Kenneth Branagh se serveix dels seus records personals d’infantesa per signar una coming of age[1] situada a Irlanda del Nord a finals dels 60. En una època tempestuosa en molts sentits, la vivència del petit Buddy és la del nen que veu com el seu món, fins llavors segur, trontolla i s’esquerda. A banda de descobrir la violència desfermada i sense sentit, el protagonista experimentarà el dol i la pèrdua, però també l’amistat i la fantasia, i la capacitat única que tenim el éssers humans per desconnectar cap a altres realitats.

Feia anys que Brannagh no lliurava una història tan personal ni tan allunyada del mainstream (ara que ja s’havia identificat amb el Poirot), i cal reconèixer-li l’esforç que ha posat en Belfast per evitar caure en el més lacrimògen. L’aposta pel blanc i negre ja dona una idea de les concessions a que està disposat, i encara que hi ha moments en que no pot evitar voler agradar, el to general és d’estar davant d’una més que correcta obra.

De tots els premis a que aspirava, molts van coincidir a assenyalar que era el millor guió de l’any: els Oscar i els Globus d’Or; a Toronto es va endur el premi del públic.

Danny Boyle triant pel·lícules al videoclub:

Forrest Tucker (Robert Redford) és un lladre de bancs que, amb vuitanta anys i després d’haver fugit de la presó divuit vegades, viu en una llar de jubilats i ha trobat l'amor de la seva vida, Jewel (Sissy Spacek). Malgrat tot, encara no ha renunciat a la seva passió pels atracaments i quan un dia veu el detectiu John Hunt (Casey Affleck) per televisió, decideix donar un darrer cop.

Fins aquí la sinopsi de rigor, que podria ser la d’una pel·lícula més de lladres i serenos. Però no ho és, sobretot per dos motius: en primer lloc, per un ritme pausat (que no lent), una mirada un punt nostàlgica i emotiva (que no trista) i un subtil sentit de l’humor que el director David Lovery sap donar de manera molt encertada a tot el film; i en segon lloc, i és aquí on volíem arribar, per Robert Redford. La gran estrella del cinema (actor, director, productor, fundador del Festival de Cinema de Sundance, etc.) interpreta aquí el seu darrer paper, i ho fa amb un personatge fet a mida: elegant, seductor, amable i convincent. Robert Redford fent de Robert Redford? Potser sí, però quina meravella. Aquest aire de comiat amara inevitablement tota la pel·lícula, que no pot (ni segurament vol) defugir un cert to crepuscular i que s’acaba convertint en el millor testament cinematogràfic possible d’un actor de llegenda.

Més informació:

• David Lowery a les Biblioteques
• The Old man & the gun a la Viquipèdia
• David Lowery a la Viquipèdia
• Robert Redford a les Biblioteques

Recomanat per  Bib. Ferran Soldevila. Santa Maria de Palautordera. 

Una de les obres més controvertides de la literatura contemporània, convertida en obra de culte gràcies a l’adaptació cinematogràfica de Stanley Kubrick.

Burgess va començar a escriure la novel·la l’any 1961, just després del retorn a Anglaterra de la seva època com a professor a Malàisia. Un cop establert al seu país natal, l’autor té la percepció del notable canvi que ha experimentat la societat anglesa mentre era fora. Aquest pessimisme es veu agreujat pel patiment d’una misteriosa malaltia que l’autor creu, erròniament, que és un tumor cerebral.

El títol de la novel·la prové de l’expressió «As queer as a clockwork orange” que el mateix autor tradueix com es extraño hasta el límite de lo extraño. La trama es basa en un fet ocorregut a la seva primera dona, Lyne Jones, que va ser agredida i violada per un grup de soldats desertors nord americans.

A banda del títol, Burgess es va cuidar molt de donar sentit a l’estructura de l’obra. Concebuda en tres parts, cadascuna de les quals inclou 7 capítols, l’obra conté un total de 21 capítols: un número simbólico de la madurez humana en la aritmología tradicional.

Àlex, el protagonista i vuestro humilde narrador té 15 anys quan comet tots els actes violents amb la seva banda. Tot el que es pugui explicar de la novel·la referent a la violència dels protagonistes es queda ben curt. L’autor no dubta en recrear-se en el delirium tremens dels adolescents. Burgess, com a bon catòlic, creu en la redempció d’Àlex, no gràcies al mètode Ludovico, sinó a partir de la seva elecció personal i moral.

La novel·la està escrita en nadsat, un llenguatge inventat per Burgess a partir una barreja de rus, anglès amb tocs d’alemany i el bolo de los gitanos. L’equivalent rus al sufix -teen anglès és nadsat i així s’anomena el dialecte juvenil empleat pels protagonistes de la novel·la. La traducció del nadsat per al guió espanyol de la pel·lícula va anar a càrrec de l’escriptor Vicente Molina Foix, autor que participa al documental La naranja prohibida (2021) sobre l’estrena de la pel·lícula a l’Espanya franquista.

L’edició especial 60 aniversari, a banda d’incloure el glossari nadsat-castellà, conté una interesant introducció a càrrec d’Andrew Biswell sobre la gènesi de l’obra i la relació de l’autor amb Kubrick, així com articles del propi Burgess, entrevistes amb l’autor i la reproducció de part del manuscrit original de la novel·la.

Més informació:

• A Clockwork orange - The International Anthony Burgess Foundation
• La naranja mecánica a Tusitala451.blog

Els Farel són una parella poderosa: en Jean és un destacat expert francès i la seva esposa Claire, una assagista coneguda pel seu feminisme radical. Junts tenen un fill exemplar, l'Alexandre, que estudia en una prestigiosa universitat d'Estats Units. Durant una breu visita a París, l'Alexandre coneix la Mila, la filla de la nova parella de la seva mare, i la convida a una festa. L'endemà, la Mila presenta una denúncia contra l'Alexandre per violació, que destrueix l'harmonia familiar i posa en marxa una complicada màquina judicial mediàtica que confronta versions oposades.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Basada en la novel·la homònima de Delia Owens. Kaya, és una noia solitària,  que viu a les maresmes de Carolina del Nord i que va ser abandonada per la seva família. 
Atreta per dos joves de la ciutat, Kya s'obre a un món nou i sorprenent. Però quan un d'ells és trobat mort, la comunitat l'assenyala immediatament com la principal sospitosa.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Durant generacions la família Soler ha conreat fruita dolça a Alcarràs, ara les seves terres són arrasades per construir una planta de plaques solars. 
Pel·lícula dirigida per Carla Simó i protagonitzada per actors i actrius no professionals.  Ós d’or al Festival de Berlín a la millor pel·lícula (2022), Premi Feroz a la millor direcció (2022), 5 premis Gaudí (millor pel·lícula, millor guió, millor direcció, entre d’altres).

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

El cinema d’autor europeu produeix drames judicials molt diferents de les grans produccions nord-americanes. Une Intime conviction (2019), dirigida per Antoine Raimbault (1979 -  ), ens presenta un procés judicial absurd per un assassinat sense cadàver. Quan es coneix el rerefons de la història, encara sorprèn més que Raimbault volgués fer la seva primera pel·lícula a partir d’una trama que no podia aportar certeses. El film usa l’argument d’un cas real i els noms dels seus protagonistes, per bé que es permet algunes llicències amb la introducció de personatges ficticis. Suzanne Viguier, mare de tres fills, va desaparèixer l’any 2000, presumptament després de demanar el divorci del seu espòs Jacques, a causa de maltractaments recorrents. El marit va ser acusat d’assassinat i processat. Va ser absolt en primera instància i en apel·lació. Per seguir els tràmits de la recerca policial i els processos judicials, consulteu a la Viquipèdia en francès l’article “Affaire Suzanne Viguier”.

L’obra de Raimbault reprèn la història a l’inici de la preparació del judici d’apel·lació. El director va obtenir el permís de la família Viguier per usar els noms dels personatges reals. Notareu que Raimbault és un realitzador sobri, car no ens sorprèn amb girs inesperats per assolir l’efecte d’enjòlit ni exposa una conspiració recargolada que pretén d’enfonsar la vida d’un home exemplar. Els personatges d’Une Intime conviction són persones vulgars, de classe mitjana o quasi baixa i no tenen res a veure amb el cànon de bellesa a l’ús. Per descomptat, han estat caracteritzats sense el glamour i el vestuari de Perry Mason i Los Ángeles’ law.

La trama, simplement ressegueix de manera monòtona totes les proves acumulades. Explora les contradiccions de l’acusació i retrata la ceguesa d’una recerca policial destinada a encolomar la morta a un culpable abans que escatir la veritat. Marina Foïs (Boulogne-Billancourt, 1970 -  ) interpreta la Nora, una mare amiga de la família que creu en la innocència de Jacques Viguier i prova d’inculpar l’amant de la Suzanne. Va d’acord amb els fills de l’acusat, el pare i la sogra. Cau en l’atribució de la culpa perquè n’està convençuda, amb un raonament idèntic al que aporten la policia i la fiscalia per demanar la condemna de l’acusat: tot encaixa. És a dir, primer condemna l’amant i després cerca les proves. Potser ja ho intuïu, la Nora és el personatge de ficció i s’inspira en la nova parella de Jacques Viguier entre el 2001 i el 2008. Per contra, les germanes de la desapareguda creuen culpable el marit. Olivier Gourmet (Namur, 1963 -  ) fa el paper d’advocat defensor al judici d’apel·lació, fastiguejat entre la muntanya de documents legals i l’obsessió de la seva assistent. Laurent Lucas (París, 1965 -  ) és el marit i, amb un posat glacial, ens fa creure en la seva culpabilitat. Per sort per a ell i, com diu l’advocat, amb la convicció no n’hi ha prou per condemnar-lo: in dubio, pro reo.

Més enllà del cas judicial, la pel·lícula ens acara amb la pressió que fa recaure sobre la família i la vida laboral una causa aparentment justa. Defensar-la a ultrança acaba per perjudicar la família i la fidelitat als compromisos adquirits no sempre troba comprensió entre els qui en pateixen les conseqüències. A més a més, podreu veure com s’explora tot l’entramat de relacions i martingales a l’entorn de les febleses humanes, des de les relacions tòxiques fins a l’afany de notorietat, amb un bon repertori de mentides i accions de dubtosa explicació quan es tracta d’obtenir un profit.

Més informació:

• Antoine Raimbault a les Biblioteques
• Filmin
• “Interview Antoine Raimbault, réalisateur du film Une Intime conviction”. Baz’art : des films, des livres (4 février 2019)

Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 

Fantàstica pel·lícula que ens situa a la França de finals de s.XVIII, a punt d'esclatar la Revolució Francesa. L'acció comença quan el cap de cuina d'una casa noble, Pierre Manceron, és acomiadat i perd el gust per cuinar. El cuiner decideix tornar a la seva casa al camp, i allà, amb l'ajuda del seu fill i l'enigmàtica Loiuse, aconsegueix retrobar la passió per la cuina i obrir el primer restaurant del món!! Una pel·lícula pels amants de la gastronomia i la història!!

Més informació:

• Éric Besnard a les Biblioteques

Recomanat per Bib. El Pont de Vilomara i Rocafort. 

És probable que Todo a la vez en todas partes no transcendeixi com una de les millors pel·lícules que han guanyat l'Òscar en les seves noranta-cinc edicions, però és evident que ha fet història en molts sentits.

Que una pel·lícula de gènere fantàstic, protagonitzada per dues actrius de més de seixanta anys que han fet carrera en el cinema de gènere, que visibilitzi la comunitat asiàtica als EUA i posi la maternitat i el desgast que això suposa per les dones al centre d'una història esbojarrada que passa al multivers... Doncs potser això sí que és quelcom destacable!

L'Evelyn és la propietària d'una bugaderia a qui hisenda està investigant. Mare d'una adolescent a qui no entén, amb un matrimoni que no funciona i un pare exigent amb les tradicions asiàtiques, la nostra protagonista està esgotada i desbordada... i just en aquell moment apareix una versió d'un altre univers del seu home, en Waymond, per dir-li que ha d'ajudar-lo a evitar que la Jobu Tupaki deslligui el caos al multivers.

Aquest punt de partida tant esbojarrat serveix als directors per parlar de la bretxa generacional i d'on ens porten les decisions que prenem a la vida, però també ens parla sobre l'amor incondicional que tot ho pot salvar... Sí, un pèl suat això, però who cares!

Todo a la vez en todas partes és una pel·lícula difícil de catalogar, a mig camí entre el cinema de ciència-ficció, el drama familiar o el cinema d'arts marcials, és la segona creació conjunta de Daniel Kwan i Daniel Scheinert, coneguts popularment com The Daniels.

Es van conèixer estudiant cinema a l'Emerson College de Boston i van començar fent videoclips, entre d'altres, el popular 'Turn down for what' de DJ Snake.

La seva primera pel·lícula va ser una altra bogeria, Swiss Army Man, on un nàufrag a una illa deserta acaba travant una bonica amistat amb un cadàver que l'aigua arrossega fins a la vora...to per parlar del sentit de la vida. Van guanyar diversos premis, entre ells, millor pel·lícula i actor (Daniel Radcliffe) al Festival de Sitges de 2016 i la trobareu també a la xarxa de biblioteques.

Trieu la vostra pròpia aventura!

Més informació:

• Prestatge de cinema
• Recorreguts cinematogràfics
• IMBD

Recomanat per Bea Garcés. Biblioteca de Vilanova Armand Cardona Torrandell. 

Arthur C. Clarke i Stanley Kubrick van escriure plegats el guió de la pel·lícula 2001: una odisea del espacio. Paral·lelament, l'autor va desenvolupar aquest guió en una novel·la, sense haver vist la pel·lícula completament . 

Malgrat que l’autor no es plantejava escriure una seqüela, l’any 1979 la sonda Voyager viatja a Júpiter amb les primeres fotografies properes del planeta i les seves llunes. Fet que impulsa Clarke a continuar la saga, que comença amb el despertar de Bowman a l’habitació de l’hotel, l'any 2010.

Clarke segueix amb interès les missions espacials. El desastre del Challenger impedeix tenir noves imatges de Júpiter i les seves llunes. Decideix no esperar una nova missió. La visita del cometa Halley l’any 1985 li proporciona la data i la trama de la tercera odissea, ja que el cometa tornarà al nostre sistema solar l’any 2061.

A 3001: odisea final retrobem els personatges en un futur ple d’avenços tecnològics. Una visió utòpica de Clarke del futur de la humanitat. De Moon Watcher a la desaparició de les guerres. Un punt final a una odissea que comença a la terra quan encara no érem humans.

Recomanat pel Prestatge de novel·la

El 7 de març de 2008 s’estrenava “Germanes” a La Villarroel de Barcelona, una peça teatral premiada amb el Premi Max a la millor autoria teatral en català, tres Premis Butaca al millor muntatge de la temporada, actriu per a Maria Lanau i text teatral més el Premi de la Crítica de Barcelona a la millor direcció.

Tot un fenomen que va consagrar a la dramaturga Carol López l’any 2008, amb més de 66.000 espectadors, fins al punt que l’any 2012 va fer el salt a la pantalla amb la TV-Movie creada per TV3, en què es va respectar gairebé tot el repartiment teatral a excepció de Nora Navas que substituí l’actriu Marta Domingo.

Un èxit que segons el crític teatral Marcos Ordoñez en un article al diari El País, Al fin una comedia: “Germanes”, de Carol López, té molt a veure amb la valentia d’arriscar-se a fer comèdia, un gènere que moltes vegades s’encasella sota un teatre banal, evasiu i comercial, malgrat la necessitat de portar la comèdia a la vida quotidiana com a experiència vital i terapèutica.

“Germanes”, entre l’humor i el drama, narra la història de tres germanes protagonitzades per Aina Clotet (Ivonne), Marta Domingo (Irene) i Maria Lanau (Inés), les quals es reuneixen a la casa de la seva infància després de la mort del seu pare juntament amb la inefable mare, interpretada per Amparo Fernández. Una primera trobada on se li sumarà un segon retrobament al cap d’un any, i que servirà no només per gestionar emocionalment la pèrdua del progenitor sinó també per examinar les complicitats familiars. Un argument aparentment senzill en un entorn molt quotidià, la cuina d’una casa rural, on s’aniran desmembrant els secrets i les angoixes a través dels arquetips de cada una de les germanes fins al punt de posar a prova la mateixa unitat familiar.

Una comèdia melodramàtica, intel·ligent i moderna amb referències a Txèkhov, pel títol i la situació inicial de l’obra, que accentua l’estil trepidant de Carol López, la primera dona a dirigir un teatre a Barcelona, el Teatre Villarroel, i també la necessitat de l’humor en la mateixa vida i també en la ficció.

Més informació:

• Carol López a les biblioteques
• Secrets i mentides de família a "Sala 33", amb "Germanes [TV3alacarta]

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

Si haguéssim de posar data d'inici al fenomen de les fake news, probablement la temptació més forta seria la de relacionar-les amb les xarxes socials o l'inici de l'Internet. En realitat la primera fake new coneguda la va publicar el diari novaiorquès The Sun el 1835, informant del fet que a la lluna hi vivien éssers intel·ligents. La capacitat de tiratge de les premses, la distribució de diaris en trens i vaixells de vapor, i el preu dels exemplars, baratíssims, van contribuir que la notícia falsa es difongués a gran escala.

Només un parell d'anys després, Honoré de Balzac publica Les il·lusions perdudes, el retrat d'un jove poeta de províncies amb ganes de triomfar a París. Del que estarà disposat a fer i de la baixada als inferns que li suposarà aconseguir-ho el mestre francès en fa una crònica deliciosa, aprofitant, com és costum en l'autor, per diseccionar diverses capes de la societat pel camí.

L'adaptació cinematogràfica de Xavier Giannoli conserva totes les virtuts del text original sense renunciar al que el llenguatge audiovisual pot oferir. La posada en escena i la reconstrucció de l'època són magistrals, el ritme àgil, la veu en off que ens acompanya un gran encert, i l'elecció d'intèrprets (fins i tot la del Gérard Dépardieu, tot un risc avui dia), la millor mostra del talent.

Les ilusiones perdidas va ser la gran triomfadora dels Premis César 2021, guanyant set premis, incloent-hi millor pel·lícula, dels quinze als que es presentava.

Xavier Dolan fa de secundari, però atenció al guanyador del premi del Jurat a Cannes per Juste la fin du monde

Recomanat per Jaume Felipe. Biblioteca Maria Àngels Torrents i Rosés de Sant Pere de Riudebitlles

La pel·lícula explora la vida i la música d'Elvis Presley a través del prisma de la seva relació amb el coronel Tom Parker, el seu enigmàtic mànager. La història aprofundeix en la complexa dinàmica que existia entre Presley i Parker que dura més de 20 anys, des de l'ascens de Presley a la fama fins a la seva fama sense precedents, en el context de la revolució cultural i la pèrdua de la innocència als Estats Units. I en el centre d'aquest periple està Priscilla Presley, una de les persones més importants i influents en la vida d'Elvis.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Seqüela de la pel·lícula de 1986 Top gun.
 Després de més de trenta anys de servei com un dels millors aviadors de l'Armada, Pete Mitchel , "Maverick" , es troba on sempre va voler estar: superant els límits com un valent pilot de proves i esquivant l'ascens de rang, que no li deixaria volar emplaçant-lo en terra. Quan és destinat a l'acadèmia de Top Gun amb l'objectiu d'entrenar als pilots d'elit per a realitzar una perillosa missió en territori enemic, Maverick es troba allí amb el jove tinent Bradley Bradshaw, el fill del seu difunt amic "Goose. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

L'Amaia acaba de donar a llum i surt de l'hospital amb la seva filla. És mare d'un primer fill i, per primera vegada, s'adona dels canvis que comportarà. En les primeres setmanes, la seva parella i els seus pares l'ajuden. Però aviat els seus pares marxen i la seva parella ha d'absentar-se per motius laborals. Atabalada per la incessant tasca de ser mare, l'Amaia decideix anar a casa dels seus pares, a un poble de la costa basca, perquè l'ajudin a cuidar a la nena. No obstant això, la mare cau malalta i els papers s'inverteixen.

La família que atraca unida, s’esmuny unida. Steve McQueen (Beech Grove, 1930 - Ciudad Juárez, 1980) i Ali MacGraw (Pound Ridge, 1939 -  ) varen brodar el paper dels joves esposos McCoy, units per l’exercici criminal d’una professió. Amb aquesta parella, les maneres esquerpes i les insinuacions de mitges paraules entre Humprey Bogart (Nova York, 1899 - Los Ángeles, 1957) i Lauren Bacall (Nova York, 1924 - Nova York, 2014) varen deixar pas a una joventut que ho fiava tot al desig i l’atractiu físics, per bé que sense por de comprometre’s i amb prou honradesa per parlar obertament de les ferides que impedeixen d’avançar en una relació. The Getaway (1972) acara l’espectador amb els atributs típics d’una pel·lícula de Sam Peckinpah (Fresno, 1925 - Inglewood, 1984): ús de la càmera lenta en algunes seqüències, ritme sense aturador quan comença la gresca, plànols a curta distància i tot el temps del món a l’hora d’ensenyar els forats a la carn i els dolls de sang oberts per les bales.

Pel que hem vist, la trama del film s’ha construït ben enllaçada i amb una perfecta gestió de l’enjòlit. Sempre hi ha expectatives interessants sobre què passarà, tant per a l’acció en si com en la seva afectació sobre els personatges. Des de l’esperança de llibertat condicional per a un pres —no acomplerta— fins a l’escena final, la incertesa i el neguit planen a la pantalla. Ja fa sospitar que McQueen hagi de fer el paper d’atracador metòdic al costat de dos trinxeraires ben capaços d’espifiar-la. Pecats tan humans com l’avarícia i la luxúria paren el llaç de la traïció, esquivat al darrer moment perquè Mr. McCoy ha vist món i Mrs. McCoy li és fidel per més gripaus que hagi d’empassar. Hem de comentar que avui, potser algunes escenes farien descatalogar l’obra per apologia de la violència de gènere, però el context hi aporta sentit i, a més a més, el protagonista masculí no retrau a la senyora els seus errors professionals —només els maritals—, ans recupera el patrimoni perdut amb una elegància a prova d’escombreries i abocadors que ja voldrien molts cupaires. Amb l’ai al cor, arribarem al duel entre la parella i els esbirros del cap mafiós que els ha enredat per atracar un banc. Si us intriga el resultat, ja el sabreu quan callin les armes i, no patiu, que a bon fi, tot li és camí.

La versió disponible a la XBM, distribuïda per Videohits (2014), permet de veure la pel·li sencera, fins i tot amb el metratge furtat per la censura d'uns altres temps.

"The Getaway" és una adaptació de la novel·la homònima (1958) de Jim Thompson (Anadarko, 1906 - Hollywood, 1977). A més de Peckinpah, diversos directors n'han fet d'altres versions. Potser us les comentem en una altra ocasió. Per ara, gaudiu-ne amb McQueen i MacGraw.

La podeu trobar a la XBM i, mentre no caduqui l’accés, també a la plataforma de llibres electrònics Catalunya eBiblio. *

Més informació:

• Sam Peckinpah a les Biblioteques
• Sam Peckinpah a la Viquipèdia
• The Getaway a la Viquipèdia
• La fugida a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 
_____________________________________________________
* Dates de naixement i mort de les persones citades extretes de la Viquipèdia.

Corea està de moda. Miris on miris trobes referències a aquest país asiàtic en totes les seves manifestacions culturals. Un país divers, que es mou entre la tradició i la modernitat i que, actualment, està en ple creixement econòmic. Estrelles del K-pop triomfen entre joves d’arreu del món, els influenciadors coreans exporten moda, estètica i rituals de bellesa, gastronomia i, fins i tot, decoració … Algunes produccions audiovisuals coreanes estan entre les més vistes en el món de l’entreteniment i les inversions en tecnologia mòbil i videojocs converteixen aquest país en un referent mundial en innovació.

El llibre està dividit en capítols curts que tracten sobre alguns d’aquests aspectes de l’estil de vida de la cultura coreana actual, amb la K de Korea per bandera (K-skin, K-food, K-pop ...). Les fotografies i il·lustracions intercalades amb el text, el fan amè de llegir.

El primer capítol parla sobre la cura de la pell i la famosa rutina de deu passos per cuidar-la, la tècnica exfoliant del seshin alhora que toca algunes tendències del maquillatge coreà. En el capítol dedicat a la moda coreana veiem com es recuperen els handboks, vestits tradicionals que tornen a estar d’actualitat, i es veuen les noves propostes de l’estil coreà,  urbà i luxós a la vegada. El llibre continua fent una explicació del món musical del K-pop, com a fenomen global, i el que ha suposat a nivell mundial la seva música, els balls, l’estètica i els vídeos. No podia faltar un capítol dedicat a les sèries i pel·lícules coreanes que han triomfat internacionalment, ens n’explica alguns secrets i ens fa recomanacions. Hi ha un apartat dedicat a la gastronomia; la cuina coreana actual està basada en un enfocament holístic, hi trobem pinzellades dels superaliments, les infusions i també del menjar de carrer. Per acabar podem veure les tendències en decoració i la premissa de rodejar-se de coses autèntiques i que aportin benestar a les persones. 

Aquest llibre ens apropa de manera senzilla a Corea, el país de moda, i ens mostra el pas implacable de la globalització, ensenyant-nos les tendències que ja ens han arribat i que estan influint el nostre estil de vida. Potser a alguns, després de la lectura els vindrà de gust anar a conèixe’l en directe.

Més informació:

• Top 10 Cinema Coreà. Prestatge de cinema

Recomanat per Marta Mans. Bib. Can Pedrals. Granollers. 

Les minories ètniques i la seva integració a un altre país és un tema que ja s’ha tractat àmpliament. El director de la cinta, Damien O’Donnell, va rebre l’encàrrec de portar al cinema aquesta exitosa obra de teatre i tot i que al principi va sentir cert recel en creure que tenia pocs coneixements sobre el tema, finalment va pensar que això li permetria donar un punt de vista més objectiu i així va ser.

La pel·lícula transcorre als anys 70. Un immigrant paquistanès casat amb una anglesa vol que els seus fills segueixin la tradició del seu país, però ells prefereixen adoptar una actitud més occidental. El pare els comença a arreglar matrimonis concertats i els fills es resisteixen a acceptar-ho.

La virtut d’aquesta pel·lícula és que toca el tema de la intolerància i les dificultats que comporten els matrimonis mixtos amb cert humor però sense restar-li profunditat. Cal destacar les notables actuacions de tots els seus intèrprets. Una excel·lent elecció per veure amb fills i filles adolescents.

Més informació:

• Damien o'Donell (Viquipèdia)

• Pel·lícula (Viquipèdia)

Recomanat per Sandra Farré Oliveres. Bib. Ripollet

Quan el director David Fincher va començar a agafar embranzida amb el seu estil de direcció, tan personal com inquietant, es va treure del barret aquesta joia que, tot i no ser de les seves millors pel·lícules, es un entreteniment molt digne i eficaç contra l’avorriment. Fincher és el director d’obres mestres del gènere del suspens com ara 'Seven' o 'The Game'. Jodie Foster, Forest Whitaker i una molt joveneta Kristen Steward, protagonitzen aquest thriller claustrofòbic que conté moments tan intensos i emocionants com d’autèntic horror.

Una mare i la seva filla s’han d’amagar dins una habitació del pànic mentre uns lladres entren a casa seva i no deixen d’assetjar-les perquè surtin a fora. La tensió de la pel·lícula va in crescendo fins arribar a un desenllaç que et deixarà sense respiració.

Més informació: 

• La habitación del pánico (2002) - IMDb
• La habitación del pánico (2002) - Filmaffinity

Recomanat per Adrià Serra Álvarez . Bib. del Nord. Sabadell

Principis del segle XIX. Costa de l’Àfrica Occidental. L’armada francesa Alliance, també coneguda com La Méduse, naufraga. Una balsa de fusta amb 147 persones marxa a la deriva.
Aquest fet històric va ser reflectit pel pintor J.L.T. Géricault en el quadre Le radeau de la Méduse (1818-19), icona del romanticisme francès; i per l’escriptor Alessandro Baricco, l’any 1993, en el llibre Oceano mare. L’any 2021, el director Agustí Villaronga estrena El ventre del mar, pensada en un primer moment com a obra de teatre, però finalment filmada per a la gran pantalla, com a obra experimental, en blanc i negre, fusionant els llenguatges teatral i cinematogràfic. 
La pel·lícula tracta el naufragi, real i metafòric, la tragèdia no camuflada, i el desig d’un món millor, com a elements atemporals i universals.

El ventre del mar va rebre la Biznaga de Oro del Festival de Màlaga, 24a edició, i cinc premis més: Millor Direcció, Millor Actor (per a Roger Casamajor), Millor Música, Millor Fotografia i Millor Guió.

Més informació:

• Agustín Villaronga a les Biblioteques
• Agustín Villaronga a la Viquipèdia
• "El vientre del mar" a la Viquipèdia

Recomanat per Yolanda Zamora. Bib. Ramon Fernàndez Jurado. Castelldefels. 

 En Rahim està a la presó per un deute que no ha pogut retornar. Durant un permís de dos dies, tracta de convèncer al seu creditor perquè retiri la seva reclamació d'impagament d'una part del pagament. Però les coses no aniran com tenia previst.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Diferents personatges es reuneixen en una diligència per a un llarg i dur viatge, entre ells, un fora de la llei a la recerca de venjança, una prostituta a la qual han fet fora del poble, un jugador, un metge, la dona embarassada d'un militar, un xèrif... Les relacions entre un grup tan variat seran difícils i tibants. El moment de màxim perill serà quan enmig d'una planúria siguin atacats per una colla d'indis apatxes.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

En l'estiu de 1969, Buddy, un noi de nou anys, sap exactament qui és i quin és el seu lloc. És un nen de classe obrera, del nord de Belfast, que se sent feliç, estimat i segur. El seu món és un remolí de vida i diversió als carrers d'una comunitat que riu i roman unida. Una comunitat on tots els seus familiars viuen en el mateix carrer i on és impossible perdre's, perquè tothom a Belfast es coneix, o almenys això sembla. I, en cada minut de temps lliure que té, la foscor dels cinemes o el televisor projecten les pel·lícules i els programes estatunidencs, que són l'embriagadora divisa que fa viatjar la vida interior i els somnis de Buddy. Però, quan els anys seixanta toquen la seva fi, mentre l'home arriba a la mateixa lluna, un calorós mes d'agost converteix els somnis d'infància de Buddy en un malson. El descontentament social acumulat de sobte esclata en el propi carrer de Buddy i la situació s'intensifica ràpidament.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Raymond Barry ens resulta simpàtic des de la primera línia i no es pot evitar tenir certa empatia envers el personatge. El geni narratiu de Thackeray, un dels grans escriptors de la època victoriana i contemporani de Charles Dickens, es manifesta en el seu estil satíric i el seu humor irònic. L’autor es basa en la vida de l’aventurer Andrew Robin Stoney per descriure’ns, en primera persona, la biografia de Redmond Barry. El protagonista escriu les aventures viscudes des de la presó de Fleet, aproximadament des de 1745 fins al 1814. Hi ha certa influència d’El príncep de Maquiavel i de la novel·la picaresca del Segle d’Or espanyol. També hi ha present alguns elements de la vida de Thackeray ja que l’autor, com el protagonista, va dilapidar fortunes a través d’arriscades inversions financeres. Les reflexions del narrador són un bon exemple de la seva filosofia vital.

El caràcter de Redmond Barry no és gaire comú en la literatura. Podria estar inclòs en la llista dels malvats tràgics, per la seva manca d’escrúpols a l’hora d’aconseguir la riquesa i el rang que creu que li corresponen. Un idiota que viu segons un codi d’honor propi sense remordiments però que reclama a la resta de la societat complir els deu manaments al peu de la lletra.  El seu caràcter arrogant, cregut i presumit no tenen límit i no dubta de reconèixer la seva manca de cultura i educació com un dels innumerables talents naturals que posseeix.

El llibre va passar gairebé inadvertit pels seus coetanis, malgrat que Anthony Trollope, un dels escriptors més populars de l’època, en fa fer una crítica favorable. És famosa l’adaptació cinematogràfica que Stanley Kubrick va fer l’any 1975.  Va pel·lícula va recuperar una novel·la i un autor que mereixen ser reconeguts i encimbellats al pòdium de la literatura.

Un vividor manipulador (Bradley Cooper) s'alia amb una psiquiatra tan engalipadora com ell (Cati Blanchett) per a estafar als rics de la societat novaiorquesa dels anys 40. Nova adaptació de la novel·la de William Lindsay Gresham, portat al cinema amb anterioritat per Edmund Goulding en 1947. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Julio Blanco, el carismàtic propietari d'una empresa que fabrica balances industrials en una ciutat espanyola de províncies, espera la imminent visita d'una comissió que decidirà l'obtenció d'un premi local a l'excel·lència empresarial. Tot ha d'estar perfecte per a la visita. No obstant això, tot sembla conspirar contra ell. Treballant a contrarellotge, Blanco intenta resoldre els problemes dels seus empleats, creuant per a això totes les línies imaginables, i donant lloc a una inesperada i explosiva successió d'esdeveniments d'imprevisibles conseqüències.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Maixabel Lassa perd l'any 2000 al seu marit, Juan María Jaúregui, assassinat per ETA. Onze anys més tard, rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella en la presó de Nanclares de l'Oca (Àlaba), en la qual compleix condemna després d'haver trencat els seus llaços amb la banda terrorista. Malgrat els dubtes i de l'immens dolor, Maixabel accedeix a trobar-se cara a cara amb les persones que van acabar a sang freda amb la vida de qui havia estat el seu company des dels setze anys.
3 Premis Goya 2021: millor actriu (Blanca Portillo), millor actor de repartiment (Urko Olazabal) i millor actriu revelació (María Cerezuela).
 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

John Peele, una de les darreres promeses del gènere de terror, torna amb Us (Nosotros) , una pel·lícula sobre doppelgängers plena del cinema fantàstic més del·lirant. Guió correcte, però sense arribar al seu anterior film Déjame salir, trobem una bona posada en escena i una excel·lent fotografia i banda sonora.

El missatge social, subtil, queda ben resolt. 

Més informació:

• Jordan Peele a les Biblioteques
• Nosotros a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Lloreda. Badalona. 

Matteo Civaschi és dissenyador gràfic i un apassionat del cinema; Matteo Pavesi és autor i crític de cinema. Inclou un pròleg entusiasta d’Isabel Coixet. Flow Press és una editorial independent i barcelonina especialitzada en llibres visuals per explicar el món des d’una altra perspectiva.

Un viatge visual pel món del setè art, on el lector descobrirà, a través d’infografies minimalistes molt entenedores, la història del cinema en 10 escenes, anècdotes i rècords, frases cèlebres per jugar a identificar a quina pel·lícula corresponen, retrats de directors de tot el món, i el brillant capítol “short movies” que planteja un repte: ets capaç d’endevinar 101 títols de pel·lícules en 5 segons cadascuna?

Humor i informació per arribar a tot el públic amant del cinema i despertar la seva curiositat a través de la gran capacitat narrativa de la imatge.

Un llibre fresc, diferent, sorprenent i molt divertit, per gaudir-lo tant en solitari com en grup.

Més informació:

• Mateo Civaschi a les Biblioteques
• Cinegràfics. La gran història del cine, en síntesis | Llibres

Recomanat per Bib. Singuerlín - Salvador Cabré. Santa Coloma de Gramenet.

Composició exquisida d’un relat de Karen Blixen, autora de la coneguda Memòries d’Àfrica.
Dues germanes que pertanyen a una comunitat religiosa  molt austera reben la visita d’una dona francesa que fuig de les continues revolucions del segle XIX a França. De sobte, aquesta cuinera francesa que han acollit li toca un bitllet de loteria i per agrair l’hospitalitat de les dues germanes prepara un bon sopar.

La història ens parla com la cuina indica la cultura del país. El film contrasta els menjars de les dues germanes com també els menjars de les reunions parroquials que ens mostren un món auster i sense sabors variats amb els menjars que repara la cuinera, on afegeix petits tocs d’herbes i sobretot amb el gran sopar que els hi prepara.
Film que ens proposa que sempre hi ha alguna oportunitat per celebrar un àpat amb amics i familiars.

Més informació:

• Isak Dinesen a les Biblioteques
• Isak Dinesen a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Pomar. Badalona. 

Qui avisa no es traïdor. Si us agraden les històries lògiques i lineals que acaben amb tot ben mastegat i lligat, o no sou capaços de resistir un cert grau d'extravagància i escabrositat és millor que ni us acosteu a aquesta pel·lícula. Ara bé, si teniu inclinació per les històries fosques amb un narrador no fiable a l'estil de "Shutter island", "El club de lluita" o fins i tot "Memento", on els trastorns delirants i l’esquizofrènia juguen un paper fonamental, és probable que reaccioneu a la inversa i us quedeu bocabadats. En tot cas, el que podem afirmar sense por a equivocar-nos és que aquesta adaptació de la novel·la de l’autor madrileny Antonio Orejudo no deixarà indiferent a ningú. No existeixen gaire films com "Ventajas de viajar en tren", còctels esbojarrats que fan reflexionar mentre un es debat entre el fàstic i la confusió. Per això quan se’n troba un cal valorar-lo en la mesura justa. Per què? Doncs perquè no parlem d’un esguerro sense cap ni peus, i ara, sinó més aviat d'una matrioixca d’històries a quina més sòrdida que van entreteixint-se fins arribar a un final esgarrifador planificat des del primer moment. D'acord, potser no és ni rodona ni perfecte, però una cosa és segura: va prou sobrada de mala llet com per deixar-te neguitós una bona estona.

Més informació:

• Antonio Orejudo a les Biblioteques
• Antonio Orejudo a la Viquipèdia
• Ventajas para viajar en tren a la Viquipèdia
• Aritz Moreno a les Biblioteques
• Aritz Moreno a la Viquipèdia

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

La magia de la conversación

El amor cambia, cambia en nosotros, en nuestro entorno y más allá de nuestro entorno. Piqué ha traicionado a Shakira. A veces resulta confuso, ¿no? Porque cada persona lo siente de forma completamente distinta.

Miguel piensa: “Si quieres gustar a una persona, has de vestirte por los pies”.

Ian piensa: “El amor es presumir, es tener a mil chicas a los pies de tu cama”.

Joana piensa: “Si quieres enamorarme, has de ser fuerte, tener coche y tatuajes”.

Tania piensa: “El amor es egoísta, los demás han de cumplir mis necesidades”.

Alejandro piensa: “Quiero un amor como el que veo en las películas”.

Y Richard... Lo único que hace es mostrarnos su película, una película que cambiaría su forma de sentir el amor para siempre.

Dos personas que se acaban de conocer, he was a boy and she was a girl, charlan, charlan y pasean a lo largo de diferentes planos secuencia que representan un paseo simplemente natural que cualquiera de nosotros podría tener o haber tenido con un@ amig@, un familiar o tu pareja.

Ellos, fluyen y se dejan llevar, sentimos su conexión, el respeto, su comprensión, su entendimiento, sus desacuerdos, sus espacios y su libertad. Ambos, repito, hablan, comparten sus sentimientos y pensamientos... Hablan sobre arte, filosofía, literatura, cultura… Hablan sobre sus familias, sus creencias, sus miedos… Hablan sobre la muerte.

Nosotros quedamos inmersos en la conversación y ellos se preguntan si se volverán a ver. No quieren despedirse, realmente han sentido su verdadero amor. Seguro que se vuelven a ver, o eso querríamos.

Miguel ha descubierto, que más allá de como vista, lo importante son sus actos de cariño, su comprensión con los demás.

Ian ha descubierto que de lo que más presume es de lo que más carece, y que tal vez deba quererse un poquito más a sí mismo para poder amar y que le amen de verdad.

Joana tenía a su chico perfecto, pero, a pesar de su fuerza, sus tatuajes y su coche, ha descubierto que al hablar con él se siente vacía. Tal vez necesite una buena conversación, un entendimiento.

Tania ha descubierto que su egoísmo la llevará a la soledad, que los sentimientos de los demás también son importantes.

Alejandro ha descubierto que algún día conectará y compartirá sus pensamientos con otra persona de la misma forma que ocurre en esta película, mediante una conexión verdadera y sincera.

Y Richard, que ya descubrió su forma de amar hace mucho tiempo, nos dice al acabar la película: “A veces he sentido que el amor era idealizado y materialista por como lo vemos en las redes, en la publicidad, en los estereotipos e incluso en el cine. Pero al final descubres que el amor es muchas cosas, por cada persona hay un inmenso amor, igual y diferente a la vez. Tal vez solo necesitemos una conversación, sincera, respetuosa y comprensiva para encontrar nuestra verdadera forma de amar”.

Crítica elaborada per Alec Ross de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Les aparences enganyen

Duelo al sol (Duel in the Sun, King Vidor, 1946) és fruit de la voluntat del productor David O. Selznick de repetir l’èxit d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, Victor Fleming, 1939), rodada sis anys abans. El resultat potser no és tan rodó. Si hem de fer cas d’algunes crítiques despietades contra el maniqueisme dels personatges, o contra el maquillatge i la sobreactuació de la protagonista, la pel·lícula no hauria passat a la història del cinema. Tot i això, setanta-sis anys després de la seva producció, molts espectadors ens sentim atrets per aquesta història exagerada de passions desenfrenades fins a la mort cada vegada que la veiem. I la considerem un visionament imprescindible.

El marc de Duelo al sol no és la historia dels Estats Units. Hi ha poques escenes èpiques i la pel·lícula se centra sobretot en el trasbals intern dels personatges. A primera vista, sembla un drama de bons i dolents. Si ens hi endinsem, però, hi descobrim una gran riquesa de detalls a l’hora d’explicar els diferents caràcters. Com a prova, repassaré alguns elements que fan referència a l’àmbit argumental.

No hi ha cap dubte que la lluita entre el bé i el mal és l’eix central del film. Aquesta lluita que es reflecteix en les contradiccions del personatge principal: Perla Chávez (Jenniffer Jones). Perla diu que vol «ser una bona noia» des del principi de la pel·lícula. Aquesta insistència ens fa sospitar que trobarà molts entrebancs i que acabarà per no ser-ho. Efectivament, el que li fa prendre la decisió que desemboca en la tragèdia final és adonar-se que no serà mai «una senyora». En el fons, sap que el seu destí està marcat per ser filla d’una prostituta índia i d’un home blanc condemnat a la forca per haver-la assassinat. Intenta lluitar contra el destí, amb més o menys convenciment, al llarg de la pel·lícula, però el racisme exacerbat de molts dels personatges que l’envolten i l’atracció irreprimible que sent cap al personatge més malvat de la història, Lewt (Gregory Peck), propicien malentesos i decisions equivocades. Col·locats estratègicament al llarg de la cinta, aquests errors donen sentit a la gran contradicció final: els amants es maten l’un a l’altre, però es declaren el seu amor.

L’antagonisme intern de Perla està envoltat de molts altres antagonismes que enriqueixen el personatge i el film. La protagonista lluita entre la seva atracció cap al violent, egoista i indolent Lewt, que l’ha forçat, i el respecte, l’educació i la generositat del seu germà gran (Joseph Cotten), l’home que ella sap que la farà una bona noia. Per altra banda, la mare dels dos germans (Lillian Gish) ofereix protecció i amor a Perla després de la mort dels pares, tot el contrari que el marit, el senador McCanles (Lionel Barrymore), un home racista i autoritari que la insulta i menysprea. No cal dir que el fill preferit de la bona tutora de la protagonista és el gran, que és expulsat de casa pel pare malvat perquè no l’obeeix en tot el que diu. En canvi, el germà petit malvat és el preferit del pare, que l’ha malcriat i li ha consentit tot, mentre la mare pateix per la mala influència que pot tenir sobre Perla.

No s’ha de passar per alt tampoc l’oposició entre la dignitat del pare de Perla i el comportament immoral de la seva mare, un bo i una dolenta dels quals va néixer la protagonista insegura i contradictòria. Tampoc no s’ha d’oblidar la malaguanyada història d’amor de joventut entre el bon pare de la Perla i la bona mare dels dos germans, que els porta a ser infeliços en matrimonis on seran víctimes de dos dolents: la prostituta índia i el senador autoritari.

Al costat dels personatges, veiem elements simbòlics que reforcen la seva posició. Per exemple, el ferrocarril. El ferrocarril és un element que clarament es col·loca de la banda dels bons. Per què? Perquè el senador hi va en contra. Segons ell, el tren destrueix les terres que tanta suor li han costat i portarà gent del nord que vol votar i posar impostos. No cal dir que l’esposa del senador i el bon fill gran estan a favor del ferrocarril i del progrés que comporta, i que el malvat fill petit no hi està d’acord: fa estimbar un comboi amb explosius per tenir el pare encara més del seu costat. Al fill gran això li costa l’expulsió de la casa paterna i l’allunyament de la seva bona influència damunt Perla, que queda a la mercè del germà petit.

Aquesta disposició gairebé geomètrica dels personatges i els elements es trenca unes quantes vegades. És aquest trencament el que acaba de dotar la pel·lícula de la modernitat que l’apropa a nosaltres. La bona tutora és, per una banda, la causant que el seu marit vagi amb cadira de rodes i, per l’altra, qui porta a casa un capellà fanàtic, que, en lloc d’allunyar Perla de la influència del mal, se n’aprofita hipòcritament i confon encara més la noia. Un altre exemple de la superació de l’hipotètic maniqueisme del film és l’actitud final de senador: reconeix davant la seva dona (primer) i d’un amic (després) que s’ha equivocat i que ell és el responsable de moltes de les desgràcies que han succeït. També s’ha de posar a la balança de les debilitats del senador el fet que mana als seus homes que es retirin quan veu que l’exèrcit defensa les obres del ferrocarril amb la bandera americana perquè “una vegada vaig lluitar per aquesta bandera, ara no hi dispararé en contra”. Amb el personatge de Lewt és amb qui, com més avança la pel·lícula, més ens adonem que les aparences enganyen. Al final veiem un pobre desgraciat que amaga darrere la fatxenderia el desig de ser com el pare i d’obeir-lo en tot. Sap que és la nineta dels seus ulls i no vol decebre’l. La seva actitud de menyspreu cap a Perla s’acaba de definir quan el pare li diu que no vol que casa seva es converteixi en un poblat indi. Només confessa el seu amor a la noia quan, ferit de mort, deixa que aflorin els seus veritables sentiments.

Així doncs, Duelo al sol ens arriba al fons per què és molt més que una història banal enmig de paisatges espectaculars, com alguns crítics han dit. Transcendeix la seva aparent superficialitat comercial per transmetre una visió molt particular del món. A la pel·lícula de Vidor, la vida és un lloc inhòspit simbolitzat per un desert cremat pel sol i ple de perills, sota un cel amenaçador, vermell de sang. Ens hem de batre en un duel amb les forces malignes que, gràcies a les seves trampes i a les nostres debilitats, ens poden arrossegar. Els personatges de Duelo al sol són víctimes d’aquesta lluita i la majoria sucumbeixen. El film deixa l’esperança, això sí, que la generositat i el progrés ajuden a tirar endavant.

Crítica elaborada per Núria Dalmau i Homs de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Una de les dones fatals més icòniques del cinema

Sorprenent, dual i directa són alguns dels adjectius que s'escauen a El demonio de las armas (Gun Crazy, 1950). El títol del film havia de ser Deadly is the female, però es va canviar en favor d'un Gun Crazy menys problemàtic entre el gènere femení.

Malgrat que va ser un fracàs en la taquilla, la pel·lícula es considera actualment una petita joia gràcies als crítics de la revista Cahiers du cinema, que van recuperar-la de l’oblit relatiu de la sèrie B. Per política d'estudi i economia de mitjans, El demonio de las armas havia de ser una pel·lícula més, però els talents implicats van aconseguir un resultat molt superior. Als títols de crèdit apareixen noms com el del director, Joseph H. Lewis (amb més trenta anys de carrera a Hollywood), els guionistes com Millard Kaufman i MacKinlay Kantor (que eren la façana del black-listed Dalton Trumbo) i un parell d'actors amb ganes de triomfar. El multipremiat Victor Young es va encarregar de la fantàstica banda sonora.

La història es basa en un relat breu que MacKinley Kantor va publicar al The Saturday Evening Post i que sembla inspirat en les figures dels fugitius Bonnie i Clyde. Es tracta, per tant, de cinema negre al pur estil de les pel·lícules de lladres i policies que es transforma en una road movie: anem seguint als protagonistes per diferents ciutats i paisatges de l’Oest Mitjà estatunidenc. La direcció àgil i directa de Joseph H. Lewis s'adapta perfectament a les necessitats del guió. Ell mateix afirmaria posteriorment que sabia què volia filmar i com ho volia fer, que es va limitar a donar dues instruccions clares als actors i rodar. A més, Lewis va aportar un gran coneixement tècnic de l’entorn cinematogràfic que va fer possible la confecció d’escenes com la de l’atracament al banc, admirada entre els professionals del cinema, que està filmada en un únic pla seqüència que resulta sorprenent tant per la seva naturalitat (els diàlegs són improvisats) com pel punt de vista de l’acció que ofereix a l’espectador.

I fins aquí el film noir. Perquè el veritable leitmotiv de la pel·lícula és l’amor, un amor turbulent entre els dos protagonistes, l’Annie Laurie (Peggy Cummins) i Bart Tare (John Dall), alhora que la seva increïble obsessió cap a les armes. Bart és un home que des de nen s’ha sentit atret per les pistoles, però que gràcies al seu entorn s’ha mantingut en el camí «recte». Tot va bé fins que, afortunadament pels espectadors, topa amb l’Annie, una de les femme fatales més icòniques de la història del cinema. Guapa, rossa, seductora i perillosa. És normal que en Bart caigui als seus peus i que, quan s’acaben els seus estalvis, es deixi arrossegar cap a una més profitosa carrera criminal. Gràcies a Freud podem resoldre fàcilment l’equació entre pulsió sexual, armes i compenetració de la parella, però cap teoria freudiana pot explicar com la química entre ells dos va més enllà del guió de Dalton Trumbo per materialitzar-se en escenes com la de l’hotel (amb un Bart que gira l’esquena als seus principis morals) o la de la fugida de l’atracament (quan han acordat separar-se i, en el darrer segon, són incapaços de fer-ho).

L'any 1998 Gun Crazy va ser escollida per la Library of Congress per ser conservada al National Film Registry. I si m’ho permeteu, com a bibliotecària que soc, si la Library of Congress diu que aquesta pel·lícula és «culturally, historically, or aesthetically significant», això va a missa!

Crítica elaborada per la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

L’atracció entre l’amor i la mort que empeny a l’abisme

Podríem definir l’esplèndida Vértigo (Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958) considerant la força del que és intangible: l’amor, el desig, l’enigma, la mort, la culpabilitat i els remordiments derivats dels actes que se succeeixen de forma dual durant tota la pel·lícula.

Podríem dir que la pel·lícula és una bellíssima obra d’art per la seva estructura, que crea mons paral·lels que s’inclouen un dins de l’altre, com cercles concèntrics que tanquen l’argument en escenaris indefectiblement abocats a la mort.

Hitchcock mostra una duplicitat encoberta de persones i situacions que semblen el mateix, però que no ho són. Presentats des de l’aparença, amaguen la crua realitat. Aquest és un dels factors que dificulta la identificació i, en alguns punts, la comprensió d’una trama sovint d’una aparença versemblant que amaga un acte obscur. Un dels moments àlgids d’això és el judici on s’aclareix que la mort de Madelaine Elster és una acció portada pel seu malestar psicològic. En aquesta sessió es desqualifica deliberadament Scottie, se l’ignora i es desconfia d’ell per tenir una acrofòbia (por a les altures) que l’impossibilita ser responsable dels seus actes. És important observar com ha funcionat perfectament la trampa que ha preparat Gavin Elster, el marit, que ha utilitzat la malaltia del protagonista com a escut per amagar la seva intenció real: sortir indemne de la mort deliberada de la seva esposa, amb la seva fortuna en una butxaca i la llibertat en l’altra. Ningú desconfia de l’assassí inconfés, sinó que, ben al contrari, se l’acompanya en la pèrdua per la seva viduïtat. Mentrestant, Scottie s’enfonsa més i més en l’abisme de la seva culpabilitat. És el triomf de la llei, però no de la justícia.

Per altra part, a Vértigo la mirada de la càmera combina els primers plans en les mirades dels intèrprets: James Stewart i Kim Novak, que encarnen a Scottie i Madelaine / Judi. Els seus ulls tenen un paper protagonista. Cal destacar també, les vistes àmplies que el film ofereix durant els interessants passeigs per San Francisco. Aquestes mirades nítides i atmosfèriques aporten una frescor fèrtil i pacífica a la pel·lícula. Els bells paisatges de l’esplèndida ciutat de la costa oest dels Estats Units, i també dels seus voltants, emmarquen una trama francament complexa. La ciutat està present i ofereix la bellesa i amplitud de les seves avingudes, la majestuositat del pont Golden Gate, el gèlid Fort Point, l’oceànica badia de Sant Francisco o els edificis culturals emblemàtics. Als afores de l’urbs, trobem el tradicional poble espanyol amb l’església de Sant Joan Baptista i el seu campanar, testimoni silenciós d’un gran frau, animat només pel so melancòlic de les campanes.

Vértigo és una apassionant història d’amor portada al límit pels seus personatges tancats en un laberint; no poden fer cap pas enrere perquè no hi ha alternativa al passat, però els seus passos endavant només els aboquen a l’infortuni. L’amor viu exposat a la vista de tothom i alhora està amaga. Fins i tot el desconeixen els mateixos protagonistes. És un amor del qual no podran fugir si no és a través d’un destí tràgic.

Aquesta passió delirant amaga la perversió de l’assassinat. Hi ha una clara i intel·ligent superposició de diferents relats mitjançant la falsificació de sentiments i emocions. Amb la seducció com a motor que es converteix en obsessió en la recerca del veritable amor, els personatges estan abocats a caure dins d’una espiral on intentar trobar la certesa que posi ordre a la seva vida.

Crítica elaborada per Rosa Serra de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Petites píndoles d’un amor (sense sucre)

Una parella acaba la seva relació. En ple dol per la separació, Joel descobreix que Clementine s’ha sotmès a un experiment científic i l’ha esborrat de la seva memòria. No té cap record d’ell. Ensorrat i dolgut, decideix fer el mateix. Quan comença el procediment, però, això no li serà tan fàcil. El seu amor per Clem i l’empremta que li ha deixat impedeixen que pugui oblidar-la. Joel intentarà aturar aquest procés per recuperar-la. Al marge de l’argument, la producció presenta altres aspectes molt més interessants.

Gràcies a l’enginy del guionista Charlie Kaufman, autor del llibret de Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, Spike Jonze, 1999), Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Michel Gondry, 2004) va aconseguir l’Oscar al millor guió original, i va ser reconegut amb altres premis i nominacions en diverses categories dels Bafta i els Globus d’Or. La col·laboració amb Michel Gondry, que afrontava la seva segona pel·lícula després de treballar en la direcció de videoclips per la MTV, va donar com a resultat una obra en què els gèneres es confonen. Olvídate de mi és un drama, una comèdia romàntica de ciència-ficció, una obra independent o de cinema de culte. Tot cap en un mateix sac.

La pel·lícula és caòtica i té pinzellades surrealistes. Per començar, no segueix l’ordre cronològic de la història d’amor entre els protagonistes, sinó que la reconstrueix en sentit invers amb el recurs constant al flashback. Se’ns mostra la seva relació per capítols o petites píndoles (sense sucre) de les fases del procediment de neteja selectiva en el cervell del Joel. L’element de ciencia-ficció queda difuminat i en un segon pla, com a subtrama a càrrec d’uns actors secundaris a l’altura dels principals.

Pel que fa a l’estètica i el muntatge, el film s’allunya absolutament dels contes romàntics, previsibles i convencionals, que podem veure per televisió les tardes del cap de setmana i que una servidora confessa haver consumit sense cap mena de recança. No sempre fa sol, ell i ella no són rics ni perfectes: són personatges més reals que han de treballar i tenen problemes com tothom. A més, a la pel·lícula trobem metàfores i simbologies que, sense resultar extremadament difícils d’interpretar, requereixen l’ús de la nostra substància gris, que està mig adormida després del dinar del diumenge.

Sense dubte, sorprèn l’elecció dels actors protagonistes. Aquí recau precisament el principal atractiu del film. La curiositat de veure Jim Carrey i Kate Winslet fora de la seva zona de confort es veu recompensada amb unes interpretacions més que creïbles, molt reeixides i gens sobreactuades, que també van ser reconegudes amb premis i elogis de la crítica especialitzada, a la qual em remeto per ser una opinió autoritzada. Ni ganyotes d’Ace Ventura: Un detective diferente (Ace Ventura: Pet Detective, Tom Shadyac, 1994), ni vestuari d’època victoriana. Una estranya combinació que funciona. Potser perquè Carrey i Winslet són tan diferents com Joel i Clementine, d’aquí ve l’encert del càsting. Un actor encasellat en papers còmics, quasi grotescos, i una actriu anglesa feta a la mida dels personatges de Jane Austen, es posen en la pell d’un jove tímid i introvertit i d’una noia estrambòtica, impulsiva i inestable, amb look Madonna dels anys vuitanta. Si, és possible. O, si més no, aquesta estranya parella t’ho fa creure.

Crítica elaborada per Susana Ros de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Després d’un accident, una gosseta recorda els diferents amos que ha tingut al llarg de la seva vida i als quals ha estimat incondicionalment, omplint d’innocència i de llum totes les cases en les que ha viscut. Així, a través dels ulls de la Marona ens endinsem en les vides, amb les seves alegries i les seves misèries, de les diferents famílies.

Un conte fantàstic ple d’amor, emoció i tendresa que és un homenatge a la mascota de la directora. I, a la vegada, proposa un exercici de gran llibertat creativa a través d’una meravellosa animació directament inspirada en les avantguardes artístiques.

Las vides de Marona (L’Extraordinaire Voyage de Marona, 2019) és un llargmetratge d’animació de la directora, escriptora i productora d’origen romanès, Anca Damian (Cluj-Napoca, 1962), que també ha dirigit la pel·lícula d’animació Crulic, camino al más allá (Crulic - drumul spre dincolo, 2011). Guanyadora del Gran Premi del Públic al Festival Internacional de Cine de Gijón i Menció Especial del Jurat al Festival Européen du Film Fantastique de Strasbourg.

> Què n’ha dit la crítica?

"Un conte modern d’una gran poesia i ple d’invencions visuals ." Véronique Cauhapé (Le Monde)

“Il·lustracions vibrants que recorden les pintures impressionistes de Matisse i expressionistes de Grosz o Dix.” Jordan Mintzer (The Hollywood Reporter)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

Premi a la Millor Direcció del Festival de Cannes de 1997, és la història a ritme de tango de dos homosexuals de Hong Kong que se’n van a l’Argentina a començar a nova vida, però que resulta impossible.

Filmada a base de llums saturades i neons explosius, Wong Kar-Wai, director sovint titllat d’esteticista, basteix aquí un melodrama clàssic d’amor, sexe i traició, cru com l’ambient de la pensió on habiten els dos protagonistes.

“No he rodat una pel·lícula gai, sinó una història d’amor” Wong Kar-Wai.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

La veu en off

Un apunt sobre la còpia que ens ha arribat de La dama de Shangai (The lady from Shangai, Orson Welles, 1947): no és la versió de l’autor, que ni tan sols apareix en els crèdits com a director. Algunes fonts parlen de fins a seixanta minuts retallats en el metratge final, però no entrarem en suposicions. També seria especulatiu trobar paral·lelismes i correspondències entre la trama de la pel·lícula i la biografia personal dels dos protagonistes. Ens circumscriurem a la versió del film disponible per allunyar-nos de les argumentacions agosaradament especulatives.

La dama de Shangai comença amb la imatge d’un vaixell travessant el pont de Brooklyn amb Manhattan al fons i una veu en off que confessa: «Si hagués sabut com acaba aquesta història mai l’hauria començat.» I com comença la història? Es veu un primer pla de la cara d’una dona encisadora i la mateixa veu en off que anteriorment havíem escoltat i que confessa: «Des del moment en què la vaig veure, no vaig poder pensar en una altra cosa que no fos en ella.»

L’argument de la pel·lícula pot semblar exagerat, melodramàtic o fins i tot paròdic. Un jove mariner, idealista i somiador, Michael O’Hara (Orson Welles), es veu embarcat en una aventura perquè se sent fascinat per una dona enlluernadora, Rosalie-Elsa Bannister (Rita Hayworth). Rosalie resulta l’esposa d’un acabalat advocat criminalista, Arthur Bannister. La trama s’embolica quan el soci de l’advocat, un inquietant personatge anomenat George Grisby, proposa que Michael signi la confessió d’haver mort Bannister i usar el document per simular una mort accidental.

La contradicció entre el que diu la veu en off del protagonista i com actua el personatge protagonista es fa força palesa. Per exemple, Michael entén de seguida que la dona de la qual s’ha enamorat és una mentidera. Sembla desvalguda, però du amagada una pistola a la seva bossa. Més endavant, ell s’assabenta també que està casada amb un advocat milionari. La veu en off diu: «No m’agraden les relacions amb dones casades.» Al cap de poc, en canvi, ell accepta l’oferta que li fa l’advocat d’enrolar-se com a mariner en la tripulació del seu iot. El mateix Michael es pregunta: «I que i feia jo en un creuer de luxe? [...] Doncs és ben clar, anava al darrere de Rosalie. [...] Tot i que jo no ho volia reconèixer. M’inventava mentides. I després me les creia». Podríem dir que hi ha dos Michael, el personatge Michael que viu en el seu núvol i l’altre Michael, el de la veu en off, que reflexiona de la seva experiència i ens explica com el van pescar en aquesta enrevessada història.

Quan comença el creuer, els personatges principals interaccionen entre imatges carregades de simbolismes. Els diàlegs també fan girs inesperats de vegades. Com quan en Michael li diu a l’Arthur: «No m’agrada jutjar sense conèixer el desenllaç.» En un altre moment, quan acaben de desembarcar a Sant Francisco, la mateixa veu en off diu amb admirable lucidesa: «Viure enganxat en un ham et fa perdre la gana. [...] És sorprenent el que un idiota com jo pot arribar a engolir.»

Una escena ubicada durant una l’escala al Carib està carregada d’al·legories. La pel·lícula avança com en un diari de bitàcola que va advertint del rumb ineludible dels destins dels protagonistes. Veiem que tots aquests dobles jocs, mitges veritats i enganys no poden acabar bé, però la narració ens continua creant interès. Com a les tragèdies gregues o a les obres de teatre, ben conegudes per Orson Welles, de William Shakespeare. En una excursió amb caiacs, se’ns mostren els protagonistes parodiats pels animals que anem trobant: Rosalie-Elsa és una serp, Michael és un lloro i Grisby és un cocodril. Més endavant, trobem la cèlebre historieta que el mariner explica als seus amfitrions, que es fan retrets mentre es prenen un còctel: «Un capvespre [...] vaig veure l’oceà enfosquit per la sang [...], per aquells taurons enfollits que es devoraven entre si. [...] L’exaltació de l’assassinat transportava en l’aire la fortor de la mort. [...] No havia vist mai res semblant, fins aquesta nit.» Els tres personatges, Grisby, Arthur i Elsa, escolten la magnètica història relatada per Michael, que acaba afegint amb la dicció característica de l’actor: «I saben una cosa? Cap dels taurons va sobreviure aquella nit.»

Aleshores es trenen els fils que fins aquell moment semblaven solts. Arthur, el marit, es fa l’orni com si mirés cap una altra banda, intencionadament. El soci, Grisby, es referma en les seves inquietants confidències i vol convèncer Michael que signi una declaració on confessi que ell ha mort Arthur: si no localitzen el cos, si no hi ha cadàver, no el podrien arrestar. A canvi, cobrarà una bona suma de diners amb la que planeja fugir amb la seva amant. Una altra escena mítica és la trobada romàntica de la parella a l’aquari de Sant Francisco. Els moments sentimentals s’alternen amb els humorístics, les rialles dels nens es barregen amb el relat preocupant sobre com Michael ha de resoldre l’encàrrec de Grisby. Els personatges estan envoltats per les ombres amenaçadores dels pops gegantins, les tintoreres salvatges i les tortugues porugues que estan a l’altra banda dels vidres de l’aquari. Es percep com si hi hagués alguna cosa no acabés de quadrar. Els fets es precipiten i no ho fan de la manera que s’esperava. Tot es complica. Michael acaba detingut i imputat en la mort de dues persones (una d’elles és el mateix Grisby) amb tots els indicis en contra. Bannister es fa càrrec interessadament de la defensa de Michael, al qual el jurat declara culpable. Entre el paroxisme, la incomprensió i l’atordiment per una sobredosi de pastilles, arreplegades per poder sortir de la sala de judici, el protagonista s’ha refugiat a la sala d’una òpera xinesa, en el món de les ombres xineses, el mim i la música estrident, dissonant, incomprensible. La persegueix la seva estimada Elsa Bannister, que aconsegueix enviar-lo discretament a un indret solitari i abandonat.

La trama infernal ens arrossega fins a desembocar a la casa dels bojos d’un parc d’atraccions. En Michael agafa consciència de com han jugat amb ell mentre es passeja per les diferents estances de la casa de la por i del riure del parc d’atraccions, com si es passegés per l’interior de la seva ment, i es deixa caure pel pendent del tobogan de la vida, conscient del seu destí. L’han ben enganyat i ja només pot esperar el pitjor.

Quan es troben a la cèlebre sala dels miralls màgics, Elsa i el seu marit comencen a disparar-se entre si, mentre cauen esberlats els miralls i cauen els dos personatges ferits de mort. Michael s’adona que ha estat a punt d’acabar devorat com els altres tres personatges, «taurons embogits per la sang pròpia, devorant-se entre si». Mentre s’allunya del parc atraccions, abandonant l’Elsa, que està mortalment ferida a terra, la veu en off d’en Michael exclama: «Aquesta vegada no vull perdre. [..] La única manera de no ficar-se en problemes és envellir. [...] Espero viure tant que arribi a oblidar-la.»

Podríem dir que La dama de Shangai és un flashback, on la veu en off d’en Michael O’Hara, l’antiheroi, ens confessa que ha entès la seva història i ha perdut la innocència. De cop, ha topat amb la realitat.

Crítica elaborada per Sebastià Forns de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Don’t stop believing

“El amor lo puede todo, la fe mueve montañas, no hay mal que por bien no venga, mientras hay vida hay esperanza… Bueno, algo tienen que decirte”, concluye Aileen Wuornos después de su condena a muerte.

Por mucho refrán buen rollista al estilo de Mr. Wonderful con el que pretendan adoctrinarnos, la vida no es fácil, especialmente si has crecido en un ambiente desestructurado donde la marginalidad y los abusos están a la orden del día. Ese es el caso de la protagonista de Monster (Patty Jenkins, 2003), un biopic de la primera serial killer femenina. Prostituta desde los trece años y desencantada de su existencia, le da a Dios su última oportunidad antes de quitarse la vida. El todopoderoso le responde enviándole a Selby. Enseguida, ambas establecen una relación en la que cada una representa un apoyo emocional, un ancla, un motivo para continuar. Lee se erige en la protectora y proveedora de su joven compañera mientras Selby “se deja querer”.

Para Lee la vida ha sido como la noria gigante, roja y amarilla, que admiraba en su infancia. Anheló subir a ella pensando que sería el viaje de su vida. Cuando por fin lo consiguió, vomitó antes de dar la primera vuelta. Nombrada Monster por su grandiosidad, la noria apabullaba con su tamaño: ¿cómo no temerla y admirarla a la vez? Sin embargo, solo hacía aquello para lo que había sido diseñada: girar monótonamente en el sentido de las agujas del reloj.

Al igual que la noria, ¿está nuestro destino diseñado de origen? ¿Es el mal como concepto puro una característica del ADN o somos una pizarra en blanco y el tránsito al lado oscuro lo provoca un entorno hostil? Wuornos tenía todas las papeletas para pertenecer al segundo grupo. Y lo inevitable llegó: diferencias con la ley, hurtos, peleas, robos y, finalmente, asesinato.

Patty Jenkins nos invita a presenciar en su ópera prima como la vida de Lee se desmorona paso a paso, aunque luche denodadamente por reconducirla, a veces con ingenuidad, como cuando pretende escalar de prostituta a secretaria, comprarse un coche y una casa y disfrutar del "american way of life" sin que su pasado sea un obstáculo.

Presionada por su amante, Lee vuelve a la prostitución, y es entonces cuando se produce el punto de no retorno. Un cliente la ataca con violencia, la agrede sexualmente y amenaza su vida. En una escena catártica en la que la noria gira a mil revoluciones, Aileen se deja ir, dispara con rabia y rencor por una vida de sufrimiento. Como espectadores, perdonamos su violencia desmedida al entender la necesidad de castigar a su agresor, de compensar y devolver el mal recibido, pero no tardaremos en abandonarla a su suerte cuando una descontrolada Monster, deseosa de conservar a su lado a la única persona que le ha mostrado cariño, empieza a sentirse acorralada, sin rumbo y vuelve a asesinar indiscriminadamente.

Charlize Theron ganó un Oscar, un Globo de Oro y otros premios reconocidos por su interpretación, reflejando de manera realista a una Wuornos destartalada, poco atractiva y vigorosa en sus ademanes. Aun así, parece que su mayor mérito no es actoral, sino que residió en atreverse a prescindir de lo que se consideraba su mayor baza: su belleza. La actriz engordó y mostró fealdad. Se rumorea que lo hizo para disgusto de los productores ejecutivos, que pensaban que tendrían en cartel la historia de una lesbiana sexy.

Sin embargo, lo que la directora pretendía con su primer largometraje era centrarse en la mente y psique de este carácter peculiar. Jenkins es una directora poco prolífica que escoge cuidadosamente sus proyectos. Después de Monster, estrenada el año 2003, no rodó otra película hasta Wonder Woman (Patty Jenkins, 2017).

El otro puntal de la historia es Selby, amante de Lee. Aunque Christina Ricci interpreta bien a este personaje, queda eclipsada por su compañera. Con una larguísima trayectoria a sus espaldas cuando participó en Monster con 23 años, Ricci consigue representar el papel de lesbiana reprimida y niña caprichosa que necesita, o más bien exige, la protección de su compañera.

Monster es una película triste y desesperanzadora que solo nos permite dos momentos en los que pensamos que el amor triunfará. Ambos están subrayados por magníficas canciones: la siempre esperanzadora Don’t stop believing, que nos acompaña en la pista de patinaje, y Crimson and Clover, que suena durante la escena del motel en la que se produce por fin la consumación física de su relación. El trébol carmesí no ofrece la suerte necesaria para un cuento con final feliz.

Para finales felices mejor recurrir a Mr. Wonderful.

Crítica elaborada per Eva Nuñez de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Estimar algú i acceptar-lo tal com és

El protagonista de la pel·lícula Leaving Las Vegas (Mike Figgis, 1995) ha entrat en una espiral d’autodestrucció de la qual ja no pot escapar. El fet desencadenant va ser que la seva dona el va abandonar i va endur-se el seu fill. Aquest va ser un canvi inesperat en el rumb de la vida de Ben Sanderson (Nicolas Cage), el qual va focalitzar la seva vida a partir d’aquell moment cap a un únic objectiu destructiu: submergir-se en l’alcohol, fins al punt que va decidir anar-se’n a Las Vegas per morir ofegat de tanta beguda. Un suïcidi premeditat a la Ciutat del Pecat, envoltat de llums hipnotitzadores, joc desenfrenat i beguda a totes hores.

Enmig de la voràgine de Las Vegas i de l’alcohol, Ben troba Sera (Elisabeth Shue), una bella i jove prostituta que ell s’imaginarà com un àngel. Sera és una ànima solitària com Ben. Està encadenada a una relació sàdica i malaltissa amb el seu proxeneta, Yuri, que està barrejat en negocis foscos: quan pressent que la seva mort s’apropa per mà d’uns mafiosos armats, Yuri fa fora Sera abans que arribin.

Nicolas Cage i Elisabeth Shue van ser nominats als premis Oscar pels seus papers a la pel·lícula, però només ell el va acabar guanyant.

Ben i Sera són dues ànimes solitàries i torturades que s’estimen i s’accepten amb totes les conseqüències. Quan estimem, hem d’aprendre a acceptar l’altre tal com és, no l’hem de voler modelar com va fer Pigmalió. Fins a quin punt ho hem de fer? Quin és el moment, si n’hi ha un, en què hauríem d’intervenir en els actes de la persona que estimem si veiem que s’està autodestruint?

Al llarg de la pel·lícula veiem diferents escenes on es mostra Sera en un primer pla, mentre ella explica el que ha viscut i el que sent per Ben. L’espectador no veu mai el seu interlocutor, possiblement un terapeuta. Així, l’espectador s’endinsa en primera persona al patiment, l’angoixa i la soledat d’aquesta jove. Com si es dirigís directament a l’espectador quan parla, interpel·lant-lo, per dir-li que potser al seu voltant hi ha algú que està tan sol i que pateix tant com ella, que potser podria allargar-li la mà.

La història que ens explica la pel·lícula està basada en una novel·la autobiogràfica de John O’Brien, que es va suïcidar l’any anterior al de producció del film.

L’any 2002 el grup espanyol Amaral fa referència a Nicolas Cage i a la pel·lícula en la seva cançó Moriría por vos, que forma part de l’àlbum Estrella de mar. Molts de nosaltres encara recordem una frase molt repetida de la cançó: «Como Nicolas Cage en Leaving Las Vegas».

La primera escena de la pel·lícula ens mostra en Ben al supermercat, amb ulleres de sol, que du un carro fins al capdamunt de begudes alcohòliques. Són litres i més litres d’alcohol, amb els perills que comporten, així que ja intuïm que la caiguda al pou serà profunda. Com més avall es cau, més difícil és tornar a la superfície.

En un parell d’escenes veiem un taxi amb un cartell al damunt que du la foto de Mike Figgis, el director de la pel·lícula, i el nom de la seva productora Red Mullet.

Hi ha una escena del film en la qual veiem com en Ben fa la maleta per anar-se’n a viure amb Sera. Hi ha una inconsistència amb les quantitats d’alcohol del got: en una mateixa seqüència el got està gairebé mig ple, després està gairebé buit i finalment el veiem ple quan se’l beu. Podria ser un descuit si van fer diferents preses de l’escena, però també podria ser un joc de perspectives (el got el pots veure sempre mig ple o mig buit), o potser tot forma part dels deliris d’en Ben, causats per l’alcohol, que hem anat experimentant en altres ocasions al llarg de la pel·lícula.

En una escena que té lloc a una piscina, al fons de la qual està en Ben bevent d’una ampolla, se’ns mostra clarament que ell s’està ofegant psicològicament a causa de l’alcohol. Veiem un tros de l’escala de la piscina, la sortida, i veiem Sera que baixa: ella podria ser el seu salvavides si ell decidís aferrar-s’hi, però sembla que el seu àngel, com Ben la considera, ha fet tard. El protagonista ja està massa enfonsat, la foscor del fons del pou on es troba és massa densa i compacta per trobar-hi una fina escletxa de llum.

L’última escena que comentarem és la d’en Ben al Casino, a la taula de jocs. La música s’atura, un dau giravolta a l’aire, no sabem què sortirà. Es fa referència a les circumstàncies atzaroses de la vida, a tot allò que no podem controlar.

En resum, la pel·lícula ens fa reflexionar sobre els perills de l’alcohol, sobre la nostra actitud quan un entrebanc s’interposa en el nostre camí, sobre els fets atzarosos que ens anem trobant, sobre l’amor i el fet d’estimar algú i acceptar-lo tal com és, sense haver d’interpretar un paper davant d’aquesta persona. La pregunta que ens fem al llarg de tota la pel·lícula és: ¿com actuaríem o hauríem d’actuar per ajudar a un ésser estimat que es trobés en una situació d’autodestrucció com el protagonista de la pel·lícula? Podríem ajudar-lo encara que s’hi negués?

Crítica elaborada per Gemma Rosas de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Ves amb compte amb el que desitges

El graduado (The Graduate, Mike Nichols, 1967) destaca per l’originalitat del seu guió, per la seva banda sonora, i, sobretot, pel seu sorprenent final. En Benjamin i l’Elaine aconsegueixen fugir junts, ¿però això els fa feliços? És evident que no ens trobem amb el típic final ensucrat de les comèdies romàntiques que estem acostumats a veure, sinó d’un desenllaç ambigu, molt subtil i proper a la crua realitat de la vida.

Abans d’analitzar l’escena final, caldria parlar de les escenes anteriors que li serveixen de contrapunt, sobretot pel que fa al ritme. Per impedir el casament de l’Elaine, en Ben condueix a tota velocitat el seu impecable Alfa Romeo cap a Santa Bàrbara. A prop del seu destí, es queda sense benzina. Abandona el cotxe. Corre a peu fins a arribar a la descomunal església presbiteriana on es troba l’Elaine. Entra per la porta de darrere i, des de dalt, amb el gest d’un Crist crucificat, crida com un boig el nom de la noia. En un primer moment, ella no reacciona, però després de contemplar els rostres desencaixats de ràbia dels seus pares, decideix córrer cap a ell. La tensió ambiental arriba al seu clímax quan irromp la violència física: en Benjamin colpeja el pare de la núvia per desfer-se d’ell, que el té agafat, i la senyora Robinson bufeteja la seva filla. Finalment, els dos joves aconsegueixen escapar gràcies a l’enginy de Ben, que bloqueja la porta d’entrada de l’església amb una enorme creu, i a la sort: la parella aconsegueix pujar a un autobús molt oportú que troba durant l’escapada.

El ritme frenètic de la fugida contrasta amb l’aparent calma de l’escena final a l’autobús. És una calma només aparent, ja que, com veurem, està carregada d’una gran tensió psicològica. L’escena a l’església és un acte impulsiu i extrem que necessàriament ha de marcar les vides dels dos. Hi ha un context social al qual els personatges, a partir d’ara, s’hauran d’enfrontar. I Mike Nichols no vol maquillar aquesta realitat. La parella no es fa cap petó en cap moment, ni s’abraça. Tampoc és aplaudida amb fervor per un públic que l’observa entendrit. Ben al contrari, el panorama és molt diferent. En Ben i l’Elaine pugen suats a l’autobús. Ella va vestida de núvia i ell vesteix informal, amb una samarreta i un anorac mal posat. Amb l’excitació de dos nens entremaliats, es dirigeixen als seients del final del vehicle per poder veure des d’allà si els segueixen. No hi ha cap viatger amable que els convidi a seure al costat. Ni cap somriure còmplice. Només hi ha el silenci i molts ulls que se’ls miren de fit a fit, alguns d’ells amb una certa hostilitat, amb mirades acusadores, com si fossin intrusos que ocupessin un lloc que no els pertanyés.

La càmera mostra, a través d’un primer pla, un únic i molt breu intercanvi de mirades. Uns segons d’eufòria compartida que deixen pas a uns quants somriures discrets i intermitents. Primer somriu ella. A continuació ho fa ell. Aleshores ella busca la mirada d’ell, però no la troba perquè en Benjamin està totalment absent. De sobte, han anat a parar al territori de la insatisfacció. En Ben i l’Elaine estan junts. No obstant això, es troben sols, cadascú amb si mateix, provant d'encaixar aquesta nova insatisfacció que neix, paradoxalment, del fet d’haver aconseguit allò que volien. Caldria recordar en aquest punt aquella famosa cita d'Oscar Wilde: “Ves amb compte amb el que desitges, perquè es pot fer realitat”.

Ja dins de l'autobús sona The sounds of silence, la mateixa cançó que Nichols va triar pel començament de la pel·lícula. El cercle es tanca. Allà se'ns mostrava un Benjamin que travessava, profundament apàtic, la cinta transportadora de l’aeroport de Los Angeles. És com si ara tornés a la primera casella de joc, però aquest cop amb l’Elaine. “El silenci és com un càncer que s'expandeix”, com diu la cançó de Simon & Garfunkel.

Crítica elaborada per Mar Miras de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Deslligar-se del passat obrer

Descalçat i amb uns mitjons apedaçats. El tren arriba a Warnley i Joe Lampton (Laurence Harvey) es calça unes sabates noves i lluents. Sense diàleg i amb molt pocs plans, ja sabem que el protagonista ha arribat a la ciutat per trepitjar-la fort.

Un lugar en la cumbre (A room at the Top, Jack Clayton, 1959) és eminentment un drama social, un retrat del xoc de classes a l’Anglaterra dels anys cinquanta. La hipocresia de la burgesia i l’autocomplaença de la classe obrera són descrites a la perfecció en aquesta cinta mítica del Free Cinema, moviment que va revolucionar el cinema britànic entre els anys cinquanta i seixanta, que beu directament del Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El film té, sense dubte, una estructura hereva dels millors melodrames, combinada amb una profunda càrrega social que posa en relleu tota la tristesa de la vida urbana i la impossibilitat de fugir de la nostra herència de classe. Els personatges estan construïts d’una manera excepcional a través d’unes interpretacions magnífiques.

Pel que fa a l’argument, Joe Lampton es presenta com un social climber que prové d’una ciutat obrera de províncies per treballar com a oficinista a l’Ajuntament de Warley. Poc temps després, coneix la Susan (Heather Sears), una jove encantadora i burgesa que es converteix, de seguida, en objecte del seu desig. La vol a ella, però, sobretot, vol la seva posició.

Simultàniament, en Joe coneix l’Alice (Simone Signoret), una dona atractiva i liberal que entra en la seva maduresa i arrossega la frustració del seu matrimoni i del pas del temps. Encara que recela de les previsibles conseqüències, s’abandona a un amor intens i clandestí amb en Joe. Compta els dies i viu amb la certesa que tots els seus moments són efímers i fugissers.

Entre aquests dos mons, Joe Lampton té clar què vol i on ha d’arribar. No se n’amaga: busca deslligar-se del seu passat obrer i de tot allò que creu que el fa inferior. L’Alice no té cabuda en la seva vida, per sincera que sigui la seva devoció.

Resulta colpidora la seqüència de la ruptura. Una il·luminació fantàstica ressalta encara més la bellesa i tristor del personatge encarnat per Simone Signoret. El treball interpretatiu és magnífic. No en va, Signoret s’endugué l’Oscar a la millor interpretació femenina l’any 1960.

La cinta, rodada el 1959, va ser la primera pel·lícula del director, productor i guionista Jack Clayton, conegut per haver-se especialitzat en l’adaptació d’obres literàries al cinema, sempre amb el vessant social com a veritable protagonista. Fou un clar referent del Free Cinema, moviment sorgit de l’inconformisme social i de la lluita de classes que tenia com a objectiu fer un cinema sense coaccions i al marge dels grans estudis. El resultat va ser un seguit de pel·lícules basades sobretot en el retrat quotidià i compromès amb la realitat social de mitjans del segle XX a la Gran Bretanya.

La cinematografia de la cinta mereix una menció a part. Com si fos el treball de carrer de Bill Brand, el retrat que es fa de la ciutat de Warnley la converteix en un personatge més del film. Els carrers empedrats, els nens bruts que juguen al carrer, les casetes obreres de totxanes i les xemeneies que fumegen ofereixen una visió realista que acompanya al protagonista de la història. El treball en blanc i negre de Freddie Francis, reconegut director de fotografia d’aquest moviment iconoclasta, resulta impecable en tots els sentits.

Un lugar en la cumbre va gaudir d’un èxit aclaparador, com no podia ser d’una altra manera. Es va endur nombrosos premis, inclosos dos Oscar (millor actriu i millor guió adaptat). Ha passat a la història del cinema com una cinta de culte del cinema independent britànic i m’atreviria a dir que ha influenciat directors moderns tan importants com Woody Allen. No semblen casuals les referències a l’obra que es poden trobar en la cèlebre Match point (Match Point, Woody Allen, 2005). Lluny de retreure-li res al famós director novaiorquès, fora just reconèixer-li l’encert de l’homenatge. El film de Clayton una obra mestra i no es mereix menys.

Crítica elaborada per Esther Garcia Prats de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Como si el desamor fuera inevitable

Rojo y verde. Flores. Callejuelas desiertas. Paredes desconchadas. Pasillos interminables. Elegantes qipaos. Música hipnótica. Un cigarrillo tras otro. Té y fideos. Miradas penetrantes e implorantes. Omisiones deliberadas. Silencios que lo dicen todo. Secretos que se nos ocultan. Espejos y planos desde atrás. Primeros planos. Cámaras que atraviesan paredes y el alma. Autocontrol y sensualidad. Contención desbordante. Lluvia incesante. No ocurre nada y ocurre todo. Lirismo puro. Deseando saber. Deseando amar. Historia de amor triste. Triste historia de amor. Encuentros y desencuentros. Tan cerca y tan lejos. Vecinos y desconocidos. “Nosotros no somos como ellos”. ¿Llegan a ser amantes? Quizás, quizás, quizás.

Hace ya veintidós años del estreno de Deseando amar (Fa yeung nin wa, Wong Kar-wai, 2000), película muy galardonada que está considerada como la obra maestra de Wong Kar-Wai. Mediante una estética de videoclip y una atmósfera muy poética, nos introduce en la cotidianidad de dos personas que viven una al lado de la otra y comparten una poco agradable experiencia común. Se enamoran y se desean gracias a la proximidad (o a pesar de ella). No obstante, la inercia, la autocensura y la rutina serán los grandes vencedores en esta película donde el amor no triunfa. La tristeza lo impregna todo, como si el desamor fuera inevitable. El desamor lo impregna todo, como si la infelicidad fuera inevitable. Aquí hay que remarcar el excelente trabajo y la química de los actores Maggie Cheung y Tony Leung Chiu Wai, cuyos cuerpos sufren y hablan por sí solos. Wong Kar-Wai logra noquearnos con este argumento sencillo, lleno de deliberadas omisiones y elipsis, pues crea una historia que rezuma verdad. Sin embargo, lo más destacable no es la historia en sí, sino la excelente fotografía y la original puesta en escena (preferencia del plano corto, juegos de espejos, planos desde atrás, colores estridentes, cámara que se mueve entre puertas, rejas y ventanas...). Todo ello está adornado con una tremenda banda sonora con la música de Shigeru Umebayashi y boleros de Nat King Cole. Violines y letras de amor que desgarran el alma. Emoción pura que traspasa la pantalla y nos golpea sin piedad. Es una obra que no hay que perderse, por la autenticidad de los sentimientos que explora y el disfrute de los sentidos que ofrece.

Crítica elaborada per Mònica Llagostera de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Aquesta pel·lícula, guanyadora de diversos premis, entre els quals l’ oscar a la millor actriu, la gran Frances McDormand, ens apropa a aquells que s’han allunyat del model de societat establert als Estats Units.

Es l’adaptació del llibre de no ficció "País nómada : supervivientes del siglo XXI", el film Nomadland, es centra en les conseqüències derivades de la crisi de 2008, que es concreta en el tancament d’una fàbrica que posa punt i final a la vida que fins ara havia conegut la protagonista. Ella, ja havia rebut un cop molt dur amb la mort del seu home, però aquest nou cop, és el definitiu que fa que vengui la majoria de les seves possessions, compri una furgoneta i comenci una vida nòmada al llarg i ample dels Estats Units.

La directora Chloé Zao transmet una sensibilitat increïble especialment a través de la Frances McDormand, les relacions entre els 'workampers' i dels impressionants paisatges de natura.

Més informació:

• Chloé Zhao a les Biblioteques
• Choé Zhao a la Viquipèdia
• Nomadland a la Viquipèdia
• Frances MacDormand a les Biblioteques
• Frances MacDormand a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Josep Roig i Raventós. Sitges.

John, un netejador de finestres de 34 anys, dedica la seva vida a criar al seu fill Michael, un nen de quatre anys a qui la seva mare va abandonar just després de néixer. Tots dos porten una vida simple, elaborada a través de rituals diaris, en una relació d'amor sense fissures. Per desgràcia, a John només li queden uns quants mesos de vida. Atès que no té família, decideix invertir els dies que li queden a buscar una nova família que adopti a Michael amb la finalitat de salvar al seu fill de descobrir la terrible realitat de la vida.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Gener de 1942, 400.000 jueus de tota Polònia porten més d'un any confinats pels nazis en un estret gueto a la meitat de la ciutat. Fora del mur, la vida segueix endavant. Dins, els seus habitants lluiten per sobreviure. No obstant això, l'alt mur de maons no aconsegueix parar la creació d'un grup d'actors jueus que, en una gelada nit hivernal, interpreta una comèdia musical en el teatre Dona. Els espectadors riuen i s'emocionen davant una història d'amor, oblidant per un moment la seva difícil situació. Entre bastidors, els actors s'enfronten a un dilema de vida o mort davant la possibilitat de dur a terme una fugida després de la funció.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Relata una setmana en la vida de Valero, Moha i Pep, treballadors d'una petita empresa de lampisteria i electricitat dels afores de Barcelona. Formada per sis capítols que narren les situacions que sorgeixen quan els protagonistes s'enfronten a una reparació. Cada capítol correspon a un dia de la seva setmana laboral i es construeix al voltant de la relació que s'estableix entre els protagonistes i els clients que han sol·licitat els seus serveis

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

La tragèdia d'un amor romàntic

A Ghost Story (David Lowery, 2017) és un film del director i guionista nord-americà David Lowery, que es va estrenar al Festival de Cinema de Sundance el gener del 2017 i que compta amb les interpretacions com a protagonistes de Casey Affleck i Rooney Mara. Tot i que pel títol podríem pensar que ens trobem davant d’una pel·lícula de terror, aquesta història de fantasmes se situa dins del gènere dramàtic de caràcter filosòfic i existencialista. Difícilment passarem por mentre visionem la pel·lícula, però sense dubte ens resultarà inevitable acabar submergint-nos dins la seva atmosfera kierkegaardiana, estremidora i inquietant a la vegada.

Amb uns diàlegs minimalistes i fent del silenci la veu més eloqüent, Lowery ens incita a la reflexió sobre el sentiment de l’amor, el pas del temps, els projectes personals, el paper de la memòria i de l’oblit, la nostra vulnerabilitat i finitud, la petjada que deixem en els altres. És a dir, sobre quin és el sentit profund de la vida i la mort. Per fer-ho, només li cal presentar-nos una jove parella que comenta si es canvien de casa i mostrar-nos com, quan l’home mor en un accident de cotxe l’endemà, el seu nou cos fantasmagòric rebutja traspassar la porta que condueix a l’altra dimensió: decideix enfilar el camí cap a casa seva per poder continuar vivint al costat de la seva dona. Tanmateix, el problema que patirà en el seu retrobament amb ella serà el de la impossibilitat de comunicar-se i fer-se present.

El fantasma de l’home apareix així com una mena d’espectador mut. Potser és una metàfora de la nostra condició contemporània, nihilista i apocalíptica, que ens aboca al paper de mers consumidors d’imatges, davant de les quals sovint assumim una posició passiva. La pel·lícula es nodreix d’un complex joc de mirades. El fantasma mira constantment el que ella fa, mentre nosaltres mirem com se la mira, alhora que la dona mira de refer la seva vida sense poder sentir mai aquesta presència que l’acompanya i que pateix l’angoixa de saber que ella no el pot veure. 

Tot i això, la tendresa que endevinem en la mirada del fantasma (per l’efecte d’una música i una fotografia excel·lents, més que no pas pels seus ulls, suposadament amagats darrere dels dos forats negres que veiem en un llençol enorme) i la nostàlgia que aquest sent pels dies que havien viscut junts a la casa, aconsegueixen que arribem a entendre el perquè roman al seu costat, malgrat tot. Contemplem la tragèdia d’aquest amor romàntic i preciós de qui no pot fer res més que dedicar-se a observar com, a mesura que passen els dies, la seva parella tracta de superar la pèrdua (impressionant l’escena on ella menja compulsivament el pastís que li ha portat una amiga) i comença a tenir noves relacions sentimentals. I tal volta nosaltres, els espectadors, no podem deixar-nos de fer una pregunta: com pensem que continuaran amb les seves vides les persones que formen part de la nostra quan ja no siguem en aquest món?

Passat el temps, quan ella deixi la casa per iniciar una nova vida, el fantasma entendrà que ell no l’ha de seguir, car ell ja no n’ha de formar part d’aquesta nova vida. Abans, però, i seguint el que sembla ser un costum arrelat en ella cada cop que marxava d’una casa, introdueix una nota amb un breu missatge en una ranura d’una porta. Descobrir què va deixar escrit es convertirà en la raó principal per la qual el fantasma continuarà lligat a la que havia estat la casa de tots dos. Per això, quan altres famílies entrin a viure a la seva llar, ell farà el possible per fer-los sortir d’allà (i actua, ara sí, com un fantasma clàssic que mou i fa caure objectes, que apaga i encen llums, etcètera). 

Una menció especial mereixen els moments en què el nostre fantasma és reconegut per algú altre. Des d’una casa veïna veiem que també algú (probablement una dona), va decidir no traspassar, de manera que aquest altre fantasma sí que detecta la seva aparició. Ambdós fantasmes es comuniquen telepàticament, sense sortir cadascun de la casa que habiten i en la qual estan situats, de la mateixa manera que vivim cadascú de nosaltres en una determinada perspectiva, com diria Ortega y Gasset. El seu diàleg no deixarà de ser gairebé anecdòtic: es veu limitat a intercanviar quin és el propòsit de cadascun (en el cas de l’altre, arriba al patetisme d’estar esperant que arribi algú que ni tan sols recordes qui era, la qual cosa ens fa pensar en la relativitat del temps i la temàtica de l’absurd).

Amarat plenament pel pessimisme i el cansament provocat per la buidor de sentit, el nostre fantasma arribarà a un punt de desesperació que l’aboca a desitjar la seva desaparició. Ara bé: com s’ho ha de fer un fantasma per matar-se? Lowery resoldrà aquest interrogant amb la paradoxa del viatge en el temps: el seu suïcidi el portarà al mateix lloc on ja hi era, però en una època diferent. Aquest recurs, efectiu en el relat, permet al fantasma descobrir finalment què estava escrit a la nota que ella havia amagat a la porta, a la vegada que ens  dona la pauta per entendre l’escena inicial del film (on un fet paranormal desperta a una parella quan és al llit), i genera la coincidència a la mateixa casa d’un nou fantasma (segurament ell mateix en un altre moment). D’aquesta manera s’arrodoneix magistralment aquesta petita obra d’art que no deixarà indiferent a ningú.

Crítica elaborada per Joan Méndez de la Biblioteca Marc de Vilalba (Cardedeu) en el marc del projecte Escriure de cinema.

¿El dinero tiene un poder absoluto?

Al principio de Una proposición indecente (Indecent Proposal, Adrian Lyne, 1993) el amor entre Diana Murphy (Demi Moore) y David Murphy (Woody Harrelson) está idealizado, ¿Quién no ha soñado con un amor así? La pasión, el deseo carnal impregna cada toma, ese sexo soñado y ese deseo a todas horas nos dejan ver la clase de amor que todas soñamos. Diana está sublime, esa delicadeza de juventud me gusta mucho. Por otra parte, David, un arquitecto brillante y soñador que apuesta desde un principio por un futuro hasta que la muerte les separe, me encanta. Diana es una gran comercial inmobiliaria, que encuentra un terreno para construir la casa de los sueños que su pareja había construido en una maqueta y que sabía que era muy importante para él. Así que se ambos embarcan en un préstamo bancario para cumplir su sueño. David construye la casa con un diseño arquitectónico único y su mujer sabe que los ricachones van a encargarle más cuando vean esa primera obra arquitectónica. Es lista, la chica.

Después llega la crisis. Diana lleva seis meses sin vender nada, la construcción se paraliza y su chico tampoco puede trabajar. Aparecen los problemas económicos y con ellos la presión del banco para que paguen las cuotas de la hipoteca del terreno si no quieren perder la casa de los sueños de David. Ninguno de los miembros de la pareja tiene la madurez de afrontar los problemas con valentía. Y aquí los guionistas dan un giro a la historia. El tema económico origina problemas entre la pareja y salen a relucir las miserias del ser humano.

Para empeorarlo todo, deciden ir a probar suerte en los juegos de azar para ganar ese dinero que tanta falta les hacía. Así que se les ocurre ir a las Vegas a probar suerte con un pensamiento positivo y con dos mentes inteligentes ¿Qué podía salir mal? Allí Diana es observada por John Gage (Robert Redford), un millonario qué también se encuentra en el lugar, que admira la belleza de la chica. Gage se percata de que a la muchacha le falta algo en el plano material, así que decide pasar a la acción.

Al regresar con David, descubre que este ha ganado la mitad del dinero que les hacía falta. En vez de irse y pagar al menos una parte de sus deudas, deciden erróneamente seguir apostando y acaban perdiéndolo todo. Así las cosas, mientras juegan una partida de billar, David le manifiesta a John que le gustaría ser un millonario como él y tener tanto dinero. A la vez le dice que el dinero no puede comprar a las personas. Diana lo apoya en este comentario. Astutamente, le ofrece a David un millón de dólares por pasar una noche con su esposa, planteando un reto para acabar con el cliché que no se puede comprar a la gente. Las miradas de Redford son lo más. ¿Ya dije que me encanta en este papel? Conozco este perfil de hombre, son muy cautos y elegantes, con la seguridad en sus ojos y con la tranquilidad de obtener todo lo que se proponen. ¿Y quién puede dormir después de esa propuesta? ¿Acaso David y Diana no estaban enamorados? El dinero tiene un poder absoluto y por eso la pareja acaba en la misma habitación pensando por separado en ese millón de dólares.

Siguiendo con la jugada, la pareja decide aceptar el trato. ¿Acaso la necesidad es más grande que el amor? ¿O acaso Diana sí deseaba realmente a John? Son muchas las preguntas que surgen, pero llega la hora de apechugar. Si analizamos la escena en la cama dónde la pareja está decidiendo que van a hacer, ambos dicen que eso no cambiará nada entre ellos. ¡Qué inocentes! Si analizamos cómo funciona la psicología humana y la de las parejas, sabemos que todo va a cambiar. David acompaña a Diana para entregarla cual mercancía a John, que llega con su elegancia y decidido a triunfar una vez más en todo lo que se propone. Cuando Diana y David van a pagar la deuda de la casa, se encuentran que ya la han perdido. ¿Perdona? ¿Son capaces de hacer ese negocio con el cuerpo de Diana sin mirar la fecha de pago? Esto es una patinada, pienso que los guionistas usan varias subtramas para ponerlo más difícil a los personajes, y que esa estrategia no funciona bien.

Así las cosas, David y Diana tienen una gran discusión porque la mujer sí se lo pasó muy bien con el magnate y eso molestó mucho a su esposo. ¿En serio se rompió la relación por el machismo y no por vender el cuerpo de su esposa? Pues sí: pudo más que la chica se lo pasara genial. Cada uno sigue por su lado. Diana recurre al abogado que ambos tenían para solicitar el divorcio, casarse con John y decirle a David que no quiere el millón de dólares. Pero David no la puede olvidar y decide perseguirla. En uno de esos encuentros, David aprovecha para firmar el divorcio. ¿En serio? ¿Pierdes un millón de dólares y además te quieres divorciar? Esto no me gustó nada, me pareció demasiado rebuscado. John les observa, se da cuenta que Diana sigue amando a David, acepta su derrota y facilita la reconciliación de la pareja.

A mí la película me gusta mucho, la veo como un ideal. No por tener un hombre como David, sino uno como John. Lo prefiero mil veces. Total, siempre trató bien a Diana y en muchas escenas le dijo a David que él no dejaría que un hombre la tocara. En cambio, David vende a su esposa por la obsesión de salvar una casa. Me quedo con John, aquí y en la China. Es el tipo de hombre que muchas idealizamos, no solo por el dinero, sino también por cómo opera en su vida. Y Redford lo hace increíble.

Crítica elaborada per Claudia Girón. Bib. Santiago Rusiñol.  Sitges. Projecte Escriure de Cinema.