Amor de tardor
Amor de tardor: quan cau la fulla
La tardor s’associa amb l’edat madura. La societat sol tenir, en general, una visió negativa de la tercera edat. S'associa amb malaltia, manca d'il·lusió o soledat, entre altres aspectes, però més enllà de mites i prejudicis, és una etapa que cada persona viu de manera diferent i en què també hi ha lloc per a l'amor, les sorpreses, la saviesa, els desitjos ...
El cinema moltes vegades s'encarrega de explicar-nos històries que mostren aquestes facetes i són una oportunitat per reflexionar, aprendre i descobrir nous punts de vista sobre la vellesa. Aquestes 10 pel·lícules són un bon exemple. T'animes a veure-les?
Les 10 pel·lícules imprescindibles sobre l'amor tardorenc
Sembla que la tasca de Haneke és mostrar-nos el que volem eludir, com el pitjor de la vellesa, la malaltia, però també de l'egoisme, del dolor, del sacrifici i com indica el títol de l'amor.
La història d'una parella octogenària francesa s'ha convertit en una de les pel·lícules més tendres. Anne i George són dos professors de música retirats que han viscut tota la vida junts, però, el destí els posa a prova quan han d'enfrontar la malaltia d'ella, l’Alzheimer. La pel·lícula ens mostra tots els problemes que això comporta amb la distància i cruesa necessària. Interpretada de manera magistral per Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva.
El director alemany s'atreveix amb un tema tan controvertit com poc explorat en el món del cinema: el sexe a la tercera edat. Dresen ens fa veure que el sexe i la passió no és una cosa que s’hagi de perdre amb el pas dels anys.
La història ens presenta Inge, una mestressa de casa d'avançada edat que es ve embolicada en un triangle amorós entre ella, el seu marit i un home anomenat Karl, en una història en el que veiem no només amor i sexe sinó una reflexió sobre la vida. Una història transgressora amb només quatre actors (totalment desconeguts a Espanya) i sense cap banda sonora ni música ambiental.
Elsa y Fred (Marcos Canevale, 2005)
Aquesta entranyable història, que té també una versió americana dirigida per Michael Radford (2014), narra la trobada de dues persones, una dona i un home, que viuen la tercera edat de forma radicalment diferent. Alfredo (Manuel Alexandre) és un home seriós, responsable i una mica apàtic després de quedar-se vidu. Es muda a un pis petit i allà coneix a Elsa (China Zorrilla) que està plena de vitalitat i es mor de ganes de complir diversos somnis.
El que per a ells suposa un vital retorn a l'adolescència és vist pels familiars de tots dos com una completa bogeria. El problema? Tots dos sobrepassen els 80 anys d'edat. Una pel·lícula bonica, esperançadora i molt divertida.
Cuando menos te lo esperas (Nancy Meyers, 2003)
És ben sabut que la comèdia d'embolics i enfrontament entre sexes va ser, al Hollywood clàssic, una de les fórmules genèriques més socorregudes. Originalment destinades al públic femení, l'ampliació dels límits censors va anar canviant aquest tipus de propostes, adaptant-les als temps: dels amors entre persones d'edats semblants, hem arribat a peripècies d'amants del mateix sexe o històries entre éssers de diferents edats, el principal leit motiv d'aquest film en el qual, per filar encara més prim, es proposen fins a dues unions d'aquest tipus.
Jack Nicholson és un solter empedreït a qui li agrada sortir amb noies molt més joves. Un cap de setmana pateix un incident amb la seva última conquesta, i acaba sent la mare de la núvia, Diane Keaton, la qual es fa càrrec d'ell. Espurna, molt d'humor i també amor. Perquè l'amor no té edat, per més tòpic que soni.
Les comèdies romàntiques no sempre estan protagonitzades per adolescents.
Le Week-end (Roger Michell, 2013)
Com ens canvia la vida després de la jubilació? Aquest és un dels dubtes que es planteja un matrimoni britànic (Jim Broadbent i Lindsay Duncan), que decideix passar un cap de setmana romàntic a París per rememorar la seva lluna de mel. Enfrontar una nova etapa de la vida, amb la persona que ha estat sempre al teu costat, hauria de ser més fàcil, però no sempre és així.
Una història sorprenent, bonica i molt humana, que a més de convidar a reflexionar sobre el mite de l’amor etern, treu més d'un sospir i molts somriures.
Cerezos en flor (Doris Dörrie, 2008)
Aquesta entendridora pel·lícula que retrata la societat contemporània desinteressada per l'altre i la vida en parella, relata els últims dies d'una parella gran que viu al dia en una petita comunitat de Baviera. Tot canvia quan la dona, Trudi, s'adona que els dies del seu espòs estan per finalitzar. Guarda el secret i li proposa fer un viatge al Japó com ho havien somiat en la seva joventut. Abans d'anar, ella mor plàcidament en una habitació d'hotel, però ell decideix emprendre el viatge sol, decebut per la indiferència dels seus fills. Al Japó hi ha la bellesa natural que la seva dona anhelava veure i la plàcida relació de la vida amb la mort.
Una versió lliure i actualitzada, a més d'afortunada, de Cuentos de Tokyio, l'obra mestra de Yasujiro Ozu, serveix a Doris Dörrie per tornar, en la primera meitat d'aquesta Cerezos en flor, sobre el vell tema dels fills i dels pares, de les seves trobades i desavinences; de les vides dramàticament incompatibles. Però en una segona part insòlita, l'alemanya fes un pas més enllà i es porta la seva història a la mateixa Tòquio per traçar un plausible, sovint estremidor quadre de redempció i habituació a la soledat i la pèrdua. Sensible, molt sovint bella, demostra que els anys li estan fent bé a una cineasta que va començar de jove irada i ha acabat polint el seu estil a força de contenció i classicisme.
Podria ser un relat de Charles Baxter o Alice Munro, tan fràgil com una estalactita a punt de fondre sobre una ferida. No és tant la vellesa el que es debat en '45 anys' sinó l'amor assotat pel temps, que és el mateix que l'amor modelat pel silenci. És l'altra cara de la moneda de la magnífica Weekend (2011), l'anterior pel·lícula d'Andrew Haigh, tan preocupada pel naixement de l'amor, amb els seus titubejos, la seva falta de sincronització, la seva precària timidesa, la seva por a quedar-se curt o a passar-se de la ratlla.
Aquí també només hi ha dos personatges, però la seva lluita és una altra: entendre què queda d'una relació quan es descobreix el secret definitiu; que la vida és una mentida que t'explica el que més t'estima.
Seria injust treure-li mèrit a la direcció de Haigh, delicada com un origami, i a Tom Courtenay, rondinaire fins quan se sent culpable, però la propietària i senyora de '45 anys 'és una Charlotte Rampling que mira, i ens mira, com si tot en el que creia estigui a punt d'enfonsar-se, i no hi ha res que pugui posar remei al desastre.
80 egunean (Jon Garaño y José Mari Goenaga, 2010)
Una pel·lícula en basc, ambientada a Sant Sebastià, en clau realista i to de melodrama romàntic, sobre el redescobriment homosexual d'una dona de 70 anys al costat d'una antiga amiga a la qual no veia des de 50 anys enrere. Per descomptat, el caràcter a contracorrent de la proposta dels debutants al llarg de ficció Jon Garaño i José Mari Goenaga fa de 80 egunean (80 dies) una de les pel·lícules més insòlites del cinema espanyol recent.
Garaño i Goenaga, notables curtmetratgistes per separat (On the line, del primer, i Tercer B, del segon, han guanyat desenes de premis), demostren que l'homosexualitat com a realitat social normalitzada ha arribat a Espanya per quedar-se. La senzillesa i la credibilitat amb què compten el procés d'enamorament entre una professora de música a la vora de la jubilació i una mestressa de casa després d'una trobada en un hospital són d'una aclaparadora quotidianitat. Els gestos, el llenguatge, les activitats, les reaccions, les relliscades i fins a les mirades cap abaix són percebuts per l'espectador amb somriure còmplice, entre altres coses per l'excel·lent interpretació d'Itziar Aizpuru i Mariasun Pagoaga.
Las herederas (Marcelo Martinessi, 2018)
Narra la història de dues dones d'alt llinatge de la societat paraguaiana que van heretar suficient patrimoni per viure còmodament. Chela és una dona madura que, malgrat la seva edat, no s'ha atrevit encara a obrir-se a la vida. Es manté refugiada a la casa on va néixer, que comparteix amb la seva companya sentimental, la sobreprotectora Chiquita. L'ingrés a la presó d'aquesta, per deutes, l'obliga a sortir de la seva closca. La càmera, amb abundància de plans fixos i suaus plans seqüència, s'introdueix amb elegància en la intimitat reflexiva d'aquesta ànima delicada a qui espanta abandonar la seguretat d'un entorn en què cada dia li és més penós encaixar.
El seu món es descompon. Veiem com ha de malvendre els mobles, les vaixelles, la coberteria, els quadres, el piano. La pel·lícula, amb interpretacions subtils, més de gestos i mirades que de diàlegs, reflecteix un univers femení hermètic, amb mínima presència masculina, reduïda aquesta, en les xerrades d'elles, a mencions a marits insofribles, fills egoistes o amants infidels, com a elements que pertorben la seva pau. I el cotxe de Chela, amb el qual comença a aventurar dels trajectes urbans a altres per carretera, com a metàfora d'un desig de llibertat que condueix a un final exquisit.
El amor es extraño (Ira Sachs, 2014)
Una parella d'intel·lectuals novaiorquesos que porten 39 anys junts es casen. Al cap de poc, un d'ells és acomiadat de l'escola catòlica on imparteix classes de música. Aquest és el punt de partida d’aquesta comèdia dramàtica en què Ira Sachs explica una història d'amor adult posada a prova. El director de Keep the Lights On (2012) descriu la relació romàntica entre Ben (John Lithgow) i George (Alfred Molina), amants de la cultura i de la seva ciutat i amb un sòlid cercle d'amistats. I mostra com el mal moment econòmic que els obliga a viure de gorra en cases separades els fa reflexionar sobre les seves dècades en comú.
Pel·lícula reposada, elegant, delicada i, sobretot, serena. Les pors i els dubtes dels personatges, i també l'amor, madur i relaxat que es professen, es llegeixen en els gestos quotidians i en els subtils apunts sobre la seva història passada (resumida en un superb diàleg en un bar). Formalment exquisida i amb una cadència gairebé musical, el film parla amb maduresa de l'estabilitat emocional i professional com un mite, de les diferències generacionals i de com les relacions sentimentals no són menys fràgils per ser adultes.
