mares no abandonen pv novela recomanacio
Les mares no abandonen resulta la posada en escena de quatre generacions de dones d’una mateixa família. De com aquestes són mares i de com són filles al mateix temps. La protagonista, la mare de la Bruna, es troba amb la seva àvia després de trenta anys de no veure-la i comença a fer-se-li present el record de la seva infantesa. Una memòria rebutjada com si fos una llosa pesada i freda. Per tal d’encaixar-ho, primer haurà d’assimilar el xoc primitiu, el d’associar el cos vell i dement de la dona que rau asseguda en una cadira de rodes a la residència amb la seva àvia, però després, haurà d’encalçar un passat comú al seu present.
Si bé no totes les lectores som mares, sí que som filles. D’una manera o altra quedem interpel·lades per aquesta obra que sense jutjar ni opinar ens posa un mirall al davant fent caure aquelles imatges de mares perfectes, de madrastres dolentes i de tota mena d’estereotips preestablerts.
I deixaria de fer de mare a jornada completa per dedicar-m’hi als vespres, com fa el Joan. Potser aquesta seria la solució: ell, a qui no li tremola el pols, portant la veu cantant i jo fent de mare a hores perdudes.
Tots en major o menor grau acabem per assemblar-nos als nostres pares. Algunes expressions, minúscules maneres de fer o de dir, repeticions calcades de gestos característics ens recorden als nostres progenitors. Inclús seria fàcil veure’ns repetint als nostres fills les mateixes paraules que els nostres pares ens deien a nosaltres i que tant ens molestaven. Però què passa si involuntàriament acabem també per incorporar els defectes, els vicis o la vida equivocada? Què és allò que traspassa la genètica i que d’alguna manera podem canviar de la nostra personalitat, dels nostres hàbits, de les nostres maneres de fer i què ens ve inevitablement imposat? Aquesta és una de les diverses qüestions on la protagonista farà d’imatge o d’espill on poder emmirallar-nos.
Les mares no abandonen. Sandra Freijomil, Barcelona, 2021. Editorial Univers. És l’obra guanyadora del Premi Pollença de Narrativa 2020 i la segona novel·la publicada de l’autora. De la seva escriptura direm que és neta, límpida. Mai sacrifica la comprensió per l’estil i com un orfebre cartografia al detall el conflicte de l’ànima humana. Expressa de manera magistral el desequilibri que comporta la incomunicació o la incapacitat de dir a l’altre. Una obra que fa caure tabús. Presentada en dues línies temporals alternades i amb una mateixa veu narrativa.
Sandra Freijomil (Barcelona, 1975) és llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona on també va cursar el programa de doctorat sobre Estètica i Antropologia Filosòfica. Postgrau en Gestió Cultural per la UOC. Va estudiar l’itinerari de novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
L'autora a les xarxes:
Recomanat per : Valentí Puigdellívol Luque, Membre del Club de lectura d’adults de la Biblioteca. Bd3 de Terrassa
