Gog / Giovanni Papini

Gog és una de les obres més conegudes de Papini, i de les més característiques del seu estil: és una crítica profunda i una mica desordenada de la societat del seu temps, es tracta d’una col·lecció de relats filosòfics, escrits en un estil brillant i satíric.

Al llarg de setanta capítols l’autor narra les peripècies del seu protagonista -que alguns crítics identifiquen amb Papini abans de la seva conversió- Gog,  un personatge inquietant, salvatge i primitiu, cruel, egoista i capaç de les més grans aberracions i els capricis més absurds, ,avorrit de la vida de negocis decideix fer servir els seus diners i el seu temps per recórrer el món i entrevistar personatges de la seva època com: Einstein, Edison, Lenin, Gandhi, H.G. Wells, Sigmund Freud entre altres. El protagonista cerca la resposta als mals de la civilització, per les pàgines d'aquest llibre singular i desfilen aquests personatges i el lector hi troba una caricatura del seu pensament, del seu mètode o de la seva ideologia, però en les seves fingides paraules també hi han veritats desoladores, que desconcerten el lector. Papini, fent ostentació imaginativa, en aquesta obra s’atreveix a tot: arquitectura, escultura, historiografia, religions, col·leccionisme, tots els aspectes de la vida humana són tractats amb una presciència futurista, convertint en simples simulacres fets essencials que esdevindran amb posterioritat fites cabdals en el món de l’art, la literatura i el comportament humà. L'extraordinari èxit d'aquesta novel·la va prosseguir en la seva continuació, Il libro nero, publicat a mitjan segle XX..

Papini, Giovanni (Florencia, 1881- 1956). Va tenir una infància solitària i va trobar en els llibres i les biblioteques un lloc on refugiar-se. El 1899 es diplomà de mestre, va exercir alguns anys i després va treballar de bibliotecari. El 1906 publica l crepuscolo dei filosofi, on critica els sistemes filosòfics de Kant, Hegel, Schopenhauer, Conte, etc.

Col·laborà des del 1900 fins al 1915 aproximadament en les revistes Lacerba, Leonardo i La Voce, combativa revista cultural que representava la presa de consciència per part de la joventut de l’endarreriment de la cultura italiana i de la necessitat de renovar-la. Durant aquest mateix període escriví els seus llibres més significatius de filosofia, poesia, literatura i crítica literària entre els quals: Il pilota cieco (1907), una novel·la metafísica e innovadora, una de les grans obres de la literatura fantàstica de principis del s. XX que influí en autors con Dino Buzzati;  i les dues obres mestres Gog i Un uomo finito (1912), un estudi autobiogràfic cruel i encertat, que exposa la inquietud espiritual de la seva generació, el seu anhel de trobar valors permanents i immutables i del seu propi descontent de si mateix i de la societat

Nacionalista exaltat, es declarà partidari de la immediata intervenció italiana en la 1a Guerra Mundial, i defensà la seva postura en una sèrie de vibrants articles publicats a Il popolo d'Itàlia. Inicialment ateu, cap al 1920, es va convertir al catolicisme, l’obra de Papini es torna aleshores més metòdica i les seves obres apareixen amb regularitat; el seu estil conserva tota la vivacitat i colorit, però minva en agressivitat; ja no és l'escriptor apassionat, revolucionari, sinó el novel·lista madur segur de si mateix i de les seves conviccions. D’aquesta època són les obres religioses Storia di Cristo (1921) Sant'Agostino, 1929) i de crítica i història literària (Dante vivo, 1933; Vita di Michelangiolo, 1949) i la discutida Il diavolo (1953).

El 1937 va publicar el primer i únic volum d’una Historia de la literatura italiana que va dedicar a Mussolini i que fou molt ben acollida pel món acadèmic. Aquest any fou nomenat membre de la Real Acadèmia d’Itàlia, el 1939 president del Centre d’Estudis Nacionals sobre el Renaixement, i, des de març del 1942, fou vicepresident de la Federació Europea d’Escriptors.

El difunto Matias Pascal / Luigi Pirandello

La trama de la novel·la es basa en el doble cop de fortuna que afavoreix al jove Matías Pascual, just quan pitjor el tracta la vida: la seva família el menysprea i els creditors l'acorralen. Però la sort l'enriqueix en el casino i la casualitat vol que el confonguin amb un cadàver trobat al costat de casa seva. Lliure de responsabilitats, Matías Pascal decideix adoptar una personalitat nova amb un nom nou: Adriano Meis i desembarassar-se del seu passat. Però la seva nova vida tampoc serà un camí tan planer com ell pensa. Després de diversos anys ociosos, trobarà insalvables dificultats que l'impedeixen seguir vivint ocult després d'una identitat falsa.

La història va més enllà de l'humor plantejant una qüestió filosòfica sobre el passat i el futur, quelcom que ara ja no sorprèn però que va ser tota una revolució a la seva època.

La pròpia identitat, els interessos personals, la necessitat d’aparentar, les estrictes regles de la societat i l’autoengany són la base d’aquesta novel·la  escrita en un llenguatge planer, àgil i amb un to irònic.

Luigi Pirandello (Agrigento 1867 – Roma, 1936). Novel·lista, autor teatral i figura destacada de les tres primeres dècades del s. XX .Fill d’un comerciant ric, va estudiar a les universitats de Palermo, Roma i Bonn. Va començar escrivint novel·les: L’exclosa (1894), Amors sense amor, El difunt Matias Pascal (1904), Els vells i els joves (1909) entre altres.  Després publica l’assaig L’umorismo, el drama Pensi en això Giacomino! i un volum de relats.

El 1917 amb l’obra de teatre És així si us ho sembla, va decantar-se definitivament pel teatre, creant escola amb la seva peculiar construcció de les seves obres, els seus recursos escènics i la complexitat dels seus personatges. A partir de 1920 va començar a publicar diverses comèdies: La señora Morli, Sis personatges en cerca d’autor, Enric IV i més endavant drames com Lazaro, Como tu me quieres i No se sabe como.

El 1925 va fer-se càrrec de la direcció del Teatre d’Arte de Roma, el 1929 fou nomenat membre de la Academia de la Lengua de Italia i el 1934 va rebre el Premi Nobel de Literatura.