Oh my dad!

Un recull de pel·lícules per aprofundir en les relacions entre pares i fills.

La inapel·lable influència parental en la vida de qualsevol persona és una font inesgotable d’arguments cinematogràfics.

El setè art aprofundeix en diferents aspectes de l’experiència familiar per extreure les emocions i els sentiments que es generen a l’àmbit humà més proper, i d’aquí neixen un munt d’històries susceptibles d’arribar-nos ben endins.

Amb motiu del dia del pare planejàvem suggerir-vos unes quantes pel·lícules que versen sobre la figura paterna. Finalment, hem decidit filar més prim i centrar-nos en aquelles que tracten diferents relacions entre fills i els seus progenitors masculins.

 

 

 

El padre de la novia (Vincente Minnelli, 1950)

L’argument d’aquest clàssic de Minelli condensa moltes de les preocupacions paternes més recurrents. La por a veure a la teva filla marxar amb un “estrany” que es convertirà en el seu marit, la necessitat d’ajudar-la econòmicament, fins i tot a la cerimònia de noces que escenifica l’abandó definitiu del niu, el temor a no aprendre a viure sense ella i el posterior afany per convertir-se en el millor avi possible dels seus fills.

El padre de la novia és la comèdia perfecta per entendre que ser pare és una tasca que es gaudeix i es sofreix a parts iguals.

 

 

 

Ariane (Billy Wilder, 1957) efilm

Una dels temors de qualsevol pare és que la seva filla s’enamori d’un seductor molt més gran que ella. Llavors, salten totes les alarmes i l’instint paternal s’activa davant l’amenaça que representa el cràpula.

La pel·lícula de Wilder exemplifica aquesta mena de relacions, massa freqüents al cinema clàssic, on una dona jove sospira per un home que li treu trenta anys de diferència. El fet que una atracció d’aquest tipus resulti d’allò més normal evidencia un masclisme cultural que constatem en comprovar els pocs casos que existeixen a la inversa. No és tan fàcil trobar històries d’amor entre un home jove i una dona madura, i moltes de les més conegudes es vinculen amb casos considerats socialment com a reprovables o, fins i tot, immorals, com ocorre a El graduado o en Diario de un escándalo.
 

En Ariane, cabria esperar una major animadversió del pare de la protagonista envers el “Don Juan” que l’ha seduït, ja que la resignació amb què acaba per acceptar l’affair esdevé dolorosa des d’un punt de vista patern.

 

 

 

Cómo robar un millón y... (William Wyler, 1966)

Com ocorre en Ariane, la trama de Cómo robar un millón es desenvolupa a París i el paper protagonista l’interpreta la meravellosa Audrey Hepburn.

En aquest cas, l’actriu encarna a Nicole, una jove que porta una vida acomodada gràcies a les falsificacions d’obres d’art que el seu pare elabora i ven a preus astronòmics. Però quan les pràctiques del progenitor corren el risc de ser descobertes, a Nicole se li acudeix un una idea eixelebrada per tractar d’evitar-ho.

L’argument d’aquesta entranyable comèdia de William Wyler exposa l’amor incondicional d’una filla disposada a fer qualsevol cosa per ajudar al seu pare.

 

 

 

Yo soy Sam (Jessie Nelson, 2002)

Aquesta pel·lícula planteja un conflicte important: fins a quin punt l’Estat té dret a determinar si un pare està preparat per exercir com a tal? Sean Penn interpreta un home amb una deficiència mental disposat a lluitar de manera incansable per la custòdia de la seva filla. Per assolir el seu propòsit recorrerà a una advocada freda i pragmàtica que s'anirà entendrint a mesura que coneix al protagonista i és testimoni de l'amor tan profund que li uneix a la seva filla.

 

 

 

Génova (Michael Winterbottom, 2008)efilm

El protagonista del film de Winterbottom decideix marxar d’Anglaterra i instal·lar-se a Gènova amb les seves dues filles.  La petita encara sent certa culpa per la mort de la seva mare, mentre que la gran travessa l'adolescència tractant de viure experiències pròpies de la seva edat.

Durant la pel·lícula ens posem en la pell del personatge que interpreta Colin Firth i acabem patint de valent pel destí de la seva família. Res estrany sembla succeir, però la càmera juga a potenciar el nostre neguit, ja sigui a l’observar una moto que zigzagueja de matinada o fixant la mirada en els carrers més conflictius de la ciutat. La fragilitat de la vida s’ensuma a cada plànol per accentuar la vulnerabilitat humana i les conseqüents inseguretats d’un pare superat per les circumstàncies.

 

 

 

 

Somewhere (Sophia Coppola, 2010) efilm

Sofia Coppola va viure el món del cinema des de petita i ben aviat va tenir l’oportunitat de conèixer alguns professionals del gremi. A Somewhere, retrata la quotidianitat d’un actor de Hollywood per al qual el consum d’alcohol i el sexe han esdevingut rutines anodines.

Quan la seva exparella marxa de viatge, el protagonista haurà de de fer-se càrrec de la filla preadolescent que tenen en comú. Tots dos passaran junts un temps que inclourà un viatge promocional de l’actor per Itàlia i moltes hores d’oci i conversa, fins el dia de la separació, que esdevindrà tan dolorós per a la filla com per al pare.

Coppola ens ofereix una tendríssima història que ens demostra fins a quin punt una filla és capaç de fer aflorar en un home la millor versió de sí mateix.

 

 

 

 

Los descendientes (Alexander Payne, 2011)

Quan la seva dona queda en coma a causa d’un accident, Matt començarà a conèixer els secrets que ella guardava, algun dels quals ja havien estat descoberts per la filla gran de la parella.

En l’aspecte econòmic, el protagonista de Los descendientes és un privilegiat, però després del tràgic esdeveniment se n’adonarà que en l’àmbit familiar no ha estat tan afortunat. L’adversitat li ajudarà a entendre que ha de passar més temps amb les seves filles i reconduir una relació que havia esdevingut força distant.

 

 

 

Take Shelter (Jeff Nichols, 2011)efilm

A qui veu coses que la resta de persones no veuen sovint se li atribueix alguna malaltia mental.

A Curtis, protagonista e Take Shelter, li ocorre alguna cosa semblant, ja que té la capacitat de percebre de manera especial els fenòmens meteorològics, el moviment dels ocells i el color de l’aigua que cau quan plou. La resta de veïns són massa distrets amb les seves coses com per aturar-se una estona a mirar el cel, i assisteixen amb preocupació a la transformació d’en Curtis, que sembla estar caient en una espiral de paranoia i esquizofrènia. Només la seva filla, una nena petita sord muda, sembla percebre alguns dels temors del seu pare.

Tot i que el desenllaç de la pel·lícula dona peu a diferents hipòtesis, finalment intuïm que el protagonista no estava tan boig, i que només l’empatia de la filla semblava capaç de comprendre-ho.

 

 

 

Golpe de efecto (Robert Lorenz, 2012)

Clint Eastwood ha abordat el paper de pare en diverses ocasions (recentment ho va fer a Mula), i en cap d’elles quedà retractat com un exemple de bon progenitor.

En aquesta pel·lícula aprofundeix en el rol de vell rondinaire, testarrut i incapaç de mostrar els seus sentiments obertament.

Tot i les diferències que des de fa anys manté amb la seva filla, aquesta tornarà a aparèixer en la seva vida per ajudar-lo en una etapa complicada en l’àmbit laboral. El protagonista s’està fent gran i està perdent facultats que són determinants per poder desenvolupar la seva feina amb normalitat. La trama inclou un viatge pel país que els ajudarà a sincerar-se i explicar-se coses sobre les quals mai no havien parlat.

 

 

 

Interstellar (Christopher Nolan, 2015)

Cooper participa en un projecte secret de la NASA.

S’ha descobert un forat de cuc a prop de Saturn, a través del qual l’Agència espacial pretén trobar galàxies llunyanes on puguin refugiar-se els humans, ja que la terra ha quedat devastada a causa diferents catàstrofes.

Els científics construeixen un espai interdimensional que trencarà els límits del temps i de l’espai, i, des del futur, Cooper esdevindrà una mena de fantasma que es comunicarà amb la seva filla a través d’una biblioteca i un rellotge.

A Interstellar, Christopher Nolan realitza una complexa hipòtesi futurista per donar forma a una pel·lícula interessantíssima, on un pare no troba més remei que separar-se definitivament de la seva filla per tractar de trobar un futur per a ella i per la resta de la humanitat.

 

 

 

Un invierno en la playa (Josh Boone, 2012)

Una tendríssima pel·lícula amb diferents trames, cadascuna relacionada amb un dels membres de la mateixa família. Especialment entranyable és la relació de Samantha amb William, el seu pare. Tots dos són escriptors, i a més de divagar sobre assumptes literaris, departeixen sobre sentiments i sobre la importància de l’amor a les seves vides.

La història és reforçada amb una banda sonora irresistible, amb cançons de Bear Driver, Elliott Smith, Conor Oberst i la banda d’aquest últim, els Bright Eyes, entre d’altres.

 

 

 

¿Qué hacemos con Maisie? (2012)

Adaptació de la novel·la Lo que Maisie sabía de Henry James, el film aborda la ruptura d’un matrimoni des de la mirada de la seva filla, de només sis anys d’edat.

La petita serà especialment sensible al comportament egoista dels seus pares que no semblen pensar gaire en els interessos i les necessitats de la petita.

 

 

 

Prisioneros (Denis Villeneuve, 2013)

En aquest captivador thriller assistim a la angoixa que viuen uns pares després de la desaparició de les seves filles. Un d’ells decideix fer el treball de la policia i investigar la desaparició, en paral·lel a les perquisicions que du a terme el detectiu Loki.

La pel·lícula de Villeneuve ens manté en suspens durant tot el metratge i ens proporciona un final inesperat i sorprenent.

Hugh Jackman ofereix una de les seves millors interpretacions en el paper de pare disposat a qualsevol cosa per recuperar la seva filla.

 

 

 

La reconquista (Jonás Trueba, 2017)

Manuela i Olmo es retroben després de quinze anys per rememorar el primer amor que van viure plegats. Durant la nit que passen junts, acudeixen a un petit local de copes del centre de Madrid per veure l’actuació en directe del pare d’ella. El músic en qüestió és interpretat per Rafael Berrio, un dels millors cantautors espanyols, que a La reconquista canta un parell dels seus temes per dotar el film d’una banda sonora espectacular.

El  pare de Manuela se’ns presenta com un personatge noctàmbul, díscol i amb certa afició per la beguda, i com un home que manté una relació tendra i còmplice amb la seva filla. Esdevé, per tant, un referent inqüestionable per a la protagonista d’aquesta captivadora història d'amor, filmada magistralment per Jonas Trueba.

 

 

 

De padres a hijas (Gabriele Muccino, 2015)

Drama que aborda la relació d’un pare amb la seva filla durant gairebé tres dècades. Ella va perdre la seva mare de ben petita i el seu pare, un escriptor de prestigi, va haver de criar i educar a la nena tot sol, al mateix temps que lluitava contra una malaltia mental.

 

 

 

Mañana empieza todo (Hugo Gélin, 2016)

El protagonista de Mañana empieza todo porta una vida ociosa i despreocupada, fins els dia que una exparella deixa al seu càrrec la filla que van tenir en comú.

En un principi, viurà la nova situació com un càstig del que tractarà de lliurar-se, però, finalment, la petita es convertirà en el més important de la seva vida i ja no voldrà renunciar a ella.

 

 

 

Un don excepcional (Marc Webb, 2017)

Mary es queda òrfena després de la mort de la seva mare. La petita té una habilitat especial per a les matemàtiques, i la seva àvia vol que l’aprofiti al màxim i dediqui la seva vida a l’estudi d’aquesta ciència. Però la difunta progenitora va decidir que la custòdia la tingués el tiet de la nena, el qual tractarà que Mary tingui una infantesa normal i pugui decidir per ella mateixa el seu futur.

Un “don excepcional” exemplifica un dels nombrosos casos de pares que es guanyen sobradament el dret a exercir com a tals tot i que no ho siguin biològicament.

 

 

 

Searching (Aneesh Chaganty, 2018)

La filla del protagonista ha desaparegut i ell no pot esperar a que la trobi la policia. Aviat començarà a investigar pel seu compte a través de les xarxes socials i del material que conté l’ordinador portàtil de la jove.

Com ocorre a Prisioneros (Denis Villeneuve, 2013), Searching  planteja un dels arguments més angoixants i pertorbadors per a qualsevol pare, ja que el neguit i la impotència que ha de generar la desaparició d’un ésser tan estimat se'ns antullen inimaginables.

 

 

 

La luz de mi vida (Casey Affleck, 2019)

Casey Affleck dirigeix i interpreta el paper protagonista en aquesta “aventura d’amor”, que és com als personatges principals els agrada anomenar a les perilloses experiències que es veuen obligats a viure junts.

En un món on gairebé no queden dones, perquè la majoria van morir víctimes d’un virus que només va afectar al gènere femení, un pare tracta de protegir la seva filla, la qual va sobreviure inexplicablement a la pandèmia. No tenen altra opció que tractar de passar desapercebuts, viatjant d’un lloc cap altre, fugint eternament. Ell li vol donar a la nena una bona educació, amb valors i principis aliens a l’odi i a la violència. Però, podran continuar vivint molt de temps sense defensar-se amb contundència dels perills que els aguaiten?

Tot i les notables diferències, aquesta pel·lícula ens porta a la memòria altres distòpies cinematogràfiques on els virus tenen una determinant importància argumental, com és el cas de Tren a Busan (Yeon Sang-Ho, 2016), on un pare haurà de protegir la seva filla per sobreviure durant un viatge en tren des de Seul fins a Busan.

 

 

  Search the catalog:

  You may also like:

  Go to the shelf:

Creation date 12-03-2020 Last updated 20-03-2023