L'animació acompanya al cinema des dels seus orígens però ha hagut de recórrer un llarg i complex camí abans de gaudir del reconeixement conquerit en les últimes dècades. Jordi Costa analitza i explica amb un llenguatge senzill i un bon treball de recerca, cent pel·lícules que han marcat la història del cinema d'animació.

[Tornar al prestatge Cinema]

Vint anys després que l'astronauta Earl Jensen fos donat per mort degut a un sabotatge a la seva nau, torna a la terra per venjar-se acompanyat de diversos extraterrestres. Quan aquestes mortíferes però adorables criatures revelen els seus poders secrets ni l'exèrcit més implacable podrà evitar que aconsegueixin el seu objectiu.

[Tornar al prestatge Cinema]

Fantasia nadalenca i musical on en Jack Skeleton, senyor de les carbasses de Halloween, decideix suplantar al Pare Noel i crear una versió renovada i alternativa del Nadal, on les bromes macabres substituiran els tradicionals regals. Un clàssic de l'animació contemporani amb una banda sonora fabulosa.

[Tornar al prestatge Cinema]

Carl Fredricksen decideix complir el somni de la seva dona Ellie, morta recentment, i viatjar a Sudamèrica. Per fer-ho, lligarà milers de globus a casa seva i volarà fins allà acompanyat d'en Russell, un jove boy scout, en una aventura plena de perills però també plena d'humor. La pel·lícula té un dels inicis més emocionants i tendres de la història del cinema! 

[Tornar al prestatge Cinema]

Una altra obra mestra de l'estudi japonès Ghibli ambientada a la Segona Guerra Mundial. En Seta i la Setsuko queden orfes després d'un atac aeri i han de sobreviure com poden. En Seta només té un objectiu, que la seva germana torni a somriure. Emocionant, seria i profunda, la pel·lícula adapta la novel·la d'Akiyuki Nosaka. Imprescindible.

[Tornar al prestatge Cinema]

L'alimentació vegana és una opció saludable i deliciosa. Així ho entenen cada cop mes persones que volen cuidar de la seva salut i disfrutar amb receptes sense ingredients d'origen animal. Aquest estil de cuina facilita la digestió dels aliments, és econòmica, respectuosa amb el planeta i evita el sofriment dels animals.

Dieta sense greixos i rica en cereals, fruites i verdures, llegum i tot tipus de proteines vegetals.

La traducción de Nunca me has gustado es una excelente noticia para el lector de
cómics español. La obra, que Chester Brown terminó de dibujar en 1993 y que desde
entonces ha conocido sucesivas ediciones, se cuenta entre lo mejor que ha publicado
el canadiense. Que ya es decir, porque estamos hablando del autor de El Playboy y
Louis Riel, entre otros títulos.

Componen Nunca me has gustado escenas de la infancia y la adolescencia del autor,
que completan un conmovedor autorretrato emocional de aquel chaval que, como
cualquiera en el tránsito hacia la madurez, no sabía cómo arreglárselas con los demás
ni consigo mismo. No despliega una historia que pueda resumirse en un arco
argumental claro, con su planteamiento, su nudo y su desenlace, sino que acumula las
situaciones y las anécdotas, de modo que la obra tiene un aspecto fragmentario, de
evocación discontinua. En dichas anécdotas prescinde por lo general de la voz
narrativa, dejando que los gestos torpes, los diálogos poco elegantes de los personajes
y los pensamientos y ocurrencias del protagonista expresen las dimensiones de su
mundo. Motivos recurrentes en todas ellas son la perplejidad y el bloqueo emocional.
El joven Chester se fabrica una coraza de silencios e impasibilidad para librarse de las
burlas en el colegio o eludir el trato difícil con las chavalas de la vecindad, y para
esquivar también el compromiso con una madre que siempre aparece sola y al borde
del desequilibrio y que, en los márgenes de esta historia de adolescentes, se
constituye en uno de los personajes más conmovedores y desgarrados de la obra.

En Nunca me has gustado se suceden las escenas que aparentemente no conducen a
nada pero que, por lo mismo, traducen con claridad los desconciertos y las
decepciones que puntúan el laborioso trayecto del madurar. Una escena recurrente es
la del protagonista y su hermano desmadejados en el sofá viendo aquellas monótonas
series televisivas de los setenta, en una bendita inactividad que los libra del fastidioso
compromiso de continuar viviendo.

Brown dibuja la obra con trazo suelto y sencillo, estilizando personajes y escenarios
aunque a veces detalle éstos. Juega a conciencia con las posibilidades expresivas que
ofrece el diseño variado de las páginas, de modo que el número y la colocación de las
viñetas en cada una se convierten en uno de los elementos expresivos más elocuentes
de su relato. Muestra, con diálogos anodinos o de repente insólitos, la soledad y la
confusión íntima, de modo que, sobre el fondo tranquilo del acontecer cotidiano, con
sus monotonías y sus aburrimientos, desnuda las angustias y los miedos. Pocas
historietas han sabido traducir la turbación y el dolor de la memoria con tanta claridad y
tanta fuerza.

Recomanat per la Biblioteca Tecla Sala. Cómic Tecla

Arribava l'agost, el meu pare agafava vacances a la fàbrica, i a vegades sense dormir, quina irresponsabilitat!, agafava el 124 familiar i començaven les nostres vacances d'estiu. Teníem per davant tot un més al poble d'Andalusia, d'on tinc els meus millors records d'infantesa.

Retrobar les cosines, parar per casa només per menjar i dormir, banyar-nos al safaretjos del poble, jugar a fet i amagar per tot el poble, estar desperts tota la nit per festes, comprar "polos de a duro" i gaudir dels passejos en bici… era fantàstic.

Tot això és Herois, un flashback intermitent als estius de la meva infantesa, de la infantesa dels nens dels 80.

El film comença amb un executiu de camí cap a Barcelona a una important reunió. En una carretera secundària de la costa catalana agafa a una noia que fa autostop i les seves converses són el detonant per una sèrie de tornades al passat on es narren les vivències d'un grup d'amics que es retroben cada estiu a un poble de la costa. Les seves innocents aventures plenes d'imaginació són el fil argumental de la cinta.

Pau Freixas i Albert Espinosa signen un guió amable que ens endinsa en una història commovedora. Entre la comèdia i el drama, és tracta d'una història a mig camí entre Els Goonies i Cuenta conmigo i potser, perquè no, també Verano Azul.

Tot i que segurament no es tracti d'una pel·lícula amb gran qualitat narrativa això al final no és important perquè potser tampoc no ho pretén. El que intenta és només parlar de com han viscut els estius els nens d'una determinada generació, i això ho aconsegueix fent servir un bon grapat de tòpics.

Val la pena esmentar-ne les interpretacions, els actors infantils estan més que bé i els adults… uns pesos pesats de l'actuació, el tàndem és més que correcte.

En definitiva, una pel·lícula agradable, innocent, entranyable, estimulant i extraordinària. Podem demanar res més?

Recomanat per les Biblioteques de Barcelona. Bibarnabloc
 

Jean-Christophe Camus ha escrit Negrinha inspirat en les històries escoltades i viscudes de petit al Brasil. El còmic descriu les desigualtats socials a les grans ciutats brasileres, a través de la vida d'una adolescent, Negrinha,  i la seva mare, que lluita per allunyar la seva filla de la favela on malviuen. Negrinha és doncs una jove feliç, estudiant en un ambient de classe alta, que tanmateix sent curiositat per la vida que la seva mare vol amagar-li: el jove venedor de fruits secs al carrer i al mateix temps excel·lent percussionista; la música als carrers de les faveles; els prejudicis de la classe acomodada dels blancs cap a la resta de la població negra; les persecucions policials. Amb tendresa, certa ironia, i amb el dibuix de tons càlids d'Olivier Tallec, el llibre parla al final de la bona sort i la mala sort; casualment, la segona està més pròxima al destí dels pobres.

[Tornar al prestatge Còmics]

Això que acabeu de llegir és la traducció abreujada de la noticia bibliogràfica que podeu trobar a
 http://www.myspace.com/elcolumpioasesino.

Aquest és el grup... i jo us vull parlar del seu primer cd que porta el seu mateix nom: El columpio asesino. Un disc de 45 minuts i 10 temes que s'alternen els més punks, agresius, alterats, amb els més suaus, onírics, emocionals, he llegit, por ahí. De fet, quan busques per internet les paraules que més es repeteixen a l'hora de descriure'l són: "inclasificables", "dificilmente clasificable", "estilo personal", "compendio de pop, rock, punk y electónica", "rock, punk mezclado con la electrónica y los sintetizadores ", "música punk, con electrónica" i per fi apareix la paraula "post-punk", per si la trobàveu a faltar. Un disc de bateria, guitarra, teclats, trompeta (!!), sintetitzadors y veu. Les lletres, en castellà, anglès i euskera, simples i contundents, repetitives i crues.

Recomanat per l'associació de musictecaris. Ampli 

La història transcorre en un barri del suburbi de París. Momo, el protagonista de la novel·la, és un noi de catorze anys però ell pensa que en té deu, perquè la senyora Rosa, la dona amb qui viu i que té cura d'ell, l'ha enganyat fent-li creure que és petit perquè no l'abandoni. El noi explica com veu el món que l'envolta, la solidaritat entre els marginats de procedència diversa, jueus, àrabs, africans... Momo fa una crítica de la societat sense amargor, d'una forma innocent parla del racisme, la soledat, l'eutanàsia.

La vida al davant va guanyar el premi Goncourt (1975), premi literari que es dóna al millor treball de ficció en prosa a França. L'autor, Romain Kacew (Lituania, 1905- París, 1980) va utilitzar varis pseudònims al llarg de la seva vida, Romain Gary i Émile Ajar són els més freqüents.  

Recomanat per la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt. Bloc de La Muntala 

Les tres nouvelles que formen aquest volum comparteixen, més enllà de la seva perfecció formal i del lloc de privilegi que ocupen dins el conjunt immens de l'obra jamesiana, dos elements estructurals bàsics: totes tres tenen de protagonista a un escriptor de culte, i per extensió a tot allò que se'n diu «la vida literària», i totes tres estan construïdes sobre la base d'un secret que posa en marxa l'acció i que, ja de bon principi ho intuïm, mai no se'ns acabarà de desvetllar. En aquest sentit, aquestes tres narracions de Henry James són tres històries policíaques: tres històries policíaques sense policies, ni crims, ni morts que morin de mort no natural.

Els macguffins que fa servir el senyor James són alhora enlluernadors i molt tramposos. A La figura de l'alfombra, el que mou al seu narrador-protagonista és el convenciment que sota la superfície de l'obra del seu escriptor preferit s'amaga un sentit ocult, un secret tan meravellós que pot canviar la vida del lector atent i actiu que l'arribi a descobrir. A Els papers d'Aspern, l'objecte de desig del protagonista, crític literari com el de la nouvelle anterior, i també com ell lector fanàtic d'un escriptor, són les cartes que el difunt Jeffrey Aspern li va escriure a la seva musa, i que ara són en mans d'aquesta, una anciana senyora que viu a Venècia i que no se les vol vendre ni les vol ensenyar a ningú. I a La lliçó del mestre, potser un dels textos més rodons de James, aquest macguffin avant-la-lettre es troba inserit al bell mig d'un estrany triangle amorós, i és ni més ni menys que la immortalitat literària.

En tots tres casos, però, els que a nosaltres ens acaba important segons avancem en la lectura no és ja en què consisteixen aquests secrets tan ben guardats, sinó com la mateixa existència (suposada?) dels secrets condiciona la psicologia i el comportament d'uns personatges que es troben, ai, malalts de literatura. Aquest és el parany de les històries de Henry James. Els seus arguments et prometen una cosa molt bona, i després te la treuen i t'ofereixen a canvi una altra que és encara millor.

Com a escriptor, a Henry James se li acostumen a penjar adjectius tan poc concrets com ara «elegant», «complex», «exquisit» i (us ho juro) «literari». (Això últim, suposo, vol dir que al seus llibres es parla molt sovint de llibres i d'escriptors, i que de vegades el tema central de la seva literatura és la pròpia literatura. És veritat. Henry James era, per sobre de tot, un escriptor enamorat del seu ofici.) Jo, per no ser menys vague en l'adjectivació, us diré que Henry James és elegant, complex, exquisit i literari, sí, però també és un escriptor «especial». Un escriptor que enganxa i sedueix. Un d'aquests escriptors gens freqüents que, amb una mica de sort, es poden convertir per sempre en una de les vostres veus de capçalera. 

Recomanat per la Biblioteca Ca n'Altimira de Cerdanyola del Vallès. Bloc espai de llibres

El viatge definitiu, al llarg del temps, per la carretera més famosa dels Estats Units.

La Ruta 66 no és només una artèria interestatal que travessa els Estats Units, és també un apassionant recorregut de costa a costa per tota la cultura americana que va aconseguir el seu punt màxim de popularitat a mitjans del segle XX. La "Carretera mare", com la va batejar John Steinbeck, va albergar per als estiuejants d'aquella època tot tipus d'atraccions que avui segueixen materialitzant la llegenda: parades de menjar ràpid, locals d'arquitectura extravagant, motels de carretera, parcs zoològics per a rèptils, cavernes misterioses, cràters de meteorit, llocs de venda dels indis i alguna que altra ciutat fantasma. Il·lustrada amb una recopilació de fotos antigues, postals, records de viatge i altres objectes d'interès mai abans vistos, aquesta guia no només ens acosta la gastronomia i la cultura popular de la Ruta 66, sinó que ens embarca en un viatge trepidant a una altra època i al llarg dels seus gairebé 4.000 km de recorregut, sense moure'ns de la cadira.
 

El descobriment del Pol Sud és una història trepidant, un desafiament que van protagonitzar el noruec Roald Amundsen i l'anglès Robert F. Scott, una exploració que es va convertir en la que podríem anomenar l'última gran aventura de l'ésser humà.

L'expert en l'Antàrtida Javier Cacho ens narra amb tot luxe de detalls les peripècies de les expedicions d'Amundsen i Scott, un duel que exemplifica la gesta de la lluita entre l'home i la natura, on el trofeu seria el lloc més recòndit de la Terra, el punt més inaccessible, el paratge més perillós: el Pol Sud. I encara que aquest desafiament ja era suficient en si mateix, les circumstàncies van conspirar perquè la gesta es convertís, a més, en una competició, en una carrera, no només per arribar al Pol Sud, sinó per ser els primers.
 

Sèrie documental que ens transporta a diferents indrets inoblidables d'arreu del món. Cada episodi documenta el viatge d'un jove i entusiasta guia mentre prova les especialitats culinàries del país, coneix els allotjaments tradicionals i es relaciona amb els habitants de la zona de manera que ens apropa aquests destins exòtics a la nostra vida.

En aquests cinc dvd's visitarem: Irlanda, Grècia, Rússia, Finlàndia, Països Bàltics, República Txeca, Polònia, Hongria, Romania, Vietnam, Nova Zelanda, Argentina i el Carib Oriental. Les opcions de so i subtítols les trobem en castellà i anglès.
 

Al llarg dels anys noranta personatges i arguments cada vegada més foscos (oferint en la majoria de casos una falsa imatge de profunditat en els guions) van començar a ocupar l'espai de les trames imaginatives i els personatges brillants d'uns còmics que, en principi, havien d'estar orientats als nens i  als adolescents. Per sort, alguns autors van voler reivindicar aquest aspecte més lúdic de la lectura i recuperar aquell esperit que s'estava perdent. Aquest és el cas d'Scott McLoud i la seva obra Zot! que ens presenta les aventures d'una noia, la Jenny Weaver, que es troba de cop immersa en les aventures d'un heroi d'un món alternatiu. A partir d'aquesta premissa l'autor va desenvolupar, a més, tot un "tour de force" narratiu per demostrar que els còmics no només podien tornar a ser divertits sinó que, a més, es podien fer amb classe.

[Tornar al prestatge Còmics]

Caminar és un hàbit que aprenem quan tenim aproximadament un any de vida i que practiquem cada dia.
Ara bé, caminar pot ser un exercici que pot aportar molts beneficis a la nostra salut com perdre pes, enfortir els ossos, reduir l'estrès i millorar la salut del cor.
Aquest manual, escrit per un equip expert de metges, organitzadors de caminades, especialistes en equips i nutricionistes, mostra tot el que es pot arribar a aconseguir caminant.
Inclou consells pràctics sobre el caminar i sobre la bona nutrició, aporta inspiració, ensenya primers auxilis, com estructurar llargues caminades i fins i tot com caminar amb seguretat si es tenen problemes de salut com el mal d'esquena, problemes cardíacs, osteoporosis o asma.
Al final del llibre hi ha programes de gran utilitat sobre caminades adaptades a persones amb problemes de salut, per realitzar en grup o individualment i fins i tot per a fer amb infants.

 

[Tornar al prestatge Salut]

Encara em visualitzo a l'habitació de casa dels pares escoltant pel meu disc-man aquell CD que va canviar i marcar la meva adolescència, un disc que era un plaer per els meus sentits, ho tenia tot: ritme, agressivitat, atreviment i era musicalment el més potent que havia escoltat. Em feia pensar que podia ser producte del mítics AC/DC o els immillorables Rolling Stones, aquell disc era Appetite for Destruction dels fantàstics Guns N'Roses, van ser tot un descobriment per a mi.

Va ser el disc debut de la banda californiana encapçalada per l'atractiu Axel Rose i completada pels magnífics Slash, Duff Mackagan, Izzy Stradlin i Steve Adler.

Appetite for Destruction va ser un èxit poc previst per aquests nois de Los Angeles, ja que en un principi ho van tenir força complicat per poder difondre la seva música pels mitjans de comunicació. El problema principal va ser la portada del seu disc que era massa polèmica segons la cadena de televisió MTV (líder en projecció de videoclips als EEUU) ja que la mencionada portada original estava il·lustrada amb un robot que acabava de realitzar una agressió sexual a una noia.

Arran de l'escàndol, la banda va decidir canviar la portada del seu disc per la que tots la coneixem, la creu amb les cinc caricatures dels components.

Finalment la cadena MTV va decidir emetre a les quatre de la matinada el videoclip Welcome to the Jungle (pensant que hi passaria desapercebut), però tot el contrari, aquesta emissió va catapultar a la fama als Guns N' Roses. El videoclip va tenir un impacte brutal entre els teleespectadors, la cadena no va parar de rebre peticions perquè es tornés a emetre el videoclip. Tota aquesta bogeria va provocar que el grup , que fins el moment havia venut 200.000 còpies del seu àlbum, passés a vendre milions.De fet, va esdevenir el disc debut més venut de la història amb més de 28 milions de còpies, amb 15 discos de platí i va estar setmanes i setmanes als número 1 de la llista dels billboard.

Està considerat un del millors discos de la història de la música rock gràcies a cançons com Sweet Child O'Mine, Welcome to the Jungle o Paradise City.

Recomanat per les Biblioteques de Barcelona. Bibarnabloc

La protagonista de la recomanació d'avui és una dona de mitjana edat, viuda, sense fills ni cap família coneguda, que un bon dia decideix obrir una llibreria al seu poble i es converteix en l'objecte de la ràbia de bona part dels seus conveïns. La dona es diu Florence Green, i viu des de fa vuit anys a Hardborough, una petita localitat (imaginària) de la costa d'Anglaterra on la vida social es desenvolupa d'acord a un equilibri de forces rígidament establert: la cultura, en cas d'existir, ha de respondre a la iniciativa de les forces vives del poble; i una llibreria on s'acabaran venent coses com la Lolita de Nabokov no sembla una bona idea en termes d'equilibri. Som a l'any 1959, i les coses no són gens fàcils a l'Anglaterra rural.

Inconscient davant l'ambient hostil que l'envolta, la Florence demana una hipoteca i es compra, justament, l'edifici més antic i cobdiciat del poble: la Old House. Allà s'hi instal·len ella i la seva llibreria, en un casalot vora el mar amb més de cinc segles d'història on, a més d'humitats i olors estranyes, hi ha una presència fantasmal llargament establerta (i molt aficionada als poltergeists). I com que la feina s'acaba provant excessiva per a una dona sola, contracta com a ajudant a la Christine, una nena de deu anys que odia dues coses: els llibres, i els clients que no respecten el torn al servei de biblioteca de la llibreria. Quan això darrer succeeix, la Christine no té cap problema en fer servir la violència per restablir l'ordre al seu territori.

La librería és un llibre senzill i lleuger, en el millor sentit de la paraula. Es pot llegir en una tarda (o en un viatge d'anada i tornada en tren entre Arenys de Mar i Cerdanyola) i deixa un gust de boca immillorable. És tendre i divertit alhora, explica una història que enganxa, llueix una prosa efectiva i brillant, els seus personatges són sovint entranyables, i l'escenari de fons sobre el què es desenvolupa la història, aquest poble costaner asfixiant i decadent, resulta especialment encertat. I a sobre està editat per Impedimenta, que cada cop fa els seus llibres més macos. Un regal.

Recomanat per la Biblioteca Ca n'Altimira de Cerdanyola del Vallès. Bloc espai de llibres

Rosalie Blum (Ediciones la Cúpula) explica la història de Vincent, un perruquer sense res més a fer que anar de casa a la feina i de la feina a casa, que casualment es fixa en la dependenta d'una fruiteria, la Rosalie, una dona madura i amb posat trist, i no sap ben bé perquè, comença a seguir-la a tot arreu on va. Té una rutina encara més avorrida i depriment que la seva pròpia, però tot i així, cada cop més va creixent la seva curiositat cap a ella.

Aquest és l'argument del primer volum d'aquesta trilogia plena de diàlegs àgils, divertits i surrealistes, que fa augmentar l'interès del lector a mida que la narració va avançant. Cronològicament, els dos primers volums transcorren al mateix temps. El primer sota la mirada de Vincent, el segon sota el de la Rosalie. El tercer ens mostra el desenllaç, del tot rodó, d'aquesta història de tafaners.

Una història sobre la joventut, la maduresa, l'amistat, el fracàs, la malenconia de la vida i les oportunitats perdudes, però tot i així, plena d'optimisme, sentit de l'humor, sensibilitat i originalitat. Una obra rodona, delicada i plena de color. Una meravella, no la puc descriure d'una altra manera…

Us recomano, per saber-ne més, que feu una ullada a les ressenyes aparegudes al bloc de la Cárcel de Papel, al del Coleccionista de Tebeos, i al de la Sandra Uve, i que llegiu aquesta entrevista.

I per últim, com a curiositat, en aquest vídeo podeu veure l'autora llegint la seva obra.

Recomanat per les Biblioteques de Barcelona. Bibarnabloc