20 anys de la reconstrucció del Liceu
20è Aniversari de la reconstrucció del Liceu
El 7 d’octubre de 1999 el Gran Teatre del Liceu va reobrir les seves portes un cop duta a terme la reconstrucció posterior a l’incendi del 1994, que en va destruir totalment l’escenari i el pati de butaques.
El Liceu, ubicat a les Rambles de Barcelona, ha mantingut la funció de centre cultural i artístic de la ciutat a través del temps malgrat haver estat testimoni d’una sèrie d’incidents, com l’abans esmentat incendi, un atac bomba el 1893 o un altre incendi el 1861.
Per celebrar el 20è aniversari de la reconstrucció, que es va poder fer en un temps rècord gràcies al recolzament de les institucions, el patrocini de les empreses i les donacions de particulars, es programarà l’òpera Turandot, de Giacomo Puccini, la mateixa obra que estava en cartell abans de l’incendi.
Al llarg de 2019 les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Barcelona han programat activitats per acostar l’òpera i la música clàssica al públic general a través d’audicions, espectacles, conferències i oportunitats exclusives per assistir “in situ” al Liceu per viure en primera persona grans espectacles d’òpera i de concerts de música clàssica.
-
Rhapsody in blue
Ara que ve el bon temps, no hi ha res millor que deixar-nos endur per la música energètica de George Gershwin, un dels grans compositors del que s’ha anomenat la música simfònica americana, degut a la sonoritat, els nous ritmes, harmonies i melodies que el gèneres del jazz i el blues van tenir en l’estil dels compositors americans de la primera meitat del segle XX. Un tast de Gershwin són aquestes 4 composicions ben diferents entre si, però totes amb l’alegria i potència característica del seu autor, que descriu perfectament l’atmosfera del país en el que s’inspira, fruit del seu afany viatger: amb Rhapsody in Blue, el piano ens transporta a la Nord-Amèrica dels anys 20 bulliciosa amb la construcció dels nous gratacels i l’expansió econòmica del país, però també amb un sentiment “blue”, trist o melancòlic de les classes excloses del progrés, com van ser els negres. Amb Cuban overture, inicialment titulada Rumba, de seguida s’endevina que hem arribat a La Havana, pels ritmes sincopats i les melodies d’inspiració caribenya. No podia faltar una suite dedicada a la seva obra més coneguda i estimada per ell, com va ser l’òpera Porgy and Bess. El mateix Gershwin va compondre aquesta suite enllaçant alguns del millor moments d’aquesta trencadora òpera que incorporava blues i jazz a l’estructura d’una òpera clàssica, tot un atreviment a la dècada dels 30s. Destaca el famosíssim Summertime que obra l’òpera i defineix tota l’obra, un record per la vida dels negres al Sud dels Estats Units. L’últim viatge del disc és una suite dedicada a París on sentim el caos dels carrers i les botzines dels cotxes durant el dia, contraposats al romanticisme dels clubs de jazz de Paris la nuit. Bon viatge!!!! Més informació: George Gershwin a les Biblioteques George Gershwin a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella.
-
La Ópera de Vigàta
A Andrea Camilleri el coneixereu segurament pel seu entranyable comissari Salvo Montalbano (anomenat així en homenatge a l’escriptor Manuel Vázquez Montalban), protagonista de nombroses novel·les policíaques i una exitosa sèrie de televisió; i guardonat amb el premi Pepe Carvalho que atorga la BCNegra a Barcelona. El que molts no saben és que aquest escriptor sicilià és també un reputat guionista, director de teatre i de televisió. I que a més a més té una sèrie de novel·les històriques ambientades en la Sicília del segle XIX. El petit municipi de Vigata (nom fictici) situat a la prefectura de Montelusa, serveix de marc a diferents situacions hilarants que ens acosten a la vida quotidiana dels habitants de la Sicilia profunda. Basant-se en uns fets real recollits en un document de la època, "L’òpera de Vigata" ens relata la tensa situació que es viu al municipi quan el prefecte decideix inaugurar el nou teatre amb una òpera anomenada "Il birraio de Presto", tot i que gairebé tot el poble hi està en contra, al·ludint a la baixa qualitat d’aquesta. A partir d’aquí gaudirem amb els tripijocs del prefactor per sortir-se amb la seva, els plans secrets dels veïns per boicotejar l’acte i els esforços de la policia per posar ordre. Tot això a través de capítols curts en que els seus protagonistes (molts) aportaran una visió diferent dels fets, anant endavant i endarrere en la història. Amb un llenguatge riquíssim i un gran sentit de l’humor en Camilleri ens regala aquesta magnífica obra, que juntament amb “La concessió del telèfon” formen un tàndem literari que no podeu deixar de llegir, i gaudir. Més informació: Andrea Camilleri a les Biblioteques Andrea Camilleri a la Viquipèdia Andrea Camilleri, premi Pepe Carvalho 2014 (Youtube) Recomanat per Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà.
-
Tristan und Isolde
“Isolda sóc jo”, aquestes van ser les primeres paraules de Mathilde Wesendonck després d’assisitir a la representació de Tristany i Isolda de Wagner. Sembla efectivament que Wagner es va enamorar desesperadament de Mathilde, poetessa i dona del banquer i gran admirador i mecenes seu, Otto Wesendonck. Aquest va oferir a Wagner i a la seva dona Minna Planer allotjament a Zurich en el seu exili d’Alemanya a conseqüència de l’inestabilitat política i social. Fou en aquesta proximitat a Mathilde que va néixer una passió mútua entre tots dos, una passió que Wagner va poder expressar a través de la gran òpera Tristany i Isolda tot escrivint la música i el text, ja que ell sempre escrivia el text de totes les seves òperes. Wagner va quedar atrapat per l’ extraordinària història d’amor impossible i dramàtic de Tristany i Isolda, aquell romanç medieval que va llegir en la versió del trobador Gottfried von Strassburg del 1210. És una òpera basada en el desig, en l’ amor no natural, aquell amor que no és d’aquest món i no es pot viure en aquest món i per això la Mort apareix com a salvació. Aquesta és una òpera immensa, que marca un abans i un després en la Història de la Música. Wagner porta la música tonal a límits sorprenents fins al punt que deixa l’harmonia a les portes de la atonalitat, un nou concepte que es desenvoluparà durant el segle XX. Des del primer acord del Preludi, l’anomenat acord de Tristany, la música crea una intensitat una tensió dramàtica constant que no descansarà fins l’últim acord del tercer acte, quan Isolda mor amb la seva ària “Mort per amor” no és fins aquest moment quan per fi podem descansar i sentir la pau de l’univers. Una tensió harmònica que aconsegueix utilitzant elements cromàtics i una suspensió harmònica constant. Una altre element clau de la música de Wagner és l’ús dels leitmotiv, en aquesta òpera se’n reconeixen 21. Són aquestes cèl·lules musicals, petites frases que representen un sentiment, una emoció, una persona o una acció i que van apareixent durant tota l’òpera. Trobem el del desig, el de la mirada, el del filtre de mort, el del filtre d’amor, el de l’alliberament per la mort... Qui no hagi escoltat mai la música de Wagner aquesta és la millor manera d’endinsar-se en un nou llenguatge musical que hipnotitza i atrapa a l’espectador, l’obliga a commoure’s i a no quedar-se indiferent. També recomanem la lectura de El Romanç de Tristany i Isolda escrit per Joseph Bédier amb traducció al català de Carles Riba. Més informació: Richard Wagner a les Biblioteques Richard Wagner a la Viquipèdia Richard Wagner Recomanat per Anna Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.
-
El Barbero de Sevilla
Us proposem una aproximació a una òpera molt popular que va donar gran fama al seu compositor. Una divertida obra amb una part de crítica social i la seva moralitat final. Il barbiere di Siviglia és l’obra mestra del compositor Gioacchino Rossini, composta en només tres setmanes, una òpera bufa d’aparent simplicitat, però complexa en matisos i detalls. Està basada en l’obra homònima de l’autor francès Pierre Beaumarchai. Estrenada a Roma l’any 1816, amb el títol de Almaviva, o sia l'inutile precauzione i llibret de Cesare Sterbini. El dia de l’estrena fou un fracàs absolut, principalment a causa de l’enrenou provocat pels seguidors del compositor Paisiello, que havia creat una òpera amb el mateix títol uns anys abans. La següent representació va tenir un èxit espectacular, i ha durat fins als nostres dies, ja que és l’òpera més famosa de Rossini i la més representada arreu. Els personatges clau d’aquesta òpera de dos actes són: Comte Almaviva / Lindoro, veu de tenor. Noble, enamorat de Rosina Rosina, veu de soprano o mezzosoprano. Òrfena a càrrec de Don Bartolo Fígaro, baríton. Barber, antic criat del comte Don Bartolo, baix bufo. Doctor, tutor de Rosina Don Basilio, baix. Professor de música, amic de Don Bartolo L’argument Rosina, jove, maca, òrfena i rica, viu a Sevilla, tancada a casa del seu tutor, Don Bartolo, que manté l’esperança de poder casar-s’hi amb ella per aconseguir els diners de la noia. A la ciutat corre la brama de què ha arribat el comte Almaviva, qui té fama Don Joan, a la cerca d’una enamorada que ha vist fa poc. Quan localitza la noia, sabem que es tracta de Rosina. El comte canta una serenata sota el seu balcó, i s’identifica com a Lindoro, ja que no vol desvetllar la seva identitat a Rosina per què no vol que ella s’enamori per la seva condició social. En aquest punt apareix Figaro, un barber de Sevilla, amb gran fama i prestigi. Figaro és un antic criat del comte, que li explica que és a Sevilla perquè es vol casar amb Rosina. Fígaro es presta a ajudar el comte, a canvi d’una recompensa, ja que per la seva condició de barber té fàcil accés a la casa i farà d’intermediari entre Rosina i ell. A partir d’aquí concorren situacions diverses per tal què els dos enamorats puguin apropar-se malgrat la pressió a la que Rosina és sotmesa pel seu tutor, que fa servir totes les precaucions extremes per mantenir-la allunyada del món fins que es casi amb ell. L’enginy de Fígaro, secundat per l’astuta Rosina, fa que el comte es presenti a casa disfressat de soldat borratxo, i fer així una tímida aproximació. Desbaratada aquesta trama, torna a entrar a la casa disfressat de mestre de música. Aquest intent fracassa també però el comte i Fígaro planegen fugir amb Rosina, amb el beneplàcit d’aquesta. Un cop de sort del tutor li fa descobrir la trama i acusa l’amant de Rosina de voler-la entregar al comte, sense saber, que és el mateix comte. Acaba l’obra amb la descoberta de la doble personalitat de Lindoro – comte Almaviva, amb la lliçó moral contra el tutor, que malgrat totes les precaucions i els entre brancs, no ha pogut impedir que Rosina es casi amb el comte. D’aquí el subtítol de “La inútil precaució”. El compositor No caldrà dir massa de Gioachino Rossini, fructífer compositor d’òperes, nascut a Pesaro (Itàlia) el 1792. Conegut com el “Cigne de Pesaro”, el compositor més popular de tots els temps, va compondre un total de 39 òperes en 19 anys. Restablí la categoria de l’òpera buffa, menystinguda en el seu temps, gènere al qual pertany “Il Barbiere”, però també compongué òpera seriosa. Deixà de compondre i es retirà, en el punt àlgid de la seva carrera, a la campanya parisenca, on va viure jubilat fins a la seva mort l’any 1868. Per acabar, val la pena explorar a fons aquesta obra, de la que tothom ha sentit almenys la famosa obertura, i deixar-se portar per la vitalitat i l’alegria de les notes, les melodies in crescendo, les veus contraposades, que tenen com a resultat un fantàstic divertimento. Més informació: Gioacchino Rossini a les Biblioteques Ecco ridente. Ària del comte Almaviva. Tenor, Juan Diego Flórez. Largo al factotum. Cavatina de Figaro. Barítono, Leo Nucci. Una voce poco fa. Ària de Rosina. Mezosoprano, Cecilia Bartoli Il Barbiere di Siviglia a les biblioteques: Diferents versions, obra completa, seleccions, en diferents idiomes, seleccions per a infants, en CD, DVD, partitura, etc. Rossini a la Viquipèdia: Un extens article biogràfic sobre el compositor. Programa This is Opera, dedicada a Il Barbiere di Siviglia: TV2 a la carta. De la mà d’en Ramon Gener us endinsareu en els secrets d’aquesta meravellosa obra. Recomanat per Mª José Maya. Bib. Jordi Rubió i Balaguer. Sant Boi de Llobregat.
-
La Traviata
Si n'hi ha una òpera dramàtica que sigui possible de reconèixer pels amants i no amants de l'òpera, aquesta és, sense dubte, La Traviata de Verdi. Basat en l'obra La Dama de les camèlies, d'Alexandre Dumes, fill, amb llibret de Francesco Maria Piave, que col·laborà amb Verdi en deu obres en total, La Traviata és una de les obres més populars de Verdi, la més representada i la més estimada pel públic. El famós i conegut tema del brindis del primer acte és segurament, una de les peces més escoltades en recitals, concerts i celebracions, la peça més enregistrada i la més difosa. "La Traviata" / "La Dama de les camèlies", està basada en la vida real de Marie Duplessis, una cortesana de París que va viure a meitat del segle XIX. A l'òpera de Verdi i Piave, Violeta, cortesana i personatge principal, viu un veritable amor amb Alfredo Germont, jove noble i ric, enamorat fa temps de Violeta. El pare d'Alfredo el cerca per tornar-lo a casa, perquè la vida que porta, aïllat a una casa de camp, amb la prostituta impedeix que la seva germana faci un bon casori. Malgrat que la renúncia a l'amor per part de Violeta li costi la vida, aparta d'ella a Alfredo pel bé de la família Germont, i es sacrifica tornant a la disbauxa i als antics amants. Alfredo ple d'odi i gelós es bat en duel amb l'actual amant de Violeta, el fereix i fuig després d'haver insultat cruelment a Violeta. Fora del país el pare d'Alfredo confessa al seu fill que Violeta l'estima i que ell ha estat la causa de què ella el deixés. Torna a Paris, però ja és tard, Violeta molt malalta de tuberculosi, mor en braços d'Alfredo. "La Traviata" és una òpera realista, en contra dels arguments i estils històrics que es representaven fins aquell moment en els anys de Verdi: obres històriques, amb ambientació, decorat, i vestits acords a l'època representada com "Nabucco", "Aida", "Rigoletto", "Don Carlo", etc. Amb La Traviata el públic assisteix a la representació d'un saló del segle XIX, amb vestits com els que veu en els seus salons, a un amor prohibit i a la redempció i mort d'una dona que ho sacrifica tot per amor. A banda del conegudíssim tema del "Brindici" del primer acte, que ja hem esmentat, tota l'òpera està plena de temes de gran força i sensibilitat. Us deixem unes petites mostres per animar-vos a escoltar i veure òpera, un món que si us enganxa, us atraparà per sempre. Més informació: Giuseppe Verdi a les Biblioteques La Traviata a les Biblioteques Giuseppe Verdi a la Viquipèdia "Libiamo ne'lieti calici", el famós brindis del principi de l'obra. Alfredo Krauss (Alfredo) Maria Callas (Violetta). (Lisboa, 1958). Acte I. "Amami Alfredo", cant desesperat d'amor i comiat de Violeta, de l'acte II, amb Rolando Villazón, (Alfredo), Anne Netrebko, (Violetta). Acte II. "Addio del passato", bellísim cant final de Violeta abans del desenllaç fatal. Versió de Maria Callas (Milà, 1953) / Versió de Montserrat Caballé (Niça,1972) Recomanat per M José Maya García. Bib. Jordi Rubió i Balaguer. Sant Boi de Llobregat
-
50 conceptos cruciales de ópera
Diu George Bernard Shaw que la ópera es cuando un tenor y una soprano quieren hacer el amor, pero un barítono se lo impide. Una definició irònica, que en tot cas, necessita uns coneixements bàsics del gènere operístic per tal d'entendre la relació i l'equilibri de les tres veus que participen en l'espectacle. A través de la lectura "50 conceptos cruciales de ópera" editat per Hugo Shirley, un investigador emèrit de la matèria, els lectors/es podran assolir de forma clara i entenedora els conceptes bàsics d'aquest art musical i dramàtic, així com un resum de la seva història i evolució des dels seus inicis a Itàlia durant el S.XVI fins a l'actualitat. Amb un llenguatge senzill i sense pretensions erudites, el llibre descriu quins són els elements fonamentals per produir i representar una òpera, les figures i les veus que hi apareixen, del més agut al més greu, com la soprano, el tenor, la mezzosoprano o el baix, i a la vegada, els diferents gèneres que s'hi poden identificar, des de peces d'òpera seria o dramma serio fins a l'òpera buffa o més còmica. Estructurat per capítols ben definits i acompanyat de múltiples il·lustracions que ajuden a comprendre millor el text, l'obra també fa un repàs pels compositors més cèlebres, com Mozart, Wagner o Bizet i, a la vegada, descriu els perfils d'alguns dels artistes més consagrats de l'òpera, com Farinelli, Maria Callas o Plácido Domingo. Una oportunitat magnífica per deixar-nos endur aquest estiu pels sentiments que desperta l'òpera...INIMAGINABLES Més informació: L'òpera al Catàleg de les Biblioteques Enregistraments sonors (CD) d'òpera al Catàleg de les Biblioteques Guia Fons d'Òpera creat per la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin de Barcelona Projecte 16 òperes BIB del Servei de Biblioteques de la Generalitat amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès
-
Castor et Pollux
Castor et Pollux és la tercera òpera de Jean-Philippe Rameau i en aquesta edició es presenta la segona versió que el compositor en va fer l'any 1754 (la versió original data de 1737 i encara va fer una tercera revisió i versió l'any 1764). Musicòlegs i crítics la consideren una de les seves millors obres. En ella es narra la història d'aquests dos herois, germans bessons, dels quals un és immortal (Pollux) i que se sacrificarà per fer tornar a la vida el seu germà Castor. L'enregistrament, sota la direcció de Raphaël Pichon, és d'una elegància i d'una precisió que es fa palesa sobretot en els fragments orquestrals. En l'àmbit vocal tots els cantants fan una interpretació superba amb moments de gran bellesa com per exemple l'ària "Tristes apprêts, pâles flambeaux" de Telaïre, interpretada per la soprano Emmanuelle de Negri. El cor, com en la gran majoria d'òperes barroques franceses, té un gran protagonisme al llarg de l'obra. *Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals
-
24 capricci per violino solo, op. 1
Nicolò Paganini: "El primer RockStar de la història" A l'inici del segle XIX hi havia un artista que es deia que era adorador de Satanàs i que havia fet un pacte amb ell, vestia de forma estrafolària i de rigorós negre. Un artista que s'emborratxava contínuament i era tremendament faldiller... Niccolò Paganini va néixer el 27 d'octubre de 1782 a Gènova, on va començar a tocar la mandolina a l'edat de cinc anys sota la instrucció del seu pare. No seria fins a 1789, quan començaria els seus estudis de violí, donant el seu primer concert en públic als nou, i als tretze faria la seva primera gira per Llombardia, l'any 1795. Els seu pare el feia practicar des del matí fins a la nit, i quan la concentració del jove vacil·lava, el seu pare el privava de la seva ració de menjar. Amb setze anys ja era conegut però no va digerir bé l'èxit i es va convertir en un jugador que contínuament s'emborratxava. Es diu que una dama desconeguda el va salvar d'aquella perjudicial vida per portar-lo a la seva vila on va aprendre a tocar la guitarra. Va desaparèixer vora 5 anys. La seva tècnica era tal (a part que tenia oída absoluta i desenvolupà tècniques tan noves com el parar la durada de les notes –staccato-, pessigar les cordes–pizzicato- amb la mà esquerra, o l'ús estès d'harmònics), que unida a la seva expressió i a la interpretació que duia a terme en directe, explicaven les males llengües que havia venut la seva ànima al diable per tocar d'aquesta manera, i el seu virtuosisme, li portava a elevar la improvisació als més alts nivells coneguts fins al moment. Les contorsions que feia quan tocava, el cabell arrissat i llarg i la seva alçada hi van contribuir. Paganini sofria una malaltia de la qual no se'n sabia, la síndrome de Marfan. Era una rara malaltia genètica, malgrat proporcionar-li les seves famoses mans d'aranya (mesuraven més de 45 cm i eren molt àgils). Per això aquest pacte diabòlic i la mida de les mans, rumor amb el que ell és delia i del qual probablement en va ser l'iniciador. El seu mestratge va arribar al nivell que en moltes ocasions interpretava obres de violí fent diverses veus amb l'instrument o, amb una sola corda, arribant a espantar alhora que sorprenia al fòrum. Els seus concerts eren un veritable espectacle. La improvisació, alguna cosa poc freqüent en l'època, era el seu segell. En algunes ocasions, es diu que ell mateix trencava les cordes del seu violí amb un bisturí o similar que estava amagat en la seva màniga. Ningú li podia treure més notes que ell al violí en un sol minut. Durant les interpretacions, movia els ulls de manera que l'iris s'ocultava i només se'n veia la part blanca. Tocava amb tanta intensitat que les dames desmaiaven i els cavallers rompien a plorar de l'emoció. Com a col·leccionista de violins de l'època, va arribar a posseir cinc Stradivarius, dos Amati i un Guarnerius, del que deien que era el seu favorit. La seva mort arribaria a Niça el 27 de maig de 1840 de mà d'un càncer de laringe ocasionat entre altres coses pel tractament que va rebre amb mercuri per a la seva sífilis. Unes setmanes abans de la seva mort, Paganini va rebutjar rebre el sagrament de la unció de malalts. La mort va cridar a la seva porta més ràpid de l'esperat i al capellà no li va donar temps a administrar el sagrament. Aquesta condició unida a la seva fama d'amic del maligne va fer que l'Església rebutgés el seu enterrament. Ha mort el diable , ha mort el diable va ser el que la gent deia després de la seva mort…. El seu cos vagà d'un costat a un altre d'Europa embalsamat en un contenidor d'oli durant més de dos anys. Anys després i més de 5 enterraments fallits, finalment va ser enterrat per mediació Papal a la ciutat de Parma. Encara que la llegenda, el misteri i la història s'han barrejat en la figura de Niccolò Paganini, la gran obra del compositor Italià segueix sent i serà absolutament prodigiosa. Amb aquesta recomanació us volem mostrar més el personatge que no pas el disc en sí. I és que aquest Caprices Op. 1 No. 24 no el va aconseguir tocar ningú fins passat molts segles… Salvatore Accardo està considerat com un dels millors intèrprets que hi ha hagut. Si la vostra biblioteca està tancada i no us podeu esperar, cliqueu aquí. Seieu, per que si no ho feu, us farà mal el cul quan caigueu!!!! Més informació: Paganini a les Biblioteques Biografia ( en anglès) Paganini a AllMusic.com Recomanat per Marc de Blas. Bib. de Ponent. Sabadell
-
Pasión por la ópera
Pasión por la ópera fa un recorregut per la vida i per la trajectòria musical d'un dels grans mestres del drama musical, Giuseppe Verdi, a través de les directrius de la lectura fàcil. Fent coincidir el Dia Internacional de l'Òpera, que pretén divulgar i apropar aquest gènere musical a tots els públics amb el moviment de la lectura fàcil ( Easy-To-Read) que aspira a democratitzar la lectura, el llibre ens aproxima a la figura del compositor italià nascut l'any 1813 a La Roncole (Parma) a través d'un llenguatge senzill i digne. Destacat com un dels màxims representants del moviment artístic de finals del S.XVIII, el Romanticisme, el músic va rebre el reconeixement del seu poble fins al punt que el seu acrònim Verdi diuen que significava Vittorio Emanuele Re D'Italia (Vittorio Emmanuel Rei d'Itàlia). El llibre dins la col.lecció Fácil de Leer es divideix en diferents apartats, els quals fan referència a aspectes biogràfics del músic, com els seus inicis al costat del seu mentor Antonio Barezzi, fins a aspectes més relacionats amb la seva trajectòria musical. En aquest darrer punt, se'ns ofereix un viatge iniciàtic per les principals composicions del mestre italià, des del seu primer èxit, Nabucco, estrenada a La Scala de Milà l'any 1842, a Il trovatore estrenada l'any 1853 a Roma i representada a gairebé tots els teatres del món, fins a La Traviata reestrenada a Londres el 1856 després de fracassar a Venècia en la seva primera representació o la conegudíssima Aïda, estrenada el 1871 a El Caire i que li va valdre el títol de Cavaller de l'Imperi Otomà a Verdi. Deia el filòsof Nietzche que sense la música, la vida seria un error. Vet aquí una magnífica oportunitat per connectar-nos de nou a la vitalitat i a la força del món, sigui a través del llenguatge musical o textual, o com en aquest cas, en totes dues modalitats. Més informació: Verdi al catàleg de les biblioteques L' òpera al catàleg de les biblioteques Llibres en lectura fàcil al catàleg de les biblioteques Associació Lectura Fàcil Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.
-
Guía universal de la ópera
Roger Alier, professor d'història de la música i de l'òpera al departament d'art de la facultat de Geografia i Història d'ençà del 1979 i titular d'ençà del 1987, ens presenta una eina indispensable per a començar a conèixer el fascinant, i moltes vegades poc conegut, món de la òpera. L'autor recopila d'una forma exhaustiva els autors més importants del gènere seguint un ordre alfabètic que facilita la consulta. No obstant això, s'ha conservat l'ordre cronològic a l'hora de presentar les òperes en cada apartat d'autor. El diccionari inclou exclusivament els compositors més importants del gènere seguint un ordre alfabètic que facilita la consulta. No obstant això, s'ha conservat l'ordre cronològic a l'hora de presentar les òperes en cada apartat d'autor. Cada fitxa s'obre amb un breu relat de la vida i obra de l'autor de torn. Segueixen després les seves òperes més importants, amb els eventuals antecedents històrics, els personatges, l'argument, una breu anàlisi, la relació dels nombres musicals més destacats i, finalment, una breu discografia seleccionada. Aquesta Guía universal de la ópera pot resultar-li molt útil a l'afeccionat que acudeix a una òpera que li és desconeguda i desitja informar-se, no ja del seu argument, sinó també d'algunes altres qüestions. Més informació: Òpera a les biblioteques Roger Alier i Aixalà a les biblioteques Recomanat per Luis Julián. Bib. Central Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès
-
Rhapsody in blue
Ara que ve el bon temps, no hi ha res millor que deixar-nos endur per la música energètica de George Gershwin, un dels grans compositors del que s’ha anomenat la música simfònica americana, degut a la sonoritat, els nous ritmes, harmonies i melodies que el gèneres del jazz i el blues van tenir en l’estil dels compositors americans de la primera meitat del segle XX. Un tast de Gershwin són aquestes 4 composicions ben diferents entre si, però totes amb l’alegria i potència característica del seu autor, que descriu perfectament l’atmosfera del país en el que s’inspira, fruit del seu afany viatger: amb Rhapsody in Blue, el piano ens transporta a la Nord-Amèrica dels anys 20 bulliciosa amb la construcció dels nous gratacels i l’expansió econòmica del país, però també amb un sentiment “blue”, trist o melancòlic de les classes excloses del progrés, com van ser els negres. Amb Cuban overture, inicialment titulada Rumba, de seguida s’endevina que hem arribat a La Havana, pels ritmes sincopats i les melodies d’inspiració caribenya. No podia faltar una suite dedicada a la seva obra més coneguda i estimada per ell, com va ser l’òpera Porgy and Bess. El mateix Gershwin va compondre aquesta suite enllaçant alguns del millor moments d’aquesta trencadora òpera que incorporava blues i jazz a l’estructura d’una òpera clàssica, tot un atreviment a la dècada dels 30s. Destaca el famosíssim Summertime que obra l’òpera i defineix tota l’obra, un record per la vida dels negres al Sud dels Estats Units. L’últim viatge del disc és una suite dedicada a París on sentim el caos dels carrers i les botzines dels cotxes durant el dia, contraposats al romanticisme dels clubs de jazz de Paris la nuit. Bon viatge!!!! Més informació: George Gershwin a les Biblioteques George Gershwin a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella.
-
Tristan und Isolde
“Isolda sóc jo”, aquestes van ser les primeres paraules de Mathilde Wesendonck després d’assisitir a la representació de Tristany i Isolda de Wagner. Sembla efectivament que Wagner es va enamorar desesperadament de Mathilde, poetessa i dona del banquer i gran admirador i mecenes seu, Otto Wesendonck. Aquest va oferir a Wagner i a la seva dona Minna Planer allotjament a Zurich en el seu exili d’Alemanya a conseqüència de l’inestabilitat política i social. Fou en aquesta proximitat a Mathilde que va néixer una passió mútua entre tots dos, una passió que Wagner va poder expressar a través de la gran òpera Tristany i Isolda tot escrivint la música i el text, ja que ell sempre escrivia el text de totes les seves òperes. Wagner va quedar atrapat per l’ extraordinària història d’amor impossible i dramàtic de Tristany i Isolda, aquell romanç medieval que va llegir en la versió del trobador Gottfried von Strassburg del 1210. És una òpera basada en el desig, en l’ amor no natural, aquell amor que no és d’aquest món i no es pot viure en aquest món i per això la Mort apareix com a salvació. Aquesta és una òpera immensa, que marca un abans i un després en la Història de la Música. Wagner porta la música tonal a límits sorprenents fins al punt que deixa l’harmonia a les portes de la atonalitat, un nou concepte que es desenvoluparà durant el segle XX. Des del primer acord del Preludi, l’anomenat acord de Tristany, la música crea una intensitat una tensió dramàtica constant que no descansarà fins l’últim acord del tercer acte, quan Isolda mor amb la seva ària “Mort per amor” no és fins aquest moment quan per fi podem descansar i sentir la pau de l’univers. Una tensió harmònica que aconsegueix utilitzant elements cromàtics i una suspensió harmònica constant. Una altre element clau de la música de Wagner és l’ús dels leitmotiv, en aquesta òpera se’n reconeixen 21. Són aquestes cèl·lules musicals, petites frases que representen un sentiment, una emoció, una persona o una acció i que van apareixent durant tota l’òpera. Trobem el del desig, el de la mirada, el del filtre de mort, el del filtre d’amor, el de l’alliberament per la mort... Qui no hagi escoltat mai la música de Wagner aquesta és la millor manera d’endinsar-se en un nou llenguatge musical que hipnotitza i atrapa a l’espectador, l’obliga a commoure’s i a no quedar-se indiferent. També recomanem la lectura de El Romanç de Tristany i Isolda escrit per Joseph Bédier amb traducció al català de Carles Riba. Més informació: Richard Wagner a les Biblioteques Richard Wagner a la Viquipèdia Richard Wagner Recomanat per Anna Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.
-
La Traviata
Si n'hi ha una òpera dramàtica que sigui possible de reconèixer pels amants i no amants de l'òpera, aquesta és, sense dubte, La Traviata de Verdi. Basat en l'obra La Dama de les camèlies, d'Alexandre Dumes, fill, amb llibret de Francesco Maria Piave, que col·laborà amb Verdi en deu obres en total, La Traviata és una de les obres més populars de Verdi, la més representada i la més estimada pel públic. El famós i conegut tema del brindis del primer acte és segurament, una de les peces més escoltades en recitals, concerts i celebracions, la peça més enregistrada i la més difosa. "La Traviata" / "La Dama de les camèlies", està basada en la vida real de Marie Duplessis, una cortesana de París que va viure a meitat del segle XIX. A l'òpera de Verdi i Piave, Violeta, cortesana i personatge principal, viu un veritable amor amb Alfredo Germont, jove noble i ric, enamorat fa temps de Violeta. El pare d'Alfredo el cerca per tornar-lo a casa, perquè la vida que porta, aïllat a una casa de camp, amb la prostituta impedeix que la seva germana faci un bon casori. Malgrat que la renúncia a l'amor per part de Violeta li costi la vida, aparta d'ella a Alfredo pel bé de la família Germont, i es sacrifica tornant a la disbauxa i als antics amants. Alfredo ple d'odi i gelós es bat en duel amb l'actual amant de Violeta, el fereix i fuig després d'haver insultat cruelment a Violeta. Fora del país el pare d'Alfredo confessa al seu fill que Violeta l'estima i que ell ha estat la causa de què ella el deixés. Torna a Paris, però ja és tard, Violeta molt malalta de tuberculosi, mor en braços d'Alfredo. "La Traviata" és una òpera realista, en contra dels arguments i estils històrics que es representaven fins aquell moment en els anys de Verdi: obres històriques, amb ambientació, decorat, i vestits acords a l'època representada com "Nabucco", "Aida", "Rigoletto", "Don Carlo", etc. Amb La Traviata el públic assisteix a la representació d'un saló del segle XIX, amb vestits com els que veu en els seus salons, a un amor prohibit i a la redempció i mort d'una dona que ho sacrifica tot per amor. A banda del conegudíssim tema del "Brindici" del primer acte, que ja hem esmentat, tota l'òpera està plena de temes de gran força i sensibilitat. Us deixem unes petites mostres per animar-vos a escoltar i veure òpera, un món que si us enganxa, us atraparà per sempre. Més informació: Giuseppe Verdi a les Biblioteques La Traviata a les Biblioteques Giuseppe Verdi a la Viquipèdia "Libiamo ne'lieti calici", el famós brindis del principi de l'obra. Alfredo Krauss (Alfredo) Maria Callas (Violetta). (Lisboa, 1958). Acte I. "Amami Alfredo", cant desesperat d'amor i comiat de Violeta, de l'acte II, amb Rolando Villazón, (Alfredo), Anne Netrebko, (Violetta). Acte II. "Addio del passato", bellísim cant final de Violeta abans del desenllaç fatal. Versió de Maria Callas (Milà, 1953) / Versió de Montserrat Caballé (Niça,1972) Recomanat per M José Maya García. Bib. Jordi Rubió i Balaguer. Sant Boi de Llobregat
-
Castor et Pollux
Castor et Pollux és la tercera òpera de Jean-Philippe Rameau i en aquesta edició es presenta la segona versió que el compositor en va fer l'any 1754 (la versió original data de 1737 i encara va fer una tercera revisió i versió l'any 1764). Musicòlegs i crítics la consideren una de les seves millors obres. En ella es narra la història d'aquests dos herois, germans bessons, dels quals un és immortal (Pollux) i que se sacrificarà per fer tornar a la vida el seu germà Castor. L'enregistrament, sota la direcció de Raphaël Pichon, és d'una elegància i d'una precisió que es fa palesa sobretot en els fragments orquestrals. En l'àmbit vocal tots els cantants fan una interpretació superba amb moments de gran bellesa com per exemple l'ària "Tristes apprêts, pâles flambeaux" de Telaïre, interpretada per la soprano Emmanuelle de Negri. El cor, com en la gran majoria d'òperes barroques franceses, té un gran protagonisme al llarg de l'obra. *Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals
-
Pasión por la ópera
Pasión por la ópera fa un recorregut per la vida i per la trajectòria musical d'un dels grans mestres del drama musical, Giuseppe Verdi, a través de les directrius de la lectura fàcil. Fent coincidir el Dia Internacional de l'Òpera, que pretén divulgar i apropar aquest gènere musical a tots els públics amb el moviment de la lectura fàcil ( Easy-To-Read) que aspira a democratitzar la lectura, el llibre ens aproxima a la figura del compositor italià nascut l'any 1813 a La Roncole (Parma) a través d'un llenguatge senzill i digne. Destacat com un dels màxims representants del moviment artístic de finals del S.XVIII, el Romanticisme, el músic va rebre el reconeixement del seu poble fins al punt que el seu acrònim Verdi diuen que significava Vittorio Emanuele Re D'Italia (Vittorio Emmanuel Rei d'Itàlia). El llibre dins la col.lecció Fácil de Leer es divideix en diferents apartats, els quals fan referència a aspectes biogràfics del músic, com els seus inicis al costat del seu mentor Antonio Barezzi, fins a aspectes més relacionats amb la seva trajectòria musical. En aquest darrer punt, se'ns ofereix un viatge iniciàtic per les principals composicions del mestre italià, des del seu primer èxit, Nabucco, estrenada a La Scala de Milà l'any 1842, a Il trovatore estrenada l'any 1853 a Roma i representada a gairebé tots els teatres del món, fins a La Traviata reestrenada a Londres el 1856 després de fracassar a Venècia en la seva primera representació o la conegudíssima Aïda, estrenada el 1871 a El Caire i que li va valdre el títol de Cavaller de l'Imperi Otomà a Verdi. Deia el filòsof Nietzche que sense la música, la vida seria un error. Vet aquí una magnífica oportunitat per connectar-nos de nou a la vitalitat i a la força del món, sigui a través del llenguatge musical o textual, o com en aquest cas, en totes dues modalitats. Més informació: Verdi al catàleg de les biblioteques L' òpera al catàleg de les biblioteques Llibres en lectura fàcil al catàleg de les biblioteques Associació Lectura Fàcil Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.
-
La Ópera de Vigàta
A Andrea Camilleri el coneixereu segurament pel seu entranyable comissari Salvo Montalbano (anomenat així en homenatge a l’escriptor Manuel Vázquez Montalban), protagonista de nombroses novel·les policíaques i una exitosa sèrie de televisió; i guardonat amb el premi Pepe Carvalho que atorga la BCNegra a Barcelona. El que molts no saben és que aquest escriptor sicilià és també un reputat guionista, director de teatre i de televisió. I que a més a més té una sèrie de novel·les històriques ambientades en la Sicília del segle XIX. El petit municipi de Vigata (nom fictici) situat a la prefectura de Montelusa, serveix de marc a diferents situacions hilarants que ens acosten a la vida quotidiana dels habitants de la Sicilia profunda. Basant-se en uns fets real recollits en un document de la època, "L’òpera de Vigata" ens relata la tensa situació que es viu al municipi quan el prefecte decideix inaugurar el nou teatre amb una òpera anomenada "Il birraio de Presto", tot i que gairebé tot el poble hi està en contra, al·ludint a la baixa qualitat d’aquesta. A partir d’aquí gaudirem amb els tripijocs del prefactor per sortir-se amb la seva, els plans secrets dels veïns per boicotejar l’acte i els esforços de la policia per posar ordre. Tot això a través de capítols curts en que els seus protagonistes (molts) aportaran una visió diferent dels fets, anant endavant i endarrere en la història. Amb un llenguatge riquíssim i un gran sentit de l’humor en Camilleri ens regala aquesta magnífica obra, que juntament amb “La concessió del telèfon” formen un tàndem literari que no podeu deixar de llegir, i gaudir. Més informació: Andrea Camilleri a les Biblioteques Andrea Camilleri a la Viquipèdia Andrea Camilleri, premi Pepe Carvalho 2014 (Youtube) Recomanat per Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà.
-
El Barbero de Sevilla
Us proposem una aproximació a una òpera molt popular que va donar gran fama al seu compositor. Una divertida obra amb una part de crítica social i la seva moralitat final. Il barbiere di Siviglia és l’obra mestra del compositor Gioacchino Rossini, composta en només tres setmanes, una òpera bufa d’aparent simplicitat, però complexa en matisos i detalls. Està basada en l’obra homònima de l’autor francès Pierre Beaumarchai. Estrenada a Roma l’any 1816, amb el títol de Almaviva, o sia l'inutile precauzione i llibret de Cesare Sterbini. El dia de l’estrena fou un fracàs absolut, principalment a causa de l’enrenou provocat pels seguidors del compositor Paisiello, que havia creat una òpera amb el mateix títol uns anys abans. La següent representació va tenir un èxit espectacular, i ha durat fins als nostres dies, ja que és l’òpera més famosa de Rossini i la més representada arreu. Els personatges clau d’aquesta òpera de dos actes són: Comte Almaviva / Lindoro, veu de tenor. Noble, enamorat de Rosina Rosina, veu de soprano o mezzosoprano. Òrfena a càrrec de Don Bartolo Fígaro, baríton. Barber, antic criat del comte Don Bartolo, baix bufo. Doctor, tutor de Rosina Don Basilio, baix. Professor de música, amic de Don Bartolo L’argument Rosina, jove, maca, òrfena i rica, viu a Sevilla, tancada a casa del seu tutor, Don Bartolo, que manté l’esperança de poder casar-s’hi amb ella per aconseguir els diners de la noia. A la ciutat corre la brama de què ha arribat el comte Almaviva, qui té fama Don Joan, a la cerca d’una enamorada que ha vist fa poc. Quan localitza la noia, sabem que es tracta de Rosina. El comte canta una serenata sota el seu balcó, i s’identifica com a Lindoro, ja que no vol desvetllar la seva identitat a Rosina per què no vol que ella s’enamori per la seva condició social. En aquest punt apareix Figaro, un barber de Sevilla, amb gran fama i prestigi. Figaro és un antic criat del comte, que li explica que és a Sevilla perquè es vol casar amb Rosina. Fígaro es presta a ajudar el comte, a canvi d’una recompensa, ja que per la seva condició de barber té fàcil accés a la casa i farà d’intermediari entre Rosina i ell. A partir d’aquí concorren situacions diverses per tal què els dos enamorats puguin apropar-se malgrat la pressió a la que Rosina és sotmesa pel seu tutor, que fa servir totes les precaucions extremes per mantenir-la allunyada del món fins que es casi amb ell. L’enginy de Fígaro, secundat per l’astuta Rosina, fa que el comte es presenti a casa disfressat de soldat borratxo, i fer així una tímida aproximació. Desbaratada aquesta trama, torna a entrar a la casa disfressat de mestre de música. Aquest intent fracassa també però el comte i Fígaro planegen fugir amb Rosina, amb el beneplàcit d’aquesta. Un cop de sort del tutor li fa descobrir la trama i acusa l’amant de Rosina de voler-la entregar al comte, sense saber, que és el mateix comte. Acaba l’obra amb la descoberta de la doble personalitat de Lindoro – comte Almaviva, amb la lliçó moral contra el tutor, que malgrat totes les precaucions i els entre brancs, no ha pogut impedir que Rosina es casi amb el comte. D’aquí el subtítol de “La inútil precaució”. El compositor No caldrà dir massa de Gioachino Rossini, fructífer compositor d’òperes, nascut a Pesaro (Itàlia) el 1792. Conegut com el “Cigne de Pesaro”, el compositor més popular de tots els temps, va compondre un total de 39 òperes en 19 anys. Restablí la categoria de l’òpera buffa, menystinguda en el seu temps, gènere al qual pertany “Il Barbiere”, però també compongué òpera seriosa. Deixà de compondre i es retirà, en el punt àlgid de la seva carrera, a la campanya parisenca, on va viure jubilat fins a la seva mort l’any 1868. Per acabar, val la pena explorar a fons aquesta obra, de la que tothom ha sentit almenys la famosa obertura, i deixar-se portar per la vitalitat i l’alegria de les notes, les melodies in crescendo, les veus contraposades, que tenen com a resultat un fantàstic divertimento. Més informació: Gioacchino Rossini a les Biblioteques Ecco ridente. Ària del comte Almaviva. Tenor, Juan Diego Flórez. Largo al factotum. Cavatina de Figaro. Barítono, Leo Nucci. Una voce poco fa. Ària de Rosina. Mezosoprano, Cecilia Bartoli Il Barbiere di Siviglia a les biblioteques: Diferents versions, obra completa, seleccions, en diferents idiomes, seleccions per a infants, en CD, DVD, partitura, etc. Rossini a la Viquipèdia: Un extens article biogràfic sobre el compositor. Programa This is Opera, dedicada a Il Barbiere di Siviglia: TV2 a la carta. De la mà d’en Ramon Gener us endinsareu en els secrets d’aquesta meravellosa obra. Recomanat per Mª José Maya. Bib. Jordi Rubió i Balaguer. Sant Boi de Llobregat.
-
50 conceptos cruciales de ópera
Diu George Bernard Shaw que la ópera es cuando un tenor y una soprano quieren hacer el amor, pero un barítono se lo impide. Una definició irònica, que en tot cas, necessita uns coneixements bàsics del gènere operístic per tal d'entendre la relació i l'equilibri de les tres veus que participen en l'espectacle. A través de la lectura "50 conceptos cruciales de ópera" editat per Hugo Shirley, un investigador emèrit de la matèria, els lectors/es podran assolir de forma clara i entenedora els conceptes bàsics d'aquest art musical i dramàtic, així com un resum de la seva història i evolució des dels seus inicis a Itàlia durant el S.XVI fins a l'actualitat. Amb un llenguatge senzill i sense pretensions erudites, el llibre descriu quins són els elements fonamentals per produir i representar una òpera, les figures i les veus que hi apareixen, del més agut al més greu, com la soprano, el tenor, la mezzosoprano o el baix, i a la vegada, els diferents gèneres que s'hi poden identificar, des de peces d'òpera seria o dramma serio fins a l'òpera buffa o més còmica. Estructurat per capítols ben definits i acompanyat de múltiples il·lustracions que ajuden a comprendre millor el text, l'obra també fa un repàs pels compositors més cèlebres, com Mozart, Wagner o Bizet i, a la vegada, descriu els perfils d'alguns dels artistes més consagrats de l'òpera, com Farinelli, Maria Callas o Plácido Domingo. Una oportunitat magnífica per deixar-nos endur aquest estiu pels sentiments que desperta l'òpera...INIMAGINABLES Més informació: L'òpera al Catàleg de les Biblioteques Enregistraments sonors (CD) d'òpera al Catàleg de les Biblioteques Guia Fons d'Òpera creat per la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin de Barcelona Projecte 16 òperes BIB del Servei de Biblioteques de la Generalitat amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès
-
24 capricci per violino solo, op. 1
Nicolò Paganini: "El primer RockStar de la història" A l'inici del segle XIX hi havia un artista que es deia que era adorador de Satanàs i que havia fet un pacte amb ell, vestia de forma estrafolària i de rigorós negre. Un artista que s'emborratxava contínuament i era tremendament faldiller... Niccolò Paganini va néixer el 27 d'octubre de 1782 a Gènova, on va començar a tocar la mandolina a l'edat de cinc anys sota la instrucció del seu pare. No seria fins a 1789, quan començaria els seus estudis de violí, donant el seu primer concert en públic als nou, i als tretze faria la seva primera gira per Llombardia, l'any 1795. Els seu pare el feia practicar des del matí fins a la nit, i quan la concentració del jove vacil·lava, el seu pare el privava de la seva ració de menjar. Amb setze anys ja era conegut però no va digerir bé l'èxit i es va convertir en un jugador que contínuament s'emborratxava. Es diu que una dama desconeguda el va salvar d'aquella perjudicial vida per portar-lo a la seva vila on va aprendre a tocar la guitarra. Va desaparèixer vora 5 anys. La seva tècnica era tal (a part que tenia oída absoluta i desenvolupà tècniques tan noves com el parar la durada de les notes –staccato-, pessigar les cordes–pizzicato- amb la mà esquerra, o l'ús estès d'harmònics), que unida a la seva expressió i a la interpretació que duia a terme en directe, explicaven les males llengües que havia venut la seva ànima al diable per tocar d'aquesta manera, i el seu virtuosisme, li portava a elevar la improvisació als més alts nivells coneguts fins al moment. Les contorsions que feia quan tocava, el cabell arrissat i llarg i la seva alçada hi van contribuir. Paganini sofria una malaltia de la qual no se'n sabia, la síndrome de Marfan. Era una rara malaltia genètica, malgrat proporcionar-li les seves famoses mans d'aranya (mesuraven més de 45 cm i eren molt àgils). Per això aquest pacte diabòlic i la mida de les mans, rumor amb el que ell és delia i del qual probablement en va ser l'iniciador. El seu mestratge va arribar al nivell que en moltes ocasions interpretava obres de violí fent diverses veus amb l'instrument o, amb una sola corda, arribant a espantar alhora que sorprenia al fòrum. Els seus concerts eren un veritable espectacle. La improvisació, alguna cosa poc freqüent en l'època, era el seu segell. En algunes ocasions, es diu que ell mateix trencava les cordes del seu violí amb un bisturí o similar que estava amagat en la seva màniga. Ningú li podia treure més notes que ell al violí en un sol minut. Durant les interpretacions, movia els ulls de manera que l'iris s'ocultava i només se'n veia la part blanca. Tocava amb tanta intensitat que les dames desmaiaven i els cavallers rompien a plorar de l'emoció. Com a col·leccionista de violins de l'època, va arribar a posseir cinc Stradivarius, dos Amati i un Guarnerius, del que deien que era el seu favorit. La seva mort arribaria a Niça el 27 de maig de 1840 de mà d'un càncer de laringe ocasionat entre altres coses pel tractament que va rebre amb mercuri per a la seva sífilis. Unes setmanes abans de la seva mort, Paganini va rebutjar rebre el sagrament de la unció de malalts. La mort va cridar a la seva porta més ràpid de l'esperat i al capellà no li va donar temps a administrar el sagrament. Aquesta condició unida a la seva fama d'amic del maligne va fer que l'Església rebutgés el seu enterrament. Ha mort el diable , ha mort el diable va ser el que la gent deia després de la seva mort…. El seu cos vagà d'un costat a un altre d'Europa embalsamat en un contenidor d'oli durant més de dos anys. Anys després i més de 5 enterraments fallits, finalment va ser enterrat per mediació Papal a la ciutat de Parma. Encara que la llegenda, el misteri i la història s'han barrejat en la figura de Niccolò Paganini, la gran obra del compositor Italià segueix sent i serà absolutament prodigiosa. Amb aquesta recomanació us volem mostrar més el personatge que no pas el disc en sí. I és que aquest Caprices Op. 1 No. 24 no el va aconseguir tocar ningú fins passat molts segles… Salvatore Accardo està considerat com un dels millors intèrprets que hi ha hagut. Si la vostra biblioteca està tancada i no us podeu esperar, cliqueu aquí. Seieu, per que si no ho feu, us farà mal el cul quan caigueu!!!! Més informació: Paganini a les Biblioteques Biografia ( en anglès) Paganini a AllMusic.com Recomanat per Marc de Blas. Bib. de Ponent. Sabadell
-
Guía universal de la ópera
Roger Alier, professor d'història de la música i de l'òpera al departament d'art de la facultat de Geografia i Història d'ençà del 1979 i titular d'ençà del 1987, ens presenta una eina indispensable per a començar a conèixer el fascinant, i moltes vegades poc conegut, món de la òpera. L'autor recopila d'una forma exhaustiva els autors més importants del gènere seguint un ordre alfabètic que facilita la consulta. No obstant això, s'ha conservat l'ordre cronològic a l'hora de presentar les òperes en cada apartat d'autor. El diccionari inclou exclusivament els compositors més importants del gènere seguint un ordre alfabètic que facilita la consulta. No obstant això, s'ha conservat l'ordre cronològic a l'hora de presentar les òperes en cada apartat d'autor. Cada fitxa s'obre amb un breu relat de la vida i obra de l'autor de torn. Segueixen després les seves òperes més importants, amb els eventuals antecedents històrics, els personatges, l'argument, una breu anàlisi, la relació dels nombres musicals més destacats i, finalment, una breu discografia seleccionada. Aquesta Guía universal de la ópera pot resultar-li molt útil a l'afeccionat que acudeix a una òpera que li és desconeguda i desitja informar-se, no ja del seu argument, sinó també d'algunes altres qüestions. Més informació: Òpera a les biblioteques Roger Alier i Aixalà a les biblioteques Recomanat per Luis Julián. Bib. Central Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès
- La Biblioteca M. Serra i Moret participa en aquest projecte amb la finalitat d’apropar el món de l’òpera i fer-lo més...
- Partiendo del repertorio del Liceu para la nueva temporada, le ofrecemos un club de ópera con sesiones dobles para cada...
- Òpera 4 és un cicle d'activitats relacionades amb el món operístic amb l'objectiu de difondre el gust i el...
- La Biblioteca M. Serra i Moret participa en aquest projecte amb la finalitat d’apropar el món de l’òpera i fer-lo més...
- Partiendo del repertorio del Liceu para la nueva temporada, le ofrecemos un club de ópera con sesiones dobles para cada...
- Òpera 4 és un cicle d'activitats relacionades amb el món operístic amb l'objectiu de difondre el gust i el...