Past, present & future / Rob Zombie

Icona zombie a la gran pantalla i a les notes musicals més tel·lúriques. Compilació retrospectiva d’alguns dels seus treballs més cèlebres, tant amb la banda White Zombie com en solitari. Amb referències constants al cinema de sèrie B, no és casualitat que el seu nom vingui de l’oblidada pel·lícula del 1932 amb Béla Lugosi. Si vols fer el zombie amb passes marcials i un ritme frenètic, aquest és el teu disc.

The Serpent's egg / Dead Can Dance

Hi ha una pel·lícula de Bergman que es titula igual. El film parla dels zombies de la guerra, de l’esgotament d’una societat oprimida i anestesiada. Aquest disc, entronca amb una altra mena de no vida, la vida abans de la vida, la més pura. Aixeca les parpelles amb la força sedant dels orígens, amb el despertar del monstre haitià, i és que és música sacra i de fetilleria.

Odessey & oracle / The Zombies

Els zombies alguna vegada també han estat divertits i ens han fet ballar sense presses, sense estrès, lliures i alegres. Aquest disc és del 1968, un any després de la seva dissolució. Contemporanis dels The Beatles, però amb molt menys ressò. La fama no els arribaria fins que els melòmans no van destapar de l’oblit els seus discos. Si et deixes emportar per les seves harmonies, jocs de veus i càndida psicodèlia aconseguiràs rendir el zombie dolent que habita en tu.

Pilgrimage / Om

Tercer àlbum d’estudi d’aquesta banda pesada dels Estats Units. I és que l’stoner rock també aixeca els morts de les seves tombes i els pot fer batallar durant hores per les nits. Om deu el seu nom a la vibració natural de l’univers, la que ens hauria de mantenir en l’equilibri primordial. El grup incorpora estructures tibetanes i bizantines a les seves cançons entrellaçant una mixtura de sons sacres i ritmes profans.

Están vivos! / Motorzombis

La banda sonora dels zombies més gamberros del festival de Sitges. Tota una desfilada terrorífica, a la vegada que hilarant, dels monstres d’ultratomba que més temem. Quinze anys de trajectòria d’un grup pioner del horror punk i el psychobilly al nostre territori, el que ells anomenen monster rock ‘n’ roll. Estil contundent i multireferencial a la música dels 80’ i el cinema de terror amb clau d’humor i aire festiu.

Anthology: movie themes 1974-1998 / John Carpenter

I després de l’homenatge dels Motorzombies al film del 1988 de John Carpenter ‘They live’, què millor que una escolta a la compilació de la música més tenebrosa que hem sentit mai de la mà de les pel·lícules del mestre Carpenter. Amb 73 anys encara segueix oferint concerts dels seus temes. Amb aquest disc et podràs esgarrifar amb la banda sonora de Christine, Halloween o The thing que va composar Ennio Morricone.

Mueven el esqueleto / Los Tiki Phantoms

Banda barcelonina de surf ‘n’ rock i horror surf. Amb indumentària calavèrica i pseudònims desconcertants, els Tiki mouen l’esquelet i el saben fer ballar. Tercer disc d’estudi, accessible i divertit. Diu la llegenda que els Tiki Phantoms, després de passar 150 anys calcinant-se en un volcà hawaià, van ser rescatats pel gran déu Tiki i, com a recompensa, han de vagar pel món guanyant adeptes. Aquí en sumem una!

Walk among us / The Misfits

Clàssica banda de punk rock precursora del horror punk. A la dècada de 1970 es van formar amb composicions inspirades en les pel·lícules de terror i de ciència-ficció. Dels primers, juntament amb Alice Cooper, en fer servir el maquillatge cadavèric facial “corpse paint” i el “devilock” damunt dels escenaris. Aquí tenim el seu primer àlbum. Un dels sorolls més afables del darrer segle. Amb la veu de mister Danzig que després seguiria en solitari fins els nostres dies.

Songs the Lord taught us / The Cramps

Una altra banda de tall psychobilly, aquesta vegada com a representant inicial del gènere. The Cramps van aparèixer al 1976, amb un so garage i punk rock, i amb una estètica de sèrie B, sado i glamour kitsch. Van revisar el rock ‘n’ roll dels 50 per tornar-lo més fosc, van crear tot un pastitx retro amb al·lusions als films i els còmics de terror i el gòtic fins a convertir-se en figures postmodernes de la cultura trash. Escoltem ara les guitarres brutes, primitives i psicòtiques del seu debut en format llarg. Ens trobem amb algunes versions provocadores de Jimmy Stewart, Johnny Brunette o Eddie Cooley i Otis Blackwell.

The Arockalypse / Lordi

Han passat anys des de que Lordi triomfés a Eurovisió. La primera vegada que ens vam empassar el bizarrisme de la gala més soporífera i innecessària del món de la música. Els finlandesos ho van petar amb el seu hard rock fresc, ballable i encomanadís, però, sobretot, per la seva vestimenta de monstres amb banyes, claus esmolats i urpes que no es treuen ni per anar a dormir. A la seva ciutat natal de Lapònia, Rovaniemi, a part d’un bar, tenen una plaça amb el seu nom. Això és deixar fora els prejudicis institucionals! Aquí us mostrem el tercer disc amb la cançó guanyadora del 2006 d’Eurovisió.

Brujerizmo / Brujeria

Seguim commemorant tercers àlbums. Aquesta vegada un de fa 20 anys de la mà de Brujería, formació d’arrels hispanoamericanes per on han desfilat membres de bandes de renom com ara Faith no more, Fear Factory, Napalm Death o Dead Kennedys. Van sorgir com a projecte crític i burlesc amb la discriminació que patien els músics i seguidors d’altres orígens diferents al tipificat anglosaxó. Les lletres són en castellà i els temes de mal gust i demoníacs. Una bona dosi de guitarres grindcore i death metal aplastants com lluitadors de sumo per tornar-se bojos!

Prequelle / Ghost

Darrer disc de la banda sueca de rock doom metal encapçalada pel Papa Emeritus. Amb influències paleses d’algunes de les bandes anteriors, han tingut una trajectòria d’èxit arreu del món pel seu estil accessible amb tintures pop. De fet, aquest disc ha creat aversió als fans més acèrrims pel seu to majoritàriament suau, comercial i, fins i tot, jazzístic. L’excèntrica presentació dels directes és, sens dubte, el que els ha catapultat cap a la fama, amb les seves màscares i el posat d’antipapa satànic del vocalista.