planificació dels enquadraments en pla i contraplà: els personatges dialoguen a cada lateral de la pantalla. Quan estan tots dos al mateix temps en un pla, els veiem separats, excepte en algunes escenes coptades en què arriben a tocar-se subtilment. El cromatisme dels vestits dona una idea de l’estat d’ànim dels personatges: els vestits foscos de Bob, la roba informal de Charlotte, la sorpresa de samarreta groga de Bob... Són elements que ajuden a construir el llenguatge i el to de la pel·lícula.

 

La sensació d’aïllament fa que aquest film sigui una història íntima, de mirades i gestos que no són intencionats, sinó que surten espontàniament per la necessitat dels protagonistes.

La posada en escena assenta des del principi les bases en què es fonamenta tota la pel·lícula. Els protagonistes estan davant d’un fons (decorat): la immensitat de la ciutat distant, moltes vegades amb un vidre enmig.

Sofía Coppola ens exposa unes emocions que formen part de la ficció, i ens mostra un somni que és la realitat, amb un guió que li va valdre un premi Oscar.

Veiem i escoltem aquests dos personatges com víctimes d’unes forces externes, com si tots els seus mals foren conseqüència del voltant i no de la seva pròpia llibertat, d’una llibertat que potser no havien sabut fer servir.

Si alguna cosa distingeix Lost in Translation és l’abundància de matisos, molts d’ells segurament no intencionats. Fan que vingui de gust tornar a veure aquesta pel·lícula, per molt que coneguem l’argument. El film ha aguantat bé el pas del temps. En el seu conjunt, encara és un aparador de la societat contemporània. I el seu final inclou unes gotes d’optimisme i esperança.

Crítica elaborada per Domingo Arnaste de Haro de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Un retrat de l’amor en tres etapes

Si ja és difícil pintar una persona per la dificultat que té de copsar-ne l’essència i l’ànima, descriure l’evolució d’un amor des dels seus inicis fins al final ho ha de ser encara més. La mestria de la directora Céline Sciamma ho fa possible amb Retrat d’una dona en flames (Portrait de la jeune fille en feu, 2019), un film on es descriu lentament el sentiment amorós, l’experiència sexual i el distanciament de la persona estimada. Tot es relata molt a poc a poc, com es cuinaria un bon plat.

 

A la pel·lícula es mostren d’una manera ben diferenciada aquests tres moments gràcies a les tres etapes de l’evolució d’un quadre que ha de pintar per encàrrec una jove. La pintora viatja sola fins a una mansió burgesa al costat del mar, ubicada a la Bretanya Francesa al segle XVIII. En un primer moment, el to misteriós del film t’atrapa i et fa pensar en un secret que ha de ser descobert ben aviat, com ara l’accident desafortunat (o no) d’una de les dues filles de la família. Això no serà ben bé així: de mica en mica, focalitzem l’atenció en la descoberta de la cara i de la persona d’Héloïse. Ella és el principal misteri, no pas la seva germana morta. Aquest to misteriós correspon a l’etapa de la descoberta i coneixement de la persona a qui cal retratar. Com ella encara és una desconeguda, el quadre no té cara.

En una segona etapa, domina un to de benestar entre l’artista i la seva model, el foc com a símbol del desig, un to de confiança on es parla de llibertat i es comparteixen sentiments i mirades. Aprenen una de l’altra i llegeixen el mateix llibre en clau: el relat d’Eurídice i Orfeu, escrit per Ovidi. Ara el quadre ja té rostre, però encara no té vida ni tampoc desprèn alegria.

Caldrà esperar que les dues protagonistes es posseeixin carnalment per arribar a l’obra completa, ja definitivament un quadre amb vida pròpia i que té el somriure d’Héloïse. Aquí ja el to és de comprensió i compenetració total entre les dues amants. Domina l’entesa perfecta entre elles, és el gaudi de l’amor total o pur.

Com en totes les grans històries d’amor, la passió més gran és aquella que no queda exempta de traves. L’amor que se’ns explica és impossible per les convencions socials de l’època, per l’obligatorietat que té Héloïse de casar-se amb un home que no coneix i que li imposa la seva mare (Valeria Golino). Ella no pot triar el seu destí, no pot ser lliure en l’amor. Així doncs, la realització final del quadre significa l’entrega d’ella al futur marit al qual ni tan sols coneix. És per això que Marianne el voldria destruir.

Héloïse i Marianne són ben diferents. Ho són tant com una dona rossa i una que és morena. Helóïse és la rossa, interpretada per Adèle Haenel (enigmàtica i sensual), i no pot triar la seva vida: com a tantes dones de la seva època, se li ha negat una llibertat de la qual només disposen en el temps que passen soles en un convent. Aquest personatge contrasta amb Marianne, que és la morena, interpretada per Nóemi Merlant (valenta i suggerent): du a terme una feina que la fa ser independent econòmicament, ha conegut l’amor i la música, sap nedar, fuma en pipa i beu vi. Marianne sí que pot triar el seu amor lliurement, encara que sigui d’amagat de la societat. La parella només es pot fer petons en una cova de la platja o en l’àmbit privat d’una cambra. Els interiors foscos i tancats de les cases és on queden reclosos els sentiments de les dones. Com a la pel·lícula Carol (Todd Haynes, 2015) es tracten unes històries d’amor modernes que tot just comencen a ser visualitzades al segle actual. Que se situen fora del seu temps i per això són impactants: perquè són impensables.

Retrat d’una dona en flames no només parla de la relació amorosa de les dues protagonistes. També és una reivindicació del món de les dones, sempre apartat del camí principal i relegat a una via morta. El film tracta de l’avortament, de la solidaritat entre dones, de l’anonimat de l’artista, dels sentiments sincers i de la llibertat individual. Tot està presentat magistralment i amb una sensibilitat exquisida. Valgui com a exemple el moment en què Sofia, la criada, està estirada al llit mentre avorta. Un nen de mesos l’acarona amb els seus ditets, com si entengués el moment.

La perfecció en la recreació de l’època, els detalls en la creació d’una pintura retrat, la simbologia dels colors, de la música i dels quadres ens porten fins a un final rodó i obert de la mà del rostre en primer pla d’Adèle Haenel. Primer quan plorant i després quan riu, sembla encoratjar-nos a viure tot passant les estacions com la música de Vivaldi.

L’obra d’art, com l’amor sincer, perdura en forma de quadre, de música, de llibre o de brodat. També ho fa en forma de film. La pel·lícula és un homenatge a l’amor real de Sciamma vers la seva actriu Adèle Haenel. Un personatge i un relat fet a mida que van valer-li el premi al millor guió a Cannes l’any 2019.

Crítica elaborada per Anna Juberó i Vilanova de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

De tots els bars del món, ella entra al meu.

“Casablanca no és una gran pel·lícula, és la raó per la qual Déu no ha exterminat la humanitat”. Aquesta frase tan extrema és d’Eduardo Infante al seu llibre Filosofia en la calle.

 

Podem estar o no d’acord amb aquesta afirmació, però el que està clar és que Casablanca (Michael Curtiz, 1942) ha estat considerada entre les deu millors pel·lícules romàntiques de tots els temps i és un exemple fantàstic de l’anomenat cinema clàssic: utilització expressiva de la llum i la fotografia, primers plans fotogènics dels actors, presència d'estrelles de Hollywood com la bella i magnètica Ingrid Bergman i el carismàtic Humphrey Bogart...

Als anys quaranta, arribaven a la ciutat de Casablanca tots els que fugien del nazisme. Allà es troben Victor Lazslo (Paul Henreid), líder de la resistència, la seva dona Ilsa (Bergman) i l’antic amant d’ella, Rick (Bogart). Rick i Ilsa es van conèixer i enamorar a París abans que els alemanys entressin a la ciutat. El matrimoni diposita en Rick les seves esperances de sortir del país, tot i que Víctor està a la llista dels més buscats pels nazis.

El triangle amorós format per l'Ilsa, el Victor i el Rick, amb el rerefons de la II Guerra Mundial, és un dels atractius de la pel·lícula. Rick i el capità Renault fins i tot fan una juguesca sobre quin serà el final de la història. Marxarà ella de Casablanca amb el seu marit? O es quedarà amb el seu amant, Humphrey Bogart? Pel que es veu, ni els guionistes de la pel·lícula ho van saber fins que el rodatge ja estava força avançat. Bergman va haver d’encarnar el seu paper de manera ambigua gairebé per força. Per una banda, està perdudament enamorada del personatge de Bogart, però a la vegada sent una profunda admiració pel seu marit. Ho podem veure en l’emocionant escena en què Lazslo fa que l'orquestra toqui La marsellesa per no sentir els alemanys quan canten les seves cançons: aconsegueix que tot el bar canti amb veritable emoció l’himne i faci callar els germànics.

La pel·lícula va ser rodada en plena II Guerra Mundial. Podem considerar-la dins del gènere bèl·lic o, més ben dit, podem veure-la com propaganda ideològica contra el feixisme. Un any abans d’estrenar-se, els EUA lluitaven contra l'ocupació nazi com a part de les forces aliades. També és una de les primeres pel·lícules que es fixa en els refugiats. Una munió de gent vol obtenir el visat o passaport per marxar en avió cap als EUA, el destí somiat de tots els que van a parar en aquesta ciutat, que és només una avantsala d’altres llocs on poder començar una nova vida. Molts dels actors del film, i també el seu director, eren europeus que havien emigrat dels seus països d’origen. L’obra, per tant, pot ser un reflex de les seves experiències.

La ciutat ens recorda els contes de Les mil i una nits, així com l’escenari principal de la pel·lícula: el Cafè Americà Rick’s, que també és una sala de joc. Aquí van a parar tots els que necessiten diners per comprar visats: dones que venen les seves joies i gent que vol provar sort al casino per guanyar els diners suficients per poder marxar de la ciutat. El cafè, però, no és un lloc sòrdid, sinó que és un oasi d’elegància, música i bon rotllo entre tots els que s’hi apropen.

En una de les escenes inicials del film, l’amo de Rick’s està jugant una partida d’escacs amb ell mateix. Domina totalment la situació tant al tauler de joc com al local, ja que és ell qui decideix qui entra i qui no entra al seu bar. La seguretat que mostra fins aquell moment es veu alterada per una cançó que toca Sam (pianista del bar i amic de Rick) quan li demana Ilsa. En aquest moment, el món de Rick comença a trontollar. Després de retrobar-se amb la seva antiga amant, recorda el passat mitjançant un flashback: els dies feliços a París, el seu amor i l’últim dia que van passar junts. El dia abans que els alemanys envaïssin la ciutat, van quedar a l’estació per fugir junts, casar-se i començar una nova vida. Ella no es presenta, només deixa una nota dient que no pot marxar i que s’oblidi d’ella per sempre. Després d’un parell d’anys, es tornen a retrobar en una de les millors escenes de la pel·lícula, amb primers plans d’ella i ell. Ella està amb els ulls plorosos i ell està totalment descol·locat i també enfadat, traït, però encara enamorat. Aquest amor perdurable, després d’anys sense veure’s, és un altre dels grans temes del film. Al final, serà ell el que decideixi l’últim moviment de tots els protagonistes, com si fossin les peces del seu tauler.

El secundari Claude Rains arrodoneix el repartiment. Interpreta el cínic capità Renault, una autoritat francesa amb pocs escrúpols, que juga sempre a quedar bé amb els alemanys i alhora no pot amagar la seva admiració per l’amo del Rick's Café. Al final de la pel·lícula es forja el que sembla que serà una gran amistat amb Bogart, en un dels finals més memorables de la història del cinema.

Seguint el fil de la música, cal assenyalar un altre secundari inoblidable: Dooley Wilson en el seu paper més famós de pianista del Rick's Café i vell amic de Lisa i Rick. Tots coneixem la frase «torna-la a tocar, Sam», que en realitat no surt mai a cap diàleg de la pel·lícula, i si en una obra de teatre de Woody Allen que la porta com a títol.

Suposem que tots heu vist Casablanca. Pels que no l’hagin vist mai, aquí va una altra frase memorable que dona una pista per endevinar amb quin dels dos personatges es queda la protagonista femenina: «Sempre ens quedarà París», diu Rick a l’Ilsa en un moment de la pel·lícula.

Crítica elaborada per Sandra Basurte de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

El joc del destí

Titanic (James Cameron, 1997) és una pel·lícula rodada a la Baixa Califòrnia, on l’Oceà Pacífic  proporcionava paisatges d’ones rebels. L’obra té una durada de 189 minuts, és a dir, és més llarga del que la gent estava acostumada a veure a l’època. Tot i això, va tenir un gran èxit que encara perdura avui.

Com a persona nascuda després de la seva estrena, puc dir amb certesa que aquesta pel·lícula m’ha sorprès positivament, tot i que no ho esperava. Titanic tracta d’un amor a primera vista entre dues persones de diferents estatus socials, en Jack (interpretat per Leonardo DiCaprio) i la Rose (interpretada per Kate Winslet, una gran actriu). Aquest argument és un clàssic habitual en el gènere romàntic, tant en la literatura com en la pantalla gran. Tot i això, James Cameron va aconseguir fer-se’l seu.

El Titanic va ser un vaixell que, en el seu moment, va ser el més gran que s’havia vist i construït mai, però va naufragar el 1912 durant el seu viatge inaugural. James Cameron va voler retre-li un homenatge situant una de les seves històries en aquest luxós vaixell.

Aquesta pel·lícula aborda l’amor impossible, tot i que ja sabem que l’amor de les pel·lícules mai és completament inabastable, cosa que fa que et quedis amb una ideologia i unes expectatives sobre l’amor que sovint no són reals. En ser una pel·lícula ambientada a principis del segle passat, es veuen situacions com el maltractament o la superioritat de la figura masculina envers la dona. Tot i que ara encara hi hagi casos d’aquest tipus, la manera com es tracten i com reacciona l’entorn és diferent de la d’abans.

En aquella època també se li donava molta importància a ser d’un estatus social alt. Impressiona molt una escena a la qual una dona de classe baixa intentant adormir els seus dos fills mentre el vaixell s’inunda. Sap que no tenen possibilitats de salvar-se en comparació amb la gent de classe alta.

Cameron és conegut especialment pels impressionants efectes especials que aplica a les seves pel·lícules. Titanic no és menys, inclús va superar a les seves anteriors produccions. Cal recalcar tota la feina amb les escenes finals, on l’aigua comença a entrar a pressió dins del vaixell. En aquest aspecte, Cameron va triomfar un cop més.

També vull esmentar l’escena on la Rose i en Jack intercanvien les primeres paraules. Està construïda sobre la base de diferents plans. Alguns enquadraments generals ressalten la magnitud i la bellesa del Titanic i l’Oceà Pacífic, mentre que altres plans més detallats et fan empatitzar amb els personatges i et fan veure la bellesa de detalls que no es veuen a primer cop d’ull.

L’inici de la pel·lícula està ple d’incerteses. Tot comença amb un equip d’investigadors que busca sota l’aigua un penjoll molt valuós que teòricament es va perdre quan el Titanic es va enfonsar. En lloc d’aquesta joia, troben un dibuix inesperat. Aquests dubtes i confusions es resolen a mesura que la pel·lícula avança. Lentament, el film et transporta al passat i a la història d’amor d’en Jack i la Rose.

 

Aquesta pel·lícula m’ha fet reflexionar sobre fins a quin punt el futur pot ser capritxós. Un joc d’apostes que va començar per diversió va acabar girant dues vides completament. De vegades continuo preguntant-me què hagués passat si en Jack no hagués guanyat.

Crítica elaborada per Alícia Llovet Ribalta de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

L’embruix i la màgia del flamenc a la Barcelona dels seixanta

Los Tarantos (Rovira-Beleta, 1963) mostra la relació d’amor impossible entre dos joves, separats per les rancúnies i l’odi que mantenen les seves respectives famílies.

Rovira-Beleta ens regala un autèntic fresc, magníficament ambientat, de la Barcelona dels anys seixanta. Retrata la ja inexistent barriada del Somorrostro, una àmplia zona de barraques a tocar de mar, on es veu el batec de la vida: gent afaitant-se, roba estesa al vent, canalla jugant… i el ball, l’etern ball que sembla que aquests gitanos porten adherit a la seva ànima, que els amara i acompanya constantment, que sembla gairebé instintiu…

Al Somorrostro és on va néixer Carmen Amaya, l’actriu i ballarina que interpreta la matriarca dels Tarantos. És una dona que transmet una força admirable: no és especialment harmoniosa ballant (hi ha figures flamenques que ballen amb més elegància), però és un torrent d’energia molt potent, sense academicismes, que sembla portar de fàbrica el nervi del seu ball. És impossible restar indiferent davant d’una passió tan personal.

Amaya interpreta el paper d’Angustias, la mare de Rafael (Daniel Martin). Ell està enamorat de Juana (Sara Lezama), la filla de Rosendo (Antonio Prieto), que es dedica al mercat de bestiar i és el patriarca dels Zorongos.

És especialment emotiu el moment en què la parella es coneix durant la boda d’una noia gitana. La imatge també és molt suggerent: la núvia nua coberta de pètals de rosa, el vaivé de mirades creixents i canviants, plenes d’atracció, parla per si sol. Llavors Juana comença la dansa en un ball flamenc, que sembla dedicat només a ell, on fan eclosió tots els seus encants. Tot i que aleshores Sara Lezama era molt joveneta (tenia quinze anys), va esdevenir parella durant uns anys de Daniel Martin, l’actor que interpreta el paper de Rafael.

La cinta és ben plena de petits detalls. Ofereix diferents imatges de la Barcelona d’aquells anys: l’excepcional nevada de l’any 1962, la plaça Reial, el monument a Colom i la impagable imatge de les Rambles a la nit on Antonio Gades executa un ball magistral. Primer ho fa al voltant i a sobre d’una de les taules d’un bar, on ens mostra la seva gràcia a cops de taló que es visualitzen en primer pla. Després, giravolta sobre si mateix i fa girar en sincronia un expositor de postals al seu costat. Finalment, la càmera va allunyant-se i veiem la llum reflectida al terra moll. El ballarí, emmarcat a banda i banda pel traç del ruixat que prové d’unes mànegues, continua ballant i va empetitint-se de mica en mica mentre la música ens va embolcallant…

La història està basada en una peça dramàtica d’Alfredo Mañas (pare de l’actor Achero Mañas) en la qual Rovira-Beleta va introduir alguns canvis. El director era un apassionat del cinema i cuidava molt tots els detalls. Va ser un dels primers directors a treure la càmera al carrer i als exteriors naturals. Això va aportar autenticitat i frescor a les seves pel·lícules, que han esdevingut de caràcter documental amb els anys. Los Tarantos va ser nominada als premis Oscar en la categoria de millor film de parla no anglesa l’any 1963.

Els fills del director van explicar el dia que ell va arribar a casa boig d’alegria per trobar una escala exterior adient per fer pujar a Paco Rabal a Hay un camino a la derecha (1953). Conjuntament amb El expreso de Andalucía (1956) i Los atracadores (1962), aquella pel·lícula va mostrar les seves capacitats en el gènere negre.

En resum, Los Tarantos es tracta d’una obra feta amb passió per l’univers gitano, tema que no ha estat gaire portat al cinema (tret del director francès Tony Gatlif, d’origen algerià, autor de la més que destacable pel·lícula Latcho Droom, de 1993). Rovira-Beleta ens passeja per un temps i un espai ple de flama i màgia, amb un colomar que recordarem per sempre més.

 

Crítica elaborada per Ana Pérez de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Trens de trajecte limitat

Una frase que li diu Laura a Alec, «saldré al andén contigo», resumeix la constant de Breu encontre (Brief Encounter, David Lean, 1945), un film que evidencia el desig del seu director d’esprémer el temps de la narració al màxim. I és que, com anticipa el títol d’aquesta crònica sensible i patètica d’una frustració, es tracta un encontre efímer, però molt intens.

La parella protagonista, interpretada amb encert per Celia Johnson i Trevor Howard, coincideix un dia a la setmana en la gran ciutat. Ella hi va per fer compres i anar al cinema. Ell hi va com a doctor per assistir a l’hospital de la ciutat. Els dos personatges comencen a dialogar i s’acaben reunint setmanalment en la cafeteria de l’estació, on passen d’una relació innocent a una atracció intensa.

Lean adapta la peça de teatre en un acte homònima de Noel Coward i utilitza la música del Concert núm. 2 de Rachmaninoff per donar més intensitat al romanticisme que transpira tota la pel·lícula. El film britànic va ser premiat a la primera edició del Festival de Cannes el 1946, on es presentaven treballs de Jean Cocteau, George Cukor, Billy Wilder, Alfred Hitchcock o Roberto Rossellini, entre altres mestres del setè art.

El muntatge del film és fascinant, perquè explica amb gran naturalitat el procés d’un enamorament clandestí. Laura té dos fills i un marit avorrit però atent. Alec és un doctor idealista, casat i amb dos fills. Suposadament, la censura obligava al fet que el final fos acceptat per la societat britànica tradicional. De fet, la carrera comercial de la pel·lícula va ser raquítica, a diferència dels grans èxits de públic que obtindria Lean més endavant: El puente sobre el río Kwai (The Bridge on the River Kwai, 1957), Lawrence de Arabia (Lawrence of Arabia, 1962),  Doctor Zhivago (1965), La hija de Ryan (Ryan’s Daughter, 1970) o Pasaje a la India (Passage to India, 1984). Curiosament, molts d’aquests títols tindrien com a referent constant els trens.

El tractament del temps torna a ser essencial amb l’aparició dels trens de vapor i amb la fotografia en blanc i negre. Malgrat la senzillesa i simplicitat de la història, tant l’estació com els trens que van i venen són elements cinematogràfics que atorguen matisos extraordinàriament expressius. 

Tota la història està narrada en off per Laura, la protagonista, i es desenvolupa en el temps en què el seu marit està fent mots encreuats plàcidament al saló de casa seva. Aquesta narració a base de flashbacks està centrada en el punt de vista femení, amb una protagonista que transmet en el seu rostre tot un catàleg de sentiments (de l’alegria a l’angoixa, passant per l’esperança, la frustració o la malenconia). De fet, una de les escenes magistrals té lloc quan ella surt de sobte a l’andana i la càmera comença a inclinar-se: el seu rostre mostra desesperació per l’absència final de l’amant. Pocs segons després de passar el tren, la càmera torna a l’equilibri. L’escena conclou amb un retrat emocional on el rostre comunica tot allò que el director vol plasmar en pantalla.

És molt destacable també l’aparició de diversos personatges secundaris britànics amb què s’intercalen dosis de comicitat entre moments de dramatisme i angoixa. En part, són ells els que jutgen les accions dels protagonistes. Això ajuda a mostrar la història des de l’interior i des de fora. Destaquen les empleades de la cafeteria de l’estació, la pianista del cinema, les amistats xafarderes de la Laura o l’empleat de l’estació de ferrocarrils.

Una altra escena culminant de la pel·lícula mostra com Alec posa la seva mà a l’espatlla de Laura, davant la impossibilitat d’acomiadar-se d’ella per l’aparició inoportuna d’una coneguda. Aquest moment tan emotiu acaba sent el darrer contacte físic entre els dos amants. De fet, la pel·lícula comença pel final, però a l’espectador li falten unes dades que l’espectador ha d’anar descobrint per poder fer una lectura entenedora de l’argument.

 

En conclusió, ens trobem davant d’una història propera i familiar, on se’ns mostra que la dona britànica començava a adquirir una certa independència possiblement a causa de la participació del país en la Segona Guerra Mundial. El film és el reflex fidel d’una societat puritana que està plena de prejudicis, però que començava a canviar lleugerament.

Crítica elaborada per Salvador Lara de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Amors (im)possibles?

Ens trobem davant d’una història d’amor o bé la història d’una família feliç a l’Amèrica del Nord dels anys cinquanta? A Lluny del cel (Far from Heaven, Todd Haynes, 2002) descobrirem totes dues coses, a més d’altres successos de l’època que avui en dia trobaríem normals, però que, en aquells temps, es consideraven un escàndol.

Tot i que la pel·lícula es va estrenar l’any 2002, Haynes ens trasllada als anys cinquanta, una època filmada amb colors saturats i canvis de llum per aconseguir l'atmosfera adequada. A Lluny del cel se’ns mostra una família benestant d’un barri residencial, els Whitaker: ell és executiu en una empresa d’èxit i ella exerceix de mare i esposa d’una manera exemplar, admirada pels seus veïns i amistats i reconeguda socialment. Aquesta admiració i exemplaritat li acabarà passant factura.

L'amor no existeix entre els membres de la parella, sinó fora d'ella. Un amor que en aquells temps era impossible farà trontollar l'estabilitat familiar: una relació homosexual que conduirà de retruc a una altra també complicada a la dècada dels cinquanta, l’amor interracial. D’aquesta manera, se’ns presenten dos amors impossibles que s’han d’amagar dels ulls de la societat, d’una societat que avança lentament, però que ho fa amb un racisme encara latent i amb una homofòbia a l'alça (l’homosexualitat es considerava una malaltia). Aquestes dues històries seran el fil conductor del film, però trobarem altres detalls d’aquells temps, com pot ser la importància que es donava a l'estatus social.

Aquesta és una pel·lícula treballada exquisidament, plena de detalls que no s’escapen de les nostres retines, com pot ser un simple mocador que podem veure volant pels aires, lluint al coll o lligat al cap de la protagonista, i que també serveix de pretext per un primer apropament entre dues persones. Això només és una mostra dels petits elements que el director utilitza per mantenir la nostra atenció i que, sumats als plans curts i mitjos de mirades i gestos, ens fan entendre-ho tot sense necessitat d’utilitzar les paraules. Per altra banda, l'encertada banda sonora i la il·luminació (correcta en tot moment) ens mantenen atents i expectantment asseguts a la nostra butaca. Els treballs de fotografia, música i muntatge, facetes que Haynes sempre ha cuidat molt, són excel·lents. També trobarem en aquest film similituds amb Solo el cielo lo sabe (All That Heaven Allows, Douglas Sirk, 1955), amb la qual coincideix en temàtiques com l’amor impossible. Podríem afirmar que Lluny del cel és un homenatge del seu realitzador al film de Sirk. De la mateixa manera que en altres obres seves, Haynes ens deixa un altre detall: confecciona una pel·lícula circular, que comença amb un pla rodat amb grua que comença al cel i baixant fins a un cotxe, i finalitza amb el mateix plànol a la inversa: des d'un cotxe i pujant fins a arribar al cel, just abans de les lletres de «the end».

 

A banda, cal destacar la interpretació dels actors. Julianne Moore va guanyar la Copa Volpi al Festival de Venècia pel seu paper de la senyora Whitaker, a més de rebre nominacions al Globus d’Or i als premis Oscar. Dennis Quaid, qui encarna al senyor Whitaker, va ser nominat al Globus d’Or per aquesta pel·lícula. També cal destacar l’actuació de Dennis Haysbert, el jardiner, com a actor de repartiment. Tots tres porten perfectament la trama d’una història que, que sense arribar a ser un triangle amorós com l’entenem habitualment, fa despertar l’empatia vers els tres personatges. Patirem com ells, patirem amb ells i viurem les seves experiències com pròpies: unes històries d’amor impossibles que ens poden semblar molt possibles. De fet, trobarem que al final sí que ho poden ser.

Realment, però, qui decideix que l'amor entre dues persones sigui o no possible? És una pregunta que haurien de respondre aquells que s’estimen. En aquest cas, són ells qui responen.

Crítica elaborada per Pasqual Hernández Martínez de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Un amor predestinado

Suena July Tree, de Nina Simone. La cámara sigue a la chica en un largo plano secuencia. Sus pasos cansinos denotan fastidio. Su nombre es Alana , trabaja de asistente de casting y tiene 25 años. Gary , actor infantil y emprendedor de cierto éxito, tiene una epifanía: esa chica será su esposa. Él tiene 15 años. Ambos mantienen unas relaciones disfuncionales con sus respectivas familias. La edad será una nube negra en su relación. Una visión del eterno tema: el encuentro amoroso.

La historia de Licorice pizza (Paul Thomas Anderson, 2021) trata el camino que debe recorrer Alana para aceptar su amor por Gary. Correr hacia la persona amada es un acto de amor. De necesidad irreflexiva. Alana corre, corre Gary. Corren los dos, buscándose. Corren juntos. Parece una parodia, pero resulta eficaz y creíble debido a la interpretación en estado de gracia de los dos protagonistas.

La película es del año 2021, de nacionalidad estadounidense. Ese mismo año fue nominada a los premios Oscar en las categorías de mejor película, mejor director y mejor guion original. Paul Thomas Anderson dirige, firma el guion y también la fotografía, esta última junto a Michael Bauman. La película es una mirada sobre el amor, sobre un lugar y una época. Un amor en el Valle de San Fernando en los años setenta. Una mirada sin nostalgia, pero indulgente hacia el tiempo y espacio que evoca.

En la cinta aparecen las constantes del cine de Paul Thomas Anderson: las relaciones familiares, el destino, la predestinación amorosa y la utilización de planos secuencia. La banda sonora corre a cargo del compositor habitual en sus películas, Johnny Greenwood, guitarrista de Radiohead. Mediante sus acertadas elecciones musicales, Greenwood consigue acentuar las emociones que provocan las secuencias.

Los actores Alana Haim y Cooper Hoffman soportan el peso de la narración. Ambos están soberbios en su primer papel cinematográfico. Cooper Hoffman es hijo del malogrado y genial actor Philip Seymour Hoffman, habitual en el cine de Anderson. Junto a ellos, Sean Penn, Bradley Cooper y Tom Waits dan vida a unos disparatados y reconocibles iconos de la cultura cinematográfica.

El título Licorice Pizza (pizza de regaliz), es una manera de aludir a los discos de vinilo. También era el nombre de una franquicia de tiendas de discos que no sale en la película, pero describe bien esa época de la cultura del disco.

Es una comedia romántica con diálogos incisivos y sarcásticos que consigue ser jubilosa gracias a la pareja protagonista.

Suena July Tree, la voz de Nina Simone contrapone el desarrollo del árbol en las estaciones anuales con el verdadero amor. “He conocido a la chica que será mi esposa”, dice Gary al conocer a Alana. Gritando ante una algarabía de voces, Gary pide silencio y proclama en la apoteósica escena final: “Os presento a la señora Valentine”. La voz de la melodía concluye así: “El verdadero amor florece para que el mundo lo vea“.

 

 

Crítica elaborada per Pedro Leal Peralvo de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Una comedia casi perfecta

“Y si estás emocionado porque algún chupapollas con el que sales ha sido elegido el primer presidente marica de los Estados Unidos, y ha decidido llevarte a Camp David a celebrarlo, aun así ¡no llames a esta puerta!”

Prepárese a disfrutar con disertaciones como esta. Hay para todos los gustos, porque Mejor imposible (As Good as It Gets; James L. Brooks, 1997) es una cinta en la que brillan sobre todo los diálogos.

Con una tonadilla suave y alegre, como de cine mudo, la banda sonora nos introduce en esta comedia que tiene todos los ingredientes propios del género: humor, ternura, dolor, y algún que otro toque profundo como contrapunto: “Tú haces que quiera ser mejor persona”, dice el protagonista cuando ella le exige unas palabras que la convenzan de que debe quedarse a su lado. Así comienza la transformación de Melvin Udall (Jack Nicholson), un exitoso escritor de novelas románticas, pero también un misántropo, un maniático con trastorno obsesivo-compulsivo que parece vivir solo para amargar a los demás y ofender a diestro y siniestro. Hasta que Carol (Helen Hunt), camarera y madre soltera que lucha por salir adelante, logra con su humanidad que Melvin comience a cambiar e interactúe con sensibilidad.

A estos personajes se suma un tercero, Simon (Greg Kinnear), un pintor homosexual más expuesto a la intemperie económica que su exitoso vecino Udall. Y también su perro, Verdell, un animal casi microscópico pero que cobrará la importancia de un cuarto personaje por impulsar el inicio de la metamorfosis de Melvin y porque actúa chupando cámara y robando planos. Como cuando camina como él, sin “pisar raya”, o cuando se aplasta sobre el suelo hasta quedarse sin barbilla, en su afán de mostrarse sumiso al quedar bajo su tutela. Un bicho feo y pringoso que nos recuerda a un insecto inmundo, pero que es capaz de robarnos el corazón.

La trama

Se nos muestra primero todas las manías de Melvin: comer cada día en el mismo restaurante con cubiertos de plástico, cerrar todo con un número determinado de vueltas de llave o lavarse las manos después de tocar cualquier cosa que no sea él mismo. De esta manera se nos sumerge en la vida de este obsesivo-compulsivo hasta que llegamos a empatizar con él. Es un loco solitario que, en medio de sus esfuerzos por decir las cosas bien, exclamará: “¡Es agotador hablar así!”. La trama, presentada con una gran agilidad narrativa, juntará a los tres personajes en un viaje del que Melvin volverá siendo otra persona porque se convertirá en un “loco enamorado”.

Brooks ha querido contarnos que incluso un misántropo es vulnerable a la ternura y al amor, que puede cambiar tras un arduo y considerable trabajo consigo mismo. El realizado consigue hacerlo mediante una trama ingeniosa que no decae nunca porque está llena de gags. En una escena, la protagonista corre para subir al taxi con él y le grita “¡Melvin, espere!”, y un grupo de colegialas con el que se cruzan empiezan a corear la frase repetidamente hasta que Melvin les pega un grito. Dan mucho juego los CD que él lleva en el coche, ordenados por temas, y que va reproduciendo según la situación lo requiere. En el comedero de Verdell, Melvin dispone sus mejores manjares y los adorna con chuches.

Dirección, guion, intérpretes

La trama está potenciada a través un guión inteligente, que nace de la fusión del director James L. Brooks con el guionista Mark Andrus. Brooks ya había alcanzado la fama con La fuerza del cariño (Terms of Endearment, 1983), una comedia dramática al gusto de Hollywood, y Andrus se consolidó al aportar el guion de otra comedia y reescribirla junto a Brooks para elaborar Mejor Imposible.

Del trabajo de este dúo nacen frases geniales, como la que Melvin lanza a Carol cuando esta llega a su puerta para decirle que no se acostará con él: “Lo siento, pero para los juramentos antisexo no abrimos hasta las nueve”. Incluso los papeles breves reciben protagonismo. La señora de la limpieza de Simon podía haber aparecido en la puerta de Udall con un simple ruego de si podía hacerse cargo de Verdell por unos días, pero se le pone en los labios una frase bañada en santidad que lleva a Melvin a lanzarle el que quizá es el peor de sus insultos: “¿Quién le enseñó a hablar así? ¿Algún marinero del bar Mete y Saca de Panamá City?”.

Jack Nicholson brilla en uno de esos papeles que parecen creados especialmente para él, y consigue su tercer Oscar, su segundo de la mano de Brooks (¿quién mejor que Nicholson para mostrar a un loco divertido e ingenioso?). Helen Hunt nos enamora con esos gestos tan suyos, que son como diálogos en sí mismos, y consigue aquí su primer Oscar. Greg Kinnear encarna con mesura a un encantador pintor homosexual, no demasiado amanerado, pero dotado de una sensibilidad extrema. El reparto, como ocurre a menudo, estaba previsto para otros actores, pero Brooks se decidió finalmente por este trío de ases, tan bien compenetrados que terminas por obviar la exageración propia del género para meterte en la pantalla y acabar riendo y llorando con los personajes.

También resulta notable la participación de Cuba Gooding Jr., una personalidad cinematográfica con sello propio, que aquí encaja muy bien.

Algún punto suelto

Quizá la aceptación tan sumisa de un niño de ocho años y la excesiva comprensión de la madre de Carol, que cuida de él mientras su hija recibe algún que otro ligue en casa, rechinan algo en esta historia, pero ya se sabe que debe haber siempre algún detalle imperfecto para que un personaje o una historia sean verosímiles. Igualmente, el hecho de que una persona con un carácter tan odioso escriba novelas románticas hace pensar en principio que son características demasiado opuestas para un mismo personaje. Los guionistas lo resuelven en el pequeño diálogo con la secretaria de su editor. Ella le pregunta admirada: “¿Cómo logra describir tan bien a la mujer?”. Y él le contesta con la minuciosidad de una respuesta meditada: “Pienso en un hombre y le elimino la sensatez y la responsabilidad”.

Banda sonora y cartel

El compositor Hans Zimmer ameniza esta cinta con una música alegre y ligera, de fanfarria suave, como si quisiera poner sorna a la historia mediante piezas como Too much reality. Entre las canciones que se emplean en las secuencias, aparece la oportuna melodía de Always look at the bright side of life, que Melvin toca al piano tras haber devuelto el perro a su dueño. “¡Por un perro, por un perro feo!”, dice casi llorando mientras toca para levantar el ánimo. Y es que está herido de muerte: con tanta ternura y amor, anda perdido porque ya no puede ser el de antes.

La imagen del cartel no podía estar mejor escogida: Melvin, con guantes de plástico, alza en el aire al perro como si fuera un bebé y lo mira con cariño. Un indeseable con corazoncito.

La cámara

Un paneo de la cámara que se iza desde abajo, agrandando el encuadre para mostrarnos a un Simon derrotado en medio de todos sus bienes amenazados por la quiebra, nos dice sin palabras que los pierde o se va a llenar de deudas.

Excelente plano de los peatones caminando en una acera de Nueva York: solo se filman los pies y aún así se reconocen los de Melvin, queriendo evitar que le rocen y causando desastres a su paso. Una magnífica estampa de Melvin en sociedad.

El montaje paralelo de unas tomas de él y ella haciendo el equipaje en sus respectivas casas consigue acentuar sobremanera la comicidad del orden maniático de él.

Tampoco necesita palabras el detalle fugaz de la imagen del suelo del recibidor enladrillado con teselas que Melvin cruza de un salto para no “pisar raya”. Otro buen recurso de cámara.

La gran soltura de los trabajos de cámara se complementa con un excelente montaje que proporciona un buen ritmo y con buenas tareas en la ambientación de interiores y el vestuario de los personajes.

Cierre

Una comedia perfecta, llena de situaciones cómicas y diálogos inteligentes, ganadora de dos Oscar y tres Globos de oro.

Si le ha gustado, puede que estas sean también de su agrado Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give, Nancy Meyers, 2003), Se acabó el pastel (Heartburn, Mike Nichols, 1986) o A propósito de Schmidt (About Schmidt, Alexander Payne, 2002). Las tres protagonizadas por Jack Nicholson.

 

Crítica elaborada per Emma Marzábal de la Biblioteca Josep Soler i Vidal (Gavà) en el marc del projecte Escriure de cinema

Un gran espectacle per a tots els públics

El paciente inglés (The English Patient, Anthony Minghella, 1996) és la tercera pel·lícula del seu director. Basada en la novel·la homònima de Michael Ondaatje publicada el 1992, va rebre nou premis Oscar i sis premis BAFTA, entre altres, a més de gaudir d’un enorme èxit de taquilla.

La història es desenvolupa a la Toscana a finals de la Segona Guerra Mundial, i es presenta mitjançant flashbacks on els protagonistes estan ubicats a l’Egipte d’abans de l’esclat de la guerra i al dels dies posteriors. Aquesta disposició de l’espai-temps està nítidament estructurada, de manera que els fets són presentats a l’espectador de manera molt acurada i ordenada. Tot encaixa de manera precisa fins al tancament final de la història d’amor viscuda entre el comte d’Almásy, el pacient anglès interpretat per Ralph Fiennes, i Katherine Clifton, interpretada per Kristin Scott Thomas, una dona casada amb un dels membres de l’expedició arqueològica i topogràfica a la qual tots pertanyen. László Almásy, amb el cos totalment cremat i a les acaballes de la seva vida, va recordant els fets que l’han dut fins a les mans cuidadores d’Hana, la infermera de guerra interpretada per Juliette Binoche, en un petit monestir mig derruït de la Toscana. És a partir de subtils sons i fragments musicals i, també, de la lectura que Katherine li fa de fragments del llibre d’Heròdot que ell conserva i que és la seva única possessió, que Almásy recorda episodis del seu passat a partir dels quals anem reconstruint la seva història.

Estem davant d’una pel·lícula que podríem catalogar de drama romàntic de tall acadèmic. La història d’amor viscuda entre els dos protagonistes principals és tractada com un apassionament romàntic, de tal manera que la infidelitat ens és presentada, en aquest cas, com a inevitable, com un amor impossible que condueix els integrants del triangle amorós a un tràgic final enmig d’un marc geogràfic que també és protagonista gràcies a la cuidada fotografia: el desert del Sàhara proper a l’Egipte. A més d’una història d’amor en un paisatge exòtic, també tenim un marc històric incomparable com és el de l’Egipte d’entreguerres i el de la posterior invasió per part de l’Alemanya nazi. Alguns elements d’intriga i espionatge internacional envolten uns personatges que pertanyen a la Royal Geographical Society britànica i que es dediquen a explorar i cartografiar el desert, una feina molt valuosa i preuada per a tots els bàndols implicats en la guerra.

Tot i centrar-se en la història d’amor del principal protagonista, el comte d’Almásy (que està basat molt lliurement en el personatge real del comte hongarès László Almásy, explorador, aventurer i finalment, espia al servei de l’Alemanya nazi), la pel·lícula també ens presenta altres històries protagonitzades per la resta de personatges que acompanyen Almásy en els seus darrers dies en el petit monestir de la Toscana on tots conflueixen. És el cas de l’amor viscut entre la infermera Hana i el soldat sikh Kip, que ens permet conèixer l’estat de les coses fora del monestir. A la vegada, aquesta història també ens proporciona unes de les imatges més recordades del film: quan el soldat descobreix a l’Hana les pintures al fresc que Piero della Francesca va realitzar a la capella Bacci, totalment abandonada i a les fosques. Ella il·lumina amb una bengala i per mitjà d’una politja unes imatges que també serveixen per enllaçar amb les del descobriment de la cova dels nedadors per part Almásy, una localització clau en el desenvolupament de la pel·lícula.

L’altra història que també se’ns explica és la de Caravaggio, personatge interpretat per William Dafoe, que apareix al monestir i busca Almásy per passar comptes amb el passat. Aquesta situació ens permetrà aprofundir en detalls i fets de la vida d’Almásy i acabar de lligar caps.

En definitiva, tenim una història d’amor i aventura, un paisatge exòtic i un context històric agitat a escala internacional. Els ingredients estan perfectament mesclats i dosificats per conformar una pel·lícula atractiva i confeccionada per fer gaudir a tots els públics, una d’aquelles obres que, més que mai, cal gaudir al cinema o en una pantalla tan gran com sigui possible.

Què seria del cinema si de tant en tant no es fessin pel·lícules així, ben facturades, amb una bona trama atractivament emmarcada en l’aspecte històric i geogràfic, amb dosis d’aventura, exotisme i amor apassionat, amb bons actors, que ens reconciliïn amb el cinema entès com un gran espectacle per a tots els públics, el gran cinema de Hollywood, on el fons i la forma es combinen de manera harmoniosa, un cinema agraït i fet per fer gaudir que funciona bé a taquilla?

Crítica elaborada per Gerard Arbues. Bib. Santiago Rusiñol. Sitges. Projecte Escriure de Cinema.

Fujino creu fermament en el seu propi talent; Kyomoto no surt mai de la seva habitació. La imparable passió per dibuixar manga uneix aquestes dues noies que viuen en un poble apartat. Per molt que passin els dies i mesos, hi ha alguna cosa que sempre els ha donat suport...

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Cap infantesa mereix ser profanada. Però ningú no tria la seva infància. El veterà dibuixant Glenn Head es despulla públicament en aquestes pàgines per explicar els anys d´abusos sexuals que va patir durant la seva adolescència en un internat. Un llibre que li ha requerit gairebé cinquanta anys de confecció i examen de consciència, un trajecte llarg i tortuós ple d'obstacles i seqüeles emocionals, complexos, culpa, addiccions i conductes autodestructives.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Segona entrega de la sèrie 4 cobais mutants. Una colla d’animalons de laboratori, fugitius i mutants amb superpoders molt especials: el Bròquil amb supercervell, el Borrissol amb supercabellera, el Samsó amb supermúsculs i el Cuquíssim amb supercuquisme. Viuen en els foscos i laberíntics túnels de les clavegueres, que recorren a la recerca de noves i esfereïdores aventures. En aquesta ocasió, busquen un tresor perdut cinquanta anys enrere sota l’amenaça de topar amb el Cuc, un terrible monstre de fam voraç.

Un còmic divertit, esbojarrat i de ritme trepidant per a lectors a partir de 7-8 anys, que gaudiran de les històries d’aquests petits protagonistes entranyables.    

Recomanat per Mireia Martínez Bailón. Biblioteca Ernest Lluch i Martín. Vilassar de Mar.

L’Amina i en Viktor tenen 14 anys i més en comú del que podria semblar. En Viktor viu a Barcelona, i no està passant pel seu millor moment, de cop i volta el seu món s’ha enfonsat, troba a faltar el seu amic Alex que el va deixar de un dia per l’altre. Es podria dir que el seu humor i la seva tristor no podrien ser més negres i de moment no hi veu sortida. L’Amina, al Pakistan  treballa en un taller tèxtil i està atrapada en una vida de misèria, feina i desesperació però ha decidit no rendir-se i intentar canviar el rumb de les coses. Quan el Viktor trobarà el missatge d’auxili de l’Amina cosit als seus texans la seva vida tornarà a tenir esperança i significat. 
Inspirant-se  a alguns fets reals  sortits a la premsa al 2013 i al 2014 (l’enfonsament a la ciutat de Dacca al Bangladesh d’un edifici on van perdre la vida més de 1000 persones que treballaven per la industria tèxtil i l’aparició de missatges d’auxili a les etiquetes d’algunes peces de roba d’una marca anglesa)  Ruth Tormo construeix una història d’amistat, esperança i lluita adreçada als adolescents. En cada capítol s’alternen els  dos punts de vista dels protagonistes fent anar en paral·lel les dues vides de l’Amina i den Viktor fins que arribaran a trobar-se al final de la novel·la. 
La pena, l’angoixa, la ràbia i el coratge dels personatges d’aquesta història ens recorden, tant als més joves com als adults, que encara que a vegades ens sembli tot perdut, sempre hi ha coses per les quals val la pena lluitar i viure. 

Ruth Tormo Benavent va néixer a Barcelona l’any 1974. És llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa en l’àmbit de la comunicació des de fa 20 anys. Ha guanyat premis com el Guillem Cifre de Colonya 2018 o el Ramon Muntaner 2020.

Més informació:

• Ruth Tormo a les Biblioteques
• Ressenya

Recomanat per Giulia Bellisai. Bib. Ramon Bosch de Noya. Sant Sadurní d'Anoia. 

Què deu fer Àngela Merkel ara que està jubilada? Qui va ser una de dones més poderoses del món, com a cancellera a Alemanya durant setze anys, va deixar el seu càrrec a finals de 2021. Aprofitant el fet que de la seva vida privada no se n’ha sabut mai gaire, el popular escriptor David Safier ha ficcionat la jubilació de Merkel fent ús del seu conegut sentit de l’humor.

David Safier és autor de diversos llibres. Escriptor d’èxit gràcies, entre d’altres, al popular "Maleït karma" va començar a treballar en "Miss Merkel: el caso de la canciller jubilada" l’any 2019, quan es va fer públic que la cancellera no optaria a la reelecció. Tirant d’ironia, Safier ha convertit Àngela Merkel en una mena de Miss Marple, el famós personatge creat per Agatha Christie, posant-la al capdavant de la investigació d’una misteriosa mort. I és que Merkel, retirada en una zona rural del seu país, acompanyada pel seu marit Joachim i el seu gos Putin, no sap què fer-ne de tant temps lliure. Passar les hores fent pastissets no l’acaba de convèncer així que quan la investigació oficial qualifica de suïcidi la mort d’un noble de la zona, Merkel hi veu l’oportunitat de fugir de l’avorriment i de posar a prova la seva intel·ligència. No ho farà tota sola, però, ja que comptarà amb l’ajut del seu home amb qui formarà un divertit tàndem.

"Miss Merkel: el caso de la canciller jubilada" és un exemple de barreja de gènere negre i novel·la d’humor que situa un personatge real al bell mig d’una trama clàssica de gènere policíac. Ens trobem, per tant, davant d’un dels subgèneres més amables dins de la novel·la negra, ideal per a aquells moments en què ens ve de gust una lectura lleugera, que ens faci somriure i evadir-nos de la realitat. I de ben segur que les múltiples referències iròniques a un bon grapat de líders mundials amb qui Merkel va coincidir anys i anys, així com la divertida relació del matrimoni jubilat, ens faran gaudir d’aquesta novel·la i passar una bona estona.

I ben aviat tindrem una nova història protagonitzada per Miss Merkel. En David Safier ha publicat un segon títol, "Miss Merkel: el caso del jardinero enterrado".

Més informació:

• David Safier a les Biblioteques
• David Safier a la Viquipèdia
• Llibres i més...

Recomanat per Bib. Joan Oliva i Milà. Vilanova i la Geltrú. 

Desconnexió és el primer títol d’una sèrie composta per quatre novel·les de ciència ficció. La història transcorre en uns Estats Units distòpics, on els pares poden decidir desconnectar als seus fills d’entre tretze i divuit anys. Els protagonistes són uns joves sense res en comú excepte el seu destí, ja que han de ser desconnectats. Un adolescent problemàtic de qui els seus pares ja estan cansats, en Connor; una noia sense pares que viu a càrrec de l’Estat i que no destaca prou tocant el piano, la Risa; i un delme que ha viscut tota la vida sabent que al fer tretze anys el desconnectaran i que està orgullós del seu destí, en Lev. Tots tres van camí d’una Recol·lectora, on seran desconnectats i els seus òrgans i parts del cos seran venuts a altres ciutadans que els necessitin.

En aquest primer llibre de la saga (els altres són Reconnexió, Inconnexió i Conexió) coneixem als protagonistes, així com el context en el que es desenvolupa la història, que tot i ser auto conclusiva ens deixa amb ganes de seguir llegint.

L’autor, el nord-americà Neal Shusterman crea, al llarg de quatre llibres, uns personatges potents i realistes, amb una trama impactant que ens convida a reflexionar al voltant de la constant lluita entre el sistema i la societat.

Més informació:

• Neal Shusterman a les Biblioteques
• Neal Shusterman a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Manuel de Pedrolo. Sant Pere de Ribes. 

Còmic de la traductora i escriptora Keum Suk Gendry-Kim (Corea, 1971) formada a Corea i a França. Des de la seva publicació en coreà al 2017, aquest còmic no ha fet més que rebre elogis dels lectors i la crítica i també molts premis. Se l’ha comparat amb clàssics com “Persépolis” i “Maus”.

“Hierba” es basa en fets reals. La vida de les nenes i dones coreanes, es creu que unes 200.000, que van ser segrestades per l’exercit japonès per convertir-les en esclaves sexuals en condicions infrahumanes. Aquests fets es van perllongar des dels anys 30 del segle XX fins al final de la Segona Guerra Mundial al 1945. Una vegada van tornar a casa, aquestes dones van patir una violència afegida al ser rebutjades per la gran majoria de la societat coreana, per aquest motiu moltes d’elles ho van amagar. Se les anomenava amb l’eufemisme: “dones de confort”. Actualment, a les poques supervivents que queden se les anomena “Halmini” que vol dir “àvia” en coreà. La majoria viu a la “Casa de les Cures”, residència i museu, on reivindiquen la memòria dels fets i esperen una disculpa formal del govern japonès. 

També es basa en una vida real, la de la halmini Lee Ok-Sun. A l’inici del còmic veiem una Lee Ok-Sun nonagenària a la “Casa de les cures” que comença a explicar la seva història a una alter ego de l’autora del còmic. Des de la seva infància a un poble pobríssim de Corea (“annexionada” a Japó des de 1910 a 1945), els seus anys com esclava sexual a la Xina (envaïda pel Japó) i la seva vida posterior a l’alliberament. 

És tracta d’un còmic en blanc i negre. Amb un dibuix quasi infantil quan explica la seva infància que s’avé perfectament amb la seva innocència. I amb un dibuix expressionista quan relata la violència soferta. Impacta molt el fet que les escenes més violentes estiguin representades per vinyetes totalment negres. Fons i forma encaixen com anell al dit.
Una oportunitat per conèixer uns fets, que malauradament es repeteixen en moltes guerres, i que després de més de 80 anys encara són causa de conflicte diplomàtic entre Corea del Sud i el Japó.

I per acabar un vídeo amb imatges esfereïdores gravades al 1944 durant el rescat d’algunes “dones de confort” a Xina: cliqueu aquí.

Bona lectura!

Més informació:

• Keum Suk Gendry-Kim a les Biblioteques
• Keum Suk Gendry-Kim a la Viquipèdia

Recomanat per Pepa Cordero Güiza. Bib. Santiago Rusiñol. Sitges.

Quin no recorda la famosa cançó "Heartbeats", utilitzada com a banda sonora d'un anunci d'una coneguda marca de televisors? Petites pilotes de colors envaïen els carrers de la ciutat de Sant Francisco al ritme d'aquesta bonica cançó de l'àlbum Veneer de José Gonzalez que es va publicar l'any 2003. En aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=ik_BQYbbZ5U podeu veure el vídeo d’aquesta bonica cançó.

Després van venir 2 àlbums més: In Our Nature” al 2007 i Vestiges & claws al 2015, amb el qual va rebre el premi IMPALA a l'àlbum de l'any.
I ara, després de 6 anys sense publicar cap disc, el suec d'origen argentí José Gonzalez, ha tornat, guitarra en mà, amb Local valley, un disc íntim, sons acústics i veu fràgil. Cap sorpresa, ell és així, discret, reflexiu, sensible i contemplatiu.

Local valley és el quart disc d'estudi del cantant i compositor de música indie-folk i compta amb 13 cançons, la majoria en anglès i algunes en espanyol i suec.
L’àlbum comença amb “El Invento”, la primera cançó que grava en espanyol (llengua materna) i acaba amb l’íntima “Honey Honey”. 

1.    El Invento (2:33)
2.    Visions (3:55)
3.    Void (3:09)
4.    Horizons (3:16)
5.    Head on (4:45)
6.    Valle Local (2:23)
7.    Lasso In (3:47)
8.    Lilla G (2:00)
9.    Swing (3:33)
10.    Tjomme (4:56)
11.    Line of Fire (3:08)
12.    En Stund Pa Jorden (2:42)
13.    Honey Honey (1:48)

Els crítics musicals diuen que “poques persones han aconseguit ser tan cèlebres a tot el món i de forma tan discreta com ho fa el cantautor José González”. Escoltar-lo, és refugi, és escalfor per l'ànima.

Més informació:

• José González a les Biblioteques
• José González "Indiehoy"

Recomanat per Bibliobús Castellot. 

"Per a Federico García Lorca, Catalunya va ser un escenari privilegiat per a la seva expansió dramàtica, artística i personal.”

Així comença aquesta obra, que segueix les passes del poeta i dramaturg granadí Federico García Lorca per terres catalanes. A través d’un treball exhaustiu i molt ben documentat i amb una lectura molt amena, descobrim les ciutats, els espais i els teatres que Lorca va visitar, va gaudir i va viure a Catalunya. 

Aquest viatge ens portarà a indrets com Cadaqués, Figueres i Empúries, escenaris de la seva primera visita a Catalunya l’abril del 1925 convidat pel seu company de la Residencia de Estudiantes de Madrid Salvador Dalí; fins a Barcelona, on va estrenar algunes de les seves obres i va triomfar com a autor dramàtic al costat de Margarida Xirgu. El llibre ens descobreix innumerables emplaçaments on la presència de Lorca  ha quedat testificada per documentació gràfica i escrita. 

El llibre funciona també com un instrument per a crear itineraris que ens portin a seguir les petjades de Lorca a través de carrers, adreces, descripcions i recorreguts. 

L’autor d’aquesta obra és Salvador Giné, nascut a les Borges Blanques i llicenciat en Geografia. Ha publicat llibres d’itineraris per la ciutat de Lleida i és col·laborador de revistes com ara "Sàpiens", "Descobrir Catalunya", "Historia y Vida" i "Viajes National Geographic".

Quatre racons catalans de Lorca: 

1. Les Ruïnes d’Empúries: Lorca i Dalí visiten les ruïnes d’Empúries el 1925 i el poeta i dramaturg queda tan captivat pel mosaic “El Sacrifici d’Ifigenia” que l'inspira una obra.
2. El Teatre Goya de Barcelona: aquí va estrenar el juny de 1927 l’obra “Mariana Pineda” amb la gran actriu Margarida Xirgu i amb decorats de Salvador Dalí. Avui en dia es pot veure una placa a la façana que recorda aquesta estrena.
3. Badalona: del setembre de 1935 a gener de 1936, Lorca va viure temporades a casa de l’actriu Margarida Xirgu a Badalona, al carrer Santa Madrona número 118. 
4. El Restaurant 7 Portes: el novembre de l’any 1935 Lorca va llegir en aquest restaurant on solia anar la seva coneguda obra "Poeta en Nueva York". Aquest acte es commemora amb un quadre ceràmic col·locat al Saló lila del restaurant. 

Més informació:

• Federico García Lorca a les biblioteques
• Llegeix-ne un fragment
• Guia de lectura: “Federico García Lorca” 
• Recomanació: “Federico García Lorca a Catalunya” 
• Recomanació: “Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores” 
• Recomanació: “Bodas de sangre” 
• Recomanació: “Lorca: la valiente alegría”
• Videorecomanació: “De la mano de Federico” 
• Recomanació: "La Novia"

• 14 moments estel·lars de Margarida Xirgu

Recomanat per Elisabet Vazquez. Bib. de Ripollet.

Schnitzler és un autor vienès de professió neuròleg i amic personal de Sigmund Freud. Les seves obres recullen moltes de les idees sorgides del psicoanàlisi, com la pulsió sexual o el món dels somnis, per explicar les causes ocultes en el comportament humà. Li agradava mostrar la decadència de la societat burgesa vienesa, a la qual pertanyia, i la supremacia del desig sobre de les convencions socials.

Als anys 60 Kubrick va comprar els drets per filmar Història somiada però no va ser fins l’any 1999 que surt a la llum Eyes Wide Shut. L’exploració, en una parella adulta, burgesa i novaiorquesa, del abisme de la psique, fascina al director. Eros i Tànatos en estat pur.

El protagonista, Fridolin, un metge vienès de posició acomodada, representa la dualitat entre l'amor i la infidelitat, entre la vida i la mort, entre el dia i la nit. El relat està impregnat d’una delicada frontera entre els dos mons: el real, lluminós i regentat per la seva dona Albertine, i la seva filla; i el somiat, la nit on el plaer es superposa al treball.

El cicerone entre els dos mons és un antic company d’universitat, ara dedicat a la música, que li parla de una societat secreta de rituals eròtics i arcaics. Què és més real el somni de la seva dona o l’experiència viscuda aquella nit?

Certament els somnis es recordaven... Però també n’hi havia que s’oblidaven del tot i només en quedava una mena d’estat d’ànim enigmàtic, un atordiment misteriós. O bé es recordaven al cap d’un temps, de molt temps, i no se sabia si una cosa s’havia viscut o només s’havia somiat. Només..., només...!

Una recomanació doble: Buenos dias tristeza de Frederic Rébéna i La última rosa del verano de Lucas Harari.

Trobades fortuïtes, amors equivocats, llocs inesperats, i tristesa en avançat estat de descomposició. Els protagonistes d’aquestes dues històries comparteixen molt més que la fugacitat d’uns dies de vacances a la costa francesa... cases de disseny acaronant el mar, el sol il·luminant la lectura arran de sorra, mentre la joventut temptadora passeja desafiant.

Tant la Cécile de Buenos días tristeza, com el Leonard de La última rosa del verano, podrien haver compartit escenari, espai, època de l’any, i fins i tot qui sap, potser les lectures.

Ambdós són xuclats per la determinació del destí que els embolcalla en una sèrie d’insospitades desdites que els farà passar de la tristesa a l'eufòria i la inversa. Amor i passió costen de distingir en la confusió humana.

La Cécile haurà d’enfrontar-se al seu pare i la seva nova relació pertorbadora, una lluita maquiavèl·lica entre l’adolescència i la senectut per aconseguir el poder de la felicitat.

En canvi, el Leonard va quedant a poc a poc captivat per la seva veïna la Rosa, i la relació tan tòxica que té amb el seu pare. A poc a poc s’anirà implicant més i més fins a arribar a un punt de no retorn.

Ambdues històries són magnífiques: amb una narració pausada i delicada, i un dibuix que veu de la línia clara d’Ives Chaland en el cas de Lucas Harari, i de Jacques Loustal (una mica més desdibuixat) en el cas de Frédéric Rébéna.

Dues històries complementàries, que enganxen encara que no vulguis, que es llegeixen d’una tirada, especialment a la platja i de nit.

La vida no és un anunci de colònia, però la ficció sí.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà.

Escuela de esgrima és una aposta de Mab Graphic, que sota el segell d’Urano ha començat a publicar còmics per a diferents edats. En concret, aquesta col·lecció està enfocada a un públic juvenil. I què ens hi trobem? Doncs una història de rivalitat, amor, amistat, superació… ingredients bàsics perquè una obra pugui agradar. De moment al nostre país tenim els quatre primers números publicats.

L’argument gira entorn de dos personatges: en Nicholas Cox, un noi de família desestructurada i amb pocs recursos econòmics que vol fer-se un lloc en la història de l’esgrima, i en Seiji Katayama, el noi que ho ha tingut tot des de sempre i que és un dels millors esportistes juvenils de la zona. Ambdós coincideixen en una escola masculina especialitzada en esgrima, i hauran d’aprendre a superar la seva rivalitat i lluitar perquè l’equip de l’escola arribi tan amunt com sigui possible.

El còmic ens permet conèixer una mica més aquest esport, tan desconegut i poc practicat a casa nostra. Sense ser un còmic específicament tècnic, se’n dona la base perquè se’n comprenguin els elements principals i el funcionament bàsic.

A finals dels vuitanta i principis dels noranta hi va haver un veritable boom del manga i l’anime esportiu (qui no recorda els famosos Oliver i Benji?), però actualment també tenim publicacions que val la pena descobrir. En destaquem aquestes:

• Haikyuu: manga que gira al voltant del voleibol i que s’acompanya d’una sèrie d’anime de força èxit. Té un caràcter potser més profund quant a tècnica i funcionament d’aquest esport, però es deixa llegir bé. Té un argument similar al que hem comentat més amunt: Shôyô Hinata i Tobio Kageyama són dos rivals que acaben en una mateixa escola i vestint la mateixa samarreta. Se n’esperen 45 volums: tenim lectura per estona!

• Sobre patines: còmic infantil d’un sol volum centrat en el “roller derby”, un esport bàsicament femení que es juga sobre patins i que és totalment desconegut a casa nostra (però que té més de 1.250 lligues al voltant de tot el món!

Recomanat per Eli Ramírez Biblioteca L'Ateneu Les Bases de Manresa

Realitats terribles que no podem deixar de mirar.
Amores perros (Alejandro González Iñárritu, 2000) és l’òpera prima d’Alejandro González Iñárritu, i una de les seves millors creacions, La seva força cinematogràfica només és comparable, dins de la filmografia del realitzador, a 21 gramos (21 Grams, Alejandro González Iñárritu, 2003) o Babel (Alejandro González Iñárritu, 2006). Molt probablement degut a la participació de Guillermo Arriaga com a guionista: el moment en què tots dos van deixar de treballar plegats va marcar un punt d’inflexió en la filmografia del director mexicà.

González Iñárritu ens ofereix un retrat d’una societat mexicana amb una gran jerarquia social i de gènere, on la violència és un fet quotidià. El cineasta ens enfronta als nostres propis dimonis com a ens social i mostra la cruesa d’una realitat que no volem veure, però que existeix. Sovint, amb la càmera fixa, plantada en un punt concret, veiem transcórrer davant dels nostres ulls l’acció, una realitat de la qual n’apartaríem la mirada, però que no podem deixar de mirar a la pantalla. Aquesta realitat ens molesta i ens fereix, però també ens atrapa gràcies al poder narratiu del film.
La pel·lícula, de durada llarga, gira entorn de la vida de tres personatges i dels seus gossos, d’aquí el títol. Octavio, Valeria i el Xivo, són tres persones amb unes vides completament diferents, així i tot amb un important concepte en comú: l’amor, sovint, fa mal. Un espectacular accident de cotxe serveix com a nexe d’unió entre les tres històries d’aquests personatges, que són independents però que succeeixen en una mateixa línia narrativa. Les vides dels tres protagonistes s’entrecreuen de manera gairebé casual durant tota la pel·lícula. Tot i que ells mai arriben a conèixer-se, les decisions que prenen acaben afectant els altres. En aquest aspecte podem veure la influència d’alguns directors del cinema americà dels anys noranta que han narrat històries de vides creuades, com ho va fer Tarantino a Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994), Rober Altman a Vides encreuades (Short Curts, Robert Altman, 1993) o Paul Thomas Anderson a Boggie nights (Paul Thomas Anderson, 1997). Però alhora, el director impregna el film del seu segell personal, reflectint-hi el seu compromís amb la realitat que l’envolta.

La pel·lícula comença amb una seqüència trepidant, de poc més de dos minuts, que colpeix l’espectador. La seqüència, d’un muntatge excepcional, combina diversos plans curts i ràpids des de diversos angles que ens mostren la desesperació d’Octavio per salvar la seva vida i la del seu gos, mentre condueix a tota velocitat pels carrers d’una ciutat de Mèxic convulsa i desendreçada. Durant aquests segons, l’espectador queda contagiat d’una sensació d’angoixa creixent. I aquesta sensació és la que, des d’aquest moment, t’atrapa per a la resta de la pel·lícula.
Partint d’aquest inici abrupte, el guionista utilitza un salt en el temps per situar-nos en el principi de la història d’Octavio. A partir d’aquest moment, el temps es transforma en un ens totalment flexible: en alguns moments les escenes de més acció, on les coses passen ràpidament i la càmera es mou constantment mostrant una realitat delirant, violenta i vibrant, es contraposen a escenes marcades per un tempo lent, plenes de primers plans i plans subjectius, com l’escena en que El Xivo, entre llàgrimes, confessa els seus sentiments.
A Amores perros, González de Iñárritu ens parla dels protagonistes de la pel·lícula a través dels seus gossos, els quals reflecteixen el costat més animal dels seus amos. La càmera adopta sovint la visió del gos i ens ofereix plans arran de terra que semblen recalcar el comportament animal de la persona.

En la pel·lícula, l’amor és el motor que mou als protagonistes cap a un canvi, cap a intentar aconseguir una vida millor. Aquesta premissa ens podria conduir a un final feliç, però aquest no és el tarannà d’Amores perros: ben al contrari, ens mostra la versió més descarnada de l’amor i ens convida al patiment. En les tres històries, l’amor estarà ple d’enfrontaments, d’egoisme, de dificultats i decepcions. És un amor embrutit per les circumstàncies. 
Especialista en la utilització de les metàfores visuals, el director utilitza els primers plans i els plans subjectius per posar èmfasi en allò que ens vol mostrar: objectes de la vida quotidiana, mirades perdudes, mirades neguitoses, somriures a mitges, llàgrimes i carícies, enfocades de tan a prop que commouen, imatges que expressen molt més del que ho farien les paraules. El realitzador aconsegueix que empatitzem amb els personatges des del primer moment, que entenem el seu dolor malgrat la distància entre ells i nosaltres.

Personalment crec que Amores perros representa una manera de fer cinema que ha d’existir, un cinema que ens mostra el costat més fosc de l’esser humà, que et remou per dins, que et fa pensar i que et sensibilitza amb els problemes més cruents de les societats actuals. 

Crítica elaborada per Úrsula Losada. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema
 

Coneixes els llibres dels Supertafaners? Una col·lecció de llibres on hi trobem un munt de preguntes al voltant d'un tema.

En aquesta ocasió et volem presentar aquest atles gegantí amb 200 preguntes curioses i les seves respostes. Un recorregut per tot el món descobrint una gran quantitat de fets, dades i històries dels diferents indrets del nostre planeta, per tal que petits i grans coneguem esdeveniments ben interessants de forma lúdica.

Saps quin és el país de les mil illes? A quin lloc del continent africà podem trobar una reproducció fidel de Sant Pere de Vaticà? Descobreix per què el nom de tants països asiàtics acaba en "-stan" o bé per què Nigèria és una de les meques del cinema mitjançant aquesta recomanació i viatja per tot el món a través de les seves pàgines.

Més informació a:

• Atles XXL - YouTube
• Los Superpreguntones - YouTube

Recomanat per Cristina Freixas. Biblioteca P. Fidel Fita d'Arenys de Mar

Grandma és d’aquestes pel·lícules que no es poden concebre sense l’actriu que interpreta el paper principal. El director Paul Weitz va reconèixer que mai no hagués existit Grandma si no hagués conegut la Lily Tomlin, que dóna vida al personatge protagonista. El film és una Road-Movie que es desenvolupa als carrers de Los Angeles, també és una historia sobre l’avortament, sobre la màgica complicitat entre àvies i netes, sobre prejudicis socials,  però principalment és una historia de dones, de dones que van per la vida sense demanar permís, sense disculpar-se per prendre allò que és seu.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Manual de llengua alemanya pensat com a curs d’autoaprenentatge del nivell B1 i posteriors. El contingut de l’obra és de caràcter pràctic, ja que conté força exercicis per reforçar els diversos aspectes d’un idioma, com ara el vocabulari, la pronunciació i la gramàtica. Kontext: Deutsch als Fremdsprache: B1+ express consta de tres volums: el llibre de classe, el llibre d’exercicis i el solucionari.

Recomanat per Sol Teixidó. Bib. Ernest Lluch i Martín de Vilassar de Mar

Un llarg i calorós estiu en Thamesmead, al sud de Londres. Jamie Gangel falta sovint a l'escola i es passa el dia veient la televisió de l'apartament, on viu amb la seva mare. En el pis del costat viu Leah que, després d'haver estat expulsada de l'institut, es passa el dia escoltant els discos de Mama Cass.

Amb un plantejament senzill, la pel·lícula, que va rebre molt bones crítiques als festivals de Canes i Donosti; s’acosta des d’una mirada tendra al descobriment del primer amor.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Belle de Jour (Luis Buñuel, 1967) és una pel·lícula icònica, dirigida pel director de cinema espanyol més internacional i l’únic que va rebre un Lleó d’or, premi rebut a la Mostra de Venecia del 1967 amb ocasió d’aquesta obra sobre fantasies obscures que continua sent un referent en la història del cinema. El film està protagonitzat per una jove Catherine Denevue, amb la qual el realitzador va acabar congeniant encara que no estava del tot convençut de la seva elecció per un paper que broda: el d’una dona rossa, gèlida i volcànica al mateix temps. Del film se'n podria fer un resum molt ràpid si l'has vista fa anys. Si no l’has vista i parles d’oïdes, Sévérine és una dona bellíssima, aparentment freda, insatisfeta, amb un marit guapo i comprensiu, metge acabalat, que li proporciona una vida plàcida i una mica avorrida, sense al·licients, amb el que no és capaç de mantenir relacions plenes… Alhora, ella té fantasies sexuals recurrents amb altres homes, somnis sadomasoquistes que la fan malviure fins al dia que decideix saltar la barrera i fer-los realitat en una casa de cites, prostituint-se, en una hora poc habitual: de 14.00 a 17.00 hores. Per aquest motiu, la madame del bordell li tria l’escaient nom de guerra de Belle de Jour.

La pel·lícula comença i acaba de la mateixa manera, amb un cotxe de cavalls amb picarols que fan un soroll enigmàtic (el sentit del qual no entens inicialment). Està conduït per dos lacais, abillats a l’antiga com la calessa que porten. Quan la veus per primer cop, et penses que és una pel·lícula que comença pel final on el marit assabentat de la traïció de la seva dolça esposa la vol castigar d’una manera esgarrifosa i permet que els lacais la fuetegin i la violin. No és pas així: és un somni que la protagonista somia desperta molt sovint, perquè somia que el seu marit la castiga per una cosa que encara no ha fet. Quan surt del capteniment, amb el marit al costat a l’habitació que comparteixen amb dos castos llits individuals, comences a veure la curiosa relació que mantenen tots dos.

La pel·lícula et descol·loca sovint. No saps quan ella somnia o quan ella imagina, no saps quins són els seus anhels ni quin passat arrossega. Hi ha dos moments que ens mostren una Sévérine nena: veiem un home gran amb una granota de treball bruta que la petoneja (ella, mig paralitzada, es deixa fer) i també el dia de la seva comunió, quan ella es nega a combregar. Mitjançant aquests dos moments fugaços, ens podem imaginar un possible passat d’abusos que l’han portada on és ara i que la fan ser una dona que no pot tenir relacions amoroses amb normalitat, que necessita la humiliació, que la dominin, que li facin mal.

Arran de la conversa que Severine té amb una amiga sobre una coneguda que es prostitueix per diners, a ella li comença a picar la curiositat. Li demana al seu marit si ha anat mai amb prostitutes. Ell li deixa anar una frase en llatí sobre la necessitat sexual dels homes («semen retentum venenum est») que a ella l’ofèn molt. El que l’acaba de decidir és la conversa amb el senyor Husson, l’amic ric i desvagat que intenta seduir-la sense èxit… Ella és una dona virtuosa, però pren nota de l’adreça que ell li menciona i hi compareix.
I comença la desfilada de puters de les catorze a les disset hores. Comença malament, vol i dol, intenta marxar. A la primera bufetada que rep, però, veu que ha trobat el que estava buscant. Li agrada la submissió, que li facin mal, que la forcin. La primera vegada que la veuen riure de veritat, amb ganes, és després d’estar amb un client gros i asiàtic sinistre, de gustos sexuals salvatges. Totes aquestes experiències la faran ser més feliç a casa, estarà més predisposada a satisfer al seu marit, amb més ganes de tot. Aquesta doble vida, sorprenentment, li portarà estabilització i benestar amb el seu marit.

Aquesta establitat trontolla quan apareixen pel bordell dos quinquis, delinqüents de poca volada. Un d’ells és un murcià, interpretat per Francisco Rabal, amb un francès macarrònic i un posat fatxenda i prepotent, que fins i tot es marca un cante jondo. Aquests dos personatges faran que la història derivi cap al melodrama. El més jove, amb una dentadura de ferro com un malvat de James Bond, amb el seu bastó gitano i uns mitjons liles foradats, contrasta amb la bellesa i pulcritud de la Belle de Jour. Perdrà el cap per ella, i, com que no és correspost totalment, acabarà provocant una tragèdia.
Buñuel desplega en aquesta pel·lícula, en la qual va disposar de molts mitjans, les mateixes dèries que en films seus més modestos. Treballa tot el seu imaginari de somnis i de símbols, alguns molt evidents i altres més subtils. Apareixen els traumes, la psicologia, l’erotisme i la hipocresia de la societat burgesa, tot sota la seva mirada de surrealista.

El vestuari de Catherine Denevue, dissenyat expressament per un jove i ja triomfador Yves Saint Laurent, és extraordinari i molt necessari per explicar el personatge. Els colors i dissenys dels vestits que du l’actriu depenen de què li passa: vesteix de vermell quan s’imagina violada i maltractada, de blanc virginal quan la volen seduir, amb una bata fàcil de treure (però glamurosa) quan exerceix de prostituta… Al final, ja condemnada a una vida com a cuidadora del seu impedit marit, apareix com una col·legiala abnegada de vestit negre amb coll blanc, o com una monja. 
Els símbols premonitoris, els gatets que miolen, els cascavells dels cavalls cada vegada que la protagonista somnia, els duels, els espiells per espiar, la cadira de rodes, la caixa del client xinès que el director mai va voler revelar que contenia, però que a ella no li fa por... Després de cinquanta-cinc anys, Belle de Jour continua sent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. En cada visionament, hi veus alguna cosa nova que t’ha passat per alt. Per exemple, que als títols dels crèdits la ñ de Buñuel no hi és i apareix com a Bunuel. Curiós.

Crítica elaborada per Montserrat Cutrina. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Buscando el máximo placer

James y Catherine Ballard, un matrimonio nada convencional, buscan lograr su objetivo, que no es otro que la felicidad. Es asombroso el grado de confianza, respeto y amor que muestra esta pareja al no poner ninguna clase de impedimentos a mantener relaciones sexuales con otras personas, más bien todo lo contrario... En su atalaya (un balcón con vistas a una autopista), se cuentan con detalle las experiencias que han tenido durante la jornada, y que no colman plenamente sus deseos... “Quizá la próxima vez”, exclaman. La distracción al volante de un coche, por la pérdida de unos papeles, causa un accidente de consecuencias sorprendentes...
James conoce a Helen Remington, la otra víctima del accidente, y a Vaughan, el guía de James en el descubrimiento de todos los placeres sexuales mediante el dolor físico. A partir de aquel momento, el objetivo será experimentar accidentes de tráfico donde el dolor se recompensa con el placer.

Vaughan examina las cicatrices de Ballard, equiparándolas a las suyas propias, valorando si le hacen merecedoras de saber todo lo relacionado con el placer y el dolor. ¿Qué mejor escenario para ello que un hospital fantasmagórico, donde los únicos pacientes son James, Hellen y el doctor Vaughan?
Las imágenes me parecen de una belleza exquisita. Las persecuciones entre los coches en la oscuridad, la lluvia con el contraste de la luz de los faros, son magistrales. El tempo, más bien lento, el color (generalmente oscuro y brillante a la vez), el erotismo y las heridas físicas están en armonía... La música, insistente, casi obsesiva, metálica, es un accesorio más de los coches convertidos en chatarra.
Me viene a la cabeza la idea que todos los personajes (la ninfómana, el libertino, el psicópata, el homosexual, la lesbiana) son una sola persona. El verdadero crash está pasando en la mente de James Ballard...

Vaughan es el lado oscuro y reprimido de Ballard. Una vez este sale a la superficie a causa del accidente de coche, toma las decisiones oportunas para conseguir el placer sexual en todas sus variantes.

Vaughan hace que Catherine logre orgasmos mediante sexo salvaje y doloroso (la escena del tren de lavado de automóviles es sencillamente brillante), cuando todas sus aventuras sexuales con amantes anónimos no la satisfacen plenamente.
James y Catherine se fusionan en todas las experiencias sexuales inducidas por Vaughan con un denominador común: el máximo placer.

Una vez desaparece de escena Vaughan, el mismo James actúa con la temeridad de su otro yo. La persecución y acoso automovilístico a su esposa Catherine, con posterior relación sexual, son propias de Vaughan. Este es otro momento estelar repleto de imágenes fascinantes.
Lamentablemente, el protagonista no parece conseguir el objetivo. Se repite aquella frase del inicio de la película: “Quizás la próxima vez”. Crash no es solamente una adaptación de la novela homónima de J. G. Ballard. David Cronenberg, enfermizamente detallista, rinde homenaje al escritor, una de las mayores inspiraciones de su obra cinematográfica.

Crítica elaborada per Josep Espinosa. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

La sangre que da y que quita vida

Desde que Bram Stoker publicó la novela Drácula, se han hecho muchas lecturas del mito de los vampiros. En Drácula de Bram Stoker (Bram Stoker’s Dracula, Francis Ford Coppola, 1992), el director no pretendía recurrir a los tópicos del género, aunque no dudo en abrazarlos cuando lo consideró necesario. Por eso en las tierras de Transilvania no solo hay moradores temerosos de Dios, sino también aquellos que le dan la espalda cuando no encuentran respuestas en él. 

Al inicio de la historia, se muestra en primer plano como una cruz se hace pedazos, como el corazón que está a punto de romperse en el interior del protagonista. La traición en una mano y la fe en la otra, la sangre como conducto para dar y quitar vida. En esta parte de la historia, podemos intuir otras tragedias. Aquí Romeo no descansa en paz, porque la paz es algo digno de la raza humana y el protagonista solo se puede rodear de lobos y de sedientas vampiresas. La película continua, tras las andanzas de Jonathan, de manera muy visual: un pétalo que nos conduce a un túnel del que sale un tren, mientras en el cielo se dibujan dos ojos que nos introducen en el misterio de esa tierra.

Un carruaje fantasmal nos recuerda algunas películas del género, como las películas de la Hammer. Imágenes con poder para hablar, como las imágenes del castillo de Drácula, un hogar huérfano de todo, menos de pasado. Porque la trama tiene un pasado para todos, son cartas que se van repartiendo los actores, entre lo que ganan y lo que pierden. Drácula, como esa sombra que ahoga el pescuezo del huésped, se adueña del plano y nos deja en un palacio como el de Charles Foster Kane, pero lleno de ratas y de recuerdos.

La película nos muestra personajes de cuya maldad no dudamos. Aún así, como en otras películas de Coppola, estos se nos hacen cercanos porque tienen aristas y matices. Es una historia en la que todos son víctimas en algún momento de un destino del que no pueden escapar.
Drácula de Bram Stoker es como una clásica película de cine negro, en la que no olfateamos la amargura del tabaco, pero si un perfume de soledad y de miedo en el tocador de señoras. “Tú no sabes amar”, le recuerdan esas extrañas compañeras a las que Drácula regala el llanto de un niño. En esas películas de cine negro, los protagonistas viven con esperanza y con un deseo de tener una segunda oportunidad, aunque incluso los más optimistas saben que la suerte se les acabara en la siguiente esquina: esa segunda oportunidad es un paraíso para almas con más suerte.
Drácula ha comprado terrenos en la mitad de Londres, y se podría ocultar sin dificultad en la otra mitad. En el bullicio de esas calles, no solo se esconde Mina o el homenaje al increíble invento del cinematógrafo: también están los lobos que sienten el mismo miedo que ella, están esos ojos que, inyectados de sangre, nos devuelven el carácter primario del mito. Están esos momentos en que la existencia de los dos se une de nuevo, en ese reservado lleno de parejas que bailan y de sombras chinescas que se acercan y que se convierten en un prólogo de esas velas que les hermanan en un baile.

La segunda oportunidad se les niega de nuevo. Jonathan ha escapado a través de los ríos, y las cruces que no podían salvarlo antes ahora le devuelven la opción de recuperar el juicio perdido. Sin embargo, ahora es un Jonathan más viejo, que no solamente ha escapado del infierno, sino que lleva su propio infierno dentro de sí. De nuevo, Coppola recurre a la imagen para mostrarnos emociones. Muestra las lágrimas del conde sobre la carta de su amada que se funde con un océano de papeles sin rumbo.

Cuando empieza la cacería de la bestia, Mina se esconde en los aposentos psiquiátricos y se entrega al conde, aunque va a perder la vida que conocía (“quiero ser como tú”), aunque sabe que este ha matado a Lucy en un acto de calculada venganza. En otro recurso visual que solo regalan los años de profesión, pasamos de esa vela que se apaga a la imagen del conde que construye su huida con un puñado de ratas.
Durante el final, el suspense no está en saber más que los personajes, sino lo mismo, pero con la curiosidad añadida de no saber si los protagonistas llegaran a tiempo de sepultar al conde en el fango de la muerte. Es un trabajo que únicamente puede hacer Mina.

Eso sí, después de recorrer las estepas de Transilvania, nos costará conciliar el sueño con el aullido de las fieras de fondo.

Crítica elaborada per Joan Puig Santamaría. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Una ‘voyeur’ de la vida

Estrenada el 2001 en Cannes, La pianista (La pianiste, Michael Haneke, 2001) nos plantea como las carencias afectivas y el abuso emocional imposibilitan la capacidad de amar y establecer relaciones positivas y sanas con los demás (y con uno mismo). Nos da pie a reflexionar sobre la responsabilidad de la familia en la construcción de la personalidad socio-afectiva de los hijos. La familia como facilitadora o la familia como represora. Estas dos referencias serán determinantes en la relación que establecerán Erika y Walter, y en cómo resolverán la tensión afectiva y sexual entre ellos. 

Erika, una mujer madura, culta e inteligente, se muestra emocionalmente fría. Le cuesta (o no le interesa) establecer relaciones cercanas y gratificantes con los demás. Está acomodada en una vida triste y apagada, beige como su amplia gabardina, su moño o sus guantes anodinos. Se la ve pequeña e insignificante, casi invisible, cuando camina decidida por un centro comercial en busca de locales de consumo de pornografía, también en sus clases de música que imparte con distante solvencia, o cuando llega a casa y se somete a la autoridad abusiva y controladora de su madre. Se ha convertido en una voyeur de la vida. La ve pasar a través de la ventana de su despacho en el conservatorio, a través de la ventanilla de un coche mientras observa a una pareja haciendo el amor, o a través de una pantalla que reproduce películas pornográficas. El dolor es tan grande, y la acompaña desde hace tanto tiempo, que ya no es capaz de sentirlo. Solo un dolor físico y sangrante parece conectarla, temporalmente, con la vida.

Erika y su madre 
La primera escena nos introduce en la relación que mantienen madre e hija. Una escena dura y agresiva que, a la vez, es cotidiana, cosa que la convierte en todavía más cruel. Falta un padre ausente al que la hija parece haber sustituido. Ellas viven, duermen y se agreden juntas. El espacio madre-hija es un espacio opresivo y represivo, inaccesible para los demás, donde la madre es la dominadora y la hija es la consentidora. Se puede intuir como fue la infancia y adolescencia de Erika a través de los personajes de Anna y de su madre, que ejercen de espejos. Madres que dicen sacrificarse por sus hijas, pero que, en realidad, las están sacrificando a ellas. Una madre que acepta mejor una agresión sexual que un novio para su hija.
Erika y Walter
Walter es un joven atractivo y talentoso, cálido, lleno de vitalidad y confianza en sí mismo. Cuando se conocen, ella, custodiada por su madre, le da con la puerta (del ascensor) en las narices. Walter acepta el reto: juega a alcanzarla corriendo por las escaleras. ¿Será esto el preludio de su relación?
Ella intenta alejarlo de su vida al principio, pero la atracción es inevitable. Erika quiere tomar el control de la relación imponiendo sus deseos. Walter, poco convencido, decide jugar. Erika también se ilusiona. Su vestimenta adquiere más color, se suelta el pelo y se maquilla los labios. Walter no entiende el juego de Erika. Reclama comunicación y a ella se le cierra la garganta. Erika está perdida, no sabe lo que quiere o no sabe cómo conseguirlo. La proposición de Erika no fluye.

Erika y la música
La música es el nexo de unión entre Walter y Erika. Es el elemento de seducción y de conquista. El binomio música-Walter es uno de los pocos elementos que hacen que se vislumbre algo de emoción en Erika. Sutiles aleteos de nariz, retorcimientos de manos, ojos húmedos. También provoca retos intelectuales que aumentan la atracción entre ellos. Los originales encuadres a través de los que se filma el piano nos ofrecen la visión del intérprete al tocar. El mundo del pianista, mientras toca, son las teclas y lo que transmite a través de ellas. Sabemos, a través de Schumann y Schubert, que el padre de Erika fue un enfermo mental e imaginamos lo que eso significa algo para ella. 

Erika y las heridas sangrantes 
En tres ocasiones se producen heridas sangrantes. Cuando Erika se autolesiona la vulva al sentirse atraída por Walter. Cuando ella siente celos de Anna y propicia que esta última se corte una mano. Y cuando la protagonista hace sangrar su pecho. Sexo, acción y corazón. Elementos que necesitan ser sanados y estar bien alineados.

Erika y el espectador
El espectador juega un papel activo en la película. Entra junto a ella en su intimidad. Se hace cómplice y voyeur, observando entre los marcos y dinteles de las puertas. Delante del rostro de Erika en primer plano. Sus ojos lo miran mientras observa cada uno de sus sutiles movimientos faciales. Los matices de su piel hipersensible, la humedad de sus ojos y el temblor de sus labios. Y lo es, sobre todo, en la escena final. Se queda solo, delante de la puerta del conservatorio. Ha entrado en la vida y los secretos de Erika y ahora ella se va, hace un mutis por foro con su corazón herido. Nos deja sin respuestas y sin finales. Mientras la vida sigue, dentro y fuera.

Crítica elaborada per Lola Lacuna. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Las consecuencias de la muerte del amor

Lunas de Hiel (Bitter Moon, Roman Polanski, 1992) es un rocambolesco thriller psicológico, con un fondo dramático rebosante de pasión, amor, desamor y, ¿por qué no?, una historia de venganza.
Roman Polanski nos invita a adentrarnos poco a poco en esta aventura, que te coge de la mano y te arrastra con ella sin soltarla, haciéndote partícipe y dejándote eclipsado. El realizador nos muestra a unos personajes que tienen un universo interior propio. Alguno de ellos quizá no ha proyectado su lado más oscuro, con lo cual todas esas emociones aflorarán.
Conocemos poco de nuestra primera protagonista, Mimí (Emmanuelle Seigner, una de las musas de Polanski y su mujer en la vida real). Solo sabemos que es bailarina, así que nos dejaremos llevar por lo que vemos: a priori, una bella jovencita rebosante de aire fresco y de mirada muy sensual. Su tono de niña ingenua la convierte en alguien aún más inquietante.
Nuestro principal protagonista, Oscar (Peter Coyote) es un hombre mayor que Mimí. De clase alta, educado, escritor, vive solo en un apartamento donde vemos muchos libros y una mesa de trabajo donde escribe sus novelas.
Por otro lado, nos encontramos a bordo de un barco a una pareja de británicos remilgados que hacen un viaje. Nigel (Hugh Grant) y Fiona (Kristin Scott-Thomas) se muestran aparentemente felices y contentos.  
En ese mismo crucero se cruzan las vidas de nuestros cuatro protagonistas: la pareja de tortolitos británicos y Mimí y Oscar, que aparece en una silla de ruedas a partir de ese momento. Oscar invita a Nigel a acompañarle a su camarote para explicarle la historia de su vida desde que conoció a Mimí. A partir de ese momento, Oscar se convertiría en el narrador del film.
Nigel, un chico políticamente correcto y con saber estar, va a entrar en un mundo sórdido a través de las vivencias que Oscar le relata sin censura, ni filtros, ni tabúes. Tanta intimidad intimida a Nigel. Aun así, este se verá sumergido y atrapado por la historia, hasta el punto de sentirse sediento por la curiosidad.
Dicen que la curiosidad mató a un gato. Esta narración es un claro ejemplo de dicho refrán.
Oscar relata a Nigel sus fantasías sexuales más tórridas y perturbadoras: actos de seducción lascivos y perversos, juegos de dominación y sumisión. Son temas que el polaco abordaría posteriormente en otra de sus películas, La venus de las Pieles (La Vénus à la fourrure, Roman Polanski, 2013), una de mis películas preferidas de Polanski.
La pareja no cesa de experimentar cualquier tipo de creación sexual, vive durante un periodo un intenso ritmo de vida. Hasta que, poco a poco, esa atracción de Oscar hacia Mimí se disipa hasta llegar a desaparecer. La enfermiza depravación hasta el traspaso de los límites más perversos y perturbadores emerge como consecuencia de la muerte del amor.
En este instante, la historia da un giro. En ocasiones, cruzar el umbral de lo correcto a lo prohibido solo está separado una línea muy delgada. Nuestro Nigel no la rompe, sino que la destroza: deja aflorar su lado más salvaje para saciar el animal que lleva dentro dando rugidos.
Entre Oscar y Mimí comienza una relación de humillación y sometimiento, algo que a Oscar le da un tremendo placer y ella le complace. No sé hasta qué punto este pacto forma parte todo del mismo rol, como forma de vida que más tarde es a la inversa: Mimí pasa a ser dominio de Oscar. Si rascamos un poquito y analizamos esta relación de amor y odio, nos puede parecer una notable radiografía al amor de pareja, desde sus tiernos e idealistas orígenes hasta la destrucción más total del amor y su desviación a los caminos más perversos de la venganza. Una persona puede estar casi obligada a cambiar su forma de ser por la conducta que han tenido hacia ella. Lo que a priori nos puede resultar una Mimi joven, ingenua y frágil, acaba convirtiéndose, después de que su interior haya quedado brutalmente machacado y herido, en una femme fatale llena de ira.
Como nota curiosa, en este segundo revisionado de la película he tenido tiempo de fijarme en pequeños detalles. Cuando Oscar conoce a Mimí en el autobús, este tiene un gran letrero detrás con un eslogan que dice: “Deshonrado sea el que mal piensa”. Esta frase sale en repetidas ocasiones, como si de un mensaje subliminal se tratara. Dudo que sea algo gratuito.
Me gustó el guiño de Erase una vez en América (Once Upon a Time in America, Sergio Leone, 1984), mientras el personaje de Oscar veía la televisión.
El trío actoral funciona a la perfección, bajo mi punto de vista. Hugh Grant es un actor que nunca me ha gustado, pero considero que es ideal para encarnar el personaje de Nigel por su semblante de chico que nunca ha roto un plato, pero que despierta al lado oscuro.
Emmanuelle Seigner está simplemente sublime, es toda fuerza. Se sumerge en un personaje cautivador e hipnótico cuyo carisma te atrapa. Se convierte en una auténtica encantadora de serpientes que rebosa sensualidad por los poros de su piel. Peter Coyote, metido de lleno en su personaje, nos ofrece momentos tan adorables como detestables. Y no he hecho mucha mención al personaje de Fiona (Kristin Scott-Thomas), mujer de Nigel, que tiene su parte participativa y al final adquiere un poco de más presencia. También veo muy integrada a la actriz en el personaje: tiene un perfil muy acorde.
El apartado técnico es correcto: buenos planos buscados. Me gusta que no quede en el olvido ese continuo movimiento de cámara simulando el balanceo del barco. En general hay una buena fotografía, con pequeños primeros planos de momentos íntimos, comunicativos en el uso de un lenguaje muy visual.
Y para concluir, me hago una pregunta: ¿será cierto todo lo que cuenta Oscar? ¿O, como buen escritor de novelas, simplemente ideó un juego de distracción para la pareja?

Crítica elaborada per Silvia Gómez de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Escriure de cinema.
 

Que el cielo la juzgue (Leave her to Heaven, John M. Stahl, 1945)

Los celos elevados a su máxima expresión

“De los siete pecados capitales, los celos son el peor de todos”. Es el principio de Que el cielo la juzgue (Leave her to Heaven, John M. Stahl, 1945) y ya se nos advierte de lo que vamos a ver: los celos elevados a su máxima expresión en un relato contado en un larguísimo flashback. De hecho, dura casi todo el film.
Elllen Berent (Gene Tierney) es una mujer obsesiva y traumatizada por la muerte de su padre, al que quería “demasiado”, quizás por abusos sexuales, quizás por complejo de Electra. No duda en dejar a su prometido porque se enamora de un hombre en un tren, Richard Harland (Cornel Wild), al cual le confiesa (después de una larguísima mirada) que es físicamente igual que su padre. Resulta memorable la escena en que esparce las cenizas de su padre, esa fuerza que tiene montando a Carballo, su perturbadora mirada...
Aquí empieza el descenso de esa mujer en una espiral desastrosa. Quiere controlarlo todo, lo cual la lleva a “ganar siempre”. Siento celos enfermizos y quiere controlar de manera desmesurada a Richard. Conforme pasa el film, ella se perturba cada vez más y más. Va descubriéndonos su parte más maquiavélica, puesto que no duda en deshacerse de lo que le estorbe en la relación con su marido. Su locura llega a tal punto que no le tiembla el pulso cuando asesina a sangre fría a su cuñado minusválido: le deja morir ahogado, mirando impasible su agonía tras sus gafas de sol. Tampoco vacila en matar a su hijo neo-nato, tirándose por las escaleras por el hecho de engordar y destrozar su figura. Este hijo significaría un enemigo más para su relación con Richard. Según sus propias palabras, es un monstruo. También cabe mencionar los celos hacia su hermana, de quien está convencida que mantiene una aventura con su marido. Con su actitud destructora, es la misma protagonista quien envía a su marido poco a poco a los brazos de Ruth. E incluso hacia su madre, que la evita continuamente.
Llegamos ya al punto sin retorno. Richard ya se ha dado cuenta del talante enfermizo de su mujer, de todo lo que ha hecho, y decide dejarla. Es entonces cuando llega el clímax de la película. Si yo caigo, tú caes conmigo. Y así es. La venganza de Ellen es su propia muerte, diseñada para incriminar astutamente a su hermana Ruth y a Richard.
Magnífico final y magnífico secundario Vicent Price, que encarna al primer prometido de Ellen. Su alegato en el juicio es de lo mejor del film.
No me parece tan afortunado Cornel Wilde en su papel de Richard Harland. Está correcto sin más. Hay poco a decir de este personaje, que siempre está perfecto en su papel de víctima, que siempre está en el lugar y encuadre adecuados, cumpliendo con lo escrito. Tampoco puede hacer más un hombre en su situación, pero quizás echo en falta alguna salida de tono, alguna discusión más acalorada o (¿por qué no?) un toque de agresividad por su parte, dada la situación.
El resto del elenco de secundarios está totalmente entregado a su papel. Ruth Berent se muestra enamorada de Richard desde el principio del film, y Danny Harland, el hermano de Ellen, juega un papel soso e infantil, incluso un poco fastidioso
Desde luego, la gloria (y el premio Oscar) se lo llevó la actriz Gene Tierney. Acostumbrada a papeles de buena mujer, de belleza hipnótica, está impresionante dando vida a Ellen Berent, mala, maquiavélica, psicópata e incluso narcisista. Un diez para ella.
Pasando a los aspectos más técnicos, los exteriores son preciosos: la mayoría de las veces se integran en la película, con alguna excepción ya mencionada. De hecho, Leon Shamroy se llevó el Oscar a la mejor fotografía. En cambio, parece que las escenas quieran ser demasiado perfectas y ordenadas. Da la impresión de que hay una señal en el suelo para cada personaje.
La música es perfecta, pero a veces no acompaña la película. Hay muchas escenas vacías de melodía y sonido, algo extraño puesto que el filme también se llevó el Oscar al mejor sonido. Algún pasaje resulta largo, como cuando Ellen se desplaza de una casa a otra caminando a paso ligero: atraviesa el porche y el campo, baja escaleras, atraviesa un puente y entra en una cabaña sin el menor atisbo de música o sonido. Quizás precisamente sea ese el toque de oscuridad, o tensión, que crea en el espectador.
Cabe destacar el mérito de haber rodado la escena del aborto, saltándose la censura del cine americano en una época tan puritana como los años cuarenta. Me permito volver a elogiar a Gene Tierney, mujer de fuerte carácter también fuera de pantalla. A veces da la impresión de ver a la antecesora de los roles de Glenn Close en Atracción Fatal (Fatal Attracion, Adrian Lyne, 1987) o de Demi Moore en Acoso (Disclosure, Barry Levinson, 1994).
Los celos están entre los peores sentimientos de la condición humana. Una línea muy fina los separa del mismísimo desamor. Sabido es que el amor te puede llevar a la locura, y los celos, a la horrible muerte. Por si acaso, una moraleja: no confundas el azúcar con el arsénico, puede ser fatal.
Crítica elaborada per Xelo Bilfu de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Escriure de cinema
 

Ecologismo real és el títol de l’últim llibre de José Miguel Mulet, divulgador i catedràtic de Biotecnologia de la Universitat Politècnica de València.

Ens explica què diu la ciència sobre com protegir el planeta, i ho fa amb el seu habitual toc d’humor àcid i amb anècdotes que permeten una lectura lleugera i amena.

El llibre ens dóna resposta a moltes de les preguntes que ens hem plantejat sovint sobre la base del que la ciència diu sobre l’alimentació, el transport, l’energia, la llar, el reciclatge i el concepte de greenwashing o ecoblanqueig. Quina dieta és la més respectuosa? És millor comprar un cotxe elèctric? Podríem eliminar del tot els plàstics? L’energia que consumim en el nostre dia a dia, podria ser, avui dia, tota provinent de fonts renovables? Com podria reduir la petjada ecològica de casa meva o de les meves vacances?

Darrera de moltes de les preguntes hi ha una reflexió i el conseqüent plantejament d’accions que podem dur a terme com a ciutadans com per exemple el reciclatge selectiu correcte dels residus, invertir en un bon aïllament de la casa, valorar a quins llocs podem anar caminant, en transport públic o amb bicicleta, o fer la compra amb productes de temporada...

Ara bé, portar a terme un ecologisme real a escala global és molt complicat degut a les grans desigualtats que hi ha entre diferents societats. Tinguem-ho present!

Celebrem llibres com aquests per contribuir a fer un món millor!

Recomanat per Biblioteca del Casino de Manresa

Quan una malaltia obliga a l’autora a estar-se al llit sense pràcticament poder-se moure, poc s’imagina que un petit gest d’una amiga l’ajuda. Li porta un cargol que ha trobat al bosc perquè la distregui. La reacció de l’Elisabeth s’assembla molt a la que qualsevol persona podria haver pensat:

“¿Y por qué tendría que gustarme un caracol?, me pregunté en silencio. ¿Qué narices podia hacer con él? No podia levantarme de la cama para devolverlo al bosque. No era de mucho interés, y si realmente estaba vivo, la responsabilidad por un caracol, algo tan fuera de lugar, era aplastante”

Poc s’imaginava l’Elisabeth Tova que aquest animal la “salvaria” i constituiria un pont mental per no caure en un estat d’autocompassió i depressió. I és que poc a poc, el seu interès va creixent i l’anima a buscar i aprendre més coses sobre ells. Al llarg d’aquest breu relat és capaç de transmetre’ns als lectors l’entusiasme dels seus descobriments, tot amb un llenguatge planer i ple d’anècdotes:

“El caracol parecía desafiar las leyes de la física. Se desplazaba sobre las puntes de los musgos sin doblarlos y podía subir verticalment por el tallo de un helecho y luego seguir su camino boca abajo recorriendo la parte inferior de la hoja. Su minúsculo peso doblaba la hoja hasta formar un arco y, pese a todo, el caracol permanecía impávido”

Es tracta d’una delícia de llibre, a l’abast de tothom; mai m’hauria imaginat que un animal tan petit resultaria tan complex. Un cop el comenceu us serà difícil deixar-lo.

Recomanat per: Sara Codina. Biblioteca Central de Terrassa

SI al final has decidit fer una escapadeta per Europa i no tens clar el destí, aquesta guia segur que et donarà grans idees. No és una guia de rutes per diferents països, és un recull de 1000 “experiències” per viure intensament i que es presenten agrupades de manera temàtica perquè es puguin triar en funció dels gustos personals de cadascú. A tall d’exemple: on es pot sentir adrenalina a tope, escoltar el silenci o degustar el millor cafè, banyar-se a les millors platges, recórrer les carreteres més panoràmiques, anar de compres als barris  de moda, on observar el cel o animals en llibertat… i així fins a mil idees…

Segur que t’inspira!

Recomenat per Eva Leucó. Bib Antoni Pladevall i Font. Taradell.

En aquesta ocasió, l’autora Silvia Soler és convidada a participar en una col·lecció de llibres que porta per nom La joie de vivre, la qual cosa ja és tota una declaració d’intencions del que ens trobarem a les seves pàgines. Més concretament, l’editora li encarrega un text sobre les coses que la fan feliç i és així com pren forma una novel.la de caràcter autobiogràfic on l’autora comparteix moments, llocs i persones que li regalen felicitat.

Silvia Soler ens passeja per tot un seguit de fragments que conserva a la memòria: les lectures d’infància i joventut, les cases on ha viscut, el poble d’estiueig, l’encontre amb el seu company o moments petits i plaents com veure la sortida del sol o brindar amb l’ocàs de rerefons. I la  fatídica mort dels éssers estimats que ara, després dels anys, ja és capaç de recordar amb una dolça nostàlgia que també la fa feliç.

L’alegria de viure es llegeix en un parell de tardes. Es una lectura fàcil, reconfortant i amena com anar a fer un cafè amb un amic i passar una bona estona deixant-se endur pels records que som i ens defineixen. Records on el lector s’hi pot reconèixer perquè no són altra cosa que “una vida qualsevol feta literatura”. De fet, l’escriptora ens revela: “quan viatjo en metro i tinc una estona per observar els companys de vagó, els imagino una vida i sé que en cadascuna d’aquelles persones hi ha una novel.la per ser escrita”.

Mes informacio

Més informació:

• Sílvia Soler a les Biblioteques
• Sílvia Soler a la Viquipèdia

Recomanat per Esther Hurtado. Bib. Sant Andreu de Llavaneres.

Fascinant, aterridora, crua, complexa, barroca, fluida i totalment diferent a tot el que has llegit fins ara. És millor entrar a cegues, sense saber-ne res; la sorpresa i l’estupor són inenarrables. 
Un pare i un fill emprenen un gran viatge en cotxe des de Buenos Aires cap a les cataractes d’Iguazú. El pare està malalt i sembla que fugen. La mare és morta, en principi per un accident. Sembla que el pare té algun tipus de poder esotèric i que està protegint el seu fill d’alguna cosa fosca, sobrenatural. I a partir d’aquí comença el descens als inferns, però també a la intimitat de les relacions familiars, a la paternitat, a la tensió política d’una època de repressió i al poder en totes les seves vessants.

Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973), a cop de maça i amb precisió de cisell esculpeix una obra polièdrica, plena d’arestes, de torrents que arrasen amb qualsevol tipus de convencionalisme des del terror en totes les seves cares, però traspassant les seves fronteres. No apta per tots els estómacs!

Més informació:

• Mariana Enriquez a les Biblioteques
• Mariana Enriquez a la Viquipèdia
• Ressenya youtube

Recomanat per Bego Seguí. Bib. Pompeu Fabra. Mataró. 

L’Olívia (la protagonista) s’acaba de llicenciar en història de l’art, i quasi per casualitat descobreix un autoretrat d’una autora que la deixa fascinada: la Valèria Sans.

A partir d’aquí, l’Olívia inicia un viatge de recerca sobre aquesta pintora meravellosa que els llibres no han immortalitzat.

Aquest viatge la farà créixer com a dona i convertir-se en una persona diferent, just en la dona que l’Olívia vol ser.

L’autora d’aquesta novel·la, Tània Juste, és especialista en història de l’art i novel·lista des de 2009.

Aquesta especialització fa que la novel·la estigui plena de noms de pintors i pintores que han marcat tendència. Alguns són recordats i d’altres no tant. Això permet que des de la primera pàgina fins a l'última el lector tingui la sensació de viure en un món envoltat de pintors i pintures fantàstiques.

“Amor a l’art” és una reivindicació de les pintores oblidades del segle XX, però també és una reivindicació de la dona definida a partir d’ella mateixa i no a partir dels homes que l’envolten.

Les històries d’amor que s’hi relaten (tant si són històries d’amistat, d’amor romàntic o d’amor fraternal), són històries del segle XXI, encara que la novel·la estigui situada al segle XX.

Més informació:

• Tània Juste a les Biblioteques

• Tània Juste a la Viquipèdia

• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Can Coromines. Sant Pol de Mar. 

En Siôn i la Rowenna han sobreviscut una catàstrofe nuclear que ha deixat una zona de Gal·les deserta amb molt pocs supervivents.

El Final, com ells en diuen, va marcar l’inici de la seva vida en un món sense persones, sense llum ni serveis. Però ells dos (tres, perquè hi ha una germana petita) creen una petita societat que els dona tot allò que necessiten.

I mentre la mare recorda coses que no li agradaven de l’antiga vida i agraeix aquesta nova oportunitat, el fill construeix un futur amb il·lusió.

Manon Steffan Ros ens regala un llibre senzill però profund.

Senzill perquè parla de la vida on només hi ha dues persones, que es porten bé, i que creen una vida amb tot allò que necessiten.

I profund perquè està escrit a partir dels pensaments i les reflexions íntimes dels dos protagonistes.

Més informació:

• Manon Steffan Ros a les Biblioteques
• Manon Steffan Ros a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Can Coromines. Sant Pol de Mar. 

Setze anys després d’enamorar crítica i públic amb Jonathan Strange & Mr. Norrell, Susanna Clarke torna a captivar-nos amb Piranesi, una novel·la mereixedora del Women’s Prize for Fiction i destinada a convertir-se en un clàssic.

El món d’en Piranesi es redueix a la Casa, un lloc inhabitat, conformat per grans sales, plenes d’estàtues blanques. En Piranesi dedica els seus dies a explorar la Casa i a documentar-ne la seva bellesa i els seus misteris en els seus diaris. Només compta amb la companyia dels morts, dels qui té cura, i de l’Altre, que únicament el visita els dimarts i els divendres, a hores acordades. Però qui és en Piranesi i què és la casa? I qui és l’Altre?

Inabastable i inclassificable, Piranesi recorda els millors contes de Borges i ens introdueix en un món tan bell i intrigant com la pròpia novel·la. Susanna Clarke, narradora magistral i escriptora d’una gran erudició, construeix una obra trepidant que celebra el potencial del gènere fantàstic alhora que fa ús dels ritmes del thriller. En última instància, Piranesi destaca per ser una novel·la molt humana i emotiva, que explora temes com el poder de la ficció, la memòria i la soledat.

Més informació:

• Susanna Clarke a les Biblioteques
• Susanna Clarke a la Viquipèdia

Recomanat per Antònia Caño. Bib. La Muntala. Sant Vicenç de Montalt. 

L’amor en parella és una de les experiències més satisfactòries que tenim ocasió de gaudir com a éssers humans. Impactant i intensa en els inicis i especialment dolorosa quan la relació s’acaba. La ruptura sentimental és una situació de pèrdua i dol que pot desembocar en depressió i pensaments obsessius sobre la persona que ha sortit de la nostra vida.

 

La superació d’un dol amorós és un procés complex però no pas impossible. La primera fita serà assumir amb maduresa que s’ha acabat. Si no tenim ni temps ni diners per a una teràpia psicològica presencial, aquest llibre pot exercir una funció similar. L’autora planteja un full de ruta per al treball tranquil i personal durant els tres primers mesos de post-ruptura i assimilació de la nova situació.

Recomanat per Bib. Bellvitge. L'Hospitalet de Llobregat. 

Viatjar amb caravana o autocaravana és sinònim de llibertat i de contacte amb la natura, però també d’organització perquè l’espai és molt reduït. Per convertir-se en un autèntic “xef” de caravana cal tenir a mà estris de cuina -només els necessaris- i  tenir el rebost ple d’aliments que permetin improvisar un àpat ràpid,  saludable i de qualitat a qualsevol lloc i hora.

El llibre, escrit per una cuinera i estilista de cuina i per un fotògraf gastronòmic neix amb l’objectiu de ser un manual per als campistes que volen menjar be quan surten a fer ruta amb la caravana. Està dividit en dues parts, a la primera hi ha els consells pràctics i a la segona una setantena de receptes fàcils però per llepar-se els dits. Els ingredients són del rebost i també productes de proximitat, un dels luxes que permet aquest tipus de viatge. A cada recepta hi ha el temps de preparació, els estris necessaris, el tipus de cocció i si cal endoll, barbacoa o gas per cuinar-la. Quina delícia de plats!

Recomanat per Eva Leucó. Bib Antoni Pladevall i Font. Taradell

La menopausa és un dels períodes més importants de la vida d'una dona, però també un dels més difícils de travessar a causa de les molèsties associades a aquesta etapa. El tractament més popular és la teràpia hormonal substitutiva però recentment alguns estudis han demostrat que comporta alguns riscos per a la salut, la qual cosa ha portat a moltes dones a buscar alternatives. Maryon Stewart, autora d'aquest llibre, és una pionera en el camp de la medicina sense medicaments. Posseeix la formació en odontologia preventiva, nutrició, assessorament i promoció de la salut.

En 1984 va crear un assessorament especialitzat en la salut de la dona, i ara atén tants homes com a dones. En aquest llibre, demostra que la caiguda dels nivells d'estrògens no és l'únic factor que desencadena els símptomes de la menopausa i que la dieta i l'estil de vida exerceixen un paper essencial a l'hora de tractar-los i de garantir un bon estat de salut a llarg termini, així com d'enfortir el cor i els ossos.

En aquest llibre trobarem:

Un pla de dieta i estil de vida eficaç per a sobreposar-se als símptomes de la menopausa.

Nombroses receptes com a alternativa demostrada a la teràpia hormonal substitutiva, i que ajuden a controlar amb èxit els trastorns hormonals i altres molèsties relacionades amb la menopausa.

Suplements específics, aliments, nutrients i teràpies que poden utilitzar-se per a tractar els símptomes particulars i altres problemes de salut.

 

Per saber més:

•  https://maryonstewart.com/

 

Recomanat per la Biblioteca Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat

L'obra descriu els canvis que va patir Calella en poc temps amb l’arribada del turisme i ho fa amb un regust enyoradís però amb tocs d’humor que fa la seva lectura molt suggestiva: volia que «hi apareguessin unes pinzellades d'aquell poble que vaig conèixer en la meva infantesa, una mena de flash-back nostàlgic que donés una idea de la transformació que en pocs anys, massa precipitadament potser, va sofrir aquesta població.» Va ser guardonada als premis Recull 1985, amb el premi Josep Ametller d'assaig. 

Francesc Grau i Viader (Calella 1920-1997) és un autor molt estimat a Calella on va rebre la primera Medalla d'Or de la Ciutat atorgada en reconeixement a la seva continuada tasca per la cultura. 

Molt jove va haver d’abandonar els estudis per incorporar-se a l’exèrcit de la República i durant la batalla de l’Ebre va caure presoner i va ser traslladat als camps de concentració de Logronyo i Miranda de Ebro.

Francesc Grau va alternar la tasca d'escriptor amb la de professor de català a la Biblioteca Costa i Fornaguera de Calella, a la de Pineda de Mar i Tordera, durant dotze anys.També va portar a terme una important tasca periodística: va ser membre fundador de la revista local La Tralla, després va dirigir EI Nunci, una nova publicació de Calella i va col·laborar també amb diversos articles d'opinió a la revista Repòrter.

Més informació:

• Francesc Grau i Viader a les Biblioteques
• Francesc Grau i Viader a la Viquipèdia
• Ruta literària per Calella amb fragments de Calella, flash-back

Recomanat per Bib. Can Salvador de la Plaça. Calella. 

Aquest breu article de la revista Descobrir, realment ens “descobreix” un animaló sovint menyspreat o temut, però que ens ensenya la feina tan important que realitzen; estem parlant dels ratpenats.  

També cal tenir en compte que per als ecosistemes representen un gran benefici, doncs a més de ser pol·linitzadors, la seva dieta a base d’insectes (un de sol pot arribar a menjar entre 1.000 i 3.000 insectes en una nit). Penseu que és un gran depredador del barrinador de l’arròs, molt perjudicial per als camps d’arròs del delta de l’Ebre. S’han estès per tot el món, però a Catalunya conviuen 32 espècies de les 45 en total que hi ha a Europa. És un fet remarcable i dona idea de la importància de la seva conservació.

Al Museu de Ciències Naturals de Granollers disposen del servei SOS Ratpenat, al qual podeu recórrer si se us ha colat algun ratpenat a casa. Igualment, no podeu deixar de consultar la web ratpenats.org, portal de col·laboració ciutadana on podeu ajudar en el seguiment o trobar informació sobre els diferents espècies.

Per últim,  destacar la població de ratpenats de cova establerts al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac que s’estudia des de l’any 1952. Actualment compta amb uns 15.000 – 17.000 individus, sent la més important de tot Catalunya.

Recomanat per Sara Codina. Bib. Central. Terrassa

Font: Descobrir Catalunya, núm. 290, agost-setembre 2022

Viatjar en solitari, viatjar “single”, és una opció cada vegada més habitual per raons ben  diferents i nombroses. Aquesta guia compta amb el testimoni de viatgers experimentats, col.laboradors de Lonely Planet, que a través de les seves vivències i consells ajuden a inspirar als viatgers “singles” novells. El que presenta més dificultat és decidir-se a afrontar el repte de fer un viatge sol, a perdre la por i a confiar en les capacitats d’un mateix. Una vegada presa la decisió, cal organitzar el viatge i fer tots els tràmits: les reserves de vols, allotjaments, pressupost, vacunes i finalment fer les maletes adequades al destí. La guia dona també consells molt pràctics per quan ja s’està en ruta: seguretat, xarxes socials, recursos, tot de manera amena i divertida per fer el millor viatge responsable en solitari.

Recomanat per Eva Leucó. Bib Antoni Pladevall i Font. Taradell.

Els coneguts txakres (del sànscrit chakram, “cercle” o “disc”) són nusos d’energia en el cos humà on conflueixen cos físic i cos subtil. Es considera que hi ha set txakres principals i incomptables de txakres menors. Els txakres principals estan situats al llarg de la columna vertebral, en trajectòria ascendent des de la base de la columna fins al cap.

Cada txakra es representa a partir d’un color i té múltiples funcions associades; una localització en un punt de l’organisme, una qualitat i deïtat de l’hinduisme regent. A mesura que es progressa en l'espiritualitat es va ascendit pels diferents txakres fins a arribar al txakra sahasrara, produint la realització (samadi).

En aquesta obra es proposen meditacions i exercicis per activar i equilibrar els txakres guiats per Victor Archuleta, membre de la Reflexology Association of California i professor de ioga kundalini, entre altres acreditacions.

L’harmonia de txakres incideix en la millora de molèsties com la migranya, l’ansietat o la relaxació i el descans.

 

Recomanat per la Biblioteca Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat.

La persecució macartista no va impedir que Joseph Losey continués amb la seva carrera cinematogràfica, ja que va emigrar a Anglaterra i des d'allà va realitzar grans obres, com El sirviente. En aquesta pel·lícula senzilla, de decorats sobris que recorden el plató d'un teatre, un londinenc de classe alta contracta un majordom que sembla l'empleat ideal, però que de mica en mica esdevindrà un gran manipulador, capaç d'extorsionar el senyor de la casa per aprofitar-se al màxim de la seva vulnerabilitat.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Som a París l’any 1971. La Delphine coneix a la Carole. La primera, filla de camperols, es muda a la capital per aconseguir la independència econòmica i ser propietària de la seva pròpia vida.

La segona té parella i viu feliçment els començaments del moviment feminista. A Delphine, misteriosa i reservada, li agraden les dones. Carole ni es planteja aquesta possibilitat. De la seva trobada sorgeix una història d'amor que desequilibrarà les seves vides en ensopegar amb la realitat.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema.

Nic (Annette Bening) i Jules (Julianne Moore) són un matrimoni de lesbianes que viuen a Califòrnia. Cadascuna ha donat a llum a un nen amb el mateix donant d'esperma. Nic és ginecòloga, la principal font d’ingressos de la família i ha adoptat el rol de mare estricta, mentre que la Jules, una mestressa de casa que està intentant muntar un negoci de disseny de paisatge, és més relaxada i oberta.

El fill menor de la parella, en Laser vol trobar al seu donant d'esperma, però ha de tenir 18 anys per fer-ho i, per això demana a la seva germana gran, la Joni que es posi en contacte amb el banc d'esperma que determina que en Paul (Mark Ruffalo) és el donant.

Els tres es troben. Joni està impressionada pel seu estil de vida bohèmia, i Paul s'entusiasma per estar en les seves vides. Joni i Laser juren guardar el secret per no molestar a les seves mares però la Jules i la Nic ho esbrinen i conviden a Paul a sopar. Quan Jules revela que ella té un negoci de disseny de paisatges, Paul sol·licita els seus serveis per arreglar el seu jardí. Jules està d'acord, però a Nic no li agrada la idea que en Paul es fiqui a les seves vides.

 

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema.

"L’aigua que vols", escrita per Víctor García Tur (Barcelona, 1981), narra la història d’un cap de setmana familiar a Quebec just un mes abans del referèndum per la independència de l’any 1995. La celebració del 76è aniversari de Marie Tremblaypierre és l’eix central de l’obra i la raó de ser d’aquesta reunió d’amics i familiars a la casa d’estiueig del llac, però aquest fil conductor limitat en temps i espai no constreny l’argument. L’autor és capaç de presentar un complex grup de peculiars personatges i de definir-los gràcies a records de la infantesa i episodis del passat lligats a la casa, al paratge i a les persones del voltant. Víctor García Tur emmarca l’obra d’una manera tipogràfica molt original que ressalta encara més la força del missatge tramès a l’obra.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi 2020 per “tractar-se d’una obra amb estructura circular brillant, per la bona caracterització dels personatges, pel joc de símbols que enriqueixen l’univers narratiu, per joc de veus i per l’aposta formal al servei d’un tema complex”.
Víctor García Tur ha guanyat diferents premis al llarg de la seva trajectòria literària: la seva primera novel·la, "Els ocells" (2016), va rebre el premi Marian Vayreda, i la novel·la "Els romanents" (2018) va ser guardonada amb el premi M. Casero. L’any 2018 va guanyar el premi Mercè Rodoreda pel recull de contes "El país dels cecs", obra també distingida amb el premi Serra d’Or l’any 2020.

Més informació:

• Víctor García Tur a les Biblioteques
• Víctor García Tur a la Viquipèdia
• "Xavier Graset conversa amb l'escriptor Víctor García Tur"

Recomanat per Bib. de Can Llaurador. Teià.

Oques Grasses ho ha tornat a fer. Si el seu anterior disc "Fans del sol", ja era bo, aquest "A tope amb la vida" és molt bo!
 
I no era fàcil superar-se i composar unes cançons que encomanen l’alegria de viure, de gaudir de la vida i de lluitar per allò que volem encara que sigui difícil, cal rebel·lar-se. Perquè de vida només n’hi ha una i cal aprofitar-la de la millor manera possible. L’objectiu és clar: hem vingut a passar-ho bé, a ballar, a xalar i a ser lliures.

Una melodia de sons que ens peten al pit i que, juntament amb les lletres, formen un conjunt de cançons sense complexos, on hi podem trobar petits tributs a altres estils musicals. 

Esperem que us agradi tant o més que a nosaltres.

Més informació:

• Oques Grasses a les Biblioteques
• Oques Grasses a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. P. Fidel Fita. Arenys de Mar.  

L’última novel·la del napolità Erri de Luca arrenca plantejant-nos una situació insòlita ubicada en un dels seus entorns predilectes: la muntanya. El protagonista ens descriu en primera persona com enmig d’un sender complicat i solitari sent unes passes darrera seu. Tot d’un plegat s’adona que un altre home està fent el mateix tram que ell. Al cap d’una estona se’l troba al fons d’un estimball. El mort era un antic company d’una organització política revolucionària que es va convertir en delator de varis membres, entre ells el protagonista. Per tot aquest cúmul de casualitats passa a ser considerat culpable de la mort de l’home al fons del barranc i és tancat a presó en una cel·la d’aïllament. 
A partir d’aquí, i al llarg del llibre, assistim a l’interrogatori que fa el fiscal al presumpte assassí, alternant-se en els diferents capítols, els pensaments profunds del protagonista i les cartes que va escrivint a la seva parella.

És possible que sigui cert que és innocent i tot hagi passat per atzar? O és impossible que això sigui fruit de la casualitat i per tant és culpable? En tot cas, el que l’autor va destacant al llarg de les pàgines són dues temàtiques: la defensa a ultrança que fa el protagonista, no només del seu cas, sinó també d’uns ideals; la lluita i la desobediència, les proclames polítiques i la defensa dels drets socials, la importància de les revolucions i de la resistència social davant els abusos i les injustícies. I en segon lloc, les cartes que escriu a la seva companya, així com les seves reflexions, que giren entorn al concepte de llibertat i solitud, també aplicat a l’amor, i per sobre de tot, la capacitat de sentir-se lliure fins i tot estant reclòs en una cel·la.

Més informació:

• Erri de Luca a les Biblioteques
• Erri de Luca a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Ernest Lluch. Vilassar de Mar.  

L’escriptor, periodista i acadèmic de la llengua espanyola Arturo Pérez-Reverte ens delecta en aquesta ocasió amb una novel·la plena d’emoció, però també de mar i de guerra. 
L’autor, que ens ha captivat amb sagues literàries ambientades en diferents èpoques de la història amb personatges aventurers d’enorme èxit, ens trasllada ara als anys 1942 i 1943 en plena Segona Guerra Mundial. 

Basat en fets reals, el lector queda atrapat de principi a fi en aquest relat impressionant que es desenvolupa a la Badia d’Algeciras on uns bussos de combat i una llibrera en són els protagonistes principals. 

Catorze vaixells aliats foren atacats per una unitat italiana d’elit anomenada Decima Flottiglia Mas on els seus nuotatori d’assalto pujats a torpedes tripulats dugueren a terme missions gairebé suïcides plenes d’adrenalina i valentia per enfonsar-los. El destí fa que un d’aquests bussos sigui socorregut per una llibrera; és aquí on comença una meravellosa història d’amor plena d’intriga i perill. 

Una vegada més Pérez-Reverte ens atrapa en aquesta magnífica història on l’autor combina el relat històric a què ens té acostumats amb aventura, passió i amor. 
No podreu deixar de llegir-lo fins al final.

Més informació:

• Arturo Perez-Reverte a les Biblioteques
• Arturo Perez-Reverte a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial 

Recomanat per Gervasia Martínez. Bib. M. Serra i Moret. Pineda de Mar.

Som a l’any 1983 i a Corea del Sud un règim militar ostenta el poder amb mà dura: la censura, la tortura i fins i tot l’assassinat són el pa de cada dia d’aquells qui s’oposen al mandat de la cinquena república encapçalat pel president Chun. Kim Hyun Sook, la jove protagonista d’aquesta història i filla dels propietaris d’un modest restaurant, inicia amb il·lusió els seus estudis de filologia anglesa a la universitat, trobant refugi en els llibres per mantenir-se al marge de la situació política i social que viu el país. El seu món i les seves idees començaran a canviar quan és convidada a formar part d’un club de lectura ben especial: un club clandestí de lectura de llibres prohibits. Che Guevara, Noam Chomsky, Jean-Paul Sartre o Simone de Beauvoir són alguns dels autors que ajudaran a la Kim Hyun Sook a prendre consciència política al costat dels integrants del club, i així passar a l’acció per la lluita dels seus drets i de la llibertat del país.
Una novel·la gràfica basada en fets reals i explicada per la pròpia protagonista, la mateixa Kim Hyun Sook, que amb l’ajuda de la seva parella actual Ryan Estrada expliquen la història d’un país desconegut per a nosaltres. El dibuixant Ko Hyung-Ju firma la part gràfica, mantenint un estil manhwa (el nom que rep el còmic de Corea del Sud), i projectant amb el seu traç la cruesa del moment històric que es relata, però també la llum de l’esperança que Kim Hyun Sook vol ressaltar.

"El club de los libros prohibidos" ("Banned Book Club" en el seu títol original en anglès) va ser nominat als prestigiosos Premis Eisner 2021 en la categoria Millor obra autobiogràfica.

Més informació:

• Hyun-Sook Kim a les Biblioteques
• Enllaç als primers dos capítols del llibre

Recomanat per Núria Martínez. Bib. Can Manyer. Vilassar de Dalt. 

L'autora, Hélène Gestern és professora universitària i forma part d'un equip de recerca es-pecialitzat en escrits autobiogràfics, diaris i fotografies antigues. La seva preparació, la se-va feina forma part d’aquest llibre.
Elisabeth Bathori és historiadora de la fotografia i per un fet casual es troba investigant la història que hi ha al darrere d'una correspondència i unes fotografies realitzades entre la 1a i 2a Guerra Mundial.
Aquest llibre ens fa viure els moments convulsos d’Europa i també ens fa pensar en totes aquelles persones anònimes que van desaparèixer.
El llibre té un estil de narrativa molt poètica, molt pausada i crec que molt encertat si tenim en compte el fons, el moment que s'està investigant.
L'autora ens arrossega amb ella en aquesta investigació i ens farà descobrir o redescobrir espais o llocs i això farà que vulguem visitar-los i aleshores tindrem molt present el que hem llegit.

Més informació:

• Hélène Gestern a les Biblioteques
• 'El olor del bosque': la incandescencia de la carne
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Antoni Comas. Mataró. 

Cada dia hi ha més adeptes a viatjar en autocaravana, furgoneta o vehicle camperitzat.
És un tipus de viatge que permet moure's amb molta llibertat, de manera còmoda i no excessivament cara, i que permet fer el viatge bastant a la mida: més aventura, o més seguretat, llocs remots o llocs concorreguts, llocs preparats i llocs més verges…El viatjar amb la casa a sobre permet gaudir de llocs i paisatges autèntics i molt diferents.

Viajar por libre: 50 rutas en furgo por España és el primer llibre d’aquesta sèrie de Pedro Madera. Després l'han seguit 40 rutas en furgoneta por Europa i Viajar más libre (nuevas rutas en furgo por España).
Tots ells segueixen la mateixa estructura: a mode introductori parla d’algunes pautes per viatjar en autocaravana, de la decisió de comprar o llogar, entra per sobre en el món de la camperització i parla de normatives per aquest tipus de viatge. Trobem recomanacions, recursos i aplicacions que es troben a la xarxa, útils per aquest tipus de viatge. El gruix del llibre són les propostes d’itineraris per zones, que inclouen una petita fitxa amb els  punts destacats de cada  ruta i les distàncies, una descripció senzilla de la ruta, amb recomanacions de punts d'interès, i les àrees camper que podem trobar a la zona amb un enllaç QR que ens permet ampliar la informació.

Si no us havíeu plantejat aquest tipus de viatge, feu-hi un cop d’ull que segur que us motivarà!

Recomanat per Marta Mans. Bib. Can Pedrals. Granollers.

Aquest Cd ve directament del país més gran de Sud-Amèrica. Amb la participació de 10 nens i nenes que formen part de la ONG "Toca o Bonde - Usina de Gente" (dedicada a ensenyar música als nens desafavorits a Rio de Janeiro per  poder dedicar-s'hi en un futur) canten amb alguns dels artistes més aclamats de la música popular brasilera. Un Cd que agradarà a petits i grans. Us trobareu bàsicament amb samba i  pinzellades de funk, bossa i ritmes ternaris entre d'altres.

Ideal pel cotxe!

Més informació:

• Música infantil de Brasil
• Vídeo 

Recomanat per Marc de Blas. Bib. Roca Umbert de Granollers

Correr, a vegades, no és de covards.

Us recomanem un llibre sobre la història de l'atletisme a Catalunya. Descobrireu atletes, històries de superació, competicions, anècdotes, entrebancs adminsitratius, les primeres curses, la professionalització de l'atletisme, l aimportànica dels clubs... Si el fullegeu tot mirant (en difertit si cal) les competicions del Mundial, de ben segur que us vindran ganes de calçar-vos unes bambes i començar a fer quilòmetres.

"No puc afegir hores a la vida, però puc afegir vida a les hores. Me’n vaig a córrer una hora." Miquel Pucurull @Pucurull

Daniel Schreiber és escriptor i periodista. Degut a la seva feina ha viatjat arreu del món i ha assitit a multitud d’esdeveniments; ha dut una vida que a molts els podria semblar envejable. Durant molt de temps, però, va viure condicionat per l’alcohol sense que ningú el consideres alcoholic.
La última copa és un assaig sobre l’alcohol, sobre el hàbits de consum i sobre l’acceptació del seu ús en la societat, però també és una història personal. La del propi autor i la seva lluita per reconeixer-se com a alcoholic i rehabilitar-se.

El més interessant d’aquesta obra es que planteja preguntes i, sobre tot, que convida a reflexionar sobre la propia opinió. És interessant la reflexió que fa algú que n’ha abusat de l’alcohol reconeixent-se a sí mateix com a un alcoholic funcional. La combinació del relat personal i assaig fa que aquest llibre es llegeixi de manera àgil. 

Us convidem a llegir aquest llibre, tant si us agrada beure com si no, i compartir durant una estona la reflexió sobre què considerem adequat o no a la societat, sobre la nostra pròpia cultura, sobre com vivim i com bebem.

Més informació:

• Daniel Schreiber a les Biblioteques
• Daniel Schreiber "Libros Asteroides"

Recomanat per Bib. Can Baratau. Tiana. 

Amb Estimada Mirta el lector inicia un viatge al costat d'en Francisco, un noi de 16 anys que abandona la Mallorca de la postguerra per anar a Buenos Aires, cercant una vida més prometedora. A Argentina les oportunitats el condueixen a prosperar, permetent que la seva família emigri també al Nou Món. Així, entre epístola i epístola d'un avi a la seva néta, assistim a la història coral d'una saga familiar, amb múltiples personatges i punts de vista. Amb un ritme trepidant i ben dosificat, la novel·la interpel·la directament al lector, que no pot restar indiferent davant els dilemes morals que s'hi plantegen. La complicitat amb el poder, la lluita per la llibertat, els remordiments, l'orgull, els amors secrets, l'enyorament dels orígens, són temes que fan bategar el relat. A través d’un llenguatge clar i emotiu, Maria Escalas arriba directament al lector i fa que els seus personatges restin en la memòria.

Més informació:

• Maria Escalas Bernat a les Biblioteques
• Maria Escalas Bernat a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Tirant lo Blanc. Montgat. 

El retrobament d’un grup d’amics, cinc anys després d’un tràgic accident, és el punt de partida d’aquesta història. Els seus protagonistes, menys una d’elles, l’Olívia, ronden la quarantena i es troben en un moment en què potser no tot ha anat com ells s’esperaven, quan eren una colla de joves de vint anys.

Podem reconduir la vida quan alguna cosa s’ha trencat? Com afrontem el dolor? Fins on arriba l’amistat? Més enllà d’aquest rerefons més trist, la novel·la té moments de vitalitat, d’alegria, de tenir-ho tot per fer.

Sens dubte, som al davant d’una història amb moltes capes. Des de la més externa, aquella que l’autora escriu explícitament, fins a aquell text omès que hem de posar-hi els lectors. 
La seva autora, Laia Aguilar, és escriptora, professora i guionista. Aquesta darrera faceta professional es fa sentir en el llibre que recomanem: té un ritme que no et permet deixar-lo, va dosificant les trames amb mestratge, és àgil i ben explicat. L’explicació es mou entre el present de la trobada d’amics i el flashback d’altres instants del passat, d’altres trobades per veure la pluja d’estels a Portlligat. Moments feliços, que al cap i a la fi són els que ens alegren la vida, ja que com diu un dels seus personatges: “(...) està composta d’això. Petits moments feliços, dolços. Com un tortell de mil capes.”

Més informació:

• Laia Aguilar a les Biblioteques
• Laia Aguilar a la Viquipèdia
• Entrevista a l'autora

Recomanat per Ester Pascual Busquets. Bib. La Cooperativa. Malgrat del Mar.

Imagina’t una societat on puguis decidir l’edat que tens i avançar-la o endarrerir-la quan vulguis, on hi hagi un Núvol que ho controli tot i no t’hagis de preocupar de guerres, fam o malalties, però que plani per sobre teu la incertesa que, en qualsevol moment, pugui aparèixer per casa teva un segador, algú qui té que la missió de mantenir l’equilibri de la densitat de població i que sota el seu criteri, posarà fi a la teva vida sense que li tremoli el pols. 
La història dels aprenents de segador, la Citra i en Rowan, com s’organitza La Guadaña i les lluites de poder dins d’aquesta, ens portaran a no poder desenganxar-nos d’aquesta distopia i alhora, les pàgines dels diaris de cribratge dels segadors,  ens duran a reflexionar sobre la mort, el bé i el mal, la compassió, l’afany de poder i la violència. 

Si t'agrada pots continuar la saga anomenada "El arco de la guadaña" amb les novel·les "Nimbo" i "Trueno".

Més informació:

• Neal Shusterman a les Biblioteques
• Neal Shusterman a la Viquipèdia
• Entrevista

Recomanat per Laia Jiménez. Bib. Vall d'Alfatà. Santa Susanna. 

Nicolás Olea és doctor, investigador i catedràtic de la Universitat de Granada i avaluador de programes d’investigació sobre disrupció endocrina de la Unió Europea i del Comitè SCENHIR (Riscos sanitaris emergents)
Olea explica en aquest llibre quina és la problemàtica darrere dels compostos disruptors endocrins, substàncies químiques que ataquen el sistema hormonal i poden provocar malalties com càncer, hipotiroïdisme o autisme. Una lectura amena, esquitxada d’experiències personals, amb explicacions planeres i amb un llenguatge fàcil d'entendre i amè.

Productes químics – Efectes fisiològics
 

Recomanació feta per la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer

Kazuo Ishiguro, escriptor anglès d’origen japonès, va publicar El Gegant enterrat dos anys abans de guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2017. Tot i no ser una de les seves obres més conegudes, com El que resta del dia (1989) o No em deixis mai (2005), va rebre opinions positives per part dels crítics, i es considera la primera incursió de l’escriptor en el gènere fantàstic i d’aventures.

Ambientada en una Anglaterra medieval i màgica, en plena alta Edat Mitjana, ens trobem a una parella d'avis, l’Axl i la Beatrice, que viuen en pau en un llogaret on tots els seus habitants semblen afectats per una mena d'amnèsia, produïda per una misteriosa boira que afecta tota la regió. Un dia, decideixen partir a la recerca del seu fill, que per alguna raó oblidada va decidir abandonar-los i de qui guarden un llunyà record. Els dos protagonistes compartiran aventures amb éssers i personatges fantàstics. Ogres, follets, dragons, fades, guerrers i vells cavallers de la taula rodona del Rei Artur s’uniran al seu camí compartint culpes, secrets i alguna missió.

El Gegant enterrat no és només una novel·la fantàstica i d’aventures, sinó que té un altra lectura més profunda, on l’autor reflexiona sobre temes universals com la mort, l’odi, la vellesa, el perdó, la memòria col·lectiva, la culpa i l’amor incondicional. És un llibre amb una atmosfera enigmàtica i ple de melancolia que es devora d’una tirada i que roman en el record molt de temps després d’haver-lo llegit.

Més informació:

• Kazuo Ishiguro a les Biblioteques
• Kazuo Ishiguro a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. P. Gual i Pujadas. Canet de Mar. 

Mark Bittman i el Dr. David Katz. dos experts més prestigiosos en salut i nutrició, aclareixen molts dubtes sobre  el menjar, la salut i la dieta per donar les respostes que realment necessitem. Inspirats en la seva secció de gran èxit de preguntes i respostes de la revista Nova York, i ofereixen un punt de vista clar i sense embuts sobre l'alimentació i la dieta abastant-lo tot, des dels nutrients bàsics fins als súper aliments o les dietes miracle, alhora que desmitifiquen gran quantitat d'afirmacions confuses o contradictòries.
Al llarg de tot el llibre, els autors expliquen la ciència de la nutrició, des del sentit comú i, des de la més estricta evidència científica, ofereixen senzills consells i, sobretot, respostes veraces, clares i definitives.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

“Dormir malament és un fet que senzillament passa. Es una arbitrarietat fisiològica del cos. No té res a veure amb remordiments". 
L’insomni provoca sentiments de soledat, frustració i fracàs del que ho pateix, i problemes de cansament i poc rendiment durant el dia. No obstant, dormir poc està ben vist en la nostra societat de 24/7, de pantalles a totes hores i de gent  que pregona que només dormen poques hores i estan ben frescos i desperts al matí. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquest llibre no pretén ser un atac contra el col·lectiu farmacèutic, sinó una defensa contundent del pacient que es troba perdut davant d’informacions confoses de molts productes, que no cuiden de la nostra salut. 
La dra. Samper analitza de manera rigorosa i divulgativa explica alguns aspectes com són: l’homeopatia, els productes antimosquits, els complements dietètics i nutricionals. Samper sempre explicar, des de la ciència, aquest costat ocult de la farmàcia perquè la nostra elecció no sigui informada i lliure.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Llibre divulgatiu sobre el sistema immunitari del cos humà, explicat de manera gràfica i entenedora. Repassa tots els mecanismes propis del cos per evitar la malaltia, com reacciona quan es posa malalt i com podem evitar-ho. L’autor, Phillip Dettmer, és divulgador científic i autor del canal de Youtube "En pocas palabras".

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Catalanament és un homenatge al català del segle XXI; una obra per divertir-te mentre recuperes paraules «d'abantes», descobreixes maneres de dir 'titola' o 'parrús' i aprens anglicismes per a boomers.
Estima amb els apel·latius amorosos més adorables de la nostra llengua i odia fent servir els renecs més nostrats. Sorprèn-te amb l'etimologia d'algunes dites populars, intenta pronunciar embarbussaments impossibles i descobreix paraules úniques i intraduïbles. Repassa les confusions més freqüents del català i posa't a prova amb els passatemps més gamberros. Preparat per viure en català sense demanar permís ni perdó?
Obre el llibre per qualsevol pàgina i fes match amb el català.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Nova edició del manual Nivell C2. Manual per a l’ensenyament i l'aprenentatge del català d'acord amb els nivells, la metodologia i les orientacions que emanen de les directrius establertes pel Marc Europeu Comú de Referència (MECR) i en especial dels programes de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i de l'Institut d’Estudis Baleàrics del Govern Balear. Inclou solucionari.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La present obra ofereix directrius i estratègies per a donar resposta a supòsits pràctics a les aules d'Educació Primària i afavorir el disseny d'intervencions raonades i fonamentades a partir de l'anàlisi d'una situació plantejada. En les diferents resolucions dels supòsits, se subratlla la coherència didàctica i organitzativa que ha d'afavorir-se en el procés d'ensenyament-aprenentatge, es mostra la necessitat de comptar amb un coneixement ampli i exhaustiu de la legislació vigent, a més del maneig de variades estratègies educatives.

El llibre està pensat, fonamentalment, per superar les oposicions Cos de Mestres. També resulta d'utilitat per a aquells estudiants de Grau en Educació Primària que cursen  el Pràcticum en els centres escolars desenvolupant el Pràcticum i per a professors universitaris. Els futurs mestres poden veure en ell, un document de treball que permeti construir la seva pròpia intervenció, experimentar les seves unitats didàctiques, projectes, plans, etc., conèixer el procés d'ensenyament-aprenentatge, confrontar els aprenentatges i realitzar els ajustos pertinents en la seva intervenció.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Gairebé tot és negociable i cada interacció és una negociació. I en el camp on és més visible és en els negocis, on cada dia hem d’arribar a acords amb altres persones. 
Els experts en negociació Bill Sanders i Frank Mobus utilitzen un enfocament dinàmic i dialèctic que mostra com les negociacions són impulsades per la competència i la cooperació al mateix temps, revelant que el conflicte és al centre.  Els negociadors creatius indaguen i pressionen fins que es topen amb un mur de desacord, i llavors indaguen com superar-lo. Els autors construeixen un marc útil i senzill basat en tres contextos bàsics però diferents per a la negociació: negociar, fer tractes i establir relacions. 
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Francisco Mora, metge catedràtic en neurociència, fa dècades que defensa la  necessitat de crear una nova professió: el neuroeducador. Una disciplina que seria la interacció entre altres ciències que es retroalimenten i que aportaria molts bons resultats a l’educació i seria imprescindible per la nova generació de mestres i professors.  

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Recull de dites, frases fetes, expressions i locucions, que sumen 730 dites catalanes amb la seva corresponent explicació. Són una manera fresca i informal de reviure les frases que es deien a casa de tota la vida, i de fer consciència de les que fem servir i no actualment.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest llibre t'ajudarà a enfortir les teves pròpies defenses amb l'alimentació, amb consells sobre nutrició, idees per a menjar de forma equilibrada i un pla eficaç i complet de 28 dies perquè el teu cos pugui combatre més eficaçment les malalties. Amb pràctiques llistes de la compra setmanals, receptes de plats bàsics i originals per a cada dia. Una guia per estimular el teu sistema immunitari sense complicacions.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Un llibre especial. Segueix els passos de les imatges i podràs aconseguir unes receptes fantàstiques, senzilles, econòmiques i boníssimes. Inclou receptes d'aperitius, entrants, carns, vegetarianes i postres. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Per poder portar una alimentació variada i saludable, Fatima Aguirre, mare, dietista i creadora del compte @familiasanaorganizada, proposa una guia per organitzar el menú setmanal. Ofereix 50 receptes fàcils, 40 receptes per emergències i consells per organitzar-se. En resum una guia per estalviar temps, diners i assegurar-nos que mengem de manera sana. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

T'imagines un còmic que t'expliqués com fer autèntics dumplings asiàtics a casa? Aquest és un per a principiants, útil també per a experimentats, amb una presentació molt amena. Aprendràs a fer-ne amb diferents farcits i de diferents formes i plecs. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

MacGillis fa servir Amazon per explicar tota la transformació social que han patit els EUA, sense eximir de culpa altres gegants tecnològics.  
Tot i que es tracta d'una empresa de gran èxit i que, per tant, hauria de ser digna d'admiració, el llibre tracta de desigualtat social, de segregació racial a la feina, de drets socials i laborals, de gentrificació, de sensellarisme i de les addiccions a opiacis i els problemes de salut mental. Si Amazon i altres empreses en són causa, en gran mesura, és fàcil imaginar sobre quina mena de pràctiques han edificat la seva activitat. El llibre ho explica clarament. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Els  Pirineus Orientals o Catalunya del nord és un paradís terrenal europeu.  Els nombrosos pobles que s'han succeït al llarg de segles han aportat la seva cultura i coneixement, i s'han adaptat al relleu d'aquest departament francès, que compta amb onze reserves naturals, entre les quals sobresurt el massís del Canigó, lloc emblemàtic per al nacionalisme català, declarat Grand Site de France. A més de nombroses fortaleses, palaus, abadies i capelles romàniques, així com claustres i campanars que constitueixen el seu ric patrimoni. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquesta selecció de 24 parcs nacionals i naturals recull  la diversitat d’espais del territori espanyol (parcs costaners, aiguamolls, parcs de muntanya atlàntica o mediterrània). Ofereix informació precisa de cadascun:  característiques essencials,  llocs imprescindibles, explicacions detallades sobre geologia, flora i fauna, consells de visita i propostes d'excursions de diversa dificultat. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Publicada l’any 1851 i considerada una de les obres fonamentals de la literatura mundial. Narra la història del jove Ismael, que s’embarca en un vaixell balener comandat pel capità Ahab. Aquest personatge viu completament obsessionat a caçar una balena blanca que li va arrencar una cama, en defensar-se al ser atacada. Ahab, carismàtic, impulsiu i dotat d’una forta personalitat arrossegarà a tota la tripulació en la seva carrera de venjança.

Lluny de ser una història senzilla d’aventures marítimes ens troben davant d’una obra estimulant, reflexiva, plena de metàfores, símbols i al·legories. Hi trobem aspectes sobre la religió, política, filosofia, biologia, ètica cristiana i psicologia. Ismael ens il·lustra amb mil detalls en relació a la vida al mar en general i la caça de la balena en particular, amb termes nàutics i informació molt descriptiva, que proporciona profunditat i realisme al relat.

Però Moby Dick, en essència, és la història de la humanitat. Ens mostra la fragilitat de l’ésser humà davant la immensitat de la natura, salvatge, poderosa i indomable. L’home, prepotent, venjatiu, obsessiu i dominat vol imposar-se sobre la natura, en lloc de cohabitar harmònicament amb ella, i en aquest deliri l’únic que aconsegueix és la seva pròpia destrucció.

Recomanat per Eva Torné.  Biblioteca Pompeu Fabra - Mataró

Herman Melville a l'eBiblio

Aquest és el relat de la amistat entre quatre dones a París: la Jeanne, afectada per un  càncer  a qui el marit va abandonar, i les amigues que li donen suport: la Brigitte, l'Assia, i la Melody. Juntes preparen un pla: assaltar una famosa joieria al centre de París. 

Aquesta novel·la és una història vital, divertida, de fàcil lectura. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipal 

Després de la mort del seu jove marit en la Guerra Mundial I, Julia Packett decideix deixar  la seva filla Susan amb la seva aristocràtica sogra i anar-se a Londres a perseguir el seu somni de ser actriu. Ara, als seus 37 anys i sense diners, rep una carta en la qual Susan li anuncia que es casa. Amb un renovat esperit maternal, Julia  viatja a Sapins, la preciosa vila alpina on estiuegen l'àvia Packett, Susan i Bryan Relton, el promès.
Una vegada allí, comença un impredictible festival familiar: l'àvia persegueix a Julia per tota la vila amb les seves receptes de rebosteria; Bryan sembla més interessat a gastar les lliures de la seva assignació que a guanyar-ne i la Julia s'esforça en representar el paper de dama pudorosa per a agradar a la seva perfecta i estirada filla. L'arribada a Sapins de sir William Waring, tutor legal de Susan, serà el clímax d’aquest embolic. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

El 1708, Giovanni Gemelli, un viatger italià conegut per haver fet la volta al món, arriba a Barcelona amb la voluntat d´obtenir un càrrec per part de l´arxiduc Carles III, que té la cort a la capital catalana. Durant la seva estada a la ciutat, que s'allargarà fins a finals de 1709, entrarà en contacte amb els nobles de la cort i amb el poble de Barcelona, i es veurà immers en una trama de conspiracions i atemptats que perseguiran, sobretot, la mort del rei.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Elinor Cleghorn és una historiadora cultural a qui, després de passar per moltes vicissituds, varen diagnosticar una malaltia crònica auto-immune.

Tradicionalment, la medicina parteix d’una visió androcèntrica que investigava els efectes de les malalties en els homes i extrapolava els resultats a les dones. Afortunadament, cada cop hi ha més consciència de la necessitat de tenir en compte les diferències entre homes i dones en l’avaluació de les malalties i la proposta de tractaments.

A partir de la seva experiència i vivències Elinor Cleghorn fa, en aquest assaig, un repàs de la història de la medicina vinculada amb el tractament de les malalties quan aquestes afecten les dones.

A les biblioteques trobaràs:

• Dones en la medicina
• Dones – Salut i higiene – Història

Més informació:

• Cos de dona, medicina d'home - Interactius Ara

 

Recomanació feta per la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat.

Quan la calor no dona treva, què millor que fer una capbussada per fer baixar la temperatura? I si a més a més podem descobrir un món nou sota l’aigua? Això i molt més és al nostre abast si ens iniciem en la pràctica del submarinisme.

Seguint el lema “Perquè fer-ho difícil si pot ser més fàcil?” l’autora de l’obra apropa el món del busseig a petits i grans amb un manual il·lustrat amb textos breus. Cada capítol està dedicat a un aspecte indispensable per començar en el món submarí: dispositius i material, teoria del busseig, primera immersió...

Si us agrada l’esport a la natura, gaudiu amb la sensació d’ingravidesa dins de l’aigua o voleu iniciar-vos en l’observació dels habitants del món aquàtic, aquesta guia us proporcionarà tot el què cal saber per iniciar-vos en el busseig, amb consells pràctics i suggeriments.

Més informació:

• Submarinisme al catàleg Aladí

Recomanat per Roser Fortuny Valdivielso de la Biblioteca Municipal l'Ateneu d'Esparreguera

Un brillant estudi de la periodista d’ El País sobre l’ experiència de la maternitat avui en dia: el desig de tenir fills,  la legislació necessària, la conciliació per tenir-ne cura, el repartiment de tasques, les xarxes de suport, i la diversitat familiar en un moment d’incertesa econòmica i laboral. 
"Estamos acostumbradas a escuchar que tus hijos son tu problema, cuando en realidad son una cuestión colectiva"
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Hustvedt torna a fer gala d'un extraordinari do per a comunicar i d'un coneixement interdisciplinari en aquest volum que es mou sense esforç entre les històries de la seva mare, la seva àvia i la seva filla però també per les les de les seves "mares artístiques", Jane Austen, Emily Brontë i Louise Bourgeois. D’aquí fins a conceptes més amplis, com l'experiència de la maternitat en una cultura modelada per la misogínia i les fantasies de l'autoritat paterna. És, en defintiva, el viatge d'una erudita cap a qüestions urgents sobre l'amor i l'odi familiars, el prejudici i la crueltat humans i el poder transformador de l'art.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Llibre imprescindible per a acompanyar-te en la gran aventura de la teva vida.
Les respostes que necessites per a viure l'embaràs i el part de manera conscient i empoderada. Paula Camarós llevadora experta, explica clarament tot el que li està passant al teu cos i de la vida que creix en el teu interior
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Eddie Webster Lynn, aferrat al seu vell piano, malviu tocant en un local de mala mort de Filadèlfia. Darrere seu ha deixat una prometedora carrera com a concertista, una preciosa esposa i una vida plena de projectes i il·lusions. Els bruts carrerons de la ciutat l'han convertit en un ésser buit, mentre encara intenta fugir d'alguna cosa que va truncar una existència que mai tornarà. Però el destí és cruel i, sovint, concedeix segones oportunitats. Un divendres a la nit, el germà d'Eddie acudeix a ell demanant-li auxili: dos matons li persegueixen per acabar amb la seva vida. Per què Eddie és l'única persona que el pot ajudar? Serà per qui ha estat realment i mai s'ha atrevit a confessar? A causa de el gran èxit aconseguit per la novel·la, el prestigiós director francès François Truffaut la va portar a la gran pantalla el 1960. Disparin sobre el pianista, tot i haver passat més de cinquanta anys des de la seva primera edició, segueix sent un indiscutible referent de la novel·la negra nord-americana del segle XX.

Més informació:

• David Goodis a les Biblioteques
• David Goodis a la Viquipèdia

Recomanat per Joan R Herrador. Bib. Cabrils.  

Deia Rousseau que allò que un estima de la infància es queda dins del cor per sempre, a Planimetria d'una família feliç, Lia Piano ha volgut immortalitzar la que podria ser la seva família. Ho fa a partir de la mirada de la tapdebassa, la petita d'una família esbojarrada i lliure. Amb ella hi viuen els seus germans, en Giole, un tartamut fascinat per la química, en Marco amb una pubertat explosiva, la mainadera Concepcita Maria, una calabresa que deixa anar estirabots amb un italià barrejat, i òbviament també, la mare que es passeja amb tacons per tota la casa buscant les seves ulleres de llegir, i el pare, sempre construint i desconstruint coses i amb el projecte de fer un veler. Però amb ells també hi viu en Pippo, el gos a qui l'autora li dedica el llibre, amb uns quants gossos més. I també unes cinquanta gallines que es passegen per la casa lliurement, o fins i tot, centenars de granotes que apareixen als estius.

Aquest és el relat d'una família eixelebrada i lliure que sovint es veu obligada a plantejar-se què vol dir ser normal i què és realment la normalitat.
Em vaig presentar a la festa de carnaval de l'escola amb en Pippo, vestit de vaquer. Vam guanyar el premi a la millor disfressa de vaquer i l'endemà la mestra va cridar la mare que l'anés a veure. La nostra infantesa va ser una rastellera infinita d'avisos, citacions, notes, informes al director, senyora ho dic pel bé de la nena, sacsejos de cap i mirades al cel.

Lia Piano és filla de Renzo Piano un arquitecte de renom Italià constructor d'obres emblemàtiques com el Centre Pompidou de París o el Centro Botín de Santander. Podríem identificar-lo amb el personatge esbojarrat i sempre tancat al soterrani de la casa que apareix a la novel·la, però ja a l'inici del llibre Lia Piano ens aclareix que en aquesta història l'única cosa que és real és la casa, i d'aquí el títol de la planimetria, perquè el personatge principal és precisament l'espai on la família es mou, un espai ple d'estances àmplies i amb un gran jardí indòmit. Piano explica que per a ella l'escriptura i l'arquitectura estan entrellaçades, a l'inici del llibre hi ha un dibuix de la casa on va créixer, fet per l'arquitecte Sunji Ishida. Un dibuix que cada dia, abans de posar-se a escriure, observava durant una bona estona.

En definitiva, un llibre on tots ens voldríem quedar a viure.

Més informació:

• Lia Piano a les Biblioteques
• Lia Piano: “Somos una familia de locos competentes”

Recomanat per Gemma Tomàs. Bib. Antònia Torrent i Martori. Arenys de Munt. 

"I del cel van caure tres pomes", una novel·la on l’autora amb el títol ens inicia cap a un petit tast de la cultura armènia.

A Armènia és tradició després de contar una rondalla tancar-la amb la dita: “I del cel van caure tres pomes, una per a qui ho va veure, una per a qui ho va contar i una per a qui ho va escoltar”. 
Nariné Abgarian fa ús de la resta de la màxima per estructurar el llibre en tres capítols, on en cada un d’ells es narra, d’una manera tendra i entranyable, el dia a dia de cada personatge. Històries personals dels habitants del petit poble de muntanya anomenat Maran, territori pràcticament a punt de desaparèixer a causa de les penúries provocades per la guerra i la fam. Unes situacions dures que superen la seva gent gràcies a l’esforç, a la tenacitat i al bon veïnatge, tot un exemple de lluita i de vida.

Primera novel·la armènia en català, i la seva lectura et permet viatjar a la increïble cultura i història d’Armènia i aconsegueix acostar-te als costums, a les tradicions, a les creences i també a la riquesa de la gastronomia d’aquest país.

Més informació:

• Nariné Abgarian a les Biblioteques
• Maran o l'Armènia fabulosa

Recomanat per Bib. Ferrer i Guàrdia. Alella. 

Guanyadora del Premi al Millor Còmic Nacional 2015,  el còmic de Paco Roca publicat per Astiberri és una obra plena de ressons autobiogràfics de la vida de l’autor valencià, que el va fer després de la mort del seu pare i el naixement del primer fill.

Narra la història de tres germans que tornen a la casa familiar on van créixer just un any després de la mort del seu pare. La primera intenció és arreglar la casa per vendre-la, però removent objectes, netejant l’interior i arreglant el jardí els records comencen a bategar de nou i el que era un simple trobada de germans acaba sent un viatge als millors records del passat, un viatge per la memòria familiar que els uneix de nou.

En Paco Roca ofereix un còmic amb un to molt càlid i proper, familiar. A l’hora de descriure el seu pare i la relació entre els germans, utilitza una narrativa que barreja escenes del passat i del present, aconseguint assolir un clima ple d’intimitat i emocions pausades que submergeixen al lector en una preciosa història sobre els lligams sentimentals i el seu significat.

Més informació:

• Paco Roca a les Biblioteques
• Paco Roca a la Viquipèdia
• La casa a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Martí Rosselló i Lloveras. Premià de Mar. 

Carcoma és la primera novel·la de la seva autora, Layla Martínez, i que segurament esdevindrà una autèntica joia de la literatura de terror. Carcoma és una breu però contundent història de venjança, una història d'ànimes errants, fantasmes i ombres que us provocarà autèntics malsons. Però no és una narració vulgar sobre la típica mansió encantada, amb fantasmes de llençols blancs que donen ensurts de matinada. En les seves pàgines descobrim uns personatges femenins potentíssims, plens de ràbia i rancor, víctimes insurrectes d'una violència patriarcal sistèmica. A tots aquests ingredients hi cal afegir una dosi de memòria històrica i una altra ben potent de consciència de classe. Si us agraden les històries d'aparicions en plena llum del dia, les històries familiars amb fonament i els personatges ben elaborats, les històries crues i potents, aquest és un títol perfecte, una primera novel·la breu que ha posat el focus sobre la seva jove autora i ha despertat les ganes de més.

Més informació:

• Layla Martínez a les Biblioteques
• ‘Carcoma’, la venganza literaria de Layla Martínez
• Entrevista "‘Carcoma’: el fenómeno literario que bate la tierra y despierta fantasmas"

Recomanat per Gemma Medina. Bib. Joan Coromines. El Masnou.