• Hidromel. L’amiga ideal del víking metal.

L’hidromel o aiguamel és una beguda obtinguda per la fermentació d’aigua i mel amb addició de fruites i espècies diferents. Es considera la primera beguda alcohòlica que va consumir l'ésser humà i es creu precursora de la cervesa. Grecs, romans, celtes i víkings la van consumir. 

Segons la mitologia nòrdica, l'hidromel és l'únic aliment del déu Odin i al paradís del Valhalla, on van tots els guerrers víkings, es beu hidromel per tota  l'eternitat. Odín, com Prometeu, va ser un rebel, que quan va robar l’hidromel, part d'ella va ser vessada cap a la terra i això va donar als éssers humans l'habilitat del cant i la capacitat poètica. Amb aquest còctel escoltem Wardruna, la banda noruega de folk i ambient que ha instrumentat més d’una vegada la sèrie ‘Vikings’. 

 

• Vi. L’elixir indispensable per escoltar a Satie.

Erik Satie, compositor i pianista francès que vivia a una habitació no més gran que un armari, autodefinit com el gimnopedista -en virtut de les obres de piano Gymnopédies, un tribut a les dances espartanes de l’antiguitat- i el fonometrògraf -el mesurador de sons-. Erik Satie, compositor de cabaret i instrumentista del cineasta Jean Cocteau, amic de cubistes, dadaistes i rosacreus. Músic modest que amagava rancors i pors. Caminava cada dia la distància que el separava de París però sempre fent múltiples parades per beure cervesa o vi, el vi ens apropa a l’Erik i l’Erik al vi. Brindem!

   

• Calimotxo. La beguda low cost de benzinera més punk.

Tothom sap que el calimotxo és la poció màgica dels concerts punk? Una barreja de vi i cola a parts iguals. Marques blanques refrescants, la sangria dels pobres, de les persones sense manies, dels paladars més combatius. El terme ‘calimotxo’ neix als anys 70 al País Basc, al bell mig del rock radical basc. És per això, que ara sentim als controvertits La Polla Records. Una banda que ara celebra els 40 anys de vida, que ara seria mil vegades censurada, però que va gravitar en un moment intens que necessitava de la ràbia del punk, una banda que omplirà a l’octubre dos dies seguits el Palau Sant Jordi de Barcelona. Punk’s not dead!

 

• Mosto. Perfecte per una passejada amb Labordeta.

El mosto és suc de raïm, es consumeix a diverses parts de la península, a Andalusia, però també és molt popular a Navarra i Aragó. Labordeta, el cantautor, escriptor i polític saragossà, ens va deleitar durant molt de temps amb cançons reivindicatives, ens va recordar la importància cabdal que té no oblidar la història i recuperar la memòria del país. Labordeta, amb la seva veu trista i trencada, va aixecar tot un poble quan no es podia ni alçar la mirada del terra i no es va rendir mai. Tot el que va fer va ser amb un compromís ètic i una honestedat en vies d’extinció. Amb aquesta delícia de beguda dolça cantem amb ell, el cantor de la llibertat i l’esperança!

   

• Cervesa. Imprescindible per a tots els festivals de rock’n’roll. 6000 a.C,

sumeris, egipcis i mesopotàmics bevien cervesa, més endavant íbers, celtes i tota la mediterrània. Degut al seu alt contingut en cereals, es feia servir com un aliment més. La nutrició d'un babiloni era constituïda principalment de cervesa, gra, fruites, verdura i ceba. Molts salaris es cobraven en gra o, fins i tot, directament en cervesa. Ara és una de les begudes més populars arreu del món i que no pot faltar a un concert dels dinosaures incombustibles d’AC/DC o de tots els seus hereus musicals que han deixat pel camí. Rock’n’roll en estat pur. Com diu la cançó ‘For those about to rock, we salute you’!

   

• Smoothie. Un refrescant combinat dolç pels amants del pop.

El pop, o el seu derivat actual, l’indie, és un estil de música soft, lleuger, cantable, viu i repta als mitjans de comunicació. Tota ràdio o tele té la seva melodia pop, el seu programa de posat pop. Dins d’aquest circuit tan popular i ampli hem après que hi ha veritables joies del gènere, algunes tendeixen més al rock, d’altres al jazz, el blues o el flamenc. Nosaltres ens prendrem un smoothie, un batut de fruites amb gingebre antioxidant al ritme dels BB sin Sed, la banda sabadellenca que ho va petar als 80 i que segueixen com si no hagués passat el temps. Ells no es rovellen, ells toquen amb elegància i personalitat pròpia. Amb ells, ballem!

   

Gintònic. La versió amarga del bon jazzista.

El 1783, Johann J. Schweppe inventa l’aigua carbonatada, més tard, amb l’afegit de quinina per combatre la malària, es produeix l’aigua tònica, la qual es decideix combinar amb ginebra, una beguda molt popular entre les tropes britàniques de l’Índia. El gintònic ens arriba fins avui amb tota mena d’afegits decoratius, aromàtics i sabors. Degut al seu gust amarg i la litúrgia per servir el còctel, harmonitza perfectament amb les composicions de jazz del saxofonista John Zorn. És un dels màxims exponents de la música experimental, el free jazz i el noise-music. Salut!

   

Te. El gustós herbari de la música celta.

Per acabar, la calma, esperem l’arribada de la tardor i amb l’estació dels ocres i els vermells terrossos ens endinsem en ritmes més pausats, menys estridents, la calor ha colonitzat el nostre cervell, no som nosaltres, som el regalim que cau de nosaltres, i deixem de ésser, però amb la música de Dead can Dance i una infusió orgànica, un te verd, amb totes les seves propietats farmacològiques i curatives, comencem a prendre consciència del món. Dead can dance, la música d’aquest projecte australià-britànic ens fa oscil·lar entre el folk gaèlic, els cants gregorians i els mantres d’Orient Mitjà. L’eclecticisme d’aquesta banda ens orienta com els estels en la nit i decidim, amb aquesta mixtura de begudes, amb el darrer glop sobri de te, que cal fer costat plenament a la lluita contra el canvi climàtic i a favor de la terra, la vida i els seus habitants.