Aquest llibre de Melanie Joy explora la manera com els humans percebem i tractem els animals, i ho fa des d’un punt de vista psicològic i cultural. Introdueix i desenvolupa el concepte de “carnisme”, que descriu com un sistema de creences invisible, però profundament arrelat que ens condiciona a menjar alguns animals mentre estem emocionalment vinculats amb altres, com els gossos.

Joy argumenta que aquesta forma de pensar no és inherent ni natural, sinó apresa socialment i reforçada per normes culturals que fan que consumir carn sembli “normal, natural i necessari”. El text combina investigació acadèmica, reflexió ètica i exemples reals per mostrar com funciona el "carnisme", els mecanismes psicològics per justificar el consum d’animals i com aquests mecanismes ens mantenen desconnectats del patiment que causa la indústria alimentària i altres usos d’animals.

Per què ens estimem els gossos… no és només un assaig sobre menjar o animals, sinó una invitació a reflexionar sobre com les creences culturals condicionen profundament les nostres accions. És un llibre que provoca, fa pensar i pot canviar la manera com veus la teva relació amb els animals i l’alimentació.

Més informació:

• Melanie Joy a les Biblioteques
• Melanie Joy a la Viquipèdia

Recomanat per Cèlia Bonastre. Bib. Torras i Bages. Vilafranca del Penedès.

Sempre hi ha intencionalitat? És just aplicar la mateixa mesura a situacions tan diferents?
L’obra utilitza l’humor i la repetició com a recursos per facilitar la comprensió dels infants més petits (a partir de 3 o 4 anys), que poden seguir fàcilment el fil narratiu i anticipar què passarà. Al mateix temps, ofereix múltiples capes de lectura que la fan especialment rica fins als 6 o 7 anys, quan els infants ja poden analitzar amb més profunditat conceptes com la norma, la responsabilitat, la intenció i la proporcionalitat de les conseqüències.
Des d’una perspectiva educativa, el llibre esdevé una eina molt valuosa per treballar:
• L’educació emocional, ajudant els infants a identificar sentiments com la frustració, la tristesa o la sensació d’injustícia.
• El pensament crític, fomentant el debat sobre què significa realment “portar-se malament” i si totes les conductes mereixen la mateixa resposta.
• L’empatia i la companyonia, ja que el racó, concebut inicialment com un espai d’aïllament, es transforma en un lloc de trobada i comprensió compartida.
• La revisió de les pràctiques disciplinàries, convidant adults i educadors a reflexionar sobre l’eficàcia del càstig i la importància del diàleg.
El llibre pot ser utilitzat tant en l’àmbit familiar com a l’escola o a la biblioteca, com a punt de partida per a converses sobre normes de convivència, resolució de conflictes i alternatives al càstig punitiu. La lectura compartida permet generar preguntes obertes, escoltar els punts de vista dels infants i construir conjuntament criteris més justos i respectuosos.
En definitiva, El Racó de pensar no només és una història atractiva i visualment estimulant, sinó també un recurs pedagògic que promou una educació basada en l’escolta, la reflexió i l’acompanyament emocional, contribuint a desenvolupar infants més crítics, empàtics i conscients de les seves accions.

Més informació

Recomanat per Vanessa Márquez Beltrán de la Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú

L’Elma és una nena intrèpida i lliure que viu al bosc amb el seu Pare Ós.
Coneix el seu entorn, el respecta i l’estima. Tot al seu voltant és aventura i felicitat. Però el Pare Ós guarda un secret: com és que l’Elma, una nena humana, té un Pare Ós?
Fins que, com a totes les aventures, arriba el dia d’emprendre el camí. Entre postes de sol, boscos espessos i nits estrellades, l’Elma i el seu pare van a trobar la solució d’aquest misteri.
Aquest còmic amb uns dibuixos expressius i plens de tendresa (i lletra de pal!) ens narra un viatge èpic i ple de fantasia que ens farà entendre que créixer és la millor de les aventures.
Si us agraden les històries que us deixen amb ganes de més, aquest és el vostre còmic.

Recomanat per Susanna Garcia-Prieto de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

El guionista i director Aaron Schimberg ens proposa una faula moderna al voltant de la imatge personal. 

Edward (Sebastian Stan) vive amb una malaltia que li deforma la cara en un apartament de Nova York. L'arribada d'una nova veina, Ingrid (Renata Reinsve) suposarà per a Edward un estímul emocional i professional, ja que l'Ingrid es dramaturga i directora teatral, i ell vol ser actor. Quan li proposin una teràpia experimental que li pot donar un aspecte "normal", Edward no s'ho pensarà dues vegades. Però les coses no sortiran tant bé com sembla, i més quan aparegui en escena Oswald (Adam Pearson), un actor amb la cara deformada per una malaltia.

Reprenent la història de La bella i la bèstia, Schimberg ens convida a una reflexió al voltant de la bellesa exterior i interior, de la necessitat de l'acceptació popular, i del saber estar bé amb un mateix. Tot i que la premisa pot sonar carrinclona, l'encert de A different man és parlar de tot plegat des de l'acidesa i l'humor negre, sovint posant l'accent en el que és més ridícul de les actituds personals. Així, demolint un clixé rere un altre i retorçant el guió, la pel·lícula agafa el to d'una comèdia sense deixar de ser un drama.

A different man va guanyar el premi al millor guió del Festival de Sitges, i el seu protagonista, Sebastian Stan, l'Os de plata a la millor interpretacio masculina a la Berlinale.

Més informació:

• Aaron Schimberg a les Biblioteques
• A Different Man a la Viquipèdia

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents i Rosés. Sant Pere de Riudebitlles. 

La Rain és una noia que sempre ha volgut estudiar a l'Academia formant part de l'ordre Amanecer. Però es troba amb estrebancs ja que ella no té un cognom important. A més, descobrirà que l'Academia guarda molts més secrets dels que s'imaginava.
El seva història s'entrecreua amb l'Ash Blake, una noi canalla i impertinent amb un caràcter marcat per la venjança i que donarà lloc a una tensió i química irresistibles entre els dos protagonistes.

No et pots perdre aquesta entretinguda novel·la plena de misteris, romanç i màgia.

Més informació:

• Nerea Llanes a les Biblioteques

Recomanat per Noemí Meroño. Bib. Mn. Joan Avinyó. Cubelles.

Dins la col·lecció "1001 curiositats" del segell l'Arca de l'editorial Redbook, afincada a Teià, trobem aquesta guia d'enoturisme de la mà de Jordi Bastart i Cassé. Jordi Bastart és escriptor i fotògraf i trobem al catàleg de les biblioteques 70 referències bibliogràfiques, entre llibres i articles de revista, la major part dels quals dedicats a guies de viatge. 

En aquest cas, l'autor ens planteja un itinerari en cotxe per les DOQ del Priorat, i les DO del Montsant, Costers del Segre i Terra Alta. Deu rutes que inclouen el plànol, les recomanacions turístiques, gastronòmiques i sobretot els cellers que es poden visitar per la zona, i al final de cada ruta hi trobem les experiències destacades. 

En tots els casos Bastart afegeix enllaços web i amaneix les descripcions amb històries i anècdotes dels seus viatges.

Més informació:

• Jordi Bastart a les Biblioteques
• Redbookediciones

Recomanat per Bib. Ramon Bosch de Noya. Sant Sadurní d'Anoia. 

Leigh Bardugo, és una autora juvenil de literatura fantàstica, especialment reconeguda per les seves novel·les del Grishaverse. 

Aquesta nova sèrie, que comença amb "La Novena casa" i continua, de moment, amb "La Huella del infierno", tot i mantenir-se en el terreny de la novel·la juvenil es torna més fosca, pensada per un públic més adult.

Ambientada a l'Universitat de Yale, està protagonitzada per l'Alex Stern, una jove conflictiva, que ha crescut a Los Angeles, amb una mare hippie i que va deixar els estudis aviat. Després de ser la única supervivent d'un homicidi múltiple, rep una oferta per anar a estudiar a la prestigiosa universitat. Allà, passarà a formar part de "la Novena casa", Leteo, encarregada de supervisar la resta de societats secretes que hi ha a Yale. 
Una història plena d'acció, ritme constant, sorpreses i màgia. Amb una protagonista potent, l'Alex Stern, que té la capacitat de veure als morts (els grisos els anomenen), acompanyada d'uns secundaris meravellosos, com el misteriós Darlington, el seu mentor.
Un original thriller sobrenatural que no deixarà us deixarà indiferents.

Més informació:

• Leigh Bardugo a les Biblioteques
• Leigh Bardugo a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Manuel de Pedrolo. Sant Pere de Ribes. 

Recull d'entrevistes fetes a cinquanta viticultores majoritàriament de l'Alt i Baix Penedès, i també de zones de l'Anoia, Alt Camp, Baix Llobregat i Vallès Occidental. Converses directament dutes a terme a l'entorn natural de les pageses, a la vinya, al tros, al celler. Agricultores joves, d'altres més experimentades, unes treballen la terra, altres són al laboratori, altres desenvolupen tasques també comercials... totes elles lligades fortament a la seva vinya.

L'autora és Maria Rosa Ferré, experta fotògrafa i antigament vinculada al món empresarial, ens ofereix un mosaic acolorit de realitats ben diverses, començant per una descripció de la viticultora entrevistada, la història de la seva família i la seva finca, fotografies de la protagonista, la conversa informal i la visita al terreny.

Es parla de la feina al camp, del paper de les dones a les masies i a les vinyes, de la tradició familiar i dels reptes del futur, de la tecnologia i del canvi climàtic, de les alegries i preocupacions...

Acaba amb un sentit agraïment que fa palesa la relació estreta que s'ha creat entre l'autora i les dones viticultores del llibre.

Més informació:

• Web de l'autora
• Fitxa editorial de l'obra
• Converses a peu de vinya: 50 viticultores del Penedès
• Presentació de "Converses a peu de vinya" de Maria Rosa Ferré

• El reportatge. Llibre "Viticultores del penedès, converses a peu de vinya"

Recomanat per Glòria Bricollé de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d'Anoia.

Bienve Moya ens endinsa a la lectura d’un món llegendari, on narra l’imaginari col·lectiu d’un personatge històric, Mir Geribert, un noble d’alt llinatge, hereu de l’estirp dels vescomtes de Barcelona que va viure a cavall de l’any 1000.

Mir Geribert és un senyor de la guerra, àvid de poder, cabdill feudal dels senyors establerts a les noves colònies cristianes, enfrontat a la fràgil autoritat del jove comte Ramon Berenger I. Un home rebel que es proclama, fins i tot, príncep d’Olèrdola; impulsiu, de caràcter intemperat, desafia l’ordre secular establert.

L’autor Vilafranquí – Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura Popular – ens evoca una època tumultuosa, crucial en l’esdevenir de les terres situades a l’oest del comtat de Barcelona, “terres de ningú” – tal com les anomena –, que delimitaven la marca del Penedès, frontera amb les taifes musulmanes.

Una lectura àgil, amena i, alhora, enriquidora sobre un perdedor valent, atractiu i orgullós capaç d’haver canviat els designis de la història.

Més informació:

• Bienve Moya a Viquipèdia
• Article sobre l'obra a Eix Diari

Recomanat per Francesc Alert Sorribas de la Biblioteca Joan Sardà i Lloret de Sant Quintí de Mediona.

Una novel·la gràfica de Ethan Hawk i Greg Ruth amb unes increïbles il·lustracions que capturen el detall de les expressions facials en una història carcerària que resulta el fil conductor per mostrar la relació pare i fill en una família disfuncional en una modesta ciutat texana. La novel·la impacta per la seva violència descarnada i per la facilitat amb que l'acció i les imatges es van transformant en el cervell com si es tractés d'una pel·lícula.

Ethan Hawk no és només una estrella de Hollywood, també és actor, director i escriptor de diverses obres, entre elles la novel·la gràfica Indeh.

Més informació:

• Pàgina web d'Ethan Hawke
• Ethan Hawke a Viquipèdia
• Fitxa editorial de Meadowlark

Recomanat pel Bibliobús Montau de Vilafranca del Penedès.

És una pel·lícula sobre l’amor i l’amistat entre dues adolescents que viuen aquesta època de la seva vida molt intensament a l’escola i a casa en cerca de la felicitat.

La que porta la iniciativa és la Juliet, una noia eixelebrada, força creguda, molt segura de si mateixa i que domina a pares i mestres. Se sent poc estimada pels pares, ja que de petita la van enviar a les Bahames, lluny d’ells, i ara la deixen uns mesos en un centre per marxar ells a Anglaterra quan ella té tuberculosi. Intenta tapar aquesta soledat amb el seu comportament esverat, sempre actiu i buscant l’escalf en una altra companya que troba a punt: la Pauline.

La Pauline és una noia solitària, amb poques amistats... i quan troba la Juliet s’hi aboca totalment, de tal manera que canvia la relació amb la seva mare, s’hi rebel·la, la tracta d’ignorant, no vol estudiar ni treure’s el batxillerat… Una rebel·lia que és un signe clar de l’adolescència.

La seva amistat és tan intensa i són tan dependents l’una de l’altra que volen el mateix, fan el mateix, tenen els mateixos ídols (Mario Lanza), entren en el mateix món fantàstic, adopten els noms dels personatges de la família reial… i finalment sorgeix entre elles l’amor sexual, l’homosexualitat.

El pare de la Juliet ho capta aviat com una amistat insana, com una relació poc recomanable, i vol tallar-la sigui com sigui. Els pares de la Pauline són més innocents en aquest aspecte; el pare diu que aquesta amistat no és bona perquè estan molt de temps tancades a casa i no respiren aire pur ni fan exercici. La mare també és més tolerant, pensa que tot és innocent i li costa veure aquest aspecte sexual en la relació de les dues noies.

Un altre sentiment que aflora en tota la pel·lícula és l’odi. Un odi que destil·la en les mirades de la Pauline cap a la seva mare (ja diu: ”ulls marrons, odi ardent”), unes mirades que fan por per la idea que comença a créixer en el seu interior: planeja fredament matar-la. Tot i aquest odi vers la mare, té un moment de dolçor cap a ella quan, abans de matar-la, li diu que es mengi un dolç per berenar perquè pensa que serà l’últim gust que es donarà, l’últim gaudi que tindrà.

La Juliet també odia al seu pare perquè passa d’ella i no se l’estima. És un home situat a un lloc social alt, ha d’aparentar i complir en el seu treball, i la seva filla i la seva dona queden relegades a  un pla inferior, no els fa cas. És per aquest motiu que la mare de la Juliet es busca un amant, una altra persona que estigui una mica per ella.

També hi ha unes espurnes de bogeria, elles mateixes diuen que estan boges: quan repassen els sants fent l’amor, quan cremen tot l’anterior (Mario Lanza) per fer net en cerca de la felicitat, quan planegen fredament l’assassinat de la mare…

Un altre sentiment a remarcar és la falsedat de la família de la Juliet, el pare fa veure que els dona el seu suport, quan el que vol és separar-les i enviar la filla a Sud-amèrica.

El tractament que elles fan de la mort és natural, no solament amb la preparació de l’assassinat de la mare, sinó també quan, pensant en el suïcidi, diu que “la vida no val la pena i la mort és una forma fàcil de fugir”, o quan la Pauline té molt clar que vol morir.

Somnien un món utòpic de felicitat, amor, festes, balls, viatges, una vida en un quart món, en un país de fantasia, amb uns personatges idealitzats (dels quals elles prenen el nom) que els fan reviure en la seva pell escrivint cartes i vivint la seva vida, ofegant la religió en la figura del capellà que queda decapitat, burlant-se del psicòleg que queda travessat per la llança….

Pel que fa a la posada en escena, no he trobat prou encertada la caracterització de les dues protagonistes per fer-les creïbles en els seus catorze anys, i en certs moments he trobat la interpretació de la Kate Winslet una mica massa teatral. M’han agradat molt les alternances d’imatges en blanc i negre (els somnis)  i en color (la realitat). És un goig poder gaudir d’uns primeríssims plans com els que ens ofereix tota la cinta: d’ulls amb mirades d’amor, d’admiració, d’odi... Mirades matadores que ho diuen tot sense paraules, boques gesticulant enfadades amb música de fons, peus corrent, mans per matar la mare…

La pel·lícula comença amb unes imatges angoixants de les noies tacades de sang i corrent, les quals et fan pensar que s’anirà convertint en un drama negre amb la culminació del fosc final. Si pensem que està basada en fets reals... esborrona!!!!

“És un miracle que aquestes dues criatures celestials siguin vertaderes”

Crítica feta per Rosa Maria Albaigès i Moragues de la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès en el marc del projecte Escriure de Cinema

Hook, la continuació d’un clàssic

Què passa quan adaptem un clàssic de la literatura infantil a la pantalla gran, i el convertim en una història més nostra, amb personatges que van més enllà del que està escrit? Doncs la resposta la trobem a l’obra de Steven Spielberg, Hook, el capitán garfio (Hook; 1991), una adaptació cinematogràfica del clàssic de J. M. Barrie, Peter Pan (1904).

Quan es va estrenar la pel·lícula a la dècada dels noranta, Steven Spielberg ja era un director de renom gràcies a films com Tiburón (Jaws; 1975), Encuentros en la tercera fase (Close Encounters of the Third Kind; 1977), En busca del arca perdida (Indiana Jones: Raiders of the Lost Ark; 1981) i els dos films posteriors de la saga Indiana Jones, E.T. el extraterrestre (E.T.: The Extra-Terrestrial; 1982), entre d’altres. Amb la seva filmografia ja havia aconseguit diversos premis i nominacions que el van convertir en un director conegut mundialment, i una de les promeses del cinema de Hollywood de la segona meitat del segle XX.

A la dècada dels noranta, doncs, Spielberg decideix adaptar el gran clàssic Peter Pan, el qual Disney ja havia adaptat anteriorment en versió animada amb molt d’èxit (Peter Pan (Clyde Geronimi, Hamilton Luske, Wilfred Jackson; 1953)). En aquesta nova versió, el director va voler plasmar el mite del nen que no vol créixer a través d’un film que es vol situar com una continuació temporal de l’obra original.

Cronològicament la història comença després de les aventures de Peter Pan i Wendy al País de Mai Més. En Peter (Robin Williams) segueix visitant la Wendy (Maggie Smith i Gwyenth Paltrow, de jove). Mentre ella es va fent gran i envelleix, i ell segueix sent un nen perdut. En una d’aquestes visites, Peter s’enamora de la Moira, la neta de Wendy, i decideix quedar-se amb ella i abandonar Mai Més. En Peter es fa gran, s’oblida de qui és, i es converteix en un executiu d’èxit amb poc temps per a la família, i sense ganes de riure i de divertir-se. En un viatge de la família a Londres per visitar la Wendy, el capità Garfi (Dustin Hoffman) segresta els dos fills d’en Peter, en Jack i la Maggie, i se’ls emporta al País de Mai Més. Allà, en Garfi i l’Smee (Bob Hoskins) convenceran els dos nens que el seu pare no se’ls estima. En Peter, ajudat de la petita fada Campaneta (Julia Roberts), torna a viatjar fins al paradís dels nens perduts per rescatar els seus dos fills. Allà s’adonarà de qui és realment.

Com es pot comprovar, el repartiment d’actors i d’actrius és propi d’una superproducció de Hollywood, amb cares conegudes del món del cinema del moment. Els dos principals actors, Hoffman i Williams, fan una gran actuació. En el cas de Robin Williams, ningú com ell podria interpretar el paper del nen-adult Peter Pan, transformant-se en un nen al crit de “Bangarang!”, amb la brillantor als ulls amb què en Robin ha transmès sempre aquella alegria i felicitat en els seus projectes cinematogràfics. A en Hoffman també li surt brodat el paper d’un Garfi amargat, ple de menyspreus cap a si mateix, i amb una dependència emocional del seu ajudant Smee. En cada primer pla, en Hoffman ens transmet tota la infelicitat, l’odi i la venjança que pressuposem a un Garfi ridiculitzat per un grup de nens.

Pel que fa als efectes especials, estan prou encertats en el seu conjunt, tot i que el País de Mai Més no acaba de trobar l’efecte de lloc màgic, lliure d’adults, on els nens poden ser i fer el que volen. Potser sembla més un indret que un adult crearia per als nens perduts. Tot i això, l’estada d’en Peter a Mai Més està plena d’anècdotes divertides i emotives que fan que la durada de la pel·lícula (140 minuts) sigui més amena. Podem veure com l’enginy i la creativitat fan dels nens perduts uns autèntics nens sense adults, amb tot el que això comporta. En aquesta versió, Spielberg crea un personatge anomenat Rufio (Dante Basco), que lidera els nens perduts després de la marxa d’en Peter. La lluita entre Rufio i Peter Pan aporta una bona sessió d’entreteniment. El punt més emotiu el posa una Campaneta afligida per l’enamorament no correspost de Peter Pan, qui, a més a més, no se’n recorda, d’ella.

La tasca de Spielberg era difícil: portar a la pantalla un món que estava a l’imaginari col·lectiu de tots els espectadors, tant infants com adults; transmetre el mite del nen que no volia créixer, i fer una continuació d’una obra que ja havia estat un èxit a la literatura i al món animat. Podríem donar per aprovada la pel·lícula, encara que no arribés a convertir-se en un èxit com d’altres de les seves.

Crítica elaborada per Mireia Domínguez de la Biblioteca Torras i Bages, Vilafranca del Penedès en el marc del projecte Escriure de Cinema.

M’agrada el cinema d’històries reals, de personatges de carn i ossos, defujo de la fantasia, i a Big Fish n’hi ha molta. I al contrari del què em pensava... m’ha agradat!

I jo em pregunto, per què?

Hi ha molta poesia visual per explicar el món particular d’Edward Bloom, el protagonista; un món fantàstic que el seu fill Will no accepta, que rebutja i del qual s’avergonyeix. I aquest fet és el que em convida i m’atrau d’aquesta pel·lícula, perquè jo soc també aquest fill cansat de falòrnies que el pare explica a casa i als amics, inclús el dia del seu casament, tot acaparant l’atenció dels convidats, quan els protagonistes haurien de ser el fill i la seva esposa.

La mort és un bon sacsejador de consciències i de la pròpia vida, és el moment de poder aclarir els dubtes que ens roseguen i no ens deixen ser feliços. “Pare vinc a conèixer les versions veraces dels esdeveniments...”, “Ets com un iceberg, del qual solament veiem el 10% de la superfície... No tinc ni idea de qui ets... només m’has dit mentides...”. Aquestes reflexions ens les podem fer cadascun de nosaltres sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra família, les amistats, els polítics, etc. I segurament descobrirem una realitat diferent de la que ens han mostrat o ens hem cregut. Però tornem a la pel·lícula...

No faré comparances amb la novel·la de Daniel Wallace en la qual s’inspira, no l’he llegida. Us parlaré dels sentiments i de les reflexions que m’ha provocat veure (i mirar!) aquesta pel·lícula. La imatge és un llenguatge visual, això vol dir que els paisatges, els personatges, els vestits, l’ambientació, els objectes, les situacions... han de parlar en tan sols mirar-los. I crec que el director, en Tim Burton, va saber escollir i trobar la forma d’agafar-me de la mà, a una escèptica, per introduir-me en la seva forma d’explicar la història del “Peix Gran”.

Cada home, cada dona, cada nen, cada nena escollits per posar cara i donar forma als diferents personatges estan molt encertats, són creïbles: la bruixa, un clàssic dels contes infantils; el monstre, en Karl, només de mirar-lo que inspira tendresa; el director del circ, el mestre de cerimònies entre la realitat i la il·lusió; el poeta, primer conformista i després atracador i finalment un ric mecenes; el metge, dels que formen part de la família, una mica bruixot; l’Edward Bloom i la Sandra, la seva dona; el fill, Will Bloom, qui ens explica la vida del seu pare i la relació entre tots dos, i la Joséphine, la seva dona. M’han commogut més els personatges de ficció (o són reals?) que els protagonistes de carn i ossos, els que narren en present. Què m’ha passat?

Els ambients. Hi ha moments èpics: l’Edward de jove necessitava ser un heroi. Hi ha moments esbojarrats que et provoquen riure: les penalitats que viu l’Edward al circ o a la guerra. Hi ha moments de pura poesia: la trobada amb el monstre, l’inici de la seva amistat, el pas cap a la maduresa, l’arribada al poble anomenat Spectre i el seu significat en el camí vital d’una persona, i la imatge de les sabates... quin encert! El moment a la banyera del matrimoni de l’Edward i de la Sandra, més poesia visual! I el moment de la mort, quan en Will es veu forçat a entrar al món del seu pare per acompanyar-lo en el seu comiat... aquí les llàgrimes anaven lliscant per la cara d’una escèptica.

Les dues dones de la família Bloom, la Sandra -la dona del pare- i la Joséphine -la dona del fill-, respecten, admiren i escolten les històries fantàstiques, en cap moment li donen la raó, però tenen la capacitat de crear un espai de convivència on també fan cabre el fill decebut i escèptic.

El naixement d’un fill és un moment important per als pares. L'Edward, que no ha pogut ser-hi, fabrica una història fantàstica per tapar, segurament, el seu dolor. I sense posar-hi gaire èmfasi ens assabentem que la mare de l’Edward, l’àvia de Will, tenia un amant. L'Edward se sentia estimat quan era petit? O el seu món fantàstic era el seu refugi per trobar el reconeixement i l’estima que li havia mancat?

El dubte: el fill, en Will, tot regirant papers i estirant del fil descobreix que les històries fantàstiques tenen molt de realitat. I arribem al dia de l’enterrament de l’Edward, al món real. No hi falta ningú, vestits i caminant com a gent normal. Bé, el monstre també hi és (hi ha persones que tenen un defecte en les hormones del creixement), hi són tots els personatges, Tots!

I el peix, el Big Fish: és el fil conductor de la pel·lícula, comença i acaba amb el peix, l’esperona a sortir del seu poble, a buscar espais més grans tal com llegeix a l’enciclopèdia, el convida a no deixar-se atrapar per les convencions, com l’aconsella la bruixa, i apareix en moments importants de la vida de l’Edward, com ara el naixement del fill. No deu ser fàcil lligar tot aquest garbuix: el moment present-real i el món il·lusori, afegint-hi el descobriment que la ficció es basa en fets reals, la qual cosa provoca que tant el fill com l’espectador es qüestionin les seves conviccions, creades sobre percepcions que han resultat incertes.

I en Tim Burton ho aconsegueix! Ha posat en qüestió alguna de les meves conviccions, m’interpel·la, i fa que em pregunti: la fantasia és útil i necessària? La realitat que jo veig, és l’única veritat? La racionalitat ho explica i analitza tot?

Us recomano que veieu i sobretot mireu Big Fish!

Crítica elaborada per Elvira Mestres Bertran de la Biblioteca Torras i Bages, Vilafranca del Penedès en el marc del projecte Escriure de Cinema.